La Laia va pujar els estrets esglaons agafant fort de la mà el seu germà, que insistia a viatjar damunt el sostre de l’autocar de línia. —Au vinga, que allà dalt només hi van els micos i els agents secrets, i tu no ets ni una cosa ni l’altra. O això em pensava! —va dir la Laia, rient en veure com en Pol començava a saltar i giravoltar com un ximpanzé. En Pol era el germà petit de la Laia, tenia 5 anys, amb un remolí al serrell que li feia cara de trapella. La Laia en tenia
5
6
9, li agradava molt el seu cabell curt i el braçalet blau elèctric que li havien regalat per l’aniversari. —Nena, no et deixis la bossa dels medicaments! —va exclamar la seva mare que, des de l’andana, li allargava una farmaciola vermella—. Dóna-lia a la tieta Adelaida, digue-li que hi ha les vitamines, un xarop per a la tos per si de cas us refredeu, pomada per a les picades de mosquit, xiclets per al mareig, pastilles d’herbes per fer caca, gotes pels ulls… —Eudald, oi que els faràs un cop d’ull fins que arribeu a destí? —va demanar el pare de la Laia al xofer, que esbufegava intentant encabir les maletes dels nens al maleter de l’autocar. —És clar que sí, no et preocupis —va respondre l’Eudald, sense veure que en aquell moment en Pol estava intentant descargolar el cinturó de seguretat amb el braç elàstic del seu superheroi preferit—. Aquests nens són un sol!
7
8
Els seus pares havien de ser fora tota la setmana, per això la Laia i en Pol anaven a Cardona a estar-se amb la tieta Adelaida i l’avi Vicenç. Era la primera vegada que viatjaven sols, però els que estaven realment nerviosos eren els pares, que parlaven alhora: —Laia, segur que ho has posat tot a la maleta? —Feu bondat, i vigila el teu germà que sempre fa el badoc! —Recoda’t de carregar el mòbil. —Pol, menja’t tot el que et cuini la tieta i no facis el petarrell si et posa espinacs! —Us trucarem 3 cops... no, 5 cops al dia! —L’avi us esperarà a l’estació d’autobusos de Manresa i us portarà a Cardona, en cap cas us mogueu de l’estació fins que… La Laia va seure al costat de la finestreta i mirava divertida els seus pares que seguien gesticulant i movent els llavis, tot
i que ja no se’ls sentia. Mentrestant en Pol feia baf al vidre i començava a dibuixar marcians i naus espacials. —Esteu a punt? —va preguntar l’Eudald als nens, que s’havien assegut just darrere el seient del xofer —. Comencem el viatge! Per fi va seure darrere el volant, va xiular una cançoneta, va engegar el motor que va fer un brogit suau, i la Laia i en Pol van dir adéu amb les mans als seus pares. Tot seguit es van tancar les portes amb un sospir impacient i l’autocar es va començar a moure, lentament primer fins que va agafar embranzida. La Laia mirava els seus pares que cada vegada es feien més i més petits, fins que van desaparèixer rere una cantonada. I just en aquell moment va notar un pessigolleig a l’estómac i va fer un gran somriure: per fi començava l’aventura. —Manresa! Ja hem arribat! Quin viatge! —va exclamar desesperadament
9
2 10
l’Eudald desitjant deixar de sentir els crits d’en Pol demanant-li de tocar el claxon, d’obrir les portes, de posar el fre de mà… —Eudald, deixa’m tocar la botzina un altre cop —va cridar en Pol saltant al voltant del xofer—. MOOOC! MOOOC! MOOOC! —NO! —va exclamar l’Eudald que tenia els cabells despentinats i treia les maletes amb les mans tremoloses—. I ara, es-
pereu aquí al vostre avi, d’acord? Adéu nens, adéu! L’Eudald va pujar a l’autocar com si li haguessin petat un coet al cul, va tancar la porta ràpidament i va sospirar alleugerit. Quan es van quedar sols, la Laia va buscar el seu avi entre la gentada. Però era una tasca difícil: l’estació d’autobusos estava plena d’homes despistats, dones atrafegades, soroll de carretons… «On és l’avi?» Autocars que marxen, autocars que arriben, xiulets que eixorden… «Pol, vols tancar la maleta i donar-me la mà? Però on deu ser?» Veus metàl·liques sorgint de megàfons invisibles, pantalles fent pampallugues, laberints de passadissos. «I si no ens troba? I si ens hem equivocat? I si…» Quan de sobte la Laia es va fixar en un home que duia espardenyes de pagès amb betes blanques i vermelles, texans descolorits i una samarreta negra amb lletres grogues que
11
12
deia «El Rebost de l’Adelaida: la sal de Cardona» —Avi! —va exclamar la Laia amb un somriure radiant. —Ep, minyons! Heu arribat just a temps! —va dir l’avi Vicenç mirant satisfet un rellotge molt antic que penjava d’una cadena i que portava a la butxaca dels pantalons—. Vinga, pugeu a la furgoneta que l’Adelaida ens espera, i ja sabeu com pateix quan se la fa esperar… Ben aviat van arribar a Cardona i van anar directament al restaurant de l’Adelaida, que estava ple a vessar. La tieta era cuinera i sempre estava atrafegada traginant plats i portant-los a les taules. Quan els va veure, els va inundar de petons i de paraules: —Hola nens. Ha anat bé el viatge? Deixeu-me que us miri... Com has crescut Pol, però que prim que estàs! Ja ho arreglaré jo, això. Ja ets tota una noieta, Laia. Però quin cabell tan curt! Tan
bé que et quedarien un parell de cues. Uix! I quin braçalet tan extravagant —l’Adelaida xerrava i xerrava molt de pressa i alçant la veu pel constant soroll de la cuina del restaurant—. Mireu ara estic una mica enfeinada, heu arribat just a l’hora dels dinars, i això que li vaig dir a la vostra mare que agaféssiu l’autocar del vespre, però com que a mi ningú mai no em fa cas… així que quedeu-vos amb l’avi Vicenç que us portarà a casa i po13
3