La partida de les cendroses 17

LA PARTIDA de les cendroses

17

REVISTA DE L’I.E.S. JOAN FUSTER SUECA, GENER, 2007

22é PREMI

JOAN FUSTER

Edita: I.E.S. Joan Fuster de Sueca amb la col·laboració de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sueca i de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes del centre.

Coordinació: Consol Anaya, Pepi Anaya, Jeremies Barberà, Jordi Beltran, Miquel Furió, Pilar Medrano i Voro Vendrell.

Foto portada: Plaça de bous, Atienza. © Francesc Vera, 2006 Maquetació: Francesc Vera Dipòsit legal: V-1678-1998 Impressió: Impremta Palacios Jaume i, 40 46410 SUECA

T

AULA DE CONTINGUTS

Pròleg Presentació, per Vicent Baggetto ................................................................................... 5 Assaig Vida, per Daniel Tamarit Chulià .................................................................................. 9 La clau,per Luis Alberto Moragrera Escolano .......................................................... 17 Aquesta sóc jo i altres proses, per Maria Inmaculada Cano Gómez ........................... 27 Poesia Records de la nostàlgia, per Soraya Redondo i Mezmizi............................................ 35 Viure, per Joan Martínez Sansaloni ............................................................................39 La recerca i el mall, per Joaquín Esparza Mollà ........................................................ 41 Narrativa Confusió, per Adrià Perelló Pinazo ............................................................................. 45 Música per al cor, per Magda Muñoz Herráiz.......................................................... 57 L’expedició que em va canviar la vida, per Irene Virginia Sahun López-Huertas ...... 61 Còmic Quin cacau Sònia, per Marina Hidalgo Rodríguez ................................................... 71 Ivan Ilich, per Blas René Parra Lambies .................................................................... 81 Coses que passen, per Josep Maria Tomàs Sendra ..................................................... 91 Teatre Quatre quarts, per María José Belver Aguilar i Marina Martínez Fernández ........ 107 Ella estava sola, per Diana Díaz Bautista .................................................................. 113 Quin mareig de tecnologia, per Ricardo José López Mora.......................................121

P

RÒLEG

Vicent Baggetto. Director de l’IES Joan Fuster El número de “La partida de les cendroses” que teniu a les mans, el que fa el 17, corresponent al 22é Premi literari “Joan Fuster”, comporta dues importants novetats.

Primerament, després de dos cursos d’intercanvi amb el centre homònim de Barcelona, intercanvi que nasqué amb ocasió del desé aniversari del “Joan Fuster” barceloní, en què s’obrí el Premi a la participació del seu alumnat, enguany, per primera vegada, ha tingut abast del conjunt del nostre domini lingüístic, iniciativa que ha estat possible de dur a terme mercés a la Regidoria de Cultura i a l’Ajuntament tot de Sueca. Atesa aquesta nova situació, és clar que la participació ha augmentat de manera més que notable alhora que ha suposat un gran enriquiment per a tots nosaltres.

La segona, el fet que on no arriba la lletra impresa ho faran les noves tecnologies, ja que “La partida...” serà accessible als webs tant de l’Institut com de l’Ajuntament.

No voldria finir aquestes breus ratlles sense agrair a tots els estudiants que han presentat llurs treballs, hagen o no estat guardonats, als Departaments de Valencià/Català pel seu interés a encoratjar-ne la participació, naturalment de forma destacada al Departament de Valencià de l’IES “Joan Fuster”, a l’AMPA pel seu suport continu, als jurats per la paciència i al professorat de l’Institut que ha fet possible l’elaboració.

A la Ribera del Xúquer, Sueca, any 2007.

Premis Joan Fuster 2005 / 5

A

SSAIG

primer premi: Vida per Daniel Tamarit Chulià segon premi: La Clau per Luis Alberto Moragrega Gómez tercer premi: Aquesta sóc jo i altres proses per María Inmaculada Cano Gómez

V

IDA

Daniel Tamarit Chulià AUTORETRAT Falten paraules a la llengua per als sentiments de l’ànima Fray Luís de León Autoretrat. Qui sóc? Per què escric?

Oferisc aquest reflex de mi mateix a mode de presentació. Anàlisi i declaració de principis.

Bé, supose que la característica que més destaca en mi és el meu semblant nòrdic. Pèl-roig de cabell i de pell clara com les meues intencions. Una xica em digué que si hagués nascut fa cinc-cents anys, hauria estat cremat al foc d’una pira per ser fill del diable i enviat de l’infern. Duc el cabell llarg, quasi sempre agafat amb cua, una barba retallada, que intente que semble cuitada, i unes ulleres rectangulars que espere treure’m prompte del damunt operant-me dels ulls. Els ulls, ulls hipermètropes però curiosos. És l’única part que m’agrada de la meua cara. Verds envaïts de groc i amb pupil·les de grans dimensions de forma natural. Cos ni format al gimnàs ni xuclat per dins ni tampoc gras, res a destacar. Alçada gairebé normal, tirant a reduïda. Vist normalment amb roba obscura i m’agrada dur pantalons vaquers. No li done massa importància al meu aspecte, símplement m’accepte com jo sóc, com a mi m’agrada ser, i faig el corresponent amb els altres.

Sóc tímid, però alegre. Sóc amable, però tímid.

Respecte la gent, i m’agrada que em respecten a mi. Tolere i oferisc segones oportunitats, perquè sé que no és fàcil encertar a la primera. Tracte de no fer cas de les primeres impressions, he comprovat que no responen a la realitat. Parle amb la gent que em parla i simpatitze amb la gent que ho fa amb mi.

Sóc intel·ligent, però no intel·lectual. Tinc bona memòria, però sóc molt despistat. M’agrada escoltar música, però no fer-la jo. M’agrada llegir, tant prosa com poesia, però sóc bastant crític. Sóc sensible, però no expresse els meus sentiments. Pense molt, potser massa, però preferisc guardar per a mi els meus pensaments. M’agraden les converses, però no parlar; m’agrada escoltar, però no que em parlen massa.

M’agrada l’obscuritat i la solitud, però no el pessimisme. Sóc realista, però m’agrada veure les coses des d’una perspectiva positiva. Tendisc a dir sempre la veritat, però odie ofendre amb ella i també que ho facen els altres. Si dic una mentida, és per intentar provocar un somriure.

Vull que la gent tracte de superar-se a si mateixa, però no suporte la competitivitat. M’agrada la gent oberta, però amb una personalitat forta. Vull que la gent es preocupe per la resta, però també que visquen la seua vida el més intensament possible. Crec que cal viure molt i molt ràpid, però sóc massa pausat i poc mobilitzat.

Pense que el benestar, el rebre plaers i el ser feliç és un dret universal, però que no tots el mereixen. Crec que l’esforç per mantenir un bon nivell és un deure, però que la gent ha de treballar per viure i no a l’inrevés.

Pense que la vida està plena de contradiccions. Sóc la meva pròpia antítesi, l’antagonista del conte que protagonitze.

M’agrada observar la vida i adonar-me de petites coses. Seure’m amb la gespa freda sota meu, i veure com canvia el món davant els meus ulls. M’agrada escriure, sempre m’ha fet sentir bé, relaxat. Deixar l’ànima fugir per les puntes dels dits. Sentir com s’alleugera el cos en fer-ho.

Buscar pels racons de l’entramat del cervell cercant una paraula que s’aproxime al missatge que intente transmetre. Ser un March, un Machado, un Neruda. Veure la retòrica fer-se robusta quan s’alimenta de la bellesa de la veu dels hòmens i les dones que abans que nosaltres han donat vida a uns signes.

Premis Joan Fuster 2005 / 9

Traçar la realitat amb pinzellades monocromàtiques carregades d’emocions.

Intentar que mai no falten paraules a la llengua per als sentiments de l’ànima.

La vida és passió, és nostàlgia, enuig, il·lusió, esperança, decepció. La vida és somriure, és plor, reflexió, tindre por. La vida és llum i foscor en els nostres ulls. Viure és sentir.

I escriure sobre la vida implica, doncs, plasmar en la neutralitat d’un paper totes aquestes sensacions que envaeixen la nostra ment i ens transformen la percepció del món. I en són tantes...

La consciència implica percepció, la percepció, sensació, i la sensació, sentiment. Contínuament estem sentint, doncs, i la llista d’emocions que l’ésser humà és capaç de sentir és llarguíssima i hi inclou de molts tipus i graus de complexitat.

No totes ens afecten de la mateixa manera, però. Algunes arriben i se’n van com una punxada al clatell; altres són sempre dins el nostre cos, desfent-nos lentament. I altres amplifiquen tot el nostre voltant, ens porten de l’apatia i la indiferència al goig i la felicitat extrema en qüestió de milisegons. Com l’amor.

Però què és l’amor? Què fa de l’amor una experiència única? M’he esforçat per tractar de respondre’m aquesta pregunta, per descobrir el perquè de tantes alegries i a la vegada, tants maldecaps i sofriments.

M’he esforçat per trobar…

UNA EXPLICACIÓ OBJECTIVA I escolliré per sempre més la teva absència, donzella / Perquè el que de veritat estime no és el teu cos. Ni el record del teu cos, tan bell sota la Lluna / El que de veritat estime és l’empremta que has deixat sobre l’arena Safo de Lesbos L’amor no és sinó un sentiment més de tota la llista d’emocions que l’ésser humà pot sentir. M’he deixat la pell tractant de trobar una explicació científica a què és i com i per què es produeix. Solament vull això, una explicació científica i que, com a tal, siga objectiva. Cadascú té la seua pròpia idea de l’amor i la seua forma de viure’l, sentir-lo i respondre a ell, però tot el món ha de passar pel mateix procés físic, perquè, a la fi, qualsevulla sensació no és més que un procés neurològic que respon a uns estímuls rebuts pel cervell.

Buscant per Internet una resposta, no he deixat de trobar històries romàntiques, definicions subjectives i consells per a reconèixer-lo, cavil·lacions i pensaments de gent enamorada i poesia de Gustavo Adolfo Bécquer.

Finalment, he localitzat un text en el que s’expliquen les bases fisiològiques del procés d’enamorament.

Quan trobem una persona que encaixa amb el mapa mental establert en la infantesa amb unes característiques extretes de les observacions que el xiquet o xiqueta fa, el nostre organisme comença a bullir.

L’hipotàlam ordena l’augment de treball d’algunes glàndules (com les suprarenals, segregant adrenalina) i l’activitat del sistema nerviós es dispara.

Però la vertadera sensació d’enamorament es basa en la presència abundant en el cervell de la feniletilamina, compost orgànic de la família de les amfetamines. Mitjançant aquest, se segreguen altres substàncies com la dopamina, la norepinefrina, etcètera. El resultat final és la certesa de saber que és amor el que torba la ment i ens transforma en una altra persona.

No podem evitar, doncs, enamorar-nos, encara que, de vegades, el desitgem amb tota la nostra voluntat. És afortunat qui el troba i gaudeix d’ell, qui és correspost (com va dir Antonio Machado: “L’home no és home fins que no sent el seu nom dels llavis d’una dona”). No obstant, una de les formes més doloroses de viure és adonar-se que aquesta reciprocitat no existeix. El sentiment d’impotència, de solitud, de caminar entre ombres, és indescriptible.

10 / Premis Joan Fuster 2005

Tal vegada s’intuïsca que aquestes reflexions, aquestes línies sense més sentit aparent que una recerca sobre què causa l’amor, venen precedides d’alguna vivència especial. Potser siga més evident del que jo pensava, i s’endevine que el que m’ha portat a buscar els fonaments d’aquest sentiment ha sigut la pèrdua de la reciprocitat de què parlava abans. Doncs sí, no ho negaré, però trobe que n’és una massa personal per a compartir amb tu, paper asèptic, que ets ara per a mi un coixí on desfogar-me, un esbós en tinta negra dels pensaments inconnexos que corren pel meu cervell; però ho deixarem ahí, perquè sóc conscient que seràs llegit, de manera que tot això m’ho guardaré en una capseta i l’amagaré en un lloc on jo mateix fingiré no saber on és.

I en una contínua espiral de canvis exteriors i interiors passa la vida.

Cadascú té el seu propi món, la seva pròpia font de vivències, pel control del qual ha de lluitar sempre.

Els fets que cada persona ha de viure són experiències úniques i particulars.

Tots hem de recolzar-nos en alguns elements, factors que actuen de suport. La família, els amics, la parella, el treball, els estudis, altres interessos. Al voltant d’aquests formem la persona que som i focalitzem la nostra percepció i la nostra forma d’actuar. Entre tots aquests components del nostre dia a dia, elaborem les anelles que posteriorment formaran la llarguíssima cadena que definirà el nostre pas per l’existència. I tots volem que, a la fi, aquesta cadena siga llustrosa, fastuosa. Per això, hem de cuitar-la des de les primeres anelles.

Per tant, si volem que el futur ens siga favorable, aconseguint un treball ben remunerat i agradable de realitzar, haurem d’estudiar durament. Aquesta és una realitat que els joves coneixem bé. Però això també comporta pressió i estrés, com en la situació que m’ha portat a escriure el següent text. De vegades, tant d’estudi pot suposar un…

MALTRACTAMENT CRANIAL Cal perdre la meitat del temps per poder emprar l’altra meitat Jonh Locke Què és la veritat per a Plató? L’equació “2x + y = 12” és un amfibi amfipròtic amb una anàfora en el tercer vers de la cinquena estrofa and have you been to Edimbourgh?... Aaaaaarrgghh!!! Exàmens finals d’avaluació els pròxims cinc dies: sis, un per cada vint-i-quatre hores, excepte dimecres, i tres examenets divendres per a finalitzar la setmana amb alegria al cor i ganes de tornar a classe dilluns següent.

Estic (estem) completament saturats i crec que el meu cap ha duplicat el seu volum en les últimes dues setmanes. Aquest curs està resultant esgotador. No hi ha dia que no marxem a casa amb un núvol gris sobre el cap. Per no parlar del temps que passarem a la universitat els qui volem estudiar una carrera (on, durant les èpoques d’exàmens, més que un núvol gris tindrem una boira negra omnipresent). Ni de quan acabem d’estudiar i ens posem a treballar. A penes hem començat a veure les ungles dels peus a la vida, però ja podem visualitzar unes cames peludes que ens trepitjaran més d’una vegada.

Desgraciadament, la nostra societat requereix una completa compenetració laboral i cal esforçar-se diàriament per a mantindre un nivell de benestar acceptable i que siga just amb la resta de la societat (sense abusar: és trist veure gent treballant en mines mentre altres beuen Martini Dry Gin i juguen al golf en una parcel·la privada).

L’actitud que hem d’adoptar és la d’esforçar-nos tant com puguem, si volem destacar en algun àmbit.

Encara que els primers resultats ens siguen desfavorables. Hem de mantindre el cap ben alt, mai rendirnos. Aquest argument tan típic pot ser ampliat amb exemples de celebritats que han triomfat per no desistir mai: Michael Jordan fou expulsat de l’equip de la seva escola; Ludwig van Beethoven va crear gran part

Premis Joan Fuster 2005 / 11

de la seva reconeguda obra després d’haver perdut completament l’audició; Albert Einstein no començà a parlar fins els 4 anys i no li va ser permesa l’entrada a la universitat de Zurich.

Sé que no descobrisc res de nou, i fins i tot les celebritats a qui he fet al·lusió són prou conegudes, així com els obstacles que hagueren de superar. El meu objectiu era tranquil·litzar-me un poquet i tractar de transmetre aquest sentiment d’aclaparament, sensació que s’intensifica en aquesta època de l’any i que no permet que continuem amb la nostra vida de manera natural. No tindre quasi cap dia lliure en un marge de tres o quatre setmanes és un fet un poc depriment i trist.

Bé, com que sé que és inevitable i que no sóc el primer que passa per tot això, deixaré de desfer-me en queixes infantils i començaré a fer el que em toca, a assumir el meu rol d’estudiant, de forma que engoliré saliva i continuaré estudiant fins que aguanten els meus colzes o el meu cervell.

Però són molts més els xicotets punts que, a la fi, conformen el dibuix del nostre present.

Si volem fixar-nos en la vida per tal de poder retratar-la, són moltes les petiteses que haurem d’abastar.

L’univers intern de cada un de nosaltres és basat en constel·lacions diferents, a vegades solament diferenciables pel color d’un astre o per l’òrbita d’un cometa.

Ens diferencien els trets físics, però, sobretot, els psicològics. L’existència o la mancança dels possibles valors de l’ésser humà, el grau d’aquests. La generositat, la tolerància, la peresa, l’alegria natural, la bondat, la por, la professionalitat, la humilitat, la indiferència, si som treballadors, esquerps, valents, obsessius, trists, actius.

Ens diferencia la rapidesa de les nostres passes, si oferim un “bon dia” i un somriure a un veí quan el trobem al pati o no ho fem, si ens agrada o no el suc de taronja, si preferim ascensor o escala, si ens agraden els gossos, si escoltem paraules en el silenci, si pensem que els bons sempre guanyen, si creiem en el destí o en la casualitat, si preferim foc de xemeneia en una nit d’hivern o aigua de piscina en un matí d’estiu.

Per tot això té trellat aquesta dita tan coneguda: “cada persona és un món”.

No obstant això, hi ha uns punts que interessen a tots, com és el cas de la generalitzada preocupació pel futur. El futur, misteri incognoscible que s’amaga darrere l’horitzó. Animal salvatge que pot mutilar-nos, donar-nos l’esquena o deixar-se acariciar tendrament.

Actualment, els joves hem de tindre més en compte el nostre avenir. Els problemes principals a afrontar són dos: el treball i l’habitatge. El primer ha de poder solucionar-se amb l’est+udi, com abans comentàvem, on caldrà esforçar-se: la demanda és molt àmplia. Per aconseguir un habitatge en València, cal tindre una enorme quantitat de diners, molt per damunt del que una persona d’un nivell econòmic mitjà pot permetre’s. I aquesta pujada dels preus és causada en una gran mesura per l’…

ESPECULACIÓ El més terrible de tots els sentiments és el sentiment de tindre l’esperança morta Federico García Lorca Fa ara un mes vam anar, els meus pares, la meua germana i jo, a sopar amb el meu oncle, que té 30 anys i s’acaba de comprar un pis nou.

Mentre sopàvem, ens va estar contant que li costà moltíssim trobar la casa en què residia des de feia unes setmanes. Va haver de recórrer mitja València, cridar a desenes de mòbils i escandalitzar-se en diverses ocasions. És increïble i aterrador el valor de l’habitatge a València. Personalment, estic espantat i expectant perquè quan haja d’independitzar-me trobaré que no puc accedir a un apartament de 50 metres quadrats si no m’esclavitze amb un banc per la resta de la meua vida, reduint considerablement les meues possibilitats econòmiques per sempre més.

12 / Premis Joan Fuster 2005

Tots els pisos nous de València són carn d’especulació. L’avinguda de França és com aquells pobles fantasma de l’antic Oest, on únicament es podia trobar els germans Dalton, gestionant els diners guanyats en el saqueig d’algun Saloon, o planejant-ne un de nou. Els pisos buits pertanyen a gent amb diners que ha vist un bon negoci en la revenda a preus imponents. Això també passa en els nous edificis de la zona del Palau de Congressos, que són, quasi en la seua totalitat, propietat de gent de Madrid, que no pensen precisament a vindre a gaudir la brisa de la mar.

Les dades són encara més esgarrifoses. Els preus de l’habitatge augmenten desorbitadament, i és evident que aquesta especulació és un dels factors determinants. El preu del metre quadrat a València va augmentar al voltant d’un 14% en 2004. En un any! Això ja fa por! Però hi ha més: la vàlua del metre quadrat a Espanya es va ampliar entre l’any 2000 i el 2003 en l’extraordinària xifra d’un 57%!

Ignore si això canviarà prompte, però així ho espere, en cas contrari, profetitze que hauré d’emigrar de la ciutat dins d’uns deu anys, lluny de tot el que estime. És decepcionant per a mi veure com és quasi impossible aconseguir un habitatge en el lloc on m’he criat i on ho tinc tot, tot el que m’importa, totes les meues il·lusions, tot el que sóc.

Al menys tinc una xicoteta esperança que això es puga corregir, que no haja de fugir del monstre de l’hipoteca perpètua. L’últim ciri és el que més costa d’apagar. Digueu-me innocent!

Com veiem, són molts els aspectes que, tots junts, sumen el total de la nostra vida individual. I l’espècie humana és un immens conjunt de vides individuals.

L’ésser humà, com a espècie, reuneix milions d’habitants de la Terra amb unes bases neurològiques similars, i, per tant, uns sentiments pareguts.

Des que envaírem la Terra, des que arrasàrem hectàrees de terreny per plantar les nostres potes fins ara, han passat milers d’anys. L’ésser humà ha sofert un llarg procés de desenvolupament mental, social i tecnològic. Moral i psicològic. Creatiu i metodològic. Econòmic i d’ordre. Lògic. Un desenvolupament incessant i vertical.

Si mirem de cara el progrés humà en el nostre planeta, hem d’adonar-nos que, sense cap dubte, hem arribat a…

LA PERFECCIÓ L’home: un mil·límetre per damunt de la mona quan no un centímetre per baix del porc.

Pío Baroja Una vegada acabat el joc, rei i peó tornen a una mateixa caixa Proverbi italià Hem creat un món damunt d’un altre món. Un planeta artificial alçat sobre la roca superficial de la Terra. L’ésser humà s’ha format a sí mateix amb els anys que l’han modelat fins fer d’ell el que ara és.

Orgullosos com som de la nostra pròpia espècie i de tots els avanços formidables aconseguits, ens hem autoproclamat cim i meta de l’evolució. Res no ens supera, res no és tan perfecte com nosaltres ho som. Som una versió millorada de l’àguila que ha d’abaixar el cap per veure el terra sota ella. Observem l’escenari on hem decidit situar-nos, conscients que podem canviar qualsevol aspecte de l’obra que ací s’ha de representar.

Hem elaborat una tecnologia que ens permet utilitzar els recursos que tenim al nostre voltant per fer-nos un lloc entre ells. Hem superat la invasió espacial dels arbres, per la qual estaven convençuts que podien

Premis Joan Fuster 2005 / 13

dominar-ho tot. Els hem demostrat que no, que en realitat són absolutament prescindibles. Hem millorat qualsevol sistema d’hàbitat de tots els animals existents, i els hem sotmés al nostre poder.

No hi ha res que necessitem, podem obtindre el que busquem, siga el que siga, del medi que ens envolta. Sabem com cremar un bosc si ens fa falta cendra i adob. Sabem com arrencar la pell a un animal per protegir-nos del fred. Si hem de matar, matem. Nosaltres som el primer. Som el més important.

I el nostre principal objectiu és viure d’una manera còmoda i procurant apropar-nos a la “felicitat” absoluta. El temps i la distància ja no són problemes per a nosaltres. L’espai entre dos llocs pot ser tan curt com nosaltres vulguem que siga. Abans ja era possible donar la volta al món en vuitanta dies. Ara n’és possible, fins i tot, en poques hores. Però, a més, hem apropat elements que no hi eren al nostre abast. Qui no ha desitjat mai veure una foca, una zebra, un cangur? Doncs els hem apropat, construint zoològics, per afavorir que els xiquets puguen veure tot allò que els faça gaudir. Què, a més, volen veure un dofí ballant i un altre botant per dins d’un anell? Els ensinistrem.

Però hem de fer, també, sacrificis, si volem defendre el nostre desenvolupament tecnològic, econòmic i intel·lectual. Som molts i alguns no podran tindre els mateixos avantatges que la resta tenim. Hem establert uns patrons socials i el gènere humà ha decidit, en la seva globalitat, que els “agraciats” siguen les persones amb un nivell elevat de possessions materials, preferiblement si són hòmens i de raça blanca.

La resta lluita incondicionalment perquè els seus superiors continuen governant la Terra. Saben que no és una tasca fàcil, de manera que els ajuden de bona gana. Són herois.

I ser els amos i senyors del planeta és esgotador. Suposa una vida de sofriment, per la contínua necessitat de deixar la raça humana en un bon lloc. No és d’estranyar que l’home estime veure com la seua dona també pateix. Patir a soles multiplica el dolor, i obstaculitza l’intel·lecte insuperable d’aquest. Això la dona ho sap, i s’ofereix a un tractament lleugerament violent. Si a ell el fa feliç...

Esperem que totes aquestes iniciatives humanistes que ara apareixen per totes bandes, siguen, a la fi, infructuoses. Som perfectes; hem creat una societat perfecta. El món és nostre, i prompte també colonitzarem l’univers i estendrem la nostra (sàvia, ordenada, clara, perfecta...) forma de veure-ho tot.

L’ésser humà ha avançat sempre mirant els costats i les pedres davant seu, però poques vegades ha elevat el mentó amb l’objectiu d’observar el Sol alçar-se per la línia de la fi del món. Mai no s’ha adonat que si ho fes, gaudiria de l’alba que acoloriria de blau clar la seva percepció de la realitat. Potser també netejaria la seva ànima.

El potencial de la nostra espècie pot presentar la nostra funció al planeta amb una dualitat salvador-botxí en relació amb tota la natura i amb nosaltres mateixos. És un punt bàsic que, tot i veient aquest present, modificant el fosc futur que arriba. L’escriptura també pot ajudar-nos a fer-ho. Les paraules escrites poden mantindre la seva màgia durant tota la seva existència i, amb aquesta bellesa que les caracteritza, auxiliar els pocs que intenten millorar el món. És dura la tasca de conscienciació i lluita contra la desídia general, i calen tots els mitjans per estendre els principis que solucionarien els greus problemes que regnen en l’entropia mundial. És una paradoxa que l’ésser humà siga tan inhumà. Cal modificar aquest concepte de la raça humana i fer veure la llunyania amb què veiem la vertadera essència. Com ja digué Fernán Caballero: “Sigues just abans de ser generós. Sigues humà abans de ser just”.

I aquesta defensa de valors ens correspon a nosaltres. De la nostra vida depén la protecció de les nostres conviccions.

Però la vida és efímera. És com una ona gegant: comença tímidament, impulsada pel vent que bufa, i creix, fent-se gran i poderosa amb lentitud, fins que descarrega tota la seva força, i aconsegueix el seu propòsit si s’ha alçat amb la força necessària (i sovint el de les ones és similar al de la gent: destruir tot el que troba al seu pas) i després es desfà lentament, fins que desapareix i no roman res més de la seva existència que els efectes que haja provocat.

14 / Premis Joan Fuster 2005

Voldria ara fer una xicoteta reflexió sobre la fi, sobre la forma de deixar-ho tot, sobre un estat que manté els seus secrets i no els desvetlla més que a aquells que arriben a aquest punt una vegada han de fer-ho, sobre la terminació del tot,…

SOBRE LA MORT És veritat que l’home no és més que una ombra, i la vida, un somni.

Joseph Addison La mort. Temuda per tots. Desguàs per on es perd l’aigua de la vida. La mort no fa distincions de raça, sexe o religió. Ni entre rics i pobres. Ni tampoc s’atura davant qui haja fet cap tipus d’acció, ja siga dolenta o beneficiosa. És justa i ni oblida ni perdona.

No cal dir que tothom s’ha preguntat alguna vegada sobre la mort. És un dels eterns dubtes de l’ésser humà: què ocorre després de la mort? Què és la mort mateixa? I si aquesta pregunta no és prou complexa, també pot afrontar-se d’altra manera: què és la vida?

Cadascú té una forma pròpia i personal de definir la vida, i, per suposat, també la mort. Existeixen un bon grapat de teories sobre què passarà quan la mort caiga damunt el nostre cos com cau una pluja de tardor (o com un llamp d’una forta tempesta), sobre el lloc on la nostra ment i la nostra ànima volarà, lliure, lleugera i sigilosa.

Quasi totes les religions estan d’acord en què hi ha un món després d’aquest, un món on viure sense vida. Un jo diferent, la nostra ànima, el nostre esperit, se separa del nostre cos i realitza un viatge fantàstic i misteriós que ningú coneix, però tothom tem i desitja veure alhora.

Desgraciadament, no hi ha evidències vàlides per a poder estar segur d’això. Sí que hi ha, no obstant, mostres que el nostre cor, el nostre cervell i les nostres cèl·lules deixen de viure. El nostre cos perd la seua funcionalitat i queda buit, com una closca abandonada.

Les úniques proves d’un possible món després d’aquest són les declaracions de la gent que diu haver vist una llum, o algú, quan han estat prop de la mort, però han tornat. Al·lucinacions creades per l’estat crític crepuscular en què es troba la persona, efectes de l’anestesia o altres productes utilitzats als hospitals, però en cap cas són una visió real i fiable d’un altre món.

Què és l’ànima? Què és l’esperit? No són més que part del nostre cervell i del nostre sistema nerviós.

Aquests s’encarreguen de rebre els estímuls externs i interns, analitzar-los i donar una resposta adequada.

Els nostres pensaments, els nostres sentiments, tot i cada part del que som, és creació d’alguna part concreta del nostre cervell, i, quan aquest deixa de funcionar, tot s’acaba, tot desapareix; no és que reapareguen en algun altre lloc, que siguen transferits en una altra dimensió, sinó que deixen de ser generats.

Què és, doncs, la mort? Què és la vida? La vida és una meravellosa casualitat que ens ha permés sentir el món com si fóra nostre. La mort és la fi d’aquesta única i gran experiència. La vida és un breu espai de consciència entre dos infinits períodes de no-res.

Comente, evidentment, el que jo entenc per vida i per mort. Però, com he dit al començament d’aquesta anotació: cadascú té la seua pròpia definició, opinió i sentiment.

Aquesta és la nostra vida, el temps que tenim possibilitat d’usar, i haurem d’aprofitar-lo, perquè no en tindrem més.

Perquè no hi ha vida sense mort. Perquè no hi ha mort sense vida.

Per això he volgut finalitzar amb aquest text aquest conjunt de reflexions que suposen el meu treball.

Voldria destacar la intencionalitat d’aquestes pàgines com una breu anàlisi del que és la vida. A la vida sentim, lluitem. A la vida observem i concloem. La vida som nosaltres, són els nostres sentiments, les nostres preocupacions. La vida és la vida que ha passat i la vida que encara no ha arribat. La vida és el Premis Joan Fuster 2005 / 15

món, és el cel. És l’aire i la pluja. La vida és la ment humana, és la humanitat. La vida és tot. No podria ser d’una altra forma, si la vida és l’antítesi de la mort, i la mort és el no-res.

I amb l’escriptura fem un esforç intel·lectual per retindre-la davant les celles arquejades de l’eternitat.

L’escriptura plasmarà en paper els sentiments, l’essència del nostre pas pel cos de l’animal racional.

La vida és, doncs, el que és la vida. I vivim, sovint, sense viure a penes. Viure suposa un espai ínfim de temps que mai no tornarà, de manera que hem de gaudir d’aquesta, fent-la servir per les qüestions que per a nosaltres siguen rellevants. Sentir que protagonitzem una vida plena és l’únic que ens indicarà que el camí que obrim entre la freda roca és el correcte.

Solament d’aquesta manera podrem, a la fi, seure sobre la sorra humida, mirar al cel i contar els estels.

16 / Premis Joan Fuster 2005

L

A CLAU

Luis Alberto Moragrega Escolano L’ home emmascarat travessà la porta internant-se en la foscor. Tancà amb una portada la porta metàl·lica, es va recolzar en la paret i, mentre recobrava l’alé, repassà mentalment el seu pla: havia assassinat el guàrdia, així que no tenia alternativa, devia acabar el seu treball el més prompte possible, abans que el descobriren.

Respirà profundament, tragué una llanterna de la motxilla que duia i amb ella enllumenà al seu voltant.

Estava en el que pareixia el principi d’ una escala de pedra, que descendia suaument. Al seu entorn, moltes roques humides, cobertes per floridures, s’ apilaven a les parets i al sostre, formant una volta de canó que subjectava les entranyes de la terra. Baixà corrent amb l’única companyia de la tènue llum de la llanterna, i el lleuger xipolleig dels seus peus en els tolls que s’ esmunyien sobre les lloses de l’ escala.

