Montserrat - 3 Patrimoni

PATRIMONI

3

L’herència dels avantpassats

3.1. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE NTRA. SRA. DE L’ASSUMPCIÓ Montserrat fou una alqueria musulmana i un lloc ocupat pels moriscos fins a l’expulsió de l’any 1609. El orígens de la primitiva església cristiana de l’alqueria cal buscar-los, doncs, en l’antiga mesquita que se situava al mateix solar on hui està el temple parroquial. La mesquita tenia el mur de l’alquibla orientat 20º sud-est –de manera que coincideix amb l’actual porta de l’església–, com era tradicional en les mesquites d’al-Àndalus.486 L’aigua necessària per a les ablucions diàries s’obtenia possiblement de la font de la Busqueïta, que encara travessa canalitzada el poble de nord a sud per l’actual carrer de les Germanies i per davant de l’església. L’aigua era desviada mitjançant un braçalet cap al pati de la mesquita on hi hauria un bací per a rentar-se, mentre l’aigua sobrant era aportada a l’hort que tindria a les espatles (l’antic fossar de l’església cristiana).

Aquest hort, plantat d’arbres de tota mena, era conegut en mesquites de comarques veïnes com l’hort de l’Aljama, i a més de jardí col·lectiu, s’utilitzava com a lloc d’inhumació.487 Amb la conquesta cristiana de Jaume I el 1240, Montserrat continuà sent de població musulmana i la mesquita continuà funcionant com a tal. Segons la documentació medieval dels segles XIV i XV la mesquita de Real –amb una porxada en el pati– era més gran que la mesquita de Montserrat. També que els moros de Montserrat s’ajuntaven a fer el consell de l’aljama dins de la mesquita, com era costum.488 També trobem en aquests documents les successives preses de possessió dels diferents hereters de la senyoria dins de la mesquita de Montserrat al llarg del segle XV. Fou arran del procés de cristianització forçosa, encetat el 1521 i que obligava a batejar a tots els musulmans com a cristians nous o moriscos, quan l’antiga mesquita fou convertida en església cristiana i adscrita pel cardenal Erard a la parròquia de Torís.

3.1

L’antic fossar de l’església, lloc d’enterrament dels motserraters fins ben entrat el segle XVIII

486 És a dir, amb orientació cap a la Meca.

487 Convertit posteriorment en fossar cristià.

488 ADV, llig. 24, possessions núm. 2, any 1402.

165

geografia, història, patrimoni

3.1

Poc temps després, concretament l’any 1535, Montserrat i Montroi passaren a dependre de la recent creada rectoria de moriscos de Rahal, l’actual Real. Conta també Sánchez Sivera al seu Nomenclator geográfico-eclesiástico, que les contínues crescudes del barranc de Llombai (barranc del riu Magre) no permetien als feligresos dels annexos de Montserrat i Montroi acudir a oir missa a la parròquia de Real de Montroi.489 La solució al problema vingué amb la reforma eclesiàstica que el patriarca Ribera encetà el 1574 a terres valencianes. Així, es concedí a l’església de Montserrat el títol de parròquia independent de la de Real, i s’inicià la construcció d’una casa abadia i de l’església sota l’advocació de sant Andreu, les obres de la qual es perllongaren fins la primera meitat del segle XVII.490 Es reservà també el Santíssim Sacrament, encara que la missa s’oficiaria segurament i per qüestions evidents en alguna casa o capella del poble. L’església de la població veïna de Montroi quedà com un annex de la nova parròquia de Montserrat que comptabilitzava en aquella època trenta cases de moriscos.491 Arran de l’expulsió dels moriscos, el 1609, ambdós pobles quedaren pràcticament deshabitats. Llavors, les esglésies de Montserrat i de Montroi tornaren a dependre eclesiàsticament de la parròquia de Real. La carta pobla de Montserrat, que fou atorgada el 10 de juliol del 1611, ja comptabilitzava un total de setanta cases.

Pocs anys després, concretament el 14 de desembre de l’any 1616, l’arquebisbe de València fra Isidor Aliaga visità la foia de Montroi i decidí desmembrar ambdues esglésies, la de Montserrat i la de Montroi, de la matriu de Real l’any 1617, ateses les mateixes raons que s’exposaren l’any 1574 respecte a les crescudes del barranc de Llombai: En catorce dias del mes de desiembre del anyo de Nuestro Senyor Jesucrhristo de mil seycientos y dies y nueve, visitando su ilustrísima don fray Isidoro aliaga, arzobispo de Valencia, continuando la visita de los lugares de Monserrat y Montroy fue desmembrada la dicha iglesia de Monserrat y Montroy de la parrochial de Rahal, conforme a la dismembración, del tenor siguiente: Que entre la vila de el Rahal y los nombrados lugares de Monserrat y Montroy, discurre un rio conocido com de Llombay que lleva tanta agua que incluso podría tragarse un caballo.492 Les contínues crescudes del barranc de Llombai foren el motiu de la definitiva segregació parroquial de Real l’any 1616 489 SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 300.

490 El fet de reservar el Santísssim i establir-se en una parròquia independent comportava entre d’altres privilegis –a més de tindre rectoria pròpia–,

166

posseir símbols d’identificació pròpia com un campanar amb campanes, una pila baptismal on batejar els fills del poble i el dret de soterrament en la mateixa església.

491 SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico..., p. 300.

492 ARV, Mestre Racional, núm 7.346, còpia de l’any 1619.

L’església parroquial de Ntra. Sra. de l’Assumpció Com que el nostre poble comptava aleshores trenta cases, deu més que a Montroi, l’església de Montserrat fou instaurada com a parròquia de l’annex de Montroi, i el rector de Montserrat s’encarregà d’administrar els sagraments i d’assistir als feligresos d’ambdós pobles fins ben entrat el segle XVIII.493 Mentrimentres, la construcció de l’església del nostre poble continuava al llarg del primer terç del segle XVII gràcies al privilegi d’amortització que atorgà el rei a la parròquia de Montserrat. Aquest privilegi comportava que l’esmentada parròquia, dirigida en aquell moment pel rector Joan Baptista Arrufat, pogués vendre terres del reialenc a fi de finançar les obres.

Segons les referències de Sanchis Sivera, l’església fou finalitzada l’any 1621. Però no serà fins l’any 1626 –segons una referència trobada a l’Arxiu del Patriarca de València– quan la cerimònia de Reservació del Santíssim Sagrament se celebrà dins de l’edifici de l’església de Montserrat, quan ja estava consagrada a nostra senyora la Mare de Déu de l’Assumpció.494 Malgrat aquest fet, ens consta que els feligresos de Montserrat eren soterrats des del 1617 al fossar de les espatles de l’església. Les famílies més

493 El 14 d’octubre de 1753 es reservà el Santíssim Sagrament a l’església de Montroi, i s’instituí en parròquia independent de Montserrat. Vegeu SOLER,

Abel – YAGO, Ramon, Montroy. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Montroi, 2004, ps. 141-142.

494 APPV, Protocol núm. 12.929, Rebedor de Melchior de Sant. Jordi (1623-1630), 13.06.1626, s.p.

3.1

167

geografia, història, patrimoni

3.1

acabalades ho feien, en canvi, al vas sepulcral (cripta) de l’interior de l’església, previ pagament de vint lliures que estipulava l’arquebisbe de València i que s’empraven per al finançament de la fàbrica de l’església. Bona mostra d’açò n’és el testament del llaurador montserrater Joan del Campo, qui l’any 1624 demana ser soterrat: en lo vas de dita església, donant vint lliures per la caritat del vas, conforme manà el senyor aquebisbe en la sua visita per soterrar-se en la isglésia.495 L’any 1626, en un testament del veí Francesc López trobem algunes de les primeres devocions de l’església: misses a devoció del Niño Perdido, la Puríssima Concepció o la Mare de Déu dels Àngels. Però era més important el fet de localitzar una de les primeres persones soterrades en una capella particular, segurament costejada pel mateix Francesc López: davant el altar dels gloriosos Sancts Abdón y Senent.496 També cal comentar que la casa abadia de Montserrat, que pertanyia a Pere Sánchez de Calatayud –comte de Real i baró de Montserrat–, s’arrendava per un preu de 120 lliures anuals que eren costejades a parts iguals entre els jurats de Montroi i els de Montserrat.497 Les obres d’equipament i millora de la nova església continuaren en la dècada del anys trenta. Concretament, destriem un document d’arrendament que data del dia 28 de juliol de l’any 1632, on Jacinta Bosch, arran de la mort del seu marit Pere Porta, es traslladà a viure a Real i llogà la casa i les terres a Pere Andreu (veí de les Useres), durant tres anys i per un preu total de 3 lliures amb la següent condició: Ab pacte y condició que, sempre y quant se haja de fer alguna obra nova per lo comú com és fer la sacrístia de la iglésia o altra obra nova que los jornals o lo que es tachara per cases o heretat [açò és el pagament o jornal per casa o família], ho haja de pagar a conte del present arrendament.498 Arribem sense cap notícia d’interés fins a la segona meitat del segle XVIII, moment en què comença un dilatat contenciós de segregació parroquial (1676-1817) entre Montserrat i Montroi, després d’un primer intent en fals l’any 1632.499 Aquest fet suposà una important minva d’ingressos per a l’església parroquial de Montserrat, el rector de la qual disputà durant anys amb el vicari de Montroi els cobraments dels oficis religiosos que se celebraven a l’església de Montroi. El conflicte es resolgué finalment per ordre de l’arquebisbe de València, fra Domingo Teixidor, a favor dels de Montroi el 20 d’agost de l’esmentat any 1817.500

168

495 496 497 498 499 500

APPV, Protocol núm. 12.929, Rebedor de Melchior de Sant. Jordi (1623-1630), 13.06.1626, s.p.

APPV, Ibídem, 13.06.1626, s.p.

APPV, Ibídem, 18.07.1627, s.p.

APPV, Protocol 5.806, Rebedor de Francesc Martí Blasco, 28.07.1632, s.p.

SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Montroy. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Montroi, 2004, p. 149.

APMontroi, Quadern 1, document 5.

geografia, història, patrimoni

3.1

S’encetava d’aquesta manera el nou segle, que s’agreujà més si cal amb l’empobriment que suposà la Guerra del Francés de l’any 1811. Una volta se superaren aquests entrebancs, l’economia dels montserraters experimentà una sensible milloria. Açò es notà també a l’església de Montserrat que anà enriquint-se amb noves donacions, encara que, com veurem a continuació, poques reformes més es farien a la fàbrica de l’església fins ben entrat el segle XX. De la dècada de 1900 són les notes del capellà Pedro Sucías que recorregué la nostra geografia amb la intenció fallida d’editar una Història del Regne de València. Quan arribà a Montserrat a visitar l’església, la definí amb aquestes paraules:

FOTO: APM

La iglesia de Monserrat es bastante inferior [que la del Real], pues se ve que cuando se edificó habían escasez de fondos y es todo podemos decir que pobre y raquítico. Es un templo bastante antiguo, pero de malas condiciones, pues no se ve en él el gusto arquitectónico ni despejo en su trazado pues deja mucho que desear y merecía construirse uno nuevo. Tiene una sola puerta de entrada con cinco arcadas o capillas a cada lado, con sus correspondientes altares.501

L’altar barroc del presbiteri abans de guerra

170

La Divina Aurora d’abans de guerra, una advocació ara perduda a l’església de Montserrat

Les imatges venerades a l’església a primeries del segle passat, segons el mateix Sucías, eren, si observem la part de l’Evangeli (esquerra) i des dels peus fins a la capçalera: la Divina Aurora, el Xiquet Jesús, sant Vicent Ferrer, sant Antoni Abad, el Sant Crist. Mentre que a la banda de l’Epístola (dreta) i amb el mateix ordre, hom podia distingir: sant Roc, Ntra. Sra. dels Desemparats, sant Josep, la capella de la Comunió i la Puríssima Immaculada.

Poca cosa canvià l’aspecte de l’església de Montserrat quan en la dècada dels anys vint, Sarthou Carreres escrigué: La iglesia parroquial es antigua, con reparaciones, y de pequeña capacidad. Es obra de 1621, con once capillas, que nada tienen de particular en el terreno del arte.502

501 SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 300.

502 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto Martín

ed., Madrid, 1925, p. 252.

L’església parroquial de Ntra. Sra. de l’Assumpció L’any 1936 esclatà la Guerra Civil espanyola, i l’església de Montserrat patiria les conseqüències de la revolució social amb la crema d’imatges. El 20 de juliol el tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Montserrat envià una comunicació al governador civil:

3.1

Se le comunica que en la madrugada de hoy un grupo penetró dentro de la iglesia de este pueblo, por una abertura que hizieron en la sacristía de la misma, sacando los santos y otros enseres, que mándalos en medio de la plaza de la iglesia, sin poderlo evitar los agentes de mi autoridad, pues no pudieron tener el apoyo de la Guardia Civil, que no salió de su puesto de Real de Montroy al llamarles por teléfono.503 La primera de les noves imatges a fer entrada a l’església, una vegada acabada la guerra, concretament l’any 1940, fou Ntra. Sra. la Puríssima Immaculada. Pocs anys després, el 1942, feren el mateix la Mare de Déu dels Desemparats i la Mare de Déu d’Agost (l’any 1942); la primera realitzada amb els donatius de l’associació de Ntra. Stma. Asociación de la Virgen de los Desamparados; i la segona fou costejada per la confraria de l’Assumpció. El 16 de juliol del 1949, enmig d’una solemne processó s’hi entregaren les noves imatges de Ntra. Sra. de l’Assumpció (donatiu de Ramon Vilar), sant Isidre Llaurador (costejat per la Germandat Sindical de Llauradors) i sant Vicent Ferrer (donatiu d’Antonio Llombart).504 El mateix any, la família Busutil donà l’escultura de sant Josep a la nostra església. Al llarg dels anys cinquanta s’hi restabliren les imatges del Crist Jacent (1955), la Mare de Déu dels Dolors (1955), la Mare de Déu del Carme (1958).

D’aquesta última se n’encarregà la confraria de la Mare de Déu del Carme. L’any 1963 i 1964 també s’hi donaren les imatges del Crist de la Salut (a càrrec de Miguel Alemany) i la Mare de Déu de Montserrat.

Arquitectònicament parlant, la primigènia església de Montserrat s’emmarca dins de la Reforma Catòlica tridentina que s’originà al segle XVI, i anà materialitzant-se al llarg del segle XVI i començaments del segle XVII. L’arquebisbepatriarca Sant Joan Ribera en fou un gran impulsor i contribuí a la reforma amb un conjunt d’esglésies que promogué arreu del País Valencià a fi d’afermar la fe catòlica. Els edificis es caracteritzaven per alçar una sola nau coberta amb volta de canó i capelles entre els contraforts.

Encara que ens manca documentació per la crema de l’Arxiu Parroquial l’any 1932, podem pensar que l’església de Montserrat fou ampliada i reformada al llarg de la segona meitat del segle XVIII. Açò s’explica si ens atenem a les dimensions actuals del temple respecte a les poc més de vint cases que es comptabilitzaven l’any 1626.

Fou segurament amb el creixement demogràfic experimentat a Montserrat al llarg de la segona meitat del segle XVIII, quan s’hi duplicà la població de les 200 cases que trobàvem l’any 1730 a les 540 cases del 1768.

D’aquesta manera els prohoms de Montserrat es plantejarien la construcció d’un temple nou més gran. A més, alguns elements estructurals, com ara l’alçada de pas entre les capelles laterals, també ens indiquen l’esmentat període de construcció.

L’actual església de Montserrat està estructurada en una sola nau de sis trams amb capelles entre els contraforts.

La coberta de la nau central està feta amb volta de canó amb llunetes a la nau central. La capçalera de l’església és de testera plana, i als peus de la nau trobem un cor alt amb el campanar adossat a la banda dreta.

171 503 AMM, Caixa 696, Registre d’eixides (1935-1938), 20.07.1936, s.p.

504 APM, Documents solts, 10.07.1949.

geografia, història, patrimoni

3.1 NORD

Planta de L’església

La façana mostra un estil de línies classicistes arran de la reforma realitzada l’any 1956.505 Com a elements destriables cal esmentar les dues parelles de columnes acanalades que emmarquen les cantoneres de la façana principal.

Aquestes estan rematades amb un entaulament corregut i un frontó que amaga les dues vessants de la teulada. El frontó el trobem guarnit al timpà amb un relleu de l’anagrama o nom de Maria que s’envolta de dotze estels, i altres dotze estels que estan repartits als laterals en dues fileres. Una creu de forja flanquejada als laterals per dos pinacles corona el frontó.

172 505 NAVARRO i CAMPOS, Pura, L’església de Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 26, Montserrat, 2000,

ps. 24-26. Abans d’aquesta reforma, la façana es caracteritza per la seua senzillesa, amb el mur lluït i emblanquinat.

L’església parroquial de Ntra. Sra. de l’Assumpció

3.1

FOTO: Josep Campos

La façana abans de la renovació dels anys cinquanta

La porta és de línies classicistes com la resta de la façana renovada l’any 1956

L’accés a l’interior del temple es fa per una única porta llindada i emmarcada per dues pilastres acanalades que sostenen un entaulament on podem llegir: Haec est domus Dei et porta Coeli (aquesta és la casa de Déu i la porta del Cel).

Per damunt de l’entaulament, trobem un frontó partit que obri al bell centre de la façana un nínxol amb la imatge de la Mare de Déu Miraculosa i la data de renovació de la façana, l’any 1956.506 La porta d’accés és de dues fulles ferrada amb llautó i clavetejada amb l’anagrama de Maria i els símbols de la redempció als muntants inferiors. Recorrent de banda a banda les dues fulles de la porta, podem llegir lletanies a la Mare de Déu.507 Si accedim a l’interior del temple, observarem que la volta de mig canó amb llunetes deixa finestres cegues a la banda de l’Epístola (dreta), i finestres que il·luminen lateralment la nau a la banda de l’Evangeli (esquerra). L’esmentada volta està reforçada amb una potent cornisa que recorre tota l’església i descansa en pilastres.

La decoració del temple, realitzada al llarg del segle passat, es caracteritza per la seua senzillesa i per la barreja d’estils com ara el neoclàssic i el modernista. Bona mostra en són l’entaulament clàssic que recorre l’edifici, els rosetons de les pilastres i la volta de la nau, així com les pintures de trepadura de traços molt mòbils i modernistes que envaeixen les llunetes dels arcs faixons i la volta.

506 APM, Pla preparatori de l’any 1952, les obres de reconstrucció de la façana i del campanar ascendien a un total de 62.500 pts. La façana de l’església

fou restaurada l’any 2000.

507 Realitzada l’any 2002 com podem llegir a la porta.

173

geografia, història, patrimoni

3.1

Cal esmentar que aquest ric patrimoni de l’església de Montserrat es veié augmentat l’any 1963 gràcies a les gestions que realitzà Felipe Garín i Ortiz Taranco, veí del nostre poble i aleshores director del Museu Provincial de Belles Arts de València, per a la cessió en depòsit –encara vigent– de sis pintures de l’escola valenciana d’entre els segles XVIII-XIX.508

La Mare de Déu del Carme destaca pel treball acurat del seu escultor Virgili Sanchis

La capella del Crist de la Salut oberta en un lateral de l’altar major

Si fem una ullada a les deu capelles laterals, observarem, i mirant des dels peus fins a la capçalera, a la banda l’Evangeli, les següents advocacions: la pila Baptismal de factura moderna i l’obra en depòsit del Baptisme de Crist (oli de l’escola valenciana del segle XVIII); la Mare de Déu dels Desemparats feta de fusta; la Dolorosa, una imatge de vestir tallada en fusta de pi per l’artista Francesc Gil Andrés; La Mare de Déu de l’Assumpció jacent, i als peus Ntra.

Sra. de Montserrat, obra facsímil que fou portada pels mateixos monjos de l’abadia barcelonesa de Montserrat al nostre poble l’any 1963,509 i davall, en una urna processional, la imatge jacent de la titular de l’església, Ntra. Sra. de l’Assumpció; la Mare de Déu del Carme, obra de Virgili Sanchis i obrada en fusta policromada; finalment, trobem adossada al presbiteri una capelleta que acull el Crist de la Salut en una imatge de fusta policromada de l’escultor Efrain Gómez.

174

508 APM, Documents solts, acta de cessió aprovada pel Ministerio de Educación Nacional en data d’11 de març de l’any 1963, f. 1-2.

509 GARÍN, Felipe- ALEJOS, Asunción- ESTEVAN, Jaime- LLORENS, Juan Vicente- MONTAGUD, Bernardo- MONTOLIU, Violeta- PERLES, Felipe,

Catálogo Monumental de la Provincia de Valencia, Caja de Ahorros de Valencia, 1986, ps. 148-149.

L’església parroquial de Ntra. Sra. de l’Assumpció

3.1

FOTO: Josep Campos

Veïns del poble traslladats a l’abadia barcelonesa de Montserrat arran de la donació de la Mare de Déu de Montserrat a la nostra església l’any 1962

La capella de La Mare de Déu de Montserrat i la urna processional de Ntra. Sra. de l’Assumpció

Amb el mateix ordre, però a la banda de l’Epístola, podem observar, concretament als dos primers trams, l’espai que ocupa el campanar. Aquest té la peculiaritat d’alçar dues torres a diferents altures. A continuació es disposa la capella de Ntra. Sra. del Roser. Les capelles següents estan dedicades a sant Roc i sant Josep respectivament. El quart tram dóna accés a la capella de la comunió, on destaca la finestra de tarja de ventall tancada per una reixa radial de foneria.

L’esmentada capella està presidida pel Cor de Jesús, damunt un sagrari llaurat en bronze daurat, obra que fou executada per l’orfebre Bonacho l’any 1961. De les parets laterals pengen nombroses obres d’art com ara la que representa a sant Joan de Ribera (1,05 m x 0,90 cm), un oli d’autoria desconeguda de l’escola valenciana del segle XVIII. Trobem davant el Crist Crucificat, obra d’Adolfo Ferrer Amblar que fou donada a l’església de Montserrat l’any 1959. Es tracta d’una còpia exacta del Crist de Velázquez conservat al Museu del Prado. Completen la sèrie dos taulers d’oli de Maria Magdalena i sant Sebastià, a dreta i esquerra respectivament, que són obra del pintor local Francesc Luz Corlaín.

El cinqué tram de la banda de l’Epístola i que és mitger amb la sagristia, acull la capella de la Puríssima Immaculada, amb una imatge de la titular de la capella feta de talla a l’Escola d’Arts i Oficis de València l’any 1940.

175

geografia, història, patrimoni

3.1

La capella del Cor de Jesús esdevé una vertadera galeria de pintures

Sant Joan de Ribera, un oli del s. XVIII d’autoria desconeguda

El Crist Crucificat és una còpia del Crist de Velázquez

A un lateral, veiem dins d’una vitrina la xicoteta imatge de vestir de sant Antoni de Pàdua, una de les últimes donacions que la família Llombart feu a l’església de Montserrat l’any 2004. Es tracta d’una imatge de vestir de finals del segle XVIII i principis del XIX, possiblement atribuïble a l’escola de Vergara. El cobriment d’aquesta capella es caracteritza per emprar una cúpula sobre tambor que es recolza sobre petxines.

176

La capella de la Puríssima abans de guerra. La mateixa capella en l’actualitat amb la imatge de sant Antoni de Pàdua en un lateral, la qual presidia fins fa pocs anys una de les habitacions de la masia de Sant Josep

L’església parroquial de Ntra. Sra. de l’Assumpció El presbiteri està presidit per un retaule de fusta d’estil neoclàssic que segueix una traça molt semblant al que cremaren en guerra, però aquest d’estil barroc. Del disseny de l’actual retaule s’encarregà el professor de l’Acadèmia de Sant Carles de València, Enrique Giner Canet, i l’execució és obra del tallista i també docent de la mateixa acadèmia, Tomàs Calvo. El nínxol central mostra la imatge de Ntra. Sra. de l’Assumpció. Es tracta d’una escultura de bult redó llaurada en fusta, policromada i estofada, obra de José Pérez.

Als costats de la imatge de la titular de l’església, trobem a sant Isidre Llaurador i sant Vicent Ferrer, a dreta i esquerra respectivament. Totes dues imatges feren entrada en el temple envoltades d’una gran festa –juntament amb la imatge de sant Josep– el 16 de juliol de 1949 segons relata una crònica que es conserva a l’Arxiu Parroquial. La imatge de sant Vicent Ferrer substituí la desapareguda en la desfeta de la guerra, que fou donada pels avantpassats de la mateixa família Llombart el 26 d’abril de l’any 1879. Tant el tipus de material i la tècnica que s’utilitzaren com l’autoria de les dues escultures és la mateixa: fusta policromada i estofada obra de l’artista Esteve Edo. Rematant l’altar major, hi ha una altra obra d’art en depòsit, la Verònica i Crist en sacra converazione (87 cm X 1,23 m).

Aquesta és una pintura a l’oli sobre llenç d’autor anònim realitzada en el primer terç del segle XVIII. La sagristia deixa veure una bona mostra d’orfebreria valenciana dels segles XVI-XX. Una de les peces més antigues que s’hi conserven és un portapau de bronze fos i cisellat d’autor anònim que data dels segles XVI-XVII. Cal destriar del primer terç del segle XVIII un Lignum Crucis de plata i coure realitzat amb la tècnica del repujat i cisellat, i una naveta de plata cisellada, totes dues d’autor anònim. Del segon terç del segle XVIII, i també d’autor desconegut, són una petxina de baptisme de plata que també es treballà amb la tècnica del repujat i cisellat, així com un calze de metall cisellat i daurat. Per últim, hem de parlar d’una mitja lluna de plata repujada i cisellada del tercer terç del segle XVIII, obra de Bernardo Quinza, i un encenser en plata i bronze cisellat d’autoria desconeguda que data de finals del segle XVIII. Del segle XIX, es conserva un altre portapau realitzat d’alpaca repujada, cisellada i daurada, d’autor anònim. D’autoria desconeguda són també dues custòdies del segon terç del segle XX; en la primera s’utilitzà la tècnica d’esmaltat al foc amb plata sobredaurada, i la segona està feta de metall cisellat, repujat i platejat.

3.1

177

L’altar major presidit per la imatge de la titular Ntra. Sra. de l’Assumpció

geografia, història, patrimoni

3.1

La sagristia conserva, a més a més, una imatge de vestir del Xiquet Jesús obra de Virgili Sanchis.

De les parets pengen dos olis sobre llenç del primer terç del segle XVIII: la Mare de Déu dels Àngels (1,58 m X 2 m) i l’Enterrament de Crist (1,36 m X 1,90 m). Aquest últim és un còpia del famós quadre del xativí José Ribera conservat actualment al Museu del Louvre de París.

L’edifici de l’església es completa amb el cor alt dels peus de la nau i el campanar doble que apareix adossat a la banda dreta. El cor s’alça s’obre un arc escarser deprimit que ocupa l’ample de la nau. Presidint el mur que afronta amb l’altar, trobem penjant un gran llenç El portapau del segles XVI-XVII El calze del segle XVIII representant l’Adoració dels Pastors, d’autor anònim valencià i datat en el segon terç del segle XVIII. El campanar que ara veiem fou refet l’any 1956 juntament amb la façana de l’església. Com comenta la historiadora Pura Navarro, el nostre campanar es caracteritza per la peculiaritat de posseir dues torres a diferent altura.510 La primera de les torres que recau al carrer acull la caixa del rellotge i està rematada per un frontó partit a l’estil de la façana. El campanar pròpiament dit ocupa el segon tram de la banda de l’Epístola i no presenta un estil concret. Arquitectònicament parlant és de planta quadrada i s’estructura en tres cossos. El tipus de material que s’emprà en la construcció fou la maçoneria arrebossada i reforçada amb cantoneres de rajola.

Si pugem fins al cos central de campanes en distingirem un total de quatre. Mirant cap al sud trobem la campana gran corresponent a sant Lluís Gozaga, fosa l’any 1991. Encarada a tramuntana està la campana del Cor de Jesús, de l’any 1959 i realitzada per la prestigiosa foneria Roses d’Atzeneta d’Albaida. Mirant a l’est està la campana dedicada sant Josep, de l’any 1998. A ponent mira la de la patrona santa Maria de l’Assumpció fosa l’any 1991.

Detall de l’Adoració dels Pastors, obra del segle XVIII conservada al cor de l’església

178 510 NAVARRO i CAMPOS, Pura, L’església de Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 26, Montserrat,

2000, ps. 24-26.

L’església parroquial de Ntra. Sra. de l’Assumpció Finalment, el tercer cos o campanil disposa d’un segon rellotge que acciona el campanó de 579 kg que ocupa el centre de l’estructura. Aquest últim cos de campanar està cobert amb un cupulí de teula blava vidriada valenciana i està rematat amb la creu i un penell que dibuixa la silueta de la Mare de Déu de l’Assumpció.

3.1

179

geografia, història, patrimoni

3.2

3.2. UN RECORREGUT PEL NUCLI URBÀ Ens endinsem ara cap al nucli urbà i fem un recorregut per la història, les vivències i els edificis més emblemàtics dels carrers del nostre poble. Comencem aquesta mena de passeig en el nucli primigeni de la xicoteta alqueria islàmica de *Munsarrät, la qual ocuparia un recinte emmurallat molt reduït que abastava poc més que l’església actual (l’antiga mesquita) i la plaça. D’aquell antic traçat islàmic, quasi esborrat per les noves construccions, a penes s’endevinen alguns traços irregulars en el carrer del Pintor Ribera.

Un dels carrers més antics del poble

Montserrat vist per l’il·lustrat Cavanilles en el segle XVIII, i el nucli antic en l’actualitat

180

Un recorregut pel nucli urbà El que sí s’ha conservat en la memòria de la gent més major del poble és el nom antic amb què es coneixia aquest carrer, el carrer del Fossar. La primera referència a l’existència d’aquest fossar és de l’any 1624, pocs anys després de ser construïda l’església.511 Els fossars de molts pobles valencians foren retirats a les acaballes del segle XVIII i la primeria del segle XIX, arran de la prohibició dels soterrars en les esglésies i els fossars. Llavors les inhumacions començaren a fer-se als cementeris que hui coneixem.

