Sessio d'Estudis MIJAC Barcelona 2011

SEE 2011 MIJAC de Barcelona i Terrassa Can Mas, 19 i 20 de febrer de 2011 UN SEMBRADOR VA SORTIR A SEMBRAR LA SEVA LLAVOR L’opció educativa del MIJAC “Un sembrador va sortr a sembrar la seva llavor” és el ttol d’aquesta SEE, ja tots ho sabeu. Alguns, suposo, ja heu reconegut la cita. En efecte, és l’inici de la paràbola del sembrador en la versió de l’Evangeli de Lluc (8,5). Estaria bé que la poguéssim llegir per centrar-nos. Algú s’anima?

Lc 8, 4-8 Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola: -Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.

I, acabat de dir això, exclamà: -Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.

Tots coneixem aquesta paràbola de sobres. Una paràbola fantàstca de Jesús, de la que intentarem extreure molta “chicha”. Per anar centrant-nos en la qüestó de l’educació, i perquè tots ens moguem dins un mateix marc o en un marc proper, voldria obrir sis temes a partr d’aquest verset primer, “un sembrador va sortr a sembrar la seva llavor” amb la paràbola de fons. Són les següents: creixement, compromís, experiència, comunicació, resultats i Jesús.

CREIXEMENT La primera cosa a dir, encara que és una obvietat, la direm per deixar-ne constància. Aquesta paràbola parla d’educació. No parla, encara que ho sembli, d’agricultura. La metàfora del sembrador li serveix a Jesús per explicar als deixebles què passa amb l’anunci o ensenyament de l’Evangeli.

Això de comparar educació i agricultura està en el pensament occidental des d’abans de Jesús i també després. Està en els textos de la flosofa grega, també està en el primer pedagog modern, Comenius, en Rousseau, està per tot arreu. Està tan inserit en el parlar sobre l’educació que utlitzem habitualment l’analogia de l’educador com a pagès que rega, poda, cuida, mima... la terra. Sobretot, en treu les males herbes. La paraula tutor, que fem servir a les escoles, prové del tutor agrícola: el pal que lliguem a un arbre que creix tort perquè creixi ben recte. També parlem de “preparar el terreny”, “esperar els fruits”, “cultvar-nos”, etc. Queda clar, doncs, que aquest tpus de llenguatge metafòric s’utlitza sovint en educació.

I s’utlitza perquè realment és una comparació molt bona. Hannah Arendt, en un text que té sobre educació, diu que l’educació és una qüestó capital de la humanitat perquè, senzillament, naixem.

L’educació té a veure amb donar resposta a les noves vides que neixen. Què hem de fer i què no hem de fer? Què li hem de donar i què no? Joaquim Franch, deia que “Educar és ajudar a créixer”, però moltes vegades no sabem com fer-ho. Com col·laborar a que l’infant “arribi a ser qui és”, parafrasejant el vell poema de Píndar?

Poso un exemple simple però clar. Fa uns dies, va venir el Giorgio, el meu nebot que tot just té un any i mig, a casa. El portaven els seus avis, els pares de l’Ana. El Giorgio jugava a entrar i sortr de dins de la casa al

pat i del pat a dins de la casa. Però a la porta hi ha una mica de marc i ens feia por que al passar s’ensopegués i es fés mal. Llavors, l’àvia deia que l’havíem d’ajudar a passar, que li havíem de donar la mà. I l’avi deia que no, que l’havíem de deixar fer perquè aprengués, encara que es fes mal. Ja dic que aquest és un exemple molt simple, però és un dels dilemes clàssics, no? Deixar fer o prevenir? Si li dones la mà, s’hi acostumarà i no serà autònom, però si es cau moltes vegades potser li agafa por i potser és millor que se sent capaç de fer-ho perquè més endavant ho faci sol, no? On està el límit? Què és millor per “ajudar a créixer”?

Respecte al creixement, una cosa més. Sempre posem els infants en el lloc de la planta i nosaltres en el lloc del sembrador, però al tanto que nosaltres també estem creixent. I malament si no és així. Sobre això, una frase de Maria Montessori. On ella diu mestre vosaltres poseu animador/a: “Un mestre no ha d’imaginar-se que pot preparar-se per a la seva vocació simplement adquirint coneixements i cultura. Per sobre de tota la resta, ha de cultvar dintre seu una acttud adequada en l’ordre moral. De manera especial, ha de netejar la seva ànima dels dos pecats mortals als que sempre són propensos els mestres: l’orgull i l’ira”.

