RENOVADORS I GUERRISTES

El canvi d’hegemonia dins del partit s’havia produït. En una votació clau, el sector renovador, que havia necessitat però de tota l’autoritat del secretari general, s’havia imposat sobre el guerrisme.

Felipe González, amb el ple recolzament de Narcís Serra i el sector renovador del partit, decideix que ha arribat el moment d’acabar amb l’hegemonia guerrista a l’aparell del partit i continuar el procés iniciat amb la dimissió d’Alfonso Guerra de la vicepresidència del Govern. És un any ple de maniobres de signe divers que començaren amb l’anunci, expressat privadament per Felipe González que vol renunciar a la Presidència del govern, amb la finalitat que Narcís Serra el substitueixi i es pugui presentar com a cap del govern a les pròximes eleccions generals encapçalant la candidatura socialista. Ell, Felipe González, tutelaria el procés de recanvi des de la Secretaria General del partit. Aquest disseny, finalment no es porta a terme, tant per l’oposició d’Alfonso Guerra, com per l’oposició de dirigents situats en el bàndol renovador que malfien de Narcís o volen ser ells els successors.

S’arriba de nou a una situació d’un cert impàs i finalment

s’acorda convocar eleccions generals amb Felipe González de candidat, en les quals Alfonso Guerra serà el coordinador d’un comitè de campanya amb presència significativa de dirigents renovadors, entre ells Raimon Obiols. Narcís Serra encapçala la llista de Barcelona i obté un resultat brillant com hem assenyalat abans, aconseguint 18 diputats i 1.278.000 vots, contribuint significativament a la victòria socialista a Espanya, amb una majoria relativa de 159 diputats, molt pròxima a la majoria absoluta.

El 25 de juny de 1993 és el dia triat pel sector renovador per donar un cop significatiu al sector guerrista. Es convoca una Comissió Executiva Federal amb l’objectiu, entre d’altres, de seleccionar el candidat a Portaveu del grup parlamentari. El candidat de continuïtat és Eduardo Martín, guerrista; però Felipe González llença la proposta de Carlos Solchaga, que és rebuda amb un evident disgust per Alfonso Guerra i altres membres del seu sector. S’obre un debat bastant agre, en què intervinc per defensar la proposta que ha fet el secretari general, però sobretot, juntament amb José María Maravall, per replicar Txiqui Benegas, que havia proposat que fos el grup el que primer elegís el seu portaveu i després l’Executiva el corroborés. Vaig defensar que en una qüestió d’aquesta naturalesa era la Comissió Executiva la que havia de fer la proposta per a la seva confirmació posterior per part del grup parlamentari. Recordo encara avui la meva intervenció i el sentit del meu vot, que més que a favor de Carlos Solchaga, era a favor de la proposta de Felipe González. Tothom era conscient de la importància d’aquesta votació en la qual d’alguna forma es dirimia l’hegemonia en el partit, i el pols entre Felipe González i Alfonso Guerra. Va guanyar la posició del secretari general i Carlos Solchaga va ser proposat candidat a portaveu encara que per una majoria molt justa, de 15 a 13 i una abstenció, la

de Carmen García Bloise, amb els representants del PSC dividits, Raimon Obiols i jo mateix, votant amb la majoria i Salvador Clotas amb la minoria. La proposta de la Comissió Executiva va ser finalment ratificada pel plenari del grup parlamentari per 87 vots a favor, 66 en contra i 5 abstencions.

El canvi d’hegemonia dins del partit s’havia produït. En una votació clau, el sector renovador, que havia necessitat però de tota l’autoritat del secretari general, s’havia imposat sobre el guerrisme. Felipe González havia fet un pols a Alfonso Guerra i l’havia guanyat. Tothom en el partit intuïa el que això significava. La confrontació es va anar reproduint en el si de les diferents federacions, on la confrontació entre renovadors i guerristes es va anar decantant en federacions claus a favor d’aquests. El 33 Congrés de març de 1994 va consagrar la nova situació amb una majoria dels renovadors del 70% en la composició de la Comissió Executiva, en la qual Raimon Obiols va ocupar el càrrec de secretari de Relacions Internacionals, i Narcís Serra i Manuela de Madre el de secretaris executius. Ni Salvador Clotas ni jo mateix en formàrem part.