Pep Camps, pintures by La Luna Art Magazine miguel morales ruiz

Pep Camps Pintures

Jordi Soler i Casals Alcalde de Calonge Sant Antoni

En la seva obra ha utilitzat diferents materials, sempre amb aquesta voluntat de recerca per mantenir viva la motivació per continuar pintant. Segurament aquest és el camí a seguir, el de la voluntat de renovació, la inquietud i curiositat per continuar mirant i tras lladant aquesta mirada a la pintura. És, en el fons, la seva manera d’apropar-se al món, d’entrar-hi per qüestionar-lo, per buscar altres significats a la realitat, per aportar la seva peculiar visió. Ara podem gaudir al castell de Calonge de l’obra d’un artista que no deixa indiferent i que ha exposat a Barcelona, Madrid, Bangkok, València i a diverses ciutat de França i d’Itàlia, una obra que figura en diverses col·leccions públiques i privades.

“El fet de pintar en aquests temps és un acte de resistència”. Aquesta afirmació de Pep Camps ens proposa una actitud davant la vida i davant de la creació artística. Camps sembla que no ha deixat mai de buscar, de continuar el seu camí de recerca segura ment per mantenir també viu aquest acte de resistència que per a ell és pintar.

Aquest text requereix una consideració prèvia: no serà ortodox. El lector no hi trobarà cap anàlisi profunda de l’obra o de la trajectòria de Pep Camps, ni cap aproximació crítica. No conté tampoc cap veu d’autoritat acadèmica sobre l’art en general o l’art contemporani en particular: només opinions modestes, i òbviament discutibles, que no pretenen anar més enllà del que són. Fins i tot amb el risc de caure en la trivialitat, l’anècdota o l’error, és només l’intent de reflectir una mirada, indefectiblement perso nal, sobre una obra i sobre un artista. És un text que neix de l’admiració per l’obra i l’estima per l’amic. He d’admetre que no puc mirar objectivament la seva obra. No acostumo a demanar als meus amics que tinguin habilitats especials —excepte ser tan honestos com sigui possible, o intentar-ho, que no és fàcil—. Però en Pep les té, aquestes habilitats espe cials, les reconec, i les admiro. El lector, doncs, queda advertit que l’origen d’aquest prefaci és l’amistat perquè no se’ns pugui acusar després de caure en l’elogi fàcil i el Unaditirambe.obraartística

—una pintura, una escultura, un poema, tant li fa— s’ha de defen sar sola. Aclarir-ne el sentit o la intenció en notes a peu de pàgina és fer trampa. Ho crec fermament, però el coneixement del context de l’obra i de l’autor també pot ser rellevant o, si més no, aclaridor. Per tant, m’arriscaré a esllavissar-me pel terreny de la xafarderia menor, i que l’artista em perdoni si el perfil que traço no és ajustat. Amb Pep Camps compartim sovint converses que sempre es fan massa curtes, almenys per a mi. Compartim també algunes dèries, fílies i fòbies, passions, i m’atreviria a dir que obsessions. En les converses apareixen les qüestions més diverses. Com va escriure el comediògraf llatí Terenci, perquè som humans, no ens és aliè res del que és humà. Parlem de literatura (en Pep és un excel·lent lector). Parlem de cinema i de mú sica (treballa escoltant música i és un melòman omnívor: per constatar-ho només cal veure la discoteca del seu estudi, tan nodrida com diversa, amb discos compactes però també amb vinils). Parlem d’art (com és evident i suposo que inevitable). També parlem de política, però en el sentit general del terme, no de la politiqueria que omple els diaris, ni dels partits amb la seva volada gallinàcia, ni dels polítics, tan sovint mes tres en cinisme, hipocresia i estadística, i, per tant, critiquem l’Administració, és clar que sí. Crec que el preocupa, i molt, el futur, tant des del punt de vista personal com col·lectiu. I des del pessimisme que també compartim, tinc el convenciment que ell, com jo, creu que no som en una època de canvi sinó en un canvi d’època. Finalment, com és natural, també hi ha confidències i tendim a riure’ns de nosaltres mateixos o caiem, com tothom, en la frivolitat, la xafarderia i l’humor, encara que sigui aquell humor seriós, gairebé tenyit de negre, que tan sovint ens defensa de l’angoixa o de la ràbia. Tenim dret a picar de peus: Piove, porco governo! Apuntaré un detall que pot semblar trivial, però no ho és. En absolut. Cada dia, a primera hora del matí, amb el telèfon mòbil, Pep Camps fa una fotografia des de l’exterior de casa seva i la penja a Instagram, pràcticament l’única intervenció que li conec en xarxes socials. La imatge que capta, presa sempre des del mateix punt i amb el mateix angle de visió, s’emmarca per dalt amb les branques dels arbres que li ombregen el pati i una amplíssima franja de cel. Per baix, es dibuixa la plana de l’Empordanet que parteix el Ter, tot i ser invisible a la imatge, amb els conreus que s’estenen cap a Serra de Daró, cap a Gualta i Torroella. La plana es tanca, dins del terç inferior de la imatge, amb sant Iscle i el Montgrí, que completen i cohesionen la fotografia com si fos un decorat de fullola grisosa: la mitra del bisbe, l’anell episcopal que dibuixa el castell, i els peus, que ja cauen a mar a Rocamaura. Tota la seqüència de fotografies que ha publicat és com una acta notarial sobre el pas del temps, en el dos sentits. El primari: el temps meteorològic, molt evident i variable només d’un dia per l’altre: avui una capa de boira emblanqueix la imatge i ens roba l’horitzó, l’endemà cau un plugim primaveral, o hi ha un sol esmorteït que amb prou feines és una taca vaga de llum, o un altre dia el sol s’obre pas amb potència entre les fulles, o el cel bla víssim, rentat per la tramuntana, és com un llençol acabat d’estendre... D’altra banda, hi ha el temps cronològic, més imperceptible d’una instantània a l’altra, el temps silenciós, el que no veiem i se’ns escapa indeturable. El temps que ens dona vida i ens enverina alhora. El temps que som i que al mateix temps ens devora, que deia Borges, però també la mitologia clàssica. En una època de imatges digitals, de captures de Google Maps, de time-lapses, i de fotografies de qualitat escassa clavades amb agulles de cap en una sala d’exposici ons, aquest joc, que per a Pep Camps probablement només és un divertimento, em sembla una autèntica obra d’art. Podria dir que aquest entreteniment matinal és una expressió dels seus interessos estètics personals. No seria mentida, però potser cal concretar: aquestes imatges domèstiques són una reflexió sobre la fugacitat, però

