La Batalla de València

La Batalla de València El procés autonòmic al País Valencià

Manel Casanova

Manel Casanova

La Batalla de València El procés autonòmic al País Valencià

2

Som llàgrimes en la mirada, Som el coratge de seguir, Som la ferida mai tancada, Som la història que no han escrit.

(Som, de Obrint Pas)

Primera edició: Març 2018

Aquesta obra de Manel Casanova està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons

3

ÍNDEX

Pàg. 5

Introducció

Pàg. 6

El context

Pàg. 7

El conflicte... i la seua necessitat

Pàg. 10

De “Una, Grande y Libre” a l’Estat autonòmic

Pàg. 11

Per la via ràpida fins al precipici

Pàg. 13

Blaverisme teledirigit des de Madrid

Pàg. 14

El paper de l’església en l’anticatalanisme

Pàg. 15

El primer anticatalanisme

Pàg. 16

La llengua com a senyera: Casp i Adlert

Pàg. 17

La violència blavera

Pàg. 21

El València C.F.: nucli blaver

Pàg. 21

Les falles i els blavers

Pàg. 23

Mitjans de comunicació

Pàg. 24

Principals actors de la Batalla de València

Pàg. 28

Epíleg

4

Introducció Actualitat del tema (malauradament) Els fets als quals es refereix “La Batalla de València” van ocórrer fa quaranta anys però, malauradament, tenen una vigència feridora. La pèrdua del poder en la Generalitat, a les eleccions de 2015, i d’ajuntaments importants com el de València, ha tornat a revifar els fantasmes que semblaven superats després de vint anys de governs del Partit Popular amb majories absolutes. Vint anys de control absolut que han permès una administració que ha malbaratat recursos, ha dut a nivells insuportables el deute i s’ha corromput per finançar campanyes electorals i, ja de pas, per omplir les butxaques d’alguns desaprensius, mentre descapitalitzaven o privatitzaven serveis públics bàsics.

Les elits valencianes i els seus sequaços no poden coure que “la gent” prengui democràticament les regnes del seu destí col·lectiu i plantegi les prioritats socials. La societat valenciana més retrògrada de la mà de l’església i de la lloca reial, que cova el residu franquista, han atiat de nou el foc del blaverisme. L’Espanya del “Dios, Patria y Rey” ha tornat als carrers valencians amb tota la brutalitat i la absurditat que els és inherent, i amb el toc anticatalà que caracteritza el fatxerio local.

Quan es debilita el poder de la dreta valenciana es torna a airejar el suposat “conflicte lingüístic” que tan bons resultats els ha donat fins ara. Tot i que el tal conflicte mai no ha existit i només és un arma ofensiva per recuperar el terreny perdut. Per entendre el que està passant i què pretenen brandant de nou el conflicte lingüístic, cal conèixer la història de la creació interessada del, fins aleshores, inexistent conflicte en l’anomenada, i per a molts desconeguda, Batalla de València. És curiós veure el desplegament de recursos per evitar l’accés a l’autonomia del País Valencià per la via del 151, per al que havia complit amb tots els requisits, mentre es modificaven les normes perquè Andalusia pogués fer-ho. La capacitat econòmica i social de Catalunya i el País Valencià ha fet sempre por a l’Espanya ultramontana pel potencial de canvi, tant als anys setanta del segle passat com a l’actualitat, d’ací el interès de sembrar zitzània entre valencians i catalans: Dīvide et īmpera Aquest treball intentarà contextualitzar el procés preautonòmic valencià, explicar els entrebancs que va haver de superar i presentar els personatges i institucions que jugaren un paper important en aquesta batalla entre les forces progressistes i les conservadores que vivien al caliu del règim franquista. Aquesta batalla va ser una de les importants al si de la Transició, que varen guanyar els conservadors, és a dir, els que volien que Espanya canviés per a que res no canviés, representats pels partits de dreta i per un PSOE que, com encara avui, empra un discurs d’esquerres de cara a la gent i en la pràctica acaba servint a les elits tradicionals. D’ací l’actualitat del tema... malauradament

5

El context El País Valencià tenia, com nacionalitat, uns trets molt apreciables: una llengua pròpia compartida amb Catalunya i Balears, antigues institucions d’autogovern i restes d’un dret privatiu, que permetrien construir un model d’autonomia potent i integrada que anés més enllà de la simple descentralització administrativa. En eixe context sorgeix, als anys 60, el nou pensament valencianista de la ma de Joan Fuster i altres molts pensadors, professors, entitats cíviques, etc. Aquest pensament te diferents matisos que passen pel catalanisme, la modernització, el progressisme..., però en tots el cassos foren idees acceptades globalment per l’esquerra, i foren la base de moltes iniciatives durant la transició.

Però, Fuster tenia raó quan descrivia la societat valenciana que eixia del franquisme. Els valencians reconeixen les senyes d’identitat “regionales”, però normalitzar un País Valencià desvertebrat amb unes elits poc actives i oposades al model català que preconitza l’esquerra, es més complicat. El franquisme havia potenciat un espanyolisme que banalitza i assimila els trets identitaris. La burgesia petita i mitjana, que teòricament devia recolzar el nacionalisme valencià, està desmoralitzada i atemorida per la transició, i opta pel manteniment de manifestacions continuistes de l’època franquista com ara el provincialisme folklòric i el no donar crèdit als intel·lectuals. Així es fàcil defensar el secessionisme lingüístic i la utilització de la llengua valenciana, distinta a la catalana, com a senyera de l’anticatalanisme polític conservador amb manifestacions feixistes que pretenien la continuïtat del franquisme.

Aquestes posicions antidemocràtiques i netament feixistes, foren atiades per alguns mitjans de comunicació, el que va fer que al País Valencià subsistiren enfrontaments que no es produïren a altres llocs d’Espanya, i en sorgiren de nous. Açò fou possible per la manipulació descarada de la dreta valenciana d’aleshores, es a dir l’UCD, que havia perdut les eleccions al País Valencià i trobà en l’anticatalanisme una via d’oposició a l’esquerra. El mal es que passà del insult a l’agressió, i a un terrorisme de baixa intensitat dirigit a alguns intel·lectuals i legítims representants democràtics, inclosos el president preautonòmic i l’alcalde de València. Utilitzaren la vella però efectiva tàctica de botar foc i oferir-se de bombers.

Les eleccions seguiren guanyant-les l’esquerra, la qual cosa donava legitimitat a les seues propostes i no a la posició blavera. Però segons avançava la confrontació, forçada pels mitjans de comunicació i les posicions de poder de la dreta a les institucions, les possibilitats d’arribar a acords que acontentaren mínimament als sector enfrontats anaven minvant. L’acord que desitjaven una gran part de la societat valenciana s’enverinà de manera que el que devia ser un debat esdevingué quelcom incomprensible.

La continua crispació va portar al desinterès que possibilità, junt a la regulació de la composició dels òrgans preautonòmics, la kafkiana situació d’un Consell Preautonòmic dirigit per l’UCD, a pesar de la majoria d’esquerres que les urnes havien decidit al País Valencià. La violència verbal i les agressions físiques al carrer foren aguditzades per la confusió que emanava la institució preatonòmica en mans de la dreta centralista. El consens era gairebé impossible. L’enfrontament en torn als símbols identitaris s’imposà al debat sobre la via autonòmica per l’article 143 o el 151 de la Constitució, on els valencians es jugaven el nivell de competències i altres qüestions d’importància.

6

Emboirats per la guerra dels símbols, els valencians varen permetre que, utilitzant una trampa jurídica, es dugués el procés autonòmic per l’article 143. L’UCD i el PSOE des de Madrid imposaren aquesta via, a pesar de que una amplíssima majoria superior al 90% dels ajuntaments del País Valencià havien demanat, en forma i termini com demanava la Constitució, la via del 151. Però no era aquesta l’única finalitat de la guerra de símbols, com be s’ha demostrat després. Una vegada descobert aquest graner de vots, la dreta ha continuat utilitzant, de forma desvergonyida, l’anticatalanisme com un venable contra l’esquerra que continuava guanyant eleccions. El PSPVPSOE, que contava amb la majoria dels vots, atemorit davant la violència blavera, cedí a les demandes dels representants de la minoria de la població valenciana i va anar perdent el recolzament d’eixa majoria decebuda, fins que la dreta aconseguí conquerir el poder de nou.

El conflicte... i la seua necessitat Arribats a la mort de Franco i a la Transició, després d’anys de repressió, es produeix una veritable eclosió de nacionalismes arreu de l’Estat espanyol. A Madrid viuen tot això amb pànic i preocupació.

Els preocupa i obsessiona especialment el nacionalisme català. Saben que Catalunya era, i és, un dels principals motors econòmics de l’Estat. Però encara els preocupa més que es produís un contagi del nacionalisme català pel País Valencià, un altre dels motors econòmics de l’Estat espanyol. I si s’uniren Catalunya i el País Valencià, junts representarien al voltant d’un terç de la riquesa econòmica de l’Estat. La transició es plantejà, pels valencians amb un mínim de consciència nacional, com una oportunitat per a ressituar al País Valencià en la nova Espanya de les autonomies.

Però, la pròpia dinàmica de la Transició acabà amb eixa expectativa, obrint un clatell, amb la guerra dels símbols, que anul·laria qualsevol possibilitat d’acord conjunta entre la dreta i l’esquerra en aquest sentit.

Fernando Abril Martorell

L’Estat espanyol llavors juga fortíssim. I juga on tenia possibilitats d’èxit, donat que Catalunya, en certa manera, la donen per perduda: al País Valencià. Es posaren en marxa tots els mitjans amb què podien comptar (premsa, intel·lectuals, televisió, etc.).

Per a prevenir la possible unió del País Valencià amb Catalunya, s’inventen, doncs, l’anticatalanisme, partint en dos a la societat valenciana. L’enlluernament per Catalunya dels elements mes actius de la intel·lectualitat valenciana democràtica i la insistència per aplicar el paràmetre català al cas valencià, posà fàcil a la ultradreta el reiterat recurs del fantasma del imperialisme català, cosa que va possibilitar, a pesar del seu desprestigi polític, adaptarse a la nova situació política com a defensora de la personalitat valenciana. La instrumentalització del conflicte per part de l’UCD per erosionar políticament als adversaris socialistes va fer la resta.

