Montserrat - 4 Apèndix

4

APÈNDIX DOCUMENTAL

Apèndix documental

DOCUMENT 1 Any 1428 El senyor de Montserrat arrenda la Pedrera

4.1

APPV, Protocols notarials de Joan de Caldes, núm. 26.040 (1427-1428), 1428, febrer 6. El senyor de Montserrat solia arrendar cada quatre anys els monopolis feudals de la seua senyoria, entre els quals ocupava un lloc reeixit l’explotació de la pedra d’algeps de la Pedrera. Aquesta explotació solia ser arrendada a algepsers de la capital, com Joan Serra, que se l’emportaven a València.

Iamdictus die veneris sexta februari et anno [6 de febrer del 1428] Nos, Eximinus Petri de Calataiubo, miles, dominus loci de Montserrat, scienter, etc., trado vobis, Johanni Serra, algepsario, civi eiusdem civitatis, presenti, etc., a die VIIIª huius mensis, ad quatuor annos primo venturos, etc., pedraria sive la Pedrera predicti mei loci, sub forma eorum capitulorum: Primerament, que·l dit en Johan Serra sia tengut de fer e obrar una casa en la dita pedrera, cuberta de volta, en la forma següent, ço és: que la dita casa haja de lonch XXX palms e XVI de ample, e les parets de IIII palms de gruix; en la obra de la qual casa, lo dit mossén Eximènez és tengut donar tanta calç, rajola e algepç com menester serà, la qual rajola és tengut portar lo dit Joan Serra ab ses pròpies bèsties. E més avant és tengut lo dit mossén Eximènez donar fusta, axí per a escuderies de dita obra, com per a portes de la dita casa e tancadura.

Et lo dit en Serra és tengut axí en obrar la dita casa e pagar jornals de hòmens qui obraran en aquella, com tot ço àls que mester serà en facció de aquella. Ítem, és convengut que·l loguer dels moros del dit loch de Monserrat qui lavoraran en la dita pedrera per obs de dit en Serra, aquell sia tengut pagar e contentar de llurs treballs tots dilluns, ço és, IIII sous per carratada. E que·ls dits moros hajan a donar recapte de port de algepç a tres carros. Enaxí que, si per culpa dels dits moros algú dels dits carros se n’havia de tornar sens càrrech, que·ls dits moros sien tenguts pagar lo loguer del dit carro. E si los dits moros o algun de aquells havien a venir ací a València per demanar la paga dels dits llurs jornals, que·l dit en Serra sia tengut de pagar lo jornal o jornals que hauran vagat, per demanar la dita llur paga. Ítem, que la dita casa haja ésser acabada d’ací a mijant lo mes de maig primervinent. Ítem, que algun dels dits moros de Monserrat no puxen fer algepç en la dita pedrera, per vendre aquell a alguna persona, sens lo voler del dit en Johan Serra. Mes puxen-ne fer e portar ab llurs pròpies bèsties per a llur obs tant com voldran. Predicto itaque arrendamentum dicte pedrarie vobis facio precio videlicet trigintarum florenorum auri pro unoque anno dictorum quatuor annorum, quod precium michi teneamini solvere videlicet medietatem VIII die augusti, et aliam medietatem VIII die februarii (...). Testes: Franciscus Trilles, mercator, et Guillermus Soler, mesurator bladorum Valencie.

275

geografia, història, patrimoni

4.2

DOCUMENT 2 Any 1563 Desarmament dels moriscos de Montserrat ARV, Cancelleria Reial, llibre 562(1), folis 126-132. La rivalitat pel control de la Mediterrània entre la Monarquia de Felip II i l’Imperi Turc feia témer un alçament dels moriscos valencians en connivència amb els pirates turcoberbers que fuetejaven el litoral valencià. Per aquest motiu, Madrid ordenà requisar les armes dels moriscos casa per casa i el virrei de València nomenà comissaris que dugueren a terme els escorcolls i els recomptes.

Die octava mensis februarii anno a nativitate DominiMDLXIII, en lo loch de Monsarat Lo honorable en Cosme Artés, comissari per lo Excel·lentíssimo Señor Duch de Sogorb, lochtinent y capità general de la Ciutat y Regne de València per al lloch de Monsarat, del noble don Ximén Pèrez de Calatayú; inseguint los reals manaments en sa real comissió contenguts, en presència e assistència de l’honorable en Garcia Nervassi, alcayt dels dits llochs de Rahal y Monserat, convocats a mi, Luís Palau, notari públich de la Ciutat y Regne de València, e los testimonis desús scrits, féu inventari e annotació de totes les armes, axí offensives com deffensives, atrobades en les cases e poder dels moriscos nouconvertits vehins e habitadors del lloch de Monserrat, e ab los preus e stimacions en cascun ítem contenguts, en e per la forma següent:

276

Et primo, en casa e poder de Joan Suquey, una spasa, val VI sous. Ítem, en casa e poder de Pedro Mussa, una spasa y cervellera, val I lliura. Ítem, en casa e poder de Vicent Calot, una spasa y cervellera, val XII sous VI diners. Ítem, en casa e poder de Joan Galbet, una spassa, val 10 sous. Ítem, en casa e poder de Miquel Fuster, una spassa, val XVI sous. Ítem, en casa e poder de Luís Cortexí, una spassa y una ballesta sense corda ab ses gaffes, val I lliura. Ítem, en casa e poder de Joan Selim, batle de Monsarat, una spassa, una cervellera y un punyal, val I lliura. Ítem, en casa e poder de Luís Jaca, dos spases y hun punyal, val XIIII sous. Ítem, en casa e poder de Joan Galbet, una spasa, val VI sous. Ítem, en casa e poder de Joan Portaquet, una spasa, VI sous. Ítem, en casa e poder de Joan Barber, hun punyal, II sous. Ítem, en casa de Pedro Paypay, una spasa, VII sous. Ítem, en casa e poder de Marqués, una spasa, III sous. Ítem, en casa e poder de Joan Xicola, una spassa, hun punyal y una aljava sense passadors, XVII sous. Ítem, en dita casa, una spassa, una ballesta ab ses gaffes, que dix ésser de Chuquillo, I lliura X sous. Ítem, en casa e poder de Hieroni Xifaré, hun punyal, III sous.

Apèndix documental Ítem, en casa e poder de Joan Fuster, una spassa, val III sous. Ítem, en casa de Joan Galbet, hun punyal, una cervellera, val III sous. Ítem, en casa e poder de Pere Ayub, una spassa, III sous. Ítem, en casa e poder de Matheu Calbet, tres spasses, una cervellera, XVIII.

4.2

Totes les quals armes, per lo dit comissari foren comanades al dit en Garcia Nervassi, alcayt dels dits llochs de Monsarrat y Rahal. Lo qual, com fos present, confessà haver hagut e rebut aquelles a tota sa voluntat. E per ço renuncia, etc. Prometé resituhir aquelles tota ora y quant per Sa Excel·lència li sia manat. E per ço obliga, etc. De totes les quals coses, lo dit comissari requerí a mi, dit notari, li’n rebés testimoni per haver-ne memòria en lo sdevenidor. Lo qual, per mi, dit notari, li fonch rebut los dits dia, loch, mes e any desús dits. Presents foren, per testimonis a les dites coses, los honorables en Francisco Ninou, habitador de València, e Pedro Errero, misatge del dit lloch de Rahal, residents [és a dir, presents circumstancialment] en dit lloch de Monsarrat. Lo present inventari, de pròpia mà scrit e rebut. Yo, Luis Palau, notari públich de la Ciutat y Regne de València, y per ço ací me sotascrich y posse mon acostumat de art de notaria sig+ne. Resolució de les armes: espases, XXI; cervelleres, IIII; punyals, VII; ballestes, II.

277

geografia, història, patrimoni

4.3

DOCUMENT 3 Any 1611 Esborrany dels “actes de població” de Real i Montserrat APPV, Rebedor de Pere Godes, núm. 1.739, 1611, juliol 8-10. L’endemà de l’expulsió dels moriscos (1609), el comte del Real s’afanyà a buscar repobladors per a les seues senyories i negocià amb els colons les condicions de vassallatge, amb ajuda d’un notari de València, Pere Godes, que anotà en un rebedor els esborranys –plens d’esmenes, desordenats i en una lletra cursiva– del que serien després les cartes pobles de Real i de Montserrat, entre d’altres pobles vinculats a la casa nobiliària dels Sànchez de Calataiud. L’acte de població de Real, serví de base per a redactar dos dies després el de Montserrat, quasi idèntic però contenint algunes esmenes, com ara veurem:

1611 Població de Real [i plantilla per a la de Montserrat] Die VIII mensis julii MDCXI

278

In Dei nomine, eiusque Divina Gracia imp[pàgina esgarrada...], don Luys de Calatayú, conde de Ra[hal y señor] de l’honor y castell de Carbonera y [de les baro]nies de Beniatjar y Foya de Sale[m, y de Mon]serrat, Pedralva y Bugarra [...] Joan Cas, Al[cayt... esgarrat...] Redó, re[gent lo offici...] y Joa[n... esgarrat...]. [...]

Atenent y considerant que, per causa de la universal expulsió dels moriscos del present Regne de València, feta per provissió y manament de la Sacra Catòlica Real Magestat del rey don Phelip nostre señor, es estada despoblada la vila y condat de Rahal, la qual estava poblada de dits moriscos, y així ha restat aquella deserta y sens vasalls. Per la qual raó, és [nece]ssària y molt convenient que de nou se [po]ble la dita vila y condat de Rahal de chris[tians] vells, per a que en ella se predique [...esgarrat...] de nostre señor Déu Je[suchrist... esgarrat...] de la sancta Fee Ca[tólica... esgarrat...] de Valencia [...esgarrat...]. [...] parts los capítols, pactes y condicions del tenor següent: En nom de nostre Señor Déu. Capítols fets y fermats, avenguts y concordats per e entre don Pedro Sanches de Calatayú (òlim don Luys de Calatayú), conde de Rahal, etc., de una, y Joan Cas, alcayt del condat de Rahal; Nicolau Redó, regent lo offici de justícia; Joan Català y Joan Durà, regents lo offici de jurats; [tatxat: Tomàs Salanova, regent lo offici de mustasaf]; Lluys Llàzer y los demés nous pobladors de dita vila y condat de Rahal, de altra, per rahó y causa de la nova població de aquella.

1. Primerament, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que ans de pendre poseció los dits nous pobladors de les cases y heretats de dita vila y condat de Rahal, que lo dit señor conte donarà, asignarà y establirà a cascun de dits nous pobladors, aquells se hajen de avasallar en la present vila y condat de Rahal; fent y prestant aquells los juraments y homenatjes de fidelitat y avasallament acostumats, de mans y boca, en mà y poder de dit señor conte de Rahal; sometén-se al for y jurisdicció de sa señoria y del que per tems sucseyrà en dit condat, per a que conega tots los negocis y causes, així civils com criminals que es tractaran y portaran entre los dits nous pobladors y a instància del fisch, així en primera com en segona instància y en altra qualsevol manera, conforme als furs y privilegis del present Regne de València. Y si menester serà, los dits nous pobladors se hajen de desavehinar dels llochs de hon aquells són

Apèndix documental naturals y originaris, segons que ab lo present, en quant menester sia, fan acte de desavehinament dels llochs dels quals són aquells naturals y originaris, y per dita rahó renuncien a quasevol privilegi y exempció que tinguen, y de nou se avehinen y avasallen en la dita y present vila e condat de Rahal, e ab lo dit señor conte e succesors de sa señoria, volent per dita rahó gosar dels privilegis, franquees, immunitats y exempcions que ab privilegis reals de Sa Magestat y en altra qualsevol manera és estat concedit y atorgat als señors, vehins y habitadors de la dita vila y condat de Rahal. E lo dit señor conte, en quat pot, deu y li és permés, concedeix y otorga als dits nous pobladors tots los privilegis, franquees, exempcions e immunitats que en qualsevol manera, per los sereníssims reys de Aragó, són estats concedits e concedides als señors que tunch eren de la dita vila de Rahal y successors de aquells e de dits sos vasalls.

2. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que los dits nous pobladors se hajen de obligar y prometre, segons que ab lo present prometen y se obliguen, y prometen per si e per tots sos successors, al dit señor conte de Rahal, de residir personalment en la dita vila y condat de Rahal ab tota sa casa y família, tenint en aquella son domicili y cap major.

3. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que los dits nous pobladors no se’n puguen anar a poblar ha altres parts dins sis anys, portant-se’n tota sa casa y família, sots pena de 25 lliures, ni puguen estar quatre mesos contínuos fora del dit condat sens llicència de sa señoria o de son procurador general e bal·le. Y si pasats los dits quatre mesos contínuos no tornaran a la dita vila y condat de Rahal per a estar y per habitar en aquella ab tota sa casa y família, en tal cas lo dit señor conte puga establir y consedir la casa y terres que aurà dexat lo tal poblador que se n’aurà anat ha altre lloch, a la persona que ben vista serà, de sa pròpria auctoritat y sens guardar solemnitat alguna de juhí y sense fulminar procés ni donar sentència en aquell; sinó sols ab constar per informació de testimonis, que per tems de quatre mesos lo dit poblador no és estat ni ha habitat en la dita vila y condat de Rahal ab tota sa casa y família.

4. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que los dits nous pobladors, dins termini de sis anys, no puguen vendre, alienar ni transportar les cases y heretats que se establiran a d’aquells, ni part alguna de aquells; ni puguen carregar censals ni cosa alguna sobre les dites cases y heretats, dins lo dit termini de sis anys, sens llicència de dit señor conde o de son procurador general, sots [tatxat: drecret de nul·litat, rectificat: pena de comís.]

Y, pasats los dits sis anys, solament puguen vendre la mitat de la heretat [afegit: en una o més parts, per a remediar ses necessitats], restant-se la altra mitat, ab la casa [afegit: la qual, per rahó semblant, puga vendre juntament ab la casa, y no de altra manera], precehint llicència, voluntat y consentiment del dit señor conte, y pagant-li lo lloysme que se li deurà per rahó [tatxat: de la venda; afegit: de qualsevol venda que·s farà, y la persona que comprarà, si serà foraster, dins d’un mes haja de venir a residir en dit condat, sots pena de comís].

5. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que, per bon govern y regiment de la dita vila y condat de Rahal, cascun any se hajen de elegir y nomenar les persones que auran de ser justícia, jurats y mustasaf, en esta forma: que, per a la electió de justícia per a l’any esdevenidor, los justícia y jurats y mustasaf, ab lo Consell Particular [tatxat: e ab intervenció del bal·le del dit señor conte], tres dies ans de la festa de Nadal, hajen de nomenar tres persones [tatxat: del Consell] y los noms de aquelles se hajen de enviar y presentar al dit señor conte, eo a son

4.3

279

geografia, història, patrimoni

4.3

280

procurador general, per a que nomene en justícia a hu de aquells que seran nomenats. Y, en respecte de la electió de jurats, se aja de fer en esta forma: que los dits justícia y jurats y Consell Particular, ans de la festa de Pasqua d’Esperit Sant, hajen de fer nominació de quatre persones, dels vehins y habitadors de dita vila y condat de Rahal, y los noms de les dites quatre persones sien presentats a a sa señoria e ha son procurador general, per a que nomene los dos de aquells que lo señor vodrà per a jurats per a l’any aprés següent. Y per a la electió de mustasaf, per lo semblant, los dits justícia, jutats y Consell Particular, ans de la festa de Sent Miquel del mes de setembre, hajen de fer nominació de tres persones y los noms de aquelles hajen de presentar a sa señoria o a son procurador general, per a que nomene a hu de aquells en mustasaf per a l’any aprés següent. Tots los quals officials, respectivament, ajen de jurar en poder de sa señoria o de son procurador general, [afegit: de que se auran bé y llealment en lo regiment y administració de sos officis.

6. Ítem, que per a servir los officis de justícia, jurats y mustasaf, respectivament, per tot lo tems que resta del present any, sien nomenats los mateixos que en lo present any han regit y servit los dits officis, és a saber: en justícia, lo dit Micolau Redó; en jurat, los dits Joan Català y Juan Durá, y en mustasaf, lo dit Thomàs Salanova. Los quals, de nou, hajen de jurar, en poder de sa señoria, que se auran bé y lealment en lo regiment y govern de dits officis, y que seran fels y leals a la señoria, y procuraran lo benefici de la universitat de dita vila y condat de Rahal, fent y administrant justícia, respectivament, y guardant furs y privilegis del present regne, e les constitucions y ordinacions, usos y bons costums de la dita vila y condat de Rahal.

7. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que los dits nous pobladors sien obligats a procurar y cultivar les terres y heretats a ús y costum de bon llaurador [afegit: llaurant aquelles a son degut tems y cavant los màrjens], y que ajen de millorar les cases y conservar-les. Ahon no, que lo dit señor conte les puga fer a dobar a costes y despeses del tal poblador. Y, si pasasen quatre anys sens cultivar les dites terres, en tal cas lo dit conte puga comisarse aquelles, sens guardar solemnitat alguna de juhí, sinó sols ab constar que aquelles se an de dar, de procurar, y per tems de dits 4 anys.

8. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que per les cases que y ha en la dita vila y condat de Rahal, que de present seran vint-i-cinch, sien tenguts y obligats los dits pobladors de donar y pagar al señor, per cascun any, per cada casa, dotze sous y una gallina en la festa de Nadal, en una paga, y un jornal de franch, ço és, la mitat de home y cavalcadura y l’altra mitat de home a soles, per cens, ab fadiga y loïsme; començant a pagar los dits dotze sous y la gallina en la festa de Nadal, que serà principi de l’any MDCXIII, y los jornals comensen a fer-se y pagarse des del dia de Cap d’Any primer vinent en avant. Los quals jornals hajen de ser y sien per a anar a València y quatre legües alrededor del present condat y per a anar a Pedralva.

9. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre dites parts, que, per cada fanecada de terra orta, en la Orta, hajen de pagar los dits nous pobladors dos sous de cens, ab fadiga y loïsme, en la festa de sant Joan de juny. E, per cada caffiçada de terra campa en la montanya, hajen de pagar un diner en lo mateix termini, ab fadiga e loïsme, de sant Joan de juny de l’any primervinent de mil sis-cents y dotze.

10. Ítem, que, per cada caffiçada de vinya, hajen de pagar un sou, y per cada caffiçada de oliveral o garroferal, un real valencià, en la festa de sant Joan de juny, ab fadiga y loïsme, començant per pagar en la festa de sant Joan de l’any primervinent.

Apèndix documental 11. Ítem, que los dits pobladors sien tenguts y obligats a pagar un diner per cada cap de ganado y altre diner per cada colmena, en la festa de sant Joan de juny, començant a pagar en la festa de sant Joan de juny de l’any primervinent.

39. Ítem, és estat pactat y acordat entre dites parts que los dits nous pobladors que són y per temps seran, sien tenguts e obligats a conservar, escurar y netejar les céquies y açuts, pons y camins, com fins así solia acostumar-se fer; açò éntés y declarat que, si en les céquies y açuts y haurà algun trench, sien [il·legible] per adobar-lo lo señor haja de pagar lo mestre y lo pertret, e los dits pobladors hajen de portar lo dit pertret al peu de la obra y hajen de donar peons y manobres, per a què servixquen en dita obra o pagar-los. En les quals obres contribuïran los pobladors de Monsarrat, com han acostumat, sens que per dita rahó lo señor los haja de pagar cosa alguna.

12. Ítem, es estat pactat y concordat entre dites parts que tots los fruyts que nostre Señor los donarà cullir, los dits pobladors hajen de pagar la sisena part de dits fruyts, pagat primer lo delme y primícia, com fins a huy se ha acostumat fer (ço és, lo delme, de deu, u; la primícia, de trenta-cinch, una), en los quals pagaments se entenen y comprenen lo forment, ordi, paniç, lli, llegums, fruytes, cebes, alls [afegit: faves] y qualsevol altres, axí de arbres com de sòl de terra; açò declarat que, de les cebes, alls y altres fruyts tendres que menjaran en ses cases, no paguen cosa alguna, emperò dels que vendran o colliran sechs per a guardar, se pague en la sisena dessús dita.

13. Ítem, de l’oli y garrofes, sien tenguts y obligats de pagar al quint, de manera que les quatre parts sien per als dits pobladors y la quinta per al señor, traén primer, com dessús se a dit, lo delme y premísia.

14. Ítem, que de les moreres hajen de pagar a la señoria, per via de fa de [taxtat: alfarràs; esmenat: partició fahedora] [tatxat: per dos persones nomenadores per dites parts; esmenat: per los mateixos pobladors, prenint e havent lo señor la part que li parexerà de les sis que se auran fet y senyalat]. Y, si encara alguna morera se a de arrancar per lo amo de la terra en la qual aquella se secarà, a ses despeses, y la soca sia per al señor, y totes les demés rames sien per al amo de la terra. Y lo mateix se aja de fer entendre en respecte de tots los demés arbres sechs e inútils que se arrancaran.

40. Ítem, és estat pactat y consertat entre les dites parts que los dits nous pobladors puguen escombrar les oliveres a ús y costum de bon llaurador y desimalar aquelles, presehint llisència del señor. Y la llenya que·s farà sia dels dits vasalls o pobladors, respectivament, y la soca, en casa que se aja de arrancar, sua per al señor.

15. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que, si per algun tems se traurarn hortes noves en la dita vila y condat de Rahal, de tots los fruyts que en aquelles se culliran, y an de pagar a la sisena, aprés pagat primer delem y premísia.

16. Ítem, de les vinyes que·s plantaran per a fer vi, pagant primer lo delme y primísia del delme, ajen de pagar al señor de deu cànters hu, al duell.

17. Ítem, de tot lo forment y demés grans que·s culliran en lo secà, traent primer lo delme y premíssia, del demés, se aja de pagar al señor la novena part de dit forment y demés grans.

18. Ítem, de les vinyes que ja estan plantades per a fer pansa, ajen de pagar a la novena [tatxat: en rahïm o] en pansa [tatxat: de la manera que li paraixerà al señor], pagant primer, segons dessús és dit, lo delme y premíssia [tatxat: alfarrasan-se les panses en lo sequer y portant la part del señor a casa].

19. Ítem, és estat pactat, avingut y concordat, per y entre les dites parts, que los dits vasalls e nous pobladors si em

4.3

281

geografia, història, patrimoni

4.3

282

tenguts y obligats a portar tots los fruyts al señor pertanyents al graner y casa del dit señor. Y, en respecte de les panses, se ajen de alfarrasar en lo sequer, com és acostumat, per a pagar al señor la part que aquell ha de haver.

23. Ítem, és estat actat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que tots los vehins y habitadots que ara són y per tems seran de dita vila y condat, sien tenguts y obligats de anar a moldre al molí del señor, sots pena de sis lliures [afegit: y hajen de remoldre los dits vasalls com és acostumat.] Y, per lo semblant, ajen de coure los dits vasalls, com és acostumat, lo pa en lo forn de la señoria, sots la mateixa pena, sinó serà en cas que lo dit molí estiga desbaratat y lo forn no puga coure.

24. Ítem, per lo semblant, ajen los dits vehins y habitadors de dita vila y condat de Rahal de fer lo oli en la amàcera del señor peyter, lo qual ajen de pagar [afegit: tres almuts per cafís, y sis diners per cada peu], lo qual ajen de pagar, y que lo pinyol aja de restar y reste per al dit señor, lo qual no pague res. [afegit: E lo dit señor estiga obligat a donar almásera y demés coses necessàries per a fer lo oli.]

25. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que lo dit señor conte se aja de reservar, com ab lo present se reserva per a si y sos successors, totes les regalies, com són fleca, taverna, carniceria, tenda, forn y hostal, y qualsevol altres regalies que per tems hi puga aver. Y los dits pobladors sien tenguts y obligats ha anar a comprar a la dita fleca, taverna, tenda y carniceria, del que hauran menester, y no u puguen comprar de ninguna casa de particular, sots pena de 60 sous. Per lo semblant, ningú puga tenir hostal, ni puga parar taverna per a vendre vi per menut; com solament lo puga vendre [afegit: lo vi de sa collita] en gros y a cànters, quarters y mijes-quartes. Y lo mateix se entenga de l’oli de la collita.

26. Ítem, per lo semblant, lo dit señor conte se reserva per a sí y als seus, tota la jurisdictió civil y criminal, mer y mixt imperi, ús y exersisi de aquella, que ha y té en la dita vila y condat de Rahal y també en los pinars, carrascals, bovalars y erbatjes, així de ganado com de colmenes, que en lo demés; de manera que sols entén donar als dits nous pobladors les cases y heretats, com dessús és dit, y també les pastures per als ganados propris dels dits vasalls. Y de tots los demés, ne puga fer lo dit señor a sa voluntat, y que se entenga que resta per al señor y als seus, per regalia de aquells, sens que es puga donar loch a dubtes né interpretacions; com tot lo que podrà ser dubtós reste per al dit señor y als seues y llíberes voluntats [tatxat: lo bovalar que ha de ser per a portar el ganado de l’avituallament; afegit: arrendar lo dit señor les erbes del bovalar, com aquelles ajen de ser per al ganado del poble; emperò podrà arrendar la mata del bovalar per a fer sendra y vedar les parideres en son tems, com se a costumat.]

27. Ítem, és estat pactat y consertat entre dites parts que los dits nous pobladors, presehint llicència del señor, puguen tallar les bogues [afegit: que auran menester per a adobar ses cases, algunes rames de carrasca per adobar aladres y altres coses].

28. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que los dits vasalls y nous pobladors sien tenguts y obligats a conservar les muralles [afegit: portes] y portals, donant-los lo señor lo pretret y mestre per a que fasa la fahena [afegit: y los dits pobladors hajen de portar la manobra y pagar los manobres], y que los particulars que tindran casa-mur la hajen de conservar a ses despeses.

29. Ítem, és estat pactat y concordat, per y entre les dites parts, que lo señor conte y sos officials, per la bona y deguda administració de justícia [afegit: y per a la cobrança dels fruyts y rendes a sa señoria pertanyents], puga e puguen

Apèndix documental imposar totes les penes que seran necessàries conta los vehins y habitadors, comersians y negosians, en la dita vila y condat de rahal, y fer lo demés que convindrà [afegint: comensant la execució que se aurà de fer la cobransa de dites rendes y penes, a penyores, com ha adeutes y rendes dominicals, reals y fiscals.

30. Ítem, es estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que los dits pobladors y habitadors de la dita vila y condat de Rahal sien tenguts y obligats a seguir ab ses armes al dit señor o a sos officials, en qualsevol ocasió que sia necesari y conviga, per a conservació del dit condat y bona administració de justícia, y ajen de fer tot lo demés que convindrà.

31. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que los dits vasalls y nous pobladors sien tenguts y obligats a tots los càrrechs vehinals y personals, salaris de ministres y guardians, pagant-los en lo que per dita rahó deurà y aurà de pagar, y lo que serà per conte comú el aja de pagar de montó.

32. Ítem, és estat pactat y consertat entre les dites parts, que ningú de dits pobladors puga fer carbó en lo bovalar, sinó solament sendra, quant serà menester fer la pansa, sots les penes a dit señor ben vistes.

33. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que ningú no puga vendre rahim ni fruyta alguna [afegit: sens manifestar-o y] sens pagar lo dret al señor.

20. Ítem, és estat pactat, avengut y concertat, per y entre les dites parts, que los dits pobladors puguen fer una fanecada de alfals, cascú de aquells per a una cavalcadura; y, tenint-ne dos, ne puga fer dos fanecades, pagant, a més del cens que·stà imposat per cada fanecada, dos sous y mig, y si faran més de dos fanecades, hajen de pagar la sisena part en erba o en dinés, conforme al señor li pareixerà. Y si faran altres herbes per a les cavalcadures, ajen de pagar la sisena part, com desús és dit.

34. Ítem, és estat pactat y consertat entre dites parts que [tatxat: totes les vegades que vendran] los oliers y saboners, puxen lliberalment venir un dia en la semana a vendre lo oli y sabó y demés coses que portaran en gros, a lliures o mijes lliures [tatxat: ab que o ajen de vendre en la plaça y no per los carrers; esmenat: y lo que vindrà en una semana no puga tornar fins en l’altra,] prenint lo for y mesures del mustasaf y pagant dos dinés al tender per cascun dia, y no de altra manera, e asó sots pena de 60 sous, partidors entre parts iguals, la una per al señor, la altra per al mustasaf y l’altra per a l’acusador.

21. Ítem, que [tatxat: de la palla ajen de pagar la matexa partició que del gra; esmenat: per cascuna casa hajen de donar al señor cascun any deu arroves de palla.]

22. Ítem, és estat pactat y consertat, per y entre les dites parts, que dels forns de cals y algeps que faran y del guix que arancaran los dits vehins y habitadors per a son propi ús y servisi, no paguen cosa alguna. Y si cas ne garan per a vendre, aja de ser ab llicència del señor y concordant-se ab aquell.

35. Ítem, és estat pactat, etc., que per a tenir Consell Particular, lo señor decontinent aja de nomenar huyt persones per al dit consell, y que los dits consellers, juntament ab los dits justíicia, jurats y mustasaf, se puguen ajustar per a tenir Consell Particular; los quals hajen de prestar jutament de aver-se bé y llealment en son offici de conseller, en poder del procurador general o bal·le del dit señor. [Afegit: Y que per als anys esdevenidors y los justícia, jurats y mustaçaff hajen de nomenar altres quatre consellers, los quals hajen de jurar en poder del señor o de son procurador general.]

4.3

283

geografia, història, patrimoni

4.3

36. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat entre les dites parts, que no·s puga tenir Consell General en la dita vila y condat de Rahal sens llisència del señor o de son procurador y ab asistència del dit procurador o bal·le, o de altra persona nomenadora per lo dit señor, sots pena de 60 sous, exegidors dels béns contrafahents.

37. Ítem, és estat pactat, etc., que lo fem que faran de ganados y cavalcadures no·l puguen vendre ni traure del terme per a femar altres terres, sinó que aja de servir per a femar les terres de els ortes de la present vila, sots pena de 60 sous per cascuna vegada, pues contravindrà al capítol.

38. Ítem, que per a regar les terres de la horta se puga pendre l’ayga sempre que lo molí y l’almàsera no l’auran menester, açò declarat que en lo tems que lo molí y l’almàcera aniran, tinga lo molí l’ayga des de les dos hores aprés mijorn fins a les oracions, y l’almàcera la tinga tota la nit fins al sol exent. Y si l’almàsera no l’aurà menester, la prenga y tinga lo molí tota la nit fina al sol exint, y per a regar les terres, prenguen ayga los hereters al sol exint y la tinguen fins a les dos hores aprés de mijorn, y lo señor puga pendre l’ayga tots los disaptes si l’aurà menester per a regar lo hort y lo que serà menester, en la forma acostumada.

41. Ítem, los dits nous pobladors no volen ser tenguts ni obligats a pagar censals alguns ni deutes causats per los moriscos que habitaven en la present vila.

42. Ítem, és estat pactat, avengut y concordat, per y entre les dites parts, que lo dit señor puga fer qualsevols crides y prohibicions, establiments y ordinacions per al bon govern de la dita vila y condat de Rahal y bona administració de la justícia y així ab penes com sinse elles.

Quibus quidem capitulis, lectis et publicatis, etc., les dites parts lloaren y prometeren-y observar aquells segons que en aquells y cascun de aquells se conté y està declarat. Et fiat etc. Renunciaren, etc. Prometeren, etc., sots pena de cent lliures. Facto pacto, etc. Per les quals, fiat executoria large etc. Cum omnibus clausulis, etc. Per ço, prometeren, etc., obligaren, etc., renunciaren, etc. Incontinenti, prestaren los homenatjes en poder del dit señor y prometeren y juraren que guardaran fidelitat y vasallatje al dit señor conte de Rahal y a sos sucessors, y no consentiran de fet ni en ninguna altra manera, que sia fet dany algú per a que lo dit señor perda la vida o membres, ni consentiran que malament si a pres ni capturat, y si vindran a notícia de aquells que algú li voldrà fer dany, procuraran en quan podran de impedir-ho, lo y faran saber y que en quant podran defensaran lo dret y señorio que té y li donaran tot consell, favor y auxili, qu·ells demanarà y que guardaran segret. Testimonis: mossén Batiste Hescassut, prevere y rector, y Gaspar Prisco, scrivent.

