Fulls d'Història Local 103 by Museu de l'Anxova i de la Sal

L’Escala

FULLS

D’HISTÒRIA

103 abril de 2014

L A I NDÚ ST RIA DE L G È NE RE DE PUNT A L’E SCA LA

1777

PRESENTACIÓ

Les fàbriques de gènere de punt i el treball de la dona a l’Escala a la primera meitat del segle XX Durant pràcticament un segle el soroll de màquines com telers circulars i rectilinis o tricotoses, bobinadores o cabdelladores, recobridores, repassadores, overlocks i les habituals màquines de cosir, es sentia a moltes cases del poble. Cognoms com Serrats, Broggi, Ximinis, Puig, Viñas, Solés o Sureda, per citar les fàbriques més recordades, són noms de veritables nissagues, de generacions dedicades a aquest ram, que varen invertir esforç i recursos en la industrialització de la vila de l’Escala. En una població majoritàriament pescadora, que, a principi del segle XX, era d’uns dos mil cinc cents habitants, és sorprenent haver trobat documentació de vint i dues fàbriques de gènere de punt, de les quals, durant el seu apogeu, varen arribar a coexistir-ne deu, que donaven feina a més d’un centenar de dones. Passada la Guerra Civil, només cinc fàbriques varen tornar a emprendre l’activitat fins que la competència de les grans fàbriques del Maresme, la llunyania dels centres de producció de la matèria primera i dels circuits comercials, la introducció de les fibres acríliques i l’arribada del turisme varen propiciar la seva decadència.

Remendar, cosir, salar, teixir... aquestes eren les ocupacions alternatives de les dones de l’Escala que volien cobrar un sou i no limitar-se a la feina de casa, on, encara que treballessin, no podien percebre cap remuneració. Per anar a cosir o a remendar xarxa per altres, si no feien un treball qualificat, cobraven molt poc o senzillament, no cobraven res, ja que el període d’aprenentatge no comptava com a treball. Les que anaven a cosir, amb una mica de sort, es podien confeccionar una peça de roba. Algunes dones treballaven una temporada a la fàbrica de gènere de punt i l’altra a la de salat. A algunes els agradava més el treball del gènere de punt perquè deien que era més net, a d’altres el de les fàbriques de salaó de peix perquè es podien bellugar més i 2

1778

també cobraven més... Per a la majoria de dones, però, la possibilitat de guanyar un sou i algunes estar assegurades, fos en un ram o l’altre, va significar la única possibilitat de tenir ingressos propis i, en general, va contribuir a millorar l’economia de moltes famílies de l’Escala.

Enguany que s’acompleix el 30 aniversari del tancament de la darrera fàbrica de gènere de punt de l’Escala, la del senyor Miquel Puig i Comas, i deu anys que va fer donaMàquina de fer punta. Foto Joan ció a l’ajuntament de tota la maquiLassús. Arxiu Històric de l’Escala. nària de la seva fàbrica, llavors situada a la plaça Víctor Català, hem pensat que era un bon moment per a recuperar la memòria i la història associada a aquesta activitat, tan important per al poble de l’Escala entre final del segle XIX i l’últim quart del segle XX.

En aquest número de la revista Fulls d’Història Local presentem quatre articles: un sobre el marc general de la industrialització del gènere de punt a Catalunya, fet per Pere Vilaseca, president de la Fundació Jaume Vilaseca. Museu del Punt de Mataró, el segon, sobre la història del gènere de punt a l’Escala, a partir dels documents dels arxius, a càrrec de Jordi Gallegos, el tercer, la història de la fàbrica de gènere de punt de Miquel Puig i Comas, a càrrec de Joaquim Armengol i, finalment, el treball d’història oral fet des del Museu per Mariona Font. Volem agrair totes les persones i institucions que han cedit documentació, objectes i els seus records al Museu de l’Anxova i de la Sal i a l’Arxiu Històric de l’Escala per a poder muntar l’exposició, el documental elaborat junt amb Canal 10 Empordà i la revista que teniu a les mans, un treball més del projecte El Fil de la Memòria.

Lurdes Boix i Llonch Arxivera i directora del Museu de l’Anxova i de la Sal 1779

UNA ENFILADA SOBRE EL PUNT

Teixir no és altra cosa que anar nuant o entrelligant fils fins a obtenir una peça de roba. Bàsicament trobem teixit de dos tipus: El teixit a la plana i el gènere de punt.

Teixit a la plana: Consisteix a entrellaçar fils longitudinals (ordit) amb horitzontals (trama). Teixits normalment sense elasticitat, cortines, mocadors, texans, camises, flassades, veles, teles.. acostumen a estar fabricats amb aquest tipus de teixit.

Gènere de punt: L’origen del teixit de punt és casolà i manual. Amb un sol fil i la traça de saber tramar amb agilitat amb l’ajuda de dues agulles o un ganxet hom pot fer jerseis de llana, mitges, mitjons, guants, barretines, bufandes... Teixits amb elasticitat que s’adapten al cos i permeten moure’s amb comoditat.

Des de l’antiguitat, el teixit de punt fou una activitat molt lligada al sector primari i molt estesa arreu. En el camp per exemple, en els moments de poca activitat agrícola s’aprofitaven les hores per fer mitja o ganxet. Era el moment de fer la roba que ajudava a suportar la fredor dels curts dies d’hivern. Era per tant, una feina domèstica, sense cap més finalitat que l’ús personal i familiar. A aquesta feina hi precedia la d’aconseguir el fil, a partir del lli d’origen vegetal i sobretot de la llana extreta del pèl de les ovelles. La mecanització del gènere de punt no fou una realitat a Europa fins a finals del segle XVII. El primer teler, inventat per Wiliam Lee, el 1589, es va difondre a poc a poc, primer a Anglaterra i posteriorment a França, país a través del qual arribà a Catalunya de manera clandestina, ja que l’exportació d’aquests talers era prohibida sota pena de mort.

El primer intent fou d’un mataroní, Feliu de la Penya, preocupat pel nombre d’importacions de teixit estranger que entraven al nostre 4

1780

país, però, no va aconseguir del tot el seu objectiu. A Catalunya, de fet, no s’expandí el teixit de punt amb teler, fins a la segona meitat del segle XVIII.

Segons Jordi Palomer, els primers pobles i ciutats on s’introduí la fabricació del gènere de punt amb teler són: Barcelona (1682), Mataró (1765), Calella (1767) Puigcerdà (1772), Olot i la Garrotxa (1774). En aquell moment dues altres matèries primeres esdevingueren importants: la seda i posteriorment el cotó. Les peces de punt realitzades per artesans especialistes, solien fabricar-se amb seda, sobretot les mitges, usades indistintament per dones i homes benestants. La fa-

Teler rodó. Foto cedida per la Fundació Jaume Vilaseca. 1781

Xerric. Foto cedida per la Fundació Jaume Vilaseca.

Tricotosa rectilínia. Foto cedida per la Fundació Jaume Vilaseca. 5

bricació artesanal, però continuava essent molt important entre les classes populars, sobretot als pobles del Pirineu, amb poca economia de mercat.

Durant aquest període, una nova matèria primera procedent d’Amèrica prengué cada vegada més força al nostre país: el cotó. “El gènere de punt de cotó, diu Miquel Puig i ReiFilosa. Foto cedida per la xach, fet mecànicament, havia enFundació Jaume Vilaseca. trat, doncs, primer a Puigcerdà. Però no tardà pas massa, possiblement per camins propis, a fer presència a Olot (i d’aquí a altres poblacions de la comarca), on aquesta manufactura, empesa sobretot per operaris joves, en pocs anys trobà el context propici per a créixer espectacularment, per davant de qualsevol altra població”.

El cotó, desplaçant la seda, esdevé la fibra per excel·lència del XIX i bona part del XX. El cotó és un teixit amb unes propietats extraordinàries: agradable al tacte, suau, transpirable, resistent a la calor i a la fricció i molt més econòmic que el fil dels capolls. No ens ha d’estranyar, doncs, la rapida difusió de les peces de punt de cotó, empesa també per la moda del moment i la progressiva mecanització, amb la introducció primer del teler circular, patentat a Anglaterra el 1816. Accionat a mitjans de segle per l’energia del vapor. Aquest tipus de teler fabrica un teixit tubular, que caldrà tallar i cosir per aconseguir el producte acabat, generalment roba interior: calces, calçotets, samarretes, etc.

Telers circulars. Foto cedida per la Fundació Jaume Vilaseca. 6

Indústria que reeixirà a Mataró i al Maresme, esdevenint-ne la capital de l’Estat. 1782

Teixidora d’una fàbrica de Mataró. Foto cedida per la Fundació Jaume Vilaseca.

El teler rectilini o tricotosa, també neix a Anglaterra, al 1857, aquesta nova màquina permeté minvar el teixit automàticament, facilitant la fabricació de jerseis i altres peces exteriors. A Catalunya, a partir del 1870 varen mecanitzar els telers, els primers telers rodons eren accionats manualment pels treballadors.

En el cas de Mataró l’arribada del vapor a la indústria, primer, i al ferrocarril després, va suposar un ràpid increment de la producció en general i del gènere de punt especialment.

Entrat el segle XX, en concret al 1923, com comenta Montserat Llonch, Mataró, Calella i Canet de Mar, generava el 63% de la producció del punt de tot Catalunya. Mataró multiplicava per quatre la producció que es feia a Barcelona.

És a partir d’aquest moment que la indústria del punt es concentrà a les viles costaneres del Maresme i la seva capital, esdevenint l’àrea especialitzada d’aquesta branca del tèxtil de Catalunya i de tot l’Estat. 1783

Sala de confecció d’una fàbrica de Mataró a mitjan segle XX. Foto cedida per la Fundació Jaume Vilaseca.

Passada la Guerra Civil, després de diversos “estira-i-arronsa”, als anys seixanta del segle passat, Mataró augmentà la seva població en un 340%, només en una cinquantena d’anys. Nous ciutadans procedents de zones deprimides de l’Estat, trobaren a Mataró, treball en el gènere de punt. Com comenta, Joan Giménez Blasco, “El desarrollisme” dels anys seixanta convertí Mataró en una ciutat que passà dels 29.920 habitants l’any 1940 als 101.882 habitants l’any 1990... Aquests haurien marcat l’etapa d’or del punt mataroní si no hagués estat l’inici d’un declivi.”

Fou als inicis de la darrera dècada del segle XX, que l’entrada del mercat de l’orient llunyà deixà molt tocada la realitat industrial de la comarca maresmenca. Avui es fa molt difícil competir amb els baixos costos de països que no tenen lleis respectuoses amb els mínims drets laborals, ni mediambientals. Fundació Jaume Vilaseca Museu del Gènere de Punt / Mataró 8

1784

EL GÈNERE DE PUNT A L’ESCALA, SEGONS ELS DOCUMENTS

Amb motiu de celebrar-se el 30è aniversari des que va tancar la darrera fàbrica de gènere de punt de l’Escala, la del sr. Miquel Puig i Comas, i amb la publicació que teniu a les mans, amb molt d’encert es culmina un primer pas en la merescuda tasca per, des del Centre d’Estudis Escalencs i el Museu de l’Anxova i de la Sal, recuperar, desvetllar i fer conèixer una part del Patrimoni Industrial escalenc, concretament la història de les fàbriques de gènere de punt de la vila, una temàtica mai estudiada des de la historiografia local. La present publicació no és un gran compendi i treball d’investigació, però sí un primer estudi, rigorós i documentat, en el qual es combinen les dades documentals, la memòria oral i els documents gràfics.

Fins a dia d’avui, les úniques informacions que s’havien publicat al respecte havien estat l’article de Joaquim Armengol que aparegué en el llibret de la Festa Major de 19921 (reproduït en aquesta edició) o les dades versades en el butlletí local L’Escalenc, ja fossin de forma testimonial o més explícitament en les valuosíssimes Conversa amb... Caterina Ximinis i Mascarreras2 i Rafel Puig i Ximinis3, en l’article de 2004 respecte a la donació de la maquinària de la fàbrica per part de Miquel Puig4 o en les tres parts de l’article de Rafel Puig, titulat Una indústria desapareguda5. Més recentment, però, el Museu de l’Anxova i de la Sal ha reprès la tasca amb noves entrevistes a descendents o familiars de propietaris de fàbriques o a treballadores de les mateixes, ja sigui publicant-les al butlletí L’Escalenc o incloguent-les en la present publicació.

1. Joaquim ARMENGOL, “La desapareguda indústria del gènere de punt a l’Escala”, a Llibre de la Festa Major de l’Escala, CER, l’Escala, agost 1992, pàgs. 83-93. 2. RODOMA, “Conversa amb...Caterina Ximinis i Mascarreras”, a L’Escalenc, núm. 71, abril de 1986, pàgs. 10-11. 3. RODOMA, “Conversa amb...Rafel Puig i Ximinis (I)”, a L’Escalenc, núm. 222, novembre de 1998, pàgs. 10-11. 4. Lurdes BOIX, “Donacions al Museu de l’Anxova i de la Sal. Recuperació de la maquinària de l’antiga fàbrica de gènere de punt de Miquel Puig i Comas”, a L’Escalenc, núm. 288, juny 2004, pàg. 10. 5. Rafel PUIG, “Una indústria desapareguda”, a L’Escalenc, núm. 296, gener de 2005, pàg. 14; ídem, núm. 297, febrer de 2005, pàg. 7, i ídem, núm. 298, març de 2005, pàg. 11. 1785

Pel que fa a la meva col·laboració, en les següents línies s’abordarà i es tractarà d’analitzar la història de les fàbriques de gènere de punt a través dels documents, els quals no seran exempts de la corresponent crítica i anàlisi dels mateixos. Sense haver fet una recerca exhaustiva de fonts documentals, les dades que s’esposaran, però, són les que s’han extret de la consulta d’hemeroteques, arxius històrics (siguin de titularitat municipal o provincial), arxius eclesiàstics, arxius judicials o arxius privats. En aquest darrer cas, la major part de la documentació de les fàbriques es destruí en tancar-se les mateixes, tot i que alguns descendents n’ha conservat i s’ha pogut recuperar documentació, i, de forma excepcional, es preserva gairebé la totalitat de la documentació de la fàbrica de Miquel Puig6.

És mercès al buidatge i al tractament de tota aquesta informació que, seguidament, s’exposen les idees principals i els arguments de la tasca per a la qual se’m va demanar la meva aportació. ELS ANTECEDENTS

Abans de parlar pròpiament de la història de la producció de gènere de punt a l’Escala, el primer exercici que caldria plantejar-se és si aquests centres de producció tèxtil sorgiren del no res, com un bolet. Òbviament, la primera resposta que ens vindria al cap seria que és molt difícil o quasi impossible. Per tant, quins serien els seus orígens?

