crítica al monument

Els menuts, amb sa innocència, són màgics i encisadors: un somriure, unes paraules, i ens cau la bava a tots.

Alguns són rebordonits i fan alguna malesa però allà ben dins del cor tots són ben pura tendresa.

Entre el cel i la terra ens fan sentir-nos amb ells: a voltes... per a menjar-se’ls i d’altres... uf, quin cabreig!

Aquesta cara tan dolça encarna la innocència dels xiquets i les xiquetes, que són de l’amor, l’essència.

No tenen maldat ni odi, creuen tot el que els diem, ens fan cas gairebé sempre i amb ells ens sentim contents.

Els graciosos angelets s’han aposentat els dos dalt de l’arc de Sant Martí, bonic ventall de colors.

Ella amb la vareta màgica i ell amb un ou a les mans estan ja els dos preparats per a fer el bé i el mal.

Estrelles i ous estrellats hi ha a tot arreu en la falla, bons pensaments i roïns tenen al cap la xicalla.

Aquests són un poc dimonis; ja fins i tot banyes tenen, són molt entremaliats, tot el dia fent maleses.

No els agrada estudiar, cremen números i lletres, són els pitjors de la classe i als companys també els molesten.

Caldrà un bon escarment; no tot ha de ser jugar, ha d’haver temps per a tot, fins i tot per a estudiar.

Si vols tindre’ls ben distrets dóna’ls un telèfon mòbil, veuràs com no piulen gens i estan calladets, immòbils.

Els videojocs els agraden i els distreuen d’allò més amb ells no els passen les hores i els disfruten amb deler.

I quan la tecnologia els té ja un poc cansats s’adormen mirant la tele amb dibuixos animats.

I és que ara és complicat jugar un poc al carrer als jocs més tradicionals i amb la resta d’amiguets.

Jocs, el mòbil o la tele són les seues distraccions, la lectura perd terreny i els llibres agafen pols.

El xiquet d’aquesta escena no té males intencions però com s’avorreix molt necessita distraccions.

Es tan viu que mai no para tot vol veure-ho, tot ho toca, i ha trencat una gerra per jugar amb la pilota.

El gosset, molt juganer, juga amb ell amb el baló, i la tele de sa casa l’han trencada entre els dos.

El xiquet, molt aplicat, estudia el que la mestra li ha manat com a deures i sempre bé li contesta.

En el col·legi es disfruta en el pati amb els amics, però a l’hora de classe cal atendre i ser bon xic.

Aquest llapis representa la feina de l’estudiant, comportar-se bé a l’aula i fer els deures com cal.

No sabem si aquest dimoni és un cupido amb disfressa o és un embolicador que sols fa el que li interessa.

Sembla molt amorosenc amb uns corets a la mà, ell busca una parelleta per a una bona amistat.

Enamoradissa ella ja fa dies que no dorm, se sent feliç i contenta per eixa carta d’amor.

La fi de la infantesa arriba amb l’adolescència, quan l’amor ens toca el cor sols amb veure’l en presència.

Una mirada o un gest valen per encendre en flames desconeguts sentiments que, per ell, se li atabalen.

I és en eixos moments quan deixem de ser xiquets, perdem part de la innocència quan l’amor ens furta el seny.

Unes poques llepolies i està feliç la xiqueta, ben poca cosa li cal per a posar-se contenta.

Amb el seu davantalet, disfressada de grangera, té moltes ganes d’anar a la “guarde”; hui hi ha festa!