Montserrat - 1 Geografia by Ajuntament Montserrat

MONTSERRAT geografia, història, patrimoni

ABEL SOLER RAFA JORDÀ Amb la col.laboració

d’Anna Campos

AJUNTAMENT DE MONTSERRAT, 2005

EDICIÓ: Ajuntament de Montserrat REALITZACIÓ: TEXTOS:

Terra de València, Cooperativa Valenciana Abel Soler, Rafa Jordà©

CORRECIÓ LINGÜÍSTICA I D’ESTIL: Carme Navarro (Oficina Municipal d´Ús i Promoció del Valencià), Josep Enric García. FOTOGRAFIES:

Rafa Jordà, Àngels Jiménez, Encarna Alemany Cerveró, Nieves Campos Cerveró, Asunción Gómez Bosch, Josep Campos Juanes, Arxiu Municipal de Montserrat, Societat Instructiva Unió Musical de Montserrat, Parròquia de Ntra. Sra. de l’Assumpció de Montserrat, Fons Fotogràfic del Col·lectiu ‘Carcalí’

DIBUIXOS: Rafa Jordà DIBUIX TÈNIC: José Antonio Sánchez MAPES i PLÀNOLS: Abel Soler, Rafa Jordà MAQUETACIÓ: Álvaro i Bea DISSENY PORTADA: Ramon Yago AGRAÏMENTS:

Anna Campos, Emili Ros, Gustavo García, Esther Navarro, J.-Lluís Cases, Marcos Campos, Francesc-Raimon Campos, Felipe Garín, Carme Navarro, Pura Navarro, Luz Cócera Llahosa (Biblioteca Municipal), Àngels Jiménez (Casa de la Cultura), Miguel Belmonte (rector), Rogelio Martínez, Encarna Alemany Cerveró, Nieves Campos Cerveró, Asunción Gómez Bosch, Paco Campos Campos, Paco Campos Alemany, Áureo Bosch Campos, Joaquim Navarro Navarro, Antonio Moreno Campos, Antonio Sesé, Federico Daza Rodríguez (Brigada Forestal de Montserrat), Valentín Freitas Cerrato, Montserrat Sesé Ros, José Chirona Campos, Josep Cardona, Antonio Loras Izquierdo, Jesús Ferrer Garcia, Enrique Alemany Luz, José Campos Campos, Josep-Mª Camí, Paco Aniceto, Gerardo Ulla, Áureo i Santiago Matínez Martínez, Alberto Navarro Galan, Consuelo Bosch Estellés i Josep Campos Juanes, Aurora Samitier, Consuelo Sapena, Francesc Cerveró i Dolors Añon, Juan Cerveró Campos, Helena Bonet, Rosa Albiach, Josep Enric Garcia i Soler, Societat Instructiva Musical de Montserrat, Policia Local de Montserrat, Col·legi Evarist Calatayud, Societat de Pilota i Galotxa de Montserrat, Brigada Forestal de Montserrat, Biblioteca Municipal, Col·lectiu Cultural ‘Carcalí’, Societat de Jubilats i Pensionistes de Montserrat, Societat de Regants del Pou de la Mina de Montserrat, Forn Arturo Campos, Alcaide Zaragozà Construcciones, Museu de Prehistòria de València

IMPRESSIÓ: Gráficas San José (Catadau) Depòsit legal V-3590-2005 ISBN 84-606-3752-2

ARXIUS CONSULTATS ARV ADPV APPV RSEAPV BHUV ASIP AMAV ACV HMV AMA ADV AMM APM ARPM FFCC AMMo APMo

Arxiu del Regne de València Arxiu de la Diputació Provincial de València Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca, València Arxiu de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, València Biblioteca Històrica de la Universitat de València –Estudi General– Arxiu del Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València Arxiu Metropolità de l’Arquebisbat de València Arxiu de la Catedral de València Hemeroteca Municipal de València Arxiu Municipal d’Alzira Arxiu dels Ducs de Villahermosa (Petrola, Saragossa) Arxiu Municipal de Montserrat Arxiu Parroquial de Montserrat Arxiu dels Regants del Pou de la Mina de Montserrat Fons Fotogràfic del Col·lectiu ‘Carcalí’ Arxiu Municipal de Montroi Arxiu Parroquial de Montroi

MIDES, MESURES i PESOS ANTICS 1 vara de València = 90,6 centímetres 1 vara o alna = 4 pams = 48 dits 1 fanecada foral valenciana = 831, 0964 metres quadrats 1 jovada = 6 cafissades = 36 fanecades 1 fanecada = 4 quartons = 200 braces quadrades 1 colze califal andalusí = 55,727 cm 1 tafulla morisca (tahwïla) de la vall d’Alcalà = 4.200 colzes2 = 1.304,31 m2 1 arrova grossa = 12,708 quilograms 1 arrova = 36 lliures = 432 onces; 1 quintar = 4 arroves 1 cafís valencià de forment = 201 litres 1 cafís = 3 taleques = 12 barcelles = 48 almuds = 192 quarterons 1 cànter de vi = 10,77 litres 1 bóta seixantena = 60 cànters; 1 bóta setantena = 70 cànters Sistema monetari de la València foral: 1 lliura = 20 sous = 240 diners 4 rals de billó = 1 pesseta; 10 rals = 1 escut; 20 rals = 5 pessetes = 1 duro 1 pesseta = 4 quinzets = 10 xavos = 20 gallets = 100 cèntims

Salutació del Sr. alcalde ........................................................................................................................................................... 9

1. Geografia. Als peus del mont serrat, per A. Soler ................................................................... 11 1.1. Els usos del territori en temps antic i recent ............................................................................................... 13 1.2. El nom, els orígens i l’evolució del poble ..................................................................................................... 39

2. Història. De l’Islam a la societat global, per A. Soler .......................................................... 53 2.1. De la prehistòria als temps d’al-Àndalus ...................................................................................................... 55 2.2. De la conquesta feudal a l’expulsió dels moriscos ..................................................................................... 70 2.3. La fundació del Montserrat valencià (1610-1640) ...................................................................................... 85 2.4. Consolidació d’un poble de jornalers (1640-1800) ..................................................................................... 99 2.5. Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) ................................................................................... 114 2.6. Utopia social, revolució, dictadura i democràcia ..................................................................................... 134

3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats, per R. Jordà ..................................................... 163 3.1 L’església parroquial de Nta. Sra. de l’Assumpció .................................................................................. 165 3.2. Un recorregut pel nucli urbà ......................................................................................................................... 180 3.3. El patrimoni rural ............................................................................................................................................. 212 3.4. Festes i cultura popular a Montserrat ......................................................................................................... 249

4. Apèndix documental, a cura d’A. Soler ..................................................................................................... 273 4.1. 4.2. 4.3. 4.4. 4.5. 4.6. 4.7. 4.8. 4.9. 4.10. 4.11. 4.12. 4.13. 4.14. 4.15. 4.16. 4.17. 4.18. 4.19. 4.20. 4.21.

Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Any Anys Any Any

1428. El senyor de Montserrat arrenda la pedrera d’algeps ............................................................................ 275 1563. Desarmament dels moriscos del lloc de Montserrat .............................................................................. 276 1611. Esborrany de les cartes pobles de Real i Montserrat ............................................................................. 278 1624. Testament de l’ancià llaurador Pedro del Campo ................................................................................. 287 1626. Inventari dels béns de cal llaurador Francisco Lòpez ............................................................................ 289 1628. La viuda de Llopis arrenda les terres a Domingo Angulo ..................................................................... 290 1651. Disputes amb Llombai pel castell i la partida d’Alcalà .......................................................................... 291 1706. L’exèrcit de Felip V de Borbó saqueja Montserrat ................................................................................ 293 1773. Dos llauradors acorden el casament dels seus fills ................................................................................ 294 1773. El barber de Montserrat contracta un aprenent .................................................................................... 295 1792. El terme i el poble, segons el botànic Cavanilles ................................................................................... 296 1800. Inventari de béns de ca Josep Cerveró “el Moreno” .............................................................................. 297 1810. Nomenament d’un elector per a les Corts de Cadis .............................................................................. 298 1826. Un enginyós invent per a clarificar el vi del poble ................................................................................ 299 1838. Els llenyaters de Montserrat desafien l’alcalde ..................................................................................... 303 1880. L’orde públic en les Ordinacions Municipals ....................................................................................... 304 1908. Rivalitat entre la Música Vella i la Música Nova .................................................................................. 305 1932. Els anarquistes, armats, s’apoderen del poble ....................................................................................... 310 1931-1939. Societat i partits polítics durant la República ............................................................................... 311 1939. Dificultats en la gestió del camp de concentració .................................................................................. 314 1990. Evolució de l’economia agrícola durant el segle XX ............................................................................. 315

5. Bibliografia ........................................................................................................................................................... 319

SALUTACIÓ de l’alcalde de Montserrat Benvolgudes veïnes i benvolguts veïns, És un gran honor per a tot l’equip de govern i per a mi poder presentar-vos aquest llibre d’història del nostre poble. La idea i les possibilitats econòmiques de fer un llibre de la nostra història com a poble van sorgir des del grup d’acció local del que formem part, juntament amb els nostres pobles veïns del Marquestat i de la Vall dels Alcalans. Vàrem contactar amb un bon equip d’historiadors i, sense cap presa i conjugant professionalitat i interés pel treball ben fet, hem arribat al moment de fer la presentació del nostre llibre d’història. Com podreu comprovar vosaltres mateixos, amb la lectura tranquil·la i pausada del llibre, i gaudint també del gran nombre de fotografies que hi ha al llibre, estimareu més i gaudireu més del nostre poble i del nostre entorn. Ja ho deia Raimon: «qui perd els orígens perd la identitat», per aquesta raó nosaltres no volem perdre ni la nostra història ni la nostra identitat com a poble. Hem de saber d’on venim per tindre o intentar tindre clar on volem anar i què volem ser i fer. Finalment, vull mostrar el meu agraïment a tots els que han participat desinteressadament en la confecció d’aquest llibre, per l’amor que tenen al nostre poble. Josep Mª Mas i Garcia Alcalde de Montserrat 9

GEOGRAFIA

Als peus del mont serrat

Els usos del territori en temps antic i recent

1.1. ELS USOS DEL TERRITORI EN TEMPS ANTIC i RECENT Dels tres pobles que formen el triangle de la foia de Montroi, Montserrat ha sigut el que ha mostrat un major dinamisme econòmic i demogràfic durant els últims dos segles, i compta ara amb 4.091 habitants, segons el cens de l’any 2004. Encara que Montroi i Real de Montroi disposaven d’unes hortes tradicionals més ben proveïdes d’aigua i més agraïdes que les de Montserrat, la major extensió del terme montserrater, plantat enterament de vinyes durant els segles XVIII i XIX, féu possible el desenvolupament sense precedents de la població. Així mateix, durant el segle XX, Montserrat deixaria de ser un poble de llauradors pobres i jornalers del camp. A poc a poc, s’hi consolidarien algunes empreses del sector de la construcció, oficis mecànics de tota mena, indústries diverses, una moderna cooperativa agrícola, una xarxa creixent de nous regadius de motor i un interessant teixit de xicotets comerços. A més a més, i també durant les últimes dècades, les llomes i els tossals de Montserrat han acollit diverses urbanitzacions de xalets –d’estiueig o de residència, segons el cas–, pertanyents en la major part a propietaris de la ciutat de València. Montserrat es troba a tan sols 23,6 km de la capital i el terme ocupa una extensió superficial de 45,68 km2 (45.679.687 m2, segons unes primmirades estadístiques de fa cent anys), és a dir, vora 55.000 fanecades valencianes. Afronta per tramuntana amb Torís i Torrent, per la banda de llevant amb Picassent, per migdia amb Llombai i Real de Montroi, i per ponent amb Montroi i Torís. Es tracta d’un terreny prelitoral, relativament accidentat però no muntanyenc, on predominen els tossals i les llomes suaus. L’emmarquen dues alineacions muntanyoses: la de la serra de Perenxisa i la serra de Falaguera, pel nord, en sentit NO-SE, i la serra de l’Au, pel sud, alineada en el mateix sentit. Amb aquesta última serralada enllaça el principal accident geogràfic del terme, la serra de Montserrat. Aquesta serra s’inicia dalt mateix del poble, en la muntanya del Castellet, partida en dos pel coll del Portell. La silueta punxosa d’aquest Monte Serratu dels romans donaria nom amb el temps al castell i a l’alqueria musulmana de Montserrat. Tot això, si fem cas del primer document històric on apareix referit el poble, el Llibre del Repartiment: ...castrum de Montserrat et quadam alqueriam sitam ad pedes eius. (“...el castell de Montserrat i una alqueria situada als seus peus”).1 De la següent manera, summament gràfica, ens explica Francesc-R. Campos el procés de formació de la serra del Portell i el perquè de la seua silueta de “mont serrat”:

1.1

Les fortes pressions a què van estar sotmeses les calises provocaren la cristal·lització de la calcita, molt abundant, la metamorfització de les margues pissarroses i l’aparició d’un sistema de fissures o diaclasses obliqües, a partir de les quals les aigües carbòniques han anat dissolvent i desmuntant el cim, i li han donat així una peculiar morfologia de dents de serra, d’on és l’origen etimològic del nom del poble: “Monteserratu”.2 El Mont Serrat o del Castell s’eleva des dels 200 als 291 metres sobre el nivell de la mar, i té continuació cap a ponent en les llomes del Pantà (235 m), les Coves (296 m), les Penyes Roges (300 m), i els Barrancons i la Carència (378 m). En acabant, gira cap al nord i enllaça amb la serra del Castellet de Torís. Unes altres elevacions menors són

1 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentament núm. 2.256; ADV, Lligall 25, Privilegis, núms.

