Món Docent 23

ENTREVISTA A

ALBA CARRERES. PERIODISTA I DIVULGADORA SOBRE CRIANÇA I NEURODESENVOLUPAMENT

ENTREVISTA A

EVA PIQUER. ESCRIPTORA, PERIODISTA I FUNDADORA DEL DIGITAL CULTURAL CATORZE

VIVÈNCIES I SITUACIONS TRAUMÀTIQUES EN INFANTS I ADOLESCENTS

RECUPERAR LES BIBLIOTEQUES ESCOLARS: UNA QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA SOCIAL SUPERCAMPUS: BENVINGUTS A UNA NOVA PORTA AL CONEIXEMENT

VIA RÀPIDA CAP AL CONTINGUT AUDIOVISUAL

EDUCATIU EN CATALÀ

Millor Banca Privada a Espanya

Per sisena vegada els últims deu anys, CaixaBank, elegit l’any 2024 Millor Banca Privada a Espanya per Euromoney

Per tota una trajectòria estant a prop dels clients i oferint una àmplia gamma de serveis exclusius, també hem estat reconeguts com a Millor Banca Privada per a UHNW, Millor Banca Privada en Gestió Discrecional de Carteres i Millor Banca Privada en Serveis Family Office a Espanya l’any 2024.

Gràcies a tots per fer-ho possible.

EntrEvista

Món Editorial

Infom Kit LPS, SL Pl. Gal la Placidia 1-3 • 08006 • Barcelona Tel. 93 737 00 33 www.komunicakit.com www.moneditorial.com

EDITORA: LAURA PONS SALAZAR

REDACCIÓ:

ADRIÀ GRATACÓS TORRAS

DISSENY: MAIKA FERNÁNDEZ LORENZO

DL B 8325-2015

MÓN DOCENT (ED. IMPRESA): ISSN 2339-9236

MÓN DOCENT (INTERNET): ISSN 2339-9244

Pàg.

Alba Carreres. Periodista i divulgadora sobre criança i neurodesenvolupament

Parlem amb Alba Carerres sobre la diversitat creixent a les aules de Catalunya, l’escola inclusiva i la necessitat de col·laboració entre docents i famílies per aconseguir una bona convivència a les aules

es socials als estudiants de secundària en format digital i en català.

Vivències i situacions traumàtiques en infants i adolescents

El trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT o TEP) és una alteració psicològica que pot aparèixer després d’un esdeveniment impactant, sigui en primera persona o com a testimoni, que és viscut amb por molt intensa, terror i sensació d’impotència

SuperCampus: benvinguts a una nova porta al coneixement

3Cat estrena la primera plataforma de continguts educatius de qualitat i en llengua catalana. Mig miler de vídeos i àudios vinculats al currículum escolar, validats per docents i amb el segell de qualitat del SX3, per aprendre a l’aula o des de casa. El catàleg creixerà amb deu noves assignatures el curs que ve.

Recuperar les biblioteques escolars: una qüestió de justícia social Els mals resultats dels alumnes catalans en comprensió lectora posa en alerta el Departament d’Educació, que identifica en la millora de les biblioteques escolars una iniciativa estratègica per desenvolupar els projectes educatius dels centres escolars.

És PISA una bona eina per mesurar la salut del sistema educatiu?

Tot i ser considerada la prova educativa més important del món, cada cop hi ha més veus que alerten que PISA mesura els resultats escolars, però no pas els educatius. Aquestes veus crítiques sorgeixen fins i tot a països que en les últimes dècades han millorat els seus resultats, com és el cas de Portugal.

Els altrEs mEstrEs Pàg. 22-24

Entrevista a Eva Piquer. Escriptora, periodista i fundadora del digital cultural Catorze

Via Ràpida cap al contingut audiovisual educatiu en català

A finals del 2023 naixia Via Ràpida, un projecte audiovisual educatiu que permet oferir continguts curriculars sobre ciènci-

La cultura i l’educació comparteixen objectius. La lectura esdevé un vehicle indispensable per a l’aprenentatge, per a accedir a la informació i l’ampliació de coneixements; però llegir també suposa creixement i transformació personal. Com a mínim així ho considera l’escriptora i periodista Eva Piquer.

2-5

El món dE l ’ alumnE Pàg. 6 -11

la vida als cEntrEs Pàg. 12 i 13

EinEs PEr al ProfEssorat Pàg. 14-16

EinEs PEr al ProfEssorat Pàg. 17

la vida als cEntrEs

18 - 21

ALBA CARRERES. PERIODISTA I DIVULGADORA SOBRE CRIANÇA I NEURODESENVOLUPAMENT

“Docents i famílies hem de treballar plegats per acompanyar els infants amb necessitats especials”

Escoles més diverses i complexes. El nombre d’alumnes amb necessitats educatives especials ha crescut un 30% en els últims anys. Un fenomen que es produeix amb una escola inclusiva a mig desplegar i una manca de recursos reivindicada de forma endèmica per part dels docents. Amb una realitat social cada cop més diversa, la comunitat educativa té el repte de blindar una convivència més complexa. Parlem amb la periodista i divulgadora sobre criança i neurodesenvolupament Alba Carreres per reflexionar-ne.

ADRIÀ GRATACÓS TORRAS

Aviat farà set anys de l’aprovació del decret d’escola inclusiva a Catalunya. Però la seva implementació es troba lluny dels objectius de la mateixa llei. El sistema educatiu està preparat per atendre de forma inclusiva la diversitat dels nostres infants?

No es pot dir que l’escola d’avui en dia sigui inclusiva. Ens trobem molt lluny d’arribar a aquesta inclusió desitjada. De fet, per a mi el concepte “inclusiu” tampoc seria el més acurat per a mi. Crec que hem de parlar de convivència, perquè a l’escola han de conviure diverses realitats. A les escoles, i sobretot a les públiques, no hi ha prou recursos perquè aquesta inclusió sigui real i tothom tingui les seves necessitats específiques cobertes. Això fa que s’excloguin infants cap a autèntics guetos, que tot i comptar amb alguns recursos no són suficients. Sense anar gaire lluny, a un alumne autista de la meva escola se l’ha convidat a anar a un centre d’educació especial. Això no és una escola inclusiva, això és apartar un infant que es troba arrelat entre els seus companys de l’aula. Se l’aparta per anar a un centre que té més recursos, però la inclusió passa perquè aquest infant pugui desenvolupar-se a l’escola ordinària i això, avui en dia, és encara una utopia.

De fet, la llei estableix que els centres educatius han de disposar dels recursos necessaris per assegurar l’accessibilitat de tots els alumnes a l’escola.

Crec que hi ha molta gent omplint-se la boca i fent el que s’anomena bluewashing, però

la inclusió la tenim encara molt lluny. Calen més professors i més recursos per fer-ho possible. Quan hi ha un o una mestra que acompanya un infant al lavabo, i només hi ha una sola línia, els altres infants es queden desemparats. És una realitat que no la contemplem prou. A més, si comptem que dins l’aula hi pot haver dos o tres infants amb necessitats de suport educatiu la situació és insostenible. Com a societat ens hem de posar les piles. Per a una escola inclusiva real no n’hi ha prou amb formar el professorat, calen recursos.

El nombre d’alumnes amb necessitats educatives especials a Catalunya ha crescut un 30% en els darrers cinc anys. Ens encaminem cada cop cap a una societat més diversa i complexa?

