L’AMPA “IES JOAN FUSTER” curs 2008-2009 Aquest procés engloba el conjunt de mesures que busca configurar un espai únic europeu per a l’educació universitària. Els seus precedents són la carta magna d’universitats, firmada el 1988 pels rectors de les universitats europees i, el 1998, la declaració de Sorbona, que firmaren els ministres d’educació d’Alemanya, Itàlia, França i Anglaterra. Un any més tard, 29 ministres d’educació europeus, entre ells l’espanyol, firmaren la declaració de Bolonya que estableix els fonaments dels ensenyaments superiors i fixa la data de finalització de la convergència educativa a l’any 2010. En reunions posteriors -a Praga (2001), a Berlín (2003) i a Bergen (2005)- s’acorden modificacions i s’afegeixen al pla més estats europeus. En l’actualitat ja són 45. Però quins són els canvis que proposa aquest procés en l’educació universitària?. En primer lloc, enceta un sistema europeu de transferències de crèdits, pel qual es pretén millorar la comparació i transferència de cursos arreu d’Europa. Amb aquest nou sistema, el temps d’estudi preval sobre la quantitat d’hores lectives. En segon lloc, implanta el suplement europeu al títol, que és un annex que descriu els estudis cursats per fer possible l’homologació i comparació a l’àmbit europeu. I en tercer lloc, instaura un sistema de titulacions de dos cicles, en el qual la diferenciació de diplomatures i llicenciatures desapareix i institueix un primer cicle genèric de 3 o 4 anys que
dóna lloc al títol de “grau” i un segon cicle d’1 o 2 anys que culmina amb un “màster”. Segons fonts institucionals, aquestes modificacions del sistema milloraran la mobilitat estudiantil i laboral arreu del continent, com ho està fent ja més tímidament el programa Erasmus, el sistema educatiu europeu guanyarà atractiu mundial i, per acabar, facilitarà la incorporació dels estudiants al món laboral, gràcies al caràcter modular de les noves titulacions. Com els regals sorpresa, aquest procés també té els seus peròs, una lletra menuda que dibuixarà el perfil de les universitats europees després del 2010. Les protestes dels col·lectius estudiantils i docents acusen la reforma de ser la punta de l’iceberg d’una política progressiva de privatitzacions de l’ensenyament superior i de fomentar la precarietat del món laboral, de no garantir el finançament adequat dels estudiants i de les universitats públiques i de condicionar l’evolució del sistema educatiu europeu amb uns criteris d’optimització empresarial, allunyats d’objectius socials amb més calat polític de la formació acadèmica i ciutadana.