Una estona després de començar el seu descens arribà al final de l’ escala, allí els esglaons eren llisos i els blocs de les parets hi estaven perfectament encaixats i polits, va baixar l’ últim graó i apuntà amb la llanterna buscant continuïtat, però en aquella enorme sala a què havia aplegat només regnava una profunda foscor. Junt a ell, en l’entrada de la cambra, es dibuixava una torxa. L’ agafà, tragué l’ encenedor i calà foc la vella tela. Una fogonada groguenca envoltà la bola greixinosa. La torxa no enllumenava més que la llanterna, però a ell li agradava més el foc. Olorà profundament i va descobrir una olor que coneixia provinent del sòl. Devia d’hi haure brea. S’ acostà a la paret de la torxa i grità amb sarcasme: —Que es faça la llum!

Immediatament deixà caure la torxa confiant en la seua intuïció. Y, efectivament, el seu olfacte no li va fallar. La torxa caigué damunt un canal de brea escolpit en les lloses de pedra, esta prengué i una línia brillant apareguè apegada al mur de la sala, enllumenant-la.

—I es va fer la llum- va concloure amb mofa orgullós de la blasfèmia.

Estava en una sala redona, amb una gran porta negra al fons, que malgrat estar rodejada de flames, no es cremava. En el centre, set pedestals amb relleus, sostenien set macabres estàtues. Estes, protegides per cilindres de cristall, tancades a la part superior amb tapes de fusta llavorada, esperaven pacients, dempeus, en postures amenaçants i àdhuc, violentes. Eren set grans esquelets coberts per una estranya tela negra fins als turmells. La seua pell engruda, encartonada i pegada als ossos donava a entendre que tota la seua carn estava corrompuda. A més, tots els cadàvers momificats portaven una llança de fusta, extremadament esmolada per la part inferior i ramificada en tres ganivets en la part superior, formant un perillós triangle. Àgilment, caminà entre les urnes, fugint de les mirades furioses de les conques buides, intentant aplegar a la més pròxima a la gran porta, la que portava els baixos relleus del pedestal més elaborats.

Enllà s’ ajupí i amb un mocador, rentà el pedestal polsós. De davall del mocador aparegueren uns símbols daurats, pareguts a runes. Eren restes d’ una llengua morta, ja oblidada. Quan estava ben net, llegí: —La Sang és la Vida, jo us la done, desperteu de la vostra letàrgia, Golems! Obeïu al vostre amo!

Tragué una navalla d’ una altra butxaca de la motxilla i es féu un profund tall a la palma de la mà. La va estendre i deixà caure un fil de sang calenta i encara palpitant sobre el símbol de la Vida.

De darrere de la línia de foc, s’ alçà un vent fred i sec i un calfred va recórrer la seua esquena. Portats amb el vent, començaren a sonar càntics antics, records d’ una cerimònia anterior, que s’ escamparen per la sala a ritme de tambor. Els cristalls de les urnes es tenyiren de roig i van dissoldre ‘s, en una cascada sagnant que caigué al terra estrepitosament. El gran toll de sang que es formà, ajudat pel vent gelat, apagà

Premis Joan Fuster 2005 / 17

el foc. Les ràfegues minvaren i el so del tambor i els càntics donaren pas a una desagradable melodia. Va sentir menuts cruixits, al principi, lents i a penes perceptibles, per a fer-se tot seguit més intensos.

Amb la torxa enlaire, cercà l’ origen dels sons, però tan sols veia el pedestal ensagonat i buit. Els cruixits s’ ofegaren i després d’un silenci, el seté esquelet aparegué davant d’ell. Una forma fosca, volàtil, coberta per una túnica negra, molt atrotinada, que flotava com si estiguera sota l’ aigua. Darrere de l’esquelet, agenollats, romanien els altres Golems: —Us he donat la llibertat, ara servireu a la meua causa! —cridà l’emmascarat, sense que la seua veu vacil·lara—. Us ordene que em porteu la Clau d’eixa porta!

El cadàver momificat que romania dret es quedà immòbil, pensant, uns instants.

—Obeirem... —escoltà al fi l’home, dins del seu cap—. Obeirem a la teua causa, però la nostra llibertat et costarà més sang.

Acte seguit li va clavar la triple fulla del seu bastó al pit. Ell caigué de genolls i la seua màscara relliscà al terra ensagonat, deixant veure el seu rostre desfigurat. Els Golems es cobriren amb una caputxa i, entre rialles, volaren lentament fins a l’ escala. Quan no els podia veure, escoltà un crit: —Digues-li al teu amo que la Clau estarà ací, la tindrà, però que no ens envie esclaus a donar-nos ordres!

Ell s’arrossegà fins al pedestal i es va assentar a esperar amb la mà al pit, per a impedir que brollara més sang. Una llum brillant, es traspuntà pel llindar de la porta de l’escala, i poc després, una esfera blava, que es mantenia en l’aire a poca alçada, va volar a través de la sala i es va aturar davant el ferit. Ell, no es va immutar, tan sols assenyalà el seu rellotge: —Arribes tard —digué—. Vosaltres sempre arribeu tard.

La diminuta esfera esclatà en una espiral celest, que s’estengué cap amunt i cap a baix. A partir d’esta cinta, s’ estiraren dos enormes ales blanques, unides a l’espina d’ un tors humà, amb els braços encollits al pit en posició fetal. Estengué les cames per dins de la cinta i pisà el sòl. El cap fou l’últim en aparèixer de la massa lluminosa. La seua cara romania oculta, rere els fins cabells daurats i queien fins als muscles.

Tota la seua pell, era molt clara i brillava amb reflexos blaus. No portava cap roba, simplement portava la cinta de color celest que el cobria sense tocar-lo, ondulant en l’aire.

—Et quedaven millor les banyes, les ales i la cua que eixa absurda cara humana! -—començà-—. Digues-me, Per què ho has fet?

—És podria dir que hem perdut la fe en l’espècie humana -—contestà el moribund-—. Allà baix no podem aguantar més.

—Esta decisió no us pertany!- cridà amb fúria l’ àngel.

—I que aneu a fer vosaltres? -—contestà a la descarada-— Arribar tard?

L’àngel és dugué la mà a la sedosenca cinta que flotava al seu voltant i l’enfonsà en un dels plecs. Recercà i la va traure empunyant una espasa. L’ aferrà fermament i la brandà amenaçant al demoníac ser: —Si et desdius i els crides, farem els ulls grossos i podràs tornar amb nosaltres dalt. Au! Demana perdó i ordena’ls que tornen. Fes-ho!

L’ altre no digué res, immòbil, baixà els ulls.

-—Ja saps el que et passarà si et toque amb l’espasa -—amenaçà l’ àngel-—. Un simple frec i...

No va fer cas a les amenaces, va traure de la butxaca de la seua jaqueta una petaca, li va somriure i preguntà: -—Vols? -—en veure que l’ àngel refusava la invitació es portà la petaca a la boca, donà un glop i s’arruixà el contingut per la cara i per la roba-—. No trairé el meu amo!

-—Sang a la sang! -—cridà el dimoni-— Foc al foc! Obri les teues portes, traga’m infern!

A l’ àngel no li va donar temps a endevinar les intencions del seu excompany. Quan volgué impedir-ho, el dimoni l’havia agafat i se l’havia engolit. Es va incendiar la seua gola, es cremà el seu estómac i quan volgué cridar de dolor, no van eixir paraules de la seua boca, sols exhalà una gran flamarada que el va cobrir, incendiant-se així, tot el seu cos. Cobert per flames, el cos del dimoni es tornà del mateix color,

18 / Premis Joan Fuster 2005

i desaparegué entre elles. Després, el foc va anant reduint-se, fins a extingir-se per complet: El dimoni havia tornat a l’infern. L’àngel agafà la petaca i l’olorà: -—Benzina... altra vegada tard... -—va repetir l’àngel-— En fi... açò es complica... * * * * * Aqueixa nit de lluna plena, Miquel havia estat estudiant per a l’examen del dia següent, però en aquell moment, a altes hores de la matinada, ja estava fart de les matemàtiques i anava a gitar-se. Aleshores escoltà un brunzit que arribava des de la finestra tancada. Saltà del llit i la va obrir. L’ambient era humit i l’aire fred. Per davall dels fanals rugien els motors dels cotxes, però per damunt, a aquella altura, el silenci tan sols era trencat per aquell atronador brunzit que arribava des del fons del carrer. Hi aparegué un punt de color turquesa, que brillava més que les pàlides estrelles. La bola lluminosa avançà accelerada en línia recta cap a ell. Ell, preveient l’impacte se n’adonà que no tenia temps per tancar la finestra, així que es va cobrir amb els braços. Quan l’esfera estava a punt d’entrar en l’habitació, deixà caure damunt l’ampit de la finestra un sobre i canvià de rumb. Miquel, s’acostà i plegà la carta. En el sobre, escrit amb tinta morada i traços allargats el seu nom: “Miquel, l’últim Guardià”. Ell trencà el segell violaci per obrir-lo.

A l’interior, tan sols hi havia un paper de pergamí, escrit amb la mateixa ploma: -—Crida a tots els Guardians -—pronuncià lentament-—. Utilitzeu una de les claus comunes, la Jacoba.

Fou com si li hagueren recarregat les piles, no s’ho pensà dues vegades i anà directe a l’armari. Es ficà una samarreta i uns texans, tragué una caixa menuda de vellut roig de l’armari i va extraure d’ella un cèrcol que ocupava tota la seua mà, estava rovellat i replé de claus, de totes les grandàries i formes.

Se’l va enganxar al cinyell, buscà davall el llit les botes de muntanya, se les ficà i corregué cap a la porta d’entrada de la seua casa.

Davant del moble del rebedor començà la recerca en la seua colecció de la clau que li demanaven en la carta i mentre ho feia, somrigué a l’espill. Un xic alt, molt prim, que posseïa uns ulls entre verds i blaus, extremadament clars li tornà el salut. Mirant-se a l’espill s’ adonà que el seu pèl llarg estava, com sempre, despentinat. Ja l’havia trobada, era una clau rovellada, medieval, que pareixia a punt de trencar-se. Separà la resta de claus de la Jacoba, l’agafà amb delicadesa i la va dirigir al pany de la porta. Era impossible que entrara, a les dos les separaven uns mil anys, però el pany no es va ressentir, ho permeté sense xerricar.

-—¡Au! Jacoba, no em falles.

Una centella de llum sortí del buit entre el marc i el perímetre de la porta, durant unes dècimes de segon. Girà la clau dues voltes en el sentit de les manetes del rellotge. S’engegaren uns mecanismes estranys darrere de la porta que grinyolaren durant un curt espai de temps i en acabant tornà el silenci.

Miquel extragué la Jacoba amb cura i obrí la porta. Al llindar, contingut per alguna màgia, s’insinuava el fons d’ un sinistre i tenebrós llac.

-—Deu ser una broma -—pensà tancant altra vegada la porta, tot seguit alçà la veu. -—T’has equivocat, Jacoba.

Aleshores véu un cos saltar i travessar el llinder des d’on se suposava que estava ell, un altre Guardià havia emprat la Jacoba. Es va llevar les botes i se les va penjar al muscle, damunt de l’esquena.

-—Esta bé, ¡anem enllà!- s’ animà i es va internar en la massa líquida que s’onejava davant d’ell.

Sentí com el fred fluid amerava la seua roba, com l’aire ascendia i es perdia, i com la pressió de l’aigua li rebentava les oïdes. Lluità contra l’aigua, camejà, agità els braços i ascendí a una velocitat sorprenent.

Tres metres, dos metres, un i absorbí una gran glopada d’aire ranci. Encara a l’aigua, parpellejà unes voltes per adaptar els seus ulls a la pobre llum del recinte i féu una ullada al seu voltant. Estava en una cova, dins d’un riu subterrani, a la seua esquerra, la roca ho cobria tot, a la dreta, la vora era plana i espaiosa il·luminada per fogueres. Prop d’ell, altres xicots, ascendien des de les profunditats del riu estancat i nadaven fins a la vora. Miquel els imità i s’apropà a una de les fogueres.

Premis Joan Fuster 2005 / 19

-—Hola! Seu ací amb nosaltres -—cridà una xica d’una foguera propera.

Miquel anà corrent en direcció a la xica que el cridava. Era de la seua estatura, portava el cabell humit que ocultava el color castany i estava tallat a l’altura del muscle, i pel que va veure, els seus ulls eren del mateix color. Es va seure amb ella i li preguntà.

-—Quan comença la reunió? -—li preguntà.

-—No ho sé -—li contestà ella-—. Per cert, em diuen Lorena, sóc la primera Guardiana que van trobar.

-—Jo sóc Miquel, l’ últim Guardià, ho vaig saber fa dues setmanes, al meu aniversari, aparegué un àngel i em donà les claus —enuncià ell somrient.

-—Si,... tots rebérem les claus al nostre aniversari... -—sospirà Lorena-—. A que no saps res del Guardians? De segur que no t’ ho digueren, sinó no estaries ací.

Amb l’última frase d’ella el sorollós murmuri de les altres conversacions dels que estaven en la foguera es convertiren en un incòmode silenci, en aquella cova, pocs sabien la finalitat de ser un Guardià. Lluny quedava el soroll de les altres fogueres, en les quals més de dos-cents xics parlaven, reien i jugaven. La tensió de l’ambient es podia tallar amb un ganivet quan Miquel va continuar: -—Pots dir-m’ho tu -—proposà ell posant les botes prop del foc.

-—Val! -—exclamà, alegre, ella, conscient que tots la miraven-—. La nostra història, la història dels Guardians, va lligada a una altra història, la de la Clau maleïda que guardem. Comença a l’ any mil, quan la humanitat encara estava estancada en plena edat mitjana. Aleshores, aparegué la primera generació de Guardians, que protegien la Clau maleïda i altres claus màgiques. Amb aquella Clau tan perillosa a les seues mans, controlaven el destí del món des de les ombres. Eixa Clau apareix a la Terra de manera cíclica i irregular, i tan sols serveix per condemnar la raça humana. La Clau maleïda fa Guardians a tots els xics que naixen el mateix instant en què la Clau comença un cicle per això tots els que estem en aquesta cova celebrem el mateix dia el nostre aniversari.

Els àngels s’encarreguen de donar els grups de claus màgiques a qui correspon. Pot ser que en el teu manoll, en el meu o en altre d’esta gruta estiga la Clau.

—Per què es tan important la Clau?- preguntà Miquel.

—Perquè obri la porta negra de la Sala Fosca, ningú no sap què hi ha darrere d’eixa porta, però es diu que amaga els pitjors terrors humans... * * * * * -—Baco! Baco! -—cridava nerviós Carles al seu gos, un gos negre de presa, que li arribava fins a la cintura-—. Au! ix dels matolls que ja és molt tard, hem de tornar a casa!

Baco sortí submís i capmoix dels arbusts que hi havia al parc. Obeïa al seu amo, però els seus ulls delataven l’opinió que tenia sobre tornar a casa. Es va deixar lligar amb la cadena però no col·laborà en la tornada a casa, aturant-se en cada cantó, en cada olor llampant, en cada roda de cotxe...

De colp i volta encogí les seues orelles i es va girar aterrat enllà arribava, cap al seu amo, un punt brillant, i blau, a molta velocitat. Li donava por el seu resplendor en la nit, i sobretot, el brunzit que deixava darrere d’ell. Dubtà un instant, però quan va veure que anava a apropar-se a Carles, es llançà feroçment contra l’esfera. Aquesta el va esquivar i deixà caure el sobre al terra.

-—Et tinc dit que no ataques als àngels! -—renyà Carles al seu gos, aviat cridà a la bola lluminosa-—.

Ho sent, no us té confiança!

-—Es per a mi, què et pareix Baco? -—Li preguntà acaronant-lo-—. Es una altra reunió de Guardians, n’estic segur. Anem a avisar Xavi i tu et quedaràs a casa.

Al gos no li va agradar la idea de separar-se del seu amo, però no ho manifestà, seguí caminant fins que arribaren al seu carrer. En la meitat del carrer, els esperava Xavi, un xic alt, esportista, amb el pèl ros i curt, amb els ulls clars, idèntic a Carles, el seu germà bessó. Carles se sorprengué, Mai no s’acostumava a veure al seu germà vestit igual que ell. Només vore’l cridà: 20 / Premis Joan Fuster 2005

-—Jo ja l’he llegit! -—senyalà amb la carta en alt-—. Es una carta dels Guardians.

-—Ningú no t’ha dit que ets un esgarriacries! —protestà Carles-—. Li traus l’encant a tot!

Algus llums de les cases properes s’encengueren i algú va cridar: -—Aneu-vos a cridar a la vostra casa! —sentiren-—. Hi ha gent que vol dormir!

Els dos es quedaren en silenci. El gos s’espantà, s’arraulí i amagà el cap davall les potes. Sobre ells, els núvols cobriren les estrelles, i des d’aquests baixà una espessa boira, empesa per una suau brisa. Ells es tornaren en direcció al vent, d’on arribava la boira. Lluny d’ells, entre les ombres dels fanals del final del carrer, es perfilaven quatre figures difoses i negres, que s’escolaven per damunt de l’asfalt.

-—¡Són els Golems! -—cridà Carles agafant el seu germà del braç i tirant d’ell-— ¡Corre! ¡Anem-nosen d’ací!

Baco corregué davant d’ells tirant de la corda que l’unia a Carles. Al seu voltant, conforme s’ apropaven els perseguidors, es gelava la humitat de les finestres i fins les plantes més resseques es cobrien d’una fina capa de rosada. Una vegada havien guanyat terreny, Xavi girà el cap i va mirar als Golems d’esbaixada, com un atleta enmig d’ una cursa.

-—¡N’hi han quatre darrere de nosaltres! -—va cridar desesperat.

-—¿Quatre? -—preguntà el seu germà sense tornar-se-—. En la llegenda diuen que n’ eren set.

-—Espera’t ací que vaig i els ho pregunte -—contestà sarcàsticament Xavi i es girà una altra vegada-—. ¡Darrere tan sols en tenim quatre! El que vol dir que al final del carrer...

-—Ens esperen els altres tres -—completà Carles-—. Doncs al pròxim creuament ....

-—Tu a la dreta i jo a l’esquerra -—sentencià Xavi.

-—Ens veurem a la reunió! -—cridà Carles quan se separaven-— Quina clau era?

-—La Jacoba! -—va sentir, mentre s’internava al carreró.

Carles es va desviar pel carrer de l’esquerra, amb Baco lligat, que corria com una ànima que porta el Dimoni. I el pla havia tingut efecte, un dels Golems, confós, havia topat amb la cantonada d’un dels edificis. Els seus fràgils ossos es trencaren, les seues articulacions ràncies, sense elasticitat, no resistiren la tensió i tot el seu cos esclatà en un núvol de pols i fragments menuts i blancs com la neu que cobriren la vorera .

-—Un menys! -—cridà content Carles-—. No et reneixes, Baco! Anem al jardí que tant t’agrada!

Darrere d’ ells, seguint-los de prop, volava un Golem, enfurismat per la pèrdua del seu germà. Un altre recorregué el carrer avall per avisar els altres Golems. Carles continuà corrent, encara que les seues cames perdien energia. Relliscà en els últims tolls, girà el cantó i va saltar per damunt de la bardissa de l’entrada al jardí i s’ajupí davall d’uns arbustos. Baco, exhaust, es gità amb ell. El Golem no va tardar en arribar, i ell, amagat, aferrat al seu gos, romangué en silenci, aguantant la respiració i tapant el morro al seu gos, que bleixava agonitzant, acostumat a no haver de fugir. El Golem minvà el seu vol. Molt lentament buscava la seua víctima entre els arbres.

El Golem es va aturar de sobte en sentir un so al seu darrere, i llançà la seua arma a l’aire. Esta travessà pel mig una rata penada i impactà amb un dels arbres. La rata penada, ja morta, es convulsionà dues vegades, pel seu cos començà a còrrer el verí de la llança i no tardà molt en desfer-se en cendres. L’arbre, també es va corrompre i va caure a trossos, després tan sols hi havia pols.

Carles engolí saliva i romangué encara més callat, sense ni tan sols respirar i esperà a que se n’anarà. El Golem es relliscà pel camí de terra, arreplegà la llança i se’n va anar per on havia vingut. Carles retirà la mà del mussel de Baco i respirà alleugerit. Desprès es va relaxar i estudià le seua situació. Qualsevol de les portes serviria per anar-se’n a la reunió però no sabia quina era la Jacoba. Va traure la col·lecció de claus de la seua butxaca i començà a buscar. Però els Golems encara volaven prop d’ell, no era segur que fera soroll amb les claus així que les guardà una altra vegada i agafà una pedra de clarió que hi havia prop d’ell i s’arrossegà pel camí de terra fins al carrer pavimentat. El gos va romandre més enrrere, ocult darrere la bardissa del parc mentre que el seu amo dibuixava a l’asfalt. Però els Golems ja estaven arribant al jardí, Premis Joan Fuster 2005 / 21

no era segur quedar-se al carrer. Carles tornà a la bardissa amb el seu gos i quan els Golems estaven lluny d’ell els dos sortiren del seu amagatall i travessà el carrer amb Baco apegat als seus talons fins al primer portal que véu. Tancà la porta i soltà el gos.

Va aguaitar a través de la porta de vidrel i va veure que fatídicament un dels Golems l’havia sentit i volava apresurat en direcció a l’edifici en el qual s’havia amagat. Ell va pensar que un vidrel no oposaria molta resistència a la seua temible llança així que va extraure les claus de la butxaca i, mentre corria escales amunt, buscava la Jacoba. Quan estava al segon pis, va sentir un gran estrèpit de vidres i accelerà el pas, encara no sabia quina de les claus era. Al tercer pis ja havia descartat la meitat. Quart pis, cinqué, sisé i per fi, el terrat. Sortí a l’aire lliure amb la Jacoba a la mà, i es va disposar a introduir-la al pany de la porta metàl·lica, però el Golem, des de darrere, la va destrossar.

Carles corregué en direcció contrària fins aplegar a la barana que el separava del buit, estava acorralat.

El Golem també va veure que la jugada li havia eixit bé, i ralentitzà el seu moviment. Carles va fer un cop d’ull buscant una porta, una trapa, qualsevol altra cosa amb pany que poguera salvar-lo de la mort, però allí tan sòls estaven Baco, el Golem i ell. Llavors va mirar avall, descobrí la seua eixida. Sis pisos més avall estava el dibuix que havia fet poc abans amb clarió. Sí, pareixia una porta i a més, amb pany.

Això li va donar una idea.

Baco lladava ferotge al Golem, estava cansat de fugir i ara anava a atacar. Abans ell que el seu amo.

Però Carles no el va deixar fer. Ell havia agafat una samarreta de la corda d’estrendre que estava prop d’ells i havia cobert amb ella el cap del gos. El Golem va creure que Carles no volia que el seu gos veiera com ell moria, però Carles pensava en una altra cosa. Va extendre amb cura la mà amb la Jacoba per darrere de la seua esquena, lentament per a que el Golem no ho veiés i la llançà al pany de la porta de clarió. Aleshores escoltà al seu cap una frase amb una tosca pronunciació, que pareixia feta amb dues pedres davall de l’aigua.

—Dona’m la clau i et deixaré viure. A tu i al teu gos.

En aquell instant la clau caigué a l’asfalt i com un feix de llum travessà el dibuix del pany encaixant i girant sense ajuda. Quan la clau acabà de girar sortí un centelleig de llum cegadora de dins de la línea de clarió i una vegada determinat el perímetre de la porta, l’asfalt interior es va fondre, cedint a les aigües del llac de la gruta que emergien del subsòl.

—Una oferta tentadora- contestà Carles, sense mirar si la porta estava oberta -. Però no m’agrada la lletra menuda.

I saltà al buit amb Baco als braços. El Golem intentà caçar-lo amb la llança, però era massa tard. Així que saltà darrere d’ell, fent un crit als altres. Que volaren ràpidament cap a ells.

—Jacoba! Obeeix! Quan jo entre: tanca i trenca’t!- cridà Carles caient a gran velocitat. La clau fou una llum blava, com si haguera entés l’ordre.

Sentí com el Golem s’aproximava quan faltava molt poc per a l’impacte. Tancà els ulls, aspirà profundament i desitja sobreviure. Aleshores l’aigua envoltà el seu cos i ell obrí els ulls i mirà en direcció a la porta per la qual entrava. La porta es va segellar quan el Golem intentava entrar. Tan sols passà una mà esquelètica, mutilada que al poc d’entrar en contacte amb l’aigua es va desfer: el Golem havia mort. Carles tancà una altra vegada els ulls, estava fora de perill, massa cansat per a continuar. * * * * * Miquel va deixar d’escoltar els Guardians que parlaven al voltant de la foguera, mogut pel instint, es va alçar i se n’anà corrent al llac. Es va traure les botes pel camí i, quan l’aigua cobria li fins als genolls, es va llançar de cap. Lorena, seguint el seu instint, va fer el mateix que ell, i al poc de enfonsar-se a les fredes aigües va trobar un embalum. Pareixia una toballola enrotllada. L’agafà amb força i va tirar d’ell cap amunt.

Una vegada a la superficie s’ adonà que era una samarreta embeguda, que cobria el cap d’un gran gos negre, mig ofegat que la mirava agraït. Ella va nadar fins a la vora del llac amb el gos als braços i enllà, sota l’atenta 22 / Premis Joan Fuster 2005

mirada dels altres Guardians, el deixà incapaç de moure’s a l’arena. Miquel va sortir amb un altre cos, esta vegada humà, que jeia als seus braços inconscient, i cridà amb tot l’aire que quedava als seus pulmons: —Ajudeu-me! Pareix que està mort! Ajudeu-me a portar-lo a la vora!

Ningú no va respondre, quatre Guardians corregueren fins a ell i l’ajudaren amb el pes mort que portava. Entre tots el portaren a la vora, junt al gos. Quan tots havien sortit de l’aigua, el llac s’ enllumenà, tota la superficie líquida brillava amb traços blaus. I, de sobte, aparegueren dues esferes menudes i lluminoses. La primera, de color verd, es va dirigir cap al cos tombat a l’arena. S’internà a la boca, a la gola i seguidament, va sortir a gran velocitat, seguit d’una gran allau d’aigua. I, tot seguit, obrí els ulls i començà a delirar: —Heu vist el meu germà? Ha arribat ja? -—i es va adormir esgotat.

Els dos àngels aparegueren de les esferes i se situaren en un monticle d’arena, que regnava en la cova.

—Ell te raó, els Golems han sigut alliberats -—va dir l’àngel blau, que era el mateix que havia anat a la Sala Fosca unes hores abans.

—I hem d’admetre que no hem sigut del tot sincers amb vosaltres -—digué l’àngel verdós-—. Totes les claus (abans us havíem dit que tan sols les claus que us diguérem nosaltres en les cartes) obrien un forat de Cuc, a l’espai us poden servir per ocultar-vos dels set Golems.

—No en són set -—cridà Carles que havia tornat a obrir els ulls-—. El meu germà bessó i jo n’hem destruït dos, en són cinc- va romandre una estona en silenci i després continuà- El meu germà no ha pogut arribar... veritat? No esta ací...

En veure que ningú no l’ contestava es va desplomar desesperat.

—El tenen ells -—murmurà amb la veu carregada. I es va posar a cridar com un possés: El tenen ells!

He d’anar a buscar-lo! Ell no té la Clau i si no els serveix, ells el mataran.

—Com saps que ell no té la Clau? -—preguntà l’àngel blau.-— Perquè els dos tenim les mateixes claus, un dia les vam comparar i he llegit que de la Clau no es possible fer còpies. Així que cap dels dos és el Portador de la Clau.

-—Pot ser que no tinguen la Clau maleïda encara! -—cridà atemorida Lorena-—. Però si que tenen la Jacoba. Vindran d’un moment a l’altre!

—Silenci! -—cridà l’angel verd veient que la situació se li escapava de les mans-—. Abans hem d’organitzar-vos. Aneu en grups de set a llocs on puguem localitzar-vos i espereu ordres. Nosaltres anirem dalt i comunicarem la situació.

—com ens n’ anirem d’ací -—preguntà un dels Guardians-— Les portes estan davall de l’aigua i per eixa porta és per on vindran els Golems.

—Les claus també serveixen en portes falses, sempre que hi haja un pany -—digué l’àngel blau, dibuixant una porta damunt la sorra de la plana de la gruta-—. Ara, aneu entrant i digueu-nos el nom de la clau amb què aneu a viatjar.

Lorena i Miquel alçaren a Carles i es posaren al final de la cua per sortir per la porta. Baco els va seguir vacil·lant, sempre prop del seu amo. A poc a poc, la cua es feia més curta i ells s’anaven acostant als àngels, els que estaven davant d’ells anaven desapareixent.

Arribaren a la porta amb quatre Guardians més, formant el grup exigit pels àngels. Abans de posar una clau argentada, menuda i brillant al pany hagueren de donar els seus noms a l’àngel verd, que escrivia tot en un gran full de pergamí. Com ells eren els últims, els dos àngels se’n van anar abans que la porta fora oberta. Miquel agafà amb força la Portera, que és com es deia la seua clau i la va empényer contra la sorra on estava dibuixat el pany. Aparegué el centelleig de llum a la superfície dibuixada i la sorra es va fondre deixant passar un paisatge sinistre. Era un vell magatzem d’una tenda. Tot era gris però segur. I com que la porta de la caverna era horitzontal i la porta del magatzem vertical causava un efecte curiós de visió.

Carles va ser el primer en travessar el llindar de la porta, seguit del lleial Baco. Tot seguit entraren els altres xics, mentre Lorena i Miquel vigilaven el llac. Passà la xica pèl-roja, i per fi l’últim el xic d’ulleres.

Premis Joan Fuster 2005 / 23

Lorena va saltar dins de la zona que delimitava la porta. Miquel estava atent a qualsevol senyal del llac. I com no va veure res es va apropar a la porta. Però del llac va sortir un centelleig blanc. I, de seguida, una mà marró sortí de les aigües. Corrent, Miquel va saltar dins del forat i va sentir com el seu món canviava de sentit i la gravetat es tornava boja. Sense pensar-s’ho, va introduir una altra vegada el braç al llindar i va extraure la Portera del pany. I mentre treia el braç de la porta, esta, es va tancar. * * * * * —Que fas ara? -—preguntà Lorena a Carles, que s’havia alçat i portava el seu manoll de claus a la mà.

—Vaig a buscar el meu germà -—va contestar ell seriós-—. Em necessita i no pense abandonar-lo.

—No podem anar-nos-en d’ací -—li va recordar la pèl-roja-— Hem d’esperar ordres de Dalt.

—Espera tu! -—cridà Carles enfadat-— No pense quedar-me quiet mentre maten el meu germà! —cridà i acte seguit va esclafir a plorar.

—Esta bé! -—el tranquil·litzà Lorena-— Jo aniré amb tu.

—No puc permetre-ho -—contestà Carles-—. Es com anar a morir.

—No tem la mort -—digué ella serena-—. La vida és un cicle i després arriba la mort. Ningú no viu eternament, i si mor, millor ajudant un amic, no?

—Jo us acompanyaré -—anuncià Miquel alçant-se de la cadira en què s’havia recolzat— Vosaltres sou massa impulsius, necessitareu algú amb sentit comú. I vosaltres quatre podeu esperar els àngels.

Miquel, Carles i Lorena es van separar de la resta del grup i se’n van anar a un altre cantó del soterrani i Lorena, d’esquena als altres, va traure una clau del seu clauer, una clau de bronze, brillant per la part inferior i oxidada pel mànec i els la va ensenyar.

—Esta es la clau que porta a l’escala fosca -—els va dir-—, quan em nomemaren Guardiana, vaig estar revisant totes les meues claus -—confessà-—. I vaig aprendre el llenguatge rúnic ancestral, en el qual estan escrits tots els seus noms.

—Segons la llegenda -—continuà Carles-—, l’escala fosca porta a la Sala Fosca dels Golems. Allà tenim el problema, com que és circular, ens poden veure des de qualsevol lloc.

—Doncs hem de traure’ls d’enllà -—proposà Lorena-— o... matar-los.

—Quines idees tens per a fer-ho? -—li preguntà Carles-— Et recorde que ja estan morts, i al meu germà i a mi ens va ajudar molt la sort.

—Tots els Golems -—explicà Lorena-—, són difícils de manipular, hi han hagut pocs casos al llarg de la història, i tots acabaren per descontrolar-se, per això portaven un sistema de seguretat, per dir-ho així, per a que el seu amo poguera protegir-se. Tan sols s’havia de llevar el símbol de la Vida, per donar pas a la Mort.

—Obvi,... però això on se suposa que està ? -—Tornà a preguntar Carles.