L’autisme és la necessitat educativa amb més presència als centres, i es veu una clara tendència creixent. Això ens ha de fer reflexionar com a societat i ens hem de preparar. D’altra banda, ens hem de plantejar què està passant. Se sap que hi ha una part genètica, però també s’estan estudiant altres fac-

“ Crec que hem de parlar de convivència, perquè a l’escola han de conviure diverses realitats ”

tors ambientals durant la gestació que poden influir-hi. Cal més evidència científica i més estudis sobre l’autisme. Ara s’està estudiant l’autisme femení, perquè passa més desapercebut que amb els nois. I això també posa en evidència la bretxa de gènere existent en la ciència. Cal més investigació i recerca sobre l’autisme per tenir més coneixement.

Els docents reclamen “més mans” als centres per aconseguir una escola inclusiva de veritat. Hi està d’acord?

Sí, però no només calen més mans; també cal que aquestes mans estiguin preparades. Hi ha molts vetlladors i vetlladores que no coneixen les condicions dels infants que acompanyen. Per mi, això és un problema molt greu que pot generar violència (encara que sigui involuntària) cap a l’infant. Cal molta més formació als centres i que sigui reconeguda per part d’equips professionals. Em consta que des dels CDIAP i des de la unitat UNIMTEA de l’Hospital Sant Joan de Déu s’està fent una gran feina en tema de l’autisme. Però també falta mol-

ta més sensibilització, tant a escala social com a les escoles. I també fa falta molta divulgació, tot i que no sempre és possible perquè les famílies estem cansades de lluitar per moltíssimes coses que ens desgasten. Moltes famílies estan cansades de fer activisme per vetllar dels drets dels infants, que haurien de ser reconeguts per la societat, per les administracions i les escoles.

Fa uns dies alertava en un article que existeix una “infantofòbia” en la societat que suposa un problema greu d’inclusió. Quins canvis calen a escala cultural per crear una societat més justa?

Si ja de per se, els infants estan discriminats en molts àmbits, imagini’s aquells infants i mares que tenen una motxilla a sobre. Si tenir fills ja és complicat en termes socioeconòmics i de conciliació, fer-ho amb infants neurodiversos ho és en-

cara més. Crec que és important reivindicar la “infantofòbia”, però també ho és posar sobre la taula la “matriafobia” que sentim algunes mares per culpa del desconeixement; per culpa de no saber que hi ha infants amb altres condicions que tenen una altra manera de fer i de viure. És important respectar els altres i no jutjar-nos. L’autisme és una condició que a vegades és invisible i crec que s’ha de tenir una mica d’autoreflexió i autoconsciència de com allò que fem i diem pot influir en les altres persones.

Recentment, ha publicat el conte ‘L’ona la fa bona’, on es visibilitza la neurodivergència dels infants i la diversitat funcional i intel·lectual. Com sorgeix la idea?

“ Ara s’està estudiant l’autisme femení, perquè passa més desapercebut que amb els nois. I això també posa en evidència la bretxa de gènere existent en la ciència ”

‘L’ona la fa bona’ és un conte inspirat en la meva filla, que vaig crear per anticipar-li com seria la seva entrada a I3. L’entrada a infantil ja és difícil per a molts infants, però per a una nena neurodiversa ho és el doble. Canvies tot el seu món i totes les seves relacions, que ja de per si costen. El vaig fer servir per anticipar a la meva criatura quin seria el seu nou dia a dia, la seva nova realitat. Espero que també pugui servir a moltes altres famílies per entendre què és el trastorn de l’espectre autista i per ajudar a anticipar les rutines i els hàbits. Les necessitats dels infants neurodiversos també serveixen per als infants neurotípics. El conte vol ser un recurs que vagi bé per a tothom.

La publicació pretén fer entendre la necessitat de conviure i respectar la necessitat amb amabilitat, límits i molta serenitat. Com s’aconsegueix aquesta serenitat a l’hora d’educar?

Les famílies no sempre tenim eines suficients per poder educar amb serenitat. Moltes vegades hem de desaprendre el què hem après; les criatures ens fan de mirall de situacions passades que hem viscut, i repliquem moltes vivències antigues. Si no prenem consciència i ens revisem per modificar tot allò que ens surt de manera automàtica, no podrem educar amb serenor. El primer pas és revisar-se, i el segon és tenir més autoconeixement i benestar propi per poder estar bé amb la nostra criatura.

Creu que encara existeix un tabú omnipresent vers els trastorns del desenvolupament en infants?

I tant. Crec que encara existeix un tabú que, en certa manera, molesta perquè hi ha molt de desconeixement. És una cosa que molta gent no coneix i tam-

“ L’autisme és una condició que a vegades és invisible i crec que s’ha de tenir una mica d’autoreflexió i autoconsciència de com allò que fem i diem pot influir en les altres persones ”

poc sap com abordar-ho. A vegades, la solució és tan senzilla com preguntar a la seva família què és el que necessita. A més, l’infant creix i es fa gran, i aquesta és una de les grans pors que tenen moltes famílies.

Cada cop hi ha més aules inclusives, on les necessitats educatives i socials dels infants poden variar molt. Quina recomanació donaria als docents d’infantil i primària que es troben amb aules cada cop més diverses?

De cara als docents recomanaria molta més formació i informació sobre la neurodiversitat dels infants. També cal molta més anticipació de què es farà a l’aula i fora de l’aula. Perquè moltes vegades aquests conflictes succeeixen a l’estona del lleure del migdia o a la tarda. També recomano més empatia amb les famílies. A vegades sorgeixen confrontacions entre família i professorat, perquè els docents creuen que no

ho estan fent prou bé, i no és així. El que passa és que no tenen prou eines o recursos per poder abordar aquesta situació diferent. Docents i famílies hem de treballar plegats per acompanyar els infants amb necessitats especials. Aquesta col·laboració és imprescindible.

I a les administracions i responsables polítics? Quines peticions faria per integrar i assimilar la neurodiversitat?

La finestreta única seria la primera acció que haurien de prendre les administracions. També demanaria més suport a les famílies amb alumnat amb necessitats de suport educatiu, perquè és evident que no n’hi ha prou amb el que s’està fent. Jo tampoc tinc la solució, no tinc una vareta màgica; però estic convençuda que es pot fer molt més i es poden amortitzar molt millor els recursos. Crec que s’haurien d’incloure agents de sensibilització que puguin anar

a les escoles i explicar aquestes condicions i de quina manera es poden aplicar a les aules. Sé que alguns equips psicopedagògics fan aquesta tasca, però no n’hi ha prou amb el que s’està fent, i aquests alumnes més vulnerables en pateixen les conseqüències.

“ Si no prenem consciència i ens revisem per modificar tot allò que ens surt de manera automàtica, no podrem educar amb serenor ”

Vivències i situacions traumàtiques en infants i adolescents: senyals d’alerta i pautes d’actuació des de l’àmbit familiar i escolar

MIREIA SORIANO CHACÓN.

PSICÒLOGA DE LA UTEA (UNITAT DE TRASTORN

D’ESPECTRE AUTISTA) DE L’HOSPITAL QUIRÓN

SALUD DEL VALLÈS I DIRECTORA DEL CENTRE

PSICOLÒGIC I LOGOPÈDIC SORIGAL.

ALÍCIA PRATS PITARCH. ORIENTADORA EDUCATIVA, PSICOPEDAGOGA COL·LEGIADA.