1 i 2, 1240 (còpia íntegra del document resumit en el Repartiment) 2 CAMPOS AÑÓN, Francisco Ramón, La Serra de Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 20, Montserrat, 1992,

ps. 15-17.

geografia, història, patrimoni

1.1

els alts de Calabarra (265 m), la lloma de la Casa de Dalt (238 m), el Tossal (253 m) i la Soroixa (260 m). El nucli urbà troba emplaçament devers la part meridional del terme, a 168 metres. Des d’ací cap avall, en direcció a Montroi i Real, el terreny planeja buscant la ribera del riu Magre, que aprofita de divisòria entre Montserrat i Real de Montroi. El riu Magre o riu d’Alcalà, que els montserraters aprofitaven antigament per a moure dos molins (el molí de Tinyós, del segle XVIII, i el Molí Nou o dels Alcalanets, anterior al 1795),3 configura la vall d’Alcalà, subcomarca de la Ribera Alta a la qual pertany el municipi de Montserrat. En efecte, el territori montserrater s’integra orogràficament amb els termes veïns de Real i Montroi per formar allò que el botànic Cavanilles (1793) denominava la hoyada de Montroy, traducció castellana de la foia de Montroi.4 Les foies de Torís, Montroi i Llombai, més el pla de Carlet, constitueixen una comarca natural denominada la vall d’Alcalà, perquè formen part de la conca d’un riu –l’actual riu Magre– que els musulmans anomenaren wädï-l-Qal´ä, “el riu del Castell”. El nom feia referència a la imponent fortalesa dels segles XI-XII que controlava l’estret dels Alcalanets, dels Castellars o de la Cova Fumada, en l’extrem meridional del nostre terme.5 En segles posteriors, les minúscules alqueries d’esta zona foren conegudes popularment com els Alcalans o els Alcalanets, derivació toponímica que s’oficialitzà l’any 1983, amb la constitució d’una mancomunitat de municipis de “la vall dels Alcalans” que només engloba els tres pobles de la foia de Montroi.6 A partir de la conquesta cristiana del segle XIII, la vall d’Alcalà sensu extenso quedà dividida en sis senyories feudals i dotze pobles: la baronia de Torís (amb Torís; més Serra i Fondos, despoblats el segle XV), la baronia de Montserrat, la baronia del Rahal (i després comtat de Real), la comanda de Montroi (de l’Orde de l’Hospital i, després, de l’Orde de Montesa), la baronia de Torralba (dita després marquesat de Llombai, incloent també Catadau, Alfarb i Alèdua, despoblada en el segle XVII) i la baronia (i després comtat) de Carlet: els actuals municipis de Carlet i Benimodo.7 En el segle XVIII, la vall fou inclosa en la governació El plegament geològic de la serra del Castellet, d’Alzira i en la divisió judicial del 1834, fou adjudicada quasi tota al partit de segons F.-R. Campos

3 Cfr. ARV, Protocol de Joan Ortolà, núm. 10.788, f. 154; ADPV, E.3.1, llig. 73, exp. 1302. 4 CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid,

1795-1797, t. 1, p. 163. 5 Vegeu BENLLOCH, Francisco, Descripción del Marquesado de Llombay, su antigüedad, principio y señorío antiguo y moderno, con una puntual noticia de la actual consistencia

de sus frutos, valores y gobiernos, compuesta por el Dr. D. Francisco Benlloch... 1756, reed. per l’Ajuntament de Llombai, València, 1975, p. 21; PILES IBARS, Andrés, El valle de Alcalá, dins Las Provincias, València, 09.09.1901; MONZÓ NOGUÉS, Andrés, La Vall d’Alcalà y sus egregias figuras Ahmet ben Almançor, Çaida y Çoraida, Centro de Cultura Valenciana, València, 1954; PIQUERAS, J. i al., La Ribera del Xúquer..., p. 267. 6 MANCOMUNITAT Intermunicipal de la Vall dels Alcalans, Gestión 1983-1987. 7 Cfr. CORTÉS, Josepa i al., Les alqueries de la Ribera: assaig d’identificació i localització, dins Economia agrària i història local. I Assemblea d’Història de la Ribera, Institució Alfons el Magnànim, València, 1981, ps. 209-262; PERIS ALBENTOSA, Tomàs, Història de la Ribera, de vespres de les Germanies fins a la crisi de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII), vol. 3: ‘Les jerarquies socials’, Bromera, Alzira, 2003; ARDIT, Manuel, Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX, Afers, Catarroja, 2004.

Els usos del territori en temps antic i recent Carlet. En la actualitat se la sol incloure en la comarca de la Ribera Alta, en atenció al projecte de comarcalització de Joan Soler (1970), que és el que major difusió popular ha tingut. El riu d’Alcalà, afluent del Xúquer és més conegut el nom de riu Magre pels geògrafs, els quals en localitzen el naixement prop d’Utiel, a Cabdet de les Fonts (de l’àrab Qabdäq, contracció del llatí Caput Aquae, “el Naixement”). Encara ha tingut aquest riu unes quantes denominacions més, segons els trams i segons les èpoques: riu de Set Aigües, riu de Bunyol o riu Joanes (ara considerat afluent), riu de Llombai, riu o rambla de Carlet, rambla d’Algemesí (perquè els regants damunt li han sagnat tota l’aigua), i “Riu Negre” o wädï Aswad, de quan passava més prop de Guadassuar, en època islàmica, abans que alguna forta revinguda n’acostara la desembocadura cap a Algemesí.8 El curs del riu és regulat des de fa dècades pel pantà de Forata (23 hm3), projectat per a dosificar els recursos hídrics del regadiu d’aigües avall l’any 1932, però començat el 1958 i acabat el 1971.9 Quant als materials geològics del terme montserrater, cal observar que hi predominen els del període triàsic, de fàcies carbonatada (Muschelkalk) i les roques evaporticodetrítiques (fàcies Keuper). Això explica l’abundància d’argiles roges Montserrat, als peus del Castellet (gravat del 1793) com les del Tossal, que donaren nom a la foia en època romana (Montes Robios, “les Muntanyes Roges”, d’on prové 10 el nom de Montroi), molta pedra d’algeps, terres salobrenques, i unes antigues Salinetes entre Montserrat i Real. Això no obstant, en determinats paratges del terme, com ara les Coves o el Carcalí, però també al cim de la serra del Castellet, hi predominen els materials marins carbonatats del terciari. Concretament, es tracta de roques calcàries del juràsic i cretaci, que presenten algun fenomen càrstic: coves i engolidors. Finalment, les valletes que es formen entre lloma i lloma i, en particular, el pla de Darrere la Serra, presenten un rebliment de sediments neògens, quaternaris, particularment fèrtils, que reposen sobre el mantell triàsic. Aquestes replanisses i tàlvegs són drenats per barrancs que rara volta porten aigua, com ara els de Barbeta i Millerola, afluents del barranc del Torrent, o els de Martull, l’Algoroix, les Valletes i els Ofegats, tributaris del Magre.

1.1

8 Sobre el nom de Guadassuar, vid. COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds.

i “la Caixa”, Barcelona, 1995, t. 4, p. 389. I sobre les dràstiques variacions de cursos fluvials en la Ribera de Xúquer, vid. MATEU i BELLÉS, Juan F., El llano de inundación del Xúquer, País Valenciano. Geometría y repercusiones morfológicas y paisajísticas, dins Cuadernos de Geografía, 27, València, 1981. 9 PIQUERAS, J. i al., La Ribera del Xúquer..., p. 267 i ss. 10 Per a més detalls, vid. SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Montroy. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Montroi, 2004.

geografia, histĂ˛ria, patrimoni

1.1

Els usos del territori en temps antic i recent

1.1

geografia, història, patrimoni

1.1

Amb una temperatura mitjana de 14ºC (9ºC de mitjana pel gener, 25ºC en juliol i agost), Montserrat presenta unes òptimes condicions climàtiques per a la pràctica de l’agricultura mediterrània. La pluja no és excessivament abundant (436 mm anuals) i es concentra sobretot a l’octubre/novembre (el 40%), quan els temporals de llevant precipiten les nuvolades sobre les serres: Quan la serra de Dos Aigües té capell, pica espart i fes cordell, deien els llauradors, perquè s’hi acostava pluja.11 No obstant aquesta irregularitat i la relativa escassesa de precipitacions primaverals, que provoca sequeres estivals severes, sempre hi ha disponibles alguns recursos hídrics al subsòl. Com que el mantell triàsic (la pedra d’algeps i l’argila vermella) constitueix un jaç impermeable, s’hi formen aiguamolls (com els que hi havia a la partida dels Xarcons), afloren algunes fonts i resulta relativament fàcil extraure l’aigua del subsòl. Els naixements més coneguts, de vegades capturats i fets aflorar amb l’ajuda de mines, són la font de Birlongo, la del Gos, la de Manyes, la del Sapo, la de la Carència, les del Camí de Torís, la del Pantà (700 l/min)12 i la de Busqueïta. Aquesta última, a la qual s’atribueixen propietats medicinals, motivà la construcció en el segle passat d’un xicotet balneari. Tant aquests recursos hídrics, com les diferents menes de roca i de mineral, han sigut molt aprofitats en temps històric i en l’actualitat.

El Portell que talla en dues meitats la serra del Castellet

El Tossal, d’argiles triàsiques

11 CASES, J.-Lluís, El treball de l’espart a Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 13, Montserrat, 1988, ps. 15-18. 12 Segons un aforament practicat el 1958 (ARPM, Actes 1949-2000, fs. 31-32). Desaparegué al voltant del 1960, per causa de l’excavació del pou de Sant Isidre,

segons les mateixes actes

Els usos del territori en temps antic i recent

El pla de Darrere la Serra, d’al·luvions quaternaris

Les Salinetes d’Almalafa (relíquia d’un antiquíssim llac salat, de quan es retirà la mar fa uns quants milions d’anys), ja s’explotaven en època islàmica, com més avall comentarem. Les pedreres d’algeps dels voltants del poble proveïen de materials els obrers de vila i els promotors d’obres de la ciutat de València en els segles XIV-XV.13 Per aquella època, també, els paraires o fabricants de draps de llana s’emportaven les argiles i margues bigarrades del triàsic (la “terra de paraire” o “terra sabonenca”, se’n diu encara) per a fer sabó i utilitzar-lo en els processos de rentatge i batanatge dels teixits.14 Ja en la plenitud del barroc, adquirí gran importància l’explotació de les pedreres de marbre de la partida de Millerola (mal anomenada “Niñerola”), entre Montserrat i Picassent. Així ho pogué comprovar el botànic Cavanilles l’any 1793:

1.1

Las cercanías de Niñerola son de yeso, que se beneficia y consume en la capital y otros pueblos. Las canteras están cubiertas de seis pies de tierra roxiza, algo gredosa: las orientales son de yeso melado duro, medio transparente, que se labra con facilidad y admite pulimento, aunque no tan permanente como el mármol. De ellas se sacaron las piedras para formar las estátuas y demás adornos que se ven en Valencia, en la fachada del Excelentísimo Señor Marqués de Dosaguas. Algunos llaman albastrite a esta materia, y los albañiles alabastro, que sirve para blanquear los templos y las habitaciones de gente acomodada.15 Els Estrets d’Alcalà amb la Cova Fumada al fons 13 Vegeu el document 1 de l’apèndix. 14 Segons la carta pobla del 1611 (document 3 de l’apèndix), era costum en època morisca que els oliers i saboners d’unes altres comarques visitaren Real i

Montserrat totes les setmanes per a vendre-hi oli i sabó, i per a comprar cendra de les mates del Bovalar, que elaboraven els veïns. Potser aquestes activitats d’intercanvi tingueren alguna relació amb l’extracció de terra sabonenca. 15 CAVANILLES, A.-J., Observaciones..., t. 2., p. 87.

geografia, histĂ˛ria, patrimoni

1.1

Els usos del territori en temps antic i recent

Partides del reg de la Mina (segle XIX)