—Els Golems ho solien portar al front,... amb lletres daurades -—digué Miquel titubejant, recordava llegendes que havia llegit, davant de la mirada perplexa dels seus companys-—. Però una invocació de set Golems, tan gran, necessita un panel o altar... i sang, molta sang... Què? D’ara i adés vaig a la biblioteca i llig!

—Molt bé, aquest es el pla -—els va indicar Lorena-—, Carles, tu amb Baco fareu una aparició en la porta. Deveu fer molt de soroll, i quan penseu que us seguixen, sortiu corrents. Supose que hi haurà un edifici o un bosc a l’altra banda, i heu de portar-los molt lluny.

—Clar! Així vosaltres entreu, trobeu l’altar i ho destruïu! -—exclamà content Carles-—. És un bon pla.

Us deixe aci, vull buscar unes llanternes que segur que les necessitarem.

I es va perdre entre les caixes humides i apilades formant grans columnes marrons. Quan Lorena i Miquel estaven sols, Miquel li va preguntar: —Per què vols que vaja jo amb tu? -—li digué tremolós-—. Et recorde que sóc l’últim Guardià i no sé tant sobre les vostres llegendes com Carles. Crec que ell seria de més utilitat que jo.

—Perquè pot ser que hagen torturat el seu germà i si ell no és el Portador de la Clau, ja l’hauran mort.

Vull estalviar-li eixa imatge. A més, tu saps més del que creus!

24 / Premis Joan Fuster 2005

— Ja tinc les llanternes, estaven davall d’un rellotge antic...- va interrompre Carles, donant-los dues llanternes i agafant la clau que portava Lorena a la mà -. Anem a distraure els Golems- digué i després va cridar Baco, introduí la clau al pany de la porta gris- Veniu de seguida- obrí la porta i va entrar al túnel.

Una estona de silenci va seguir el fort tro que va fer la porta en tancar-se. Miquel agafà la clau de bronze per a que Carles poguera passar a l’altra banda de la porta i a la fi Lorena digué mirant el rellotge de paret.

—Anem! És el nostre torn.

Miquel assentí amb el cap i obrí la porta amb la clau. Lorena, decidida s’internà al túnel i després girà el braç per agafar a Miquel, que s’havia quedat petrificat. Devallaren corrent les escales, de dos en dos, amb les llanternes en alt i a la fi, arribaren a la Sala, buida, enllumenada per les vives flames que cobrien les parets.

Tot el sòl estava replet de fang i sang i els set pedestals trencats, emergien d’eixa fastigosa barreja, com illes perdudes en la mar. I, al terra, amb l’últim pedestal, estava el germà de Carles, Xavi, una massa inerta desplomada en mig del fang. Corregueren amb ell, Lorena es va parar a l’altar, per a veure els gravats sagnants i Miquel s’apropà al germà del seu amic. Era, igual que Carles, però torturat fins a tal punt que ninguna part del seu cos estava lliure de ferides cicatritzants i la seua roba esquinçada estava pegada al sòl.

—Ja ets estalvi- li va murmurejar Miquel -. Ara destruirem els Golems, els àngels vindran i tornaràs a ta casa.... T’ho promet.

Xavi va obrir els ulls lentament, i murmurà: —La m... mas....cara... Aneu amb cura...

Foren les seues últimes paraules abans de tancar de nou els ulls, aquesta vegada per a no obrir-los mai més. Miquel, impotent, pogué escoltar els últims batejos del seu cor.

—L’han mort!- cridà furiós i desplomà el seu puny contra el pedestal – Els Golems l’han mort!

—No han sigut ells...- murmurejà Lorena, que per primera vegada va separar la seua mirada de l’altar -.

El símbol de la vida... d’aquest altar... està trencat, a dir veritat, està esmicolat. Algú més ha vingut ací.

—Excel·lent observació!- es va escoltar en tota la sala. Era una veu ronca i greu, que pareixia molt properaEls Golems deixaren de perseguir-vos després de segrestar aquest infeliç. No ens servieu de res. Però desprès va resultar que aquest tampoc ens va servir de molta utilitat... i això que vam ser molt convincents.

—Qui és?- preguntà Miquel, cridant a l’atmosfera rància- Per què vols obrir la Porta? Mostrat covard!

Un cos caigué de la cúpula de la Sala, dempeus. No tenia pell, ni pèl. Tan sols carn verdosa replena d’esberlades que mostraven uns ossos negres i engruts. En el seu front, dos banyes sortien d’una màscara negra, tallada en fusta que cobria tot el seu rostre. De tant en tant, un cuc blanc sortia de la seua carn es retorcia i s’amagava per un altre forat, contrastava amb la carn marró de l’emmascarat.

—Per què vull obrir la porta? Ja! Perquè vull alliberar-me de vosaltres, paràsits- contestà per darrere de la màscara-. Vosaltres, sou la desgràcia de la creació, fastigosos humans. Ací, a la terra, estic en el cos d’un mort, però no us agradaria saber qui sóc en realitat.

Féu un senyal amb el braç i altres cossos caigueren del sostre, alguns estaven vius i altres en avançat estat de descomposició.

—Fem un tracte? Vosaltres m’obriu la porta i jo no us mate – els va proposar – Millor, obriu la porta i no us farà mal. Què digueu?

—Podreix-te!- li contestà Miquel.

—Per eixe camí no anem gens bé- digué el Dimoni, molt seré. El va agafar del coll i el va empényer fins a la porta – Comencem de nou, veus eixes runes? – li pregunta assenyalant la porta - . És el primer idioma de la teua espècie. I diu aixi: “L’últim passarà el primer. En aquesta Sala la sang és la vida, però a la següent és la mort, la clau està en el número 1”. Tinc entés que l’últim Guardià ets tu- li digué a Miquel- Dona’m les teues claus!

El dimoni li agafà el seu cèrcol i va extraure d’ell una clau negra, gran i de ferro forjat i la va introduir en el forat del pany. La Clau entrà sense problemes, i no va girar, es va engegar un mecanisme i es va produir una explosió, que obrí les dos fulles de la porta de bat a bat. Darrere aparegué una sala una mica més menuda que l’anterior. Però molt més llarga, Amb un corredor de pedra entre dos rius de lava.

Premis Joan Fuster 2005 / 25

Al fons del corredor els esperava una porta barroca, sense pany, tallada en la roca de la paret. Començava amb unes escales de marbre negre, en la qual es basaven dos columnes de marbre blanc. Les dos columnes salomòniques subjectaven un frontó partit, amb un braser daurat al damunt. De dins de les columnes, de la base, sortien dos esquelets, a l’esquerra, un tors blanc, que sostenia una romana daurada amb gest despectiu. A la dreta, l’altre tors de l’esquelet traspuntava des de la primera costella. Era de color pallós i blandia una espasa de ferro, extremadament afilada. En el frontó, incrustats a la roca, i recolzats a la cornisa hi havia altres dos esquelets. El de l’esquerra era roig, i portava una corona de plata. Amb la mà agafava una fletxa que assenyalava l’esquelet de l’espasa, i a la dreta, amb una godalla entre les falanges de les duess mans, estava l’esquelet negre, amb el seu somriure pervers.

—Són els genets de l’ Apocalipsi- murmurejà Lorena a Miquel.

—Supose que coneixei els meus amics- digué el Dimoni asssenyalant els quatre esquelets – El més conegut es Mort, però ells no són res sense el cinqué genet, el que es quedà amb les ànimes dels morts. Eixe genet és l’Infern, i està esperant-nos darrere de la porta. Així que ja podeu donar-me la Clau!

—Mai!- cridà amb totes les seues energies Lorena i llançà les seues claus a la lava -. Què et pareix això?

—No m’has entés bé- li somrigué el Dimoni – Encara no saps quina és la clau? Et donaré una pista: Què hi havia escrit a la porta?

—La Sang és la Mort- va repetir Lorena – al número 1 està la clau... La Clau!

—La sang del primer Guardià és la Clau- li digué Miquel.

Lorena es tornà pàl·lida, tot el temps ella havia sigut la Clau a qui tant temia, ella podia ser la salvació o la condemna de la seua raça. Estava a les seues mans. Mirà al seu voltant i tan sols va veure una sortida, els dimonis eren a l’altra porta, així que se centrà al riu roig de lava. Era la seua salvació, o podia fer altra cosa. Es va tirar enrere, agafà corregudeta i flexionà les seues cames. Ja estava fet, no hi havia tornada.

—Què fas? —li preguntà el Dimoni que l’havia agafada del coll i l’alçava per damunt del líquid taronja.

Després la va tornar al corredor de pedra i la va dirigir fins a la porta, inmobiilitzada per les mans brutes.

—Hi ha una altra forma, més ràpida i menys dolorosa. Però he de reconéixer que tens agalles. Ara, un menut tall amb l’espasa i ficarem la teua sang en la romana.

Lorena trencà a plorar, sentia com la garra del mort l’agafava i la portava a l’espasa de l’esquelet, i ella no podia fer res per impedir-ho. Miquel estava lluitant amb els dimonis per arribar a ella, però ja era massa tard, la seua sang corria per l’espasa i el seu canell. La seua sang brollava i brollava i el seu braç s’ apropava inevitablement al plat de la romana daurada. La primera gota de sang va caure i el Dimoni la va amollar i cridà de dolor. Ella agafà la goteta amb l’altra mà i girà la seua cara, buscant el seu salvador.

Al ventre del Dimoni, aguaitava la fulla d’un altra espasa, que l’havia travessat per l’esquena i al llindar de la porta fosca, sufocat, encara en la posició del llançament, estava l’àngel blau, somrient.

—Aquesta vegada no he arribat tard! —cridà l’àngel mentre es dissolien els emmascarats.

Darrere d’ell estaven Baco, Carles i els altres quatre companys. Lorena i Miquel corregueren i els abraçaren amb força.

—No pots fer res per ell? —preguntà quan estaven prop de Xavi. Carles, que encara no havia vist al seu germà es posà a plorar com un possés.

—No puc ressuscitar els morts —li va respondre tallant. Però algun sentiment va aflorar del seu interior i digué— Encara que, si ningú no sap si esta mort o no...

Va fer-li l’ullet a Carles i va imposar les mans damunt de Xavi. Este tornà a respirar, obrí els ulls i les seues ferides cicatritzaren. Poc després es va alçar, amb la seua roba tan esquinçada com abans.

—Si no digueu res als de Dalt. M’estalviareu molt de treball.

—I què passa amb la porta? —preguntà Miquel.

—Existia un pacte pel qual ningú podia impulsar-vos a obrir la Porta, ni els de Dalt, ni els de Baix. Ara que els dimonis ho han trencat. La Porta es tancara per molt de temps... molt, molt temps...

26 / Premis Joan Fuster 2005

A

QUESTA SÓC JO

Maria Inmaculada Cano Gómez El meu nom és Mª Inmaculada Cano Gómez o, com em diuen les meues amigues, “inmatxu”. Tinc 17 anys i, per sort o per desgràcia, compliré els 18 en novembre.

Encara que m’agrada escriure, tractar el tema de la meua vida no em resulta massa agradable per les diferents situacions que se m’han presentat i m’han convertit en la jove que ara escriu aquest assaig.

No entraré en detalls, però de forma breu diré que fins aproximadament els 10 anys, vaig ser una xiqueta normal i inclús m’atreviria a dir que feliç. Vivia a Campanar amb la meua mare, el meu germà i la meua germana xicotets, i l’home que durant uns anys va fer el paper de pare. El problema va sorgir, com ja he dit abans, quan tenia més o menys 10 anys perquè la meua mare començà a beure (Déu sabrà per què!) i l’home, en lloc d’ajudar-la, la va introduir al món de les drogues (és que després de set anys, encara estic coneixent coses sobre el passat de la meua mare i hi ha dades que és millor no recordar o, com tinc intenció de fer amb els meus germans, no saber). Davant aquesta situació, la família de la meua mare la va enviar a un centre de desintoxicació i, com ningú es podia fer càrrec dels meus germans i de mi, i no volien separar-nos, ens van enviar a una residència per a xiquets (suposadament per uns mesos), mentre ella es recuperava (és aleshores quan l’home del qual he parlat abans va desaparèixer de les nostres vides, possiblement a Barcelona on vivia la seua rica família).

Al principi tots tres teníem l’esperança que no hauríem d’estar molt de temps en la residència amb els altres xics i xiques del nostre grup (érem deu xiquets per grup i hi han cinc grups), els quals es regien per una norma: xafar i mai deixar que et xafen. D’aquesta lliçó, jo em vaig quedar amb la segona part i vaig aprendre a defensar-me sense fer cap mal a ningú; però, per exemple, els meus germans la van aprendre punt per punt segons transcorria el temps.

A la fi, després d’uns sis mesos, la meua mare va eixir del centre i semblava ésser la d’abans i estar totalment recuperada, així que durant uns mesos vam eixir amb ella els caps de setmana, i de dilluns a divendres nosaltres anàvem del col·legi a la residència i viceversa, mentre la meua mare tenia temps per treballar i arreglar les coses que tenia pendents. No obstant això, la nostra felicitat es va dissoldre prompte perquè ma mare va tornar a caure en la beguda (situació que es va repetir molt i cada vegada amb més freqüència durant els quatre anys que jo vaig estar en la residència i alguns després).

Però la història no finalitza ací, perquè a mi em va acollir, l’agost abans de complir els 15 anys, una dona (que ja tenia altre xic acollit que jo havia conegut en la residència temps enrere) que li agraden els adolescents i els ajuda a independitzar-se. Van ser les monges de la residència (sobretot la del meu grup i la directora) les que van convéncer aquesta dona perquè em dugués a mi amb ella perquè, no es per lloar-me, era l’única que estudiava i sóc l’única que ha arribat a batxillerat. A més, s’encarregaren de parlar amb la dona que anava a ser la meua tutora, per deixar coses clares com que els meus germans continuarien a la residència i devia deixar-me anar a veure’ls o cridar-los per telèfon, o que 4t d’ESO em deixara acabar-lo al meu col·legi perquè ni elles ens havien canviat quan arribàrem.

Cap a finals d’eixe curs, els meus germans s’assabentaren que el seu pare no era el mateix que el meu (cosa que ja m’havien dit un parell d’anys abans i que no em va importar gens ni mica, perquè jo estime igual als meus germans), així que demanaren conéixer el seu pare, que a més és qui em va donar el cognom i em va acceptar com la seua filla.

La veritat és que el pare dels meus germans és molt simpàtic, i la causa per la qual no donava senyals de vida era perquè ma mare el va fer fora al poc de nàixer el meu germà i li va prohibir acostar-se a nosaltres Premis Joan Fuster 2005 / 27

(raó per la qual va haver d’anar-se’n a Bilbao amb la seua família). Puc dir que al meu pare l’he vist una vegada i he parlat amb ells dues voltes per telèfon. És molt bonic i també simpàtic, però a ell també el va fer fora la meua mare quan es va quedar embarassada de mi (a més que els dos només tenien 18 anys), i ja ha fet la seua vida.

Tornant a allò que estava dient, aquell estiu, la meua mare, els meus germans i jo, el vam passar a Bilbao i vam conèixer a la família de Canito (com jo li dic al pare dels meus germans), que ens va rebre molt bé. Però no va ser un bon estiu per a mi, perquè em vaig fer amiga de Canito ¡ a la meua mare no li va fer molta gràcia; a més, es veu que he desenvolupat un sisé sentit per a açò, vaig descobrir ma mare bevent d’amagat. D’aquesta manera, quan vam tornar a València, ja s’havien fet els papers perquè el meu germà es quedara a viure a Bilbao amb el seu pare, sense possibilitar de perdre el contacte amb nosaltres i la meua germana, la meua mare i jo ens disposàvem a passar juntes els últims dies d’agost; però la cosa es va complicar perquè a les poques hores d’estar al nostre pis de Campanar, la meua mare va començar a beure encara més ¡ a desvariar contra mi.

Per tant, vaig haver de cridar la meua tutora i li vaig demanar que vinguera a per mi i la meua germana.

Després, vaig cridar alguns oncles perquè s’encarregaren de la meua mare, la meua germana jo ens vam anar a passar uns dies a Picanya, durant els quals, jo no vaig parar de rebre cridades de la meua mare que m’insultava i em demanava que li tornés a la meua germana perquè era l’única persona que estimava i jo li l’estava furtant. Em va saber greu, però amb bones paraules sempre li vaig dir que primer havia d’estar ella bé i després ja parlaríem (és clar que la meua germana no es va assabentar d’aquestes conversacions perquè jo no volia que patira més).

Després d’uns dies amb aquesta marxa, la meua mare va deixar de cridar i uns dies abans de començar les classes, la meua germana va tornar a la residència i jo em vaig preparar per començar 1r de Batxillerat a l’IES de Campanar.

Mai oblidaré el primer dia a l’institut, eixe 14 de setembre de 2004, perquè encara que coneixia a unes poquetes persones, la resta de companyes es van obrir molt ¡ vaig eixir molt contenta. Però quan vaig arribar a Picanya, la meua tutora em va dir que havia cridat la meua monja i eixa vesprada havíem d’anar a la residència. Jo, innocent de mi, no m’imaginava què voldrien dir-nos i continuava pel nou curs que m’esperava.

No obstant això, quan va ser l’hora i arribàrem a la residència, ens portaren a una saleta on estaven molts dels meus oncles, algunes mongetes i educadors, i la meua germana. De nou la felicitat es va evaporar quan una tia meua (que també és monja) ens va dir allò que tothom, menys la meua germana i jo, sabia: eixa matinada la meua mare havia mort (encara que no diré de què, ni tan sols als meus germans, però així era).

He de dir que alguns oncles m’havien dit alguna vegada què passaria, i mentre per una banda no m’ho volia creure, d’altra pensava que el dia que passara jo seria la forta, que no ploraria i que estaria al costat dels meus germans tot el temps. Quina mentida! Vaig ser jo qui més va plorar i, fins i tot, la covarde que no va poder entrar a l’església.

Ara no parle molt del tema. I per sort, uns mesos després, uns oncles es van quedar amb la meua germana. Per la meua banda, el temps ha passat i intente fer coses per no pensar. Durant els últims mesos m’he fet monitora dels Juniors de Picanya, continue de monitora de campaments amb les monges del meu antic col·legi, continue al grup de teatre (on ja estic des de fa cinc anys), isc més amb les amigues que he fet ací (on cadascuna té la seua història ¡ coneixen la meua), parle i visite als meus germans, escric, somnie... Ara, simplement, visc.

EL MASCLISME I LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

El paper de la dona sempre ha estat secundari, i els seus drets com a persona han sigut una mena de full en blanc. A més, si la dona intentava fer-se un lloc en la societat, es trobava amb una figura masculina que li ho impedia, com bé exemplifica Arantxa Bea al seu llibre “La xiqueta que volia ser”, que comença amb l’escena d’una xiqueta que vol ser “la Mama” de Roma, cosa que ha sigut fins ara i és impossible per no dir impensable.

28 / Premis Joan Fuster 2005

Aquesta situació és la que fa que no hi haja forma de posar les notícies i no trobar algun cas de maltractaments, tant a dones com a xiquets, però em centraré en el cas de les dones perquè pareix que és el que estic tractant i que està més de moda. És comprensible que les dones “majors” encara aguanten que el seus homes les humilien i colpegen, sense cap sentit en la majoria de les ocasions, sobretot perquè depenen econòmicament d’ells i no tindrien on anar si els deixaren. Però, que dones amb carreres universitàries, treballs i certa independència econòmica aguanten això, no té sentit. Pot ser que s’estimen molt als homes, o que hi haja fills pel mig que necessiten la figura del pare, però justament per açò no poden aguantar, ja que han de pensar que els seus fills no patisquen el mateix que elles i que, si continuen al costat d’eixe home, els seus sentiments i el seu cos es veuran ferits amb el temps (possiblement de forma irreparable).

D’altra banda, la cosa no queda en els colps, sinó que moltes vegades tot finalitza amb soterraments com demostren les estadístiques de les 246 dones assassinades entre 1999 i 2003, les 109 en 2004, les 84 en 2005 i les que contem ja en els pocs mesos que hem complit de 2006.

Per què davant d’aquesta situació no es presenten més denúncies i no s’estableixen més mitjans judicials que ajuden a evitar i jutjar aquestos fets d’injustícia? Per què les dones amb possibilitats de continuar endavant amb la seua vida aguanten aquestes situacions? Per què els homes no accepten la igualtat amb les dones i continuen creient-se els seus senyors?

Al llarg de la història, la dona sempre ha sigut considerada inferior a l’home, com un ser més, similar als animals, destinat a la reproducció, a la cura de la casa i els fills i a satisfer les necessitats del homes. No obstant, aquesta ideologia s’ha transmés de generació en generació donant lloc a la majoria d’injustícies socials vigents en l’actualitat.

La societat no col·labora a millorar la situació. Per exemple, encara es mostra en la publicitat a les dones com les encarregades de la casa, oferint-les diversos productes de neteja i diverses formes de millorar en la cuina o decorar la casa, mentre que les ferramentes, els cotxes i aquells productes personals que aconsegueixen hipnotitzar a les dones i inclús llevar-los l’enuig si és el cas, com si es tractàs de feres fàcils d’amansir.

Darrere de tot, està el cas dels fills que reben la seua part, normalment per part del pare, i que no entenen què passa o què han fet per a merèixer el càstig i tampoc, per unes raons o altres, gosen de dir res.

Ara tenim més associacions per protegir dones maltractades, més intervenció policial i més lleis de defensa per a aquestes, però encara queden moltes coses a fer perquè aquesta situació desaparega definitivament de la societat. Com a dona sé que he de col·laborar amb açò, i per l’experiència de conéixer gent que ha patit situacions d’aquestes no puc quedar-me amb els braços creuats i hauré de lluitar per aconseguir la igualtat, el respecte i la defensa dels drets del gènere femení.

L’EDUCACIÓ D’ABANS I D’ARA

El món de l’ensenyament cada dia té menys persones amb vocació, ja que cal dir que les coses estan cada vegada més complicades.

Em fa que fa uns anys, deixant de costat tota la repressió que hi havia, els professors encara tenien certa autoritat i els alumnes més ganes d’estudiar per les poques opcions que tenien. No obstant això, ara no parem d’escoltar notícies de professors agredits pels alumnes, els quals defensen per damunt de tot que tenien raons suficients per a pegar al seu professor, i per no parlar de les baixes per depressió que són cada vegada més freqüents.

En part, la falta de respecte que senten els xiquets d’ara davant de les persones majors és per l’educació que reben en la seua casa per part del pares, perquè si els mestres eduquen als xiquets durant tot el dia i quan arriba la nit els pares no continuen aquesta labor, tot allò que s’ha aprés s’oblida i no serveix per a res. A més, si quan per exemple el xiquet arriba a casa amb les notes i diu que ha suspés una assignatura perquè el professor li té mania, el pare, en lloc de dir que la culpa és a soles del xiquet o parlar amb el Premis Joan Fuster 2005 / 29

professor, comença a dir que el professor segur que és un idiota o un incompetent, el xiquet precisament no aprèn sinó a dir que la culpa és sempre dels demés i a tindre menys respecte encara al professor perquè damunt té el recolzament del pare.

Quan vaig de campament i, junt a la resta de monitors, tinc noranta xiquets al meu càrrec durant una setmana, puc comprovar que la majoria d’ells no tenen uns mínims d’educació cap a nosaltres i no els tenen fins al segon o el tercer dia, quan ja han vist que a soles ens tenen, depenen de nosaltres, sense tindre prop als pares que els donen la raó. Però crida molt l’atenció veure un xiquet de nou anys cridant a un monitor o escoltar a un altre parlar de la seua família i que es referisca a la seua mare com “la pija”, O altra experiència que tinc és als Juniors, quan més d’una vegada, les xiquetes de tretze anys fiquen en un racó al seu monitor i comencen a cridar-lo i donar-li calbots sense que ell puga fer res perquè (com han aprés molt bé els xiquets) ens poden denunciar.

Està molt bé això de la llei dels menors, però tampoc és qüestió que la utilitzen constantment per fer tot el que vulguen, i estar nosaltres de braços creuats perquè si parles amb alguns pares o iaies del mal comportament dels seus xiquets, de seguida diuen que és culpa nostra perquè no els coneixem de veres o ens equivoquem de xiquet, o que el seu xiquet és un sant i li estem prenent mania.

Però bé, continuant amb el cas a les escoles, les agressions no sols van dirigides als professors, sinó que s’ha posat de moda l’anomenat “bullying”, és a dir, el fer la vida impossible als companys més dèbils amb la seguretat que, per por o per vergonya, no diran res a ningú.

Si continuem en aquest ritme no sé on arribarem, però cada vegada els xiquets deixen d’estudiar abans, la disciplina empitjora i no contem amb una llei que defense plenament als mestres ni que siga capaç de posar fi a tot el vandalisme que es dóna dins i fora de les escoles.

L’ALCOHOL I LES DROGUES

La millor forma de divertir-se per a la joventut actual està relacionada amb l’alcohol i les drogues.

Cada vegada és més freqüent i està més assumit que els joves isquen de festa els caps de setmana i tornen pel matí sense poder seguir una línia recta i sense saber qui són, on viuen o què han fet la nit anterior.

Com es pot comprovar, sóc una xica sana i no m’agraden aquest tipus de diversions (sobretot perquè la vida m’ha ensenyat el mal que poden fer). Jo preferisc anar al cine, sopar amb els amics en un restaurant o anar a un parc i contar històries. No obstant, en diverses ocasions m’han convidat a fer “botelló’ després de quedar-me en un racó amb les poques persones que tampoc beuen, he anat amb ells a soles per vore com finalitzaven i portar a algú a casa si no es trobaven massa bé.

Hi ha dos tipus de drogues: les il·legals (marihuana, cocaïna, heroïna...) i les legals (el tabac, l’alcohol, els antidepressius...), igual de perillosos els primers que els segons, però amb uns efectes més immediats.

D’altra banda, un gran problema que tenen les drogues (tant les legals com les altres), és l’addicció que creen entre les persones que les consumeixen en més d’una ocasió o inclús només haver-les provat.

En moltes ocasions, es crea una situació de dependència que fa, a la persona addicta, deixar de costat la seua vida i a les persones que l’envolten i l’estimen per aconseguir una mínima quantitat de la substància que les ha tornat boges.

No cal dir que la persona enganxada pateix molt, però... i la seua família, els amics i la resta de persones que l’estimen? Que no pateixen ells també en vore l‘autodestrucció que està duent a terme eixa persona?

Existeixen moltes organitzacions i centres que ajuden a les persones que volen recuperar-se però, és clar, a soles funciona si eixes persones estan disposades a canviar i col·laborar per no tornar a caure. Si a una persona, per exemple alcohòlica, la fiquen dins un centre d’aquestos, potser que en uns mesos isca com nova i que haja passat totes les fases i proves que corroboren la seua rehabilitació, però ha de anar amb compte perquè els problemes o les circumstàncies no li tornen a crear eixa necessitat teòricament ja superada, perquè si no és així, tots els esforços no hauran servit per a res.

30 / Premis Joan Fuster 2005

La veritat és que vore a una persona en males condicions per aquestes causes ¡ no poder fer res crea una sensació d’impotència que no et deixa viure tranquil (sobretot si eixa persona és propera a tu i, d’una forma o altra, la valores l’‘estimes) i, com diuen els “optimistes”, l’ultima eixida que li queda a una persona que ho ha intentat tot diverses vegades i no ha pogut eixir d’eixe món, és la mort.

ELS LLIBRES I LA SEUA MÀGIA

Diuen que allunar-se de la realitat i crear un món paral·lel no és la millor forma de viure ni de solucionar problemes, però cal dir que, en moltes ocasions, una mica d’imaginació que decore la realitat és benvinguda.

Els llibres són la manera perfecta de crear eixe món de fantasia on tu ets el protagonista, per això estan molt relacionats amb els somnis, perquè ajuden a crear imatges, espais i situacions que no es donen en la vida cada dia.

Per una part, estan les persones romàntiques, per a les quals, els contes amb final feliç on la xica ideal finalitza amb el xic perfecte, darrere tota una sèrie desventures és la millor forma de fugir de la monotonia o de trobar eixa persona que, aparentment, no existeix; és a dir, són les persones per a les quals sempre triomfa l’amor i res es impossible si està pel mig.

També estan els aficionats a les novel·les de ciència-ficció, que construeixen un planeta on sempre hi ha acció o on la relació entre els seus habitants resulta ser una autèntica utopia. A més, en aquest tipus de novel·les tot és possible, per tant, els detalls que puga afegir la ment a aquest món són il·limitats.

Trobem també als amants de les històries de terror, plenes de criatures malignes i persones boges que esglaien constantment amb els seus actes i els seus pensaments, mantenint-te durant tota l’obra amb la pell de gallina.

Estan els llibres d’humor que sempre venen bé darrere un dia de tensió o quan els problemes de la realitat t’han furtat el riure, ja que agafen qualsevol situació quotidiana i li trauen tota la comicitat que puga tindre.

La veritat és que riure un poc de tant en tant ajuda a desfogar-se i a no ofegar-se en un got d’aigua.

Per als escriptors, els llibres són també una forma d’expressar els seus sentiments, i per això, en moltes ocasions, ens sentim identificats amb certs personatges de fantasia que són alhora un reflex del propi autor.

Premis Joan Fuster 2005 / 31

P

OESIA

primer premi: Records de la nostàlgia per Soraya Redondo i Mezmizi segon premi: Viure per Joan Martínez Sansaloni tercer premi: La recerca i el mall per Joaquín Esparza Mollà

R

ECORDS DE LA NOSTÀLGIA

Soraya Redondo i Mezmizi I NOSTÀLGIA Visc mentre els meus ulls reposen sobre fulles mortes d’oblit, entre silenci i boira trista...

Ahir fou aigua en els teus llavis.

Hui ho sóc en llàgrimes de fel.

Ignore ja els sospirs del mar on es fonien els nostres murmuris de mel!

Escric i m’adone que ma memòria dibuixa i plora i recorda ta mirada...

El buit que queda en l’aire l’omplia el ressò de ton curt comiat...

Visc mentre els records cosiran l’eterna nostàlgia ferida...

II L’OBLIT Quan la mar s’enfonse en el cel o la lluna entre les roques d’un riu...

Quan es puga sentir en un instant un crit desesperat en la soledat del món; i en l’espill d’una mirada es puga veure la fi de la mar...

El dia en què algú puga dibuixar el silenci sobre una llàgrima; i una brisa puga reflectir els sons dels pensaments...

El moment en què les paraules es cremen en els llavis; i l’última ona de la mar bese per primera vegada l’arena...

Quan l’amor s’extingisca i muira per sempre; Premis Joan Fuster 2005 / 35

i el darrer dia de l’eternitat arribe i s’acabe... ... serà, aleshores, quan jo puga oblidar-te...

III PARTENÇA Cançó de l’amant que perdé son amat...

Una llàgrima dolça besà sa galta càlida i salina.

Els llavis xiuxiuejaven encara allò que fou d’ells...

Allò que fou foc en flames de la mateixa passió, sospirs en la nit, bogeria sense raó; un dolç benestar, fosos en el goig, un món que vam saber esborrar, un crit en el silenci, un record al desig...

Lentament, en un matí fred, la rosada banyava la flor i la nit moria en llum...

Els ulls d’ell o d’ella, els ulls d’ell i d’ella, perduts en la llunyania ploraven tristesa...

Els cors, ofegats en la desesperació, navegaven en l’obscuritat del temor com un navili sense rumb...

Una llàgrima dolça besà sa galta càlida i salina.

Els llavis xiuxiuejaven encara allò que fou d’ells...

Allò que fou l’amor amagat en cada mirada, cada instant, cada crit, en cada bes, cada sospir, cada nit.

En cada un... en cada llàgrima.

Només quedava l’aire... ... aquell que bufà la cançó de l’amant que perdé son amat...

36 / Premis Joan Fuster 2005

IV INVOCACIÓ DESESPERADA Jurí desfer-me d’un sentiment, arrancar el teu nom del record i oblidar que he d’oblidar-te...

No vaig ficar ma oïda baix del mar.

La vaig ficar baix l’arena, el més fons que poguera, perquè ta veu no escoltara més...

Volguí, amb desesperació, trencar la lluna en cendres perdudes.

Tanmateix obtinguí, per perdició, somniar el teu cos d’amagat...

Vaig anar fins al port de la ràbia, i vaig deixar ma ànima en una barca; vaig tornar sense consol ni paraules i vaig saber que… sense tu... què seria sense tu!

