Reunió del Consell de Memòria Democràtica i Patrimoni Industrial del Districte de Sant Martí. Presentació de la Proposta de Modificació del Nomenclàtor a La Verneda de Sant Martí (primera part).

avinguda de trenta metres d’amplada que anava de punta a punta del seu eixample. Segons la seva importància dins la trama de la ciutat, Cerdà havia dissenyat uns carrers de vint metres i uns altres de trenta. La Gran Via, doncs, havia de ser una de les avingudes principals de la ciutat. Però en aquell moment no estava pensada com a enllaç amb els nuclis veïns ni existien la lògica metropolitana ni les greus qüestions de mobilitat a les quals va caldre donar sortida durant la segona meitat del segle XX. La Gran Via simplement moria en un gran parc verd situat al voltant del riu Besòs. Cerdà va defugir el model de ciutat concèntrica i va estendre sobre el pla de Barcelona una extensa quadrícula de carrers i avingudes rectes, amb illes ortogonals i igualitàries, que oblidaven els antics nuclis, especialment la prepondequalsevol obra al permís que havia d’atorgar el Govern Civil, encarregat de vigilar el bon compliment del pla. Estava clar que no era un plat del gust de l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals i dels propietaris, que de sobte veien afectades les seves parcel·les i a precari els seus projectes immobiliaris. Hi havia un element afegit a això: el principal contrincant que havia tingut Cerdà a l’hora de defensar el seu eixample havia estat Antoni Rovira i Trias, l’arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals. Rovira i Trias va ser l’autor d’un projecte d’eixample que responia a uns criteris contraris als de Cerdà i que era el preferit pels interessos econòmics i urbanístics de la burgesia barcelonina. Rovira i Trias, va dibuixar un plànol d’eixample que mantenia la vella ciutat medieval com a gran punt central al voltant del qual convergien els carrers, avingudes i rondes d’una ciutat d’esperit concèntric, que mantenia a més a més les alineacions de carrers i vies de comunicació dels nuclis dels pobles del pla. La proposta de Rovira i Trias era la que millor defensava els interessos locals immediats i va rebre el vist-iplau de l’Ajuntament de Barcelona, però l’autoritat de l’Estat, que ja havia transigit en el seu moment acceptant que la ciutat eixamplés els seus límits fora de les muralles que la tancaven, va imposar la proposta de Cerdà, que, amb el temps, s’ha demostrat que és més positiva ja que permet més fàcilment la constitució de noves centralitats a la ciutat més enllà d’una saturada i col·lapsada Ciutat Vella. Així, es va donar el fet paradoxal que Antoni Rovira i Trias, com a arquitecte municipal de Sant Martí, es va veure obligat a aplicar i gestionar el Pla Cerdà al seu municipi, segons ha explicat l’historiador Francesc Caballé en els seus apunts sobre la història de Sant Martí que hi ha a l’arxiu del districte. Per aquest motiu s’ha atribuït a Rovira i Trias una certa deixadesa a l’hora d’aplicar el pla del seu rival, ja que va permetre les irregularitats del traçat de l’eixample martinenc, com la consolidació de Pere IV o l’obertura de passatges amb l’antiga alineació, que no s’han començat a resoldre amb contundència fins a l’obertura de la Diagonal fins al mar i el desenvolupament del Pla 22@ a partir de l’any 2001. L’historiador Francesc Caballé, però, sosté la tesi que aquesta creença no es correspon amb la veritable actitud de Rovira i Trias, que va desenvolupar el Pla d’una forma més o

Cerdà va defugir el model de ciutat concèntrica i va estendre sobre el pla de Barcelona una extensa quadrícula de carrers i avingudes rectes, amb illes ortogonals i igualitàries, que oblidaven els antics nuclis

rància de la ciutat medieval emmurallada, però també els nuclis dels antics municipis del pla de Barcelona, els quals encara conservaven els seus propis ajuntaments. Aquesta concepció moderna de l’eixample de Barcelona, pensant més en el futur de la ciutat que no pas responent a les realitats i els interessos econòmics i urbanístics immediats dels municipis existents, li va costar a Cerdà una forta controvèrsia amb els seus contemporanis. Un dels llocs afectats era Sant Martí de Provençals. Cerdà va obviar les antigues vies de comunicació que fins llavors havien actuat com a vertebradores del creixement urbà de Sant Martí. L’urbanista només va integrar dins el seu projecte el carrer de Marià Aguiló fins al seu encreuament teòric amb la Diagonal i un petit tram de la carretera de Mataró, avui carrer de Pere IV, des de Marià Aguiló fins a l’encreuament amb la Diagonal. Va ignorar la resta, deixant fora d’ordenació la major part del desenvolupament que havien experimentat els dos principals nuclis de Sant Martí en aquell moment, el Clot i el Poblenou, a remolc del ràpid procés d’industrialització del sector. Amb l’aprovació definitiva del projecte, el 1860, l’Ajuntament de Sant Martí es veia obligat a seguir les noves alineacions de carrer proposades per Cerdà i a supeditar

Creu de terme situada al final de l’actual rambla de Guipúscoa. Al fons, a la dreta, imatge de l’església de Sant Martí de Provençals (any 1900)