La majoria de persones que han estudiat, investigat i treballat sobre la història de la vila, així com els lectors, aficionats i amants de la mateixa, convindrien a opinar que l’Escala ha estat una vila marinera que, fins l’arribada del turisme a mitjan s. XX, es va de6. Gràcies a la pulcritud de Miquel Puig es conserva quasi tota la documentació de la fàbrica, des de la fundació de l’empresa el 1922 fins al seu tancament el 1984. Sense un registre i inventari detallat, a grans trets englobaria els següents tipus de documentació: comptabilitat (comandes, albarans, rebuts i factures; llibres copiadors de factures i de comptabilitat; dietaris i llibretes de clients i proveïdors; factures i rebuts de matèries primeres, transports, impremta, etc.), bancària (llibretes de compte corrent, girs bancaris i lletres de pagament), sindical (normatives, reglaments de treball, preus del sector, preus de salaris, etc.), laboral (liquidació de salaris, nòmines i rebuts, participació en beneficis, altes i baixes de la Seguretat Social, jubilacions...), de les administracions (arbitris, inspeccions i actes de pagament de la Diputació de Girona; informes d’inspeccions i pagaments al Ministeri de Sanitat, i cens industrial de la delegació provincial del Ministeri d’Indústria i Comerç), de prevenció (pòlisses, assegurances de la fàbrica, pòlisses de les treballadores, etc.) i correspondència. 10

1786

Un teixidor de lli, segons quadre a l’oli del pintor Vincent Van Gogh. Núm. 139, Museu Kröller-Müller, Otterlo, Països Baixos.

dicar i centrar especialment a la pesca. Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà i senyor d’Albons, pels volts de 1780 escrigué que “(...) los habitants són mariners i pescadors los més (...)”7 i, encara, l’escriptor, viatger i magistrat de l’Audiència de Barcelona Francisco de Zamora, el 29 de gener de 1790, al visitar l’Escala escrigué que “(...) hay 18 embarcaciones y 60 laúdes, pescan mucha anchoa (...)”8; per tant, si féssim un càlcul estimat, amb una mitjana de 4 homes per llagut i 6-8 per embarcació, resultaria que una forquilla d’entre 340 i 390 homes de la vila (o inclús més i tot) es dedicaven a la pesca i a la marineria, ja que, a més de citar l’arròs, De Zamora també escrigué que “(...) Comercian en Italia llevando vino y trayendo grano. Las mujeres cuidan de la anchoa. Hay alfolí de la sal, que la traen los napolitanos de Torosa. Hay aduana (...)”9.

I és que, certament, també és conegut el fet que l’antiga Duana Marítima o Alfolí de la Sal (avui edifici de titularitat municipal) fou un motor demogràfic i econòmic per a la població i fou aquest mateix motor el que va propiciar un intens tràfec comercial durant dècades i l’exportació de molts productes des del port escalenc. L’historiadora escalenca Marina Esteban, en el seu llibre L’Escala, un exemple de supervivència, apunta que en l’economia esca-

7. Rafael D’AMAT, Viles i ciutats de Catalunya, edició a cura de Margarida Aritzeta, Ed. Barcino, Barcelona, 1994, p. 233. 8. Francisco DE ZAMORA, Diario de los viajes hechos en Catalunya, edició a cura de Ramon Boixareu, Curial, Documents de Cultura, Barcelona, 1973, pàg. 361. 9. Ídem. 1787

lenca, a part del cultiu de l’arròs, fou molt important i reportà molts beneficis el cultiu de la vinya, la producció de vi i l’elaboració d’aiguardent, especialment entre els s. XVII i XVIII i, en menor grau, també durant el s. XIX10.

En l’apèndix 1 del llibre d’Esteban, que és una distribució professional dels nou batejats entre 1682 i 185411, durant el primer quinquenni (1682-1686) es documenta l’existència d’un teixidor de lli com a progenitor d’una criatura. Aquesta dada, aparentment curiosa i anecdòtica, va ser el cap del fil que, estirant estirant, ha servit per poder oferir un panorama completament nou i desconegut pel que fa a les manufactures tèxtils a la vila de l’Escala i per confeccionar la llista de teixidors de lli que tot seguit es presenta12:

Maqueta d’un teler horitzontal, com els que existiren a l’Escala. Museu d’Història de Sabadell. 10. Marina ESTEBAN, L’Escala, un exemple de supervivència, Ajuntament de l’Escala, Monografies locals, núm. 5, l’Escala, 2001, pàgs. 40-46. 11. Ídem, pàgs. 123-130. 12. La confecció de la llista ha estat possible gràcies al pacient, acurat i llarg anàlisi i examen dels llibres de l’Arxiu Parroquial de l’Escala i d’altres parròquies gironines, completat amb algunes dades obtingudes dels llibres del Registre Civil del Jutjat de Pau de l’Escala. Cal destacar que en el Padró de Contribució Rústica de l’Escala de 1820 es documenten els noms de Joan Puig i Manel Riera com a teixidors, però ha estat impossible documentar-los. 12

1788

El 25 d’octubre de 1765 moria el teixidor d’Antoni Bou i Fornés, un dels membres de la nissaga dels Bou teixidors. Arxiu Parroquial de St. Pere de l’Escala. Llibres d’òbits, núm. 2, 1751-1777, pàg. 125v.

Amb l’enllaç entre Pere Curós i Gertrudis Gelada, el 10 d’octubre de 1846, s’uniren dues famílies escalenques de teixidors. Arxiu Parroquial de St. Pere de l’Escala. Llibres de matrimonis, núm. 2.1, 1798-1858, pàg. 208v.

Partida del matrimoni entre el jove teixidor Pau Curós i Fillol i la donzella Teresa Sastre i Martinell, el 15 de gener de 1769. Arxiu Parroquial de St. Pere de l’Escala. Llibres de matrimonis, núm. 1.2, 1682-1798, pàg. 27r. 1789

ELS BOU

Salvi Bou (l’Escala, mitjans s. XVII - 1702) Pere Bou (l’Escala, 1678 - 1743) Joan Bou (l’Escala, 1700 - 1734) Antoni Bou i Fornés (l’Escala, 1703 - 1765) Salvador Bou i Sallés (l’Escala, 1738 - 1769) Llorenç Bou i Sallés (l’Escala, 1740 - 1799) Josep Bou i Saguer (l’Escala, 1771 - 1836) Joaquim Bou i Duran (l’Escala, 1801 - 1884) Josep Bou i Duran (l’Escala, 1804 - 1880) ELS CARRERAS

Joan Carreras (St. Jordi Desvalls, 1637 - l’Escala, 1715) Joan Josep Carreras (l’Escala, 1704 - 1776) Joan Carreras i Juli (l’Escala, 1737 - 1777) ELS CURÓS

Damià Curós (Argelaguer, 2n quart s. XVII - l’Escala, ante 1682) Rafel Curós (l’Escala, 1704 - 1737) Josep Curós i Xifre (l’Escala, 1716 - 1776) Jaume Curós i Fillol (l’Escala, 1738 - 1815) 14

Pau Curós i Fillol (l’Escala, 1743 - 1821) Rafel Curós i Pannon (l’Escala, 1761 - 1854) Rafel Curós i Sastre (l’Escala, 1788 - 1836) Francesc Curós i Teixidor (l’Escala, 1819 - 1901) Pere Curós i Teixidor (l’Escala, 1822 - 1888) Jaume Curós i Gelada (l’Escala, 1856 - 1940) ELS CASAS

Miquel Casas i Paquina (Regencós, 1751 - l’Escala, 1821) Climent Casas i Castelló (Banyoles, 1760 - ?). Activitat a l’Escala entre 1780-1800 ELS RIERA

Francesc Riera i Costabella (Ullà, 1740 - l’Escala, 1820)

ELS PERICH

Joan Perich Sastre (l’Escala, 1780 - 1845) Joan Perich Sastre, fill (l’Escala, 1804 - 1836) ELS BLANCH

Joaquim Blanch i Garriga (Corçà, 1770 - l’Escala, 1810) Joan Blanch i Callol (l’Escala, 1801 - 1878) 1790

ELS BATALLA

Francesc Batalla i Roig (la Bisbal, 1787 - l’Escala, 1819) Miquel Batalla i Simon (l’Escala, 1811 - 1888) Antoni Batalla i Simon (l’Escala, 1817 - 1884) ELS GELADA

Francesc Gelada i Planella (Mieres, 1759 - l’Escala, 1826) Benet Gelada i Estolt (Tossa de Mar, 1795 l’Escala, 1852)

ELS RUENSA

Peregrí Ruensa i Pi (Torroella de Montgrí, 1771 - l’Escala, 1854) Jaume Ruensa i Curós (Torroella de Montgrí, 1825 - l’Escala, 1877) ELS QUINTANA

Gregori Quintana i Riera (Albons, 1815 - l’Escala, 1876) Jaume Quintana i Serra (Albons, 1840 - l’Escala, 1898) Francesc Quintana i Casademont (Albons, 1849 - l’Escala, 1911)

A tenor de les dades anotades, es pot copsar com dues foren les nissagues de teixidors més destacades a la nostra vila: els Bou i els Curós, aquests darrers emparentats amb els Ruensa i els Gelada per enllaç matrimonial d’algun dels seus membres. Per tant, si el primer nom de teixidor de lli que es documenta, el 1683, és el de Salvi Bou i el darrer, el 1902, el de Jaume Curós i Gelada que, amb la categoria industrial de “teler de llançadora a mà o volant” deixa de pagar la contribució industrial aquell any, són un total de 320 anys (com a mínim) ininterromputs de presència de teixidors de lli a la vila.

A part que en el Padrons de Cèdules Personals de 1869 i 1870 hi figuren com a teixidors els germans Francesc i Pere Curós i Teixidor13, segons els documents de contribució industrial, amb la referència de “teler de llançadora a mà o volant”, hi consta Pere Curós de 1880 a 1892 i, de 1892 a 1902, el seu fill Jaume Curós i Gelada14.

La producció d’aquests teixidors escalencs (completada per la dels cintaires, passamaneria i confeccionadors de peces de roba blanca

13. Arxiu Històric de l’Escala (AHE). Padrons de Cèdules Personals. Anys 1869 i 1870. 14. AHE. Padrons de Contribució Industrial i de Comerç. Anys 1880 a 1902. 1791

Francesc Quintana i Casademont, teixidor de lli, besavi de Maria Quintana. Foto: Josep Esquirol. AHE.

i de lli documentats) es sumaria, doncs, a la de l’elaboració de vi i, especialment, d’aiguardent durant els ss. XVII, XVIII i XIX, obtenint així el binomi tradicional de productes que caracteritzà el procés de protoindustrialització que visqué Catalunya durant les centúries esmentades, sobretot les dues primeres, un tema abastament tractat per la historiografia catalana15.

A més, que l’origen del gènere de punt de l’Escala derivés d’aquest artesanal sector tèxtil es veuria avalat perquè els descendents d’algunes de les famílies de teixidors de lli, com els Batalla, foren els que, posteriorment, seran propietaris de tallers i fàbriques de gènere de punt: els Puig Solés o els Solés Batalla, entre ells emparentats. 15. Ja en el 1r Congrès d’Història Moderna de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 17 i el 21 de desembre de 1984, es tractà amb èmfasi la protoindustrialització, i posteriorment, entre molts d’altres, també en feren referència: Josep Ma. FRADERA, Indústria i mercat. Les bases comercials de la indústria catalana moderna, Crítica, Barcelona, 1987; Josep FONTANA, La fi de l’antic règim i la industrialització, Península, Barcelona, 1993. Al respecte, una darrera visió del fenomen és: Llorenç FERRER, “El creixement divers de la Catalunya del segle XVIII. Protoindustrialització”, a Catalan Historical Review, núm. 5, 2012, pàgs. 195-209. 16

1792

EL GÈNERE DE PUNT A L’ESCALA

En els pocs escrits que n’havien fet referència, sempre s’havia anotat que l’inici de la producció de peces de roba elaborades segons la tècnica del gènere de punt, amb la seva maquinària corresponent, es podia situar cronològicament a inici del s. XX (entre 1910-1912) i que l’iniciador fou en Josep Ximinis i Guri, conegut com a Pepet Pata. Segons els documents de la contribució industrial, l’inici del gènere de punt a l’Escala caldria fer-lo retrocedir fins a les darreries del s. XIX, concretament fins el 1897. Aquell any, a més del teixidor Jaume Curós, aparegueren els noms de Jaume Serrats i Ros, Lluís Serrats i Maranges, Josep Sureda i Callol, i Josep Albert i Riera com a productors de gènere de punt; els 3 primers tributaren per 1 teler circular i 1 de quadrat (o rectilini) moguts a mà i el darrer per 2 telers quadrats moguts a mà. Vistes les dades, es pot afirmar que es tractaven de petits tallers de manufactura, generalment sempre instal·lats en el mateix domicili dels propietaris, una tònica que es mantindrà en la majoria de casos durant molts anys.

La primera fàbrica que s’implantà, l’any 1902, fou la dels germans Broggi i Alart, la qual arribà a aglutinar 1 teler circular i 4 de rectilinis moguts a mà, però malauradament tancà les portes el 1907. Fou a partir de llavors que començà a prendre importància l’empresa de Josep Ximinis i Guri, fundada el 1906, i que sí bé només treballà amb 1 teler quadrat entre 1906 i 1908, a partir de 1909 ja comptà amb 4 telers quadrats, la mateixa maquinària que

Grup de treballadores de la fàbrica de gènere de punt de Josep Ximinis i Guri, Pepet Pata, a inici de la dècada de 1920 (foto: Josep Esquirol; cedida per la família BrugueraBatalla). 1793

tingué fins 1923, ja que el 1924 la fàbrica patí una ampliació i passà a tenir un total de 20 telers quadrats, encara que del 1925 a 1936 es mantingué estable amb “14 telers rectilinis d’agulles creuades, moguts a mà i amb 705 cm de frontissa”.

A part dels ja citats tallers de manufactura iniciadors del gènere de punt a la vila, també n’existiren d’altres, com els de Pere Bofill i Molinas (entre 1899-1901), Joan Ferrer i Pou (entre 1903 i 1918), Josep Callol i Serrats (entre 1914 i 1915), Josep Pascual i García (entre 1916 i 1918), i Josep Masferrer i Pasques (any 1924). També existiren, però, les efímeres fàbriques de Josep Tolaguera i Callol, que amb 1 teler circular i 2 de quadrats moguts a mà sols estigué activa el 1908, o la de Francesc Xavier Hospital i Solès, que obrí portes el 1923 amb 1 teler circular per passar a 4 el 1924, any en que es tancà l’empresa. L’any 1923, amb la documentació de 6 empreses del gènere de punt, és la prèvia de l’augment fins a 10 empreses que l’Escala visqué l’any següent, el 1924, i fou entre aquests dos anys quan nasqueren la majoria de “grans” fàbriques de la nostra vila. Degut a la seva importància, és prou convenient anotar les empreses documentades un i altre any: 1923

Francesc X. Hospital i Solés Lluís Puig i Solés Juan Francisco Rodero i Fariñas Salvador Sentena i Sureda Jaume Sureda i Tasis Josep Ximinis i Guri

1924

Francesc X. Hospital i Solés Josep Masferrer i Pasques Lluís Puig i Solés Emili Ramis i Ballesta Juan Francisco Rodero i Fariñas Salvador Sentena i Sureda Dario Solés i Batalla Jaume Sureda i Tasis Ramon Viñas i Sabadí Josep Ximinis i Guri

L’oscil·lació d’empreses es mantingué, més o menys estable, en els 12 anys següents: 8 entre 1925 i 1928, 7 entre 1929 i 1931, 6 entre 1932 i 1933, i 7 entre 1934 i 1936. Aquest període, sobretot el de la segona meitat dels anys vint i inici dels anys 30, fou el primer gran auge i època d’or del gènere de punt de l’Escala. 18

1794

Algunes de les fàbriques d’aquest període, com la de Salvador Sentena o la de Ramon Viñas, havien nascut com a tallers de manufactura. En el primer dels casos, el de Salvador Sentena havia obert portes el 1914 amb 1 sol teler circular, per tenir-ne 2 a partir de 1924 i esdevenir fàbrica després de la guerra. Pel que fa a Ramon Viñas, s’inicià amb 2 telers circulars el 1924, però a partir de 1925 ja esdevingué fàbrica amb 6 telers rectilinis. Dues altres fàbriques nasqueren i desaparegueren durant aquest període: la d’Emili Ramis inicià la seva activitat el 1924 amb 6 telers circulars i féu treballar fins a 9 telers rectilinis entre 1925 i 1928, quan tancà portes, i la de Juan Francisco Rodero, que el 1923 engegà amb 3 telers circulars, per passar a 5 de circulars entre 1925-1929, 5 de circulars i 3 de rectilinis el 1930, i 3 de rectilinis el 1931, quan abaixà la persiana.