No puc oblidar-te.

I encara menys, deixar d’estimar-te...

V TON BUIT Vaig pujar fins l’últim núvol del cel.

Vaig alçar amb una mà el llenç humit del mar.

Vaig estar un instant en la soledat del buit.

Vaig arribar allà on ningú no arribà.

I tot per poder estar amb tu...

Però la por ofegà l’últim núvol del cel; el mar es va fondre en les pedres de l’arena; i en la soledat del buit... res.

Allà, on ningú no arribà... ... tampoc no et puguí trobar.

Premis Joan Fuster 2005 / 37

V

IURE

Joan Martínez Sansaloni VIURE Viure, volar, somiar que sóc.

Arreplegar un so en un bolic malenconiosament trist.

I amb les mans ofertes, llançant-lo amunt, lluny, molt lluny.

Sols per veure’l caure en tot el seu pes estrany.

OBLIT He cercat una llum clara un esclat, per oblidar aquella aigualosa i tèrbola mirada.

He cercat un esperit enarborat de passió.

Com aquell que un dia m’obri les portes de la vida.

He trobat eixa ànima càlida el mirall flamejat per fondre el gel de la nostàlgia.

He cercat un cop destructor per trencar el teu record.

Una destralada per a tombar el mur de la teua memòria.

Una daga per a dessagnar les paraules dites entre nosaltres.

Un volcà per esclatar els sorolls i les lligadures, tantes i tantes flors músties en la fel de la teva joguina.

He trobat la meua pau en una nova guerra, Premis Joan Fuster 2005 / 39

una flor d’ahir eterna, una lluita per trobar-me.

M’he cercat per oblidar-te i encara et trobe ESTIU L’estiu esclata com una flor obrint-se amb la calor.

Camine per entre les ones i les olors em sobrepassen.

L’aigua salada acarona els cossos, refresca els somriures.

Les formes indefinides s’escampen per tot arreu en una febra irrefrenable.

Les ombres obscures i pàl·lides s’aturullen amb la solana cridanera.

L’aigua acarona les pells suaus, seques, untades, i atontades dins la calina apegadissa.

Hi ha sorolls atapeïts per les ones arrossegadisses.

Som illes envoltades per la meravellosa presència de l’aigua.

ADÉU Sense tu, no ho comprenc.

Les llums s’enfonsen en les ombres.

Dic adéu, i la soledat es rebolica en les meves mans, i es retorna.

Dic adéu.

I les paraules sonen sense més.

Les portes del meu cor es tanquen.

El gel crema, en les caloroses notes del silenci, que cauen en un sens fi estrambòticament sorollós, entropessen, esclaten, trencant-se en moviments intranquils.

No voldria dir adéu, sentiria fred, en una mort inútil.

40 / Premis Joan Fuster 2005

L

A RECERCA I EL MALL

Joaquín Esparza Mollà LA RECERCA Aquesta tinta que flueix de venes és la sang densa que m’ofega el cor és mà tremolosa acaronant la por és l’origen ferm de laments i penes.

Aquesta és l’estona de les esmenes moment inquiet on apareix el plor instant emprenedor que a poc mor vespre de les eternitats serenes.

Anuncia la sort finalista travessar el marge acostumat, acomiadar una vida estilista, rebre la total fatalitat esperant l’encontre optimista, fi de la recerca, la veritat.

NAIXEMENT La font d’amor és la font de la vida, l’aigua que brolla, sufoca el calor, encenen els ulls que plenen d’amor, els cossos nus amagant la ferida.

Entre totes l’aroma de broida, la substància etèria, el color, és flor de la vida, flor de l’amor d’anys vençuts i saviesa teixida.

Records de boires, futur d’enyorança remor càlid d’un passat extingit ones escumoses, mar d’incertesa.

Fontana de vida, riu d’esperança, desapareix la por al primer clapit, en sentir prop el vaixell de tendresa.

Premis Joan Fuster 2005 / 41

VERSOS D’AMOR Pels literats, estimada essència, incessable sentiment desbocat, flagell de jove, vell cor desbalbat, principi universal d’existència.

Trellat i follia caminant juntament dolç calabós, amarga llibertat, consol de vell, càstig de pubertat, llenguatge d’instints que confon la ment.

Si en aquest pensament diferim, digueu vosaltres quina és l’errada, potser mai haveu estat captivat, si tot el que he dit queda comprés, segur compartiu sortosa estada amb els versos d’un boig enamorat.

EL MALL Veig unicorns d’argent que flamegen enfurismats dintre de núvols de foc enmig de núvols de pedra Veig la claredat d’un cel pintat d’or i els badalls aterradors que descobreixen la foscor sempiternal Veig passar els dies i nits en utòpica celeritat mentre s’esvaeix el moviment humanal cedint el pas al silenci del desert Veig la vibració irrebatible d’una paorosa campana mentre el mall castigador roman silent per l’heretgia.

42 / Premis Joan Fuster 2005

N

ARRATIVA

primer premi: Confusió per Adrià Perelló Pinazo segon premi: Música per al cor per Magda Muñoz Herráiz tercer premi: L’expedició que em va canviar la vida per Irene V. Sahun LópezHuertas

Premis Joan Fuster 2005 / 43

C

ONFUSIÓ

Adrià Perelló Pinazo 00:02 HORES

Tot va començar en aquella discoteca...

Com era d’esperar, el divendres per la nit allò estava totalment ple, i era difícil trobar un mínim espai per a desconnectar una mica de l’explosió produïda per la música, i descansar del sobrecarregat colorit de la il·luminació i el fum. Infinitat de gent ballava a ritme de la música; gent jove... i no tant jove; tot era vàlid per a desconnectar de tot, i simplement deixar-se’n endur per les sensacions de cadascú... Tot i que a aquelles hores, moltes d’aquestes sensacions no eren del tot recomanables.

A la barra, on els cambrers es disposaven, totalment acalorats, a servir les begudes a tots els clients concentrats allà, hi havia un jove de 17 anys i una jove de 14, que per a poder parlar no tenien més remei que cridar amb totes les forces a dos centímetres de l’orella de l’altre. La xica duia una minifalda i una camisa ajustada amb alguns botons despassats. Aparentment era massa jove per a poder estar en aquell local... Però era realment alta i tenia una figura irresistible... i això havia impedit als propietaris negar-li l’entrada. El xic, en canvi, era més normalet, amb els ulls rojos, la mirada perduda... en general, amb mal aspecte. Ell sostenia amb les dues mans una capseta de pastilles de colors, i la xica les mirava amb la boca oberta. Per a superar el so de la música, la xica va cridar fortament a l’altre: —Necessite més!!

—Nena, si vols més pastilles ja saps el que has de fer!! –bramà el xic.

—Això mai!! –digué la xica, apartant-se d’ell.

Però lamentablement, el xic no s’havia donat per vençut: —Tu vindràs amb mi!! – i la va agafar dels cabells, duent-la a empentes a un magatzem buit. Ningú no s’havia adonat de res del que havia passat...

00:02 HORES

El detectiu Juli Mateu descansava al sofà, veient a la televisió la sessió de mitjanit. Aquell divendres havia estat un dia com tota la resta: infinitat de casos de tràfic de drogues, assassinats de gènere, violacions...

De fet, Juli començava a estar fart de tenir sempre la mateixa rutina, i dedicar-se a tancar a psicòpates que als dos dies tornaven a estar en llibertat. A més, estava començant a deixar de banda la seua dona i els seus tres fills (la filla menor tenia tan sols tres mesos). D’alguna manera, començava a sentir que la seua presència en la família començava a ser anecdòtica: era la seua dona la que feia les tasques de la casa, era ella la que s’encarregava dels fills, era ella la que prenia les decisions familiars...

Als dos minuts de començar la pel·lícula, Juli va apagar la televisió, donat que era molt fluixa. Va pujar les escales fins arribar al pis de les habitacions, i va avançar pel corredor fins arribar a l’habitació de la seua filla menuda, que dormia plàcidament. Li va mirar l’angelical rostre, que descansava en el bressol.

Juli va somriure. Era realment bonica, igual que sa mare... i igual que els seus germans majors. I és que la sensació de buit s’apoderava del detectiu cada vegada que recordava la rapidesa amb la qual havien crescut els seus altres fills: mai no havia trobat el moment de passar una estona amb ells, ni de seguir-los dia a dia, i ara potser era tard. Juli era conscient que algun dia hauria de prendre mesures, i hauria de triar entre la feina i la família... Realment eren coses incompatibles.

Sense ganes de res, Juli es va dirigir directament cap a la seua habitació, on suposadament ja dormia la seua dona... però no era així: ella l’esperava amb els ulls oberts com a plats. Només entrar, ella li va dir, amb expressió tensa: Premis Joan Fuster 2005 / 45

—Juli... hem de parlar seriosament.

00:09 HORES

El magatzem estava ple de productes de neteja perfectament ordenats als diferents estants; tenia un espai lliure al centre. La porta no es podia tancar des de dintre. Però el jove de 17 anys hi havia col·locat una granera que bloquejava el pom de la porta. La xica de 14 anys, horroritzada, tractava de trobar alguna sortida en aquella habitació... Però prompte es va adonar que era impossible. El xic, amb una mirada que desprenia una confusió injustificada, va córrer cap a la xica i es va llançar damunt d’ella, fent-la caure a terra. A continuació, la pobre víctima va començar a cridar amb la veu una mica sobtada pel pànic.

L’agressor li va tapar la boca amb una mà, i amb l’altra va començar a arrancar-li la roba.

En aquell moment, un dels empleats de neteja es va dirigir cap al magatzem...

00:12 HORES

El jove de 17 anys continuava al damunt de la pobre xica, a la qual havia deixat completament nua.

Ella feia esforços inútils per cridar, però amb la boca tapada no podia fer gran cosa. La violació s’estava consumant. Però en aquell moment, algú va intentar entrar al magatzem... Això li va donar noves forces a la xica, que li va mossegar la mà al seu atacant i va poder cridar amb força: —Ajuda!!

*** 00:13 HORES

A l’altra banda de la porta del magatzem, l’empleat de la neteja començava a desesperar-se al no poder obrir aquella porta. A més, la música tronadora de la discoteca li feia posar encara més nerviós. Sense cap altre remei, va decidir anar a buscar algun instrument útil per obrir-la. Evidentment, amb aquell escàndol era incapaç d’escoltar res. I menys encara una veu que provenia del magatzem...

00:09 HORES

Aquelles últimes paraules van desmuntar a Juli. Però la sorpresa no era tan gran com cabia esperar: d’alguna manera el detectiu era conscient que en qualsevol moment les anava a escoltar. Vacil·lant, i sense cap pressa, Juli va seure al llit amb la seua dona, que s’havia incorporat.

—Bé... tu diràs –digué Juli, amb un fil de veu. La dona li va contestar, seriosa: —Quin dia era hui?

El detectiu no s’esperava aquella pregunta. No obstant, va començar a fer memòria, sense cap èxit. La dona tornà a intervenir, amb una veu carregada de fúria: —Hui el teu segon fill, Josep, ha complit 12 anys. Ara està a la seua habitació, pensant en què deu sentir el seu pare per ell-. No va dir res més: d’una manotada apagà el llum. Tot quedà fosc, silenciós.

00:12 HORES

Juli va trigar una bona estona a reaccionar. No es veia amb cor per a posar-se al llit amb la dona. Va preferir quedar-se allà clavat durant uns segons, reflexionant... Com podia haver oblidat l’aniversari del seu fill? A l’instant, Juli començà a recordar: el dilluns anterior, la seua dona li havia recordat quin era el regal que li feia il·lusió a Josep, i també que Juli es demanés permís per a lliurar el divendres per la nit, i així poder celebrar l’aniversari en família... Però el detectiu havia recordat massa tard: ni regal, ni permís... ni tan sols una felicitació. Evidentment, Juli se sentia molt malament per tot això. Durant tota aquella setmana havia treballat des de primera hora del matí fins ben entrada la matinada. I se li havia oblidat completament l’aniversari. Es va incorporar i va dirigir-se cap a l’habitació del Josep, amb l’esperança que encara estigués despert. Però va ser en aquell moment quan el Juli va perdre definitivament els papers: Josep no hi era a l’habitació...

46 / Premis Joan Fuster 2005

00:15 HORES

Per sort per al violador, aquell que intentava obrir la porta s’havia anat feia uns segons, a pesar dels crits de la xica. Però la situació s’havia tornat més tensa: era molt probable que tornés algú disposat a entrar fos com fos.

Ara la xica continuava cridant histèrica, i es movia bruscament. Era evident que el temps s’acabava...

I havia de prendre mesures. *** L’encarregat de la neteja havia trobat per fi un utensili que li seria útil per a desmuntar el pom de la porta i poder entrar al magatzem. Es va dirigir cap allí amb pas lleuger, però pel camí es va topar amb Fabra, un dels joves propietaris del local, que li indicava les zones que necessitaven ser netejades... ***

00:16 HORES

Al magatzem, després de soltar uns segons a la xica, l’agressor havia trobat una capsa de ferramentes; dintre hi havia una clau anglesa de gran mesura. La xica, despullada, tractava d’allunyar-se d’ell. Però de sobte, el xic es va posar a uns centímetres d’ella, i amb la clau anglesa apuntant ben alt, començà a colpejar-la violentament, amb totes les seues forces.

La xica va caure a terra immediatament, mentre els seus crits anaven perdent intensitat. A terra, ell li va tornar a colpejar brutalment al crani, fins que es va assegurar que no es tornaria a alçar mai més.

Ràpidament, es va desfer de la clau anglesa, donà mitja volta, descol·locà la granera, i va obrir la porta.

Havia tingut sort: no hi havia ningú en aquell moment per la zona.

Amb les mans plenes de sang, volà cap a la sortida, convençut de que havia passat desapercebut.

Però no era així: un dels seus acompanyants l’havia vist...

00:15 HORES

Juli estava confús.

No obstant, havia decidit no despertar a la seua dona per a no alarmar-la. De seguida, es va posar a regirar tots els racons de la casa. Primer va comprovar les habitacions i lavabos de la planta superior: ni rastre de Josep. Després va baixar l’escala atropelladament i revisà la cuina, la sala d’estar, el menjador...

Res de res.

El seu cor bategava violentament al mateix temps que començava a ser conscient que el seu fill no hi era.

Ja sense idees, els seus nervis continguts van esclatar, i això va provocar que tornés a la seua habitació i despertés la dona a crits: —Fina! Josep ha desaparegut!

A pesar que semblava profundament adormida, la reacció de la dona va ser immediata: botà del llit com un ressort, i abans de dir res, va llençar una mirada de circumstàncies cap a Juli.

Ell callà, i es va dirigir cap a l’exterior de la casa, quan Fina començava a cridar realment histèrica...

Va sortir al carrer, descalç, i una rasca fresca s’alçava sota una nit fosca i estrellada. Juli no sabia ben bé per què caminava per la vorera.

Però sobre la marxa, se li va ocórrer que era probable que un veí de quatre cases més enllà, Àlvar, amb qui mantenia certa amistat, sabés alguna cosa.

Creuant els braços per a lluitar contra el fred, i caminant apressadament, va arribar a l’entrada del jardí.

Just enfront de la vorerar, aparcat, es trobava el cotxe d’Àlvar.

Sorprés, Juli comprovà que dintre hi havia algú: es tractava de la filla d’Àlvar, d’uns tretze anys. Juli no l’havia vist moltes vegades, però era boniqueta.

Premis Joan Fuster 2005 / 47

El detectiu es va apropar i, sorprès, comprovà que la jove no estava sola: el Josep es trobava al cotxe amb ella...

Els dos es besaven càlidament...

00:20 HORES

Tenia les mans plenes de sang...

Però ja havia recorregut uns quants metres sense haver cridat l’atenció.

Ara caminava tan ràpid com li permetien les cames, però sense arribar a córrer.

La discoteca s’anava allunyant a poc a poc.

Ara l’efecte de les pastilles continuava en augment; li era difícil distingir entre realitat i ficció.

Creia recordar que a la discoteca l’havia portat un amic amb la moto. Un amic que s’havia quedat allà... ... suposadament.

Només uns metres més enrere, aquest amic el seguia.

De mica en mica anava retallant-li distància.

El jove de 17 anys no va sospitar que el seguien fins que el seu col·lega, finalment, el va agafar del braç, fent-lo aturar.

—Ferran!!... Què hòsties estàs fent?? –li va cridar.

No va tardar en fixar-se en la sang de les seues mans, que ell tractava d’amagar. De seguida, la seua expressió va canviar: —Què has fet??

Una simple mirada als seus enrogits ulls va ser suficient perquè el seu amic ho comprengués tot.

—La mare que et va parir!! No tenies prou amb enrotllar-te amb ella?? Hòstia, tio, que era una xiqueta!!

Quin merder!

Aquella veu començava a irritar seriosament Ferran.

No estava en condicions d’aguantar sermons. Registrant amb la mirada el seu company, va recordar: guardava una navalla a la butxaca de la jaqueta...

00:23 HORES

El seu company cridava histèric: —Estàs carregat de punyetes!! La pasma no trigarà gens en trincar-te!! T’has d’entregar... Serà el millor, tio!!

00:20 HORES

Automàticament, els dos joves es van adonar que algú els estava espiant a l’altra banda de la finestreta.

Sabien que algú els observava... però no sabien qui. Aquella foscor no permetia identificar-lo fàcilment.

De totes maneres, aquella persona no es movia: s’havia quedat allà clavada, enfront del cotxe. El Josep va mirar de reüll la xica, que es mostrava totalment aterrada. Armant-se de valor, Josep va apropar la cara a la finestreta per identificar a l’espia. No va trigar ni un segon en certificar qui era: es tractava de son pare, Juli Mateu.

00:21 HORES

Juli, que en un primer moment havia preferit no fer cap moviment brusc, sentia una estranya sensació, difícil de catalogar, al veure el seu fill en aquell cotxe. No obstant, quan Josep apropà la cara al cristall, no va poder evitar esclatar, i revolucionat, obrí la porta darrera bruscament. El tragué a empentes, fent-li caure a terra. La xica també havia eixit, i s’havia colat en sa casa ràpidament. Pare i fill quedaven cara a cara. Mentre el jove s’alçava de terra posant una cara furiosa, Juli començava a cridar: —Es pot saber qui et creus que ets per a sortir de casa sense permís?? Per què ho has fet??

48 / Premis Joan Fuster 2005

—Per a celebrar el meu aniversari amb gent que de debò m’aprecia –el seu to era pausat, però seré, sense perdre l’expressió seriosa.

—Però si tens 12 anys!!

—Em fas pena!! Ets un fastigós fracassat i amargat que només vol fotre’m la vida!!

Juli va deixar escapar una forta bufetada. El jove se n’anà corrent...

00:23 HORES

Juli es quedà observant com el seu fill s’allunyava corrents en direcció a casa. El detectiu s’havia quedat clavat enfront de la casa del seu veí.

Després d’aquelles paraules, el company l’agafà de nou del braç, i començà a arrossegar-lo en direcció a la discoteca. Ferran entenia que aquell era el seu moment: amb un moviment increïblement ràpid, posà la mà a la butxaca de la jaqueta del seu amic, agafà la navalla i amb totes les forces li la va clavar al coll.

El seu company caigué immediatament a terra.

Amb els ulls cada vegada més carregats de desconcert i confusió, Ferran arrancà la navalla del coll, i, aquesta vegada sí, va córrer tot el que va poder...

00:24 HORES

A la discoteca, l’encarregat de la neteja no donava abast. El Fabra, un dels propietaris, no parava de donar-li ordres. Però lamentablement, ja feia 10 minuts que la granera i l’arreplegador eren insuficients: necessitava el motxo. Aprofitant un moment en el qual el Fabra estava lluny d’ell, s’aproximà al magatzem, amb la ferramenta encara a mà. Però per a la seua tremenda sorpresa, aquesta no feia falta: inexplicablement, la porta ja no estava aturada, i la va obrir sense problemes.

Fou en aquell moment, en aquella habitació, quan l’home va descobrir el que hi havia dintre... I evidentment se li posaren els cabells de punta, al contemplar aquella xica despullada envoltada de sang. Amb la respiració entretallada ho va comunicar a Fabra. Aquest entrà al magatzem i, després de comprovar la situació, marcà un número en el seu mòbil, dient al netejador: —Ja sé a qui haig de cridar...

L’escàndol originat havia sobtat els pares d’aquesta xica, tot i que el Mateu no s’havia adonat, ja que estava totalment capficat. No havia actuat bé... Una vegada més s’havia equivocat.

Independentment de tots els insults que li havia recitat el seu fill, aquella bufetada estava fora de lloc. “Únicament estava compartint un moment d’amor amb una xica... res més!” Però és clar: a Juli li costava acceptar que el seu fill ja havia crescut... sense adonar-se’n. Que era el seu aniversari, per favor!

De tot açò reflexionava Juli, al mateix temps que se li escapava una llàgrima i el seu veí eixia de casa, per a informar-se del que havia passat: —Juli?? Què era tot aquell rebombori? No saps quina hora és? La meua filla està espantada!

La única cosa que li va sortir dels llavis a Juli va ser: —Li he fallat...

—Què?

—He fallat al meu fill...

Sense donar cap explicació i sota la mirada atònita del veí, Juli va començar el retorn cap a casa. Caminava molt lentament, sense cap pressa per arribar a aquella casa, on evidentment tot se li estava anant de les mans.

Devia de retirar-se d’immediat...

En cas contrari, les coses podien acabar molt malament.

En arribar a casa, la dona l’esperava a l’entrada, realment furiosa.

—Juli... T’has passat i MOLT. No et puc permetre que entres a casa...

En aquell instant, el mòbil de Juli sonà.

Premis Joan Fuster 2005 / 49

00:27 HORES.

Juli mirava fixament la seua dona, com si així pogués aconseguir arreglar totes les coses. El mòbil continuava sonant, però el detectiu no contestava. Tractava de buscar les paraules més adequades per demanar disculpes. La mirada de la dona mesclava enuig i una mica de compassió; no obstant, tot intent quedà en va, donat que la dona entrà en la casa, tancant-li la porta als nassos.

En aquell moment Juli necessitava un silenci absolut...

Un silenci que trencava aquell maleït mòbil. Gairebé per inèrcia, va decidir contestar: —Sí?

—Per fi contesta! On s’havia ficat? –va preguntar Fabra.

—Es pot saber qui nassos és vostè?? –cridava Juli, bastant alterat.

—Sóc el Joan Fabra, de la discoteca Progress. Ja ens coneixem.

Juli va fer memòria i de seguida va recordar: aquell home era un propietari d’una discoteca situada a només uns pocs quilòmetres de sa casa. Havia treballat en nombrosos casos de tràfic de drogues i màfies.

En general, aquella discoteca no tenia molt bona fama. Donat el silenci de Juli, Fabra continuà parlant.

—Senyor Mateu. S’ha produït un cruel crim...

—I a mi què m’explica? Que s’encarregue la policia local!

—Ells ja estan de camí... –explicà Fabra.

—I per què hòsties em telefona? No veu l’hora que és?? –Juli estava a punt de penjar.

—Senyor Mateu... La cosa és més seriosa. Hi ha evidències que demostren que es tracta del mateix assassí que l’altra vegada.

Juli ho recordava perfectament. Feia un mes aproximadament, en aquella mateixa discoteca, havia aparegut una xiqueta apunyalada als lavabos, després de ser violada. Mai es va trobar el culpable. I això evidentment no li havia fet cap gràcia.

—Escolta, Fabra, estic passant per un moment crític: la meua dona m’acaba de tirar de casa, tinc problemes greus amb el meu fill... L’última cosa que puc fer ara és investigar el cas. A més vull penjar els guants –la veu de Juli sonava cascada.

—Entenc que ho estiga passant malament... Però la discoteca està a deu minuts de sa casa! Segur que l’assassí no pot haver anat massa lluny.

—No... No puc! – Juli no es deixava convèncer.

—És una llàstima que es rendisca d’aquesta manera!... Ha de pensar que aquest podria ser el seu últim cas. Després tindrà tot el temps del món per a arreglar els seus assumptes. Només una vegada més! –Fabra estava decidit a convèncer-lo.

En aquell moment, per la ment de Juli va passar la imatge de la xiqueta assassinada feia un mes, la impotència per no haver capturat a l’assassí, i també li va passar per la ment el desig de recuperar la seua família, i viure feliç per sempre. Estava apunt de prendre una decisió: “Una vegada més. Únicament una més”. Convençut, contestà: —Està bé. Vaig cap allà —i va penjar.

Just després, es va dirigir cap al seu cotxe, aparcat a l’altra banda del carrer.

Mirant entristit la casa, arrancà el motor i inicià el camí cap a la discoteca...

00:31 HORES

Fabra també havia penjat el seu mòbil.

Just després va somriure, content per comptar amb la sempre estimable ajuda del detectiu Mateu.

I és que la reputació de la seua discoteca estava caient en picat durant els últims mesos per culpa dels nombrosos delictes produïts.

Comunicà la notícia als altres dos propietaris de la discoteca.

50 / Premis Joan Fuster 2005

00:31 HORES

Amagat en un estret carreró, Ferran estava a l’aguait. La sang encara cobria les seues mans, i encara conservava aquella navalla. Durant els últims minuts havia corregut sense tenir en compte la direcció.

Ara començava a comprendre que s’havia desviat massa.

Només desitjava fer-se amb un cotxe per tal de fer camí amb més eficàcia. I per això aguaitava, en aquell carreró, l’arribada d’algun vehicle.

Pocs minuts després, entraren dos agents de la policia local.

Sorprès, Fabra va comprovar que no entrava ningú més.

—On està la resta de l’equip?

Un dels agents negà amb el cap: —Els nostres companys s’han quedat uns metres més enllà, en aquest mateix carrer.

—Amb tots els respectes... Crec que la situació és greu... –a Fabra no li pareixia massa bé. No obstant això, l’agent acabà la seua intervenció: —S’ha trobat un altre jove assassinat.

—Com diu?

—És possible que es tracte del mateix agressor de la discoteca. Ara mateix estan rodejant la zona...

Bocabadat, Fabra començava a entendre que la situació era molt més complexa del que en realitat semblava...

00:35 HORES

A la discoteca, els dos agents havien acordonat el magatzem. La policia científica estava ja de camí.

Tot i que Fabra ho volia evitar, molta de la gent que estava ballant es concentrava pels voltants del magatzem.

Un dels agents s’havia dirigit en aquell moment al cotxe de policia. En entrar, li va arribar un missatge per megafonia: —A totes les unitats... Segrest als afores, el sospitós circula amb un Mercedes roig; direcció a l’autovia...

00:37 HORES

Juli Mateu circulava per la carretera.

Ja havia fet més de mig camí quan el seu telèfon mòbil sonà. El detectiu el tenia a mà, per la qual cosa contestà. Per a la seua sorpresa, era la seua dona: —Juli... canvi de plans...

Juli no sabia com interpretar aquelles paraules. La dona acabà: Quan el cotxe passà a la seua altura, va donar un bot i es va clavar en meitat del carreró; el cotxe frenà en sec. El conductor baixà del vehicle: —Però què et passa xaval? No veus que volem passar?

L’home es va fixar massa tard en què aquell xic duia una navalla, just quan li la va clavar a l’estómac.

A continuació, Ferran pujà al cotxe ràpidament, eixint del carreró fent marxa enrere.

Quan se n’anà el cotxe, l’home, greument ferit, encara tingué forces per marcar un número al mòbil: —Policia... M’han robat el cotxe... el meu fill està dins...

00:35 HORES

Vencent els efectes de les drogues, el jove pensà que si arribava a l’autovia ja estaria més prop d’arribar on volia anar.

Amb la confusió, no s’havia fixat en què un xiquet de 4 anys dormia al seient de darrere.

Quan l’observà es va sobtar, i pegà una tal frenada que el vehicle va sortir una mica de l’asfalt.

Premis Joan Fuster 2005 / 51

Amb aquella frenada el xiquet es va despertar...

00:37 HORES

Al xiquet de quatre anys el va envair un pànic incontrolable en comprovar que el seu pare no era qui conduïa el cotxe: es tractava d’un estrany.

Ferran mirava el xiquet de dalt a baix, sense saber què fer.

El infant començà a plorar desconsoladament quan el cotxe tornà a iniciar el moviment.

—Pots tornar a casa... Jo me’n vaig a casa de ma mare amb els meus fills.

—Què??

—Me’n vaig ara mateix.

—No pots fer això!! Per què...?

—Ja està decidit –digué contundent.

La tensió de Juli s’havia disparat: —Almenys espera a demà!

—Quan tornes a casa ja no hi serem... –i va penjar. *** Juli estava a punt d’esclatar.

Conduïa fent esses i desviant-se moltes vegades del seu carril. Per fortuna, a aquelles hores l’autovia estava completament deserta, i rarament passava algun cotxe. L’ansietat s’anava apoderant d’ell. No era per a menys: la seua dona se n’havia anat de casa. Juli era conscient que aquell dia s’havia consumit la última gota de paciència... El seu mòbil tornà a sonar.

El jove tractava d’ignorar els crits del xiquet, però començava a ser difícil, ja que la histèria continuava en augment.

Pocs segons després, el xiquet li va posar les mans al coll per a fer-lo parar.

Estigué apunt de dirigir la navalla contra aquella criatura... No obstant frenà, aturà el cotxe, i li va obrir la porta de darrere. Acabava d’abandonar-lo... *** A la discoteca ja no hi havia cap policia. Feia uns segons un dels agents havia avisat de que el possible sospitós podia haver robat un cotxe amb un xiquet al interior. I ara tots els efectius s’havien concentrat en trobar el vehicle.

Fabra havia presenciat atent la descripció d’aquell cotxe. Va decidir telefonar a Juli Mateu.

Marcà el seu número...

00:41 HORES

—Sí? —contestà Juli.

—Senyor Mateu, sóc jo, Fabra —contestà la veu de l’altre home.

Juli mirava atentament la carretera amb els ulls carregats de tristesa.

—Mira... Ho sent moltíssim. Jo no puc continuar amb açò. Les coses empitjoren.

—El cridava per a dir-li que hi ha novetats. L’assassí ha matat un altre jove en aquest carrer, i la policia creu que ha robat un Mercedes roig amb un xiquet dintre. Anava en direcció a l’autovia...

—L’autovia? –va repetir Juli, sobresaltat.

Com si es tractés d’una indesitjada coincidència, Juli va observar el llum d’un cotxe que s’apropava a tota velocitat en direcció contrària a la seua. Tot i la rapidesa amb què es desplaçava, Juli comprovà, quan passava a uns escassos metres, de quin cotxe es tractava: era un Mercedes roig.

—He trobat el cotxe! – cridà a Fabra a través del mòbil.

—Com diu?? –es va sorprendre.

52 / Premis Joan Fuster 2005

Però Juli no digué res perquè estava maniobrant per a donar mitja volta...

00:43 HORES

Juli Mateu seguia el Mercedes a una distància prudencial, per a no alçar sospites. A més, era bastant difícil igualar la velocitat amb la qual es desplaçava el vehicle. Els batecs del detectiu s’havien accelerat.

Encara no havia penjat el mòbil, ja que Fabra li havia dit que esperés un instant.

00:43 HORES

Al Mercedes roig, Ferran accelerava la marxa. S’havia desfet del xiquet de quatre anys, deixant-lo a la seua sort sota la foscor de la nit. A més, li feia la impressió que la policia ja li anava al darrere...

El sospitós conduïa amb inseguretat, desviant-se perillosament del seu carril.

La veu de Fabra tornà a sonar des del mòbil. Sostenint el volant amb una mà, Juli l’agafà i contestà: —T’escolte...

—Senyor Mateu, he avisat a la policia... Ja saben que vostè segueix al sospitós. Els cotxes patrulla també van de camí. Ara li passaré amb el cap de policia... Bona sort –va explicar Fabra.

—Està bé... –aprovà Juli.

La veu que sonà ara era molt més greu i estrident: —Senyor Mateu... No ha de córrer cap risc, els nostres homes no trigaran en arribar. Ara li recomane que em descriga la situació...

00:46 HORES

Juli Mateu anava descrivint al cap de policia tot el que anava passant: —Un moment... Acaba de desaparèixer de l’autovia! –cridà sorprès.

—No l’ha de perdre ara!! Ha d’haver canviat de direcció per algun lloc!!

