FUSTER I EL MÓN EDUCATIU Xavier Serra Benvolgut alcalde, benvolguts regidors, benvolguts pares i companys. El director de l’Institut, en Vicent Baggetto, m’ha encomanat fer un discurset per a donar-li una certa pompa acadèmica a l’acte. Ja s’hauran adonat que aquest no és un institut qualsevol: si l’institut es digués, per exemple, botànic Cavanilles supose que hauríem de fer un herbari; si es digués San Vicent Ferrer, hauríem fet, com a mínim, una missa; si es digués Ferrer i Guàrdia… hauríem d’anar tots a la presó, ni que fos de visita. El fet que es diga Joan Fuster, per sort, ens permet estalviarnos la missa, l’herbari i la presó. No ens permet, però, estalviar-nos el discurs. Ara: fer un discurs emfàtic, de retòrica ampul·losa, carregat de frases solemnes i d’adjectius inflats també estaria desplaçat. Ni tampoc no tindria sentit entrar en temes que ja han estat tractats per escrit o que requereixen la preparació de l’especialista. La ocasió, m’ha semblat, és prou bona per a tractar un tema nou: Fuster i l’educació. Fuster no tenia massa confiança en l’educació convencional. Ni en la convencional, ni en l’alternativa. De fet, és un dels temes que a penes tracta. A penes hi ha en tota la seva obra reflexions extenses sobre l’educació i les poques que hi ha estan carregades d’ironia i de sarcasme. Com per exemple aquesta, que es troba en un catàleg de pintura titulat Exploració de l’ombra i que diu: “Tot s'aprèn, en aquesta vida. Tot. El bé i el mal, hem d'aprendre'ls. No hem nascut constitutivament bons, com pensen els rousseaunians; ni tendencialment dolents, com suposa la tradició hebrea, siga luterano-papista, siga freudiana. D'altra banda, el bé i el mal –o: el Bé i el Mal– són construccions ideològiques a posteriori, que no tenen res a veure amb el fet primari i tou d’una criatura acabada de nàixer. Però hem d'aprendre a mirar, a menjar, a caminar, a parlar, en una primera fase. Després, aprenem la resta. En diuen «educació». D'entrada, ens ensenyen a dominar els esfínters, i cal reconéixer que aquesta operació és, fins ara, l’única cosa capaç de justificar la pedagogia. Els nens han d'aprendre com i on han de cagar, per exemple. El problema, que va del pet al rot, de la suor a l'ejaculació, va mes enllà dels esfínters, i abraça l'íntegra fisiologia de l'individu. Ho hem d'aprendre, això. I hem d'aprendre a llegir i a escriure, i les quatre regles, i els programes oficials de les escoles. Però, simultàniament, hi aprenem l'orgull, l'afectació, la caritat, un o altre ofici, les lleis de la tribu, el valor dels diners, la ira, matar, la predisposició a ser víctima, a escoltar Bach o Count Baisi, les maniobres del sexe, les facultats del sil·logisme... Res no ens ve donat, pel fet de nàixer, sinó un cos
innocent, i el plaer i el dolor que puga rebre. A través del plaer i del dolor, a la llarga, ens inculquen «principis». ¿Quins? Prou que ho sabem, quins. Som fills de la història, «hereus», i per tant, fabricació de classe, de secta, de família. La gràcia del fet és que, malgrat tot, aquesta estranya producció de l'home que és l'«home» haja arribat a inventar la hipòtesi de la «llibertat».” Ja veuen que, malgrat el sarcasme que destil·la l’escrit, el final és esperançat. L’educació és un fet ineluctable i, sovint, és un fet sinistre, però també, en els millors casos, pot ser una porta oberta cap a la llibertat. Potser serà una llibertat il·lusòria, condicionada, però no en tenim d’altra. És clar que allò que anomenem “el sistema educatiu” ha experimentat un canvi notable des dels temps en què Fuster anava a l’escola fins al nostres dies. Com tots vostès ja saben, Fuster va nàixer al carrer La Punta. Així, com que parava a prop, els seus pares van decidir enviar-lo al parvulari de les monges de l’Asil de l’Encarnació. Després, passà a una escola que avui ja no existeix: al Centre Escolar de don Ricardo Lapesa, que era al carrer Cullera. Don Ricardo, que al cel sia, tenia una gran habilitat pedagògica per a repartir calvots inesperats. Més endavant, Fuster passà a ser alumne de l’Escola-Jardí. Rememorant aquella època escriví en un article