No obstant això, les fàbriques de Lluís Puig, Dario Solés, Jaume Sureda i la de Rafel Puig i Solés, que s’instal·là a la vila el 1934, juntament a la fàbrica de can Viñas, foren les 5 grans fàbriques escalenques que continuaren la seva producció un cop superat el sotrac que suposà la guerra fratricida espanyola.

Cartes del propietari tèxtil Lluís Puig i Solés al comissari delegat de la Generalitat de Catalunya a Girona, Sr. Jordi Frigola, durant la Guerra Civil espanyola. Arxiu Històric de Girona. Fons de la Comissaria Delegada de la Generalitat. Correspondència: D4210/1, núm. 1485, i D4268/1, núm. 1497. 1795

Pel que fa a la Guerra Civil, també repercutí a la indústria del gènere de punt escalenc a diferents nivells. Setmanes després de l’aixecament militar de juliol, concretament el 30 d’agost del 1936, el Comitè Antifeixista escalenc ordenà la detenció i trasllat al castell de St. Ferran de Figueres de 9 veïns, destacades persones conservadores i catòliques de la població, que hi romangueren empresonats 8 dies; 4 d’aquests veïns eren empresaris o gerents de fàbriques de gènere de punt: Dario Solés i Batalla, Rafel Puig i Solés, Josep Ximinis i Guri i Josep Sabadí i Foix16. A més, el local de la fàbrica de Josep Ximinis fou expropiat i s’hi instal·là una cooperativa de l’alimentació, de la que en fou encarregat Juli Molinas i Gelada, i posteriorment el local s’utilitzà com a centre de refugiats17.

Tot i que la contribució industrial no ho reflecteix, altres documents demostren com, a mesura que avançà la guerra, la manca de matèries primeres motivà que les fàbriques treballessin poc i haguessin de tancar definitivament. Sols la de Lluís Puig i Solés es beneficià, durant un cert temps, de les comandes que li arribaven de la Generalitat republicana per a subministrar peces de roba als combatents dels fronts, encara que també tingué problemes per a cobrar i pagar les matèries primeres i les treballadores18. I encara, el bombardeig que patí l’Escala el 23 de gener de 1939 també afectà les fàbriques, ja que una de les bombes caigué i féu ensorrar completament la fàbrica de can Dario i d’altres projectils també afectaren parcialment la fàbrica de can Viñas.

La repressió franquista també tingué la seva víctima. L’empresari Lluís Puig Solés, que alhora havia estat jutge municipal entre 1934-1939, president del grup Avant (afiliat a ERC) i simpatitzant del republicanisme d’esquerres, ingressà a la presó de Girona l’1 d’agost de 1939 i, tot i que el Consell de guerra, amb data 22 de febrer de 1940, el condemnà a 12 anys de presó major per “excitación a la rebelión militar”, el 12 de juny de 1941 se li com-

16. Consell de Redacció, Memòria de la Guerra Civil a l’Escala, a Camí de Ronda. L’Escala: Història, Vida i Patrimoni, núm. 1, CEDRHE, juny 2010, pàg. 4. 17. Ídem. 18. Segons es desprèn de dues cartes que Lluís Puig Solés dirigí al comissari delegat de la Generalitat a Girona, el Sr. Jordi Frigola, amb dates 10 de febrer i 1 de març de 1938. Arxiu Històric de Girona (AHG). Fons de la Comissaria Delegada de la Generalitat de Catalunya. Correspondència. D4210/1, núm. 1485, i D4268/1, núm. 1497. 20

1796

mutà la pena per la de 6 anys i 1 dia, el 20 de juny obtingué la llibertat condicional i el 17 d’octubre de 1946 fou indultat i se li declarà la llibertat definitiva19.

Després del conflicte armat, l’Escala empobrida i flagelada trobà en els salins, però també en les fàbriques de gènere de punt, un fort motor econòmic i de cert desenvolupament local. Prova d’aquest fet és que els 3 primers alcaldes del franquisme foren propietaris o gerents de fàbriques de gènere de punt: Rafel Puig i Solés (batlle de febrer a novembre de 1939), Josep Sabadí i Foix

Anunci de la fàbrica de gènere de punt de Jaume Sureda i Tasis aparegut a la premsa barcelonina l’any 1932. Diari Barcelona, 2 de setembre de 1932, pàg. 3; cedit per Josep Vilabrú i Ballester.

Anuncis de les fàbriques de gènere de punt de Jaume Sureda, Dario Solés i Lluís Puig apareguts a la premsa gironina l’any 1944. Arxiu Municipal de Girona. Hemeroteca. Los Sitios, 02 de setembre de 1944, pàg. 6.

19. AHG. Presó de Girona. Expedient i consell de Guerra de Lluís Puig i Solés. 1797

(batlle de novembre de 1939 a desembre de 1947 i Jaume Sureda i Tasis (batlle de desembre de 1947 a febrer de 1961).

Va ser durant la dècada dels 40 i 50 quan la majoria de fàbriques feren viable la instal·lació de motors de 1/2, 1 o 1’5 CV per a fer rutllar els telers de les fàbriques, amb el consegüent augment de la producció. D’aquesta manera, per tant, l’Escala visqué una segona etapa de bonança i estabilitat per les fàbriques de gènere de punt, generant riquesa a la vila i oferint llocs de treball, tal com demostra la presència de dos propietaris de fàbriques de gènere de punt (Jaume Sureda i Dario Solés) a l’Exposició Industrial, que es celebrà a Palamós entre final de juny i principi de juliol de 195520.

La situació econòmica i les perspectives començaren a canviar a partir de la dècada dels anys 1960 (sobretot a partir de la 2a meitat, amb l’arribada del turisme) i s’acusà durant tota la dècada dels anys 70. De les 6 fàbriques documentades el 1940 (les de Jaume Sureda, Lluís Puig, Rafel Puig, Salvador Sentena, Dario Solés i Ramon Viñas), el 1945 tancà les portes la can Sentena. Les 5 fàbriques restants es mantingueren fermes fins el 1966, quan tancà la de Rafel Puig, que fou seguida el 1970 per la de can Viñas. L’any 1977 plegà la de Jaume Sureda i el 1980, tot i haver diversificat la seva producció amb elements de pelleteria, desaparegué la fàbrica de can Dario, restant sola la de Miquel Puig, que fou la darrera en tancar el 1984. CRÍTICA I ANÀLISI DELS DOCUMENTS

Tal com s’ha pogut observar i llegir, les dades han estat obtingudes de diferents fonts documentals, les quals tot seguit seran analitzades i posades en consideració.

Pel que als llibres dels arxius parroquials, són uns testimonis documentals únics per a conèixer, de primera mà, els oficis de la majoria d’escalencs des de 1682, quan es crea i s’erigeix la parròquia de Sant Pere de l’Escala, i, alhora, han estat el millor recurs per a poder fixar la llista de teixidors de lli (sense descartar també llana), tot i petites llacunes cronològiques. No obstant això, alhora, a part de la dificultat per llegir la lletra manuscrita 20. Biblioteca Pública de Figueres. Hemeroteca. Ampurdán, 6 de juliol de 1955, pàg. 6. 22

1798

1799

si no s’ha cursat paleografia, aquests mateixos testimonis presenten certs inconvenients: 1) els llibres són sexistes, ja que en cap de les partides de naixement, enllaç matrimonial o defunció figura la professió de les dones; 2) en qualsevol dels llibres (baptismes, òbits o matrimonis), a partir del 2n terç del s. XIX, i especialment des de mitjan de la mateixa centúria, no hi figura la professió o ofici del pare, dels contraents o del difunt en cap de les entrades anotades, i 3) existeix una gran indefinició i es dibuixa una certa nebulosa en els casos que la categoria professional és “treballador”, “jornaler” o “bracer”, ja que aquestes designacions es podrien emprar tant en un home que treballava en l’agricultura com en un altre que feia d’ajudant en qualsevol altre ofici artesà, doncs la professió explícita feia referència al titular del taller o obrador.

Aquest mateix darrer comentari serviria per al Padrons de Cèdules Personals, doncs es repeteix la indefinició de les catego-

Plànol, de 1956, del nucli antic de l’Escala, amb indicació de serveis (aigua i clavegueram) i el sector industrial, especialment les fàbriques de gènere de punt. Arxiu Històric de l’Escala. Urbanisme. Pla General d’Ordenació Urbana de 1956.

1800

ries “treballador” i “jornaler”, fins al punt que, en el cas concret de Francesc Quintana i Casademont (1849-1911), fins al 1887 figura com a treballador, a partir de 1888 com a teixidor i, uns anys després, des del 1895, torna a ser anotat com a treballador. I encara, aquests padrons confirmen de forma flagrant la discriminació sexista ben normal en aquella societat, doncs, a excepció de les dones de cert poder adquisitiu o vídues i cap de família (anotades com a propietàries), cap de les dones que treballaven als salins i, en cas que ens ocupa, a les fàbriques de gènere de punt, no s’han pogut documentar car no hi són anotades ni com a jornaleres, sinó que totes elles figuren amb una designació professional que es reprodueix literalment: Su sexo.

En el darrer dels casos, les dades que ofereixen els Padrons de la Matrícula Industrial i de Comerç són molt valuoses pel que fa a la informació dels telers que tenia cada taller o fàbrica i perquè ens indiquen la contribució econòmica que pagaven i el que va representar en el total del seu ram i de la contribució industrial i de comerç en general. Ara bé, aquests documents també tenen els seus inconvenients: 1) només s’anoten els telers (a vegades amb informació de la frontissa) i a partir de 1929 i durant uns anys, les maquines per acabar teixits, però els documents són muts respecte les bobinadores, les màquines de cosir, etc.; 2) degut a la seva periodicitat anual, els padrons no concreten quan foren fundades i obertes les fàbriques i tallers; 3) gràcies a la premsa o a anuaris estadístico-econòmics, es sap que algunes fàbriques iniciaren o finalitzaren la seva activitat abans o després del que indiquen els documents de contribució industrial, i 4) si bé és cert els documents de contribució anoten la ubicació del taller de manufactura o fàbrica, les variacions de numeració dels carrers ha esdevingut un obstacle a l’hora de poder confeccionar un plànol amb la ubicació de les citades empreses.

1801

ARXIUS I HEMEROTEQUES Arxiu Històric de l’Escala:

– Padrons de Contribució Industrial i de Comerç (1846-1984) – Padrons de Cèdules Personals (1869-1939)

Arxiu Històric de Girona:

– Fons de Comissaria Delegada de la Generalitat de Catalunya – Fons de la Presó de Girona Arxiu Municipal de Girona:

– Hemeroteca: Los Sitios de Gerona (1943-1987) Arxiu Parroquial de St. Pere de l’Escala: – – – –

Llibres Llibres Llibres Llibres

de Baptismes (1682-1897) de Matrimonis (1682-1892) d’Òbits (1682-1872) de Testaments (1697-1836)

Altres arxius parroquials consultats puntualment:

– – – – – – – – – – –

Arxiu Arxiu Arxiu Arxiu Arxiu Arxiu Arxiu Arxiu Arxiu Arxiu Arxiu

Parroquial Parroquial Parroquial Parroquial Parroquial Parroquial Parroquial Parroquial Parroquial Parroquial Parroquial

d’Albons d’Argelaguer de Banyoles de la Bisbal d’Empordà de Corçà de Mieres de Regencós de St. Jordi Desvalls de Torroella de Montgrí de Tossa de Mar d’Ullà

Biblioteca Pública de Figueres:

– Hemeroteca: Ampurdán (1942-1977) Jutjat de Pau de l’Escala. Registre Civil: – Llibres de naixements (1890-1960) – Llibres de defuncions (1890-1960)

1802

BIBLIOGRAFIA

Joaquim ARMENGOL i LLACH, “La desapareguda indústria del gènere de punt a l’Escala”, a Llibre de la Festa Major de l’Escala, CER, l’Escala, agost 1992, pàgs. 83-93.

Lurdes BOIX i LLONCH, “Donacions al Museu de l’Anxova i de la Sal. Recuperació de la maquinària de l’antiga fàbrica de gènere de punt de Miquel Puig i Comas”, a L’Escalenc, núm. 288, juny 2004, pàg. 10. Consell de Redacció, Memòria de la Guerra Civil a l’Escala, a Camí de Ronda. L’Escala: Història, Vida i Patrimoni, núm. 1, CEDRHE, juny 2010, pàg. 4.

Rafael D’AMAT i DE CORTADA, Viles i ciutats de Catalunya, edició a cura de Margarida Aritzeta, Ed. Barcino, Barcelona, 1994.

Francisco DE ZAMORA i PEINADO, Diario de los viajes hechos en Catalunya, edició a cura de Ramon Boixareu, Curial, Documents de Cultura, Barcelona, 1973.

Marina ESTEBAN i SASTRE, L’Escala, un exemple de supervivència, Ajuntament de l’Escala, Monografies locals, núm. 5, l’Escala, 2001, pàgs. 40-46. Llorenç FERRER i ALÒS, “El creixement divers de la Catalunya del segle XVIII. Protoindustrialització”, a Catalan Historical Review, núm. 5, 2012, pàgs. 195-209.

Josep FONTANA, La fi de l’antic règim i la industrialització, Península, Barcelona, 1993. Josep Ma. FRADERA, Indústria i mercat. Les bases comercials de la indústria catalana moderna, Crítica, Barcelona, 1987.

Pere GUANTER i SUBIRÀ, Els alcaldes de l’Escala. 1900-1999: Entre el poder i l’oblit, Brau edicions, Barcelona, gener 2003.

Rafel PUIG i XIMINIS, “Una indústria desapareguda (I)”, a L’Escalenc, núm. 296, gener de 2005, pàg. 14.

Rafel PUIG i XIMINIS, “Una indústria desapareguda (II)”, a L’Escalenc, núm. 297, febrer de 2005, pàg. 7.

Rafel PUIG i XIMINIS, “Una indústria desapareguda (i III)”, a L’Escalenc, núm. 298, març de 2005, pàg. 11. RODOMA, “Conversa amb...Caterina Ximinis i Mascarreras”, a L’Escalenc, núm. 71, abril de 1986, pàgs. 10-11.