L’enfrontament agafà al mig als elements més actius de la societat valenciana i ningú no va sortir indemne. Els assumptes identitaris restaren enverinats per molt temps.

7

Aprofitant molt be com a espantall la bigarrada varietat de radicalismes (marxismes-leninismes, maoismes o trotskismes) que van florir en la transició, es va plantejar una batalla, anomenada “Batalla de València”, en el terreny de l’opinió pública, que va tenir ramificacions immediates en un activisme “ultra“ al carrer. Hi havia en el fons la clàssica alarma del segle dinou contra la revolució i el vell objectiu d’ordre, de manteniment de l’estatu quo i de control de la situació, tot i que convenientment readaptat en el discurs. Era una ofensiva populista, desencadenada amb una virulència que sorprendrà avui qualsevol curiós que faça una visita a les hemeroteques, amb la qual es va minar eficaçment el camp que pretenia ocupar el nou projecte democràtic. Dos mites van quedar dibuixats: el dels valencians dolents, que només veien defectes i anomalies en la societat, moguts per una traïció alimentada per les intencions annexionistes catalanes, i els dels valencians bons, que sabien estimar les moltes coses positives, encarnades en la secular muntanya de tòpics, i que contraposaven els interessos de la terra als de Catalunya. Els estereotips del “blaver” i el “catalanista” estaven fabricats. És en aquest moment històric quan les forces centralistes emanades de la capital de l’Estat creen un conflicte entre Catalunya i el País Valencià. Fan creure al poble valencià que existeix un imperialisme català que pretén conquerir i annexionar el País Valencià. En aquesta teorització, es parteix de quatre premisses “històriques i científiques”. En primer lloc, l’existència d’una suposada llengua valenciana, diferent a la catalana, l’existència de la qual el imperialisme català pretén anul·lar. En segon lloc, i derivat del tema de la llengua, la veracitat i, diguem-ne importància, de l’existència de denominacions locals per a la llengua a l’Edat Mitjana (cosa molt normal a Europa).

En tercer lloc, l’existència d’una bandera valenciana diferent a la catalana, caracteritzada per una franja blava. Aquest ha estat el “dogma de fe” blaver al qual potser s’han aferrat amb més insistència i pel que s’anomena “blavers” als partidaris d’aquestes doctrines. En quart lloc, el fet que després de la “Reconquesta” de Jaume I el gruix dels repobladors del País Valencià no era català, sinó d’altres procedències.

Senyera, denominació, himne, tot en l’àmbit simbòlic era objecte d’enfrontament, però va ser la llengua el motiu de brega més transcendental. I en aquest punt, autèntic casus belli, es revelava molt clarament el fons de la qüestió. El secessionisme de la llengua catalana, amb la defensa de un idioma valencià independent, que mantenien i mantenen encara avui amplis sectors de la dreta autòctona, era el correlat d’una postura involucionista, de tancament del país sobre ell mateix, antimoderna en el pla cultural, polític i social. Vicent Ventura ha destacat la incongruència d’aquesta actitud de la dreta valenciana, objectivament interessada en el nivell econòmic, en tot el contrari. Però la contradicció pot ser només aparent, si s’observa el problema des de la perspectiva de mantenir uns controls polítics i unes hegemonies ideològiques.

Joan Fuster defineix a catalanistes i anticatalanistes en un article d’agost de 1977: “Aquellos que, para entendernos, designo como “anticatalanistas” ya puede imaginar el lector que especie de fauna es. Es la trinchera de los residuos de la dictadura, que, disponiendo aún de los privilegios del “pre reformismo”, se valen de su prepotencia oficial, apoyada por Madrid, para mantener a la ciudadanía ofuscada en sus rutinas ancestrales y para excitarla a base de cualquier sentimentalismo localista. Los otros, no todos ni siempre son “catalanistas”, ni mucho menos. Ocurre que son acusados de catalanistas porque no juegan el juego de la genuflexión sucursaloide (…) al fin y al cabo, el grave pecado de esa gente es que, al articularse en partidos políticos, autóctonos o dependientes, procuran acercarse a la realidad social viva, y se presentan como parte del “País Valenciano”. La mayoría pasan del “regionalismo bien entendido” a otro tipo de reivindicación más limpio y resuelto. (…) la propuesta política de “países catalanes” no figura en sus programas 8

(…) Les acusa el “búnker-barraqueta y la fascistofilia remanente.”. I remata: “El búnkerbarraqueta y sus aliados, con otras predisposiciones mentales –y nativos ellos- piensan que los que “siempre hablamos valenciano” somos “catalanes” (…) con la sartén por el mango, la clase acomodada arrodillada pretende recusar como “catalanistas” a muchos que solo son “valencianistas” (…) con la colaboración de media docena de obsesos por la “catalanofobia”, han conseguido grandes ventajas: que los falleros , por ejemplo, se sientan predispuestos a votar por la candidatura más reaccionaria”.1 J.F. Mira aporta un punt de vista complementari quan diu que el conflicte, però, ve de més lluny, i no te com a culpables únics les maniobres malignes d’un Madrid amenaçat davant l’avanç imparable del nacionalisme català al sud del Sénia. Si hi hagué “Batalla de Valencia “ va ser, entre altres coses, perquè els instigadors d’aqueixa batalla sabien que hi havia un conflicte previ i ja diversament manifestat, uns antagonismes visibles, un terreny favorable i uns aliats nombrosos i probables per a la seua estratègia. Hi havia un conflicte antic, subjacent o manifest segons com i segons en quins moments: un conflicte d’adscripció nacional. En aquesta obra Mira afirma que “El problema, que és a la base del conflicte, es que els valencians possiblement no participem, col·lectivament com a tals, d’una societat nacional –no tenim nació— “ A partir dels anys 1978-79 la força política més important del País Valencià, el PSOE, havia integrat els nacionalistes pro-catalans del PSPV, i formalment havia recollit alguns elements com ara llengua, símbols i noms, de les posicions d’aquest darrer partit. Però començà a cedir davant de l’ofensiva de la dreta. Per què? Es pregunta Mira, i contesta: justament perquè observa els primers èxits populars d’aquesta ofensiva, perquè te por que aquest èxit continuï creixent i afecte el seu propi electorat i, en definitiva, perquè es troba insistentment atacat en una guerra que no es la seua. En efecte, la major part dels votants, dels militants i dels dirigents del PSOE, com a força majoritària, comparteixen bàsicament la consciència d’identitat dominant en la societat valenciana, burgesa o popular, de dretes o d’esquerres: substancialment espanyola, i vagament regional (més vagament com més lluny de la capital). Així el PSOE, amb un sector nacionalista integrat i ràpidament marginat, no tindrà gens d’interès a córrer cap risc, ni a invertir el seu capital polític, en la defensa d’unes posicions nacionals que no eren les seues i que no responien tampoc a una reivindicació explícita i majoritària de la societat.

La posició del PSOE, especialment des de les institucions que ha governat durant els anys vuitanta, ha tingut com a resultats: no afectar en res la consciencia general espanyola, neutralitzar l’avanç de la consciencia nacional catalana i promoure la consciència autonòmica –regional-comunitària -valenciana. L’autonomisme polític dins del marc espanyol és ja, un factor important en la consciència col·lectiva dels valencians. Per a una societat que majoritàriament no tenia cap altre marc de referència o identitat més que l’espanyol i el provincial, això es pot considerar ja un avanç: tot es relatiu.2

1 Fuster, J., “El caso Valenciano”, Dos i Dos, Valencia, 1977, nº 41-42, pp. 28-29 5 2 Mira, J. F., Hèrcules i l’antropòleg, València, E. Climent, 1994, pp.144-157

9

De “Una, Grande y Libre” a l’Estat autonòmic El 6 d’agost de 1977, els 41 diputats i senadors valencians elegits després de la dictadura, s’autoconstituïren en Plenari de Parlamentaris amb l’objectiu bàsic d’elaborar un estatut i, per a reivindicar-ho, convocaren la major manifestació que mai s’havia fet a València el 9 d’octubre de 1977. El real decret de 17 de març de 1978 aprovava el règim preautonòmic que constituïa el primer govern valencià, de valencians i format per valencians, des de feia 271 anys, govern de unitat i concentració que conduiria al País Valencià cap a l’autonomia. El president socialista Josep Lluís Albinyana impulsà el Compromís Autonòmic, signat el 8 d’octubre de 1978, que acceptava el marc de la futura Constitució per assumir “la màxima autonomia en el termini més breu”, i instava al Plenari a iniciar l’elaboració d’un projecte d’estatut.

Conegut el text constitucional, els partits signants (PSPVPSOE, UCD, PCPV, AP, UDPV, P. Carlí, PTPV, ORT, PSUPV) acordaren unes puntualitzacions fonamentals, per aclarir que la fórmula “màxim grau d’autonomia en el mínim temps possible” volia dir únicament “la via constitucional establida en l’article 151” i es comprometien a que després de les eleccions “les noves corporacions –ajuntaments i diputacions— d’aquestes forces polítiques recolzarien l’accés a l’autonomia pel 151. Sempre a instancies de la Presidència del Consell, el Plenari de Parlamentaris va nombrar la comissió redactora de l’Estatut el 11 de desembre de 1978 amb el compromís de que “abans de l’11 de desembre de 1979 la comissió lliurarà un avantprojecte d’Estatut al Plenari” d’acord amb la via 151.

