L’AMPA “IES JOAN FUSTER” curs 2008-2009 Aquest procés engloba el conjunt de mesures que busca configurar un espai únic europeu per a l’educació universitària. Els seus precedents són la carta magna d’universitats, firmada el 1988 pels rectors de les universitats europees i, el 1998, la declaració de Sorbona, que firmaren els ministres d’educació d’Alemanya, Itàlia, França i Anglaterra. Un any més tard, 29 ministres d’educació europeus, entre ells l’espanyol, firmaren la declaració de Bolonya que estableix els fonaments dels ensenyaments superiors i fixa la data de finalització de la convergència educativa a l’any 2010. En reunions posteriors -a Praga (2001), a Berlín (2003) i a Bergen (2005)- s’acorden modificacions i s’afegeixen al pla més estats europeus. En l’actualitat ja són 45. Però quins són els canvis que proposa aquest procés en l’educació universitària?. En primer lloc, enceta un sistema europeu de transferències de crèdits, pel qual es pretén millorar la comparació i transferència de cursos arreu d’Europa. Amb aquest nou sistema, el temps d’estudi preval sobre la quantitat d’hores lectives. En segon lloc, implanta el suplement europeu al títol, que és un annex que descriu els estudis cursats per fer possible l’homologació i comparació a l’àmbit europeu. I en tercer lloc, instaura un sistema de titulacions de dos cicles, en el qual la diferenciació de diplomatures i llicenciatures desapareix i institueix un primer cicle genèric de 3 o 4 anys que
dóna lloc al títol de “grau” i un segon cicle d’1 o 2 anys que culmina amb un “màster”. Segons fonts institucionals, aquestes modificacions del sistema milloraran la mobilitat estudiantil i laboral arreu del continent, com ho està fent ja més tímidament el programa Erasmus, el sistema educatiu europeu guanyarà atractiu mundial i, per acabar, facilitarà la incorporació dels estudiants al món laboral, gràcies al caràcter modular de les noves titulacions. Com els regals sorpresa, aquest procés també té els seus peròs, una lletra menuda que dibuixarà el perfil de les universitats europees després del 2010. Les protestes dels col·lectius estudiantils i docents acusen la reforma de ser la punta de l’iceberg d’una política progressiva de privatitzacions de l’ensenyament superior i de fomentar la precarietat del món laboral, de no garantir el finançament adequat dels estudiants i de les universitats públiques i de condicionar l’evolució del sistema educatiu europeu amb uns criteris d’optimització empresarial, allunyats d’objectius socials amb més calat polític de la formació acadèmica i ciutadana.
RECORDAR DARWIN Va nàixer a Anglaterra (1809)Hauria d’haver sigut metge, però no li agradava aquesta professió. Per evitar que es tornara un senyoret ociós , son pare li va proposar que es fera clergue, una idea que no li va desagradar. Per a preparar-se, es va matricular a la Universitat de Cambridge, on es va vore que li agradava més buscar escarabats que estudiar. Allà va conèixer el seu professor de Botànica, John Henslow que el va induir per a ocupar-se de la Geologia i després el va recomanar per al lloc de naturalista, sense retribució, en l’expedició científica que es va dur a terme al Beagle (2712-1831- 5-10-1836). Va recórrer nombrosos països sud-americans, les illes Galápagos i diversos esculls coral·lins i illes volcàniques. Durant el viatge va escriure un “Diari” on es recull una gran quantitat d’observacions, dades i impressions que constitueixen la base de la seua obra científica. Va publicar primer “L’origen de les espècies” (1859), una de les joies del pensament humà. Victorià prudent, a més d’espòs fidel d’una dona molt religiosa, Darwin no feu cap menció
explícita que això també s’aplicava a la nostra espècie allò que demostrava al llarg de tot el llibre: que les espècies que han poblat la Terra han anat canviant al llarg del temps, emparentades les unes amb les altres, com si la vida fora un arbre amb moltes branques. La teoria de l’evolució de Darwin dóna una explicació satisfactòria al fet evolutiu, però on radica la seua feblesa és en la manca de precisió sobre les causes de les variacions que s’observen als individus. Ell pensava que les variacions són heretades, però hui en dia sabem que això no és cert, només les procedents de mutacions (canvis al genotip) són heretades i sobre aquestes pot actuar la selecció natural.
