Llibret Na Jordana 2020

L’EXPLICACIÓ DE L’ESTAMPA

Per copsar tots els continguts d’esta publicació he volgut que la portada constituïra una versió a la valenciana que recordara aquells miracles seculars i presents en diversos indrets i cultures, segons els quals moltes imatges pintades o esculpides en talla de representacions marianes, divines o amb olor de santedat ploren llàgrimes per palesar actituds reprovables per part dels creients o per a advertirlos que en un avenir no massa llunyà es produiran fets catastròfics.

En el nostre cas la figuració fa clara referència a una fallera que prodigiosament plora “Aigua de València”.

La intenció és que la portada no esdevinga un pretext estètic o icònic, sinó que també copse la ironia i l’ànima pròpia de tot ninot. De fet, m’agrada pensar que funciona com a una altra escena més del monument, enriquint el guió de la falla amb un concepte sobreafegit, un “gag” més.

La composició és concisa i clara, càlida en el seu cromatisme i pretén funcionar com un cartell promocional, tot i apropant-se a aquella iconografia Pop pròpia dels anuncis de dècades passades.

Carlos Corredera

L’IMPULS O CANDIDATURA

L’INICI DE LA CAUSA

EDITA: Associació Cultural Fallera Na Jordana.

DISSENY PORTADA: Carlos Corredera.

COORDINACIÓ: Vicent Borrego Pitarch.

MAQUETACIÓ I DIRECCIÓ D’ART: Javier Valiente Gil.

EQUIP DE REALITZACIÓ: Pere Borrego Alcaide; Vicent Borrego Pitarch; Maria García Morán i Javier Valiente Gil.

TEXTOS: Laura Alarte de la Salud; Maria Alarte de la Salud; Maria Jesús Alcaide Sanz; Guillem Borrego Monforte; Carme Borrego Pitarch; Pere Borrego Pitarch; Vicent Borrego Pitarch; Ricard Català Gorgues; Marina Català Gorgues; Vicent Josep Escartí; Maria García Morán; Rebeca Henche Roig; Gil-Manuel Hernàndez i Martí; Miguel Hache; Jesús Huguet; Francesc Jesús i Maria Romero; Assumpció López Francés; Clara López Francés; Rafael López Francés; Enric Marzal Santafé; Dolors Menosi Aparisi; Empar Menosi Aparisi; Víctor Mínguez; Aitana Miralles López; Rafael Molina Moreno; Jèssica Miró Quinto; Manuel Muñoz; Màriam Ombuena; Francesc M. Pastor Baviera; Julià M. Pastor Ferrer; Josep Vicent Perales Ferràndiz; Teresa Sanchis Labiós; Rafael Solaz i Albert; Agnés Talaya Sánchez; Josep Manuel Tortosa Abella i Antoni Villena Romero.

EXPLICACIÓ CADAFALS: Josep Manuel Izquierdo (poetadelfoc)

AGRAÏMENTS: Rosa Alegre; Biblioteca Pública Municipal de Mislata; Adolfo González Vivas; Esther Martínez Berrocal; Jèssica Miró Quinto; Vicent Ortega Miralles; Miranda Pardo i Antoni Villena.

IL·LUSTRACIONS: Miquel Calatayud; Carlos Corredera; Miguel Hernández Agüelo; Marina Puche; Carles Rossaleny; José Soriano Izquierdo i Víctor Valero (Marc Martell).

ÍNDEX.

FONTS PICTÒRIQUES: Rosa Bonheur; William Adolphe Bouguearau; Agnolo Bronzino; Costus; Jaume De Scals i Aracil; John Henry Fusseli; Artemisia Gentileschi; Francisco de Goya; Frans Hals; Loyset Liedet; Mestre de Bedford; Mestre del Grifó; Quentin Massis; Pablo R. Picasso; José Segrelles; Tiziano Vecellio i Diego de Silva i Velázquez.

HOLLYWOOD GLAMOUR PORTRAITS: James Dean, Grace Kelly, Jerry Lewis i Anna Magnani.

FOTOGRAFIES: Pere Borrego Galindo; Pere Borrego Pitarch; Antonio Cortés; Enguídanos; Adolfo González Vivas; Maria García Moran; Manolo Guallart; Fotoestudio González; Francesc Jarque; Alejandro Lagarda; Josep Vicent Llopis García; Desam Pajares; Miranda Pardo; Héctor Portolés; Nunci Pérez; Alejandro Rico; Arxiu Pere i Carme Borrego Pitarch. Arxiu família

Jesús-Maria i Romero. Arxiu: Julià M. Pastor; Arxiu: Rafael Molina Moreno; Arxiu Falla Na Jordana; Arxiu: Víctor Mínguez; Arxiu: Rafael Solaz; Arxiu: Antoni

Villena; Arxiu: Jèssica Miró i Arxiu: Josep Daniel Alarte.

PUBLICITAT: Pere Borrego Pitarch i Julià M. Pastor Ferrer.

SUPERVISIÓ: Pere Borrego Pitarch.

DISTRIBUCIÓ: Associació Cultural Fallera Na Jordana. Carrer Salvador Giner; 9-Baix.

DIPÒSIT LEGAL: V-1155-2009.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana a la promoció del valencià.

NA JORDANA no assumix necessàriament les opinions dels autors i de les autores que han col·laborat en la present publicació.

1.2 .

L’INICI DE LA CAUSA (FASE PREJURÍDICA).

1.1. El preàmbul o portada.

1.2. L’explicació de l’estampa, per Carlos Corredera.

1.3. L’impuls o candidatura (Sponsors I Patrocinis), pàg. 1!

1.4. Testimonis preliminars (Sumari I Índex), pàg. 2-3!

POSTULACIÓ (FASE INFORMATIVA).

2.1. Salutació fervorosa, per P. Borrego, pàg. 4-5!

2.2. L’acta notarial o sinopsi del miracle, pàg. 6-9!

2.3. L’estímul d’un col·lectiu (Ariadna Ángeles Pérez, fallera major), pàg. 10-11!

EL JUDICI D’ORTODÒXIA O LA RECOPILACIÓ DELS FETS.

3.1. La Metralla del Carme. Futllet devot i pillet dels fallers de Na Jordana, pàg,12-25!

3.2. In memoriam a dues dames del teatre: E. Bermell i V. Fernàndez, pàg. 26-27!

L’ANÀLISI DEL FENOMEN PRODIGIÓS.

5.1. A la forja del miracle (Equip de realització), pàg. 34-35!

5.2. La glosa del prodigi (Explicació i relació), per J. M. Izquierdo & C. Corredera, pàg. 35-61!

7.1. Els miracles de Sant Vicent i els milacres de l’Associació vicentina de l’Altar del Carme, per V. Borrego & V. Valero, pàg. 72-81!

7.2. Les falles, la festa popular vicentina i l’Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme, per G-M. Hernàndez, pàg. 82-99!

7.3. Sant Vicent i els milacres, per V. J. Escartí, pàg. 100-105!

7.4. Els altars efímers del convent del Carme i les festes vicentines, per V. Mínguez, pàg. 106-115!

7.5. Tot i més al voltant dels milacres vicentins. El cas de l’Altar del Carme, per V. Borrego, pàg. 116- 133!

7.6. Amb huit n’és prou! Comentari crític i raonat del repertori dels milacres més populars de l’Altar del Carme, per V. Borrego, pàg.134-139!

7.6.1. La dona endimoniada, de M. Sánchez Navarrete, pag. 140-151!

7.6.2. L’últim sermó, d’E. Peris- Celda Puchades, pàg. 152-163!

POSITIO O FASE ROMANA.

4.1. El miracle d’una falla d’alta volada, per A. González Vivas, pàg. 28-29!

4.2. Els i les sol·licitants de la causa (COMISSIÓ EXECUTIVA, 2020), pàg.30-31!

4.3. El turment i l’èxtasi, per A. González Vivas, pàg.32!

4.4. Devoció per la causa jordanívola (Vips, Jordaners i Comissió d’honor), pàg.33!

LA SECCIÓ HISTÒRICA.