Josep Lluís Albinyana

Els parlamentaris sorgits de les eleccions del 1-M 1979 triaren una nova comissió redactora, com a prova de la vigència del compromís autonòmic de seguir el camí del 151. Però el triomf de l’esquerra alarmà les forces centralistes que no reeixiren en la tasca de redactar l’avantprojecte de l’estatut, però sí destacaren a l’hora de despertar dimonis. Per contra, la Presidència del Consell amb pocs consellers i directors generals, olorant-se forts i pot ser insuperables problemes, s’esforçà en situar les aspiracions valencianes en el marc de la construcció de l’Estat democràtic. El President Albinyana va convocar una sessió emblemàtica a Morella, que va poder celebrar-se el 9 de gener de 1979 i on s’acordà per unanimitat (PSOE, UCD, PCE, PSP, y AP) el inici del procés autonòmic del País Valencià d’acord a l’article 151. Aquest fou l’últim acte de l’ample consens per l’autonomia valenciana.3 Des de aquest mateix any, l’UCD s’apropià de les paraules i els fets dels grups incontrolats del blaverisme radical i es desfermarà la violència extrema amb atemptats a autoritats, intel·lectuals i llibreries. En l’expansió d’aquest anticatalanisme es serviren del diari “Las Provincias” i de la seua directora, María Consuelo Reyna; d’un moviment socio-festiu com les falles, i també d’un moviment de masses com el València C.F., que veurem més endavant, així com dels principals responsables de l’elaboració doctrinal: Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i Manuel Broseta Pont, amb la destacada participació, en el naixement oficial del blaverisme, de Juan Ferrando Badía, María Consuelo Reyna i Gustavo Villapalos.

10

Des de juny de 1979, el conseller d’hisenda, Enrique Monsonís, practica el bloqueig sistemàtic a l’activitat del Consell i, especialment, de Presidència, arribant a no autoritzar ni les compres de paper higiènic. Tot i això, el president i uns pocs col·laboradors (Josep Maria Felip, secretari general de presidència i Alfons Llorens) recorregueren el País Valencià poble a poble buscant el recolzament per a l’autonomia. Foren els ajuntaments de Picanya, amb Ciprià Ciscar d’alcalde, i Bellreguard, els que iniciaren el camí previst a la Constitució, amb la seua petició d’autonomia el 25 d’abril de 1979, i amb això començaren a comptar els sis mesos que marcava el text constitucional. La Constitució exigia el 75 % dels ciutadans, però el treball de presidència va fer que foren el 99 % dels municipis y el 99’9 % dels ciutadans el que demanaren l’autonomia per la via 151. Els municipis ucedistes de Castelló no especificaven la via, sinó que acordaren “l’autonomia amb el menor temps possible”. Les peticions foren autentificades pel degà dels notaris de València, Gregorio Pérez Sauquillo, i dos col·legues més, que, el 25 d’octubre de 1979, les presentaren al Congrés de Diputats. El president Albinyana es va posar a preparar el referèndum per a celebrar-lo el 28 de febrer de 1980. Havia encarregat dues enquestes a Icsa-Gallup en les que un 60 % havia declarat la intenció de votar abans inclús de conèixer el contingut de l’Estatut. D’ells, el 54 % donaria el sí el text pactat.

Però, al mateix temps que açò ocorria, s’incrementava la violència, sempre impune i avivada des del partit del govern. A més a més, en Madrid, UCD i PSOE havien pactat gelar el procés, i ho feren a través de la “Ley Orgánica Reguladora de las Distintas Modalidades de Referéndum (ley 2/1980)” amb el que la mateixa Constitució era conculcada. Albinyana no més pogué votar en contra de la llei (fou l’únic vot en contra) que exigia, de forma retroactiva, que els ajuntaments hagueren especificat clarament la via 151. Dels 535 municipis existents aleshores, 524 havia secundat la campanya, però sols 230 explicitaren eixa via, la resta utilitzaren la fórmula “màxima autonomia en el menor temps possible”. El 19 de desembre de 1979 l’executiva del PSPV-PSOE, reunida simultàniament a la sessió del Consell, decidia l’abandó del Consell. El President Albinyana va dimitir el 22 de desembre de 1979, i amb la dimissió entregaria el carnet del PSPV i l’acta de diputat del número u del PSOE per València.

3 Llorenç, A., “Els estatuts frustrats”, Levante, València, suplement especial 9 octubre 2005

Per la via ràpida fins al precipici Albinyana va veure així com es precipitava a l’abisme l’autonomia per l’article 151 i com l’arrossegava a ell mateix. Enrique Monsonís, al que li va faltar temps per a arriar la quatribarrada del Palau el 29 de desembre de 1979, va certificar la defunció. Una sèrie de circumstàncies adverses havien dut Albinyana a un carreró sense eixida, però fou el seu partit, personificat en Alfonso Guerra, qui li donà l’empenta definitiva cap al no res. Des de les eleccions d’abril de 1979, Albinyana presidia un Consell amb majoria de dretes en un País Valencià d’esquerres.

En les legislatives de febrer, el PSPV-PSOE (698.677 vots) i el PCE (224.104) aconseguiren la majoria en el Plenari de Parlamentaris (22 escons front a 19 d’UCD), amb el que Albinyana revalidà la presidència. En les municipals l’esquerra aconseguí el 53,2 % del vots i va governar en les 11

principals ciutats, però un sistema electoral que afavoria els petits ajuntaments va donar el control de les diputacions de Castelló i Alacant a l’UCD. Així els diputats d’origen parlamentari restaven en minoria front als designats per les diputacions.

La majoria d’ucedistes en el Consell va assumir totes les carteres per a desesperació del PSOE. El boicot permanent, les ofenses i fanfarronades dels consellers ucedistes, com el citat Monsonís i especialment del franquista Carrau des de la diputació de Valencia, s’explicitaren en detalls com no prestar cotxes ni cedir el 10 % dels recursos, a pesar de que la llei obligava a les diputacions a fer-ho.

Madrid no es quedava enrere a l’hora de les ofenses al Consell valencià i l’autonomia en gestació.

Per exemple: la tercera transferència de l’Estat central al Consell fou “fijar las bases para la exportación de gallos de pelea”. El Consell tenia 12 milions de pessetes de pressupost, front als 8.000 milions de pessetes de les diputacions4.

La kafkiana regulació de la composició dels òrgans preautonòmics, havia portat a un representant de l’UCD a la presidència del Consell, i des de allí va tractar per tots els mitjans d’augmentar la confusió, encara que hi havia majoria d’esquerres a les urnes. Establida la confrontació en torn als elements simbòlics identitaris, el debat sobre la via autonòmica –article 151 ó 143 – amb tot el que significava sobre competències assumibles, fou perdent virtualitat. Car pocs s’oposaven a la via de l’article 151, si llevem als sectors de l’espanyolisme recalcitrant. Però, la decisió del govern de l’UCD de “racionalizar el proceso autonómico” en gener de 1980, acabaren amb l’esperança del 151 i, utilitzant una trampa jurídica, reconduïren l’autonomia pel 143.

En un moment en el que les forces polítiques estaven debilitades per l’enfrontament, el discurs es dirigí a la urgència d’aprovar un Estatut que definitivament tanqués l’enverinada controvèrsia.

Aquest fou el context de la reunió de Benicàssim que parí el text favorable, en els assumptes controvertits, a la dreta minoritària, i que no despertà ningun entusiasme, ben al contrari, fou contestat per bona part de l’interior d’alguns partits signants i de la societat civil. L’acord no va tenir des de l’inici el prestigi mobilitzador del consens constitucional o del que gaudiren la majoria de Comunitats Autònomes que iniciaven el camí.

Però açò no era suficient. La tramitació del projecte d’Estatut com Llei Orgànica a les Corts Generals que, en paral·lel, aprovaria la Llei Orgànica de Transferències (LOTRAVA) seguint la previsió de l’article 150 de la Constitució en matèria d’educació i sanitat, provocà nous enfrontaments i pressions de les forces de la dreta al rebuig dels acords per part del PCE i, fins i tot, a la ruptura de la disciplina del vot del PAD de Fernández Ordóñez en lo que fou el principi de l’allunyament de l’UCD i l’aproximació al PSOE. El conflicte fou reproduït a la Comissió Constitucional amb el que la confusió era intolerable. No més els acords de les cúpules d’UCD i PSOE permeteren retrobar una via de solució que no es podia considerar consens polític.

4 Arabí, F., “Por la vía ràpida hasta el precipicio”, Levante, Valencia, suplement especial 9 octubre 2005

12

Blaverisme teledirigit des de Madrid L’autèntica i pura valencianitat del blaverisme es contradiu amb la realitat a poc que investiguem.

Els seus orígens i el seu desenvolupament ha estat sempre lligat, vinculat i fins i tot promogut des de Madrid. Destacades personalitats madrilenyes participaren en el seu naixement, com ara Gustavo Villapalos, ex-rector de la Universitat Complutense i amic íntim de Juan Ferrando Badia. No debades Gustavo Villapalos seria designat acadèmic d’honor de la RACV, institució blavera a la qual la Casa Reial espanyola li va atorgar, a principis dels anys 90, el títol de "reial" que abans no tenia, el que denuncia una certa connivència de la Casa Reial espanyola, i del seu entorn, amb el secessionisme lingüístic i amb el blaverisme en general.

També han estat històricament amics dels blavers destacades personalitats de la “intel·lectualitat” madrilenya com Ricardo de la Cierva (Ministre de Cultura amb la UCD en 1980, coincidint amb la plena efervescència del fenomen blaver). Aquest senyor a més participava sovint en actes dels secessionistes lingüístics valencians des d‘aleshores. L'ex-president del govern espanyol amb el PP, José María Aznar, publicà l’any 1979 uns articles que resulta curiós que siguin d’aqueix any, on hi hagué una màxima exaltació anticatalanista al País Valencià. En un d’ells, que titula “Vientos que destruyen”, critica obertament el "pancatalanisme", i el fet que el llavors President del Consell Preautonòmic del País Valencià decidís acceptar la bandera quatribarrada com a senyera oficial. I de pas, defensa la denominació del territori que més li agradava a la dreta blavera en aquella època: la de Regne de València. “El Consell del País Valenciano -con exclusiva asistencia de socialistas y comunistas- decide en un alarde de pancatalanismo que la bandera valenciana sea la misma que la de Cataluña. Como si el Reino de Valencia no hubiera existido jamás.”5. En un altre del mateix mes, titulat “Unidad y grandeza”6, arremet contra l’expansionisme català al País Valencià, i protesta perquè la bandera oficial del Consell Preautonòmic del País Valencià fora la quatribarrada: “Para D. Manuel Azaña los catalanes soñaban con el programa de Jaime el Conquistador. Es decir, con su parte proporcional de Aragón, con el Reino de Valencia y con las Baleares. De momento en el "País Valenciá" ya tienen la bandera de Catalunya”. Aquests exemples posen de manifest que l'anticatalanisme valencià és vist amb satisfacció, quan no fomentat i recolzat per la dreta espanyola en general i per una part de la intel·lectualitat madrilenya en concret.