De Monsarrat [El notari redacta ara la introducció a la carta pobla i les esmenes que pertoca fer en la de Montserrat, respecte del text o plantilla de Real, que acabeu de llegir:]

284

Die [tatxat: nono; emenat: decimo] mensis ilii 1611 [Al marge: Fuit elongatus in suo loco] In Dei nomine eiusque divina gracia implorais, etc. Nos, don Pedro Sanches de Calatayú òlim don Luys de Calatayú, conde Rahal, señor de l’honor y castell de Carbonera y de les baronies de Beniatjar y Foya de Salem, y de Monserrat, Pedralva y Bugarra, de una. Y Pedro del Campo, regent lo offici de justícia; Llorens Fayos, Joan Calanda, regents lo offici de jurats; Antoni Torres, regent lo offici de llochtinent de justícia; Joan Soler [afegit: mustasaf]; Pere Martí, Vicent

Apèndix documental Navarro, Joan Gozalbo, Pere Clarens, Nofre Baró, [tatxats: Joan Malpel, Tomàs Martínez], Pere Ortega, [tatxats: Francisco López, Jaume Manyes, Micolau (Ramon), Maximiliano Cas, Miquel Lopes, Pedro del Campo menor, Francés Soler, Jerony y Antoni Malpèl, Francés Lòpez menor, Thomàs Lopes, Vicent Gozalbo, Berthomeu Gil; afegits: Joan-Francés Cas, Vicent Alamany major y Vicent Alamany menor]. Atenent y considerant, etc. [espai disposat per a completar reproduint la carta pobla de Real, amb les esmenes i precisions detallades a continuació]. Testes: Gaspar Prisco y Francés Orts, llauradors de Beniatjar. [I, tot seguit, les esmenes o particularitats que han de regit a Montserrat:] En compte del capítol quint, que tracta de la electió de officials, que dihuen [els pobaldors de Montserrat] que per a la electió de llochtinent nomene tres persones lo Consell Particular.

6. En lo sisé capítol, nomena en mustasaf a Joan Soler.

11. En lo onsé, que es pague de les colmenes velles y no dels exams, que de nou se faran en lo tal any.

39. En lo 39 se a de dir “...conrear les fonts, bases, céquies...”

12. [tatxat: En lo 12, que ajen de pagar los manobres o proveir els mateixos.]

39. En lo 39, en quant se diu que hajen de acudir per a netejar la céquia del molí de Rahal, se li ha de dir que hajen de escurar en dos parts, com han acostumat y tenen senyalat, y si hi hauran de fer altra cosa per a moldre lo molí, se faça lo acostumat, avisant-los en temps, y no de altra manera, y se haurà de pagar cequiatge, e si no sa señoria veurà lo que serà de justícia.

38. Ítem, que per a regar les terres de la orta, se aja de guardar lo orde acostumat en esta fama: que per a regar les terres de la Orta, haja de tenir cascú l’aygua sis ores per tafulla, y per a regar totes les terres de la Orta del Camí de Torís, aja de tenir cascú l’aygua dotze ores per a regar cada tafulla, y per a regar les terres del Camí de València, de la partida de Martull, aja de tenir cascú dotze ores de aygua per a regar cada tfulla, guardant-se orde de tanda y repartiment entre tots los que auran de regar, com és acostumat.

16. Que de les vinyes que de nou plantaran, ajen de pagar lo dret quant comensaran a cullir, y també lo cens.

Y en respecte del llochtinent de justícia, per lo semblant, per los dits justícia, jurats y consell particular, seran nomenades tres persones, conformen en la electió del justícia, per a què aquelles sien presentades al dir señor conde eo a son procurador, per a què nomene en llochtinent de justícia a hu de aquells que serà nominat.

Lo qual dret y cens hajen de pagar tostemps y quant comensaran a cullir y fer vi, però no abans ni en altra manera.

[En la pàgina següent, llistat o índex d’establiments de pobladors de Montserrat, previs a la signatura de la carta pobla i continguts en un protocol que ha desaparegut. Es tracta d’un índex on consten els folis on s’enregistrà cada establiment:]

4.3

Stabliments de Monsarrat Pedro Ortega Jaume Manyes Francisco Lòpez major Pedro del Campo major Vicent Navarro Miquel Lopis

f. 1 et 14 f. 2 et 20 f. 2 et 18 f. 8 et 9 f. 9 et 10 f. 7 et 6

285

geografia, història, patrimoni

4.3

Joan Canalda Llorens Fayos Domingo Angulo Noffre Haro Joan Malpel Pedro del Campo menor Pere Clarens Joan Gossalbo Maximiniano Cas Joseph Novella Vicent Alemany major Joan Soler Nicholau Ramon Vicent Alamany menor Joan Gomis

f. 9 et 11 f. 10 et 7 f. 11 et 8 f. 13 et 19 f. 19 et 2 f. 4 et 21 f. 6 et 17 f. 12 et 12 (sic) f. 14 et 4 f. 15 et 13 f. 16 et 5 f. 17 et pº f. 18 et 3 f. 20 et 15

Les quantitats que han de pagar los infrascrits per les cases que prenen en Monsarrat [--]ro de les quantitats declarades de la població: Primo, Joan Soler Joan Canalda Joan Gonsalvo Pere Clarens [afegit: eo Domingo Angulo] Antoni Torres [afegit: eo Pere Clarens] Francés Lopes Pere Martí [afegit: eo Miquel Lopes] Vicent Alamany menor Estes 150 Ls. han de pagar dins cinch anys

25 lliures 25 Ls. 25 Ls. 15 Ls. 10 Ls. 25 Ls. 10 Ls. 15 Ls. 150 Ls.

Les quantitats que han de pagar per compte dels violaris [préstecs vitalicis] carregats per Pere Campo, Miquel Fuster, Joan Selim y [blanc] Jaca.

Primo, Pedro del Campo, per son compte, 12 Ls. 10 s. y proprietat Lo mateix, per la casa (que) era de Joan Selim, 6 Ls. 5 s. y proprietat Joan Cas, per la casa que era de Miquel Fuster, 12 Ls. y proprietat Joan Malpel, per la casa que era de Jaca, 6 Ls. 5 s. y proprietat [Total, en lliures i sous] 286

87.10 43.15 87.10 43.15 262.10

Apèndix documental

DOCUMENT 4 Any 1624 Testament de l’ancià llaurador Pedro del Campo

4.4

APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929 (1623-1630), 1624, agost 10. A l’edat de 95 anys, i per primera vegada des de feia molts anys, el llaurador de 95 anys Pere del Campo se sent malalt i en perill de morir. Crida al governador i notari del Real perquè li reba testament, on se’n recorda dels seus difunts (pare, mare, fills morts abans que ell), del seu fill hereu, Joan del Campo, i de cinc filles que té casades des de fa molts anys i repartides per diferents pobles.

Die X mensis augusti, anno a Nativitate Domini MDCXXIIII En nom de nostre Senior Déu Jesucrist y de la gloriossa Verge Maria Mare sua, y de la ànima mia y de tots los pecadors. Com totes les coses mundanals sien transitòries y alenegables, y a persona sàbia pertanga dispondre y ordenar dels béns que nostre Senior Déu en esta vida li té recomanats, per a què de aquells ne puga dar bon conte y rahó a la ora de la sua mort, y com no hi aga cossa més serta que la hora de aquella y ménys inserta. En per amor de asò, coneguent a tots, avent rebut los Sancts Sacramens de la Sancta Mare Isglésia, com jo, Pedro del Campo, laurador, veí de la present varonia de Monserrat, estant en lo lit, ab malaltia corporal de la qual em tem morir, pero ab bon recort, ab veu alta y clara, segons que al notari y testimonis desús escrits clarament consta y apar; volent dispondre de mos béns; revocant primerament y anullant tots e qualsevol testaments o testament, codisils y codisil, y altres qualsevols darreres voluntats per mi fets y fetes fins la present jornada (...); hara de nou ordene últim y darrer testament, y darrera voluntat mia, de la qual elix en marmesors meus al reverent mosén Batiste Escasut, reptor de la parochial del condat de Real, y a Joan del Campo, mon fill; als quals done facultat, ple y bastant poder, puguen tans de mos béns pendre y aquells per lur pròpia autoritat dels dits meus marmesors, los dos junts o cada un per si, per mà de dolènsia, absènsia o nolènsia, pendre y vendre, y els preus de aquells confesar aver agut y atrobat, que basten a pagar les cosses, y assó puguen fer y fasen de lur pròpia auctoritat (...). Primerament, vull e man que tots mos torts, deutes e injúries sien satisfetes e pagades, aquells o aquelles que constarà ser jo deutor, ab actes, contractes, albarans y altres legítimes proves, a for de ànima y bona consènsia, benignament observant. En aprés, acomanant la mia ànima a nostre Senior Déu Jesuchrist, que l’a criada y redemida ab la sua presiosíssima sanc, elix sepultura al meu cos éser feta, com nostre Senior serà servit apellar-me per al seu y sanct regne, en la isglésia parrochial de la present varonia de Monserrat, en lo vas de dita isglésia. E prenc per ànima mia, de mos pares y dels fills difunts, y en remisió de mos pecats, vint liures moneda reals de València, comforme mana el senior arquebisbe en la sua visita, per soterrar-se en la isglésia, dexantho tot a voluntat de dits mos marmesors. Que, pagat lo soterrar y letanies, de lo restant de les vint liures se diguen de mises resades de rèquiem per la mia ànima, pare y mare, y de tots los fills difunts. Y asò, com tinc dit, a coneguda de mos marmessors, com d’ells confie a ses planes y libres voluntats. Ítem, do, dexe y legue sinc bótes de vi, so és, a mes sinc filles, en la forma que desús se dirà, y és que cada un any lo meu ereu aga de donar una bóta de vi, del millor que tindrà en la bodega y aurà collit; ab esta forma y manera, y no de altra: Que el propi any que seré mort, si en dita bodega o celler hi aurà del meu vi, se li sia donat a Jusepa del Campo y de Navarro, filla mia molt amada, una bóta de vi, com tinc dit y referit. Ítem, do, dexe y llegue, al segon any aprés de la mia mort, a Fransisca del Campo, filla

287

geografia, història, patrimoni

4.4

288

mia molt amada, la qual està casada en lo Marquesat de Lombay, una bóta de vi del milor y aurà lo dit any en la dita bodega o seller. Ítem, do, dexe y legue, al terser any de aprés la mia mort, a Gerònima del Campo, filla mia molt amada, que està cassada en lo lloc de Gost [Agost] ab un barber, una bóta de vi del millor que es cullirà. Ítem, do, dexe y legue, el quart any aprés de la mia mort, a Catalina del Campo, filla mia molt amada, la qual està casada en lo lloc de Iàtova, una bóta de vi del millor que·s cullirà. Ítem, do, dexe y legue a Àngela del Campo y de Manyes, filla mia molt amada, una bóta de vi del millor que·s cullirà en lo quint any aprés de la mia mort; volent que, si a càs a alguna de les dites mies filles enviudasen –lo que Déu no vulla– ans del dit llegat, vull y és ma voluntat que la que enviudara la fas primer en llegat (...). En tots los altres béns meus, mobles e inmobles, sehents e semovens (...) do e lex hereu propi meu y universal, y encara general, fas e institueixc, per dret de institusió, a Joan del Campo, fill meu molt amat, llegítim y natural, a fer de la erènsia mia a ses planes y libres voluntats; donant com tinc dit a les dites mies filles, ses germanes, les dites sinc bótes de vi en dit tems. Este és lo meu darrer y últim testament, última y darrera voluntat mia, la qual vull que valga per darrer testament (...). Lo qual fonc fet en la present varonia de Monserat, en deu dies del present mes de agost de l’any de nostre Senior Déu de 1624. Sig+nal de mi, Pedro del Campo, testador qui desús, que los present meu testament cloc, afronte, testifique y confirme (...). Presents foren per testimonis, a la confesió del desús dit testament, per lo dit testador nomenats y apellats, Michel Esteve, Jusep Giribés y Fransés Esteve, llauradors y habitadors en la present varonia de Monserrat; los quals, interrogats per mi, Melchior de Sant Jordi, notari públic de la present varonia per lo senior conde de Real y en totes ses terres rebedor del present testament, si conegien al dit Pedro del Campo, testador, y tots respongueren que sí conegien. Y lo dit testador dix conegia als dits testimonis, y lo dit notari conec molt bé al dit testador y testimonis, y ells a mi, dit notari. Actum Monserrat.

Apèndix documental

DOCUMENT 5 Any 1626 Inventari post mortem dels béns del llaurador Francisco López

4.5

APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929 (1623-1630), 1626, juny 25. A la mort del llaurador Francisco López, un dels fundadors del nou Montserrat valencià, la seua viuda i hereus, en atenció al que disposen els Furs de València, fan inventari dels béns. L’ocasió ens permet accedir a l’interior d’una de les cases de colon del Montserrat fundacional del segle XVII, i escorcollar-ne l’interior de les diferents cambres i recambres:

Inventari de la cassa de Fransisco Llopes, veí de la present varonia de Monserrat, a instànsia de Francés Manyes y Fransisco Sandalines, en nom de marmesors del difunt. Se trobà lo següent: Primo, en lo aposiento, una caja mig usada, en la qual se trobà lo següent: Ítem, una saboiana de tafatà de alducar, ab pasamans, embolicada ab una tovallola. Ítem, unes basquiñes de filadís pardo, planes. Ítem, unes faldetes blanques usades. Ítem, un gipó de filadís y cotó. Ítem, una tovallola de rissa. Ítem, una coginera vella un davantllit molt vell. Ítem, un altre davant de llit y una camissa vella. Ítem, un sel de rissa de cortinage y una tovalloleta de rissa. Ítem, dos devantals blancs. Ítem, un cos de filadís vert y terrat. Ítem, en dit aposiento, un sombrero nou. Ítem, un pico usat, senat y unes estenalles velles. Ítem, uns saragüells pardos nous. Ítem, un caputí vell. Ítem, una capa de pit usada. Ítem, unes tovalles ab brions blaus. Ítem, en les cambres de dalt, se trobà un cofre ab sa clau buit. Ítem, una altra caxa ab sa clau, mig usada, buida. Ítem, una andana ab güit cañissos. Ítem, quatre quadros al temple: el un de nostra Seniora dels Desenperats, y el altre de sant Christòfol, y [l’altre de] Santa Llúsia, y en lo altre un sant Visent, un sen Pere y una nostra Seniora del Roser. Ítem, uns gengerros(?) y escumador. Ítem, un cajó y carabasa. Ítem, altre cajonet. Ítem, altres quatre retratets pintats al temple. Ítem, un pes de ferro. Ítem, tres gerres, ab la una dos arrobes de oli poc més o manco. Ítem, dos teles de cortinages. Ítem, sis peses de cortinage de fil en junc. Ítem, una escopeta y flascó. Ítem, unes podadores. Ítem, en lo altre aposiento, se trobà: tres camissons grans y sinc giquets. Ítem, tres llegonets de entrecavar nous. Ítem, tres forquetes de aventar y una espalladora. Ítem, una pala de ferro. Ítem, dotse feixos de espart. Ítem, quatre barselles y miga de forment. Ítem, tres quartes de cansalada. Ítem, un samarro y dos camisetes. Ítem, unes balorses de espart. Ítem, en la cuina: una caldera gran y una altra més gica. Ítem, una pastera y dos tauletes ab son sernedor. Ítem, un sedàs. Ítem, dos paelles. Ítem, dos asts y unes graelles, y una paelleta de fer ous ferrats. Ítem, un cofí usat. Ítem, una gerra gran. Ítem, un morter de pedra. Ítem, plats, escudelles y olles (dos dotsenes), y dos talladors y una gavelleta. Ítem, en la entrada, dos cadires de cordes y dos de costelles. Ítem, una finestra de fusta. Ítem uns ferros grans. Ítem, un llegó. Ítem uns ganxos de traveser. Ítem, una xada. Ítem, una destral. Ítem, una gerra gran. Ítem, dos talegaes, la una de mig cafís y l’altra tres barselles. Ítem, una sarieta. Ítem, un aladre de parell. Ítem, un aladre de forcat. Ítem, dos jous. Ítem, una axà. Ítem, tres relles. Ítem, dos rosins. Ítem, una màrfega. Ítem, una porta. Ítem, quatre bótes seixantenes. Ítem, la cassa y eretat. Ítem, tos los fruits en dita eretat. Ítem, una escala. Ítem, un matalaf usat. Ítem, una tauleta de mengar. Ítem, un montó de filadís usat. Ítem, una collereta de forcat. Ítem, los fruits de la eretat del quòndam Michel Llopes. Ítem, los fruits de la eretat de la dita Hisabet Savalla y de Llopes, que lo dit li té procurada. Ítem, set liures 8 sous de seda fina. Ítem, dos liures 6 sous alducar. Ítem, una caja vuida en son cadenat, ab vint liures. Ítem, unes tovalles de or dorat y una tovallola. Testes fuerunt: mossén Gil Brines, y Gaspar Grau.