Com a professionals de l’àmbit educatiu i clínic detectem sovint problemàtiques de diversa índole que tenen una possible explicació en vivències traumàtiques que infants i adolescents han viscut en un moment determinat de la seva vida. Davant d’aquestes evidències, sovint cal plantejar una derivació a serveis externs, per abordar, de manera especialitzada, la simptomatologia detectada, susceptible de ser explicada per la presència d’un Trastorn per Estrès Posttraumàtic.

El trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT o TEP) és una alteració psicològica que pot aparèixer després d’un esdeveniment impactant, sigui en primera persona o com a testimoni, que és viscut amb por molt intensa, terror i sensació d’impotència. El factor que desencadena aquest tipus de trastorn sol ser un esdeveniment que comporta un trauma; és a dir, una experiència física o psíquica que causa malestar físic, emocional o social i és d’una magnitud tal que sobrepassa la capacitat d’una persona per tolerar-lo, enfrontar-s’hi i respondre-hi adequadament.

Malgrat que sentir malestar, por i angoixa davant d’una experiència traumàtica és natural i la majoria de les persones es recuperen de manera espontània amb el pas del temps i l’autocura, en el cas del trastorn posttraumàtic aquesta reacció s’agreuja, persisteix i pot arribar a esdevenir incapacitant.

DETECCIÓ: ELS SENYALS D’ALERTA DEL TRASTORN PER ESTRÈS POSTTRAUMÀTIC

Segons el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5), el trastorn per estrès posttraumàtic presenta les següents característiques:

Exposició a la mort, lesió greu o violència sexual, sigui real o amenaça.

Símptomes intrusius associats a l’esdeveniment traumàtic.

Evitació persistent als estímuls associats a l’esdeveniment traumàtic.

Alteracions cognitives i de l’estat d’ànim associades a l’esdeveniment traumàtic.

Alteració important de l’alerta i reactivitat associada a l’esdeveniment traumàtic.

La durada dels símptomes cal que sigui superior a un mes i que impliqui un malestar significatiu o un deteriorament en l’àmbit escolar, social o laboral d’una persona. Si la durada dels símptomes és inferior a un mes i superior als tres dies, parlem del trastorn per estrès agut.

Les vivències traumàtiques durant la infància o l’adolescència poden deixar seqüeles a llarg termini en forma de malalties mentals. De fet, el risc de patir-ne es triplica, segons la metaanàlisi feta per l’Institut d’Investigacions Mèdiques de l’Hospital del Mar. Per tant, resulta molt important la detecció i immediata intervenció davant les evidències que, com a adults que acompanyem infants i adolescents, hàgim pogut detectar. El diagnòstic i el tractament pre-

coç del trastorn són essencials per reduir aquests símptomes i evitar que es cronifiquin.

Els principals senyals que ens poden posar en alerta per detectar un possible cas de trastorn per estrès posttraumàtic són:

Dificultats per menjar. Pèrdua de la sensació de gana, alteració dels àpats, deixar de menjar de manera voluntària o afartaments i provació de vòmits.

“ Les vivències traumàtiques durant la infància o l’adolescència poden deixar seqüeles a llarg termini en forma de malalties mentals ”

Dificultats per dormir. Malsons, episodis d’insomni, impossibilitat d’adormir-se, alteració de la son, etc.

Desinterès i declivi del rendiment escolar. Manca d’atenció i concentració davant les tasques escolars; dificultats de memorització i de record de la mecànica de resolució de tasques; no dur els deures fets o baixada de les hores d’estudi; baixa o nul·la participació en activitats habituals a l’aula; desinterès o apatia a l’aula, o rebuig a anar a l’escola.

Sotracs emocionals. Enuig, ira i ràbia; preocupació constant; ansietat i nerviosisme; estat de confusió; tristesa; episodis depressius; apatia i falta d’interès; incapacitat persistent de sentir emocions positives.

Conductes pertorbadores. Records intrusius del trauma; idees recurrents i negatives; ports

i angoixes; estat de vigilància extrema; previsió que es torni a produir l’esdeveniment; manifesta por que li passi alguna cosa (pensaments catastrofistes); comportaments imprudents i autodestructius.

Conductes socialment inadequades. Timidesa, aïllament, hipersensibilitat a la crítica, irritabilitat, rebequeries irracionals i exagerades, comportament agressiu, regressió de conductes (xumar-se el dit, orinar-se a sobre...), dificultat per sentir i oferir afecte, creences o expectatives sobre un matís i altres persones.

Conducta defensiva. No vol o no pot expressar-se i evita parlar del trauma; jocs que representen el trauma; dibuixos representatius del trauma; evitació de la por o altres sentiments associats al trauma; evitació de llocs, situacions i relacions socials vinculades al trauma.

AVALUACIÓ: EINES I INSTRUMENTS DE VALORACIÓ CLÍNICA I PSICOPEDAGÒGICA

El diagnòstic l’ha de dur a terme un o una professional especialitzada en salut mental a partir dels símptomes de la persona afectada i mitjançant l’ús de diferents escales per valorar-ne la gravetat.

Tot i això, des de l’àmbit familiar es pot acudir al metge de capçalera o pediatra davant la detecció de la simptomatologia assenyada anteriorment.

Des del centre escolar, la detecció d’alguns dels indicadors apuntats, pot dur al professional de l’EAP i l’orientador o orientadora educativa al passatge de proves com el qüestionari SENA (Sistema de Evaluación de Niños y Adolescentes). Segons els resultats i els senyals d’alerta detectats, es pot procedir a la derivació d’infants i adolescents al

“ El consol, el suport i la seguretat que rebin infants i adolescents per part de l’entorn els pot ajudar a gestionar millor les seves pors i anar superant el trauma ”

CSMI, a través del metge de referència o de serveis de psicologia privats.

COM ABORDEM LA REVELACIÓ D’UNA SITUACIÓ TRAUMÀTICA

PER PART D’INFANTS I ADOLESCENTS?

Després d’un esdeveniment traumàtic, el consol, el suport i la seguretat que rebin infants i adolescents per part de l’entorn els pot ajudar a gestionar millor les seves pors i anar superant el trauma a poc a poc, d’una manera saludable i resilient.

En l’abordatge de la situació posttraumàtica, podem ajudar l’infant o adolescent de la següent manera:

Fer-lo sentir segur: mostrar que serà protegit i escoltat mitjançant l’escolta activa, contacte físic (una abraçada, passar la mà per l’esquena, etc.).

Actuar amb calma: en general tant l’infant com l’adolescent vindran a buscar refugi en algun adult i aquest ha de poder mantenir la calma, parlar de forma pausada i deixar que pugui explicar fins on vulgui explicar, sense massa preguntes ni pressions.

“ El diagnòstic l’ha de dur a terme un o una professional especialitzada en salut mental a partir dels símptomes de la persona afectada i mitjançant l’ús de diferents escales per valorar-ne la gravetat ”

Respondre a les preguntes i neguits: si ens fan preguntes que no podem respondre o no estem segurs millor dir un “no ho sé, però ho esbrinaré” o “faré el possible per respondre’t tan aviat com sigui possible”.

Alerta amb els senyals: Molts infants i adolescents poden fer l’efecte que no estan afectats i poden no mostrar sentiments negatius. Cal estar molt pendents i fer un acompanyament per si en algun moment decideix parlar-ne. Cal respectar els temps i ajudar a posar nom a les emocions que pot estar sentint.