5 Aznar, JM., “Vientos que destruyen”, La Nueva Rioja, 9-5-79 6 Aznar, JM., “Unidad y grandeza”, La Nueva Rioja, 30-5-79

13

El paper de l’església en l’anticatalanisme Seguint el camí marcat pel Concili Vaticà II, ja en 1970, la Comissió Provincial ValentinoTarraconense, en línia amb l’ordenament nou del Missal promulgat per Pau VI el dia 3 d’abril de 1969, van fer l’Ordinari de la Missa en llengua catalana, amb adaptacions per a l’ús de les Diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, autoritzades pels bisbes respectius. Posteriorment, l’arquebisbe de València, José María García Lahiguera, creà el 14 de maig de 1973 una Comissió Interdiocesana per als textos en llengua vernacla. D’aquesta Comissió formaren part persones com ara Miquel Adlert i Nogueroles, Xavier Casp i Verger , Manuel Sanchis Guarner, Josep Alminyana o Enric Valor i Vives, entre altres, i presidit per Pere Riutort. Els treballs d’aquesta Comissió culminaren en la publicació a finals del 1975 del Llibre del Poble de Déu, completíssima recopilació de textos litúrgics adaptada a les variants valencianes.

Però com es pot deduir, si mirem les dates, tot això va coincidir amb el naixement i eclosió del blaverisme en la societat valenciana. En aquest sentit, les forces centralistes madrilenyes que l’impulsaren, s’adonaren de la importància de tenir controlada l’església per als seus propòsits.

L’església era molt important com a institució al País Valencià, amb un índex de pràctica religiosa altíssim, però, a més a més, l’església i els valors religiosos poden donar força espiritual i autoritat moral a qualsevol moviment social, més encara si és de caire nacionalista.

Fernando Abril Martorell, el principal inductor del blaverisme a la transició, i home d’església, no podia consentir que la seua institució tingués el més mínim rastre del catalanisme ni que l’església valenciana assumís en certa manera la reivindicació de la llengua i la cultura pròpies que afavorís el desenvolupament d’un nacionalisme propi. Però no era l’únic. Gran part dels actors blavers de la transició eren gent molt d’església: Juan Ferrando Badia, Emilio Attard, Casp i Adlert, Baltasar Bueno, etc. i fins i tot l’antecedent més clar del blaverisme, Josep Maria Bayarri, escultor d’obres religioses, que vivia la seua fe des de la beateria més rampant. A tot això s’afegeix la destacada participació de molts eclesiàstics i religiosos en el naixement i difusió del blaverisme: Josep Alminyana Vallés, el jesuïta Joan Costa i Català, el franciscà Benjamí Agulló, el salesià Josep Boronat, Vicent Castell Maiques, Josep Climent, i un llarg etcètera. Com veiem el blaverisme al País Valencià a la transició, és a dir, en el seu naixement, va ser una cosa en la qual prengueren part molts eclesiàstics i molta gent vinculada a l’església.

14

El primer anticatalanisme A finals de 1975 aparegueren a “Las Provincias” unes cartes al director atacant el Llibre del Poble de Déu. Aquestes cartes poden així considerar-se les primeres mostres de l’anticatalanisme de la Transició al País Valencià. Continuà Josep Alminyana qui va començar una campanya pel seu compte, amb l’ajut de Jaume Sancho, enviant cartes a les parròquies, en les quals signava com a “President de la Comissió Diocesana de Sagrada Litúrgia”, i on desqualificava el Llibre del Poble de Déu de totes les maneres possibles, bàsicament, és clar, acusant-lo d’estar “catalanisat”. En un principi, el bisbat contemporitzà entre els dos bàndols enfrontats i no prengué una postura clara. Cal dir també que els llavors Governador Civil de València, Enrique Oltra Moltó, el President de la Diputació de València, Ignacio Carrau, i l’Alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, els intimidaren de diverses formes per a això. Tots ells eren de filiació franquista i tots ells, sobretot Ignacio Carrau, participaren activament en el naixement i consolidació del blaverisme. De fet Miguel Ramón Izquierdo va ser un dels fundadors del partit blaver Unió Valenciana, i durant molts anys figura destacada d’aqueix partit.

Els atacs al Llibre del Poble de Déu i al seu principal artífex i sufragador, Pere Riutort, continuaren per tots els mitjans amb valentes i decidides rèpliques de Pere Riutort, i també de l’associació “La Paraula Cristiana”, decidida defensora de la introducció de la llengua vernacla en l’església valenciana. Com que els atacs fets per aquest bàndol, espanyolista i enemic de la introducció de la llengua pròpia en l’església valenciana, no donaren fruit, car no li retiraren el caràcter oficial al Llibre del Poble de Déu, canviaren de tàctica. I així, coincidint amb l’aparició “oficial” del secessionisme lingüístic, feren ells també uns textos litúrgics amb ortografia blavera, tots l’any 1978, l’edició dels quals sufragada per la Diputació de València presidida per Ignacio Carrau. El mallorquí criat a Madrid des dels tres anys Miguel Roca Cabanellas, arquebisbe de València entre 1978 i 1982, mantingué una postura de total ambigüitat i de manca de voluntat de resoldre aquest conflicte.

Els atacs dels blavers a la introducció de la llengua pròpia en l’Església valenciana continuaren igualment per altres camins.

Així, en especial a la ciutat de València, realitzaren actes sacrílegs, com interrompre insultant i arribant a la violència, les poques eucaristies en llengua pròpia que es feien a la ciutat de València. Entre els provocadors hi havia qui ostentava la insígnia del GAV. Davant d’aquest fet, contrari a la doctrina de l’Església i als principis de la vigent Constitució d’Espanya, l’Arquebisbe de València s’inhibí. L’Associació Religiosa “La Paraula Cristiana” relatava els fets en una circular el 9 de febrer de 1979, i acabava dient: “Sentim que una vegada més ha vençut la violència, la incultura i el terror contra la ciència, la racionalitat i el sentit més elemental dels Drets Humans. Un autèntic delicte contra la llibertat d’expressió, i els postulats mínims del cristianisme.”. La Conferencia Episcopal Espanyola va mantenir una postura semblant a la de l’arquebisbe. Conten que el llavors president, el també valencià Vicente Enrique y Tarancón, va afirmar: “Tienen la razón los llamados catalanistas, pero conviene dar la razón a los otros”.

15

Mentrestant, els blavers des del seu diari “Las Provincias” amb la seua directora María Consuelo Reyna Doménech, i el seu estil de fer periodisme, continuaren atacant tots els intents d’introduir la llengua vernacla en l’església, i a tots els eclesiàstics o seglars vinculats a l’església que ells consideraren “catalanistes” amb el seu estil agressiu i deshonest. Perquè, si es cert que a les forces centralistes els interessa especialment que l’església valenciana estigués fortament castellanitzada, també és cert que sense la pressió violenta blavera de la Transició, les coses haurien sigut més raonables. Si relacionem un factor i altre, potser tenim el vincle més clar de l’origen de fons madrileny i en les forces estatalistes espanyoles del blaverisme.

La llengua com a senyera: Casp i Adlert Molt s’ha escrit sobre la pintoresca i increïble “conversió” de Xavier Casp i Miquel Adlert al blaverisme provenint els dos del catalanisme més estricte, sent els fundadors i sustentadors de l’Editorial Torre, primera que en els anys 40 publicà en valencià, i sent els principals pilars del valencianisme literari, i àdhuc polític, dels anys 40 i 50 del passat segle. Sembla ser però que tant Miquel Adlert com Xavier Casp no eren pas tan nacionalistes com deien. Els dos estaven ben integrats en la classe alta valenciana (no debades Adlert era jutge) i políticament es pot considerar que eren de dretes. Els dos, a més, eren escriptors de pregona inspiració cristiana, i sembla ser que la seua fe cristiana la vivien profundament.

Aquests dos factors són importants per a entendre la seua posterior evolució. El fet que foren dretans i defensors, per dirho així, de l’ordre establert, explicaria el seu enfrontament amb Fuster, i altres, que propugnaven unes polítiques més aviat d’esquerres i plantejaven, per primera vegada en la política valenciana, opcions polítiques explícitament sobiranistes.

Sembla també que tots dos tenien una personalitat egocèntrica, què volien els dos ser els líders indiscutibles del valencianisme de postguerra i tenir-lo controlat al seu gust.

A partir dels anys 50 però va sorgir una nova generació de valencianistes: Joan Fuster, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Santiago Bru i Vidal, etc. Sembla ser que Casp i Adlert no van mai pair l’aparició d’una nova generació d’escriptors i pensadors, intel·lectualment més preparada que ells i que necessàriament els va fer passar a un segon pla.

A banda d’això des dels anys 50, i més encara els 60, es comencen a proposar per al valencianisme esquemes obertament rupturistes amb l’Estat espanyol i socialment d’esquerra i compromesos. El punt màxim de tot plegat és la publicació el 1962 de “Nosaltres els valencians”, de Joan Fuster. Era evident que a persones tan dretanes i conservadores com Adlert i Casp això els disgustà enormement i l’enfrontament amb Joan Fuster fou immediat.