L’any 1771 pareix ser que els carrers al voltant de l’església ja estaven bastant urbanitzats. En un testament del veí Batiste Abat, aquest deia posseir una casa en el sitio que llaman las peñas, calle detrás de la iglésia.512 Poques cases ens han quedat ja d’aquella època.

Avancem pel carrer de les Germanies, antic carrer de l’Hostal del Senyor en el segle XVIII. Lloc on, a més, trobàvem altres monopolis feudals com la carnisseria i l’almàssera. El edificis més significatius que ara trobem en aquest carrer són algunes cases de la segona meitat del segle XIX com la de Pepito el Secretari (núm. 15) i la dels Montoros (núm. 9). L’estructuració d’ambdues cases és l’acostumada de tres navades i un ampli corral a les espatles que caracteritza les cases d’aquesta illa. Destaca especialment la casa del Secretari per la treballada barana de forja modernista que tanca el balcó.

3.2

Un dels carrers principals al segle XVIII: l’antic carrer de l’Hostal del Senyor La casa del Secretari, al carrer de les Germanies núm. 15 511 APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1624, setembre 5.

512 APPV, Protocol de Josep Vilar, núm. 4.340, 1.03.1771.

181

geografia, història, patrimoni

3.2

182

La plaça de l’Església, vertader centre neuràlgic de la població fins i tot en l’actualitat, acollia en el segle XVIII la Casa del Senyor o Graner de la Senyoria, l’abadia i el forn.

L’any 1628, gràcies a un document que tracta la venda d’una heretat que incloïa una casa al poble, podem fer-nos una idea de com estava distribuïda la plaça: la casa que esta en la dita vila, en la plaça, a una part confronta amb casa de Francisco Llopis, enfront del Portolet, a l’altra part ab lo Ostal de dit Señor Conde, y un corral de ganado a la badia vella, confrontant ab [...] y Casa de la Señoria.513 Remuntant-nos a temps més moderns, l’any 1851 es construí l’antic Ajuntament, segurament sobre el solar de l’antiga Casa de la Senyoria. L’altra banda de la plaça estava presidida per l’única font existent al poble fins a les acaballes del segle XIX. L’any 1951 s’edificava un nou edifici del Musical que venia a substituir el construït l’any 1927.514 Per la dècada dels anys cinquanta a més del bar del Musical i la taverna de la Tia Adriana,515 podíem trobar afrontant la merceria ca Joanet (núm. 1).516 Ens endinsem pel carrer Major, un dels primer en prendre forma ja sota dominació cristiana juntament amb el carrer de les Germanies. El rectilini carrer Major, ben a prop de l’església, ha sigut des d’antany el lloc escollit pels llauradors més L’edifici del Musical en els anys cinquanta acabdalats per a edificar les seues residències. Al llarg del presidint un dels cantons de la plaça recorregut que ara encetem pels carrers del poble trobem diferents tipologies d’habitatges que malgrat la diferenciació social i d’època, repeteixen una tipologia bàsica d’habitatge vinculada a la vida rural de la mediterrània. Açò és, estructurades en dues i tres navades amb el corral a les espatles.

Una de les primeres cases del carrer Major que cal destacar és la casa de Francesc Cerveró (carrer Major núm. 21).

A la llinda de la porta, podem llegir les inicials del seu primer propietari Francesc Cerveró en un element decoratiu fet d’algepseria. La casa fou bastida al llarg de la segona meitat del segle XIX en l’estil neoclàssic imperant aleshores.

La façana està estructurada en dues altures, recorreguda en la planta baixa per un encoixinat corregut. La balconada del primer pis apareix sostinguda per mènsules decoratives, les finestres estan emmarcades per motlures i rematades amb un frontó guarnit, etc.

513 514 515 516

APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1627, 6.11.1628.

AMM, Caixa 1075, fs. 1-3.

La taverna de la Tia Adriana, mitgera amb l’edifici del Musical, desaparegué amb l’ampliació d’aquest últim l’any 1962.

Joan Campos Durà.

Un recorregut pel nucli urbà

3.2

La façana de ca Cerveró és d’estil neoclàssic, de finals del segle XIX

La propietat de l’immoble passà al llarg del segle passat a mans de Francesc Cerveró Galán (l’antic campaner del poble), i finalment al fill i actual propietari, Francesc Cerveró Martínez i la seua muller Dolors Añon. L’interior de la casa està estructurada en quatre navades a una mà, l’última de les quals fou edificada a les primeries del segle passat ocupant part del corral per tal d’acollir noves dependències.

Una estança que crida especialment l’atenció pels taulellets que la recobreixen és la llar-menjador de la segona navada. Aquest tipus de cuines serà una constant a moltes cases de la localitat. A principis del segle passat, tant la quantitat com la qualitat dels taulellets que recobrien les llars acostumaven a ser un indicador de l’estat socioeconòmic dels propietaris. De vegades, a les cases més acabdalades i com a símbol de distinció, les campanes de llar adoptaven formes diverses: torrasses, campanes, etc.

La cuina-menjador d’època dels Cerveró.

Detall del banc de cànters amb el plafó devocional de sant Francesc d’Assís

El menjador dels Cerveró està completament xapat de taulellet blanc que fa sanefes de figures florals i geomètriques. L’espai central l’ocupa la campana a la francesa que és flanquejada pels tradicionals armaris de paret on s’hi guardava la vaixella més fina. En un dels laterals trobem un element indispensable en tota cuina

183

geografia, història, patrimoni

3.2

de l’època: el banc de cànters tancat per una baraneta de forja –com és costum al poble– i rodejat dels pitxers envernissats. En aquesta mateixa banda de l’estança, trobem un plafó devocional de la primera meitat del segle passat que representa a sant Francesc d’Assís. A més a més, un elegant llum dels anys vint realitzat en coure i vidre tallat il·lumina l’espai.

Més moderna en el temps és la casa retolada amb el número 7, com resa la inscripció de l’any 1931 que apareix al frontó. Tant aquesta façana com la de Cerveró representen una bona mostra de l’extensió de llenguatges arquitectònics, diguem-ne “cultes”, front als models tradicionals més senzills.

Com a elements més destriables tenim la balconada que recorre la façana, tancada amb una barana de foneria panxuda; o la porta de dues fulles guarnida amb garlandes als muntants. És, sens dubte, una de les portalades més boniques del poble. En moltes cases del poble i de manera especial en les del carrer Major, hi trobem els brancals de les portes guarnits amb manisetes d’estil modernista.

Sense deixar la mateixa banda del carrer, arribem a la Llar dels Jubilats, retolada amb el número 14 i coneguda també com el Casino Agrícola o d’Enmig. El casino fou fins ben entrat el segle passat, la seu del Círculo Recreativo de Agricultura, i lloc d’assaig de la Música Nova abans de la unió de les dues bandes –la Música Nova i la Vella– l’any 1928. El nom d’enmig li ve per localitzar-se enmig del carrer Major, i enmig també del casino Republicà i el casino del Tio Abdón. La vida social, política, i fins i tot musical ha passat fins ben entrat el segle vint pels quatre casinos existents en el poble: el del Moro, el Republicà, el d’Enmig, i el casinet del Tio Abdón.517 Una de les portalades més boniques del poble A l’altra banda del carrer, localitzem una altra casa destacada, es tracta de la casa de Sensio el Frare. L’origen de la casa ens remunta a finals del segle XVIII, amb posteriors reformes i ampliacions que arriben fins al segle XX. A principis del segle passat la casa fou heretada per Ascensi Alemany Campos, artífex de la unió de les dues bandes de música de Montserrat l’esmentat any 1928, i alcalde de la localitat entre els anys 1924-1930. La façana reformada als anys cinquanta, destaca per la seua sobrietat. La porta d’entrada està reforçada amb els brancals i els rodets de carro de pedra per a evitar desperfectes amb l’entrada del carro. Destaca la porta que tanca la casa, de dues fulles amb portella i encadellada amb els posts en una traça diagonal. mans i ens mostra una casa burgesa estructurada en quatre navades. L’entrada principal s’endinsa cap al pati i fa de distribuïdora de les estances laterals, a més d’estar travessada pel pas del carro. El sòl és de paviment hidràulic als laterals i el pas de carro combina les carrilades de lloses de pedra amb l’encastat de pedra de riu als trams intermedis.

184 517 El casino d’Abdón Campos, desaparegué davall els ciments de la finca que ocupa el número 27 del carrer Major.

Un recorregut pel nucli urbà

3.2

La façana de casa Sensio el Frare

L’entrada de ca Sensio el Frare, amb el pas del carro i part del sòl fet d’obra, encara permet fer a l’estiu caragolets amb l’arruixador per refrescar i guarnir la casa

La primera de les navades que recau al carrer està destinada a les habitacions, una d’elles amb alcova aprofitant la part baixa de l’escala. La segona navada acull a esquerra i dreta respectivament, la caixa d’escala i la llar-menjador. Al tercer tram localitzem el banc de cànters aprofitant la frescor de l’indret, i una habitació a la banda dreta destinada antigament al quarto de l’oli. El canterer està guarnit al bell centre per uns taulellets del segle XVIII representant una imatge eqüestre.

Al llarg de la primera meitat dels segle XX, moltes de les cases foren adaptades a les noves modes i necessitats de l’època. Les reformes consistiren moltes vegades –com és el cas– a edificar una crugia més per tal d’acollir la cuina aleshores ja separada de la llar-menjador, una saleta d’estar, i fins i tot alguns dels primers excusats i quartos de bany (per als més potentats) que anaven deixant per a l’oblit la gerreta de corral. Aquestes reformes –diguem-ne burgeses– també 185

El canterer de ca Sensio el Frare on reposaven els cànters acabats d’omplir a poqueta nit

geografia, història, patrimoni

3.2

afectaren a l’enriquiment decoratiu dels interiors com es fa palesa a casa Sensio el Frare. Destaca especialment l’antic xapat del sòcol que recorre l’entrada. La decoració de l’entrada de casa i de la saleta d’estar es completà l’any 1959 amb la sèrie de pintures al fresc firmades pel catarrogí Jesús Ribes, i que representen motius paisatgístics i les sanefes emmarcant la resta dels paraments murals i els revoltons del sostre.

Una escala de dos trams dóna accés a l’andana que actualment està distribuïda. El primer tram obri dues finestres i el balcó central a la façana del carrer. Aquesta primera navada acostumava a estar ocupada per les habitacions de les xiques.518 La resta de l’andana era el lloc d’assecat de collites i fins i tot d’activitats com la cria del cuc de seda. L’últim tram que recau al corral s’obri a ponent i encara es troba distribuït amb xicotets departaments a fi d’emmagatzemar i assecar els diferents esplets de la collita.

El menjador de casa Sensio presidit per una llar amb campana a la francesa

A recer de la pluja i airejat pel vent, l’última navada de la casa és un lloc ideal per a assecar les collites Detall d’una de les pintures de l’entrada de casa Sensio representant una escena de caça a la marjal 186 518 Mentre la planta baixa estava destinada als fills barons.

Un recorregut pel nucli urbà El corral encara hui en dia evidencia la important activitat agrícola que allí es desenvolupà fins ben entrats els anys seixanta. No debades les grans extensions de terra que la família posseïa pel terme feien que a la casa sempre hi hagueren cinc homes treballant. Al voltant del corral localitzem la resta de dependències de servici i econòmiques de la casa, moltes d’elles enderrocades o adaptades a les noves necessitats actuals. Només eixir al corral, trobem una gran figuera a l’ombra de la qual paga la pena treballar; a la banda esquerra se situaven les quadres amb una pallissa alta.519 A continuació, en un espai ja desaparegut, hom podia localitzar l’antic celler de la casa. I finalment, al fons del corral, estava l’almàssera d’oli i la premsa de fer vi, totes dues encertadament restaurades i conservades. Podem parlar d’una casa tradicional valenciana que encara conserva aquell sabor d’antany.

3.2

El gran corral de les espatles de la casa situa les dependències econòmiques i de producció al seu voltant

El molí de l’almàssera i la premsa de fer vi de casa Sensio el Frare encertadament restaurats

187 519 Presidida encara per un taulellet de sant Antoni Abad, protector dels animals.

geografia, història, patrimoni

3.2

Continuem avançant pel carrer Major, no sense fer referència a un dels pocs plafons devocionals que trobem al poble. Es tracta de sant Roc, tradicionalment considerat l’advocat contra les pestes, i situat a l’entrada de carrer del mateix nom. Està format per 14 manisetes de 20 x 20 cm cadascuna, a mena d’imitació de models del segle XVIII. Fou realitzat per encàrrec dels festers de l’any 1978 com podem llegir a la llegenda que hi ha als peus del sant del gos.

En la mateixa banda del carrer Major, en el lloc que ocupa l’edifici retolat amb el número 27 podíem veure fins a la dècada dels seixanta el casino del Tio Abdón Campos.520 I si el que volíem eren espardenyes de careta i talonera, o albarques teníem a l’espardenyer Paco Cerveró al número 31 del mateix carrer.521 En la cantonera de la casa de Busutil, i adossada a aquesta mateixa casa (catonera als carrers de Sant Josep i al del Dos de Maig) estava la coneguda font de Busutil. Es tractava d’una font de ferro amb una sola canella que rajava en una pica de pedra.

Tant aquesta font, com les fonts de la Replaceta (plaça de Cervantes) i la del Raval estaven delimitades per uns murs d’un metre d’altura, que estaven tancats amb unes cadenes de ferro sostingudes per pilons que sobreeixien en cadascun dels cantons. Açò era per a poder deixar els cànters damunt la barana perquè s’escorregueren i a més, per a tractar que no caigueren cap enrere. Cal dir que mentre la barana que emmarcava la font de Busutil descrivia un perímetre octogonal, el perímetre que tancava les fonts de la Replaceta i del Raval era quadrat.

Sarthou Carreres deia per l’any 1925, en referència a les fonts i llavadors de Montserrat: Se surte de agua, para las necesidades del consumo, de la fuente que nace en el monte del Pantano, distante un cuarto de hora del pueblo, cuya agua se conduce por una cañería de alfarería moderna, habiendo instaladas en el pueblo cuatro fuentes; en dos de ellas recoge las sobrantes un abrevadero para las caballerías, que desaguan a los lavaderos públicos, construidos a continuación y a la moderna. La fuente Nueva [la Font de Busutil] surte también al matadero público, construido a continuación del lavadero, de reciente construcción, que reúne todas las condiciones necesarias á que se les destinan y con arreglo á las necesidades en localidades de esta categoría.522 La font de Busutil era la més cèntrica i apreciada de les fonts, tant pels majors com per les colles de joves a l’hora de quedar a fer la xerradeta a la remor de l’aigua. Les xiques joves, amb l’excusa d’anar a omplir la botija amb aigua fresqueta, eixien a veure els xics i festejar asseguts a les baranes de la font. Les dones que anaven carregades de cànters i botiges tenien el costum de fer un doblec en el cantó del davantal i així podien recolzar el cànter a la costella.523 Per la seua localització a les diferents entrades del poble, aquestes tres fonts esmentades abans, disposaven d’un abeurador per a saciar a les acalorades cavalleries. La font de Busutil –juntament amb la font de la Placeta Cervantes– tenia un llavador cobert. L’aigua que fluïa per l’abeurador de Busutil travessava canalitzada el carrer Dos de Maig fins el llavador que es localitzava en l’actual Casa de la Cultura.

El llavador del carrer Dos de Maig o de Busutil estava estructurat en dos departaments paral·lels. El primer s’adreçava a la roba blanca i el segon s’utilitzava per a rentar la roba de color, la dels cagons, la roba de treballar, etc.

188

520 Afrontant, en el número 26 del mateix carrer estigué molts anys també la taverna de Salvador “Botana”.

521 Actualment el negoci de les espardenyes encara és regentat per una neta de Paco.

522 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto

Martín ed., Madrid, 1925, p. 250.

523 Quan no carregaven un cànter en cada costella i una botija en alguna de les mans.

Un recorregut pel nucli urbà

3.2

FOTO: Josep Campos

Unes dones omplint els cànters a la font de Busutil: una escena típica d’abans

189

geografia, història, patrimoni

3.2

Conten les dones del llavador que, com en tots el llavadors, hi havia rivalitats i matinades per a agafar la primera llosa de l’ull per on queia l’aigua. El llavador de la plaça de Cervantes, encara que era més baixet a l’hora d’aponar-se a llavar, era preferit per moltes dones del poble perquè les lloses eren de gres roig que rascaven més que no les lloses més fines del llavador del Dos de Maig. L’albelló del llavador del carrer Dos de Maig anava a parar a la séquia de Busutil.

L’any 1957 l’aigua potable arribà a les cases de Montserrat gràcies a la instal·lació del depòsit del carrer de la Troneta.524 Fins aleshores els subministrament s’havia fet gràcies a les fonts públiques escampades pel poble. A poc a poc, la gent anà perdent el costum d’anar a omplir aigua a les fonts, i aquell mateix any foren anul·lades. Però sí que és mantingué uns anys més el costum d’anar a rentar als dos llavadors. Ara bé, una vegada s’instal·là el clavegueram al poble l’any 1967, i aparegueren les primeres rentadores, els llavadors també foren desmantellats.

El llavador del carrer Dos de Maig tenia adossat l’escorxador municipal. La seua construcció data de primeries del segle passat segons es desprén de les notes de Sarthou Carreres. Pareix ser que el primer llavador i l’escorxador de Montserrat estigueren situats al costat de la font de la plaça de l’Església. L’any 1859, sent alcalde de la localitat Joan Campos, es proposà el trasllat d’ambdós edificis per motius higiènics.525 Segons informacions orals contrastades, l’escorxador fou bastit a l’altura del número 8 de l’actual plaça de Cervantes, darrere de la desapareguda font de la Replaceta. El projecte del nou escorxador fou aprovat per la Diputació de València el 16 d’agost de l’any 1859. Les obres no estigueren exemptes de problemes financers, com podem llegir en aquestes línies: ...sin embargo de no haber pagado los peones que han sido por tandeo, se necesitarán de doscientos a trescientos reales de vellón, pues falta acabar la puerta, la ventana y enladrillar el piso.526 Les obres de l’any 1859 inclogueren també la reforma de la cadufada que acostava l’aigua de la font del Pantà fins a la Plaça del poble, l’any 1859. En l’últim quart del segle les obres es completaren amb la construcció de les fonts de la Replaceta, el Raval, i la plaça Nova.527 Conforme cresqué la plaça de Cervantes a primeries del segle passat, es feu necessari traslladar novament l’escorxador. Aquest tercer i últim emplaçament fou al carrer Dos de Maig, en el solar de l’actual Casa de la Cultura. El nou escorxador, a banda de l’entrada principal pel carrer Dos de Maig, tenia un accés d’animals per darrere del llavador. La seua planta era rectangular amb teulada a dues vessants. Només entrar a l’escorxador localitzàvem un despatxet folrat de fusta on despatxava el menescal. La resta de l’espai l’ocupava la sala de matança que vessava en una sequieta desviada del llavador.

L’assecador de tabac de Miguel Alemany

190

524 525 526 527

Que replegava l’aigua del pou de Sant Isidre i els sobrants de la mina cabrera.

ADPV, E.14.2, llig. 34, exp. 852.

Ibídem.

CAMPOS AÑÓN, Marcos, Una norma centenària, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 32, Montserrat, 2002, ps. 24-25.

A més de la inauguració del nou cementeri i les Escoles Velles del carrer Bonaire

Un recorregut pel nucli urbà Si continuem pel carrer Dos de Maig cap a l’actual avinguda de Jaume I –allà pels anys quaranta– trobàvem la creu de terme quasi enmig del carrer. Un ribàs donava pas a l’horta plantada de tarongers, albercoquers i oliveres, entre d’altres cultius. En el cantó dels actuals carrers Jaume I i del País Valencià s’ubicava l’era el Suro, propietat dels germans Ambrosio, Vicent i Rafel Martínez els “Cortixelleros”.528 A pocs metres de l’era, trobàvem la sénia dels Xupenos, la qual remuntava l’aigua del pou a l’horteta de dalt del marge. Posterior en el temps és l’assecador de tabac de Miguel Alemany “el Caudillo”, que encara resta a la cantonada de l’avinguda de Jaume I amb el carrer Dos de Maig.

3.2

FOTO: LLuís Cases

Tres moments en l’elaboració de l’oli en l’almàssera del Timoteo: el pesat de les olives, la motluració i la premuda

Al final de l’actual carrer Dos de Maig –aleshores camps–, estava l’almàssera de Timoteo Navarro (núm. 25). A banda de les almàsseres de producció pròpia, en el poble existien tres almàssseres més on cada colliter podia fer-se l’oli.

A banda de l’almàssera de Timoteo Navarro, estaven la de Rafel de Llos (c/ Blasco Ibáñez), la de Tonet de Pates (plaça de Colom), i la de Rafael de Palmera (c/ Evarist Calatayud). Els molins de les almàsseres de Montserrat eren de tracció animal. L’última en tancar, l’almàssera dels Timoteo, canvià a última hora el sistema de tracció per un de mecànic.529 Ens endinsem ara pel carrer de Sant Josep, que fou bastit al llarg del segle XIX. La primera casa que s’edificà en el carrer fou la casa de Busutil, que pren el cognom d’aquesta família de terratinents residents a la ciutat de València.

Un dels primers propietaris que hem pogut documentar és José Busutil l’any 1879.530 En paraules del nonagenari 528 A l’altura del número 6 del carrer del País Valencià.

529 Per a més informació sobre l’ofici d’almasserer vegeu: JORDÀ, Rafa; YAGO, Ramon; SOLER, Abel, Oficis tradicionals Valencians, Ed. Tàndem, 2005, ps. 42-50.

530 ADPV, E.3.1, llig. 83, exp. 1.514.

191

geografia, història, patrimoni

3.2

192

Aureo Bosch Campos, l’heretat estava rodejada de camps al voltant de la casa, a més d’altres heretats escampades pel terme, les quals sempre tenien quatre o cinc animals treballant contínuament. Les espatles de la casa encara obrin a un gran pati que ocupa quasi la totalitat de l’illa de carrers. La façana principal del carrer de Sant Josep està estructurada actualment en tres habitatges independents que antigament conformaven una sola casa. La decoració arquitectònica mescla elements neoclàssics, com els emmarcats dels buits i els encoixinats que recorren la façana, amb elements modernistes, com ara la decoració dels emmarcats i el frontó corregut de línies sinuoses que recorre la part alta de la cornisa. L’entrada de cavalleries es feia pel cos central on s’obri una porta de dues fulles que comunica directament amb el pati. Les dependències dels masovers i de servici s’ubicaven a la planta baixa de la banda esquerra. Mentre, la planta principal amb balcons en tota la façana es dirigia a l’habitatge dels propietaris.

La cantonera al carrer Dos de Maig s’utilitzava com a celler amb premsa de vi. Un cos a una vessant i dues altures recaient al carrer Dos de Maig feia funcions d’almàssera en la planta baixa i una pallissa alta. Si recorreguem la part baixa de la frontera, descobrim una de les primeres voreres del poble, feta amb rastell i lloses de pedra.

Fins fa pocs de temps, si avançàvem cap a l’antic camí de València al pas per la població (actual carrer de Blasco Ibáñez), trobàvem en la cantonera amb l’actual carrer del Metge Peiró, l’Hostal Nou o l’hostal de la “Tia Paca”, enderrocat al març del 2005. El nom de l’Hostal Nou s’originà per diferenciar-lo de l’Hostal Vell al carrer de les

Cantonera de la casa de Busutil on estava antigament la font del mateix nom

L’entrada de cavalleries de ca Busutil amb els rodets de pedra

Un recorregut pel nucli urbà Germanies. Com s’ha comentat a la part històrica, aquest Hostal Nou es beneficià de la construcció de l’esmentat camí de València l’any 1847 (l’actual carretera de Real de Montroi a Mislata) pel continu tràfec de carros de vi.

L’Hostal Nou s’alçava en dues plantes i obria un gran pati a les espatles. Segons recorda Joaquim Navarro Campos, els hostalers ocupaven algunes habitacions de la planta baixa; la resta de la casa estava destinada a estances dels hostajats. S’hi disposaven al voltant del pati les quadres on els traginers lligaven les bèsties en unes estaques situades a sobre del pessebre; açò era conegut com “el dret d’estaca”, que consistia a cobrar una quantitat en metàl·lic per tal de mantenir els animals a cobert. Els últims hostalers que tingueren en funcionament l’hostal, allà pels anys setanta del segle passat, foren Vicent Alemany “el Pavo” i la seua muller Paca, la qual donà l’últim nom a l’hostal.531 A tir de pedra de l’hostal, a l’altra banda del carrer de Blasco Ibáñez i en l’actual finca retolada amb el número 1, podíem veure fins la dècada dels seixanta el casalot de Don Arturo. Aquesta casa pertangué al terratinent de la ciutat de València Arturo Pascual Vermell, propietari, a més a més, del mas de Casa Blanca. L’heretat de la casa agrupava unes 700 fanecades de camp als voltants. L’edifici estava estructurat en tres navades i obert a dues mans amb un pas de carro de lloses i pito de riu que travessava fins al corral.

Nieves Campos Cerveró ens descriu l’interior amb tot luxe de detalls. Només entrar hi havia una habitació amb sala d’estar, a dreta i esquerra respectivament. La segona navada acollia una habitació a l’esquerra i la cuina-llar a la dreta. Aquesta última estava totalment xapada amb taulellets i presidida per una llar flanquejada per dos armaris de paret fins al sostre. Cridaven especialment l’atenció, segons Nieves, els ferros de la llar perquè estaven treballats amb forja i rematats amb caps de moros.

L’última navada al corral, situava una habitació a la banda dreta, i al flanc esquerre la caixa d’escala amb el rebost baix.

La planta superior era tot un espai diàfan que s’usava com a andana. Abans d’arribar a l’eixida al corral o eixidero distingíem una cambra menuda de bany a la dreta on hi havia el lloc per a una banyera, i una xicoteta biblioteca a l’altra banda.

El corral tenia un xicotet jardinet a la banda esquerra plantat de rosers, tarongers, llimeres, etc. on també s’hi localitzaven els galliners, les conilleres i les quadres recorregudes per una pallissa alta a la part oposada del jardí. Al fons del pati estava l’almàssera, les quadres i el celler amb el trull de fer el vi.

3.2

La carreria dels Custodios situada a la vora de l’antic camí de València 193 531 A la fi, l’evolució dels transports amb l’aparició dels primers camionets dugué finalment a tancar l’hostal, encara que fins a última hora encara hi funcionà

el conegut com el bar “el Pavo”.

geografia, història, patrimoni

3.2

194

Sense deixar aquesta banda de carrer, concretament a l’altura de la nau que encara ocupa la nau cantonera al carrer de Ramón y Cajal, estava la carreria dels Custodios. L’última persona que regentà el negoci d’aquesta saga de mestres d’aixa, fou Custodio Navarro. En el pla preparatori de l’any 1952 encara podem llegir que existeixen: tres talleres de construcción de carros y reparación de los mismos, que atienden las necesidades de la población y trabajan algo para los pueblos limítrofes.532 La ferreria dels germans Paco, florencio i Lluís, que s’ubicava a l’actual carrer de Jacinto Benavente número 5.533 Aquesta ferreria completava el nombre d’establiments –l’hostal i els tres tallers de fabricació i reparació de carros– que s’adreçaven a la gran quantitat de carreters que creuaren fins ben entrat els anys seixanta l’antic camí de València.534 Pels mateixos anys, a l’altura de la casa número 10 de l’avinguda de Blasco Ibáñez, estava l’almàssera de Rafel de Llos, pràcticament tota Els ferrers del poble, rodejada de camps. Molts dels carrers que trobem a una i altra banda els germans Paco, Florencio i Luís de l’actual avinguda de Blasco Ibáñez foren oberts al llarg de la segona meitat del segle XX: així tenim l’actual carrer del Metge Llombart, que eren bancals de garroferes i oliveres, el carrer de Sanchis Guarner, on hi havien camps d’oliveres; o l’altra banda del l’antic camí de la Vereda, que era un vinyar.

Un dels primers espais que prengué forma l’últim quart del segle XIX en aquesta última banda del camí de València fou l’actual carrer de Manuel Peiró. El metge Peiró, natural de Biar, fou titular de Montserrat entre els anys 1919 i 1947.535 Fins la creació de la Cooperativa l’any 1972, en la confluència de Metge Peiró amb el carrer del Riu Xúquer estava la bàscula municipal on es pesaven, principalment, els carregaments de vi i garrofa que eixien del poble.

En la finca que hi ha davant la placeta trobàvem el corral de la carreria Ramón Añon “Ramon els Carros”, que sempre estava ple de fusta d’om apilada.536 La fusta d’om negre era la millor per a escometre les barres del carro per la seua resistència i flexibilitat.537 La fusta d’aquest arbre s’acostumava a tallar per la minva de gener perquè així, després la fusta no arribara a rosegar-la el corc. Per a les rodes s’emprava la fusta de garrofera i de carrasca, tant per la seua resistència com pel diàmetre dels troncs que permetien obtenir peces corbes. Els mateixos mestres disposaven d’una xicoteta farga on s’hi feien els ferros de les rodes. El tipus de carro amb més demanda era, evidentment, el de càbria per a poder carregar les botes de vi. L’estructura d’aquest tipus de carro estava formada, bàsicament, per dues bigues unides en els extrems, i equipades amb corrioles i cadenes que permetien pujar i baixar el bocoi de transport.538

532 533 534 535 536 537 538

AMM, Pla preparatori de l’any 1952.

I anteriorment al carrer Major.

En l’actualitat els descendents dels antics ferrers han continuat el negoci però s’han adaptat als nous productes i materials, com ara l’alumini.

AMM, Informe del nomenclàtor de l’any 1974. El metge Peiró visqué a la casa número 8 del mateix carrer.

Els Marxius, també mestres d’aixa, tenien un camp plantat d’oms a la vora del riu per a autoabastir-se.

També s’acostumava a emprar fusta de lledoner.

El bocoi de transport era un tipus de bota amb uns anells de ferro que rodant-los facilitaven el seu transport.