de “La Vanguardia” el següent: “L’Escola-Jardí, entre nosaltres, va ser un projecte d’esquerres. Recorde –devia ser avançat el 31 o ja començat el 32- que, al meu poble van organitzar la “Fiesta del árbol”. Ens van dur als escolars a una cerimònia de plantar i transplantar arbrets. Eren unes plantacions sense futur, però de bona intenció. Vaig tornar a casa amb una bandera tricolor, de paper, i el meu pare, que era més carlista que Don Carlos, em va obsequiar amb una enèrgica bescollada. Va ser la meua primera experiència política.” Acabada la guerra, Fuster encara assistí alguns anys més a l’EscolaJardí, fins a acabar el batxillerat. Després, passà a la Universitat, gràcies al fet que el seu pare, que fabricava santets i maredéuetes de fusta, tingué molta feina al taller, perquè calia reposar tots els sants i marededéus que s’havien cremat els anys anteriors. Ell mateix va escriure sobre els motius que el portaren a estudiar la carrera de Dret: “En aquella època –diu-, una família com la meua no imaginava més que dues bones carreres per a un fill: Dret, ‘perquè té moltes eixides’ – podies ser inspector de duanes, jutge, registrador de la propietat, ¡notari!,
de tot-, o metge… Les altres carreres quedaren descartades. Tenien dificultats o calia estudiar-les a Madrid: eren poc viables”. Fuster exagera, en aquella època, a València, en realitat només es podia estudiar una carrera de profit: Medicina. L’estudi de la carrera de Dret, al mateix Fuster, quan intentà exercir-la, li donà un magre resultat. És curiós que ací hi haja hagut tants advocats quan, de fet, gairebé mai no hem viscut en allò que se’n diu “un estat de dret”. Però en fi… pitjors eren les altres dues carreres, Ciències i Filosofia i Lletres. Pitjors en una època en què no hi havia a tot el País Valencià més que cinc o sis instituts. Què es va trobar Fuster a la Universitat? “Recorde –diu- que en el meu curs, a la Facultat de Dret, de vuitanta alumnes, hi havia un comunista, dos o tres falangistes i dos valencianistes; la resta era una massa amorfa que s’estranyava que hi hagués algú amb preocupacions d’aquesta mena.” Fins ací la cita de Fuster. A la Universitat no es va solament a fer activisme polític. Es va, també, a d’altres coses. Ara, si en la universitat no trobeu aquesta mena d’inquietuds, mal senyal. Sobre els professors que va tindre en la Facultat què voleu que us diga: amb algun d’ells, anys després, va mantindre una agra polèmica. Ja el 1950, tres anys després d’acabar la carrera, va deixar en ridícul, en una revista de Mèxic, el seu professor de Filosofia, Francesc Alcayde Vilar. Alcayde havia estat valencianista abans de la guerra. Però només acabar-se la guerra va escriure un discurs titulat “El concepto de nación en José Antonio”. Vull recordar aquest fet perquè de vegades s’ha dit que Fuster s’equivocà políticament, que no va saber aprofitar i enllaçar amb el valencianisme anterior a ell, etcètera, etcètera. Els qui han mantigut aquesta teoria de l’equivocació política de Fuster, evidentment, ignoren que la major part dels regionalistes anteriors a Fuster, i també la major part dels posteriors, eren de la mateixa fusta que Alcayde Vilar. Sobre el seu batxillerat, que és el que ací més de prop ens toca, Fuster deia que havia estat “dolç” i “inútil”. En un altre lloc, diu que fou d’“un escolasticisme rupestre”. Ací i allà, escampats en la seva obra, hi ha fins i tot records –mals records- d’algunes assignatures concretes. Així, en un article del 1964, escriu: “Hi ha gent, pobles o cultures que s'arroguen el monopoli de la “universalitat”, i desdenyen els altres, o gairebé tots els altres, com a “apèndixs”, “anexos” o “formes subalternes” de la seva posició. A l'“universal” es contraposa el “local” o el “particular”. […] Mai no he arribat a comprendre per què, en els manuals de literatura espanyola que jo
