Fem Cami nº.96

Fem CamiĂ­

La Revista dels animadors del MIJAC de Barcelona i Terrassa num. 96. desembre 2010

El MIJAC Bon Pastor: Un nou centre militant!!

index

Editorial.........................................................................................3 Vida del moviment........................................................................4 Pas a la militància del Junior..................................................4 Pas a la militància de l'Alba....................................................5 Pas a la militància de l'Ana.....................................................7 TestimoniComiatQuique.....................................................8 Testimoni Comiat Manolo..................................................10 Testimoni Comiat Sonia......................................................12 Una nova etapa.....................................................................14 Coordinadores.............................................................................16 Secció del consi............................................................................18 Sabias que... ..................................................................19

2

Editorial Benvinguts de nou a la NOSTRA publicació més desitjada!

I diem nostra (amb majúscules) perque realment és feta per nosaltres mateixos, aquells que tan sóls un número enrera nomès la llegiem (bé, alguns colaboraven de tant en tant).

Aquest any gairebé hi ha hagut renovació total de la comi diocesana, tret d’en Joan Manel, puig tenim nou consi diocesà (el senyor del barret, Miquel) i nous membres de l’equip disc també presents a la comi, com la coordinadora d’infants, la Laura de Morera i l’Oriol de Llefià. També debuta el nou iniciador a la comi (que es resisteix a portar el nom d’iniciador “diocesà”), en Pablo de Mollet.

Per acabar-ho d’adobar inclús tenim nous centres! Desprès d’uns anys difícils, el nou curs l’hem iniciat amb els nous centres de Granollers; Bellavista i Can Bassa. També ha tornat un centre que l’any passat va haber de plegar, Risitas Contaminaos.

(restyling que en diuen)... tot nou... excepte l’essència, o millor dit, l’esperit. aquest esperit és el del Mijac, alló que realment ens mou, els infants i el testimoniatge vers ells. I Jesús. Sempre ell, sempre demostrant-nos que val la pena continuar lluitant i treballant per aquest món. Que continuem sembrant, que continuarem donant fruit. I quan no poguem més... ell abonarà la terra. Com aquest nou curs que estem començant!

Pero clar, cal que estiguem tots units, des de els que s’inicien (ja han debutat uns quants a la jornada d’iniciació) fins als que ja tenen solera (alguns freguem els 10, fins als 20 anys de militància... i més...) ... així que encetem ja aquest nou número, i encetem aquest nou curs, units en l’esperit, l’esperit del MIJAC!!

Comissió Diocesana

És a més un any fort, com sempre els dissabtes als centres, pero també amb la TDI (aquest és el segon any de campanya), les jornades d’iniciació, les formacions de respons i iniciadors, la sessió d’estudis...

Tot plegat ens porta a iniciar un nou curs amb il.lusions renovades, per treballar amb els centres i per iniciar el FEM CAMÍ.

Noves seccions, nous encapçalaments 3

Vida del moviment

Pas a la militància del Junior Este paso a la militancia lo acojo como un regalo a un esfuerzo que lleva tres años.

Muchos saben como llegué al Mijac, Pepe me ofreció junto a mi hermano unirme al equipo de animadores, el cual mi hermano accedió, pero no pudo asistir así que fui a reemplazarlo, pero al final me gustó la experiencia.

En mi tercer año, acoger la responsabilidad de centro, fue un reto personal, el cual no tengo porque mentir, pero me lo esperaba, no en las circunstancias como llegaron, pero en mi mente intuía un futuro así.

Durante estos tres años no he hecho mas que compartir mi vida dentro del Mijac con todas las personas que he podido, desde mi entorno familiar, la universidad y destaco mas en marzo de este año que hubo una pastoral de inmigrantes en sarrià y cuando contaba mis tres años en Barcelona, las preguntas que me hacían eran sobre el Mijac, querían saber mas de este tema y yo encantado y feliz respondía las preguntas.

Mucha gente me pregunta si no me aburro o si voy por obligación, y mi respuesta siempre es la misma, tenlo por seguro que el día que me aburra no iré nunca mas, creo que esto refleja un poco lo que es Mijac para mi, un lugar donde nunca aburrirse y el trabajo que hacemos todos se ve reflejado en cada uno de los niños y niñas 4

que están aquí o han pasado por aquí. En todo este tiempo si he faltado 5 veces al Mijac es mucho, ya que tanto me agrado ir sábado a sábado que dejo de hacer otras cosas para estar ahí siempre, mi compromiso para con la agrupación es el 100%.