COMPROMÍS Tornem al començament: un sembrador va sortr a sembrar la seva llavor. La frase ha estat escollida expressament per la seva redundància. En les versions de Marc i Mateu, només diu: “Un sembrador va sortr a sembrar”. La de Lluc afegeix: “la seva llavor”. Fantàstc, no? Encara més redundant. Sembla innecessari redundar tant, no?

Un sembrador va sortr a sembrar és com dir: un nadador va sortr a nadar, un caçador va sortr a caçar o un educador va sortr a educar. En la versió mijaquera hauríem de dir: un animador i una animadora van sortr a animar.

(Aprofto, entre parèntesi, per recordar que animar no vol dir fer de cheer-leader amb els pompons i tal, sinó , o bé donar ànims, i per tant energia, posar en acció, o bé donar ànima, alè, vida, personalitat... Tanco el parèntesi).

Les coses redundants semblen molt tontes però acostumen a insistr en el que és principal. Hi ha una escena genial a “Cartas desde Iwo Jima” (potser la millor de la pel·lícula), en la que uns soldats japonesos troben la carta que la mare d’un soldat americà li ha fet arribar. Després de narrar-li una sèries d’anècdotes sobre la quotdianitat als Estats Units, la mare s’acomiada del soldat dient-li: “Haz lo correcto porque es lo correcto”. I més endavant, un dels coronels japonesos que queda ferit anima els seus soldats amb la mateixa frase.

Les coses bones, les correctes, ho són perquè ho són i no necessiten argumentacions. Al contrari, quan comencem a divagar mentalment sobre el bé i el mal podem defensar moltes tonteries, però en el fons tots sabem què està bé i què no. Exactament això és el que li passa al sembrador. No necessita justfcar el que fa, senzillament ho fa. Agafa la seva llavor i la sembra. Jo crec que darrera d’aquesta redundància aparentment innecessària hi ha amagades tres paraules molt importnats: vocació, acció i constància. Tres paraules que tenen a veure amb militància, amb compromís. El sembrador és militant perquè surt a sembrar, així de fàcil.

Respecte a la vocació, no m’atreveixo a dir gaire cosa. Sí que repeteixo que quan una persona necessita argumentar moltes coses racionalment, donar moltes explicacions mentals a per què s’aixeca cada dissabte al mat per anar al MIJAC, és que la vocació no li està funcionant gaire. I no dic això perquè no calgui discernir les motvacions que ens fan ser animadors, sinó perquè hem de renunciar a una ideologia abstracta massa cerebral i sentr més el que se’ns mou a les entranyes. Un animador surt a animar perquè li surt. I en acabar repeteix les paraules del servent de l’Evangeli: “no mereixo recompensa, he fet només el que havia de fer” (Lc 17, 10).

Recordo que el Pol va dir fa uns anys que ell, si en comptes del MIJAC hagués entrat en un esplai, doncs estaria en un esplai, que no era fanàtc del MIJAC, per dir-ho planament. I un temps més tard deia que ell anava els dissabtes al MIJAC perquè estar amb el grup dels petts el feia feliç, era el que senta que havia de fer. I si veus al Pol un dia al centre amb els nanos ho entens perfectament, saps que està en el seu lloc. A la vocació se li afegeix aquí l’acció. Educar, fer MIJAC, no és un conjunt de coses que es creuen, la pedagogia del MIJAC no pot ser un cos teòric. L’educació en el MIJAC és el que es fa, el que passa, el que succeeix, amb el que surt de positu i el que surt de negatu. L’educació al MIJAC és l’acció encarnada en una realitat infantl concreta. És allò de “fets, no paraules”.

“Un sembrador va sortr a sembrar” té a veure també amb constància. Encara que el verset no ho diu explícitament, tots sabem que aquesta no és una acció aïllada. El sembrador s’encarrega del seu camp dia a dia. En educació és fonamental la constància. La meva germana i l’Ana treballen en un centre d’infants de carrer a Zona Franca, el Submarí, i estan preocupades sempre perquè els monitors marxen, cosa que implica que l’equip no es cohesiona perquè sempre està en construcció i que els infants senten abandonament cada cop que un d’ells marxa.