RODOMA, “Conversa amb...Rafel Puig i Ximinis (I)”, a L’Escalenc, núm. 222, novembre de 1998, pàgs. 10-11.

Jordi Gallegos i Córdoba Llicenciat en Història

1803

LA DESAPAREGUDA INDÚSTRIA DEL GÈNERE DE PUNT*

LA FÀBRICA DE MIQUEL PUIG I COMAS

Des d’un primer pis, mirant per sobre el tràfec del mercat i l’animació ciutadana de la plaça Víctor Català, roman mut l’únic testimoni que resta d’una activitat que en un temps va tenir el seu pes en l’economia de la vila de l’Escala. Ens referim a la fàbrica de gèneres de punt del Sr. Miquel Puig i Comas, la darrera que va plegar el ram l’any 1984. De llavors ençà el silenci i la quietud s’han emparat de l’establiment que, això no obstant, es manté en perfecte estat de revista. Volem dir que podria tornar a rutllar en qualsevol moment gràcies a la cura que el propietari ha posat en la conservació del local i de l’utillatge. Traient les fundes de protecció i reposant unes quantes corretges a les transmissions, només caldria pitjar l’interruptor perquè tot funcionés a ritme normal… en l’aspecte mecànic; a tall d’explotació, actualment no seria rendible ni de bon tros. Caldria renovar tota la maquinària i

Suport per a màquina de gènere de punt construït per Miquel Puig. Foto cedida per Miquel Puig Comas.

Cabdelladora de l’antiga fàbrica de Miquel Puig i Comas, a la plaça Víctor Català. Foto Jaume Salvat.

* Article publicat al llibre de la Festa Major de 1992 de l’Escala. 28

1804

Interior de la fàbrica de Miquel Puig Comas. Fotos Jaume Salvat.

ampliar força més les instal·lacions per tal que el producte pogués sortir al mercat amb qualitat i preus competitius; encara que, pel que fa a qualitat, segurament ens quedaríem amb les peces confeccionades –tirant més a artesania– que servien les fabriquetes que existiren a l’Escala. La del senyor Puig fou fundada pel seu pare, Lluís Puig i Solés, devers 1919-20 i l’establí a la mateixa plaça, davant per davant d’on és l’actual (al mateix local hi hagué més tard la fusteria d’en Colomeda i ara, amb l’edifici enderrocat, hi ha un solar per reedificar); l’any 1923 la traslladà a la planta baixa de l’immoble que 1805

adquirí al carrer Maranges (on ara hi ha una sucursal bancària sota el domicili de la família); novament, en la dècada dels cinquanta, mudà l’emplaçament al que seria definitiu.

Les manufactures del gènere de punt de l’Escala foren unes quantes, de les quals a penes queden vestigis, exceptuant la del Sr. Puig que, òbviament, és la que tenim més a mà. Però de l’estudi del conjunt se’n podria fer un per ocupar un espai pla més extens del que disposem en aquest llibret. El pioner fou el senyor Josep Ximinis i Guri, que implantà la indústria a la vila pels volts de 1910-12. En aquella època no era utilitzada encara l’energia elèctrica com a força motriu i les màquines es feien funcionar manualment. Per això l’empresa del senyor Ximinis donà ocupació a un nombre relativament elevat de persones (de 30 a 50 dones). Però no tot es movia per obra de l’energia muscular humana: també hi cooperava un ruquet collat a un mecanisme que transmetia el moviment de l’animal, que girava entorn com si fos una sínia, a la maquinària.

La guerra del 1914-18 fou la causa que molts països europeus experimentessin uns anys de dèficit de peces de vestir. Les fortes demandes de gènere afavoriren la creació de noves empreses. A l’Escala se n’anaren muntant d’altres. Hi hagué les d’en Sentena i d’en Rodero, potser les de capacitat més reduïda, però les que coexistiren i subsistiren més temps foren les de Pere Vinyes, Darius Solés, Jaume Sureda, Rafael Puig i Miquel Puig. Explicat a l’engròs, el procés de fabricació en aquestes factories anava d’aquesta manera:

Dues imatges de la màquina de fer punta construïda per Miquel Puig Comas. Foto cedida per Miquel Puig Comas. 30

1806

Exterior de la fàbrica de gènere de punt de Miquel Puig Comas. Foto Jaume Salvat.

La matèria primera arribava embalada en rotlles de 13,200 kg procedents directament de la filatura si es tractava de cotó en cru. Si era sedalina o bé cotó especial per a altres operacions, i si procedia de la tintoreria, les paques eren dividides en tres paquets de 4,400 kg cadascun, després de la corresponent manipulació en l’esmentat establiment.

Les madeixes, o corones, que componien la mercaderia rebuda passaven a les bobinadores que cabdellaven el fil en unes bitlles de fusta després de donar-li la suavitat necessària per al teixit passant-lo prèviament per uns rodets de parafina. Darrerament aquesta operació no era necessària perquè ja es rebia el fil bobinat sobre uns rodets de cartró o de plàstic en forma de con truncat. Preparat el fil, ja es podien col·locar les bobines a les màquines de teixir, les tricotoses rectilínies d’agulles creuades, que feien el punt de recollida o punts diferents i també permetien de fer llistats horitzontals. La tela, d’unes amplades que variaven segons l’article que hom volia fabricar, s’anava cargolant a mesura que 1807

s’anava fent en uns cilindres de la mateixa màquina situats en un pla inferior en rulls de 15, 20 o 25 m segons el gruix.

El pas següent era la confecció. Primer es revisava la tela al taulell vetllador a fi de separar qualsevol imperfecció, i després es tallaven les peces mitjançant els patrons apropiats a cada una i a les diferents talles. Es cosien a l’overlock i per fer l’acabat passaven per la màquina de recobrir o de dues agulles per tal de tapar cosits, clavar gomes i fer les vores; finalment, es guarnien amb ribets a la màquina d’enribetar.

La producció consistia en peces de vestir interiors (especialment samarretes i calçotets; dels que llavors s’estilaven amb camals fins als turmells) i exteriors, amb predomini de les interiors i del cotó. Les exteriors generalment eren d’estam i cotó, els acabats de les quals –vores de baix, mànigues i coll– eren enllestits a la mateixa tricotosa.

Segons la temporada aquestes empreses donaven feina a un nombre comprès entre la mitja dotzena i la dotzena de persones cadascuna, gairebé tot operàries. S’hi poden afegir els treballs a preu fet que s’oferien per fer a domicili, la major part labors de ganxet.

El moment de més expansió de les manufactures escalenques sembla que cal situar-lo entre 1928-1930. Els anys 40 també varen ser molt bons, a causa de l’altra gran conflagració del segle. Tenien un important mercat a tot Catalunya i s’havia treballat força per al Nord peninsular i el País Valencià. De la guerra ençà s’anà reduint a Catalunya, es mantingué molts anys a Barcelona fins que, ja a les darreries, només comptava amb les comarques veïnes.

En unes èpoques en què no s’havia desenvolupat el transport per carretera, et tràfic que generava l’activitat es feia per mitjà del ferrocarril. La mercaderia era transportada des de les estacions de Flaçà, Sant Jordi o Camallera o hi era duta a facturar amb els autobusos de la companyia Ribot, Font i Artigas (avui la SARFA), o amb els camions de l’Andreu, i, més ençà, amb els de l’Esteve i els d’en Marquet.

Per quin motiu no va tenir continuïtat una indústria que ja havia arrelat fermament i comptava amb una bona experiència? Miquel Puig ho aclareix molt bé, i el seu cosí Rafael Puig hi coincideix plenament: “fou a partir de la influència negativa de les grans indústries més modernes i competitives. També la manca d’instal·lacions complementàries que es trobaven precisament agrupades en els centres tèxtils, i molt lluny de nosaltres, tals 32

1808

com la mecànica del ram, els tints, accessoris, etc. En definitiva, tot allò que dóna suport al desenvolupament d’una indústria”.

En efecte, el senyor Puig havia hagut de muntar un taller annex per tal de reparar les peces avariades, del qual resten un torn, una fresadora i una col·lecció d’eines; fins i tot s’hi havia construït un carro per a la tricotosa que doblava la feina en fer dues passades del temps que els altres, amb què venien equipades les màquines, només en feien una. Del senyor Jaume Sureda i Tassis sabem que va assajar de tenyir a la seva fàbrica del carrer Major per estalviar-se la incomoditat i el perjudici d’haver de fer passar el gènere per les tintoreries de Mataró. A més a més, el senyor Sureda havia instal·lat amb maquinària importada d’alemanya el sistema Jacquard per a la confecció de mitjons. Respecte a la fàbrica del senyor Rafael Puig i Ximinis, situada al carrer d’Empúries, núm. 21, traslladada l’any 1933 des de Regencós on l’any 1922 l’havia fundada el seu avi matern Rafael Puig i Solés que exercia de mestre en aquella població, és de remarcar que havia estat equipada uns quatre anys abans de tancar (1964) amb una tricotosa circular de gran producció que podia fer gènere d’interlock amb varietat de dibuixos i colors. I tot i que hi va incidir esporàdicament i ja cap al final, no volem passar per alt les capses de cartró per a l’embalatge dels articles confeccionats subministrades pel taller que muntà Joaquim Valls, ja un pèl massa tard per assortir la manufactura del gènere de punt escalenca.

Malgrat els esforços dels empresaris escalencs, doncs, les circumstàncies, massa adverses, determinaren el final d’una activitat que conegué moments pròspers, però que no pogué superar gaire més el mig segle de vida. Joaquin Armengol amb l’assessorament de Miquel Puig i Rafael Puig

1809

LA MEMÒRIA ORAL DEL GÈNERE DE PUNT

Des del Museu de l’Anxova i de la Sal s’ha entrevistat als protagonistes de la indústria del gènere de punt, una indústria que va esdevenir molt important a la vila sobretot la primera meitat del segle XX. S’ha parlat amb els propietaris, però també amb les treballadores de les fàbriques. S’han extret les vivències personals i s’ha pogut complementar la investigació amb documentació tradicional i oferir un context social i laboral, que d’altra manera no apareixeria a la documentació. De les entrevistes s’han transcrit només fragments, per desvelar la vida quotidiana, una realitat no tant allunyada del nostre present.

S’ha de tenir en compte que la memòria és fràgil, és selectiva i sempre reconstrueix el passat des de la perspectiva del present, i que a vegades en un relat apareixen dades que no són exactes, que diverses persones recorden fets de manera diversa, o apareguin contradiccions amb altres font utilitzades o que episodis apareguin deformats o que d’altres es silenciïn. Tots aquests aspectes, analitzats, permeten reconstruir un context molt valuós per recuperar la història local i el coneixement de col·lectius “marginals” com les dones que si només utilitzéssim els documents escrits per documentar la seva activitat, ens oferirien una visió molt diferent a la que va ser en realitat. Per exemple, en el cas que estem tractant, segons documentació de l’Arxiu Històric de l’Escala, concretament de les sèries dels Padrons de Cèdules Personals, consultades per en Jordi Gallegos i comentades en el seu article, trobem que les dones a l’Escala es dedicaven a les “feines pròpies del seu sexe”, i no a treballar en fàbriques de gènere de punt, o fàbriques de salat o a remendar xarxes. Per conèixer aquesta realitat ens ho han hagut d’explicar elles mateixes. A continuació es reprodueixen 12 entrevistes inèdites sobre el gènere de punt realitzades expressament pel present treball, a més d’altres aparegudes a la revista l’Escalenc1. L’ordre escollit

1. Entrevistes reproduïdes, tant de la secció Rodoma realitzades per Rosa Maria Sau, Dolors Poch i Marisa Prats, com les que apareixen a l’apartat El Fil de la memòria, realitzades per Lurdes Boix, Montse Castaño, Tània Ors i Mariona Font. 34

1810

per aparèixer els fragments de les entrevistes és el de l’antiguitat de les fàbriques de punt, des de la primera que en tenim constància, creada el 1897, fins a la última, que va tancar el 1984. Volem aprofitar per agrair a totes les persones entrevistades l’amabilitat que han tingut obrint la porta de casa seva i compartint els records més íntims associats a aquesta desapareguda indústria de l’Escala. Sense elles una part de la memòria del gènere de punt s’hagués perdut irremissiblement. Mariona Font Batlle

CARME SERRATS BRUNET

“El fill gran de Bartomeu, Miquel Serrats i Puig (1842-1921) tindria deu fills, dels quals només en sobreviurien cinc. (...). Miquel Serrats va continuar el negoci familiar al salí situat a la banda de darrere de la casa pairal, al carrer de Sant Pere i va fundar una fàMiquel Serrats i Puig envoltat dels seus fills: brica de gènere de punt drets, la Lola, l’Adela, en Pepe i la Maria, i que a l’Escala de prin- assegut al seu costat, en Paco. Foto cedida per cipi de segle també era Carme Serrats. una de les indústries que absorbia més mà d’obra. L’auge del negoci fa que Miquel estableixi la fàbrica de gènere de punt a Barcelona on es trasllada amb els seus quatre fills solters. (...) Els dos germans un cop casats (Paco i Pepe Serrats Ximinis) traslladen la fàbrica a Torroella de Montgrí durant 5 anys. Després parteixen la maquinària i en Pepe s’estableix a La Bisbal on la fàbrica va continuar fins fa relativament poc temps i en Paco, casat amb una barcelonina, es trasllada a Barcelona al carrer Balmes, 129.” Extret del llibre Història del futbol a l’Escala (1912-1997). 1811

MOISÈS BROGGI VALLÈS (1908-2012)

“Després d’acabats els estudis mercantils i aconsellats pels tutors, l’oncle Pancho i el meu pare, Antoni Broggi i Alart, instal·laren una fàbrica de gènere de punt a l’Escala, en la gran casa que havia estat de l’àvia Brugués, situada a la plaça de l’Església cantonada amb el carrer Major, on Els dos germans Broggi Alart, Francesc i Antoni, amb les seves dones, Maria Guerra i Elisa Vallès, romangué l’oncle i els fills del primer, Josep Lluís i Maria, l’any 1904 Pancho dirigint l’orgaa l’Escala. Foto Josep Esquirol. Arxiu Històric de nització i el funcional’Escala. ment de la indústria. Poc temps després va caure malalt d’una greu infecció intestinal en el curs de la qual va ser assíduament cuidat per Maria Guerra, filla d’un vinyater que treballava en la incipient fàbrica; després de restablir-se, va contraure-hi matrimoni i van tenir dos fills, Francisco i Maria. Com sigui que la fàbrica de l’Escala no rendia prou, decidiren traslladar-la a Barcelona, buscant una proximitat més gran amb el mercat i amb les altres industries bàsiques.” Extracte del llibre Memòries d’un cirurgià. Edicions 62 (2001).

EDUARD GIMÉNEZ FERRER, 77 anys

“La veritat és que de records familiars a L’Escala en tinc molts de la meva infància, però de la petita fàbrica de gènere de punt, tan sols són verbals. La meva família materna era coneguda per “Vinyes”, sembla a causa de les vinyes i horts que va anar adquirint a l’Escala el besavi Joan Ferrer Pou, procedent de Blanes, no perquè fos el seu cognom. El besavi era espardenyer, persona molt emprenedora i sembla que es va establir a l’Escala perquè hi va veure oportunitats comercials millors que a Blanes en aquell moment. A la bo36

1812

tiga que va obrir als baixos de la casa que va comprar que donava a banda i banda del carrer Enric Serra i Joan Massanet i també a la plaça del peix, també hi constava que hi havia una fàbrica de gènere de punt. No sé si tenia la fàbrica o bé era soci amb un altre fabricant.