vaig estudiar en el Batxillerat, les novel·les de Blasco Ibáñez ambientades a València o les de Pereda situades a la Muntanya rebien la qualificació displicent de “novel·les regionals”, mentre que les de Galdós o les del Pare Coloma que s'esdevenien a Madrid escapaven a l'encasellament denigrant.” Per què Pérez Galdós, que no ha venut ni un llibre més enllà dels Pirineus, era considerat un autor universal i, en canvi, Blasco, que triomfà a França i a Holliwood era considerat regional? La resposta és fàcil. Fuster hagué de passar, primer, per l’educació que es subministrava als xiquets en el temps de la Dictadura de Primo de Rivera; després, per l’educació del temps de la Segona República, amb “Fiestas del árbol” i coses per l’estil, i, després, encara, per l’educació nacional-catolicista de la dictadura de Franco. I tots els manuals que hagué d’aprendre a l’escola, al batxillerat i a la Universitat tingueren una cosa en comú: negar els valencians: negar la llengua, negar la història i negar la cultura dels valencians. No es estrany, doncs, que l’única referència netament positiva a l’educació que he sabut trobar en l’obra de Fuster parle del carrer, perquè el carrer era l’únic que ens havien deixat: “Quan jo era petit -diu- no parava a casa sinó les hores imprescindibles de menjar i de dormir: anava a l’escola, i en sortir-ne, el meu món era el carrer. Devia tenir cinc o sis anys, a tot estirar, i ja m’hi deixaven córrer. Al carrer jugàvem, renyíem, apreníem males paraules i secrets increïbles. Era una altra ‘escola’, allò: potser no gaire selecta; ben útil, tanmateix. Els nens actuals del meu poble encara conserven aquesta opció. Tot i que, a Sueca, com a tot arreu, els carrers tendeixen a convertirse en carreteres, els pares encara no imposen restriccions a les criatures. La influència de la llar i de l’aula, generalment oclusiva, hi tenia i té aquest contrapès. Ho he pogut observar, i sovint, per exemple, amb la qüestió de l’idioma. En estendre’s la moda castellanitzant a les famílies acomodades del món rural, els infants víctimes de la maniobra eren –i són- reabsorbits pel vernacle rutinari en les relacions de carrer.” El carrer. El carrer que va conèixer Fuster, és clar, ara ha passat lamentament a la història, fins i tot a Sueca: els cotxes i les video-consoles i els Antonio Anglés, reals o hipotètics, s’han carregat el carrer. I, ara, tot això, les males paraules, els secrets increïbles i, afortunadament, també l’idioma, els xiquets ho han d’aprendre a l’escola. A l’escola i a l’institut. Fins i tot els escèptics en matèria d’educació, ho hem d’admetre això. D’altra banda, l’escola i l’institut d’ara són millors que els que va haver de patir Fuster. Vull creure que són millors, perquè si no ho tenim molt negre.
Ara: com va ser possible que a Sueca aparegués un Fuster? Quina altra educació va tindre? Perquè, evidentment, el carrer no ho explica tot. Com no ho explica tampoc, en el seu cas, l’educació que va rebre dels pares. La resposta està en unes llibretes que encara es conserven a la Casa Fuster. Unes llibretetes on, des dels tretze anys, anava anotant els llibres que comprava: el 1936, adquirí 37 volums, 8 dels quals eren escrits en català; el 1937 en foren 15 i 1, respectivament; el 1938, 32 i 8; el 1939, 53 i 11. Un registre de llibres pot semblar una cosa freda. Ateses les circumstàncies –duríssimes– d’aquells anys, no crec, però, que aquest registre ho siga. Fuster va ser un adolescent obsedit pels llibres. Llegí, al llarg de la vida, una fabulosa quantitat de papers. Ara: en la tria d’aquestes lectures, ja des de l’adolescència, va fer servir un criteri, una selecció: sempre que pogué, llegí papers relacionats amb el seu país. No va ser el típic lector febrosenc, escapista i gratuït. El percentatge de llibres en valencià que adquirí Fuster entre el 1936 i el 1939, i en períodes posteriors, no corresponia ni de bon tros al percentatge d’aquests llibres que podien subministrar les llibreries i quioscos de València o de Sueca. Fuster buscava el llibre en valencià i buscava el llibre de temàtica autòctona. En definitiva, Fuster va haver de buscar en la lectura allò que l’escola li negava. Esperem que la nostra societat genere en el futur més Fusters. Però esperem també, perquè seria un bon senyal, que els genere des de l’educació convencional i, sobretot, des de l’escola pública.