Quaderns de Difusió Arqueològica 13 - El Palau Reial by museusimonumentsvlc

QUADERNS DE DIFUSIÓ ARQUEOLÒGICA 13

Edició: Albert Ribera Lacomba Textes: Albert Ribera Lacomba, J.Vicent Lerma Alegria , Josefa Pascual Pacheco, Esperanza Coig-O’Donnell Magro i Jorge Morín de Pablos. Fotos i il·lustracions:Secció d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM)

Per a intercanvis dirigir-se a: SECCIÓN DE INVESTIGACIÓN ARQUEOLÓGICA MUNICIPAL (SIAM) Traginers, s/nº 46014 Valencia siam@valencia.es

ISBN.: Depósito Legal: V-

Albert Ribera i Lacomba J. Vicent Lerma Alegria Josefa Pascual Pacheco Esperanza Coig-O’Donnell Magro Jorge Morín de Pablos

EL “PALAU REIAL” DE VALÈNCIA: Arqueologia i memòria

VALENCIA, 2016

Pròleg Les excavacions del Palau Reial de València, retrobat casualmente a unes obres al carrer del General Elío, van ser les més notòries, per polèmiques, de la ciutat de València ara fa 30 anys, en 1986. Ara mateix, pel contrari, quasi ningú sén recorda délles, pel nul interés i la total falta de sensibilitat al respecte. Ja no fa tant de temps, en 2009, es va aprofitar el Pla E del Govern Central per a preparar un nou projecte, que permuté la realització dúna nova i important intervención sobre el monumento. En este cas, no es va tractar de realitzar simplement una excavació dínvestigació arqueològica, sinó que el projecte va plantejar també, i al mateix temps, una proposta global de consolidación, recuperación patrimonial i de posada en valor i difusió de les troballes déste important i emblemàtic edificio. Després de mesos de treball déxcavació, restauració, consolidació i adequació del lloc per a les visites, es van assolir els objectius previstos i es va recuperar i fer accessible a la ciutadania tota la façana meridional del palau, que era la més monumental. Desgraciadament i absurdament, una vegada conclòs el projecte, que va suposar una inversió propera al milió déuros, per qüestions dégoisme polític, no sols no va ser inaugurat ni publicitat sinó que, al contrari, per no donar ressò a la forta inversió feta des del govern de léstat, el mateix ajuntament dáleshores va tendir un atapeït vel de silenci sobre este de nou oblidat monument, ara una altra vegada sumit en una altra fase dámnèsia. Amb la perspectiva dels anys, no deixa de ser gens ejemplar, el molt que es va polemitzar i el poc que s´ha treballat i publicat respecte al monument. Per a intentar pal.liar dálguna manera esta situación de real abandó, s´ha elaborat esta xicoteta síntesis històrico-arqueològica en la que no sols, i inevitablemente, séxposen moltes de les coses ja ben sabudes sobre el Palau Reial, sinó que, i això és més important, per primera vegada es donen a coneixer algunes de les moltes novetats dels treballs de 2009. Destacariem el cas del decobriment que el palau, als temps medievals, era una autèntica fortalesa, amb muralla, torres imponents i un gran i profund fossat Robert dáigua. Les noves reconstruccions, utilitzant modernes tecnologies permeten fer-se una idea dáquest aspecte inicial, més pròxim a un castell medieval que al palau del del Renaiximent que ens mostren els gravats de l´època.

En esencia, la present obra és una síntesi sobre les excavacions del palau, tant de les de 1986-89, tan notòries al seu dia, com de les de 2009, molt més recents però no menys oblidades. Precisament, la principal proposta de futur que ens suggereix aquest llibre està en directa relació amb impedir que torne a caure en lóblit el que fóra lédifici més gran i representatiu de la ciutat i, sobretot, del Regne de València, del que era el símbol i el centre del poder. Cal considerar-ho, doncs, com un primer pas per a recuperar la memòria històrica i arquitectònica déste més que singular edifici, malauradament esborrat del mapa de la ciutat i amagat a la posteritat. Ládministració hauria de fer un esforç, certament Mesut, per a mantener en condicions i promocionar el que queda déste singular i emblemàtic edificio que durant més de 500 anys va ser la imatge de la ciutat i el Regne de València.

Índice Introducció ..........................................................................................................................................

Història del Palau Reial ...................................................................................................................... El Real andalusí i Jaume I .............................................................................................................. Els segles XIV-XV .......................................................................................................................... Els segles XVI-XVIII ...................................................................................................................... Els segles XIX-XX ..........................................................................................................................

11 11 11 13 13

La documentació d’arxiu ....................................................................................................................

Les excavacions arqueològiques ........................................................................................................ Les excavacions de salvament (1986-1989) La polèmica .................................................................................................................................... Les excavacions de l’any 2009 ...................................................................................................... El Real com a edifici fortificat. El vall defensiu .................................................................. El Real en època moderna. Les dades de l’excavació .......................................................... La destrucció del Palau Reial i el naixement del jardí de Vivers ......................................

La musealització del Palau Reial ...................................................................................................... El Centre d’Interpretació ............................................................................................................ La visita al jaciment .................................................................................................................... Fitxa tècnica ..................................................................................................................................

33 33 35 37

La recuperació de la memòria del Regne de València ....................................................................

Bibliografia ..........................................................................................................................................

21 22 25 28 30

Introducció ALBERT RIBERA I LACOMBA

a haver-hi un temps, entre 1986 i 1989, que les excavacions del Palau Reial van ser les més notòries de la ciutat de València. Ara, 30 anys després, quasi ningú es recorda d’elles, i no sols pel llarg temps transcorregut i la terra que es va tirar per damunt, sinó pel quasi nul interés i la quasi total falta de sensibilitat respecte d’això. Això de tant “quasi” s’explicaria per algun conat, tan sobtat com fugaç, per a ressuscitar la qüestió i desenterrar eixe gran edifici que va ser el símbol del Regne de València. Va haver de produir-se la feliç i casual troballa en 2005 d’uns, fins a eixe moment, desconeguts plànols del conjunt palatí valencià perquè, per primera vegada, es procedira a elaborar, si més no, una síntesi d’aquells polèmics treballs arqueològics, dins d’una meritòria obra, editada en 2006 per l’Ajuntament de València, que arreplegava en gran format un estat de la qüestió sobre l’edifici. L’afortunada aparició d’estos plànols, els més completament i segurament els últims que es farien d’este gran edifici, va marcar una momentània resurrecció de l’interés pel Palau Reial. Poc després, en 2008, la conjunció d’esta mateixa inèrcia i l’aparició del nomenat Pla E del Govern Central, es van aprofitar per a preparar un nou projecte que va permetre, en 2009, la realització d’una nova intervenció sobre el monument. En este cas, no es va tractar simplement de realitzar

Vista del Palau Reial de València. Sala d´Armes del Círculo Recreativo Militar Rey Juan Carlos. València.

