RUTA: "Ruta històrica per La Verneda de Sant Martí".

Riera treballàvem el cotó. Allà hi anava gent de la Sagrera, de Santa Coloma. La fàbrica l’havien muntat els Del Río, i va tancar cap als anys seixanta. Fèiem més vida a la Sagrera. A casa, la meva mare era la dona del director, tots els fills venien a passar el diumenge a casa. Hi havia molta relació entre la gent de les masies del Fondo de Sant Martí. Fins que van venir les cases. N’hi havia alguna a la Gran Via. Van començar primer a fer el carrer de Guipúscoa. Recordo que estaven asfaltant aquella avinguda amb tot de panís al costat. Al final, aquella avinguda es va convertir en una autèntica autopista. Per travessar-la, calia recórrer unes quantes illes fins a trobar un pas. Can Riera era una fàbrica tèxtil que va anar a menys. Nosaltres ens vam quedar a la vegada sense casa i sense feina. Hi havia gent que venia de Parets del Vallès cada dia a treballar-hi. També tenia importància per a les fàbriques de prop. A Can Riera hi treballaven de vuitanta territoris de frontera, en la difusa línia que separava el camp de la ciutat, i en aquells anys Sant Martí era precisament això, una frontera poc clara entre un urbanisme depredador i uns camps que anaven camí de desaparèixer. Als masovers que s’encarregaven d’aquestes masies els van desnonar. Els de Can Cadena van anar a viure al Clot i els de Can Planes a la Sagrera i a Sant Andreu. Van haver de marxar tots i, encara que van rebre una indemnització, van haver de deixar la seva forma de vida, van deixar de treballar i es van convertir en jubilats en la nova ciutat de ciment i formigó que s’estava desenvolupant sense mesura en el que havia estat el lloc on havien viscut. Els últims van ser els de Ca l’Arnó, van aguantar fins al final, era l’últim lloc on se celebraven festes d’abans: Sant Antoni Abad, Sant Martí, Sant Isidre... Portaven els seus productes al Mercat del Clot i al Mercat de Provençals. Per contra, la població de la Perona, en lloc de disminuir, va augmentar. Va servir de punt d’arribada d’altres barraquistes desallotjats d’altres campaments que hi havia a Barcelona i que van ser reagrupats en aquesta zona. Can Pinyoni (per on passava la riera d’Horta), Can Marsal, Ca l’Iglésies (on ara es troba el Pont d’Espronceda), Cal Mariné, al mateix camí de la rectoria, Can Cadena, Can Planes, Ca l’Arnó, Can Penya, Can Simó, Can Sabé, Can Canals, són noms que recorden els testimonis vius d’una època en els camps i l’horta dominaven el que ara és un laberint d’asfalt i formigó. L’any 1981, en plena represa democràtica i quan als pobles i als barris de Catalunya començava també la recuperació de la memòria i de dignificació del passat popular de la ciutat, la Societat d’Estudis de la Verneda de Sant Martí va elaborar un itinerari cultural per les masies de Sant Martí. Aquell itinerari destaca per haver-se fixat per primer cop en el valor d’unes finques en aquells anys en desús, gastades pels anys, enmig de solars poc atractius o envoltats de blocs de formigó, i en la recuperació d’uns antics camins que l’asfalt dels anys seixanta i setanta havia fet desaparèixer sense que ningú llavors els trobés a faltar. El president de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals i portaveu de la Plataforma Veïnal per a la Cobertura de la Gran Via, Manuel Martínez, també fa memòria

L’any 1981, en plena represa democràtica i quan als pobles i als barris de Catalunya començava també la recuperació de la memòria i de dignificació del passat popular de la ciutat, la Societat d’Estudis de la Verneda de Sant Martí va elaborar un itinerari cultural per les masies de Sant Martí

a noranta treballadors. Va tancar abans de 1962. Van fer pisos al seu lloc. Només en queda l’arbre que hi havia a l’entrada de la fàbrica, un plàtan molt gran». En els últims anys, els pagesos de la zona van haver de conviure també amb el campament de la Perona, un dels últims nuclis de barraquisme de Barcelona. S’estenia a banda i banda del Pont del Treball, seguint la via del tren en el que avui és la Ronda de Sant Martí. Per un costat arribava al carrer d’Espronceda i per l’altre fins a la riera d’Horta, ara rambla de Prim. La convivència no era fàcil, segons recorda Margarida Cruxens: «El meu pare tenia un tros d’hort. Hi havia gent que baixava des de les barraques i li agafava el que havia conreat. Un cop els alls, un altre cop les cols. El de Can Rovira va sortir una vegada amb una escopeta de perdigons.» Les barraques les feien amb quatre fustes; de fet, hi vivien més d’un miler de persones, en unes condicions de vida degradades, i l’Administració franquista no feia res per eradicar-les. El barraquisme es desenvolupava en els

Una de les antigues masies al costat de l’església de Sant Martí de Provençals