Joan Ferrer Pou, espardenyer i fabricant de gènere de punt, al centre, assegut, envoltat de la seva família. El segon començant per l’esquerre, és el seu fill, Joan Ferrer Albertí, conegut com en Juanito Viñas, que va continuar amb la fàbrica a Figueres. Foto cedida per Eduard Giménez Ferrer.

L’avi “Vinyes” i família marxaren cap a Figueres, on la fàbrica va esser bastant més gran. La meva mare (Maria Ferrer Dubé) i germanes narraven la anècdota de fabricar els vestits de punt per els pastorets de la Catequística de Figueres, farcint les cues dels dimonis amb retalls sobrants del gènere.

També contava que ella de petita seguia per la fàbrica a l’encarregat (no recordo el seu nom), quan preparava una nova peça a un teler, o bé fent l’ajust mecànic de cargols i revisant la instal·lació de llum. Curiosament ella va aprendre aquestes habilitats que va conservar de gran.

Però el relat més insistent d’ella era al passar per l’Ave Maria, a l’alçada del núm 32, prop de l’estret carrer d’entrada a l’actual aparcament de cotxes, que deia: aquí hi havia “la nostra fàbrica” assenyalant el pati on havia donat voltes i voltes el “Lindo” un ase que accionava una sínia, transmeten el moviment per mitjà d’una corretja cap a les politges dels telers, ja que no tenien electricitat en aquella època, al menys en aquell local. Em sembla recordar que la fàbrica, o el local tenia relació amb els Pata. Justament la filla del nebot d’en Pata, en Josep Ximinis Mascarreras, la Neus Ximinis, de molt jove em va fer de cuidadora sent jo de mesos.” 1813

MARCEL CALLOL LLUÍS, 92 anys

“Una germana de l’àvia Modesta, la Dolors, es va casar amb en Josep Ximinis Guri més conegut com en Pata, que tenia una fàbrica de gènere de punt. El pare era tècnic de gènere de punt i en Pata el va fer soci i li va prometre que quan es morís la fàbrica seria seva. Estava situada entre el carrer de la Torre. Era un edifici bastant gran i la planta baixa servia de magatzem. El primer pis era tota una nau i hi havia quaranta treballadores. Al principi en Pata anava a comprar el gènere a Barcelona i anava a veure els clients, però quan va fer soci al pare, ell es va encarregar d’aquesta feina. Compraven grans bales de Rafel Callol Callol, pare de Marcel cotó i de llana que portaven uns caCallol Lluís, fotografiat per Josep Esquirol. Foto cedida per Marcel mions enormes que venien de BarCallol Lluís. celona i les anaven enfilant al magatzem fins al sostre. Primer aquestes bales les havien de cabdellar en unes bobines de fusta amb unes màquines que en deien cabdelladores. En tenien dues i no paraven en tot el dia. Quan les bobines estaven plenes fins a dalt les posaven a les màquines de teixir, que eren manuals, encara no n’hi havia de motor. I les dones, zim-zam..., anaven teixint el gènere. Després hi havia unes màquines overlock que tallaven i cosien i feien els acabats de la roba. Confeccionaven roba interior, sobretot calçotets llargs i samarretes. Després la roba la planxaven, la posaven en grans caixes de fusta i ho enviaven on ho demanaven. Tenien un gran client a Saragossa, també a Bilbao, a Sant Sebastià... per tota Espanya. El pare sortia tres mesos a l’any per anar a veure els clients, no per fer-ne més. Primer aquesta feina la feia en Pata, però, quan el va fer soci, se’n va encarregar el pare. El primer viatge hi varen anar tots dos i quan varen anar a Madrid en Pata el va portar al Palacio Real i va ser a missa amb el rei, perquè en Pata era molt catòlic i coneixia gent 38

1814

d’allà! Els clients principals durant uns anys varen ser els francesos, perquè quan va esclatar la primera guerra mundial, les fàbriques estaven parades. Tenien molts de clients a Barcelona i per poder-los atendre hi varen obrir una sucursal, al carrer Ros de Olano, una travesJosep Ximinis Guri, Pata, la seva dona Dolors Callol sera de Gràcia. LlaJuli i Modesta Magret Martí. Foto cedida per Joan vors la família hi Pascual Magret. vàrem anar viure cinc anys. Vàrem llogar gent de Barcelona i me’n recordo que hi havia molta misèria. La fàbrica era al “sotano” i al primer pis hi havia la cuina i on vivíem. Hi treballaven unes 10 o 12 persones, teníem un viatjant que es deia Vidal i anava al Corte Inglés i a les galeries importants de Barcelona, però després per culpa de la competència de preus, aquests varen anar baixant i ja no va ser rentable i varem tornar a l’Escala. La fàbrica va anar a terra perquè es varen barallar el pare i el tio.” Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Novembre 2010.

PIETAT GELI PUJOL, 80 anys

“No he treballat mai en una fàbrica de gènere de punt, però la meva mare, la Maria Pujol Callol, i la seva germana Caterina, varen treballar a la fàbrica d’en Pata, en Josep Ximinis Guri, entre el carrer de la Torre i el Sant Pere. M’explicaven que era una fàbrica molt gran on hi tenien moltes màquines. La feina de la mare era polir i fer el ganxet de les samarretes.

En Pata vivia a una casa del carrer de les botigues (actual c/ Maranges, 18) i el darrera donava al Pati blau. Com que a casa també hi dóna, el recordo molt, perquè quan era petita ens explicava històries. Era baixet i tenia una barba molt llarga i blanca. 1815

Les treballadores de la fàbrica de Josep Ximinis Guri, en Pata, amb el seu nebot, en Josep Ximinis Mascarreras assegut a primer terme. La noia que apareix dreta a l’esquerra és Maria Pujol Callol, mare de la Pietat Geli Pujol. A l’última fila, i la quarta començant per l’esquerra, Caterina Pujol Callol, àvia de Rafel i Jordi Bruguera Batalla. Foto cedida per Pietat Geli Pujol.

Quan va morir, vàrem entrar a casa seva, baixant tres o quatre escalons i allà hi havia el nínxol. La seva dona, la Dolors, era una senyora molt de missa. No varen tenir fills però tenien nebots, un d’ells, en Josep Ximinis Mascarreras, és el que surt a la fotografia amb les dones que treballaven a la fàbrica que guardem a casa.

A la casa del cantó d’en Pata hi havia la fàbrica de gènere de punt d’en Lluís Puig i veia les dones perquè treballaven de cara al pati blau, tot i que no sé qui eren, estem parlant d’abans i just després de la guerra.” MIQUEL PUIG COMAS, 91 anys

“El pare de jove va treballar a la fàbrica de gènere de punt del seu tio, en Dario Solés. Després va decidir plantar-se pel seu compte, igual com el seu germà, en Rafel Puig Solés. També durant uns anys, vàrem tenir una merceria al carrer Maranges que la portava la mare. Això era abans de la guerra. En aquells anys es treballava molt a la fàbrica de punt i teníem un o dos viatjants que anaven a 40

1816

tot Espanya a buscar clients. Hi havia cinc fàbriques de gènere de punt a l’Escala: la d’en Dario Solés, la d’en Jaume Sureda, la d’en Pere Vinyes, la del tio Rafelito i la del meu pare. Cadascú tenia els seus clients i tots treballàvem. Després de la guerra vaig Foto de la família Puig Comas amb uns amics començar a treballar francesos. A dalt, la segona a l'esquerra, Lolita Puig ajudant al pare a la Comas. A l'extrem dret, Lluís Puig Solés. Al mig, al fàbrica i quan va morir centre, Josep Comas Flaqué, Trenta, i Miquel Puig Comas. A primer pla, la segona a l'esquerra, jo em vaig encarregar Magdalena Comas Batlle, Quimeta Batlle Tolaguera i Dolors Comas Batlle. Foto cedida per Miquel Puig del negoci. Fèiem saComas. marretes interiors i exteriors, calçotets i jerseis. Nosaltres servíem a clients que tenien botiga a Figueres, a Girona, a Barcelona... Depenent de la temporada hi treballaven unes 10 dones a la fàbrica. L’encarregada era la tia Magdalena, la germana de la meva mare, i recordo que hi treballava l’Amanda Interior de la fàbrica de gènere de punt de Miquel Puig i Comas. Foto cedida per Miquel Puig Comas. Sala, l’Amèlia Garriga... a més de la meva mare i la meva germana Lolita. De maquinària teníem 10 tricotoses rectilínies, una overlock i diverses màquines de confecció. En un principi, hi havia dones que treballaven fent ganxet a casa seva i després el posàvem als acabats de la roba interior de dona com els cubrecorsé. També en posàvem als escots, a les cises, 1817

etc. Després, el ganxet el compràvem fet i finalment vaig inventar una màquina que ella sola el feia. L’engegava al matí i durant tot el dia anava treballant.

El fil per teixir ens el portaven de Mataró en gran troques. Primer, el fil s’havia de bobinar a la màquina que en dèiem la bobinadora on posàvem el fil de la troca, aquest passava per uns discos de parafina i s’anava enrotllant en unes bitlles que després es col·locaven a les tricotoses per començar a teixir. El fil parafinat quedava més dolç per teixir. Amb les tricotoses es podien fer diversos punts, més tupits o més fluixos, segons el gènere que es volia confeccionar. Quan teníem el gènere teixit es posava sobre una taula vetlladora per comprovar que estigués bé i després es tallava i es cosia amb l’overlock. El gènere de punt interior normalment era blanc però també fèiem samarretes exteriors de tots colors. Finalment es planxava el gènere i s’embalava per enviar als clients.

A mi el que m’agradava era la mecànica i com que les màquines s’espatllaven sovint, per fer el manteniment, tenia un taller mecànic a la fàbrica mateix amb un torn, una fresadora, un taladre de columna i diverses eines de mà i jo mateix em feia els recanvis i arreglava les màquines. Teníem molta feina i segons les temporades havíem de treballar de nit. Els horaris normalment era de vuit a una al matí, i, de dues a set de la tarda. Sovint també em quedava a dinar a la fàbrica i la Valentina, la meva dona, em portava el dinar.

La nostra fàbrica va ser l’última de tancar a l’Escala, quan em vaig jubilar. En vistes a la meva jubilació, quan una dona plegava ja no en contractava cap més i al final vaig estar dos o tres anys portant sol la fàbrica.” Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Agost 2011.

MONTSERRAT SUREDA VILABRÚ, 88 anys

“El pare era un home de seny, dialogant i manyós i s’ho feia tot ell. El seu ofici era fuster i treballava amb el tiu Ramon. Era de l’Ateneu Víctor Català i amb l’Esquirol eren amics a més no poder. Només cal veure com surten disfressats dels germans Marx en un 42

1818

Paper de carta amb la marca Emporium de mitjons esport fabricats a la fàbrica de Jaume Sureda Tasis, cedit per Montserrat Sureda Vilabrú.

Montserrat Sureda, de jove, portant mitjons de la fàbrica en una excursió al Montgrí. Foto cedida per Montserrat Sureda Vilabrú.

1819

Interior de la fàbrica de Jaume Sureda Tasis. Foto cedida per Montserrat Sureda Vilabrú.

carnaval. Va néixer el 20 d’abril de 1895. L’avi patern no sé a què es dedicava. Tenien terres que llauraven i dels camps de blat de moro en criaven gallines. La casa pairal, era al carrer Major, 30. Era una casa molt gran i d’anomenada, i el pare va muntar, als baixos, la fàbrica. El pare de jove va anar a aprendre d’ebenista a Barcelona. El títol no el va poder anar a recollir perquè va agafar el tifus. Li va pesar molt i va guardar tota la vida la notificació. N’estava molt orgullós. El que va aprendre ho va aplicar a la seva vida, va fer els taulells, les politges de les corretges de les màquines, fins i tot va fer els mobles del menjador i de l’habitació per casar-se.

La fàbrica feia uns anys que funcionava i el pare va visitar l’exposició universal de Barcelona l’any 1929 i va comprar quatre màquines de teixir mitjons a una companyia alemanya. Eren altes, de l’alçada d’una persona, i estaven totalment pensades per fer mitjons. Els que les varen venir a muntar li varen ensenyar el funcionament al pare i després varen desaparèixer, i el pare era l’únic que sabia com anaven i si tenien alguna averia, ell se les havia d’arreglar per solucionar-ho. Va contractar l’Amparo Estragués per vigilar-les i ella es passava la jornada laboral caminant amunt i avall davant les màquines controlant que teixissin. Mentre passejava cantava, perquè es cantava molt a la fàbrica; abans la dona quan treballava cantava. O bé enraonava amb la mare que era la que tallava els patrons. L’Amparo era la xicota d’en Jaume Vilà i cantava les cançons de l’època, sardanes, havaneres. Seguint la fressa de les màquines sempre quedaven acompanyades per les dones que cantaven. Les germanes Català, la Pepita, que era cosidora, i la Rosa, que era cabdelladora, o la Feli Artigas, que era cabdelladora, ho feien molt i molt bé, fins el pare li agradava i jo m’hi acostava per escoltar-les. Que en vaig aprendre de cançons!

Es fabricaven peces d’interior d’home i de dona, de gènere de punt com samarretes, calçotets, bragues... Es feien de cotó, amb material mixte i també de llana que en dèiem estam i venia d’Austràlia. La fàbrica es va especialitzar en fer mitjons esport, teníem una marca pròpia Mitjons Empori, i el pare va fer unes etiquetes es44

1820

pecials que col·locava a cada parell. Els mitjons potser no rendien per la feina que portaven i el gasto que hi havia perquè es necessitaven formes i planxes, se’n feien diferents números, diferents dibuixos, i a dalt es feia una volta per aguantar-los a la cama. La màquina els teixia com una “butifarra”, amb la puntera i el taló tot seguit i llavors s’havien de tallar, cosir o remallar els punts, els posaven amb una forma de bota invertida calenta per agafar forma i finalment es posaven a la premsa. Era una feina laboriosa i si les màquines s’espatllaven, el pare s’ho havia de fer tot sol.

El magatzem de la fàbrica el teníem a l’altra banda de carrer, on ara hi ha el restaurant La Gruta. Havia sigut on el germà de la meva àvia, en Ramon Tasis Tutau hi tenia el taller de fusteria. A sobre hi vivia la Lola Broggi. El pare tenia molta relació amb els Broggi. Quan la Lola enviava coses a la seva filla Maria, que vivia a Estats Units, el pare li fabricava les caixes i quan retornaven sempre hi posaven algun regal per nosaltres.

Sempre estàvem pendents de si teníem material i a vegades no l’enviaven i les dones deixaven de treballar i quan arribava el pare m’encarregava d’anar casa per casa a avisar a tothom. Recordo que la setmana abans de la Festa Major es tancava la fàbrica per així les dones poder fer la neteja de casa seva i fer tots els preparatius. Quan va esclatar la guerra ell anava continuant, les dones treballaven igualment. Algunes fàbriques les varen col·lectivitzar però jo no vaig veure cap home a la nostra.