Un recorregut pel nucli urbà

3.2

El carrer del Metge Peiró, amb l’antiga carreria i les dues cases dels germans Barajes

Al costat mateix de la fàbrica de carros, estava la bodega del Tio Damián que tenia una entrada pel camí de la Marjal. Damián Campos es guanyà, al llarg de la primera meitat del segle passat, el prestigi dels viticultors de tot Espanya amb la seua mistela premiada en nombrosos concursos. Un dels secrets de tan apreciada mistela sembla que siga el fet de deixar semar el raïm a la vora del cep. Tant la fàbrica de mistela com la tendeta que regentava amb la seua muller Nieves “la Menescala” a la cantonada del carrer de Sant Josep, tancaren a primeries dels anys cinquanta.539 A l’altura del núm. 13 del carrer de Manuel Peiró, localitzàvem el taller de carros “dels marxius”, regentat pels germans Ramon i Robert Marxiuet. I quasi mitgeres es troben les dues cases dels germans “Barajes” retolades amb els números 15 i 17, totes dues bastides als anys 30. Els germans Paco i Ramon Vilar Navarro “els Barajes”, foren el propietaris, els quals tingueren una ramaderia de bous pròpia pels mateixos anys trenta. És, a més, a la fi del carrer on s’aprofità un fons per a instal·lar una plaça de bous on fins l’any 1936 s’hi feren corregudes de bous. Tancava el poble en aquesta banda de migjorn l’antic cementeri, traslladat l’any 1885 al lloc on hui el coneixem.540

El cementeri vell i el carro dels morts

El carrer de Sant Antoni del segle díhuit

539 AMM, caixa 873, 1949; BOSCH, M., Les coses perdudes..., op. cit.

540 La primera persona en ser soterrada fou Rita Campos Chasan el 26 de juny de 1885, morta a causa del còlera morbo que aquell mateix anys s’emportaria

114 persones més.

195

geografia, història, patrimoni

3.2

Ens enfilem ara cap al nucli antic de la població, concretament al carrer de Sant Antoni del segle díhuit. En aquest carrer, els llauradors més acabdalats del poble començaren a bastir al llarg de la segona meitat del segle XVIII les seues residències. Bona mostra ho són la ja desapareguda casa de Galán (núm. 10), la del Tio Càndido (núm. 12), i la casa de Xupenos (núm. 18). De l’antiga casa de Galán que afronta amb el carrer de Garcia Lorca queda un gran corral a les espatles que recorre algunes de les darrere cases veïnes. La casa de Càndid Campos el “Tio Càndido” presenta una fisonomia i estil que fa pensar que fou edificada al llarg de la primera meitat del segle XIX. La casa dels Xupenos, a diferència de l’anterior, fou edificada al llarg del segle XVIII. Si atenem al dietari que trobaren en la casa, un dels primers propietaris que l’habità fou el matrimoni format per José Galán i la seua muller Teresa Alemany, l’any 1841.541 En una segona part del dietari, ben diferenciada, que comença l’any 1859, trobem el següent encapçalament: Cuenta de la administración de los bienes de D. José Vicent que yo Francisco Navarro cultivo de su orden en el término de Montserrat. Els comptes de les terres, La casa del Tio Cándido, que foren liquidats el 8 de juny bastida al llarg de la primera meitat del segle XIX de 1860 comptabilitzaven nombroses fanecades de garroferes, oliveres, blat i vinya, que es treballaven a diferents parts del terme. També s’hi comptabilitzava al dietari la producció detallada del vi i de l’oli que s’hi produïa a la casa.

Sembla que amb el nou segle la casa continuà en mans de la família Navarro, més concretament pertangué a Federico Navarro Leandro “Xupeno”, alcalde de Montserrat entre els anys 1900 i 1910.542 L’immoble continuà pertanyent a mans de diferents membres de la família Navarro fins l’any 2003 en què la casa fou venuda i parcialment enderrocada.

La façana de casa Xupeno, encara que reformada, deixa entreveure els gruixuts murs arrebossats i encalats.

Les finestres sobrin en esplàndit per facilitar l’entrada de la llum a l’interior 541 Dietari encapçalat al començament amb el següent títol: Cuentas de Francisco Galan y Alemany, año 1841, propietat particular, s.p. Curiositats a banda, també

196

trobem la comptabilitat del fill Francesc Galan i Alemany sastre de professió; els comptes de les nombroses terres del pare; i fins i tot un certificat firmat pel metge Tadeo Morer en data del 20 de juliol del 1845, on s’assegura, després de diverses recaigudes, la curació definitiva de Francesc Galan d’una calentura inflamatoria tractada amb un plan antiflogístico.

542 AMM, Formació del cens electoral dels anys 1932 i 1945. L’any 1945 Apareix Federico Navarro Leandro, de professió llaurador, i viudo de 76 anys i resident al carrer de Sant Antoni núm. 18. Segons ens explica una de les filles, Lia Navarro Sanchesmes, Federico posseí a primeries del segle passat una taverna al port de València on despatxava part de l’abundant vi que produïa a Montserrat.

Un recorregut pel nucli urbà 14

13

14

13

12

2

13

9

6

7

13

12

10

2

11 1

3

6

8

5

4

4 2

2

2

8

NORD 1. Entrada de la casa.

2. Habitacions.

3. Llar-menjador.

8. Andana sedera.

9. Garrofera.

10. Pallisa alta.

4. Escala.

11. Alforins.

5. Rebost.

12. Corral.

6. Semisoterrani.

13. Quadra, magatzems, conilleres, porquera...

7. Cuina.

14. Almàssera i trull de vi.

Planta de la casa dels Xupenos

L’estructura de la casa respon al model d’habitatge d’un llaurador ric o de capa llarga. La casa es divideix en tres navades obertes a dues mans amb el corral a les espatles. La primera navada que recau al carrer la conformaven dues habitacions, segurament una del matrimoni i l’altra destinada per als fills barons. En la segona navada trobem la llar-menjador a la banda esquerra i la caixa d’escala de dos trams a la part dreta. La llar-menjador segueix el model vist fins ara, on destaca el xapat del sòcol que recorre tota l’estança i el canterer, així com les pintures al fresc de bodegons que guarneixen els armaris de paret i el paisatge representat en la llar de la campana.543 La caixa d’escala deixa en la part baixa un gran rebost atapeït d’estants i una trampeta per a accedir a un semisoterrani situat davall l’estança de la tercera navada. Aquest semisoterrani s’edificà aprofitant el desnivell del carrer i servia com a cambra de l’oli i refrigerador de l’època. Al bell centre trobem encara una gerra on s’abocava l’oli. La il·luminació d’aquest semisoterrani és directa mitjançant una finestreta de dues fulles que recau a l’entrada de la casa. Finalment, la tercera navada acull la cuina a la mà esquerra i, l’esmentada habitació a la mà dreta amb el sòl elevat i accés per una petita escaleta.

L’andana, pràcticament dedicada a les activitats econòmiques de la casa, deixa una habitació habilitada al primer tram que dóna al carrer. La resta de l’espai, tan sols dividit pel mur de càrrega central, deixava els dos primers trams reservats per al conreu de cuc de seda.

Encara hui s’hi conserven en aquesta andana sedera les prestatgeries de canyís de tres i quatre altures per tal d’aprofitar al màxim l’espai.

Aquesta disposició aconsellava l’obertura de finestres no massa amples i en diferents alçàries a fi d’evitar la llum directa a la cambra per no danyar els cucs de seda. Així, la ventilació de l’andana de ca els Xupenos aprofitava les finestres al carrer i les obertures a diferent altura practicades al mur central que proporcionaven una ventilació indirecta de l’altra banda de la casa.544

3.2

La llar-menjador dels Xupenos amb el banc de cànters 543 Representant un paisatge d’un castell de la zona del Rhin emmarcat per una corona vegetal.

544 La criança del cuc de seda ocupava generalment a les dones i, llevat de la collita de les fulles, els treballs eren tots de tipus domèstic. A més de l’andana

on es guardaven els ous i es criaven els cucs, calia un espai ample al voltant de la llar per a escaldar i filar els capolls per obtenir el preuat fil de seda.

197

geografia, història, patrimoni

3.2

L’esplendor màxim de la seda s’estén al llarg dels segles XVII i XVIII fins a mitjan segle XIX, moment en què entra en decadència. L’andana sedera era més pròpia d’agricultors rics, com hem pogut observar en aquesta casa, la de Sensio el Frare, la masia de Sant Josep, la casa de Marco, etc. En ocasions i com és el cas, la pèrdua d’utilitat de les andanes ha permés que es mantingueren miraculosament intactes els canyissos durant moltes dècades després de la desaparició de la indústria sedera.

L’últim tram de la casa que dóna al corral s’utilitzava com a magatzem de colllites i com a garrofera. Un finestral amb corriola obert al corral permetia pujar les collites a l’andana. En un cantó s’observa un alforí dividit en tres departaments que protegia i guardava el blat, l’ordi i la dacsa de l’atac dels ratolins. També s’acostumaven a conservar les collites de creïlles i moniatos en l’alforí de manera que es posava damunt d’un jaç de palla.

Anys enrere, el corral de les espatles, ara totalment enderrocat, disposava de dos cossos laterals a una vessant destinats a magatzems, conilleres, galliners, porquera i quadra. Al fons del corral trobàvem l’almàssera i el trull de vi juntament amb el celler.

Ens enfilem cap al carrer de Garcia Lorca (antic carrer del Forn i, posteriorment, anomenat carrer del Pòsit), que també estava bastit amb l’eixample del segle XVIII. Un dels edificis més antics del carrer és l’antic Pòsit d’agricultors creat l’any 1792 (núm. 22). L’edifici acollí anteriorment, com hem fet referència a la part històrica, el Graner o Casa de la senyoria, lloc on el senyor de Montserrat emmagatzemava la part de la collita que li pertocava dels seus vasalls. Una vegada s’aboliren els règims senyorials per les Corts de Cadis l’any 1814, l’edifici apareix nomenat en un document del 1848 com la Casa del Pósito Real.545 L’any 1929, l’antic Pòsit d’Agricultors s’habilità com a escola pública de dues unitats, una per a xiquets i l’altra de xiquetes.546 Finalment l’edifici es restaurà com a Biblioteca Pública Municipal l’any 1986 i així estigué fins la construcció de l’actual Casa de la Cultura inaugurada l’1 de maig de 2003.

En la mateixa cantonada amb el carrer de Sant Antoni, estigué fins la dècada dels quaranta la taverna de Cucala (núm. 5 del c/ Sant Antoni), que la regentava Vicent Vilar, qui també era tractant d’animals, i on s’acostumava a servir vi, cacaus i tramussos.

198 545 ADPV, E.3.1, llig. 83, exp. 1.514.

546 Com resa la inscripció de les manisetes de la façana de l’immoble.

L’andana sedera dels Xupenos conserva intactes els canyissos

Els alforins on emmagatzemar el cereal, localitzats en l’antiga garrofera de la casa dels Xupenos

La pallissa alta amb els cordell penjant de les bigues per penjar el tabac

Un recorregut pel nucli urbà

3.2

L’antic Pòsit Real d’agricultors, de l’any 1792

Just davant del Pòsit distingim la casa dels melers coneguts com els “Parrandos” (núm. 19). L’immoble fou edificat al llarg del segle XIX i conserva els murs arrebossats i encalats com antany. Mitgera estigué fins ben entrat el segle passat la casa del cabrer Rafel Alemany de “Guardeta”.

Rafel elaborava formatges “de fancella”547 , i el sèrum que s’escorria –ric en proteïnes i minerals, i lliure de greix– era molts apreciat per les mares que criaven a xiquets menuts.548 Si continuem avançant pel carrer, encara podem veure el forn de Suca, possiblement un dels més antics de la població si atenem a l’antic nom del carrer en el segle XVIII: el carrer del Forn. A Montserrat, s’arribaren a comptabilitzar en els anys cinquanta del passat segle fins a sis forns, els quals estaven distribuïts entre els carrers de Garcia Lorca, Ramón y Cajal, la plaça de Miguel Hernández i la dels Músics, la plaça del Raval i la Replaceta.549 Aleshores, com que encara es pastava en casa, les dones acostumaven a anar als forns amb la post al cap per a dur el pa a coure tapat amb la tovalla i el “reparo”.

En la imatge, l’antiga entrada en costereta del forn de Suca amb Daniel Campos “de Suca” i sa mare Isabeleta Campos, muller de Vicent Campos. Tota una nissaga de forners que encara continua

547 El conegut també com a formatge blanquet. La llet munyida era escalfada –no bullida– en una caldera amb quall de carxofa perquè agafés consistència

en una sola peça. Després es trencava el formatge i amb unes gases s’hi donava la forma adient.

548 També ho era per als ramaders a fi de criar els vedells.

549 Segons el recompte que ens fa el forner Antonio Moreno Campos, l’antic forner de l’establiment del carrer de Ramón y Cajal.

199

geografia, història, patrimoni

3.2

Enfilem ara cap a les primeres cases del carrer de Sant Doménec, que començaren a edificar-se en la segona meitat del segle XVIII dins d’un procés d’expansió del poble cap a ponent (l’Era Alta) que no finalitzaria fins ben entrat el segle passat. Encara que moltes cases foren restaurades i adaptades als temps moderns, moltes cases com ara la de Consuelo Sapena la “Mocarra” (núm. 5) conserven encara l’estructura bàsica que hem vist fins ara. Bona mostra de l’antiguitat de ca Consuelo és el plafó ceràmic de sant Doménec que es trobà amagat davall capes de calç des de la guerra i que aparegué amb l’última restauració ara fa uns anys. Per l’estil que presenta, data del període comprés entre l’últim terç del segle XVIII i primeries del segle XIX. Es tracta d’un quadre ceràmic de 3 x 4 peces de 20 x 20 cm cadascuna.

L’interior de ca Consuelo ens amaga una de les tradicionals covetes, construïdes aprofitant el desnivell del terreny i presents a moltes cases del poble. Algunes d’aquestes covetes, com és el cas, foren emprades també com refugis antibombes de la Guerra Civil (19371939).550 Dins del nucli urbà hem pogut constatar fins a tres refugis més: en l’actual tenda Plafó ceràmic de sant Doménec, de fotografies de la plaça de l’Església; l’antiga carnisseria de Tripa (l’actual plaça dels de finals del segle XVIII Músics), i el tercer en el carrer de Jacinto Benavente. El refugi de Tripa desaparegué amb la casa quan s’obrí la plaça dels Músics ara fa unes dècades, i els altres dos foren tapiats. La resta de covetes, es poden veure per exemple a cases del carrer de la troneta i fins i tot al Raval. Antigament foren emprades com a refrigerador de l’època on conservar l’oli, el vi, les creïlles i els moniatos. Altres covetes com les del carrer del Raval permetien fins i tot obrir una quadra. Precisament en la quadra de ca Consuelo s’hi conserven dues galeries independents, una d’elles també està tapiada. La galeria que resta oberta fou excavada aprofitant el terreny argilós i fa una altura d’1,70 m d’alt per 0,75 m d’ample. El primer tram fa 4,50 m de llarg, mentre que el segon tram està tapiat als 3,70 m.

Fins a la reorganització i l’eixample de la cruïlla dels carrers de Sant Doménec i el de la Troneta, ara fa unes dècades per tal d’obrir l’actual plaça dels Músics, podíem trobar l’esmentada carnisseria de “Tripa” i dues cases més. Com bé recorda Encarna Alemany, la carnisseria estava en una planta baixa de manera que s’enfonsava en la rasant del carrer que accedia des de la plaça de l’Església mitjançant una rampa terrera.

Completaven el nombre d’establiments el forn de Tio Plácido (l’actual forn), la carnisseria del Tio Cagueta” (c/ Sant Doménec núm. 4), i la barberia més antiga del poble regentada primer pel “Tio Javaloies”, L’entrada a la coveta de ca Consuelo, directament excavada en la penya. posteriorment pel “Tio Blanco” (c/ Sant Doménec núm. 16). 551 A la dreta, el túnel d’eixida del refugi, ara tapiat 200

550 AMM, Pla preparatori de l’any 1952.

551 AMM, BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Quadern intitulat “El comerç en Montserrat: les carnisseries”, dins: Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat

del segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990, p. 89.

Un recorregut pel nucli urbà Actualment, la plaça dels Músics s’ha enriquit amb una escultura del nostre paisà Josep Cardona “el Persa”, titulada “La Soledat de l’Assaig” (2005). Es tracta d’una obra treballada en ferro d’una sola peça, on s’hi representa una cadira i un faristol. L’artista ha volgut plasmar al músic en la seua absència. La música i un faristol donen valor a qualsevol composició, i així s’hi representa mitjançant l’aigua (simbolitzant les notes) que brolla davall l’escultura i que raja per una mena de pentagrama.

3.2

El carrer de Sant Doménec

201

geografia, història, patrimoni

3.2

A la dècada dels cinquanta, el carrer de Sant Doménec, carrer costerut i terrer, s’acabava aproximadament a l’altura del número 62. Precisament en aquest lloc, els afores del poble, encara s’hi conserven alguns exemples de cases de jornalers de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Eren habitatges modestos de dos altures amb andana baixa, que s’obrien a una mà amb el corral a les espatles.

L’Era Alta era, en aquella època, un lloc marginal plantat de bancals de garroferes. Però alhora esdevenia, per la seua localització en un lloc alt i ben airejat, ideal per a l’establiment d’algunes eres de batre forments que li donaren el nom al barri que s’edificà a posteriori. Les més recordades, l’era de la Tia Onorata i la del Frare, estaven en l’encreuament dels carrers de l’Era Alta amb el de Bona Vista.552 A mitjan segle passat es podien comptabilitzar fins a tretze eres més als afores de la població, totes elles terreres, a excepció de l’era de Navarro que era d’atabons. Algunes d’aquestes eren: l’esmentada era de Navarro (xalet de Navarro), la de Llombart (darrere del Timple), la de Valentín “la Viuda” (camí de la Vereda), la d’Adriàn “de Negus” (en el Pantanet), la del Suro (c/ País Valencià), la del Patut i la dels Parrandos (vora el camí del Portell),553 la de Marco (en el Pla de la Serra), Casa del carrer Sant Doménec Casa de Jornaler la dels Calciners (c/ Gregorio Marañón). En aquest últim carrer (que abans núm. 28, habitatge de llaurador al final del carrer de mitja capa del segle XIX de Sant Doménec eren camps), a partir de l’any 1954 la Hermandad de Labradores instal·lava tots els anys pel mes de juliol una trilladora mecànica que estalvià molta feina als llauradors, però que anà deixant per a l’oblit les antigues eres.554 Durant el segle XIX el poble acabaria d’ocupar el tossal de la Troneta, antic lloc d’explotació de l’algeps des del segle XV. En aquest carrer localitzem alguna de les covetes a les que féiem referència abans, segurament moltes d’aquestes foren antigues explotacions d’algeps. Una de les més conegudes i visibles és, tal volta, la que podem trobar al núm. 11 del carrer de Sant Vicent.555

Casa amb coveta al carrer de Sant Vicent núm. 11 L’era de Llombart

202

552 553 554 555

L’antic caminet que des del poble remuntava fins a l’era alta.

També coneguda com la partida les Eres.

AMM, Pla prepartori del 1952, p. 40. La trilladora mecànica encara es conserva als magatzems municipals.

El carrer de Sant Vicent, en canvi, el començaren a bastir en el segle passat. De fet, fins no fa gaire, els veïns recorden a la casa retolada amb el núm. 11 hi havia un penyot amb una figuera borda.

Un recorregut pel nucli urbà També al llarg del segle XX s’hi configurà la placeta de l’Espart.556 El nom li ve perquè fins els anys setanta la gent hi acudia a treballar l’espart, i a banda d’aprofitar la companyia dels que s’ajuntaven a treballar, aquests s’ajudaven d’una pedra gran on era costum matxucar amb la maça els brins d’espart. Quan la Serra de Dos Aigües té capell, pica espart i fes cordell, deien. Fins allí s’acostaven principalment dones, xiquets i vells a fer llata, feixcar, corda per a les caretes de les espardenyes, i l’eixareta per a la sola.557 Per espardenyes, cabassos, sàries, i d’altres estris més especialitzats, ja estaven els espardenyers del poble i homes com Isidre el Sarier.558

3.2

Esparter de Montserrat a primeries del segle passat

La plaça de l’Espart en l’actualitat

Entre els anys 1949 i 1950 es construí el depòsit del carrer de la Troneta, que pocs anys després s’encarregà de fer arribar l’aigua potable a les llars de Montserrat. Aquest depòsit s’omplia amb l’aigua que s’obtenia del motor de Sant Isidre, a mig camí entre la mina Cabrera i el manantial del Pantà.

Retrocedim en el temps i en l’espai per a tornar a la plaça Nova que fou començada a bastir l’any 1797.559 Presideix encara en un dels angles de la plaça un d’aquells primers habitatges construïts al segle XIX. Ens referim a les cases d’Agustina “la Comare” (núm. 9) i de Pepe “la Viuda” (núm. 10). Veiem que la façana, a diferència de la Casa del Xupenos (s. XVIII), obri un balcó en l’andana, certament influenciada pels models urbans de la ciutat de València.

De primeries del segle passat és en canvi la casa de Miquel Navarro “del Pavo”. Aleshores, sobretot en la dècada dels anys vint i trenta, moltes cases antigues de Montserrat començaren a amagar les velles façanes davall una capa de modernor. S’abandonaren els models classicistes, encara que seguiren emmarcant-se portes i finestres amb un llenguatge eclèctic. També farà irrupció la foneria per al tancament de balcons i finestres, ja que era molt més lleugera i barata que les baranes de forja que s’empraven fins el moment.

556 NAVARRO i CAMPOS, Aurora, Visió cronològica..., p. 507; CAMPOS AÑÓN, Marcos, Apunts sobre la demografia de Montserrat, dins El Portell. Butlletí

d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 21, Montserrat, 1994, ps. 21-26.

557 CAMPOS, Anna, El treball de l’espart a Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 13, Montserrat, juny 1988, ps. 15-18.

558 L’espart s’obtenia de les nombroses esparteres que creixen en la Lloma Plana i en el terme de Llombai.

559 ARV, Protocols de Josep Auban, núm. 10.680, 1797, f. 95v i ss.

203

geografia, història, patrimoni

3.2

La plaça Nova, amb el temps esdevinguda plaça de Colom, es convertí així en un segon centre neuràlgic de la localitat. Allí romangué un grapat d’anys el telèfon públic i l’almàssera del Tio Tonet “de Pates”, en un mateix edifici (núm. 5).560 Ben a prop estava Vicent “el Cartero”, carter del poble però també obrer (núm. 6).561 Un altre establiment que hi havia era el trull de vi del Tio Pataca (Cervino Campos), que es localitzava a la cantonera del carrer de Ramón y Cajal. A diferència dels trulls privats de les cases més acabdalades del poble i les masies del terme, el trull de La casa de Pepe la Viuda i Pataca era l’únic –diguem-ne públic– que es llogava per fer-se un el vi d’Agustina la Comare a la Plaça de Colom de casa. Els sobrants de vi de cada particular es podien vendre a la menuda anunciant-se a la porta de casa amb una rama de garrofera verda penjada.562 L’any 1860 hi havia a Montserrat 355 cases, la majoria d’aquestes (el 88%) amb planta baixa i andana. Açò ve perquè fins el segle passat es conservaren, sobretot en la part alta del carrer Bonaire, un altre tipus d’habitatge de jornaler més modestos que es coneixien en el poble com a cases “amb sostre”. És a dir, una casa d’una sola altura i dimensions reduïdes amb alts damunt d’algunes dependències. Si volien accedir fins aquests alts, sota la vessant de la teulada, es feia servir una escala de fusta.

Dos tipus d’arquitectura amb Molt a prop d’aquestes cases estigué fins cent anys de diferència a la plaça de Colom l’any 1889 el Corral del Poble, que data d’època medieval.563 L’any 1889, s’edificà sobre l’antic corral l’edifici de les Escoles Velles, el qual estigué en funcionament fins ben entrat el segle passat.564 Els antecedents de la construcció cal buscar-los l’any 1851 quan començà a gestionar-se el projecte d’unes escoles Invent per clarificar el vi a Montserrat l’any 1826 que per fi acabaren amb una situació escolar tan precària.565 La corporació municipal 560 La dona, la Tia Catalina, hereta de son pare els dots de curandera i no s’acabava la feina pels pobles.

561 Abans de guerra, el telèfon públic i l’oficina de correus estigueren en el carrer de les Germanies, en la coneguda Casa dels Patricios (al costat de l’església).

562 En altres pobles era més comú penjar un cep de vinya. Al poble de Montserrat s’empra la dita ha penjat la rama sense vendre vi, en referència d’aquell que

es jacta de coses que realment no té o bé no ha fet.

204

563 Vegeu l’apartat 1.2.

564 AMM, Programa de Festes Patronals de l’any 1974. L’any 1974 sent alcalde Aniceto Campos s’inaugurà el nou grup escolar que substituiria les Escoles Velles.

565 L’escola de 40 xiquets i 30 xiquetes a la que es refereix Pascual Madoz en el seu Diccionario Geogràfico Estadistico de l’any 1845 estava situada en una

casa particular ben a prop de l’església. Vegeu: CASES, J.-Lluís, Anotacions per a un inventari sobre la història de l’escola pública a Montserrat (I), dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 24, Montserrat, 2000, p. 19.

Un recorregut pel nucli urbà

3.2

FOTO: arxiu Lluís Cases

pretenia integrar-les junt a la casa del mestre dins del nou Ajuntament que anava a construir-se a la plaça de l’Església.

L’expedient fou enviat a la Diputació de València i s’aprovà aquell mateix any. Llavors, un grup de veïns encapçalats per Vicent Chasan es queixaren el 9 de febrer del mateix any respecte a aquest projecte titulat: Sobre la demolición del horno de pan de cocer para arreglar el local para los magisterios y casa capitular, perquè consideraven que mancava espai i era un lloc poc digne per a l’escola.566 L’opció que proposaven era: levantar las escuelas en otro local llamado el Corral del Pueblo por constar de 120 palmos de ancho y 138 de largo. Una zona fora del nucli urbà que aleshores començava a prendre forma, l’actual carrer Bonaire.

Evarist Calatayud amb els seus alumnes a primeries del segle passat

Els alumnes de l’escola l’any 2005

L’escola fou finalment instal·lada en el nou edifici de la Casa Consistorial fins la dècada dels huitanta, moment en què es reprengué el projecte d’edificar un nou grup escolar i la casa del mestre en el futur carrer Bonaire. Les obres costaren 35.000 pessetes de l’època i es finalitzaren l’esmentat any 1889.567 Les escoles començaren a funcionar al mes de juny del mateix any.

El nou edifici escolar, més ample i amb grans finestres que il·luminaven i ventilaven multilateralment l’interior, s’ubicava ara en una zona alta, ben airejada i envoltada de camp per a l’esplai dels xiquets, fet que suposà una gran millora. Així les coses, Evarist Calatayud,568 el primer mestre que tingué l’escola, es queixava l’any 1904 en unes anotacions personals basades en els nous tractats de pedagogia perquè faltaven dos excusats i un urinari, així com un patio cubierto y descubierto enarenados donde los niños puedan jugar[...] un campo contiguo a la escuela para experiencias agrícolas [...] una fuente o grifo de agua.569 566 ADPV, E.14.2, llig. 17, exp. 363.

567 BOSCH MARTÍNEZ, Miguel, Memòries d’un setantí. El subministrament de l’aigua, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de

Montserrat, 20, Montserrat, 1992, ps. 18-21 568 Professor titular de Montserrat entre el 8 de juny de 1889 i el 7 de març de 1932.

569 Manuscrits d’Evarist Calatayud, anys 1904-1932.

205

geografia, història, patrimoni

3.2

Arquitectònicament es tractava d’un edifici d’estil neoclàssic i planta rectangular estructurat en dues altures que situava la vivenda del mestre en la planta alta, i l’escola en la planta baixa. L’interior de l’escola era descrita pel mateix mestre com un indret ben il·luminat i airejat que evitava malalties, amb un cuarto guardarropa con perchas para dejar las prendas de abrigo, salón de clase, cuarto pequeño o pasadizo al retrete. La sala de classe, que era prou gran, tenia el sòl de fusta i feia 15’73 m de llarg per 4,06 m d’ample. I de vegades quedava menut, perquè per a Evarist, no es la superficie lo que falta en el salón, es la exhuberancia de niños lo que sobra. No debades, l’any 1904 s’hi comptabilitzaven 110 alumnes, dels quals assistien assíduament 94, sempre que no vingueren a l’hivern més alumnes dels que hi havien matriculats.570 Al llarg del segle passat l’edifici continuà funcionant com a escola unitària de dues unitats: les xiquetes a la banda dreta i els xiquets a la banda esquerra.571 A més, en el semisoterrani de l’edifici estigué molts anys la presó. L’escola seguí funcionant fins l’any 1974 en què s’inaugurà el nou Plànol de les escoles realitzat pel mestre Evarist Calatayud l’any 1929 Grup Escolar d’Evarist Calatayud.572 Des d’aleshores ençà, l’antiga escola ha fet funcions de gimnàs, llar de jublitats, i guarderia actualment.

Si avancem pel carrer Bonaire, cal fixar-se en “la costereta de les enseyances”, que davallava pel costat de l’escola als bancals de garroferes de Llombart (actual c/ Enginyer Llombart). Al llarg de la primera meitat del segle passat començaren a edificar-se les primeres cases del carrer Cavanilles arran de la venda dels terrenys de darrere de la masia.573 Una d’aquelles primeres cases és la casa de Pere “l’esquilador” (núm. 8).

Al final del carrer de Cavanilles, concretament darrere de la masia de Sant Josep, estava el molinet d’algeps de Pere Chasan. Ens consta que els moros

570 Els anomenats per Evarist “temporeros”, eren menuts que amb deu anys treballaven en collites com la del raïm, i contribuïen així a la malparada

economia familiar.

206

571 AMM, Llibre d’actes de l’any 1936. El 8 de juny s’alcen els plànols d’una nova escola que mai arribà a fer-se per l’esclat de la Guerra Civil Espanyola.

572 AMM, Programa de festes patronals de l’any 1974. S’inaugurà sent alcalde Aniceto Campos, les obres costaren 15.000.000 de pessetes. L’Estat pagà el

90% de l’obra, i l’ajuntament aportà la resta i cedí els terrenys.