Autor: Sánchez Ron, José Manuel. Catedràtic d’Història de la Ciència. Font: Suplement Babelia, Diari “El País” , 22-XI-2008 Traducció i reelaboració: Antoni Salcedo, Professor de l’IES “Joan Fuster”, Sueca,
FUSTER I L’EDUCACIÓ Xavier Serra Fuster rarament tractà el tema de l’educació. I les poques vegades que el tractà ho féu amb una bona dosi d’ironia. L’única cosa que justifica la pedagogia, deia, és que els nens aprenen a l’escola a controlar els esfínters. La resta de “bondats” que atribuïm a l’educació convencional les trobava més qüestionables. Són més qüestionables. Al capdavall, què ensenyem i què aprenen? I sort encara, que els professors no fem cas de les bestieses pedagògiques que s’empesquen al ministeri del PSOE o a la conselleria del PP. Bé: no fem cas fins que no ens trepitgen l’ull de poll. Com ara mateix.
PROCÉS DE CREACIÓ DEL MURAL DEDICAT A JOAN FUSTER Rafael Requena. Professor de Dibuix de l’IES Joan Fuster de Sueca El Director i el Secretari de l’institut em proposaren la realització del mural en novembre de 2007. No cal dir que si a la façana del nostre centre encara no lluïa cap referència visual a Joan Fuster era per pura provisionalitat. En el procés de recerca de la idea vaig barallar diverses possibilitats, però fou en febrer de 2008 que vaig trobar en aquesta imatge de Joan Fuster la solució que anava buscant. En aquesta fotografia la cara de Fuster apareix àmplia, frontal, com les pàgines centrals d’un llibre que invita a la lectura, radiant de simpatia i d’intel·ligència. Aquesta imatge recombinada amb una gran textura formada per aforismes fusterians, passà a ser la idea definitiva. En maig l’esbós estava ja enllestit, però calia esperar al mes de juliol per a disposar del temps necessari per a la realització. La ceràmica em cau molt a prop, per vincles familiars i per història personal i ha estat per a mi una satisfacció retrobar-me amb aquest ofici. En el procés he hagut de dibuixar el mural per seccions sobre llenços de paper, realitzar el calc amb paper sulfurat per a punxar-ne els estergits, després transferir el dibuix als taulellets i finalment decorar-los.
Per a la realització del mural he necessitat el suport logístic que m’han prestat tres amics ceramistes: Salvador Martínez, que ens ha facilitat els taulellets, Rafa Sornosa, que m’ha prestat l’espai del seu taller per a pintar el mural i estendre’l a terra durant una bona temporada i Vicent Gimeno Peris, que ha envernissat els taulellets i els ha cuit als seus forns de la fàbrica de Manises LA CERÀMICA VALENCIANA. El mural té unes dimensions de 9,6 m2, està format per 960 taulellets de 10x10 decorats damunt coberta amb tres tonalitats de blau d’òxid de cobalt, cuits a una temperatura de 980º.