Fatxada principal del Palau Reial de València. Alçat de l’enginyer D. Manuel Cavallero (1802). Signatura 384 AP/281/15 (2). Fons Suchet, CHAN, Paris. 9

una excavació merament d’investigació arqueològica, sinó que el projecte es va plantejar també, i al mateix temps, com una proposta global de consolidació i recuperació patrimonial i de posada en valor i difusió de les més previsibles troballes d’este important i emblemàtic edifici. Després d’uns quants mesos de treballs d’excavació, restauració, consolidació i adequació del lloc per a les visites, es van aconseguir assolir els objectius previstos i es va recuperar i es va fer accessible a la ciutadania tota la fatxada meridional del palau, que era la més monumental. Desgraciadament i absurda, una vegada conclòs i executat el projecte, que no va arribar a ser inaugurat ni publicitat, es va tendir un ata-

peït vel de silenci sobre este de nou oblidat monument, ara una altra vegada sumit en una altra fase d’amnèsia. Amb la perspectiva que donen eixos ja molts anys, no deixa de ser curiós, i res exemplar, el poc que s’ha treballat sobre eixes excavacions i, per tant, el poc que s’ha publicat respecte d’això. Per a intentar pal·liar d’alguna manera esta situació de real abandó, s’ha elaborat esta xicoteta síntesi historico-arqueològica en la que no sols, i inevitablement, s’exposen moltes de les coses ja sabudes sobre el Palau Reial, sinó que, per primera vegada. es donaran a conéixer algunes de les moltes novetats que van oferir eixos treballs en 2009.

Ruïnes musealizades del Palau Reial. Jardins municipals de Vivers.

Superposició de la planta de D. Manuel Cavallero de 1802 damunt d´una ortofoto de la zona del Pla del Real de l’any 2002. 10

Història del Palau Reial J. V. LERMA ALEGRÍA

El real andalusí i Jaume I Durant l’assetjament que les tropes feudals van posar a la ciutat de Balansiya en 1237, Jaume I va residir en una almunia o real (riyad) andalusí al nord del Túria, que probablement havia pertangut a l’últim governador almohade de la ciutat. El mateix lloc on es va negociar la rendició de la ciutat amb l’enviat de Zayyan i enfront del qual el rei va veure hissar-se la seua senyera el 28 de setembre de 1238 en la torre d’Alí Bufat. Els reals eren finques d´esplai pertanyents a l’oligarquia de les ciutats andalusines, generalment consistents en una casa amb jardins i horts, en aquest cas regats per una séquia derivada de Mestalla. El monarca va decidir conservar este real fora de la muralla de la ciutat per a la seua residència personal, i no va primar l’alcàsser islàmic en el centre de la medina. Però prompte es va donar compte que resultava massa xicotet com a seu del poder reial i, a partir de 1270, Jaume I va decidir ampliar el Real. El seu fill Pere el Gran va continuar les obres, dirigides pel jueu Vives Aben Vives, en les quals van treballar esclaus i alguns vassalls musulmans del rei obligats fins a construir un nou palau amb reminiscències mudèjars.

Reconstrucció virtual de l’almunia de l’últim governador almohade de València Abu Zeit. Segle XIII.

Els segles XIV i XV Va ser Jaume II qui, a principis del segle XIV, va començar a construir un nou palau amb una planta que reflectia la nova concepció de la monarquia feudal que triomfava en aquells anys. Es tractava

Reconstrucció virtual del fortificat Palau del Real en temps del rei Pere IV el Cerimoniós. Segle XIV.

Rajoleta gòtica amb la divisa del “Siti Perillós” del rei Alfons V el Magnànim. Segle XV.

del cos principal del Real, la fatxada davantera del qual s’ha excavat ara, construït al voltant d’un pati gran i amb una gran torre junt a la porta d’entrada. Pere el Cerimoniós va establir la separació física de les habitacions del rei i de la reina, per això va ser l’encarregat d’ampliar el Real a partir de 1346 amb la capella de Santa Caterina i les habitacions de la reina, al voltant del pati xicotet i de la torre occidental. Amb l’inici de la guerra de Castella en 1356, el Real es va fortificar per mitjà de la construcció d’un vall que rodejava el palau, amb escarpes, i una nova torre bessona que convertia l’entrada en una porta monumental flanquejada per dos bastions. Encara així, el palau va ser incendiat pels castellans en 1364, que es van portar a Sevilla els marbres que adornaven la porta de la capella. Alfons el Magnànim va ser el rei que més temps va residir en ell i va emprendre importants reformes, com per exemple la reconstruc-

Parella de rajoletes gòtiques amb l’al·legòrica imatge de la paràbola de la “Mata de Jonc” del croniste Ramón Muntaner. Segle XV. 12

ció de l’interior de les quatre torres de l’edifici més antic que havia començat Jaume I i la construcció d’una gran sala pavimentada amb taulells manisers decorats amb l’escut reial d’Aragó i les armes de Sicília, que en els plànols de Cavallero es corresponen amb les denominades “Salas del Acuerdo”.

de paraments, barandats i teulades. Les estades llavors s’adequaven a les necessitats dels càrrecs de l’administració real que allí residien. En canvi, de vegades, les intervencions arquitectòniques escomeses per a modernitzar el seu aspecte o facilitar la vida diària van tindre una major entitat, com per exemple l’obertura d’una nova porta en la part occidental del palau, el porticat barroc i la galeria superior de finestrals. Amb l’abolició dels Furs pel decret de Nova Planta dictat per Felip V, el palau reial va ser ocupat únicament pels Capitans Generals, que no residien habitualment en ell.