573 Notes manuscrites del metge Antonio Llombart Rodríguez. En l’apartat de la Finca 2, podem llegir que el pare Antonio Llombart de Coya vengué aquestes

terres que miren a ponent de la masia.

Un recorregut pel nucli urbà montserraters explotaven les pedreres d’algeps del poble i del terme ja en el segle XIV.574 En el segle XVIII, a banda de traure l’algeps de la pedrera de l’alt del barranc dels Xarcons,575 començaren a explotar-se les pedreres de Millerola per a abastir la gran quantitat d’obres que estaven fent-se al poble i a la ciutat de València.576 Abans de l’aparició dels molinets de sang el procés era totalment manual, i aleshores la feina començava amb l’extracció de la pedra fent un forat amb una barrina i col·locant els cartutxos de dinamita (pólvora negra).577 Una vegada havia explotat la dinamita calia estellar les pedres més grans amb el mall. Començava ara el procés més delicat, parar el forn i fer la cocció. Aquest forn, que era de secció cilíndrica i pedra roja de maçoneria –molt semblant als forns de calç–, s’omplia de pedra d’algeps i s’hi feia la pinya i el caramull (però sense caldera). Una vegada s’havia encés el forn, el procés de cocció podia durar uns quants dies davant l’atenta mirada dels algepsers que feien torns. Una mala cocció o bé una ploguda inesperada podien llançar a perdre la fornada.578 Quan ja estaven cuites les pedres començava una altra feina més laboriosa, picar en l’era La façana de la casa Pere “l’Esquilador”, i a cop de maceta les pedres fins a convertir-les en pols i, després de una reminiscència de l’estil modernista garbellat, s’obtenia l’algeps.579 de finals del segle XIX Amb la utilització dels molinets de sang, l’algepser s’estalviava aquest últim procés. El funcionament era molt semblant al d’una almàssera d’oli: el rutló, el llit de la mola o contenidor amb el registre on s’hi col·locava la pedra d’algeps cuita, i l’animal lligat a l’arbre del molí que donava voltes al rutló.

L’única diferència era que el contenidor tenia un forat al mig per on queia l’algeps a un garbell o plataforma i posteriorment anava a parar a un depòsit sota terra. Després que l’animal donara una dotzena de voltes, l’algepser tirava amb el lligó l’algeps que ja s’havia convertit en pols dins del contenidor. La pols d’algeps es colava pel garbell, i des d’aquest queia al depòsit davall terra. Una vegada ple el depòsit, l’algeps s’ensacava en l’anomenat cafís o sac de tela on cabien 100 kg.580

3.2

Un dels antics molinets d’algeps de Montserrat

574 Vegeu el document 1 de l’apèndix.

575 ADV, llig. 15, estabiments núm. 6, any 1758.

576 CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real,

Madrid, t. 2., p. 87.

577 De vegades, la pedra d’algeps anava acompanyada de pedra d’alabastre. Aquest últim s’emprava cuit per a l’elaboració d’escaiola (al barri de Campanar

de València). L’alabastre cru s’utilitzà per a obres escultòriques tan emblemàtiques com la façana del Palau del Maqués de Dos Aigües i els relleus escultòrics que adornen la Capella del Sant Grial de la Catedral de València. Totes dues llaurades amb alabastre de les pedreres de Millerola.

578 La pedra d’algeps hidratada es convertia per l’acció calorífica en pedra d’algeps sense aigua.

579 El pare de l’algepser Aureo Bosch Campos encara treballà amb aquest mètode.

580 Per a obtenir informació més detallada sobre el procés d’obtenció de l’algeps vegeu: ROMAGUERA i BELENGUER, Enric, la producció d’alabastre i algeps, dins: La nostra cultura popular. Picassent (comarca de l’Horta), Ajuntament de Picassent, 2003. ps. 157-167.

207

geografia, història, patrimoni

3.2

Pedrera d’algeps de Quico el Pavo en el Pla de la Serra

Fins l’aparició de les primeres trituradores mecàniques i les modernes fàbriques d’algeps, al poble de Montserrat hi havien tres molinets. A banda del molinet de Pere “l’Algepser” (Pere Chasan), estava el dels Benjamins (Benjamin, Antonio i Ismael) a prop de la caseta dels peons caminers, i el de Quico “el Pavo” (Francesc Alemany) a la vora del camí de València. Tots tres obtenien la major part de la pedra d’algeps de la pedrera de Millerola, on també tenien molinet els germans Aureo, Gabriel i Francesc Bosch Campos.

Avancem cap al carrer Evarist Calatayud i la plaça del Raval, que juntament amb el carrer Bonaire, el carrer de València, el carrer del Nou d’Octubre, i la plaça de Cervantes, conformaren un tercer nucli d’expansió del poble al llarg del segle XIX i XIX. Les cases del carrer d’Evarist Calatayud retolades amb els números 7 i 11, en són un bon exemple. Algunes de les cases del carrer Bonaire i de la plaça del Raval aprofitaven el marge del tossal de l’Era Alta per a excavar una coveta en el corral. Per exemple, en la casa dels Calciners581 (Plaça del Raval núm. 2) i de la Tia Canària (c/ Bonaire), els propietaris obriren una cova on tenien el corral, la porquera, i fins i tot un colomar.

Enmig de la plaça del Raval estigué fins els anys seixanta la font del Raval. El perímetre de la font s’emmarcava en uns murs d’obra com ocorria amb les fonts de Busutil i dels Xorros. També disposava d’un abeurador donada la seua localització a l’entrada del poble.

La font del Raval en l’actualitat, un lloc tranquil per a l’esplai de xiquets i majors 208

Camí de pujada al Puntal, on encara es poden veure marcades en la pedra les rodes dels carros dels fornillers

581 Els calciners del poble, des de l’avi Silvestre Balaguer i acabant pel fill Ermini Balaguer. La pedra de calç l’obtenien de la partida de les Blasques a

Torís, després la coïen en els dos forns situats en els camps de l’actual carrer del Doctor Marañón, i finalment, venien l’algeps en glebes pels pobles i en la casa del Raval. En la dècada dels seixanta, les filles d’Ermini començaren a dedicar-se només a comprar i vendre calç. El preu d’aleshores era d’una pesseta el quilo.

Un recorregut pel nucli urbà

3.2

Aquesta font era el lloc on abeuraren molts anys les cavalleries dels nombrosos fornillers que acostumaven a deixar els carros en el Raval. Els fornillers passaven jornades de sol a sol tallant coscoll, romer, argelagues, etc., per fer funcionar els forns de ceràmica de Manises.582 Quan ja tenien el carro carregat a caramull de fornilla, el deixaven en el raval per a l’endemà eixir de bon matí cap a Manises. L’ofici de forniller estigué present a Montserrat pràcticament fins la dècada dels setanta, quan es van substituir els forns de combustió vegetal de Manises pel moderns forns de gas.

Si ens endinsem pel carrer de València podem observar tot un seguit de cases de dues altures estructurades a una mà que foren construïdes a finals del segle XIX i començaments del segle XX. Al carrer Nou d’Octubre i Miguel Hernández ja es barregen cases dels segles XIX i XX. Bon exemple n’és la La casa dels Germanets al carrer Nou d’Octubre, coneguda Casa dels Germanets583, de la primera meitat del segle XIX, i la compartint mitgera amb una altra construcció casa mitgera retolada amb el núm. 13, de l’any 1959. de mitjan segle passat El carrer paral·lel de Miguel Hernández, més apropat al nucli antic, començà a prendre forma a circa el 1750. D’aquest carrer cal destriar la casa del Tio Gaona situada en el núm. 1. Per l’estil que presenta l’immoble fou construït a finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX. La casa, cantonera a dos carrers, obri un balcó en cadascuna de les façanes. La peanya dels balcons és de pedra molturada i la barana que el tanca és de forja guarnida amb reganyols, molt corrent a l’època.

Ambdues façanes estan recorregudes en les cantoneres i entreplantes per motlures pròpies a l’estil del segle XIX. Finalment, la línia de la teulada tanca la façana amb un voladís motlurat de poc vol a la Casa de mitjant segle XIX a l’entrada del carrer de València manera del segle díhuit.

Alguns dels establiments que podíem trobar en aquesta placeta coneguda antigament com del Conde de Rodezno o plaça del Forn,584 eren el desaparegut forn de Francesc Manzanera (núm. 3) obert l’any 1933,585 o la casa d’Isidre Montoro el “Tio Sarier”, on el propietari acostumava a penjar la rama de garrofera que anunciava la venda de vi al detall.

La casa del Tio Gaona, bastida en el període comprés

entre les acaballes del segle XVIII i primera meitat del segle XIX

582 Els ceramistes de Manises preferien la llenya de romer per a fer les coccions. Cada vegada que es netejava un tros de serra, es necessitaven tres anys perquè

tornés a créixer.

583 Una casa de llauradors rics que posseïa trulls de fer vi i almàssera d’oli.

584 AMM, BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Quadern intitulat “els establiments”, dins: Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del segle XX, mecanoscrit

inèdit, diversos quaderns, 1989-1990, sp.

585 AMM, Caixes d’actes 1932-1935, 19 agost 1933.

209

geografia, història, patrimoni

3.2

De principis del segle XIX són segurament les cases de jornalers del carrer de la Mitja Galta, que s’anomenava així perquè el desnivell de terreny sols permeté edificar cases en una banda del carrer.

També de la mateixa època són algunes de les cases que fins fa poc conformaven la plaça de Cervantes, hui molt modificada respecte de l’època de què parlem. Una d’aquestes era el conegut Casino del Moro que sobreeixia fins la meitat de la plaça. Fou edificat l’any 1884 per Vicent Matínez “el Rull”. El nét de Vicent, Miguel Bosch Martínez, el descrivia amb les següents paraules a les seus memòries: Estava en el número 1 de dita Plaça Cervantes, en el primer pis o cambra, i era un local que io recorde perfectament, se pujava com és natural per una escala, que estava a la part dreta de l’edifici. Este edifici era de 1884, potser se construira exprofesament pa destinarlo (la cambra) a esta societat [lloc d’assaig de la Música Vella], pues era del meu bisabuelo el pare de m’agüelo Vicent, el Rull. Tenia quatre pilars al mig, lo que donava lloc a tres navaes i per tant uns 12 x 12 metros. A final d’estos dotze metros, havia a la dreta un pasillo que portava a lo que entonces diem “comú”, ara retretes. I a la part dreta estava el conserje fea el café i tenia les seues coses. Entre el pasillo i la cuina habia un espai que tenien la taula de billar, i també segurament feren un escenari pa fer teatro.586

El casino del Moro abans de ser enderrocat

el cine Sorolla, el primer cinema del poble.587 Fou obert l’any 1927 pel veí de Catarroja Alberto Mesado Asins, “el Tio Tartana”. Es tractava d’un xicotet local-magatzem de 149 butaques amb 62 seients generals on s’hi projectaven les primeres xarlotades del cinema mut (Charles Chaplin, Harold Lloyd, etc.), i pel·lícules de cavallistes (westerns).588 L’actual carrer del Pintor Sorolla, on s’acabava el poble, era conegut popularment en aquells temps com el carrer de l’almàssera. Emili Campos, “el Polo”, regentà

586 BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Quadern intitulat “Les societats”, dins: Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del segle XX, mecanoscrit inèdit,

210

diversos quaderns, 1989-1990, sp.

587 AMM, Pla preparatori de l’any 1952 per al Pla Triennal del 1953-55, p. 20. En la dècada dels cinquanta s’inaugurà el Cine Musical amb una capacitat

de 806 seients.

588 AMM, Ibídem; BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990.

Un recorregut pel nucli urbà l’establiment de l’amàssera fins el seu tancament durant la postguerra i fou aleshores quan es convertí en lloc d’assaig de la música. El nombre de comerços de la plaça es completava amb el forn de la Tia Malia (l’actual saló de Te).

A l’altra banda de la plaça estava la font de la Replaceta o font dels Xorros, just davant de l’antiga casa de Vicent el Pavo (l’actual mútua).589 La font rajava aigua per dues canelles que passaven a l’abeurador, i d’allí fluïa cap al llavador contigu. El llavador era quadrat amb dos departaments, un per a la roba blanca i un altre per a la roba de color. Totes les nits, els dos serenos s’encarregaven de buidar, netejar, i omplir novament els dos llavadors del poble. L’aigua s’escorria per una canaleta que travessava la plaça a buscar les hortes pel carrer de l’almàssera.

Acabem aquesta mena de passeig al lloc on l’havíem començat, en el carrer de l’Hostal del segle díhuit, l’actual carrer de les Germanies.

3.2

Joves dins del llavador de la Replaceta 211 589 BOSCH MARTÍNEZ, Miguel, Memòries d’un setantí. El subministrament de l’aigua, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de

Montserrat, 20, Montserrat, 1992, ps. 18-21.

geografia, història, patrimoni

3.3

3.3. EL PATRIMONI RURAL El Castell dels Alcalans i el Castellet de Montserrat El Castell dels Alcalans (fig. 1)590 El Castell dels Alcalans es troba situat en un turó al marge esquerra del riu Magre, dins del terme municipal de Montserrat i afrontant amb la lloma Plana i les llomes dels Castellars. La seua localització estratègica permetia dominar una àmplia extensió de les foies de Montroi i Llombai i així controlar l’estret de pas de la cova Fumada.

La fortalesa d’Alcalà fou edificada al segle XI per manament del rei de taifa de València a fi de controlar la demarcació administrativa de la vall d’Alcalà que comprenia, segons el Llibre del Repartiment, pràcticament tota la conca del riu Magre. La fortalesa estava habitada per un alcaid i una guarnició de soldats remunerats i subordinats al rei de taifa, que s’encarregaven de col·lectar els impostos i protegir les alqueries veïnes en cas d’atac.

La primera notícia documental que ens arriba del castell d’Alcalà és d’una crònica del segle XIII titulada Primera Crónica General de España. En l’obra es relata un fet ocorregut l’any 1093 quan en ple setge de la ciutat de València, Rodrigo Díaz de Vivar segrestà a l’alcaid del castell d’Alcalà i a canvi de la seua llibertat li exigí 10.000 dinars i la residència a la ciutat de València.591

Reconstrucció idealitzada del Castell dels Alcalans (vista A) 212

Les restes del castell vist des de la lloma Plana (vista B)

590 Figures de localització al plànol d’arquitectura rural.

591 NAVARRO, Mª Pura – SANCHIS, J. Eduard – SÁEZ, Miguel J., Informe de la prospecció arqueològica a la Vall dels Alcalans (Ribera Alta, València), Mecanoscrit

inèdit, Montserrat, 2001, p.15.

El patrimoni rural A falta d’una esperada excavació arqueològica que ens mostre la vertadera fisonomia del recinte, l’observació superficial dels arqueòlegs experts que l’han visitat ens dóna una idea del que hi podríem trobar fa deu segles enrere.

Es tractaria d’una vertadera plaça forta, un imponent castell fet d’un sòlid encaixonat de terra amb torres que farien més d’onze metres d’alçada, totalment emblanquinat i visible des de bona part de la Vall.

L’accés s’hi feia per la vessant est, es travessava el riu Magre mitjançant un pont de fusta amb estreps de pedra que enllaçaria amb la rampa d’accés encara visible parcialment.

Aquesta rampa remuntava fins la mateixa barbacana i li donava la volta al castell en el sentit invers a les agulles del rellotge fins a la porta d’accés situada a l’angle sud-est.

L’escarpat flac nord-est envoltat pel barranc de les Canyades, disposava doncs d’un camí atalussat recorrent el recinte exterior del castell, ben controlat per les diferents torres barbacanes, avantmurs, i les dues torres albarranes que tallaven el pas dels enemics en cas d’atac. Una vegada a l’entrada del castell, segurament en colze per dificultar-ne més l’accés, calia encara travessar un segon recinte ben defensat per on s’arribava a la salòquia o part més noble del castell.

La salòquia (saluqïya) o castell major estava ubicada a la Plànol del Castell dels Alcalans part més alta del castell, feia aproximadament uns 350 m2.

Aleshores, aquest primer recinte estaria presidit per una gran torre de la qual sols ens queda el basament. La funció principal de la torre consistia a tresorejar les nombroses joies i monedes que l’alcaid recaptava per a la taifa de València. Al voltant d’una mena de pati d’armes interior, ben defés pels considerables murs que envoltaven la salòquia, trobàvem la residència de l’alcaid i la guarnició. En un dels laterals del recinte encara s’observa part de l’aljub que recollia l’aigua que s’escorria de les teulades al pati. L’aljub, d’uns 35 m3 de capacitat, fou realitzat en un morter molt compacte. Les parets estan enlluïdes amb un morter molt fi, i la coberta es feu segurament amb fustes o canyes perquè no s’ha trobat cap resta de volta.592

3.3

Rampa d’accés al castell per la vessant est (vista C) 213 592 CAMPOS AÑON, Francesc-Raimon, El castell dels Alcalans. Apunts per a una investigació, Manuscrit inèdit, Montserrat, 2001.

geografia, història, patrimoni

3.3

El flanc est del castell d’Alcalà, ben a prop de la salòquia i lloc més vulnerable en cas d’atac, estava protegit per una barbacana que conserva encara bona part dels seus murs. En aquesta banda podem trobar llenços de mur que fan encara 4 m d’alt per 1,40 m de grossària.

El segon recinte del castell l’ocupava un privilegiat albacar (al-baqqär) que abastava gran part dels 2.000 m2 que fa el recinte del castell. Aquesta era una zona de cavallerisses i lloc de refugi dels camperols i el bestiar en cas d’atac. Al llarg del seu perímetre encara s’hi conserven restes de murs i torres barbacanes.

Trenta anys després de la mort de Rodrigo Díaz de Vivar, el castell d’Alcalà fou l’escenari d’una cruenta batalla que enfrontà el 1129 els almoràvits i les tropes del rebel ´Alí ibn Majjuz. Aquesta batalla deixà el recinte del castell semidestruït,593 fet que explicaria l’aparició d’altres fortaleses d’alqueria com ara els castells de Montserrat, Montroi i Alèdua.

El basament de la torre de la salòquia o castell major (vista. D)

Restes del mur de la barbacana (vista E)

214 593 Vegeu l’apartat 2.1.

Avantmur de l’angle nord-est (vista F)

Vista idealitzada dels castell des d’una torre albarrana (vista G), i representació de l’aspecte que feia als visitants que accedien des de la rampa del riu (Vista H)

El patrimoni rural

El Castell de Montserrat (fig. 2) Coronen el punt més alt de la serra del Castellet o de Montserrat les restes de l’antiga fortalesa de l’alqueria de *Munsarrät. L’esmentada desfeta de l’any 1129 obligà doncs la construcció d’un refugi-fortalesa a la serra de Montserrat, a fi d’acollir en cas d’atac als musulmans que ja habitaven des del segle X la minúscula alqueria que se situava als peus de la mateixa muntanya.594 El document més antic que parla del castell i l’alqueria de Montserrat correspon ja a l’època de dominació cristiana.

Es tracta del Llibre del Repartiment de l’any 1240, quan Jaume I feu donació de l’alqueria i del castell de Montserrat –entre d’altres possessions– al cavaller català Ximén de Tovia com a recompensa per la seua participació en la conquesta de la capital: ...castrum de Montserrat et quadam alqueriam sitam ad pedes eius. (“...el castell de Montserrat i una alqueria situada als seus peus”).595 S’instaurà així un nou sistema de colonització feudal que continuaria vigent fins al segle XIX i que reduí els musulmans de l’alqueria de Montserrat sota la condició de vasalls d’un senyor feudal. El castell de Montserrat deixà de considerar-se com una propietat a mans de l’estat almohade i dels habitants de l’alqueria de Montserrat, perquè es volia que esdevingués un símbol de poder feudal presidint la menuda alqueria de Montserrat des de l’alt de la serra.

Aquest primer senyor resident al Real, deixà al càrrec un alcaid i uns quants soldats com a guarnició al mateix castell, que s’encarregaven de tenir cura i impartir justícia si calia. Mentrimentres, la direcció de l’Aljama o mesquita de l’alqueria estigué dirigida per un alamí que s’encarregava d’intercedir entre els senyors i els vasalls, així com de recaptar els impostos amb què gravaven al senyor.

El recinte del castell no hagué de ser força gran si s’atenem a factors com la localització i el nombre de vasalls que hauria d’acollir en cas d’atac. A falta d’un estudi arqueològic que determine l’estructura real del recinte, podem especular-la si s’atenem a la documentació que disposem i a l’observació de les poques restes que queden: l’estructura lògica d’un castell major. Als peus de la torre i en un nivell inferior –donada l’accidentada orografia del terreny–, trobaríem una salòquia o pati d’armes, al voltant de la qual estarien les dependències de l’alcaid i dels soldats, entre d’altres. Un segon recinte defensiu, que pertanyeria a l’albacar, tancaria possiblement amb una barbacana la banda més feble que mira a migjorn (sud). L’albacar era el lloc reservat a dependències de servici com ara les quadres, així com un recinte defensiu que s’habilita per als vasalls i els ramats en cas d’atac. L’accés al castell es faria doncs, per l’angle nord-oest del castell.

3.3

Dibuix de finals del segle XVIII realitzat pel botànic Cavanilles, on s’hi pot veure la torre del castell major aleshores ja enderrocada

594 Alqueria sorgida a la vora de l’important camí que de Toledo es desviava des de Montroi pel Portell de Montserrat i Torrent cap a la medina de València.

Vegeu l’apartat 2.1.

595 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentament núm. 2.256.

215

geografia, història, patrimoni

3.3

L’any 1383 tingué lloc la presa de possessió de Lluís Sánchez de Calatayud, senyor de Real i de part de Montserrat.

Era costum que el nou senyor prengués possessió del lloc en una successió de claudicacions simbòliques per part de la comunitat local i en favor del nou titular de la senyoria; aquest acte es feia davant de testimonis, i d’un escrivà o notari que alçava acta de tot. Heus ací l’exemple del castell i l’alqueria de Montserrat. La presa de possessió de la meitat del castell i l’alqueria de Montserrat començà amb l’entrada al recinte de la fortalesa major de castell (infortitudine maior dicti castri). Allí li prestaren homenatge tres persones que residien al castell: l’alcaid Bernat Marqués, i dos soldats: Francesc de Lezma i Joan Tous.

Tot seguit, el senyor acompanyat del notari i l’alcaid baixaven al poble per a retre homenatge als nous vasalls.

Aquest acte consistia bàsicament en la renovació ritual de l’avassallament per part de tots i cadascun dels caps de casa.

Una volta finalitzat l’acte, el notari Ramon Bernat i el senyor pujaren novament al castell major, tancant la presa de possessió amb les següents paraules: infortitudinem castrique in loco predicti de Monserrat et in terminis (en la fortalesa i castell del lloc dit de Montserrat i el seu terme).596 L’any 1438 Ximén Pérez I Zapata de Calatayud, senyor de la baronia de Montserrat, comprà la baronia de Real al seu cosí castellà Alonso de Calatayud Gómez de Loaysa, senyor de Provencio.597 Així quedaren unides les dues baronies de bell nou.598 L’assumpte està en què el lloc de Montserrat no disposava de cap casa de senyor. Llavors, Ximén Pérez decidí traslladar els seus servidors, inclòs l’alcaid del castell de Montserrat, a la residència de Real.

D’aquesta manera, el castell de Montserrat deixà de ser una fortificació militar, amb alcaid i soldats, per a convertir-se en un graner de la senyoria on s’emmagatzemaven les rendes senyorials.

Unes poques dècades més tard, el document de presa de possessió del nou hereu de Montserrat ens dóna una idea de com era el castell d’aleshores. El procurador del senyor de Montserrat599 i el custodi del castell Pasqual de Lezma, accediren al castell i obrint les portes, reproduïren un ritual semblant al que s’ha descrit abans tancant l’acte de presa de possessió del castell, amb les paraules: ipsius castri et palacium et turriuni ipsius et ceteras mansiones (el dit castell i el palau i de la torrassa i les altres estances).600 Per tant, trobem tres part ben diferenciades: la fortalesa major, el palau amb el pati i les estances, i el castell menor.

La funció del castell quedà novament confirmada l’any 1687 quan un jurat de Real, s’oposà a l’ordre del governador de la senyoria perquè pugés al castell de Montserrat a buscar arròs per a la tenda de Real. La torrassa major es feia servir segurament fins ben entrat el segle XVIII com una mena de caixa forta on s’emmagatzemaven les collites d’arròs, blat, etc, per a les tendes del monopoli real.

L’any 1793, el botànic il·lustrat Josep Cavanilles visità les nostres terres per a prendre notes per a la seua obra que s’editaria anys després.601 Des de la torre del campanar de Real, realitzà un esbós de la foia de Montroi on s’hi pot veure el poble i la torre major del castellet parcialment enderrocada. Aquest fet ens confirma l’abandonament definitiu del recinte.

ADV, Llig. 24, possessions núm. 1, 1 de juny de 1383.

Amb les rendes que obtingué com a cambrer major de la cort de Martí l’Humà.

Vegeu l’apartat 2.1.

De vegades, l’absentisme senyorial, si s’unia a la major o menor importància del lloc que es prenia possessió, feia que els senyors delegaren aquest tipus de cerimònies en un procurador o agent senyorial com és el cas a què ens remetem.

600 ADV, Leg. 24, possessions núm. 10, 6 d’abril de 1470.

601 CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797.

596 597 598 599

216

El patrimoni rural

FOTO: Fons Sarthou Carreres

3.3

Les restes del castellet en una fotografia de l’any 1925.

El castellet en l’actualitat, amb la cantonera de la torre refeta

Al llarg del segle XIX, els murs i recintes del castell es deterioraren de tal manera que els veïns de Montserrat els empraren com una improvisada pedrera, per a extraure els materials i bastir així noves cases. L’any 1925, Sarthou Carreres feia una breu referència, a la seua Geografia del Reino de València, de les restes del castellet i publicà una fotografia que dista ben poc de l’estat actual.

Actualment, al voltant de l’antic albacar, podem trobar xicotetes restes de l’estructura del castellet com ara l’aljub i els murs de defensa.602 La part més alta conserva restes més identificables corresponents al castell major, concretament el basament de la torre que s’alça directament sobre la roca. Aquest és de planta rectangular (6 x 8 m aproximadament), i està fet d’encaixonat de tàpia amb pedra alineada per a reforçar l’estructura. En l’angle nord-est trobàvem fins l’any 2002 les restes d’una cantonera de la torre, que enderrocaren les contínues pluges i la falta d’actuacions per a consolidar la fàbrica.

Masies i xalets periurbans Al llarg del segle XVIII, malgrat la desfeta d’Almansa i la crisi econòmica generalitzada que se superà després de la Guerra del Francés (1814), la prosperitat vitivinícola de Montserrat atragué a inversors forasters, la majoria d’ells de València, que adquiririen extenses heretats i, fins i tot, establirien masos arreu del terme. A més a més, aquest procés de creixement agrícola s’hi consolidà durant el segle XIX amb l’aparició de xicotetes heretats de llauradors, junt a les cada vegada més extenses finques vitivinícoles de tipus mas on treballaven tant els jornalers del poble com els forasters.

217 602 NAVARRO, Mª Pura – SANCHIS, J. Eduard – SÁEZ, Miguel J., Informe de la prospecció arqueològica a la Vall dels Alcalans (Ribera Alta, València), Mecanoscrit

inèdit, Montserrat, 2003, p. 23.

geografia, història, patrimoni

3.3

L’any 1774 s’elaborà un informe des de l’Ajuntament de Montserrat que comptabilitzava 4 masos relacionats amb el conreu de la vinya: la casa dels Xarcons, la casa de les Pedreres, la casa dels Pinatells i la Casa Blanca.603 Les tres primeres cases eren de recent construcció, mentre la Casa Blanca datava del segle XVII. L’any 1847, Pasqual Madoz esmentava l’existència de quatre masos o alquerias, segurament els mateixos però amb diferents noms: Casa Blanca, Erans, Javaloies i Jimeno,604 juntament amb les masies de Calabarra i Cortitxelles al terme de Torís, i la de Millerola a Picassent. Amb tan sols dènou anys de diferència, en plena època daurada de les vinyes (l’any 1860), es comptabilitzaven al terme sis masos: la casa del Pare Tomàs, la casa de Don Gregorio, la casa de Lluïsa, la casa de Patarró, el mas del Rector i el mas de Mauro Minguet.605 Alguns d’aquests masos són els que ens han arribat fins al present segle amb els noms de la Casa Blanca, el mas del Pio o la Trinitat, i el mas de Santa Anna o del Rector (tots dos ja desapareguts), la masia de Sant Josep o del Dorador i la masia de l’Estrella o casa de Marco (actualment dins del nucli urbà).

La masia de Sant Josep o del Dorador (fig. 3) fou bastida segurament a mitjan segle XIX. La primera referència documental de l’existència de l’edifici és de l’any 1879, arran de la donació d’una imatge de sant Josep a l’església de Montserrat. La propietat de la masia era aleshores del dorador de sants Jorge Llombart i la seua muller Francisca de Coya. En el document podem llegir que el rector de Montserrat, Josep Mestre: se presentó en su casa casa masia denominada de San José, contigua a esta población...606 agrària on treballaven els masovers i una gran quantitat de jornalers. La casa posseïa trulls de fer vi i un celler, una almàssera d’oli, i una gran andana sedera destinada al conreu del cuc de seda.607 A primeries del segle passat, l’heretat passà a mans del fill Antoni Llombart de Coya, enginyer agrònom de professió.

Amb ell, la masia continuà amb el conreu de la vinya, l’oli i la seda. També fou durant la primera meitat del segle passat quan Antoni Llombart manà enderrocar els pabellons laterals que s’adossaven a la casa a fi d’aprofitar una part de la fusta per a rehabilitar-la.608

El metge Antoni Llombart i família a la porta de la masia allà pels anys cinquanta

603 CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Tipogr.

de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, t. 2, p. 176.

604 MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987. Reimpr. parcial i facsímil

del Diccionario d’Espanya (Madrid, 1847), veu Monserrat.

