Cele Lloret i Marín

En el casal els menjars tenen un aire de festa, i és que el nostre és un cuiner més gran del que manifesta. Ell és el número u, el que ens prepara ens delecta.

F: Què n’opines? Ha passat ja massa temps? Conta’ns un poc la teua història. Ja fa la tira d’anys que entrares a la falla, eres tot un veterà de guerra en el que a les falles és refereix. Com va ser això? Ja des del primer dia exercires el rol de cuiner?

C: Ara que pense, a la falla ja hi seran uns desset anys. I és més, perquè açò segur que no ho saps, jo a la falla hi vaig entrar de rebot. Sí, sí, recorde que va ser quan vam fer falleret a Marc, el meu fill. Fins a eixe moment, jo no volia saber res més del món de les falles perquè en la meua joventut, fa uns quaranta anys, no recorde exactament la data, formava part de la comissió de la Falla del Barri l’Axiamo i van ser uns cinc anys que després digué: “Cele, desconnecta un poc que necessites descansar de les falles.” Llavors, allà pel 2004 entrà Bárbara a la comissió vilera, això no obstant, no ser suficient perquè jo també tornara a fer el pas. I és quan el nostre fill seria falleret que ja no pogué dir que no, així que ja veus fins al 2006 que no torní.

Quant al rol de cuiner de la falla, tot va sorgir arran que el lloc on encomanava la falla les paelles per a dinar els caps de setmana o la mateixa setmana de falles va tancar. I si et dic la veritat, va ser Loles la que em va posar, per dir-ho així, en el càrrec, ja que va ser ella, sense que jo me n’assabentara, qui va parlar en Toni, el president en aquell moment, per dir-li que comptara amb mi per acomplir amb aquest nou rol a la comissió.

“Açò és una meravella!”, “Xa que bona que està!”, “Espectacular el cuiner!” van ser algunes de les impressions dels comissionats a la primera paella que vaig fer per a la falla i, per descomptat, la raó per la qual, fins a hores d’ara, he continuat encarregant-me de la cuina. I una altra cosa que no sabíes és que jo quan vaig arribar a la falla, a banda de ser cuiner, també era DJ. Vull dir, vaig tindre els meus anys que vaig treballar com a DJ i doncs vam aprofitar per continuar en eixe aspecte a la falla posant la música i encarregant-me d’entretindre tant als adults com a vosaltres, els xiquets i xiquetes d’aquella època.

F: Actualment ostentes del càrrec de vicepresident 3er. Amb tants anys fallers i com a viler a l’esquena, ens podries contar des de la teua perspectiva l’evolució de la Falla la Vila fins a temps d’ara? Quins canvis has notat i quines coses que abans es feien, ara no se’n fan i a l’inrevés?

C: Un dels principals canvis que ha patit la falla o el món faller i, potser, haja pogut marcar el procés evolutiu de les falles a Borriana és la quantitat de joves que hi ha a les diferents comissions falleres del poble, en especial parlem de la nostra falla. Per fer-se una idea, des de la meua perspectiva, les comissions falleres adés estaven conformades per gent del mateix barri de la falla i familiars: pares, mares, fills, fills de fills, germans, família política, etc. Amb l’entrada dels dos mil, tot i que l’assumpte continuava amb la mateixa dinàmica, ja començava a obrir-se més les portes a gent externa a la falla, amics i coneguts de comissionats, fins a arribar al que vivim ara que tenim la falla plena de joventut, signe d’una evolució cap a la diversitat i la integració. Ha passat de ser un lloc de relació intrafamiliar, a ser un espai obert on la resposta a com has entrat a la falla i per què és: “perquè els meus amics ja hi eren” o “perquè soc amiga de “X” i em va convèncer per pegar la cabotà”.

D’altra banda, una altra cosa que he notat ha canviat prou ha sigut la implicació del col·lectiu juvenil en tasques de responsabilitat. Sempre havia estat partidari de delegar feina en els joves o que se’ls poguera deixar participar més en diferents tasques de manteniment, creació, composició o organització, puix la cosa és ben senzilla: renovar-se o morir. I tot va coincidir que, una gran quantitat d’adults va abandonar la falla per diverses raons i els joves van haver de fer el pas, un pas que li ha vingut de perles a la falla. Tenim el futur assegurat, cada vegada es veu més implicació i és que, des del meu punt de vista, l’entrada de Diego a la falla va ser tot un guany pel que fa a termes d’organització.

Més et diré, fins i tot, jo, em vaig desapuntar de la falla allà pel 2019. Una de les raons va ser això mateix, que tota la feina recalava en els adults i una cosa que féiem per afició i gust es va convertir en una obligació que consumia més mentalment que feia cap goig festiu ni social. Benauradament, les tasques de responsabilitat estan ben cobertes per tots els joves i ara torne a gaudir de la falla com a comissionat, cuiner i tècnic de so viler.

F: Bona feina. Ja per a finalitzar, ens podries contar alguna anécdota que recordes amb estima dels teus anys de viler?

C: N’hi ha moltes. Massa fins i tot diria. No obstant això, et contaré una que molt poca gent sap sobre un dels molts menjars que he fet a la falla. I una altra que, tot i no ser present el dia que va succeir, quan me la contaren es va col·locar en un instant en el “top” anècdotes de la història de la falla.