Els segles XVI-XVIII Amb l’arribada dels Àustria, el tarannà de residència real esporàdica es va accentuar, ja que els reis havien establit la cort a Madrid i només viatjaven a València de forma molt ocasional. Al contrari, l’aparició del càrrec de virrei va servir perquè es desenrotllara una cort important al seu voltant, destacant la dels ducs de Calàbria en la primera mitat del segle XVI pel caràcter cultural que emanava. Les grans obres constructives s’havien realitzat en època baixmedieval i es reduïen ara al manteniment

Els segles XIX-XX A principis del segle XIX el palau estava ja molt deteriorat i, en el context de la Guerra de la Independència, va ser saquejat per la tropes napoleòniques entre el 4 i el 9 de març de 1810, principalment la Capella Reial. Esta circumstància va afavorir la decisió del Capità General de València, D. José Caro, de demolir el palau al·legant que així s’evitaria que les tropes franceses tingueren una posició d’avantatge per a assaltar la ciutat. El derrocament es va dur a terme de manera planificada entre els mesos de març i novembre de 1810, amb la posterior venda dels materials procedents del seu desmantellament. Aquest paratge en 1914 va ser abancalat, donant origen a les nomenades “Muntanyetes” d’Elío, monticles on es van plantar diverses espècies vegetals ornamentals. En 1868 la Jun-

Reconstrucció virtual de la fatxada barroca del Palau del Real. Segle XVIII. 13

ta Revolucionària es va apropiar dels Jardins del Real i en 1874 la Corona va renunciar a la propietat passant a ser gestionats per la Diputació de València a partir de 1887. L’any 1903 va ser cedit a l’Ajuntament de València i és a partir de 1912 quan adquirix la fisonomia de parc per a esplai dels ciutadans que ara coneixem. Una de les últimes actuacions va ser el seu tancament en 1926 amb una reixa de ferro procedent del jardí de la Glorieta. Tall estratigràfic de la Muntanyeta d’Elio, amb filera de blocs arquitectònics del demolit Palau Reial de València, reutilitzats per a l’aterrrament d’aquest monticle artificial (1814)

Pla del pis inferior del Palau del Real de València de l’enginyer D. Manuel Cavallero (1802). Signatura 384 AP/281/15 (4). Fons Suchet, CHAN, París. 14

La documentació d’arxiu J. V. LERMA ALEGRÍA establir una sèrie de blocs cronològics ben diferenciats. Un primer bloc de documents (1261-1269), en els que no es fa esmentd´obres noves ni edificis sinó únicament horts “Regale sive ortum nostrum”. Un segon lot d’entre 1270 i 1285 que podria constituir l’inici de la construcció del nou palau dels reis Jaume I i Pere III el Gran,sota la direcció del jueu Vives b. Yosefb. Vives. Un tercer grup pertanyent als anys 12861290, durant el regnat de Alfons el Liberal, que revelaria una aparent inactivitat edificatòria. En canvi els documents propis de l’etapa del rei Jaume II el Just, des de 1298 a 1321 arrepleguen nombroses notícies relatives a la intervenció en les obres d’esta residència règia de mestrescom el fuster Soriano de Molinaen l’ara ja “Regalis sive palatii”. Quant al quint i últim bloc este correspondria als volums de la Batlia General del Regne de València, inclosa en la subsecció del Mestre Racional, Secció del Real Patrimoni de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, les quals referències al palau reial valencià s’escalonen entre 1351 i 1384 dins del regnat de Pere IV el del Punyalet, moment en què s’escometen obres de verdadera importància com l’excavació de la “mota del Vall” en 1360 i després de les destruccions de la guerra amb Castella, la consignació econòmica en 1364 imprescindible per a poder tancar els seus destruïts portals.

es primeres aproximacions a la documentació històrica relativa al Palau del Real de València van començar necessàriament a partir de la base inicial proporcionada per les referències impreses, procedents tant de la bibliografia relacionada amb la història d’aquest emblemàtic monument, especialmentles publicacions del pare Luis Fullana(1871-1948) o articles genèrics sobre la ceràmica valenciana, notes per al seu estudi medieval, del canonge José Sanchis Sivera (1867-1937), com dels Catàlegs documentals ben coneguts de E. Martínez Ferrando o R. Gallofré. En canvi les posteriors recerques de noves referències documentals dels segles XIII i XIV es van dur a termeper mitjà de la utilització dels índexs posats a disposició dels investigadors de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (A.C.A), fonamentalment els del Mestre Racional, els Registres de Cancelleria, Cartes Reials de Jaume II i Pere IV el Cerimoniós, amb resultats escassament satisfactoris, a causa de l’insuficient grau d’indexació d’aquestes sèries i a la pròpia antiguitat dels índexs com el de J. Llaris, compilat cap a l’any 1700, la qual cosa li confereix lògicament un grau d’operativitat fins a un cert punt limitada. De totes maneres la documentació coneguda dels primers anys de la vida del “Regalis regii Valencie” ha permés gràcies a investigacions com les de l’arqueòleg medievalista Josep Torró

Per la seua banda les importants remodelacions arquitectòniques de l’època de Alfons V el Magnànim, están prou documentades en els llibres del Mestre Racional de l’Arxiu del Regne de València (A.R.V, MR, 9.133 a 9.159 i 9.202 a 9.237), entre altres sèries del mateix, ben estudiades per Ferran Esquilache. A més a més per a les reformes de finals de l’època foral d´aquesta noble mansió, és profitosa la consulta dels lligalls del Consell Suprem d’Aragó (ACA), que testimonien obres de restauració com ara les d’una de les capelles del palau en 1642 o les de l’escala del Real en 1645. Mentres que per als anys immediats a la seua demolició en 1810, tampoc convéoblidar la

quasi desconeguda documentació de la Batlia General del Regne de València custodiada en l’Archivo del Palacio Real de Madrid (APRM), recopilada per A. Mut Calafell (1980) i que entre moltes altres notícies conserva precisament una consulta de 1804 sobre el lloc on han de guardar-se els plànols del Palau Reial de València alçats en 1802 per Manuel Cavallero, Ingeniero Comandante de la Plaza de Cartagena, rescatats de l’oblit fa més d’una dècada (2004) pel professor Josep Vicent Boira en l’Arxiu de Louis-Gabriel Suchet (París), dins de la secció d’Arxius Personals (AP) del Centre Historique des Archives Nationales (CHAN) de França.

Planta del conjunt del Palau del Real cap al segle XVI. Topografia Española. Biblioteca Nacional.

Les excavacions arqueològiques LES EXCAVACIONS DE SALVAMENT (1986-1989) J. V. LERMA ALEGRÍA

ls treballs de salvament arqueològic motivats per la construcció del Col·lector Nord al setembre de 1986 van permetre definir una sèrie d’estructures arquitectòniques corresponents fonamentalment a la fatxada oriental del denominat “Real Nou”, edifici representat més cap a l’Oest en el plànol del segle díhuit de l’arquitecte Vicente Gascó i a una xicoteta part del “Real Vell” situat cap a l’Est, en bona part identificables amb dependències d’aquest palau conegudes anteriorment a través de la documentació d’arxiu. Així enl’extrem meridional del primer es va detectar el basament de carreus d’una torre, probablement la dels “Àngels”, en l’interior de la qual, cobert amb grans taulells bescuitats, es localitzaven els “Cuartos de los criados”. Prosseguint en direcció Nord, es va localitzar una escala, també de “pedra picada” que facilitava l’accés al seu interior. Més enllà va aparéixer una habitació amb passos oberts tant a l’exterior com a l’interior i davall el paviment desaparegut de la qual va poder observar-se el pas d’un important canal hidràulic voltat. La contigua a esta va revelar quatre vans flanquejats per columnes cilíndriques de marbre blanc

Sala central del pòrtic de la “Casa del Marbres”, amb les restes d’una font interior mudèjar.