16

Tot això anà aïllant-se cada cop més Casp i Adlert de la resta de valencianistes. El que era sols un enfrontament i distanciament personal s’agreujà quan, als anys 70, Casp i Adlert començaren a elaborar unes desbaratades teories sobre l’existència d’una suposada “llengua valenciana”, diferent a la catalana. Començà Adlert amb el seu llibre “En defensa de la llengua valenciana” de 1977, i arrossegà el seu amic íntim Casp. A banda del disbarat científic que això suposà, amb la invenció d’aquesta "llengua valenciana", Casp i Adlert trencaren el consens que els valencians havien assolit en 1932 quant a la normativització lingüística amb les Normes del 32. Curiosament, en la difusió i propagació d’aquestes normes en la societat valenciana, tant Casp com Adlert, tingueren part destacada i hi dedicaren molts esforços durant molts anys abans de la seua deserció. El despropòsit continuà amb l’elaboració de les estrambòtiques "Normes del Puig" secessionistes, a principis dels 80, en les quals aquests dos personatges tingueren una destacada participació. Tot això, en el context d’una radicalització anticatalana creixent, va fer que els dos foren les figures, si més no intel·lectualment, punteres de l’anticatalanisme de la Transició, jugant a favor del interès de les forces estatalistes a fer nàixer l’anticatalanisme al País Valencià.

La violència blavera Com que l’anticatalanisme es recolza en elements falsos i privats de la mínima raonabilitat, els blavers han de recórrer a la coacció i la violència per a imposar els seus postulats a bona part de la societat valenciana, especialment a la ciutat de València. Es cert que la violència es anterior al blaverisme, però també ho és que extrema dreta i anticatalanisme anaren de la mà des del inici. Si ells no hagueren cremat la senyera quatribarrada del Consell Preautonòmic, oficial el 9 d’octubre de 1979, potser avui encara continuaria essent aquesta l’ensenya oficial. Les bombes a Manuel Sanchis Guarner i a Joan Fuster (en 1978 i 1981 respectivament), marcaren la transició i posterior evolució valenciana, de manera semblant a com el 23-F marcà la Transició a l’Estat espanyol. La bomba a Sanchis Guarner en 1978, casolana, sí que la reivindicà el grup blaver GAV. En Nadal del mateix 1978 estigué a punt d’esclatar-li una bomba en les mans a Sanchis Guarner, rebuda com a regal nadalenc.

Per a tenir una idea de l’ambient social i polític al País Valencià d’agost de 1977 reproduïm l’extracte d’un article de la revista Dos i Dos que porta per títol “Bombas sobre Valencia”, i diu així : “Verano y bombas. La cosa empezó con Nova Cultura. A la una de la madrugada del día 10 de agosto (…) un potente artefacto causaba graves destrozos en el local que dirige Manuel Angel Conejero, especialista en Shakespeare y miembro del PSP del PV. Daños: mas de 1.000.000 de pts devaluadas. El atentado no fue reivindicado. Tampoco hacía falta. En la pared, un letrero a mano: “Rojos, cerdos”. Todo muy clásico. Mientras en tanto en el PV seguíamos sin comernos un torrado autonomista (…) la prensa anunciaba ya la visita a Tarradellas del señor Sánchez Terán, arcángel San Gabriel de Adolfo Suárez para el affaire de la Generalitat Catalana. Y más atentados en Valencia. Esta vez fue el autodenominado GAR (Grupo Anarquista Revolucionario) quien reivindicó el atentado contra las oficinas del Banco Central en la calle Maeztu de esta explosiva ciudad.

Algunos de los miembros de este GAR serían detenidos la primera semana de septiembre. (…) franja sí, franja no, medio país anda a la greña con el otro medio mientras la totalidad –el país valencià – se pudre en el silencio allá por los oscuros contubernios de la Villa y Corte (…) el 24 de agosto (…)

17

el llamado manifiesto del llamado Consell Valencià. Se iniciaba así, con amplios y generosos espacios en la prensa local, una nueva campaña anticatalanista. El escrito en cuestión se dirigía al Plenari de Parlamentaris. Y salía todo: lo del oro catalán, lo de los agentes infiltrados –activistas en todos los pueblos de la región--, lo del pancatalanismo, lo de la senyera, etc. El Consell Valencià, cuyo espectro político huele a cosas como AP y extrema derecha (…) solicitaba de los parlamentarios “que nos defiendan de esta invasión moral e ideológica, y de la anulación de nuestra personalidad y expoliación de nuestra cultura”. Firmaban el escrito, entre otros Xavier Casp y Miquel Adlert. (…) al día siguiente, y hablando de activistas, ¡¡boooommm!! Chupinazo de aupa sobre Tres i Quatre. La bomba más sólida del mes se le llevaba, por novena vez (…) tampoco esta vez se encontró la tarjeta de los “activistas”. Ni falta que hacía. El Consell Valencià, que no sabemos muy bien por qué se dio por aludido, publicó una nota en la que se decía “si bien asistimos a un vago movimiento de catalinización de Valencia, nos proponemos combatirlo desde nuestra posición de cultura y veracidad. Está en contra de nuestros principios de valencianía todo acto de violencia. Con ello salimos al paso de algún comentario acusatorio que se ha producido ya”. (…) el sábado día 27: destrozos considerables en el Colegio Alemán. Una llamada anónima a Las Provincias reivindicó el atentado añadiendo que era “por Apala, por los presos políticos y contra la situación actual en España”. (…) en el momento justo en que el presidente Suárez descansaba en la embajada de España, en la Haya, un grupo autodefinido como “autónomo y no dependiente de ningún partido político” –claro que vete tu a saber…-- lanzaba en Valencia coctailes molotov sobre diversas entidades francesas (…) el broche salvaje (del mes) lo puso el atentado a los locales de la UGT de Valencia, con pérdidas de un millón de pesetas. Este atentado, reivindicado posteriormente por los guerrilleros de Cristo Rey, produciría la primera semana de septiembre una serie de detenciones.”7 Fuster va rebre ja un atemptat amb bomba casolana en 1978, però les dues bombes a Joan Fuster en 1981, amb quasi dos quilos en total de Goma-2, sí que van ser de forta potència, i de fet li volaren mitja casa. D’altra banda, el seu esclat l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, ens fa pensar que el motiu de posar-hi era, certament, la seua condició de massa catalanista als ulls d’alguns. El propi Fuster ho explicava: “Aquest atemptat ha estat molt més violent que el primer. En esclatar una bomba estàvem parlant Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador i jo, vàrem sortir tots tres al carrer...Llavors ens varen dir que hi havia una altra bomba (...) l’havien deixat en una finestra. Si ens quedem una estona més al carrer, on hi havia poca llum (...) no ho expliquem”8. El mateix dia Pérez Muntaner escrivia: “Fuster és un símbol d’aquest futur que se’ns vol negar i que només serà nostre amb la total recuperació de la nostra identitat; amb la recuperació de la llengua, la història, les institucions pròpies i la plena consciència de la nostra dignitat (...) el interval de quatre o cinc minuts entre la primera i la segona explosió estava calculat per a matar” 9.

Dies abans l’altre ocupant de la casa havia escrit: “Sempre recordaré eixa matinada. Era la primera volta que anava a veure’t (...). No em va donar temps a dir que sentia un olor a pólvora, com a coets de cordà. El tro va ser enorme, ens gelà l’ànima a Jaume i a mi. tu digueres impassible: "Anem a 18

veure, xiquets. Ja hi són" (....) els llibres travessats per estelles; la finestra destrossada; cotxes a fora fets malbé; una estesa de vidres (...). Entràvem en casa (...) quan Jaume va veure un paquet que fumejava a la finestra (...), i s’apartà el temps just de salvar-se de la segona explosió. Vaig plorar com un xiquet. Vaig plorar pel nostre poble”10.

Si aquests atemptats tenen la càrrega simbòlica dels personatges a qui anaven adreçats, al llarg de la transició i la pre-transició l’extrema dreta fou especialment violenta i agressiva contra els nacionalistes al País Valencià en general. És clar que aquesta violència no la feren els blavers, car que abans de 1977 ni existien, però els va beneficiar, perquè atacava els seus enemics directes, els nacionalistes valencians. Farem ací un breu recull d’algunes fites d’aquesta violència antinacionalista valenciana al País Valencià durant la pre-transició i transició 11:

• 26 de març de 1971: Trencada de vidres a la llibreria "Tres i Quatre", i abocada de tinta a l'interior.

• 2 d'abril de 1971: Atac a una assemblea de Filosofia i Lletres.

• 8 de maig de 1973: Una càrrega de plàstic esclata a l'aparador de "Tres i Quatre" i ocasiona un incendi. Un milió de pessetes en pèrdues.

• Octubre de 1973: Dos còctels molotov contra la mateixa llibreria.

• A mitjan 1975: Una tongada de bombes arrasa diverses llibreries. Pateixen danys "La Pau", "Pueblo", "Ausiàs Marc" i "Lope de Aguirre", que ha de tancar.

• 31 d'octubre de 1975: Incidents a Filosofia i Lletres. Un estudiant resulta ferit. Dos altres atacs consecutius causen tres ferits.

• Juliol de 1976: Una bomba esclata a l'estadi del Levate U.E. la nit abans de la "Trobada dels pobles".

• 5 d'agost de 1976: Un artefacte fa saltar la llibreria "La Araña".

• 10 d'agost de 1976: Una bomba destrossa el local de "Nova Cultura", amb pèrdues d'un milió de pessetes.

• 5 de novembre de 1976: Setè atemptat contra "Tres i Quatre".

• 12 de novembre de 1976: El degà de Filosofia i Lletres, una professora i un bidell, són agredits a la Facultat.

• Febrer de 1977: Un grup de joves és agredit a Oriola (Baix Segura).

• Primavera de 1977: Bomba a la llibreria alacantina "Set i Mig". Agressions a València durant la setmana fallera. Diversos ferits. Es multipliquen les agressions durant la campanya electoral. És metrallada la seu del PCPV (El P.C. del País Valencià mantenia llavors posicions nacionals prou clares).

• Desembre de 1977: Còctels molotov contra l’empresa relligadora de diverses publicacions al País Valencià.

• Estiu de 1978: Esclata una bomba en un cinema d’Alcoi (Alcoià) on es projectava "La portentosa vida del Pare Vicent".