289

geografia, història, patrimoni

4.6

DOCUMENT 6 Any 1628 La viuda de Llopis arrenda les terres a Domingo Angulo APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929 (1623-1630), 1628, gener 28. Magdalena Pasqual, viuda de Miquel Llopis, un dels colons fundadors de Montserrat, actuant d’administradora de l’heretat –que pertany als seus fills, menors d’edat–, arrenda les terres al llaurador montserrater Domingo Angulo, per tres anys i preu de 10 lliures anuals, a canvi de certes condicions:

Die XXIII mensis ianuarii anno Domini MDCXXVIII Madalena Pasqual y de Llopis, viuda quòndam de Michel Llopis, en nom de curadora y tutora de sos fills, fa harrendament de unes terres y vinyes situades e posades en la present varonia de Monserrat, a Domingo Angulo, llaurador, veí de la present varonia de Monserrat, per tems de tres anys, contadors de el primer de janer premés y fins a el primer de janer de l’any mil sis-sens y trenta-un, ab los pactes e condicions següents, y no de altra manera: Primo, que les dites terres, axí terra campa com morerals y vinyes, tinga obligasió dit Domingo Angulo a cultivar y procurar a ús y costum de bon llaurador. Y si dany hi aruà, vinga a càrrec y costa del dit Domingo Angulo. Ítem, que lo dit aga de podar les vinyes en son tems acostumat, a ús y costum de bon llaurador, y darles les relles sien a menester, y si no, a càrrec y costa del dit Angulo se fasen procurar. Ítem, que los dit Angulo haga y dega fer una tafulla de alfals, donant-li com de present se li dóna lisènsia traga de la paridera del conde mi señor sent càrregues de fem, el qual aga de servir per a dita terra y fer dit alfals. Ítem, que si el darrer any de l’arrendament, si aurà oli, sia la discorreguda del dit Domingo Angulo, encara que entre lo any de 1631. Ítem, ab pacte que lo dit Domingo Angulo aga de obligar-se a pagar los sensos que fa dita eretat, al conde mi señor, y no de altra manera. Y com ésser que es pot, dit Domingo Angulo acsepta dit arrengament durader per tems de tres anys. Ítem, ab preu de deu liures moneda reals de València, pagadores sinc liures el dia de sant Joan de juny primer vinent, y sinc liures el dia de sant Michel de setembre del present any de mil sis-sens vint-i-güit. Ab los presents capítols y no de altra manera, jo, dita Madalena Pasqual y de Llopis, fas dit arrendament, pro quibus obligo, et. Actum Monserrat. Testes: Jaume Manyes y Pere Clarens, llauradors y veïns de la present varonia de Monserrat.

290

Apèndix documental

DOCUMENT 7 Any 1651 La disputada possessió del castell d’Alcalà

4.7

ARV, Reial Audiència, Processos, part 3a., núm. 7.823. A conseqüència de l’expulsió dels moriscos (1609) i del difícil procés repoblador de les dècades subsegüents, es posaren en discussió moltes fites de termes. En aquell context, en que es despoblà definitivament Alèdua (poble del Marquesat de Llombai, del duc de Gandia), es mogué un litigi entre el duc i el comte del Real sobre la possessió de la partida del Castell d’Alcalà i els Estrets de la Cova Fumada.

El conde del Real, señor de la varonia de Monserrat, cum omni meliori modo quod potest, diu que lo dit proponent està en quieta, pacífica y titulada possessió de tenir per terme indubitat de la varonia de Monserrat la partida dita de Alcalà, dins la qual està la Cova Fumada, àlias dita “de Alcalà”; per ço que los térmens de Monserrat y Alèdua els dividix lo molló de Monserrat, que està en un alt, a la vora de un barranch, lo qual barranch dividix lo dit terme d’Alèdua, y del molló a la cova es terme de Monserrat. Dins la qual partida de Alcalà està la dita Cova Fumada y una heretat de Juseph Angulo, vasall del dit proponent, vehí de Monserrat; cobrant lo tersdelme de les garrofes y demés fruyts que es cullen en dita partida de Alcalà y de la heretat del dit Joseph Angulo, com a part del terme indubitat de dita varonia de Monserrat, exercint tota jurisdictió en dita partida de Alcalà y en la Cova Fumada, com en les demés partides de Monserrat; de la manera que los demés varons del present regne en los térmens de ses varonies los és llísit y permés de prohibir y vedar a qualsevol altra persona les coses desús dites, sens empaig ni contradictió de persona alguna y ab sciència, paciència y exprés consentiment del marqués de Llombay, señor de Alèdua y de sos ministres y oficials, de 10, 30, 50 , 100 y més anys, que memòria de hòmens no és en contrari, y ho diran y testificaran persones majors de tota excepció, de cinquanta-cinch y més anys de edat, per haver vist practicar tots los dies de sa vida y per haver-ho entés de sos pares y avís de aquells; deyen haver-ho entés de altres persones més antigues, y que los uns y los altres deyen haver-ho vist practicar en dita conformitat; sens haver-se vist ni ohït cosa en contrari. Y és estada la veu y fama pública y a sa notícia ha parvengut que per part del duch de Gandia, marqués de Llombay, se intentaria voler perturbar al dit proponent en la desús dita possessió, inmemorial seu quasi, en què està. Y que de fet ha pretés fermar dret sobre la pretesa contrària posesió de tenir per terme de Alèdua la Cova Fumada, a lo que no es deu donar lloch ni permetre (...).

Informació de testimonis rebuts en València: Die XXVIII mensis martii anno a Nativitate Domini MDCLI. (...). Antoni Sanchis, laurador de la varonia de Monserrat habitador, de edat que dix se de sinquanta-sis anys poch més o menys, testimoni, etc. Lo qual jurà a nostre Senyor Déu Jesuchrist, etc., dir y testificar veritat. Lo que sabrà, etc. (...). E dix que és ver que lo dit comte del Real, señor de la varonia de Monserrat està per si y per sos antecessors en dita quieta, pacífica possessió de tenir per terme propi de la varonia de Monserrat la dita partida de Alcalà (...). Lo que dix saber per haver-ho vist, en dita conformitat, de quaranta anys a esta part poch més o menys, a occasió de haver habitat este temps y al present en dita varonia de Monserrat y haver-ho entés en la mateixa conformitat del pare de ell, testimoni, y de altres persones més antigues que ell testimoni (...). E, com no sabés escriure, féu una creu. +

291

geografia, història, patrimoni

4.7

Dicto die. Antoni Alera, laurador, de la varonia de Monserrat habitador, de edat que dix ser de quaranta anys poch més o menys (...), dix que és ver tot lo que es diu en dita escriptura (...), excepto que li par que los térmens de Alèdua y Monserrat no els dividix lo barranch sinó lo molló: que lo barranch ya és terme de Alèdua. Lo que dix ell testimoni així per haver-ho vist en dita conformitat de tot lo temps de son recort fins hui, a occasió de haver-se criat y habitat sempre en dita varonia de Monserrat y haver pastorechat per tots los desús dits térmens de Monserrat y Alèdua, y haver-ho entés y ohït dir en la mateixa conformitat a persones molt més antigues que ell, testimoni, y en particular a Pedro del Campo, laurador de dita varonia, que morí en aquella catorse o quinze anys haurà poch més o menys, de edat cent y vint anys (...). E, com no sabés escriure, féu una creu. + Dicto die. Joan del Campo, laurador, de la varonia de Monserrat habitador, de edat que dix ser de noranta-quatre anys poch més o menys (...). E dix que és veritat lo que es diu (...) per haver-ho vist (...) y haver-ho ohït dir (...) al pare de ell testimoni, que fonch natural, vehí y habitador de dita varonia de Monserrat, como ho és ell, testimoni, en la qual morí de edat cent y vint anys, haurà catorse o quinze anys poch més o menys (...). E, com no sabés escriure, féu una creu.

[Continuen els testimonis de Jeroni Esteve, de 40 anys, i Josep Girbés, de 65 anys, també analfabets ambdós. El 7 d’abril respon el procurador del duc de Gandia:]

(...) Vicent Cerdà, notari, procurador del duch de Gandia, conde de Oliva, marqués de Lombay, etc., proposant com millor pot, diu que (...) de les deposissions se inferix y prova clarament lo contrari, pues Antoni Sanchis y Antoni Alera diuen expresament que los térmens de Alèdua y Monserrat los dividix lo molló y no el barranch, com los altres testimonis dihuen. Y conforme açò, la dita partida ahon recau la Cova Fumada donen per constant de que està en terme de Alèdua, perquè lo dit molló està molt més amunt de la cova, com és notori y la part altra no ho pot negar (...).

292

Apèndix documental

DOCUMENT 8 Any 1706 L’exèrcit de Felip V de Borbó saqueja Montserrat

4.8

Extracte de De bello rustico valentino, obra de José Manuel MIÑANA, de propaganda borbònica, publicada en llatí l’any 1716, i reed. per PÈREZ, F.-Jordi – ESTELLÉS, José Mª., La Guerra de Sucesión en Valencia, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1985, ps. 27-28. Estant la ciutat de València a mans de les tropes de l’aliança austracista, partidària de Carles III, les tropes francoespanyoles de Felip de Borbó recorren l’Horta Oest, el Camp de Túria i la Ribera de Xúquer, cercant un enfrontament amb l’exèrcit del general valencià Joan-Baptista Basset...

Moscoso [comandant borbònic] alça el campament i mana que siga destruït el llogaret més pròxim, situat un poc més amunt, anomenat Pedralba, perquè els seus habitants, armats colze a colze amb els mercenaris, ataquen l’exèrcit i han tallat el pont sobre el Túria que serveix de nexe d’unió a aquells pobles, a fi d’entrebancar l’avanç de les tropes.

Aquesta és la follia comuna dels pobles, on tantes morts, incendis i robatoris tot ho destrueixen. Perquè aquell conglomerat petulant i neci de llauradors està convençut que la guerra l’han de sostenir per les pròpies forces, i cada poble, com si fóra un campament fortificadíssim, ha d’enfrontar-se a l’enemic. Per això, quan un per un, preses les armes, cadascú protegeix la seua pròpia facció i procura atacar a l’enemic com pot, no sols no serveix de res a la pròpia causa, sinó que a més llança sobre ell el pes de la guerra, en ser castigat i sotmés als ultratges continuats de les ires dels soldats.

Així les coses, partint d’ací, condueix les tropes a la Ribera del Xúquer, perquè segons té entés aquell territori és bastant més adequat per als seus plans de guerra. En saber que avancen les tropes cap allà, els riberenys aconsellen als llauradors que viuen a Montserrat i als pobles de la rodalia que acudisquen davant l’exèrcit [borbònic de Moscoso] i prometen acatar les seues ordres. Tanmateix, aquells, seguint desgraciadament els consells del rector, envien a preguntar a Basset sobre l’assumpte en qüestió. El qual, sense compadir-se de les seues hisendes, els ordena parar sustent per a 4.000 cavalls, que té previst enviar-los, en concepte d’auxili, per al sendemà de matí. Aquells homes desgraciats, espentats per aquesta mentida i per les exaltades prèdiques del capellà, després de menysprear la bona i prudent opinió, quan veuen arribar els reials [= borbònics] i en absolut l’ajuda, abandonades les seues cases, se’n fugen per les serres. Indubtablement, cap cosa no pot succeir de més avantatjós per a l’exèrcit que això, ja que, entrant pels pobles [Montserrat, Montroi i Real], els saqueja cruelment i, pegant-los foc, els incendia. En acabant, ocupa Moscoso l’Alcúdia amb un grup de genets i reparteix les tropes pels pobles propers, que s’alimenten del Xúquer, perquè allí descansen com si estigueren aquarterats, mentre s’apaivaga l’hivern.

293

geografia, història, patrimoni

4.9

DOCUMENT 9 Any 1773 Dos llauradors acorden el casament dels respectius fills APPV, Protocol de Josep Vilar, núm. 4.341, 1773, octubre 14. El llaurador Vicent Martínez, de Bèlgida (la Vall d’Albaida), casa sa filla Llorença amb un jove de Montserrat, Antoni Cerveró, que rep de son pare una sèrie de camps d’horta i secà, en compensació del dot aportat pel pare de la novençana.

Cartas matrimoniales: En la baronía de Monserrate, a los catorce días del mes de octubre de mil setecientos setenta y tres años. Ante mí, el escrivano y testigos infraescritos, Vicente Martínez, labrador y vecino de Bélgida, y Lorenza Soler, consortes, de una parte, y de la otra Pedro Cerveró de la viuda, vecino de Monserrate. Y dixeron que, respecto de que havían contrahido su matrimonio Antonio Cerveró y Lorenza Martínez, al qual los otorgantes les havían dado en dote, para ayuda a sustentar las cargas del matrimonio, diferentes bienes, para que estos gozen el privilegio de dotales en contemplación de él, de buen grado y cierta sciencia, otorgan y conocen que dan y constituyen los bienes sigüientes: Primeramente, una cama de pino con sus bancos y una arca también de pino (...), un gergón nuevo (...), dos fundas para almohadas de color fuego (...), un colchón de lana con telas azules y blanco (...), una sávana de Cambray con encaje (...), una basquiña de seda nueva y un manto de lustre (...), un guardapié azul de portuguesa (...), dos almohadas guarnecidas de clarín y un devantal de clarín a flores (...), otro delantal de alducar (...), de teñir el guardapiés verde (...), una camisa delgada en randa (...), una camisa delgada con randa (...), dos henaguas blancas (...), siete sávanas de lienzo (...), un cubrecama de amarillo y colorado (...), un cobertor azul con antecama (...), un delantecama blanco con randa (...), tres juegos de almohadas de tela de cassa (...), otro juego de almohadas delgadas (...), diez varas de tohallas (...), un guardapié azul (...), otro guardapié de iladillo verde con farfalán blanco (...), un delantal de tafetán con farfalán (...), un jubón napolitano (...), un jubón de terciopelo (...), un jubón de nobleza negra (...), un jubón de ábito del Carmen (...), dos tohallas de manos (...), unos buelos de clarín con randa (...), una vara de lienzo de la cassa (...); que todas las partidas reducidas a una suman e importan ciento setenta y siete libras y ocho dineros, moneda de este reyno, todos los quales bienes confiesa el referido Antonio Cerveró haver recibido como en ellas se contiene (...). Y, hallándose presentes el referido Pedro Cerveró de la Viuda, padre del dicho Antonio, desde luego le señala por parte legítima paterna una plantada de moreras sita en el término de este lugar de Monserrate, partida del Olivar Hondo, con agua segura de pie; un pedazo de viña de dos cahizadas, majuelo, en este término, partida del Camino de Turís (...); un pedazo de tierra secano de dos cahizadas en este término, partida de Tras la Sierra (...); de cuyas tierras le hace donación para que pueda usar de ellas desde el día de hoy el dicho Antonio (...).

294

Apèndix documental

DOCUMENT 10 Any 1773 El barber de Montserrat contracta un aprenent

4.10

APPV, Protocol de Josep Vilar, núm. 4.341, 1773, desembre 20. El mestre barber i sagnador de Montserrat, Josep Rúbio, que no pot abastar la creixent parròquia de gent que va a afaitar-se a sa casa, contracta d’aprenent o oficial Ramon Carbó, perquè l’ajude, a canvi d’un estipendi i d’aprendre l’ofici.

Convenio: En la baronía de Monserrate, a los veinte días del mes de deziembre de mil setecientos y tres años. Ante mí, el escrivano y testigos infraescritos, parecieron Joseph Rubio, maestro sangrador, y Ramón Carbó, oficial de cirujano, y ambos vecinos de la misma baronía, y dixeron que se hallan convenidos a saber: Dicho Rubio, en admitir por oficial, para afeytar y sangrar en su casa, y que asista, en quanto fuere necesario, en dichos exercicios; con tal que la conducta que ajustare el dicho Rubio, como maestro y principal, corra de qüenta de éste; sólo que el producto haya de ser partible entre los dos, de forma que el referido Ramón Carbó no pueda tener por sí conductado ningún vezino sin consentimiento del dicho Joseph Rubio, y que éste, dicho Carbó, haya de assistir, cuidar y ayudar en todo al referido Rubio en su casa y tienda, en los días de concurrencia de vecinos, que van a afeytarse, para que todos los vecinos queden puntualmente servidos, y asistiendo el uno quando el otro faltare por indisposición u otro accidente que les impida, de forma que siempre ha de haver uno de ellos permanente y pronto para la asistencia de sangrar y afeytar. Con la espresa condición y pacto que dicho Ramón Carbó ha de ser oficial, por ser la conducta sólo del dicho Joseph Rubio, como maestro, pagándole al dicho Carbó el trabajo de assistencia, como tal oficial (...). En cuyo testimonio, así lo otorgan, en dicha baronía de Monserrate, los referidos día, mes y año, siendo presentes por testigos Joseph Llàzer, diezmero, y Joseph Escrivà, herrero, de dicha baronía. Nos otorgantes (a quienes yo, el escrivano, doy fee conosco). Lo firmaron, de que doy fe. [signat] José Rubyo [signat] Ramon Carbó. Ante mí, [signat] Joseph Vilar.