Escala gòtica de “pedra picada” en la fatxada oriental del “Real Nou”. 17

Panell d’algepseria parietal, decorada amb llaç de huit i palmetes, obra d’alarifes mudèjars. Segle XIV. (Dibuix Pilar Mas). Vista aèria de la part occidental de l’antiga capella del “Real Vell” i el gran paviment de rajoles d’espiga de la fatxada principal del Palau del Real.

de Macael, pròximes als 20 centímetres de diàmetre, que en alguns casos es conservaven in situ i amb bases igualment marmòries. Dos d’elles estaven decorades amb motius vegetals i geomètrics adscribibles directament als tallers califals de Madinat al-Zahra’. En relació amb tot això cal ressenyar, quant a l’ornamentació d’aquests recintes, la seua ambientació estilísticament mudèjar sobreposa-

da a uns murs de clars carreus gòtics, amb nombroses marques de pedrapiquers. Els llindars van mostrar igualment la utilització de lloses de marbre amb pollegueres buidades per als eixos de les portes. Completant este ambient decoratiu islamitzant, també es va descobrir un enderroc d’algepseries amb llaceries geomètriques i palmetes, ubicat en la següent sala on el plànol de Gascómarca que es trobava a l’Arxiu del Regne, confor-

mant un pòrtic central, a manera d’eix de simetria de tota la fatxada oriental del cos del Real que roman davall l’actual“Muntanyeta d´Elío”, la traça geomètrica de la qual sembla insòlitament inspirada en antics models àulics com el “Saló d’Abd al-Rahman III” en Madinat al-Zahra’ o en la residència taifa de l’Aljafería de Saragossa i que amb tota seguretat correspondrien a les estades de la nomenada com “Casa dels Marbres”, d’acord amb l’opinió de la doctora M. Gómez-Ferrer, susceptible de relacionar-se segons els estudis de F. Iborraamb les intervencions arquitectòniques del rei Jaume II, en con-

sonància amb els models arquitectònics imperants coetanis. Més enllà de l’esmentada “Casa dels Marbres”, va poder delimitar-se el departament que en els plànols del segle XVIII corresponia a la “Habitación del Hornero”, clarament annexa a la sala del forn de coure pa, que hi haviaabastit històricament “lo bescuit” de les galeres reials des de Alfons V el Magnànim. En la part posterior, delimitada per la séquia de Mestalla, es localitzen finalment tant un espai descobert o “luna”, com les tardanes habitacions “del Hortelano”. Quant a les estructures constructives del “Real Vell”, únicament van poder reconéixer-se la nomenada “Torre del Reloj”, aparellada en la seua base amb grans carreus de pedra calcària blavosa, clarament recognoscible en el gravat de la coneguda “Naumachia” (1755) de Carlos Francia per estar coronat amb un “chapitel” cobert de teules, semblant als de les conegudes Torres borbòniques de San Jaime i San Felipede l’Albereda, i una xicoteta porció de la “Capilla Antigua”, una de les dos esglésies que albergava el Real valencià, havent resultat Detall de la fatxada principal del Palau del Real de València, destruïdes sense cap cautela en la Naumachia de Carlos de Francia. Gravat de 1755. 19

arqueològica la resta de les seues estades després del enderrocament a partir de 1968 de les instal·lacions de la vella Fira Mostrari de València i l’inici de les obres de les quatre plantes de soterrani de l’edifici “Jardins del Real” dels arquitectes Ángel Valdés y Juan Aguiló, previst inicialment com un especulatiu projecte urbanístic d’hotel Meliá de cinc estreles,autoritzades en la comissió permanent municipal de 6 d’abril de 1979, en les raneres finals del mandat de l’últim alcalde franquista de València Miguel Ramón Izquierdo i dies després de les primeres eleccions d’ajuntaments democràtics de la Transició. La referida capella antiga, originàriament davall l’advocació medieval de Santa Maria i els Sants Joans, encara observable en els plànols de Manuel Cavallero de 1802 custodiats en l’arxiu Suchet, era de planta rectangular d’uns sis metres d’amplària per nou d’altura i coberta de fusta, sobre arcs diafragmàtics sostinguts per columnes laterals, tal com mostraria suposadament una miniatura prou versemblant de cap a 1440 del Llibre d’Hores d’Alfons el Magnànim, obra de Lleonard Crespí (British Library, fol. 312r), prou semblant, per cert, a la Capella de Santa Águeda del Palau Reial Major de Barcelona.

Miniatura del Llibre d’Hores de Alfons V el Magnànim, British Library, fol. 14v.

Miniatura del Llibre de les Hores de Alfons V el Magnànim, amb la gran porta adovellada del Palau Reial, flanquejada per torres. British Library, fol. 106r 20

LA POLÈMICA J. V. LERMA ALEGRÍA

l’Ajuntament i la Conselleria de Cultura, redactades per l’arquitecte conservador Rafael Soler Verdú. Projecte de protecció de les ruïnes del Real, que finalment va compatibilitzar en el dit any la tècnicament complexa construcció en túnel passant del col·lector nord de la ciutat, amb la preservació íntegra de les mateixes baix capes d e sorres i àrids reversibles i la reposició definitiva de l’asfalt del transitat carrer General Elío, en la superfície de la qual es va dibuixar la planta del desaparegut palau