19

• 11 de març de 1979: Agressions i trets en una manifestació ecologista.

• Estiu de 1979: Agressions contra els participants a "l’Escola d’estiu".

• Octubre de 1979: Bombes casolanes als domicilis de l’alcalde de València Martínez Castellano i del president del Consell Pre-Autonòmic del País Valencià Josep Lluís Albinyana. Artefactes a la plaça de bous quan se celebrava l’aplec nacionalista.

• Tardor de 1980: Agressió a Josep Guia i la seua família.

• Novembre de 1980: És metrallat el bar "El Sifó", al carrer del Mar de València. Un ferit.

• Maig de 1981: Explosió d’un artefacte davant de la seu del PCPV a Alacant.

Dins de la violència blavera pròpiament dita, però, hem de citar al GAV (Grup d’Acció Valencianista). D’orígens foscos i fundat en plena Transició, aquest grup ha dut, i continua duent avant, una violència contínua a tots els nivells contra els suposats “catalanistes”, o simplement contra la gent que a ells no els agrada. I tot això amb una vergonyosa immunitat policial i judicial. Cap membre d’aquest grup que sapiguem no ha estat condemnat per les seues innumerables accions violentes, encara que presumeix impunement de les seues accions. Donaren en ple cor de la ciutat de València un premi als que cremaren la senyera oficial quatribarrada del Consell Preautonòmic en 197912.

Fuster molestava molt a alguns i no el deixaren descansar ni mort. En 1997 es va cometre el fet delirant i aberrant de la profanació de la tomba de Joan Fuster. En plena Transició mataren en Alacant a Miquel Grau, militant del Moviment Comunista del País Valencià, mentre posava cartells de convocatòria de la diada nacionalista del 9 d'Octubre de 1977. I en 1993 mataren a Montanejos (Alt Millars), quan només tenia 18 anys, a Guillem Agulló, jove nacionalista de Burjassot, en una baralla amb altres joves d’ultradreta. El seu assassí, Pedro Cuevas, vinculat als Yomus del Valencia C.F. és en llibertat.

7 Sn, “Bombas sobre Valencia”, Dos i Dos, Valencia, nº 55-56, 1977 pp-20- 24 8 Fuster, J., Diario de Valencia. 3 d'octubre de 1981 9 Pérez Muntaner, J., Diario de Valencia. 3 d’octubre de 1981 10 Salvador, V., Diario de Valencia. 16 de setembre de 1981 11 Tret de http://www.antiblavers.info 15 12 En la web “http://www.geocities.com/eltalp/guarner.htm” apareixen detallades algunes de les accions del GAV.

20

El València C.F.: nucli blaver El València C.F. era l’entitat esportiva més important del País Valencià. Els seus directius han pertangut, quasi sense excepció, a la castellanitzada i espanyolista classe alta de la ciutat de València que prengué l’orientació extremadament crítica i militant, en arribar la Transició, contra el nacionalisme valencià. Així, l’equip fou utilitzat per la difusió del blaverisme. Modificaren l’escut afegint la franja blava, prenent partit davant del debat que, a finals dels anys 70, es vivia en la societat valenciana sobre quina havia de ser la senyera dels valencians, i la segona equipació del València dels anys de la Transició consistia en una samarreta quatribarrada i un pantaló blau.

Als anys 80 apareixen les penyes futbolístiques a Espanya. La penya més radical del València C.F. fou l’anomenada “Yomus”. Aquesta penya, ultraviolenta i amb molt mala reputació, es dedicà especialment a amenaçar als aficionats valencianistes que treuen “màrfegues”, com anomenen els blavers despectivament la senyera valenciana quatribarrada. De caràcter ultradretà, fanàticament espanyolista, anticatalà i en darrer terme antivalencià, tenen com a càntic favorit al camp de futbol “Puta Barça, Puta Catalunya!” (sic), o també “Som valencians, mai catalans”.

Les falles i els blavers Les falles, com a festa que manifestava i exercia la crítica al poder, foren sotmeses pel franquisme i transformades en una pura manifestació folklòrica beneïda per l’església. “Es pot afirmar que, cap al 1975, en albirar-se un canvi de règim de polític, la vella totalització festiva s`havia fossilitzat en una tancada ortodòxia defensada per reglaments i institucions, imposada sobre les bases falleres sense possibilitat de contestació, doncs aquestes l’havien interioritzat. En aquest sentit el vell valencianisme temperamental, reconvertit pel franquisme en un valencianisme faller força conservador, fou aprofitat per tot un corrent de la dreta de la ciutat de València, eficaçment instal·lada en el mon de les festes falleres, utilitzant-la al servei de la imminent “Batalla de València” (...) fent costat al també incipient “blaverisme” declarat. (...) La transició cap al blaverisme, des de el valencianisme faller, forma part de la esmentada Batalla de València com es pot comprovar en la continua implicació d’aquest peculiar valencianisme en l’acció i ideologia blaveres. (...) va actuar com a part del nucli simbòlic-ideològic que activà el blaverisme, que caracteritzà alguns dels trets més representatius del conflicte civil subsegüent (...) El valencianisme faller va contribuir a crear el conflicte aportant-li un segell especial de confusió i fractura, vertebrades per una ofensiva ultraconservadora contra la transició democràtica a València, amb evidents repercussions a la resta del País Valencià, que arriben fins a l’actualitat.”13

21

Al llarg de l’etapa final del franquisme i la Transició es produïren una sèrie d’actuacions que relacionem per considerar-les evidències que demostren l’estreta connexió entre el naixement de l’anticatalanisme al País Valencià i el món faller que s’olorava a l’època. “Posible infiltración entre falleros y extrema derecha valenciana: coctail Molotov al Christopher Bar Lee, lugar frecuentado por la nata política de la oposición democrática y la flor de la intelectualidad local.” Deia una nota en la revista Dos i Dos en 197714. El llistat d’accions de caire anticatalanista pot ser molt llarg; ací posem una mostra15: • En 1963 les falles Cádiz-Literato Azorín, Peu de la Creu-D. Joan de Vilarrasa i Plaça de la Mercè, insultaren públicament Joan Fuster per la seua obra Nosaltres els valencians i El País Valenciano.

• En 1966 un redactor de la revista Fonorama hi hagué de fugir de València per haver escrit en contra de l’ortodòxia dominant en matèria fallera.

• En 1968 el llavors president de la Junta Central Fallera, després de dir “borregos” als fallers concentrats per a l’acte de la Crida, aturà el seu segur cessament mitjançant el ràpid recolzament, aconseguit pels seus homes fidels, de 165 comissions de falla en forma d’adhesió.

• En 1974 la Junta Central Fallera va suprimir el III Concurs de Teatre de Corretgeria-Bany dels Pavesos, per “catalanista” i “no oficial”.

• En 1976 la Junta Central Fallera mobilitzà les masses falleres contra els continguts presumptament “anti-fallers” de la revista llibertària Ajoblanco.

• En 1978 la Junta Central Fallera suprimeix l’estendard de 1953 (el penó quatribarrat) i el substitueix per un altre que reprodueix la senyera amb franja blava de la ciutat de València.

• En les darreries dels setanta la Junta Central Fallera es carregà l’experiment alternatiu de la falla King-Kong i durant la primera meitat dels vuitanta els exemples populars i progressistes de Cambrils-Camí de Montcada i sobretot de Jacomart-Camí de Montcada.

• El Reglament Faller de 1980 reconeix tots els símbols d’identitat defensats pel blaverisme, que no eren precisament els que havien enlairat les forces democràtiques antifranquistes.

• En 1982 la dreta regionalista, en rebutjar-se en el Congrés dels Diputats la denominació “Reino de Valencia” per a l’Estatut d’Autonomia, organitza concretament la comissió Regne de València-Duc de Calàbria i V. González Lizondo com a líder visible una protesta, tot utilitzant les comissions falleres (recolzaren la protesta no més de 100) perquè cremen els cadafals a les tres de la matinada.

• En el VIIè Congrés Faller (1988-1990) la majoria del món faller aprova l’esmena de que el valencià ha de ser escrit segons les normes ortogràfiques de la Academia de Cultura Valenciana, en clara oposició a les Normes de Castelló i la Universitat, defensades pels sectors més progressistes de la societat valenciana.

I encara es podria afegir més, molt més, especialment des de 1991, any en què els regionalistes blavers passen a controlar la Junta Central Fallera.

13 Gil-Manuel Hernández, “Blaverisme i valencianisme faller”, L’Avenç, Valencia, 1997, número 214, pp 40-43.)

14 Sn, Dos i Dos, nº 43-44, p.4) 15 Tret de http://www.antiblavers.info 17

22

Mitjans de comunicació La premsa jugà un paper fonamental en el procés que analitzem, especialment el diari “Las Provincias” que girà en rodó fins a situar-se a la dreta de la dreta. En la exigua oferta periodística en València, a partir de la mort de Franco, el diari “Levante” significava el passat i Las Provincias pretenien ser el futur. Des de 1975 Levante juga la carta de la moderació i s’aclimata a cada moment, segons bufa l’aire del poder, el que fa que la seua reconversió a la democràcia sigui a colps d’oficialisme i, seguint l’opinió pública, expressa el recolzament a la Transició.

Publicacions com ara Dos i Dos reclamaven la democratització i valencianització dels mitjans: “…¿Cómo se entiende, a estas alturas, que el periódico LEVANTE le regale generosamente sus páginas a tinglados neofascistas como el Consell Valencià? (…) y más aún, porque siendo el PSOE el primer partido del País Valencià no debieran consentir, los prohombres valencianos del partido de Felipe González, que deambularan por las mesas de redacción de LEVANTE los mismos espíritus franquistas que fabricaban ya el periódico en vida del dictador. (…) es una urgencia señores parlamentarios lo de potenciar y “valencianizar” los medios de difusión del Estado”16 A partir de la manifestació del 9 d’octubre de 1977, i l’enfrontament al sí de la societat valenciana propiciada des del poder, es potencià la importància de la premsa. Frenar el projecte nacionalista significava restar força a l’esquerra que l’encapçalava i aquest fou al que es dedicaren l’UCD i els personatges del franquisme, amb els grups feixistes i la utilització de la premsa, propiciant un valencianisme buit i subcultural. El valencianisme agressiu explotà els suposats perills de l’amenaça catalana i el nacionalisme d’esquerres va patir la persecució sistemàtica d’un grup recalcitrant que pretenia defensar l’essència del valencianisme pur baix el liderat públic de “Las Provincias”. Aquest diari adoptà la bandera del valencianisme conservador i excloent com a senya d’identitat i dugué endavant una croada periodística implacable contra tots aquells sectors socials que desafiaren els preceptes instituïts des de les pàgines del diari.