Agradezco a todas las personas que me han ayudado en todos estos años, que me han dado su amistad y compartir todo su conocimiento, agradecimiento a Pepe por la invitación hecha, y sobre todo uno muy especial para el grupo R.I.M. (República Independiente del Mijac) que gracias a ellos he aprendido cosas de mi que no sabia, y sobre todo esa confianza que me han dado, puedo tenerla con todos los nuevos que integran el Mijac del Bon Pastor. Gracias RIM <3 Sin nada mas que decir, gracias a todos y espero que estos 3 años sean muchos mas.

Elvis Arias Falconi “Junior”

Pas a la militància de l'Alba ¿Quieres ser animadora del MIJAC, tienes tiempo? Pensar, el que es diu pensar no ho vaig fer, ja que per prendre la decisió de ser animadora ho tenia molt clar, la meva germana ho havia estat i la seva il·lusió i la dels seus companys era contagiosa per fer que el barri tingues un lloc on els nens poguessin gaudir d’una bona estona. Així doncs, jo volia donar a les noves generacions de trinitenses l’oportunitat de viure i gaudir de moltes coses que jo havia viscut.

Ara ja tinc clar que aquest només va ser un dels motius que em va impulsar a ser-ho, d’altres com el poder veure el somriure del infant quan pensa una activitat i la cara de felicitat quan la duu a terme i li agrada el resultat; poder compartir un temps de reflexió amb els nens i sobre tot amb els companys; observar al meu voltant i veure que als infants els hi agrada formar part d’aquest moviment i es senten involucrats i part d’ell. A més de sentir-me més a prop Jesús quan en el centre les coses van bé i cada cop creixem més; quan ens reunim per preparar un altre dia de MIJAC i ho fem donant allò que en tenim poc, el temps.

Desprès de donar-hi moltes voltes a aquest testimoni vaig aturar-me a pensar en que realment no mai m’havia plantejat fins ara que ha suposat per a mi el formar part del MIJAC. Ara que ja porto 3 anys com animadora puc dir que ha entrat en el meu dia a dia gairebé sense adonar-me i en ocasions sense demanar permís. No ha estat fàcil entendre la dinàmica i el seu

funcionament però poc a poc i amb ajuda dels companys i ex animadors es va fent el camí.

El que potser m’ha costat menys és la relació amb els infants perquè al cap i a la fi son nens que volen i busquen suport d’un adult i per això estem, per acompanyar-los; la part que més sacrifici ha suposat son les relacions entre els companys animadors perquè com a Alba Maria la timidesa per relacionar-me amb ells i dir el que realment penso és molt alta. Malgrat tot crec que la meva personalitat de mussol poc a poc i gràcies a conviure està desapareixent i està deixant al descobert la animadora que realment sóc, perquè com va dir l’Olga en el seu moment: “la Alba ya se ha convertido en una buena animadora, ya no es esa chica con una vergüenza que se moria”.

Fent un recull de tot allò en el qual el MIJAC m’ha ajudat puc dir que el meu camí personal, el de l’Alba Maria, s’ha vist recolzat i reforçat en moltes ocasions, ja que entre tots m’ajuden i m’acompanyen més enllà del MIJAC i em fan veure com realment som i com son les coses i així puc actuar per millorar tant en el meu camí personal com en el camí d’animadora.

Una pregunta que em van fer ara fa cosa de uns mesos va ser: “si vols, hauries de passar a militant a l'assemblea del setembre vinent. Vols que en parlem?” SÍ vull ser militant Natxy, vull formar part encara més d’aquest moviment i vull continuar creixent com animadora i com a Alba Maria; vull 5

encara més, formar part de la meva comunitat, també tenir més responsabilitats en el centre i a ajudar sempre que es pugui als infants guiant-los i acompanyant-los en el seu camí en el moviment.

I potser el repte més important que prenc és el d’ajudar als altres animadors del meu centre a descobrir i acompanyar-los en el camí de l’animador, a fer que coneguin millor el MIJAC i que gaudeixin d’ell com ho estic fent jo.