El redescobriment de les ruïnes del Palau Reial ocasionat accidentalment pels moviments de terres previs a la construcció del Col·lector Nord al seu pas pel carrer General Elío al setembre de 1986, va desencadenar tot un paroxisme mediàtic abanderat pel periòdic degà de la premsa valenciana Las Provincias i la seua llavors directora María Consuelo Reyna, encaminat a instrumentalitzar després de la identitària “Batalla de València” (1976-81) la troballa arqueològica de les ruïnes del mateix en tot un símbol polític del “blaverisme” anticatalaniste rampant, amb l’objectiu evident de fustigar al llavors alcalde socialista Ricard Pérez Casado i en última instància intentar alçar a l’alcaldia del Cap i Casal al líder de Unión Valenciana Vicente González Lizondo. Conflicte ciutadà artificiós que, al marge del caos circulatori sobrevingut, va cursar entre els anys 1986 i 1989 per un costat davall el format d’una baralla periodística local que va generar autèntics rius de tinta en forma d’editorials, articles, humor gràfic de gra gros i opinions d’experts de tota mena, encara objecte d’estudi en les facultats de periodisme i per un altre pels canals politic-judicials originats pel recurs davant de la Sala Segunda del Contencioso-Administrativo del Centro Democrático y Social (CDS) de l’advocat Manuel de l’Hierro, que decretá la suspensió cautelar de la proposta municipal de “tapar conservant”, que van bloquejar fins a 1989 les solucions patrimonials adoptades per

Titular del periòdic Las Provincias de l’any 1986, amb declaracions del líder d’Unió Valenciana V. González Lizondo, contràries a la solució municipal de “cobrir conservant”. 21

LAS EXCAVACIONES DEL AÑO 2009 JOSEFA PASCUAL PACHECO

aparéixer el grafiti d’un vaixell en prou mal estat de conservació. La porta original d’accés al Real Nou es localitza en l’extrem Est de la fatxada, junt amb l’anomenada torre dels Àngels, que va ser excavada només parcialment. El portal tenia un ample entre els muntants de 3,50 m. i donava pas a un vestíbul, que en època moderna, es va pavimentar amb una grossa capa de graves compactades i on s’apreciaven els solcs que van deixar les empremtes de les carrilades en l’entrada del pati. Cal dir que este paviment seria l’existent en el moment del derrocament del Real, i que en alguns punts es va poder comprovar l’existència de diversos nivells de sòls més antics que van quedar sense excavar. Cap a les dècades de 1350 i 1360 es va realitzar la construcció d’un cos a manera de torre avançada a la fatxada i paral·lel a la torre dels Àngels. Esta reforma pareix formar part del programa de fortificació del palau que escomet el reiPere el Cerimoniós amb motiu de l’anomenada “Guerra de los Dos Pedros”. Esta construcció correspon al nomenat “Cuerpo de Guardia del Sargento” grafiat en els plànols de Manuel Cavallero i que anteriorment era conegut com a “Torre de los Pajes”. L’estructura estava formada per dos murs més curts i un altre més llarg paral·lel a la fatxada de més de 1,60 m. d’ample, que conformaven un recinte rectangular que s’ha interpretat com una segona torre que flanquejava l’accés al palau. En l’altre extrem W de la fatxada descober-

Entre els mesos de Maig i Desembre de 2009 es va dur a terme, per part de la Delegació de Cultura de´l’Ajuntament de València, el Projecte denominat “Obres per a la recuperació del Palau Reial de València”, amb càrrec al Fondo Estatal de Inversión Local. L’obra comprenia treballs coordinats d’excavació arqueològica, restauració, conservació de l’edifici, incloent-hi també part de museïtzació i posada en valor de les restes trobades. La intervenció es va realitzar íntegrament dins del jardí de Vivers i pretenia traure a la llum la fatxada principal que dóna al riu d’este emblemàtic edifici. Es va obrir un front de 64 m. de longitud als peus de la coneguda com muntanyeta del General Elío, i prompte van començar a aparéixer els primers murs i estructures que configuraven el front meridional del conegut com Real Nou, edifici de majors dimensions situat a occident del nucli primigeni conegut com Real Vell. Les restes més antigues localitzades pertanyen a la séquia d’Algirós que discorria paral·lela al riu i que va haver de ser desviada cap a finals del segle XIII, quan es van iniciar les primeres obres del nou edifici. La fatxada està formada per un gros mur de formigó de 1,45 m. d’ample, combinat en alguns trams amb filades de carreus disposades en 2 files a llarg, seguides d’una altra a través. Alguns conserven la marca dels pedrapiquers que els van tallar i, sobre un lluït, va 22

Inici dels treballs arqueològics. Campanya 2009.

Labors de consolidació murària de les ruïnes del Palau Reial (2009).

Detall del mur de carreus i encofrats de la fatxada principal del Palau Reial.

Detall de la “Torre de los Pajes” (1350-1360). 23

ta, es va documentar bàsicament el tram de mur corresponent a les dependències que donen al pati de la Reina que comprenia des de la torre del cantó, coneguda amb este mateix nom o també com a “torre Quemada”, i el mur principal que s’unia al que venia des de les dependències del Rei. La torre de la Reina estava configurada per un cos avançat en forma de “L” format per murs d’encofrat de formigó ric en calç, graves, còdols i blocs, amb carreus de pedra de “Godella” en els cantons. Tenen un ample que oscil·la entre 135-138 cm (1,5 vares valencianes) i es conserven quatre caixes d’encofrat superposades de 108-110 cm d’alçada cada una, la inferior de les quals descansa sobre una banqueta de pedres i morter. La cronologia d’esta construcció es va poder establir en el primer quart del segle XIV, d’acord amb els materials ceràmics recuperats, i per tant posterior cronològicament al cos format per les

Carreus amb marques de pedrapiquer (Dibuix Pilar Mas).

Grafit incís sobre lluït parietal, amb representació d’un baixell (Dibuix Pilar Mas). 24

dependències del Rei. Per darrere de la fatxada es van excavar dos dependències que en els plànols de Cavallero de 1802 es correspondrien amb una zona d’emmagatzematge (celler), però que en el disseny original de l’edifici medieval formarien part de les estades de la Reina anteriors al pati secundari.

EL REAL COM A EDIFICI FORTIFICAT. El Vall defensiu. La imatge més coneguda del Palau Reial la tenim principalment a partir d’època Moderna a través de les distintes representacions de l’edifici, des del Plànol de Mancelli passant pel de Winjaerde, els diferents gravats i dibuixos existents, així com els plànols de Manuel Cavallero depositats en l’arxiu de París, que ens donen una idea prou aproximada de l’aspecte del Real abans del seu enderrocament. Potser l’aspecte més nou de les excavacions de l’any 2009ha sigut donar-nos una visió del conjunt palatí del Real Nou (almenys de la seua fatxada sud) en època medieval, la qual era desconeguda fins que es va realitzar la intervenció arqueològica i que té un marcat tarannà defensiu, que va anar perdent al llarg dels segles posteriors. L’element més significatiu és la construcció d’un gran vall davanter per a millorar la defensa de l’entrada principal junt amb la Torre dels Àngels, i “la Torre de los Pajes”. Cronològicament esta construcció se sitúa en l’episodi de la guerra entre la Corona Aragonesa i la Castellana, coneguda com la “Gue-

Detall de la Torre de la Reina. Primera mitat del segle XIV.

