Hèrcules i el gegant de tres caps Marta Romera Colomé Dibuixos: Mercè Canals
La Laia es va llevar poc abans que sortís el sol, va mirar per la finestra i va dir bon dia a les pedres del castell de Cardona, que començaven a treure’s el mantell de la nit i es posaven l’elegant vestit terrós del matí. La plaça de la Fira encara era buida, només hi havia l’avi Vicenç, que feia petar la xerrada amb la Remei, l’herbolària, i que li va picar l’ullet en veure-la recolzada a la finestra. Se sentia contenta. Era la primera vegada que ella i el seu germà estaven sense els seus pares. I encara els quedava
5
6
gairebé tota una setmana per quedar-se a Cardona amb la tieta Adelaida i l’avi Vicenç, el millor contador d’històries. —Vinga, mico, desperta’t! —va sacsejar la Laia el Pol, el seu germà petit, que dormia abraçat al seu peluix preferit, un marcià de color verd que havia perdut dues de les seves tres antenes en una missió especial contra el Pinxo, un gos petaner del poble—. Amuuuunt, desperta’t! —Ber guèeee? —va grunyir en Pol amb els ulls tancats. —Hem quedat amb l’avi per anar a esmorzar al castell, no te’n recordes? I després anirem a visitar la Muntanya de Sal! —la Laia va mirar per la finestra i va veure que l’avi li assenyalava impacient el seu antiquíssim rellotge de butxaca—. Molt bé, nano, escolta atentament: si no et lleves ara mateix, t’hauràs d’empassar l’esmorzar que et faci la tieta Adelaida, que segur que serà un bol ple de cereals molt nutritius sense gota de xocolata i
8
un enorme got de suc de taronja amb polpa. —Eeeeeccccssss! —en Pol va saltar del llit, i d’una revolada es va treure el pijama de coets espacials i els mitjons d’astronauta. La Laia es va vestir ràpidament amb els seus pantalons d’excursió preferits i la samarreta groga dels dies feliços, que quedava de primera amb el braçalet blau elèctric. —Bon dia, tieta! —van cantar a cor en entrar a la cuina del restaurant de la tieta Adelaida, que a aquella hora del matí feia oloreta de torrades. —Laia! Però com vas vestida? Amb aquests pantalons tan amples i aquesta samarreta tan baldera, sembles un xicotot! Tan bé que et quedarien unes faldilletes! —va remugar l’Adelaida que, com sempre, anava atrafegada perquè ja començaven a arribar els clients matiners. —Ja esteu a punt, minyons? —va preguntar alegrement l’avi Vicenç, mentre
posava un ram de lavandes a l’ampit de la finestra de la cuina. —Ja era hora! —va remugar l’Adelaida mentre sucava torrades amb all i tomàquet—. Mira que sortir de bon matí per collir herbes remeieres per a l’herbolària, com si no tinguéssim prou feina al restaurant! No sé on tens el cap. Com sempre, he d’estar per tot, per tot! Ai, si no fos per mi no sé pas on aniríem a parar! —Adelaida, d’això —va murmurar l’avi mentre empenyia la Laia i en Pol cap a fora el restaurant—, m’emporto la canalla, anirem a esmorzar al castell i després farem una visita a la Muntanya de Sal. —Molt bé, em sembla molt bé! I jo em torno a quedar sola amb la feina del restaurant, com sempre... Com? Què has dit? Que t’emportes els nens a esmorzar al castell, amb aquest fred que fa? De cap manera, però si agafaran una galipàndria! A més, jo els he preparat un esmorzar ric en vitamines i nutrients!
9
10
Avi, torneu aquí! Im-me-dia-ta-ment! —va escatainar la tieta Adelaida, però, és clar, ja havien marxat a corre-cuita—. És un irresponsable, un irresponsable! Els rajos de sol començaven a escalfar i des del camí que voltava les muralles es veia la Vall Salina que prenia un to gris perla, esquitxat per clapes de color salmó. L’avi va treure tres grans llesques de pa i un fuet d’un mocador de farcells, i van esmorzar en silenci veient el lent camí del sol que il·luminava de ple la Muntanya de Sal. —Mireu —va assenyalar el cel l’avi Vicenç—, avui fa un dia tan clar que es veuen els Pirineus i Montserrat, dues muntanyes plenes de llegendes i… de secrets! —ZIU! ZIU! ZZZIIIUUU!!! —cridava en Pol que estava jugant amb un dels seus superherois agafant-lo pel braç i fent-lo giravoltar com si fos un centrifugador—. Avi, per què no ens expliques una història de superherois? En Jordi
11
vol ser bomber, però jo quan sigui gran em faré superheroi! —Vigila que no et piqui una mosca borinera tractada genèticament, i en lloc de superheroi et tornis més borinot del que ets ara! —va riure la Laia. —Doncs, precisament fa molt i molt temps, no gaire lluny d’aquí, hi va passar un heroi de bo de bo —va explicar el seu avi agafant una branca de fonoll i espolsant-se les engrunes de la samarreta.