1.1

El 1864 es descobrí, i s’explotà durant alguns anys, una mina de manganés, segons Carles Sarthou.16 Ja en els segles XX i XXI, són diverses les pedreres que extrauen i transformen pedres, argiles, graves i algeps per a subministrar-les al sector de la construcció. Pel que fa a l’agricultura, encara que hi predomina el secà, s’ha concedit molta importància al llarg dels segles a la recerca, gestió i explotació de les aigües de reg, que eixamoren diferents partides del terme. Les terres més arrimades a la bassa de Busqueïta presenten una ordenació en franges horitzontals de traçat irregular, molt característica del regadiu islàmic valencià. Aquests camps degueren constituir, en origen, l’horta de l’alqueria islàmica de Montserrat. Segles endavant, s’eixamplaria aquesta horta i començaria a aprofitar-se l’aigua de la desapareguda font de l’Om17 i del barranc de Martull, per a regar la partida Martull. En el segle XVI, segons el que podem deduir de la carta pobla del 1611. S’hi especifica que, ...per a regar les terres de la orta, se aja de guardar lo orde acostumat en esta fama: que per a regar les terres de la Orta [del Lloc], haja de tenir cascú l’aygua sis ores per tafulla, y per a regar totes les terres de la Orta del Camí de Torís [Busqueïta], aja de tenir cascú l’aygua dotze ores per a regar cada tafulla, y per a regar les terres del Camí de València, de la partida de Martull, aja de tenir cascú dotze ores de aygua per a regar cada tafulla, guardant-se orde de tanda y repartiment entre tots los que auran de regar, com és acostumat.18 Així les coses, s’hi observa que hi havia tres zones de reg diferenciades. En primer lloc, l’horta més antiga de Busqueïta, amb 56 tafulles o 88 fanecades d’extensió, repartides en dos sectors de 28 tafulles, Busqueïta i l’Algoroix. S’hi regava de les fonts del Camí de Torís i de la font del Pantà, mitjançant un pantant i una bassa, des d’on es regulava una tanda de 28 dies de reg en cas de tandeig, a raó de 12 hores per tafulla. Entre Busqueïta i Montserrat, s’estenia l’horta del Lloc o “del Poble” (84 tafulles, unes 132 fanecades), que estava menys dotada d’aigua segons la carta pobla, perquè es limitava a arreplegar en un pantanet i una bassa les sobres del sistema anterior. La tanda del lloc era de 21 dies, però la dotació només de 6 hores per cada tafulla. Finalment, estava l’horta de Martull o del Camí de València (28 tafulles, és a dir, 44 fanecades), que disposava de presa o pantanet propi sobre el jaç del barranc de Martull, aigües avall de la font de l’Om, i de bassetes de regulació. La tanda era de 14 dies, a 12 hores per tafulla com hem llegit més amunt.19 Notareu també que la documentació antiga parla de tafulles (mesura moresca) i no de fanecades forals valencianes. Tafulla (tahwïla en àrab) significa “camp” i variava en extensió segons la comarca. A la foia de Montroi, segons que ho hem pogut comprovar per la documentació antiga i el cadastre de 1940,20 la tafulla, que estigué vigent fins a mitjan 16 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto

Martín ed., Madrid, 1925, p. 251, n. 190. 17 Desapareguda per causa de les transformacions de terra efectuades per un particular l’any 1957, segons consta en ARPM, Actes de 1949-2000, ps. 31-32. 18 Document núm. 3 de l’apèndix. 19 El càlcul l’hem realitzat a partir del cadastre de la dècada de 1940, la documentació del segle XVII, la lògica aritmètica de la carta pobla del 1611 i la

fotografia aèria. 20 Per a majors detalls, us remetem al capítol relatiu a l’època musulmana.

geografia, història, patrimoni

1.1

segle XIX, equivalia a 4.200 colzes2 califals (1 colze linial = 55,727), que fan 1.304 m2. En total, potser no se sobrepassaren les 168 tafulles o 264 fanecades de regadiu –o més pròpiament, secà millorat– al temps de l’expulsió dels moriscos (1609). A més a més, el regadiu local era bastant precari, sotmés als cicles de sequera i només ajudat per basses de regulació, com la bassa morisca de l’Horta del Lloc o les Bassetes que documentem junt al barranc de Martull, allà pels anys 1632-1636.21 En la mateixa font documental, apareix la primera menció d’una horta de Soaira. El que vol dir que els colons fundadors del Montserrat valencià del segle XVII continuarien ampliant i millorant el regadiu. Potser fóra en la segona meitat del Sis-cents, època d’expansió agrícola i demogràfica, quan el veïnat decidira renovar el vell assut de Busqueïta (a 170 m d’altitud). Provarien a eixamplar la superfície de reg, amb un segon barratge, el denominat “pont” del Pantà (39,5 m de longitud i 2,70 de gruix), obrat en argamassa a 163 m d’altitud.22 Ben a prop d’aquest pantanet es troba el Pantà del segle XVIII, obrat en els anys 1774-1787, que tingué més èxit i major repercussió econòmica que els dos precedents. Tots tres pantanets aturen l’aigua del barranc de l’Algoroix, encara que el tercer pantà –el de l’època de la Il·lustració– tenia una major envergadura. És un mur de 25,3 m de longitud, per 3,30 m de gruix i 6,20 d’alçada, que retenia una extensió d’aigua de 90 hectàrees, contenint fins a 30.000 m3 d’aigua. A hores d’ara es troba reblit de sediments. Allà pel 1847 encara continuava en ple ús, segons un informe elevat per l’Ajuntament a la Diputació de València. Segons aquell plec de papers, els montserraters regaven aleshores de l’aigua de quatre preses o pantanets de barranc (Martull, Suaira, Busqueïta i el Lloc), i de l’aigua de tres fonts (Sant Isidre, l’Om i el Poll). Això no obstant, s’hi especificava que... ...las fuentes (...) son unos manantiales muy pobres, que generalmente en verano no prestan para el riego; las presas son unas pequeñas blasas para recoger el agua, pues de hilo no puede regarse y las acequias no pueden llamarse verdaderamente tales.23

El Pantanet de Montserrat 22

21 APPV, Protocol de Francesc-Martí Blasco, núm. 5.806, 1632, març 14; ídem, núm. 5.807, febrer 15. 22 Per a majors detalls sobre les obres hidràuliques de què tractem ací, vegeu HERMOSILLA, Jorge (dir.), La arquitectura del agua en el riu Magre. Alcalans-

Marquesat, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, València, 2004. 23 ADPV, E.3.1, leg. 76, exp. 1.344.

Els usos del territori en temps antic i recent Segons el mateix informe del 1847, els llauradors del poble regaven un total de 55 fanegues castellanes, xifra que equival a 444 fanecades valencianes. És a dir, que regaven un 40% més de terra que els moriscos del segle XVI –gràcies sobretot al pantà– però amb la mateixa precarietat de recursos hídrics. Per aquesta raó, el veïnat, acabat d’emancipar-se de la tutela feudal del ducat de Villahermosa, havia acordat el 1842 la realització d’un ambiciós projecte hidràulic. Ens referim a l’excavació de la Mina de la Mare de Déu de l’Assumpció, que es portaria a terme durant els anys 1848-1849.24 El resultat fou una mina o galeria oberta junt al camí de València, a la partida de Suaira (2 m d’alçada x 1,6 m d’amplada), que penetra per davall de terra i es bifurca en dues galeries més, de 361 m i 350 m respectivament. Aquestes mines, ventilades per respiralls oberts a l’exterior en forma de pous, captaren els aqüífers de Darrere la Serra (3.000-4.000 l/m)25 i els afegiren a les aigües procedents de la font de l’Om i el barranc de Martull. Se’n beneficiaren 201 regants o hereters de les partides de Martull, Suaira i el Dorador (el Mas de Sant Josep), que posseïen un total de 1.072,75 fanecades de terra.26 L’obra bonificadora es completà l’any 1851, el de la redacció de les ordinacions del reg, de la següent manera: S’aprofità l’aigua sobrant de la Mina per a transferir-la a les hortes de la banda de ponent del poble, les de Busqueïta i el barranc de l’Algoroix, mitjançant una canal que travessava des del camí vell de València (Suaira) fins al Pantà, per darrere del nucli de població. Així les coses, el 1878 consta que hi havia dos regs o hortes diferenciades, que es beneficiaven de l’aigua de la Mina: l’horta de la Mina en sentit estricte, que comprenia les partides de Martull, Suaira i el Dorador, i l’horta del Pantà, que comprenia Busqueïta, el Lloc i les Eres. En total, 1.282 fanecades i un quartó es beneficiaven en major o menor mesura de l’aigua de la Mina.27 La distribució es realitzà a través de tres séquies majors: la séquia de la Canal, que travessava el barranc de Martull per dalt d’un arc de mig punt, de rajola a cara vista; la séquia del Rajolar (hui reemplaçada pel reg de la Providència), que travessava per baix del poble per a regar el Rajolar, i la séquia de Busqueïta, que portava l’aigua per darrere del poble, fins a les basses de la vora del barranc de l’Algoroix. Les ordinacions de la comunitat de la Mina-la font de l’Om daten del 1851.28 En elles s’especificà al detall com havia de funcionar la societat i com s’havia d’administrar l’aigua. La Junta de Regiment es constituiria d’aleshores endavant per un sequier-president i quatre síndics, en representació de les quatre grans partides beneficiades per la Mina: el síndic de Busqueïta, el síndic del Lloc, el síndic de Suaira i el síndic de Martull. Els articles 36-38 es fan ressò de la minuciositat i cerimònia que requeria l’assumpte de l’aigua en temps de sequera i de tanda a torn rigorós:

1.1

Art. 36. Habrá una arca de tres llaves, en la que custodiarán cuatro reloges de arena enteramente exactos, para comprobación de los casos dados, y dichos reloges serán de media hora uno, otro de cuarto y medio, otro de un cuarto y otro de medio cuarto. Cada una de las tres llaves serán guardadas por el cequiero, el síndico de mayor edad y por el que haga las veces de secretario de la junta (...). Art. 38. El relogero llevará un banquillo de madera con tres pies de apoyo y un palmo de altura, que colocará en parage a propósito, y sobre él pondrà el reloj de arena. 24 25 26 27 28

ADPV, E.3.1, leg. 83, exp. 1.514. HERMOSILLA, J. (dir.), La arquitectura del agua..., p. 126 i ss. ADPV, E.3.1, leg. 83, exp. 1.514. ARPM, Registro de inscripción y traspasos de la Comunidad de Regantes de la Escavación, en término de Monserrat. Año 1878, vol. 1. ORDENANZAS para el régimen y buen uso de las aguas de la escavación del lugar de Monserrat, Tipogr. de Gimeno, València, 1851; reimpreses per Tipogr. de José Doménech, València, 1868.

geografia, història, patrimoni

1.1

Poques dècades després d’haver-se regulat el sistema de reg de la Mina, Francesc Campos Almerich i tretze propietaris més excavaren una xicoteta mina (300 litres/min.) aigües avall del Rajolar i constituïren la comunitat de l’horta de la Marjal, amb un total inicial de 15 fanecades i 3 quartons (1873).29 Aquesta última societat de regants eixamplaria el reg i reformaria les ordinacions l’any 1896, per a regar les partides de la Marjal, les Salinetes i l’Oliverar de Fondos.30 Precisament, el mateix any 1896 s’encetaren les gestions per a fusionar en una sola administració i una sola comunitat totes les aigües de les comunitats del Pantà i de la Mina. Les negociacions conclogueren l’octubre del 1903, quan es constituí la Comunitat d’Aigües de Montserrat.31 Es donava aleshores la circumstància que les aigües del Pantà havien perdut utilitat per al reg, atés que les havien canalitzades per a l’abastament urbà del poble des de l’any 1859.32 Amb la qual cosa –segons les ordinacions unitàries del 1903– només estaven disponibles per al reg uns escassos sobrants del Pantà. A més a més dels mencionats progressos comunals, la iniciativa privada havia contribuït modestament a l’eixamplament del regadiu local, mitjançant minats (alcavons, galeries de captació) que treien l’aigua de les entranyes de la terra per omplir algunes basses disperses pel terme. Algun d’aquests sistemes devien ser d’allò més antics, potser de temps dels moros. Per exemple, la font i bassa de Manyes ens remet a Jaume Manyes, un dels repobladors del segle XVII, que fou justícia del lloc de Montserrat l’any 1624.33 Més recents en el temps, de la primeria del segle XX, són les diverses nòries, sénies metàl·liques que elevaven l’aigua del subsòl (a 3 o 4 m de fondària) per a regar minúscules heretats, com ara la de l’Oliverar de Fondos, la dels Bomba, la del Morret, la de Trinitàrio, la del Sabater, la dels Pelosses, etcètera.34 Calgué esperar, tanmateix, a la dècada del 1920 per assistir a la inauguració dels primers vapors, motobombes a vapor que poc després serien accionades per motors elèctrics. Els pioners foren el vapor de Josep-Maria Marco i el vapor del Tio Pavo, ambdós emplaçats al pla de Darrere la Serra, i acusats d’haver-se xuplat una part substancial de l’aqüífer de la Mina. Durant la II República, s’instal·laren el motor de la Peça, a la peça del Maset, anant als Xarcons, i el motor dels 68, Darrere la Serra.35 S’encetava així, a les partides de Darrere la Serra i el Maset del Pou, un procés de bonificació d’antics secans que no ha cessat d’incrementar-se en les últimes dècades. L’any 1947 consta que es regaven en terme de Montserrat 1.563 29 30 31 32 33 34 35

ARV, Protocols notarials de Frederic Mir, núm. 11.004, fs. 153-158. HERMOSILLA, J. (dir.), La arquitectura del agua..., p. 126 i ss. ORDENANZAS de la Comunidad de Aguas de Monserrat, aprobadas por la Junta General de 20 de diciembre de 1903, Tipogr. de B. Cuenca, Alzira, 1904. ADPV, E.14.2, llig. 34, exp. 819. APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1624, setembre 5. Vegeu HERMOSILLA, J. (dir.), La arquitectura del agua..., p. 126 i ss. BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990. Vegeu també el doc. 21 de l’apèndix del llibre.