Reconstrucció virtual d’un detall de la fatxada del Palau Reial, amb el vall defensiu de l’anys 1358, inundat amb aigües de la séquia de Mestalla. 25

(mestre d’obra). D’altra banda, cal comentar el gran paregut en la tècnica i execució de l’escarpa de carreus del Real i la del vall de les Torres de Serrans, estes últimes cronològicament posteriors (1389). Potser se dega al fet que Pere Balaguer, mestre d’obres del Portal de Serrans, va estar amb anterioritat (c. 1382) treballant Al Palau Reial com pedrapiquer davall les ordes de Joan Franch, motiu pel qual va haver de conéixer de primera mà el dit vall del Real. Es tracta d’una rasa excavada en el terreny, el talús exterior del qual o escarpa presenta un forro fet amb aparell de carreus de pedra de Godella, col·locats a llarg i travats amb morter de calç i juntes encintades. En el punt millor conservat, l’obra de carreu aconseguia

Escarpa de carreus del vall del Palau Reial.

rra de los dos Pedros” (1356-1369). Paral·lelament s’està procedint a l’alçament d’una nova muralla que protegisca la ciutat davant de l’atac de les tropes castellanes. El Palau Reial, situat extramurs al nord del llit del Túria, eraper tant un edifici desprotegit i fràgil en este moment i objectiu clar dels atacs de guerra. Potser per això, es va dur a terme el reforç de la fatxada principal per mitjà de la construcció del vall davanter, fet que arreplega ladocumentació escrita en una disposició real, en la que s’ordena al Consell de la ciutat “vallejar el reyal del Senyor Rei” entre els anys de 1356 i 1358. No sabem de ciència certa qui va treballar en la construcció del vall del Palau Reial, però és molt possible que foren els mateixos personatges que en eixe moment estaven fortificant la ciutat, les obres de la qual en 1356 estaven a càrrec del pedrapiquer Jaume Cubells (piquer) i del mestre obrer Guillem Nebot

Capitell gòtic de fulles rígides amb àbac, llaurat en “pedra de Girona”. Segles XIV-XV. 26

els 2,20 m. d’alçat amb 9 filades de pedra superposades. No es va poder excavar en la seua totalitat ni en profunditat ni en amplitud, però s’ha calculat que tindria entre 10 i 12 metres d’ample, estaria proveït d’escarpa i possiblement contraescarpa, a més d’un pont que donaria accés a l’entrada principal. La profunditat a què es va poder arribar sobrepassava els 4 metres i, en este punt, la base estava formada per terra argilosa molt compacta i amb còdols, potser pertanyent a la pròpia terrassa del riu Túria. És molt factible que el vall fora anegable i en el seu origen es trobara inundat, fet facilitat per la proximitat de la séquia que donava servei al Palau així com, als horts i jardins circumdants. Aquest vall es va trobar en l’excavació reblit per terra i runes en la seua totalitat i, segons pareix, va quedar inutilitzat en un moment relativament pronte, calculant-se que va tindre una funcionalitat defensiva de menys de 75 anys. Així, a mitjan segle XV, es va decidir abandonar el seu ús inicial, almenys davant de la fatxada principal, perquè la guerra amb Castella havia acabat i la neteja i manteniment del mateix resultava molt costós. Es va produir l’espoli dels carreus de l’escarpa i el buit se va anar omplint amb terres i materials procedents de reformes internes, per la qual cosa este element defensiu prompte va quedar reblit i en l’oblit.

Cimaci d’arcuació gòtica, amb escut reial, flanquejada per rosetes. Segles XIV-XV.

EL REAL EN ÈPOCA MODERNA Les dades de l’excavació. En el segle XVII es pot documentar una de les reformes importants que es van dur a terme en la fatxada principal del Real Nou i que van canviar en gran manera l’aspecte d’edifici fortificat que havia tingut en època medieval. Així, en 1637 s’inicien les obres de l’anomenada “Galeria Nova”, que substituiria a l’anterior de fusta. Els treballs van ser dirigits per Jerónimo Vilanova i van consistir en la construcció d’un pòrtic avançat a la fatxada, que configurava un nou front més uniforme, a la mateixa altura i sense amagatalls. Es van edificar 6 arcades recolzades en cinc potents

pilars rectangulars que, en els seus extrems, es van adossar directament a les torres de la Reina i dels Àngels. En l’excavació arqueològica es van documentar els fonaments d’aquests pilars, així com diverses canalitzacions i desaigües pertanyents a este moment. Les bases dels pilars eren uns potents daus realitzats per mitjà de la tècnica d’abocar el morter directament en la rasa, sense encofrar, la qual cosa els donava un acabat poc uniforme. Es disposen a intervals regulars paral·lels a la línia de fatxada i mesuraven 2,50 m. de llarg per 1,60 m. d’ample, aconseguint una profunditat de 2,40 m. La part aèria dels pilars es va construir amb rajoles que havien desaparegut en la seua totalitat, quedant únicament la seua empremta en alguna de les fonamentacions descrites. Una altra reforma que s’escomet en este moment és l’obertura d’una porta secundària en la fatxada per a comunicar directament amb el pati més xicotet de l’edifici, el nomenat pati de la Reina. Fins a este moment només existia un accés a l’edifici a través del portal principal o portal Nou, situat junt amb la torre dels Àngels. S’obrí doncs un pas de 3 metres de llum, protegit en la part baixa per guardacantons o “pedres carretals” que reduïen l’ample de la porta fins als 2,20 m. Estaven formats per carreus tallats en forma de segment de cercle, “miges taronges” com es denominen en la documentació, disposats amb la part circular cara vista. Des d’este accés es donava pas a una estada que feia les funcions de vestíbul que es va

pavimentar amb còdols per a l’accés dels carruatges i que estava recorregut per una canalització de desguàs que abocava les aigües cap a l’esplanada exterior del palau. Estava construït amb rajoles i tenia una coberta de lloses de pedra situades a la mateixa cota que el paviment de pedres codises. També s’obriria en este moment un accés a la “Torre Quemada” o de la Reina que fins ara no tenia accés directe des de l’exterior. Molt probablement d’estos moments siga també la instal·lació de gàrgoles o canalons en forma de canó per a evacuar l’aigua de pluja de les terrasses, almenys és el que podria desprendre’s de les notícies sobre les obres que es van realitzar en la torre de la Reina en 1683, en que es van haver de canviar els terrats. Estes peces van aparéixer en les runes de enderrocament del palau en el segle XIX. D’altra banda, aquest tipus de gàrgoles, presents en altres edificis del segle XVII-XVIII com la torre campanar de Santa Caterina, pareixen reconéixer-se en algunes representacions del palau, com la “Vista del Palacio Real de Valencia” del Círculo Recreativo Militar de Valencia.

