XERRADA: "La Verneda de Sant Martí: un nou barri ferroviari".

prendre el nom original de la família, previ a les ànsies aristocràtiques de la burgesia industrial catalana: Can Ricart. El Parc Central i la reurbanització del sector seguint els traçats de l’eixample no han arribat fins al 2006 i després d’una llarga polèmica sobre la conservació del recinte industrial.

En altres casos també va passar que en illes on segons el plànol de Cerdà de 1859 s’havien de construir parcs s’hi va edificar durant els anys posteriors. Un dels parcs previstos es trobava entre els carrers de Lutxana i Badajoz i entre Almogàvers i Pallars, travessat per la carretera de Mataró. El 1879 ja hi havia dos edificis, perfectament alineats seguint la carretera de Mataró. La sensació de desordre constructiu, afavorit per la permissivitat municipal a les alineacions díscoles amb l’eixample i també pel boom econòmic i demogràfic d’un i alineacions irregulars dels nuclis del Poblenou, el Clot i la Sagrera, on l’Ajuntament donava permís als propietaris a obrir petits passatges per obtenir així més front de façana i incrementar el rendiment edificatori del sòl. L’alta demanda d’habitatge obrer a la zona era la justificació d’aquestes actuacions. Tot aquest febril procés urbanitzador de Sant Martí de Provençals fins a finals del segle XIX es va realitzar bàsicament sota iniciativa privada, amb el creixement industrial i demogràfic com a motor urbanístic. Però l’actuació pública era més aviat escassa. Va ser la junta de Propietaris de la Dreta de l’Eixample de Barcelona la que va haver d’enviar un ofici a l’Ajuntament de Sant Martí, el febrer de 1884, per sol·licitar-li la confecció d’un plànol general d’urbanització de la zona que correspon a la Gran Via i la Diagonal, amb indicació dels límits de les propietats que travessaria la prolongació d’aquestes avingudes, les dues principals vies de Sant Martí segons el pla de Cerdà. Però l’Ajuntament no tenia pressa per construir aquestes vies. El 1890 encara hi havia notícies sobre la necessitat que els dos municipis, Sant Martí i Barcelona, es coordinessin per construir la Gran Via i la Diagonal (Las afueras de Barcelona, 27 d’abril de 1890). I van haver de passar uns quants anys més perquè el 1894 la Comissió d’Eixample aprovés l’obertura de la Gran Via fins al carrer de Sant Joan de Malta (La Consecuencia, 14 d’octubre de 1894). Les obres no van començar fins al 1896, segons explica Francesc Caballé. El projecte de la Diagonal encara estava més verd. Va quedar apartat, i en el moment que Sant Martí va ser annexionat a Barcelona, el 1897, cap de les vies d’eixample no connectava directament els dos municipis, només el carrer del Doctor Trueta, obstruït a Barcelona pels quarters de Roger de Llúria i Jaume I. Poc abans de l’annexió, Sant Martí va fer un últim intent de legalitzar del tot les modificacions al Pla Cerdà ja apuntades en el pla general de Falqués. El 1892 l’arquitecte municipal, que llavors era Duran i Ventura, justificava les modificacions al Pla Cerdà per la «necessitat de deixar grans illes per a construccions industrials d’importància existents unes i de probable establiment unes altres, així com la

El Pla General de Sant Martí de 1879 sembla a primera vista una plasmació de l’eixample de Cerdà al municipi. Però, vist de prop, s’hi veuen els traçats de la carretera de Mataró, el Camí Antic de València i els passatges i alineacions irregulars dels nuclis del Poblenou, el Clot i la Sagrera

Poblenou en plena industrialització, va crear un clima favorable a la redacció d’un pla general de Sant Martí de Provençals que posés ordre i fixés les regles del joc. L’arquitecte municipal Pere Falqués va ser l’artífex d’un document que, en resum, reconeixia la majoria de construccions que hi havia i, en cas de conflicte entre camins i carrers existents i els projectats per l’eixample de Cerdà, donava carta de reconeixement als primers. En canvi, a les zones allunyades dels nuclis de població on no hi havia interessos constructius immediats, en bona part del terme municipal, Falqués reproduïa fil per randa les alineacions de Cerdà. Només era el dibuix teòric d’unes línies sobre camps de conreu que llavors es veien molt lluny de convertir-se algun dia en una zona urbana. I, de fet, molts trigarien gairebé un segle a ser efectivament urbanitzats com a carrers i amb edificis a banda i banda. Així, el Pla General de Sant Martí de 1879 sembla a primera vista una plasmació de l’eixample de Cerdà al municipi. Però, vist de prop, s’hi veuen els traçats de la carretera de Mataró, el Camí Antic de València, les obertures de les vies de ferrocarril que Cerdà no havia previst i els passatges

Dibuix representatiu de la indústria de Sant Martí durant els segles XIX i XX