295

geografia, història, patrimoni

4.11

DOCUMENT 11 Any 1792 Montserrat segons el botànic Antoni Cavanilles CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, t. 2, ps. 163-165. L’il·lustrat personatge, que visità un per un quasi tots els pobles valencians, descrigué amb precisió el moment crucial de l’expansió vitivinícola, accelerada per l’increment dels preus del vi, aleshores destinat a produir aiguardent. També ens aporta uns altres detalls d’allò més interessant.

296

Las cañadas y sitios hondos al sudeste de Niñerola estuvieron incultos por los muchos y copiosos manantiales que allí había. Desaparecieron casi de repente las aguas como diez años hace, y un suelo cenagoso se ve ya cubierto de hermosos plantíos y sembrados. Aún queda inculta media legua de cerros hacia poniente, hasta muy cerca del collado por donde se entra en la hoyada de Real, Montroy y Monserrat, la qual es una corta llanura entra muchos montes, cayéndole al sur y sudeste los de Tous y Dosaguas, al oriente la sierra de Alédua, y al norte los cerros que median entre ella y Turís. Los montes son calizos, y los cerros de yeso, especialmente los septentrionales. Los manantiales de las arroyadas y barrancos son salobres, como sucede en las inmediaciones de yesares. Es muy áspero y fragoso el terreno que por muchas leguas continúa hacia el sur, poniente y septentrión, reducido ordinariamente a montes y barrancos, por lo común incultos y desiertos. Allí se forman varios ríos que últimamente se reúnen en el llamado Juanes, o bien rambla de Algemesí (...).

Quanto el río [Juanes o Magre] llega a la hoyada de que hablamos, conserva parte de sus aguas, que sirven para regar las huertas de Real y Montroy, pueblos situados a la orilla del río, éste a la izquierda y Real a la derecha. Los tres lugares de la hoyada forman un triángulo rectángulo: hállase Real en el ángulo recto; Montroy hacia poniente, a un quarto de distancia, y Monserrat al norte, a media hora. Haciendo centro el Monserrat, cae Turís hacia poniente, a hora y media, a dos y media por levante Picasent, y Lombay a dos muy cortas por el sudeste.

En Monserrat apenas había 70 vecinos ya bien entrado el presente siglo, y hoy se cuentan 164, enteramente ocupados en la agricultura. Así es que cultivan casi todo su término, extendido una hora de norte a sur y algo menos de oriente a poniente, en que no hay más que 100 jornales de huerta regada con fuentes. Todo el resto es secano plantado de viñas, olivos y algarrobos, muchos de estos aún jóvenes, y casi todos con inxerto macho. Es grande la pasión que tienen los de este pueblo al cultivo de las viñas, y se colige de que en 16 años han quadruplicado el fruto. No solamente destinan a ellas los campos inútiles para granos, sino también otros pingües, que se reducirían fácilmente a huertas si tuvieran riego.

Vieron los labradores que el vino aumentaba de precio cada día, por el grande consumo que hacían las fábricas de aguardiente y, creyendo que éstas continuarían sin interrupción, multiplicaron sin medida el plantío. Qualquiera mudanza causada en este ramo del comercio por la guerra o por el capricho de las naciones que extraen los aguardientes, será sin duda fatal a muchos pueblos del reyno.

Los frutos de Monserrat se regulan al año en 30.000 cántaros de vino, 500 arrobas de aceyte, 700 cahíces de trigo, 40 de maíz y 600 libras de seda. Mayor sería la cantida y el número de las producciones de huerta si se efectuase el riego general con las aguas del Xúcar, siendo esta hoyada de las comprehendidas en el proyecto. Para suplir de algún modo la escasez de aguas para el riego, han hecho los de Monserrat al norte de la población un pantanito que causa más daño a la salud que provecho a las cosechas y campos. Por fortuna, apenas tiene aguas en verano. Pero cuando se acopian y se detienen, filtran por las tierras y vician la fuente principal de que bebe el pueblo.

Apèndix documental

DOCUMENT 12 Any 1800 Inventari dels béns de Josep Cerveró “el Moreno”

4.12

ARV, Fons notarial, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.787, any 1800, f. 2v. i ss., 24 de gener. En inicar-se el segle XIX, els llauradors de mitja capa de Montserrat gaudien de les mínimes comoditats: animals de llaurada i instrumental agrícola, utensilis i mobles, roba de lli i de seda, i matalafs de llana. Tot això ho trobaríeu si poguéreu entrar a cal Moreno l’any 1800. Hem despullat el document original dels ítems, els formulismes notarials i el valor de cada peça, a fi d’abreujar.

Inventario de los bienes del difunto Josef Cerveró de Francisco, llamado “el Moreno”. En la entrada de la casa: Quatro sillas de cuerdas, medianas; una tinaja pequeña; una mesa de madera de pino mediana; una caldera de cobre mediana; un arado con su yugo y reja; un ligón sin dalla y una azada sin mango. En la cocina: platos y peroles y envidriado; unos treveres de yerro grandes; una sartén mediana; un almirez de piedra con su mano de madera. En el quarto bodega, a mano drecha: dos botas y un tonel para poner vino; un cerón eo orón para poner grano, de esparto, mediano. En los altos de la casa: una porción de paja de trigo, como una o dos cargas poco más o menos. En el corral y cavallería: una pollina cerrada, pelo cárdeno. En el quarto dormitorio, a mano izquierda: una arca de madera de pino grande, con cerrojo y llave; una camisa cahón y armador de lienzo delgado, para hombre; unos cahones nuevos de alducar color morado; una camisa de lienzo casero; una camisa y cahones de lienzo casero; dos camisas de linezo casero para muger, muy tiesas; un delantal de clarín blanco; un jubón de terciopelo negro; un guardapiés de seda alafaya con guarnición de plata borda; un sagalejo de indiana a flores; dos sávanas de lienzo casero; una capa de paño color azul; una capa de paño pardo; una faxa de seda color carmisino; un cocio de barro para la ruscada, mediano; dos tinagitas de barro pequeñas; seis libras de hilo de cáñamo en madeja; una cama de madera de pino de dos pies y tablas; un jergón de tela de marefa; dos colchones poblados de lana, con telas de hilo azul y blanco; dos sávanas de lienzo casero; un cubertor de lienzo casero, con sus fundas de seda, que es y compone el lecho cotidiano. Bienes míos y rahíces: una casa morada con su corral sita en el poblado de este lugar y calle nombrada comunmente de Valencia; un pedazo de tierra secano, campa, comprehensivo de una hanegada, partida llamada vulgarmente de les Eres; un pedazo de tierra secano, plantada de oliveras, comprensivo de dos hanegadas, partida llamada del Racholar; una pedazo de tierra secano, campa, comprensivo de dos hanegadas y media, partida llamada de Algoroix; un pedazo de tierra huerta, campa, de media hanegada, partida llamada del Camino de Busqueyta; un pedazo de tierra secano, con un algarrobo, comprensivo de ocho hanegadas, partida llamada de les Valletes; un pedazo de tierra secano, campa, comprensivo de una cahisada, partida comunmente llamada de la Peña Fumada; un pedazo de tierra secano, plantado de moreras, algarrobos e higueras, comprensivo de tres hanegadas, partida llamada de la Carència; un pedazo de tierra secano, plantada de viña de vino y algunos algarrobos, comprensivo de tres cahízadas, partida de la Carència; un pedazo de tierra huerta con moreras, comprensivo de una tafulla, partida llamada vulgarmente de Suayra; un pedazo de tierra secano con una olivera y dos higueras, comprensivo de unas dos hanegadas, partida llamada de Detrás la Sierra.

297

geografia, història, patrimoni

4.13

DOCUMENT 13 Any 1810 Montserrat nomena un elector per a les Corts de Cadis AMA, Expedients electorals (segle XIX), signatura 121-I.1, fs. 78-79v. Els parroquians de Montserrat són convocats per a elegir un elector que votarà al cap de partit, Alzira, per a nomenar els electors de partit que, a la vegada, hauran de triar els diputats del regne-província de València per a les Corts constituents de l’illa de León (Cadis). Tot això, en plena agitació de guerrilla antinapoleònica.

Domingo Sánchez, fiel de fechos del Ayuntamiento del lugar de Montserrat, vecino del mismo. Certifico: Que, en cumplimiento de los prebenido en los artículos de la Real Instrucción para la elección de diputados a cortes, que se recibió en este lugar el 26 del corriente enero, con la orden del caballero corregidor del partido para proceder a la elección de un elector de esta parroquia, para que éste se constituya en la villa de Alcira al nombramiento de los tres electores que han de concurrir a la capital de este reyno para elegir los diputados de Cortes; el señor Dalmacio Navarro, alcalde ordinario convocó en el día 27 del mesmo al Ayuntamiento pleno, el que, junto con el personero y diputados, señalarano para la Junta General el domingo más inmediato, 28, pasando para el efecto a casa del reverendo cura. Y, hecho saber al vecindario esta determinación, fueron convocados por bando.

En el mencionado día domingo, congregados los parroquianos en la iglesia de este lugar, con asistencia del Ayuntamiento, personero y diputados, se cantó una solemne misa al Espíritu Santo por el vicario doctor don Vicente Bayot, haviendo después del Evangelio hecho una exortación enérgica al pueblo el cura párroco, en los términos que prebiene el artículo 9º. del capítulo 5º. Concluida la misa, la Justicia y Ayuntamiento, cura y pueblo, se dirigieron al lugar determinado para la celebración de la Junta; en donde, colocado por su orden el Ayuntamiento, ocupando dicho cura la derecha del alcalde, se leyó por mí, el fiel de fechos, la carta-orden del corregidor del partido. Y, acto contínuo, se preguntó por el alcalde-presidente si algún vecino tenía que exponer alguna quexa relativa a cohecho o soborno; a lo que se respondió por el pueblo que no. Y, colocados los parroquianos por su orden, se llegaron cada uno a la mesa que estaban los porteros (que presidían la Junta) y nombraron el sugeto que nombrarán para elector de la parroquia; lo que por mí, el fiel de fechos, se escribió en una lista, a presencia de los señores de la Junta. Concluido este acto, fue examinada por la misma dicha lista y se publicó los doce sujetos en que havía caído el mayor número de botos; los que quedaron elegidos para nombramiento del elector del partido. Y enseguida los referidos doce electores, reunidos separadamente antes de disolverse la Junta, y conferenciando entre sí, procedieron al nombramiento de elector de esta parroquia, que recayó en Isidro Campos menor, labrador de este lugar, por haver reunido a su favor más de la metad de botos; cuya elección, inmediatamente, se publicó para noticia de los parroquianos. Enseguida, desde el lugar de la Junta, se dirigió el concurso procesionalmente a la iglesia, llevando al referido electo entre el alcalde y el cura. Y, llegados a ésta, se cantó un solemne tedéum, con vuelo de campanas y demás correspondiente.

Según que todo lo dicho así consta, de las diligencias originales en su razón formados, a los que me remito. Y para que el nominado elegido, Isidro Campos, pueda hacer constar dicho nombramiento en la cabeza del partido, doy el presente, que firmo con el mismo Isidro, en Monserrat, a los veinte y nuebe días del mes de enero del año mil ochocientos y diez.

298

[signat] Domingo Sánchez [signat] Isidro Campos menor [signat] Doctor don Pasqual Albero, rector de Monserrat

Apèndix documental

DOCUMENT 14 Any 1826 Un invent per a clarificar el vi de Montserrat

4.14

MARTÍNEZ DE VALIENTE, Rafael, “Noticia instructiva de un nuevo método para clarificar vinos”, manuscrit de la RSEAPV, sign. C74, II Agricultura, núm. 5, any 1826. En plena expansió de la producció vitivinícola a la vall d’Alcalà, un propietari burgés de València, Rafel Martínez, s’interessà a millorar la qualitat dels vins de Montserrat. Inventà un curiós sistema de clarejat del vi, experimentà amb ell al poble, i en presentà els resultats davant la Reial Societat Econòmica d’Amics del País.

Noticia instructiva de un nuevo método para clarificar vinos, presentada a la Real Sociedad Económica de Valencia por don Rafael Martínez de Valiente, individuo numerario y de mérito en la clase de Agricultura de la misma El laborioso viñador que se afana en trabajos y dispendios todo el año para el buen cultivo de las viñas, deve procurar que no sean vanos, poniendo el mayor cuidado en la fabricación y clarificación de este precioso licor.

El objeto principal que me he propuesto en los ensayos y observaciones sobre esta importante operación, ha sido el beneficio de los pequeños cosecheros, que no pueden conservar sus vinos por la falta de proporción, lagares propios y vasijas para encubarlos; obligados a valerse de las prensas y lagares de los pocos pudientes de sus pueblos que las tienen, les fijan días para pisar y prensar la huba, apenas subsiste una noche el mosto en el cubo, y lo sacan frío y sin fermentar para trascolarlo a sus botas, que suelen haber estado todo el año resecas, avinagradas y pasadas de los vientos.

Luego que comienza de nuevo el fermento, va adquiriendo estas malas afecciones, al paso que la madera se humedece y abre su poro, en términos que apenas sale del estado de mosto sin llegar al de vino, pasando a constituirse lo que podemos llamar vinagre floxo, calidad neutra que ni tiene la acidez que requiere como tal, ni la del vino potable, en cuyo caso se ven forzados los viñaderos a venderlo a precios ínfimos para el alambique, sin que alivie su pobreza su corto producto, privándoles del estímulo necesario para el buen cultivo de la vid.

Para ocurrir a un mal tan grave a la Agricultura en general, y a la triste suerte del número inmenso de cortos propietarios, me he dedicado, mucho tiempo ha, a investigar cómo se podría auxiliar esta clase menesterosa. Y, después de varias observaciones y esperimentos, me lisonjeo haberlo conseguido, mediante el aparato clarificador que he hecho construir, y la sencilla descripción de este invento y de su uso.

Después de una vendimia madura y sazonada, y exprimido el jugo de la huba en los cubos, empieza su fermentación tumultuante para pasar del estado de mosto al de vino, permaneciendo en ellos los días más o menos que exige la calidad del grano y del terreno que lo ha producido: cuando ha concluido el fermento agitado, y queda en sólo el silencioso o tranquilo, disponemos trascolarlo a las botas, en las que deve permanecer de 10 a 12 días, hasta que termine en parte la fermentación y vaya precipitando sus heces en el fondo y partículas, ya filamentosas ya térreas, que contiene y despide el vino.

En este grado deve efectuarse la clarificación, por medio de un aparato nada complicado, pues se reduce a un bastidor de 16 palmos valencianos de largo y seis de ancho, el cual contiene 24 divisiones en dos líneas paralelas de

299

geografia, història, patrimoni

4.14

300

12 por banda, y cada una de un palmo cuadrado de superficie para colocar en ellas 24 mangas de lienzo casero algo ralo, de tres palmos de largas, capaz cada una de contener dos cántaros y medio de vino, pudiéndose clarificar en una sola operación 60 cántaros que contiene la bota de este país, en el espacio de dos horas.

Este bastidor se halla montado sobre un cajón cerrado herméticamente por todos sus seis lados, de suerte que los espíritus aromático-balsámicos, o sean los gases que contiene el vino, no puedan transpirar ni evaporarse por ningún punto, ni menos introducirse el ambiente en el cajón cerrado.