El compromís amb l’acció educatva és fonamental. Abans dèiem amb Hannah Arendt: com hem d’acollir les noves vides que arriben? Com hem d’integrar, de socialitzar aquests infants que estan creixent? I aquesta pregunta es fa més complexa quan ens adonem que estem intentant acollir uns infants en un món que no es precisament el paradís. Un món que no sempre els vol acollir, que no sempre està preparat per estmar-los, on no sempre trobaran un lloc a la seva mesura, on a vegades se sentran exclosos. Les eines que donem a aquests infants han de ser molt bones perquè puguin moure’s en aquest món no sempre fàcil i perquè puguin, quan ho creguin necessari, transformar-lo. Això és una responsabilitat molt gran, i demana un gran compromís.

EXPERIÈNCIA Fa un parell o tres d’anys, teníem un objectu diocesà que deia alguna cosa així com “que els infants facin experiència de MIJAC”. I molt sovint diem que hem d’educar des de la vida, des de l’experiència. I a vegades diem això i ho simplifquem massa, com volent dir que no hem de fer com a la catequesi o al cole. Però educar des de l’experiència, que és el que proposa la Pedagogia Actva, en la que ens englobem els moviments d’Acció Catòlica, és més que això. Intentarem entendre millor què és això de l’experiència.

El flòsof Walter Benjamin diferenciava experiències de vivències. I Jorge Larrosa, que ha estudiat molt aquest tema, les diferencia d’una manera ben senzilla. La vivència és “allò que passa” i l’experiència “allò que ens passa”. És a dir, a la nostra vida tenim moltes vivències, totes les coses que anem vivint, que van passat. Però algunes d’aquestes vivències, per alguna estranya raó, ens marquen, se’ns queden grabades a la memòria, als sentments, o ens ensenyen alguna cosa, n’aprenem alguna cosa, ens transformen, ens fan créixer. Aquestes són les experiències. És precisament per això que volem que els infants facin experiències de MIJAC, perquè l’experiència transforma la persona, l’ajuda a créixer. Si el MIJAC només proporcionés vivències als infants, en acabar el seu procés seguirien igual que quan van entrar, però no és així.

Ara fa gairebé un any, la Marta Candial, amiga i exalliberada de la JOC, va marxar per un any a Amèrica Llatna a fer una experiència que ella, a l’eucarista d’enviament, va anomenar “de sortda”. Experiència de sortda és un terme molt curiós perquè les experiències, precisament, sempre són de sortda. Si un no surt d’un mateix, no hi ha experiència. I us recordo que el sembrador va sortr a sembrar.

Que l’experiència és sempre de sortda ho diu la mateixa paraula. L’“ex-“ d’experiència és un infx que trobem també en paraules com exterior, estrany, estranger, exili, èxtasi... i en totes elles indica “fora de”.

Fora de mi vol dir assumir que no sóc el centre del món i que les persones no són satèl·lits que giren al meu voltant. Fora de mi vol dir que les meves paraules, creences, previsions, programacions i defnicions no poden encasellar el que va succeint. Fora de mi estc quan els esdeveniments em pillen desprevingut, sense control i em posen de cara amb “los otros”, aquells que estan fora de mi, que són desconeguts per mi.

Fa poc, al cole, vaig proposar als de 4t d’ESO una mini-actvitat d’una sessió que consista en dibuixar l’auca de la seva vida a nivell d’esbós i en pett. Però resulta que els va agradar tant que ens hem passat un mes fent auques, les auques de les seves vides. Les han fet en gran, amb molts detalls i materials, han quedat molt maques, ben cuidades, currades... I els nanos han explicat coses molt personals en elles, com els sentments que van viure quan es van separar els pares, o quan van fer l’amor per primera vegada, o quan van deixar el seu país... Ha estat l’actvitat de classe més intensa, currada i profunda d’aquest curs. I s’ha sortt dels meus càlculs. L’experiència no es pot programar. Per això, ser animador/a demana una acttud d’atenció constant. L’experiència pot arribar en qualsevol moment i l’hem de saber aproftar.

L’experiència sempre es dóna fora de mi i per viure-la he de sortr de mi. Reconèixer que l’experiè ncia es dóna fora de mi és reconèixer que l’altre, aquell amb qui em trobo en l’experiència i que me la provoca, no és meu. Els infants no són “els meus nens” ni “el meu grup”. No els puc encaixar en una determinada etqueta, no respondran sempre com jo espero o desitjo. L’infant és sempre misteri per mi, és un món en sí mateix. I per entrar en contacte amb ell, he de sortr de mi i entrar a casa seva. Aquesta és una acttud que cal cultvar.