218

605 Vegeu apartat 1.2.

606 APM, Acta de donació d’una imatge de Sant Josep a l’església de Montserrat, 21.04.1879.

607 Concretament l’andana sedera ocupava part de les dues ales laterals que s’adossaven al cos principal de la casa. Encara resta una part del mur d’aquests

pabellons laterals amb les finestres tapiades.

608 Segons recorden contar a Antoni Llombart els últims masovers Aureliano Garcés i Aurora Samitier.

El patrimoni rural Entrada principal a la masia

L’any 1959 el fill Antoni Llombart Rodríguez heretà el mas. Era un moment en què començava a fer irrupció el conreu del taronger, àmpliament implantat en la dècada dels setanta. Fou així com el metge Antonio Llombart anà canviant camps d’oliveres i garrofers per tarongerars. A més a més, al llarg dels anys seixanta, algunes dependències econòmiques de la masia foren convertides en granja de porcs. L’extensió de l’heretat comprenia a mitjan segle passat un total de sis finques que incloïen els voltants de la casa, entre aquestes els terrenys adjacents al carrer de l’Enginyer Llombart, la partida del Rajolar, i certes terres a la Venta Cabrera.609 Al mes de maig de 2004, una dècada després de la mort del propietari, l’il·lustre catedràtic de medicina i fundador de l’IVO, Antonio Llombart Rodríguez, la masia fou venuda i abandonada pels masovers.

La masia respon a una tipologia arquitectònica de casa única on s’adossaven les diferents dependències econòmiques, en aquest cas, els desapareguts pabellons laterals. L’entorn de la masia es troba tancat per un tipus de mur que s’emprava molt en la segona meitat del segle XIX i primeries del XIX, conegut com a murs de defensa.610 Com era costum a l’època, l’entrada principal està precedida per un gran hort-jardí mediterrani, d’aproximadament dues fanecades. L’aigua de reg s’obtenia d’un braçal de la mina que omplia la bassa que encara localitzem en un lateral de l’hort.

A l’altra banda de l’hort està l’ermita privada de la casa. Es tracta d’una xicoteta construcció d’estil neogòtic segurament contemporània a la masia. L’any 1925 Sarthou Carreres menciona: el en término existe una pequeña ermita, de propiedad particular.611 A les espatles de la masia trobem el corral, que està separat per l’hort d’entrada pels murs dels antics cossos adjacents a la casa.

Aquest corral tenia una entrada independent de carros i cavalleries a través de l’actual carrer de Cavanilles. En un dels cossos laterals del corral podem distingir les restes de l’antiga almàssera, els cups de fer vi i el celler, aquest últim ocupant la part més resguardada.

El centre del corral l’ombrejaven quatre grans figueres alineades.612 Interior de l’ermita

3.3

privada del mas

609 Anotacions manuscrites del mateix Antonio Llombart Rodríguez.

610 Així és com apareixen esmentats en els expedients d’obres de la Diputació de València. Així s’evitaven els nombrosos robatoris que es registraven aleshores.

611 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto

Martín ed., Madrid, 1925.

612 A mitjan segle passat es construïren dues naus parellades a la banda del corral que mira a llevant destinades a la cria de porcs, conills, i aus de corral.

219

geografia, història, patrimoni

3.3

Justament adossat a la casa encara podem veure un pou que abastia d’aigua tant als residents com a l’abeurador contigu.

La masia pròpiament dita, s’estructura en tres altures i tres navades que s’obrin a dues mans. La façana principal ens mostra a l’exterior els principals eixos distribuïdors de l’interior, la porta principal i el balcó al bell centre de la façana. La resta de la façana obri en les diferents altures uns finestrals tancats per barana de forja i emmarcats per pilastres i frontons d’estil neoclàssic. L’any 1956, la masia fou totalment restaurada, reforma que també afectà a la façana. D’aquella època són els dos plafons ceràmics de sant Josep i sant Francesc que flanquegen el balcó central.

Si accedim a l’interior, l’entrada de la casa travessa fins la porta posterior del corral. En el pas de carro, totalment reformat i emmarcat per sòl hidràulic, podem llegir la data de renovació de la casa l’any 1956. Els murs de càrrega laterals encara conserven les motlures antigues d’estil neoclàssic que semblen sostenir les bigues mestres i la bigueteria dels revoltons fets de fusta de mobila. La planta baixa, amb dues habitacions a la primera navada, la compartien els amos i els masovers. L’antiga cuina amb la llar la trobem al segon tram de la casa i destaca perquè té unes grans dimesions i està totalment xapada de taulellets, i amb el canterer en un dels laterals. Una acurada campana de llar –com era costum al poble– presideix l’antiga llar-menjador.

El tercer tram de la casa es destinava a l’habitatge del masovers. Constava d’una xicoteta habitació equipada amb una cuina de carbó i un canterer. La mà dreta d’aquesta tercera navada obri la caixa d’escala de quatre trams amb un rebost baix. A tall de curiositat, cal dir que encara s’hi conserven algunes inscripcions a llapis dels soldats que ocuparen la masia l’any 1938.

L’entrada principal de la masia de Sant Josep

220

El patrimoni rural

L’espectacular llar-menjador presidida per l’original campana de llar i el canterer lateral xapat de taulellets

La planta noble s’adreçava a l’habitatge dels amos. Aquesta està distribuïda al voltant del gran saló central que es correspon amb el balcó de la façana. Juntament a l’andana, que actualment està totalment distribuïda, foren profusament reformades als anys cinquanta. Fins fa pocs anys, allí podíem trobar el mobiliari de finals del segle XIX i primeries del segle XX. Aurora Samitier i Aureliano Garcés, els últims masovers encarregats de la cura de la casa, recorden especialment del mobiliari l’antic piano que presidia el saló. Al voltant del saló hi havia una saleta d’estar, la cuina, el despatx i les habitacions. L’habitació del besavi Jorge Llombart recaïa a la banda esquerra de la façana, tenia entre d’altres relíquies un llit treballat en fusta de roure de l’any 1903 i el sant Antoni de Pàdua que hui en dia podem trobar a l’església.

3.3

Algunes dependències del corral de les espatles de la masia de Sant Josep: l’almàssera, el trull i el celler.

Podem veure que encara es conserva el rutló del molí de l’almàssera 221

geografia, història, patrimoni

3.3

La masia de la Estrella o casa de Marco (fig. 4) està situada a la partida de la Serra, dins del nucli urbà. Es construí entre el final del segle XVIII i primeries del XIX, i es tracta d’una casa que s’estructurava al voltant d’un gran pati central. Als anys trenta del segle passat apareix com a propietari de l’heretat Josep-Maria Marco, qui li donà segurament l’últim nom a la casa.613 Posteriorment, la casa passà a mans de la filla Pilar Marco.614 En l’època de major activitat agrícola de l’heretat, els voltants de la masia estigueren rodejats per vora nou fanecades de terra que es repartien entre camps d’oliveres, garrofers, cereals i hortes.615 L’any 1960, la masia de l’Estrella ens és descrita amb tot luxe de detalls: Una casa de campo denominada Masía de la Estrella, situada a las afueras del pueblo de Montserrat [...] ...y se compone de planta baja y altos, aquellos con zaguán o entrada, dos cuartos, habitación y cocina para criados, almazara con depósito para aceite, cuadra, carboneras, pocilga y cuarto para lagar. Otro para aperos de labranza, cubierta para carros, bodega, prensador, trullo, corral y gallinero. En la parte alta recibidor, dos gabinetes, un salón, una sala comedor, cocina, cuarto para el servicio, despensa. En el ala derecha subiendo, cuatro cuartos dormitorios, cámara para la aceituna, depósito para algarrobos, pajera, andana y cuartos para trastos.616

La casa Marco vista a vol d’ocell

Entrada principal de la casa de Marco travessant l’hort

El mas es troba orientat al migdia i l’envolta un gran hort-jardí tancat per una tàpia. L’hort de Marco, com és conegut, el presideix la masia o edifici principal del mas que antigament estava flanquejat per dues torres. Actualment, sols resta la torre de llevant.617 El mas fou bastit amb fàbrica de maçoneria amb morter de calç arrebossat. La façana principal

222

613 614 615 616 617

AMM, caixa 566, Correspondència rebuda, 1936, juliol 10.

La masia fou heretada per la filla d’aquesta Pilar Guillem Marco, qui en morir, tornà novament la casa a sa mare Pilar Marco.

Escriptura de compra-venda de l’actual propietari.

Ibídem.

La torre de ponent fou parcialment reconstruïda després d’enderrocar-se a primeries del segle passat.

El patrimoni rural

3.3

destaca per les grans masses de mur que deixa entre els buits. Com ocorria a la masia de San Josep, el balcó central distribueix les estances de la planta principal. Tant el balcó com els finestrals ampitadors de la primera planta estan resguardats per un frontó clàssic i tancats amb una barana de forja treballada, tots dos com a únics elements decoratius.

La part més visible de la masia es completa amb les esmentades torres laterals, a banda de les dues ales laterals de servici que abasten l’amplària de l’hort. L’ala dreta amb la torre inclosa, es destinava a l’elaboració del vi (trulls, premses, celler). Mentre en l’ala esquerra trobàvem l’almàssera de fer l’oli. La segona planta d’aquestes dues ales laterals aprofitava per a l’emmagatzematge i assecat de collites, andana sedera i lloc de penjat del tabac.618 L’entrada principal de la casa –ara totalment oberta– estava travessada per unes carrilades de carro fetes en lloses de pedra.619 Com ja hem esmentat, localitzàvem la resta de dependències de servici a la rodalia del pati central: les quadres, els corrals, la porquera, etc. Cridava especialment l’atenció del visitant, només entrar i mirant a l’altra banda del pati, la ja desapareguda rèplica de la façana de la masia que el propietari havia reproduït a xicoteta escala. En un dels extrems del pati encara es conserva el pou amb la pica de l’abeurador llaurada en pedra.

L’any 1962, Pilar Marco vengué la masia a l’actual propietari, José Martínez Martínez. Llavors, l’activitat agrícola d’èpoques passades era ja inexistent.

L’actual propietari instal·là aleshores una granja de porcs que adaptava part del mas a la nova activitat. L’esmentada granja ha sigut desmantellada el 2005, Detall d’una finestra de la planta noble guarnida amb motllures, i d’una altra finestra de servici de la torre que conserva l’estructura de la corriola i el futur de la masia demana a crits una restauració.

L’entrada al trull situat en la torre lateral dreta, des d’on es descarregaven els carros de raïm. A l’altra banda, trobem el pou que abastia la casa i l’abeurador de cavalleries

El pati amb les diferents dependències de servici al seu voltant 223

618 Segons l’actual propietari.

619 Es conserven com a vorera a l’entrada de la masia.

geografia, història, patrimoni

3.3

Un dels masos sens dubte més antics que es conserven a Montserrat és la Casa Blanca (fig. 5), ja que la seua existència és anterior a l’any 1795. Es tractaria d’una de les primeres grans explotacions que existiren al terme dedicades al conreu de la vinya.

Arquitectònicament, el mas actual és el resultat de diferents ampliacions d’acord amb el creixement i les noves necessitats de l’explotació.620 El nucli primigeni de la casa s’estructurà al La Casa Blanca voltant d’un corral central. A un costat i l’altre trobaríem dos cossos a una vessant que es destinaven segurament a l’habitatge dels massovers, a banda de la quadra ubicada en un costat (banda esquerra); i en el segon cos, de manera que afrontava, trobaríem la resta de dependències econòmiques de la casa.

Una segona o tercera reforma que se’ns escapa en el temps, eixamplà el mas cap a llevant deixant-lo pràcticament com ara el veiem. Concretament, l’obra consistí a engrandir amb una navada més el cos de les dependències econòmiques, i obrir així un gran corral en aquest mateix costat. Aquest segon cos acollí els trulls i l’almàssera d’oli entre d’altres establiments fins al segle passat, moment en què s’abandona l’activitat agrícola de l’heretat. La quadra Interior del corral de la Casa Blanca comunicava amb aquest segon amb les quadres al fons de la imatge corral, recorregut per una construcció a una vessant segurament destinada a l’activitat ramadera.

Durant els últims cent anys, l’heretat ha passat per mans de diferents terratinents.

Un del últims fou el veí de València Arturo Pascual Vermell, propietari també d’un casalot ja desaparegut al carrer de Blasco Ibánez. A poc a poc l’activitat agrícola del mas minvà, i a mitjan segle passat els últims masovers abandonaren la casa.

Ben a prop del poble localitzem, encara que molt reformat, el xalet de Navarro (fig. 6). Una vil·la d’estiueig de finals del segle XX que s’alça en la part baixa del poble.

De la seua construcció s’encarregà la família Navarro, que s’emparentaven amb els La façana principal del xalet de Navarro ombrejada per un garrofer centenari

224 620 Açò és si atenem a l’estructura i a l’observació de les diferents fàbriques de la casa.

El patrimoni rural també terratinents i propietaris de la masia de Sant Josep. El xalet disposava d’una xicoteta heretat d’arbres fruiters als voltant. Després vingué un embrollar de propietaris que separaren la casa de l’heretat, i de pas, donaren la resta de noms amb què coneixem l’edifici: Agustina Palau “Villa Agustina”, un tal Oliete “el xalet d’Oliete”, etc. El cas és que a última hora fou ocupat com a centre de recuperació de toxicòmans i queda ben poc de l’estructura original.

3.3

Fonts, pantans, mines, molins, i d’altres dispositius hidràulics El paisatge agrícola de Montserrat s’ha caracteritzat tradicionalment per un clar predomini dels cultius de secà. Les condicions geogràfiques de Montserrat –contràriament al que ocorre amb Real i Montroi– han portat des d’antuvi a un aprofitament limitat de les aigües del riu Magre. Al llarg dels segles, aquest fet ha condicionat l’esforç dels montserraters per la recerca i captació d’aigües amb tota mena de dispositius hidràulics, com ara les nombroses fonts de brull natural i captades, la construcció de pantans, l’excavació de mines, els motors, les nòries malauradament desparegudes, etc.

Els pantans Una forma d’aprofitament dels recursos hídrics al nostre poble ha sigut la construcció de pantans xicotets per a retenir l’aigua. El més antic que s’hi conserva és el que es coneix com a pantà de Montserrat (fig. 7) i el localitzem a la partida del mateix nom, al marge dret del barranc de Lagroix. Es construí entre els anys 1774 i 1787, i tingué com a precedents en el segle XVII un pantanet que s’ubicava sobre l’antic assut de Busqueïta.

La presa del pantà del segle XVIII

El sistema de regadiu del pantà el formaven el mateix pantà, l’assut que encara se situa a pocs metres curs avall del riu, i la séquia del pantà que distribuïa l’aigua per al reg de les hortes de Busqueïta, l’Algoroix i el Lloc. La presa del pantà la forma una murada d’argamassa de 25,3 m de longitud, per 3,30 m de gruix i 6,20 d’alçada. El mur es reforça amb tres grossuts contraforts de maçoneria. En un dels laterals de la presa distingim encara les restes d’un sobreeixidor.

225

geografia, història, patrimoni

3.3

Pocs anys després de la seua construcció, el botànic Cavanilles el descrigué amb les següents paraules: suplir de algún modo la escasez de aguas para el riego, han hecho los de Monserrat al norte de la población un pantanito que causa más daño a la salud que provecho a las cosechas y campos. Por fortuna, apenas tiene aguas en verano. Pero cuando se acopian y se detienen, filtran por las tierras y vician la fuente principal de que bebe el pueblo.621

El pantanet, situat a la vora del camí del Tossal (fig. 8)

Tenim constància, arran d’un informe que s’envià a la Diputació de València l’any 1847, que el pantà encara estava en ple ús. La capacitat del pantà s’estimava en uns 30.000 m3 d’aigua.622 Al començament del segle passat el pantà fou reblit i la seua superfície conreada.

El sistema de reg mitjançant la construcció de xicotetes preses es completà dècades després amb la construcció de tres pantanets més al llarg del recorregut del barranc de Montserrat que regaven les partides de Suaira, Martull, el Pantanet, el Rajolar, la Marjal, i les Salinetes. Aquest tres pantanets dels que parlem són: el Pantanet de Suaira-Martull, la presa del Pantanet, i el Pantanet de la Marjal-Salinetes.623

Les mines del poble El sistema d’extracció d’aigua mitjançant l’excavació de mines es localitza en el sector oriental del poble. De les tres mines que existeixen actualment, la mina de la Cabrera, la mina de la Marjal, i la mina de Montserrat, aquesta última és, sens dubte, la més important. Ho és tant pel cabdal extret com per la importància històrica que tingué.

Segons l’informe del 1847, que s’ha esmentat abans, els montserraters regaven un 40% més de terra que els moriscos del 1700.624 Una volta s’emanciparen de la tutela del duc de Vilafermosa arran de l’abolició dels senyorius feudals de l’any 1814, els llauradors i propietaris montserraters decidiren acabar amb aquesta situació pel seu mateix compte amb l’excavació d’una mina a la partida de Suaira.

Document del 6 de maig de l’any 1848 que donà inici a les obres de la mina de l’Assumpció 621 CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid,

226

1795-1797, t. 2, p. 165. Vegeu també el document 11 de l’apèndix.

622 ADPV, E.3.1, leg. 76, exp. 1.344.

623 Per a informació més detallada sobre el reg d’aquests pantanets vegeu l’apartat 1.1, o bé: HERMOSILLA, J. (dir.), La arquitectura del agua..., p. 128 i ss.

624 Vegeu l’apartat 1.1.

El patrimoni rural La construcció de la mina de Nostra Senyora de L’Assumpció (fig. 9) s’escometé entre els anys 1848-1849.625 L’excavació començà el 6 de maig de l’any 1848, i el 5 de maig de l’any següent ja estava pràcticament acabada.626 Els beneficiaris de l’obra que ascendien a 201, aprovaren les ordenacions de reg de la Mina-la Font de l’Om el 7 d’abril de l’any 1851.627 El resultat de l’excavació esdevingué una mina o galeria d’un quilòmetre i mig de llargària, oberta a la partida de Suaira (la vora de l’actual carretera de Real de Montroi a Mislata) i que s’allarga fins a la partida de Darrere la Serra. La galeria, que en alguns trams està reforçada amb una volta, fa 2 m d’alt x 1,6 m d’ample. S’endinsa per davall de terra al llarg de quilòmetre i mig, i es bifurca en dues galeries més, de 361 m i 350 m respectivament. Al llarg del recorregut podem comptabilitzar fins a deu respiralls en forma de pous de ventilació.

De la mina parteixen tres braçals o séquies majors: la séquia de Busqueïta, el braçal del Rajolar i el braçal de la Canal.628 Destaca especialment aquest últim, el braçal de la Canal, per salvar el barranc de Martull –a l’altura de la partida de la Font de l’Om– mitjançant un aqüeducte o canal. Es tracta d’una obra d’enginyeria de finals del segle XIX que obri un gran arc de mig punt de

3.3

La mina de l’Assumpció

rajola a cara vista, i que es reforça en els estreps amb obra de maçoneria.

De la construcció de la mina se’n beneficiaren l’horta de la Mina (Martull, Suaira i el Dorador), i l’horta del Pantà (Busqueïta, el Lloc i les Eres). En total, vora 1.282 fanecades de terra. El cabdal de la mina oscil·la hui en dia entre 3.000-4.000 l/m aproximadament, i vessa la presa del pantanet, d’on va finalment a la depuradora.

La canal sobre el barranc de Martull, una obra d’enginyeria hidràulica del segle XIX (fig. 10) 625 L’excavació no estigué exempta de problemes, perquè un any abans l’empresa fou encarregada a una societat de València quan portaven 63 metres oberts

toparen contra una pedra grossa i abandonaren l’excavació tot i que s’endugueren el pressupost de la comesa.

626 Per a una descripció més detallada del procés d’excavació, vegeu l’apartat 2.5.

627 ADPV, E.3.1, llig. 83, exp. 1.514.

628 Per a més informació sobre el reg d’aquestes séquies vegeu: HERMOSILLA, Jorge (dir.), La arquitectura del agua en el riu Magre. Alcalans-Marquesat, Conselleria

de Cultura, Educació i Esport, València, 2004, p. 127.

227

geografia, història, patrimoni

3.3

Unes dècades després de la construcció de la mina de l’Assumpció, un grup de catorze propietaris de terres de la Marjal decidiren excavar la mineta de la Marjal (fig. 11) l’any 1896. La localització de la mina es troba al marge esquerre arribant a l’últim tram del barranc de Lagroix. Es tracta d’una xicoteta galeria subterrània d’aproximadament mig quilòmetre amb vora una dotzena de pous de ventilació. Aquesta nova comunitat de regants de la marjal eixamplà la xarxa de reg a la mateixa partida de la Marjal, l’Oliveral de Fondos i les Salinetes.629 Aquell mateix any 1896 s’iniciaren les negociacions per a fusionar en una sola comunitat totes les aigües de les comunitats de regants del Pantà i de la Mina. Finalment la Comunitat d’Aigües de Montserrat es constituí a l’octubre de 1903.630 La capacitat actual de la mina de la Marjal varia al voltant de 300 l/min Com podem comprovar, el cabdal és de bon tros inferior al de la mina de l’Assumpció. L’aigua que sobra desemboca en una basseta pròxima o bé es desvia cap al mateix barranc.

Els motors de reg i les sènies De la primera meitat del segle passat són les desaparegudes sènies i els motors de reg que encara trobem pel terme. Primerament aparegueren les sènies o nòries, les quals permetien obtindre aigua d’una capa freàtica a pocs metres de fondària (3 o 4 metres). En un pou ovalat o rectangular s’instal·laven aquestes rodes metàl·liques amb cadufs que elevaven l’aigua del subsòl per a regar xicotetes hortes. La majoria de sènies desaparegueren o bé es transformaren en motors de reg: la nòria dels Xupenos (desapareguda), la dels Peloses (motor), la dels Bomba (motor), la del Tio Àlvar (motor), la de Trinitari (desapareguda), la del Morret (desapareguda), la de l’Oliveral de Fondos (desapareguda), la sènia i bassa de Sabater (desapareguda), la sènia i bassa de del Callat (reblida), la sènia de del Malcarao (motor), la sènia de l’Espardenyer (motor).631 La mineta de la Marjal Als anys vint, la progressiva extensió d’una agricultura de regadiu al nostre poble i la necessitat d’un major cabdal d’aigua requerí la construcció de motors de reg. Aquest període coincidí amb l’aparició dels primers motors de combustió adaptats a l’extracció d’aigua. Motors de gasògen, gas pobre o de vapor, amb poca potència i que s’alimentaven, en el cas dels vapors, amb corfa d’ametla.

En aquest context de la dècada dels anys vint és quan es construeixen els motors més antics situats Darrere la Serra: el vapor del Pavo (fig. 12) i el vapor de Marco (fig. 13). L’edifici del vapor del Tio Pavo encara conserva l’estructura original amb el fumeral de rajola que evacuava els gasos.632 El vapor de Josep-Maria Marco, propietari de la casa de Marco, enderrocà el fumeral i actualment es troba totalment reformat. Amb l’arribada de la llum elèctrica, les velles maquinàries canviaren els vells motors de vapor per altres de major potència, i llavors aparegueren els motors, tal i com actualment els coneixem.633

228

HERMOSILLA, J. (dir.), La arquitectura del agua..., p. 127 i ss.

ORDENANZAS de la Comunidad de Aguas de Monserrat, aprobadas por la Junta General de 20 de diciembre de 1903, Tipogr. de B. Cuenca, Alzira, 1904.

Vegeu HERMOSILLA, J. (dir.), La arquitectura del agua..., p. 126 i ss.

En les èpoques de major sequera en què els pous anaven buits es regava “a clotades”, és a dir, quan després d’unes hores es buidava el pou esperaven a l’endemà fins que el pou buit tornés a omplir-se.

633 BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del segle XX, mecanoscrit inèdit.

629 630 631 632

El patrimoni rural Els vapor del Pavo amb el fumeral

Les fonts i els aljubs

3.3

Malgrat l’escassesa de precipitacions primaverals que acostumen a provocar sequeres estivals severes, el mantell triàsic format per pedra d’algeps i argila constitueixen un jaç permeable que acumula l’aigua a poc metres del sòl.

Aquest mantell permet obtenir aigua en forma d’aiguamolls i fonts que afloren a la superfície fàcilment. Sovint, aquests brulls naturals són capturats i fets aflorar amb l’ajuda de xicotetes mines: els més coneguts són la font de Manyes, la de Birlongo, la de la Carència, la del barranquet de l’Aigua, la del Gos, la del Sapo, la de la Panolla, la del Gegant, la del Pantà (700 l/min)634 i la de Busqueïta.

Algun d’aquests sistemes de captació d’aigües que encara trobem pel terme haurien de ser d’allò més antics, potser de temps de dominació àrab. Per exemple, la desapareguda font de l’Om,635 apareix referenciada en la delimitació dels termes de Montserrat i Picassent de l’any 1307.636 Com hem pogut llegir a la part de geografia, la font i bassa de Manyes pertangué a Jaume Manyes. Aquest personatge fou un dels repobladors del segle XVII, que fou justícia del lloc de Montserrat segons un protocol notarial de l’any 1624.637 La font de Manyes (fig. 14), se situa a la partida del mateix nom, a la vora del camí de la Soroixa, i replega les aigües de l’escorreria de la lloma Plana. Antigament, aquest conjunt format per la font i la bassa regava les hortes dels abancalaments més pròxims. Com podem llegir a les manisetes de la font, aquesta fou segurament canalitzada l’any 1933. Malgrat la proximitat a l’esmentat camí de la Soroixa, la font es troba totalment abandonada i el seu accés és bastant difícil perquè hi abunden una gran quantitat de matolls. A tall de curiositat, val a dir que una anàlisi de l’aigua de les diferents fonts del terme realitzada l’any 2000, donà com a resultat que era l’única font que no presentava coliformes (matèria orgànica).638 La font de Manyes

634 Segons un aforament practicat el 1958 (ARPM, Actes 1949-2000, fs. 31-32). Desaparegué al voltant del 1960, per causa de l’excavació del pou de Sant 635 636 637 638

Isidre, segons les mateixes actes.

Despareguda l’any 1957 arran de les rompuda de terres d’un particular. ARPM, Actes de 1949-2000, ps. 31-32 Vegeu l’apartat 1.1.

APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1624, setembre 5.

Informació facilitada per l’empresa Aquagest.

229

geografia, història, patrimoni

3.3

A poc més d’un quilòmetre camí avall, trobem la font del Birlongo (fig. 15) a la partida del mateix nom. De la mateixa manera que ocorre amb la font de Manyes, aquesta font també aprofita l’escorreria de les aigües subterrànies de la lloma Plana.

L’obtenció de l’aigua es fa mitjançant un xicotet alcavó que dóna accés al clot, que fins i tot arriba a estar ple d’aigua a l’estiu.

En èpoques passades, el sistema de reg que formava la font i la bassa adjacent irrigava les hortes més pròximes de tramuntana.

Actualment, es troba abandonada, encara que conserva les estructures.

La bassa i la font del Birlongo La font del Pantà (fig. 16) es localitza a l’àrea recreativa del pantà. L’any 1952 l’entorn fou adequat com a parc municipal.639 L’aigua que abasteix la font s’obté d’una mineta que se situa a pocs metres de la presa. Antigament, el naixement i la font del pantà estaven en una cota més baixa i a pocs metres de l’actual. La poca aigua que rajava aleshores per les tres canyelles de la font, motivà l’obertura de la mineta abans esmentada i el trasllat de la font a la localització actual.640

L’àrea recreativa de la Carència, amb la font, l’aljub i l’abeurador 230 639 AMM, Pla preparatori de l’any 1952.

640 La font del Pantà subministrava l’aigua a les fonts del poble a primeries del segle passat.

L’abeurador del barranquet de l’Aigua

El patrimoni rural La font i l’abeurador de la Carència (font de la Llibertat) (fig. 17) els trobem als peus de la muntanya de la Carència, ben a prop del límit del terme amb Torís. L’estructura d’aquesta font es completa amb un abeurador que abastia, fins no fa molts anys, els nombrosos ramats que circulaven per la canyada de Francisquet. La font fou retolada l’any 1931 amb el nom de la font de la Llibertat. Als anys huitanta, la font i els seu entorn foren restaurats per l’Ajuntament de Montserrat i esdevingué una àrea recreativa. A l’estructura original de la font i l’abeurador s’afegí un aljub.

La font i l’abeurador del barranquet de l’Aigua (fig. 19), subiquen al marge esquerra de la capçalera del mateix barranc i completava el sistema d’abeuratge de la canyada de Francisquet. A pesar que el conjunt de la font i l’abeurador acostuma a estar cobert de vegetació, alguns dels pastors encara en fan ús. L’abeurador disposa de dues llargues piles d’obra a nivell del sòl.

Altres sistemes d’obtenció d’aigüa, si cal més primitius, per al consum de persones i bestiar són el aljubs, de l’àrab al-jübb. Són uns dispositius subterranis que s’excavaren en forma de basseta per a recollir i emmagatzemar l’aigua de la pluja. La profunditat màxima del depòsit sol ser de mig metre, i s’acostuma a obrar i cobrir amb una volta de maçoneria o rajola. Alguns dels aljubs que hem pogut localitzar pel terme són: l’aljub de la Canyada de Francisquet, l’aljub de Calabarra o l’aljub de la Paridera.

L’aljub de la Canyada de Francisquet (fig. 20) recull l’escorrentia d’aigua d’un xicotet barranc de la Carència. Les dimensions d’aquest depòsit de planta rectangular són de 2,70 m X 9,10 m. La volta que cobreix l’aljub fa una altura d’1,40 m. L’entrada d’aigua canalitzada es fa pel lateral que mira a la serra a ponent.

3.3

Aljub del Tio Petorro (fig. 18), situat als ribassos de la partida de la Murta, més coneguts com la muntanyeta del Tio Petorro.