Els usos del territori en temps antic i recent fanecades, un 22% més que l’any 1851, en temps de la inauguració de la Mina.36 Des del 1955 el motor de la Providència proporcionaria aigua per a regar el Rajolar (antiga partida de la Mina). En la dècada de 1960 es produirien unes altres iniciatives particulars en aquest sentit, començant pel motor de la Societat de Regants “El Porvenir” (més de 300 socis), que treia 8.500 l/min (desembre del 1962).37 Però la vertadera proliferació de pous a motor, amb sistems de reg més moderns i amb una major incidència transformadora del paisatge, s’hauria de produir en dècades recents. El 1984, els regants de Montserrat signaren un conveni per a poder bombejar i elevar, des del jaç del Magre, fins a 5 . 0 0 0 l/min d’aigua procedent del pantà de Forata. Simultàniament, en el període 1980-1997, es constituïren diverses comunitats de regants que aprofitaven l’aigua de pous emplaçats fonamentalment al nord de la serra del Castellet i en direcció a Torrent. En total, l’any 1997 foren comptabilitzades 21 societats de regants, que aplegaven entre totes 7.630 fanecades de reg. 38 A aquestes dades últimes, caldria afegir que les aigües de la depuradora són Refrescant aprofitades des del 1999 per 39 172 comuners de Montroi, Real i Montserrat per a bonificar 290 ha de nous regadius. L’any 2002 foren censades en terme de Montserrat quasi 7.900 fanecades de regadiu (656 ha, concretament),40 encara que potser ara mateix n’hi haja unes quantes més. Comptat i debatut, bé és pot afirmar que, entre el 1950 i el 2005, el regadiu montserrater ha multiplicat la seua extensió per cinc. 36 37 38 39 40

HERMOSILLA, J. (dir.), La arquitectura del agua..., p. 48. L’any 1952, n’eren ja 1567,5 les fanecades de reg (AMM, Informe sobre l’agricultura local, 1952). GARÍN LLOMBART, Felipe, Monserrat de Carlet (Valencia). Trabajo de etnología, mecanoscrit inèdit, 1963, p. 32. AMM, Expedient de determinació de zones de regadiu, 1997. HERMOSILLA, J. (dir.), La arquitectura del agua..., ps. 63-64. Ibídem, p. 13.

1.1

geografia, història, patrimoni

1.1

Descansant a la porta de l’església, després d’una jornada laboral (1950)

Els usos del territori en temps antic i recent No obstant totes aquestes dades, cal recordar que el paisatge agrícola de Montserrat, durant segles, ha estat un paisatge de predomini clar del secà mediterrani, dedicat a la ramaderia i al cultiu extensiu dels cereals, l’olivera, la vinya i la garrofera. Aquest secà seria aprofitat molt precàriament per les primeres cultures que ocuparen el territori, els homes de l’edat del bronze i els ibers. Tanmateix, la situació canviaria en època romana, quan s’aprofitarien més intensament els fèrtils plans quaternaris del terme. Concretament, sembla que fou transformat i parcel·lat acuradament –amb intervenció d’agrimensors experimentats– un requadre de terres de Darrere la Serra, entre el camí del Corral de Xupeno i la carretera de Torrent. El requadre, de 710 x 710 m està retallat minuciosament per línies perpendiculars i molt ben mesurades, que desdiuen de la resta del parcel·lari dels voltants. Només cal fixar-se en la traça del camí del Corral (una línia rectíssima, d’uns 710 m) per a trobar l’eix major o kardus d’allò que fou una centuriació romana. Fet i fet, el cantó sud-est de la centúria l’ocupa una vil·la romana, de la qual tractarem en la part històrica del llibre. Aquesta mena d’intervencions, les centuriacions romanes, no són estranyes en territori valencià: les hi trobem a l’Horta de València, al pla de Villena, al pla de Xàtiva, al voltant de la Via Augusta, etc.41 El que sobta, però, és trobar-nos ací la petja d’un requadre aïllat d’1 centúria romana (= 400 actus quadrats = 606 fanecades), dividit –segons que es pot reconstruir amb facilitat– en quatre franges paral·leles de 100 actus2 cadascuna (sentit NO-SE) i vinculat a la solitària vil·la rústica imperial del Maset del Rector (segles I-III dC).42 Els musulmans, en canvi, optaren durant els segles VIII al XVI per desenvolupar hortitxoles d’agricultura intensiva (Busqueïta, l’horta del Lloc, Martull...), vinculades a preses i minetes de reduïda dotació. Aquest treball d’horticultura, se suposa que el compaginarien amb la ramaderia de subsistència, l’algepseria, la salineria, i la recol·lecció d’olives i garrofes d’un secà escassament llaurat. Una notícia referent a Montroi, de l’any 1308, ens informa que els moros de la foia desconeixien fins aquell moment el cultiu de la vinya. El mateix document indica que s’hi acabaven d’incorporar a la viticultura, suposem que per la creixent demanda de vi que generava la ciutat de València, poblada des de feia dècades per cristians.43 Potser fóra en aquest moment quan es plantà de vinyes la partida de l’Algoroix, nom que, com més avant explicarem, significa en àrab “els Mallols”, “les Vinyes Noves”. Un altre topònim anterior a l’expulsió i relacionat amb la viticultura és el dels Pansers, assecadors de pansa vinculats a l’horta morisca del Lloc.44 En qualsevol cas, ens consta per altres fonts que la vida econòmica del llogaret musulmà de Montserrat era d’allò més precària, orientada més que res a la supervivència i llastrada per la situació de superpoblació. En contrast amb això, l’assentament de colons valencians i aragonesos del 1611 comportà l’enlairament d’una agricultura comercial basada en la venda dels excedents de vi i de seda. Proliferaren durant els segles XVII i XVIII les vinyes, per a fer vi en trulls familiars, i els morerars, per a alimentar els cucs de seda de les andanes de les cases. La collita de vi dels anys 1627-1631 oscil·là entre els 1.200 i els 1.800 cànters, amb una mitjana de 1.415 cànters (152,4 Hl, a raó de 10,77 litres el cànter) per a un poblet de 20 famílies com era el Montserrat d’aleshores. Els colliters de Real de Montroi produïen simultàniament poc més de 1.000 cànters i els de Torís vora 3.000.45 Aquestes xifres inicials cal advertir que es multiplicarien amb escreix durant el segle XVIII.

1.1

41 Vegeu, entre altres treballs, ROSSELLÓ VERGER, Vicenç M., Estudios sobre las centuriaciones romanas en España, Universidad Autónoma de Madrid, Madrid, 1974;

PINGARRÓN SECO, Elena, Rastreo de una “centuriatio” en la zona sur de la Huerta de Valencia, dins Cuadernos de Geografía, 29, València, 1981, ps. 161-176. 42 D’aquest jaciment i d’uns altres d’època romana, tractarem en el capítol corresponent. 43 JAVIERRE MUR, Áurea L., Privilegios reales de la Orden de Montesa en la Edad Media. Catálogo de la serie existente en el Archivo Histórico Nacional, Junta Técnica

de Archivos Bibliotecas y Museos, Madrid, s. d. (1955?), ps. 78-79. 44 APPV, Protocol de Francesc-Martí Blasco, núm. 5.806, 1632, març 14. 45 Segons FELIPO ORTS, Amparo, Producción y consumo de vino en el País Valenciano durante el siglo XVII: los manifiestos de 1627-1631, dins Saitabi,

XXXV, València, 1985, ps. 127-150 (p. 137).

geografia, història, patrimoni

1.1

Pel que fa a la seda, l’any 1738, els de Montserrat pelaren 450 càrregues de fulla, que donaren per resultat 675 lliures de seda (238,3 kg); quantitat insignificant si la comparem amb les 5.260 lliures produïdes per Carlet, o amb les més de 100.000 que produí el mateix any el terme d’Alzira.46 Els notaris de Real de Montroi del segle de les perruques diferenciaven sovint entre una plantada de moreral, és a dir, un camp tot plantat de moreres, d’una rodada de moreral. Això vol dir que, per norma general, el qui podia aprofitava tots els marges frontalers del camp per a plantar-los, rodant rodant, de moreres; encara que tinguera plantat el camp d’oliveres, vinyes o sembrats de blat. Així les coses, el 1785 predominava ací una agricultura promíscua i diversificada de trigo, cebada, panizo, vino, seda y legumbres, segons un repertori geogràfic de l’època: l’Atlante Español de Bernat Espinalt.47 Més detalls al respecte ens aporten les Observaciones del botànic Antoni Cavanilles (1793), quan comenta que, a Montserrat... ...no hay más que 100 jornales de huerta, regada con fuentes; todo el resto es secano, plantado de viñas, olivos y algarrobos, muchos de éstos aún jóvenes, y casi todos con inxerto macho. Es grande la pasión que tienen los de este pueblo al cultivo de las viñas, y se colige de que, en 16 años han quadruplicado el fruto.48 Explicava també l’il·lustrat observador que la causa d’aquesta febre vitivinícola era deguda a l’increment constant dels preus que pagaven pel vi els fabricants d’aiguardent. Les collites de Montserrat, segons la mateixa font, ascendien aleshores a 30.000 cànters de vi, 500 arroves d’oli i 2.000 de garrofes, 700 cafissos de blat i 40 de dacsa, i 600 lliures de seda.49 Superada la crisi del període 1801-1814, marcada entre altres esdeveniments per la Guerra del Francés, la prosperitat vitivinícola de Montserrat atrauria inversors procedents de València, que adquiririen extenses heretats i, en el millor dels casos, establirien masos en el terme. D’aquesta època són els experiments de burgesos lletraferits, com Rafael Martínez de Valiente, per a millorar la qualitat dels vins de Montserrat (1826).50 46 FRANCH BENAVENT, Ricardo, La producción de seda en el País Valenciano durante el siglo XVIII: distribución geográfica y evolución, dins Noticiario

de Historia Agraria, 8, Múrcia, 1994, ps. 67-98. 47 ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español, o Descripción general de todo el Reyno de España, t. VIII (“Descripción del Reyno de Valencia”), Impr. de Hilario

Santos Alonso, Madrid, 1784-1786; reimpr. facsímil de la IVEI, València, 1988, p. 142. 48 CAVANILLES, A. J., Observaciones..., t. 1, p. 164. 49 Per a majors detalls, us remetem al document 11 de l’apèndix. 50 Document 14 de l’apèndix.