Juli tractava de buscar amb la mirada qualsevol desviament. Mirava a dreta i esquerra sense trobar-se amb el vehicle.

Semblava desesperat: —Em tem que l’he perdut...

—No em diga això!

Quan Juli estava a punt de donar-se per vençut, va veure a la seua esquerra una tènue llum que s’anava amagant pels camps. Pegà una frenada considerable i el cotxe va derrapar. No obstant, el detectiu donà mitja volta i va recórrer uns metres fins trobar-se amb aquell desviament. Li ho comunicà al cap: —L’he recuperat –confirmà, rebufant.

00:49 HORES

—Tot va bé? –preguntà el cap de policia.

—Sí, encara el veig. Aquesta carretera és bastant inestable, però li seguisc el pas... Espera un moment!

—Juli s’havia quedat de pedra.

—Què ocorre?

Els ulls se li tancaven per la son i també per les pastilles. Això provocava que conduís d’una manera perillosa.

Un cotxe es va aturar uns quants quilòmetres més enrere del Mercedes. El conductor havia vist que algú caminava fora de la carretera.

Li ho comentà al seu germà, que estava mig adormit al seient del copilot. Ambdós baixaren del vehicle, i van córrer en la mateixa direcció.

No van trigar en adonar-se’n de qui es tractava: era un xiquet d’uns quatre anys, aterrat i perdut...

Al Mercedes, Ferran girà el volant en un desviament...

Premis Joan Fuster 2005 / 53

00:46 HORES

A la discoteca, ja havien identificat la xica de 14 anys assassinada. Els seus pares havien estat avisats, i en aquell moment acabaven d’arribar allà.

Els dos s’aproparen cap al vehicle on anava a ser transportat el seu cos.

Quan comprovaren que evidentment es tractava de la seua filla, unes llàgrimes carregades d’impotència, ràbia i desconsol van envair els seus rostres.

Mai no ho superarien...

Només uns metres més enllà, en un vehicle del mateix tipus, reposava el cadàver del jove assassinat al carrer. Els seus pares eren morts, però la policia havia telefonat la núvia de la víctima.

En aquell moment, ella també plorava la pèrdua.

Aquella jove tampoc ho superaria mai.

00:49 HORES

Les sospites de Ferran s’havien convertit en un fet: algú li anava al darrere. Però en aquell moment no podia rendir-se.

El Mercedes sofria per culpa de la sinuositat de la carretera, amb nombrosos clots i grava escampada.

—Jo he estat per ací abans...

—Com diu?

00:53 HORES

Després d’uns minuts angoixants en els quals semblava que en qualsevol moment el sospitós podia descobrir la presència de Juli, el cap de policia no es deixava convèncer: —Li aconselle que no faça cap disbarat. Aquest individu és perillós!

Juli no s’hocreia: —Crec que tinc l’experiència necessària per a fer-me càrrec de la situació!

Després d’uns segons de silenci, el cap va cedir a la fi: —Està bé... Pot anar a per ell. Va armat?

Juli comprovà que tenia una arma en la guantera: —Per suposat.

En aquell moment, la carretera s’havia acabat: havien arribat al poble.

En la rotonda, el Mercedes havia pres direcció cap al centre de la població.

Juli el va seguir, disminuint encara més la distància.

Encara tenia el mòbil a la mà: —No penge el telèfon... Informe’m quan tot acabe. Li desitge sort –deia el cap.

—Està bé –assegurà Juli, deixant el mòbil.

00:54 HORES

Juli avançà pels carrers.

Eren les festes del poble, i sabia perfectament que molts carrers estaven tallats per la instal·lació d’escenaris i zones lúdiques. Era el cas del carrer Major...Quan arribà al mateix, frenà en sec, en veure, sorprès, com el Mercedes roig es desviava per un carreró perpendicular. Juli era conscient que el sospitós havia seguit les instruccions de trànsit que figuraven a les tanques.

I aquestes indicacions només conduïen a un lloc... Juli ho sabia, i va canviar de direcció per arribar abans que ell. Evidentment, tenia en ment tallar-li el pas...

Aquell que li venia al darrere s’anava aproximant més i més.

54 / Premis Joan Fuster 2005

00:53 HORES

Durant els últims minuts, Ferran havia vençut la temptativa de frenar en sec i plantar cara al seu perseguidor... També havia pensat en parar el cotxe i sortir corrents a amagar-se en un dels camps.

Però estava ja tan prop...

La mirada dels seus ulls irradiava total desconcert. Era difícil entendre com podia haver arribat fins allí. Però la qüestió és que simplement havia arribat, tot i que no era conscient del que feia.

Per fi el cotxe va parar de donar bots, i entrà de nou en l’asfalt: acabava d’arribar al poble.

Pel retrovisor el jove observà que el perseguidor també abandonava la carretera. En la rotonda es va dirigir cap al centre.

A tota velocitat, el jove travessà els primers carrers, plens de persones.

Lamentablement, es va trobar amb una sorpresa desagradable: en arribar al carrer Major, s’adonà que estava tallat, impedint el pas.

La confusió s’apoderà d’ell, a mesura que seguia les indicacions de trànsit...

00:54 HORES

Ferran encara no havia entès aquelles indicacions. Per sort, al passar la rotonda havia aconseguit allunyar-se bastant del perseguidor.

Per fi, al mirar a la dreta, comprengué que es tractava d’un camí alternatiu.

Es va desviar pel mateix.

Prompte es va adonar que acabava d’entrar en els carrerons més mal condicionats del poble. No havia caigut en això.

Continuava avançant, lentament, i de nou es trobà amb un carrer tallat. Novament es va desviar segons les indicacions. Sense adonar-se’n, s’anava apropant al seu destinatari...

00:55 HORES

Curiosament, tot anava a acabar on menys s’ho esperava Juli: en el seu propi carrer. I és que era allí el lloc on conduïen totes les indicacions.

Ell ho sabia, i per això coneixia un altre camí, molt més ràpid. Per tant ell ja havia arribat.

Ràpidament baixà del cotxe, agafà l’arma, es guardà el mòbil, encara encès, a la butxaca, i esperà al Mercedes.

També comprovà que tenia les claus de casa, que estava només uns metres més enllà.

De sobte, un fort soroll li va sorprendre, i es va fixar en que el Mercedes acabava d’aparèixer a l’extrem del carrer.

00:56 HORES

El sospitós acabava d’eixir del cotxe!

Açò havia agafat per sorpresa a Juli, que no sabia què fer. Una opció era esperar a que estigués a tir i disparar... Però el individu també podia anar armat...

Ràpidament va córrer en direcció a sa casa, i amb les claus entrà, comprovant que el sospitós també s’anava apropant. Una de les finestres que donava al carrer era ideal per a abatre’l. Així que Juli es col·locà allí, comprovant atònit que el sospitós continuava avançant, i apropant-se. A cada pas que donava, més delicada es feia la situació...

Des de la finestra, Juli va confirmar que el sospitós anava en direcció a sa casa. Totalment acalorat, Juli s’apartà de la finestra i es va col·locar junt a la porta principal... Armat, estava preparat per a qualsevol cosa, quan els passos del sospitós es van aturar a l’entrada...

Continuant amb els contratemps, ara s’havia trobat amb un grup de gent que havia col·locat les taules en ple carrer, i havia sopat allà.

Premis Joan Fuster 2005 / 55

Desesperat, Ferran va fer sonar el clàxon. Mentre ho feia, mirava tranquil que, almenys, havia perdut al seu perseguidor, que ja no venia al darrere.

Un home de trenta anys, amb cara de pocs amics es va apropar al cotxe i va cridar: —Vés-te’n a prendre pel sac!

La reacció fou immediata, i Ferran xafà l’accelerador fent apartar a la gent i emportant-se per davant cadires i taules. Deixant el cotxe de qualsevol manera, obrí la porta i va sortir.

00:56 HORES

Ho veia tot borrós.

Les cames li tremolaven.

I encara tenia que recórrer aquell carrer.

Continuava avançant.

Pocs segons després, Ferran ja havia avançat molt...

Per fi... ja reconeixia tot.

Amb el carrer totalment buit, no tenia cap problema en continuar el seu camí.

La nebulosa que li rodejava començava a difuminar-se, en el moment en què posà la mà a la butxaca dels pantalons i parà de caminar.

A continuació tragué la mà: tenia les claus de casa...

LA PORTA ES VA OBRIR...

A Juli se li caigué el món al damunt... Fou tal el shock que no va ser capaç de sostenir la pistola, i se li caigué a terra. Li tremolaven totes les extremitats...

Tenia al davant al Ferran, el seu fill major de 17 anys...

Els dos intercanviaren una llarga mirada, però ni l’un ni l’altre es van dignar en moure’s del lloc. Juli inspeccionà els ulls rojos del seu fill, la seua mirada perduda, les mans banyades en sang... La parla se li havia congelat... i el cor, també.

En què s’havia convertit el seu fill? Com és que Juli no tenia ni idea del que feia?

Juli sabia la resposta perfectament...

Mai no s’havia dignat en estar amb el seu fill, mai no li havia semblat important educar-lo i fer-lo feliç...

Només li importava la feina. I ara, davant seu, hi havia un monstre.

Unes llàgrimes aparegueren als ulls del detectiu, mentre l’expressió seriosa i confosa del Ferran no canviava gens.

En aquell moment, Juli es va imaginar que la seua dona i els seus altres dos fills ja hi devien ser a casa de sa sogra: havien marxat de casa... havien fugit del seu costat.

Mai no els hi prestava atenció, a ningú. Tots ho passaven malament per culpa seua.

Quant al seu fill major, aquell que tenia a només mig metre, segurament hauria fet coses realment horribles... però és que mai havia tingut un pare que li fes costat, i que li fes diferenciar entre el bé i el mal...

Aquella nit, el detectiu Mateu s’havia proposat que seria el seu últim cas, i que mai més hi tornaria...

Les raons eren evidents: una família el necessitava...

Pel mòbil, encara a la butxaca, sonava la histèrica veu del cap de policia: —Senyor Mateu, per l’amor de Déu! Diga’m alguna cosa!! Com va tot? S’ha fet amb ell?

Juli llençà una última mirada abatuda al seu fill.

Agafant el mòbil molt lentament, i sense cap pressa, contestà amb un fil de veu: —He perdut al sospitós... Ha canviat de direcció, i ha marxat del poble... –i penjà.

El rostre de Ferran, tens fins ara, irradiava gratitud... Però les paraules no sorgiren.

Per primera vegada a la seua vida, Juli Mateu havia primat la família sobre el seu treball, actuant amb el cor, i no amb el cap.

Lamentablement, ho havia fet massa tard...

56 / Premis Joan Fuster 2005

M

ÚSICA PER AL COR

Magda Muñoz Herráiz La poca llum entristeix el paisatge negrenc d’aquell moment. Els arbres, nus davant l’espectacle, es miren la gran casa que s’albira de lluny: una casa victoriana al capdamunt d’un petit turó. El vent flirteja amb les fulles de terra aixecant-les i tornant-les a deixar, amb vaivé. Aixeca també la pols del caminet de terra que, tranquil, s’està allà sense queixar-se. En l’ambient flota una mena de tristesa permanent, que no vol marxar. L’olor de mar proper, d’humitat i de fredor s’endinsa dins la gran casa del turó. Dins, dos homes fan una música trista de cor, que acompanya la tarda adormida. El sol és amagat rere els núvols, avui no vol treure el caparró per enlluernar un dia tardorenc. S’ha quedat mig adormit allà, ben enlaire, amb la seva manteta de cotó blanc. El vent li demana que surti ja que no vol passejar-se per aquell ambient tan poc excitant, tan angoixat. Però el sol s’estima més quedar-se avui al llit del cel, i quan hagi de marxar del seu llitet, deixarà pas a la lluna, la seva amant fidel. Poques vegades aquell sol peresós s’oblida de la seva estimada, i estan comdemnats a viure eternament separats pel temps i la distància. Ai, si ell pogués abraçar-la! Tan blanca, tan dèbil, tan harmoniosa. Però el vent l’aconsola, dient-li a cau d’orella que surti i que ensenyi tot el seu poder. El sol no vol, i allí es queda, prostrat i trist dins el seu somni amb la seva lluneta. El vent torna a la caseta del turó, i espia els dos humans que allà toquen i toquen tristos. Entra per les escletxes del finestral, i allà és testimoni de dues vides.

Tenia les mans a escassos centímetres. De cop, les baixà i començà a tocar una trista melodia. Els dits ploraren a sobre del brillant teclat, harmoniosos. Li quedaven poques forces ja, l’ànima estava fosca, tremolant, expectant. Tenia els ulls entelats per una fina capa de llàgrimes, aquelles que al final es donaven per vençudes i queien una darrera de l’altra, fins acabar al mentó. Els dits hi anaven sols, programats per fer la cançó més anguniosa que en aquell moment es podia escoltar. Mirà al seu voltant i només trobà records: quadres, tapissos, fotografies menjades de les vores. Mentre la cançó anava a la seva mercè, ell es quedà amb la mirada fixada en una de les fotos, la més vella de totes.

Es veia a un nen petit agafat de la mà de son pare i se mare. El petit anava amb uns pantalons curts, uns mitjons ben amunt i un somriure als llavis, on deixava veure les seves dentetes desiguals. Al costat, un home escarransit el mirava de reüll amb una cara d’àmplia i sincera felicitat. A l’altra costat del vailet, una dona. Una dona bonica i extraordinària, car per ell era la millor persona del món. Portava una faldilla fins als genolls, una brusa blanca llarga i un recollit perfecte. Se li veia fins i tot (potser eren imaginacions seves) la brillantor als ulls.

Per un moment, es traslladà fins aquells anys. Li agradava navegar per la memòria i recollir-ne els millors moments. Les imatges afloraren de cop, i ell les invità a passar amb un somriure càlid.

Va veure la seva mare cuinant un diumenge al migdia, amb l’olor de les verduretes i les patates guisades al forn. Ella, d’un cantó cap a l’altre, mirant que res sortís malament. Després arribava el seu pare, cansat de treballar, però amb prou forces per agafar la dona per la cintura i donar-li un petonet ben tendre. Tanmateix, sempre hi havia temps per ells dos. I allà, el petit vailet de dentetes irregulars, corria a donar-li una abraçada al seu pare i ràpidament tornava a la gran batalla campal que duia a terme a la seva habitació, amb uns graciosos soldadets de plom que ell ja havia batejat.

Quina imatge més encisadora, més tendra!

Tornà a la seva cançó de cop, i recuperà el domini dels seus dits. La cançó havia canviat d’aire, s’havia tornat una mica més rítmica. Tornà a mirar les fotos que tenia en aquella fosca habitació. En veié una de quan anà al Conservatori de Barcelona. Es veié a ell mateix al costat de la petita orquestra que ell havia muntat. Cercà amb la mirada una noia alta, amb uns ulls grisencs que sempre li recordaven el mar i la hi traslladaven abans de caure un bon xàfec. I quan ella mirava fixament, donava la mateixa Premis Joan Fuster 2005 / 57

sensació que dóna el mar en aquell moment; una sensació de pau abans d’un gran esclat, de serenor, de tranquil·litat.

Tornà a capficar-se dins d’aquella foto, d’aquell moment. I tornà a convocar les imatges en el seu cap, reproduint-les com si fos una vella i esgrogueïda pel·lícula. Va ser quan la va veure per primera vegada.

Ella es trobava asseguda en un banc, llegint un llibre gruixut i esquerdat. El seu cabell ballava al compàs de la brisa del mar que fins allí es filtrava. La faldilla jugava a pujar i baixar tranquil·lament. Ell caminava lentament, perquè aquell moment no passés tan de pressa. Anava caminant tan bocabadat, que totes les partitures caigueren a terra, dins un petit remolí d’aire. Mentre ell intentava agafar les maleïdes partitures, ella se’l mirava dissimuladament amb un mig somriure divertit. S’aixecà i l’ajudà a agafar-les.

—Moltes mercès – digué ell amb el rubor a tota la cara.

—De res. Veig que les partitures són de piano. Jo toco el contrabaix. Em dic Carme.

—Ah, jo...jo...a mi em diuen Jaume.

—Vols que anem a fer un cafè? Si t’he de ser sincera ja sabia que tocaves el piano, t’he escoltat alguns cops en les representacions. M’agrada molt com ho fas, et felicito. – i ella somrigué, deixant veure les dents blanques com les perles.

Somrigué. Tota ella era mar. Parà la cançó de cop, tenia els dits entumits i freds. Descansà una estona, provocant el silenci. Li agradava molt escoltar el silenci, la seva ànima deixava de plorar per quedar-se immòbil i escoltar. Escoltar el silenci. Però pensà de cop que mai s’escolta el silenci, perquè quan tot queda submergit en la buidor sonora, la veu interior, la que et diu què i com has de fer les coses, crida amb totes les seves forces. En aquell moment li deia que deixés de recordar, que això li estava produint una altra ferida més en el seu cor cansat.

De cop començà a ploure. Un petit xàfec amb diminutes gotetes que relliscaven per les finestres. “Ara el sol també plora. Les llàgrimes d’ell es traspuen pel seu mantell gris”, pensà. La flaire encisadora es filtrava per les finestres, donant a l’habitació una sensació freda.

De cop, deixant el silenci en un paper secundari, els dits tornaren a tocar. Tornà a florir la tela brodada de llum i fil de llàgrima. Seguí l’ordre de fotografies penjades, i deixà que els dits prosseguissin la seva tasca. Ara es trobà amb una altra foto, més ben conservada. Un dels dies més feliços de la seva vida.

Estava esperant ansiosament que la Carme, la seva lloada estrella, la seva felicitat, aparegués per aquelles dues portes exageradament grans. Li tremolaven les mans i els llavis. Mirava cap endarrere per veure si la núvia apareixia d’una vegada. Tenia moltes ganes de veure-la, era l’única cosa que en aquell moment volia, deixant de banda que s’acabés les seves incontrolables tremolors. I allà, en aquell moment...aparegué.

Va veure Un vestit blanc, tan blanc que enlluernava tota l’església, i una cara rodoneta s’entreveia pel vel.

Amb gran parsimònia anava apropant-se al nuvi. Sense presses, ella es va posar al costat d’ell i, fent-li una picada d’ull, mirà el capellà. I allà, juraren amor etern i fidelitat mútua. Després tothom els va felicitar, dient que feien molt bona parella i que se’ls veia molt feliços.

I no havien deixat de ser feliços fins fa uns dies. Quan les esperances van caure en picat dins un fons sense límit. Cada cop més avall...avall...fins que arribés l’hora. Donà un fort cop al piano, maleint. Per què ara? Per què a ell? S’ho mereixia, per tenir una vida completament plena de petits i preciosos moments? Tot anava malament, i ell lluitava com un nedador apassionat endinsant-se mar endins, a contracorrent. No volia seguir en aquest estat neguitós. No volia deixar a mercè del destí la seva Carme. La seva Carme... l’estimava tant...!. Tornà a calmar-se, respirant profundament i comptant fins a cinc. Tornà a mirar les fotos. Mirar-les feia que marxés de la realitat, que donés l’esquena al destí i s’envoltés de la falsedat que fa que visquis per uns moments dins els records.

I observà la foto següent, on es podia veure un home al costat d’un piano dalt un escenari. Ai, quin moment més gloriós!

Era el gran dia, el dia del seu debut com a pianista. Estava molt nerviós, més que quan va conèixer la seva dona, que en aquell moment es trobava entre el públic. Va sortir a l’escenari, amb un xiscle a punt de sortir-li dels pulmons. Ai, si les cames s’haguessin mogut, com hauria marxat corrents d’allà!

58 / Premis Joan Fuster 2005

Va sospirar i va comptar fins a cinc. Mirà la partitura, i per més que la intentés llegir, se li va fer una tasca impossible. Es va quedar en blanc, i a punt de plorar. Va posar els seus llargs dits en el teclat, i ja va ser cosa feta. Quan va tenir contacte amb el seu aliat, els seus dits van tocar sols. Es va traslladar ben lluny de l’escenari, es va notar sol i còmode. Quan va acabar, tothom es va aixecar i va aplaudir ben fort. Ell es va ruboritzar tant que va tenir ganes de posar-se les mans a la cara, i de ben segur que haguessin acabat cremades. Va ser el principi de la seva brillant i perfecta carrera com a músic. A partir d’aquell dia va tocar en moltíssims escenaris, fent mateixa expectació que des d’aleshores.

Tota la seva vida fou perfecta. Però, per més que ell maleís, la mort l’esperava amb pressa en cada racó de casa. Li quedava poc temps. No volia morir.

Al costat del gran i meravellós pianista, un mediocre violinista tocava tímidament. El violinista tancà els ulls i no va poder evitar viatjar fins a la seva memòria i recordar la vida que havia portat.

El primer que veié dins del seu cap és un nen, alt, carallarg, de color del sègol amb son pare.

Estava dempeus al costat del sofà, esperant. La porta es va obrir, deixant pas a un home fornit, gran, llardós, de nas aixafat i parpelles sobreres.

—Has fet el dinar, pallús? – va dir el seu pare sense mirar-lo.

—Sí...,he fet carn i patates al forn.

—Ben fet, marrec.

Després de dinar amb el silenci més irritant, va desparar taula i va portar un parell de patates ben aixafades al llit de la seva mare, que estava molt malalta. Va escoltar com d’un cop es tancava la porta “A treballar segur que no hi va, desgraciat”. Ja treballava ell per tots dos. Després de fregar els plats, va anar fins a la paradeta de verdures.

—Ja ets aquí, marrec? – li va dir el Llegums.

—Sí, per guanyar-me uns calerons només.

I va treballar portant comandes i reorganitzant la botiga. Quan va acabar de bona nit, la llum de la lluna ja li regalimava per la cara. Va entrar a casa amb por, com ho feia sempre.

—Eh, imbècil...vine...aquí! – va dir el pare, amb una cervesa a la mà.

Es va posar al seu costat, ple de por. I allà va començar tot el que acabava sempre a les tantes de la nit.

Després d’una bufetada i d’insultar-lo dient-li que era un desgraciat, que només servia per fer els quefers de les dones, el va començar a sacsejar i a empènyer-lo al terra, amb un parell de puntades de peu com a regal. Quan el seu pare es va quedar adormit del cansament al sofà, ell es va aixecar sense fer gens de soroll i anà a curar-se les ferides que li havia fet. Ple de dolor i hematomes, va anar al costat de la seva mare.

—Com estàs, mama?

—Malaltona, però em passarà. Ja saps que jo sóc molt forta. Com ha anat avui amb el Llegums?

—Bé, em tracta molt bé. M’ha donat records, i que et recuperis molt aviat per poder xerrar amb tu.

—Ai...fillet, crec que no podré parlar amb el Llegums...Intueixo que aquesta és la meva última conversa amb algú. I saps què? Me n’alegro que sigui amb tu – La seva veu era entretallada, li costava molt respirar i això el seu fillet ho notava.

—Mama, t’has de posar bona – I va abaixar la veu – No vull quedar-me sol amb el pare.

—Ja ets tot un homenet, petit. Aviat marxaràs de casa i no tornaràs a veure el teu pare. Ho faràs per mi?

No vull que estiguis aquí. Quan siguis més gran, marxa. Ben lluny.

Va tancar els ulls, fatigada. El seu fill li va oferir un bona nit, un petó i un t’estimo.

L’endemà, quan es va aixecar per anar a l’escola, va obrir lentament la porta de l’habitació de la seva mare, i només sentint l’ambient, ja ho va saber. “Adéu-siau, mama” i va tancar la porta.

El seu pare seguia en la mateixa posició en el sofà, fent una ferum horrible d’alcohol.

De camí a l’escola, va plorar i va cridar a ple pulmó, com mai havia plorat. Va donar puntades de peu a tot allò que s’interposava en el seu camí. A l’escola l’esperava una cosa similar al drama de casa seva. La soledat.

Premis Joan Fuster 2005 / 59

Tornà a la realitat uns segons. Els seus ulls no hi veien bé, estava tot completament borrós. Agafà el seu arc amb força i sonà una melodia carregada de llàgrimes i por. Si no hagués anat mai a treballar amb el Llegums, ara no sabria fer allò que més li agrada. Tocar. Això feia que s’evadís de la realitat que l’envoltava, i de la seva pròpia. Tornà a tancar els ulls, sense poder tornar a evitar aquells records ferits.

Recordà el primer dia que veié la seva estimada, de la qual encara està enamorat.

Amb el seu violí, era al carrer muntant la paradeta. Va obrir l’estoig de l’instrument i va començar a tocar. La gent de tant en tant li tirava algunes monedes. Ningú es parava i li deia...”ho fas molt bé, és preciós. Gràcies per regalar una cançó a les oïdes sordes de tots els vianants.” Tothom passava de llarg i li tirava la misèria. Ell no pretenia fer pena, sinó regalar música i guanyar-se la vida com podia.

Mentre tocava, una noia alta, amb uns ulls grisencs que li van recordar el mar abans de caure un bon xàfec, es va quedar allà quieta, mirant-lo fixament. Va posar-se vermell davant aquells ulls amb tanta seguretat. Quan es va acabar la melodia, ella es va apropar.

—Ho fas molt bé. Com et dius?

—Joan...

—Hola Joan, jo em dic Carme. Volia proposar-te una cosa, si no et fa res – I l’aire quedà silenciat. Ella va continuar – doncs un amic meu està organitzant una petita orquestra perquè diu que així tindrem més experiència. Jo toco el contrabaix. Ho trobes atractiu o no?

—Que toquis el contrabaix?

—No, la proposta – va dir rient.

—Sí...

—T’espero dilluns vinent al cafè que hi ha davant el conservatori. Sigue-hi eh! – va dir abans de marxar.

I allà es va quedar, parat durant una eternitat, mirant fixament com els seus cabells jugaven amb el vent i la seva faldilla pujava i baixava.

Havia estat enamorat d’ella des d’aquell dia, però no va gosar dir-li fins el dia en que ella entrava vestida de blanc i ell estava assegut darrere de tot d’una església. La veia tan feliç...que era impossible estar trist.

Si ella somreia, ell també.

Mirà el pianista que estava endinsat en el seu cap, mirant cada racó de la seva ànima. Somrigué i donà gràcies a Déu perquè li havia enviat un amic que havia durat tota la vida. I la seva mirada es trobà amb la dolorosa foto penjada a la paret, on una bonica parella, acabada de casar, somreia.

I recorda...

Sol, amb una cervesa a la mà i mig plorant per tota la seva miserable vida. La seva única via per fugir era agafar amb força aquell instrument i passar l’arc per damunt les precioses cordes.

Així es resguardava del fred de la soledat. Per què li havia tocat estar sol? Ell no ho volia...Ell volia algú que li donés una abraçada i li digués que no tingués por, que no estava sol, que plorés tant com li vingués de gust.

Però...a ell li quedaven molts anys per sofrir, un darrere l’altre, interminables. S’imaginà d’aquí a deu anys, tocant el mateix vell violí, amb molts més cabells blancs, tornant a recordar els moments viscuts.

La seva vida era una desgràcia. Però, per més que es queixés, la mort l’ignorava constantment. Desitjava morir.

I ambdós, per motius diferents, regalaven a oïdes absents una esqueixada música. L’un havia de morir i l’altre volia acabar el malson.

La vida no sempre és el que un vol, el que un desitja.

I el vent torna a escapar-se per les escletxes del finestral, i juga un altre cop amb les fulles caigudes, i arremolina la pols del camí. I viatja per fer una visita al sol, que segueix tapadet. Un cop més, l’anima a sortir, i el sol accedeix. Només per una estona, ja que ell marxaria aviat i sortiria la seva estimada. I només per uns instants, es trobarien tots dos amants per veure’s la careta rodona. La lluna li donaria la bona nit.

Arribat aquest instant, el sol diu al vent que s’apropi a la lluna i li acaroni la carona rodona, i a cau d’orella li digui el t’estimo més silenciós.

60 / Premis Joan Fuster 2005

L

’EXPEDICIÓ QUE EM VA CANVIAR LA VIDA

Irene Virgínia Sahun López-huertas Em dic Elisenda Valls, i sóc metgessa acabada de llicenciar. Bé, potser no és la millor manera de començar un relat d’aquest tipus, potser m’hauria de descriure abans de res. Tinc 22 anys, i una estatura normal, mitjana. Tinc la cara ovalada, podríem dir, i els ulls foscos i ametllats. Respecte al meu caràcter, no tinc massa per costum descriure’m però només us diré que sóc una persona amb sentit de l’humor, sí, però que quan he d’estar per la feina, hi estic; ho dic per si en algun moment penseu que no em prenc seriosament la meva feina, que no és pas veritat.

Però prou de descripcions. El que vull explicar és la meva primera experiència a l’equip de “Metges sense fronteres”, la meva primera vegada en què exercia per fi el meu paper de metge de debò.

Tot va començar un matí d’abril, quan, cap a les deu del matí va sonar el telèfon mentre jo era encara al llit. El vaig agafar intentant que la veu no em delatés que havia estat dormint fins llavors.

—Digui?

—Eli? – va dir una veu a l’altra banda del telèfon.

Era l’Ariadna, una companya de la Facultat, que ja coneixia de l’ESO, i des llavors havíem fet tots els estudis juntes.

—Sí, hola Ari. —Hola! Escolta: te’n recordes de la sol·licitud que vam enviar per fer aquella expedició amb “Metges sense fronteres”?—va dir tota entusiasmada.

—L’expedició a l’Àfrica? Sí, què passa?—vaig contestar, encara mig adormida, i per tant, amb la ment força ennuvolada.

—No t’ho creuràs! Ens han agafat!—va xisclar boja d’alegria.

Jo em vaig quedar uns segons en silenci intentant assumir la informació que m’acabava de fer saber la meva amiga. Al cap d’uns cinc segons la veu de l’Ari em va fer tornar a la realitat.

—Eli? Que hi ets?

—Sí, em sembla que sí—vaig respondre encara sense ser conscient del tot del que m’estava passant—No m’ho puc creure!

—Sí, noia, jo encara al·lucino. Bé, els afortunats hem rebut una carta dient quan i on havíem quedat per decidir els grups, perquè pel que sembla serem trenta en total, repartits en sis grups de cinc per anar a sis països diferents —va explicar-me. Segurament tu també en tens una, no?

—No ho sé, ara ho aniré a mirar a la bústia.

—Molt bé, doncs ja ens trucarem per anar-hi, d’acord?

—Sí, ja et trucaré. Adéu, Ari. —Adéu.

Vaig penjar, i va ser llavors quan em vaig adonar que em tremolaven les mans. En realitat, tremolava tota. Em vaig anar a dutxar per desvetllar-me i per acabar d’aclarir les idees.

Abans de seguir us explicaré com va anar tot això de la sol·licitud. Un dia, quan sortíem de la Facultat, un professor ens va aturar i ens va dir: —Heu vist el cartell?

L’Ari i jo ens vam mirar estranyades, i vam negar amb el cap.

—És un anunci d’una expedició a l’Àfrica que organitza l’equip de Metges sense fronteres. Pensava que us interessaria.

—És clar que ens interessa!—va saltar l’Ari, de cop—Què hem de fer?

Premis Joan Fuster 2005 / 61

L’home va riure i va explicar-nos: —Heu d’anar a la sala d’actes, allà hi ha una urna on heu de deixar les vostres dades personals i els vostres currículums. Els responsables de l’expedició se’ls miraran i valoraran quines persones són les més indicades per anar-hi. D’aquesta facultat només n’hi poden anar dues persones, per això pensava que ja ho hauríeu vist.

—Doncs no, però ens hi presentarem!—va dir l’Ari amb fermesa.

—I tu què, Eli, no dius res?—va preguntar-me el professor. Jo m’havia quedat muda, i a més, l’Ari semblava haver-ho decidit per totes dues.

—Sí, a mi em sembla bé.

I així va ser com la sort ens va somriure i vam ser les escollides. Es veu que l’Ari ho va anar a preguntar a la Facultat, i allà li van dir. Diu que gairebé es desmaia de l’ensurt. I, és clar, li va faltar temps per trucar-me i dir-m’ho.

Quan vaig anar a la bústia vaig comprovar, tal com m’havia dit l’Ari, que havia rebut una carta de “Metges sense fronteres”. Deia més o menys això: Estimada Elisenda, Ens complau comunicar-li que és una de les escollides per a participar en l’expedició que realitzarem el proper dia 30 de maig del 2006 a l’Àfrica.

