Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
Jardí d’idees bifurcades.
Projecte escultòric per la pedrera de Vespella de Gaià. Rufino Mesa Vázquez.
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
Rufino Mesa Vázquez Jardí d’idees bifurcades Prosta escultòrica per al parc de la pedrera de Vespella de Gaià, també nomenat: Jardí de quimeres i esperances. És un avantprojecte d’escultura pensat per a ser realitzat a la muntanya “deformada i malmesa” de la pedrera situada a Vespella de Gaià. Dona forma a un projecte anterior que anhelava rehabilitar un espai dissortat i pretenia la reconstrucció del paisatge i la posterior utilització cultural del mateix. Jardí d’esperances Proposa una intervenció escultòrica que vol conviure amb el paisatge feréstec de la zona rocosa però alhora és un parc d’escultura on s’incorporen les peculiaritats d’una pedrera abandonada. Pel moment es tracta d’una proposta virtual però és susceptible de ser construïda si la voluntat de fer una bona restauració del paisatge es conjugada amb l’aportació cultural i el respecta amb la natura. Llac central, impermeabilitzar i protegir pel manteniment de l’aigua de pluja... L’escultura s’acobla a una vegetació adaptada a la roca i s’exposa en un laberint de camins que poden fer de la pràctica del caminar una experiència única i reveladora. L’art en la cruïlla de les idees que bifurquen la realitat i troben a la pedrera de Vespella una justa compensació per la destrucció del paisatge amb la restauració i aportació d’atractius culturals i mediambientals. Per la qual cosa es proposa, l’aportació de terres vegetals, recollida d’aigües, replantació d’arbres e instal·lació d’obres escultòriques per tot el perímetre de la pedrera. Aquest és el propòsit; generar un espai que reclami la
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
visita i l’acte de caminar entre les obres. Un estat que ha de servir per la renovació de l’espai de la pedrera i per la comunió amb la natura. Sabem que de la practica de l’art s’obté saviesa i reconciliació amb el món, sabem que la capacitat suggeridora d’aquesta disciplina desprèn missatges ocults de gran valor comunicatiu. Sabem que la vida és trànsit i acompanyar-‐la d’obres sensibles és fer senyals per l’home del futur. Coneixem perfectament que aquesta ha esta la gran aportació dels homes del passat i ara mes que mai és la època en que estem intervenint negativament en la gestió del paisatge, el respecte a la natura i la conservació i respecte pel territori. L’obertura de la pedrera cap a la vesant de Vespella proporciona un pòrtic d’entrada a l’espai i ajuda a entendre i utilitzar un indret que pot ser singular. El pensament reorienta l’espai i mira cap a mar, el sol presideix el forat gegantí alhora que propicia la proximitat de l’obra que companya la grandiositat de la pedrera. Aquests són els reptes que ens proposem l’època i podem invertir el mal causat si fem una intervenció amb generositat i resposta estètica. És la mida d’allò que som el que ens salva i alhora espera la resposta del nostre imaginari col·lectiu. En la cruïlla històrica que ens pertoca s’obre una mirada de registre ample cap el paisatge i el respecte a la natura, ella ha de ser la nostra màxima prioritat. La pedrera és una excusa fantàstica per retornar una petita part del que li em agafat a la natura. Antecedents personals amb les pedreres. Els ulls i el desig; experiències en una pedrera l’any 1974, va ser la primera vegada que vaig pensar que una pedrera podia tenir un gran interès espiritual...
La meva voluntat en aquells dies estava anhelant, els ulls i el desig estaven especialment atents als signes que desprenia la naturalesa, ella es
Sortida de la pedrera en direcció Vespella.