Alhora, l’infant és mirall per mi i jo sóc mirall per l’infant. Perquè l’experiència es dóna fora de mi i a la vegada es dóna dins meu. Cada vivència cadascú l’agafa o la deixa passar, i a cadascú el marca d’una manera pròpia i diferent. L’experiència és per a cadascú la seva i a ningú li podem estalviar. Si li neguem a algú la seva experiència, li neguem també el conseqüent aprenentatge únic i irrepetble.

Per tant, l’experiència és subjectva, i ho és perquè nosaltres som éssers sensibles. Som com asfalt calent i els cotxes que van passant sobre nosaltres ens van deixant la seva marca. Si fóssim asfalt fred i dur, per més cotxes que passessin, ni ens enteraríem. Diu el profeta Ezequiel: “´Trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn” (Ez, 36,26). Aquesta sensibilitat que ens exposa a la petjada de l’altre, aquesta sensibilitat que en el fons ens fa tan fràgils, és alhora la que ens permet la transformació, sense ella ens estanquem, no creixem. I aquesta sensibilitat s’ha de despertar en la persona. Si s’adorm, ens tornem asfalt fred i insensible.

Aquesta és una de les tasques més difcils de l’educació, perquè tenim molts nanos i molts educadors endurits com pedres. Hi ha situacions tan dures, tan trencadores i doloroses, que la gent es va posant a sobre cuirasses gruixudes i impermeables per protegir-se del món. Però la cuirassa pesa tant que, a part de protegir, també apreta i no deixar créixer. Treure’ns cuirasses, treure cuirasses als infants, exposar-nos a la trobada amb els altres, és una fnalitat pedagògica fonamental.

Recopilant, perquè al MIJAC s’hi donin experiències, cal obrir-nos i ajudar als infants a obrir-se als altres, al que ens anem trobant. I perquè al MIJAC s’hi donin experiències, cal que siguem sensibles i ajudem als infants a despertar la seva sensibilitat. Aquesta experiència de trobada amb nous amics i nous centres, de deixar-nos tocar pels altres, la fem sovint als centres. A colònies, per exemple, és la que provoca les llàgrimes de l’últma nit.

COMUNICACIÓ I ara voldria que ens centréssim en la qüestó de la llavor. La qüestó de la llavor és fonamental, penso jo.

Per això Lluc ho afegeix: “un sembrador va sortr a sembrar la seva llavor”. I atenció perquè Jesús, una mica més endavant, quan els deixebles li pregunten pel signifcat de la paràbola, els diu que “la llavor és la paraula de Déu” (Lc 8, 11). La llavor és la paraula. De Déu, del sembrador o la nostra, tant se val ara. Per parlar d’educació el que ens interessa és saber que la llavor és paraula.

La deducció directa és que educar és escampar paraules. Avui, com que les nostres relacions comunicatves, i les dels xavals encara més, es donen sobretot per canals tecnològics (facebook, messenger, mail, mòbil, televisió...) tendim a entedre la comunicació com un procés tècnic. Agafo un missatge i l’envio per un canal

a un altre lloc fns que algú el rep. Penjo una determinada informació a mur del facebook, o la twitejo, o envio un sms. Però la comunicació humana és molt més que això.

No n’hi ha prou amb escriure els valors del MIJAC a la web i esperar a que la gent es convenci en llegir-los.

Quan he dit escampar paraules em referia a alguna cosa més semblant a plantar paraules en algú. I això jo no ho relació amb emissor-missatge-receptor, sinó més aviat amb trobada, amb interrelació i amb vida. És l’antc concepte grec de “logos spermatkós”, la paraula fecunda. Hi ha una relació directa entre sem-illa, sem-brar, sem-en... La paraula que es dóna i que està plena de vida, que fa germinar nova vida, que desperta vida en l’altre.

Es tracta d’això, de donar als infants alguna cosa que despert en ells nova vida, alguna cosa que germini en ells, que els tranformi i els faci donar fruit. I aquesta cosa pot ser una paraula o pot ser un gest o pot ser un testmoni o pot ser una acció... jo què sé. Donem moltes coses als infants, els sobreestmulem massa, però la majoria de les coses que reben dels adults estan buides, són superfcials. Crec que és molt important que sapiguem donar-los llavors.

