EL GOVERN TRIPARTIT. LA REFORMA DE L’ESTATUT

Cal valorar si obrir el procés de la reforma de l’Estatut de 1979 ha pagat la pena pels costos que ha tingut per a la política catalana i per al PSC en particular. És evident que estàvem condicionats per promeses electorals i per compromisos amb altres partits i, per tant, teníem poc marge de decisió,...

El govern de la Generalitat encapçalat per Pasqual Maragall va iniciar el seu mandat amb unes grans expectatives de canvi en el país després dels anys de govern de CDC, expectatives que es van complir en la gestió de la majoria dels diferents departaments, encara que part de les energies del govern es van perdre amb les dues crisis dels tres anys de mandat: la minicrisi del 2004, que es va saldar amb la substitució de Josep-Lluís Carod Rovira per Josep Bargalló, com a conseqüència de les imprudents gestions del primer en relació a ETA; i la segona remodelació que es va produir l’any 2006 i que Pasqual Maragall havia intentat ja l’octubre del 2005, havent-hi trobat una forta resistència llavors en els tres partits del tripartit, incloent el PSC. Els canvis es varen produir sobretot en clau dels conflictes interns

d’ERC i van ser sorprenents pel que fa referència als que afectaven el PSC. La substitució de Josep Mª Rañé per Jordi Valls, d’Antoni Siurana per Jordi William Carnes i de Caterina Mieras per Ferran Mascarell, no semblaven massa raonables a ulls de la direcció del PSC, encara que els vam acceptar disciplinadament. Pel que fa referència al cessament de Caterina Mieras a Cultura, es trencava una línia de col·laboració molt positiva amb el món de la cultura popular que la consellera i el seu director general, Ferran Bello, havien portat. Del nou conseller de Cultura, Ferran Mascarell, només cal dir que avui es troba a les files del nacionalisme conservador.

En qualsevol cas, la gestió del govern Maragall va ser globalment brillant, posant en evidència les mancances dels governs anteriors. Fita rellevant del mandat va ser també la referència a les corrupcions dels governs de Jordi Pujol, citant en un debat parlamentari a Artur Mas el mític 3%: “Vostès tenen un problema que es diu 3%” li va etzibar Pasqual Maragall, en el que en aquell moment va sonar a intemperància del president, però que anys després s’ha vist més que corroborat per la realitat.

De totes maneres, el tema central d’aquesta legislatura en el pla polític va ser l’elaboració i aprovació de l’Estatut. Jo puc parlar d’aquesta qüestió tal i com arribava a l’Executiva i és el que intentaré fer a les pròximes línies. L’elaboració d’un nou Estatut va ser una promesa electoral del PSC, referendada pel PSOE. Tots recordem encara l’afirmació de José Luis Rodríguez Zapatero en el míting final de la campanya del 2003 que acceptaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya i que en l’evolució posterior del tema se l’hi va recordar en moltes ocasions per retreure-li l’incompliment. Segurament Zapatero mai s’hauria imaginat que el Parlament de Catalunya anava a aprovar un Estatut com el que va aprovar.

S’ha de tenir present que l’aprovació d’un nou Estatut s’havia consensuat anys enrere entre els partits d’esquerra i formava part també de les condicions del Pacte del Tinell que permetien que ERC votés la investidura de Pasqual Maragall. Vistes les conseqüències que ha tingut tot el procés de la reforma de l’Estatut, potser la prudència de Jordi Pujol de no plantejar-la mai pels riscos que comportava era encertada, encara que els compromisos no permetien altra cosa que continuar el camí de la reforma.

A la Comissió Executiva arribaven els resultats, a través dels membres del partit en la ponència, i es pot dir que la preocupació anava en augment en la major part de nosaltres, tal i com ens manifestàvem en els debats. El mateix primer secretari, José Montilla -que estava bona part del temps a Madrid pel seu càrrec de ministre d’Indústria- advertia sovint a les reunions de la Comissió Executiva que les coses no anaven bé. Un dia, recordo, a la sortida de la reunió li vaig dir que més que advertir tenia que ordenar. La resposta, que em va semblar adient, va ser que l’estabilitat del govern i la mateixa cohesió de la Comissió Executiva aconsellaven l’advertència més que l’ordre.

Les dificultats per aconseguir un Estatut raonable i acceptable per a nosaltres, tenien com a causa, en la meva opinió, les divergències en els objectius de la reforma, el grau de consens assolit i la metodologia emprada per a la seva redacció. Quant als objectius de la reforma, uns -la majoria del PSC i potser d’ICV- volíem una reforma de l’Estatut dins de la Constitució que reforcés i actualitzés l’autogovern. Uns altres -CDC, ERC i una part del PSC i d’ICV- volien un Estatut que desbordés la Constitució, ja que en el fons es tractava de reformar ‘de facto’ la Constitució a través de la reforma de l’Estatut. Aquesta segona opció és la que aparentment s’anava imposant. Pel que

fa referència al grau de consens, no es va aconseguir incorporar al PP de Josep Piqué, el que hauria permès equilibrar la ponència i evitar els problemes posteriors que es van produir a Espanya. Quant a la metodologia, es va adoptar el criteri d’utilitzar com a base en els debats de la ponència els textos preparats per l’Institut d’Estudis Autonòmics, dirigit per Carles Viver i Pi Sunyer, que anys després va ser qui va elaborar els substrat ideològic i jurídic del procés cap a la independència. A partir d’aquests documents inicials, la majoria integrada per ERC i CDC i a vegades per ICV també, introduïa moltes vegades qüestions molt discutibles i font de problemes posteriors, amb el nostre vot en contra.