1928

Els usos del territori en temps antic i recent A mitjan segle XIX, al temps que desapareixia del mapa la morera (per causa de la malaltia de la pebrina),51 s’incrementaria la colonització de secans per a plantar-los de vinyes. Segons el diccionari geogràfic de Madoz, en la dècada del 1840 hi havia 4 masos al terme, un territori que produïa blat, dacsa, vi, oli, garrofes i llegums. Però la vinya era, sens dubte, el cultiu més cotitzat, més interessant econòmicament. Segons una estadística del 1858, al terme de Montserrat hi havia 312 fanecades de terra campa, 60 de dacsar, 3 de creïlles, 4 de naps, 3.003 d’oliveres i 5.453 fanecades de vinya. Doncs bé, aquestes vinyes de Montserrat, que ja ocupaven el 62% de la terra llaurantia, produïren 1.011 arroves de raïm de plaça, valorades en 3.033 rals de billó; 12.493 arroves de vi (149.916 rals) i 3.027 arroves d’aiguardent (90.810 rals). Comptat i debatut, l’activitat vitivinícola concentrava el 82% de la renda agrícola local.52 Montserrat era, definitivament, un poble de vinyes, de vins i de misteles. La situació de monocultiu es prolongaria en el temps fins a la crisi de la fil·loxera, que s’esdevingué a la vall d’Alcalà al voltant del 1908. La plaga fito-sanitària de la fil·loxera era deguda a un cuquet nord-americà que en les dècades precedents havia devorat les vinyes franceses, tot i contribuint a l’auge de la viticultura valenciana. Ara, tanmateix, s’havia propagat per les nostres comarques, fins arribar a Torrent el 1907, a partir d’un focus d’infecció localitzat a Xiva (1906). Finalment, durant l’any 1908, es propagà la plaga des de Torrent fins a Carlet i destruí quasi totes les vinyes.53 Superat el trauma de la dècada del 1910, que fou un temps d’emigració i de replantada dels camps amb peus de cep americà, la dècada de 1920 es tornà a normalitzar la producció vitícola. S’hi introduïren amb força noves varietats de raïm de plaça, destinades al consum en fresc, com eren el moscatell i la planta nova, i es plantaren també ametlers i albercoquers com a cultius comercials.54 Al voltant del 1950, les vinyes tornaven a ser el conreu hegemònic. Ocupaven més de 1.500 ha, destinades a la producció anual de 750.000 kg de raïm de plaça, 1.000.000 de kg de moscatell per a elaborar mistela, i 750.000 kg de raïm de vinificació.55 La resta de terres es repartien entre garroferes, oliveres, ametlers, els primers tarongers (4 ha), cereals de tota mena, creïlles, pésols, bajoquetes, moniatos, cebes, cacauets i herba d’alfals.

1.1

1928 51 Les ordinacions de guarderia rural del 1845 encara fan referència a la collita de la seda (ADPV, E.11, llig. 10, exp. 367), però les dades estadístiques del

1858 (ADPV, C.3.7, caixa 5, Partit de Carlet, 1858) ens indiquen que aquesta collita era ja ben escassa. 52 ADPV, C.3.7, caixa 5, Partit de Carlet, 1858 53 PIQUERAS, Juan, Historia y guía de los vinos valencianos, Generalitat Valenciana, València, 1986, p. 85. 54 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto

Martín ed., Madrid, 1925, p. 251. 55 AMM, Pla preparatori del 1952 per al Pla Triennal del 1953-1955, f. 11.

geografia, histĂ˛ria, patrimoni

1.1

Cavant

Llaurant

Segant

Els usos del territori en temps antic i recent

1.1

Veremant

Triant ra誰m

geografia, història, patrimoni

1.1

El taronger passà a ocupar 230 ha el 1965,56 312 ha el 1970,57 en vespres de la constitució d’una Cooperativa (1972-1973), que es dedicaria sobretot a l’afer del raïm i del vi. No debades, la vinya hi ocupava encara 1.375 hectàrees (el 34% de la terra llaurada), la major part de les quals era de ceps de moscatell de Màlaga. La resta es repartia entre planta nova, cardinal i rosetti.58 Segons una altra estadística del 1979, Montserrat era el cinqué productor valencià de raïm de plaça, just per darrere de Godelleta, la Pobla del Duc, Benigànim i Xiva.59 Aquell mateix any, s’havien exportat 165 tones de moscatell a la resta d’Espanya, 31 tones a Alemanya, 10 tones a França, 11 tones als Països Baixos i 111 tones més a Suïssa;60 la qual cosa ens proporciona una idea de les dimensions internacionals que, durant el darrer franquisme i la transició, havia anat adquirint l’agricultura comercial de Montserrat.

Excursió al camp

56 57 58 59 60

AMM, Nomenclàtor provincial del 1974. BEÜT, Emili – PLA, Enric, Monserrat, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1972, t. 7, ps. 192-193. ANÒNIM, Trabajo de campo sobre Monserrat, Mecanoscrit inèdit de l’AMM, s. d., signatura 1.070/2. FABRA COSCOLLÁ, Manuel, El cultivo del moscatel en la zona de Monserrat, Mecanoscrit inèdit de l’AMM, any 1981, signatura 1.070/3, p. 8. Ibídem.

Els usos del territori en temps antic i recent En les últimes dècades, la Cooperativa Agrovinícola s’ha modernitzat, ha renovat bona part de les instal·lacions (2000) i comercialitza vins de qualitat des del 2001 (vi blanc fermentat en bótes de roure americà, de la marca Tossal), a banda de la tradicional mistela de moscatell. La “mistela de Montserrat” ha sigut qualificada pels enòlegs com una de les millor aconseguides del País Valencià, per la qualitat de la terra, i perquè la proximitat del mar permite la entrada de vientos frescos y húmedos del Mediterráneo, proporcionando la máxima calidad a sus uvas.61 Això no obstant, la superfície dedicada a la vinya s’ha reduït considerablement, en part per l’extensió de nous regadius de pous, per a donar lloc a tarongerars (584 ha el 2002), camps de fruiters (69 ha)62 i... xalets d’urbanitzacions. Una altra activitat tradicional practicada en el terme de Montserrat durant segles, a banda de les indústries extractives i l’agricultura, ha estat la ramaderia. Les notícies més antigues de què disposem es remunten a temps dels moros: l’any 1510, el poble comptava amb 38 cases, que reunien entre totes 910 caps de bestiar, enfront de les 2.247 pècores que posseïen les també 38 famílies de moros de Montroi, o de les 2.369 que es repartien per les 48 cases que tenia aleshores

1.1

El carro, per a transportar persones i collites 33 61 SOLER CARNICER, José, Nuestras tierras, Vicent Garcia eds., València, 1986, p. 107. 62 HERMOSILLA, Jorge (dir.), La arquitectura del agua en el riu Magre. Alcalans-Marquesat, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, València, 2004, p. 13

geografia, histĂ˛ria, patrimoni

1.1

Conflicte pel dret de pas dâ&#x20AC;&#x2122;una canyada (1879) 34

Els usos del territori en temps antic i recent Real de Montroi.63 L’any de l’expulsió dels moriscos, quedaren abandonats al terme montserrater els cinc corrals que hi havia, els quals reaprofitats immediatament pels colons cristians: el corral de la dreta del Camí de Carravarra (Calabarra) se’l quedà Joan del Campo; el de l’esquerra del mateix camí, Francesc Lòpez; el situat a la mà dreta del Camí de Hiba, Jaume Manyes; un dels dos corrals del Pinar de Olaicar, Francesc Pèrez, i l’altre corral del mateix pinar quedà buit (dades del 1626).64 L’avançat grau de desforestació del territori i la baixa densitat poblacional afavoriren durant el segle XVII les pràctiques ramaderes. La carència d’arbres s’accentuà aleshores pel balafiament que en féu entrampada família senyorial. Per exemple, el mateix any 1626, el comte del Real, Pere Sanches (olim Ximén Pèrez de Calataiud), havia venut per 350 lliures tots los pins del present terme del condat de Real y varonia de Monserrat, a una companyia de carboners biscaïns (euskalduns, bascos) assentada a València i dirigida per un tal Martín Sanz, de Gasteiz (Vitòria).65 Més endavant, durant el segle XVIII, l’expansió demogràfica i vitivinícola dificultà les relacions entre ramaders i agricultors, i calgué instituir una Taula o Salva dels Ramaders, on cada últim dia de mes s’escoltaven les queixes dels llauradors i se’ls indemnitzava –si demostraven tenir raó– pels danys causats en els camps pel bestiar.66

1.1

A mitjan segle passat, diversos veïns criaven vaques a casa

63 GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, El censo de 1510 y la población valenciana de la primera mitad del siglo XVI, dins Cuadernos de Geografía, 18, València,

1976, ps. 49-66. 64 APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1626, gener 12. 65 Ibídem, 1627, desembre 25. 66 Aquesta taula, que també existí en unes altres localitats valencianes, continuava vigent l’any 1880, quan foren redactades les ordinacions municipals:

CAMPOS AÑÓN, Marcos, Una norma centenària, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 32, Montserrat, 2002, ps. 24-25.

geografia, histĂ˛ria, patrimoni

1.1

Projecte de reforma del MolĂ Nou (1846)

Els usos del territori en temps antic i recent A mitjan segle XIX –com veurem en el capítol corresponent– la situació hauria de ser cada vegada més conflictiva. No sols pel que fa a la relació dels llauradors amb els ramaders del poble, sinó també amb els ramaders transhumants que baixaven tots els anys des de la Serrania de Terol i Conca a fer la hivernada, és a dir, a arrendar les pastures del terme, del dia de Tots Sants al 30 d’abril. Durant els segles XIII al XVIII, foren els barons de Montserrat els qui arrendaren tots els anys aquestes pastures, excepte el bovalar o reserva local. A partir de mitjan segle XIX, se n’encarregà l’Ajuntament i, durant el franquisme, la Hermandad de Labradores. Per a fer efectiu l’arrendament, es fixava un límit de caps de bestiar transhumant (uns 2.000) i es dividia el territori local en quatre quarts, un dels quals quedava reservat –com el bovalar medieval– per al proveïment de la carnisseria del poble.67 En la mitjania del segle passat, hi proliferaren també algunes granges de porcs (415 caps el 1960, 850 el 1970) i d’aviram (12.000 aus de corral, el màxim, l’any 1960), i era molt corrent que la gent criara alguna vaca i conills als corrals de les cases.68 L’activitat industrial a Montserrat és molt més recent que les anteriors, si exceptuem tot allò referit a l’extracció de minerals. Segons unes dades de 1958, les pedreres de terra argilosa ocupaven 7 treballadors, que extreien 12.000 tones anuals. Hi havia, a més a més, una fábrica de ladrillo hueco, una de mosaicos, una de yeso, tres talleres de construcción de carros, dos de reparación de bicicletas, cuatro carpinterías, dos molinos, seis hornos y una herrería.69 Consta també que, pel 1952, la fàbrica d’algeps de San José en produïa uns 3.000 m3 a l’any, i que els mestres d’aixa o fabricants de carros del poble atienden a las necesidades de la población y trabajan algo para los pueblos limítrofes. També hi havia aleshores set almàsseres de fer oli, diversos trulls i cellers particulars de vi, i dues trituradores de pinso.70 En dècades successives, i a partir d’aquest punt de partida, s’hi desenvoluparien les més diverses indústries de la fusta (xapes, taulers, portes, mobles...), la construcció (marbres i granits, asfalts, taulells, rajoles, àrids, algeps...) i els productes apícoles, per influència dels pobles veïns de Montroi i Real. Així es valorava l’evolució del poble entre el 1940 i el 1980, en un treball d’anàlisi econòmica realitzat en aquesta darrera data:

1.1

Dentro del sector secundario, la industria reviste poca importancia, a pesar de contar con cinco canteras de arena y tierra arcillosa englobadas en el grupo de minería; cuatro fábricas de cerámica y 10 empresas de la construcción. En el comercio, dentro del ramo de la alimentación, el número de tiendas es de 26, y un supermercado-autoservicio. Han desaparecido algunas por la existencia de grandes supermercados en la capital. Hay una relojería-joyería, una tienda de muebles, una zapatería, una tienda de electrodomésticos y sucursal Citroën de venta de automóviles. Bancos: existe una sucursal del Banco de Valencia y otra de la Caixa d’Estalvis, además de varios corresponsales de distintas entidades bancarias. Hostelería: En el año 1936 había dos casinos, un bar, dos tabernas y una fonda; mientras que en 1974 hay dos casinos-sociedad y diez bares, y una horchatería. Y, en 1980, 3 pubs.71 67 Vegeu el document 21 de l’apèndix. I, per a contextualitzar millor, SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Montroy. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de 68 69 70 71

Montroi, 2004. AMM, Informe per al nomenclàtor provincial del 1973. DICCIONARIO Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, t. 12, 1960, p. 508, s. v. ‘Monserrat’. AMM, Informe del 1952 preparatori del Pla Triennal de 1953-55, p. 15. FUENTES PÉREZ, Amparo, Estudio monográfico sobre Monserrat, Mecanoscrit inèdit de l’AMM, 1980, signatura 1.070.

geografia, història, patrimoni

1.1

Així mateix, molts joves del poble havien trobat faena a les fàbriques i les oficines d’Almussafes, València, Catarroja, Real de Montroi, Picassent, etc. Tot plegat féu retrocedir el caràcter eminentment agrícola que fins aleshores havia caracteritzat l’economia. A més a més, la proliferació de segones residències en les últimes dècades ha contribuït a la revitalització de les indústries i professions relacionades amb la construcció, alhora que s’hi animava la vida comercial i el sector dels serveis en general. A hores d’ara, a l’entrada del segle XXI, es pot dir que l’economia de Montserrat presenta un interessant grau d’activitat i de diversificació.