Llavors riques de contngut. I per això penso que ens ho hem de creure molt. La trobada amb els infants el dissabte ha de ser un moment molt important, no pur intercanvi d’informacions. Cal que ens involucrem en el que fem, que ens donem molt autèntcament. Que la paraula o el testmoni que donem no sigui asèptc ni abstracte, sinó que sigui el fruit de la nostra experiència personal, que sigui creïble, coherent i transparent, que s’encomani, que sigui autèntc.

La llavor no pot ser qualsevol llavor, ha de ser la nostra. “Un sembrador va sortr a sembrar la seva llavor”.

Els animadors/es, el MIJAC, hem de tenir una paraula pròpia, un llenguatge propi, un estl propi, personal.

Els infants han de notar que la trobada amb nosaltres no és una tecnologia, no és un mecanisme industrial.

Es pot ser un educador molt bo, tècnicament molt correcte, però no mantenir una relació humana, personal, profunda, amb els infants. I això cal, i cada cop cal més, perquè els infants estan molt trencats per dintre i necessiten alè. Les eines, els mètodes, els objectus i les dates, la por i la madra, no poden ofegar en nosaltres les ganes de donar el nostre cor als xavals.

Hem d’evitar el proselitsme, no es tracta de vendre un producte. I hem d’evitar utlitzar grans shows per atreure al personal, perquè això després queda en res. Hem d’evitar fer preguntes si només acceptem una resposta com a vàlida. Hem d’evitar aproftar-nos dels infants perquè ens expliquin un cotlleo o perquè es ens facin una treneta si després, quan no ens interessa, no estem disposats a aguantar-los, per més pesadets que es posin. Hem de ser animadors i animadores honrats. Les persones només se’n refen de les persones honrades. Si donem llavors sospitoses no les enterraran en la terra bona del seu cor i mai donaran fruit.

I una altra cosa, quan la donem, evidentment, no podem esperar canvis espectaculars i miraculosos. Les nostres llavors no són càpsules Hoi Poi. Recordeu: “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i fnalment blat granat dins les espigues” (Mc 4, 26-28).

La paraula, la llavor, si és autèntca, si està plena de l’esperit, donarà fruit. Molt o poc, però donarà.

L’esperança i la confança han de ser virtuts molt cultvades per nosaltres, sinó el compromís educatu dura dos dies. He trobat fa poc per internet una entrevista a Moncef Marzouki, un metge de Tuníssia exiliat durant 20 anys a França. Quan li preguntaven com podia haver aguantat tant de temps, responia: Vengo del desierto y vi a mi abuelo sembrar en el desierto. No sé si usted sabe lo que es sembrar en el desierto.

Siembras en una terra árida y luego esperas. Si cae la lluvia, recolectas. No sé si usted ha visto el desierto después de la lluvia, ¡es como la Bretaña!. Un día, usted marcha sobre una terra completamente quemada, luego llueve y lo que sigue, usted se pregunta cómo ha podido producirse: tenes fores, verdor...Todo simplemente porque los granos ya estaban ahí...Esta imagen me marcó de verdad cuando era niño. Y, en consecuencia, ¡hay que sembrar! ¡Incluso en el desierto, hay que sembrar! Y es de esta manera que veo mi

trabajo. Siembro y si mañana llueve, está bien, y si no, al menos los granos están ahí, porque ¿qué va a pasar si no siembro? ¿Sobre qué caerá la lluvia? ¿Qué es lo que va a crecer, piedras? Es la acttud que adopto: sembrar en el desierto...

RESULTATS Fins ara no hem sortt gaire del primer verset de la paràbola. Un sembrador va sortr a sembrar la seva llavor. Però la paràbola contnua, i Jesús ens explica què passa amb aquestes llavors. Hi ha una part de la llavor que cau sobre el camí, on els homes la trepitgen i els ocells la mengen; és el missatge que ningú sent.

Una altra part cau entre les roques i no té terra on arrelar; és el missatge que algú sent però no escolta. La tercera part cau entre esbarzers i cards, la llavor creix però les altres plantes l’ofeguen i mor; és el missatge que algú sent, escolta, però no es creu. I fnalment la llavor cau sobre terra bona i dóna molt de fruit; és el missatge que algú sent, escolta i creu, l’interioritza, el fa seu i fa que doni fruits.