6.1. Miracles, llegendes i falles, per J.Huguet. pàg. 62-65!

6.2. Miracles pertot arreu, per R. Solaz, pàg. 66-71.

7.6.3. Detinte en l’aire!, de J.Peris Celda, pàg. 164-171!

7.6.4. Gaya, el mentider, d’E. Peris-Celda Puchades, pàg. 172-181!

7.6.5. El mocador, de J.Bernat i Baldoví, pàg.182-189!

7.6.6. La pau de Déu, de M.Sánchez Navarrete, pàg. 190-201!

7.6.7. Miraclet sense paraules, de J.Alarte Querol, pàg. 202-211!

7.6.8. La jueva d’Écija, de P.Delmonte Hurtado, pàg. 212-221!

7.7. Motilons, teloners, col·loquiers, graciosos, galants, espases i infants., per V. Borrego, pàg. 222-263!

7.8. Paradigmes i identitat de gènere femení, per A. Talaya Sánchez & V.Borrego, pàg. 264-307!

7.9. Rols vicentins, per R.Català, pàg.308-325!

7.10. Sant Vicent, el miraculós i les Falles, per M. Muñoz, pàg. 326-333

BEATIFICACIÓ: MANUAL

D’INSTRUCCIONS PER A GAUDIR D’UNA FALLETA INFANTIL.

8.1. El millor de cada casa (Comissió infantil), pàg.336!

8.2. Sofia Recio Pardo, fallera major infantil, pàg.337!

8.3. Aitana Miralles López, presidenta infantil, pàg. 338!

PROCÉS AL MIRACLE DELSMILACRES. NA JORDANA

8.4. Normes bàsiques per a un manual d’instruccions (Explicació i relació), per J. M. Izquierdo & M. Hache, pàg. 339-347!

8.5. Llar, dolça llar ( Proposta didàctica), pàg. 348-350!

8.6. Sonen sons que són casolans, per M. Hache, pàg. 351!

8.7. Un vestit tacat de fang, per T. Sanchis & M.Puche, pàq. 352-361!

SALUTACIÓ FERVOROSA

Estimats lectors i lectores:

De bell nou m’adrece a tots i totes vosaltres des de les pàgines preliminars del llibre amb què anualment les falleres i els fallers de NA JORDANA recopilem les activitats generades al llarg de l’exercici, per presentarvos no només els cadafals que enguany traurem al carrer, sinó també per posar a l’abast de tothom un fum de col·laboracions gràfiques o documentals que recullen estudis, opinions i la sempre creativa i particular visió que professionals de l’àmbit de la il·lustració, la investigació, la fotografia o la literatura tenen sobre aquells temes que hem fet servir com a eix de cohesió tant de les notres falles com de quantes iniciatives i actuacions hem mamprés al llarg de l’any. Na Jordana és una falla oberta i allò que la fa diferent és, tot just, la seua capacitat i predisposició per cohesionar diversos punts de mira i en este sentit, el nostre llibret, és un producte jordanívol cent per cent.

No hem volgut prescindir de l’habitual estructura dels continguts propis de les nostres publicacions, però sí que els hem aglutinat o agrupat seguint les diferents fases que ha de seguir qualsevol fet prodigiós, perquè aquest siga oficialment considerat un miracle.

Les Falles tenen molt de miraculós o de prodigiós –per a qui siga més agnòstic- Així ho vam fer palés en l’apropòsit que serví de preàmbul a la imposició de banda de la nostra fallera major. Agombolar voluntats, esforços, inquietuds, interessos i lluitar contra les adversitats amb l’únic objectiu de fer festa i plantar falla no és tasca senzilla. El llegendari apòcrif valencià va encunyar la creença que fins el pare Vicent Ferrer, el més popular i miraculós dels nostres taumaturgs, acabà per expolsar-se les espardenyes en acomiadarse de València davant la manca de capacitat del nostre poble per a posar-se d’acord. I les falleres i fallers discrepem, disentim, s’encrespem, però mai pleguem les veles.

I tot just en este llibre la representació dels milacres, té un pes considerable per diverses raons: perquè en parlar de miracles circumscrits a la Comunitat Valenciana sant Vicent esdevé top; perquè les Falles i la festa vicentina són força afins; perquè en les representacions de teatre popular vicentí trobem el germen del teatre infantil associat al món faller; perquè la tipificació d’actituds a redimir dels textos relacionats amb els prodigis obrats pel frare reproduïx vicis susceptibles de ser past de les

flames i perquè la seua representació contribuïx a la forja d’una identitat territorial i de pertinença a un barri, tal i com ocorre amb les Falles.

Mario Gual en la falla gran recrea alhora la mística i crítica proposta dissenyada per Carlos Corredera que veureu plantada a la plaça del Portal Nou i que en esta publicació podeu assaborir escena a escena. Un projecte que hem dossificat per no desvetlar el misteri que sol envoltar un Miracle!

Alhora Miguel H. fa un pas més enllà i dins del seu concepte de falla ens proposa un cadafal tan obert com Na Jordana, on els menuts i les menudes tenen molt a dir. Ell posa a l’abast de xiquetes i xiquets una escenografia i uns ninots perquè els infants imaginen quantes històries desitgen, perquè tracen un guió i a tal efecte els aporta un Manual de instruccions. Com a exemple d’allò que els convida a fer en el bloc infantil del llibret els aportem un relat breu que, partint d’alguns dels personatges de la falleta, una escriptora ha imaginat i una artista ha copsat per mitjà d’un dibuixet. Alhora una proposta didàctica els i les convida a reflexionar sobre la llar com a espai íntim de records ben personals.

Vull per tant, convidar-vos a llegir, a delectar-vos amb les imatges i els textos que molts i moltes col·laboradors i col·laboradores han elaborat expressament per a nosaltres i que ara posem al vostre abast. Tant si sou incondicionals lectors de literatura fallera, com si només en sou d’ocasionals desitge fer-vos partíceps d’un miracle. El miracle de fer créixer el baròmetre de lectura en valencià, perquè la crisi de la lectura és la crisi de la cultura i, en part, també de la llengua com a projectes vitals.

Bon profit i millors Falles!

PERE BORREGO PITARCH President FALLA NA JORDANA.

Adolfo González.

Un ESBÓS

LA GLOSA DEL PRODIGI

“There are only two ways to live your life. One is as though nothing is a miracle. The other is as though everything is a miracle.”

ALBERT EINSTEIN

“Només hi ha dues maneres de viure la vida. L’una és com si no res fóra miracle. L’altra és com si tot ho fos”.

ALBERT EINSTEIN

! Carlos Corredera: «La vertadera consciència». Escena de Miracle! Falla Na Jordana, 2020.

EMPAR BERMELL ROMAN

Veïna i obrera d’arrels i de forja dels senyals de la nostra identitat festiva. Companya d’il·lusions i somnis. Sòcia d’esforç i voluntarisme per superar temps adversos i plens de precarietats. Símbol d’una generació obligada a madurar sobtadament, a implicar-se en la vida social i festiva del seu barri, a lluitar contra l’especulació urbanística per tal que el Carme no desapareguera i a refer-se després de l’adversitat.

Fallera, esposa, mare i peça clau d’una colla de fallers. Partiquina d’apropòsits, forjats a colp de valencianisme, de revista o opereta i delers d’ostentació.

Fallera Major amb regnat amb epíleg de tragèdia per al barri i la ciutat. Emblema d’allò que el riu s’endugué i també del que mai no va poder-se emportar: la teua estima per Na Jordana, pel teatre i pel barri que et va veure nàixer i créixer.

Gràcies per compartir, per fer-nos sempre un raconet al teu cor ple de melangia i de Festa, per recolzar-nos per vida, per seguir-nos i per palesar que ser part de Na Jordana és una aptitud de fet, més que de cens o de dret.

1952-1956: Cort d’honor;

1957: Fallera major;

1958-1962: Cort d’Honor.

Fins sempre Amparín, gràcies per “enlluernarnos”, hui els fallers i les falleres de Na Jordana en recordar-te “baix ‘l’esmeralda’ del taronger, cobrim ben tristos nostres quefers...”