En este estado, se llenan de vino las 24 mangas, y se cierran las cuatro puertas que tapan el bastidor por su parte superior, y para detener las mangas que con el peso del vino lo arrojan turbio por espacio de un minuto, tiene cuatro ventanas, dos a cada costado, por donde se extrae, las cuales se cierran cuando se observa la destilación clara del vino, por cada una de dichas mangas, bajo las cuales, a un palmo de luz, hay un grande canal o recipiente del vino clarificado, que lo conduce con declive a su estremo, que termina en ángulo agudo, y cuya punta entra en un caño de oja de lata, encaminando el licor ya clarificado a una bota colocada con inmediación al aparato. Éste tiene además en la parte opuesta al desagüe, una ventana de dos palmos de ancho con un cristal, bajo la cual hay un estribo para poner una luz que da claridad a toda la base, y al interior del aparato, y sirve para observar las mangas clarificadoras, corregir el entorpecimiento que se observe tal vez en algunas de ellas y reconocer cuándo ha concluido la destilación, sin necesidad de abrir más que una ventana hasta que se termine la operación. Entonces se quitan las mangas y se saca el depósito que contienen, se vacía en otro cubo y, si se quiere seguir clarificando, se anudan otras lavadas y secas, pues las que acaban de servir no pueden volver a usarse sin que preceda esta diligencia, por lo que conviene tener diferentes juegos.

El vino así clarificado se traspasa a otra bota, que deve estar preparada, muy limpia y bien avinada, en la que permanecerá en estado tranquilo hasta su venta. Así se irán clarificando cuantas se quieran.

El aparato proporciona a la clase de cosecheros de menor cantidad ventajas muy notables, porque si a los doce días de embotado el mostos quieren clarificarlo, hallan compradores que pagan cada bota desde 20 a 24 pesos en esta época.

Y, si lo conservan 15 días más inclarificado, se descompone y desgasta, viéndose forzados a venderlo para convertirlo en aguardiente, por el ínfimo precio de 8 o 10 pesos. Es también ventajoso el nuevo método a todos los viñaderos cuando carecen al tiempo de la vendimia de vino viejo para sus mesas y para el consumo de los trabajadores, habiéndose de proveher de él con crecido costo, porque luego que comienza la vendimia, pueden clarificar de pronto las botas que han menester, y además de la economía que les reporta esta operación, se evita con ella las resultas insalubres de la ansiedad de muchos jornaleros indiscretos, que se arrojan sedientos al mosto cuando lo están haciendo y lo beven con exceso, adquiriendo muchas enfermedades.

Del vino así clarificado se puede hacer uso sin el menor recelo de que sea dañoso y con la seguridad que pudiera dar el viejo; porque, habiendo primero fermentado en los lagares y botas, se halla después depurado de los depósitos térreos, filamentosos y otras partículas estrañas que contenía, acabando de destilarse al pasar por el lienzo, dejando en éste todo cuanto no es licor y resultando potable, enjuto, claro, transparente y de gusto agradable al paladar, en términos que el más delicado con dificultad distinguirá el vino clarificado del viejo común del año anterior, pudiendo todavía hacerse más seco pasándolo otra vez ligeramente por la manga, cuya clarificación es tan natural como limpia y aseada.

Apèndix documental Es también provechosa la operación para provehernos pronto de vinos nuevos y potables en los años de cosecha escasa y meses de setiembre, octubre y noviembre, cuando no se hallan vinos viejos, sino a precios escesivos.

Este aparato evitará que, para anticipar y apresurar la clarificación, se usen de drogas, pastas, gelatinas y composiciones estrañas, muy costosas algunas y tal vez nocivas, que más bien sirven para embarazar y cortar la carrera natural de los vinos, que para adelantar su destilación, la que no puede conseguirse perfecta sin que transcurran muchos días, y aún entonces queda turbio el licor e impurificado, con sabor a la droga que se emplea en vano para lograrlo.

He examinado atentamente el método de clarificad los vinos de Cadet de Vauz, descrito en la traducción al español por don Pedro Sánchez y Berrío, y lo he puesto en práctica, usando de las comas y cantidades que prescribe para cada bota, y no he hallado el efecto que me propuse y devía esperar, resultando que se mantubo turbio el licor de las tres botas en que hice el ensayo, los mismos días que en las nueve restantes, todas salidas a su tiempo del lagar. La aplicación para clarificar los vinos de las cáscaras de huevos pulverizadas, de sus claras, de la sal tostada, de la greda, de la cola de pescado y de la sangres de que trata el mismo autor, podrá ser buena, pero no comparable con la del aparato, cuya sencillez y la de la operación, sin mezcla de otro ingrediente, constituye todo su mérito.

Habiendo principiado a ensayar en la cosecha del año pasado 1825, montado sin más resguardo que la cubierta y paredes del edificio, se clarificaron en él 75 botas de vino, según el modo que he esplicado, de las cuales 32 eran recogidas por los arrendadores del diezmo del lugar de Monserrat, quienes llegado el día señalado de la fermentación, las vendieron desde 22 hasta 24 pesos cada una, y otras tantas que no se clarificaron hubieron de ir al alambique al precio de 8 y 10 pesos: he aquí una prueva nada equívoca del beneficio que les reportó la clarificación. Bien penetrados por la esperiencia (único medio de convencer a los labradores), varios cosecheros del mismo pueblo me rogaron para que clarificase sus vinos, a que me presté muy gustoso. Y, practicada la operación en 25 botas de sus viñedos, y 18 producto de los míos, al todo 75, se vendieron a más de 20 pesos, debiendo añadir que sus instancias fueron vivísimas, hasta interponer el favor y autoridad de la Justicia, a vista de no exigirles otro gasto que el de los jornales precisos para su clarificación.

Aunque no la he hecho más que en grande hasta ahora, para observar y acreditar la permanencia de los vinos clarificados por éste método, estoy persuadido que se conseguirá perfectamente, pues conservo muestras de ellos en botellas desde octubre de 1825. Y, habiéndolas dado a probar a diferentes personas inteligentes y de paladar delicado, lo han calificado de entero, con mucho espíritu y en estremo enjuto, deduciéndose de aquí que, aplicando con todo cuidado en la clarificación, es provable que serán permanentes las buenas calidades, y que los hará resistir a los dos estremos de calor y frío. Si llega a conseguirse, ¿qué ventajas tan grandes no resultarán al cosechero, al consumidor, a la salud pública, al aumento y conservación de los productos de un ramo tan precioso de la Agricultura de nuestra Península?

El fomento de este manantial perenne de la riqueza nacional es uno de los principales objetos del instituto de nuestra Sociedad, tan recomendado en sus estatutos, como preferente en sus tareas y atendido en los programas anuos de sus premios. Sin aspirar a ninguno, y con el fin de acreditar el título que nos distingue de Amigos del País, me he decidido a estender, en estilo llano y acomodado a la inteligencia de todos los labradores, este escrito, que, si llega a merecer la aprovación de la Sociedad y produce su circulación alguna utilidad, habrá llenado todos mis deseos y el objeto que me ha impulsado a presentarlo. Valencia, 26 de agosto 1826.

4.14

301

geografia, història, patrimoni

4.14

Adicción: La vendimia del año pasado, de 1826, fue escasa en estos terrenos. Repetí en ella la clarificación del vino por medio del aparato, en 56 botas de mi cosecha y de otros particulares de Monserrat, que se vendieron en los meses de octubre y noviembre a precios más superiores que los que ocurrieron en febrero y marzo de este año. Observé nuevas circunstancias ventajosas en el licor clarificado con el aparato cerrado herméticamente, que conservó todo su vigor y fuerza, percibiéndose en su base un calor estraordinario, efecto aún de la fermentación mientras que se destilava, y que los gases más graves se precipitaban al fondo, mezclándose con la viscosidad encaminada por el canal e introduciéndose en la bota por el tubo, quedando así el licor enriquezido y produciendo los mejores efectos en su uso y conservación.

Algunos cosecheros quisieron también imitar mi método, pero groseramente, en terrados, desvanes o corrales, al aire libre: clavaron estacas en las paredes y allí colocaron las mangas, sirviéndoles de recipiente para el mosto un canal de tejas comunes o de tablas, que lo guiaba a una trascoladora. Esta operación imperfecta produjo un vino sin fuerza, insípido, poco firme y con mezcla de mosquitos, que formaban una nube en los parages abiertos donde la practicaron, sin el cuidado, aseo y limpieza que he observado y deve observarse para obtener buenos resultados, en gran parte devidos al aparato cerrado herméticamente. Valencia, 12 de mayo 1827. [signat] Rafael Martínez

302

Apèndix documental

4.15

DOCUMENT 15 Any 1838 Els llenyaters de Montserrat desafien l’alcalde ADPV, E.4.1, caixa 19, expedient 678. L’alcalde de Montserrat, Josep Ribes, demana l’auxili del president de la Diputació de València per a fer front a la desforestació sistemàtica dels monts comunals per part dels llenyaters montserraters. Aquests veïns proveïen de llenya regularment els forns de les fàbriques d’algeps del terme veí de Picassent, sense cap control possible, infringint les ordinacions rurals i desafiant obertament l’autoritat municipal.

Alcaldía Constitucional de Monserrat Los leñadores de oficio de este pueblo llevan a un extremo la tala del término. De nada han servido las multas que se les han exijido y las aprensiones de las caballerías que se les han hecho. De todo se ríen y todo para ellos es indiferente.

En el día 13 de los corrientes salí a dar una vuelta por el término y encontré a Cándido y Gerónimo Alemany, y a José Martínez y Almerich. Aprendidos con las cargas que iban a sacar del término, fueron depositadas las caballerías y la leña en la Masía de José Llázer. Esto no obstante, en la tarde del mismo volvió a sorprender el guarda al Gerónimo Alemany y al José Martínez con las cargas; pero no pudiendo habérselas él sólo con los dos leñadores, burlándose del mismo, se llevaron las cargas. Más no para aquí toda su desfachatez. Habiéndosele devuelto la caballería al Cándido Alemany en la noche del día 14, por haberse allanado a pagar la multa (que todavía no ha pagado...), se les volvió a sorprender con las cargas en la mañana del día 15, al mismo y a José Martínez y Almerich. De modo que, cogidos y multados han reincidido por segunda vez en el espacio de 48 horas. No se puede llevar más adelante el descaro y la burla de la autoridad. Como se han hecho tan eficaces para tales gentes las penas que puede poder un alcalde, se hace necesario que intervenga la autoridad de Vuestra Señoría para reprimir unos abusos que están talando la leña del término con la fatal circunstancia de las yeserías que existen limítrofes en el término de Picasente, y la fácil venta que proporcionan estos robos de leña. Vuestra Señoría se servirá tomar las disposiciones que estime para evitar estos males.

Dios guarde a Vuestra Señoría muchos años. [signat:] Josef Ribes Muy Ilustre Señor Gefe Superior Político de la Provincia de Valencia

303

geografia, història, patrimoni

4.16

DOCUMENT 16 Any 1880 L’orde públic en les Ordinacions Municipals ORDENANZAS Municipales de Monserrat, aprobadas por el Excmo. Sr. Gobernador Civil de la Provincia, en Decreto de 30 de agosto de 1880, Tipogr. de José María Blesa, València, 1880. En els anys de la Restauració borbònica (1875-1923), sobretot que succeïren immediatament al Sexenni Revolucionari (1868-1875) es caracteritzaren per la voluntat d’imposar un estricte ordre social, polític i moral al país per part de la burgesia agrària, la dels senyorets, que era certament elitista, confessional i caciquil; voluntat palesada en la proliferació d’ordinacions i reglaments de tota mena.

Art. 9. En el interior de las tabernas se guardará orden y procurarán los dueños que no se alborote, tanto conversando fuerte, como cantando en descompasados gritos; evitando además disputas acaloradas y que puedan venir a las manos.

Art. 14. A todo individuo que see observe concurrir con mucha frecuencia a las tabernas, sin dedicarse al trabajo y sin tener bienes ni industria, se le considerará como vago y será entregado al tribunal competente.

Art. 18. Durante el Carnaval, la Alcaldía podrá permitir andar por las calles con disfraz, careta o máscara (...).

Art. 26. En los domingos y demás días de fiesta, las puertas del templo estarán espeditas para la entrada y salida de fieles, y no se permitirá la formación de corrillos o grupos delante de ella.

Art. 27. Queda terminantemente prohibido dar cencerradas a los viudos y viudas que contraen nuevo enlave, ya sea de día o de noche.

Art. 28. Se prohíbe el juego de pelota durante los actos religiosos, en la calle limítrofe a la iglesia (...).

Art. 78. Queda prohibido el tirar caballerías muertas en las inmediaciones de esta población, debiendo depositarse las mismas en la cara o lado de poniente de la partida dels Altets.

Art. 102. El último día de cada mes, siguiendo la costumbre inmemorial, se reunirán bajo la presidencia del Alcalde todos los ganaderos, en la llamada Taula o Salva, donde se averiguarán verbalmente los daños que no haya dañador conocido (...).

304

Apèndix documental

DOCUMENT 17 Any 1908 Rivalitat entre la Música Vella i la Música Nova

4.17

El següent pamflet anònim, editat pels músics de la Música Vella l’estiu del 1908, respon a un altre full anònim, prèviament distribuït per la Música Nova. La rivalitat entre ambdues bandes montserrateres en la primeria del segle XX responia un rerefons de rivalitats familiars, socials i polítiques, que anava molt més enllà de l’esfera musical. La situació de rivalitat tendiria a desaparéixer en els anys vint, arran de la constitució de la Unió Musical.

A consecuènsia de un prèmit.

Contestació a una fulla clandestina que amanegué en algunes cases de este poble, en lo matí del día 9 de agost de l’añ corrent.

Tenim el poble de festes y nosatros se alegrem; cubertors en les finestres, arcs de murta y de llorer.

Traques, cohets y banderetes, enramà per els carrers y altres dosentes mil coses que en el tinter se deixem.

Escomensa el pasa-calle, y com a fiels compañers, se reunix en la plasa la secsió de alabarders.

Formen a la desbandada, que és com ara se estila.

Gastaors y alabarders, no gasten regla ni fila!

Estrenem un paso-doble per sentèsima vegà, y entre clamors y chillits, va la banda laureà Seguir pas per pas la festa, seria soso y cansat; me concrete a referir alguns casos que han pasat.

A manera de prospectes de venda de “gran barato” va sircular un anònim, del que me ocuparé un rato.

Diu el referit paper, en versos de musa loca, que la alegria present no li’s cap dins de la boca.

Comprenc mol bé la alegria el content y lo demés: Això autorisa hui en dia pa burlar-se dels demés?

Sobre la interrogasió que fa el paper aludit, de alegrar-se del seu dol, contestem a veu en crit.

Com a fill de la nasió y español de veritat, en coses de tan poc mèrit de ningún dol m’he alegrat.

Els primers que han criticat del churat els fallos fiels, han segut de Monserrat y de la música de ells.

305

geografia, història, patrimoni

4.17

306

De modo que per lo fil vach descubrint la madeixa.

Volien portar-ne mil?

Conegau, pues, qui se queixa.

Respecte a les influènsies, no combé nomenar parts; consulteu vostres consiènsies y voreu si esteu dañats.

En lo de músics llogats, no negaran que portaben les cuatre primeres parts y altres que els en faltaben.

Pascualet el de la Banda Munisipal de Valénsia; Fernandet el cornetí, també de igual prosedènsia.

Els de la flauta y el oboé, tot el món eu sap molt bé, que no eren de este poble.

Conque en volen algun més?

Com Júlio Cèsar en Cadis, admiraba, en gran pantaix, la estàtua de Alejandro; nosatros, des de así baix (això eu faria el més lerdo), com aquell, arrebatats, admirem a D. Tancredo. ...Gloria in excelsis... pregonen els anchelets des de el sel, y nosatros, en la terra, més amarguets que la fel.

Si tant Pompeyo com Sila, al present resusitaren y veren triunfos més grans que els que a ells els tributaren, segur estic, que de ràbia, els colses se rosegaben.

Mes deixem estar les glòries y pasem a lo demés, repasant nostre memòries pa contestar algo més.

Diu el paperet de mares: ...perquè no saben filar... la Ar-monia... se me olvidaba, y yo vach a contestar: A... filar... no vullc dependre, perquè són treballs molt bells y respecte a la Armonia, que pa monos prou son ells.

Conque queda contestad el de la... filar... monia, y si queda apesarat, que conteste un atre dia.

Vullc oferir-li les gràsies al autor del papelucho, repuntanme com a pobre ¡¡Caballero, me honra mucho!!

Sàpia que estic satfisfet.

Pobre sóc, en veritat, lo que no me fa prou gràsia és això de despachats.

Peguemse un punt a la boca y no ferim l’amor propi; perquè en aplegar ahí ...a quien le toca, le toca...

Diu un vers del paperet: ...som de pasta algo més fina... y hara me pregunte yo: que seran de coca fina?

Nosatros no som tan fins, això de sabut se calla, ni pal chelat ni pa res, ningú de tots gastem palla.

Apèndix documental Que habíem de estar en China, el paper mos aconsella.

