Reunió del Consell de la Memòria Democràtica del Districte de Sant Martí.

que, tal com em conta son fill Vicenç, aquell any va apurar els set calzes d’amargura amb la persecució religiosa desencadenada a partir del 19 de juliol. Així, d’una banda va rebre un cop molt fort quan va saber que havien passat els taps de mossèn Joan Casals, un vel de Déu el jardí del qual cuidava i per qui hauria fet moneda falsa de tan bo i afectuós com havia estat sempre tant amb ell com amb la família i, de fet, amb tothom (Josep Benet remarca al primer volum de les seves memòries l’absurditat que “aquella excel·lent persona, que precisament per la seva catalanitat i la seva actuació social havia estat castigat pel bisbe Irurita, morís ara pres com a feixista en una presó del Govern de la República”), i també el va trasbalsar la notícia de l’assassinat de mossèn

Hi havia una masia, a Ca n’Iglésias, la nostra, que, al moment de la seva edificació —suposo que, com les veïnes, al segle XVI o XVII—, va ser aixecada en una sola planta i que, amb el temps, acabaria sent reconstruïda totalment

Manuel (Manuel Barguñó Morgades), que, una pasta d’agnus igualment, a més era gairebé del tot cec. I, de l’altra, va veure com els de la FAI requisaven la casa on s’estava amb la família al tenir esment que havia salvat mossèn Rodríguez —un capellà veí de casa que, en companyia d’ell i vestit amb roba de camperol i amb un càvec a la mà, va arribar a passar pel bell davant del Sindicat sense ser descobert—, això en uns dies en què, per exemple, va sentir com un grup de milicians comentaven amb aquella fredor i sense gota de sang a l’ull el nombre d’”escarbats negres” que havia mort cadascun d’ells. Total, que, amb un carro i un cavall que li varen deixar precisament el pares d’un altre sacerdot màrtir, va recollir el poc que va poder de les pertinences familiars i, vist com pintava, va resoldre tocar el trapau amb els seus al Montseny, a Mas Montserrat de Palautordera, on varen passar la Guerra. Per cert, que l’amable senyor Vicenç m’apunta que feia un any que era a Montserrat d’escolanet per mor de tenir una veu molt bonica, emperò la nova situació el va obligar a abandonar el monestir i deixar enrera les seves il·lusions, de manera que també això es va estroncar a resultes del fatídic trienni de 1936-1939. I, comptat i rebatut, bon goig encara que cap dels de casa no acabés a Montcada... Finida la Guerra, els Reniu varen tornar a Sant Andreu, no pas a la casa de la plaça de l’Església —els amos de la qual, tot i tractar-se d’uns manaies del bàndol vencedor, varen tenir en ben poca consideració la seva condició de víctimes dels rojos i no els la varen voler arrendar de nou—, sinó al número 2 bis del carrer del Segre —on s’estarien fins al 1950, any en què, sense el pare, traspassat el 1944, es varen mudar al carrer de la Garona. La Tresina altra volta es va posar a servir al domicili d’un càrrec de Ca n’Alsina que es deia Francisco Vidal, feina que tot just havia començat a fer abans d’esclatar el conflicte. Les vides dels seus dos germans, en Lluís i en Vicenç, també es veien lligades a Sant Andreu i en això el que ja resultaria definitiu és que tots dos entressin a treballar a Can Fabra. Més tard, la Tresina va passar a guanyar-se el sou en una parada de fruita i verdura del Mercat de Sant Andreu, lloc on també en tenien una els Vidal per vendre el producte de les seves suades. I en Lluís i en Vicenç, a banda d’anar a la fàbrica, varen treballar per als Vidal en feines del camp. O sigui, que la Tresina Reniu i en Lluís Vidal es coneixien i el cas és que a ella li ben feia gràcia aquell minyó. Tant que, quan de bon matí el sentia a passar amb el carro, cuitava a sortir de casa i fer-se-li trobadissa per anar plegats a plaça tot xerrant una estoneta. I bé prou que hi havia d’haver correspondència, perquè els dos fadrins es varen engrescar i es varen casar el 1954. Serien una parella que ni Josep i Maria. En fi, que ha arribat el moment —i amb això acabarem— de donar la paraula a la meva informadora, la senyora Anna Vidal, que m’ha passat un molt interessant escrit fet de la seva mà on ens parla dels últims temps de Ca n’Iglésias, això és, aquells en què els Vidal Reniu eren la gent del mas:

«Em fa molta il·lusió que estigui fent un treball sobre les masies de Sant Martí. »Durant vint-i-set anys de la meva vida, el Fondo de Sant Martí va ser el lloc on em vàreig estar. I en tinc tants, de records! Infantesa i joventut... »Sant Martí de Provençals va ser durant segles un territori rural. Hi havia moltes cases de pagès i, a les seves terres, fèrtils i cuidades al màxim, es feien unes hortalisses molt bones i gustoses. Tant la terra com l’aigua que sortia dels pous eren font de qualitat, junt amb el treball feixuc que amos, masovers i treballadors hi posaven per obtenir uns molt bons fruits. »Hi havia una masia, a Ca n’Iglésias, la nostra, que, al moment de la seva edificació —suposo que, com les veïnes, al segle XVI o XVII—, va ser aixecada en una sola planta i que, amb el temps, acabaria sent reconstruïda totalment. L’any 1900, va estar fet el nou mas, una casa ferma de dues plantes. A dalt, hi havia quatre habitacions molt grans, un servei de bany, una cuina-menjador i un rebost. A baix, tres habitacions, un bany, una cuina-menjador amb llar de foc