GLOSA A DUES DAMES DE NA JORDANA

MARIA VICTÒRIA FERNÀNDEZ BERNALTE

(1940-2019)

Vincles personals de caire afectiu et conduïren a Na Jordana i aviat te’ns vas mostrar tal com eres: desimbolta, espontània, aguda, enginyosa i creativa. Els huitantes eren teus i també de Na Jordana i et bolcares en el teatre i les falles. Et recordem ensobrant publicitat en les campanyes de venda de loteria contra reemborsament, sempre de forma divertida i cantant junt a la resta els èxits de la moguda; imitant amb ironia un fum de personatges populars; pintant un exèrcit de panderoles per caracteritzar-les a l’ús tradicional en la primera falla amb guió original de Na Jordana (S.M. La Festa), dissenyant el vestuari de Com? i, sobretot, al damunt de l’escena. Vas aportar a Na JordanaTeatre aquell contrapunt còmic que tant trobava a faltar i aviat esdevingueres la dona del gavinet al pit de Woody Allen; el retrat més esperpèntic de la usura que Brecht podria concebre en Balada per a una coronació i també el condiment necessari per a adobar de somriures les més compromeses propostes escèniques d’Alarte, bé com a Sota dels Ors i hàbil tresorera del Meravellós País de la Baralla en El tapet; com a Plutó en la teua pròpia presentació com a fallera major de Na Jordana; fent d’stripper i despullant-te en escena com a arròs bomba d’una suculenta paella cuinada entre bambolines o encarnant De Mentiroles una descarada Tia Maria.

1979- 1985: Cort d’honor.

1986: Fallera major.

1987-1992: Cort d’honor.

T’enyorem Viqui, malgrat que feia temps que no et veiem. T’enyorem com a emblema d’una festa, d’una falla i d’un any i també com a peça clau en la nostra dilatada trajectòria escènica.

! Fotograma del film Milagro en Milán. (Itàlia. Vittorio De Sica, 1951).

DE LA CAUSA MIRACULOSA

COMISSIÓ EXECUTIVA NA JORDANA, 2020

BEGONYA ADÀNEZ PÉREZ (vocal), Ma. DOLORS ALCAIDE ALCAYDE (vocal), Ma.

JESÚS ALCAIDE SANZ (delegada de protocol), RICARD ANDREU MARTÍNEZ (vocal), Ma.

LOURDES ANDREU SEMPERE (vocal juvenil), ENRIC ÀNGELES IBORRA (vicepresident),

EVA ATIENZA ASENSI (vicedelegada cultura i biblioteca), DOLORS ATIENZA ASENSI (vicepresidenta), CARLES BARONA BAYARRI (vicedelegat festeigs i seu social), PAU

BARONA BAYARRI (vicedelegat equip sonorització/actes règim intern), CÈSAR M. BARONA

SANCHIS (secretari), EMÍLIA BARRACHINA PASTOR (vocal), ALBA BARRIOPEDRO DE LA HOZ (vocal), ARANTXA BARTUAL JIMÉNEZ (vocal), VERÒNICA BARTUAL JIMÉNEZ (vocal), FRANCESC BARTUAL VALLS (vocal), RUPERT BLASCO CASTAÑER (vocal), LOLA BONET LÓPEZ (vocal), PERE BORREGO ALCAIDE (vicesecretari), CARME

BORREGO PITARCH (vicepresidenta), PERE BORREGO PITARCH (president), VICENT

BORREGO PITARCH (vicepresident), EMPAR BORREGO RICO (vocal), FRANCESC

XAVIER CABALLER TARAZONA (vocal), JOSEP ANTONI CARREÑO MORAL (delegat seu social), ANDREU CASES CLIMENT (vocal), ANDREU CASES ROS (delegat loteries), JOSEP VICENT CASTELL BRUNET (vocal), JOSEP VICENT CASTELLÓ MARTÍNEZ

(vicedelegat recursos econòmics)), MARTA CASTILLO MORCILLO (vocal), ANNA CHIVA BLAY (vocal), LOLA DE LOS SANTOS CAMPOS (vocal), VICENT ESTEVE CUELLO (delegat seu social), ALEXANDRE FERNÁNDEZ TEJADA (vocal), OLGA FULLANA SAMPER (vocal), Ma. JOSEP GALLEGO LÓPEZ (delegada Agrupació Falles del Carme i vicedelegada de cultura i biblioteca), IRENE GANAU CASTELLÓ (vocal), JULIÀ GARCÍA

LLORENS (vocal), MARIA GARCÍA MORÁN (delegada xarxes socials), BLANCA GARCÍA SALA (vocal), JESÚS GARRIDO ALCORISA (vocal), MARIA GONZÁLEZ DE LOS SANTOS (vocal), EMILI GONZÁLEZ VIOSCA (vocal), Ma. DESEMPARATS GOSALBO

JULIAN (vocal), VORO GUZMAN GUASP (vicedelegat mitjans de captació setmana Fallera), IRIS HERNANDIS PÉREZ (vocal), ALEXANDRE IBÀÑEZ LLOPIS (vocal), JONATHAN LARA MAÑOGIL (vocal),TONI LINARES GONZÁLEZ (vicedelegat seu social), Ma. EMPAR LÓPEZ BALLESTEROS (vocal), Ma. PILAR LÓPEZ DURÓ (vicedelegada comissió infantil), SALUT LÓPEZ DURÓ (vicedelegada comissió infantil), CARME LLOPIS BORREGO (vicedelegada festeigs), JOSEP VICENT LLOPIS BORREGO (vocal), NÚRIA LLOPIS BORREGO (delegada mitjans comunicació), JOSEP VICENT LLOPIS GARCÍA (vicepresident), LUCÍA LLORENS ORTS (vocal), RAMON JOSEP LLORENS TORRÓ

(vicepresident), ROSARI MARES MARTÍN (vocal), JOAN JOSEP MARTÍNEZ DURÁ (delegat pàgina web), CRISTINA MARTÍNEZ URBEA (vocal), ELENA MATAS LÓPEZ (vocal), REBECA MERENCIANO TORNERO (vocal), BEATRIU MILLER JIMÉNEZ (vocal), BEGONYA MILLER JIMÉNEZ (vocal), MERY MONFORTE PENA (vocal), ALEXANDRE MONTERO MORA (vocal), XAVIER MONTERO MORA (vocal), JOAN ALBERT MONTERO SÁNCHEZ (vocal), FERNANDO MORA JIMÉNEZ (vocal), MONTSERRAT OLMOS FUSTE (vocal), DESAM PAJARES SORIANO (delegada comissió infantil i Agrupació Falles del Carme), LLÚCIA PALOMARES LUJÁN (vocal), MIRANDA PARDO DESCALZO (vocal), EMPAR PASTOR BAVIERA ( vicedelegada entitats financeres), JESÚS PASTOR BAVIERA (vocal), JULIÀ M. PASTOR FERRER (assessor de la presidència), ANNA MARIA PAULO FERNÀNDEZ (vocal), Ma. ÀNGELS PÉREZ CHULIÁ (vocal), NATÀLIA PÉREZ

GORDILLO (vocal), VERÒNICA PÉREZ PÉREZ (vocal), ADORACIÓ PÉREZ SÁNCHEZ (vocal), ENCARNACIÓ PÈREZ TORRES (vicepresidenta), MARISA PÉREZ TORRES (vocal), NÚRIA PORTOLÉS BOLTÀ (vocal), MÍRIAM PORTOLÉS ROMERO (vocal), DIANA

REY PAJARES (vocal), MARTA RICART PORTOLÉS (vocal), ALEXANDRE RICO PÉREZ (delegat biblioteca i Federació Falles Secció Especial-Joventut), Ma. CARME ROCHINA

MARTÍNEZ (vocal), ESTER ROMERO MIR (vocal), MARIVÍ SALA ARNAL (vicedelegada entitats financeres), MARIA SÁNCHEZ MARTÍNEZ (vocal), ESPERANÇA SÁNCHEZ

VALENCIANO (vocal), CONCEPCIÓ TARAZONA LOZANO (vocal), JÚLIA TÉBAR

ATIENZA (vocal), XAVIER VALIENTE GIL (delegat festeigs i Agrupació Falles del Carme),

SUSANNA VERA VILLANUEVA (vocal), ANTONI VILLENA ROMERO (vocal) i RICHARD

ZÚÑIGA (vocal).