Yo dic: el que pensa aixina és que està calent d’orella.

Que no som hòmens de estopa, ya eu saben de veritat, perquè dins del poble y fora mil vegades s’ha probat.

En desdor de lo moral, aconsellen la prudència, comensant per insultar y fer tentar la pasiènsia.

En dèsat añs de etiquetes, embolics y de jarana, ham fet gastar més pesetes que costarà la Aduana.

Y que vixquen satisfets els que creuen altra cosa, que mentres estigam drets no deixarem fer la fosa.

Perquè tots sentim la sanc de aquell a qui honrem memòria, y pa desputar la glòria may mos ha fet por el fanc.

Insaltar, may m’ha agradat; la defensa la proclame.

La defensa és cosa gran?

Chust és, pues que yo la ame.

En serta ocasió un sujeto, per sert, de tots conegut, en recompensa al seu prèmit mos prometé el ataüt.

Tinga estés eixe fulano que promet coses tan nobles, que la enfermetat encà’ no mos obliga a mudar moldes.

Que, per sort o per desgràsia, consevem prou sans els feches y este mal encà’ no obliga a fer viachar els meches.

Que fem càrrec de consiènsia y animem els esqueletos, y així no val a Valénsia, ni el meche, ni altres sujetos.

Que procure Volta-falles el de rostro moribundo, que no torne a susuir lo que li pasà en Sagunto.

Y els dinés del ataüt, si és que vol pendre un consell, que vixca més prevengut, que qui el necesita és ell.

Diuen que no tenim mestre y viuen molt engañats, perquè sapien que a pataes fem un mestre y... apañats.

Com brota la violeta entre la hortiga y els carts, així brilla la armonia y afosca als desesperats.

Pretensions may n’ham tengut, com ham pogut ham luchat, lo que ham segut ham segut, y... recuerdos ham deixat... ¡¡La unió consistix la forsa!! ha segut el nostre lema: ¡¡El que més puga, més fasa!! sempre ham buscat eixe tema.

Y arrastrant visisituts y desafiant perills, tant els pares com els fills ham lograt els nostres fruts.

4.17

307

geografia, història, patrimoni

4.17

S’ham presentat en Valénsia, no una vegà, sinó vàries, y els pobles de la provínsia ham creuat per tots els aires.

En lo que toca a la música, no me fique a analisar; el públic, fiscal supremo, s’encarrega de chusgar.

Si no fóra que dirien que abuse dels forasters, posaria dos paraules, però aixina estem-se quets.

Y al mateix tems aconselle a alguns señors, no a tots, que en les discòrdies del poble que reserven els seus vots.

El bon sentit aconsella que les persones desents sempre deuen tindre sella y deixar dir a les chents.

La Música Primitiva del poble de Monserrat promet que aquell que respete també serà respectat.

De escriure no em cansaria, però vach fent-me pesat; si algú admitix la premisa, queda el tall escomensat.

Als músics de la Música primitiva de Monserrat

308

Hara, dirichint-me als meus, consócios y compañeros, els demane per favor que en la pau siguen corderos.

Que procuren conservar eixe nom inmaculat

que se diu Música Vella del poble de Manserrat.

No permitiu may l’insult, vinga de la part que vinga, y en lo cas, ningú retinga el amor que porta ocult.

Sapiau cuant toca parlar y cuant callar és presís que se tacha de infelís a aquell que no sap callar.

Defensem nostra bandera, la bandera de la unió, y siga en esta ocasió, com sempre, unió verdadera.

Y han banderes de Damasco, y ni han de raso y seda; la nostra no és de eixes teles, és algo més verdadera.

La bandera que adorem para molts és un misteri; no la pot vore ningú, descansa en lo sementeri.

Per la memòria de aquell que a tos chics mos agarrà, debem pensar en demà, com en vida pensà ell. ¡Ànimo, pues compañeros! ¡Ànimo y no desmayeu! y en esta lucha de fueros que sone sols una veu.

Que encara que som pobrets y rústics fills de la gleba, que tot el món reconega que sabe, respetar drets.

Tot aquell que en lo cor tinga afecte a la sosietat,

Apèndix documental

4.17

que chille, que no es detinga, que un ¡¡viva!! no està privat.

Un viva ben pronunsiat als directors y a la chunta, per lo bon sel que els achuda y lo molt que han treballat.

Y el últim, en veritat, que resone pertot: ¡¡Viva la Música Primitiva del poble de Monserrat!!!

U que vist uniforme Monserrat, 11 de agost de 1908 SONETO A la memòria de Mateu Navarro, mestre que fon de la Música Primitiva de Monserrat.

Admire de aquell ser la gran pasiènsia, la probitat, el tino y el valor, que al posar-mos fiels contraris al furor, mos dia sonrient: “Chiquets, prudènsia”.

Nosatros, sempre fiels al seu mandato, procuràbem el tindre’l satisfet, y ell, mentrimentres son cos estigué dret, pa nosatros vixqué hasta el últim rato.

Descansa en pau, formiga fiel del art, y en la fosa reposa satisfet, que nosatros velem la teua mort.

Que, portant cada u la seua part, mentrimentres un músic quede dret, ni el mateix Montjuic serà tan fort.

Imp. Manuel Pau, Cuarte 25, Valencia

309

geografia, història, patrimoni

4.18

DOCUMENT 18 Any 1932 Els anarquistes, armats, s’apoderen del poble AMM, Caixa 696, Llibre registre d’eixida de negocis (27.01.1932-28.12.1934), núm. 1. La pràctica desaparició dels arxius del poble l’any 1932 es deu a la revolta anarquista d’aquell any, durant la qual foren incinerats els registres municipals i parroquials. El primer document redactat després del desastre fou un ofici de tinença d’alcaldia adreçat al governador civil, en què es relaten breument els fets:

Oficio que dice que, como ampliación del oficio de fecha 25, se manifiesta que los revoltosos, en los primeros momentos, obligaron al que suscribe [el primer tinent d’alcalde], a los guardas municipales de campo y a cuantos vecinos suponían tenían escopetas de caza, a que las entregaran los mismos; así como las municiones de que disponían.

Y, una vez armados, cercaron la población, impidiendo que nadie saliera a trabajar. Asimismo, colocaron una barricada de piedra en la carretera, a la entrada del pueblo, para impedir la circulación; asaltando la casa capitular y la casa abadía, donde saquearon los archivos de los mismos y juzgado municipal, quemándolos, y colocando pasquines en varios puntos, anunciando que había sido declarado en España el Comunismo Libertario; trasladándose a los pueblos de Montroy y Real.

Renacida la calma con la presencia de la Guardia Civil, se procedió por el juez municipal a practicar las diligencias preventivas, de las que se hizo cargo el señor juez de instrucción del partido, sobre las dos de la madrugada del día de hoy, para continuarlas. De las actuaciones practicadas, resultan culpables elementos de la Sociedad de Obreros del Campo, la cual ha sido clausurada, habiendo sido detenidos varios de sus directivos, buscándose al presidente, secretario y otros de sus vocales, que son los que han tomado parte más activa del movimiento y han desaparecido. Los detenidos hasta la fecha son: Adolfo Cerveró Bosch, Ramón Navarro Alemany, Ascensio de los Dolores Bosch, Antonio Bosch Campos, Cornelio Alemany Navarro y Antonio Luz Muñoz, perteneciendo a dicha junta, y Venancio, Demetrio y Vicente Campos Bosch, vecinos de este pueblo. También han sido quemados todos los documentos y sellos que existían en los archivos del juzgado municipal, ayuntamiento y comunidad de aguas, y casa abadía, que fueron lanzados a la vía pública y rociados con gasolina.

310

Apèndix documental

DOCUMENT 19 Anys 1931-1939 La societat local durant la II República i la Guerra Civil

4.19

Extracte de l’obra de BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990, Quadern intitulat “Les societats”. Esl records mecanoscrits de qui fou bibliotecari de Montserrat durant molts anys, ens aprofiten per explicar com s’entenia i es vivia la política al poble en els anys crucials de la II República, de la mà d’un testimoni directe dels fets, nascut l’any 1918.

La República Com he dit, des de 1923 hasta 1929, governà en Espanya el general Primo de Rivera, com a dictaor, o siga, que no hi havia Parlament: el disolgué ell depués de un alçament a Barcelona. El rey el nomenà Jefe del Govern i el deixà que desfera el Congrés de Diputats i el Senat i que governara per decret. Entonces estava en auge el fascisme en Itàlia: una dictadura encapçalà per Benito Mussolini. I també en Rússia el comunisme, liderat per Lenin i Stalin: una dictadura proletària, dien, en la qual sols se deixava que haguera un partit, el fasciste en Itàlia, el comuniste en Rússia o Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). I ací ia diguí que Primo de Rivera se tragué la Unió Patriòtica i suprimí, igual que en dites nacions, tots els demés partits.

Al cambiar el rey a este Primo de Rivera, nomenà a un atre general, el general Berenguer, i este anuncià eleccions municipals, pa l’Ajuntament i después fer les eleccions a diputats. Se varen autorisar els partits que volgueren. I ací se aubrí una Societat Republicana (com he dit, del Partit Republicà Autonomiste, que havia fundat Blasco Ibàñez), però en eixa societat estaven tots els que eren d’esquerres al poble. En aquelles fetxes és quant se féu el Casino de la Societat Musical i quant la Societat Instructiva Musical, o siga, la Música Vella, se baixà del pis a la planta baixa de l’edifici, propietat de mon tio Pepet el Morenet. Entonces, els republicans li alquilaren la planta primera. Hi havia en el mateix edifici dos societats i, com és natural, dos casinos. Entonces no se concebia una societat que no tinguera el seu casino.

Se feren les elleccions municipals el dia 12 de abril i, en les principals ciutats (Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Saragossa, etc.) varen traure majoria els republicans, i també en molts pobles. O siga, se tragué més del 50% dels que votaren. No havera pasat res si el rey havera continuat: s’haveren fet els ajuntaments en majoria de republicans i, segurament, después haveren fet eleccions pa diputats. Però el rey Alfonso XIII, dels Borbons, auelo de l’actual rei d’Espanya, Juan Carlos, considerà que la majoria republicana representava que el poble no el volia. I, en un gest que crec que no va ser valorat com se devia, renuncià a continuar siguent rei i se exilià, que diuen ara (entonces dien “se desterrà”). No renuncià a ser el rei, però, com va vore que havia majoria republicana, se n’anà i, sense armar-se ningun jaleo de ninguna classe, el dia 14 de abril se proclamà la República en Espanya, siguén nomenat un govern provisional, al cap del qual estava el que después va ser president de la Repúblcia, Aniceto Alcalà Zamora.

Así també se proclamà la República. Recorde que, al coincidir en el dia de Sant Vicent i estar io así (entonces vivia en Alaquàs), quant la proclamaren es féu una mainfestació i io també aní.

311

geografia, història, patrimoni

4.19

Societats en la República De moment, continuaren havent les mateixes societats, o siga, la Instructiva Musical (Música Vella) i el Círculo Recreativo de Agricultura (Música Nova), que no tenien ia música, però que continuavan en els mateixos noms; Societat Unió Musical i Partido Republicano Autonomista (el nom era el de Blasco Ibàñez i, de moment, eren tots d’ell; encara que, com he dit, estaven en esta societat tots els que podien considerar-se com les esquerres).

Al llarg dels anys 30, i hasta el 36, coninuà esta societat, si bé canvià per vàrios noms hasta acabar en aquella fetxa com Izquierda Republicana, partit del que fon president del Consell de Ministres i, después, de la República, Manuel Azaña. Però en ell estaven des dels republicans hasta els anarquistes. Crec que ni els socialistes ni els comunistes tingueren agrupació ací en lo poble abans del 1936.

En el casinet del tio Abdon, del que ia he parlat, que ara li dirien “bar”, se constituí el Partit Radical-Socialiste. Este partit fon creat pel que havia segut ministre de Educació, Marcelino Domingo, i ací en la província de València el més significatiu era Fernando Valera, que entonces era molt jovenet, i que va ser en 1977 l’últim president del Govern de la República en l’Exili. Si bé, el partit, com eu diu el títol, era molt prop al socialisme, ací en lo poble no era aixina.

Els que el formaven, no ducte que eren persones sensates, que lis agradava la democràcia, però que no eren precisament d’esquerres; però que s’agarraren a este partit, pa estar en contra dels del Casino Republicà.

També estava entonces el partit de Dreta Regional Valenciana, que era liderat per Luis Lucia Lucia. I, encara que la societat no canvià de nom, sí que dins d’ella estaven casi tots els del poble que perteneixien; encara que tenien molt poca importància.

Políticament, tant entonces com ara, sempre havia uns poquets vots més d’esquerres que de dretes: cosa natural en un poble en el què tots eren treballaors. Pues solament havien huit o deu cases que, ademés de treballar els amos, buscaven jornals normalment, i potser que només quatre o cinc que portaren treballadors fijos.

Tant el Casino Republicà com el Radical-Socialiste tenien activitats, ademés de la política. Cada u d’ells tenia el seu quadro de teatro i feen prou actuacions. Els jefes o directors eren, en la República, els germans Pepe i Carmelo Chasán, i en quant al Radical-Socialiste, el principal era Pepe Gonzàlez Almerich, i també Juan Campos Blasco (a este, el mataren en el front durant la guerra).

1936-1939

312

Al escomensar la Guerra Civil (Glorioso Alzamiento Nacional, rebelió militar, cada u el nomenava de una manera), les societat ssufriren les consecuències. Les dos més velles, la Instructiva Musical-Música Vella i el Círculo Recreativo Agrícola-Música Nova, foren tancaes. La primera, o siga, la Música Vella, ia no ha tornat a existir, pues el amo del local a on tenien el casino, mon tio Pepet el Morenet, tornà a fer la casa com estava i, a l’acabar-se la guerra, ia no va renàixer.

Per contra, la de la Música Nova, que com dic havien fet un edifici nou en lo Carrer Major número 23?, va ser requisà (aixina se dia a la apropiació sense indemnizació de ninguna classe) per la CNT-AIT-FAI, que se separà del Casino Republicà. I, a l’acabar la guerra, tornà a existir.

Lo mateix passà en la Societat Unió Musical. Com havien fet un casino (uns 90 m2) en el xaflan de la plaça de l’Església/Carrer Major, este va ser requisat pel Partit Comuniste, que, si bé abans de la guerra no n’hi havia, a l’escomençar i tindre prou preponderància, naixqué en molts pobles; més pa que els que volien ser jefes i en els partits

Apèndix documental d’esquerres tradicionals no eixien, poder ser jefes. Crec que ací era Plàcido Caldereta-Campos Bosch, i també Ramón Vilar Chasán (este era un cacique: son pare era contratiste d’obres i se refugià en este partit pa ser més papiste que el papa). Recorde estos detalls del Musical, perquè un dia estiguérem fent un acte, donant a conéixer lo que era l’Institut Obrer, a on estudiava io i un atre xic d’ací, José Juanes Alemany (o siga, que de 142 en total, 2 de este poble), i foren estos dos els que representaren a dit partit en l’acte que se féu en este local.

En el Republicà, com he dit, existien vàrios grupos de distints partits d’esquerres. Potser que entonces haguera algú que representara al Partit Socialiste, o siga, que perteixera a ell, i el Radical Socialista continuà en l’activitat que tenia.

A l’acabar-se la guerra, 1 d’abril de 1939, foren suprimits els partits polítics i renaixqueren solament les societats Círculo Recreativo de Agricultura i Unión Musical, que com dic tenien local propi.

4.19

313

geografia, història, patrimoni

4.20

DOCUMENT 20 Any 1939 Dificultats en la gestió del camp de concentració AMM, Caixa 633, Eixida d’oficis, 1939-1940. A la fi de la Guerra Civil (1936-1939), eren tants els presoners polítics montserraters detinguts per l’exèrcit franquista d’ocupació, que calgué improvisar un camp de concentració. Tanmateix, l’exèrcit continuà la marxa cap al sud i el nou ajuntament dictatorial, presidit per Ascencio Campos, trobava serioses dificultats per a gestionar les instal·lacions repressores.

Orden público, núm. 73 En el día de hoy se han retirado de este pueblo las fuerzas que constituían la guarnición provisional del mismo, pertenecientes a la 1ª Bandera Valenciana.

Ello ha supuesto el abandono total de los servicios de custodia, vigilancia, etc., que se les tenía encomendado. Como los indivíduos sujetos a edad militar y que se encontraban en el campo de concentración provisional de esta plaza, han sido trasladados por dichas fuerzas, han quedado en ésta –en un local que no reúne condiciones de seguridad, higiene ni comodidad– detenidos a su autoridad para los que ni guardia de custodia tenemos.