La Batalla de València condicionarà la realitat informativa de manera absoluta, mediatitzant les noticies quotidianes, determinant d’aquesta manera bàndols irreconciliables, marcant barreres polítiques i personals, acotant l’espai periodístic, dient qui és i qui no és valencià. Front al protagonisme total de Las Provincias, amb Mª Consuelo Reyna al cap com a guardiana d’aqueixa particular ortodòxia valencianista, Levante adopta una posició passiva i gris que provoca el seu fora de joc respecte a la realitat valenciana del moment.

16 Sn, “Valencianizar los medios del Estado”, Dos i Dos,València, nº 55-56, 1977 18

23

Principals actors de la Batalla de València Josep Lluís Albinyana va ser el primer president del Consell Preautonòmic del País Valencià. En el seu curt però intens mandat (1978-80), va rebre pressions de tota mena, però oficialitzà la denominació oficial de "País Valencià" i la bandera quatribarrada amb l’escut del Consell al mig com a oficial. Això, evidentment, molestà moltíssim els sectors antivalencians de la societat valenciana, que li van atacar de totes les maneres. No obstant, la seua dimissió sembla que va ser motivada perquè en la direcció estatal del PSOE no veien amb bons ulls un president "massa nacionalista" per al País Valencià, i així en la direcció del partit, posaren al molt menys nacionalista Joan Lerma, que anys després esdevindria President de la Generalitat.

Fernando Abril Martorell (València 1936-Madrid 1998) era valencià, si bé molt vinculat a Segovia, d’on provenia la seua dona. Vice-president del govern en temps d’Adolfo Suàrez. A ell se li atribueix la frase de que “en Madrid no saben que, después de Cataluña, donde más peligroso es el nacionalismo es en Valencia”. I també la de "el catalanismo en Valencia es un cáncer que hay que extirpar". I en darrer terme la de "la teoría de los "Países Catalanes" es una teoría de paranoicos políticos". En la seua defensa es podria dir que actuà com a home d’Estat. Conscient de que amb l’adveniment del règim democràtic a l’Estat espanyol es produiria una eclosió de nacionalismes arreu de l’Estat, va veure el perill per a l’Estat espanyol d’una unió o aliança entre Catalunya i el País Valencià, a tots els nivells (fonamentalment l’econòmic, però també el demogràfic, el polític, cultural, etc.).

Però s’ha de dir que, evidentment, és del tot lamentable que en la creació del modern anticatalanisme espanyolista al País Valencià tingués un paper tan destacat precisament un valencià. Perquè, a més, la seua dedicació a la causa anticatalanista al País Valencià va ser total. Va blaveritzar la incipient UCD al País Valencià i, inclús, s’ha arribat a dir que pagà de la seua butxaca grups anticatalanistes, com el violent GAV (encara que no es pot provar). Evidentment, potser en la seua condició d’home d’Estat, va ser el principal impulsor i instigador de l’anticatalanisme al País Valencià durant la transició i així, tots els altres actors que anirem anomenant, respongueren en gran mesura a la seua instigació. Morí en 1998 d’un càncer.

Juan Ferrando Badía, (Foyos 1926 – Valencia 2007) home que personifica a la perfecció el fusterià autoodi valencià i el castellanisme de fons dels blavers. Home provinent de la classe alta valenciana, va fer carrera com a Catedràtic de Dret Polític i Constitucional per terres castellanes (Madrid, Valladolid, Salamanca). Diuen que els que tingueren la “idea” de crear l’anticatalanisme al País Valencià van ser ell, Fernando Abril Martorell i Gustavo Villapalos, reunits en conciliàbul a Madrid. Allò cert és que aquest home es lliurà de ple a la tasca anticatalanista des de tots els fòrums que pogué, tot allò afavorit per la seua vinguda definitiva a la Universitat de València durant els anys 80. Així des de les seues classes mateixes, passant pels seus repetitius i obsessius articles de “Las Provincias” i arribant a la seua participació al Consell Valencià de Cultura, aquest individu va difondre l’anticatalanisme tot el que va poder.

Emilio Attard (València 1915-Rocafort 1997) era provinent d’una rància família de la ciutat de València d’origen estranger. Banquer, terratinent, advocat i home de la classe alta valenciana en definitiva. La seua participació en l’anticatalanisme es degué a la instigació de Fernando Abril Martorell. Però aquest home, en definitiva, defenia els interessos de la classe alta de la ciutat de València, entre els quals estava, evidentment, el de menysprear la llengua pròpia i no haver de fer 24

ells cap esforç per a aprendre-la. Home fort de la UCD primer, i després de la dreta valenciana en general, el seu servei a la causa anticatalanista al País Valencià va ser com a ideòleg primer i després com a activista polític en la premsa local, especialment en “Las Provincias”. Es diu que va ser ell l’inventor de la denominació, que no agrada a ningú, de “Comunidad Valenciana”. També solia comparar en els seus articles la suposada expansió de Catalunya pel País Valencià amb l’Anschlus, mitjançant el qual Àustria s’integrà en l’Alemanya nazi.

Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola 1932 - València 1992). Catedràtic de Dret Mercantil, amb estudis a la London School of Economics i un brillant currículum acadèmic, va ser el principal impulsor de la “Taula de Forces Polítiques del País Valencià” en la Transició. Home de centre-dreta i amb un discurs durant els anys 70 netament catalanista (participà entusiàsticament al I Congrés de Cultura Catalana el 1977 a Barcelona), era la gran esperança de molts per a que fora l’impulsor d’un centre-dreta valencià i valencianista, a l’estil de CIU a Catalunya. Va ser un dels principals assessors del President preautonòmic Albinyana. Com ell mateix diu: “¡Y digámoslo también, claro! Por razones históricas, culturales y políticas hemos tenido y debemos tener en el futuro buenas y estrechas relaciones con Cataluña.

Yo mismo firmé -consciente de lo que hacía- en la época de la "predemocracia clandestina" un documento político, en el que se hablaba de "l'establiment de lligams especials amb Catalunya", pues, si no recuerdo mal, ésta era la expresión utilizada. Las discrepancias nacen de la forma en lo que cada uno entiende esas relaciones con Catalunya”17 Però cap al final dels 70, es va produir la seua progressiva blaverització, fins al punt que fou un dels principals inductors de la redacció de l’Estatut d’Autonomia valencià (on es recull tota la simbologia blavera, per exemple, i la definició del valencià com a "idioma propi"). També contribuí en la praxi política del blaverisme a través de la seua participació política en UCD; i en la seua elaboració doctrinal en la premsa, especialment en “Las Provincias”. El seu servei a la causa espanyolista culminà quan va ser un dels principals redactors, com a Secretari d’Estat per a les Autonomies, de la LOHPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic) en 1982. Aquesta llei, una de les conseqüències més clares de l’intent de cop d’Estat de 1981, retallava moltes competències a les autonomies. En ensorrar-se l’UCD, precisament en 1982, romangué apartat de la política activa, amb ocasionals publicacions d’articles en "Las Provincias". Diuen que poc abans del seu assassinat en gener de 1992 (a causa d'un tret a la nuca per part d'un activista d'ETA) estava planejant la seua tornada a la política, aquesta volta de la mà del PP. Diverses causes s’han barallat sobre aquest canvi increïble. Uns diuen que volia ficar-se en política com fora. I com llavors al País Valencià l’opció que més s’adequava a les seues tendències era l’UCD, va fer el joc que marcà Abril Martorell, que va ser en qualsevol cas el principal instigador, com ja hem apuntat. Altres diuen que, essent com era bàsicament de centre-dreta, es va espantar de l’orientació predominantment esquerrana que prenia cada volta més el nacionalisme valencià en la Transició. En novembre de 1977 escrivia: “No participo de las tesis llamadas "catalanistas". Ni en lo cultural, ni en lo político, ni en lo económico, ni en lo ideológico, ni creo, ni admito, ni comparto personalmente la tesis de que el País Valenciano forme parte de los "Países Catalanes", ni siquiera creo en ninguna de las tesis que postulan nuestra "catalanidad"18.

Sembla ser, però, que va ser la influència de la segona dona, d’una rància família valenciana, i de la seua nova classe social d’adopció, la que provocà l’abandó del seu originari catalanisme i el seu 25

decantament cap al més abrandat espanyolisme i anticatalanisme, fins al punt que cau en un dels tòpics més manotejats com ara el que els catalans ens volen furtar la paella: “La exhibición de la paella entre la gastronomía culinaria catalana es un desatino, que es innecesario demostrar. Pero ¿entonces qué significa esa apropiación indebida o sea expoliación gastronómica? Pues sencillamente un paso más -y lamento decirlo- de la "escalada" catalana de algunos grupos y personas que pretenden afirmar que somos una comunidad (la valenciana) que simplemente forma parte de una nacionalidad común y superior que es la nacionalidad catalana” 19 Ignacio Carrau fou el darrer president franquista de la Diputació de València (1974-9). Des del seu càrrec recolzà obertament el naixement del blaverisme. Així per exemple sufragà la publicació dels primers missals escrits en ortografia blavera. Home molt d’església (com es pot deduir del seu finançament d’aquests missals), era membre de la "Cofradía del Santo Cáliz" de la Catedral de València. En el documental "Del Roig al Blau", a banda de declarar-se obertament simpatitzant del règim franquista, fa l’afirmació textual de que les bombes a Fuster i Sanchis Guarner eren “petardos” sense major importància.

