Despoblats moriscos, 400 anys després

Despoblats moriscos, 400 anys després Museu d`Història de València 5 novembre 2009 - 31 gener 2010

Organitza:

Patrocina:

Benialí, La Marina

Abeurador de la Vall de Laguar, La Marina Horts d’Otonel, Cortes de Pallars

2

El territori valencià oferix múltiples mostres d’un paisatge cultural perdut de tradició andalusina. Restes d’alqueries, hortes, moreries, sendes i antics camps de batalla perduren com a empremtes d’eixe passat. Els tres llocs triats per a l’exposició, la Serra d’Espadà, la Mola de Cortes i l’interior de La Marina conserven nombrosos despoblats reflex d’una etapa poc coneguda de la nostra història. La gent que va viure en estos assentaments rurals va modelar els paisatges de muntanya, els camps i els cursos d’aigua. El decret d’expulsió de 1609 va posar fi a estes formes de vida. Esta exposició pretén acostar-nos a la vida quotidiana dels seus antics habitants i alertar sobre l’estat de conservació del patrimoni morisc.

EMPREMTES D’UNA EXPULSIÓ

A principis del segle VIII contingents arabo-berbers creuen l’estret de Gibraltar i en poques dècades conquisten la pràctica totalitat de la península ibèrica, o al-Andalus. Després de diversos segles de presència ininterrompuda, els andalusins configuren una nova societat, parlen la llengua àrab i professen la religió islàmica. En definitiva formen part de la civilització arabo-islàmica, que s’estén des de Pèrsia fins a l’Atlàntic.

Entre els segles XI i XIII, aprofitant la debilitat militar de moltes de les taifes, les corones de Castella i Aragó inicien la conquista de nous territoris.

Un d’eixos territoris serà la part oriental d’al-Andalus, on es crearà el regne de València. Comença així la convivència, moltes vegades violenta, d’habitants musulmans i nous senyors i colons cristians. Les comunitats andalusines, en un llarg procés d’adaptació i resistència, van viure durant tres segles i mig profunds canvis en el seu estatus polític, econòmic i social. En el segle XVI els cristians, per a referir-se als descendents d’eixes poblacions andalusines els van denominar “moriscos” o “cristians nous”. Termes que van servir per a discriminar a milers de famílies que acabaran sent expulsades de les seues terres en 1609.

3

Bassa de Bujete, Cortes de Pallars

Bancals de Ruhaya, Cortes de Pallars

Premsa d’oli. Atzuvieta, La Marina

4

A principis de segle XVII, i en un context històric marcat per la persecució de protestants i musulmans, la monarquia espanyola decidix escometre l’expulsió dels últims andalusins que habitaven la península. En terres valencianes esta decisió va provocar la desaparició d’una tercera part dels seus habitants, deixant deshabitades grans àrees del regne.

TERRITORI MORISC

Les valls de la comarca de la Marina, de la Serra d’Espadà i del massís de la Mola de Cortes són llocs de destacable valor natural i patrimonial. Un llarg procés històric, que s’inicia durant la conquista del regne de València per les tropes cristianes, vincula la població morisca a les terres més pobres de muntanya. Els nous colons cristians van ocupar la major part de les terres en la plana litoral, es van concentrar en els nuclis de població més gran i van controlar les principals vies de comunicació marítimes i terrestres. La majoria de la població d’origen andalusí va sobreviure en multitud de xicotetes comunitats disperses en un món rural vinculat a la muntanya. Estes nombroses comunitats rurals, o aljames, eren el model històric d’organització social. Les diverses alqueries que formaven una aljama explotaven un espai amb camps de cultiu, drets sobre cursos d’aigua i pastos i inclús llocs de culte comunitaris. Famílies extenses amb llaços de parentiu comú cohesionaven estes comunitats en què els ancians es reunien per a prendre les decisions importants.

UN MÓN RURAL

Els treballs del cicle agrícola i el pasturatge marcaven els ritmes vitals de les innumerables comunitats rurals morisques. Estes poblacions es van adaptar a un mitjà de muntanya mediterrània caracteritzat per pluges irregulars i terrenys rocosos de pendents pronunciades. Les vessants i els fons de les valls van ser transformats i humanitzats amb gran esforç.

Cereals com el panís, l’ordi, el blat i la melca eren la base de la subsis-

5

Pati. Cariola, La Marina

Escalons. BenialĂ­, La Marina

6

tència, imprescindibles en l’alimentació diària i en el pagament de tributs. L’aprofitament de l’aigua, la creació d’espais irrigats abancalats, la selecció de les espècies cultivades i la cria de bestiar va permetre explotar, amb èxit, ecosistemes d’escassa productivitat. Però no tots els productes agropecuaris estaven destinats al consum propi; els fruiters, la canya de sucre, l’oli, el raïm o el bestiar eren destinats, majoritàriament, als mercats locals.

En este món rural, els treballs agrícoles ocupaven a la pràctica totalitat de la població. La ramaderia, el comerç i l’artesania eren activitats complementàries a l’agricultura. Les comunitats morisques rurals es trobaven davall l’explotació d’un dur règim senyorial exercit per nobles valencians als què havien d’entregar part de les collites o importants sumes de diners.