REFLEXIONS AL VOLTANT DEL CONFLICTE Ara mateix, en seure davant de l’ordinador per tal d’acomplir el compromís adquirit amb la Junta de l’APAMA i en obrir el correu electrònic, acabe de rebre el document de conclusions que la Conselleria d’Educació ha fet arribar a la Plataforma en defensa de l’ensenyament públic, de manera que se m’ha espatllat l’inici que havia pensat per aquest article. Rezaba así: Els meus companys (i les meues companyes, serem políticament correctes) del Claustre es rifen de mi tot dient que als discursos i als escrits sempre comence narrant la Guerra dels 100 anys... “El primer dia, a les 7 del matí...” En qualsevol cas, seré fidel a la idea original i començaré pel final. Que com estan les coses a hores d’ara? Doncs no ho sé; caldrà que la Plataforma ens reunim a fi de valorar tant el document a què em referia adés com tot el “procés de negociació”. Puc avançar, però, que la sensació que hi ha al si de la Plataforma és d’un cert desencís respecte de com s’han esdevingut les coses: quan llegireu aquestes ratlles calcule que la incògnita serà resolta, bé amb la convocatòria de noves mobilitzacions, bé amb un acord “de mínims” amb l’Administració educativa... Déu proveirà... Tot i la importància del resultat final, que pot ser clau per l’avenir del sistema educatiu públic valencià, m’interessa ara ressaltar allò que –al meu parer– ha estat la clau del seguit d’actes que, en defensa de l’escola pública, s’han dut a terme al llarg del primer trimestre del curs: la unitat d’acció, per fer servir un terme de la tradició sindical. Sense la concurrència de les associacions de mares i pares, dels sindicats dels treballadors de l’ensenyament, d’alguns dels dels estudiants, de l’associació d’inspectors i de les de directores i directors de Primària i Secundària res no hauria estat possible: ni la gran manifestació del novembre al Cap i casal, ni els actes reivindicatius, ni les declaracions o els manifestos, ni –sobre tot– el reconeixement de la Plataforma com a interlocutor de l’Administració, amb la subsegüent obertura d’un període de negociacions, ni la marxa enrere de la Conselleria
pel que fa a l’obligatorietat d’impartir Educació per la ciutadania i els drets humans en anglés. Aquest és el punt d’inflexió. Ja li podem “pegar voltes” als 13 punts del Manifest de la Plataforma que, sense el “soroll mediàtic” de les Ordres i de les Resolucions sobre l’EpC..., difícilment s’hauria generat en l’opinió pública (en especial en la “publicada”) valenciana la sensació que “hi ha alguna cosa que no funciona” en el sistema educatiu: ni els informes PISA, ni la concertació en l’etapa postobligatòria, ni els “clams en el desert” dels uns i dels altres havien fins ara fet forat en una societat cofoia d’ella mateixa, narcotitzada pel discurs oficial, convençuda de viure en el millor dels móns possibles i lliurada al panem et circenses de les grans ostentacions megalomaníaques. La cosa ha anat així. En primer lloc, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va declarar no conforme a dret la possibilitat que l’alumnat “objector” a EpC... tinguera una via diferent a la resta d’estudiants per cursar la matèria (els “famosos” treballets trimestrals). Segonament, la pressió de la comunitat educativa va aconseguir el compromís de l’Administració que el professorat encarregat d’impartir l’assignatura decidira la llengua en què es donaria, fet cabdal per tal de deixar en suspens la convocatòria de vaga del passat desembre. Tercer, fa unes setmanes el Tribunal Supremo ha sentenciat la invalidesa de l’objecció directa. Conclusió: a hores d’ara l’Ordre que regula l’Educació per a la ciutadania i els drets humans continua vigent... però absolutament buida de contingut! Els qui defensem una educació plurilingüe, harmonitzada amb el bilingüisme oficial de la nostra Comunitat, des de la potenciació i la protecció de la llengua pròpia i minoritzada del nostre País, podem estar satisfets pel fet d’haver introduït en el sistema les dosis de racionalitat de què uns altres en van mancar. Enhorabona, doncs, a tothom. Sueca, a la Ribera del Xúquer, el dia 2 de març de l’any que diuen que fa 2009.
Vicent Baggetto i Torres.
CAL CONÉIXER Telèfons d’interés IES Joan Fuster 961700866 961702525 961700916
Horari secretaria Tots el dies 8,30 h. - 14,30 h. Dimarts i dijous 16 h. - 19 h.
Apartat de Correus 297 Web institut: http:// iesjoanfustersueca.org
Compte corrent de l’APAMA Ruralcaja (Cooperativa) 3082-1333-31-3197844628