“ Si nosaltres ens mostrem o actuem amb calma, ells se sentiran més segurs. Un to de veu calmat i suau ens pot ajudar ”

COM PODEM ABORDAR LES VIVÈNCIES TRAUMÀTIQUES EN

INFANTS I ADOLESCENTS

DES DEL CENTRE EDUCATIU

Des de l’aula, podem ajudar infants i adolescents en l’afrontament d’una vivència traumàtica amb les següents accions:

Ser curosos en el traspàs d’informació sobre la situació traumàtica i l’estat psicoemocional de l’infant i adolescent a la resta d’equip docent i professionals del centre. Això sí, mantenint la confidencialitat i facilitant la mirada comprensiva i positiva vers l’alumne i el seu possible patiment i malestar.

Educar els companys. Sensibilitzar els iguals sobre la situació de l’infant o adolescent de manera respectuosa. Això pot ajudar a evitar l’assetjament o l’exclusió i fomentar un ambient de suport i ajuda a l’aula.

Crear un entorn segur i de suport. És fonamental que l’infant o l’adolescent se senti segur a l’escola. Això implica establir una atmosfera de confiança on se sentin còmodes compartint les seves preocupacions i emocions.

Fomentar la comunicació oberta i honesta. Anima l’infant i l’adolescent a parlar sobre els seus sentiments i experiències, però respecta el seu ritme i nivell de comoditat.

Proporcionar recursos. Assegura’t que l’infant o l’adolescent conegui els recursos disponibles a l’escola, com orientadors escolars, professional de l’EAP, TIS, infermers del programa Salut i Escola. Aquests professionals poden brindar suport psicoemocional, acompanyament i assessorament.

Fomentar l’autocura. Facilitar estratègies d’afrontament saludables, com la meditació, l’exercici físic, l’escriptura o l’art. Aquestes activitats poden ajudar-los a gestionar l’estrès i millorar el seu benestar psicoemocional.

Adaptar el pla d’estudis. Si és possible, adapta el pla d’estudis per proporcionar un entorn educatiu que sigui sensible a les necessitats de l’infant o adolescent. Això pot implicar adaptacions en el nivell d’exigència acadèmica, terminis flexibles o mètodes alternatius d’avaluació.

Treballar en col·laboració. Treballa en estreta collaboració amb la família o cuidadors de l’infant o adolescent per assegurar-te que estiguin al cas de la situació i puguin proporcionar suport addicional a casa. Així mateix, és recomanable mantenir contacte i coordinació amb el/la professional de serveis externs que puguin estar atenent a l’alumne/a ( psicòleg, psiquiatre…).

COM PODEM ABORDAR LES VIVÈNCIES TRAUMÀTIQUES EN INFANTS I ADOLESCENTS

DES DE L’ÀMBIT FAMILIAR

És de vital importància que la família els proporcioni suport emocional i estratègies per afrontar allò que experimenten després d’una vivència traumàtica. Una de les claus per fer-ho és la comunicació. Resulta necessari comunicar-se, perquè així l’infant o adolescent se sentirà lliure d’expressar les pors, les angoixes i -en definitiva- els sentiments. Tampoc és bo forçar-lo a parlar; és més recomanable esperar que ell o ella tregui el tema per voluntat pròpia. I en intentar comunicar i facilitar l’expressió, cal tenir en compte l’edat de l’infant. La família pot oferir suport de la següent manera:

Actuar de forma calmada. En general, els nostres fills i filles perceben tot allò que nosaltres (els adults) sentim a través de com actuem. Si nosaltres ens mostrem o actuem amb calma, ells se sentiran més segurs. Un to de veu calmat i suau ens pot ajudar.

Practicar l’empatia i evitar fer judicis. Accepta la reacció del teu fil o filla, però informa’l de totes les emocions que pot decidir adoptar. Mostra comprensió amb els sentiments que exterioritzi i no els censuris.

Prova de retornar-li un entorn de seguretat. Quan infants i els adolescents afronten una desgràcia, el món pot transformar-se, de sobte, en una cosa que no esperaven. Sense necessitat de sobre protegir o tancar-lo en una bombolla, fes-li saber que té les seves necessitats cobertes. No només les físiques, sinó també -i sobretotles afectives.

Practicar l’escolta activa. Interessa’t pels seus sentiments; fes-li preguntes sobre el qual t’expliqui i prova de captar els matisos que vol comunicar. No et preocupis si l’infant sent la necessitat de recrear la situació negativa o de reviure-la, és natural. No tinguis por d’aclarir o de corregir els conceptes que tingui mal entesos mentre ho faci.

Respondre a les preguntes. Intenta poder respondre a totes les preguntes encara que ens les formulin repetidament.

Tenir en compte canvis conductuals. Entendre que es poden produir canvis en l’àmbit conductual, com ara voler tornar a dormir amb els pares, o conductes regressives (deixar de menjar, pors, dificultats en separar-se

dels pares, etc.). En aquests casos, cal entendre que no és amb intencionalitat, i no és recomanable castigar, sinó acompanyar i ser més permissius.

Ser més flexibles. No vol dir no posar límits, però sí ser més permissius en algunes conductes que sabem que els pot aportar moments de plaer i desconnexió.

Mantenir les rutines. Mantenir el màxim possible la normalitat del seu dia a dia pot ajudar a sentir-se més segur i avançar en el procés de resiliència.

Fes-li ser conscient que la situació és temporal i que superarà el problema. Encara més, és recomanable que, si t’és possible, t’informis sobre els traumes i sobre altres crisis. Això et permetrà abordar el problema amb una visió més àmplia. Mai no donis per fet que l’infant, l’adolescent mai es recuperarà, que no podrà passar pàgina, encara que això li porti un llarg període de temps.

Ser honest. Si tu també has tingut emocions negatives amb la situació traumàtica de la qual parleu, no tinguis por d’expressar-ho. Evita els eufemismes, i sobretot, els enganys.

Compartir sentiments. És recomanable buscar estones de calma on poder compartir com se senten i com els hi ha anat el dia. Amb els més petits podem utilitzar el dibuix o altres materials per poder expressar aquestes emocions.

Ajudar-los a expressar les emocions. Sobretot els adolescents no els agrada sentir-se vulnerables, és per això que poden rebutjar una abraçada, tot i així podem demanar que ens la facin a nosaltres perquè nosaltres la necessitem.

Cerca d’activitats. Buscar activitats d’oci per permetre moments de desconnexió.

Sentir-se útils. Podem assignar certes tasques o petites responsabilitats sense col·lapsar-los.

Fomentar la integració en grups socials. Sigui en grups terapèutics o d’amics, els adolescents necessiten estones per compartir amb els iguals.

Recuperar les biblioteques escolars: una qüestió de justícia social

Els mals resultats dels alumnes catalans en comprensió lectora posa en alerta el Departament d’Educació, que identifica en la millora de les biblioteques escolars una iniciativa estratègica per desenvolupar els projectes educatius dels centres escolars.