ALQUERIES, LLOCS DE VIDA

Les grans aljames de l’interior continuen la tradició andalusina d’edificar les vivendes entorn d’un gran pati o espai central. Este pati vertebra les diferents naus rectangulars en què vivien diverses famílies unides per llaços de parentiu. La construcció de noves naus responia a l’ampliació del grup familiar. En molts casos les cases tenien un segon pis, o algorfa, per al magatzematge dels productes agrícoles. La planta baixa és multifuncional, en ella es mol el gra, es cuina, s’elaboren ferramentes i teixits, es menja i es dorm. Les fonts escrites oferixen molt poques dades sobre la vida dins de les cases morisques pel que l’arqueologia és una valuosa ferramenta per a conéixer la vida quotidiana d’estes comunitats.

L’observació i l’estudi de diverses poblacions actuals en el Magrib també permeten obtindre noves perspectives per a l’estudi de formes de vida desaparegudes en les nostres terres.

A pesar del seu total abandó, en multitud de despoblats moriscos encara es conserven els alçats dels murs, i en alguns casos fragments de pavi-

7

8

Alçats i rectificació fotogramètrica de l’estat actual. Despoblat de Cariola, La Marina

9

Restes de la coberta. La Roca, La Marina

Despoblat de Cairola, La Marina

Torre del castell d’Aín, Serra d’Espadà

10

ments, restes de ràfols, obertures i altres empremtes. Els murs estan construïts per mitjà de tàpies o fàbriques encofrades, amb la utilització de calç, pedra i arena. Este tipus de construccions permet aconseguir estructures duradores i resistents; la prova és que després de segles d’abandó i diversos terratrémols molts d’estos murs seguixen en peu.

Els entramats i les cobertes estaven constituïts per rolls encastats en els murs, sobre els quals es disposaven canyes resistents i una capa de morter de calç, lleugerament compactada que en les cobertes constituïa el suport de les teules, col·locades en sec. Estes solucions han perdurat en l’arquitectura rural fins a èpoques recents.

PAISATGES DE RESISTÈNCIA

La convivència entre les dos comunitats no sempre va ser pacífica, des d’assalts a moreries i alqueries fins a alçaments armats generalitzats. La negativa a renunciar als seus costums i creences, i la por d’un possible alçament generalitzat amb l’ajuda de l’Imperi Otomà van ser els principals desencadenants de l’expulsió.

En el regne de València l’expulsió de 130.000 persones de les seues cases i la pèrdua de les seues propietats i terres es va produir, en la major part dels casos, de forma pacífica. La negativa d’algunes aljames a acatar l’orde d’expulsió va provocar violents enfrontaments. Diversos milers de moriscos, aprofitant el coneixement de l’orografia, es van negar a embarcar rumb al Nord d’África. La revolta va tindre especial virulència en les comarques alacantines de la Marina i el Comtat i en l’interior de l’actual província de València. Per a derrotar estos llauradors, ramaders i artesans, la corona va mobilitzar als terços de Nàpols, Sicília i Llombardia. Després de diverses emboscades, batalles i assetjaments els moriscos van acabar sent embarcats cap a un nou destí. Les formes de vida andalusina, presents en el nostre territori des de feia segles, desapareixen amb el solc dels últims vaixells en direcció a ports africans.

11

Torre d’Otonel, Cortes de Pallars

12

PATRIMONI AMENAÇAT

Moltes cases morisques van ser totalment abandonades després de l’expulsió; altres, en canvi, van ser reocupades i transformades per nous habitants. Les empremtes del pas del temps es poden apreciar en les escasses vivendes encara conservades en les valls de la Marina, Espadà i la Mola de Cortes.

Amb l’abandó de les cases s’inicia el seu procés de ruïna. En primer lloc, el deteriorament de les teulades provoca l’entrada d’aigües, al mateix temps que els entramats i les cobertes es desplomen. Açò fa que els murs perden la trava dels rolls amb la qual cosa disminuïx la seua estabilitat. Al podrir-se les llindes de fusta, els trams centrals dels murs s’afonen. Al procés de ruïna solen contribuir factors antròpics com l’espoli de teules, rolls, pedres de paredar, etc. Els afonaments van acumulant una gran quantitat de reblits i creen espentes contra els murs en peu, mentre que la vegetació s’apodera dels espais i cobrix els murs.

El pas del temps, les transformacions i l’espoli d’estos despoblats han deteriorat les estructures existents. En l’actualitat noves amenaces antròpiques posen en perill la conservació d’estos llocs.

13

Cap de Sant Antoni. Última visió de la península per a molts moriscos

Organitza MUSEU D’HISTÒRIA

DE

VALÈNCIA

Director JAVIER MARTÍ

Projecte expositiu ESFERA PROYECTOS CULTURALES S.L. PANÒPTIC

Comissariat JOSÉ Mª AZKÁRRAGA JUAN SALAZAR ALBA SOLER

Assessorament científic JOSEP TORRÓ

Fotografies JOSÉ Mª AZKÁRRAGA

Edició digital JUAN PEIRÓ

Planimetries ALBA SOLER

Disseny gràfic EL PASQUÍ

Impressió LaImprenta C.G.

Coberta: Despoblat de Atzuvieta, La Marina