DEVOCIÓ PER LA CAUSA JORDANERA

Manuel Alamar Cataluña; Vicent Aleixandre Lluch; Mar ta And reu Sempere; Vicent Atienza Ferrer; José Antonio Castillo Gimeno; Jesús

I. Català Gorgues; Emilio Clemente Pérez; Maria Josep Fernández García; Francesc García Parreño; Ricardo Mallol Olmos; Josep A. Muñoz Pomer; Ivan Navarro Casañ (MAHOU); Manuel Palomares

Pérez; Vicent Paulo Selvi; Francesc Pérez Alcalà; Marta Pérez Chulià; Elena Pérez Meszaros; Empar Royo (ASCENSORES CARBONELL); Maria José Sánchez Rueda i Antonio Valldecabres Castro.

Ferran Errando Oyonarte; Javier Laso Villar; Nieves López Duro; Carmen López Gutiérrez; Empar Lozano Barrachina; Maria Josep Sala Arnal i Victoria Tejero (MAVIMAR).

honor

Antonio Alfonso Sánchez; Julián Alarcón Jiménez; Maria Aparicio Ves; Dolores Campos Villalba; Salvador Gómez Arnau; María López Muñoz; Antonio Lorite Trapero; Conxa Martí Balaguer; Celedonio Martín Castaño; Aureli Martínez Estornell; Ximo Ortega Miralles, Francesc J. Pastor Baviera; Antonio Puchades Ygualde i Ismael Roger Martínez.

EQUIP

REALITZACIÓ

FALLA NA JORDANA 2020

LA GLOSA DEL PRODIGI

Enguany la falla és un repte prou estrany i agosarat, perquè proposa un concepte, que dubtes sempre ha portat, malgrat tindre molts adeptes.

Miracle! és nostre lema i potser semble oportú, doncs no deixa per sistema, indiferent a ningú… del cel o l´infern que crema.

Tal volta has viscut un cas que puga ser comparable, encara que siga escàs, un succés inesperable… pot deixar-te com el glaç.

Dels misteris i els adagis que són sobtats, sorprenents, dels miracles i presagis que no entens però són màgics, i augmenten la fe als creients.

Perquè miracles a diari si observes en voràs prou, viure ja és extraordinari, cada dia un regal nou… i el futur imaginari.

No et fan falta molts guardons, ser tu, ja és extraordinari, para´t i pensa uns segons, que és prudent ser ordinari, doncs tot puja i toca fons.

Si creus amb les utopies i amb eixe art de filigrana, gaudiràs policromies que et proposa NA JORDANA, plenes de llum i alegries.

L´àngel que estava al retaule fet en dues dimensions, restava inert. És innegable, li mancaven emocions.

L´artista del Barroc pensa poder agafar-lo en braços, i una oració amb fervor resa, que és eficaç en molts casos.

L´àngel retorna a la vida pel gran geni del Barroc, la màgia esdevé una fita, i incrèduls no veus enlloc.

Sorprés, vem com s´agenolla extasiat per l´imprevist, el miracle és bona prova, de què molts creguen en Crist.

Com passava al segle XVII -Segle d´Or de la pintural´artista logra que es cree, un fet mai vist en l´altura.

Els coloms tan religiosos sobrevolen bells l´escena, són esperits lluminosos, de la consciència més plena.

Fenomen extraordinari, esdevingut en l´univers de l´experiència humana i que es creu que no pot explicar-se per causes naturals, sinó que té com a origen immediat la divinitat.

La imaginació de l´artista fa crear miracles grans, i es deixa sovint la vida, treballant sense descans.

Un succés extraordinari que a la plaça es viu de ple, d´un fet que és extemporani, i no avisa mai quan ve.

Potser semble un embolic, un sortilegi o enigma, un prodigi, un elixir… o esdevinga un paradigma.

Has de donar sempre gràcies inclús amb la mala sort, les adverses circumstàncies, et faran més savi i fort.

I quan a voltes no cregues perdent la fe i toques fons, pensa que els miracles venen, donant vida a borbollons.

Imagina´t doncs la falla com un fet miraculós, que s´ha donat a la plaça, i és sorprenent i gojós.

FENÒMENS FALLERS

El món faller està en crisi, -molts diuen que “va com va”-, i el judici sumaríssim… de segur no tardarà.

És miracle plantar falla

perquè l´any passa corrent, és lliurar dura batalla… per fer festa un poc decent.

Moltes falles agonitzen i planten qualsevol cosa, tallar carrer sol·liciten… i el que planten sol fer nosa.

La situació no és broma per com està la qüestió, doncs la festa resta en coma, i no es veu la solució.

Sense artistes no hi ha falla -això és com l´aigua de clar-, i al coll tenen la navalla… que els amenaça amb matar.

Esperem doncs el miracle que a les Falles done vida, perquè són massa els obstacles, i no es veu enlloc l´eixida.

(València, aclama i oblida)

L’ÈXTASI

Li dona gust al faller delectar-se amb molt d´ingeni, i el veus ací que amb deler… es complau del primer premi.

No hi ha èxtasi més gran que a això siga comparable, i este faller és molt fan… del Satisfyer probable.

S´excita amb molta passió i tots sabem el motiu… el posa ardent el guardó, doncs és molt competitiu.

Pensant en trobar consol, -l´estendard va preparanti és com oli en un cresol… usant un bon lubricant.

Guanyar sempre és cosa bona i el plena a ell d´entusiasme, tan gran és el gust que dona… que arriba fins a l´orgasme!

ESTIGMES

L´artista faller ací es resigna a prompte morir crucificat, l´escena és prou fidedigna, d´un present molt malguanyat.

El faller pinta de rosa els estigmes ja ho heu vist, i un patrimoni destrossa, que és nostra festa i és trist.

Dels polítics té el menyspreu, doncs volen només la medalla, i malgrat que no hi haja creu… a punt ja té la mortalla.

Damunt li exigeixen “palets” i uns acabats a l´altura, els clients sempre insatisfets: del cercle volen quadratura.

Només treballar demana i troba un fum d’impediments, a les comissions s´encomana… i el tracten sense miraments*.

L´artista ha fet bé en denunciar amb esta estampa “religiosa”, que pretén tot açò reivindicar… o la Festa tindrà la pròpia llosa.

(*val a dir que no totes són així, afortunadament)

LEVITACIÓ

La fallera ací extasiada per fi aplega al seu destí, i va lluint l´espolí, contenta però cansada.

La seua missió és ben clara la ‘Maedéu’ que l´espera, que ella s´estima i venera… i l´emoció l´aclapara.

Veiem com del sòl s´eleva i com si fora una santa, vola sola i bé suplanta, a Teresa o Genoveva.

Es fa sentir un gran clam en vore semblant miracle, de què vole sense obstacle, i al portador done el ram!

En insòlit contrapunt el seu gest es transfigura, quan es gravada en l´altura, eixint en directe a À punt!

Eixe fet tan formidable farà molt més grans les falles, doncs ha eixit a les pantalles, un miracle incontestable.

Veient la imatge concreta d´un fenomen bell i gran, devots i ateus cridaran: Visca la Geperudeta!!

INCORRUPTIBILITAT

Quan arriba el 20 de març rebentat va tot el món, amb tones damunt de son, i amb efectes molt poc clars.

Fuset el que diu no sap després d´aguantar el trot, tampoc ni parlar ja pot… perquè ha perdut fins el cap.

Però un selfie mai no falta doncs li encanta presumir, i a les fotos sempre eixir… ben templat, amb la cara alta.

Els heralds que van per terra i els veus dormint i fets pols, no donant nom als seus rols, quan s´ha acabat ja la “guerra”.

La fallera és increïble es manté sempre impoluta, i com si res que disfruta… perquè és incorruptible.

Aplegant la primavera les falles ja s´han cremat, la xicona que ha aguantat… esvelta com la palmera.

Tot això serà un miracle? també veus qui s´ho pregunta, i a la seua fe trau punta… gaudint molt de l´espectacle.

La vida és un gran miracle que se´ns dona quan naixem, la vida és eixe espectacle, que a voltes no valorem.

Hem d´agraïr eixa sort a l´atzar, a Déu, qui siga… i intentar no perdre el nord, valorant la veu amiga.