Por ello, y con carácter de máxima urgencia, me permito recabar de V. S. se digne acercar y proceder con la urgencia ya dicha al traslado a esa comandancia de los referidos detenidos, que no podemos retener aquí ni un momento más, sin exposición a un peligro de evasión o de conflicto de orden público.

Por Dios, por España y por la Revolución Nacional Sindicalista.

Monserrat, a 18 de abril de 1939. Año de la Victoria. El alcalde.

Señor Juez Militar de Carlet.

314

Orden público, núm. 74 Las fuerzas de la 1ª Bandera Valenciana que entraron victoriosas en este pueblo y que han constituido la guarnición provisional del mismo, actuando con toda amplitud en servicios de limpieza, detenciones, depuración de retaguardia, etc., se han retirado en el día de hoy, trasladándose a nuevos lugares señalados por el mando, dejándonos el pueblo abandonado.

Producto de las diligencias ocasionadas son la existencia de doce detenidos que, con fecha de hoy oficia el señor juez municipal de ésta al juez instructor militar de Carlet para que se haga cargo de los mismos. Pero las circunstancias especiales de este pueblo, de ideología, costumbre, etc., que con el tiempo corregiremos con la ayuda de Dios, aconsejan de momento una cautela en el obrar y una seguridad personal para quienes han de regir los destinos de la vida local.

Exentos de toda protección oficial, y rodeados de enemigos solapados y encubiertos, a V. E. respectuosamente suplicamos el inmediato envío de unas pocas parejas (4 y un cabo bastarían) del Benemérito y Glorioso Cuerpo de la Guardia Civil, que fuesen garantía de la paz en el pueblo y sobreguardia de nuestra libre actuación y de nuestra vida.

Así esperamos merecerlo de la reconocida bondad de V. E. y con la máxima urgencia, en gracia a los momentos que vivimos.

Por Dios, por España y por la Revolución Nacional Sindicalista.

Monserrat, a 18 de abril de 1939. Año de la Victoria. El alcalde.

Excmo. Señor Gobernador Civil de la provincia de Valencia.

Apèndix documental

DOCUMENT 21 Any 1990 Evolució de l’economia agrícola durant el segle XX

4.21

El present escrit és un extracte de l’obra de BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990, Quadern intitulat “El raïm pa vi. Els trulls. Les bodegues”. L’autor, que fou bibliotecari del poble durant molts anys, s’expressa per escrit en el valencià col·loquial del poble. I recorre amb l’ajut de la memòria l’espai local i el temps viscut, per a recordar-nos els canvis que s’esdevingueren en la vida econòmica de Montserrat durant el segle passat.

El raïm pa vi. Els trulls. Les bodegues. Monserrat, maig de 1990 Abans d’escomensar a parlar dels trulls i les bodegues, parlaré del raïm, de les vinyes... El nostre terme municipal està enclavat a l’oest de València, entre els termes de Torrent, Picassent, Llombai, Real de Montroi, Montroi i Turís, i té unes 50.000 fanecaes (la fanecà té 831 m2). És de una configuració montanyosa i pràcticament no té casi res de pla: a penes hi han tres o quatre camps que puguen estar al mateix nivell, pues inclús els camps grans tenen desnivells dins d’ells. Si hi ha algun camp gran, és com dic desanivellat.

La major part del terme era i és de secà, pues aigua pa regar a penes en tenim ara. I, sobretot, quan io recorde, encara n’hi havia menys, pues entonces solament existia un manantial, la Mina, que en hiver regava prou, però que en l’estiu casi se secava. Lo mateix ocurria en una xicoteta mineta que nosatros díem el Pantano, pues se tratava de temps immemorials pa nosatros, pues no existix ningun document que mos parle d’açò. Per una part, perquè no sé si n’hi hauria, i ademés, perquè lo poquet que poguera haver, tant en l’arxiu del municipi com en el de la parròquia, varen ser cremats en el any 32, en una utopia de anarquia, o siga: que no haguera ni propietaris, ni res de res, que cada u fera lo que vullguera, que tot fóra de tots. I els ilusos d’este poble (solament se fea això ací) cremaren els mentats arxius, per lo que no tenim constància escrita de res anteriorment a dita data.

Entre les estribacions de la Montanya i de Buscahita, i en el barranquet de l’Aigua, segurament pa aprofitat les avingudes quant plou, i segurament també alguna mineta o manantial, se construiren dos murs de embalse. El primer, o Pantano Vell, està completament aterrat, i de l’atre, que és un poquet més gran, solament queda la paret de contensió, que tindrà uns dos metres de ampla i una llargària de 40 o 50, i que segurament no s’ha aterrat per complet per tindre la eixida de l’aigua oberta; però que no reté gens d’aigua, encara que –com dic– nosatros continuem dién-li el Pantano.

També havien unes minetes. Díem aixina a xicotets manantials que afloraven perquè es feen uns minats, aprofitant els desnivells. I aixína, estava la mina Cabrera, la font de l’Om i atres minutes de molta menos importància, però que, en definitiva, quant tenien aigua, no regaven a penes, i quant venia el estiu, que és quant els camps necessitaven l’aigua, no en tenien gens. Ademés, havien prou nòries, que treen les aigües que es feen a uns tres o quatre metres, però que solament regaven poqueta terra, algunes per a reforçar el reg de les minetes.

I pa acabar de moment en lo de l’auia de reg, diré que la Mina era una societat i cada camp dels partícips que tenia dret a regar, portava en escritura el temps que podia dispondre, o siga, se especificava “el camp té dret a un quart, 2, 3, etc. quarts de aigua de la Mina. Les partides que entonces eren de horta, eren i són: Martull, Suaira, Rejolar, Marjal, Horta-Lloc o Raere Cases, Buscahita i Logroix.

315

geografia, història, patrimoni

4.21

316

Per els anys 20 escomençaren a fer pous, siguent els primers el de José Maria Marco i el del tio Pavo, que estaven els dos Raere la Serra i que, al traure aigua, escomensaren en esta partida a fer camps d’horta. Diuen, i se comprovava, que sobretot el pou o motor de Marco, en l’estiu sobretot, s’emportava l’aigua de la mina. Después, i sempre abans de la guerra, es feren el motor de la Peça i també el dels 68, u en la Peça del Maset, anant paca els Xarcons, i l’atre Raere la Serra. De esta forma, escomensà a transformar-se els cultius del terme, sobretot en la partida de Raere la Serra i el Maset.

Com a cosa curiosa diré que la primera maquinària que se colocà, tant en el motor del Pavo com en el de Marco, era moguda per motors a vapor, per lo que tenien el fumeral. I io recorde que, de xicotet, no díem el motor de..., sinó el vapor del Pavo o de Marco. Después portaren la llum i canviaren el sistema.

Cultius tradicionals del terme: Lo més vell que se coneix en el terme són les garroferes. També les oliveres i algun armeler, i poquetes vinyes. Lo primer que recorde a este respecte era que, per eixemple, m’auelo Vicent el Rull tenia quatre camps de vinya: u en les Valletes, que poc a poc i per falta de pluges es pergué la vinya; un atre en el Rejolar...

Estos dos eren de raïm de verema. Al igual que en ells era corrent entonces que les vinyes, en la seua majoria, foren de vàries clases de raïm. Eren pocs els camps que entonces eren tots de la classe messeguera, mondragon, garnatxa, tintorera o atra varietat. Per sert, que estes clases han desaparegut casi totes. Per els anys 10/20 escomensaren a plantarse –i estos sí que se plantaven tots de la mateixa classe– vinyes de moscatell, i també de planta nova. El moscatell se venia la major part pa el consumo en fresc, lo que entonces díem “pa la plaça”. També la planta nova, que solia tallarse per el mes d’octubre/novembre. Els dos camps de Raere la Serra de m’auelo eren de Planta Nova.

Después anaren cambian-se molts camps, quant es plantaven de nou, o bé transformaven camps de garroferes, oliveres o armelers en vinya, a moscatell: pues, ademés de valdre més dinés, se arreplegava més pronte. I també se solia vendre a ull, lo que reportava arreplegar els dinés i lliurar-se de les plogudes i tronaes, que per agost/setembre solen ser freqüents. Si no se venia pa plaça, tenia molta aceptació pa fer mistela, de la què havien els millors elaboraors de Espanya.

El vi de este poble –parle per referències, pues io, que tinc ara 71 any, no l’ha provat mai, i hasta me dóna pena l’aulor– era prou bo. I, sobretot, tenia prou graduació: sobre 13 graus. Cuant escomense a recordar io, habia moltes bodegues, o millor, alguns trulls i moltes bodegues; pues la major part dels terratinents del poble (casi tots molt pobrets), tenien en casa les bótes de vi. Recorde que, en ma casa, i en lo que és un desllunat i quarto, al final d’ella, teníem la bodega en sis o huit bótes, que no les vaig vore mai plenes; però que al final se les emportaren. I aixina, la majoria de llauraorets del poble.

Com dic, havien molts trulls. En la majoria solien fer-se el seu vi i el d’algun familiar i amics. També havia algú que l’alquilaven pa que els que no en tenien se trepitjaren el seu vi, pagant algo. Però eren els menos. Vaig a fer una llisteta del que io recorde: José i Vicente Vilanova, mas del Pio; José Cardo, masia de Millerola; Juan Busutil Montón, en el carrer de San Jusep, 1; José María Marto, masia de l’Estrela; Antonio Llombart de Coya, masia de San Jusep; masia de Casa Blasca (tots estos eren els majors contribuents i vivien en València, tenint ací les masies o cases de llauransa); Asencio Alemany Campos; Vicente Ros Campos (Cocota); Damián Campos Alemany; Ramón i Francisco Vilar Navarro (Barajes); Avelino Aguilella Pérez (este fea vi comprant ademés raïm); Francisco Martínez Alemany; José Martínez Alemany; Adrián Navarro Martínez; Rafael Campos Luz; Aniceto Campos Zanón; José Alemany Mora;

Apèndix documental Francisco i Domingo Alemany Alemany; Vicente Alemany Montoro (Pavo); Alfredo Moreno Campos; Jesús Campos Cerveró; José Cerveró Luz; Antonio Campos; Avelino Campos Alemany; Baltasar Navarro Llàcer, Francisco Martínez, y molts més que sent no recordar.

Els que no tenien prou raïm pa fer vi, solien vendre-lo a compraors forasters. U dels que més anys coneguí, fon a Eduardo Garcia, que tenia en Real una fàbrica de licors a on feen l’Anís Maura. També solien vindre compraors de vi de Cheste. Tant entonces com ara, la propietat del poble, o siga, els terratinents, eren per lo menos un 25 o 30% forasters, tenint els veïns de Real i de Montroi prou terra ací en lo terme, per lo que molt del vi de Real és de raïm produït ací en lo terme.

Real sempre ha cuidat més la elaboració i la venta del vi, que ací ha tingut i té comerciants. Inclús la Bodega Durà que hui tenim en lo poble és propietat de dos germans de Real; si bé l’escomensament i feta de l’edifici era de José Agulló Cristòfol (Pepito el Secretari), fill del secretari don Alfonso. Ací, com dic, l’únic que recorde haver comprat i tingut bodega en els anys 20/30 fon Avelino Aguilella Pérez, que era fill del veterinari/menescal. I també comprava algo de raïm de moscatell el tio Damian (pare del meu amic Adolfo, que és farmacèutic), que fea la seua mistela i la del raïm de moscatell que comprava. La mistela és un licor que es fa en el most del moscatell, al que si anyadix alcohol.

Diuen que era la millor del món, perquè este home fea la mistela exclusivament de moscatell, casi tot de la seua collita, i que el deixava maürar tot lo necesari, encara que tinguera menos kilos.

Al ser tan minoritària la fabricació del vi, no se disposava de ningun tècnic, ni tampoc dels elements necesaris, per lo que el nostre vi no tingué mai aceptació. I, com dic, el de Real, que en un 50% era i és de raïm de este terme, se coneixia com a bo, i no el nostre. També era corrent que prou de este vi aplegara en males condicions.

Tot este procés i estes condicions duraren per lo menos hasta els 50, que poc a poc deixaren de anar fent el vi i venent el raïm. Finalment, han desaparegut tots els trulls i bodegues, i hui solament elaboren les fàbriques o bodegues de les cooperatives de Real, Montroi i del poble, i també els fabricants de vi, que ací en lo poble són els de la Bodega Durà, i en Real n’hi han atres que també compren el raïm que es produïx ací en lo terme.

Com dic, han desaparegut tots els trulls i les bodegues ací en lo poble. En Real i Montroi crec que encara queden algunes cases que es fan el seu vi, però poques. El sogre del meu Javier també tenia trull i bodega, però està en la cooperativa i han deixat de fer el seu vi.

La elaboració en estos trulls era molt elemental. Simplement anaven posant raïms damunt del trull, que estava format per taulons, i damunt d’ell es posaven els hòmens, dos o tres, a trepitjar-lo, o siga, a caminar casi botant per damunt d’ell. I, quant consideraven que ia no podien més, entonces agarraven lo que quedava i ho prensaven. Del trull ho trascolaven a les bótes i allí el deixaven pa que anara fen-se. No havien químics i era prou corrent que es fera alguna o algunes botes agres, o siga, que no fermentava bé. Ademés, creien que no devien posar-li ser pa ajudar-lo, pues al ser una cosa viva, cada elaboració, inclús cada bóta, anava fen-se de una manera; per lo què necessitava un cuidado i no el tenia. També el trascolar-lo era pa airejar-lo. I, ademés, pa netejar-lo el filtraven, però en uns colaors grans, o siga, sense ninguna garantia.

Hui sol fer-se tota la elaboració en màquines, per lo que els hòmens no el toquen pa res. Después, en les bodegues, ademés dels bodeguers, tenen els químics, que cuiden el vi i li posen els productes necessaris pa que fermente bé.

També han desaparegut les bótes. Hui tot són depòsits, molts, casi tots de cement i baix terra, pa que tinga menos

4.21

317

geografia, història, patrimoni

4.21

318

oscilacions la temperatura. I, com dic, cuidats per químics enòlegs. Les vinyes també han canviat. De aquella mescla de varietats que tenien casi totes les vinyes, ara solen ser de una sola varietat. I també han desaparegut casi totes les que havien entonces: mondragon, tintorera, messeguera, boval... I ara són Pedro Jiménez i atres que en estos moments no recorde, però totes, o siga, cada vinya de la mateixa classe.

Moltes de les vinyes pa vi s’han transformat en moscatell, que, com diguí, té la aceptació de poder-lo vendre pa plaça, o siga, com a postre, i també pa fer mistela. També fa uns anys portaren un raïm negre de França, que té la particularitat que s’adelanta. I, quant n’hi hava poquet, valia dinés. Ara, algunes vinyes trauen dinés, però atres no, pues pa vi té molt poqueta graduació i segurament el paladar no és tan bo com l’atre; per lo què algunes de les vinyes que plantaren, l’arranquen. També, al tindre més aigua de reg, moltes vinyes, a l’igual que molts garroferals, s’han transformat en taronger i arbres frutals (peres, pomes, bresquilles, ciruelos...), que se donen bé en el terme.

Per lo escrit, s’haurà posat de manifest la evolució que ha tingut tant el cultiu de la vinya com la fabricació del vi.

Per una part, han desaparegut casi totes les varietats de raïm que havien en els anys 20/30. Per atra, ara les vinyes són totes de la mateixa classe, desapareguent el barreig de classes de raïm que havien. També ha decreixcut el cultiu de raïm pa vi, havent creixcut el de plaça, sobretot la varietat moscatell. Si bé, a l’haver obtingut més cantitat de aigua pa reg, les dels camps que se poden regar s’han transformat en tarongers i arbres frutals.

La collida del raïm també ha sufrit alteració. Per aquelles fetxes escomensava a tallar-se el moscatell pa plaça a primers de agost, i el de mistela i verema, a principi de setembre; menos la planta nova, que solia tallar-se sobre finals d’octubre. Ara s’escomença més tard, però tot se fa alhora. Sol escomençar-se sobre la mitat de setembre.

Han desaparegut per complet –no sols ací, sinó també en la comarca– els trulls i les bodegues particulars. Ara, tant en lo poble com en Real, Montroi, Turís i Godelleta, hi han cooperatives. La de Turís és una de les millors de la província. Les de estos pobles són molt pobretes i no van bé, ni en l’elaboració ni en l’administració.