El pare tenia un senyor de Barcelona que li feia de viatjant al nord d’Espanya i ell el va a acompanyar alguna vegada per conèixer els seus clients, carregats amb unes maletes especials, plenes totes elles del que fèiem a la fàbrica. Acabada la guerra quan va voler tornar-lo a acompanyar es va donar compte que com que havia passat la guerra a la zona roja no li van voler comprar res. Va ser un cop molt fort, la mare malalta i llavors amb els mitjons el pare hi va perdre. A mi em va fer estudiar Tenidoria, Mecanografia, Comptabilitat, i no em va deixar fer un albarà en la vida. De joveneta ens feia anar a la fàbrica per aprendre com funcionava perquè deia que si ho sabíem fer sabríem manar. 1821

La mare en la seva joventut era cosidora de blanc, feia camises de dormir, bruses de cintes... i ensenyava a noies que venien a casa a aprendre a cosir. La mama era bonica i tenia gust en fer-nos la roba de llana per l’hivern. I aprofitant els viatges que cada any fèiem a Barcelona amb el papa perquè coneguéssim la capital, ens portava pertot arreu, tot i que jo ja en tenia prou amb els aparadors. Amb la guerra, la mama va començar a trobar-se malament i el pare la portava als millors metges de Barcelona. Per complicarnos més la vida, varen obligar al pare a ser alcalde, sinó havia de canviar de residència i deixar la fàbrica. Va dedicar al seu poble onze anys, durant els quals va fer doble feina, alcalde i fabricant de gènere de punt. Varen ser moments molt durs, sobretot amb les restriccions de llum que teníem. Va construir un motor per ferles funcionar però gastava molt i feia una fressa horrorosa. El pare no tenia recursos i la seva il·lusió seguia sent, per una part construir un port per als pescadors perquè no tinguessin la feina de pujar les embarcacions quan feia mal temps. Jo les havia vist a tocar la paret de can Trenta. Una de les coses que va fer i encara continua és la Festa del Vells que es celebra el dia del Carme, que va començar el 1952. No cobrava res per la seva feina i hi dedicava moltes hores, mentre feia la facturació de la fàbrica. Uns temps molt difícils ja que el règim franquista ens tenia el peu al coll, de manera que fins teníem que pesar les peces per fer el preu just. Així fou com vàrem anar fent com els gratonells, enrere, enrere... Salut i feina era el lema que miràvem de seguir.

En una cantonada de la primera sala hi havia la propaganda dels seguros “L’Abella d’Or” que des de l’any 1936 va assegurar les treballadores. Tot està anotat en uns blocs, el nom de les treballadores, la seva data de naixement, la feina de feien i el que cobraven, arribant a ser 22 dones, contant les treballadores que feien el ganxet dels “cubre-corsés” del coll i les mànigues, ja que després hi posaven una cinta, feina que em deixaven fer perquè no hi havia perill i n’era llesta.”

“En Rodero, enginyer de monts i camins, va venir de Madrid per la fixació de les dunes d’Empúries. Es va comprar una casa al carrer del Port i el seu germà i els nebots venien a estiuejar. Va obrir una fàbrica, però era innovadora, volia purificar, netejar el cotó i tenyir-lo. Varen muntar un laboratori i tot, però jo ja no ho vaig veure, li havia sentit explicar al pare” 46

1822

MARIA SAGRERA COMAS, 92 anys

“Vaig anar a treballar a la fàbrica de can Jaume Sureda, can Jaume de la Tasis que li dèiem, al carrer Major. A la fàbrica feia anar una màquina de teixir, una teixidora. No anava amb electricitat sinó que era manual, la feia anar amb la mà i amb el peu. A la fàbrica de punt treballàvem dretes, tot el dia. Feia les peces de cotó, de diferents colors com el blanc, el gris clar o el beix. Després aquestes peces s’havien de tallar i cosir. Fèiem samarretes i calçotets, roba d’interior, i també fèiem mitjons. Una de les meves feines també era posar-me en una taula on hi havia els mitjons acabats, i els posava sobre uns ferros que tenien forma de bota de cap per avall. Aquest ferros tenien diferents mides i eren calents, els escalfàvem amb electricitat. Els mitjons els anava posant allà i quedaven amb la forma correcta, i després els anava encapsant cada mitjó amb la seva talla. Si no els posàvem als ferros els mitjons no s’aguantaven planers. Poques coses més m’enrecordo. Estàvem molt per la feina i també rivíem, coses de dones. Vaig ser la primera de casa a anar-hi. La mare s’encuidava de la casa i feia el menjar i quan em vaig casar, em guardava les criatures. Cap més germana hi va anar, que recordi, elles es varen casar i varen treballar ajudant els marits o bé estaven a casa.

Hi varen treballar moltes dones. L’horari era de vuit a dotze del migdia i de dues a sis de la tarda, vuit hores i ens pagaven setmanades. M’agradava molt treballar a la fàbrica i hi vaig treballar fins que varen tancar que ja era cap a principis dels anys 70. Recordo que un dia m’hi vaig emportar el meu nét, en Joan, amb el cotxet a treballar i ell va néixer el 1971. Els últims anys només érem la la Rosa Esparch, la Maria Rosa Parés, la Montserrat Sureda i jo.” MARIA ROSA PARÉS CRUSAT, 82 anys

“L’horari que fèiem era de vuit a dotze i de dues a sis de la tarda, de dilluns a divendres. El dissabte només treballàvem el matí i el diumenge el teníem de festa. Quan plegava de la fàbrica anava a cosir a ca l’Helena Mitjavila. Hi anava de dos quarts de set fins a dos quarts de nou que anava a fer un volt al carrer de les botigues 1823

i havent sopat, tornava a anar a cosir fins cap a les dotze o la una i això ho feia sense cobrar ni cinc. M’ensenyaven a cosir i, si et feies una peça de roba, te l’ensenyava a fer i te la feia de franc. D’anar a cosir en dèiem anar a vetllar. Quan s’acostava el dia de Corpus, hi anàvem més hores perquè era quan estrenàvem el vestit d’estiu, que ens el posàvem el diumenge i per les festes bones. Per la Festa Major, l’Helena ens regalava un vestit i per Nadal una faldilla o mig vestit. Abans només estrenàvem dos o tres vestits a l’any. La vigília de Nadal recordo haver vetllat fins a les 6 o les 7 del matí i quan sortíem anàvem a la perruqueria de la Maria de can Trenta a rentar-nos el cap i tampoc no havia anat a dormir encara! A la perruqueria no hi anàvem massa sovint perquè ens fèiem la permanent, però per les diades tothom volia anar més arreglat. Havia passat que quan anàvem a la primera missa de Nadal, només de seure al banc, quedàvem adormides i quan s’acabava la missa ens despertàvem, de tant cansades com estàvem. Érem molta colla les noies que anàvem a fer la vetlla.

A la fàbrica quan hi havia feina hi treballaves i quan no n’hi havia plegàvem, o perquè no havia arribat el cotó o bé, a vegades a l’estiu, a l’agost no n’hi havia, perquè el gènero d’estiu ja tothom el tenia i pel de l’hivern encara faltava per anar-lo a comprar. I llavors com que era el pic que a les fàbriques de salat tenien més feina, anava a ca l’Oriol, al carrer Alfolí, a esganyar. També havia anat a can Bordas al carrer del Sol. Així com anar a la fàbrica de punt m’agradava, la fàbrica de salat tot era moll, humit, fúnebre, el davantal de saca no s’assecava mai, calçada amb esclops... només hi anava a temporades, si hi hagués hagut d’anar sempre, hi hagués anat a la força. No es pot parlar de rivalitat entre les noies que anaven a treballar a la fàbrica de punt i les que anaven a la fàbrica de salat, però sí que es considerava que la feina de les fàbriques de salat era més basta, més embrutidora. A més, allà hi havia més homes, portant el peix amunt i avall, en canvi, a la fàbrica de punt, era un món més tancat, més recollit, on només hi havia dones, a part de l’amo de la fàbrica. No vol dir que fossin més pobres, al contrari, potser pagaven més a la fàbrica de salat, sinó que l’enraonar era diferent.” 48

1824

ROSER SABADÍ SOLÉS, 75 anys

“Els avis varen començar la fàbrica de gènere de punt, situada al pis de dalt de la casa on vivíem al carrer de Gràcia, abans de la Guerra Civil. Deu ser per això que a casa tots quan enraonem cridem, perquè les màquines feien molta fressa i si no cridàvem no ens sentíem! Vàrem començar amb gènere de punt amb dues cabdelladores i cinc màquines de teixir, a més d’una màquina tubular que teixia els acabats de les samarretes. També hi havia quatre o cinc cosidores, dues repassadores i dues overlocks. A més quan el gènere estava acabat, el planxàvem per servir-lo a les botigues. La meva mare, Maria Dolors Solés Duran, era l’encarregada de retallar els patrons i quan no hi era ho feia jo maLa família Sabadí Solés. D’esquerre a dreta i de teixa. Fèiem bàsicadalt a baix. La M. Dolors, la Montserrat, la Roser, ment roba interior com l’Assumpció i en Josep M. A primera fila: l’Ignasi, calçotets i samarretes. el pare Josep, en Jesús, la mare M. Dolors, la M. Mercè i l’Immaculada l’any 1955. Foto cedida El pare, Josep Sabadí per Roser Sabadí Solés. Foix, però, sempre estava a l’aguait i va veure que es portaven un jerseis anomenats cardigans. Eren jerseis que el darrera i les mànigues eren d’estam i al davant de pell i en vàrem començar a fer. Així vàrem començar amb la pell i vàrem confeccionar jaquetes, abrics, faldilles, pantalons, bolsos, corbates i Dario Solés Batalla i Amparo Duran Cofí l’any 1967. Foto cedida per Roser Sabadí Solés. fins i tot unes bosses 1825

que en dèiem de Judes, que eren com uns moneders. A més de fer les diverses talles, també confeccionàvem peces a mida. La fàbrica, al principi portava el nom de l’avi, Dario Solés, però quan va morir la meva germana li varen canviar el nom per Creaciones Montserrat. Teníem moltes dones que venien a treballar a la fàbrica com la Maria Pujades i la seva filla Maria Poch que eren les cabdelladores. De teixidores recordo la Caterina Alemany, la Remei Crusat, la Maria Nicolau i la Maria Romero. De cosidores eren l’Adela Sastre, l’Isabel Calvo i la Mercè Guri; la repassadora era l’Anita Vida, entre moltes d’altres. Hi varen passar més de 50 dones durant tots els anys que vàrem treballar! Distribuíem per tot Espanya, a través dels transports Esteve, que duia els paquets a Barcelona i d’allà arreu, també a l’estranger. Teníem una gran botiga a davant de la platja, el que havia sigut el cafè de can Trenta, a més d’altres a Palamós, Platja d’Aro, Camprodon i Figueres. Però quan els pares es varen fer grans ningú no ho va voler continuar i vàrem tancar pels volts de 1975. La que ha seguit amb la pell és la Mª Mercè que encara regenta una botiga de pells a Platja d’Aro.” Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Novembre 2011.

ADELA SASTRE GARDELLA, 83 anys

“De petita anava a aprendre de remendar a cala Miquela Bordas però allà estaves tres anys aprenent i no et donaven cap cèntim. Només el dimarts pastava el pa i feia coca de pa amb arrop, l’enfornava i ens en donava per berenar. La Dolors de can Dario em va venir a veure si jo volia anar a treballar a la seva fàbrica. I jo ben contenta vaig pensar que guanyaria algun cèntim. Treballava de dilluns a dissabte de 8 del matí fins a les 12 que anàvem a dinar, i de 2/4 de 2 fins a 2/4 de sis que en sortíem i després jo anava a cosir a can Marcelino Donjó a fer de sastressa fins a les 9 del vespre i quan venien festes, per Nadal, la Festa Major, per Corpus, hi anava a la nit també.

Anava a fer un volt al carrer de les botigues, amont i avall, i després cap a casa. I ho vaig fer fins que em vaig casar als 21 anys. Aquesta fàbrica feia molts anys que funcionava, la mare de l’Amàlia Dubé, la Lola Frigola ja hi anava de jove. Hi treballàvem 9 50

1826

o 10 dones: La Maria Pujades, la seva filla Maria Poch Pujades, la Remei Calistra i la seva filla la Maria Rosa Parés, la Maria Romero, dona d’en Mateu, la Caterina Alemany mare d’en Dolfo Custals, la Lola Frigola, l’Anita Vida, la Merceneta, l’Isabel Calvo, la Pepa Nicolau dona d’en Papat, l’Elvireta Juli, la Mercè Guri, la Carme Fajol, la Dolors Solés Duran, filla d’en Dario, el seu home, en Josep Sabadí i en Dario Solés el propietari.

La fàbrica era al segon pis. A la planta baixa hi havia la cuina i el menjador; al primer pis hi havia les habitacions i a la segona planta la fàbrica. Era un espai gran on hi havia les màquines de teixir que n’hi havia quatre de manuals, les dones treballaven dretes i seguien un ritme acompassat, cric-crac, cric-crac. Un d’ells era de sedalina i el feia anar la Maria Romero. També hi havia quatre telers elèctrics que se n’encuidava una sola dona, normalment la Pepa Nicolau, la dona d’en Papat o bé la Caterina Alemany.

Jo feia anar tres màquines, i no parava ni un moment: la màquina de cosir, l’overlock i la recubridora perquè els últims anys vàrem fer també jerseis. Amb l’overlock cosia unint les peces del gènero. Amb aquesta màquina mai pots tenir els braços recalcats, sempre han de córrer. Finalment, polia els jerseis, sobretot els colls, amb la recobridora. Les samarretes tenien una oberta al coll, on hi posàvem un viu, amb una tela, que la posàvem del biaix. A les trinxes dels calçotets també, i en dèiem, els xilladors, fet de retalls del gènero que no havien quedat del tot bé. Era una peça en forma de quadro que es posava a l’entrecuix dels calçotets perquè no tibés. A vegades també en posàvem a les aixelles dels jerseis.

A la fàbrica fèiem roba interior sobretot de cotó o llana, com samarretes d’home, màniga llarga, màniga curta, gairebé totes amb una tapeta al davant amb una punxa. Fèiem calcetes de dones, i calçotets d’home, llargs i curts. També samarretes fines de sedalina, de dona, que anaven més arrapades, amb dues tiretes, d’una peça, amb un pla girat a la cintura que apretava i davant del pit feia una mostra. També fèiem samarretes fines de cotó que els hi posàvem una cinta de setí a les mànigues perquè quedessin millor. Les peces eren sobretot de color cru, algunes de blanques i força de gris clar. També de samarretes de sota en fèiem de color blau cel.” 1827

MAGDALENA SUREDA PASCUAL, 89 anys

“Vaig néixer al carrer de la Poca Farina, actual 33, a la casa que l’oncle Viñas va cedir al pare, a canvi que se’n cuidés de la fàbrica de gènere de punt que hi havia a sobre. Allà, a la planta baixa hi teníem la vivenda, amb l’entrada, la cuina-menjador, el safareig, una cisterna i el celler.