La destrucció del Palau Reial i el naixement del jardí de Vivers En el procés d’excavacions es va poder determinar clarament que l’embrió de l’actual muntanyeta d’Elío són una sèrie de bancals construïts amb pedres provinents del desmuntatge i espoli del Palau Reial. Així es van recuperar més d’un centenar de carreus reapro-

Detall de la fatxada principal del Palau Reial de València, en el que pot observar-se la “Galeria Nova” de 1637. Alçat de l’enginyer D. Manuel Cavallero(1802). Signatura 384 AP/281/15 (2). Fons Suchet, CHAN, Paris.

Fonaments dels pilars de la “Galeria Nova”.

Paviment de còdols de la porta secundària del Palau Reial oberta en 1637.

Representació del Palau del Real en el quadro“Processó per l’arribada del Crist del Rescat”, obra dels pintors Felipe Lorente i Isidro Tàpia (Segle XVIII). Col·lecció Particular.

altres dos secundaris, un cap a l’Est i un altre cap a l’Oest. El traçat d’estes sendes es fossilitzarà de manera que, sobre elles, s’alçaran nous accessos i escales, esta vegada construïdes amb rajoles i emmarcats per baranes que han configurat l’enjardinament de l’espai fins als nostres dies.

fitats, la majoria sense forma arquitectònica a excepció d’un interessant carreu decorat (permòdol) amb l’escut de la corona d’Aragó emmarcat per la figura d’un lleó a un costat i un dragó a l’altre. Aquests bancals posteriorment van ser enterrats per diverses capes de sorra procedent de riuades del Túria que arriben en alguns punts fins els 5 metres de potència. Sobre aquests nivells es durà a terme la reordenació del primer jardí, per a la qual cosa es construirà un camí en sentit nord-sud que discorria entre els dos monticles que conformaven les descrites muntanyetes d’Elío. A partir d’este camí central, derivaven 30

Emblemàtica imposta gòtica del Palau Reial, esculpida amb escut reial barrat, flanquejat per un lleó i un drac alat. Segles XIV-XV.

Senyalització de les estructures muràries descobertes en la intervenció arqueològica de l’any 2009, sobreposades en el plànol de Manuel Cavallero (1802). 31

Fragment escultòric de la finestra coronella gòtica. Segles XIV-XV.

Relleu de marbre califal (Segle X), reutilitzat en l’ornamentació mudèjar del Palau Reial de València.

La museïtzació del Palau Reial ESPERANZA COIG-O’DONNELL Y JORGE MORÍN DE PABLOS (COMO) va adequar la instal·lació elèctrica a les necessitats museogràfiques. Quant a la museografia triada es va adequar a allò que s’ha sol·licitat en els plecs del concurs: “una proyección, carteles explicativos de las excavaciones arqueológicas y los restos aparecidos, incluso realización de un vídeo con restituciones infográficas”. Cenyint-nos a estes indicacions, vam proposar una intervenció museogràfica que acomplira els criteris següents: unes estructures modernes, però simples de fàcil manteniment, i un muntatge modern i atraient que creara un espai atractiu ja que, a causa de la ubicació de l’excavació i a la seua cobertura mediàtica, l’expectació del públic seria alta. A l’hora d’adaptar els continguts a l’espai i als recursos museogràfics es va proposar una divisió en tres grans blocs de continguts. En unprimer bloc, la informació relativa a la història del palau: fets rellevants, curiositats, etc. En un segon bloc, els continguts relatius a la seua estructura arquitectònica: les fases constructives, els distints àmbits, la seua funcionalitat, etc. Finalment, la informació relativa a esta última intervenció arqueològica: la metodologia desenrotllada, les noves dades i estructures trobades. Esta informació es repartiria en l’espai en les estructures següents: els relatius a la història del palau es distribuirien en quatre panells retroil·luminats adossats a les parets de l’edifici.

’empresa MRV ens va incloure durant l’any 2009 en l’equip que anava a encarregar-se de l’excavació i museïtzació del Palau Reial de València, situat en els Jardins de Vivers. A més, de musealizar el jaciment ens encarregarem d’aprofitar una xicoteta construcció pròxima per a convertir-la en un xicotet centre d’interpretació. El Centre d’Interpretació Es tractava d’una antiga construcció que s’usava com a magatzem pels responsables dels Jardins de Vivers, d’una sola planta i completament diàfana, d’aproximadament 36 m2. La seua xicoteta grandària resultava adequada per a la visita guiada de menuts grups que rebrien en este espai unes indicacions prèvies al recorregut de les restes arqueològiques. Necessitava una sèrie d’intervencions arquitectòniques per a la seua adequació a l’obertura al públic i es van realitzar procurant mantindre, tant en l’exterior com en l’interior, el seu aspecte i els seus elements originals. L’exterior es va netejar extraient el color original de la rajola, es va consolidar i va repintar. L’estructura del sostre es va restaurar reforçant el bigueram que es podia conservar i es va substituir el que es trobava en pitjor estat. A més d’açò, en l’interior es va restaurar la porta original, es van eliminar les estructures modernes, es va polir el sòl de formigó i, finalment, es 33

Projecte museogràfic. Centre d’Interpretació del Palau Reial. Jardins Municipals de Vivers.

La informació arquitectònica de l’edifici, així com la descripció de les excavacions dutes a terme, s’inclourien en un audiovisual de 8 minuts de duració. Per a este audiovisual s’elaboraria una infografia de l’edifici que ajudara a explicar l’estructura arquitectònica del Palau. D’aquesta manera, per als continguts més assequibles, es va utilitzar un grafisme de textes i imatges de gran format, i per als continguts a priori més àrids es va recórrer als recursos audiovisuals.

moment: un gran vall que recorria tota la fatxada que ajudava a la comprensió del conjunt i que, al mateix temps, li conferia una singularitat molt atractiva que calia aprofitar. Topografía: la topografia de l’entorn i del jaciment era complexa.Al sud existia una esplanada que desembocava en les restes que arribaven a tindre un desnivell de dos metres respecte al nivell del sòl, per a continuar fins a un talús que s’elevava fins a quatre metres respecte a este nivell. Esta situació havia de ser un aliat a l’hora de la museïtzació, de manera que permetera una lectura en alçat i una altra en planta del jaciment.

