CASSOLA LITERÀRIA
Toni Teruel
CASSOLA D’ARRÒS AL FORN
En plantejar-me el tema d’aquesta tercera trobada literària, el primer que em va venir a la ment fou l’encaix dels ingredients bàsics en la terra, en la meua realitat existencial, en el poble que m’ha vist créixer, quan encara es percebia l’ambient rural, i el sentiment de veïnatge surava etèriament en la convivència real diària. Parlar ara d’arròs em fa evocar, abans de tot, les zones humides d’on estic arrelat, un poble riberenc que limita amb la Ribera Baixa del Xúquer. Allà hi havia, ja fa més de mig segle, grans extensions de marjal, llit del preat conreu. I marjal vol dir arròs; però també planter, la “plantà”, la sega i la trilla. Tot això és part de la meua intrahistòria. Al costat de casa meua eren llauradors, i teníem informació privilegiada d’aquesta manera de viure. Anaven al camp i, a més de la burreta i el carro com a eina de treball i mitjà de transport a l’horta, tenien vaques, cosa que facilitava un treball a casa: munyir-les-hi i vendre la llet –a casa i pel poble– deambulant pels carrers. S’hi participava en les tasques agrícoles de temporada, i a casa sempre esperava, calent, el plat d’arròs. Era significativa l’època de la “plantà”, i especialment la sega, trepitjant durant hores el fangar de les basses de marjal. Al final, després dels guanys del treball i els esquifits beneficis nets del cereal d’alguna petita propietat escadussera que els hi arrelava, encara hi quedava la palla, ara malmesa i destruïda, que llavors s’utilitzava, si més no, per a jaç del bestiar. Avui encara hi queda una poca marjal, gairebé resistent a la desaparició, però l’arròs que mengem majoritàriament –com passa en els
1
CASSOLA LITERÀRIA
Toni Teruel
moviments migratoris– té d’altres aires costaners valencians, de Terres de l’Ebre o de les maresmes andaluses, si no de llunyans latifundis xinesos. De la infantesa en família recorde que al meu poble encara hi havia forns de coure a quasi tots els carrers. Jo era l’encarregat de menut d’anar a comprar el pa quan venia d’escola a migdia. A casa teníem una botiga i la mare no podia eixir a les mateixes hores que ella havia d’atendre la clientela. Després, quan tancava, se li acumulava la feina de la casa en les dues hores que tenia fins que els fills havíem de tornar a estudi. Netejar una mica i preparar el dinar era tot el que hi podia fer, i nosaltres havíem de col·laborar-hi per alleugerirli la tasca. Anant al forn, sovint em creuava amb dones que hi portaven la cassola, reblida dels típics components i al límit de brou. Si no, coincidia al forn amb d’altres que hi esperaven el torn perquè cabés la seua o, una vegada cuita, per recollir-la i dur-la a la taula familiar parada ja per seure tots al voltant i començar a gaudir del preat àpat. Al poble sempre li hem dit “arròs al forn”, fet en cassola de fang. Avui encara es fa a casa meua, respectant els cànons tradicionals –la cassola de fang–; els forns de coure, però, han passat a millor vida i romanen en l’estadi sentimental enyoradís de les vivències que evoquem amb nostàlgia. L’alternativa són els fornets domèstics elèctrics o de gas. La cassola ja no és igual, però encara hi és. A casa meua érem carnissers. La nostra relació amb la “cassola d’arròs al forn” és més significativa que per a molts d’altres. Les dones compraven al dia, només el que necessitaven; els diners i la dificultat per conservar els aliments a les cases particulars no donaven per a més. Hi venien a comprar una talladeta de cansalada magreta –que féiem en tres o quatre trossets– i un blanquet –de vegades també una botifarra– per a la
2
CASSOLA LITERÀRIA
Toni Teruel
cassola d’arròs al forn. Els cigrons, que de vegades remullava la meua mare i també hi venia, la creïlla i l’arròs, eren els altres condiments, sempre coronats amb una bona cabeça d’alls secs col·locada estratègicament enmig de la cassola. Quan el dia s’ho mereixia, la cassola era amb crosta, arròs rossejat, amb un parell d’ous batuts i pa ratllat que s’abocava per damunt en l’últim estadi de la cocció. Tot ha quedat en la memòria; almenys això encara hi dura i en mi romandrà mentre jo hi siga.
3