El nom, els orígens i l’evolució del poble

1.2. EL NOM, ELS ORÍGENS i L’EVOLUCIÓ DEL POBLE L’Ajuntament de Montserrat, en un memorial redactat l’any 1952, justificava l’origen i significat del nom del poble dient que aquest está emplazado en la vertiente de la Sierra “el Castellet”, que, cortada en forma de diente de sierra por el Portell, parece ser dio motivo al nombre con que se le denomina, equivalente en castellano a “Monte Serrado”.72 Amb posterioritat, els filòlegs i els historiadors han explicat sovint que l’adjectiu llatí serratu(m) fa referència a la silueta de la muntanya, erosionada formant com si foren les dents i les mosses d’una serra de fuster. L’etimologia més lògica seria, doncs, aquella que diu que el nom del poble de Montserrat deriva del llatí vulgar MONTE SERRATU, “la Muntanya dentada com una serra, el Mont Serrat”.73 El document escrit més antic que parla de Montserrat es remunta, no a l’època romana, ans als temps de Jaume I el Conqueridor. Ens referim a l’assentament del Llibre del Repartiment, datat l’any 1240, on es parla de l’alqueria que es troba als peus del castell de Montserrat (castrum de Montserrat), és a dir, que el nom de “mont serrat” s’aplicava abans que res a la muntanya i a la fortalesa que n’ocupava el cim, i que l’alqueria prendria el nom de la serra pel fet d’estar “situada als seus peus”: sitam ad pedes eius, com ens indica el mateix document, redactat en llatí.74 Dos anys després, en la donació que féu Jaume I de l’alqueria al cavaller Ximén de Tovia, torna a figurar Montserrat, amb la –t– etimològica o cultista. El mateix any de la donació, el 1240, fou redactat i publicat el text original dels Furs de València, el corpus legislatiu pel qual s’havia de regir el Regne de València, acabat de constituir com a tal. El text foral, redactat així mateix en llatí, fa constar en la rúbrica segona del llibre primer que el terme de la ciutat de València hauria d’arribar pel sud-oest usque ad Montem Serratum, és a dir, “fins al Mont Serrat”. En canvi, la traducció al valencià del text llatí, realitzada unes dècades més tard, fa arribar el terme de la ciutat entrò en Munserrat, recollint de viva veu la pronúncia local d’aleshores, amb el tancament de l’–o– en –u– i l’emmudiment de la –t–. Perquè, segons la norma fonètica, consonant sonora (n) més aplec de dues consonants sordes (ts), igual a sonora més sorda (ns).75 Durant l’edat mitjana, els diferents escrivans i notaris dubtaran a l’hora d’escriure Monteserratum (en llatí),76 Montserrat o Monserrat, però en quatre de cada cinc casos escriuran Montserrat amb la –t– etimològica del llatí, per tractar-se de persones formades en la gramàtica llatina. També trobareu que, en diverses ocasions, escriuran simplement Monserat, amb una sola –r–, perquè no hi havia una norma ni un criteri clar per a representar el so de la doble –rr–. Així les coses, el notari Berenguer Comet escrigué Monserrat (1412), mentre que l’escrivà de la Cort del Justícia Civil de València, persona més formada que l’anterior, escrigué castell e loch de Montserrat (1422). El notari Joan de Caldes, persona de confiança del baró, escrivia aleshores Montserrat (1427). Cert escrivà de la Cancelleria Reial de la Corona d’Aragó –que eren dels millor formats de l’estat– escrigué també Montserrat l’any 1438. Un altre funcionari de la Batlia General del Regne de València, escrigué també Montserrat, l’any 1463. Això no lleva, però, que un altre escrivent del mateix despatx parlara uns anys endavant (1489) del loch de Monserat. Tanmateix,

1.2

72 AMM, Informe del 1952 preparatori del Pla Triennal de 1953-55, p. 20. 73 Vegeu CAMPOS AÑÓN, Francisco Ramón, Aproximación al origen y evolución del nombre de Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal

de l’Ajuntament de Montserrat, 14, Montserrat, 1988, ps. 12-13. 74 Les diferents edicions del Repartiment coincideixen en transcriure Montserrat amb –t–. Cfr. FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València,

Vicent Garcia eds., València, 1979, assentament núm. 2.256; CABANES, María Desamparados – FERRER, Ramón, Llibre del Repartiment de València, Anubar, Saragossa, 1979. 75 COLON, Germà – GARCIA, Arcadi (eds.), Furs de València, Barcino, Barcelona, 1970, p. 109. 76 Per exemple, el 1294, quan es nomena l’església de Monteserrati (ADV, Lligall 33, Testaments, 2).

geografia, història, patrimoni

1.2

l’escrivania de la Cort del rei Ferran el Catòlic no dubtà a l’hora de traduir “el castell i lloc de Montserrat” per l’expressió llatina de castro et loco de Monteserrato, l’any 1512.77 Filant més prim encara, i per evitar alguna confusió, el recaptador comarcal de l’impost del morabatí del 1499 escrigué Montserrat d’Alcalà, en referència al castell, el riu i la vall Montserrat en els Furs de València d’Alcalà, on es trobava i es troba localitzat el poble.78 Durant els segles XVI-XVII, es produiria una doble tendència. D’una banda, la pronunciació local tendiria a obrir l’–e– en –a– (sembla que els moriscos deien Monsarrat, Munsarrat o Munsarat). Això pot deure’s a la divulgació d’una falsa etimologia, segons la qual el nom del poble s’assemblaria molt a l’adjectiu àrab mutsärrär, “alegrat, content, feliç”.79 D’altra banda, en la mateixa època es deixaria notar la influència de la llengua i la literatura castellanes, on el nostre poble i el monestir català de Montserrat apareixien quasi sempre escrits sense la –t–, que tan difícil d’encaixar hauria resultat per al lector castellà. Així les coses, quan els moriscos del poble foren desarmats, l’any 1563, l’escrivent de torn escoltà que aquell poble s’anomenava Monsarrat. Una transcripció semblant, Monserat, és la que trobem en un procés criminal del 1561.80 Per la seua banda, el cronista Martí de Viciana, que publicà en castellà la seua Crònica de València l’any 1564, es referí al nostre poble com Monserrat. Pocs anys després, un altre cèlebre cronista, el xativenc Gaspar Escolano, castellanitzaria per primera vegada el nom com Monserrate en la seua Història de València (1611).81 En contrast amb aquesta actitud castellanitzadora, trobem el cas del jurista Jeroni Tarassona, oriünd de Benigànim, que, en publicar una nova compilació dels Furs de València, l’any 1580, havia tornat a recórrer a la forma –més clàssica i humanista– de Montserrat.82 Més documents: el notari que redactà la carta pobla del 1611, un tal Pere Godes, escrigué Monsarat i Monsarrat. Per contra, la Cancelleria Reial seguia utilitzant aleshores la forma més culta de Montserrat (1615).83 I amb aquestes variants transcorreria el segle XVII. Més endavant, després del saqueig del poble per l’exèrcit de Felip V (1706)

Monts(er)rat i Mons(er)rat, 1428

77 ARV, Protocols de Berenguer Cornet, núm. 2.921, 1412, gener 2; ARV, Justícia Civil, 2.518, mà 13a, f. 1; APPV, Protocols de Joan de Caldes, núm. 26.040,

passim; ARV, Cancelleria Reial, 267, f. 125 r/v. i 268, fs. 101-104v; ARV, Batlia, 1.153, f. 504; ARV, Batlia, 1.159, fs. 168v-169; ARV, Reial Justícia, 793, f. 260v. 78 Segons CABANES, María Desamparados, i al., Documentos y datos para un estudio toponímico de la Región Valenciana, València, 1981, p. 313. 79 No ha faltat qui haja vist l’origen del nom del poble en aquest adjectiu àrab: COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona

80 81 82 83

de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i “la Caixa”, Barcelona, 1995, t. 5, ps. 383-384. L’any 1815 és l’últim en què trobem escrit Monsarrat, amb “a”, en ARV, Escrivanies de Cambra, 1815, exp. 25, f. 17. ARV, Real, 562(I), f. 130; ARV, Processos Criminals, 2a part, f. 125. VICIANA, Martín de, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, Barcelona, 1564. Reimpr. facsímil, València, 1972, t. 2, p. 26; ESCOLANO, Gaspar, Década primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611, II part, llibre 8, col. 929. TARASSONA, Pere-Jeroni, Institucions dels Furs y Privilegis del Regne de València, eo Sumari e reportori de aquelles, Tipogr. de Pedro de Güete, València, 1580, p. 183. APPV, Protocols de Pere Godes, núm. 1739, s. f.; ARV, Real, 385, f. 93.

El nom, els orígens i l’evolució del poble

1.2 Montserrat, 1438

Monsarrat, 1563

i del decret de Nova Planta (1707), pel què quedava suprimit el Regne de València, s’encetà una nova fase de castellanització de l’administració i de les escrivanies. Així les coses, en el despatx de la Intendència General de València es parlava aleshores de Monserrate (1739).84 En l’esfera local, hi havia de tot. El vicari envià un escrit al Comte d’Aranda, l’any 1768, on es referia al lugar de Monsarrat. Per la seua banda, el notari de Real de Montroi (1770-1775) s’inclinava per Monserrate, igual que “traduïa” segons que podia Picassent per Picacente o la Pobla de Vallbona per Puebla de Valbuena. Altrament, el notari dels anys 1787-1799, Josep Auban, escrivia Monserrat. Consta també que la Societat Econòmica d’Amics del País, entitat elitista i burgesa, optà per la fórmula acastellanada de Monserrate (1777).85 Durant el primer terç del segle XIX la Revolució liberal tornà les coses al lloc i cada municipi decidí, sense excessives discussions, quina hauria de ser la seua denominació oficial. Els montserraters, òbviament, optaren per la forma valenciana Monserrat (1836), que no tornaria a escriure’s amb –t– almenys fins a la dècada del 1910.86 Durant la II República (1931...), començaren a aparéixer propostes de normalització de la toponímia valenciana, en previsió de l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia frustrat per causa de la guerra. L’any 1935, Nicolau Primitiu, Sanchis Guarner i Josep Giner publicaren una proposta de denominació oficial per als municipis de llengua valenciana, en la qual figurava Montserrat d’Alcalà. Potser fóra per evitar confusions amb el cèlebre monestir i serra de Catalunya,87 on per cert pelegrinaren els parroquians del poble per a portar-se amb ells una imatge de la Verge Maria de Montserrat, “la Moreneta”, que es conserva a l’església.88 En l’acte d’acollida d’aquella marededéu, 28 d’abril del 1962, confraternitzaren a la Plaça –segons la crònica del diari Levante– la Agrupación de Sardanas Monserrat, en castellà, 1565 Montserratinas, de la Casa de Cataluña en Valencia, y los grupos locales de danzas valencianas.89 84 ARV, Batlia, Processos d’Intendència, núm. 2.981. 85 ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en el cens d’Aranda (1768), Universitat Jaume I – Universitat de

86 87 88 89

València, València, 2001, p. 236; APPV, Protocols de Josep Vilar, núms. 4.340-4.342; ARV, Protocols de Josep Auban, núm. 10.682; ARSEAPV, C-4, llig. III, núm. 201-320, 1777. Vegeu el segell municipal que incorpora com il·lustració SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto Martín ed., Madrid, 1925. GINER, Josep – SANCHIS, Manuel – GÓMEZ, Nicolau-P., Llista de noms de municipis de llengua valenciana, dins la revista Timó, núms. 6-11, València, desembre 1935-maig 1936; reproduït en GINER i MARCO, Josep, Obra filològica (1931-1991), a cura d’A. FERRANDO, 10 Denes, València, 1998, ps. 433-444. GARÍN LLOMBART, Felipe, Monserrat de Carlet (Valencia). Trabajo de etnología, mecanoscrit inèdit, 1963, p. 36. Ibídem, p. 57.

geografia, història, patrimoni

1.2

Durant els anys seixanta, quan el català-valencià eixí de nou a l’escena pública, tornà a posar-se de moda l’expressió proposada pels filòlegs adés mencionats. De fet, l’Enciclopèdia Catalana parla de Montserrat d’Alcalà. Per la seua banda, Felipe Montserrat, 1614 Garín Llombart, en un treball inèdit del 1963 ideava el nom de Monserrat de Carlet (proposta oficial en castellà), alhora que admetia que el nombre valenciano de esta población es el de “Monserrat dels Alacalans”.90 Cap al 1970, les al·leluies del cantautor Paco Muñoz, que fou rector de la parròquia, propagaren també la forma plural Montserrat “dels Alcalans”. Això no obstant, per motivacions polítiques que no venen al cas, la definitiva recuperació oficial de la –t– etimològica, llatina i valenciana, s’ha retardat fins a l’any 2005. I no com a Montserrat d’Alcalà, sinó simplement com Montserrat, pel fet que no hi ha cap altre municipi a l’estat espanyol amb qui s’haja de compartir la denominació. Fetes les pertinents observacions sobre el significat i l’evolució del nom del poble, caldria interrogar-nos sobre els orígens del mateix i sobre l’evolució històrica del nucli de població. En primer lloc, s’ha de dir que, a desgrat del nom llatí de la serra i de la contigüitat d’una vil·la romana en l’eixida del poble cap a València, no hi ha cap indici arqueològic que fonamente l’origen romà de la localitat. Per la qual cosa, es pot afirmar sense por d’equivocar-se que Montserrat fou fundat en un moment indeterminat dels segles IX al XII, com una alqueria de musulmans, entre els secans del Rajolar i l’horta de Busqueïta. Devia ser aquell un poblet minúscul de poques cases, emplaçat al voltant de l’actual plaça de l’Església, i els seus habitants es dedicarien a l’agricultura de subsistència, el pasturatge, i l’aprofitament de les salines i els algepsars. No debades, el mateix tossal de la Troneta (160-188 m), als peus del qual trobà emplaçament l’alqueria (165-170 m) presenta concentracions de pedra d’algeps susceptibles de ser explotades, i explotades de fet en segles passats. A fi d’explotar millor els recursos del territori local, els musulmans disposarien d’una Escut municipal mínima xarxa de camins, alguns d’ells heretats dels de la dècada del 1920 romans. Els més antics serien, sens dubte, el camí vell de la vall d’Alcalà a València, a través del Portell, i la Canyada Reial d’Aragó, ruta de transhumància que va de la Serralada Ibèrica fins a la Ribera de Xúquer. 42

Monserrate, (segle XVIII) 90 Ibídem, p. 4.