Miguel Ramón Izquierdo (València, 1919 - 2007) fou el darrer alcalde franquista de la ciutat de València. Tot i que tingué alguna actuació positiva envers la llengua i la cultura pròpies, com publicar els bàndols municipals en valencià normatiu, va recolzar implícitament el naixement del blaverisme en la Transició. De fet anys després va ser un dels fundadors d'Unió Valenciana, partit en què ocupà càrrecs de rellevància. En el documental "Del Roig al Blau" es declara obertament simpatitzant del règim franquista.

Agustín García Gasco, (Corral de Almaguer, Toledo, 1931 - Roma, 2011) arquebisbe de València.

Aquest home, castellà de naixement, des dels inicis no mostrà cap interès per la llengua pròpia de València. És més, si a això unim el seu caràcter també ultraconservador, tenim clars indicis de que estaria posat al cap de la diòcesi valentina per les forces més espanyolistes de l’Estat per a mantenir a tota costa l’espanyolització, si més no eclesial, de València. Si a això unim que en arribar a València s’envoltà d’un consell assessor on estava gent com Juan Ferrando Badía, el paper del qual en el naixement del blaverisme en la Transició hem vist molt clar, en trobem més claus tot plegat. Com diem, aquest arquebisbe de València ha rebut des dels inicis del seu bisbat demandes de la societat valenciana de tot tipus perquè l’església valenciana empre la llengua pròpia i la introduint-la en la litúrgia, coincidint amb l’augment de la normalització lingüística al País Valencià, sobretot a les comarques. A totes ha fet oïdes sordes.

En crear-se l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la seua primera tasca important va ser l’elaboració d’uns nous textos litúrgics. Precisament per a superar l’obstacle que posaven els anteriors bisbes de que hi havia "dos versions". Els textos se li presentaren a mons. García Gasco que els rebé amb bona cara al principi. Segons el Dret Canònic, i tenint present la condició d’arxidiòcesi de València, el inici del procés que ha de dur a l’aprovació darrera d’aquests textos depèn d’ell i sols d’ell en darrer terme. Al principi, tot s’ha de dir, semblava que tenia bona voluntat d’aprovar-los. Els darrers temps, i coincidint amb la reviscolada de la "guerra lingüística" pel Partit Popular (que ha esdevingut un recurs habitual de la dreta valenciana per a distreure la gent quan ells tenen problemes), ha donat marxa enrere i els textos continuen sense ésser aprovats oficialment, amb la qual cosa la preponderància del castellà a la diòcesi continua de manera abassegadora.

María Consuelo Reyna, filla de la família propietària del diari “Las Provincias”, va ser qui manà “de facto” en aquest diari aproximadament des de 1978 fins a 1999. En els seus inicis coquetejà amb el catalanisme i, així, va ser jurat dels “Premis Octubre” l’any 1978. Però llavors sembla ser que es 26

produí un fet transcendental en la seua vida que diuen que la trastornà i l’abocà a l’anticatalanisme més fanàtic. Fora per un motiu o per altre, el cas és que en un moment determinat girà el seu diari cap a un anticatalanisme furibund. Ja hem vist com els principals actors de l’anticatalanisme usaren aqueix diari per a difondre el seu ideari. La influència d’aquest diari va ser molt gran, car és el diari més antic publicat avui al País Valencià i aleshores era el més llegit a la ciutat de València. Fins i tot el PSPV quan governà es veié condicionat per les contínues campanyes encetades per aquest diari.

Durant el temps que ella va ser directora va conduir aqueix diari a un anticatalanisme delirant i paranoic, en què pràcticament tots els dies es parlava sobre aquesta qüestió. Podem afirmar així que, una volta creat l’anticatalanisme a Madrid, ella i el seu diari varen ser els principals mantenidors a terres valencianes. Entre d’altres coses perquè amb el seu diari aconseguí condicionar la política de la dreta valenciana, i part de l’esquerra també, ja que un sector del PSOE li va tenir una por absurda al que digués aquest diari els anys que van governar al País Valencià (1982-1995). Aquesta senyora, doncs, podem afirmar que és la principal responsable de la crispació que al llarg dels anys hi ha omplert la vida valenciana, pel que fa, com a mínim, a l’anticatalanisme.

Aquest anticatalanisme paranoic que traspuava el diari l’abocà a una caiguda progressiva però generalitzada de vendes i, a finals dels 90, una part dels accionistes del diari, encapçalada per l’altra branca de la família, els Zarranz Doménech, va fer-se amb el control i de seguida la llevaren de directora del diari. Tot i que el diari continua essent bàsicament de dretes i espanyolista, ja no té ni de bon tros l’anticatalanisme que omplí i embrutà les seues centenàries pàgines durant vora vint anys.

Però María Consuelo no es donà per vençuda i, a principis de 2000, tornà a agafar el centenari “Diario de Valencia”, en el qual mantingué l’anterior paranoic, exaltat i poc ètic estil de fer periodisme basat en l’anticatalanisme i en la contínua manipulació. Tampoc tot l’isqui bé i, el que era el seu marit, Jesús Sánchez Carrascosa, es divorcià, quedant-se amb el diari.

Xavier Casp (Carlet 1915-València 2004), principal exponent del blaverisme lingüístic i de les modernes teories de la "llengua valenciana" diferent a la catalana, després d'haver professat a la seua joventut un ardent i militant catalanisme, del qual sembla que es va distanciar degut a motius d'enfrontament personal amb algunes de les figures del catalanisme de post-guerra, singularment Joan Fuster.

Miquel Adlert Noguerol (Paterna 1911- València 1988) fou un destacat membre d’Acció Valencianista i va col·laborar amb la seua revista “Acció”. Radical en els seus plantejaments lingüístics, propugnava la unitat de la llengua fins que va evolucionar junt a Casp, cap a posicions secessionistes i anticatalanes.

Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992), a banda de ser un prolífic escriptor i assagista i, possiblement, junt amb Josep Pla el millor escriptor en llengua catalana del s. XX, va ser el principal artífex intel·lectual del redreçament nacional valencià de finals del s. XX. El seu llibre “Nosaltres els valencians”, editat en 1962, va molestar enormement les forces conservadores i espanyolistes valencianes. Primer van ser els més conservadors del moviment valencianista de la postguerra, Casp i Adlert. Després, en esclatar el blaverisme en plena Transició, totes les forces antivalencianes es tiraren sobre ell. D’aquesta manera va rebre atacs de tota mena, culminant amb la bomba que li volà mitja casa l’onze de setembre de 1981. I els seus enemics, no contents amb això, van fer l’aberrant fet de profanar la seua tomba després de la seua mort. No obstant, el seu llegat literari i intel·lectual és immens, i és dia rere dia objecte d’interessants descobertes. El llegat del seu pensament nacional i 27

nacionalista continua il·luminant les successives generacions (antigues i noves) de nacionalistes valencians.

Manuel Sanchis Guarner (València 1911-1981) va ser un prolífic escriptor i intel·lectual en valencià. Sense arribar a la lluentor de Fuster, té treballs memorables com el magnífic estudi de "La Ciutat de València", i al llarg de la seua vida fou un animador cultural de la ciutat del Túria. Així mateix, va participar junt amb Fuster i d’altres en el redreçament nacional valencià de la postguerra i posteriorment. Igual que Fuster també va rebre durant la Transició atacs de tota mena arribant a posar-li una bomba casolana en sa casa. Sembla ser que també rebré un paquet bomba que molt intel·ligentment no obrí, en sospitar del seu contingut. La pressió anticatalanista que li va tocar viure durant la Transició sembla ser que va minar la seua salut, morint l’any 1981. Molts dels que l’han conegut, asseguren que era una persona molt sensible, i que "morí de llàstima".

17 Broseta, M., “Problemas valencianos”, Las Provincias, València, 24 octubre 1978) 18 Broseta, M., “Catalanismo y anticatalanismo”, Las Provincias, 13-11-1977) 19 Broseta, M., “La paella de ´Els Països Catalans´", Las Provincias, València, 23-7-1978)

Epíleg La Transició espanyola, presentada com modèlica, ha fet aigües en molts temes fonamentals i el territorial és un d’ells, com demostra el llarg conflicte dels territoris “perifèrics”, especialment Euskadi i Catalunya, amb el govern central. El dictador Franco ho va deixar tot “atado y bien atado” i les lligasses varen ser la monarquia i els partits monàrquics: UCD fins que s’enfonsà, l’hereu de l’ideari franquista AP que evolucionà en el PP i l’encarregat de controlar i dirigir la força del poble, el PSOE. I quan calia les dretes nacionalistes del PNV i de CiU donaven suport a uns o altres.

Aquestes forces polítiques, junt a la salsa de tots els plats que és l’església, han administrat un Estat de les autonomies en el que no creien, mesquinejant competències o cedint-ne sense finançament suficient. La majoria absoluta del PP a les Eleccions Generals de 2011, i amb l’excusa de la crisi, agreujaren les relacions entre la dreta centralista i la dreta catalana, que fins aleshores havia mantingut la lligassa monàrquica a Catalunya. Assetjats pels casos de corrupció, el que abans estava “atado y bien atado” va començar a afluixar els nusos per la pressió de les classes populars. És el moment de traure les banderes que tapen les vergonyes d’ambdues dretes nacionalistes, la catalana amb el “procés” cap a la independència que sap impossible en la situació actual, i l’espanyola apel·lant a la sacrosanta unitat d’Espanya.

Al País Valencià surt a la llum la corrupció generalitzada del partit que ha governat més de vint anys amb majories absolutes i el PP perd el poder. Ací la dreta centralista i la valenciana coincideix al mateix partit, el PP, que aprofita l’ona anticatalana per reviure el blaverisme, el fantasma del catalanisme i la violència feixista, tot embolcallat amb la bandera monàrquica. Com fa quaranta anys... malauradament

28

Aquest llibre s’ha acabat de digitalitzar a València el més març de 2018

29