La visita al jaciment La museïtzació del Palau Reial de València partia d’uns condicionants complexes que s’havien de tindre en compte en tot moment per a assegurar l’èxit del projecte. Estos condicionants eren els següents:

Infraestructures: annex al jaciment es va dissenyar un centre d’interpretació, del que ja hem parlat, per tant la informació que es col·locara en el propi jaciment i la del centre havien d’estar en perfecta connexió de manera que no fóra repetitiva i es convertira en un complement a la visita. No obstant això, es va tindre en compte que la visita al jaciment no sempre es produiria en un moment posterior a la visita del centre. D’esta manera,a l’hora d’elaborar la informació del jaciment, esta havia de ser prou,per si mateixa, per a la comprensió de les restes. Analitzats els condicionants es va desenrotllar un projecte que dividia la visita al jaciment en dos blocs. Es comença la visita des del costat sud per a la comprensió de la fatxada del palau i es continua, ascendint per la part posterior del monticle, per a arribar a uns miradors

Ubicació: es tractava d’un jaciment urbà situat en un emplaçament simbòlic per a la ciutat. Este fet obligava a elaborar un pla que respectara al màxim la singularitat del lloc i a més acondicionar la zona per a una visita constant de públic de qualsevol tipus. Conservació de l’espai: les restes trobades constituïen bàsicament la fonamentació del palau, la qual cosa dificultava la seua comprensió per un públic no especialista i obligava a la utilització d’un esquema que facilitara el més possible la seua lectura. En el transcurs de l’excavació va sorgir una excepcionalitat en un element monumental i desconegut fins al

Senyalètica i panells didàctics del recinte musealizat de les ruïnes del Palau Reial de València. Muntanyetes d’Elio. València.

mirador. Com en els anteriors, es va col·locar un panell explicatiu en cada un d’ells informant sobre la planta de l’edifici, facilitant així la comprensió de les estructures que s’observen en altura.

des del que es podrà observar en planta el jaciment amb una visió aèria. En la part sud es van col·locar tres miradors amb un panell explicatiu en cadascun. Els mateixos aborden la història de l’edifici i els canvis en la seua fatxada al llarg del temps, contemplant les estructures en alçat. En la part nord, situada en el cim del tossal, es van aprofitar els camins del propi parc perquè cada un finalitzara en una xicoteta plaça36

Alfardó gòtic amb ornamentació de fulls de card. Segle XV.

FITXA TÈCNICA DE LA MUSEÏTZACIÓ ConceptE de l’exposició: Jorge Morín de Pablos i Esperanza de Coig-O’Donnell Magro (CoMo) Disseny Gràfic: Esperanza de Coig-O’Donnell Magro Redacció dels textes: Jorge Morín de Pablos Muntatge: Horche. Audiovisual: Nova Audiovisuales.

La recuperació de la memòria històrica del Regne de València ALBERT RIBERA I LACOMBA àmpliament consensuada, si és que, vist els precedents, açò és possible en el tema i lloc que tractem. Des del punt de vista estrictament arqueològic, inclús queda molt per fer per a conéixer les excavacions realitzades en 1986, 1989 i 2009. Mentres no s’hajen estudiat com cal, no ens pareix molt seriós plantejar noves intervencions, per molt mediàtica i atractiva que sone la idea de tornar a excavar allí. A un altre nivell, per part de l’administració, s’hauria de fer un esforç, certament menut, per a mantindre en condicions i promocionar el que queda d’este singular i emblemàtic edifici que durant més de 500 anys va ser la imatge més representativa de la ciutat i el regne de València.

a present obra ha permés, si més no, elaborar esta primera síntesi sobre les excavacions del palau, tant de les de 1986-89, tan notòries al seu dia, com de les de 2009, molt més recents però no menys oblidades. Precisament, la principal proposta de futur que ens suggereix l’aparició d’aquest llibre està en directa relació amb impedir que torne a caure en l’oblit el que fóra l’edifici més representatiu de la ciutat i el regne. Per a tal fi, proposaríem la urgent elaboració d’un Pla Director de les excavacions i el seu entorn amb la finalitat de recuperar definitivament la memòria històrica i arquitectònica d’este conjunt edilici. La forma en què es materialitzaria este objectiu hauria de ser objecte de debat i la solució hauria de ser

Vaixella de ceràmica valenciana del vell Molí del Real construït sobre la séquia de Mestalla (segona mitat del segle XIX). 38

Bibliografía ARCINIEGA, L. (2005-2006). “Construcciones, usos y visiones del Palacio del Real de Valencia bajo los Austrias”. Ars Longa, 14-14. pp. 129-164. Universitat de València. BOIRA MAIQUES, J.V.; ALGARRA PARDO, V.; ARCINIEGA GARCÍA et alii. (2006). El Palau Reial de València. Els plànols de Manuel Cavallero (1802). Ajuntament de València. GARCÍA MARSILLA, J.V. (1996-97). “El poder visible. Demanda y funciones del arte en la corte de Alfonso el Magnánimo”. Ars Longa, 7-8. pp. 33 – 47. Universitat de València. GÓMEZ FERRER, M. (2012). El Real de Valencia (1238-1810). Historia arquitectónica de un palacio .Institució Alfons el Magnànim. Diputació de València. IBORRA, F. (2013). “Corte y cortesanos: evolución tipológica residencial y ecos del palacio del monarca en el Reino de Valencia entre los siglos XIII y XV”. Anales de Historia del Arte, 23. Núm. Especial (II). Pp. 469-485. Universidad Complutense. LERMA, J.V.; BARCELÓ, C.: CRESSIER, P. (1988-1990). “Bases et chapitaux califaux inédits de Valence”. Cuadernos de Madinat al-Zahra, 2. Conjunto Arqueológico de Madinat al-Zahra.Pp. 29 – 54. Córdoba. MUT CALAFELL, A. (1980). Inventario de la documentación de la Bailía General del Reino de Valencia. Archivo del Palacio Real de Madrid. Ministerio de Cultura. RIU-BARRERA, E.; TORRA, A.; PASTOR, A. (1999). La capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona. Història i restauracions. Generalitat de Catalunya. Barcelona. SANCHIS SIVERA, J. (1926). “La cerámica valenciana. Notas para su estudio medieval”. Boletín de la Real Academia de la Historia, 88. pp. 638-661. ZARAGOZÁ CATALÁN, A.; IBORRA BERNARD, F. (2008). “Una aproximación a arquitecturas desaparecidas: el palacio Episcopal, el palacio de en Bou y la capilla del Real Viejo de Valencia”. En Jaime I: arquitectura año cero. Museu de Belles Arts de Castelló. València.