L´espectacle de la vida en vore una flor brotar, o el somriure sense mida, que un xiquet sol regalar.

Només tenim aquest món i hem de saber respectar-lo, o el tornarem un malson… i acabarem per matar-lo.

La dona ací representa, -la mare, d´on tot ha eixit-, i al seu fill valenta intenta… salvar-lo donant-li el pit.

EL MIRACLE DE LA VIDA

Una única raça hi ha i és la nostra raça humana, que a mig planeta hui està, plorant de por i de gana.

Demana per caritat amb un crit incontenible, per canviar la voluntat… i un altre món fer possible.

La vida és molt bonica si enderroquem eixe mur, que només l´odi edifica… i estimem junts el futur.

Plena la vida de sang, busca valent una eixida, trepitja si cal el fang… retorna al punt de partida.

Que canvie nostre esperit i la bondat a la terra… cridem fort tots aquest crit: fes l´amor i no la guerra!

CAMINAR SOBRE LES AIGÜES

FRONTERA

Buscant una vida digna molta gent desesperada, que a eixe si no es resigna, s´enfonsa al risc de l´onada.

Són gents com tu i com jo... que parlen d´altra manera, i els fa falta comprensió, per creuar eixa frontera.

Tots som fills del mestissatge a este món tan increïble... que ens fa tremolar el cor.

Caldrà que posem coratge si creguem tot és possible, i despullem junts la por.

JO TAMBÉ SÓC ESTRANGER

Potser vinguen en pastera i el de menys potser el lloc; deixant família sencera, i posant la vida en joc.

Van buscant poder menjar apostant per l´esperança, patint el perill del mar... on la mort cobra fiança.

El “paradís“, qui ho diria, es fa angoixa dins del pit i s´escampa pel carrer.

Davant tanta hipocresia fem ressonar aquest crit: jo també sóc estranger!

PRÀCTICA DEL PRIMER MÓN

Al primer món molta gent hui pensa que l´èxode dels migrants no va amb ells, mostrant fermament cruel malvolença… -és clar que no tenen ni cor ni budells-. Viuen confortables a la seua casa baixant a la platja amb el flotador, mentre que eixa gent pateix l´amenaça d´un mar tan injust, que els mata de por.

Ací s´està bé, -hi ha democràcia-, i mai no recorden aquells temps passats, on la gent moria per les llibertats.

Són tan insensibles a l´aliena desgràcia, que és tapen la cara amb ulleres de sol… i canvien de tema, brindant amb alcohol.

LA SEPARACIÓ DE LES AIGÜES

Dins l´èpica i l´emoció veiem Moisés com separa, les aigües amb precisió, amb eixa força preclara que ningú posa en qüestió.

Com va passar fa tants anys el “miracle” torna ara, del profeta els averanys els tenim tots a la cara, i no són simples enganys.

Hi ha plàstics per tot arreu, la mar és un podrimer… no com quan el poble hebreu va creuar la mar planer… i ho varen fer tots a peu!

No tenim escapatòria -planeta no hi ha altre més-, s´acaba la moratòria… per la brutícia en excés, que al planeta és peremptòria.

Un altre miracle falta que albire nova esperança, la societat tan malalta, ha fet molt de mal a ultrança, i ara tot això ens assalta.

El canvi climàtic ve a augmentar eixa emergència, i a demostrar-nos de ple, que el món està en decadència, i hem de posar-li tots fre.

EL MIRACLE DE LA CREACIÓ

Diuen que Déu creà el món, dins d´un miracle inefable, i ateus afirmen que són… els humans, tot és probable.

Siga el que siga , és molt clar, l´obra és quasi perfecta, però l´home per guanyar… d´odis i guerres la infecta.

Van creant-se els continents per les gotaines de dalt, i això costa grans turments, a este món sempre malalt.

El pintor -que és obra seuaresta en l´ombra sense vida, davant del Déu que tant preua i el salva, doncs mai l´oblida.

És un miracle imponent eixa força que el desperta, que a poc a poc es va fent, molt més forta i menys incerta.

Que hi ha somnis impossibles, que hi ha somnis versemblants, que hi ha somnis que s´escriuen... i d´altres que estan pintats

La creació naix d´un somni, d´un arbre que està farcit, d´una corona de fulles, que abasta fins l´infinit.

Els fruits de l´arbre són molts: la cançó, teatre o dansa... o una falla que alça el vol ascendent per l´esperança.

Qualsevol motiu artístic ha de pretendre innovar, dins d´un viatge prou místic, que et permet... inclús volar.

LA CONSCIÈNCIA, EL VERITABLE MIRACLE

Espelmes de la consciència van guiant-te al teu camí, quan has perdut la innocència… i esquerp es torna el destí.

Gran miracle és estar viu i hem de saber agraïr-ho, si pensem en positiu… podrem millor resistir-ho.

Dona llum allà on sigues i “planta arbres” enlloc, avança, mai no et fustigues… no pares, ves poc a poc.

És molt bo ser agraït i ser digne, ser persona, al que tens trau-li profit… sigues cuc i papallona.

La consciència que et desperta i aclareix la teua ment, et dona la llum més certa… per fer-li front al present.

LA MULTIPLICACIÓ DEL PANS (DURS)

Com la Bíblia molt bé explica: és un miracle i dels grans, Jesús els pans multiplica, quedant muts fins els profans.

Molt paregut en política al Sánchez li va passar, li va faltar autocrítica… i el joc li va eixir molt car.

Potser fora la farina o massa excés amb el rent, els pans durs com s´endevina, són gràcies al president.

Que dormir bé no podria va dir -si amb Podem pactava-, ara els veus en sintonia… i al mirar-se els cau la bava!

Pel “miracle”-no és mentidahan doblat els diputats, els han fet el llit a mida… creixent molt els extremats.

L´estratègia socialista ens va sonar a menyspreu, i un “miracle” sufragista, al “partit de l´altaveu.”

(o potser del diccionari) -tant se val, xe quin calvari!-

EL PROFETA

Vol conéixer el profeta com serà el futur d´Espanya, per això té una ruleta, perquè cap forma li apanya… siga d´esquerra o de dreta.

Perquè Espanya és diferent i un govern bo és utopia, segons es veu a l´ambient, la gent vol hui monarquia, com si fora un manament.

El poble està estomordit i amb els abusos es queixa, però poc que ha aconseguit, doncs viu cec davant la reixa, on està pres i afligit.

On estarem en deu anys? el profeta vol saber-ho… i malgrat cruels desenganys, este país tan “torero”, s´ha acostumat a greus danys.

No pot ser molt optimista amb estos temps tan convulsos, els candidats de la llista solen ser dolents i insulsos, i es veu a primera vista.

La república els espanta malgrat ser la més social, el que hi ha si no els encanta, diuen que és més transversal… i el “Decret de Nova Planta”!

Després de la dictadura va vindre la democràcia, vorem a l´edat futura, quina forma cau “en gràcia”, que ens porte millor ventura.

EL MIRACLE DE LA FAÇ

La Verònica demostra que l´empremta no és fugaç, i amb este miracle mostra, a un conegut au rapaç.

Són polítics nous que enyoren un temps que no és tan llunyà, i amb els seus “valors” hi afloren… però de forment, ni un gra!

Són aus que ja no volaven i ara sembla que han tornat, amb la “rapinya” es mofaven… i el fervor sempre exaltat.

Qui ostenta el seu lideratge ha viscut de subvencions, i ens dona molt de coratge, que ens amolle tants sermons.

Han tingut prou de suport pel seu discurs tan mordaç, que encara que és viu i fort… sempre oculta doble faç.

Tant de bo la democràcia no els deixara mai manar, i estalviàrem la fal·làcia… de temps foscos revifar.

A SANT VICENT FERRER

(EL SANT DELS MIRACLES I DELS MILACRES)

I si parlem de miracles que no es poden explicar, ací tenim bon exemple d´un volgut sant valencià.

En el XIV va nàixer a València capital, però va fer molts viatges, per l´Europa d´aquells anys.

Va ser famós dominic amb poders desorbitants, només alçant el dit índex va fer miracles molt grans, amb la fe incommensurable que només tenen els sants.

