ANYS DE TRANSICIÓ

...continuant el lent procés de desgast que pateix el projecte socialista a tot Espanya.

L’any 1989, tenen lloc dos processos electorals: eleccions europees al mes de juny i generals al mes d’octubre. En aquestes, amb la candidatura encapçalada per Narcís Serra, perdem 180.000 vots i 2 diputats, continuant el lent procés de desgast que pateix el projecte socialista a tot Espanya.

Dos fets associats al món local ens obliguen a esmerçar-hi una atenció extrema: la recuperació de l’alcaldia de Lleida, reelegint Antoni Siurana com a Paer en Cap i desplaçant Manel Oronich, de CDC, a través d’una moció de censura guanyada gràcies al vot de dos membres de l’equip de govern cansats de l’estil autoritari de l’alcalde Oronich, i la pèrdua de l’alcaldia de Tarragona, en què el CDS votà a favor d’una moció de censura contra Josep Maria Recasens, que havia guanyat les eleccions, i va facilitar l’alcaldia a Joan Miquel Nadal, tercer de la llista de CDC, recolzat també per AP. Amb en Joan Reventós i Manel Royes vàrem intentar de totes les maneres possibles evitar la moció de censura, però va ser inútil. Els dirigents del CDS a Catalunya, i especialment Antoni Fernández Teixidó, tot i les

moltes reunions mantingudes, optaren per entregar una alcaldia important de Catalunya a un partit nacionalista i de dretes. Els partits frontissa pretesament centristes, molt sovint, per no dir sempre, es decanten cap a la dreta. Lliçons del passat vàlides també en el present i al futur.

També l’any 1989 vaig ser designat senador en representació del Parlament de Catalunya. D’aquest càrrec, molt sovint considerat per l’opinió pública com a quelcom prescindible, i que vaig ocupar durant vuit anys, tinc un immillorable record, i no només perquè em permet utilitzar a perpetuïtat el títol d’excel·lentíssim -quelcom que encara no he fet-, sinó perquè es una plataforma excel·lent per moure’t políticament a Madrid i actuar defensant els interessos del teu territori. Jo ho vaig fer en múltiples ocasions, actuant d’enllaç entre molts Ajuntaments i els Ministeris. Recordo especialment les gestions fetes, juntament amb els alcaldes socialistes del Maresme i molt especialment amb Manel Mas, alcalde de Mataró, per corregir la trencadissa que el MOPU va provocar a l’anunciar que l’autopista del Maresme seria de peatge, anunci que va provocar un greu conflicte en el territori. Finalment, i després d’unes quantes setmanes de negociació amb el ministre Sáez Cosculluela, que inicialment es mostrava inflexible, i malgrat que el govern Pujol ho va posar difícil amb el seu maximalisme, vàrem trobar una solució de peatge tou per a aquesta autopista, acompanyada per algunes inversions complementàries a la comarca, que en gran part va mitigar el problema creat.

El mes de setembre de 1989 s’inaugurà l’Estadi Olímpic. El projecte olímpic de l’alcalde Maragall avançava a tot ritme i la inauguració de l’Estadi era una fita important en el recorregut. Jo recordava l’oncle del meu pare, Nemesi Ponsati (sense accent; l’accent l’ha afegit al seu cognom la seva neboda-neta, Clara Ponsatí, suposo que amb la intenció de fer el cognom “mes ca-

talà”), que tants esforços va esmerçar en la recuperació del vell estadi de Montjuïc del seu estat de decadència i que avui se’l recorda en una placa col·locada en una paret de l’Estadi durant el mandat de l’alcalde Clos.

Hi van assistir el Rei, alts càrrecs del Comitè Olímpic Internacional, amb el seu president Joan Antoni Samaranch al capdavant, a més de l’alcalde Maragall, el president Pujol i una àmplia representació de la societat catalana. Estorats van assistir a l’intent de boicot d’aquest acte per una part dels assistents, bàsicament militants de la Crida, de la Joventut Nacionalista de Catalunya, de la JERC i d’altres organitzacions del nacionalisme radical. Banderes estelades, pancartes amb el lema Freedom for Catalonia, crits a favor de la independència de Catalunya i del dret a l’autodeterminació, en contra de la Monarquia i dels representants del govern de l’Estat, van ser el nucli de l’actuació dels boicotejadors, que des del PSC vàrem qualificar com els cadells dels dirigents nacionalistes que assistien a l’acte des de la tribuna d’autoritats. Una actuació i una estètica que ens recorden molt episodis actuals del procés, el que no és d’estranyar ja que amb alguns anys menys, però amb idèntica intenció a l’actual, entre els boicotejadors hi figuraven Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn i altres dirigents del processisme actual, com Carles Riera, avui dirigent de la CUP i llavors de la Crida, a més de fills de destacats polítics nacionalistes avui en dificultats, com Jordi Pujol Ferrusola o Marc Prenafeta.

El 12 i 14 d’octubre de 1990 se celebra a Girona el 6è Congrés del PSC que, sota el lema “A punt pels 90“, es caracteritza per la manca de confrontació interna, com demostra la votació a favor de la gestió de la Comissió Executiva de més d’un 90% dels delegats, i per tant la possibilitat de concentrar-se en el debat programàtic i organitzatiu.

En aquest Congrés es reparteix el número 200 de l’Especial Responsables, butlletí d’informació interna que, setmana rere setmana, des de començaments de l’any 1985 fins al 1996, fruit de l’esforç d’un grup de companys i companyes i molt especialment de Jordi García Soler, informava als quadres del partit de l’actualitat política i de les preses de posició del partit davant els temes de debat, cobrint l’espai que avui correspon al nostre web i a altres canals digitals que l’acompanyen. Per a mi les reunions setmanals del comitè de redacció, a les quals sempre procurava assistir, van ser moments molt satisfactoris i relaxants.