El nom, els orígens i l’evolució del poble

1.2

geografia, història, patrimoni

1.2

En l’escala local, assolirien importància també els diversos camins que es despleguen des del poble en forma d’estructura radial o taranyina viària. Ens referim, entre d’altres, al camí de Torís, el de Calabarra (antiga alqueria islàmica), el de Cortitxelles (ídem), el de Picassent (anomenat camí de l’Àcoba, “de la Costera” en àrab, al-´Àqaba), el de Millerola (antiga alqueria també), el de Martull i els Xarcons, el de les Canyades i la Cova Fumada, el de les Salinetes i Real, i el de Busqueïta. Les dades demogràfiques més antigues que tenim del poble, ens parlen d’una alqueria islàmica de 22 famílies (1383) o 21 (1385), que convivien amb la guarnició del castell, constituïda per dos soldats i l’alcait.91 A partir d’aquell nucli medieval, que arribaria a tenir 35 cases el 1436, 34 el 1488 i 38 l’any 1510,92 s’haurien desenvolupat alguns carrers durant el segle XV, al voltant de la Plaça i la Mesquita, que ja es documenten en el segle XIV.93 A conseqüència de la Guerra de la Germania i uns altres entrebancs, Montserrat es quedà amb unes 20 cases pel 1563, 22 en 1570-1587 i 32 el 1602, per bé que el nombre de famílies residents en elles seria un tant superior. Per a l’any de l’expulsió dels moriscos (1609) hom parla de 75 famílies, és a dir, uns 375 habitants.94 El cronista Escolano xifrava en un total de

L’antic ajuntament vist des de la plaça dels Músics, en el cor del nucli antic

El carrer de la Mitja Galta

91 ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 1; Lligall 23, Poders, núm. 2. 92 ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 8; VALLDECABRES RODRIGO, Rafael (ed.), El cens de 1510. Relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó,

Universitat de València, 2002, p. 554.

93 ADV, Lligall 24, Possessions, núms. 1 i 2; Lligall 23, Poders, núm. 2. 94 LAPEYRE, Henri, Geografia de la España morisca, Diputació de València, València, 1986, p. 51; ARV, Clergat, Parròquies, 1.010; BORONAT y BARRACHINA,

Pascual, Los moriscos españoles y su expulsión. Estudio histórico-crítico, Tipogr. de Francisco Vives Mora, València, 1901. 95 ESCOLANO, Gaspar, Década primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611, II part, llibre

8, col. 929.

El nom, els orígens i l’evolució del poble

Respecte de la distribució topogràfica d’aquestes cases, poca cosa en sabem. Hi ha alguna traça residual de parcel·lari islàmic a la banda de dalt de la plaça de l’Església i documents que fan referència a la mesquita convertida en església (en l’actual ubicació), el fossar que hi havia darrere d’ella i el carrer del Pintor Josep Ribera, aleshores denominat carrer del Fossar o de Darrere l’Església.96 La Plaça Major, on requeia el lloc més sagrat –l’alquibla– de l’antiga mesquita (orientació SSE), concentrava els símbols de l’autoritat senyorial i eclesiàstica: la Casa de Senyor o Graner de la Senyoria, l’Almàssera senyorial i l’HostalTaverna del Comte (c/ de les Germanies, carrer de l’Hostal Vell en el segle XVIII i de l’Almàssera en el XIX),97 el Portalet de l’Horta (c/ Xúquer), la Carnisseria (vora el temple), l’Abadia Vella (anterior al 1619) i el forn.98 En el tram inicial de l’actual Carrer Major es trobaven les millors cases del poblat. El projecte de repoblació de Montserrat del 1610 contemplava la refundació amb cristians vells d’un poble de 21 famílies i 21 heretats. Dels 21 que acudiren, 10 es feren arrere i 3 nous colons s’incorporaren, just abans de signar la carta pobla; amb la qual cosa el nou Montserrat valencià es configurà com un poble de 14 colons i 11 heretats vacants, l’any 1611. Els 14 fundadors de l’actual Montserrat foren Pedro del Campo (justícia o cap de la comunitat en l’any fundacional), Llorenç Faios, Joan Calanda, Antoni Torres, Joan Soler, Pere Martí, Vicent Navarro, Joan Gozalbo, Pere Clarens, Onofre Baró, Pere Ortega, Llistat dels primers colons de Montserrat, just Joan-Francesc Cas, Vicent Alemany major i Vicent Alemany menor.99 abans de signar la carta pobla del 1611. El primer diguem-ne “cens oficial” elaborat pel Consell municipal de Molts d’ells renunciarien a l’hora de la signatura Montserrat a petició de la Generalitat Valenciana, a fi de comptabilitzar el grau d’èxit o de fracàs del procés repoblador, data del 7 de setembre del 1626. Aquell dia, el notari i administrador senyorial certificà haver disponibles al poble 21 cases i heretats o sorts de terra, de les quals 20 havien sigut adjudicades i estaven ocupades per colons. Amb la qual cosa, podem deduir que el nombre d’habitants rondaria els 80 o 85.100 Segons la mateixa font, a Real de Montroi s’havien repartit –col·locat, diu el paper– 20 de les 23 sorts que havia previst adjudicar la senyoria. Així les coses, el grau d’èxit era d’un 91%. A través dels protocols notarials dels anys 1623-1626, hem pogut recuperar els noms i cognoms d’aquells primers colons que no sempre arrelarien, perquè era molt freqüent que els uns o els altres se n’anaren del poble al cap de pocs anys: Jaqués Mariola, Barberà Navarro, Joan Faios, Joan-Baptista Tomàs, Miquel Esteve, Domingo Agulló,

1.2

96 APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1624, setembre 5. 97 Aquest hostal era arrendat pel senyor a hostalers, durant el segle XVI, per preu anual de 20 lliures: ADV, Lligall 16, Informacions, núm. 4. 98 bídem, 1628, novembre 6: Alonso d’Orea ven a Diego Garcia una casa que està en la dita varonia, en la Plaça; a la una part, confronta ab cassa de Francisco Llopis,

enfront del Portalet; a l’altra part, ab lo Ostal del dit senyor Conde, y un corral de ganado a la Badia Vella, confronta ab [----] y Casa de la Señoria. Vegeu també APPV, Protocols de Francesc-Martí Blasco 5.806, 1632, març 14. 99 Cfr. el document 2 de l’apèndix. 100 APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1626, setembre 7.

geografia, història, patrimoni

1.2

Francisco López (Francesc Llopis), Miquel Durbà, Vicent Alemany major, Vicent Alemany menor, Josep Durà, Francisco de La Rosa, Pere Clarens, Francesc Alemany, Josep Giribés, Domingo de València, Pedro del Campo, Joan del Campo, Francesc Esteve, Miquel Lòpez, Francesc Servent, Gaspar Grau, Joan Soler i Francisco Sandalines. Com s’observarà, entre aquests 24 residents de la dècada del 1624, hi ha alguns aragonesos (del Campo), occitans (Jaqués Mariola), francesos (Servent), rodamóns valencians de la capital (Domingo de València), de Torrent (Soler), del Racó d’Ademús (Navarro), de Macastre (Lòpez/Llopis)...101 Tots ells, reunits en un poble tan heterogeni, i qualificats documentalment de nous pobladors del lloc de Montserrat.102 A Real de Montroi i Montroi, el fenomen fou paral·lel: els Almerich, per exemple, venen d’un Damián Alberich (amb “b”) de Iàtova, assentat a Real l’any 1631; els Vilar, de Llorenç i Maria Vilar, de l’Alcora, arribats a Real abans del 1636; els Asénsio eren pastors de Moscardón, aldea d’Albarrasí; Juan Martínez, repoblador de Real, venia de l’aldea de Torres, de la mateixa serrania; Pere Andreu, també de Real, procedia de les Useres; Alfonso de Orea, repoblador de Montserrat, provenia de Requena; Pedro Porta, el primer obrer de vila del nou Montserrat (faber domorum, “constructor de cases” diu el document), procedia de Camarena de la Sierra (Aragó)...103 En qualsevol cas, era un fenomen normal que la gent de terres endins, de comarques muntanyenques i pobres de pastors, se sentiren atretes per les crides que feren els diferents senyors feudals valencians, al sendemà de l’expulsió dels seus vassalls moriscos. Un cas curiós pot ser el dels “del Campo”, transformats després –circa 1675– en els “Campos”. El llinatge, un dels més representatius del Montserrat actual, procedeix de l’Aragó, Montserraters del segle passat concretament de la comarca o redolada del Campo de Romanos, entre Daroca i Calamocha. Des d’allí, ja baixaren alguns del Campo i s’establiren al Racó d’Ademús en el segle XIII o en la primera meitat del XIV.104 A Montserrat és molt possible, si fem cas de la documentació posterior al 1609, que fóra Pedro del Campo l’únic cristià vell (hostaler-taverner?, majoral del bestiar del senyor?) al temps de l’expulsió. Es tracta d’un personatge llegendari en certa manera, ja que fou elegit justícia pels colons el mateix any de la repoblació, i perquè visqué ni més 101 102 103 104

Totes aquests dades sobre la procedència, apareixen esparses per la documentació notarial de l’època, que és summament interessant. APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1623-1630. Per a majors detalls sobre el procés de repoblació, us remetem al capítol corresponent. A Castellfabib es documenten el 1379: GUINOT, Enric, Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, 3 i 4, València, 1999.

El nom, els orígens i l’evolució del poble

ni menys que 120 anys (1515-1635), una xifra rècord per a l’època. Havia fet un primer testament l’agost del 1624,105 als 95 anys d’edat, però el definitiu el faria el 3 de maig del 1634, i moriria finalment el 23 d’octubre de l’any següent. El seu segon fill, que tenia 94 anys l’any 1646, s’anomenava Joan del Campo. El nét, Joan del Campo també. Però un besnét ja s’anomenava Pere i Campos de cognom.106 Molts dels llinatges dels fundadors han desaparegut al llarg dels segles, mentre que d’altres (els Alemany, els Campos, els Navarro, els Garcia, els Cerveró, els Martínez, els Lòpez...) proliferaren de tal manera durant els segles XVIII i XIX, que feren necessària la generalització dels malnoms o renoms populars. Així les coses, no resulta gens estrany trobar en la documentació administrativa dels segles XVIII al XX el nom i cognom dels montserraters acompanyat d’un àlias. Aquest àlias fa referència a un malnom, adés familiar, adés adquirit durant la infantesa o l’adolescència per mèrits o demèrits propis.107 La proliferació de sobrenoms impregna també tota la toponímia local, plena de Xupenos, Birlongos i uns altres personatges difunts, que en el seu dia feren gala Montserraters del segle passat dels respectius malnoms.108 Retornem, però, al fil de la història, per a justificar el relatiu estancament de Montserrat en el segle XVII (26 cases el 1646, 35 cases el 1692-1703), com una conseqüència de la fugida cap a Montroi i Real, o cap a uns altres pobles que tenien millors hortes. Saquejat pels borbònics el 1706, el nostre poble continuava tenint 35 cases l’any 1713.