Quan la ponència va enllestir els seus treballs i l’Executiva va conèixer el resultat, les prevencions manifestades es van veure justificades. No només era un text molt llarg, en contra del criteri de Pasqual Maragall que volia un text curt, sinó que part del seu contingut es veia clar que seria inacceptable per una majoria del Congrés del Diputats, incloent els diputats del grup parlamentari socialista i, per acabar d’arreglar-ho, un articulat que ja era prou delicat, anava precedit per un preàmbul, que es deia que havia escrit Xavier Rubert de Ventós, que en lloc d’endolcir els aspectes més difícils de ser acceptats, encara els accentuava més amb una retòrica nacionalista i en moments abrandada. En conseqüència, els socialistes ens vàrem veure obligats a presentar una cinquantena d’esmenes a la comissió constitucional del Congrés dels Diputats per intentar endreçar, en la mesura del possible, la situació.

Alfonso Guerra va parlar, innecessàriament i desafortunadament, del “cepillado”, però ja era evident que la promesa de Zapatero d’acceptar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya resultava impossible. Encara va fer falta una última negociació entre ell i

Artur Mas, precedida per converses entre José Montilla i Josep A. Duran Lleida i entre Toni Castells i Miguel Ángel Fernández Ordóñez abans de portar el projecte d’Estatut a aprovació, que es va produir pel ple del Congrés de Diputats, en un resultat ajustat de 189 vots a favor (PSOE, PSC, CDC, PNV, BNG i Coalició Canària) i 154 en contra (PP, ERC i EA). Després del seu vot negatiu a les Corts Generals, Pasqual Maragall es veu obligat a cessar els consellers d’ERC, obrint una crisi de govern abans del referèndum de l’Estatut, ja que es veu difícil abordar aquest amb una part de l’executiu en contra de la seva aprovació. El 18 de juny de 2006 es va celebrar el referèndum, que va donar un resultat àmpliament favorable a l’aprovació de l’Estatut, un 73.9%,però amb una participació discreta al voltant del 50%. Els partidaris del no (ERC i PP), que fan campanya activa en contra, obtenen només un 24.9%. Amb el govern tripartit en crisi, es convoquen les eleccions autonòmiques per l’1 de novembre. S’obre una etapa d’una certa confusió ja que no està clar si Pasqual Maragall tornarà a presentar-se, sol o fent tàndem amb José Montilla. Les especulacions periodístiques són múltiples fins que el 21 de juliol en Pasqual anuncia que no es presentarà a la reelecció. Arribats a aquest punt, em permeto plantejar dos interrogants, un retòric i l’altre especulatiu. El primer, valorar si obrir el procés de la reforma de l’Estatut de 1979 ha pagat la pena pels costos que ha tingut per a la política catalana i per al PSC en particular. És evident que estàvem condicionats per promeses electorals i per compromisos amb altres partits i, per tant, teníem poc marge de decisió; però, coneixent avui les conseqüències d’aquest procés, potser hauríem hagut de seguir el conegut criteri de Jordi Pujol que mai no va voler encetar aquesta reforma. En el cas del PSC, probablement ens ha comportat la pèrdua de

la Presidència de la Generalitat per part de Pasqual Maragall, i potser també per part de José Montilla el 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta sentència ha servit també, segons el meu criteri, no com a desencadenant però sí com a combustible poderós del procés cap a la independència que alguns han intentat, CDC i ERC entre d’altres, en els últims anys. També ens podem preguntar, retòricament, què hauria pogut succeir si no s’arriba a produir el pacte Mas-Zapatero i la reforma hagués estat bloquejada per CDC i ERC. Quines haurien estat les conseqüències polítiques d’aquest bloqueig per a la política catalana i especialment per al PSC. On estaríem avui? Mai no ho sabrem i per tant abandonem els interrogants retòrics, que només provoquen melangia, i plantegem-nos un interrogant especulatiu de tipus més pràctic.

El debat de fons en la redacció del projecte d’Estatut era l’intent de definir Catalunya com a nació, però també com a subjecte polític, amb sobirania pròpia que podia exercir, per tant, el dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació. En el fons, es tractava de crear les condicions per facilitar un procés cap a la independència. Els ponents dels partits nacionalistes i també alguns companys nostres -com es podia traslluir en els debats de l’Executiva paral·lels als de la Ponència- era en el fons el que buscaven. No era el cas de Pasqual Maragall, que jo crec que amb l’Estatut el que volia realment era, a més de reforçar l’autogovern de Catalunya, reformar Espanya.

Si tenim present que el responsable dels textos que servien de base a la ponència i per tant marcaven el debat d’aquesta, Carles Viver i Pi-Sunyer, era el mateix que uns anys després seria l’arquitecte intel·lectual de les Lleis de Transició Nacional, no és agosarat lligar una qüestió a l’altra. Els juristes no canvien tan fàcilment de criteri. I també reforça aquest lligam el fet que els

partits que han impulsat l’anomenat procés, ERC i CDC, són els que en gran mesura marcaven els treballs de la ponència, amb ICV en el fons seguint passivament el plantejament sobiranista. Només quedaven els ponents del PSC, encapçalats per Lídia Santos, per posar límits als intents de desbordament, i en part ho aconseguiren, però només en part.

L’Estatut aprovat en la ponència preveia, a més de canvis importants en el sistema de finançament i en altres continguts competencials, canvis substancials en el sistema judicial, que són els que en essència va modificar la sentència del Tribunal Constitucional. La pregunta a fer-se -i aquesta sí que és de caire pràctic- és com s’hauria pogut fer front al procés independentista si s’hagués aprovat l’Estatut tal i com va sortir del Parlament de Catalunya, fins i tot incorporant els canvis aprovats a les Corts Generals? I també fins a quin punt els impulsors dels procés en el moment de participar en la redacció de l’Estatut contemplaven els passos que es van donar l’any 2018?