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
mostrava neta, espontània, generosa i cruel; ¡tot ho feia sense ornament i directe! Jo tenia 26 anys i volia veure les coses com són, sense afegits ni afectacions; encara segueixo aquest camí i visc compromès en el meu projecte de la Comella. La força del desig, la voluntat per aprendre em tenia captiu però no sabia què fer, només feia ratlles a terra, cercles en l'aire i mirar i “asombrarme” davant l'espectacle del món ... Aquell dia em vaig confondre dins d'un buit en la terra, una pedrera havia devorat mitja turó i en aquella ferida desproporcionada estàvem tots els actors presents. Amb un desplegament ocult parlava la muntanya, els arbres oscil·laven amb infinits moviments, la llum enlluernava fins danyar els ulls, el vent trenava la pell i les roques deixaven caure la seva gravetat sobre les espatlles ... Tots estàvem al descobert i tot es presentava teixit en allò que més tard vaig anomenar realitat pressentida o realitat estètica. La ferida supurava el dolor de la terra i em va colpejar de front. Aquell dia vaig fer un trajecte llarg, incalculable! Avui penso que vaig donar un passeig pel cel, una gambada de gegant en definir allò que va arribar a ser important en la meva feina; "trobar l'orientació oculta i la vaig reconèixer a l'instant". En l'àmbit experimental vaig comprendre allò fonamental i vaig saber menysprear allò que era aleatori, "vaig descobrir" que l'art és un llenguatge subsidiari de la natura i que és necessari pactar amb ella. Vaig acceptar de bon grau determinats valors que trobava a la natura i que desitjava aplicar en l'obra. Alguns s'han manting fins avui; per exemple la qualitat que habita íntegra en la matèria i la senzillesa de les formes. Vaig intuir que buscar la llum és una pretensió inútil i que on podem sentir-‐nos i realitzar-‐nos és precisament en la foscor dels motius que d’ella emanen; cal fer l'esforç de desvetllar-‐lo en l’obra. Ara he de dir que he treballat enèrgicament en aquesta direcció, que en algunes ocasions he trepitjat la "roca mare, la caverna desitjada" i m'he sentit reconciliat amb els moments i troballes. L'anell de pedra i la Capella Turkana són obres que em justifiquen, elles donen sentit a la meva vida i al desassossec que comporta enfrontar-‐se. Obertura d e l’espai central de la pedrera ja repoblat i amb obres.
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
Distancia i negació Els mecanismes de la societat, els tripijocs de la cultura, són tant aclaparadors que l'home, manifestament feble, tendeix a desaparèixer entre les seves estratègies, entre la seducció i l'encreuament del seus missatges. Però l'home també és biologia que viu de manera simbiòtica, també és natura i a ella deu una part vital de la seva existència. La natura és lluny de nosaltres i alhora és dins nostre. Ara mirem amb els ulls del clatell i ens sembla que la humanitat té una nova esperança; les ciències i les tecnologies modernes ens estan presentant una imatge nova, ara podem sentir el xiuxiuejar d’una partícula al voltant del nucli i tenir la sensació de que el Creador ja és capturat dins l’ampolla. En certa manera el món de Sinàpia pren forma en un accelerador atòmic, la utopia esperada ja ha arribat i el retorn al paradís és avui més a prop que mai, això si, un paradís fabricat a escala humana; al paradís tecnològic i els homes proveta, hem de contraposar el respecte per la natura i el valor moral de la creació. Hem de construir en jardí de les quimeres i esperances... Impulsos a la natura Possiblement el llenguatge secret de les formes respira en els impulsos de la natura, són batecs inaudibles que ens venen donats des d'un estadi pre-‐humà, doncs aquestes, la màgia de les formes, no poden sostraure's a la percepció sensible, inconscient, i per tant a la seva “lectura”. Observo el que fan els animals i en ocasions em sorprenent la reacció que te el “Maco” (el meu gos) quan entra a la Capilla turkana, acotxa el cap i queda rendit, fins hi tot jo diria aterrit; s’està amb mi una estona curta i seguidament marxa amb la cua baixada. Les formes i especialment aquelles que són plenes de significacions humanes, aquelles que han estat pensades o elaborades des d'una actitud estètica, sensible, ens posen en comunió amb un nivell profund de la realitat, allò que ens envolta parla amb l’entitat del “Creador”. Com ja explicaré Susurros en un agujero. Instal.lació en la part central de la pedrera. Aportar terres i repoblar. algun dia que em vingui de gust, el món i la seva memòria
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