Per acabar només dir que el camí que començo ara espero que perduri uns quants anys amb la companyia dels meus i que realment serveixi per poder mantenir el Mijac a la Trinitat Vella, així doncs com diu Pau Donés a Camino: “Camino, tengo algo que aprender Camino, aun me queda por hacer, Camino, y me dejo sorprender” Alba Lozano

6

Pas a la militància de l'Ana UNO CRECE Imposible atravesar la vida ... sin que un trabajo salga mal hecho, sin que una amistad cause decepción, sin padecer algún quebranto de salud, sin que un amor nos abandone, sin que nadie de la familia fallezca, sin equivocarse en un negocio.

Ese es el costo de vivir.

Sin embargo lo importante no es lo que suceda, sino, cómo se reacciona.

Si te pones a coleccionar heridas eternamente sangrantes, vivirás como un pájaro herido incapaz de volver a volar.

Uno crece...

Uno crece cuando no hay vacío de esperanza, ni debilitamiento de voluntad, ni pérdida de fe.

Uno crece cuando acepta la realidad y tiene aplomo de vivirla.

Cuando acepta su destino, pero tiene la voluntad de trabajar para cambiarlo.

Uno crece asimilando lo que deja por detrás, construyendo lo que tiene por delante y proyectando lo que puede ser el porvenir.

Crece cuando supera, se valora y sabe dar frutos.

Uno crece cuando abre camino dejando huellas, asimila experiencias...

¡Y siembra raíces!

Uno crece cuando se impone metas, sin importarle comentarios negativos, ni prejuicios, cuando da ejemplos sin importarle burlas, ni desdenes, cuando cumple con su labor.

Uno crece cuando se es fuerte por carácter,sostenido por formación, sensible por temperamento...¡Y humano por nacimiento!

Uno crece cuando enfrenta el invierno aunque pierda las hojas, recoge flores aunque tengan espinas y marca camino aunque se levante el polvo.

Uno crece cuando se es capaz de afianzarse con residuos de ilusiones, capaz de perfumarse con residuos de flores... ¡Y de encenderse con residuos de amor!

Uno crece ayudando a sus semejantes, conociéndose a sí mismo y dándole a la vida más de lo que recibe.

Uno crece cuando se planta para no retroceder...

Cuando se defiende como águila para no dejar de volar...

Cuando se clava como ancla y se ilumina como estrella.

Entonces...

Uno Crece Ana de la Torre 7

Tesimoni Comiat Quique

Al programa diu que al final d'aquesta jornada ens hem d'acomiadar els qui sortim de la Comissió diocesana i hem de donar la benvinguda als qui hi entren. Per a mi això no és nou, perquè és la segona vegada que ho faig; i, a més, no sé què dir de nou, encara que no recordo el que vaig dir l'última vegada.

Ahir, al nostre centre, vam començar el curs del MIJAC i m'hi vaig trobar tan bé que va ser com si estrenés sabates noves. Érem vint-i-set nens i nenes, des dels més petits als més grans i no vam fer cap convocatòria explícita (amb papers, cartes o demés), s'ho van anar dient els uns als altres i, em sembla que, només van faltar tres o quatre i havent-se justificat. Ho esperaven, desitjaven tornar a començar, trobar-se una altra vegada. M'ha omplert de joia veure com han crescut en tres mesos, amb quina alegria es retrobaven; ningú s'ha sortit de mare, no han hagut bronques, hem celebrat els anys de l'Aaron, el més gran de tots, i els animadors han sabut estar en el seu lloc. La Irene s'ha estrenat com a responsable del centre i la Laura no ha posat objeccions a participar en l'Equip DISC i la mama tampoc, d'entrada. Què més volem? En

8

canvi jo, dintre meu, pensava amb quina mandra he començat el curs, no només en el MIJAC, sinó en tota una colla d'activitats de la parròquia. I el que ha fet que m'hi trobés tan bé el primer dia han estat les ganes dels infants.

Aquesta petita crònica l'he fet per posar de relleu una cosa que fa temps que la vaig descobrir gràcies a la Mari, quan va dir que el MIJAC és un do, un bé, de Déu. Fa temps que ho vaig descobrir, però s'ha de renovar cada dia.