ADRIÀ GRATACÓS TORRAS

El sistema educatiu català té un problema amb la comprensió lectora. Les últimes dades de l’Estudi Internacional de Progrés en Comprensió Lectora (PIRLS) identifiquen un descens generalitzat en comprensió lectora entre els alumnes de quart de primària. Les dades (tot i ser del 2021 i acollir els efectes de

la pandèmia i el tancament de les escoles), mostren una reculada de 15 punts en comprensió lectora respecte a les dades de 2016. Els indicadors de PISA (referents al 2022) també són desencoratjadors per a la comprensió lectora; els resultats cauen 18 punts en tres anys; i gairebé 40 punts en una dècada.

Més enllà de la capacitat dels

estudis estadístics de copsar la realitat als centres educatius del país, la tendència a la baixa en comprensió lectora ha fet recuperar una de les eternes assignatures pendents a les escoles catalanes: les biblioteques escolars.

Actualment, menys del 60% dels centres educatius públics de Catalunya no disposen d’una

“ El 2015 el 79% dels centres educatius públics disposaven d’una biblioteca escolar, mentre que actualment només en tenen el 58% ”

biblioteca; una xifra que ha anat baixant de forma acusada en els últims anys i que ha fet encendre totes les alarmes amb els resultats de PIRLS i PISA. El 2015 el 79% dels centres educatius públics disposaven d’una biblioteca escolar, mentre que actualment només en tenen el 58%. A més, també han baixat el nombre d’hores de dedicació setmanal a les biblioteques: El 2015 se’n dedicaven 7,4 hores, gairebé el triple que en l’actualitat, segons estimacions de la Fundació Bofill. La resposta del Departament d’Educació s’ha cristal·litzat amb la presentació del Pla de millora de biblioteques escolars. Un que tindrà una durada de tres cursos educatius i que s’ha iniciat aquest curs amb una prova pilot.

UN PLA QUE JA ACUMULA MESOS DE RETARDS

El pla del Departament, però, ha començat amb retard. Tot i que l’anunci es va fer públic a finals del curs passat i contempla-

va una prova pilot a 50 centres a partir de setembre, la publicació de la convocatòria no ha arribat fins aquest mes d’abril. A més, s’ha reduït el nombre de centres a 35 i només han pogut accedir al concurs públic escoles i instituts de Badalona, Osona, Pineda de Mar, Rubí i el districte d’Horta-Guinardó de Barcelona. El pla compta amb 2.000 euros de fons per a les biblioteques, un software de gestió de la biblioteca, l’accés a una plataforma de lectura digital i “càpsules temàtiques de formació”. El pla té previst ampliar-se progressivament fins a 400 centres educatius (públics i concertats) durant els cursos 2024-2025 i 2025-2026.

L’ACOMPANYAMENT FAMILIAR, CLAU PER A LA COMPETÈNCIA LECTORA

L’hàbit de llegir és clau per incrementar les competències en comprensió lectora. Ara bé, no es pot fer tota la feina a l’escola. Segons estimacions de la Fundació Bofill, la manca de re-

cursos econòmics, socials i culturals de les famílies afecta directament la comprensió lectora dels infants i adolescents.

L’entitat assegura que les dades de Competències Bàsiques de 2022 mostren una diferència de mig curs acadèmic entre els alumnes de quart de primària que tenen un clima de promoció i acompanyament de la lectura a casa, i el que no. Al seu torn, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu assegura que un 11% dels alumnes acaba sisè de primària amb un nivell baix de lectura, mentre que un 14% assoleix un nivell mitjà-baix. Les dificultats en comprensió lectora compliquen l’adquisició de coneixements i habilitats en altres àrees. A més, la relació directa entre un nivell de renda familiar baix i les dificultats dels infants en comprensió lectora aguditzen la desigualtat formativa. La comprensió lectora és també una qüestió de classe social.

“ Tot i que l’anunci es va fer públic a finals del curs passat i contemplava una prova pilot a 50 centres a partir de setembre, la publicació de la convocatòria no ha arribat fins aquest mes d’abril ”

ViaRàpida cap al contingut audiovisual educatiu en català

A finals del 2023 naixia Via Ràpida, un projecte audiovisual educatiu que permet oferir continguts curriculars sobre ciències socials als estudiants de secundària en format digital i en català. Amb poc més de sis mesos de trajectòria, els impulsors del projecte pretenen tenir a disposició de docents i alumnes tots els continguts sobre ciències socials de 1r i 2n d’ESO per al curs que ve. La resposta que dona Via Ràpida a la mancança d’aquests tipus de continguts educatius en català els han fet ser finalistes del premi Lluís Carulla 2024, que reconeix projectes culturals transformadors del país.

Els vídeos educatius de pissarra blanca s’han convertit en una eina usual a les aules de secundària d’arreu. La versatilitat i rapidesa de creació d’aquests continguts, juntament amb la seva capacitat d’explicar conceptes de forma gràfica i entenedora fan

que la majoria dels docents dels instituts l’hagin incorporat al seu dia a dia a la classe. Ara bé, a Catalunya aquesta tipologia de continguts tenia un greuge lingüístic evident: l’existència d’aquests continguts audiovisuals en català era pràcticament inexistent.

Davant d’aquesta arbitrarietat a la qual el Departament d’Educació no donava resposta, l’Elsa Bernat i l’Arnau Rius (professors de secundària) van decidir prendre la iniciativa, juntament amb la gestora cultura Andrea Luño. Uns mesos més tard naixia Via Ràpi-

“ Els fundadors del projecte lamenten que fins ara cada docent ha hagut de fer la guerra pel seu compte perquè no existeix cap banc central de materials audiovisuals per poder fer servir a l’aula ”

da, un projecte audiovisual educatiu que crea vídeos i recursos pedagògics per fer arribar continguts curriculars de ciències socials de manera àgil i en llengua catalana.

“Aquest format de pissarra blanca és un recurs que fa anys que es fan servir a les aules de secundària. Per desgràcia, els continguts són sempre en castellà i això ens va animar a crear el projecte”, assegura Arnau Rius, cofundador del projecte.

Rius assegura que la majoria dels docents de secundària (i sobretot els de ciències socials) recorren a vídeos de pissarra blanca d’Academia Play; uns continguts fets en castellà i que, segons Rius, ofereixen “una visió molt parcial de la història”. “No és una bona notícia que estiguem fent servir aquests continguts per fer classe a Catalunya”, afegeix.

Per al cofundador de la iniciativa, sí que és una bona notícia que el

Departament d’Educació, juntament amb TV3 hagin SuperCampus, la primera plataforma educativa en català. Ara bé, Via Ràpida té una altra funció complementària a la novetat del Departament: “Via Ràpida ofereix continguts de pissarra blanca que es poden fer servir a l’aula com a eina d’aprenentatge i aprofundiment de les matèries, i estan creats a partir d’una anàlisi exhaustiva dels continguts curriculars dels instituts. “Agafem les editorials de llibres escolars més venudes, analitzem els continguts i fem un cribratge per crear una llista de continguts generals i complets”, afirma Rius. Així, Via Ràpida crea continguts específics per a cada curs escolar de secundària. “També tenim present la forma d’estructurar el vídeo en funció del curs al qual va dedicat; així omplim un forat existent en el sistema educatiu que és oferir materials audiovisuals destinats a cada edat concreta de cada etapa educativa”, explica Rius.