activa en nosaltres el contingut que s'amaga al seu interior i en totes les cultures s'ajusta a l'estructura bàsica del pensament humà. També les formes a la natura són contenidors de valors, d’impulsos comunicatius de difícil traducció; la memòria del temps ha quedat enregistrada en elles i en determinades circumstàncies es fan perceptibles. Aquestes emissions comunicatives són de baixa intensitat i he pensat que podria anomenar-‐les forces dèbils, contraposant-‐les al concepte i poder que ha exercit sobre l'art, les influències fortes. Les forces dèbils vibren com immanències invisibles a la mirada conscient, però en realitat són ocultes a la raó no als sensibles detectors del nostre inconscient. L’escultura En la intervenció artística trobem comunicats que s’escapen a la raó, idees que bifurquen les realitats futures i demanen respostes estètiques que presentin l’alè de la nostra sensibilitat. Els misteris que presenta l’art no són mutilacions de la unitat, no són parts d’un Camí directe al poble, foradant-‐hi una petita part que resta de la pedrera. llenguatge mut i esquarterat en l’evidència de les coses. L’ànima de l’escultura viva és sempre una aproximació a la realitat intuïda, un contacte amb l’agent actiu que estructura la complexitat i la diferència, ja que cada obra és part de la totalitat i també única en ella mateixa. És per això que d’ella s’extreu saber, ja que cerca un referent en l’acció lliure en la natura. Caminar per les dreceres de la muntanya acompanyat d’un esperit salvatge, com una ànima en trànsit que sembla mirar indiferent el seu entorn, ha de ser un acte d’iniciació espiritual. En aquest espai l’ésser es troba en la confusió d’all indescriptible, però en realitat s’està impregnant de senyals que arriben de manera natural a la seva consciència oculta. L’artista mira amb els ulls de la pell i respon amb la mà oberta sobre l’obra; ell, aminat. rep un retruc de tambor de la pell de la terra. Amb el transitar de cada dia s’omple la capsa de l’ànima, es posseeix cadascuna de les plantes, el vent, l’aigua seca, l’aire, de la resta del paisatge i també, amb ells, dels éssers vius que l’habiten
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
en ella. Naturalment, també s’obté saber de l’experiència directa amb la matèria, amb la roca, amb l’obra excavada que s’esdevé un santuari sense figures. I no parlaré mai més. Tabernacle amb boques i fossar a la roca. 10 x 20 x 3,40 m. Rufino Mesa Vázquez Jardí d’idees bifurcades 7 Trobades amb la natura L’art i la religió són una resposta intuïtiva a les demandes d’allò misteriós que presenta la indefugible presència de la mort en la vida. La mort és la pell del tambor percudida per les mans ocioses; ella sempre exigeix una lectura especial i atenta, una acció vital que s’esdevé interpretació estètica. La fisiologia de l’envelliment i les ferides del temps són presències que interroguen l’esperit humà i el mantenen en vigília permanent. Amb l’art i la religió intentem colpir el desfici de l’ànima humana, relligant els bocins dispersos que arriben a la comprensió i que malauradament s’esmicolen, una i altra vegada, en cadascuna de les accions que realitzem. Després d’una lluita incansable de generacions, ens adonem que el misteri no pot ser traduït a paraules o a formes; en fer-‐ho el seu contingut desapareix, fuig al seu espai de producció i transformació. La naturalesa d’aquesta comunicació profunda no pot manifestar-‐se en altre lloc que no sigui el seu propi escenari, el buit entre les significacions materials, o l’espai inquiet de l’ànima humana. Si arribés a materialitzar-‐se, a objectivar-‐se en l’obra, es produiria una revelació del misteri, un salt quàntic d’energia a matèria, i allí, a l’instant, moriria el misteri com moren els trajectes en arribar al destí. Com enigma potencial, el signe misteriós ha de preservar la seva identitat fosca, ha de presentar-‐se en el camp de visió humana com una paradoxa inexplicable, una veritat que irradia inquietud indeterminada: allí, en l’excitació espiritual, sobreviu allò que hem perdut, un bany de neutrins que travessen el nostre cos sense adonar-‐nos. El pensament és sempre il·lusió. Cada pregunta torna a prendre sentit i virulència davant allò d’ocult que presenta la matèria. Així, la necessitat de l’art i de Déu és insuperable, una paradoxa que neix i defalleix en ella mateixa. Aquesta és una de les causes de les ocultacions i del meu desencís com a constructor de formes, ja que la realitat estètica m’obligava a renunciar-‐hi, m’obligava a assumir el fet anscendent com una manifestació de la incertesa en la cara oculta de la realitat. La natura i la roca fan viable la proposta escultòrica La realitat estètica és la percepció d’allò d’extraordinari que reverbera en les coses amb una ressonància renovadora i reconciliadora: l’obra d’art és ara fruït de la contingència entre matèria, la natura i el significat que desprenen les idees. Contemplar-‐la pot suposar la comunió amb el sagrat, connectar amb algun aspecte etern que hi habiti entre les seves relacions. Què és allò que fa bifurcar les emocions i les idees?, potser l’impuls creador de la matèria quan s’esdevé en energia? pot ser la connexió del pensament profund amb el substrat vital i compartit que habita en el món físic. Les imatges que enregistren aquest
