CASSOLA LITERÀRIA
Toni Teruel
CASSOLA D’ARRÒS AL FORN
En plantejar-me el tema d’aquesta tercera trobada literària, el primer que em va venir a la ment fou l’encaix dels ingredients bàsics en la terra, en la meua realitat existencial, en el poble que m’ha vist créixer, quan encara es percebia l’ambient rural, i el sentiment de veïnatge surava etèriament en la convivència real diària. Parlar ara d’arròs em fa evocar, abans de tot, les zones humides d’on estic arrelat, un poble riberenc que limita amb la Ribera Baixa del Xúquer. Allà hi havia, ja fa més de mig segle, grans extensions de marjal, llit del preat conreu. I marjal vol dir arròs; però també planter, la “plantà”, la sega i la trilla. Tot això és part de la meua intrahistòria. Al costat de casa meua eren llauradors, i teníem informació privilegiada d’aquesta manera de viure. Anaven al camp i, a més de la burreta i el carro com a eina de treball i mitjà de transport a l’horta, tenien vaques, cosa que facilitava un treball a casa: munyir-les-hi i vendre la llet –a casa i pel poble– deambulant pels carrers. S’hi participava en les tasques agrícoles de temporada, i a casa sempre esperava, calent, el plat d’arròs. Era significativa l’època de la “plantà”, i especialment la sega, trepitjant durant hores el fangar de les basses de marjal. Al final, després dels guanys del treball i els esquifits beneficis nets del cereal d’alguna petita propietat escadussera que els hi arrelava, encara hi quedava la palla, ara malmesa i destruïda, que llavors s’utilitzava, si més no, per a jaç del bestiar. Avui encara hi queda una poca marjal, gairebé resistent a la desaparició, però l’arròs que mengem majoritàriament –com passa en els
1