El projecte pretén tenir finalitzats tots els continguts de ciències socials de 1r d’ESO i la meitat de la matèria de 2n d’ESO per al mes de setembre, coincidint amb l’inici del curs escolar. “Durant el curs 2024-2025 finalitzarem els continguts de 2n d’ESO,

“Via Ràpida s’adreça a tots els territoris de parla catalana, i això fa que ja estiguin preparant vídeos dedicats al País Valencià, la franja d’Aragó, les Illes Balears i la Catalunya Nord ”

“ Els vídeos es poden projectar a l’aula i treballarlos amb els materials que ofereix el mateix projecte ”

de tal manera que tots els docents de socials de 1r i 2n d’ESO tindran tots els seus continguts a Via Ràpida, explica el cofundador de la iniciativa.

LA RESPOSTA A UNA MANCANÇA ENDÈMICA DELS INSTITUTS

CATALANS

Rius es mostra il·lusionat amb el projecte, però alerta que el rol que han agafat és fruit d’una mancança evident del sistema educatiu català. “Anem molt tard amb aquests tipus de continguts en català, que fa anys que són necessaris a les aules dels instituts. Als docents de secundària ens falten materials, sobretot d’audiovisuals”, etziba Rius. Els fundadors del projecte lamenten que fins ara cada docent ha hagut de fer la guerra pel seu compte perquè no existeix cap banc central de materials audiovisuals per poder fer servir a l’aula. “A nosaltres el projecte ens omple l’ànima, però des del punt de vista docent estem fent quelcom que fa anys que hauria d’estar a disposició del professorat de secundària.”, lamenten. Per als impulsors del projecte hi ha hagut un individualisme en la creació de continguts audiovisuals a les aules de secundària de Catalunya “Això és

dolent perquè suposa un excés de feina per als docents, i també és dolent perquè impedeix que els alumnes tinguin un imaginari compartit”, conclouen.

ABAST A

TOT EL DOMINI LINGÜÍSTIC DEL CATALÀ

Un altre dels trets característics del projecte és que pretén arribar a tots els territoris del domini lingüístic de la llengua catalana. Via Ràpida s’adreça a tots els territoris de parla catalana, i això fa que ja estiguin preparant vídeos dedicats al País Valencià, la franja d’Aragó, les Illes Balears i la Catalunya Nord. “. Publicarem vídeos locutats amb el dialecte valencià i amb els continguts dels llibres que s’imparteixen al País Valencià; ho farem també a la resta de territoris de parla catalana” assegura Rius.

UNA EINA PER FER DESPERTAR L’INTERÈS DELS JOVES EN LES CIÈNCIES SOCIALS

Via Ràpida es presenta com una eina divulgativa i educativa eficaç a l’aula i a casa. D’una banda, els vídeos es poden projectar a l’aula i treballar-los amb els materials que ofereix el mateix projecte. “Presentem materials que poden treballar cada vídeo per

parts, a través de la lectoescriptura, els videojocs i els concurso”, explica Rius. D’altra banda, els vídeos es presenten com una eina per encomanar feina a casa. “Les ciències socials s’han convertit en l’assignatura ideal del CHAT GPT i la intel·ligència artificial; això fa que hàgim de canviar la forma com manem fer feina a casa als alumnes, i aquests vídeos en són una opció”, afirma Rius.

FINALISTES DEL PREMI LLUÍS CARULLA 2024

Via Ràpida s’ha constituït com una entitat sense ànim de lucre. Fins ara, el projecte ha estat realitat gràcies a recursos propis i l’aportació dels seus patreons. D’altra banda, l’entitat ha demanat suport econòmic a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya i ha esdevingut una de les finalistes del premi Lluís Carulla, que reconeix projectes culturals transformadors del país. Rius anima a tota la comunitat educativa a formar part del projecte i a col·laborar-ne a través de donatius. Per a fer-ho possible els impulsors han habilitat un lloc web (patreon.com/viarapidavideo) així com un canal de Bizum (08324) per rebre donatius.

Benvinguts a una nova porta al coneixement

3Cat estrena la primera plataforma de continguts educatius de qualitat i en llengua catalana. Mig miler de vídeos i àudios vinculats al currículum escolar, validats per docents i amb el segell de qualitat del SX3, per aprendre a l’aula o des de casa. El catàleg creixerà amb deu noves assignatures el curs que ve.

Set de cada 10 estudiants fan servir vídeos educatius per aprendre, però gairebé no en troben en llengua catalana i de qualitat. L’oferta és residual, no està ben posicionada i és una llarga reivindicació dels docents. I mentrestant, l’ús del català a l’escola recula: ja només el 48% dels docents i el 21% dels alumnes la fan servir de forma habitual. Deixarem en mans dels algoritmes que prioritzen l’anglès i el castellà els continguts educatius?

A 3Cat hem tingut una idea: SuperCampus, la primera plataforma educativa en català. Volem garantir l’accés d’alumnes, docents i famílies a continguts audiovisuals educatius de qualitat, confiables i en llengua catalana. Amb el suport del Departament d’Educació, llancem una nova eina d’aprenentatge per a totes les etapes educatives, amb vídeos i àudios vinculats al currículum escolar, supervisats i validats per docents i amb el segell de qualitat del SX3. Des del 2 de maig, a SuperCampus ja podeu entendre la diferència entre mitjana, mediana i moda o aprendre el teorema de Ta-

les, la teoria de grafs o els fractals. Les matemàtiques són una de les cinc assignatures amb què s’estrena aquest portal, que també ofereix un viatge pels moments clau de la història de Catalunya. Els estudiants de primària hi trobaran tot el que necessiten saber sobre el canvi climàtic i els de secundària sobre història de l’art. SuperCampus també aposta per l’educació mediàtica i recupera continguts educatius de programes patrimoni del SX3, com l’informatiu InfoK I també destaca l’oferta de pòdcasts, com l’adaptació d’Em dic Goa, de Míriam Tirado. Universal i gratuïta, per consultar a l’aula o des de casa, la nova plataforma s’estrena amb prop de mig miler de continguts que, a la web del SX3, es poden filtrar per assignatura i etapa educativa. Però aquest catàleg creixerà amb més àmbits temàtics, de cara al curs que ve. Són precisament els directors de les escoles i instituts els que estan marcant les prioritats i una desena de productores audiovisuals, elegides en una convocatòria pública, ja estan treballant per estrenar nous materials sobre

llengua catalana, biologia, química, geografia o música, entre d’altres. També s’incorporaran al SuperCampus materials en aranès i amb subtítols per atendre la diversitat funcional. Però no ho podem fer sols. Abans de posar fil a l’agulla hem après de les televisions públiques que tenen dècades d’experiència amb plataformes educatives de referència, com la britànica BBC Bitesize o la francesa Lumni. I hem comptat amb la col·laboració d’una quarantena de docents en actiu en escoles i instituts catalans, que participen en la redacció dels guions, supervisió i categorització d’aquests continguts. Però ara necessitem tota la comunitat educativa per prescriure’ls. Benvinguts a una nova porta al coneixement. Feu-vos-la vostra!

Descobreix SuperCampus escanejant aquest codi QR, o bé accedint a SX3.cat/supercampus o 3Cat.cat/superampus

És PISA una bona eina per mesurar la salut del sistema educatiu?

El Programa per a l’Avaluació Internacional dels Estudiants (PISA) mesura des de fa més de dues dècades el rendiment escolar dels alumnes d’una vuitantena de països del món. El programa, promogut per l’OCDE, consisteix en un conjunt de proves centrades en les matemàtiques, la lectura i la ciència, el pensament creatiu i innovador i la competència financera. Tot i ser considerada la prova educativa més important del món, cada cop hi ha més veus que alerten que PISA mesura els resultats escolars, però no pas educatius. Aquestes veus crítiques sorgeixen fins i tot a països que en les últimes dècades han millorat els seus resultats, com és el cas de Portugal.