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
valor tenen la qualitat de reconstruir l’esperit humà i connecten amb el sagrat, talment succeeix en els llocs que desprenen hierofania, els arbres, les coves, les muntanyes, pedres... Les obre són fetes pel dolor i el plaer, són marques humanes, orelles per escoltar atentament, per posar el peus i sentir el batec de la terra, per xiuxiuejar paraules intimes... Les obres escolten i bifurquen les idees, entre natura i misteri encarnen la realitat estètica. Elles són les biblioteques que aporten saber i ens presenten, ens revelen allò que som en la consciència universal. Les obres d’art que presenten aquesta sensibilitat són les que ens ajuden a elevar-‐nos sobre nosaltres mateixos i ens indueixen a destinar la vida a sacrificis, a lluitar per una causa aparentment inútil. La realitat presentada en l’obra és el regne de la memòria perduda que queda. Un jardí virtual. Com totes les idees el jardí de quimeres i esperances és ara una petita descàrrega d’energia, un impuls creador que transforma la realitat mental, si mes no la meva, en una proposta virtual que te entitat per si mateixa. Les obres són ja realitats perceptibles i disposen d’una entramat conceptual que s’uneix a les obres de La Comella. Les formes són mutacions naturals d’algunes de les escultures de la sèrie ocultacions. Son propostes que tenen energia primària, parlen de la terra i de les necessitats humanes, són assequibles, de factura senzilla i poden ser realitzades amb les indicacions bàsiques que presenten les imatges. El primer hexagrama del I Chin, El llibre de les mutacions, tracta precisament l’energia primària, la font lluminosa i creativa que activa tots els processos creatius. De fet, en aquest llibre s’apunta l’impuls còsmic com a principi que s’expressa en la naturalesa. El signe està format per sis línies contínues senceres, és l’expressió més forta de totes les combinacions que l’atzar pot presentar. L’oracle fa servir la forma mínima Repoblació i instal·lació d’obres. per a presentar la màxima consistència significativa.
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
L’energia és considerada com la perseverança del temps i la saviesa que desprèn en totes les creacions. En la interpretació del signe, s’han de tenir en compte tant la lectura microscòpica com la lectura aplicable el territori del món humà. En la lectura antiga, el desplegament d’aquesta energia era l’acció de la divinitat; ara és l’acció física de la matèria i les seves ressonàncies. El signe aplicat a les accions humanes descriu l’activitat del savi, del creador o del polític. Aplicada la força que desprenen aquestes persones, penetra en el cos col·lectiu la seva essència més elevada. Amb la religió i l’art, la humanitat ha volgut trobar un fil comú entre el seu esperit i el de la resta d’éssers vius, i un pont de connexió amb la vibració subtil que presenta la matèria. Intuïtivament, s’han atribuït aquestes realitats als déus, i el seu poder creador era l’evidència experimentada en totes les manifestacions de la natura. Ara, però, crec que ens podem exigir un pas endavant i trobar el substrat comú a tot allò que és present a l’univers: la física ens ha presentat un escenari ple de poesia, una realitat transparent on els electrons apareixen de forma fugissera i eternament es combinen per a formar, ara una flor, demà un insecte, demà passat una gota d’aigua. La consciència harmonitzada també es conrea en l’ànima humana, que ha d’actuar sobre el fons misteriós de la realitat com una vibració musical, com un perfum que canvia el to de la realitat i envaeix la mirada al marge de la matèria que la sustenta. Com la gota de tinta acolorida que cau a l’oceà i canvia tota la seva entonació, la consciència pensa a cada instant la imatge del món i canvia, per tant, la seva substància. No sé si serà possible la superació dels interessos i les misèries humanes, però fóra desitjable una etapa diferent en la seva conducta, en la qual la consciència pogués actuar com un lligam espiritual, com una comunió mística amb la natura. Un forat a la roca recull les nostres pregàries, com un perfum suau calma les tensions espirituals, ens possibilita l’entrada a un període de reconciliació, a una etapa de coincidència subtil. Instal·lació d’obres aprofitant la roca del lloc...