L’aljub recull l’aigua que s’escorre dels abancalaments més alts

L’aljub de la Canyada de Francisquet

231

geografia, història, patrimoni

3.3

L’aljub de Calabarra (fig. 21) es troba emplaçat al marge esquerra d’un altre lloc important de pas com és el camí de Calabarra (partida de l’Alt de Calabarra). Es tracta d’un aljub menut de planta rectagular de 3,80 m X 4,10 m que també es cobreix amb volta de rajola. de la Paridera (fig. 22) és segurament el més antic dels que es conservaven al terme. El trobàvem a la partida de la Paridera, ben a prop del camí de l’Àcoba. Era una obra de maçoneria i planta quadrangular de reduïdes dimensions. La seua ubicació no és casual si tenim en compte que des del 1628 ja localitzem en aquesta partida la Paridera o corral del Senyor.641

L’aljub de la Paridera, enderrocat al maig del 2005

Fins la primera meitat del segle passat encara podíem localitzar funcionant a la vora del riu Magre els dos molins que existien a Montserrat: el molí Tinyós i el molí Nou. Aquest dos molins hidràulics acompliren una important funció socioeconòmica en una societat que fins no fa molts anys tenia una alimentació de base cerealista.

El molí de Montserrat o molí Vell (actual molí de Tinyós) (fig. 23) era el primer dels dos molins que trobàvem riu amunt. Fou bastit al llarg del segle XVIII com un dels monopolis de la senyoria de Montserrat.642 Uns dels primers moliners que hem pogut documentar, entre els anys 1795 i 1800, és un tal Josep Mafé i la seua muller Rosa Garcés.643 L’any 1848 el molí pertanyia a un tal Josep Vicent, que tenia quatre treballadors a jornal en la restauració de l’assut: dia 11 [d’octubre] de lo que ha llovido sia derribado el assut, ha consumido estacas de Francisco Alemany, Salvador Garsia, Visente Navarro, Francisco Flores...644 és, malgrat la seua antiguitat, l’únic que s’hi conserva encara relativament bé. La part del casal fariner que encara resta en peu alça dues altures que corresponen a l’habitatge dels moliners.

El molí se situava en un nivell inferior a la vora del marge del riu ja que fou enderrocat a finals del segle passat. Tan sols es conserven algunes parets mitgeres amb l’habitatge i la canal que omplia la bassa. En una de les antigues estances dels moliners també localitzem part de la sala de neteja amb el sistema de corrioles que accionaven, entre d’altres mecanismes, el cernedor que netejava el gra abans de la mòlta. Pels voltants del molí els propietaris encara guarden algunes moles volanderes (de dalt), com ara una mola catalana de pedra silícea i una mola francesa més moderna de les canteres del municipi de La Ferté.

641 APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 23.1.1628. Fins aleshores era l’únic molí que existia i alhora pertanyia a la regalia o monopoli

232

del senyor era el de Real.

642 Recordem que fins aleshores sols funcionava el molí de Real dins del monopoli del senyor.

643 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.787, f. 174.

644 Dietari titulat: Cuenta de la administración de los bienes de D José Vicent que yo Vicente Navarro Navarro cultivo de su orden en el término de Montserrat, propietat particular, s.p.

El patrimoni rural

Els molins s’estructuraven com hem pogut veure, en dues parts ben diferenciades: l’habitatge del moliner i el mateix molí funcional. El procés de funcionament del molí consistia, a grans trets, en el següent: abans que res, el moliner rebia el client al rebedor per a pesar el gra i determinar la part que li corresponia per la seua tasca, el conegut dret de “maquila”. 645 A continuació, es netejava el gra a la sala de neteja, en aquest cas, l’esmentada sala es trobava contigua a l’habitatge del moliner. Una vegada s’havia netejat el Part de les restes del molí de Tinyós corresponent a l’habitatge dels moliners gra, s’abocava en la gronsa del molí per a moldre’l.

L’aigua que accionava el molí Tinyós s’obtenia d’un assut del riu. Mitjançant una séquia que recorria la banda dreta del riu l’aigua es canalitzava i s’acumulava en la bassa a la que abans hem fet referència. Després, el moliner obria des de la sala de moles la botana, i l’aigua queia en un cup vertical de manera que impactava amb força sobre una roda d’àlems que accionava el molí. El moviment rotatori del rodet es transmetia a la mola volandera (de dalt), que amb la fricció amb de la mola sotana (de baix) anava molent el gra. El gra que es convertia en farina baixava per un caixó de fusta conegut com a farnera. Tant el molí Tinyós com el molí Nou molien blat i d’altres cereals com la dacsa. Per tant, segurament disposaven de dos jocs de moles, un per a moldre blat i l’altre per a la dacsa i altres cereals. Finalment, l’aigua que passava Plànol de la reforma del molí Nou realitzada l’any 1846 que es conserva pels esmentats rodets a sota del molí dins d’una volta a l’Arxiu de la Diputació de València anomenada cacau, tornava una altra vegada a la séquia que enllaçava amb el molí Nou. Les restes del molí Nou de Montserrat (fig. 24) es troben emplaçades vora un quilòmetre riu avall a la partida coneguda com dels Castellars. Es documenta que el casal moliner apareix per primera vegada funcionant l’any 1795. Com hem pogut llegir a la part històrica, el molí fou rearrendat a l’arrendador dels drets senyorials, un tal Manuel Pérez, pels llauradors Antoni Campos de Vinyes, de Montserrat, i Vicent Blasco de Francesc, de Montroi.

3.3

233 645 El dret de “maquila” d’origen feudal, acostumava a ser, generalment, un 10% del producte en espècie.

geografia, història, patrimoni

3.3

Aquests el tornaren a arrendar alhora al moliner i a la molinera que l’havien de regir, Ramon Garcés i Beneita Campos, per un preu de 500 lliures a l’any (un dineral de l’època) i durant sis anys (1795-1800).646 Malgrat el seu estat de deteriorament, encara hi podem observar part de la canal que arribava fins al cup, així com la cacau de rajola massissa que treia l’aigua del molí. De la resta del molí queden en peu alguns murs de maçoneria que corresponen a l’habitatge dels moliners.

Durant els segles XIX i XX i d’una manera generalitzada, la molineria valenciana en general aniria caient en una decadència progressiva per l’efecte de la Revolució Industrial i la coneguda Les restes del Molí Nou en l’actualitat competència entre les fàbriques modernes de farina. El molí Nou fou el primer en tancar als anys vint. Els últims moliners foren el matrimoni format per Vicent Juanes Ortiz i Vicenta Hinojosa Blasco.647 El molí Tinyós ho feu durant la postguerra a mans del veí de Real Elies Blasco Navarro.648

Els corrals del poble i del terme L’activitat més important practicada al terme de Montserrat des de temps immemorials, juntament amb l’agricultura, ha sigut la ramaderia. La primera referència de l’explotació ramadera al nostre poble ens arriba l’any 1510, quan s’hi comptabilitzaven 38 cases de moriscos que reunien entre totes 910 caps de bestiar.649 Els musulmans d’aleshores aprofitaven camins tan importants com el camí vell de la Vall d’Alcalà a València (travessant el Portell) o la ruta transhumant de la canyada Reial d’Aragó que travessava el nostre terme de nord a sud.651 A nivell local, els àrabs empraven una xarxa de camins de ferradura i canyades que des del poble encara s’adscriuen a les diferents partides del terme. El mateix any de l’expulsió dels moriscos es comptabilitzaven un total de cinc corrals a la vora dels principals camins que travessaven el terme.651 Amb la conquesta cristiana, el control dels ramats transhumants i dels llocs de pastura passà de la demarcació administrativa de la vall d’Alcalà a mans dels barons de Montserrat. Aquests últims foren, fins el segle XIX, els encarregats d’arrendar anualment les pastures del terme cobrant el dret d’herbatge i el dret de borra,652 excepte les del bovalar o reserva local destinada a la carnisseria del poble. El terme de Montserrat s’ha caracteritzat des d’aleshores i fins al segle passat per ser una zona de ramaderia transhumant. Al mes de juny s’hi feia la subhasta de les pastures i parideres ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.788, f. 154.

Segons l’arbre genealògic i la informació que aportà el besnét dels antics moliners Josep Campos Juanes.

AMM, caixa 696, Registres d’eixida, 1940-41, 1940, agost 20.

GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, El censo de 1510 y la población valenciana de la primera mitad del siglo XVI, dins Cuadernos de Geografía, 18, València, 1976, ps. 49-66.

650 Ruta de transhumància que va des de la Serralada Ibèrica fins a la Ribera de Xúquer.

651 Vegeu l’apartat 1.1.

652 El dret de borra instaurat des d’època medieval i fins el segle XVIII, consistia en un impost de pas cobrat als foranis.

646 647 648 649

234

El patrimoni rural (corrals) per als ramaders trashumants que baixaven tots els anys des del serral de Terol i Conca a fer la hivernada (del dia de Tots Sants al 30 d’abril). Fins i tot, el terme de Montserrat s’ha caracteritzat perquè disposava d’una reserva de sal pròpia, els brulls d’aigua a la partida de les Salinetes.653 Podíem trobar tot un seguit de corrals, que primerament foren propietat senyorial i posteriorment de particulars de Montserrat, escampats arreu del terme. Aquests corrals s’arrendaven als trashumants a canvi del preuat xerrí per a adobar els camps. Alguns d’aquells antics corrals desapareguts al segle passat són segurament els que donaren nom a les partides on es localitzaven: la Paridera del Comte, el corral d’Isidro, el corral de la Juana, etc. El corral de la Paridera del Comte apareix en un document del 1774 i tenia: dos tenyadas y su casita.654 No menys antics eren els corrals que localitzàvem al mateix poble de Montserrat. Un dels més vells és el corral del Poble, que es construí l’any 1428 a l’emplaçament que ocupen les escoles velles del 1889. L’any 1628, trobem en un document una referència de compra d’una casa ben a prop de la plaça: un corral de ganado a la badia vella, confronta ab [----] y Casa de la El pas de la Vereda Reial pel nostre terme Señoria.655 Menys antics segurament, eren els corrals que fins les dècades dels huitanta i noranta s’alçaven entre els carrers d’Alfred Garcia i el Doctor Marañón fins el Pla de la Serra: el corral dels Barajes (c/Alfred Garcia), el corral de Tripa (a l’altura del carrer de la Pilota), el corral de Damián i el del Tio Basilio (c/ Doctor Marañón), el corral del Patut i el corral d’Ambrosio (Av. Carles Salvador), etc.

Durant la primera meitat del segle XIX, la subhasta de les pastures passà a càrrec de l’Ajuntament de Montserrat. Aleshores, el terme es dividia en quatre parts, una d’aquestes estava reservada al poble. Al segle passat, la subhasta passà a la Hermandad de Labradores i, a última hora (anys noranta), tornà de nou a l’Ajuntament.656 La progressiva minva de les pastures al llarg del segle XX, donada la creixent especulació urbanística, reduí a tres els polígons que s’hi subhastaven (un d’ells encara reservat per al poble). Aquest mateix creixement urbanístic al terme reduí a un els polígons de pasturatge

3.3

Jesús García amb el seu ramat d’ovelles: un dels últims pastors de Montserrat

653 Els montserraters trencaven així amb un dels monopolis de la Corona d’Aragó ja que no acudien a l’estanc de Real o a l’Alforí de la Sal del Grau de

València pel seu proveïment. Vegeu l’apartat 2.4. La sal era necessària en temporades en què l’herba parava seca i calia proporcionar-ne sal per a despertar-ne la gana a les ovelles i traure’n el foc que els causava la febre.

654 ADV, llig. 24, possessió núm. 18.

655 APPV, Protocols notarials de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 6.11.1628.

656 La subhasta es feia tant per puja en veu alta com pel mètode de “tirar plecs”. Aquest mètode consistia a escriure una papereta on cada ramader apuntava la quantitat per la qual pujava. Després es feia un recompte de les paperetes i s’adjudicava al ramader que més diners havia donat.

235

geografia, història, patrimoni

3.3

actual. Des de fa unes dècades, l’arribada de ramats transhumants ha anat decreixent fins a desaparéixer, fet que ha dut al deteriorament i enderrocament progressiu de la majoria dels corrals del terme.

Ara sols resten tres pastors en actiu a Montserrat, un d’ells encara descendent de Terol. podem localitzar alguns dels antics corrals de transhumància. Un dels més allunyats del poble és el corral de Timoteo (fig. 25),657 ubicat en una de les vessants de la lloma Plana, ben a prop del camí de les Canyades. 658 La seua localització permetia traure als ramats de El corral de Timoteo borregues –els més abundants– a pasturar pels rics farratges de la lloma Plana i abeurar al riu Magre. El corral està encarat a l’est per a evitar els vents de ponent, a més, així s’aconseguia despertar i escalfar més prompte a les pècores amb l’eixida dels primers rajos de sol.

La paridera o corral es construí en una lleugera pendent per a Corral descobert aprofitar que l’escorreria de l’aigua de pluja la netegés. La part baixa obri un corral descobert, mentre que la part alta deixa un espai cobert a una vessant. Els animals tenien així la possibilitat de moure’s entre els espais coberts i descoberts del corral segons l’època de l’any i l’oratge.

La part descoberta alça uns murs de pedra en sec d’1,40 metres d’alt.

Corral cobert La part coberta, més acurada en la fàbrica, s’edificà amb murs de maçoneria i es cobrí amb teula morisca NORD damunt de canyís. Pel seu estat de deteriorament, a l’interior no hem pogut Planta del corral de Timoteo detectar si resta algun possible habitatge del pastor.

A la vora del camí del Puntal trobem el corral de la Viuda (fig. 26).659 La seua localització, és de 36º sud-oest, evitava els freds vents de tramuntana. La distribució coincideix amb la del corral anterior, el de Timoteo. L’espai cobert a una vessant deixa a l’angle nord-oest un fumeral i un banc on dormir per a l’habitatge del pastor. Podem intuir que existien dues finestres, ara tapiades, que vigilaven el camí. La part descoberta està construïda amb murs de maçoneria en la part descoberta que arriben fins als 2,30 m d’alt per a evitar, segurament, el robatori de caps de bestiar.

El corral de la Viuda 236

657 El corral pren el nom del seu últim propietari, l’almasserer Timoteo Navarro.

658 El camí de les Canyades enllaça des de la canyada Reial d’Aragó i travessa el terme pel sud.

659 Propietat a última hora de Miquel Navarro Navarro “de la Viuda”. El malnom “de la viuda” ve de sa mare que quedà viuda.

El patrimoni rural

3.3 B

A

Interior del corral de la Viuda

C

L’últim dels corrals que tractarem és el corral de la Mina la Plata o de Largo (fig. 27), que encara està en ús.660 Es troba situat a la vora de la Vereda Reial i s’orienta en direcció sud-est. La distribució és també similar als corrals anteriors: un ampli tancat descobert i un espai cobert a la part alta de la vessant. S’edificà en obra de maçoneria unida amb morter de calç i arena, i a l’igual que l’anterior, presenta uns murs que arriben fins als dos metres.

Actualment, s’han ampliat lateralment els espais coberts de manera que el centre del corral queda descobert.

El corral de Largo 660 Propietat de Miquel Navarro Campos.

A. Corral descobert.

NORD

B. Corral cobert.

C. Caseta de pastor.

Planta del corral de la Viuda

237

geografia, història, patrimoni

3.3

Les barraques, les casetes de llaurador, i altres construccions singulars Les barraques Les barraques de pedra o de pedra en sec, també anomenades tuts, són un element definitori i característic del paisatge agrari de Montserrat. La referència documental més antiga d’aquest tipus de construccions al nostre terme data de l’any 1551. Aleshores, l’alcaid de Real fa un inventari de les seues possessions, i entre d’altres possessions ens apareix a la partida de la Joana: el tut de la Joana.661 La paraula “tut” ve del verb llatí tutor, que significa protegir o guarir. Segons el diccionari Alcover Moll la paraula “tuguri” vol dir habitació petita i pobra, descripció que s’escau perfectament a la descripció de les barraques. Si busquem en el diccionari de la Generalitat Valenciana la paraula “tuta”, trobem que es tracta d’una cova natural o artificial de poca grandària utilitzada de refugi o sopluig.

Aquest tipus de construccions, cada vegada més amenaçades, s’edifiquen a les finques de secà més allunyades del terme. Per a la seua construcció s’emprava el material que més a mà es tenia, com era la pedra que resultava del despedregament dels camps. Calien, doncs, mans expertes en el maneig de la pedra, com ara algepsers i margenadors.

Barraca 3 (fig. 28), parcialment enderrocada, i localitzada a la partida de la canyada Magrana

El tipus de barraques que trobem a Montserrat són de planta circular. Abans que res, calia buscar un terreny idoni dins de la finca on ubicar la barraca, preferentment un lloc on no es pogués cultivar, com ara l’aflorament d’una llosa de pedra calcària o un desnivell aprofitable. Si es disposava d’un lloc ferm no calia fer fonaments. Les parets es construïen amb pedres de diferents tamanys que s’hi disposaven amb la tècnica de la pedra en sec.662 La pedra vana (plana), que també s’emprava per a fer marges, era segons Aureo Bosch la més utilitzada. Solament amb l’ajut de mans experimentades 238 661 ADV, lligall 17, inventaris, doc. 5, inventari dels bens de l’alcaid de Real de Montroi, any 1551.

662 Aquesta tècnica constructiva no empra el morter d’unió i juga sàviament amb els pesos i contrapesos de les diferents pedres.

El patrimoni rural i d’una maceta per a adreçar les pedres, s’alçaven murs a dues cares, reblits amb pedres més menudes que les usades en els murs exteriors.

Conforme s’anava tancant el mur de la barraca, la porta i el corredor d’accés es deixaven orientats en direcció sud/sud-est amb les cantoneres ben travades. El remat superior de la porta es tancava amb una sola llosa o bé amb dues lloses apuntades. Moltes d’aquestes entrades perllongaven lleugerament un dels brancals de la porta per a protegir l’entrada dels vents de ponent o bé de tramuntana.

3.3

1,70 m.

NORD

Barraca 1 (fig. 29) a la vora del camí de Calabarra i a la partida de la Foguerera, és d’un tamany mitjà i relativament ben conservada Planta de la Barraca 1

Barraca 2 (fig. 30), restaurada i localitzada dins d’una propietat privada a la vora del camí de Calabarra

239

geografia, història, patrimoni

3.3

La barraca de Tino (fig. 32) situada en l’alt del Puntal, ara parcialment enderrocada, ens mostra una construcció de grans dimensions

Interior de la barraca 4 (fig. 31) de la canyada Magrana.

Ben conservada encara que amb la llinda de la porta refeta

240

Barraca construïda aprofitant una margenada i situada a la partida de la canyada de Francisquet (fig. 33)

El patrimoni rural

3.3

La part més complicada de bastir era la volta per aproximació de filades horitzontals, també coneguda com a “falsa volta”. Les lloses de la coberta eren planes i es disposaven ben aparellades en diferents filades horitzontals que anaven tancant la volta. Les lloses es col·locaven des de la primera filada amb una lleugera inclinació cap a l’exterior per tal d’afavorir l’evacuació de l’aigua. Finalment, la volta es podia rematar amb una capa de pedres de tamany semblant al reblit dels murs, i amb una altra capa de terra cremada que garantia la impermeabilitat de la construcció.

Les barraques663 que localitzem a Montserrat, van des de les més menudes, amb una cabuda de dues o tres persones, passant per les de tamany mitjà, fins a les més grans, alguna d’elles com la del Tio Poto amb una edificació adjacent i equipada amb un fumeral. L’interior de la majoria de les barraques que hem localitzat no tenen moltes comoditats, com a molt disposaven d’un menut orifici en la paret o una branca creuada on guardar o penjar el recapte i la botija.

Possiblement una de les últimes barraques construïdes al nostre terme fou a mans de l’algepser Aureo Bosch Campos i els seus germans a la canyada de Ramos l’any 1962.664 Des d’aleshores ençà, l’aparició de nous mitjans de locomoció i la mecanització de les tasques agrícoles, juntament amb el progressiu abandonament dels camps i la proliferació de noves edificacions, han portat a l’inevitable deteriorament de moltes d’aquestes construccions.

2,80 m.

1,65 m.

1,20 m.

1,10 m.

NORD

La barraca del Tio Poto (fig. 34), situada també en la partida del Puntal, esdevingué una vertader habitatge temporal de jornalers donada la llunyania del poble

Planta de la Barraca del Tio Poto 241 663 Conegudes com a cucos en zones com Enguera i el Maestrat.

664 GIMÉNEZ, Àngels, La modernitat arrasa amb el patrimoni que hem heretat, dins El Punt (edició de Montserrat), València, febrer 2005, p. 6.

geografia, història, patrimoni

3.3

Interior de la barraca del Tio Poto. La imatge de l’esquerra mostra la barraca principal amb l’entrada al cos adjacent. La imatge de la dreta mostra el cos adjacent amb el tir del fumeral i el corredor d’accés a la barraca principal

Les casetes de llaurador Les casetes de llaurador són construccions més modernes que acomplien una funció semblant a la dels refugis. En aquestes, el llaurador pernoctava mentre duraven les tasques agrícoles a determinades èpoques de l’any. A diferència de les barraques, que eren més menudes, les casetes de llaurador anaven incorporant progressivament algunes millores i innovacions que les convertien sovint en vertaders habitatges.

Una de les tipologies més senzilles de caseta de llaurador que podem trobar al terme és aquella que disposava d’un pessebre per a l’animal, el banc on dormir, i ben a prop, la llar per a escalfar-se. A la partida de la Canyada Magrana localitzem, envoltada de garrofers i d’oliveres, una d’aquestes construccions relativament ben conservada.

242

Un aixopluc de pedra en sec localitzada a peu d’un bancal a la canyada de la Murta (fig. 35), una de les construccions més senzilles per al guariment dels llauradors

El patrimoni rural Caseta de llaurador de la canyada Magrana (fig. 36)

A

A. Pessebre.

B. Llar.

NORD

B

De finals del segle XIX i començaments del segle XX són dues casetes conegudes com la caseta Marcel·la i la caseta dels Seràpios. La caseta Marcel·la (fig. 37) està localitza a la partida de la Canyada de Marcel·la.

La construcció és de fàbrica de maçoneria i s’empra la rajola per a reforçar els arcs de descàrrega de la porta i les finestres. La façana obri una única porta d’accés amb dues finestretes simètriques que il·luminen una mena de pallissa alta. Cal destacar les restes d’un antic rellotge de sol encarant a migjorn. La caseta s’estructura en dues navades cobertes amb teula moresca damunt de biguetes de fusta. L’interior, molt deteriorat, mostra encara dues dependències destinades a la cuina (la llar, l’armari de paret i el canterer) i el banc on dormir. La quadra de l’animal queda al segon tram de la casa amb un accés independent.

3.3

Planta de la caseta de la canyada Magrana

La caseta Marcel.la

Interior de la caseta de la canyada Magrana amb el pessebre de l’animal

243

geografia, història, patrimoni

3.3

244

La caseta dels Seràpios (fig. 38) s’alça a la vora del camí de la Soroixa, a la partida del mateix nom. Es tracta d’una caseta que s’edificà a primeries del segle passat en fàbrica de rajola massissa.

L’estructura mostra una primera crugia amb teulada a una vessant i dues altures que s’adossa a un segon cos destinat a les quadres. La planta baixa, distribuïda a dues mans, localitza estances com ara un rebost i la cuina amb les piques i un aljub. La segona altura o pallissa té el sòl de llistons de fusta i l’accés es fa mitjançant una escala d’obra d’un sol tram. El tipus de coberta és el característic de l’època, la teula moresca que descansa damunt d’un tauler de rajola i biguetes de fusta. El nucli primigeni de la construcció potser fóra els segon tram de la casa, ja que s’hi troben les quadres on encara es conserven les anelles per a enganxar l’animal, així com el fumeral i el banc adossat a la paret (una tipologia d’habitatge senzill).

L’equipament de la caseta es completa amb l’esmentat aljub que replega l’aigua d’una canaleta que recorre la part baixa de la façana. A pocs metres de la caseta trobem un forn morú per a l’elaboració del pa. Els voltants de la caseta estan plens de bancals de garrofers centenaris que es reforcen amb rogles i murs de pedra en sec, un altre tipus de patrimoni moltes vegades oblidat.

Planta de la caseta dels Seràpios

La caseta dels Seràpios amb el forn morú

El patrimoni rural

3.3 El conjunt de marges (fig. 39) de pedra vana de la muntanyeta del Tio Petorro es completa amb un aixopluc on resguardar-se, un aljub per a agenciar-se l’aigua, i un ventisquer amb un banc de pedra i un rebost davall terra on guardar el recapte

Altres construccions singulars Unes altres construccions singulars que hem descobrit pel terme són les mines de manganés i el balneari de Busqueïta.

Les mines de manganés (fig. 40) estan als peus d’una de les llomes dels Castellars. Segons Carles Sarthou, l’any 1864 es descobrí al terme de Montserrat una mina de manganés que s’explotà durant alguns anys.665 El manganés és el segon metall més abundant després del ferro. Al llarg del segle XVIII s’emprà per a l’obtenció de clor. A partir del segle XIX, s’utilitzava com a aliatge amb l’acer per a endurir aquest últim. A banda d’aquestes mines de manganés, en el terme de Montserrat existien dues mines més menudes en el barranquet de l’Aigua.666 Les mines de manganés dels Castellars estigueren en funcionament fins a la postgerra.

De la seua explotació se n’encarregaren a última hora els tres germans vinguts de Cartagena: Joan, Pere i Josep Campillo, més coneguts com “els Manganesos”. Els marges de pedra rogenca estan foradats del tot i formen galeries reforçades als laterals amb murades de pedra en sec que poden endinsar-se fins als vinti-cinc metres. En una de les vessants de l’explotació hi ha una caseta on es guardaven les ferramentes. Davallant la vessant observem un seguit de cinc bassetes que estan canalitzades unes amb altres i que servien per a l’obtenció del metall mitjançant el procés de rentat. Ben a prop de l’última basseta, encara podem observar petits munts d’escòria.

Vista general de les mines de Manganés, amb la caseta i les basses de rentat 665 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI,

Alberto Martín ed., Madrid, 1925, p. 251, n. 190.

666 A escassos vint metres de la font i l’abeurador del barranquet de l’Aigua serra cap amunt.

245

geografia, història, patrimoni

3.3

El conegut balneari de Busqueïta (fig. 41) fou construït arran del descobriment de les propietats mineromedicinals de la font de Busqueïta. L’any 1952 podem llegir que se está construyendo un balneario para su utilización y dar facilidades a los enfermos que las utilicen.667 Malgrat aquesta afirmació, les instal·lacions, que regentava un veí de València,668 tan sols s’explotaren per a l’embotellament de garrafes d’aigua. Sí és veritat que l’esmentat any 1952, veient que el negoci anava bé, el seu propietari escometé les obres d’un edifici balneari junt a la primigènia caseta allí existent. L’edifici del balneari, fet de rajola massissa, mai no s’acabà de construir donats els nombrosos problemes estructurals.669 Des de finals dels anys quaranta i fins ben entrat el segle passat, Eulogio embotellà en garrafes de 8 litres l’aigua del naixement de Busqueïta. Aquestes garrafes eren carrejades en carros i anaven a la ciutat de València i pobles dels voltants, on s’hi comercialitzaven en cinquanta-tres punts de venda diferents amb el nom de “Aguas minero-medicinales del manantial de Buscaita”.

Les instal·lacions del balneari

246

Entrada al naixement de la font de Busqueïta

667 AMM, Pla preparatori de l’any 1952.

668 El Tio Eulogio “Cansalaera”, perquè regentava un parell de carnisseries a València.

669 Principalment amb les bigues de xop, que tallades encara verdes, acabaren enfonsant la construcció abans d’acabar-la.

El patrimoni rural

3.3

247

geografia, història, patrimoni

3.3

248

Festes i cultura popular a Montserrat

3.4. FESTES I CULTURA POPULAR A MONTSERRAT El poble de Montserrat celebra al llarg de l’any un seguit de festes de caire religiós i profà que reuneixen tant a paisans com a forasters. La segona quinzena d’agost Montserrat detén durant dos dies el seu ritme vital per a celebrar les festes majors dedicades a la Mare de Déu d’Agost i Sant Roc. Les festes d’estiu comencen a anunciar-se amb l’elecció de la regina i la seua cort d’honor a primeries del mes de juliol.670 Com a tots els pobles, les dones s’afanyen per a posar a punt les cases unes setmanes abans. Antigament, durant els mesos de juliol i agost s’emblanquinaven les façanes i es preparaven bé les màrfegues o bé els més luxosos matalafs per als convidats. El poble també tenia bon compte de les famílies d’estiuejants que assistien o no a les festes d’aquells anys: el “Tio Casalet”, Vicent el “Cortixellero”, “els Serapios”, etc. Una cosa que no ha canviat a les festes de Montserrat és el concert de la Mare de Déu d’Agost que la Societat Instructiva Unió Musical ofereix la vespra de festes.

Tant ara com abans, la jornada festiva del 15 d’agost en llaor de la Mare de Déu, començava a anunciar-se a trenc d’alba amb un revolteig de campanes i la despertà. Després, la banda de música feia una cercavila i recollia les clavàries que anaven a la carretera a esperar l’autobús de línia amb el predicador.

Abans d’entrar en matèria, cal aclarir que la festa de la Mare de Déu era organitzada tradicionalment per les clavàries (dones casades). Mentre que les xiques fadrines s’encarregaven de preparar la festa de la Puríssima al mes de desembre.

La festa de la patrona de Montserrat té en la missa i la processó el seu màxim exponent. Fins no fa molts anys, quan la festa tenia un caire marcadament religiós, el sermó que pronunciava el predicador era un dels moments més esperats de l’acte religiós. D’aquells predicadors, resten en la memòria per les seues intervencions el pare Benavent i el pare Gabriel de la ciutat de València.671

El concert de la Mare de Déu a la plaça ara fa uns anys...

3.4

L’esperada cavalcada de disfresses de la vespra, que ara actualment s’hi celebra el dia 13 d’agost, és també un dels actes previs a les festes majors

670 En un programa de festes de l’any 1944, trobem que al descans de la revetlla del dia 15 es feia l’elecció de la regina de les festes on l’alcalde li imposa la

banda d’honor.

671 Molts d’ells també coneguts per les “Missions” que organitzaven a Montserrat als anys quaranta i cinquanta.

249

geografia, història, patrimoni

3.4

FOTO: Col·lectiu Carcalí

La missa major d’aquell dia era revestida i solemnement acompanyada per l’Àngelus que interpretava el Cor de Montserrat. Quan acabava la missa i el sermó, les festeres de la Mare de Déu oferien un “refresquet” a les autoritats i els músics. La jornada matinal es tancava amb la mascletà que disparava el tio Emilio, l’agutzil i autoritat d’ordre del poble.