L’oncle del meu pare, en Pere Viñas, era un senyor ric que tenia una confiteria a Barcelona i va posar una fàbrica de gènere de punt, al carrer de la Poca Farina, per invertir. Com que el meu pare no se’n podia cuidar, perquè ja remenava peix, va delegar en la meva Magdalena Sureda amb els seus pares, en Carles mare, la Maria PasSureda i la Maria Pascual Callol. Foto cedida per cual Callol, que va fer Magdalena Sureda Pascual. d’encarregada de la fàbrica. Era un local gran, a sobre d’on nosaltres vivíem. Hi havia un gran taulell llarg on es tallaven les peces. També hi havia un taulell baix on es repassava el gènere. Tenien dugues màquines cabdelladores, sis o set màquines de teixir, una màquina de cosir, la recobridora, l’overlock,... Primer s’havia de cabdellar el fil i després teixir. Les dones repassaven el gènere i si hi havia un punt escapat, el collien. Llavors, la mare tallava el gènere amb l’hechura que havia de tenir. L’Overlock ajuntava les peces i cosia els costats i les mànigues i la resta de la peça la cosien a màquina. Després la recobridora aplanava les costures de l’overlock. Eren unes quinze treballadores. Recordo que hi havia la Rita Sorribes, la Siseta Ayats, la Gràcia Poch i la Soledat Juli, que era la que feia anar la cabdelladora, posava les troques de fil. Fèiem sobretot roba interior, samarretes d’home amb màniga llarga, màniga curta, sense mànigues, calces, calçotets llargs, calçotets curts... El nostre mercat era Barcelona. També veníem a pobles de per 52

1828

aquí al voltant. Hi havia gent, per exemple l’àvia dels Puignau, comprava molta roba interior, a la fàbrica i llavors anaven caminant a Albons o Viladamat, amb farcells a l’esquena, i venien la roba interior i es guanyaven la vida aixís. Passada la guerra, la fàbrica de gènere de punt, encara funcionava. Al morir la mare la fàbrica es va tancar.” Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Setembre 2013.

SERAFINA BATALLA PAGÈS, 86 anys

“Tinc pocs estudis, als 9 anys vaig anar a treballar a la fàbrica de gènere de punt de can Pere Viñas, on l’encarregada era la Maria Pascual Callol, que era una bellíssima persona. Primer, quan vaig començar, cabdellava. la màquina tenia sis debanells i havia de passar el fils per diversos llocs i cabedellar-lo en bitlles. Si hi havia un burellot, el fil es trencava i llavonses havia de refer-lo amb cura perquè no es notés quan teixien les peces a les màquines de teixir. Vaig cabdellar dos o tres anys i després ja em varen posar en una màquina de teixir. Anava a tant la peça, i jo, com que era molt moguda, em guanyava molt bé la vida. Lla meva mare estava molt contenta. Llavors varen treure les màquines de teixir a mà i les varen posar a motor i jo havia de vigilar tres màquines. Aquesta feina trobava que era molt avorrida, això d’estar només controlant quan la peça tocava a terra i tornant a col·locar una de nova, els vaig dir que volia anar a la seva fàbrica de salat. S’entrava a la fàbrica pel carrer Brut o Poca farina. A la planta baixa hi havia la vivenda. Es pujava unes escales i la fàbrica era al primer pis. La cabdelladora era una màquina alta de sis debanells. Les dones que teixíem érem: la Pepita, la mare de la dona d’en Cervantes, la Salvadora Sastre, la Mercè Planellas, que va teixir poc temps perquè tenia una màquina amb agulles molt fines i que se li trencaven molt sovint, no es podia anar ràpid amb aquella màquina. Entrant a la fàbrica hi havia les cosidores com la Ciseta Ayats, l’overlock la feia la Rita Surribas. També hi havia una recobridora. Teixíem gènere de punt de cotó, de tots colors. Fèiem sobretot cubres o visos, samarretes d’home, calçotets d’home, i sobretot bragues que a mi m’agradava molt fer-ne perquè en feia molta avia, i al cap de setmana m’anava bé.” 1829

CATERINA XIMINIS MASCARRERAS (l’Escala, 1898-1996)

“El pare era mestre i li van donar una plaça a Regencós i, perquè el pare no quedés sol, ens vam establir a Regencós. Allà vam instal·lar la primera fàbrica. Vam començar amb tres màquines, que ens havia posat el meu oncle, en Ximinis, que tenia la fàbrica de gènere Rafel Puig Solés i Caterina Ximinis Mascarreras. de punt més gran de Foto cedida per Jesús Puig Ximinis. les que hi havia a l’Escala. Eren només les màquines més imprescindibles, la cabdelladora, que anava a mà, més ben dit, tot era a mà, per bobinar s’havia de fer rodar un volant. No hi havia pas motors. Les màquines de teixir també anaven a mà. Però més tard, a Regencós mateix, ja vam posar motors i llavors va ser diferent... Varem agafar tres noies de les anaven a treballar el suro, i ens vam fer una bona clientela a la comarca. (...) Passats deu anys el pare es va jubilar i vam tornar a l’Escala, ens vam fer aquesta casa on estem ara. Als baixos hi teníem la fàbrica. La primera treballadora que vam tenir va ser la Maria Solé; també van ser de les primeres, l’Adela Esquerrà, que era molt jove, la Francesca d’en Marcos, la Magdalena Juli, aquestes quatre van venir des que vam començar fins que vam plegar. També va venir molt l’Anita d’en Virgilio. A l’Escala vam començar l’any 1923 i vam acabar l’any 1969, quan va morir en Rafel.

Feiem de tot: cubres, bragues, jerseis, pijames, etc., potser vam ser els que ens vam modernitzar més, perquè vam començar a comprar gènere fet i maquinària moderna. Tant treballàvem amb blanc com amb colors, tot molt ben fet, d’artesania. Fins i tot vàrem fer bruses de dona, de sedalina. Teníem una clientela 54

1830

molt bona. Hi treballàvem tots era una empresa familiar. Primerament, els acabats amb ganxet els feien a fora de casa, la Sra. Miquela, les Sres. Dubé..., però això, era la principi, més tard ja ho fèiem tot a màquina. Veníem per tota la comarca. Teníem viatjants, fins i tot al Nord. El nom de l’empresa era Rafel Puig, el nom del meu home. De les antigues fàbriques, la més antiga era la de l’oncle Ximinis, era gran, tenia vint o trenta treballadors, al carrer de la Torre. També hi havia la de l’oncle Dario Solés, que la tenia juntament amb en Lluís Puig, però més tard es van separar i van anar cada u pel seu cantó. També hi havia la d’en Jaume Sureda i més tard la de la Sra. Teresina, al carrer de Gràcia. Les fàbriques van plegar perquè va venir un temps en què tot es va modernitzar i el peix gros es va menjar el petit... i tothom va anar plegant. Nosaltres anàvem fent, fins que va morir el meu marit.

No recordo massa els preus, més endavant em penso que veníem els jerseis a 25 o a 50 pessetes. Jo no m’encarregava pas dels preus, tallava, cosia, junt amb les treballadores i no pas només a estones, sinó que feia tot el jornal. Els patrons els feia tots jo, tenia una fusta que em posava a la falda, per no estar tanta estona dreta, i allà ja hi tenia totes les mides dibuixades, ho tenia tot senyalat, i amb l’ajuda del centímetre ho tallava.

No teníem botiga. Teníem bons clients com en Miquel Sabadí, el sastre d’Albons... ells ens venien el gènere de punt per tot arreu, així és que a casa, només veníem als amics i veïns, res d’importància.

L’horari que fèiem a la fàbrica eren les vuit hores reglamentàries. (...) Abans, a la fàbrica de l’oncle Ximinis, recordo que començaven a les sis del matí i plegaven a les set del vespre, i guanyaven (ho sé perquè hi vaig anar una temporada ja que els meves amigues també hi anaven) un ral o 35 cèntims al dia. A les 12 anaven a dinar, a la una hi tornaven i al es quatre tenien mitja hora per berenar.”

Entrevista Rodoma, L’Escalenc. Abril 1986.

1831

RAFEL PUIG XIMINIS (Regencós, 1924-L’Escala, 1969)

“Un germà del meu avi, per part de mare, tenia una fàbrica de gènere de punt aquí a l’Escala força important, amb una quarantena de treballadores. Cada treballadora feia anar una màquina manualment i per bobinar el fil tenien un ase que feina anar una sínia ja que aleshores no hi havia electricitat. Aquesta fàbrica en deien can Ximinis o can Pata ja que l’oncle era conegut per aquest motiu. I va ser aquest oncle qui va proporcionar als pares unes màquines de tricotar i de cosir a crèdit i van començar a fer gènere de punt a Regencós amb algunes noies que treballaven per ells. El pare feia de viatjant i també treballava a la fàbrica. Els diumenges anava al mercat de Palafrugell i de mica en mica va anar fent una clientela. Cap a l’any 1930 van edificar aquesta casa del carrer Empúries i els baixos els varen habilitar per instal·lar-hi la fàbrica. Aleshores es van traslladar a l’Escala perquè l’avi ja s’havia jubilat de mestre. Jo tenia uns 8

Col·legi Ave Maria, construït per Josep Ximinis Guri. Foto: Josep Esquirol. Arxiu Històric de l’Escala. 56

1832

o 9 anys. Fins l’any 1936, que va esclatar la Guerra Civil, teníem de 8 a 10 treballadores i les màquines no eren de tricotar manuals, anaven amb electricitat.

Fèiem gènere de punt exterior (jerseis) i també interior de senyora, samarretes de màniga llarga i sobretot els cèlebres calçotets de bomber. La gent anava molt abrigada, s’ha de tenir en compte que a les cases no hi havia el confort d’ara.

L’oncle de la meva mare (en Pata) estava molt ben situat i va fer construir els col·legis de l’Ave Maria que feien cantonada amb Santa Màxima. Hi havia solament 3 aules i tenia un pati que arribava fins a can Fumadó. Jo vaig anar a aquestes escoles fins el juliol del 1936 que va ser quan es van inaugurar les escoles que encara tenim. La fàbrica amb la guerra va haver de tancar com totes les altres de l’Escala ja que en no haver-hi matèries primeres, no hi havia cotó. Van aguantar fins el 1937.

Quan va acabar la guerra, aleshores amb penes i treballs van intentar tornar a posar en funcionament la fàbrica i afortunadament les vendes anaven molt bé ja que escassejava tot i si en fabricaves 10 te’n demanaven 20. A partir de l’any 1940 vam intentar mecanitzar-nos una mica més, teníem 6 màquines de confecció, una overlock, una altra feia els acabats zig-zags...

El meu germà i jo sortíem a viatjar per la província per mirar de vendre els nostres productes. Amb el temps va arriar la industrialització del gènere de punt i nosaltres vam intentar posar-nos més al dia, vam comprar una màquina circular que ella sola era capaç de produir més peces que totes les fàbriques de l’Escala juntes. Però tot i això no hi havia res a fer. Llocs com Mataró, Olot i voltants de Barcelona hi havia fàbriques on una sola dona era capaç de produir més que 10 fàbriques com la nostra. I, finalment a mitjans dels anys 60, ho vam haver de deixar ja que no podíem competir.” Entrevista Rodoma. L’Escalenc. Novembre 1998.

1833

FELICITAT ARTIGAS FERRER, 85 anys

“Als 14 anys vaig plegar d’estudiar per anar a treballar i guanyar algun cèntim, a la fàbrica de gènere de punt de can Jaume Sureda, al carrer Enric Serra. Érem 10 o 15 dones treballant-hi. Teixíem samarretes de canalé, calçotets, calçotets de bom- En Rafel Puig Ximinis i la Felicitat Artigas Ferrer amb els tres fills del matrimoni: en Joan Lluís, l’Estabero, bragues, bra- nislau i la Neus. Foto cedida per Felicitat Artigas gues reixades...La Ferrer. feina de la cabdelladora era fer els cabdells. Per fer-ho es necessitava el debanell. Antigament, era una fusta amb canyes que servia per fer el cabdell manualment. T’asseies en una cadira davant del debanell, hi posaves la troca plena de fil i a mà anaves cabdellant. Els pescadors també tenien debanells i els feien servir per armar les armallades. A la fàbrica el debanell de la màquina cabdelladora ja era mecanitzat, per tant el fil s’enrotllava sol a la bitlla i només s’havia de vigilar que no s’enredés. Aquesta bitlla plena de fil que en sortia, es passava a la màquina de teixir.. Quan vaig fer els 19 anys em vaig casar, amb en Rafel Puig, i vaig anar a treballar a la fàbrica de la seva família. Després, quan vaig tenir els fills, recordo que me’ls enduia amb una cofa a la fàbrica i aquell zim-zam els adormia. A mi la feina m’agradava molt! Amb el temps vàrem comprar una màquina, que en deien Overlock, per combinar els fils de colors i feien unes samarretes molt boniques. De fàbriques de gènere de punt en recordo cinc: can Ximinis, que va ser la primera que es va fundar, al carrer la Torre, can Dario Solés, al carrer de Gràcia, can Pere Vinyes, al carrer Poca Farina, can Jaume Sureda, al carrer Enric Serra, can Lluís Puig, al carrer Maranges i can Rafel Puig al car58

1834

rer Empúries. Totes varen funcionar des de principi del segle XX i fins els anys 60 aproximadament, que va començar a venir tot allò acrílic tan barato i la fàbrica ja no va ser rendible.” Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Gener 2011.

JESÚS PUIG XIMINIS, 77 anys

“L’oncle de la mare, en Josep Ximinis Guri, va tenir una fàbrica i els pares, suposo aprofitant alguna màquina, varen muntar la fàbrica de gènere de punt, primer a Regencós, on l’avi era mestre. Cap a l’any 1930 varen tornar a l’Escala i com que devien haver guanyat algun diner es varen construir la casa al carrer Empúries, 21 i la fàbrica, la varen traslladar a la planta baixa, a la que s’entrava pel carrer Calvari. Era petita d’uns 60 metres quadrats. Els homes del poble anaven en marc i les dones a les fàbriques de gènere de punt o de salat. Les fàbriques eren petites, molt familiars. Hi treballaven poques dones. La mare marcava i tallava els patrons, esmotxava i després cosien el gènere amb les màquines de cosir i l’overlock. Hi havia màquines tricotoses que eren les que teixien, que ja començaven a anar a motor, elèctric de molts pocs cavalls, un únic teler a mà que feia anar la Maria Solés. A les tricotoses elèctriques, que n’hi havia quatre, les fèiem anar el meu germà Rafel i jo. La cabdelladora, la Magdalena Juli i cosint a màquina i l’overlock l’Adela Escarrà i la Miquela Brugués. Compràvem el cotó a viatjants com en Mas, que vivia a l’Escala ens portava mostres, triàvem el que volíem i ens el feien arribar.