Va visitar moltes terres mentre anava predicant, i sempre ho feia amb la llengua, la del seu poble estimat, i llavors tots l´entenien deixant-los bocabadats.

És conegut pels miracles refermant a molts cristians, i ací tenim bona mostra dels dedicats als infants.

Aquell de “Detin-te en l´aire” salvant un obrer dels danys, i com eixe vuit-cents d´altres quan va ser canonitzat.

Són ara obres de teatre d´un valor universal, com tots els altars que s´alcen, fent-li festa a tan gran sant.

Gràcies donem a aquell home per la seua gran bondat, sis segles després l´honoren: patró dels bons valencians!

Des d´ací ja m´acomiade després d´un miracle gran, desitge que el sant em salve… o potser em cremaran!

LA SECCIÓ HISTÒRICA

MIRACLES, LLEGENDES I FALLES

JESÚS HUGUET

El trànsit de l’hivern al bon temps ha estat una celebració ancestral als països mediterranis; els pobles al voltant del MareNostrumhan encès fogueres des de fa milers d’anys com a expressió del final del temps hivernal. Les falles valencianes o pirinenques en són un bon exemple. Però els celebrants, la gent, no solament es manifestava per un dia amb més sol sinó, potser primordialment, pel trencament d’un temps on la foscor i el fred anaven conjuminats amb la por i la inquietud per fets incomprensibles pels humans. Per això els fets prodigiosos i llegendaris van ser innats a les pròpies commemoracions del final de la foscúria.

Foscúries producte d’afers mitològics o designis de creences atàviques li donaven sentit a la foguera que il·luminava les hores però també trencava, cremava, el malefici mític que tenia temorós l’individu. En el cas de les Falles dels Pirineus els seguicis des de la foscor als pobles són referents de la creença d’una fugida vers la llum. També falles com les d’Agullent, molt semblants a algunes dels Pirineus, pretenen simbolitzar la derrota del bàratre per la celístia.

Les Falles valencianes, deixant apart casos com l’esmentat d’Agullent, presenten connotacions diferents. L’ origen ancestral, els focs dels solsticis o equinoccis, serà el mateix però l’evolució vers les falles actuals presenta un camí divergent i sovint oposat. No és ja el ritual que du de l’abisme o infern a la claredat, sinó la celebració de l’alegria i felicitat

! “Pietat/ empatia”. Grup de J. R. Devís amb disseny de Carlos Corredera per a la Falla Sapadors- Vicent Lleó de 2019. Foto: Alejandro Lagarda.

! Falla major d’Isil als Prineus. Festa declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, el 2015.

! Celebració de l’arribada de la primavera pel veïnat a la plaça de Borgo en una seqüència inicial del film Armacord (Federico Fellini. França-Itàlia, 1973).

mitjançant una organització que s’allargassa tot un any. Malgrat celebrar-se a l’inici de la primavera, temps d’esclat, les falles són un continu que precisa d’ordinació més enllà de qualsevol referència religiosa o mítica. No són les advocacions del santoral o calendari les que defineixen la transcendència fallera sinó la capacitat social d’unir les ànsies de festa amb les formes tradicionals, també innovadores, de sistematització de la celebració.

Raó per la qual la dimensió artística i cultural proporcionen a les falles valencianes una vessant festívola que, sense deixar de ser formal o mesurada, va més enllà de justificacions produïdes per la subterraneïtat metafísica o pseudoreligiosa. És eixa competència qui dimensiona les falles i qui les converteix en commemoració singular i única. Competència que propicia que les falles siguen la festamajor per excel·lència del calendari fester de cada població

Però no per això deixa de produirse anualment un miracle: l’erecció del monument faller. En un món tan terriblement individualitzat, i on la unió per fer més amable la convivència no és mercaderiaavaluable , crida la atenció com any rera any pels carrers de València, i altres ciutats valencianes, apareixen unes escultures efímeres, això sí, que manifesten la capacitat d’eixe poble per superar, des de l’humor, la condició d’un món cada dia més complex i complicat.

Si, com alguns intel·lectuals proclamen, l’humor és la vessant més clarivident dels humans caldrà deduir que el talent dels fallers és expressió cimera de l’aptitud d’homes i dones per explicar on estem i com ho superem. Una mirada decisiva per afrontar els reptes diaris des de la relació comunal i afectiva. Són les persones les que fan de la celebració un acte, actes, on la satisfacció pel viure se sobreposa

a les inclemències, personals i/o col·lectives, dels quefers quotidians.

Eixe és el gran miracle. Quan unes desenes o centenars de dones i homes es reuneixen per procurar uns dies on la companyonia i alegria són raó essencial, i eleven figures artístiques provisionals però transcendents en la crítica, podem afirmar que estem davant un miracle social. Molt més en un món on la irresponsabilitat global és fonament del dia a dia. Un miracle civil que és mostra de les millors disposicions que puga encetar la persona. Si miracle equival a fet excepcional, les falles són paradigma de l’extraordinari social.

Miracles i llegendes. ¿Com no sorprendre’s dels mites i epopeies viscudes al món faller?. Llegendaris són aquells primers fusters que del no res enlairaren uns monuments que retrataven la societat valenciana millor que cap document, no ho eren menys els lletraferits que en uns llibrets humils mantingueren una forma literària i una llengua apegada al propi poble. No són eixes llegendes filles d’una cabòria més o menys elucubrant sinó la percepció fidel d’un treball apassionat, i apassionant, que, potser inconscientment, hauria de bastir l’element més definitori del ser i sentir festiu valencià.

Per això en parlar de prodigis i narracions fantasioses hem de proclamar fort i clar que el més meravellós i portentós cada any és la realització de la festa de les falles. Que no hi ha miracle més gran que la reunió d’unes persones, amb la seua història i records, per celebrar providencialment i convenient un acte únic, singular, original i apropiat: LES FALLES.

LA SECCIÓ HISTÒRICA

MIRACLES, PER TOT

El miracle, segons les autoritats en teologia, és un fet no explicable per les lleis naturals, que s’atribuïx a una intervenció sobrenatural d’origen diví, un acte del poder celestial superior a l’orde natural i a les forces humanes. Es tracta llavors, segons diuen, d’un senyal que Déu envia com a resposta als diferents dubtes de fe. La crítica profana diu que les persones considerades com a santes, amb els seus miracles i fets portentosos, en realitat patixen il·lusions amb què manifesten un concepte, imatge o representació totalment irreal, sugerit per la imaginació o causat per l’engany dels sentits. No obstant això, qualsevol fenomen extraordinari o meravellós, se sol qualificar com a miracle.

Que una persona faça miracles suposa realitzar més del que es pot fer comunament en qualsevol quefer o habilitat. I dites populars com LomiracledeMahomaque estavaalsoliesquedàal’ombra , s’empren per criticar aquells que s’estranyen de les coses més comunes i naturals per

RAFAEL SOLAZ I ALBERT

prendre-les per rares i portentoses. També l’expressió Viure demiracle fa referència al fet de mantindre’s amb molta dificultat o haver escapat il·lés d’un gran perill.

Pel general, tant la vida dels sants, venerables, com la dels beats, els màrtirs i algunes autoritats eclesiàstiques, canonitzades o no, sempre contenen fets prodigiosos, sobrenaturals o insòlits, que formen part de la devoció popular i d’una extensa hagiografia. Estos successos, segons diuen, són signes evidents que fan reforçar el caràcter de santedat, ja que, per la seua naturalesa, no estan a l’abast de cap persona mortal. Fins s’inclouen, acceptantlos, com a reforç indispensable en el procés de beatificació o canonització. I és que qui els realitza està tocat per la gràcia divina i com a mínim ha de ser venerat. Per això ha sigut important inventariar estos fets prodigiosos en les diferents biografies.

Al principi eren les pròpies diòcesis les que tenien competència per a determinar la santedat d’una persona piadosa, però el Papa Urbà VIII va posar fi a estes atribucions i, després dels decrets de 1625 i 1634, se li va reservar a la Santa Seu el dret exclusiu de declarar beats als serfs i serves de Déu prohibint que reberen mostres externes de culte aquells o aquelles que no foren sants o beats.

