LA CONTROVÈRSIA SOBRE L’OTAN

... Una majoria de delegats es van pronunciar per la sortida d’Espanya d’aquesta aliança.

El mes de novembre de 1984 es va celebrar el Quart Congrés del PSC, el Congrés de les Cotxeres de Sants. Va ser un congrés, per fi, d’un partit normalitzat en el qual els temes de debat tenien a veure amb les polítiques a desenvolupar, que eren les que determinaven el posicionament dels delegats, i no la qüestió de les procedències o les modalitats d’articulació amb el PSOE, que eren qüestions que sortosament corresponien al passat. L’informe de gestió de la Comissió Executiva va ser aprovat per un 70% dels delegats, el que era ja un símptoma de normalitat, i el debat congressual es va centrar sobre la permanència o no d’Espanya a l’OTAN. Encapçalats per la Federació de Barcelona, una majoria de delegats es van pronunciar per la sortida d’Espanya d’aquesta aliança, en contra del criteri de la direcció del PSC i sobretot de la posició del Govern del PSOE i, molt especialment, del seu secretari general, Felipe González, que creia imprescindible la nostra permanència.

Al veure que era inevitable la derrota de la posició oficial, es va optar per una línia de retirada que en definitiva consistia en afirmar que si bé els nostres delegats en el Congrés del PSOE

votarien a favor de la posició del secretari general de la UGT, Nicolás Redondo, i per tant en contra de la permanència, el PSC acceptaria la decisió que adoptés el Congrés del PSOE. Tot i això, no estava clar que es pogués aprovar aquesta posició de mínims, amb les greus conseqüències que hauria comportat, i per tant Raimon Obiols i Joan Reventós van convocar el portaveu de la posició anti-OTAN, l’advocat Francesc Casares, a una reunió, a la qual jo vaig assistir com a testimoni mut. En aquesta reunió els nostres dirigents li van plantejar al qui era amic seu i company de molts anys de lluita en el MSC, Francesc Casares, que si l’esmena de mínims era derrotada es podia preparar a fer-se càrrec de la direcció del partit, ja que cap dels presents presentaria la seva candidatura. Recordo l’enorme trasbals d’en Francesc Casares, que va intentar fer canviar de criteri a en Raimon i en Joan, i al veure que no era una fanfarronada, va sortir de la reunió assegurant que procuraria arreglar-ho. Efectivament, un temps després quan es va reunir la comissió per votar l’esmena, va fer una intervenció molt sentida demanant que s’aprovés, el que efectivament va succeir. El PSC havia superat de nou una situació molt difícil i tot es va desenvolupar a partir d’aquell moment com era de preveure. El Congrés del PSOE va aprovar la posició de la direcció federal en favor de la permanència a l’ OTAN, amb el vot en contra dels delegats del PSC -encara que no de tots, perquè alguns com els del Baix Llobregat van respectar la posició de la seva Federació, d’acord amb el resultat del seu Congrés i van votar a favor, així com alguns delegats del Bages, de les Comarques Gironines i alguna Federació més.

Em sembla que va ser en aquest Congrés del PSOE que un grup de delegats encapçalats per un militant de Castella-La Manxa que ho havia estat del PSC, van intentar fer aprovar una resolució deixant sense efecte el Protocol d’Unitat. A la

pràctica significava la ruptura entre el PSC i el PSOE i, per tant, la gravetat d’aquesta iniciativa era òbvia. Els delegats del PSC en el Congrés ens vàrem mobilitzar i també ho va fer la Comissió Executiva Federal, a més dels membres de la Comissió Executiva del PSC presents en el Congrés. Semblava tot lligat, però els debats congressuals -ho sabem- els carrega a vegades el diable i el risc que es produís el desastre existia. Recordo la tensió que visquérem en el debat de la Comissió d’Estatuts, i molt especialment recordo la intervenció de qui va parlar en contra de la supressió del protocol, Anton Saracíbar, secretari d’Organització de la UGT, que va fer una intervenció poc apassionada, molt a l’estil basc, però molt eficaç. La proposta en contra del Protocol d’Unitat va ser derrotada i des de llavors ningú més l’ha posada en qüestió.

Posteriorment la permanència d’Espanya a l’OTAN es va sotmetre a votació dels ciutadans en un referèndum, i en aquella ocasió el PSC, d’acord amb l’esmena mencionada, va fer campanya a favor de la permanència. El resultat del referèndum va ser d’un 52.5% a favor del Sí, un 39.85% a favor del No i un 6.54% en blanc. A Catalunya el vot negatiu va superar el 50%, com a Canàries, Navarra i el País Basc. I d’aquesta forma es va tancar un tema enrevessat que hauria pogut marcar negativament el futur del nostre partit.

En el Congrés de Sants es va produir la incorporació de Miquel Iceta a la Comissió Executiva del partit com a adjunt a la secretaria d’Organització. Ja havia començat a col·laborar amb la meva Secretaria a la campanya de 1984 i jo insistia en què havia de donar el salt a la direcció nacional del partit. Em va costar aconseguir aquest objectiu, ja que l’Antoni Santiburcio es resistia molt, al·legant que era una peça bàsica en l’equip de la Federació. És de les poques vegades que he discutit seriosament

amb en Santi. Finalment va ésser en Miquel qui va prendre la decisió. Era obvi que Miquel Iceta, tot i la seva joventut, era un quadre polític del màxim nivell i qualitat i al llarg dels anys la meva col·laboració amb ell ha estat estreta i molt positiva. Anys més tard es va incorporar a l’Ajuntament de Cornellà com a regidor de l’equip de José Montilla, i després va ésser director del Departament d’Anàlisi del gabinet de la Presidència del govern espanyol, col·laborant directament amb Narcís Serra i Felipe González. El seu recorregut polític posterior és conegut: Congrés de Diputats, Parlament de Catalunya, membre de la Comissió Executiva del partit i finalment primer secretari, arribant a aquest càrrec una mica més tard del compte -però d’això en parlarem més tard -, i sempre un bon amic i una gran persona.