Com ja deu saber, el nostre objectiu és ajudar la gent d’aquest continent amb tan pocs recursos mèdics i, en canvi, amb tantes malalties. Volem que sigui conscient que aquesta és una tasca solidària i totalment voluntària, però agrairíem enormement la seva presència en la reunió que se celebrarà el dia 5 de maig a la seu de l’organització.

Per a més informació sobre com arribar-hi, consulteu el document que us adjuntem amb aquesta carta.

Allà parlarem sobre com organitzar-nos, ja que serem 30 persones i tenim sis destinacions diferents; així doncs, els grups seran de cinc persones. Les destinacions són: Angola, Botswana, Txad, Libèria, Malawi i Zimbabwe.

Preguem que assisteixi a l’acte i que en gaudeixi.

Molt cordialment, L’equip organitzador I, per fi, va arribar el dia de la reunió. L’Ari i jo vam quedar per anar-hi plegades, tal com havíem acordat.

La reunió se celebrava en un edifici del centre de Barcelona. Era un edifici que semblava vell, que imposava respecte. Vam entrar-hi i per dins era molt més modern que per fora. Vam preguntar per la sala on s’hi celebrava la reunió a una noia que hi havia asseguda darrere d’un taulell i que semblava molt ocupada escrivint no se sap què en un ordinador que tenia davant. Va apartar la vista un moment de l’ordinador en adonar-se de la nostra presència i ens va preguntar què volíem. Li vam dir què havíem vingut a fer, i ens va dir que era a la planta 2. Vam agafar l’ascensor per pujar. Quan hi vam ser, teníem dues portes davant.

En una hi deia “Sala de Reunions”, i a l’altra “Serveis”. Lògicament vam entrar a la “Sala de Reunions”.

A la sala hi havia prop de trenta persones que van callar de cop quan ens van veure entrar.

—Bon dia!—ens va dir un home d’uns 23 o 24 anys, que estava assegut en un extrem d’una taula de fusta allargada, i que vam suposar que devia ser el cap de l’expedició. Va consultar un paper i ens va mirar.—Elisenda Valls i Ariadna Camins, suposo. Seieu, tot just acabàvem de començar.

—Sí—vam fer tímidament. Vam anar a una banda de la taula on hi havia dos seients lliures, que semblava que eren per a nosaltres expressament; hi vam seure.

—Bé, ja hi som tots, oi? Comencem, doncs. Molt benvinguts a tots. Sóc el Víctor, i sóc el responsable en cap d’aquest viatge. Espero i suposo que sabreu perquè sou aquí. Aquesta expedició que realitzarem 62 / Premis Joan Fuster 2005

pròximament no és un fet per prendre-se’l a la lleugera. Confio que en sereu conscients—va fer una pausa abans de seguir—Bé. Com sabreu, farem grups de cinc, i a cada grup se li assignarà un destí diferent. Si us plau, ompliu aquests papers que teniu davant amb el vostre nom i cognoms, i doblegueu-los de manera que no es vegi el que hi ha escrit.

Un cop tothom ho va fer, el Víctor els va recollir i els va barrejar. Els va separar en grups de cinc, i es va escurar la gola, com per centrar l’atenció i per assegurar-se que tothom estava atent.

Després d’escoltar uns quants noms i els seus respectius països, vaig sentir el meu nom: —Elisenda Valls, Marc Rodríguez, Meritxell Hernández i Ariadna Camins.

L’Ari i jo ens vam mirar i vam somriure. Aleshores, una noia de color que seia just davant meu va alçar la mà tot dient: —Però no se suposa que els grups han de ser de cinc? Ens en falta un.

El Víctor va somriure i curiosament em va mirar.

—No us en falta cap. Jo aniré amb vosaltres—va dir tot orgullós—L’últim grup anirà a Malawi.

Al cap d’uns minuts es va acabar la reunió, i l’Ari i jo vam marxar a casa més contentes que unes Pasqües.

—Que bé que ens hagi tocat juntes, oi? –em va dir quan vam sortir.

—Sí. Però has vist el Víctor? Em mirava d’una manera estranya. Encara no hem marxat i ja m’ha agafat mania, segur.

—Què dius, ara? A mi m’ha semblat que li agradaves— va dir, amb un somriure maliciós a la cara.

—Au, va. Tu i les teves suposicions estúpides.

Va riure en to burleta, i es va aturar davant del seu portal.

—Ja en parlarem, d’acord?

—Molt bé. Au va, vés. Adéu.

—Adéu, adéu.

Durant els pròxims dies no podia parar de pensar en l’expedició; què m’enduria, quin temps hi faria, allà, què faríem exactament... Els nervis creixien a mesura que passaven els dies. Crec que en aquells dies en què faltava tan poc per marxar encara no era gaire conscient d’on anava.

L’avió sortia el dia 30 de maig, a les nou del matí, i tornàvem el 25 de juny; és a dir, hi estaríem gairebé un mes. Nosaltres aniríem a Malawi, al poblat de la tribu dels Shona. No en sabia gairebé res, d’aquella tribu, però em vaig informar una mica de les seves tradicions i de la seva llengua. En la mateixa pàgina web on vaig trobar gairebé tota la informació sobre els seus costums, hi havia un apartat on ensenyaven unes quantes paraules i expressions en el seu idioma, les més bàsiques. Una paraula en concret em va cridar l’atenció: “Ndatenda: Gràcies”. No ho sé, va ser una cosa molt estranya, em va cridar l’atenció sense cap motiu concret. No li vaig donar més importància i vaig anar a acabar de fer l’equipatge. En aquell moment no sabia la importància que, un cop allà, tindria aquesta paraula.

Al cap d’ un parell de dies, l’Ari, el Víctor i jo vam quedar perquè el Víctor ens expliqués un parell de coses que havíem de saber. Em va estranyar que només ens hagués convocat a nosaltres dues, i li ho vaig dir. Ell em va respondre: —Bé, la veritat és que tots els vostres companys ja havien fet un viatge semblant a aquest, no de tanta importància, però diguem que estan més preparats, saben més de què va tot això, però a la Facultat on estudiàveu fins ara no havíeu fet mai aquest tipus de coses, m’equivoco?

Vaig fer que no amb el cap, i li vaig dir: —I què ens explicaràs exactament?

Va somriure i va dir: —Anem a seure en algun lloc, no és pas curt d’explicar.

Ho vam fer, vam seure a les taules exteriors d’un bar del centre de Barcelona. Feia molt bon dia.

Aleshores el Víctor va començar dient: Premis Joan Fuster 2005 / 63

—Bé, més que una explicació, el que vull és avisar-vos del que us trobareu allà. Suposo que sou conscients que allà les condicions de vida són més dures que aquí, oi?—L’Ari i jo vam assentir.—Bé. Allà, en aquesta època de l’any fa calor, però no us confieu. No necessiteu massa equipatge, només unes quantes mudes interiors, i samarretes primes de màniga curta. Algun “short”, o pantalons curts normals. Porteu també una muda de màniga i pantaló llarg per si de cas, però no crec que allà el necessitem.

—I en quin tipus de lloc dormirem?—va preguntar l’Ari. —Són unes cabanes petites, de dues persones per cabana. Allà hi ha llits, no sé ben bé com són, perquè en aquest poblat no hi he estat, però suposo que en tots són el mateix. Pel menjar no patiu, — va dir el Víctor, avançant-se a les meves intencions— allà hi ha carn de molta qualitat, molt fresca. I fruita. No cal que porteu res, això no és una excursió com les que es fan a primària. Aquesta expedició té l’objectiu d’ajudar a gent a qui les condicions en les que viuen no els permeten tenir els recursos mèdics i econòmics que necessiten.

—I quan marxem, què passarà? Estaran igual que al començament, només els haurem ajudat durant un temps!—va amollar l’Ari, sempre tan directa.

Jo me la vaig quedar mirant, entre sorpresa i confusa. Sorpresa perquè no m’esperava una reacció així de l’Ari, i confusa perquè em vaig adonar de la raó que tenia. No vaig dir res.

Va semblar, per un moment, que el Víctor estava tan sorprès com jo, que no sabia què dir. De seguida va reaccionar: —Però què dius, dona? Perquè et penses que ho fem, tot això? Per passar una estona i prou? No, és clar que no. Després d’ensenyar-los quins medicaments han d’usar en cada cas, els estem enviant contínuament noves reserves dels tipus de medicaments més bàsics i que més faran servir, juntament amb material com ara benes. Després d’un any més o menys els tornem a fer una visita per veure com va tot i per veure com han evolucionat.

L’Ari va abaixar el cap, avergonyida per la seva gosadia. Li vaig posar la mà a l’espatlla, mentre preguntava al Víctor: —I com se suposa que ens comunicarem amb ells? No parlen la nostra llengua, ni nosaltres, almenys l’Ari i jo, no parlem la seva. M’he documentat sobre ells i sé unes quantes paraules, però no crec que ens serveixin per parlar-hi de manera normal i corrent.

—Tranquil·la, en tots els poblats que hem escollit hi ha una persona, com a màxim dues, que parlen la nostra llengua. Està clar que un cop allà, i a mesura que hi passem més temps anirem aprenent la seva llengua— em va explicar.

—Tu la saps parlar, la seva llengua?—va preguntar l’Ari, ja refeta de l’avergonyiment d’abans.

—Sí, bé...Més o menys...No és el primer cop que vaig a un poblat on parlen shona. Fa temps vaig estar en un altre poblat shona establert cap al sud— va dir el Víctor, amb aire nostàlgic. Bé, crec que ja n’hi ha prou, no? Teniu algun altre dubte?

—No... —vam fer l’Ari i jo.

—Bé! Doncs aleshores prenem alguna cosa. Què us ve de gust?

Vam prendre tres taronjades i vam marxar cap a casa.

Reconec que em feia cert respecte fer aquell viatge, perquè realment no m’havia parat a pensar què era el que realment m’estava passant, ni el que em podria trobar allà, perquè estava clar que la gent d’allà era totalment diferent de la gent amb qui jo estava acostumada a tractar.

A la fi, va arribar el dia. Em vaig llevar a les sis del matí: el vol sortia a les nou. Un cop a l’aeroport, mentre esperàvem que cridessin el nostre vol, vam estar parlant per conèixer’nos més. A la Meritxell li feia més il·lusió que a ningú el viatge, perquè casualment era el seu país natal; els seus pares l’havien adoptat en una de les seves expedicions com a metges, i ella volia seguir els seus passos per conèixer el seu país i ajudar els nens que no van tenir la mateixa sort que ella.

64 / Premis Joan Fuster 2005

Després d’un vol força entretingut, però molt ràpid, vam arribar a l’aeroport de Chileka, a la ciutat de Blantyre, al sud de Malawi, i des d’allà, vam anar en el jeep d’un guia nadiu fins al poblat dels Shona, una de les tribus malawis que vivien al sud-oest del país.

En arribar-hi jo estava força nerviosa, però la seva acollida va ser molt càlida. Eren un poble molt hospitalari, d’això me’n vaig adonar de seguida. Només arribar, un home ens va saludar en el nostre idioma. Es veu que allà hi havia gent que el parlava, com havia dit el Víctor. Això va ser el primer que em va agradar d’ells.

Ens van conduir a una cabana feta d’una espècie de ciment semblant al fang, però que ens van assegurar que era molt resistent. Vaja, també com ens havia dit el Víctor.

Per dins era molt lluminosa i molt acollidora, i més gran del que ens havia semblat per fora. Era rodona, i en una punta hi havia una llar de foc amb troncs al costat. També hi havia unes piles de palla cobertes amb mantes que ens servirien de llits. Vam posar les maletes en un racó, i vam sortir a conèixer la resta de gent. Hi havia pel cap baix deu o dotze nens, i set adults. Els nens estaven jugant, i no es van adonar que hi érem. El primer dia se’ns va passar molt ràpid, i com que estàvem cansats, vam anar a dormir d’hora després del sopar a la intempèrie.

Al dia següent, quan els nens ens van veure, se’ns van quedar mirant amb una mica de por. Però quan la Meritxell se’ls va acostar i els va saludar, es devien adonar que veníem en so de pau, van somriure i ens van començar a fer signes perquè els seguíssim.

Tots cinc vam accedir encantats, i vam seguir aquells nens que ens van portar fins a l’hospital. Bé, no era un hospital ben bé; era una cabana més gran que les altres, amb tot de benes, i ungüents estranys.

El Víctor va dir que portéssim tots els estris que havíem dut i que els ho deixéssim en aquella cabana.

Tot seguit, vam comunicar al poble que havien de passar per allà per fer-se una revisió general.

L’Ari i jo érem les encarregades de posar totes les vacunes als nens, i els altres, als adults.

La majoria de nens estaven desnodrits, o tenien algun tipus d’infecció per ingerir productes en mal estat.

Tots els nens feien una cara molt diferent de la que m’esperava: semblaven agraïts. En especial una nena d’uns cinc o sis anys, que es deia Shiri, que en l’idioma shona vol dir ocell, i representa la llibertat i les ganes de créixer i de saber. Després de posar-li la vacuna em va mirar amb els seus ulls foscos i profunds i va dir: —Ndatenda.

Encara que ho va dir molt fluixet, i que jo no sabia què volia dir, vaig interpretar que seria alguna paraula d’agraïment, perquè tant en la seva veu com en els seus ulls hi vaig veure que realment estava feliç, i em va fer sentir per primera vegada que havia fet un favor a algú fent la meva feina, que de debò havia valgut la pena tot el que havia fet fins ara, que el que feia tenia sentit. Llavors em vaig adonar que aquella nena era especial.

Va sortir de la cabana, i jo em vaig quedar allà quieta, pensant, com si aquella simple paraula, aquella mirada, per fora tan insignificant, però que deia tantes coses, m’hagués fet obrir els ulls. Em vaig aixecar i vaig començar a recollir.

—Ja has acabat, Eli?—va dir el Víctor des de la porta de la cabana.

—Sí, i tu amb els adults?

—Ja fa una estona.

Va entrar a deixar les xeringues i el cotó. Va seure al meu costat i em va preguntar amb un somriure: —Què, com ho portes? Creus que aguantaràs?

—Sí, sobreviuré—vaig dir, tornant-li el somriure—Tornem al poblat? Tinc gana.

—D’acord.

Durant tots aquells dies, la Shiri i jo ens vam fer molt amigues. Ella em tenia per la seva germana gran, i m’anomenava hanzvadzi. Me l’estimava molt, i ella a mi.

Premis Joan Fuster 2005 / 65

M’havia ensenyat algunes paraules en el seu idioma, i ara ens enteníem mínimament. M’hi trobava molt bé, allà. Abans de venir m’havia fet una idea equivocada d’aquest lloc. Aquí som com més lliures, però a la vegada fem la nostra feina, és una sensació que s’ha d’experimentar per conèixer-la, com totes.

Allà al poblat vaig conèixer els altres nens amics de la Shiri, i de seguida els vam caure bé. L’Ari havia “adoptat” un nen més petit que la Shiri, devia tenir uns quatre anys. Al principi era molt tímid, però després va resultar ser molt alegre, i divertit. Era molt espavilat per la seva edat; ens va fer de guia i ens va ensenyar la zona, i ens va acompanyar un parell de cops a donar de menjar a dos lleons que hi havia per allà. Com si els lleons no se sabessin alimentar sols... Es veu que allà ho fan sovint. Al principi em va fer una mica de respecte, però ens van explicar que aquells lleons estaven acostumats als humans, perquè ells els havien cuidat quan la seva mare va morir, —és a dir, just després de néixer ells -, i no eren agressius. Així que m’hi vaig aventurar. El Víctor va ser el primer en acostar-s’hi. Es notava que tenia pràctica, perquè se’l veia segur, sense por —o com a mínim si en tenia, la sabia amagar prou bé. Va donar un tros de carn a cadascun i es va asseure davant seu a contemplar com menjaven. Després m’hi vaig acostar jo. Estava entre espantada i fascinada. Cada passa que feia el cor em bategava més fort. Eren uns animals que imposaven molt respecte, així que em vaig limitar a seure al costat del Víctor i mirar. L’Ari ni s’hi havia acostat, es va quedar amb el nen, a una distància prudencial. Mai no li han fet massa gràcia aquest tipus de bestioles.

Després d’uns dies ja m’atrevia a anar-hi sola, amb els lleons. Els acariciava, jugava amb ells, sempre amb cura, perquè són un pèl bèsties, i no saben quan n’hi ha prou.

El Marc i la Meritxell també s’havien preocupat de fer amistat, però amb els més grans. Havien après a usar les herbes i plantes autòctones de la zona per fer-ne pomades, i infusions. N’havien après les propietats curatives i les havien apuntat totes. N’havien agafat mostres per al laboratori de Barcelona. Després ens les van ensenyar a nosaltres, a l’Ari i a mi, dic; a canvi nosaltres els vam portar amb els lleons. Van ser els millors dies de tota l’estada.

Al cap d’uns dies l’Ari, la Meritxell i jo havíem creat un ungüent nou. Es deia “Concentrat d’Eucaliptus”, i em sembla que és obvi a base de quina planta està fet. Vam trigar quatre dies en fer-lo, perquè hi ficàvem aigua, eucaliptus i després hi ficàvem una planta que vam trobar pels voltants, i vam descobrir que potenciava l’efecte refrescant de l’eucaliptus, però en vam trobar molt poca, i vam trigar en aconseguir la quantitat que necessitàvem.

Al cap d’uns dies, el Marc, el Víctor i jo érem a l’hospital comprovant el resultat d’unes analítiques.

Quan vam acabar, vam anar a buscar a la Meritxell i l’Ari per informar-les, però al poblat no hi havia ningú. Ens vam alarmar, i vam anar a la nostra cabana per veure si hi eren. I sí, eren allà, al voltant d’un dels nostres llits. Allà hi havia algú estirat. Quan ens hi vam acostar, vaig veure la petita figura de la Shiri, tossint dèbilment.

—Què li passa? —vaig dir, alarmada.

—Li ha pujat molt la febre, i li costa respirar —va explicar-me l’Ari, mentre li mullava el front amb aigua freda.

—Si us plau, Víctor, vés a buscar el concentrat d’eucaliptus i un inhalador —vaig cridar.

Mentrestant, jo li mullava la cara a la Shiri. Ella va entreobrir els ulls i, quan em va veure, va esbossar un lleu somriure i va dir: —Ndatenda, Eli. Era l’única paraula que encara no havia acabat d’entendre del tot però, un cop més, vaig somriure, i vaig cloure els ulls durant un moment.

—Vol dir gràcies —em va aclarir una dona, que portava dintre de la tenda tota l’estona. Era una de les traductores.

—Què potser és... La seva filla? —vaig preguntar.

66 / Premis Joan Fuster 2005

—No, aquesta nena no té pares. Van morir tots dos quan un poble veí ens va saquejar. No passa sovint, que dos poblats shona s’enfrontin, però aquell cop va ser per un malentès força enrevessat i força llarg d’explicar, i que no m’agradaria recordar, si no et sap greu —em va dir somrient tristament.

—És clar —vaig dir amb un fil de veu.

Li vaig agafar la mà a la Shiri i vaig esperar que el Víctor tornés. Em sentia intranquil·la, estant-me allà sense fer res, però no sabia què fer.

De sobte, vaig sentir la veu de la Shiri que deia: —Eli...

—Shiri! Sóc aquí! Com et trobes?

—Estic bé...Escolta, parla’m del teu país...

Em va sorprendre que m’ho demanés, però ho vaig fer.

—Doncs és un lloc estrany. El terra té una mena de ciment perquè han de passar uns vehicles que es diuen cotxes, ja els veuràs quan t’hi porti. També hi ha uns aparells que serveixen per veure coses divertides, o per veure coses que passen molt lluny d’on et trobes. Es diuen teles. Hi ha llocs que t’agradaran molt, ja ho veuràs. És on van els nens com tu, i allà hi ha coses per jugar i també hi ha una rampa semblant a la que teniu aquí al costat, aquesta branca tan grossa que està inclinada, per on us tireu els nens. Doncs allà també n’hi ha, però una mica diferents.

—Ostres...Quines coses més...rares... —va dir somrient dèbilment.

—Sí, ja ho pots ben dir.

A la fi, va arribar el Víctor. Vaig incorporar la Shiri, i li vaig donar l’inhalador, i després de xuclar un parell de vegades, semblava més tranquil·la. Després li vaig donar el bol de concentrat d’eucaliptus, i en va respirar una mica. Es va tornar a estirar, i es va adormir.

—Ara hem d’esperar a veure què passa —va dir en Marc, aixecant-se.

—Sí. Vinga, marxem. Eli, et quedes amb ella per si es desperta, d’acord? —va dir la Meritxell.

—Jo també m’hi quedo —va dir el Víctor amb fermesa.

—D’acord —va dir la Meritxell, sortint de la cabana.

Quan ens vam quedar sols, el Víctor em va dir: —És molt important per a tu, aquesta nena, oi?

Jo me’l vaig mirar un moment, i després vaig mirar a la Shiri.

—Sí. Aquesta nena em transmet moltes coses, em fa sentir que el que faig ho faig per ajudar algú, i això em fa sentir bé.

Ell em va envoltar amb el braç i em va dir: —Faré tot el possible perquè es recuperi. Sé el que se sent, perquè jo també ho vaig patir.

—Sí? I com va ser?

—Va passar fa un parell d’anys, en un campament d’Aràbia Saudita, vaig conèixer un nen de tres anys, que es deia Kunwa. Era molt afectuós, i de seguida em va agafar afecte, i jo a ell. Però un dia, de cop, es va posar molt malalt, tenia la febre molt alta i tremolava molt. Jo no sabia què fer perquè llavors encara no era metge professional, i era molt inexpert.

—Es va... Es va morir? —vaig preguntar, tement-me la resposta.

—Malauradament, sí. Em va saber molt greu, perquè me l’estimava com a un germà petit, per això no vull que a tu et passi el mateix.

Vam marxar de la cabana, la Shiri continuava inconscient. Després de sopar vaig quedar-me tota la nit al costat de la Shiri, i el Víctor em feia companyia, cosa que jo li agraïa molt. Vam estar parlant molt, i ens vam fer molt amics. Em va explicar un munt d’històries que havia passat en altres expedicions que havia fet. Havia estat viatjant des que tenia 15 anys, sempre havia tingut molt clar que el seu destí era ser metge, i havia lluitat per aconseguir-ho, encara sabent que era una professió molt difícil.

Premis Joan Fuster 2005 / 67

No vaig dir res. Llavors, la Shiri va començar a bellugar-se a poc a poc. Va obrir els ulls, i en veure’ns va somriure i es va aixecar.

—Ja estàs bé? —vaig preguntar-li, sabent que ella no m’entenia.

Ella va assentir, devia haver captat el missatge. Aleshores va fer una cosa que no oblidaré mai. Em va abraçar. Llavors, no sé ben bé perquè, em vaig posar a plorar.

—M’alegro que estiguis bé.

Vam sortir, i tothom es va alegrar molt de veure la Shiri, i van córrer a abraçar-la. El Víctor va somriure i es va girar, per anar-se’n.

—Víctor —vaig dir, sense saber gaire bé què li volia dir.

Es va girar, i em va mirar.

—Moltes gràcies per tot. Segur que en Kunwa estaria molt orgullós de tu.

Va somriure i va marxar.

Ens vam quedar al campament el temps previst, i durant aquells dies vam aprendre a parlar l’idioma shona gairebé tan bé com ells.

A l’hora de marxar, em vaig acomiadar de tothom, i quan estava a punt de pujar al jeep per tornar a l’aeroport, la Shiri se’m va posar al costat, i se’m va quedar mirant, amb llàgrimes als ulls.

—No vull que marxis! —va dir amb fermesa.

Vaig somriure i em vaig ajupir fins a quedar-me a la seva alçada.

—No me’n vaig per sempre, dona. Tornaré molt aviat, ja ho veuràs. I et portaré un regal del lloc on visc i quan siguis més gran, et vindré a buscar i et portaré a veure el meu país.

—M’ho promets? —em va preguntar, com si no confiés en mi.

—T’ho prometo —vaig dir, abraçant-la.

Vam pujar al jeep, i vam marxar cap a l’aeroport. El viatge de tornada va ser molt més cansat que el d’anada. Vam arribar tots esgotats, i cadascú va marxar cap a casa seva.

Des de llavors, vaig començar a valorar de debò la meva feina, i vaig aprendre que ser metge no és només posar injeccions, i fer receptes, sinó que a més d’això produeix la satisfacció de saber que ets la salvació de molta gent, i que pots ajudar a salvar moltes vides, i això és el millor que et pot passar.

Rapsòdia

68 / Premis Joan Fuster 2005

C

ÒMIC

primer premi: Quin cacau Sònia per Marina Hidalgo Rodrigo segon premi: Ivan Ilich per Blas René Parra Lambies tercer premi: Coses que passen per Josep Maria Tomàs Sendra

Q

UIN CACAU Sﾃ誰IA, per Marina Hidalgo Rodrﾃｭguez

Premis Joan Fuster 2005 / 71

72 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 73

74 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 75

76 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 77

78 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 79

80 / Premis Joan Fuster 2005

I

VAN ILICH, per Blas RenĂŠ Parra Lambier

Premis Joan Fuster 2005 / 81

82 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 83

84 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 85

86 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 87

88 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 89

C

OSES QUE PASEN, per Josep Maria TomĂ s Sendra

Premis Joan Fuster 2005 / 91

92 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 93

94 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 95

96 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 97

98 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 99

100 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 101

102 / Premis Joan Fuster 2005

Premis Joan Fuster 2005 / 103

T

EATRE

primer premi: Quatre quarts per Mª José Belver Aguilar i MArina Martínez Fernández segon premi: Ella estava sola… per Diana Díaz Bautista tercer premi: Quin mareig de tecnologia per Ricardo José López Mora

Q

UATRE QUARTS

Maria José Belver Aguilar / Marina Martínez Fernández

ACTE I (L’avi es troba assegut en un sofà molt ampli, al costat d’una xemeneia, quan arriba el seu nét per la porta, la qual es troba a mà dreta de l’escenari. L’avi el renya ja que ha arribat tard.)

AVI: Què són aquestes hores d’arribar? Saps que el sopar es serveix a les nou.

NÉT: Però, avi, si només he arribat deu minuts tard!

AVI: A la teva edat ja hauries de saber que la puntualitat és molt important.

NÉT: I per a tu què és la puntualitat? (En to irònic) AVI: Agafa el diccionari i llegeix una mica que no t’anirà malament.

NÉT: (Agafa el diccionari de mala gana i llegeix la definició) Diu el diccionari que és puntual qui fa una cosa exactament en el moment assenyalat.

AVI: Això vol dir que, si quedes citat a les set, ets puntual si et presentes a les set. Fins aquí, tot clar. El que ja no queda tan clar és com definir qui, havent quedat citat a les set, a les sis ja volta per carrers a prop del lloc de trobada, i a dos quarts de set s’atura al costat del quiosc, que és el lloc acordat, més que res perquè és divendres i els divendres els quioscos floreixen com jardins en temps de primavera: tots els periòdics de cap de setmana apareixen de cop, i a l’hora d’esperar hi ha poques coses al món més discretes que observar lentament portades de revistes i de llibres que omplen els aparadors laterals. A tres quarts de set, però, les portades ja estan vistes, totes i, com que encara falta un quart, no queda cap altre remei que comprar finalment una revista o un diari i fullejar-lo mandrosament. Quan arribes a l’última línia de l’última columna de l’última plana, la d’entreteniments, són les set i no hi ha cap raó per sentir-se cansat d’esperar, ja que en realitat l’espera encara no ha començat. El tal individu, que és puntual i impuntual alhora, sóc, en aquest cas, jo, que continuo sense saber com definir aquesta impuntual puntualitat exacerbada que arrossego des de petit, per desgràcia meva i sorpresa de les persones amb qui em cito, que acostumen a ser obsessivament impuntuals.(El nét se’l mira de forma estranya i continua escoltant el seu avi) Ser impuntual pot voler dir quedar a les set i presentar-se a les set i un minut, o a les set i cinc minuts, o a un quart de vuit, o a dos quarts de vuit, o a les nou, o a les deu. Si, finalment, la persona amb qui et cites acaba per no presentar-se, aleshores deixa automàticament de ser impuntual per convertir-se en un, o en una, galtes. Si, sortosament, coneixes els costums de qui esperes, podràs classificar-lo en la categoria escaient, i fins i tot excusar-li un retard. Si no li coneixes els hàbits en les cites, el risc i l’aventura s’obren davant el teu futur immediat i, ben probablement, et convertiràs durant una llarga estona en un maniquí impertèrrit que es repenja en murs i fanals, maquinant delicioses venjances i classificant, a tall de distracció, tots els tipus de puntual i impuntual amb què els fats ens enfronten al llarg de la vida.

NÉT: D’acord, doncs, anem a sopar. (Avorrint-se) AVI: Com ja són dos quarts de deu i el sopar ja és fred, no fa res si esperem una mica més. Així que t’explicaré una història que em va passar a mi: Quan vaig acabar la universitat desconeixia completament els hàbits formals de la noia que esperava. Bé; a un quart de vuit havia mirat totes les portades i llegit, no un, si no dos periòdics. A dos quarts vaig començar a preocupar-me per si havíem quedat en un altre lloc; per si havíem quedat a una altra hora; per si ella havia entès un altre lloc o una altra hora; per si era jo qui ho havia entès malament; per si li havia passat res; per si s’havia fet enrera i decidit no venir; per si el trànsit era caòtic en alguna zona de la ciutat; per si era el metro allò que no funcionava; per si cap altra Premis Joan Fuster 2005 / 107

causa li ho havia impedit com, per exemple, la mare atropellada per un taxi, el pare caigut pel forat d’un ascensor, el germà petit detingut per traficant de bales de colors... A les nou vaig començar a considerar la possibilitat de fer un pensament. A un quart de deu van tancar el quiosc. Vaig pensar que seria bo fer un cafè al bar que hi havia just davant del quiosc. A dos quarts vaig entrar-hi, i l’escalfor em va fer adonar que a fora, al carrer, feia un fred de mil dimonis. I jo hi havia estat tres hores! Vaig quedar-me al taulell, des d’on podia observar el carrer i el quiosc, per si ella apareixia batent el rècord d’impuntualitat del país, que és prou considerable. Vaig demanar un cafè amb llet.

NÉT: Vinga va, que tinc gana. (Tocant-se la panxa) Avi: A sobre que t’explico la història i deixant-me els detalls et queixes! (Continua amb la història.) A les deu vaig pagar el cafè amb llet i mentre em girava cap a la porta vaig veure, asseguda en una taula, mirant-me somrient , l’Helena. Encara que no era la noia que jo esperava, ella havia estat novieta meva a la universitat, fins feia un any; quan vaig acabar la carrera vaig acabar amb l’Helena. La vaig saludar i ens vam besar a les galtes.

ACTE II (A la cafeteria els dos nois xerren tranquil·lament a una taula situada al mig de l’ escenari, i al seu voltant tot de taules plenes de gent jove parlant i prenent alguna cosa per beure.)

HELENA: Com has canviat... (El mira de dalt a baix) HILARI: No gaire, crec. A tu et trobo igual.

HELENA: Feia un any que no ens vèiem. I sembla que faci més. Et trobo més gras. A què et dediques?

Què fas? Explica’m coses.

HILARI: És que... (Intentant marxar) HELENA: Seu (Assenyalant la cadira) HILARI: ... me n’ anava (Tallantment) HELENA: Què prens? (Insistint) HILARI: Prenia un... (Nerviós) HELENA: Seu. (Amb to irritat ,assenyalant la cadira.) Em fa no sé què veure’t dret. Has crescut? Et veig més alt. (Suavitzant la situació) HILARI: No siguis bèstia! Com vols que creixi a aquestes altures de la vida. (Sarcàsticament) HELENA: Què prens? (Insistint) HILARI: Eee...(Dubtant) Un conyac (Rient) (A l’altra banda de l’escenari es troba la sala on hi havia el nét i l’avi, el qual li continuava explicant la historia) NÉT: No sabia que tenies aquests hàbits, avi. (Burlant-se) AVI: Una copeta al dia no fa mal a ningú. (Continuant la història) Vaig agafar una cadira i m’hi vaig asseure. De cop, no tenia cap mena de ganes que l’Hortènsia aparegués i em veiés amb l’Helena. Dubtava si era millor anar-me’n de seguida i córrer el risc que l’Hortènsia arribés al costat del quiosc just aleshores, o quedar-s’hi i córrer un altre risc; que l’Hortènsia arribés una mica més tard, entrés al bar i ens hi descobrís.