! La devoció popular a Sant Pasqual Bailón com a protector de les cuines i cuiners, donat els quefers domèstics que li van ser assignats dins de l’ordre franciscana, es troba també molt estés a Hispanoamèrica. Exvot mexicà del sant del segle XX amb la llegenda “Doy gracias a San Pascual Bailón, por la gracia recibida en esta humilde cocina…”

Molts són els fets prodigiosos amb olor de santedat esdevinguts a la Comunitat Valenciana que formen part del nostre llegendari. Bona part d’ells s’encunyen en l’època de la Contrarreforma, és a dir, en el període de ressorgiment catòlic que comença amb el Concili de Trento (15451563) i acaba amb la fi de la Guerra dels Trenta Anys (1648) com a resposta al cisma provocat per Martí Luter i les diferents esglésies protestants. Especialment rellevant per a la devoció popular és el miracle dels tres cops de Sant Pasqual Bailón, un pastor aragonés analfabet i d’origen humil, nascut el dia de Pentecosta del 1540 que a Monforte del Cid va tindre una visió de Crist en l’Eucaristia. Aquell prodigi li va fer prendre l’orde franciscana i ingresar al convent d’Albatera, on exercí sempre oficis humils. Va ser porter, cuiner i agranador. Tota la resta del seu temps lliure s’entregava en cos i ànima a l’oració i a retre culte al sagrament eucarístic. L’oració el colmava de pau i d’un goig tan incontrolable que el feia dansar. Entre els prodigis que se li van atribuir destaquen la multiplicació de pa per als pobres, la curació de malalts, el do de profecia i el

! Aparició diabòlica en un gravat divuitesc. Arxiu Rafael Solaz.

fet de fer brollar aigua de les pedres per a apaivegar la set dels indigents. Va morir al convent del Rosari a Vila-Real també el dia de Pentecosta del 1592. D’allí va ser frare almoiner. La llegenda diu que, durant la Missa de Rèquiem, en el moment de la consagració, va obrir els ulls per a adorar el Santíssim Sagrament. Va ser beatificat el 1618 pel Papa Pau V i canonitzat el 1690 per Alexandre VIII. Hom pensa que Sant Pasqual avisa els fidels amb tres cops a la porta de les seues respectives llars quan la seua mort s’aproxima, però també ho fa des de dins del seu sepulcre per a anunciar tragèdies o fites dignes de commemoració1.

També referit al culte de l’Eucaristia és el miracle dels peixets esdevingut entre Alboraia i Almàssera i que, segons la tradició, tingué lloc el 1348. Diu la llegenda, que un convers que estava greument ferit, cridà el capellà d’Alboraia per a rebre el Sant Viàtic. El clergue, en anar a creuar el barranc de Carraixet, crescut per una forta pluja, caigué a l’aigua juntament amb el seu cavall, i perdé l’arqueta on guardava les sagrades formes. El religiós decidí tornar a Alboraia, i més tard hi acudiren uns llauradors dient que havien vist unes llumenetes brillants al barranc, que resultaren ser dos peixos amb les sagrades formes dins de la boca. Així doncs, el rector va recollir-les amb un calze, que es conserva a Alboraia, mentre que l’arqueta és custodiada a Almàssera.

D’altra banda, un llibre imprés a Segòvia, en 1639, relatiu a la vida i obra del pare FranciscodelNiñoJesús , religiós de l’orde dels Descalços de la Mare de Déu del Carme, referix alguns dels seus miracles tan curiosos com esperpèntics. El religiós va vindre a València en 1599. La seua comesa era la d’organitzar i potenciar la Casa de les Penedides, institució que ja es trobava establida a la nostra ciutat des del segle XIV, i la constitució del convent de Sant Gregori annex a l’anterior, situat al carrer de Sant Vicent, la inauguració del qual va tindre lloc el 12 de març de 1600. Fra Francisco era expert coneixedor de la normativa a aplicar a aquelles dones de vida pecaminosa per a regenerar-les en el més absolut estat de religiositat.

Ja de jove el frare va mantindre moltes baralles nocturnes amb els dimonis, que se li mostraven al descobert. Alguns veïns sentien estremidors gemecs del pare carmelita en el fragor de la batalla i, fins i tot, sentien sorolls de cadenes dins de la seua habitació. A l’endemà altres frares se’l trobaven en estat d’èxtasi total, com descansant espiritualment d’allò que li havia succeït per la nit. En una altra ocasió va ser el dimoni qui el va tirar per una escala que tenia deu escalons, provocant-li en la caiguda tan gran colp que semblava mort. Va tornar en si i en preguntar-li com es trobava va respondre que se sentia bé, com si haguera estat molt a gust en el seu llit.

De les seues batalles amb els dimonis sempre n’eixia victoriós, malgrat que eren molts els enganys i malifetes que les forces malignes empraven. En la seua recerca de pecadores, abans d’eixir del convent, posava la figura del diable cap avall als peus de la imatge de la Mare de Déu que hi havia a la seua cel·la, i amb gran veneració, li deia: VirgenSantísima,MadredeDios,guardadbienestetiñoso, noseaqueseescapeydesbaratelosbuenospropósitosde lasarrepentidas . També va ser famós per la gràcia divina de conéixer esperits, una espècie de revelació que, segons deien, li permetia conéixer els pensaments més secrets del cor humà.

1 En la Guerra dels Trenta Anys els cops que se sentiren al sepulcre van preconitzar la victòria dels terços espanyols contra França, rival del Sacre Imperi Romanogermànic. El 1640 anunciaren la rebel·lió de Portugal contra Espanya i ja en el segle XX el tràgic incendi del cinema Luz a VilaReal (1912); l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936); la Sort Grossa de Nadal o la mort del Cardenal Enrique Tarancón (1994).

Potser la seua popularitat a València pot deure’s al fet que, després de mort, se li van atribuir diversos successos miraculosos. La dona del marqués de Malpica es trobava a la vora de la mort per un mal part i en recordar-se’n que tenia al seu poder una capa de fra Francisco va exigir quesela echasensobresí Tot seguit va recuperar la salut a l’instant.

En 1605 Juana Arcs, dona de Miguel Campos, veïna de la ciutat, estant prenyada de quatre mesos va perdre la criatura que esperava i va emmalaltir de tal manera que res podia posar fi a uns continus patiments que la van conduir a un estat crític de mort. Un veí tenia una sandàlia del frare miraculós i li la va posar damunt del ventre. La dona sanà per complet. Hom va dir que aquella sandàlia també havia obrat prodigis sorprenents per posar remei a malalties de tifus i modorra , que llavors eren corrents a la ciutat.

A un fill de Mateu Fuster, també veí de València, li va donar allò que s’anomenava “el foc de Sant Antón”, en un cuixa, de forma tan forta, que a poc a poc se li engangrenava la carn. Els metges no en trobaven remei i li donaven poques esperances de salvació. El pare, afligit pels esdeveniments, va anar a l’església del convent de Sant Gregori i, davant d’un retrat del venerable, li va pregar la salvació del fill, oferint-li un cuixa de cera com a exvot a la devoció del frare. Des d’aquell moment va disminuir la nafra i els metges van veure com, a poc a poc, se li curava la cama al malalt totalment. El doctor Domínguez i el mestre cirurgià Miguel Laudes, van certificar que segons les regles de la Medicina haviasigutmiraculosaeixasalut

Tampoc no falten a la geografia valenciana fets prodigiosos referits a imatges de marededéus que ploren o bulbs de lliris miraculosament gravats amb l’efígie immaculista, com és el cas de la icona de la Mare de Déu de Cocentaina o de la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi, tots dos casos esdevinguts entre els segles XVI i XVII i certificats per actes notarials.

