Lloança a Joan Fuster

LLOANÇA A JOAN FUSTER 9 D’OCTUBRE DE 2016 En un dels seus llibres més emblemàtics, Nosaltres els valencians, Joan Fuster qualificava la conquesta i la colonització del segle XIII com l’acta de naixement del poble valencià. El 9 d’octubre, dia de l’entrada de Jaume I en la ciutat de València, és el dia nacional del País Valencià, el dia que començà a existir el nostre país.

Han passat quasi 800 anys des d’aleshores. Quasi vuit segles en què el poble valencià ha passat per moltes vicissituds, des de derrotes i moments foscos que l’han portat quasi a l’extinció, a no quedar ni tan sols en la memòria dels mateixos valencians, fins a moments de recuperació i represa que han fet que tot semblara possible de nou. Que fora possible de nou un futur com a valencians. I en això, Fuster, ha tingut un paper molt important.

Però ens en recordem encara, de Fuster? El recorden, el recordem, encara els suecans?

Antoni Furió, en el pròleg a la tercera edició del llibre Elogi del meu poble, publicada fa deu anys, el 2006, es preguntava sobre com de desconegut continuava sent encara Joan Fuster entre els seus paisans. En aquell pròleg, feia referència als nombrosos homenatges que se li continuaven retent, als monuments com aquest on ara ens trobem, als treballs d’investigació sobre la seua figura i la seua obra, al seu nom en la toponímia de la nostra ciutat i també a l’institut que porta el seu nom. Tot i així, no s’estava de preguntarse: “El coneixen de veritat les noves generacions, aquells que han començat a llegir en aquests tretze anys (ara hauríem de dir 24 anys, que són els que han passat ja des de la seua mort), aquells que estudien, llegeixen, creixen i es fan adults en les aules i en els patis de l’institut que porta el seu nom? ¿No els resultarà, per això mateix, una referència antipàtica, distant? ¿Lluny, molt lluny, dels seus problemes i dels problemes d’ara?”

Són preguntes que continuen vigents, perquè Fuster i la seua obra són massa importants, i, sobretot, són massa importants per als suecans, per a quedar només en el record, en monuments, en homenatges i actes de reconeixement, o en el nom de carrers i d’instituts.

La seua obra continua interpel·lant-nos directament, en tant que valencians i en tant també que ciutadans del segle XXI. L’obra de Joan Fuster és

immensa i no es redueix només al seu vessant acadèmic, sinó que té també moltes altres dimensions: cívica, política i fins i tot educativa.

Fa uns anys Xavier Serra, professor i antic alumne del nostre institut, ens regalava un article sobre Fuster i el món educatiu on venia a dir que l’homenot de Sueca no tenia massa confiança en l’educació tradicional.

L’època obscura que hagué de viure, pel que fa a l’ensenyament, es veia alleugerida per l’altra escola, el carrer, i sobretot pels llibres. Fuster buscava en la lectura allò que l’escola li negava.

Fuster, si les circumstàncies li ho hagueren permès, hauria volgut ser un erudit, un estudiós de la cultura, un historiador social de la llengua i la cultura dels valencians. Són impagables, per la seua lucidesa i alhora la seua amenitat, els seus estudis sobre Ausias Marc, Sant Vicent Ferrer, sor Isabel de Villena i els clàssics valencians en generals, també sobre els autors de la Decadència o sobre la literatura catalana contemporània.

Però Fuster no s’hi podia dedicar a temps complet. Ell mateix es definia com un jornaler de l’escriptura, perquè havia d’escriure molts articles, en la premsa i en revistes, per a poder subsistir, per a guanyar-se la vida. Només el 1983, quan es va incorporar a la Universitat de València, va poder deixar d’escriure articles periodístics per a dedicar-se realment al que havia estat la seua passió: la investigació en història social de la cultura, que ens ha deixat llibres tan esplèndids com Poetes, moriscos i capellans o Heretgies, revoltes i sermons.

No seré jo qui diga que aquest és el vessant més important de Fuster, que era, abans de tot, un escriptor. Però sí diré que entenia l’ensenyament com una de les tasques més útils i interessants, sobretot a través del diàleg amb els alumnes, amb la incitació als joves investigadors perquè estudiaren el segle XV, la influència italiana en la literatura i tants altres temes. O, més en general, i com li confessava a Josep Pla ja el 1962, quan encara només tenia quaranta anys, que el seu objectiu era el de formar uns quants grups de valencians inquiets, curiosos intel·lectualment i capaços de qüestionar una societat valenciana meninfotista i satisfeta d’ella mateixa. Escoltem-lo en les seues pròpies paraules: “Escric molt; potser escric massa coses que no m´interessen, però no hi ha més remei. Visc a Sueca, on la vida és tranquil·la. Cada setmana faig una

escapada a València, de vint-i-quatre hores, per veure-hi gent i parlar-hi, naturalment. De tant en tant pujo a Barcelona. Sembla que tinc molts amics i no em falten algunes persones que m´odien cordialment, no sé per què.

Com a escriptor he assistit a alguns congressos més o menys internacionals d´escriptors –on m´he ensopit sobiranament, però que m´han permès de fer turisme en bones condicions; he viatjat una mica, molt poc, sobretot per falta de possibilitats econòmiques; he fet conferències, mítings i sermons (s ´entén profans) des dels estanys de Salses a Guardamar; he obtingut algun premi… Sóc un gran treballador i, com que l´afirmació és una veritat literal, no vull que me la neguin, i l´única cosa que lamento és que la necessitat de guanyar-se la vida a força d´escriure em deixi ara tan poc temps per a llegir. Llegir és l´única cosa que m´ha divertit sempre. I no voldria morirme sense haver deixat en funcionament i “en forma” al País Valencià, uns quants equips d´intel·lectuals capaços de remoure –o almenys d´intentar-ho aquesta societat en perpètua somnolència digestiva…”

L’any que ve s’acompleixen els 25 anys de la seua mort, i d’ací sis, els cent anys del seu naixement. Serà el moment de tornar a pensar Fuster. El valor i el significat de la seua figura no sols li l’hem d’atorgar per la influència i la repercussió dels seus llibres, sinó també per tota la seua tasca cultural i el seu compromís cívic. Per a Fuster, la societat s’ha de construir amb valors com la convivència, la justícia i la llibertat. És això el que ell reclamava per als valencians, que primer, abans de tota altra cosa, s’havien de reconèixer com a valencians. I amb això tornem al 9 d’octubre, acta de naixement del poble valencià, i a les paraules del nostre veí del carrer Sant Josep: “Si el 9 d'octubre serveix, almenys, per demostrar que, no tots, però la "immensa majoria" dels valencians volem "desalienar-nos", la festivitat tindria una importància decisiva. [...] Si el poble respongués com a "valencià" -de la Sènia al Segura- en les afinitats essencials, ja seria una modesta victòria. Però la victòria definitiva demana anys.”

Miquel Furió i Diego

09-10-2016