Hi ha moments alts i moments baixos. Hi ha qui s'afegeix i qui ho deixa. Hi ha centres nous i centres que tanquen, centres que tanquen i obren, centres a punt de tancar i que a darrera hora no ho fan... però l'Esperit que alena en el nostre esperit no para.

Només d'Ell depèn. I que nosaltres ens hi obrim. Per tant, no ens hem d'inflar quan les coses van bé ni desinflar quan van malament. Només val allò que hem escoltat a l'evangeli d'avui: "Som uns pobres servents, hem fet el que hem sabut i el que hem pogut". I que Déu hi faci més que nosaltres! I Déu hi fa a través dels infants.

D'on ens ve la crida? A través d'ells. Una altra cosa és si l'escoltem o no. Els centres que han tancat, oi que no han tancat per falta d'infants? Doncs aquesta és la prova del que estic dient.

Això és el que crec i ho mantindré fins que pugui.

I ara, a una altra cosa. Entre les moltes

coses maques que ens van passant, n'hi ha una que vull ressaltar: que en el Moviment ja tenim el primer màrtir, és a dir, el primer testimoni que, com Jesús, ha dit: "Pare, a les teves mans encomano la meva vida". Perquè màrtir vol dir testimoni. I en aquest cas es tracta d'un testimoni fundacional fonamental: l'Enric Grases. Màrtir i memòria del Moviment. Als qui l'heu conegut, no cal dir-vos res perquè segur que us ha aportat moltes coses. Als qui no l'heu conegut, dir-vos només que va ser un excel·lent consiliari, un bon capellà i un bon company. Tinguem-lo sempre present.

I, parlant de màrtirs, vull també fer memòria d'un consiliari laic que va morir aquest curs i al que potser no hem tingut la consideració deguda en el MIJAC. Es tracta d'en Josep Lluís Buil, de Risitas. Un home també edificant.

Us vull donar gràcies a tots, consiliaris, animadors, iniciadors-formadors, equip DISC i Comissió diocesana per com m'heu edificat i educat; per tot el que m'heu ajudat

a descobrir, per com m'heu ajudat a convertir-me en moltes coses. Estic en deute amb tots vosaltres. Vull tenir un record especial pel Natxy, una persona que m'ha impressionat com a persona i home de fe i compromís; pel Dani, encarnació de la racionalitat amable; per la Rita, carisma i optimisme, amabilitat i delicadesa; per la Martita, amb molt de cor; pel Manolo, anys i panys acompanyant-nos mútuament, i no li puc dir res més, que és el que ell em diu sempre que em dedica una cosa: "què vols que et digui, company?"; per la Sonia, que és constància, paciència i entrega; i pel Joan Manel, que l'he conegut més i millor últimament: il·lusió, amabilitat, naturalesa, sensibilitat.

Gràcies a tots i que doneu el mateix recolzament o més als qui ara accedeixen a la Comissió diocesana i a l'equip DISC. Enric Roig

9

Testimoni Comiat Manolo

M'ha costat molt d'escriure aquest testimoni, perquè penso que posar aquestes coses per escrit i llegir-les davant de tota l'Assemblea és una confessió que em compromet amb tots vosaltres. Tampoc he volgut aprofitar el testimoni que vaig fer ara deu fer 17 anys, malgrat les insinuacions malicioses d'en Joan Manel.

Bé, començo. Només he estat en aquesta "Comi" un curs, però he intentat portar el ritme de les meves responsabilitats des del primer dia amb ganes i amb un esperit positiu i "cañero".

Per què vaig assumir en el seu dia aquesta responsabilitat? Doncs per diverses raons: - Per superar el pessimisme que s'havia instal·lat a l'equip d'iniciadors davant l'absència de candidats i que amenaçava amb minar la moral de l'iniciador diocesà en exercici.

10

- Per les persones concretes que hi havia a la Comi i que certament m'inspiraven plena confiança per poder treballar en equip amb elles.

- Perquè la meva dona, tot i reconèixer que no era el millor moment familiar i que jo hi esmerçaria moltes hores que trauria d'altres dedicacions, em va dir que endavant... (a propòsit, encara continuo esperant algun cangur o acompanyant del MIJAC per estar amb el David i la Irene...).