No recorde ben bé l’any, ja veus que per al tema de dates exactes soc prou roí, però no passa res. En un dels tants menjars que he fet a la falla, just un segon abans de tirar l’arròs a la paella, Tere, que m’acompanyava aquell dia, em diu: “Cele! Que no hem posat la sèpia!” Ai mare... quin panorama teníem amb tot fet i a falta de tirar l’arròs, la sèpia sense cuinar. Cap problema, tota aquella font la vaig llençar dins del paelló bollint i de seguida a fer-se amb el caldo. Tere preocupada per si quedaria dura, que no anava a agradar el senyoret, etc. I ahí que vaig estar, vinga a carregar d’aigua el paelló i jugant amb el foc. En definitiva, vam servir el dinar i la gent repetint com si no hi haguera demà i felicitant-nos, com no pot ser d’una altra manera. Va ser molt graciós perquè fins ara, açò era un secret que teníem Tere i jo.

Per acabar, l’última anècdota es titula: “La nit en què es va extingir la festa”, protagonitzada per Gimeno fill. No puc parar de riure, va ser una cosa brutal. En plena setmana de falles, no recorde si seria el segon o el tercer dia, una nit que plovia a bots i barrals, en mig de la festa al casal, com a clímax i final de la sessió de música, Carlitos va agafar un extintor dels que hi havien penjats a les parets del casal i el va buidar simulant un espectacle d’un festival de música d’aquests tan famosos. I ja, va finalitzar la festa i els comissionats fora del casal i xopats de l’aigua que queia. Per a mi, està al pòdium de les anècdotes vileres.

Marc Ferriols i Martí

F: Primer adjunt a la vicepresidència de la joventut vilera, integrant del cos de delegats de comparsa, de creus i de festes i espectacles. Hi ha alguna cosa que no pugues fer? Perquè tots ben bé sabem que, si fa falta per a qualsevol cosa et poden trobar i l’ajuda cau al toc com un superheroi. Explica’ns, per què la Vila?

M: Doncs va començar a l’exercici faller de l’any 2017, si no recorde mal. Els meus amics eren de la falla i com què volia reviure el món faller, del qual vaig ser partícip quan era més xicotet en una altra falla llavors, cap a la Vila vare’m anar.

Va ser un poc de tornar a provar les falles, però ara ja de més major eixa prova al final s’ha convertit en un “ni en aigua bollint em trauen d’ací”.

Al cap i a la fi, crec que també he tingut la sort que m’agrade fer feina i ficar-me en tots els “fregats”, també es podria dir que soc un cul de mal seient, ja que vulgues o no, que els més majors ens delegaren feines com la carrossa o la comparsa em feia goig. Així mateix, el reconeixement que ens feien per la feina. Recorde un dia quan vaig entrar per la porta del casal i Sayo va amollar “a este xiquet li hem de fer un monument”. Idò, cosetes així són per les quals a hores d’ara, sis anys després, continue formant part d’aquesta família. A més a més, totes les amistats noves que coneixes, el fet d’anar a fer carrossa i comparsa fins a les tantes de la matinada perquè, d’altra manera no aplegaríem a tindre-ho acabat. Aquesta és l’essència, això fa falla.

F: Vist amb el teu exemple, també hi podem veure com altres joves vilers i vileres prenen càrrecs amb responsabilitat i contribueixen a l’activitat fallera de l’exercici anual. Què podries apuntar sobre aquest fenomen?

M: Què puc dir sinó que, és una de les millors decisions que s’han pres, si més no des del meu paréixer. S’ha de pensar que els joves d’ara som el futur de la falla i com millor, perquè les coses isquen bé que ensenyar-nos com funciona tot des del “costat obscur”. Tot és molt bonic des de fora, però els maldecaps i les decisions que s’han de prendre perquè tot isca a gust de molts, esdevé quelcom diferent. Mai, i dic mai plou a gust de tothom i la complexitat que això comporta no s’ho imagina ni la meitat de la gent.

Òbviament, per a tot això ha d’haver-hi gent que es vulga involucrar, i cada volta en som més: llibret, carrossa, comparsa, creus, encarregats i encarregades de festes, delegats i delegades falleres i un llarg etc.

F: A tall de cloenda, com valoraries l’any faller 2022? Voldries delectar-nos amb alguna anècdota?

M: Malauradament, aquest any no hi he pogut estar molt ficat en el món faller per motius laborals, perquè em conec i sé que si m’hi pose a fer feina fins a les tantes, no me’n vaig del casal. Malgrat això, algunes aparicions estel·lars feia per allí arreglant qualsevol cosa o ajudant amb la carrossa.

Anècdotes d’aquest any?

Un fum. Alguna que puga que contar?

Complicant està l’assumpte.

No obstant això, una que m’agrada molt, tot i que no siga d’aquest any és quan vàrem començar a fer una barra “provisional”, un divendres, acabant-la a les 7 de la matinada perquè hores més tard se li donara ús. Al cap del temps, aquell artefacte provisional que vam crear “d’agarraifuig” s’ha convertit en la mateixa barra on estem avesats a demanar els “catxarros” les nits de festa al casal.