9 8 Encara la pintura

10 11

dividual o col·lectiva la pintura hi té una presència gairebé residual i sembla que l’úni ca pintura que existeix és aquella que té bona sortida comercial o la que no assoleix un caràcter realment artístic i té una funció estrictament decorativa.

també sobre la felicitat sempre intermitent, sobre la unitat còsmica que es pot simbo litzar en un paisatge, sobre els refugis i sobre la pertinença, a una gent, a un espai, tant és. Em sembla que denota una de les seves qualitats artístiques més notables: l’observació i la reflexió, una mirada profundament conscient una necessitat de re cerca que es fan evidents en la concatenació d’un conjunt d’imatges aparentment simples. No és banal que algun crític d’art digués que fins tot un paisatge és, en el fons, una forma d’autoretrat. La mirada ens revela l’artista, ni que sigui subtilment, perquè ningú no mira igual un mateix territori: no veuen el mateix l’urbanita que s’ad mira del paisatge euclidià que han dibuixat els pagesos, que el pagès que en veu la utilitat pràctica, o l’explorador de l’essència i la relació entre la terra, el temps i les Enpersones.laseva faceta d’instagramer Pep Camps utilitza l’àlies pepcampspainter. Aquesta denominació és tota una declaració de principis. El terme artista no el convenç —de fet diu que l’impressiona— i es defineix sempre com a pintor: Pep Camps, pintor. Sim plement. O no tan simplement. Diguem “art contemporani” és una denominació molt imprecisa. Malgrat que en termes generals parlem d’art contemporani per referir-nos a una categoria alternativa i posterior a l’art modern, la proximitat planteja problemes. D’una banda, la falta de perspectiva històrica per saber quin és el valor de l’art que avui es produeix (la història és plena de fites i mites artístics que en el seu temps van ser ignorats). D’altra banda, tot l’art que es produeix avui, tingui el valor que tingui, és contemporani. És a dir: contemporani només vol dir estrictament que és propi del seu temps. Velázquez va ser contemporani al segle XVII i Van Gogh al XIX, i ni el primer va saber mai que era un pintor barroc, ni el segon que era postimpressionista. Contemporani, com a definició artística, és una paraula vàcua, buida, no significa res: és tan sols un complement circumstancial de temps. Malgrat això, amb aquesta queixa per una —al meu parer— imprecisió semàntica, es poden apuntar algunes característiques sobre el que entenem habitualment per art D’unacontemporani.banda,la diversitat de llenguatges, amb una preponderància més que notable de la instal·lació, l’ús del vídeo i de la imatge en moviment —que no és necessàriament el mateix— i les tècniques digitals. De l’altra, una enorme pes de la reflexió me tartística i d’anàlisi crítica del nostre temps i la nostra societat. Hi ha un tercer element que defineix l’art contemporani no per allò que fa sinó per allò que no fa. Si la pintura i l’escultura —literatura, a banda— han estat les formes d’ex pressió artística dominants durant segles, les noves possibilitats tècniques semblen que hagin arraconat la pintura. És només una constatació: en qualsevol exposició in

Només per això, presentar-se com a pintor és una posició valenta i que, en bona part, va a contracorrent. Pep Camps, que provenia de la instal·lació i l’acte performatiu, va optar per la pintura des de jove, a la segona meitat dels vuitanta, i té un llenguatge propi, clarament identificable, que hibrida estils i que al llarg dels anys ha anat de senvolupant uns elements i una simbologia pròpia que ha evolucionat: del degoteig a la línia i de la línia a la constel·lació de nodes i nexes, només per posar un exemple.