ADRIÀ GRATACÓS TORRAS

A finals del 2023 el món educatiu català (i especialment el Departament d’Educació) va rebre un cop dur amb els resultats de PISA. L’informe, promogut per l’organització per a la Coo-

peració i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) atorgava als alumnes de 15 anys de Catalunya els pitjors resultats obtinguts mai, des de la creació de les proves l’any 2000.

Els estudiants de Catalunya rebien una nota de 469 punts en matemàtiques (per sota de la mitjana d’Espanya -473- i de la UE -472); en comprensió lectora s’assolien 462 punts (474 a Espanya i 475 a la UE); i en ci-

ències 477 punts (485 a Espanya i 484 a la UE). Els resultats presentats per PISA van suposar un terrabastall mediàtic i polític, i la consellera d’educació, Anna Simó, anunciava la creació d’una comissió d’experts per capgirar la tendència.

Més enllà dels grans titulars, els resultats de PISA denoten llums (però també ombres) sobre l’estat de salut del sistema educatiu de cada país. Les característiques de les proves, l’històric de resultats i el ritme de les lleis educatives posen en dubte que PISA sigui capaç de mesurar la qualitat d’un sistema educatiu en l’actualitat.

Una mostra d’aquests dubtes que genera PISA a l’hora d’avaluar la qualitat educativa d’un país la trobem a Portugal. El país ibèric es va iniciar al rànquing de l’OCDE l’any 2000 amb uns resultats calamitosos. Portugal se situava a la cua del rànquing entre els països europeus, sobretot en ciències. Els resultats van tornar a ser dolents el 2003 i el 2006; però la truita es va girar el 2009. Aquell any, els alumnes portuguesos assolien una nota mitjana de 487 punts en matemàtiques, 493 punts en ciència i 489 punts en habilitat lectora. Els resultats suposaven un avenç de més de 30 punts en les tres àrees de coneixement.

Els millors resultats de la història de Portugal arribarien el 205, superant els 500 punts en ciències. El país lusità superava la mitjana de l’OCDE, en el que s’anomenava el “miracle portuguès”. Els bons resultats escolars de Portugal cridaven l’atenció d’actors econòmics i polítics internacio-

“ Entre la comunitat acadèmica existeix

un

consens en

assegurar que l’efecte de les polítiques educatives acostuma a trigar una dècada ”

nals. “És Portugal la nova Finlàndia?”, es preguntava en un article el BBVA.

Ara bé, els bons resultats de Portugal s’han estancat aquestes últimes edicions, cosa que denota que en educació no existeixen els miracles. “Entre la comunitat acadèmica existeix un consens en assegurar que l’efecte de les polítiques educatives acostuma a trigar una dècada”, assegura Mário Nogueira, secretari general de la federació nacional de professors portuguesa FENPROF. Nogueira assegura que els bons resultats de Portugal assolits fins al 2022 es deuen al gran esforç per part de la comunitat educativa, però posa en dubte que els resultats de PISA (tant quan són bons com quan són dolents) siguin una radiografia honesta sobre la salut del sistema educatiu de cada país. “PISA no té en compte els resultats educatius, només avalua els resultats escolars d’unes matèries determinades; es tracta d’un informe promogut per l’OCDE i es troba molt orientat al mercat laboral”, afegeix Nogueira. PISA avalua els resultats es-

colars dels joves de 15 anys dels països de l’OCDE (i una quarantena de “països convidats”) en matemàtiques, ciències i comprensió lectora. No es mesuren els coneixements en altres matèries de l’educació obligatòria, com la història, la literatura, geografia, tecnologia o música, entre moltes altres.

Nogueira identifica l’obligatorietat de l’educació a Portugal fins als 18 anys, l’esforç per reduir desigualtats entre la comunitat educativa, la gratuïtat de les escoles bressol i l’esforç de l’equip docent. Ara bé, Nogueira també recorda que totes les organitzacions internacionals coincideixen a recomanar la inversió del 6% del PIB en educació; i Portugal es troba a la meitat d’aquesta fita, tal com succeeix a Catalunya. “Les escoles no fan miracles”, conclou el portaveu de FENPROF.

LA INVERSIÓ EN EDUCACIÓ, CLAU PER ALS RESULTATS DE PISA

Els resultats de PISA del 2022 van tenir un principal factor

“ Es denota una relació directa entre la puntuació de cada país i la seva inversió en educació ”

d’influència: la pandèmia generada per la Covid-19. Ara bé, si analitzem els resultats a la UE, es denota una relació directa entre la puntuació de cada país i la seva inversió en educació. Els primers països comunitaris en aparèixer al rànquing de PISA són Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Finlàndia. Justament, aquests són els quatre països de la UE que inverteixen més d’un 6% del PIB en educació. De fet, es visualitza una relació directa entre la inversió econòmica d’un país en educació i els seus re-

sultats a PISA. Si analitzem els set països europeus amb major inversió en educació veiem que són també els que obtenen millors resultats a PISA, amb l’única excepció de Xipre.

En aquest sentit, Nogueira reivindica que les polítiques educatives serveixen de poc si no van acompanyades de recursos econòmics suficients. “Cal recordar que la inclusió no es garanteix per decret; el marc legal és necessari, però l’execució de les polítiques requereixen re-

PERCENTATGE DEL PIB DEDICAT A L´EDUCACIÓ

cursos, i no només bona voluntat”, conclou.

UN RÀNQUING PRÀCTICAMENT INAMOVIBLE

Més enllà de la idoneïtat de PISA per sospesar l’estat de salut d’un sistema educatiu i de la seva vinculació amb la inversió econòmica de cada país, els resultats de l’informe de l’OCDE també constata una altra tendència: el rànquing es mou relativament poc al llarg del temps. Singapur, la Xina i Japó dominen les primeres posicions del rànquing des de fa més d’una dècada; mentre que a Europa, Estònia, Dinamarca, Bèlgica i Suècia fa anys que són els països del vell continent que treuen millors resultats a PI-

SA. Espanya el 2022 va assolir una nota mitjana de 477 punts. Una xifra inferior a les de 2018, 2015 o 2019, però molt similars als resultats de 2006 i 2009. Si tenim en compte el fenomen de la pandèmia, que ha fet baixar els resultats pràcticament arreu, PISA mostra les realitats dels sistemes educatius de 80 països, que difícilment canvien a curt i mitjà termini.

D’altra banda, si considerem que els resultats actuals són fruit de les polítiques educatives de fa deu anys, trigarem una dècada a visualitzar si les propostes educatives públiques dutes a terme els últims anys a Catalunya milloren, mantenen o empitjoren els resultats a PISA.

“ PISA avalua els resultats escolars dels joves en matemàtiques, ciències i comprensió lectora. No es mesuren els coneixements

altres matèries

PUNTUACIÓ MITJANA A PISA 2022

Font: OCDE. Dades de 2022. Mitjana aritmètica dels resultats de les tres proves de PISA per país.