Ha estat un curs en el que hem fet moltes coses (sí, ja sé que totes les Comissions diocesanes diuen el mateix, però deixeum'ho dir) i totes elles ens han unit més com a equip i com a companys de feina. Hem volgut (i crec sincerament que ho hem aconseguit) fer una feina callada, eficaç i il·lusionada que transmetés a tothom una entrega joiosa en el servei al Moviment.

Ens hem arremangat netejant la seu. Hem estat clars (encara que ens ha dolgut) amb la situació del centre de Trinitat Nova (allà vam descobrir que la Comi teníem una secretària particular!). Hem assumit la tasca de secretaria de forma col·legiada. Hem participat en la nova estructura del Consell C/B (la qual continuo creient que no és la millor per al moment actual). Hem intentat millorar la presentació i el contingut del Fem camí... en fi, com ja he dit un treball que ens ha fet estimar-nos més el MIJAC. Però, sobretot, vull agrair als membres de la Comi tota la paciència i comprensió que han tingut amb mi. He de dir que m'he sentit molt acollit, acceptat i estimat en l'equip. Gràcies, companys! En concret: - Agraeixo al Joan Manel la seva eficiència no només portant les reunions, sinó en la preparació i l'èxit del treball de la Comi.

Entenc que en faltar un membre de l'equip li ha tocat fer feines que no li corresponien directament.

- A la Sonia, la seva gran entrega des del cor i el patiment (en el sentit més grec del terme) que ens ha ajudat a ser pràctics i sensibles envers la realitat infantil del Moviment i el treball dels centres i de l'equip DISC. (Algun dia, Sonia, m'hauràs de dir com t'ho fas per empalmar treball, reunions i venir al centre sense dormir!).

- Al Quique pel seu saber estar, per l'esforç de venir a les reunions (que cada vegada li agraden menys), però sobretot per la seva gran espiritualitat en el quotidià i en molts moments puntuals (gràcies, Quique, pels dos recessos que hem compartit aquest curs).

I ara marxo mig content. Content perquè veig que queda una Comi bastant completa (quan ja vèiem al pobre Joan Manel fent de Superresponsecrecoordinador diocesà). I trist, perquè des de l'equip d'iniciació no hem estat capaços de trobar un nou (o nova) iniciador/a diocesà, encara que un de nosaltres farà de lligam entre els dos equips...

I encara podria dir moltes més coses, però crec que també és de savis saber quan has d'acabar. Per tant, només dir-vos que finalitzo aquesta etapa, però que espero continuar participant d'aquest gran regal de Déu que és el MIJAC des del meu centre i des de la iniciació.

VISCA! Manolo Juarez 11

Testimoni Comiat Sonia

Tota aquesta aventura va començar, tot just, fa quatre anys. Hem van regalar un caramel molt maco que es deia Equip Disc.

Quan et menjaves aquell caramel, eres capaç de formar part d’un equip que coordinava infants dels Centres de la Diòcesis, organitzar Coordinadores, treballar perquè la Campanya arribi a tots els infants de cada Centre, editar revistes fetes per ells, i mil i un sabors que pots gustar si et prens aquest caramel.

Durant dos anys vaig poder tastar la dolçor de compartir jocs amb els infants a les Coordinadores, i a conèixer altres realitats fora del meu centre, així com fer Equip amb altres animadors que ara son amics. També vaig tastar altres gustos més agredolços, com fer reunions fins tard, veure com a vegades la feina que fas no és suficient, o que els infants son més que allò que pots veure un somriure dibuixat a la seva cara, i tenen realitats molt dures.

Aquell caramel mica en mica es va acabar, i vaig tenir la oportunitat de canviar els papers, i ara, ser jo qui havia d’oferir aquests caramels. Aquesta tasca és la de Coordinadora Diocesana (no és un nom tan comercial com el del caramel Equip Disc, però si molt important).

Durant dos anys més, hauria d’assumir la tasca de ser membre de la Comissió Diocesana, portar el carro de l’Equip Disc, i continuar la vida d’animadora al centre…tot això, sumant la feina, i repartir fotos meves 12

als meus amics i família perquè no s’oblidin de la meva cara…complicat!!