Hi havia el costum de matar un conill per a les festes. El dinar típic d’aquell dia era la paella o bé l’olla, i de postre s’acompanyava amb un bon meló d’Alger, de tot l’any, o bé raïm de moscatell. Els dolços típics de les festes eren les coques fines i les magdalenes.672 Llavors, les dones s’afanyaven a anar als forns per a omplir els motles i coure les magdalenes que omplien d’olor tot el poble. Mentrimentres, els xiquets esperaven pacientment a la porta del forn un rotllo que s’elaborava amb la pasta sobrant. de la vesprada, els aficionats a la pilota valenciana es reunien al carrer de l’Església.

També s’acostumaven a organitzar curses ciclistes i un partit de futbol que enfrontava l’equip local contra un conjunt foraster.673 Els més menuts gaudien amb concursos de cucanyes, carreres de sacs, etc.

Al voltant de les set de la vesprada una solemne processó, que l’encapçalaven exclusivament els homes, la Mare de Déu, les clavàries, i la banda de música, recorria els carrers principals del poble. L’itinerari tradicional de la processó ha estat sempre el següent: carrer Germanies, Antonio Machado, Mestre Giver, actual plaça dels Les clavàries d’abans davant la font de la Plaça Músics, Sant Doménec, Ramón y Cajal, Sant Antoni, i finalment, el carrer Major i la plaça de l’Església. Amb la substitució de les andes de la Mare de Déu pel carro que s’empra actualment, s’hagué de suprimir el costerut carrer d’Antonio Machado i eixamplar el traçat a través de la plaça de Cervantes, el carrer Nou d’Octubre i el de Miguel Hernández.

Una vegada havia acabat la processó, el sopar d’aquell dia acostumava a ser “mullaoret”, açò és tomaca fregida i sucada, i de vegades també conill amb tomaca.

La nit acabava amb un castell de rodets de foc a la plaça de l’Església, que oficiaven el coeters de Godella o de Montcada. Tot seguit, la Societat Instructiva Unió Musical de Montserrat feia un cercavila que anunciava el concert de Sant Roc que reunia a tot el poble a la frescor de la plaça. Quan finalitzava el concert, els més atrevits i atrevides esperaven a la matinada per a assistir a la cordà. La corda s’estenia des de l’antic balcó del musical fins a la casa del Pepito “el Secretari”.

Com que els coets eren aleshores de canya, les xiques provocaven els xics escamant: són de canya verda, estan humits.

Els cabuts que encapçalaven la processó dels anys cinquanta El segon dia de festes es dedicava a Sant Roc. Aquest dia ha estat tradicionalment el dels homes. Era l’únic dia de l’any que estrenaven trage, molts d’ells amb jupetí 250 672 Les coques fines es fan a base d’una fina massa feta de farina, aigua, anís i sucre. Aquesta era la mateixa massa dels pastissets de moniato del Nadal.

673 Programa oficial de festes de l’any 1944.

Festes i cultura popular a Montserrat

3.4

FOTO: AMM

inclòs a pesar d’estar en ple mes d’agost. Cal esmentar també el fet que molta gent encara recorda que la divisió entre les famílies partidàries d’una o de l’altra banda de música arribava fins i tot al terreny devocional. La Música Nova tenia inclinació per la Mare de Déu d’Agost, mentre que Sant Roc era de la simpatia de la Música Vella.

Curiositats a banda, la jornada començava amb l’acostumat revolteig de campanes, la despertà, i tot seguit la banda de música anava recollint els clavaris per tot arreu del poble. Una vegada havia finalitzat la missa i el sermó, començava la disparà. A continuació tota la gent anava a dinar, si el dia anterior s’havia menjat olla, el de hui tocava paella, o viceversa. La vesprada no diferia molt de la del dia anterior, partides de pilota, activitats per als més menuts, etc.

A poqueta nit, només els homes participaven a la processó de Sant Roc que FOTO: AMM recorria el poble per l’itinerari de costum.674 Durant un grapat d’anys s’hi mantingué el costum per compte d’una família del poble, els germans Alfredo i Pepe Garcia “Faveta” La replegada de la regina i la cort d’honor (membres de la Junta de Sant Roc), d’encendre bengales al seu pas per un carrer participant en el sostingudes amb tenalles al llarg del recorregut de la processó. concurs de carrers engalanats de festes La nit de la revetlla o verbena de Sant Roc ha estat sempre la preferida pels montserraters. Era condició indispensable en els homes anar mudats i les dones abillades amb el mantó de Manila.675 La plaça Major restava envoltada de cadires perquè les dones s’asseguessen mentre les parelles ballaven. Es concedien premis per a les millors parelles de ball, així com als millors pentinats de dona. Aquest costum del concurs de ball ha anat perdentse a poc a poc. Un costum que s’hi manté des d’aleshores és que moltes dones i xiques joves encara acudisquen al ball de Sant Roc amb el mantonet als muscles. La nit de Sant Roc era costum fer nit d’albaes. Primerament es cantava a la Mare de Déu, a Sant Roc i a l’Ajuntament. Després, els joves en edat de meréixer contractaren els servicis dels cantadors com el tio José “de Pates”, acompanyat de la dolçaina i el tabalet, perquè interpretés una albada a la porta de casa de la dona o estimada. Finalment, la cordà tancava la jornada d’actes del dia i les festes patronals.676 A l’endemà de Sant Roc comença un dels plats forts de les festes, la fira taurina d’agost que organitza l’Ajuntament de Montserrat. Fins el trasllat del recinte taurí a l’actual ubicació per falta d’espai, les corregudes esdevenien a la plaça de Colom (abans plaça Nova). Tant les diferents entrades a la plaça com el perímetre que ocupa, es tancaven amb cadafals de fusta i forats, carros col·locats en filera i barreres de troncs transversals. El corró on els animals estaven tancats confluïa Processó de la Mare de Déu 674 Les dones, per contra, tenien el seu protagonisme en les processons del Corpus i la Puríssima.

675 Qui no en tenia l’emprava als pobles veïns, sobretot al de Real de Montroi que eren molt balladors.

676 Al llarg dels anys quaranta del segle passat s’arribà a celebrar un tercer dia de festes que es dedicava al Diví Xiquet, encara que no arribà a quallar. Cal

destacar també la festa que la colònia de Montserrat a València organitzava a l’endemà de Sant Roc.

251

3.4

252

amb el carrer de Ramón y Cajal i la plaça de colom. Les autoritats tenien el seu cadafal a la mateixa cantonada, davant de casa del tio Pataca. Les barreres del públic es col·locaven afrontant a l’altra banda de la Plaça, paral·lelament als carrers de Sant Antoni i Bon Aire. L’Ajuntament llogava la resta de l’espai a les colles que volien alçar el seu cadafal. camions per a traslladar la rabera, els animals que participaven en la fira es portaven de bon matí des de Godelleta o Torís a prop del molí Nou.677 Allí pastaven fins a l’hora de traslladarlos al poble amb l’ajuda del mans i d’un ramader especialitzat.

Aquesta era una operació delicada i perillosa que calia fer també de bon matí, quan no hi havia ningú pel poble. Per darrere cases els animals eren portats a alguna casa vella o a un corral gran com ara el de Guadalupe “la Anita”, a la plaça de l’Església (al costat de l’Ajuntament).

Al voltant del migdia es repeteix encara hui una escena típica de la fira taurina com és la prova i entrada. Lliuraven els bous pels carrers del poble, prèviament tancats amb barreres, amb la finalitat d’anar pujant-los fins al carrer de Ramón y Cajal on restaven tancats al corró fins a la vesprada. Des de la plaça de l’Església, els animals eren dirigits amb major o menor sort entre retalls i corregudes cap al carrer Major, Sant Roc, Garcia Lorca, Sant Doménec fins al carrer Ramón y Cajal. Això si no se n’escapava algun bou que anàs a parar a l’Era Alta.678 Al voltant de la festa han sorgit també nombroses penyes d’aficionats com per exemple la penya “l’arrastre”.

A les sis de la vesprada començava el festeig a la plaça Nova amb els balcons, cadafals, barreres i forats de gom a gom.

S’acostumava a traure fins a un total de sis animals entre bous i vaques. Els aficionats passaven la vesprada burlant a les vaquetes, mentre que els més valents s’atrevien a torejar els bous. Hi havia qui preferia beure vi i menjar cacau i tramús (“fer rata”) al barracó de davant de casa el “tio Potaje”,679 on a més, se servia orxata i gelat artesanal de geladera. La tia Visanteta i Roseta “de Mingo”

FOTO: AMM

geografia, història, patrimoni

La imatge de sant Roc fent entrada dins de l’església parroquial

Programa de festes de l’any 1944 on s’anunciava un tercer dia de festes dedicat al Diví Xiquet

677 Com que la setmana de bous coincidia amb la de Torís i Godelleta, s’acostumava a anar rodant els bous i les vaques d’un poble a l’altre.

678 També es feien vaques a la plaça de l’Església, que era cercada per a l’ocasió.

679 Quasi a l’entrada del carrer Bon Aire.

Festes i cultura popular a Montserrat

FOTO: Nieves Campos

3.4

Bous a la plaça de l’Església 253

geografia, història, patrimoni

3.4

FOTO: AMM

FOTO: Col.lectiu Carcalí

muntaven tots els anys una paradeta a mena de porrat amb fruit sec, peladilles i torró. Els nuvis més detallistes aprofitaven l’ocasió per a fer la tradicional “mocadorà” a la seua estimada regalant-li una pesadeta de torró en un mocador. A la nit s’hi soltaven tres vaquetes i, entre la retirada de l’animal i l’eixida d’un de nou, una xaranga amenitzava un ball improvisat al mig de la plaça.680 A poc a poc, s’anaren introduint nous actes com ara el teatre, les varietés, o les “xarlotades”,681 a més de les vetlades de boxa com la que s’hi celebrà l’any 1949 amb la presència del prestigiós púgil Folgado “el Tigre de Manises”.

Actualment, la fira taurina d’agost de Montserrat ha assolit un pes important dins de les fires de bous que se celebren a terres valencianes. Al llarg de nou dies hi poden arribar a participar un total de nou ramaderies de diferents punts de València i de l’estat La prova i entrada per l’antic carrer del Conde de espanyol. A més de l’acostumada prova i entrada del Rodezno (actual carrer de Miguel Hernández) matí i la solta de vaquetes de la vesprada, s’ha introduït una segona sessió vora les dotze de la nit amb concursos de retalladors, exhibicions de ramaderies, desafiaments, bou embolat, etc.

Però si tornem a temps passats, les festes i la fira de bous coincidien amb dues tasques agrícoles ben importants, la verema i la neteja del raïm de plaça.682 Les xiques feien matinada per a anar a peu a les masies com la de Ninyerola, Cortixelles, el mas de Pio, i més a prop, el mas de Barcos. Era el que es coneixia com arreplegar temporà, és a dir, aconseguir un jornalet més que ajudés a la malparada economia familiar. Les dones, amb les tisores en mà i “la uroneta”683 en el

La prova i entrada actual al carrer de García Lorca 680 ALEMANY LUZ, Emilio, El Tio Borrasca, conte inèdit. Als anys vint, abans de la unió d’ambdues bandes, podem llegir que era la Música Nova l’encarregada

d’amenitzar la festa amb pasdobles.

681 La xarlotada la protagonitzaven personatges disfressats que burlaven l’animal estirant-li la cua, pujant-li al capdamunt, etc. L’any 1970 reapareixien en

254

un cartell de la fira els xarlots locals: “el Gran Rochet”, “el fenòmeno de Petana”, el bruto “Morenet”, Ximo-Xol, i “el Morrut Forneret”.

682 La verema del raïm de plaça comença al voltant del 10-15 d’agost.

683 Un tros de pneumàtic tallat per a evitar fer-se mal amb la punta de les estisores.

Festes i cultura popular a Montserrat

3.4

FOTO: Col.lectiu Carcalí

genoll, s’asseien en cadires de boga a peu de bancal i protegint-se del sol amb una lona, netejaven el raïm.684 Després l’arreglaven a les paneres amb un jaç de brossa de manera que deixaven el raïm més vistós a la part de dalt. Quan arribava l’hora d’anar-se’n, les xiques li cantaven al capatàs: Senyó amo, senyó amo, les manetes mos fan mal, que han tocat les cinc i mitja i encara estem estisorant.685 Al més de setembre les festes s’havien acabat i ara tocava el torn d’arreplegar les garrofes i veremar la resta de varietats de vinya cultivada al terme.686 A continuació començava la feina dura als trulls amb l’elaboració del vi i l’acabament del procés de producció de la mistela, que s’havia iniciat al mes d’agost. També era per setembre quan els llauradors sembraven el blat: al setembre qui tinga blat que sembre.

La resta de festivitats que s’hi celebraven fins a cap d’any són les comunes a tot València. Des de la instauració de la democràcia, s’hi celebra la festivitat del Nou d’Octubre.687 La tardor s’enceta per Tots Sants amb la visita al cementeri i les dues misses pels familiars i coneguts que han faltat. A l’endemà, s’oficia el dia de les Ànimes.

Des del més de novembre i fins a gener es feia la collita de l’oliva. També, entre octubre i novembre, es despellorfava la dacsa recollida pel mes de setembre.688 La penya “l’Arrastre” en una imatge de l’any 1962 al cadafal que Com que estàvem al mes de les ànimes i no estava ben vist eixir a soles al carrer muntava l’Ajuntament en la cantonada del carrer de Ramón y Cajal a poqueta nit, famílies senceres i grups de jóvens es reunien a despellorfar dacsa. S’acostumava a dir: esta nit hi ha pelà en casa el tio fulano.

La vertadera diversió de la feina estava quan eixia un gra roig de dacsa. A qui li eixia tenia permís per a donar un petó a la xica estimada.

Aquesta mena de joc provocava moltes vegades que hi hagueren espavilats que ja acudien amb la panolla rotja amagada a la butxaca.689 FOTO: AMM 684 685 686 687 688 689

Els amos sempre procuraven buscar una xica cantadora en el grup perquè així no s’entretingueren xerrant.

Dita compilada per Encarna Alemany Campos, Nieves Campos Cerveró i Asunción Gómez Bosch.

La campanya d’arreplegada de la garrofa començava realment cap al 15 d’agost a les partides del terme on era més primerenca: els Carcalins, les Coves, etc.

La festa del Nou d’Octubre ja s’hi celebrava en temps de la República. AMM, Caixa 564.

La tasca de despellorfar consisteix a llevar-li la fulla a la panolla, deixar-la assecar un mes a les andanes, i a continuació desgranar-la.

En altes pobles, a banda de la panolla roja, si eixia un gra negre cadascun dels presents et fregia a pessics.

255

geografia, història, patrimoni

3.4

FOTO: Unió Musical

FOTO: Col.lectiu Carcalí

Arribem així al dia 8 de desembre, dia de la festa de la Puríssima, que també es coneix com la festa de les xiques fadrines. Fins no fa molts anys, aquesta festivitat començava a assajar-se un mes abans al local del musical. Les xiques, acompanyades per la banda de música, es reunien a poqueta nit dos o tres dies a la setmana per a preparar el rosari que cantaven el dia de la festa. Així, la festa del dia de la Puríssima començava amb l’arreplegada de les clavàries i després, del predicador davant de l’Hostal Nou de la carretera. Pel matí s’oficiava la missa i l’indispensable sermó. A les quatre de la vesprada, les fadrines portaven la imatge de la Puríssima fent la volta a la processó mentre anaven cantant el rosari acompanyades per la banda de música.

Era costum aquell dia que les xiques estrenaren abrics nous, les que pugueren, i calces de seda.

La matança del porc, tota una Al voltant del 22 de desembre, la Societat festa de bon menjar...

Instructiva Unió Musical de Montserrat celebra la festivitat de la seua patrona Santa Cecília. La vespra, la banda recull els educands i assisteixen a la missa en honor a la patrona. Després es fa l’homenatge a la plaça dels Músics i a la nit, la Unió Musical ofereix un concert on s’hi presenten als nous músics que acaben d’eixir de l’escola. La nit es passa en vetla mentre es visiten les cases dels nous músics. A l’endemà, l’entrada dels nous membres a la banda se celebra amb una missa i el dinar de germanor.

De la Puríssima a Nadal era el temps de matar el porc que s’havia criat durant tot l’any al corral de casa. La matança es feia a casa o bé a la porta del carrer, envoltada d’una gran festa. Els escorxadors acostumaven a ser els carnissers del poble, entre ells Quico “Cagueta” i Pepet “el de la Vertsabé”. El primer dia es matava el porc i se’n treien els budells. El xiquets seguien atentament el procés i esperaven a veure a qui li tocava la cobdiciada bufeta de l’animal per a inflar-la.690 A l’endemà faltaven mans per a capolar la carn, embotir, etc. En canvi, hi havia gent que no faltava mai als sopars amb carn i embotit d’aquells dies. Als escorxadors se’ls donava a més de diners per la feina feta, el conegut com el “present del porc”.

El concert de Santa Cecília de l’any 1989 hagué És a dir, un bon recapte de botifarres, llonganisses i cansalà. També hi havia el de celebrar-se excepcionalment a l’església costum de fer el “present del porc” a familiars, famílies de dol i veïns ben avinguts.691

256 690 D’ací ve la dita que s’empra al poble quan per exemple una persona que treballa molt i està cansada: potser li donen la bufa del porc, com a premi.

691 Aquest és l’origen de la dita que s’empra quan alguna persona espera ansiosament una cosa, potser li donen el present del porc.

Festes i cultura popular a Montserrat

3.4

FOTO: Col.lectiu Carcalí

El resultat de la matança del porc, del que es diu que s’aprofita tot, omplia per a tot l’any els rebosts de casa amb productes com les botifarres de carn, d’arròs, de ceba, llonganisses, xoriços, sobrassades, guenyes, cansalada, pernils, etc. Però abans calia assecar el producte de la matança a les andanes de casa. Els pernils se salaven en un llençol estés a l’andana i es cobrien de sal, que era canviada cada tres dies. Aquest procés durava uns quaranta dies. Després, els pernils restaven penjats a l’andana assecant-se per a menjar-se’ls juntament amb la cansalada al llarg de l’hivern.

L’embotit es penjava amb canyes en un lloc ben airejat perquè s’assecara durant vora una setmana. Per a conservar més temps l’embotit, aquest es fregia amb oli, el conegut “frito”, i es guardava en gerretes de fang fins a Pasqua.

Moltes vegades se segellava amb algeps per a evitar que ningú intentés tastar-lo.

Tanquem l’any i encetem l’hivern amb el cicle de Nadal, amb el cap d’any, l’any nou i els esperats Reis Mags. La nit de Nadal hi havia el costum entre les colles de joves d’anar a sopar junts. Després de la missa del gall s’ajuntaven per a menjar-se una perola de sopes (natilles).

A l’endemà, dia de Nadal, la coneguda olla de Nadal amb pilotes omplia les taules dels montserraters. També s’hi feien pastissets de moniato i braços de gitano per a l’ocasió.

Durant les nits de Nadal s’organitzaven balls amenitzats per xarangues en el desaparegut Casino del Moro. Era costum que les xiques ballaren juntes i els xics foren qui haguessen de trencar les parelles per a demanar el ball. Si no et “donaven carabasses”, el xic convidava a la xica a un plàtan després del ball. Per si de cas, el conserge del casino ja s’havia agenciat una branca de plàtans per a vendre’n a dos perres.692 Els dies previs a l’arribada dels Reis Mags, els venedors ambulants anaven venent pel poble les casques típiques de Nadal mentre anunciaven: los reyes magos vienen por los tejados, cascas, cascas para los reyes. La Tia Agustina “la Comare” muntava tots els anys una paradeta de joguets a l’entrada de la plaça Nova, i molts xiquets tan sols podien conformar-se amb mirar. Fins a l’arribada de la democràcia no se celebrava cavalcada de Reis a Montserrat.

Llavors, aquest dia s’acostumava a fer roses per als xiquets. Quan a l’endemà, dia de Reis, es despertaven els xiquets, trobaven dolços com ara ametles ensucrades i casques. Una volta acabada la postguerra, les xiquetes ja rebien nines i bolsos de cartó de mans dels Reis Mags, i els xiquets cavalcaven a lloms de cavalls de cartró i fusta.

Arribem a la celebració de Sant Antoni del Porquet, que antigament s’oficiava el 17 de Un patge dels Reis Mags de l’Orient repartint gener d’acord amb el costum estricte de celebrar les festes el dia que caigués. Sant Antoni els joguets per les cases de Montserrat Abat ha figurat tradicionalment com el protector dels animals domèstics i de treball. La vespra de la festa a Montserrat, com en molts altres pobles, qui tenia un animal encenia una foguera a la porta de casa en agraïment al sant. Mentre els majors bevien mistela i confraternitzaven a la vora del foc, els xiquets, proveïts de canyes de riu, passaven la vesprada botant les fogueres. A l’endemà, no s’acostumava a fer la benedicció dels animals com es fa en altres pobles, però això sí, els animals de treball i tragí no treballaven aquest dia. Hem pogut constatar 257 692 BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Quadern intitulat “Els balls de Nadal, Carnestoltes, i Pasqua”, dins: Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del

segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990, p.2.

geografia, història, patrimoni

3.4

mitjançant la tradició oral que més antigament hi havia el costum de criar el porquet de sant Antoni al llarg de l’any pels veïns d’un mateix carrer.693 La festa de Sant Antoni s’ha recuperat al calendari festiu de Montserrat després d’haver-se perdut la celebració durant uns anys. Actualment, s’hi beneeixen els animals domèstics i algun aparellat de carro a la plaça de l’Església i s’hi reparteix pa beneït entre els assistents.

Com que ja estem en ple hivern, per a evitar plogudes fortes i tronades que facen malbé les collites, tenim la festivitat de la Candelària el dia 2 de febrer. El cas és que en la missa de la Candelària o Purificació de la Mare de Déu,694 es beneeixen candeletes de diferents colors, cadascuna amb una finalitat: per a apavaigar els rajos de les tempestes, per a evitar les tronades i les pedregades; per a espantar els esperits roïns; per a protegir la família i els animals de malalties, etc.

Aquest dia també es coneix a Montserrat com “el dia de la paella dels xiquets”. Cada xiquet aportava un dels ingredients a la paella que cuinaven entre tres o quatre mares. Quan un xiquet ja es creia major deia a sa mare que no volia anar a la paella dels xiquets, perquè ell era de la paella dels majors, que se celebrava el dia de Sant Jaume.

Un menjar típic dels dies de pluja a Montserrat són les “farinetes”. Es tracta d’un plat a base de farina, bacallà sense espines, all, tomaca i pebre roig. La forma de menjar aquesta mena de sopa saborosa és sucant. Antigament la gent solia mullar amb un corfoll de ceba.

FOTO: AMM

Aparellat de carro del dia de Sant Antoni

Les “farinetes” amb els corfolls de ceba

693 Encarna Alemany i Nieves Campos han arribat a escoltar aquest costum de criar el porc comú a les seues respectives àvies. El costum, estés a molts altres

258

pobles valencians, ha donat lloc a la dita que resa: pareixes el porquet de Sant Antoni que va de casa en casa.

694 Es tanca així el dilatadíssim cicle de Nadal, que s’inicia el 8 de desembre amb la festa de la Puríssima i finalitza amb la festa de la Candelària o Purificació

de la Mare de Déu al temple.

Festes i cultura popular a Montserrat

Les falles de l’any 2005 a Montserrat

FOTOS: Àngels Jiménez

Arribem així al temps de Carnestoltes, preludi de la Quaresma. Abans de la guerra se celebrava el conegut “ball de la pinyata” al Casino del Moro.695 La festivitat fou fulminantment anul·lada durant la postguerra. Actualment, on més es disfruta de la festa és als centres educatius de la localitat.

Segons com va avançant el mes de febrer el sol comença novament a recuperar la seua força, els dies s’allarguen a pas de puça i la natura es prepara per a l’eclosió de la primavera. Apleguem amb la nova estació meteorològica a la festivitat de Sant Josep i les falles.

Tots els anys, des de fa vint-i-nou anys es planta a la plaça de l’Església la falla gran i la infantil. L’origen de la falla de Montserrat cal que la busquem en la Pasqua de l’any 1976, quan un grup d’amics encapçalats per Pepe “el Pequeño”, Adolfo Domingo, Pepe “Patut”, Tonín “Xaraco”, Paco “Siso”, Pepe “el Paperero”, i d’altres, es decidiren a portar endavant la idea, que sorgí en un bateig, de plantar una falla. Aquell mateix any se celebrà la primera Junta General amb l’elecció de Josep Ruiz Moreno com a president.

L’any 1977 es plantaren les dues primeres falles, la gran i la infantil, amb el lema “Trampes”.696 El monument el realitzà el nostre veí i autoritat en el món de les falles Vicent Luna Cerveró.697 Des d’aleshores ençà, la falla de Montserrat ha anat cada volta a més. Bona prova n’és el fet que el monument ha passat de plantar-se divendres a fer-ho a mitjan setmana. de la fallera major i la seua cort d’honor es fa a primeries del mes de març.

La festa de les falles a Montserrat comença amb la plantà el dimecres següent a Sant Josep. El motiu no és altre que permetre als nombrosos músics del poble acudir als compromisos fallers de València i dels pobles veïns. El programa d’actes al llarg de la setmana n’inclou de tan variats com la “bunyolada” (o bunyolà) del divendres per la vesprada, els sopars i revetles totes les nits, les paradetes i les atraccions al carrer de Jaume I. Els actes més destacats de tan intensa setmana fallera són, evidentment, l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats –amb la presència de la fallera major de València–, i per descomptat, la cremà.

Després de les carnestoltes i les falles, arriba la Quaresma, preludi de l’esperada festa de Pasqua. Quaranta dies de dejú i abstinència que fan honor

695 BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Quadern intitulat “Els balls de Nadal, Carnestoltes, i Pasqua”, dins: Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del

segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990, p.3.

696 La falla infantil costà 40.000 pessetes, mentre que la gran costà 250.000 pessetes.

697 ANÒNIM, Pequeña historia de nuestra falla, Programa de Festes de l’any 1983, s.p.

3.4

259

geografia, història, patrimoni

3.4

FOTO: Nieves Campos

a la dita: ser més llarg que la Quaresma. Una de les festivitats més destacades és el diumenge de Rams. Però també tenim el Dimarts i Dimecres Sant, que era quan eixia la Salpassa per les cases del poble.698 Un exèrcit de xiquets armats amb matraques i maces anaven davant del rector pels carrers de Montserrat fent soroll i pegant a les portes anunciant als veïns la celebració. Aquesta acció s’acompanyava amb cançonetes fetes pels mateixos xiquets. A Montserrat els menuts cantaven: Ratetes penaes eixiu del forat que el Rei de la Glòria ja està amortallat.699 Una altra cançoneta més acord amb l’acció de colpejar les portes és aquella que deia: Oli de puça, oli de rei, València la vella alça el martell, tres palometes en un palomar, pugen i baixen al peu de l’altar.700 Una bona estona després d’haver passat els apressats xiquets, arribaven el rector i els escolanets amb la sal i l’aigua beneïda. La casa que anava a visitar-se tenia preparada aigua amb sal en un got. El ritu consistia a intercanviar la sal i l’aigua beneïda amb la que no ho estava.701 A canvi, el rector replegava ous que li donaven Mona “encarada” tradicional els visitats en agraïment per haver predicat de Montserrat, una delícia... tota la quaresma.

El Dijous Sant es feia missa solemne i visita al “Monument” que es parava a l’església, concretament a la capella de la Mare de Déu dels Desemparats.702 Llavors es tancava el Santíssim al Sagrari fins el dia de la Resurrecció amb una còpia de la clau custodiada pel rector i l’altra per a l’alcalde. Hui per hui sols es fa el Via Crucis, on l’absència del Calvari fa que al llarg del recorregut pel poble es munten les diferents Estacions. El Divendres Sant se celebra l’Enterrament. A la vesprada, es recull la Dolorosa que havia estat depositada el Dimecres Sant en una casa de la localitat –per rigorós torn cada any–, i es porta novament a l’església. A més, se celebren els oficis, amb la processó silenciosa on les diferents confraries de Setmana Santa trauen les imatges de la Dolorosa, el Crist de la Salut, el Crist jacent, i el Sepulcre.

El dissabte a les deu del matí, quan tocaven a glòria anunciant la El dia de l’Encontre als anys cinquanta, amb fi de la Quaresma, com una mena de simbolització de la Resurrecció el carrer Major engalanat amb murta i arcs florals

Aquesta festa de la Salpassa deixà de celebrar-se a Montserrat en la dècada dels anys seixanta.

En altres pobles es canviava l’última paraula per “ressuscitat”, i així tenien una cançoneta per al Dissabte de Glòria.

Totes dues cançons han estat recollides per: Encarna Alemany Cerveró, Nieves Campos Cerveró i Asunción Gómez Bosch.

MORA MARTÍ, Enric, Festes, costums i tradicions valencianes, ed. Del Sénia al Segura, València, 2005, p. 86. La sal tingué al llarg de l’Edat Mitjana una gran importància econòmica i social. Per exemple quan hom visitava una casa sempre era rebut amb un poc de sal, ja que era un símbol d’agraïment que algú et regalés sal. El cristianisme l’emprà també en nombroses ocasions per a representar al cor de Jesús. Actualment sols s’empra al sacrament del bateig.

702 Les dones arreglaven l’altar del Monument amb les fulles de palma que havien sobrat del diumenge de Rams.

698 699 700 701

260

Festes i cultura popular a Montserrat de Jesucrist, els xiquets es rentaven la cara als abeuradors del poble. La Pasqua de Resurrecció commemora, com el nom indica, la Mort i Resurrecció de Crist. El matí del dissabte, les dones s’havien d’afanyar perquè no se’ls amuntegàs la feina de les mones als forns amb la missa de glòria. La particularitat de les mones “encarades”, tradicionals de Montserrat, rau en el fet d’elaborar-les amb bescuit, ou i merenga.703 Les mares improvisaven una mànega pastissera amb una mesureta i feien dibuixos “encarant-les” amb la merenga. Finalment, l’ou d’enmig el tintaven amb corfoll de ceba perquè li donés un to amarronat que fes contrast amb el blanc de la merenga.