Jesús s’està centrant en els resultats. I no és gens ingenu: només una quarta parta ha donat fruit. La resta ha estat estèril. D’entrada, això ens sorprèn perquè vivim en una cultura capitalista de l’efcàcia. A tot li busquem l’aplicació, la utlitat, la màxima efciència. I tendim a entendre també així l’educació. Però hem d’intentar defugir-ho una mica. Com a mínim en el terreny interpersonal i educatu. Les relacions entre les persones no poden quedar reduïdes a una simple raó de rendiment.

I tampoc s’hi val sempre el “mirem la cara positva de la moneda”. Siguem esperançats però alhora honrats, els resultats no han estat bons. Penseu que aquest sembrador ha perdut un 75% del seu capital inicial trant la llavors fora de la terra llaurada. I aquí hi ha una pregunta important: què li passa a aquest senyor? Per què tra les llavors fora del camp? Una cosa és que se li escapi una mica, però més de la meitat?

Això em retorna a les paraules de Marzouki: sembrar al desert. On estan els límits del camp en un desert?

Jo crec també que aquí ens traeix la nostra concepció de “camp”. Jesús té una visió molt més àmplia del camp. El camp no és només la “terra bona”. El camp és una cosa més universal, més oberta. El sembrador de la paràbola sembra on ningú sembraria, allà on ningú espera res de bo.

Crec que aquí se’ns presenta molt clarament una acttud fonamental de Jesús. Cal adreçar-se a aquells a qui ningú s’adreça, aquells que són considerats inútls, estèrils, inefcaços, no rentables. Em sembla que això queda encara més clar al costat d’altres paràboles com la del fariseu i el publicà o la del bon samarità. On tothom esperava grans benefcis, no se n’ha donat cap. I on ningú esperava res de bo, s’ha donat molt de fruit. Aquí Jesús està jugant amb els límits del camp i amb les nostres creences. El camp està fora del camp.

La missió del sembrador sobrepassa els límits convencionals del camp. Jesús ens crida a apostar per aquells per qui ningú aposta encara que sapiguem que no donaran fruit.

Acostumem a fer queixes del tpus: “Sempre són els mateixos” o “han estat els quatre de sempre”. I segurament sigui cert. I tnc la sensació que molt sovint voldríem tenir només als infants que ens funcionen.

Però precisament per ells no som necessaris. Els nanos més molestos, els que no fan mai cas, els que sempre estan cridant l’atenció, els que no són capaços d’estar-se una estona tranquils, els que no aporten res d’interessant, aquests són precisament els que necessiten el MIJAC. Els nanos que no troben el seu lloc a l’escola, els que se senten rebutjats per la seva condició social, racial o sexual, encara que no ens agradin, encara que no treballen tan bé com els altres, són els nanos pels que s’ha fet el MIJAC. “El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts” (Mt 9, 12).

JESÚS Fins ara hem fet veure que el sembrador del que estem parlant és un personatge hipotètc. Però la imatge ens diu molt més, ens parla d’algú que coneixem. Jesús és el sembrador que “va sortr a sembrar la seva

llavor”. La seva vida va ser una tasca incansable per sembrar entre els seus, i va donar exemple fns a l’últm moment, com un bon educador.

Tot el que hem dit fns ara ho podem aplicar a Jesús. Ell és l’exemple del militant: actu, compromès, constant, vocacionat. Ell acompanyava gent en creixement, sabia respectar els processos dels altres, sabia donar llavors que transformaven els altres, sabien generar experiència al costat dels altres. I Jesús va apostar sempre pels últms. Va apostar tant per ells que fns i tot s’hi va identfcar: “La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal” (Mc 12, 10), “De Natzaret en pot sortr res de bo?” (Jn 1, 46). I va acabar morint com un últm, com un pett, com la llavor que ha de morir per donar fruit.

A Jesús li deien Rabí, que vol dir “mestre”. O sigui que Jesús era educador. És curiós que el fll d’un fuster canviés radicalment de vida i es posés a ensenyar, oi? Així, de cop, sense més. Què el deuria captvar per dintre per prendre aquesta decisió? Cal dir que l’educació és una qüestó molt important pels jueus. Al mat, quan preguen el Xemà, diuen: “Tu, Déu, el nostre Déu, ens has estmat amb un gran amor; pare nostre, rei nostre, ens vas donar grans dons i més que grans, en atenció als nostres pares que van confar en tu i als que vas ensenyar les lleis de la vida. Sigues també generós amb nosaltres i ensenya’ns, pare nostre; tu, el misericordiós, compadeix-te de nosaltres i dóna’ns la facultat de captar i entendre, escoltar, ensenyar i aprendre, guardar, posar en acció i mantenir tot la saviesa del teu ensenyament”. L’educació és un tema capital pels poble jueu. També ho era per Jesús.

