EL CONGRÉS DE FUSIÓ (TERCER CONGRÉS

El PSC va necessitar tres congressos per unificar-se totalment i crear un veritable partit unit, i no una federació d’excol·lectius. Potser per això ha resultat tan sòlid i resilient.

El Segon Congrés va concloure sense assolir una veritable integració de totes les sensibilitats del partit, quedant, per tant, pendent aquesta tasca. El procés d’integració es va iniciar l’endemà de la finalització del Congrés i es va desenvolupar amb alts i baixos fins a la seva culminació en el Tercer Congrés del partit. Com ha escrit Gabi Colomé, el Segon Congrés va ser el veritable Congrés d’unificació encara que, com també ha escrit Isidre Molas, potser cal complementar-lo amb el Tercer Congrés, del qual sí que va sortir elegida una direcció representativa del conjunt de l’organització. Raimon Obiols va qualificar aquest Tercer Congrés com el congrés de fusió.

A la sortida del Segon Congrés la nova direcció encapçalada per Joan Reventós va iniciar una política de gestos orientada a la integració del sector obrerista, la fita més important de la qual va ser l’elecció de Josep Maria Triginer com a primer secretari

de la Federació de Barcelona amb el vot també del sector unitari, conformant en aquesta federació -la més important del partit- una direcció integrada per representants de totes les sensibilitats. Processos similars es desenvoluparen arreu de l’organització. Per part meva, vaig mantenir com a secretària Ana Celorio, que ho havia estat de Carlos Cigarrán, a qui tothom donava per fet que jo canviaria. No ho vaig fer i durant els mesos que vàrem treballar plegats no em vaig penedir mai d’aquella decisió.

A començaments de 1981 es va produir el cop d’Estat del 23-F que també va ajudar a cohesionar el partit, donada la necessitat de respondre en el seu conjunt a aquest repte a la democràcia. S’iniciava una nova dinàmica en l’organització. En efecte, el sector obrerista va constatar, potser incitat per sectors de la direcció Federal, l’existència d’interessos comuns amb dirigents procedents del PSC (C), com Eduardo Martín i Ernest Lluch, així com amb el sector esquerrà que dirigia Dídac Fàbregas i que en el Segon Congrés havien format part de la majoria. Representants de les diverses tendències oposades a la direcció del PSC es reuniren el 17 de juliol de 1981 -com vàrem saber després- a casa de Josep Andreu Abelló a la Via Augusta de Barcelona. Allà va començar a gestar-se la tendència Nova Majoria, amb l’objectiu de qüestionar el lideratge de Joan Reventós, modificar la línia política del partit i escollir un nou primer secretari, encara que posteriorment sembla que varen optar per no buscar el canvi de lideratge i es concentraren en la modificació de la línia política, procurant prioritzar els interessos estratègics del socialisme en el conjunt d’Espanya, per sobre dels objectius a Catalunya, si és que existia alguna contradicció entre ambdues. El Tercer Congrés del PSC estava previst per al maig de 1982

i el XXIX Congrés del PSOE per a l’octubre de 1981. Aquest decalatge de dates té la seva importància perquè no érem massa conscients de l’amenaça que representava la Nova Majoria i seguíem gestionant el partit amb l’orientació integradora que he assenyalat, sense prendre mesures preventives. En el mes de setembre de 1981 es va celebrar a Sitges la conferència del PSC prèvia al Congrés Federal en la qual, davant la nostra sorpresa, es va presentar organitzada la Nova Majoria, aconseguint ser majoritària. Recordo les crítiques que vaig rebre com a responsable d’Organització del partit per haver deixat que es produís aquesta situació. La delegació al Congrés Federal va estar integrada per tant majoritàriament per membres de la Nova Majoria, amb Joan Codina, president de la UGT, com a portaveu.

Aquest toc d’atenció va resultar molt positiu i com a conseqüència la majoria del Segon Congrés es va tornar a mobilitzar de manera organitzada, de nou com a corrent unitari, incorporant ja destacats membres de l’exFSC (PSOE), com Mercedes Aroz i Paco Ramos, i va guanyar amb claredat el Tercer Congrés per més del 66%, superant clarament a la Nova Majoria.

“No ensenyis les teves cartes abans de temps”. Aquesta és una bona lliçó d’estratègia congressual i en general de qualsevol tipus de confrontació, i era, em sembla, una de les lliçons extretes del best-seller Shogun, sobre les lluites entre els diferents grups en el Japó feudal per fer-se amb el poder, que sempre he pensat que amaga lliçons interessants per a la lluita política i que he tingut el costum de regalar als companys i col·laboradors més pròxims del partit.

El Congrés de Castelldefels va significar un pas endavant en la normalització del partit. El fet mateix que els corrents que s’hi enfrontaven no tinguessin una vinculació prioritària en el col·lec-

tius preexistents i integressin cada un d’ells membres de diferents excol·lectius i un percentatge important de militants incorporats després de la unitat, va representar un pas endavant en la unificació real de l’organització. El debat polític no només es va centrar en les relacions Catalunya-Espanya o en el grau de sobirania del PSC en relació al PSOE –tot i el greu incident de les esmenes a la LOAPA-, segurament per la proximitat de les eleccions generals que es veien inevitables en l’immediat futur i les expectatives de guanyar-les per part del PSOE i, per tant, també del PSC.

El Congrés va debatre sobretot qüestions concretes, entre les que potser la més rellevant va ésser la inclusió d’una esmena defensada en plenari per Anna Castells, amb Anna Balletbò, Àfrica Lorente i altres empenyent des de darrera, per incloure una quota de presència femenina del 12% en els òrgans de direcció del partit. Vist des de l’actualitat, amb quotes paritàries i candidatures cremallera, pot semblar un guany ínfim però era la primera vegada que un partit a l’Estat espanyol incorporava una esmena d’aquestes característiques. L’esmena va ser aprovada només per un 52.3% dels delegats, amb un cert disgust de l’aparell, i va significar un pas endavant en la feminització i per tant en la modernització del partit. Raimon Obiols, que estava molt satisfet per l’aprovació de l’esmena, que de fet havia impulsat ell, fent-la presentar per l’assemblea de l’ASU, ha pogut caracteritzar aquest Congrés com el Congrés de les dones.

El Congrés votà una nova direcció amb Joan Reventós com a primer secretari, amb una majoria del sector unitari, com a conseqüència del seu pes en el Congrés, però en la qual van estar ben representades les posicions de la minoria i també dels denominats institucionals, que havien quedat de nou una mica al marge.

El PSC va necessitar tres congressos per unificar-se totalment, i crear un veritable partit unit, i no una federació d’excol·lectius. Potser per això ha resultat tan sòlid i resilient.