El Diumenge de Resurrecció se celebra “l’Encontre”. Tradicionalment, les xiques fadrines que preparaven la festa de la Puríssima eren també les encarregades d’ornamentar el carrer Major aquest dia amb arcades de murta, flors, banderoles... El Crist Ressuscitat s’emplaça al final d’un carrer Major que està de gom a gom. La Mare de Déu, que resta a l’església, ix a l’encontre de Nostre Senyor.704 A la meitat del carrer Major es munta una mena de pabelló profusament guarnit amb fanalets i una flor blava i blanca que representa els colors de la Mare de Déu. Una vegada arriben a l’encontre, el fester major lleva el mant a la Mare de Déu des d’un balcó pròxim amb l’ajuda d’una canya decorada amb flor.705 Llavors, una xiqueta o un xiquet llig un vers i la festa acaba amb el so de la banda de música i la solta de coloms.706 Una vegada ha finalitzat l’acte, venen les empentes de la gent, també tradicionals.

La Pasqua és també una festa de descans i d’esplai, que aprofita la bonança climàtica assolida amb el canvi d’estació. La frase que diu estar més content que unes pasqües, ja ho diu tot. Els montserraters aprofitaven, com tothom, per a eixir a menjar-se la tradicional mona de Pasqua. El llocs predilectes eren el Camp Roig (al costat del motor “del Pavo”), el pantà, el castellet, la Costera Bonica, o la font de la Medina (de camí a Torrent). Els xiquets duien la mona, l’ou i la llonganissa de Pasqua amb pa. El colorit que prenien els ous bullits era motiu de competició per a veure qui el feia més bonic. Les mares s’esforçaven per a aconseguir el color mes paregut al roig, el més boniquet.

A banda de l’esmentat corfoll de ceba, s’empraven llanes i papers de colors mentre l’ou bullia en aigua, que quan es destenyien, oferien una àmplia gamma de colors. Era costum a Montserrat estrenar un vestit nou i, més modernament, les espardenyes pasqüeres.

3.4

Entre empinada i empinada de la milotxa els xiquets cantaven: Xumbala catalacaxumbala, ja venim de berenar de la font de la Medina, s’ham deixat el xocolate i s’ham menjat la coca fina!

703 Front als “panquemaos” d’altres localitats veïnes com ara el conegut pa cremat d’Alberic. Vegeu: MARTÍNEZ, Begoña, La mona de Pasqua, El Portell.

Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 19, Montserrat, 1992, s. p.

704 Antigament es treia la Puríssima, i des de l’any 1955 s’utilitzà la nova imatge de la Dolorosa.

705 Fet que simbolitza l’alegria de la Mare de Déu per veure el seu fill ressuscitat.

706 Antany, a banda dels paperets de colors (ara confeti) es tiraven unes al·leluies amb versets que els menuts solien col·leccionar.

261

geografia, història, patrimoni

3.4

Com que de vegades els grups de menuts del poble coincidien amb les colles de les localitats veïnes com la de Real, els primers cantaven a mena de burla: Xumbala catalacaxumbala, Les xiques lleges al racó, i les guapes al balcó.707 Les xiques de Real responien òbviament amb dites com aquesta: Montserrat costerut, Montroi corral de vaques, i el Real que està planet FOTO: Col.lectiu Carcalí

s’hi troben les xiques guapes.708 Els jocs preferits els dies de Pasqua pels xiquets eren: “fer urnietes” els més menuts, “a bufos”, “la solaeta”, “mort i fam”, “basque”, “a pit amagat”, “a pilarets”, “la viuda”, “la mula llarga”, “a xurro mangotero” etc. i tants i tants més, a veure quin de tots més curiós, que donarien per a fer un altre llibre.

Als casinos del Moro, del Mig i del Republicà se celebraven balls amenitzats per xarangues.709 Després de festejar i ballar prou, els grups de joves acostumaven a sopar tots plegats en una casa. Com que ningú volia que s’acabassen els dies de Pasqua, els jóvens de Montserrat en feien un quart dia de Pasqua amb “l’enterrament de la Sardina”. Conegut també com el dia “dels rosegons” perquè es menjaven el que havia sobrat de la Pasqua. La dita més emprada aquells dies a Montserrat era: Els tres dies de Pasqua havien de durar, més que un milló de patos costen de pelar.710 Una festa que desaparegué al poble des de fa dues dècades és la celebració de Sant Vicent el segon dilluns de Pasqua, i amb aquesta els Combregars. El rector, davall pal·li, anava per les cases de la gent impedida a donar la comunió i beneir les llars.

Família menjant-se la mona al paratge del Pantà

262

707 708 709 710

Totes dues cançons han estat recollides per: Encarna Alemany Cerveró, Nieves Campos Cerveró, Asunción Gómez Bosch.

CORTÉS, Concepción – GRAMACHE, Domi, Dites i refranys de la nostra terra, La Pobla Llarga, 1992, p. 332.

NAVARRO, Pura, Abans, quan nosaltres celebràvem la Pasqua, dins El Punt (edició de Montserrat), València, febrer 2005, p. 4.

Dita recollida per: Encarna Alemany Cerveró, Nieves Campos Cerveró i Asunción Gómez Bosch.

Festes i cultura popular a Montserrat

3.4

FOTO: Josep Campos

FOTO: Josep Campos

Arribem al mes de maig, el mes de Maria i el mes de les flors. El dia 3 de maig el rector, acompanyat dels cants dels feligresos, anava en comitiva a fer la benedicció de les creus del terme. La finalitat de les creus a l’eixida dels pobles era marcar els límits del poble i del camp.711 Segons com anava creixent el poble les creus també canviaven d’ubicació. A Montserrat, les creus estigueren molts anys al carrer Dos de Maig, la primera, i al carrer de Vicent Andrés Estellés, l’altra. Les dues estaven fetes de ferro forjat i una base de carreuat de pedra. A més a més, durant les nits del mes de maig, es feien novenes a l’església.

Una altra festa que intentà arrelar-hi ara fa unes dècades sense massa èxit fou la festivitat de Sant Isidre Llaurador, del 15 de maig. Era organitzada per la Germandat Sindical de Llauradors. En els pocs anys que se celebrà, a banda de la missa, es feia un concurs de llaurar.

La festa del Corpus és tan rebolicada com el temps d’abril, perquè depén de la data en què cau la Pasqua. La dita que es memoritzava al catecisme recordava: tres días en el año que relucen más que el sol, Corpus Christi, Jueves Santo, i el día de la Ascensión. Quaranta dies després de la Pasqua, el dia de l’Assumpció, les xiquetes i els xiquets de Montserrat prenen la comunió. Antigament, els menuts vestien de comunió i la banda de música els acompanyava a l’escola. Allí restaven asseguts en cadires damunt de les taules, a mena d’exposició, mentre rebien les visites dels familiars i veïns fins a l’hora de la missa. Com que no hi havien llistes de comunió, els menuts anaven per la vesprada a visitar als parents i als coneguts vestits de comunió per a replegar alguna estrena. A canvi, els menuts els oferien una estampeta que immortalitzava aquell dia.

Encetem les festes d’estiu que comencen amb la desapareguda celebració del Cor de Jesús, que fou revifada fa uns anys però sense molt d’èxit. El 24 de juny se celebra Sant Joan Baptista. La jornada festiva a Montserrat feia que les quadrilles de joves eixiren a passejar pel terme. Els xiquets s’entretenien banyant-se el cap a l’abeurador de Busutil El xiquet Josep Campos davant de sa mentre repetien: Sant Pere i Sant Joan, que em casa acabat de prendre la comunió cresca el monyo una vara i un pam.712 El concurs de llaurar del dia de Sant Isidre Llaurador

711 L’origen d’aquest costum és una tradició romana que honrava el Déu Terminus, protector dels camps i les fronteres, en un molló del terme. Aquest costum

fou replegat pels cristians, qui també celebren la festivitat de les Creus de Maig amb la benedicció del terme.

712 Dita recollida per: Encarna Alemany Cerveró, Nieves Campos Cerveró i Asunción Gómez Bosch.

263

geografia, història, patrimoni

3.4

FOTO: AMM

Per descomptat, a Montserrat també se seguien algunes de les creences que encara perduren en la nit màgica de Sant Joan. Les xiques en edat de meréixer agafaven carxofes i en tallaven el pistil morat. A continuació, la deixaven tota la nit baix del llit amb un paperet enrotllat i el nom del xic desitjat a dintre. Si a l’endemà havia crescut una floreta en la carxofa, volia dir que la jove seria corresposta en el seu amor. També, quan un xiquet estava herniat, “trencaet” que es deia, els parents el passaven de mà en mà davant d’una figuera borda mentre repetien: ai va sant Pere!, i una vegada agafat el xiquet, l’altra persona el tornava dient: ai va sant Joan!, així repetides vegades. A continuació es feia un empelt en la figuera (s’acostumava a anar darrere l’Hort de Marco), i si l’empelt agafava el xiquet es curava. El xiquets també comprovaven de primera mà aquella dita que diu: La Setmana Internacional de la Música de Cambra Jo sóc com aquella planta que diuen falaguera, que en la nit de Sant Joan, floreix, es grana, i es seca. Al camp, una de les tasques principals que ocupava als llauradors era la sega del blat: pel juny la corbella en un puny, deien.

El 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume, s’estrenava amb l’acostumada “tronaeta” de Sant Jaume. A Montserrat era conegut també com el dia de “la paella dels majors”.713 El carro de Poldo, ple fins als límits, portava les quadrilles de dinar a paratges com la font del Gegant, a la pinada de Calicanto o a la masia de Pavia a Torrent, entre d’altres llocs. La comitiva sempre anava acompanyada per “una dona de bé” que controlava a la jovenalla.

Encetem el mes àlgid de les festes de Montserrat amb els coneguts caniculars d’Agost. Aquesta creença meteorològica, emprada també a Montserrat, diagnostica la mitjana de l’oratge entre l’1 d’agost i el del 24 d’agost per a saber la meteorologia del mes de gener de l’any següent. Així, l’oratge del dia 2 d’agost amb el del dia 23 d’agost ens dóna el resultat del mes de febrer de l’any següent, i d’aquesta manera es pronosticaven tots els mesos successivament.

Les festes de Montserrat s’enceten des de fa vint-i-cinc anys amb la Setmana Internacional de Música de Cambra (SIMC) que se celebra a finals de juliol. La idea sorgí l’any 1980 de mans de Salvador Seguí Pérez, persona molt preocupada per la música en general, i especialment per la música de cambra. Des de fa uns anys la direcció de la setmana passà a Vicent Campos Campos. L’any 2004 ens va deixar Salvador Seguí Pérez, en el seu honor se li ha dedicat el concurs de composició. Cal ressaltar que al llarg d’aquests vint-i-cinc anys la SIMC ha anat a més en tots

264 713 Recordem que el dia de la Candelària s’hi celebrava “la paella dels xiquets”.

Festes i cultura popular a Montserrat els aspectes, des d’una major varietat, passant per una major qualitat, fins a un públic i un poble cada vegada més implicats en l’esdeveniment.714 Tanquem així el recorregut on havíem començat, la presentació de la regina i la cort d’honor, les activitats culturals i les competicions esportives prèvies a les festes, la vespra i, finalment, les festes patronals que completen el cicle festiu de Montserrat.

3.4

LA MÚSICA, L’ESPORT i L’ASSOSSIACIONISME A MONTSERRAT El poble de Montserrat destaca entre d’altres aspectes per l’oferta cultural i lúdica tan àmplia que posseeix. Sense cap mena de dubte, on més ha destacat aquest associacionisme des d’antany ha estat en el camp de la música. El segueix l’esport, amb la pilota valenciana i les figures que han portat el nom de Montserrat per tot arreu de la nostra geografia. Però, al llarg d’aquestes últimes dècades, han sorgit nombrosos col·lectius i associacions culturals i esportives que han ampliat l’oferta d’oci, i per què no, han millorat la qualitat de vida dels montserraters.

La Societat de Jubilats i Pensionistes, amb vint-i-un anys d’existència, organitza viatges i activitats per als més majors al seu local del carrer Major. L’Associació de Mestresses de Casa realitza activitats tan variades com viatges, cursos o conferències, entre d’altres. En el camp dels esports, a banda de l’escola de pilota, el Montserrat C F disposa actualment d’una escola esportiva per als més menuts. L’atletisme està representat per la Colla de Córrer a Peu Pla que organitza l’exigent Mitja Marató de Montserrat. A més, hi podem trobar l’Associació de la Lluita contra el Càncer, la Societat de Colombaires, la Societat de Caçadors, l’Automòbil Club Alcalans, i les associacions de pares d’alumnes dels diferents centres educatius de la localitat.

Per últim, en l’apartat cultural, a banda de les activitats que s’organitzen des de la Casa de Cultura i el Centre d’Informació Juvenil, la Biblioteca Municipal pot presumir de disposar a les seues prestatgeries del major nombre de volums de la comarca. L’escola d’adults s’encarrega d’organitzar tots els anys una setmana cultural. Existeix a més, el col·lectiu cultural el Carcalí que realitza des de fa anys una important tasca etnogràfica i cultural sense la qual no hagués estat possible gran part d’aquest llibre.

La Societat Instructiva Unió Musical de Montserrat Una de les primeres notícies de l’existència d’una banda de música ja en actiu a Montserrat data de l’any 1879.715 Estaríem parlant, doncs, de la primitiva banda creada al si de la Unió Liberal i que es conegué posteriorment com la Música Vella o “Roja”. Com a resposta dels llauradors conservadors, l’any 1891 es creà la coneguda Música Nova (Sociedad Agrícola Musical o “la Blava”) per a contrarestar la pressió política i social al poble.716 Amb aquest panorama de rivalitat política i pamfletades continuà l’entorn musical de Montserrat fins l’any 1925.

714 Per a una completíssima informació sobre la SIMC vegeu: NAVARRO ALEMANY, Rosa, La Semana Internacional de Música de Cámara de Monserrat. Evolución

y análisis, Ajuntament de Montserrat, 2000.

715 APM, Acta de lliurament d’una imatge de Sant Vicent Ferrer a l’església de Montserrat, 1879, s.p.

716 Mireu el document núm. 17 de l’Apèndix Documental.

265

geografia, història, patrimoni

3.4

El 23 d’abril del mateix any, gràcies a les gestions que realitzà l’acalde i músic Asensi Alemany Campos, juntament amb homes com Vicent Navarro, Damià Campos i Salvador Chasán, s’aconseguí finalment reunir en un ple municipal als membres d’una i altra banda per a una finalitat molt concreta: fusionar-se en una sola banda. Però el rerafons més important era acabar amb la tensió social, que hi existia ja feia temps, com bé expressa aquest extracte de l’acta de proposició al ple municipal: Tomando en consideración los anhelos del vecindario en general, manifestados en diversas ocasiones y en particular de los elementos que componían las dos bandas de música que de antiguo existían en la localidad, causa de grandes discordias tanto en el orden vecinal como en el político, en el sentido de refundirse en una sola banda, con lo que se obtendrán positivas ventajas para asegurar una verdadera unión de ambos elementos y con ello la más completa paz y tranquilidad del vecindario.717

Ascensi Alemany, artífex de la unió de les dues bandes l’any 1925

266

Després de dos mesos de sessions, el 25 de maig s’aprovaren les bases per a la creació de la nova banda.718 El 23 de juny es redactaren el reglament intern i es constituí oficialment la Banda Municipal de Música de Montserrat.719 La fórmula que fixaren fou la creació d’una banda de propietat municipal. Així, el dia 18 de juliol del mateix any, l’Ajuntament adquireix un total de vint-i-quatre instruments per un preu de 2.500 pessetes.720 El primer local social fou construït l’any 1927 a la cantonada de l’actual musical amb l’esforç de músics i socis.721 El primer director fou José Mafé Campos, substituït l’any 1928 pel qui seria durant més de trenta anys el president de la nostra banda, Emilio Campos Campos. En aquell primer any de direcció s’aconseguí el primer premi de la Secció Primera al certamen de València.

Al setembre de l’any 1932 es dissolgué la banda municipal i s’establí com a banda independent sota el nom d’Unió Musical de Montserrat. La causa foren les reiterades queixes dels veïns respecte a les abundants despeses que aquesta ocasionava a l’erari municipal.

L’acord comportà que la banda comprés a l’Ajuntament l’instrumental, el repertori i d’altres efectes per un preu de 6.030 pessetes anuals que s’havien de pagar entre els anys 1933 i 1942.722 A canvi, l’Ajuntament subvencionà la banda amb 1.500 pessetes anuals, sempre i quan aquesta oferís huit concerts anuals i acompanyés la corporació municipal en els actes oficials. El mateix any 1932, acabat de designar president Josep Lafuente Martínez,723

AMM, Caixa 1075, Expediente instruido para la formación de una banda minicipal de musica en esta localidad, sessió del 23 d’abril de 1925, p.1.

AMM, Ibídem, sessió del 25 de maig de 1925, p. 5-9.

AMM, Caixa 1075. Reglamento para el régimen interior de la banda municipal de música de Montserrat. 23 de juny de 1925. p. 1-9.

AMM, Caixa 1075. Expediente instruido en este Ayuntamiento para la adquisición de varios instrumentos con destino a la Banda Municipal de esta localidad, any 1926.

AMM, Caixa 1075.

AMM, Actes de ple dels anys 1939-40, p.44-47. El 25 d’abril de l’any 1940, mentre era alcalde Aniceto Campos, es decidí en ple municipal anul·lar el deute amb l’Ajuntament perquè la Societat Musical de Montserrat acomplia un important tasca educativa en la localitat.

723 AMM, Expediente sobre la disolución de la banda municipal de música y cesión del instrumental a la Sociedad Musical Unión Musical, any 1932.

717 718 719 720 721 722

Segell emprat per la Unió Musical de Montserrat l’any 1933

Festes i cultura popular a Montserrat

3.4

FOTO: Unió Musical

el nostre director Emili Campos obtingué un gran éxit al Certamen Musical de Narvone (França).724 Pocs anys després esclataria la guerra i la banda paralitzà totes les seues activitats. Una volta acabada la guerra es tornà a mamprendre el ritme quotidià davall la presidència de Miquel Moreno Campos, i s’aconseguí un reconeixement important al festival de bandes de València.

Entre els anys 1940 i 1948 se succeïren al cap de la presidència Miguel Bosch Martínez, Aniceto Campos Campos, Josep Agulló Cristòfol, Francesc Alemany Almerich i Josep Alemany Alemany. Aquest últim no deixà la presidència fins l’any 1976. En el terreny artístic cal destacar el primer premi de la Secció Primera al certamen de València el juliol de l’any 1944, així com els primers premis al concurs de pasdobles de falles dels any 1942, 1945 i 1946, i 1948-1950.725 La dècada dels anys cinquanta s’encetà amb el vint-i-cinc aniversari de la fundació de la nova banda i la inauguració del nou local que es destinà a espectacles i assajos l’any 1951. Per a la construcció d’aquest nou local s’ocuparen l’antic solar i tres cases veïnes del carrer d’Isaac Peral.

L’edifici fou eixamplat l’agost del 1962 amb l’adquisició de la casa veïna a l’actual carrer Major.726 El anys següents no foren gens fàcils donada la crisi econòmica que patí la Societat fins l’any 1957. Aquest mateix any deixà la direcció de la banda Emili Campos Campos. Per impossibilitat del director Emili Campos, el La Unió Musical de Montserrat al certamen de València l’any 1928 mestre Joan Evangelista Martínez es fa càrrec de la preparació del certamen de Montcada on s’aconseguí un primer premi.727 Aquell mateix anys, Emili Campos Campos deixà la direcció i el succeí el professor Jesús Campos entre els anys 1958 i 1961. Una vegada rescabalada econòmicament la societat, l’any 1961 s’encarrega de la direcció l’esmentat Joan Evangelista Martínez, també fill del poble i autor de l’himne de la localitat.

La transició entre els dos mestres els anys 1961 i 1962 se satisfeu amb un primer premi al certamen de Gandia. L’any 1963 fou un any fatídic amb la mort del mestre Emili Campos Campos i del titular d’aleshores, Joan Evangelista Martínez.

El succeí en la direcció fins l’any 1969 Miquel Bosch Martínez, període que fou encetat l’any 1963 amb l’obtenció el primer premi al certamen d’Alcoi i que es caracteritzà pel nombre d’intervencions al llarg de la nostra geografia.

724 AMM, Actes de ple dels anys 1932-1935, s.p.

725 RUIZ MONRABAL, Vicente, Les bandes de música i la seua federació. Historia de las sociedades musicales de la Comunidad Valenciana, Federació de Societats

Musicals de la Comunitat Valenciana, València, 1993, p. 385.

726 AMM, Caixa 1075, fs. 1-3.

727 RUIZ MONRABAL, Vicente, Les bandes de música..., p. 385.

267

geografia, història, patrimoni

3.4

FOTO: Unió Musical

Els anys setanta començaren amb una xicoteta crisi interna que dugué a una contínua successió de directors: Vicente Alonso Brull (1969-1971), el jove Joaquim Vidal (1971-1972), i posteriorment, Daniel Martínez Marín que ocuparia el càrrec de director fins l’any 1977. Durant aquesta dècada foren rellevants el segon premi al certamen de València (1970), i els dos segons premis al de Cullera (1970-1971); també fou important el segon premi de la secció Segona al certamen de València (1977).

L’any 1975, la Societat celebrà el cinquanta aniversari amb la inauguració del nou local que encara presideix la cantonada de la plaça. També, des de l’any 1973, començà a funcionar l’Escola municipal de Música depenent del conservatori de València i que donaria els seus fruïts en la dècada següent.728 Els èxits de la nostra banda continuaren als anys huitanta quan s’aconseguí el primer premi al Certamen de Bandes de Música del Mediterrani i al certamen de Cullera, mentre era director Esteban Esteve Jorge (1984-1986).729 El mestre Emili Campos, director de la nostra Des de l’any 1987 els músics de Montserrat estan dirigits pel mestre Josep Onofre banda durant trenta anys (1928-1959) Diez Monzó. Amb Josep s’inicià una etapa brillantíssima que marcaria un abans i un després a la banda. A començament dels anys noranta, s’arriba fins a un total de noranta músics al si de la Societat.

A més a més, la banda es caracteritzà pels continus certàmens dins i fora de l’estat espanyol: Galícia, Cambre, Anceis, A Corunya, etc. L’any 1989, la Unió Musical entrà per primera vegada al certamen de la Diputació i aconseguí el primer premi de la secció Primera. Aquest triomf li comportà l’assistència al certamen de bandes de la Comunitat Valenciana on, de nou, aconseguiren un gran reconeixement.

Al juny del 1989 es crea la Jove Orquestra Unió Musical de Montserrat amb la intenció de donar una alternativa als vora trenta estudiants de corda que posseïa la Unió Musical.

El mateix any, la sala d’actes del musical patí un incendi que obligà a afrontar una renovació integral de l’edifici.

Així les coses, la banda donà un important pas l’any 1990 i entrà al Certamen Internacional de Bandes de Música de La Unió Musical de Montserrat al certamen de València de l’any 1944

268

728 Per a més informació vegeu: NAVARRO ALEMANY, Rosa, La Semana Internacional de Música de Cámara de Monserrat. Evolución y análisis, Ajuntament de

Montserrat, 2000.

729 RUIZ MONRABAL, Vicente, Les bandes de música..., p. 386.

Festes i cultura popular a Montserrat

3.4

FOTO: Unió Musical

FOTO: AMM

València dins de la secció Primera.730 L’èxit fou rotund ja que s’aconseguí el primer premi amb Menció d’Honor.

El primer premi i la Menció d’Honor es tornà a obtenir novament als certàmens dels anys 1993 i 1998 dins de la ja desapareguda secció Especial. Doble triomf si tenim en compte la dificultat que suposa competir en solitari a les dues edicions.

El nou segle s’encetà amb el setanta-cinc aniversari de la Societat l’any 2000.

Actualment, la Societat Instructiva Unió Musical de Montserrat disposa de 150 músics, alguns d’ells són professionals que treballen dins i fora de la nostra terra de València. L’Escola de Música consta d’uns 140 educands i 18 professors repartits entre un jardí musical, el grau elemental, i un recent estrenat grau mitjà que depén del conservatori de Torrent.

L’any 2002, la nostra banda entrà a la màxima categoria, la secció d’Honor del certamen de València. Podem dir que després de vuitanta anys, la banda comença a consolidar-se dins del panorama musical com una de les grans, fent honor als anhels d’aquells primers músics de l’any 1925, disponer de una buena banda de música que ponga el nombre del pueblo de Montserrat al nivel que le corresponde dado su entusiasmo por el arte musical.

El primer premi i la Menció d’Honor aconseguida l’any 1998 al Certamen Internacional de Bandes de Música de València

El musical l’any 1975, acabat d’inaugurar 269

730 Després d’una dècada sense presentar-se. L’última vegada fou l’any 1978 dins de la secció Tercera.

geografia, història, patrimoni

3.4

Societat de Pilota Valenciana de Montserrat L’esport autòcton valencià apareix ja a Montserrat com una pràctica habitual al segle XIX.731 Les partides acostumaven a fer-se cada vesprada de dissabte i diumenge al carrer de les Germanies, al carrer Major i al de Sant Roc. Les modalitats que tradicionalment s’han jugat a Montserrat són la perxa, a llargues i a ratlles.

Les figures que despuntaren en aquestes modalitats durant la guerra i la postguerra foren el tio Cristino, el Suro Sisó, Antoni Sesé, el tio Plàcido “Caldereta”, Paco “Mama”, Pepe Vaquero, i per últim, el tio Abelardo, qui tenia una pegada curteta però ben col·locada. Una partida de perxa que resta en la memòria de molts aficionats fou la que enfrontà a Antoni Sesé i al tio Abelardo contra uns jugadors de Torís vint-i-quatre hores. El premi, que era el menys important, no arribava a tres quinzets de pesseta.

En els anys cinquanta, el carnisser del carrer Major, Eugenio Galán, fou deixeble d’aquests grans jugadors. El tio Galán era posseïdor d’una forta pegada “de sobaquillo” que arribava a llençar les pilotes des de ca el rector per sobre dels contraforts de l’església a la Plaça. Juntament amb Galán despuntaren jugadors com Cirilo, Bomba, Ismael, i Paco, entre d’altres.

A final dels anys seixanta s’instaurà una nova modalitat, la galotxa. El successor del tio Galán en la nova modalitat fou Amador Bosch “el Xato Cucala”, qui també posseïa una forta pegada capaç de sobrevolar els contraforts de l’església. En aquell temps jugava al poble el terolenc Marcial Daudén, un dels millors jugadors de l’època a Montserrat. Marcial era conegut per un “manró” espectacular i fort.732 Altres jugadors no menys importants que sorgiren al voltant d’aquests dos jugadors foren Carlos “el Surdo” i Pepe “el Moreno”. D’aquesta etapa cal destacar una partida mítica que enfrontà al Xato Cucala contra un altre pes pesat, “el Roget” de Carlet. La pilota arribà a encalar-se fins a quatre vegades a les teulades de l’església i de ca Joanet.

Les dècades dels anys huitanta i noranta s’han conegut arreu del territori valencià per l’expansió i consolidació de l’esport de la pilota. L’any 1987, Montserrat construí FOTO: Antoni Sesé

270

731 Vegeu document 16 de l’Apèndix Documental.

732 SESÉ ALMERICH, Antonio, Passat, present i futur de la pilota valenciana, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 30,

Montserrat, 2002, p. 19.

Festes i cultura popular a Montserrat

Un nodrit grup de xiquetes i xiquets entrenen i competeixen setmanalment al Carrer de la Pilota. Sens dubte, el futur de l’esport de la pilota està assegurat a Montserrat

el Carrer de la Pilota.733 Uns anys abans, concretament l’any 1983, començava a funcionar oficialment l’Escola Municipal de Pilota.734 D’aquesta sorgiren nomenats jugadors com ara Marcial, Fede, Alberto Añón, etc. L’any 1983, un jovenet anomenat Voro debutà amb díhuit anys al trinquet del Surdo de la ciutat de València. Des d’aleshores ençà han estat moltes les vesprades de glòria que Voro ha donat a Montserrat i a l’esport de la pilota en general. En aquest moments, Voro segueix en actiu com un dels quatre millors jugadors d’escala i corda de tots els temps.

L’Escola Municipal de Pilota continua dirigida per un vell conegut del món de la pilota, el nostré veí Antoni Sesé.

Actualment, la Societat de Pilota Valenciana de Montserrat organitza tots els anys amb l’ajut de l’Ajuntament un concorregut Trofeu de Pilota Evarist Calatayud, que arriba a reunir un total de 62 jugadors.

Des de la instauració del campionat de la Comunitat Valenciana (Trofeu el Corte Inglés) fa trenta anys, l’equip de Montserrat no ha faltat a cap edició. Els èxits més sonats foren el campionat de l’any 1983, i el subcampionat de l’any 1987. Aquest últim coincidí amb la inauguració del carrer de la pilota.735 En les darreres edicions del trofeu, la Societat de Pilota Valenciana de Montserrat ha arribat a presentar onze equips.

Ara per ara, competeixen dos equips en la màxima categoria (Montserrat A i B), i un altre equip en tercera. També hi participen dos equips de juvenils, sis de cadets (dos d’aquests integrats per xiques), un equip infantil, un altre d’alevins, i tres de benjamins.

733 El Carrer de la Pilota fou inaugurat l’any 1985 pel president de la Societat Paco Cerveró i l’alcalde d’aleshores, Josep Llàcer.

734 Aquesta escola ja funcionava realment des de l’any 1975.

735 La final de l’any 1983 Montserrat s’enfrontà contra Massalfassar, mentre que la de l’any 1987 ho feu contra Sollana.

3.4

271

geografia, història, patrimoni

3.4 Campions de galotxa de la Copa Interpobles de l’any 1986.

D’esquerra a dreta: Paquito, Alberto, Marcial i Voro

272

FOTO: AMM

FOTO: Antoni Sesé