Quan el gènere estava acabat, es planxava, es plegava i el posàvem amb capses, per dotzenes o mitja dotzena la capsa. Fèiem el paquet el precintàvem i el lligàvem amb cordill i hi posàvem l’adreça, l’etiqueta i ho portàvem a transports Esteve. La marca de casa era Rafel Puig, el nom del pare. Els clients eren botiguers de Barcelona, de Figueres i aquí a l’Escala veníem sobretot a can Nyau, a can Miquel Sabadí, que el negoci l’havia començat l’àvia, la Lola Alzina, que anava a vendre a peu als masos i que després varen posar botiga al carrer Canyet i més tard la varen traslladar al carrer de Gràcia. També comprava el Sastre d’Albons, en Puig Giralt... 1835

Ens vàrem voler modernitzar i a Olot vàrem comprar una màquina circular que teixia molt ràpid. Era un altre concepte de fàbrica, diferent de les que hi havia a l’Escala, més semblant al que feien a Mataró o Olot. Però eren els últims anys i hi va haver crisis, no vàrem poder competir i vàrem plegar.” MAGDALENA JULI ROSÉS, 86 anys

“Als catorze anys vaig anar a treballar a la fàbrica de peix d’en Sunyer al carrer del Port, però a l’hivern hi havia poca feina i a mi em convenia treballar, i als setze anys vaig anar a treballar a la fàbrica de gènere de punt d’en Rafel Puig on vaig fer de cabdelladora. Les troques les posàvem en un debanell i el fil s’anava enrotllant en unes bitlles per després teixir. Quan el fil es trencava s’havia de tornar a fer el nus que era com una baga on es posava el fil pel mig i s’estirava els dos caps un per cada banda perquè el nus no es desfés. Quan la bitlla era plena les posàvem a les màquines de teixir.

El fil l’enviaven de Barcelona quan n’hi havia. Al principi d’acabarse la guerra no arribaven barcos de cotó i d’estam a Barcelona i tampoc no en teníem nosaltres. A més quan en teníem, el fil era dolent i es trencava molt sovint i estava ben avorrida. Hi vaig treballar durant 22 anys fins que vaig quedar en estat del meu primer fill, el 1966.

La fàbrica era a peu pla i s’entrava pel carrer Calvari. Entrant a mà dreta hi havia la cabdelladora, i la mà esquerra hi havia un tauler llarg on les dones que cosien, també la Maria Solés que teixia a mà. També hi havia la Francisca Andreu que quan es va casar va marxar cap a València. Enfront a la porta hi havia la taula on planxava el gènero. Altres dones que també hi treballaven era l’Adela Escarrà, la Clarita Oliveras, Montserrat Bruguera... Començàvem a treballar a les 8 fins a les 12 i després de 2 a 6. Molts dies em quedava una hora o hora i mitja més per ajudar a fer pedidos, a planxar gènero i preparar capses per enviar els paquets. 60

1836

Fèiem samarretes imperi, màniga llarga, màniga curta, calçotets llargs, curts... roba interior d’home i de dona. Però durant una temporada també vàrem fer vestits de senyora de dos peces, que eren marrons i amb un fil daurat. Va durar poc. També fèiem jerseis a ratlles i amb unes mostres que posàvem sobre el jersei, els hi passàvem la planxa i quedàven uns dibuixos gravats, de color blanc o blau marí, i feien formes de barcos, ninots, timó de barco...

El jefe tenia dies que a vegades cridava i jo li deia: no cridi que m’espanta, que agafaré la porta i marxaré i després es calmava. Llavons l’avi es va jubilar i hi vaig treballar molt poc. Quan varen tenir el primer fill, l’Estanis em deien: Madalena te’l puc baixar i jo l’asseia amb una cadira i m’ajudava a escórrer el gènero que havia quedat malament per aprofitar el fil per fer el ganxet amb el que políem les mànigues i els colls. L’asseia amb una cadira i m’aguantava el ganxet i treballàvem junts. També passàvem una cinta pel ganxet i quedava lligat amb un llaç.” ADELA ESCARRÀ RIBAS, 79 anys

“Vaig néixer en una mas entre Torroella i l’Estartit, al mas Cassà, el 1935. Als tretze anys vaig començar a anar a la fàbrica perquè em va fer il·lusió anar-hi. Em varen dir que no em podien assegurar, que era massa petita, però jo volia treballar. La mare tampoc ho volia, però a mi m’agradava molt guanyar diners. Amb el primer sou vaig comprar una nina grossa, una Peparra, i una cistelleta de costura, amb agulles, estisores.. per la meva germana Lluïsa, que era més petita. A la mare li va fer molta il·lusió perquè si no hagués estat per mi aquell any no hagués tingut reis. La meva germana més gran, la Maria, va treballar a la fàbrica d’en Lluís Puig, l’altre cunyat. Ella era teixidora. Jo cosia amb l’overlock, una màquina que de seguida ho tenia tot cosit i tallat. Em va agradar molt aquella feina i hi vaig treballar durant catorze anys.”

1837

CLARITA OLIVERAS ARTIGAS, 83 anys

“Quan vaig començar a treballar a la fàbrica d’en Rafel Puig tenia 17 o 18 anys i la meva feina era fer de repassadora. Quan sortia la peça dels telers vigilava que no hi hagués un punt escapat, també quan el gènere estava acabat a punt d’encapsar. Hi vaig treballar cinc o sis anys.

Cada dissabte cobràvem, ens feia entrar una a una al despatx i recordo que un dia en Rafel, l’amo, em va dir: “des d’avui, un altre dia podràs cobrar de la vellesa, perquè avui fa 1.035 dies que treballes a casa”. Vaig estar molt contenta, penseu que sempre ens asseguraven a les treballadores.

Era una feina i una distracció. Aquell temps les noies també podien anar a les fàbriques d’anxova però era una feina un xic empipadora, era més net el gènere de punt. Una vegada que hi va haver molt de peix vaig anar a can Sunyer, a casa els parents, a esganyar, però no em va agradar i només hi vaig anar aquell dia. Al principi del turisme vàrem obrir una merceria, ca la Clarita, i veníem també gènere de punt de can Miquel Puig, però no en veníem gaire, ja havien sortit nous materials que tenien més demanda. Llavors moltes fàbriques varen tancar.”

MONTSERRAT BRUGUERA SUREDA, 77 anys

“La Caterina Ximinis va venir a casa a veure si volia anar a la fàbrica d’en Rafel Puig, i hi vaig anar i hi vaig estar molt bé. Hi vaig treballar cap a 7 anys, des dels setze anys fins que vaig quedar embarassada del nen petit i no em trobava bé. Com que a casa tothom treballava, vaig decidir quedar-me a cuidar dels nens i fer les feines de la casa. A la fàbrica feia anar la màquina de cabdellar i havia de preparar el fil per a tota les màquines de teixir, tant per la manual, com per les elèctriques.

1838

Preparava la troca, l’esparpillava bé i passava el fil per diferents llocs fins que s’enrotllava a les bitlles. El fil es petava molt sovint. S’havia d’estar molt atent perquè de seguida em venien a buscar fil per teixir, en Jesús Puig i en Rafel, que teixien amb màquines de motor i la Maria Solés amb la manual.

Quan anava a cosir sí que es parlava, però a la fàbrica no parlàvem gaire, hi havia molta serietat. A més, la meva feina, era dreta, d’esquenes a totes les altres dones i tot sovint el fil es trencava i no tenia temps per res. Estaven molt contents amb mi, perquè jo sola feia anar una cabdelladora que normalment la feien anar dues dones. Quan acabava de treballar a la fàbrica anava a cosir al vespre per fer-me la roba de casa a ca la Maria Brugués. El meu home, Arturo Romero, va arribar a principi dels anys 60 de Còrdoba i treballava de mosso al mas Vilanera. Quan ens vàrem casar, vàrem anar a viure a casa dels meus pares. Treballar a la fàbrica de gènere de punt em va servir per poder comprar la roba i els mobles de la nostra habitació pel casament que em feia molta i molta il·lusió. La meva amiga, la Maria Colomer, quan va veure l’habitació tan bonica va exclamar: sembla una habitació de rics!”

1839

LLISTA DE LES TREBALLADORES DE LES FÀBRIQUES DE GÈNERE DE PUNT DE L’ESCALA

(l’ordre segons el registre de matrícules industrials) Fàbrica de gènere de punt de Josep Ximinis Guri (1906-1936) – Maria Pujol Callol – Caterina Pujol Callol – Caterina Ximinis Mascarreras

repassadora teixidora

Fàbrica de gènere de punt de Lluís Puig Solés, després Miquel Puig Comas (1922-1984)

– – – – – – – – – – – – – – – – – –

Francisca Andreu Coloma Josep Pi Frigola Anna Sureda González Maria Dolors Roura Baró Catalina Alemany Franquesa Teresa Sastre Martinoy Josefa Torres Pascual Benita Sastre Suñé Josefa Lloveras Rigau Maria Escarrà Ribas Anna Molinas Puig Neus Solés Poch Amanda Sala Sabaté Carme Sagrera Comas Isabel Bronsoms Aleñà Josefa Ros Juncà Anna Maria Casanova Sureda Amèlia Garriga

cabdelladora cabdelladora cosidora teixidora teixidora teixidora teixidora cosidora cosidora teixidora teixidora cabdelladora repassadora cabdelladora cabdelladora cabdelladora cosidora

Propietaris: Lluís Puig Solés, Miquel Puig Comas Familiars que hi treballaven: Dolors Comas Batlle, Magdalena Comas Batlle i Lolita Puig Comas

1840

Fàbrica de gènere de punt de Juan Francisco Rodero Fariñas (1923-1931) – Caterina Batalla Poch

teixidora

Fàbrica de gènere de punt de Jaume Sureda Tasis (1923-1977)

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Cecília Mateu Busquets Lídia Mas Serret Catalina Figueras Farrés Martina Casas Callol Anita Deulofeu Farriol Joaquima Ribas Alemany Pepita Català Portell Maria Fabrech Fabregas Amparo Estragués Poch Maria Casas Callol Lola Frou Junqué Raimunda Botella Montseny Felicitat Brugués Artigas Amparo Estragués Busquets Catalina Torrent Rostey Anita Curós Curós Teresa Callol Oliveras Herminia Oliver Massó Rosa Ribas Alemany Maria Sagrera Comas Catalina Sureda Tasis Salvadora Sala Granés Teresa Oliveras Artigas Maria Casadevall Muriscot Catalina Artigas Farrés Rosa Esparch Callol Rosa Català Portell Franca Jacinto Temenios Felicitat Artigas Farrés Maria Reca Balaguer Catalina Figueras Farrés

teixidora teixidora teixidora teixidora teixidora teixidora confecció cabdelladora teixidora confecció cabdelladora confecció confecció teixidora confecció confecció confecció cabdelladora teixidora confecció i teixidora cabdelladora confecció confecció confecció confecció confecció confecció confecció teixidora confecció confecció

Propietari: Jaume Sureda Tasis Familiars que hi treballaven: Clara Vilabrú i Montserrat Sureda Vilabrú 1841

Fàbrica de gènere de punt de Dario Solés Batalla, després confeccions Montserrat (1924-1979)

La fàbrica ja treballava el 1917 encara que no consti al llibre de matrícules industrials.

– – – – – – – – – – – – – – – –

Magdalena Comas Batlle Dolors Frigola Maria Pujades Maria Poch Pujades Remei Crusat Roca Maria Rosa Parés Crusat Caterina Alemany Mare d’en Dolfo Custals Anita Vida Merceneta Isabel Calvo Maria Nicolau Elvireta Juli Mercè Guri Carme Fajol Adela Sastre Gardella

teixidora cabdelladora cabdelladora teixidora cosidora teixidora teixidora cosidora cosidora cosidora teixidora cosidora cosidora cosidora cosidora

Propietaris: Dario Solés Batalla Familiars que hi treballaven: Amparo Duran Cofí, Lluís Puig Solés, Rafel Puig Solés, Dolors Solés Duran, Josep Sabadí Foix, Roser Sabadí Solés Fàbrica de can Viñas (1924-1970)

– – – – – – – –

Rita Sorribes Ciseta Ayats Gràcia Poch Soledat Juli Serafina Batalla Pagès Salvadora Sastre Mercè Planellas Maria Pedrero

teixidora

Propietari: Ramón Viñas Sabadí Familiars que hi treballaven: Maria Pascual Viñas i Magdalena Sureda Pascual 66

1842

Fàbrica de gènere de punt de Rafel Puig Solés (1934-1966)

– – – – – – –

Clarita Oliveras Artigas Magdalena Juli Rosés Adela Escarrà Ribas Montserrat Bruguera Sureda Maria Solés Francisca Andreu Miquela Brugués

cosidora cabdelladora cosidora cabdelladora teixidora

Propietaris: Rafel Puig Solés Familiars que hi treballaven: Caterina Ximinis Mascarreras, Rafel Puig Ximinis, Jesús Puig Ximinis, Felicitat Artigas Ferrer

Ajudeu-nos a completar la llista. Si coneixeu algú més que hi va treballar no dubteu a posar-vos en contacte amb el Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala. Gràcies!! 1843

UBICACIONS TALLERS MANUFACTURA I FÀBRIQUES GÈNERE DE PUNT 1- Jaume Serrats i Ros

carrer Empúries, 24

2- Lluís Serrats i Maranges

carrer Pintor Joan Massanet, 8 (1897-1899)

3- Josep Sureda i Callol

carrer Sant Pere, 4 carrer Sant Pere, 23

(1897-1900) (1901-1907)

4- Josep Albert i Riera

carrer Sant Pere, 17

(1897-1901)

5- Pere Bofill i Molinas

carrer Sant Pere, 2

(1899-1901)

6- Francesc Broggi i Alart (Germans Broggi Alart)

carrer Enric Serra, 38

(1902-1907)

7- Josep Ferrer i Pou

carrer Enric Serra, 8

(1903-1918)

8- Josep Ximinis i Guri

carrer de la Torre, 59-61

(1906-1936)

9- Josep Tolaguera i Callol

carrer de Gràcia, 25

(1908)

10- Salvador Sentena i Sureda

carrer de Gràcia, 26

(1914-1945)

11- Josep Callol i Serrats

carrer Sant Pere, 1

(1914-1915)

(1897-1901)

1844

12- Josep Pascual i García

carrer Santa Màxima, 7

(1916-1918)

13- Francesc X. Hospital i Solés

carrer del Port, 39

(1923-1924)

14- Lluís Puig i Solés Miquel Puig i Comas

carrer Maranges, 16 plaça Víctor Català, 4

(1923-1948) (1949-1984)

15- Juan Fco. Rodero i Fariñas

carrer del Port, 48

(1923-1931)

16- Jaume Sureda i Tasis

carrer Enric Serra, 28

(1923-1977)

17- Josep Masferrer i Pasques

passeig Lluís Albert, 6

(1924)

18- Emili Ramis i Ballesta

carrer Bonaire, 1

(1924-1928)

19- Dario Solés i Batalla Ma. Dolors Solés i Duran

carrer de Gràcia, 25 carrer de Gràcia, 18

(1924-1979) (1964)

20- Ramon Viñas i Sabadí Pere / Teresa Viñas i Solà

carrer Empúries, 26-28

(1924-1970)

21- Rafel Puig i Solés Rafel Puig i Ximinis

carrer Empúries, 21

(1934-1966)

22- Joan Tallada i Mascarós

carrer de la Torre, 59-61

(1942-1943)

1845

Plànol de les ubicacions de les fàbriques de gènere de punt a l’Escala. Plànol fet per Gerard Martínez. (Veure numeració a la pàgina anterior). 70

1846

1847

Pregó humorístic de la Festa del Pilar de l’any 1918. Donat per Montserrat Sureda Vilabrú a l’Arxiu Històric de l’Escala. En el text fa referència a la fàbrica de gènere de punt de Salvador Sentena. 72

1848