El que també és curiós és que Jesús té una manera d’ensenyar molt pròpia. Jesús no va a viure a casa dels seus pupils i els ensenya aritmètca o flosofa, com feien els sofstes, els professors grecs. Jesús no es tanca en una comunitat elitsta i espera que qui vulgui s’hi apropi, com feien els essenis. Jesús no fa tampoc com els mestres de la Llei, els altres rabins que surten molt a l’Evangeli i que Jesús critcava sovint. Aquests anaven pels pobles moralitzant la vida de la gent i a sobre, després ells mateixos no complien el que deien o feien trampes. Jesús no era dogmàtc, com a vegades és la nostra evangelització. Jesús tampoc era abstracte, com els mestres zen. Tot i que segurament Jesús veuria coses bones i aproftables en tots aquests models.

No va seguir cap d’aquests models, va inventar el seu propi model. És que, sobreot, Jesús tenia una autoritat pròpia, atreia a la gent. Diu l’Evangeli de Marc: “Després van anar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen! I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea.” (Mc 1, 21-22.27-28) El model de Jesús, com ens explicava el Kike el cap de setmana de la sortda de responsables i iniciadors, es basa en el seu seguiment. No es tracta d’entendre uns conceptes, de creure uns dogmes, d’interpretar uns enigmes ni de respondre uns exàmens. Que Jesús sigui el teu mestre signifca seguir-lo a ell, a la persona.

Tenir-lo com a referència, viure una vida com la seva. El seu missatge, la seva llavor, és ell mateix. Viure amb ell, trobar-se amb ell, era sempre una experiència, ningú quedava indiferent (el gerasenc endimoniat, el desè leprós, la samaritana, Zaqueu, etc.).

Jesús tenia un llenguatge propi. Estava molt preocupat perquè la gent escoltés i comprengués. La paràbola que estem seguint l’explicava al deixebles precisament per això, perquè no tot el que es diu s’escolta i es comprèn. Molt sovint el sentm dir a l’Evangeli: “També vosaltres sou incapaços d’entendre-ho?” o “Qui tngui orelles per escoltar que escolt”. Per això parla amb un llenguatge senzill, amb imatges que tothom podia identfcar. A les paràboles parla de bodes, de roba, d’agricultura, de pesca, d’administració dels béns, de pastura, etc. Utlitza elements del treball, de la quotdianitat de la gent perquè l’entenguin millor.

Si seguim l’Evangeli de Marc, per exemple, descobrirem a Jesús amb unes acttuds i en un munt de situacions semblants a les nosatres els dissabtes al MIJAC: Jesús llegeix en l’interior de la gent (Mc 2, 8-9), està format i sap relacionar-ho amb la vida (Mc 2, 25-26), interpel·la (Mc 3, 4), s’indigna i entristeix quan els altres no volen entendre (Mc 3, 5), treballa en equip (Mc 3, 13-15) i organitza aquest equip (Mc 6, 7-12),

instrueix perquè estma (Mc 6, 34), té una mirada profunda per desemmascarar les trampes (Mc 7, 9-13) i per fxar-se en les pettes coses (Mc 12, 41-44), està obert a aprendre (Mc 7, 14-30), posa límits (Mc 8, 12), renya (Mc 8, 33), no es creu únic (Mc 9, 38-39), exigeix una mica més (Mc 10, 21), no dóna les respostes d’entrada sinó que pregunta (Mc 10, 51), és lúcid per escapar de les trampes (Mc, 12, 15-17), sap què és l’important (Mc 12, 28-31), reconeix el que no sap (Mc 13, 22).

Jesús no ens pot donar una resposta didàctca ni unes eines adequades als problemes actuals, però sí és un referent com a model de persona, coma direcció en la que créixer, com a camí a fer, com a testmoni a donar. Tot el que fem al MIJAC, sigui amb els recursos que sigui, ha d’estar amarat del seu estl de vida.