EL CONFLICTE DE LA LOAPA

Els procediments utilitzats per les organitzacions del nacionalisme radical d’aquells molt anys 80 no eren diferent als d’ara.

Abans del III Congrés però un nou conflicte havia posat a prova la solidesa del partit. Com a conseqüència del 23-F, les forces polítiques del Congrés de Diputats i en concret la UCD i el PSOE havien pactat la denominada LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico) que pretenia limitar l’abast del procés autonòmic, per acontentar en certa manera els poders fàctics. Aquesta Llei va provocar un gran malestar a Catalunya i també al PSC. Fent-se ressò d’aquest malestar, la direcció del PSC va intentar pactar unes esmenes amb el PSOE i quan aquest es va negar a acceptar-les, va donar instruccions al nostre portaveu -el PSC tenia grup parlamentari propi- perquè les presentés. Davant l’oposició d’Alfonso Guerra, les esmenes no van ser presentades, encara que la direcció del PSC va donar instruccions taxatives. Encara recordo avui la conversa telefònica de Joan Reventós amb Ernest Lluch -on estàvem presents Raimon Obiols, crec que Lluís Armet i jo mateix- en la qual Joan Reventós no va vacil·lar en ordenar al portaveu la presentació de les esmenes. Aquestes finalment no es varen presentar, escudant-se en la disciplina comú dels grups socialistes, tal i com establia el Protocol d’Unitat i, a partir d’aquí, es va produir un escàndol important en el si del PSC

que va culminar en un Consell Nacional tumultuós convocat a Figueres, on es va retirar la confiança a Ernest Lluch en una moció aprovada per 60 vots a favor, 37 en contra i 5 abstencions, essent substituït com a portaveu per Josep Verde Aldea. Eduardo Martín i Joan Prats llavors dimitiren de la Comissió Executiva en solidaritat amb Ernest Lluch.

Aquest episodi és l’exemple més clar de quines eren les diferències polítiques reals entre la direcció unitària del PSC i la Nova Majoria. També i com a conseqüència del cop d’Estat del 23-F i per iniciativa de la UCD amb l’acord parcial del PSOE es va aprovar un nou Reglament del Congrés dels Diputats, que a la pràctica podia suposar la desaparició del Grup parlamentari del PSC per no haver-se enfrontat electoralment al PSOE, limitació que establia de nou el reglament. El PSOE -que estava d’acord amb la resta del reglament- va fer costat al PSC en la defensa d’una esmena que facilités el manteniment del nostre grup parlamentari, però ho va fer sense convertir aquest tema en causa de trencament. I, finalment, el Reglament es va aprovar amb l’abstenció del PSOE, posant en greu risc l’existència del nostre grup com es va veure molt aviat. El 14 de març de 1982 es va convocar una manifestació en contra de la LOAPA. La convocatòria, a iniciativa de l’entitat Crida per la Solidaritat, va tenir el recolzament de la major part dels partits polítics de Catalunya llevat del PSC, la UCD i algun altre, i segons els organitzadors hi van participar unes 300.000 persones. El nostre partit, que poc després va guanyar les eleccions generals a Catalunya, va ésser especialment atacat pels manifestants. A partir d’aquest dia, s’inaugura una nova situació política que es perllongà durant uns quants anys, en què la nostra activitat política, especialment les campanyes electorals i la nostra participació a les manifestacions de l’11

de setembre, s’intentaven boicotejar per grups radicals de caire nacionalista, als qui a vegades s’unien grups d’orientació anarquista o d’esquerra radical. Aquests intents de boicot es produïen sobretot a determinades poblacions o barris de Barcelona, com el Poblenou o Gràcia, i en qualsevol cas mai van impedir la celebració d’un acte -tot i que sí que van significar una notable molèstia-, gràcies sobretot a la tasca del servei d’ordre del partit dirigit per Lluís Buigas i integrat per voluntaris que molt sovint es va haver d’enfrontar directament els grups boicotejadors, en més d’una ocasió acompanyats per membres de la direcció del partit. Vàrem aprendre ràpid que el millor era esperar als provocadors uns centenars de metres més enllà de la plaça o del local on es feia l’acte i evitar que s’acostessin a l’escenari. També a partir d’aquest any i fins que la situació es va normalitzar uns anys més tard, a les manifestacions de l’11 de setembre el servei d’ordre del partit havia de protegir la comitiva del nostre partit amb un cordó de seguretat, i en alguna ocasió ens havíem hagut de moure dins d’un passadís envoltat per fanàtics que ens insultaven, escopien i llançaven monedes. Aquesta situació límit va succeir, si no recordo malament en dos 11 de setembre.

Darrera d’aquestes actuacions hi havia una entitat, la Crida per la Solidaritat, que era l’equivalent a l’ANC actual, en què el rol d’Elisenda Paluzié era exercit per Àngel Colom i tenia el recolzament implícit d’algun partit nacionalista. Funcionaven també els grups equivalents als CDR, que actuaven amb apel·lacions a la no-violència, exercint al mateix temps una violència camuflada. Es pot veure que si bé els objectius immediats no eren exactament els mateixos, els procediments utilitzats per les organitzacions del nacionalisme radical d’aquells

anys 80 no eren diferent als d’ara. Una diferència significativa d’aquell moment era que Òmnium Cultural era llavors una entitat dedicada a la defensa de la cultura catalana, que rebia el suport de molts ciutadans no nacionalistes del país, i ara s’ha convertit simplement en una plataforma d’agitació independentista.