Han estat dos anys de feina molt dura, de reunions de Comi els divendres rere divendres, de combinar horaris amb l’Equip Disc, de treure hores de son per acabar les tasques i que tot estigui a punt a les Coordinadores, d’arribar de treballar al matí, i veure’t uns quants glops de cafè per estar perfecte a les Assemblees, Coordinadores i altres tasques, i d’arribar al Centre cada dissabte per veure els infants del teu grup.

Estar al peu del canó durant pràcticament quatre anys ha estat molt esgotador. Però per altra banda, les hores de son perdudes, el cansament, les llàgrimes quan no arribes on vols, i les hores de feina invertides, s’obliden quan veus que estàs recolzat per el teu equip (centre, Comi, Disc), i per les persones que t’envolten (família, parella, amics), i sobretot, quan veus arribar als infants a cada Coordinadora amb un gran somriure, i t’abracen (o en el seu defecte, una palmada a l’esquena), i t’agraeixen el que fas amb els seus somriures divertits.

Molta gent ha passat per aquest equips durant aquests anys, que no em posaré a nombrar, perquè ja sabeu qui son (en el fons, som una família petita). Des de les Comis del Ride et Labora fins al famós Visca!, passant per totes les noies (espectacular!) que han passar per l’Equip Disc.

També tots els moments gaudits: TDI’s al bell mig de la muntanya suant i tallant canyes, fins a la reestructuració de les TDI’s més festives, i el compartir la Campanya del centre a la Fira de Centres. També les Coordinadores a Rivadeneyra, creuant els dits perquè quan acaben, l’edifici continuï sa i estalvi, i també els diversos centres que ens han acollit. I per suposat, totes les cares dels nens que han passat per Coordinadores, i dels sis Cajimers que he conegut, son records que no oblidaré d’aquests anys.

Vull donar les gràcies també, a tots aquells que m’han acompanyat en aquest camí. Des de la família que ha estat molt militant, retallant papers i enganxant murals fins a les tantes (la mare és una artista!), fins la parella que ha hagut de respirar profund més d’un cop per tenir paciència amb les meves preses i la meva angoixa, passant pels amics i per la gent que durant aquest temps ha estat una mica abandonada, mirant les meves fotos per recordar com soc.

Sempre que hi vaig a un casament, i veig que la gent plora, trobo que en lloc de llàgrimes haurien de donar el seu millor somriure, ja que aquell és un moment feliç.

Doncs vull fer lo mateix i recordar amb aquest testimoni de comiat que, encara que son molts anys de compartir coses, nervis i alegries, em trobo contenta de tota la feina feta.

Aquest curs serà un moment de canvis a la meva vida: dedicar més temps a la família i als amics que hem donen per desapareguda; poder anar més descansada amb la feina i no

fer bogeries amb els horaris, per tal de compaginar-ho amb la vida de la Diòcesis (la meva salut ja ha passat factura uns quants cops), dedicar més temps al Centre com a Responsable, així com participar més com Mijac al meu Llefià estimat, i a Sant Andreu que serà el meu nou barri d’ acollida, i per suposat, aprendre a conviure amb el Joan Manel, la part de la Comi que tinc a casa meva.

Sento no haver fet un estudi sociològic profund, com el del Dani Bueno, sobre que fer quan deixes una responsabilitat diocesana, però us puc assegurar que en aquests anys, he aprés que no he de posar dates de caducitat, ni fer plans a llarg termini, perquè em vull deixar sorprendre per la vida i gaudir de cada moment, sense angoixar-me pel que passarà després.

Així que ens veiem en les nostres properes reunions de Respons, SSEE, TDA’s i TDI’s, Assemblees, i allà on vulgueu. I també al carrer Peronella 15, amb cita prèvia, que la casa es petitona. Ànims a la nova Comi i al nou Equip Disc!

Sonia Rodríguez 13

Una nova etapa

Per una persona que dóna tantes voltes a les coses, que les pensa i repensa tant com jo, de vegades es donen situacions ben curioses quan, de cop i volta, sense estar-hi pensant en aquell moment, t'arriba la decisió a prendre, la solució als neguits que tenies (i que potser fins i tot desconeixies que tenies, com és el cas). I això em va passar a principis d'estiu.

Un dia, sense venir a res, quan feia temps que em plantejava que necessito estar activa,

estar associada a alguna història, moure'm, fer un servei, em va venir a la llum la decisió.