ENTREVISTA A EVA PIQUER. ESCRIPTORA, PERIODISTA I FUNDADORA DEL DIGITAL CULTURAL CATORZE

“El desig de llegir s’ha d’encomanar, i la millor manera de fer-ho és l’exemple”

ADRIÀ GRATACÓS TORRAS

Enguany la plataforma de difusió digital Catorze compleix 10 anys. Com a fundadora i directora del mitjà, quina valoració fa d’aquesta dècada de trajectòria?

Em sembla una mena de miracle haver arribat fins aquí. No

han estat 10 anys fàcils. La continuïtat del projecte ha penjat d’un fil en més d’una ocasió. Ara mateix, necessitem més donacions i subscripcions si volem tenir mínimament garantida la supervivència. Dit això: Catorze té més lectors dels que jo mai hauria pogut preveure, i un po-

La cultura i l’educació comparteixen objectius. La lectura esdevé un vehicle indispensable per a l’aprenentatge, per a accedir a la informació i l’ampliació de coneixements; però llegir també suposa creixement i transformació personal. Com a mínim així ho considera l’escriptora i periodista Eva Piquer. Fa una dècada, Piquer va prendre una decisió que ningú s’atrevia ni tan sols a imaginar: fundar un mitjà de comunicació digital i cultural. Així naixia Catorze, un dels actuals referents mediàtics de l’àmbit cultural del país. Parlem amb Piquer de la seva visió de la literatura i la cultura i dels múltiples ponts que s’estableixen amb l’educació.

der prescriptor molt elevat.

El mitjà neix en un context d’una triple crisi per als mitjans de comunicació: econòmica, social i tecnològica. Què li va moure a crear el projecte?

M’havia quedat sense feina, tenia 44 anys i em vaig veure abo-

cada a muntar alguna cosa, perquè era pràcticament impossible trobar feina com a periodista assalariada a la meva edat. Soc escriptora, però de la literatura no se’n pot viure. Em dedico al periodisme cultural (i en concret, literari) des de principis dels anys noranta i només em veia muntant un mitjà dedicat a la cultura. Un mitjà que fos a la vegada una plataforma de creació i de difusió literàries. Era un camí ple de hàndicaps, però en aquell moment em va semblar que era el camí que em tocava recórrer. Vaig fer una aposta de risc, però assumir riscos és l’única manera de viure.

Catorze s’ha consolidat com el mitjà cultural més llegit en llengua catalana. Això demostra que la cultura té públic?

Per descomptat que la cultura té públic. Tots necessitem l’art, la música, la literatura. Tots necessitem que ens expliquin històries que ens ajudin a entendre’ns a nosaltres mateixos i a connectar amb la gent i el món que ens envolta.

Fa uns dies va publicar un article on assegurava que havien estat 10 anys “ben bèsties”. També assegurava que “la cultura és el que queda quan no queda res més”. Com es pot apropar la cultura a la població?

No tinc la fórmula màgica, però és el que fem des de Catorze: intentar acostar la cultura a tothom. Intentar que la cultura no faci por. Perquè la cultura no ens salva de res, però ens serveix de refugi. Es pot sobreviure sense acostar-se als llibres, no dic pas que no. Es pot respirar, ens continuen funcionant els òrgans vitals. La prova és que la majo-

“

Els bons llibres se’ns incorporen i passen a formar part de nosaltres, perquè d’alguna manera ens han transformat ”

ria de les persones compren un llibre per Sant Jordi i para de comptar, i bé que van tirant. Van tirant, però ells s’ho perden. I el dia que se’ls trenqui la vida, potser no tindran on refugiar-se. No sabran on adreçar-se per mirar de buscar algun sentit al món.

El món educatiu i el món cultural sempre han estat estretament lligats, però no sempre han anat de bracet. Creu que falta més cultura als centres educatius?

De cultura no en sobra mai. Em consta que hi ha molts mestres que fan servir el contingut de Catorze a les seves aules, i em sembla fantàstic. Gràcies a aquests mestres, la feinada que fem ja té tot el sentit del món. Un dels guardons que més il·lusió m’ha fet rebre és el premi Marta Mata 2020 per la tasca de Catorze a favor de l’educació.

Quin paper creu que juga la cultura en el desenvolupament i l’educació dels infants?

Diria que un paper fonamental. Som els llibres que hem llegit, les cançons que hem escoltat, les obres de teatre que ens han commogut, les pel·lícules que ens han obert finestres a altres mons. Els bons llibres se’ns incorporen i passen a formar

part de nosaltres, perquè d’alguna manera ens han transformat. No som els mateixos que érem abans de llegir-los. No gosaria dir que els llibres ens fan millors persones, però ens donen les eines per poder arribar a ser-ho, si

“ Tots necessitem que ens expliquin històries que ens ajudin a entendre’ns a nosaltres mateixos i a connectar amb la gent i el món que ens envolta ”

ens ho proposem. Perquè els bons llibres ens fan avançar en el, diguem-ne, coneixement moral, i això és un gran què.

Quines recomanacions faria als docents d’infantil i primària per fer entrar la cultura a l’aula?

Mira, em centraré en els llibres, que és el que més conec. Potser sí que hi ha d’haver alguna lectura obligatòria, però és molt important que els infants tinguin llibertat per triar els llibres de ficció que volen llegir. Quan em conviden a fer xerrades a escoles pels meus llibres infantils o juvenils, sempre començo demanant per-

dó, perquè els alumnes han llegit aquella novel·la meva per força, i la lectura no hauria de ser una obligació sinó un plaer, una descoberta, un al·licient. No pots obligar ningú a llegir, com no pots obligar ningú a estimar, i encara menys a estimar-te. En tot cas, el desig de llegir s’ha d’encomanar, i la millor manera de fer-ho és l’exemple.

Què faria l’Eva Piquer si fos tutora d’un grup d’infantil o primària?

No sé si en sabria, és una feina complicada. Però intentaria infondre autoestima a tots els alumnes. Si una persona creu en si mateixa, ja tenim molt de guanyat.

I als que fan les lleis educatives, com creu que haurien d’introduir la cultura a l’educació del país?

S’hi haurien de destinar més recursos, òbviament. Fa molts anys que reivindiquem que la Generalitat destini el 2% del pressupost a la cultura. El 2%; una misèria. I sembla una reivindicació inassumible.

En una societat cada cop més diversa, complexa i desigual, la cultura pot esdevenir un catalitzador de l’educació?

Per a mi, cultura i educació són

dues coses que van del tot lligades. L’accés a la cultura passa per l’educació pública de qualitat. La cultura i l’educació comparteixen objectius, són del tot essencials i és un error gravíssim que els governs no les prioritzin.

Catorze ha dut a l’esfera pública nou talent literari i cultural del país. Creu que el projecte també està aportant el seu gra de sorra a enfortir la llengua catalana?

Sí, hem donat a conèixer nous escriptors que s’han incorporat al panorama literari català i que comencen a ser noms reconeguts. En una entrevista que em van fer fa uns dies arran dels deu anys de Catorze, van escriure que érem “la pedrera de la literatura en català” i em va encantar llegir-ho. A mi no se m’hauria acudit muntar un mitjà en cap altra llengua que no fos la catalana. És com quan em pregunten per què escric en català. La pregunta té una primera resposta clara: perquè és la meva llengua. A Catorze ho fem tot en català perquè no ho voldríem fer d’altra manera, perquè és la nostra llengua, però també perquè la llengua catalana és encara avui una causa a defensar.

“ És molt important que els infants tinguin llibertat per triar els llibres de ficció que volen llegir ”