En una època en què més que estils hi ha individualitats i les etiquetes perden sentit, Camps ha sabut reunir el coneixement del materials i de les tècniques pictòriques (vegin com treballa sobre fusta aprofitant o deixant-se guiar per les vetes del suport convertint en un actiu allò que en principi sembla una limitació) l’ús de la figuració combinada amb elements abstractes per aconseguir noves realitats. Encara més, si el seu llenguatge artístic beu de l’art occidental, Camps està imbuït del pensament i la concepció del món orientals, i això traspua inevitablement en la concepció de la seva Heobra.escrit abans que aquest text no és cap anàlisi de l’obra sinó una aproximació a la figura de l’autor, però hi ha un altre detall —Pla deia sempre que l’autèntica realitat es troba en els detalls— que em sembla que demostra la capacitat expressiva de Camps la seva capacitat de capgirar tòpics artístics. Hi algunes obres que m’entusiasmen especialment. En una d’elles apareix el perfil de Girona, un tòpic que s’ha convertit en motiu decoratiu, repetit mil-i-una vegades sense aportar res de nou. Camps travessa de dalt a baix el quadre amb línies perfectament geomètriques que contrasten amb la Girona monumental, també només traçada. El quadre està inundat d’un color vermell de feixos de llum que travessen el cel: els focus d’un bombardeig. No sé quina era la intenció de l’autor, però tinc el convenciment que destruint el tòpic aconsegueix rege nerar-lo. Una brillant paradoxa. Retorno al principi: aquest és el text d’un amic, i una de les formes de felicitat que ens ofereix la vida és la conversa amistosa i cordial al voltant d’una bona taula. En el cas de Pep Camps només se m’acut una forma millor de conversar amb ell: davant de la seva obra. Lluís Freixas Mascort

Aquest és un procés que no ha estat lineal i les diverses etapes de Camps se super posen, se solapen o alguns motius desapareixen per reaparèixer més endavant.

Com per art de màgia!

Sincronisme, dins la sèrie de 2003 “Pots d’essències” apareixen, anys més tard, cap al 2009, els cérvols; en pintar-los escolto un xaman que diu: “El cérvol simbolitza la compassió i la misericòrdia”.

pots d ’ essències

15 “Pots d’essències amb cèrvols” 130 x 187 2003-2009Pigments/sacacm

el cos , el pa , el poder , el coneixement

Aterrem en aquest món expulsats de la lleugeresa del líquid amniòtic i de cop el cos pesa, respira i s’ha d’alimentar. El poder ens té sotmesos i la consciència vol aixecar el vol en la cerca del Coneixement de l’ésser perquè s’alliberi dels vels de la ignorància.

19 “El 150Cos”x120 cm 2017Oli/fusta “EL Pa” 150 x 120 cm 2017Oli/fusta

21 “El 2017Oli/fusta150Poder”x120cm “El 2013Oli/fusta150Coneixement”x120cm

Gestos lliures i potser caòtics enmig d’espais flotants, desesperació personal i col·lectiva. Tancament pandèmic imposat. Desitjós que calmi la tempesta i no s’hagi d’assumir un altre naufragi.

25 Pigments60“Silence”x73cm oli/tela 2002-2022

27 114“S/T”x 162 2005-2020Pigments/sacacm 167“S/T”x 200 2020Pigments/sacacm

El pintor enmig del món com un demiürg cercant en tot el que l’envolta per donar-ne una altra visió i anar cap a una intuïció més enllà del que percebem com a món real. Realitat velada per la dificultat de ser conscients de qui som en realitat.

31 “Missou I” 46 x 38 2018Oli/fustacm “Missou II” 46 x 38 2018Oli/fustacm

33 “S/ T” 46 x 2018Oli/fusta38 “Girona ja no és inmortal” 120 x 90 cm 2017Oli/fusta

35 “El pintor, el gat el món” 120 x 90 cm 2014Oli/fusta 120“S/T”x 90 cm 2014Oli/fusta

37 150“Olatz”x120 cm 2013Oli/fusta 150“Màgia”x120 cm 2013oli/fusta

39 150“Venus”x110 cm 2013-2018Oli/fusta

“Tomben

les bombes entre Sant Iscle London” 120 x 150 cm 2016-2017Oli/fusta

41 “Llums ombres” 46 x 38 2017Oli/fustacm “Llums ombres” 46 x 38 2017Oli/fustacm

Enmig del naufragi de tancaments, trencaments i ofegaments, la natura, i en concret els ocells, em donen la clau per sortir del cercle viciós de la desesperació. El gest pictòric serà mínim, horitzontals i colors. Aquí veieu una evolució de la sèrie “Ocells” de 2020 que, en aixecar algunes verticals, es transforma en la sèrie “Un passeig amb ocells”.