M'entestava en deixar enrere el meu món des dels 18 anys, el meu quart pis i qualsevol servei relacionat. Sentia que l’etapa ja s’havia tancat, que havia de buscar nous móns, noves realitats que fossin fins i tot més fàcils que el servei al mijac. Però perquè amagar un sentiment de pertànyer a algun lloc, un servei que conec i que sé que necessita mans? A què esperava? A que em vinguessin a buscar? Sabia que no ho farien. No gosarien mai a demanar-me res més.

14

De cop i volta, sense pensar en res, tenia la resposta a un munt de plantejaments de projecte de vida. Pertanyo al mijac, em crec el projecte, l’estil de vida que intento portar a terme. Sols l'havia d'adequar al què visc. A la meva manera de ser, a la vida que porto i a la que vull portar. Ja no tinc 18 anys. No tinc ganes de jugar, córrer, preparar mil i una reunions, estar al capdavant de res, no em veig amb energia (i el peu tampoc encara).

Prou faig construint casa meva cada dia. I

tampoc podia anar a un centre on hi haguessin moltes mancances. Encara em fa mal haver tancat Sant Medir, el dolor que vaig sentir en deixar els infants se'm fa present sovint, sobretot quan estic amb el Grup Jove o veig el quart pis encara per recollir, la llibreta per tancar....

I així vaig oferir les meves mans, limitades en saber que ja no sóc cap joveneta i que tinc que construir la meva vida, però amb ganes de donar-me als altres. Em sentia una mica egoista per posar condicions, però sé que no puc donar més que el que ofereixo,

donar-me a tot seria dolent per a mi, però sobretot per als altres. De vegades volem fer tant perquè creiem que és el que hauria de ser que ens ofeguem amb les obligacions que ens acompanyen i el que s’hauria de viure amb alegria acaba sent un turment per a tothom.

Ramon, tots els hem trobat a faltar. I ja no hi era el meu centre, els meus nens, Sant Medir. Em trobava representant una altra realitat, una altra manera de fer. M'ha costat i fins avui no he vist que em costarà una mica, que aquest primer trimestre ha de ser d’adaptació. Però sé que no només ho faig per mi, sinó sobretot perquè crec en la oportunitat que tenen els infants de ser escoltats, de ser respectats i créixer i fer un món molt millor, la oportunitat de posar una petita llavor de mostassa per créixer el mijac.

Rita Bofarull

Sabia on volia anar, però si calia, podia anar on fos, i he anat a parar a un dels centres que més a prop, amb qui més puc connectar i on puc aprendre a ser iniciadora i renovar-me. Ahir vam començar amb els infants i hi vaig anar per conèixe'ls tot i que, normalment, no estaré els dissabtes amb ells. I per conèixer l’equip, vell conegut i nou alhora, que ens hem de conèixer i acostumar.

I avui, avui he tornat a l'Assemblea d'animadors. He tornat a casa. M'he retrobat amb mil i un rostres, somriures còmplices, sorpresos, abraçades immenses, picades d'ull. Com si no hagués marxat. Tot continua igual, els mateixos acudits, sortides de mare i jo caient en totes les bromes com sempre o agafant-les tard.

I m'he sentit cuidada. Perquè no era fàcil.

No estaven part de la meva vida, els meus eterns companys de viatge, l'Asel•la i el 15

Coordinadores Diumenge al matí, Plaça Catalunya, Ens trobem a las 10:00 l’Equip Disc. Hem deixo les claus, no podem entrar a les oficines per acabar d’enllestir la coordinadora. Hem d’esperar al Pol que ens les porti. A tot això esperem al Miquel...no arriba.

el manual del bon ecònom i escullen un objectiu per treballar durant el curs.

Després, posen en comú els articles de la revista per començar a muntar-la. Des dels centres recordeu-vos de la portada!

Que és la gran oblidada de la revista!

A aquella hora, comença la cursa contra el càncer de mama i mentre van passant dones corrent per davant nostre, van arribant els primers centres, i amb ells la notícia que en Miquel s’ha obert el cap i que no podrà assistir, ah! i les claus de Rivadeneyra!

- Enrollaos vam fer la posada en comú del treball que veu fer als centres i ens vam posar mans a l’obra amb la segona part del lema. Que sapigueu que treballar amb enrollaos és tot un luxe, així que us convido a que participeu d’aquesta experiència!