HELENA: T’he vist quan entraves, fa mitja hora.

NÉT: Com és que si t’havia vist abans no t’havia dit res? (Interessant-se) AVI: No se’m va acudir preguntar-li per què no m’havia dit res. Vaig pensar que, si jo no l’havia vista entrar, quant de temps feia que era dins del bar? Em devia haver observat, estaquirot, abandonat al costat del quiosc, òbviament esperant algú que no arribava? I ella, esperava algú? M’ho preguntaria a mi? Si ho feia, què havia de contestar-li, jo?

108 / Premis Joan Fuster 2005

HILARI: Fa gaire que hi ets?

HELENA: Una estona. Fa tant de fred que he entrat a prendre alguna cosa calenta.

AVI: Llavors, vaig començar a pensar: Què era per a ella una estona? Quin patró devia utilitzar per jutjar si una estona era curta o llarga? I allò del fred que feia... Se’n fotia?

NÉT: Li dónes masses voltes a les coses.

AVI: (Enfadat) Llavors no segueixo amb la història, estic fart que m’interrompis!

NÉT: No, ja no parlo més. Ara que has començat, continua.

AVI: Doncs, de tant parlar se m’ha assecat la boca, així que si vols que continuï porta’m un got d’aigua.

(El nét torna amb el got, l’avi beu una mica i continua amb la història) Vam quedar callats uns moments, o un moment, o potser uns fragments de moment que em van semblar segons llarguíssims. Havia de dir alguna cosa: els fets imprevistos em desconcerten. A ella devia passar-li una cosa semblant, perquè jo no havia contestat la seva última pregunta i no semblava haver-se’n adonat. Vam anar llançant pilotes fora.

HELENA: (Seriosament) Quan vam deixar de veure’ns em vaig sentir fatal. Molt malament. De debò. No cal tornar-ne a parlar: tots dos sabem com va anar. Jo... No ho sé. Vam decidir no llançar-nos les culpes l’un a l’altre. D’acord. Només vull explicar-te que, alhora que em sentia tan enfonsada, em sentia molt bé, molt bé d’una manera estranya: era com si tornés a ser jo. Pocs dies després que trenquéssim, vaig anar al cine, sola, que feien no sé què. Vaig anar al cine i, quan sortia, al vestíbul, vaig fixar-me en al terra, emmoquetat en tons vermellosos en quadres grans. I era com si sempre l’hagués vist però ara, per primer cop, el contemplés. Com si no l’hagués contemplat mai, abans. I, tot i estar desfeta, em sentia segura, observant aquella moqueta i aquells sofàs grisos i aquelles portes lacrades de negre, i tenia ganes de xerrar amb algú, de lligar-me algun “manso” que fos molt romàntic, molt tou, molt tendre. No sé si m’explico prou bé: el món, bo o dolent, era allà per mi, i estava molt fotuda, molt: però ho estava jo, de fotuda. I després, quan vaig sortir al carrer i vaig veure els cotxes, i la gent, m’agradava pensar que no havia de ser a tal hora a tal lloc per trobar-me a tal persona, i que podia, no ho sé, prendre’m una orxata, o anar a veure una altra pel·lícula, o tornar a veure la mateixa, o asseure’m en un banc a esperar que passés el camió de les escombraries. O trobar-me amb qui volgués, o estar sola...

NÉT: I tu vas sortir amb aquesta noia? És una mica rara, no? Sentint-se tant malament va voler aparentar el que no era.

AVI: Sí, però és una història del passat, ara no ve al cas. Ella va continuar explicant...

HELENA: Durant aquest any he sortit amb un de la facultat: l’Hipòlit. No sé si te’n recordes: un alt i pèl-roig, amb el nas enorme, que jugava a bàsquet. Ens hem estat veient fins fa una setmana, que vam quedar i no va comparèixer. (Ell pren un glop de conyac, mentre que ella demana un cafè).

HILARI: Vau quedar citats i no va venir?

HELENA: Exacte. Després va trucar, l’endemà, excusant-se. I me’l vaig creure, perquè l’excusa era certa i ho vaig comprovar de seguida. De vegades passen coses com aquesta i no tenen importància. Però aquell dia vaig veure molt clar que l’Hipòlit i jo havíem acabat feia temps; no pas per la ximpleria de no comparèixer a la cita. Allò havia estat només el detonant: de cop i volta ho vaig veure clar. Aquella sensació que et deia, de tornar a reconèixer-me en el món, te l’he descrita tan apassionadament perquè ara l’estic tornant a viure i la moqueta vermellosa és la que he vist aquesta tarda al cine.

AVI: Mentre l’Helena parlava, havia anat disculpant-li totes i cadascuna de les putades que m’havia fet temps enrere: diguem que tornava a estar-ne raonablement enamorat. Vaig començar a dubtar si de debò l’havia odiada tant, durant aquell any.

NÉT: Com pot ser, després de tot el que et va fer?

AVI: Jo tampoc m’ho explicava, però quan ella va fer l’acció d’anar-se’n, jo vaig tenir l’impuls d’insinuar-li que ens veiéssim. En veure que dubtava, li vaig insistir...

HILARI: El dilluns?

HELENA: Dilluns a mi no em va bé.

Premis Joan Fuster 2005 / 109

HILARI: A mi tampoc, ara que hi penso.

HELENA: Dimarts a mi no.

HILARI: A mi sí, però si a tu no...

HELENA: Dimecres tampoc.

HILARI: I dijous? No. Dijous a mi no. I divendres? Divendres em va bé.

HELENA: Divendres no puc. Saps què passa?, cada vegada que trenco amb un nuvi m’omplo les hores fent cursets. Quan vaig trencar amb tu, vaig posar-me a estudiar italià. Ara he començat alemany.

HILARI: Doncs, en fi, escolta, no ho sé...

AVI: Semblaven simplement excuses, fins que ella em va dir: HELENA: I demà? Demà em va bé. Si no, haurem d’esperar fins no sé quan.

NÉT: I al final com vau quedar?

AVI: Vam quedar d’acord. Ens veuríem l’endemà: en aquell mateix bar a les set del vespre. A casa, vaig trobar una trucada al contestador automàtic: l’Hortènsia no havia pogut venir perquè, mitja hora abans de la cita, s’havia posat malalta. Li sabia molt greu. Havia trucat però jo ja no hi era: a les sis.

ACTE III (L’endemà en el mateix bar es van trobar l’Hipòlit i l’Hilari. Van seure a la mateixa taula on l’Hipòlit es va trobar amb l’Helena. La gent voltava pels passadissos per trobar una taula ja que totes es trobaven ocupades.)

AVI: L’endemà, dissabte, vaig dormir fins tard. No recordava si l’Helena era molt impuntual o només una mica. Per si de cas vaig decidir representar el paper del petit impuntual, que fa semblar menys anhelant: arribaria al bar a les set i tres minuts. Puntual impuntualment exacerbat com sóc, però, a les sis ja era tres carrers més enllà, mirant aparadors. Vaig comprar castanyes i me les vaig anar menjant lentament, buscant papereres per llençar-hi les clofolles. Escandalosament puntual amb les meves decisions les set i tres minuts vaig arribar davant del bar, vaig donar un cop d’ull ràpid al quiosc i al quiosquer i vaig entrar al bar.

NÉT: Estàs tornant a repetir-te.

AVI: Doncs ja continuo. Vaig asseure’m en una taula i vaig demanar anís. Els quarts van anar escoltant-se, un darrere l’altre: l’Helena no compareixia. A les nou me’n vaig anar: vaig comprar un diari al quiosc.

Al costat meu, comprant-ne un altre, hi havia l’Hortènsia, sorpresa de veure’m-hi i lamentant no haver pogut comparèixer el dia abans; assenyalava el culpable: un mal d’estómac terrible provocat per un dinar mal paït.

NÉT: Quina excusa més dolenta!

AVI: Però gràcies a allò vaig poder retrobar-me amb l’Helena. Ara, però, com que l’Hortènsia tenia pressa: vam quedar citats per l’endemà. L’endemà vaig esperar només fins a dos quarts de nou: l’Hortènsia no es va presentar. A la cantonada vaig trobar-me a l’Helena, que anava amb el temps just: a corre-cuita es va disculpar de no haver comparegut el dia abans. Vam quedar per l’endemà, em va dir que ja s’ho muntaria per cancel·lar les ocupacions que tenia a aquella hora. L’endemà no es va presentar. A l’altra vorera, però, vaig topar amb l’Hortènsia, que intentava agafar el mateix taxi que jo, el qual al final vam agafar plegats: es va excusar moltíssim i em va demanar que ens trobéssim l’endemà. L’endemà vaig esperar inútilment i, tip, vaig tornar a casa caminant fent marrada per les galeries d’art. Davant d’un Magritte vaig trobar l’Helena, que es va excusar.

NÉT: Quina mala sort que tenies amb les noies. (rient-se’n) Avi: Llavors vaig començar a sospitar que eren amigues i que es rifaven de mi; reien cada vespre explicantse on i com m’havien trobat, quina cara hi havia fet jo. Vaig seguir el joc durant un mes. Fins que vaig atipar-me’n. Vaig quedar amb una de elles i no vaig comparèixer. Per comptes d’anar al bar on havíem 110 / Premis Joan Fuster 2005

quedat, vaig amargar-me al del davant i vaig observar a distància si aquella amb qui havia quedat espiava des de algun lloc per tal de seguir-me tan bon punt jo sortís del bar i, aleshores, topar-se’m casualment.

Era a la barra que se’m va acostar un noi no del tot desconegut: alt i pèl-roig, i amb pintes de jugador de bàsquet.

HIPÒLIT: Tu deus ser l’Hilari.

HILARI: Sí, m’havia dit l’Helena que havíeu estat sortint.

HIPÒLIT: Sí, fins que un dia em vaig cansar que ella no assistís mai a les cites i vaig faltar a una. Llavors va ser ella qui es va enfadar i va tallar.

HILARI: A mi m’està passant el mateix que a tu, però amb dues, l’Helena i l’Hortènsia, una amiga seva.

HIPÒLIT: A mi també em va passar amb les dues.

AVI: Vam recordar els temps de la facultat, vam decidir sopar plegats i, mentre sopàvem vam mirar d’esbrinar per què actuaven així. I si ho feien motu propio? Potser no érem els únics burlats d’aquella manera, i la ciutat era plena de pallassos com nosaltres. Potser era una conjura mundial: les dones de tots els països s’havien unit en una jugada magistral per fer tornar bojos els homes, abans d’assestar-los el cop final i instaurar un nou matriarcat. Vam demanar la tercera ampolla de xampany. Calia, urgentment, avisar al món de la nostra troballa, organitzar els homes davant del perill.

HIPÒLIT: Perquè no fem un contraatac? Un dels dos hauria de conèixer una exnovia de l’altre citar-la i no presentar-s’hi ell sinó l’altre: la roda començaria a girar; tots els homes arreu del món, es citarien amb totes les dones i ni uns ni altres acudirien a les cites.

AVI: A altes hores de la matinada ens vam dir adéu. Vam quedar per l’endemà per concretar l’estratègia: A tal hora i a tal lloc. Evidentment, l’endemà, sobri, no m’hi vaig pas presentar.

NÉT: Cerc que mai quedaré amb tu sol, no fos el cas que em deixessis plantat. Ha!ha!

AVI: No, home, no! Au, vinga, ja podem anar a sopar.

Premis Joan Fuster 2005 / 111

E

LLA ESTAVA SOLA

Diana Díaz Bautista ESCENA 1

(Són a casa de Victòria.Tots els familiars d’ella estan reunits al menjador, mirant-se uns els altres. Victòria està com absent) FAMILIAR 1: I ara què faràs? Només quedes tu...

FAMILIAR 2: Pobreta, tant de temps fora i ara...

VICTÒRIA: On és la mama?

PARE: És al llit, no s’ha pogut ni aixecar, és millor que no la molestis.

VICTÒRIA: Ah, és clar.

PARE: I ara et quedaràs aquí per sempre, oi?

VICTÒRIA: Papa, no tens dret a demanar-m’ho.

PARE: No pots anar-te’n ara.

VICTÒRIA: Ja ho vam discutir fa uns mesos quan vaig decidir anar-me’n a Londres a estudiar. Jo necessito estar fora d’aquí, viure la meva pròpia vida.

PARE: I nosaltres què? I la teva mare? I jo?

VICTÒRIA: Em quedaré aquesta setmana, després tornaré a marxar. Tinc exàmens.

PARE: T’has de quedar, per nosaltres. Has de complir amb la teva obligació, no pots anar-te’n ara que...

VICTÒRIA: No papa. No ho vas aconseguir fa uns mesos i no ho aconseguiràs ara, i encara menys fent-me xantatge amb la mort de l’Anna.

(Victòria deixa de parlar amb el seu pare i es dirigeix a l’habitació on és la seva mare) VICTÒRIA: Mama...

MARE: Victòria filla, quina sort que hagis vingut.

VICTÒRIA: Sí, ja sóc aquí.

MARE: Ara només quedes tu.

VICTÒRIA: No diguis això.

MARE: És la veritat, l’Anna ja no hi és i ets l’única filla que em queda.

VICTÒRIA: Però jo no hi puc fer res per això, jo no puc viure per ella.

MARE: Jo no t’ho he demanat pas...

VICTÒRIA: Però és el que intentes dir-me.

MARE: Va, filla, vine aquí. (S’abracen) (Torna a sortir de l’habitació i es dirigeix al seu pare. Ell està assegut) VICTÒRIA: Papa, necessito respostes, vull saber que va passar.

PARE: No volem parlar d’això.

VICTÒRIA: Doncs jo sí, era la meva germana i vull saber perquè va morir.

PARE: Victòria...

VICTÒRIA: Digues-ho. Va avortar!!

PARE: Calla! (S’aixeca) VICTÒRIA: Què passa, no m’ho explicaràs? Faràs com sempre i t’ho callaràs? L’Anna va avortar, va tenir una hemorràgia i va morir!

PARE: Prou!

Premis Joan Fuster 2005 / 113

VICTÒRIA: Per què? Si us plau, papa… no facis com sempre, diga-ho, explica’m que va passar, quie era el pare? No us va explicar, oi? Per por… (Elpare s’asseu i li cauen unes llàgrimes. L’Anna se’n va)

ESCENA 2

VICTÒRIA: (Al mòbil) Carol? Hola, maca... dons ja t’ho pots imaginar, fatal... vaig arribar ahir, just per l’enterrament... em van trucar just quan estava en una excursió a Edimburgh... sí, molt fort... però no em penso quedar així, investigaré el que va passar, això ho tinc molt clar... no sé de què em servirà, però jo sé que ho he de fer... preguntaré pel poble, no ho sé!... Que si he vist el Jairo?.. no... ja ho sé que no va haver-hi mal rotllo, però me’n vaig anar i... que sí, que el trucaré... d’acord Carol, ens veiem.

ESCENA 3

(Són davant de la fàbrica on treballa Jairo. És una fàbrica antiga, de dos pisos, rectangular. Les parets estan pintades de blanc, gastades pel pas del temps) JAIRO: Victòria.

VICTÒRIA: Hola.

JAIRO: Has dormit bé?

VICTÒRIA: La veritat es que gairebé no he dormit.

JAIRO: Ho sento molt.

VICTÒRIA: I jo.

JAIRO: Volia anar a l’enterrament però no vaig poder, tenia feina.

VICTÒRIA: No passa res.

JAIRO: Vaig rebre la teva carta.

VICTÒRIA: Sento haver-te escrit només una carta. (Silenci) Jo també vaig rebre la teva.

JAIRO: I com et va per Londres?

VICTÒRIA: Molt bé, he fet molts progressos amb l’anglès i també és la llibertat que he sentit al marxar d’aquí.

JAIRO: O sigui que no et quedaràs. Tornaràs a marxar.

VICTÒRIA: Sí.

JAIRO: Després de Nadal?

VICTÒRIA: Falta encara un mes per Nadal. Tinc exàmens a principis de desembre. Em quedaré aquí fins que s’acabi la setmana.

JAIRO: T’he trobat a faltar... (s’acosta i li intenta fer un petó però ella s’aparta a temps) VICTÒRIA: Jairo, ja ho vam deixar clar JAIRO: Ho vas deixar clar tu perquè jo mai vaig dir que hi estigués d’acord VICTÒRIA: Jo me’ n’anava i nosaltres deixàvem de ser novios, sense lligams ni compromisos. Era el millor.

Jo dintre d’un any tornaré, i si aleshores...

JAIRO: Si m’haguessis estimat més...

VICTÒRIA: No es tracta d’això! Jo necessitava trobar-me a mi mateixa, saber qui sóc, i no et pots trobar a tu mateixa quan estàs tancada en una presó! Mira el que li va passar a la meva germana, es va quedar embarassada i no va poder-hi fer res, per por. Per por!

JAIRO: Dons jo sóc aquí, a la mateixa presó que ella i que tu.

VICTÒRIA: Però jo no em penso conformar, jo no faré com tu que quan mori el teu pare heretaràs la fàbrica, com el teu pare va fer amb el teu avi, i et quedaràs aquí de per vida. Ho saps perfectament i l’amor no hi té res a veure.

JAIRO: I aleshores perquè has vingut a veurem?

VICTÒRIA: Perquè ets el meu amic i perquè tu i la Carol són als únics que us tinc.

JAIRO: Jo no vull ser amic teu 114 / Premis Joan Fuster 2005

VICTÒRIA: I doncs què vols que hi faci? (Ell s’acosta i l’abraça. Ella no el rebutja) Per cert, coneixes algú de l’escola de l’Anna, alguna amiga...?

JAIRO: L’havia vist algun cop amb una noia i un noi, si vols demà puc passar per l’escola a veure si trobo algun dels dos...

VICTÒRIA: Em faries un favor.

ESCENA 4

(Victòria és a la barra d’un bar, pensativa. És un bar de poble, familiar i petit. De cop entra un noi d’uns quinze anys, la mateixa que la de l’Anna. Reconeix a Victòria i s’hi acosta a poc a poc per darrera) DANIEL: Hola. M’han dit que has preguntat per mi.

VICTÒRIA: Hola. Tu ets...?

DANIEL: (Trist) Daniel, un amic de l’Anna.

VICTÒRIA: Oh, sí. Puc parlar amb tu un moment?

DANIEL: Per què?

VICTÒRIA: Per parlar de l’Anna.

DANIEL: (Espantant) I què vols saber?

VICTÒRIA: (S’estremeix) Ets tu el pare?

DANIEL: No! VICTÒRIA: Ho sento, és que necessito saber...

DANIEL: (Mentre li assenyala una taula) D’acord, parlem. (S’hi asseuen) VICTÒRIA: Vols prendre alguna cosa?

DANIEL: No. VICTÒRIA: Vinga, si us plau...

DANIEL: Un suc VICTÒRIA: (Al cambrer de la barra) Un suc i una aigua, si us plau.

DANIEL: Et va explicar alguna cosa?

VICTÒRIA: No. DANIEL: Per què?

VICTÒRIA: Tens algun germà o alguna germana?

DANIEL: Sí.

VICTÒRIA: I els ho expliques tot?

DANIEL: No, però una cosa com aquesta...

VICTÒRIA: Jo estava a Londres i això ho canvia tot. La distància. Suposo que no em volia complicar la vida.

DANIEL: No crec que fos això. Tot va anar molt ràpid.

VICTÒRIA: Amb qui sortia l’Anna?

DANIEL: Ramon Gàlvez.

VICTÒRIA: Qui és, un noi de l’escola?

DANIEL: No, és dos anys més gran que nosaltres. Té disset anys. Viu als afores del poble, en la urbanització nova, no crec que el coneguis.

VICTÒRIA: Així que... ell era el seu nòvio?

DANIEL: Es podria dir que sí.

VICTÒRIA: I quan temps feia que sortien junts?

DANIEL: Des de setembre.

VICTÒRIA: I en dos mesos...?

DANIEL: Sí, es va enamorar, es va apoderar d’ella, no feia cas a ningú.

VICTÒRIA: La va fer patir molt?

Premis Joan Fuster 2005 / 115

DANIEL: Qui? El Ramon? Sí, molt de mal, tot el mal que li podia haver fet. Ramon Gàlvez és la pitjor persona que hagi pogut existir, la pitjor persona que la terra ha pogut aguantar. Si li hagués fet una cara nova...

VICTÒRIA: Daniel, així no s’arreglen les coses.

DANIEL: Estàs segura d’això? L’Anna és morta per culpa seva!

VICTÒRIA: Ell la va deixar embarassada, o és que també se’n va ocupar de l’avortament?

DANIEL: No, ho va fer sola.

VICTÒRIA: I en Ramon?

DANIEL: Es va desentendre del tot.

VICTÒRIA: No en va voler saber res?

DANIEL: Deia que era un truc.

VICTÒRIA: Un truc?

DANIEL: Sí, un truc. Ell havia tornat amb la seva exnóvia, una noia de la seva edat aleshores l’Anna li deia que estava embarassada, tornaven i al cap d’un temps li deia que l’havia perdut, el suficient perquè l’hagués pogut retindre-la.

VICTÒRIA: I doncs què va fer? Tu, la vas ajudar?

DANIEL: Jo i la Laia, una amiga nostre. Li vam donar tot el que teníem.

VICTÒRIA: També li vau aconseguir vosaltres el lloc?

DANIEL: No, va anar-hi ella sola. Una noia que també havia passat per el mateix li va aconseguir el lloc.

VICTÒRIA: No et va dir qui era?

DANIEL: No, per la confidencialitat o alguna cosa així. Es veu que si ho explicava a algú o anava acompanyada la noia no li faria. Però igualment ara ja deu ser molt lluny, després que l’Anna morís.

VICTÒRIA: Encara no em puc creure que no prengués precaucions...

DANIEL: Creia que ajudant-la s’adonaria que jo..

VICTÒRIA: Encara no has plorat, oi?

DANIEL: No. VICTÒRIA: A mi també em va costar al principi. (Silenci) Tens la direcció o el telèfon d’en Ramon o de l’altra noia que anava sempre amb vosaltres?

DANIEL: Sí. (Agafa un bloc de notes que té a la butxaca, anota la direcció d’en Ramon i el telèfon de la Laia, arrenca el paper i li dona) Es com si l’hagués ajudat a morir.

VICTÒRIA: No ho diguis mai, això. (Els dos es queden callats, es miren, Daniel s’aixeca i s’envà. Victòria es queda sola, seguda, mirant el lloc de Daniel) Anna...

ESCENA 5 (Estan al carrer, davant d’una casa. Un noi amb una jaqueta de cuiro, els cabells en forma de corona engomats cap amunt, va disposat a entrar a la casa, treu les claus i li cauen a terra, les va a recollir i en aixecar-se es troba amb Victòria. Li somriu) RAMON: (Somrient) Hola.

VICTÒRIA: Et dius Ramon?

RAMON: Sí.

VICTÒRIA: Em dic Victòria. Puc parlar amb tu?

RAMON: Victòria...?

VICTÒRIA: Sí, la germana de l’Anna. (Ramon dona mitja volta) Espera’t!

RAMON: Mira noia, ho sento molt per l’Anna, ho sento molt de debò, però jo no en tinc cap culpa, d’acord?

VICTÒRIA: Vas passar d’ella quan més et necessitava.

RAMON: Escolta...

VICTÒRIA: Si us plau, parlem.

RAMON: Jo no vaig passar d’ella, no la vaig creure, que és molt diferent.

116 / Premis Joan Fuster 2005

VICTÒRIA: I per què no la vas creure?

RAMON: Ja m’ho conec jo això, no és la primera vegada que em venen amb rotllos d’aquests.

VICTÒRIA: Però tu sabies que ella no et mentiria.

RAMON: No era diferent.

VICTÒRIA: El que no entenc és com la meva germana no va utilitzar protecció.

RAMON: Va ser mala sort.

VICTÒRIA: Què vols dir amb això? Què va passar?

RAMON: Tot va començar a casa meva, a mi només em quedava un preservatiu.

VICTÒRIA: Ella no en portava?

RAMON: No. VICTÒRIA: És molt estrany perquè aquest estiu jo li vaig dir que en portés sempre un a sobre perquè mai sabia quan...

RAMON: No en portava i punt. Bé, per on anava? Sí, això, el que portava se’m va trencar i l’Anna em va obligar a que anés comprar-ne un.

VICTÒRIA: I no vas anar-hi?

RAMON: Es clar que hi vaig anar! Tot va ser mala sort, primer que se’m trenqués i després que els de la farmàcia no em volguessin vendre una caixa.

VICTÒRIA: Com que no et van voler vendre una caixa?

RAMON: Com ho sents. Eren les dues de la matinada, un home amb bigoti i tot calb estava allà darrera de la finestreta metàl·lica, li vaig demanar una caixa i em va dir que me n’anés.

VICTÒRIA: Quina farmàcia era, la de la plaça?

RAMON: Era la única que estava oberta.

VICTÒRIA: I no vas anar a cap més?

RAMON: Escolta, era tard, d’acord? No m’anava a recórrer tot el poble per una tonteria!

VICTÒRIA: No és una ximpleria! Hi ha la Sida, les malalties venèries... tot!

RAMON: Ja ho sé, ja ho sé! Però no vaig ser jo sol, d’acord? Ella també hi era, ella també va voler, ella...

VICTÒRIA: I no va passar res més? Us veu quedar igual?

RAMON: No, ella estava molt preocupada i al dia següent va anar a l’hospital a prendre’s la píndola del dia de després.

VICTÒRIA: Però...

RAMON: No li van voler donar.

ESCENA 6 (Hi ha una taula de metge i dues cadires, en una d’elles hi ha asseguda una senyora amb bata blanca, l’altre cadira és buida. Entra Victòria, fa un cop d’ull al lloc on es troba i seu a la cadira buida) METGESSA: Què volia?

VICTÒRIA: La píndola del dia de després.

METGESSA: Quan vas tenir el coit?

VICTÒRIA: (Mentint) Ahir a la nit METGESSA: Que va passar?

VICTÒRIA: Bé...

METGESSA: No et preocupis, és estadístic.

VICTÒRIA: Se’ns va trencar el preservatiu.

METGESSA: El sabíeu fer servir?

VICTÒRIA: Sí.

METGESSA: Edat?

VICTÒRIA: Dinou.

METGESSA: (Apuntant a la llibreta) D’acord...

Premis Joan Fuster 2005 / 117

VICTÒRIA: (Ràpid) Una pregunta.

METGESSA: Tu diràs.

VICTÒRIA: S’ha de tenir una edat concreta per a què et puguin donar la píldora?

METGESSA: No, la donem a tothom.

VICTÒRIA: Encara que siguis menor?

METGESSA: Sí. Per què ho dius?

V ICTÒRIA : Es que una amiga meva que té quinze any va venir aquí i no li van voler donar.

METGESSA: Segur que no era jo. Saps el dia que va venir?

VICTÒRIA: No. METGESSA: I la teva amiga...?

VICTÒRIA: Es va quedar embarassada.

METGESSA: I vol tenir-lo?

VICTÒRIA: No. METGESSA: Digues-li que vingui a veurem.

VICTÒRIA: No pot.

METGESSA: Per què?

VICTÒRIA: Ha mort.

METGESSA: No pot ser! No serà...

VICTÒRIA: Sí, la noia que ha sortit als diaris. Anna Garcia. Era la meva germana.

METGESSA: Déu meu... Et va dir qui li va negar la píndola?

VICTÒRIA: No. METGESSA: Tinc en ment dues persones que... Mira, cada metge és lliure a actuar com ell creu, però això em sembla... merda! Podríeu posar una denuncia encara que no serviria de res, però, els teus pares podrien fer molt de soroll.

VICTÒRIA: Ja... Perdona per haver-te enganyat.

METGESSA: No vols la píndola, oi?

VICTÒRIA: No. Fosc.

ESCENA 7 (Es veu un carrer enfosquit per la nit. Només hi ha una llum que il·lumina una finestreta de farmàcia. Dintre hi ha un home amb bigoti i calba atenent a una dona) Clienta: Moltes gràcies. (Victòria s’acosta a la finestreta) FARMACÈUTIC: Manem.

VICTÒRIA: Sí, voldria una caixa de preservatius.

FARMACÈUTIC: No en tinc.

VICTÒRIA: Com diu?

FARMACÈUTIC: Que no en tinc, i ara ves-te’n.

VICTÒRIA: Em sembla que s’està equivocant, els puc veure des d’aquí sobresurten d’un calaix.

FARMACÈUTIC: Escolta nena...

VICTÒRIA: No, escolti vostè. Jo he vingut a comprar uns preservatius i vostè me’ls vendrà!

FARMACÈUTIC: El següent!

VICTÒRIA: És fatigós. (Marxa) FARMACÈUTIC: (Cridant) Tots els caps de setmana el mateix, colla de nens malcriats!

118 / Premis Joan Fuster 2005

ESCENA 8 (Surt Victòria amb pijama i es dirigeix cap a la seva mare què és asseguda en un sofà. Victòria duu una safata a les mans) MARE: Victòria, ets tu?

VICTÒRIA: Sí, mama.

MARE: Victòria, on és l’Anna? (La mare comença a tremolar, Victòria deixa la safata a una taula i entra pare) PARE: Victòria, aguanta-la! Vaig a buscar un calmant.

MARE: On és l’Anna, on és?!

VICTÒRIA: (Amb suavitat i assenyalant una punta de l’habitació) Mira mama, és allà.

MARE: Vull parlar amb ella. (Entra el pare) VICTÒRIA: Sí, però primer t’has de prendre això.

MARE: (Plorant) Per què nosaltres?

VICTÒRIA: No ho sé, mama, no ho sé... (Sona el telèfon) Ja vaig jo. (El pare es queda amb la mare i ella va a agafar-lo) VICTÒRIA: (Al telèfon) Hola, Jairo, no, no dormia, hem tingut un petit enrenou, però ja està... Marxaré dilluns...

JAIRO: Tan aviat?

VICTÒRIA: Saps una cosa? Veig un futur i el veig amb tu, no se quan ni com, però ho veig. És com veies la cua de l’estel però no veies l’estel, com si tingues el final d’una història però no el començament...

JAIRO: Deixem ajudar-te a trobar aquest començament...

VICTÒRIA: Entesos.

JAIRO: Com? VICTÒRIA: Això ho has de descobrir tu.

JAIRO: Jo no sóc tan valent encara que m’agradaria ser-ho.

VICTÒRIA: Ho ets, però encara no te n’has adonat.

JAIRO: Victòria...

VICTÒRIA: Me n’he d’anar. Adéu Jairo.

ESCENA 9 (Victòria es troba en el mateix bar on havia quedat amb Daniel, està asseguda a la mateixa taula i entra Laia per la porta) VICTÒRIA: Hola.

LAIA: Hola. (S’asseu) Per què m’has trucat?

VICTÒRIA: M’agradaria parlar amb tu.

LAIA: De què serveix remoure-ho tot? L’Anna ja no hi és, ja no hi podem fer res.

VICTÒRIA: Potser per l’Anna no, però sí altres noies com ella.

LAIA: Ja...

VICTÒRIA: Saps que va passar?

LAIA: Jo ho sé tot.

VICTÒRIA: Vaig parlar amb en Ramon.

LAIA: I què?

VICTÒRIA: Em va explicar allò de la farmàcia i després allò l’hospital...

LAIA: Això són danys secundaris. El pitjor mal de tots sempre és el que ve de casa.

VICTÒRIA: A què et refereixes amb això?

LAIA: La teva mare.

VICTÒRIA: La meva mare?

Premis Joan Fuster 2005 / 119

LAIA: L’Anna sempre parlava de tu, eres com la seva heroïna. Deia que tu no tenies por de res, que sempre t’enfrontaves a tot.

VICTÒRIA: Era la seva germana gran.

LAIA: L’Anna sempre portava un preservatiu a la bossa.

VICTÒRIA: Ho sé.

LAIA: I saps per què no el portava aquell dia?

VICTÒRIA: Per què?

LAIA: La vostra mare li va prendre. Un dia la teva mare va entrar a la seva habitació buscant alguna cosa i el va trobar, en quan va arribar l’Anna a casa li va girar la cara i li va dir que era un fresca, la va començar a insultar, que si el que dirien, que si no tenia vergonya de res...

VICTÒRIA: Déu meu...