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
L’estada Transitar pel jardí ha de ser un bany transformador, un viatge iniciàtic que modifica la percepció de les coses. El temps ha quedat enregistrat en la pedra de la muntanya, en les voreres d’un riu, en l’estructura d’un arbre i en la inèrcia de l’aire. Podríem dir que queda imprès arreu, també a l’experiència estètica. La realitat de cada instant va enregistrant-‐se i forma un equipatge cultural per mitjà de les obres, de les accions i seduccions. La libido del temps excita la vida i també la cultura i, així, acumula lentament les pàgines vives de la història. Conscient d’aquesta qualitat furtiva, destructiva i constructora de les seves performances, l’home s’afanya a crear memòria, en deixar registres permanents i universals de les seves conclusions. Em pregunto si no serà així en tots els sistemes, si no serà la mateixa acció que fa l’arbre, el riu, o qualsevol animal. El temps és present en la força dèbil, en la memòria impresa en la matèria i ens invita a mirar la cara oculta de les coses de forma directa. Ens hauríem de sentir satisfets tan sols pel fet d’experimentar vivències cada dia, per poder mirar l’ànima que batega a l’interior d’una cova, per sentir com les veus han quedat enregistrades entre les ones de l’aire o en un pou que transpira el blau del cel. El temps com a fenomen es comporta de manera fugissera per a la percepció humana. No obstant això, l’ingeni humà ha fabricat rellotges atòmics per apropar l’exactitud del temps als mecanismes de precisió que l’home necessita ara. Els canvis que es donen a escala nuclear són ja els mecanismes de la comunicació, els sistemes informàtics, l’astronàutica i l’emissió per satèl·lit. Tots aquests mecanismes necessiten la precisió que es dóna en els canvis de la matèria. El propòsit d’aquest text, però, no és parlar de la mida del temps, ni de les
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
seves aplicacions, és de trobar la seva memòria en un estanc blau com la mediterrània. La intenció és fer una interpretació estètica de les seves presències, de les seves ocultacions. La realitat de cada instant va enregistrant-‐se i formant un equipatge cultural per mitjà de les obres, de les accions i seduccions. La líbido del temps excita la vida i la cultura, i així acumula les pàgines vives de la història. L’art és una de les seves performances, la forma més directa de construir el present, de marcar els territoris de les idees i de definir les lluites espirituals de les persones. L’art és l’activitat que construeix la realitat des de l’experiència viva de l’instant, és la disciplina humana que obliga a prendre consciència de la vivència directa i instantània del temps. Senderisme i art Caminar i pensar, sentir l’alè de l’instant i contemplar com el món es present, batega al nostre voltant en un misteri indesxifrable. L’art es combina amb la natura, la gran roca de la terra tensa la seva pell i deixa anar la seva creació per les escletxes, petites notes de verd respiren i Les obres poden estar fora de la pedrera, en la carena est, direcció al m ar i la sortida del sol. presenten la robusta constitució d’una vida adaptada. L’home contempla el somriure d’aquesta xpressió generosa i respon amb imatges des de la seva inquietud espiritual. L’art i la vida s’uneixen en el trànsit de les preguntes, tot és possible i tot és aliè; com una llavor germinal, del llenguatge de la natura afloren Jardí de quimeres i esperances. En aquesta cruïlla neix pa paraula justa, la que emergeix de la tremolor de la pròpia existència, la que transpira la natura i ens porta de la mà a les urnes del misteri. Tot és senzill, la roca ha fet el llit d’una palmera diminuta i caminar al seu costat, a les portes del temple, ha estat un instant de reconciliació entre el jo cultural i el jo natural. Respirar en comunió amb la roca i les plantes, sentir el vent de ponent com traspassa la mirada i observar la llum que reverbera del pou interior és estar assentat fermament a la terra.
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
Les obres. Les obres són propostes que s’expliquen elles soles, cavalquen el llenguatge de l’escultura, l’arquitectura, la pintura i les intervencions espacials.
Les obres signifiquen el paisatge... Susurros en un agujero
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades
Rufino Mesa Vázquez
Jardí d’idees bifurcades