Quan som tots, o casi tots, comencem amb el joc de presentació, tot un clàssic: Els pistolers!! Un cop ens sabem els noms (a grosso modo) anem cap amunt a fer feina. Ens dividim en les dues coordinadores i comença el treball: - Economia i revista comencen a treballar

16

Després del treball per coordis, ho vam posar tot en comú i vam fer el pica-pica.

Quan es van acabar les patates els centres van anar marxant. Fi de la coordinadora.

De la Primera Coordinadora superada, el

nou Equip Disc estem molt contents amb el treball que es va fer a Coordinadores.

Comentar també que en Miquel està bé, encara que s’obrís el cap i amb ganes, com tot el Disc que arribi la segona coordinadora per veure que tal ha anat el treball que hem fet per fer als centres! Des d’aquí us demano que no sigueu molt crítics, que és el nostre primer any i estem començant a pair això de treballar els diumenges!

surtin coses chules i que tinguem un logo que sigui l’enveja de les altres diócesis!

De moment us deixo delitant-vos amb el meu logo personal dins la Comi. És un logo que he fet inspirant-me en el meu amor vers els locals de Rivadeneyra i per tal d’intentar que se’m faci més amè el viatge cap a les reunions de la Comi.

Aprofito aquestes últimes línies per explicar-vos el CONCURS DEL NOU LOGO DEL MIJAC DE BARCELONA-TERRASSA!!!

En aquest Noticies Peludes s’obre el concurs per dibuixar el nou logo pel mijac Barcelona-Terrassa. Des de l’Equip Disc us demanem la vostra col·laboració per a que no surtin coses com el logo que ja tenim, aquest tan bonic.... Així que animeu als vostres infants a que facin un logo que sigui viable i agradable a la vista!! Esperem que

17

Seccio del consi

A tall de presentació Estimats amics i amigues, sóc nou en aquesta secció de la revista, i potser que em presenti una mica, abans de res. Em dic Miquel Álvarez i ja fa uns anys vaig néixer a Sant Andreu de Palomar.

Estant al seminari, el Jaume Fontbona (molts el coneixeu!) em va proposar de col·laborar com animador al Mijac.

D’aquells 2 anys conservo bons amics, i així vaig conèixer aquesta realitat que ara començo a acompanyar com a consiliari diocesà.

Nou curs, comissió diocesana renovada, equip disc... Per mi en aquests moments és fàcil parlar d’acollir la novetat que se’ns presenta cada dia en els nostres centres, amb un esperit renovat per tal de deixar-nos sorprendre per aquests infants, que van creixent i madurant.

“Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.”

(Ecc 1,9) Potser sí que en el nostre món tot torna a

18

passar d’una manera o una altra. Ara estem en aquest temps d’Advent i Nadal, que ens convida a viure també el Mijac com un temps d’acollida d’aquest Jesús que ve i se’ns apropa en cadascun dels infants. Això sona molt bé, però sabem que a la realitat no tot són infants “guais”: agraïts, motivats, dinàmics, divertits... Hi ha realitats molt difícils: infants emprenyadors, moguts, maleducats... Segur que us venen al cap rostres concrets amb cadascun d’aquests adjectius!!

Jo també, mentre escric, recordo experiències també fora del Mijac, pròpies o que m’han explicat. La última, un grup de tres infants que s’escapen escalant per la reixa de l’escola... amb 5 anys! Però tot això queda com anècdota, perquè malgrat tot, sabeu que és important el que reben i el que aporten al Mijac infants “difícils”. Perquè si vas coneixent l’entorn, d’on venen i per on es mouen, a poc a poc ets capaç de valorar els petits gestos, un somriure, un gràcies, un perdó... i adonar-te de com va avançant la llavor de l’Evangeli per obrir-se pas enmig de les dificultats.

Això és el que volia compartir amb vosaltres en aquest primer Fent Camí del curs. Al cap i a la fi, el nostre dia a dia al moviment és descobrir i ajudar a descobrir Jesús i el Mijac als infants i als altres animadors.

Miquel Àlvarez

Sabies que...

19

Renovaci贸 web del MIJAC de Barcelona i Terrassa www.mijaccb.org/bcn