LAIA: Si ella hagués portat aquell preservatiu, en Ramon no hauria d’haver anat a buscar-ne cap a la farmàcia ni l’Anna hagués hagut d’anar a l’hospital al dia següent. Una cosa va portar a l’altre, va ser una cadena, però l’origen era aquest i ella estava sola.

VICTÒRIA: Sola..

LAIA: Ho sento molt.

VICTÒRIA: Tranquil·la. Havia de saber la veritat.

(Fosc)

ESCENA 10 (Victòria és a l’aeroport repenjada a una paret i amb la maleta al costat, està absent en els seus pensaments. De cop arriba Jairo) JAIRO: Hola.

VICTÒRIA: Jairo, que hi fas aquí? Saps que no m’agraden els comiats.

JAIRO: Però es que això no és un comiat.

VICTÒRIA: Ah, no?

JAIRO: No, me’n vaig amb tu a Londres!

VICTÒRIA: (Contenta) Com?!

JAIRO: Vaig estar parlant amb el meu pare, li vaig dir que deixava la fàbrica que havia de viure la meva vida i no carregar amb el pes de la família. I saps què? Se’n va alegrar! Em va dir que ja era hora de que prengués una decisió, que el que volia fer era molt valent i que ja em tocava viure la meva vida.

VICTÒRIA: I quan vindràs?

JAIRO: D’aquí dos o tres dies agafaré l’avió, encara he d’acabar de lligar unes coses de la fàbrica.

VICTÒRIA: T’estimo! (S’abracen) Fosc.

(Adaptació del llibre: Soledades de Ana de Jordi Sierra i Fabra)

120 / Premis Joan Fuster 2005

Q

UIN MAREIG DE TECNOLOGIA

Ricardo José López Mora EL CIGNE PERSONATGES:

VICENT: és un home d’uns seixanta anys, sense ulleres i vestit amb roba d’anar al camp, vella, però no trencada i amb espardenyes de careta.

CARME: és una dona de cinquanta-set anys, amb ulleres un poquet antigues, duu una bata no molt nova i damunt porta un davantal.

LLUÍS: és un home de quaranta anys, porta ulleres prou noves, i va vestit amb camisa blanca, pantalons llargs i negres.

EMPAR: és una dona de quaranta anys, prou maquillada, i porta un conjunt de brusa i falda prou aparents.

JOAN: és un xic d’uns quinze anys, amb el cabell de punta o i porta pantalons vaquers i samarreta d’estiu.

MARIA: és una xiqueta de quinze anys, amb els cabells llargs i porta roba d’estiu.

PRIMER ACTE

L’escena representa una casa antiga, amb una taula de fusta al mig envoltada de cadires, un aparador al fons a la dreta amb un telèfon, un sofà prou vell i una televisió antiga posada damunt un moble del mateix color que la taula.

(Entra Carme per l’esquerra amb una safata amb un got de llet, un plat amb galetes i una sucrera) CARME: Ací tens el desdejuni, no tardes que es gelarà.

VICENT: Ja vaig. (Diu des de dins) CARME: No tardes que prompte estaran ací. (Silenciosa cap a la cuina) VICENT: Però ja he dit que vaig. (Ix per la dreta, mira a tots els costats, no la veu, veu el desdejuni, seu en una cadira i comença a desdejunar) Quanta pressa, esta dona, per a després haver d’esperar-los, perquè ja se sap. Et diuen que vindran a una hora i normalment arriben una després.

(Entra Carme a escena per l’esquerra) CARME: Però encara no t’has vestit? (Mirant-lo de cap a peus) VICENT: I açò què és? (S’alça i assenyala la camisa i els pantalons) CARME: Amb eixa roba tu no te’n vas, que vas a la capital, a València, no a l’horta.

VICENT: Això, ja ho sé jo.

CARME: Aleshores per què no t’has ficat la roba que he deixat damunt del llit?

VICENT: Això!, vaig a casa del meu fill, és a dir, del teu nebot, no vaig ni a una boda, ni a una comunió.

CARME: Però amb la roba d’anar al camp, aniràs a València?

VICENT: Però esta roba què té? Estic net, no?

CARME: Bé, deixem-ho. Ja has acabat?

VICENT: Jo?, però si encara no m’has deixat ficar-me el sucre!

CARME: Bo, acaba i mentre vaig a preparar-te la maleta.

VICENT: Quina maleta?

CARME: La que t’has d’emportar a València, que no passaràs un mes allà!, no voldràs estar tots els dies amb la mateixa roba?, dic jo.

Premis Joan Fuster 2005 / 121

VICENT: Però amb un parell de camises i de pantalons, en tinc prou, no em cal tot l’armari per a anarme’n de casa.

(Sona el clàcxon d’un cotxe) LLUÍS: (Des de dins) Bon dia.

CARME: Veus tu, ja han arribat.

LLUÍS: (Entra per l’esquerra) Bon dia.

EMPAR: Bon dia.

CARME: Bon dia, ja esteu ací?

LLUÍS: Sí, per fi hem arribat, és de veres, pare, que està malament la carretera. (Amb to cansat, mirant Vicent) VICENT: Ja t’ho vaig dir per telèfon. No calia que vinguéreu a per mi.

LLUÍS: Però si no haguérem vingut, tu no hauries anat a València a visitar-nos a la nostra casa.

VICENT: Però què importa que vaja o no, ja estic bé ací.

LLUÍS: Això ja ho sé jo, però no et vindrà malament un dies en un altre ambient, no et sentarà malament.

Va, ves a vestir-te que els hem dit als xiquets que tornaríem a casa dins d’unes tres hores.

EMPAR: I la maleta?

VICENT: Ací està. (Ensenya un bolic de mocador) CARME: No li faces cas, ací està. (Agarrant la maleta i deixant-la al costat de la taula) LLUÍS: (Sona la música d’un telèfon mòbil) Espereu un moment. (Trau un telèfon mòbil de la butxaca del pantaló, li pren la tecla de despenjar i se’l posa a l’orella) Hola Franc, què..? ..què dius, no t’escolte, espera ... (Es mou per l’escenari) VICENT: Què està fent? (Pregunta a Empar, assenyalant Lluís) EMPAR: Està parlant pel telèfon mòbil.

VICENT: I per què es meneja?

EMPAR: Perquè no li arriba bé el senyal i per tant no escolta a l’altra persona.

LLUÍS: (Es para al costat de l’aparador) Hola Franc, per fi et sent, què deies? Que he d’anar a l’oficina?

No puc, per què? Perquè estic al poble de mon pare i ara no puc anar cap allà. Sí, però a mi ningú m’ho havia dit això. Sí, ho lamente, home si vols puc anar dins d’una hora i mitja, d’acord? Adéu. (Guarda el telèfon mòbil a la butxaca del pantaló) EMPAR: Qui era?

LLUÍS: Era Franc, que volia que anara a l’oficina perquè acaba d’arribar el director d’una gran companyia, però li he dit que estàvem al poble i que aniré dins d’hora i mitja.

VICENT: Fill si és molt important aneu-vos-en ja, i jo ja aniré en una altra ocasió.

LLUÍS: D’això res, hem vingut a portar-te a València, allò pot esperar, però ves canviant-te i arribarem més prompte.

VICENT: Bo, vaig a canviar-me ara, de seguida isc. (Ix per la dreta) CARME: Voleu prendre alguna cosa?

EMPAR: No, gràcies tia, acabem de desdejunar.

CARME: Ni un cafenet?

LLUÍS: Jo sí que en vull un, per si de cas.

CARME: Vaig a posar la cafetera al foc, de seguida torne.

EMPAR: L’acompanye.

(Carme i Empar ixen per l’esquerra) VICENT: (Entra per la dreta, vestit amb uns pantalons negres i una camisa blanca i duu una sandàlies de color negre) Ja estic vestit, t’agrada com vaig Carme? Oh! On està? (Mirant a Lluís) LLUÍS: Acaba d’entrar a la cuina per a fer un cafenet.

122 / Premis Joan Fuster 2005

VICENT: A estes hores?

LLUÍS: És per si m’entra son al volant.

VICENT: Si vols conduïsc jo.

LLUÍS: No cal pare, i a més, esta carretera està molt malament.

VICENT: Bo, fes el que vulgues.

(Entra Carme amb un gotet xicotet ple de café amb una cullereta i Empar per l’esquerra) CARME: Ací tens el café Lluís, com a tu t’agrada.

LLUÍS: I la sucrera?

EMPAR: Ja he ficat el sucre, dos cullerades, com a tu t’agrada.

LLUÍS: D’acord, me’l prendré (agarra el got i es beu el café) Què bo!

VICENT: Has vist germaneta?

CARME: La veritat és que sí, veus com vas de templat així, pareixes un home de ciutat i tot.

LLUÍS: (Deixa el got en la taula) Ja ens podem anar. No vol vindre tia?

CARME: Jo no, algú haurà de quedar-se a vigilar la casa. Aneu-vos en, adéu.

LLUÍS: Adéu tia (Sona la música d’un telèfon mòbil) Espereu un moment (Trau un telèfon mòbil de la butxaca del pantaló, li prem la tecla de despenjar i se’l posa a l’orella) Diga? Hola filla, què? .. què dius?, no t’escolt, espera.. (Es mou per l’escenari) VICENT: Ara qui és? (Pregunta a Empar) EMPAR: Serà Maria, la xiqueta.

VICENT: M’està marejant amb tant de passeig, que no es pot quedar quiet?

EMPAR: Sí, però si es queda quiet no escolta la xiqueta.

LLUÍS: Què vols filla? Què? Que on estem? Encara estem en casa del iaio. Vols alguna cosa urgent? Que es fique la mare? Sí, ara es fica (es lleva el telèfon mòbil de l’orella i li’l passa a Empar) EMPAR: Què vols xiqueta? Que si pots anar a casa d’Esther? Ara no filla. Per què? Perquè anem a portar el iaio al pis i vull que us veja només arribem a casa, d’acord. Alguna cosa més? .... Què? Que el teu germà encara no s’ha alçat? (Mira el rellotge) Desperta’l que ja es prou tard i dis-li que en una hora estem ahí, i que vull vore la seua habitació més neta que un espill. Alguna altra cosa? No, aleshores fins després. Adéu.

VICENT: Què volia?

EMPAR: Cap cosa, només que si la deixava anar a casa d’una amiga seua, però li he dit que no, perquè vull que el veja a vosté, ja que a la seua amiga la té massa vista.

VICENT: Gràcies, però si vol anar a vore l’amiga, que vaja, a mi ja em vora després.

EMPAR: No, que no cal que la veja tots els dies, precisament ahir estigué a sa casa, no sé què hauran de contar-se hui.

CARMEN: No els feu esperar més, que sinó a aquest pas us tornar a cridar.

LLUÍS: És de veres, va anem-se. Adéu tia, i ja sap si encara canvia d’opinió pot vindre a València. (Agafa la maleta) CARME: Gràcies, però jo estic molt bé ací. Vigila bé a ton pare, que ja saps com és.

LLUÍS: D’acord tia, adéu i fins el mes que ve. (Li dóna un bes a la galta i ix per l’esquerra) CARME: Adéu, Lluís.

VICENT: Adéu, germana, fins el mes que ve.

CARME: Adéu, però crida’m per felèfon només arribar, d’acord?

VICENT: D’acord, adéu (Li dóna un bes a la galta i ix per l’esquerra) EMPAR: Adéu tia.

CARME: Adéu filla, vigila eixe home que no em vull imaginar com es portarà a la capital.

EMPAR: No cal que es preocupe, tant jo com el meu home el vigilarem.

Premis Joan Fuster 2005 / 123

CARME: I dóna’ls als teus fills un bes de la meua part.

EMPAR: D’acord, adéu. (Li dóna un bes a la galta i ix per l’esquerra) CARME: Adéu. Espere que em facen cas, perquè coneixent el meu germà, més d’una els farà.

(Es tanca el teló)

SEGON ACTE

L’escena representa una casa moderna amb l’última tecnologia de ciutat, amb una taula d’alumini al mig envoltada de cadires del mateix estil, al fons trobem un aparell d’aire condicionat, a la dreta tenim un sofà d’últim disseny, enfront d’ell una televisió de pantalla plana col·locada en un moble baixet del mateix estil on es troba un comandament a distància de l’aire condicionat, al sofà es troba un telèfon sense fil.

En escena es troba Joan al sofà, jugant a videojoc.

MARIA: (Des de dins) Joan, què fas?

JOAN: Jo, res, què vaig a fer?

(Entra Maria a escena per la dreta) MARIA: Doncs podries deixar eixe aparell i ajudar-me.

JOAN: (Deixa el vídeojoc al sofà) A què?

MARIA: A arreglar la casa per a l’arribada del iaio.

JOAN: Però si ja està més que neta la casa, i a més, que ve el iaio no, no vénen cent i la mare per a veure la casa.

MARIA: Però no voldràs que el iaio pense que som uns descurats.

JOAN: Clar que no, però si ja està tota la casa més que neta, t’ho estic dient tota l’estona.

MARIA: Has fet el teu llit?

JOAN: Sí, mare. (En to sarcàstic, i ix cap a la dreta) (Se sent una clau que obri una porta i entren a escena per l’esquerra Lluís amb una maleta, Vicent i Empar) LLUÍS: Ja estem ací. (Deixa la maleta en terra) MARIA: Bon dia, hola iaio (Apropant-se a Vicent i li dóna un bes en cada galta) VICENT: Bon dia Marieta, com has crescut des dels Nadals, pereixes tota una doneta! (Mirant-la de cap a peus) EMPAR: I el teu germà?

MARIA: No ho sé, fa un moment estava ací, vaig a vore on està. (Ix per la dreta) EMPAR: Vine, Joan, a saludar el iaio.

JOAN: Ja vaig. (Entra Joan amb Maria per la dreta) Hola iaio. (S’apropa i li dóna un bes a Vicent) VICENT: Hola Joan, Caram! Si que has crescut, pareixes ja tot un home.

MARIA: Com està la tia Carme al poble?

EMPAR: Està molt bé i m’ha dit que us done un bes de la seua part. (S’apropa a Maria i a Joan i els dóna un bes a cadascun en la galta) VICENT: Ara que parleu de la meua germana, on es troba el telèfon per a cridar-la i dir-li que hem arribat.

EMPAR: Mentrestant toqueu a la tia, la xiqueta i jo anem preparant l’esmorzar, d’acord?

VICENT: Sí, perquè a la fi entre uns i altres no m’heu deixat desdejunar en pau. (Empar i Maria ixen per la dreta) On està el telèfon?

LLUÍS: Està per ...... (Mira al seu voltant) no ho sé. Joan, on està?

JOAN: Per què m’ho preguntes a mi?

LLUÍS: Em dóna igual a qui preguntar-li, però dis-me, saps on està el telèfon?

JOAN: Sí, en el sofà.

VICENT: Al sofà? Com va estar un telèfon al sofà?

LLUÍS: Perquè aquest telèfon funciona sense cables.

VICENT: Com que sense cables?

124 / Premis Joan Fuster 2005

LLUÍS: Que no li calen cables per a funcionar.

VICENT: Ah! Podies haver-ho dit abans, així no haguera calgut que em donares tantes explicacions.

JOAN: (Agarra el telèfon i li’l porta a Vicent) Ací el tens iaio.

VICENT: Gràcies Joan. (Agarra el telèfon en una mà i el mira estranyat) Caram, si que pesa aquest trasto!

LLUÍS: No sigues exagerat, pare.

JOAN: Vaig a la meua habitació, si voleu alguna cosa em crideu. (Ix per la dreta) LLUÍS: D’acord fill.

VICENT: Ara què faig?

LLUÍS: Doncs pressiones el número de telèfon de ta casa i després prems eixa tecleta verdeta i ja podràs parlar amb la tia.

VICENT: D’acord, primer marque el telèfon. (Mirant fixament els números) El nou, (El mira i el prem), el sis (El troba i el prem), l’u (El mira i el prem), el cinc (El troba i el prem), el sis (El mira i el prem), el set (El troba i el prem), el huit (el mira i el prem), el dos (El mira i el prem) i el tres (El troba i el prem) Ja està.

LLUÍS: Per fi.

VICENT: Ara què he de fer?

LLUÍS: Ara has de prémer eixa tecla de color verd. (Assenyalant-li la tecla al telèfon) VICENT: (Prem la tecla) Ja està, ara què?

LLUÍS: Ara te’l fiques a l’orella i esperes fins que la tia agarre el telèfon.

VICENT: D’acord. (Se’l fica a l’orella) Ací no l’agarra ningú.

LLUÍS: Espere, pare.

VICENT: Crec que ja l’agarren. Carme?, sí sóc jo. (Movent-se per l’escena, quasi pegant voltes) Què? ..

Que com ha anat el viatge? .. Sí, ha anat molt bé, ara ja estem en casa, si vols alguna cosa? No, bo, fins prompte, i ja saps, si vols alguna cosa només has de trucar ací. Adéu.

(Entra per la dreta Empar amb un plat amb una truita de creïlles i dues barres de pa i Maria amb una safata amb gots, plats i tovallons) EMPAR: Ja està l’esmorzar!

(Tots seuen en cadires al voltant de la taula) VICENT: Quina bona pinta que fa.

JOAN: (Entra per la dreta corrents) Encara queda algun tros per a mi.

EMPAR: Sí. (Fica el plat a la taula i comença a tallar la truita en diferents trossos) Agarreu un tros de pa per a ficar-vos la truita.

MARIA: (Deixa la safata a la taula) Qui vulga un got, un plat o un tovalló que l’agarre. Passeu-me un tros de pa.

JOAN: (Agarra una biena) Espera que em talle un tros per a mi. (Agarra el ganivet i talla la barra per a una punteta) Ací tens el tros de pa.

EMPAR: Joan talla eixa barra i dóna-li un tros a la teua germana. (Agarra Joan el ganivet i talla per la meitat la barra) Vosté ja s’ha tallat un tros?

VICENT: Jo, sí, fica’m un tros. (Li apropa el pa a Empar) EMPAR: Ací el té. (Agarra amb la forqueta un tros de truita i la fica dins de l’entrepà de Vicent) VICENT: Gràcies. (Agarra l’entrepà i comença a menjar-se’l) EMPAR: De res, ja el tens tu també, Lluís?

LLUÍS: Sí.

EMPAR: Ací el tens. (Agarra amb la forqueta un tros de truita i la fica dins de l’entrepà de Lluís) LLUÍS: Gràcies. (Agarra l’entrepà i comença a menjar-se’l) JOAN: Tin mare, el meu.

EMPAR: Espera, filla em passes el teu pa?

MARIA: Tin, mare.

Premis Joan Fuster 2005 / 125

EMPAR: Ací el tens. (Agarra amb la forqueta untros de truita i la fica dins de l’entrepà de Maria) MARIA: Gràcies. (Agarra l’entrepà i comença a menjar-se’l) JOAN: Ara jo, mare.

LLUÍS: Heu tret aigua o alguna cosa per a beure?

EMPAR: No, se’ns ha oblidat, va Joan, ves a la cuina i agarra la gerra que hi ha al frigorífic i dus a ton pare i al iaio una botella de vi que també es troba al frigorífic.

JOAN: Jo? Per què jo? No pot anar Maria?

EMPAR: Maria ja ha dut els gots, els plats i els tovallons.

MARIA: Que per dur la beguda no crec que et trenques!

JOAN: D’acord, ja vaig. (S’alça de la cadira i ix per la dreta) EMPAR: Ara vaig a acabar de ficar-me el meu entrepà i el de Joan. (Agarra el seu entrepà i es fica un tros de truita, després agarra el tros de pa de Joan i li fica el tros de truita que queda en el plat i deixa l’entrepà al plat) JOAN: (Entra a escena per la dreta amb una gerra plena d’aigua i una botella de vi, ja encetada) Ací està!

(Arriba a la taula, deixa la gerra i la botella de vi a la taula i seu a la cadira) LLUÍS: Per fi!

EMPAR: Ací tens el teu entrepà. (Assenyant el plat) JOAN: Gràcies. (S’apropa al plat i agarra l’entrepà) (Tots mengen i beuen) LLUÍS: Ja he acabat, ara me’n vaig a l’oficina, que li he dit a Franc que aniria en una hora i mitja. (Mirant el rellotge) Bo, fins després. (S’alça, va cap a Empar i li dóna un bes i ix per l’esquerra) TOTS: Adéu.

EMPAR: Ara quan acabeu d’esmorzar em dueu els gots i els plats a la cuina. (S’alça, agarra els plats que no necessiten i el seu got i el de Lluís i ix per la dreta) VICENT: Bo, xiquets, com ha anat l’escola?

JOAN: Voldràs dir l’institut?

MARIA: El iaio no sap si anem a l’escola o a l’institut.

VICENT: Bo, dóna igual, com heu acabat els dos en l’institut?

MARIA: Bé, jo quasi totes les assignatures amb excel·lent.

VICENT: Això està molt bé, i tu Joan?

JOAN: Jo he tret tres notables i tota la resta amb bé.

VICENT: Bo, un poquet justet. Ja heu acabat d’esmorzar?

JOAN: Jo sí.

VICENT: Au, doncs, ves i porta-li els gots i els plats a ta mare.

JOAN: I Maria?

VICENT: Maria ara quan acabe, durà el que queda, però ves anant, així ta mare ho escurarà tot.

JOAN: Escurar?

VICENT: Sí, per què ho dius?

JOAN: Perquè ma mare no escura.

VICENT: A no, aleshores què fa?

MARIA: Utilitza el rentaplats.

VICENT: I això, com has dit.. rentaplats, què és?

MARIA: És un electrodomèstic que escura els plats.

VICENT: I eixa màquina la teniu a casa?

MARIA: Sí, vol que li l’ensenye?

VICENT: La veritat és que sí.

MARIA: (Alçant-se de la cadira i agarrant alguns plats i algun got) Vol acompanyar-me a la cuina i el veu?

VICENT: D’acord. (S’alça de la cadira) 126 / Premis Joan Fuster 2005

MARIA: D’acord, però ja que anem cap a dins, ajudem portant tots els plats i els gots, i així deixem a Joan que vaja plegant els tovallons i fique totes les coses al seu lloc. Anem?

VICENT: Anem.

(Ixen Maria i Vicent per la dreta amb tots els plats i els gots) JOAN: (Mirant al públic) No vull pensar el que dirà el iaio quan veja el rentaplats. Ara va, i em toca a mi arreplegar i plegar els tovallons. (Agarra un tovalló i el comença a plegar i així un darrere d’un altre) MARIA: (Parla entre bastidors) Mira iaio.

VICENT: (Parla entre bastidors) Quina cosa més estranya. Cap tot?

EMPAR: (Parla entre bastidors) Sí, i encara podem ficar més coses que m’han quedat per posar.

VICENT: (Parla entre bastidors) Mare meua! no m’ho puc creure, si li ho hagueren dit a ma mare, haguera dit que estaven bojos. No sé si la tia Carme s’ho creurà quan li ho conte.

JOAN: (Mira cap a la dreta i després mira cap al públic) Ja ixen, vaig a preguntar-li al iaio que li ha paregut el rentaplats.

(Ixen Vicent i Maria per la dreta) VICENT: Mare meua!

JOAN: Iaio, què li ha paregut el rentaplats?

VICENT: A mi, que m’ha de paréixer. (Seu al sofà) Només que és una màquina prou estranya i rara.

MARIA: Però iaio. (Seu al sofà al costat de Vicent) Amb aquest invent ja no cal que una persona escure els plats.

VICENT: Jo ho dic perquè no entenc com una màquina pot escurar els plats, però està clar que és molt cómode per a la gent que treballa i està tot el dia fora de casa.

(Entra Empar per la dreta) EMPAR: Ja es troba tot dins del rentaplats. (Arriba al sofà i seu al costat de Maria) MARIA: Mare, vaig a la meua habitació. (S’alça dl sofà i ix per la dreta) EMPAR: D’acord, filla.

JOAN: Jo també. (Ix per la dreta) VICENT: Quina calor que fa ací! (Fent-se vent amb les mans) EMPAR: Vol que li encenga l’aire condicionat?

VICENT: L’aire ... què?

EMPAR: L’aire condicionat.

VICENT: I això què és?

EMPAR: És aquest aparell. (Es gira i assenyala l’aparell de l’aire condicionat que es troba al fons de l’escena) VICENT: I per a què serveix?

EMPAR: Serveix perquè la casa tinga una bona temperatura, a l’hivern fa aire calent i a l’estiu aire fresquet.

VICENT: I com funciona?

EMPAR: És molt fàcil, s’agarra el comandament a distància de l’aparell. (S’alça del sofà i va al moble on es troba el televisor i agarra el comandament a distància de l’aparell de l’aire condicionat) S’encén l’aparell i quasi al moment es comença a notar l’aire fresquet.

VICENT: És de veres, xe, com s’està ara de bé ací!

EMPAR: Vol veure una estona la televisió?

VICENT: D’acord, així podré vore un poquet la primera sessió de les notícies. On està?

EMPAR: El què?

VICENT: La televisió.

EMPAR: Ahí. (Assenyalant la televisió de pantalla plana) VICENT: Això, com va ser la televisió! Si no tindrà ni quinze centímetres d’amplària!

EMPAR: Que sí que és, és una televisió d’última generació, ara les televisions són així.

Premis Joan Fuster 2005 / 127

VICENT: Què estranya, és tot el contrari a la televisío que tinc jo al menjador de ma casa.

EMPAR: Però, no patisca, que funciona igual que la de sa casa.

VICENT: No m’ho crec, perquè jo no veig cap botó a la pantalla.

EMPAR: Però eixa és l’única diferència, ja que esta té un comandament a distància que serveix per a canviar de canal sense haver-se d’alçar del seient.

VICENT. Ah! Quina cosa més moderna, no? Així no cal alçar-se del seient per a canviar de canal.

EMPAR: Sí. Bo, vol que li encenga la televisió, mentre vaig a ficar-li la roba a l’habitació?

VICENT: D’acord.

EMPAR: (S’apropa a la televisió i l’encén) Ací la té.

VICENT: Molt bé.

EMPAR: Si vol alguna cosa sols ha de cridar-me. (Agafa la maleta i ix per la dreta) VICENT: Molt bé, ah! On s’ha ficat? Dóna igual. Ara que ho recorde, he de cridar la meua germana per a recordar-li que ha de donar de menjar als conills després de dinar, ja que ella no sé per què té el costum de fer-ho al revés. Ara a vore si trobe el telèfon. (S’alça del sofà i comença a buscar) Ací està el condemnat.

(Agarra el comandament a distància de la televisió i es torna a seure al sofà, en front de la televisió) Ara vaig a tocar-li a Carme, a vore, com era? Marque el telèfon. (Mirant fixament els números) El nou. (El mira i el prem i després mira que la tele ha canviat de canal) Açò com pot ser? Que aquesta televisió vaja a soles, no ho entenc, bo, vaig a seguir marcant, el sis. (El troba i el prem i després mira que la tele torna a canviar a soles) Quina cosa més estranya, no ho acabe d’entendre. Ai! Aquesta modernitat, bo vaig a seguir que a aquest pas no acabaré en la vida, ara toca l’u. (El mira i el prem, i després mira que la tele ha canviat de canal a soles) Una altra vegada, tanta modernitat per a què? Perquè tot es trenque de seguida? Ara toca el cinc. (El troba i el prem, i després mira que la tele ha canviat de canal a soles) No sé què li hauran fet a esta televisió però està clar que s’ha tornat boja, una altra vegada el sis. (El mita i el prem i després mira que la tele ha canviat de canal a soles) Mare meua quina televisió més rara, serà d’última tecnologia però està completament boja, ara em queda el set. (El troba i el prem i després mira que la tele ha canviat de canal a soles) Ara quan acabe Empar li vaig a dir que van a haver de canviar la televisió, perquè aquesta s’ha tronat boja, bo, vaig a seguir marcant que a aquest pas no vaig a acabar, el huit. (El mira i el prem i després mira que la tele ha canviat de canal a soles) No sé com han pogut comprar açò, però si està completament boja, va, que ja acabe, el dos.

(El mira i el prem i després mira que la tele ha canviat de cal a soles) Però quina porqueria de televisió, serà la més moderna, però la meua de casa funciona molt més millor que aquesta, va, només em queda el tres.

(El troba i el prem i després mira que la tele ha canviat de canal a soles) Torna-li la trompa al xic! Ja pararà, espere que esta xiqueta isca prompte perquè si no no sé del que sóc capaç de fer amb aquesta televisió.

Ja he acabat, ara havia de prémer una tecla, crec que de color verd, ara no me’n recorde, o dóna igual, apretaré aquesta. (Apreta una tecla del comandament i després s’apaga la televisió) Ja s’ha trencat, no pot ser, ara les coses que fan, estan fetes perquè duren poquet temps no com les coses que es fabricaven quan jo era jove, encara tinc per casa una d’eixes llandes per a guardar galetes que me la van regalar el dia que vaig prendre la comunió. Bo, vaig a vore si aquest telèfon té línia. (S’alça del sofà i comença a caminar per tota l’escena) Encara no la trobe. (Segueix caminant i donat voltes per l’escena) (Entra Empar per la dreta) EMPAR: Però què fa?

VICENT: Jo? Intentant parlar amb la meua germana, però pareix que no hi ha línia, i una altra cosa.

EMPAR: Vosté dirà.

VICENT: Que la vostra televisió està trencada.

EMPAR: Com? VICENT: Que està avariada, perquè jo estava marcant el telèfon de ma casa al telèfon. (Assenyalant el comandament a distància) I la televisió ha començat a canviar de canal al seu gust i al final s’ha apagat a soles.

EMPAR: Com pot ser això?

128 / Premis Joan Fuster 2005

VICENT: Jo no ho sé. (Amb un to dubitatiu deixant al descobert el comandament a distància) EMPAR: Ja sé que ha passat, vosté ha marcat el telèfon amb l’aparell que té a les mans?

VICENT: Clar, amb què sinó.

EMPAR: Ja està clar.

VICENT: Doncs jo crec que estic igual que al principi, m’ho vols explicar?

EMPAR: Encantada. El que ha ocorregut ha sigut una confusió per la seua part.

VICENT: Com una confusió! Jo mai m’he confós en res en tota la meua vida.

EMPAR: Jo no he dit que vosté s’ha ja confós en la seua vida, jo només volia dir que ha confundit el comandament a distància amb el telèfon, per això la televisió canviava de canal cada vegada que vosté apretava una tecla del comandament.

VICENT. Ara ho entenc, per això aquest aparell no em donava línia i per això la televisió cada vegada que premia una tecla canviava de canal.

EMPAR: Però el que encara no entenc, és per què quan jo he entrat vosté estava donant voltes.

VICENT: Tu mateixa ho has dir abans, perquè creia que açò era el telèfon.

EMPAR: Sí, això ho sé, però, per què vosté en menejava?

VICENT: Perquè sinó no hi hauria línia i no podia parlar amb la meua germana.

EMPAR: Ah, ara ho entenc, vosté s’estava menejant com feia Lluís a sa casa, per escoltar a qui cridava, veritat?

VICENT: Veritat.

EMPAR: Però vosté no sap que açò és untelèfon de casa. (Assenyalant el telèfon) Igual que el seu però sense cables.

VICENT: Aleshores no cal menejar-se per a parlar amb aquest telèfon?

EMPAR: Clar que no.

VICENT: Jo ho entenc. El que passa és que amb tanta modernitat: la televisió plana, el telèfon sense cables, l’aparell d’aire fresquet ... com es diu?..

EMPAR: D’aire condicionat.

VICENT: Això, l’aparell d’aire condicionat, el rentaplats i el que es du la palma, el telèfon mòbil, són massa coses per a mi, que sóc una persona de poble, per això. ¿Quin mareig de tecnologia!

Es tanca el teló

Premis Joan Fuster 2005 / 129

• Aquest número de La Partida de les Cendroses recull els treballs premiats en el 22é premi literari Joan Fuster, convocat per l’IES Joan Fuster de Sueca, amb la col·laboració de l’Exm. Ajuntament de Sueca i de l’editorial Bromera. Els jurats, sota la presidència de la Sra Regidora de cultura, foren: Assaig: En Josep Torrent i En Jesús Civera: Poesia: N’Emili Piera i En Vicent Aleixandre; Narrativa: En Manuel Jardí, En Josep Franco, Na Marta Estrelles i Na Maria Villaba; Còmic i Teatre: N’Abel Guarinos i En Josep Chaqués.

•

IES JOAN FUSTER SUECA