1.2

105 Document 4 de l’apèndix. 106 Vegeu l’interessant article CAMPOS AÑÓN, Marcos, 1609: No tothom se’n va anar, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat,

30, Montserrat, 2002, ps. 20-21; APPV, Protocols de Francesc-Martí Blasco 5.806, 1636, abril 12, i 1635, maig 3. 107 Per a majors detalls, vid. NAVARRO i CAMPOS, Aurora, Visió cronològica dels malnoms, cognoms i noms de persona al llarg del segle XVII. La Ribera

Alta: el cas de Montserrat d’Alcalà, dins XXV Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. V Col·loqui d’Onomàstica Valenciana (Sagunt, 26-27.02.1999), editat dins Braçal, 21-22, vol. 2, Sagunt, 2000, ps. 495-509. 108 NAVARRO i CAMPOS, Carme, Topònims originats a partir de l’antroponímia del terme de Montserrat, dins XXV Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. V Col·loqui d’Onomàstica Valenciana (Sagunt, 26-27.02.1999), editat dins Braçal, 21-22, vol. 2, Sagunt, 2000, ps. 511-529.

geografia, història, patrimoni

1.2

Tanmateix, en aquesta època començarà l’enlairament agrícola, vitivinícola, de la localitat, circumstància que es notarà també en la seua demografia: 47 famílies el 1730 (uns 200 hb), 540 habitants el 1768 i 797 hb l’any 1786. El 1793 hi havia ja unes 188 unitats familiars, el què vol dir que la població s’hi havia quadruplicat en cosa de sis dècades.109 Aleshores fou quan es configuraren com a tals els carrers del Forn, on es trobava el Graner de la Senyoria (després utilitzat de Pòsit i d’escoles) i els de Sant Antoni, Sant Doménec, etc. Quan, al voltant del 1797 s’estaven adjudicant els solars de la Plaça Nova, a la banda de dalt del poble (pl. de Colom), Montserrat havia guanyat fama de poble costerut entre la resta de localitats de la Ribera. També comença a edificar-se en el segle XVIII, en el sitio que llaman las Peñas, calle detrás de la iglesia. Ací s’havia configurat un carrer de jornalers, el de la Mitja Galta (perquè era mig carrer), que també rebia la denominació de carrer del Tio Borillo.110 Durant el segle XIX, el poble acabaria d’ocupar el tossal de la Troneta i les vores del nou camí de València, a conseqüència de la continuació del ritme demogràfic: 282 cases i 1.171 hb) l’any 1842, i 1.647 ànimes l’any 1857.111 S’estava gestionant el projecte d’unes escoles públiques i casa del mestre, que l’Ajuntament plantejava ubicar l’any 1851 dins la nova casa consistorial que s’estava construint a la Plaça. Un grup de veïns, encapçalats per Vicent Chasan, protestaren a Diputació, perquè aquell no era lloc digne perquè capieren totes les instal·lacions.112 Proposaven els opositors que les escoles es construïren fora del nucli, aprofitant el solar del Corral del Poble (construït l’any 1428, amb la denominació i funció de Corral de l’Algeps).113 De moment, guanyaria l’opció provisional de l’Ajuntament, mentre que el desitjat edifici escolar del Corral tardaria uns quants anys a ser una realitat (fou acabat el 1889).114 Però serien edificades finalment on proposaven Chasan i companyia. Una altra novetat d’aquesta època fou la renovació de la cadufada de 816 m (900 vares valencianes) que acostava l’aigua de la font del Pantà fins a la Plaça del poble, l’any 1859. Només existia aleshores una font pública, a la mateixa Plaça, i un llavador que traslladaren aleshores fora del poble per motius d’higiene i prevenció del còlera.115 Hi havia aleshores (1860) 355 cases, la majoria (el 88%) de dues plantes o pisos. Fora del poble, en plena època d’or de les vinyes, existien 6 casetes de llaurador, 7 corrals de ramat, el Molí de Tinyós i el Molí Nou, i 6 masos: la casa del Pare Tomàs, 109 Vegeu BERNAT, Joan-Serafí – BADENES, Miquel-Àngel, Crecimiento de la población valenciana. Análisis y presentación de los censos demográficos (1609-1857),

IVEI-Diputació Provincial, València, 1994. 110 ARV, Protocol de Joan Ortolà, núm. 10.784, 1792, juny 8; ARV, Protocol de Josep Auban, núm. 10.680, 1797, juny 1; APPV, Protocol de Josep Vilar,

111 112 113 114 115

núm. 4.340, 1771, març 1; ARV, Escrivanies de Cambra, 1816, exp. 116. BERNAT, J.-S. – BADENES, M.-A., Crecimiento..., ps. 327 i 346. ADPV, E.14.2, llig. 17, exp. 363. Sobre el corral de l’algeps, vid. el document 1 de l’apèndix i el capítol corresponent al segle XV. Us remetem a la part del llibre on s’analitza el patrimoni local. ADPV, E.14.2, llig. 34, exp. 819.

El nom, els orígens i l’evolució del poble

L’elevada natalitat explica en bona mesura l’auge demogràfic de Montserrat durant els segles XVIII-XX

la casa de don Gregorio, la casa de Lluïsa, la casa de Patarró, el mas del Rector i el mas de Mauro Minguet.116 Proliferarien encara molt més les vinyes en les dècades següents, a causa dels danys ocasionats per la fil·loxera en els ceps del Sud de França. Fou aleshores quan s’esdevingué el boom demogràfic més important de la història de Montserrat, que passaria dels 1.595 hb del cens del 1877 als poc més de 2.000 hb del padró de l’any 1883, segons informava a una enciclopèdia, en aquesta última data, el secretari de l’Ajuntament.117

116 NAVARRO i CAMPOS, Aurora, Visió cronològica dels malnoms, cognoms i noms de persona al llarg del segle XVII. La Ribera Alta: el cas de Montserrat

d’Alcalà, dins XXV Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. V Col·loqui d’Onomàstica Valenciana (Sagunt, 26-27.02.1999), editat dins Braçal, 21-22, vol. 2, Sagunt, 2000, ps. 495-509; ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.793, 1819, f. 50. 117 ARV, Batlia, Processos d’Intendència, núm. 2.981.

1.2

geografia, història, patrimoni

1.2

A mitjan segle XIX, sobre la vella trama de camins de terrer i canyades ramaderes, s’hi configuraria a més a més la nova xarxa de carreteres, entorn a dos eixos principals, entrecreuats a la Venta de Cabrera: la carretera de Mislata a Real de Montroi o Camí Nou de València (sentit NE-SE), que passa per baix del poble, i la nova carretera d’Alboraig a Silla (sentit E-O). La construcció de la primera fou iniciada l’any 1847 i la de la segona, fou conclosa l’any 1888, en plena etapa d’eufòria vinatera.118 En vespres d’aquest últim esdeveniment, l’any 1887 foren comptades a Montserrat 440 cases i censats 2.171 habitants, distribuïts pels carrers de la part antiga, i les noves cases de la Replaceta i el camí vell de València, Sant Josep i el Camí Nou, Bonaire i la placeta de l’Espart. A la part de dalt del tossal, es trobaven el Calvari i l’Era Alta, i entre el Camí Vell i la Serra, les anomenades Eres de la Serra. El cementeri es trobava als afores del poble, cap al final del carrer del Metge Peiró.119 L’any 1900 s’abastarien els 2.450 habitants. Amb aquella aglomeració de gent i l’escassesa d’aigües característica del nostre poble, no és d’estranyar que el còlera del 1885 afectara 115 persones, de les quals faltaren 49 entre el 22 de juny i el 16 d’agost. Per bé que la situació no fou tan dramàtica com a Alfarb, on periren 114 persones, d’un total de 920 que vivien al poble (el 12% de la població).120 A fi de millorar els nivells d’higiene i salubritat, en algun moment de la dècada del 1910 fou millorat, com a molts altres pobles valencians, l’abastament d’aigua, mitjançant la renovació de la cadufada de la font del Pantà. Aquesta obra fou descrita per Carles Sarthou, cap al 1920, com una cañería de alfarería moderna, que acostava l’aigua fins a les quatre fonts públiques (Replaceta, Església, Busutil i Raval), dos abeuradors, dos llavadors i el nou escorxador municipal.121 De les fonts escrigué recentment Miquel Bosch, en un interessant article, on apareixen reconstruïdes més o menys com eren: Les fonts de la Replaceta, de Busutil i del Raval estaven emmarcades per uns murs d’un metre d’alt per mig metre de grossor, aproximadament, que en el començament o porta i en els angles tenien uns pilons, i entre ells, cadenes. Els murs servien perquè, sobretot a les nits d’estiu, s’hi Transportant cànters d’aigua carregats en reuniren grups de xavals i també de majors xarrant i prenent la fresqueta al mormol de l’aigua.122 anganells sobre lloms d’animal

118 PIQUERAS, Juan, La vid y el vino en el País Valenciano (Geografía económica: 1564-1980), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1981, p. 31; ADPV,

E.12.3, caixa 6.447, exp. 58. 119 NAVARRO i CAMPOS, Aurora, Visió cronològica..., p. 507; CAMPOS AÑÓN, Marcos, Apunts sobre la demografia de Montserrat, dins El Portell. Butlletí

d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 21, Montserrat, 1994, ps. 21-26. 120 DIRECCIÓN General de Beneficencia y Sanidad, Resumen General de las invasiones y defunciones por causa de cólera ocurridas en España durante el año 1885,

Imprenta Nacional, Madrid, 1886.

121 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto

Martín ed., Madrid, 1925, p. 250. 122 BOSCH MARTÍNEZ, Miguel, Memòries d’un setantí. El subministrament de l’aigua, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de

Montserrat, 20, Montserrat, 1992, ps. 18-21.

El nom, els orígens i l’evolució del poble

Així eren la font i el llavador de la Replaceta

Construcció del depòsit d’aigua de la Troneta (1949-1950)

El màxim poblacional s’havia assolit cap al 1908, en vespres del desastre de la fil·loxera, quan Montserrat comptava amb 2.515 habitants, 125 dels quals ja es trobaven absents l’any 1910. L’emigració de mà d’obra esdevinguda durant la dècada del 1910, mentre es replantaven les vinyes, comportà la pèrdua d’un 18% de la població, fins a quedarse el municipi amb els 2.071 veïns de l’any 1920. A partir d’aleshores, l’economia local no es tornaria a recuperar amb la mateixa força i la població s’estancaria aproximadament en eixa xifra, ja que l’any 1960 només s’hi comptaven 2.011 habitants, molts menys que en la primeria de segle. En vespres de l’arribada de la II República, s’acabava d’aprovar a València (7 de març del 1931) el Pla d’Alineacions Generals de Montserrat, que marcaria les pautes per al futur desenvolupament urbanístic del poble i que seria revisat l’any 1953.123 En els mateixos anys trenta, l’aigua del Pantà fou reemplaçada per la de la Mina i el naixement de Cabrera, per al proveïment urbà. Encara que, després de la sequera del 1942-46, s’hagué d’expropiar el pou de Xupeno amb la mateixa finalitat. El 1949-50 es construí el nou depòsit de la Troneta (230 m3) i el 1957 s’implantà el sistema de distribució d’aigua potable a domicili, a partir del pou de Sant Isidre (5 km al nord), amb la qual cosa desaparegueren les emblemàtiques fonts públiques.124 La segona meitat del segle passat es caracteritzaria per una espectacular expansió urbanística a partir dels anys seixanta: dels 441 habitatges del 1958125 als 1.865 del 2003; més 1.298 casetes o habitatges disseminats, més 1.943 xalets i casetes integrats en urbanitzacions i colònies d’estiueig: La multiplicació dels habitatges, ja siguen primeres o segones residències, ha sigut molt més veloç que el ritme d’expansió demogràfica. Entre l’any 1981 (2.518 hb) i el 1991 (2.546 hb) el ritme de creixement fou només d’un ínfim 1%, molt inferior al de la resta del territori valencià.

123 AMM, Pla preparatori del 1952 per al Pla Triennal del 1953-55, p. 31. 124 BOSCH MARTÍNEZ, M., Memòries d’un setantí..., ps. 18-21. 125 DICCIONARIO Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, t. 12, 1960, p. 508, s. v. ‘Monserrat’.

1.2

geografia, història, patrimoni

1.2

En canvi, entre l’any 1992 i el 2002 (el mateix període de temps) la població montserratera s’incrementaria en un 32%, fins abastar els 3.253 habitants. La xifra actual proporcionada pel cens del 2004 (4.091 habitants) ens confirma que ens trobem davant un autèntic boom demogràfic i urbanístic, que no té precedents en la història del poble. Caldrà gestionar molt bé tota aquesta allau d’empadronaments i de demandes de sòl urbanitzable, si no es volen perdre els nivells de qualitat de vida assolits fins a l’actualitat.

El cotxe de línia del Dosaigüero 52