I pel que fa a aparicions marianes també el poble valencià compta amb la seua particular Bernadette, és a dir, amb una jove visionària anomenada Raquel Roca que el 1947 va predir una aparició mariana a les Coves de Vinromà que bescanviaria el dia per la nit i sanaria les persones malaltes que hi acudiren. La vespra de la data prevista van aproparshi gents de tot arreu en una romeria que segons conten va

congregar unes 300.000 persones. Devots, malalts i acompanyants van omplir els voltants, acampant i amuntegant-se per les vessants de la muntanya i les vores del riu, esperant amb ansietat l’aparició miraculosa, mentres la xiqueta resava al peu de la Cova. Molts van beure l’aigua del riu creientla miraculosa; un aigua provinent de desaigües i on també la gent es banyava i es curava les ferides. Però a l’hora prevista res no va ocorrer, més que un fred espantós, i davant la desesperança i frustració dels milers de creients, es va donar ordre a la Guardia Civil per què prohibira l’accés a la Cova de la Campana. Amb tot açò, sembla que el veritable miracle va ser que no passara cap desgràcia, ni es propagara cap epidèmia. L’Església va dir que tot van ser imaginacions de la xiqueta, influenciada segurament per haver vist la pel·lícula The

! Mare de Déu del Miracle de Cocentaina.

songofBernadette (Henry King, EUA, 1943) i després de l’incident Raquel i la seua família van desaparéixer del poble. per això durant anys la localitat va ser coneguda com ”Les Coves de Vinromansos”. Una temptativa de miracle influenciat per una pel·lícula que alhora va inspirar altra de nova més crítica i sarcástica pels fets esdevinguts , el film de Luis García Berlanga Losjueves,milagro(Espanya, 1957). Allà pel·lícules!

I és que a la Comunitat Valencia podem trobar miracles per tot arreu. Som un poble creient, però alhora incrèdul com bé rebel·la el nostre romancer popular. El romanç de Sant Antoni de Gavarda ridiculitza l’excessiva creença en el poder curatori dels sants i segons l’etnòleg i folklorista Antonio Atienza ironitza fina i amablement

sobre la forta càrrega cultural religiosa medieval i teocèntrica que hem heretat i que continua vigent en la nostra societat, la qual no hem depurat ni actualitzat, deixant-la en els seus justos termes. Un romanç ben popular a les comarques de la Ribera i la Costera:

“SantAntonideGavarda/feuunmiracleenAntella,/una agüelacaiguéaunriu,isinolatrauens’ofega./Carretera amuntanava,/uncarromoltcarregat,/elsanimalsno estiraven,/ielcarroesquedaestancat./-SantAntoni,Sant Antoni,/tragueu-med’ací./Isinoarribenhomes,/encara estavaallí./Unxiquetanavaal’escola,/ifeiaunairemolt fort,/livacaureunarajola/ielvadeixarquasimort./Sa mareplorant,/s’aclamavaalsant,/ielpobrexiquet/es mortal’instant./Unaxiquetaesqueixava,/demoltmalal queixal,/aSantAntoniaclamava:/-Arregleu-meestemal!/El santmiraculós,/ungranmiraclefa,/ilitiraperterra/totala bancà./Untortiuncoixanaren,/lasalutademanar,eltortja gensnos’hiveu/ielcoixjanopotanar!/-PareSantAntoni!/ Nomosdoneumés,/quesitantdoneu/noensdeixareures.»

! El miracle de les Coves de Vinromà (1947), un fiasco inspirat i inspirador de pel·lícules. Fotogrames dels films LacançódeBernadette(Henry King, EUA, 1943) i Losjuevesmilagro(Luis García Berlanga, Espanya, 1957).

! Altar del Carme: La sequia (1966). Foto: Arxiu Pere Borrego Pitarch.

1. PREÀMBUL per Vicent Borrego

3 . SOBRE L’ORIGEN DELS MILACRES per Vicent Josep Escartí

2 . FALLES I FESTA POPULAR VICENTINA per Gil-Manuel Hernàndez

4 . ELS ESPAIS DE REPRESENTACIÓ per Víctor Mínguez

5 . TOT I MÉS AL RESPECTE DE LA POSADA EN ESCENA. per Vicent Borrego

6 .

AMB HUIT N’ÉS PROU:

ELS MILACRES MÉS RECORDATS PER LA GENT DEL NOSTRE BARRI

per Vicent Borrego

6.1. La dona endimoniada

6.2. L’últim sermó.

6.3. Detinte en l’aire!

6.4. Gaya, el mentider.

6.5. El mocador.

6.6. La pau de Déu.

6.7. Miraclet sense paraules.

6.8. La jueva d’Écija.

8 .

PARADIGMES I IDENTITAT DE GÈNERE FEMENÍ EN ELS MILACRES VICENTINS REPRESENTATS PEL

QUADRE ARTÍSTIC DE L’ASSOCIACIÓ DE SANT VICENT FERRER DE L’ALTAR DEL CARME.

per Agnés Talaya Sánchez & Vicent Borrego Pitarch

7 .

MOTILONS, TELONERS, COL·LOQUIERS, GRACIOSOS, GALANTS, ESPASES I INFANTS:

APUNTS PER A UNA REVISIÓ DELS ROLS MASCULINS A TRAVÉS DELS MILACRES REPRESENTATS PELS XIQUETS DE L’ASSOCIACIÓ DE SANT VICENT FERRER DE L’ALTAR DEL CARME.

per Vicent Borrego

9 .

SANT VICENT FERRER, EL MIRACULÓS I LES FALLES.

per Manuel Muñoz

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

VICENT BORREGO PITARCH

! Il·lustració: Marc Martell.

L’aureola llegendària de Vicent Ferrer és ben productiva. Ell va ser el primer sant plenament valencià: el primer home canonitzat al regne cristià de València. La seua fama com a taumaturg, és a dir, com a “autor de meravelles” resulta prodigiosa i insuperable per qualsevol altre sant anterior o posterior. 873 miracles van ser atribuïts al sant per la cúria a meitat del segle XV quan en va tindre lloc el procés de canonització. Si afegim tots els que no hi van entrar, més tots els que se li han atribuït després, la suma es fa incalculable.

És més, l’imaginari popular ha anat construint una imatge del sant ben distinta a la del transcendent personatge real de la tardor medieval i, en la construcció de la seua figura no només han intervingut les dades que sobre els seus fets prodigiosos ens van llegar els seus hagiògrafs, sinó també les creences, llegendes i rondalles que la tradició oral valenciana ha anat construint fins a crear un admirable univers de relats miraculosos.

En el terreny de la ficció popular, les valencianes i els valencians han reconciliat la imatge del personatge històric real amb la imatge popular d’un poble mediterrani per atribuir-li tota una sèrie d’estereotips intransferibles: el del taumaturg ocurrent, planer, enginyós, famós, conciliador, conseller, benfactor i patriota que va recórrer el món sense renunciar mai a la seua llengua. Qualsevol alteració d’esta imatge fictícia ha suscitat la controvèrsia i la polèmica.

I a la forja d’esta imatge han contribuït els milacres i, d’ací endavant, emprarem este mot, acceptat en la seua doble accepció “miracle/milacre” per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Quan així ho fem serà per a referir-nos a la “peça teatral breu que glossa un fet prodigiós atribuït a sant Vicent Ferrer’, tal i com fan altres diccionaris normatius d’arran el nostre àmbit lingüístic, perquè com bé indica Josep LACREU1: “Tampoc és necessari que els valencians que continuen dient milacre de manera espontània, reproduint el

1 LACREU, Josep (2017): “El miracle dels milacres”. 21/04/2017. https://red.levante-emv.com/joseplacreu/2017/04/21/el-miracledels-milacres/

que sentien dir als seus pares, creguen que parlen malament (....), l’ús de milacre és una opció; no una obligació. Són els usuaris de la llengua, els novel·listes i els guionistes de televisió, els que han de valorar la utilitat que els pot reportar l’ús d’esta variant en cada context.”

Perquè la metàtesi o “canvi d’orde de dos o més sons en l’interior d’una paraula” implica una alteració i els milacres alteren els fets reals per a oferir-nos-en una visió transcontextualitzada, alliçonadora i apta per a tots els públics, perquè un milacre pot fer al·lusió a diversos miracles o fins i tot, basar-se en milacres precedents.

Volem revisar els miracles del sant a partir d’una selecció d’aquells milacres estrenats o més representats a l’Altar del Carme, perquè no hi ha teoria sense pràctica que no ens porte a la reflexió i perquè el barri esdevé la cèdula pobletana més pròxima del nostre passat personal i emocional. Volem compendiar totes eixes històries vitals i anècdotes associades a les representacions vicentines del nostre barri, amb l’ajuda i els testimonis dels xiquets i les xiquetes que les van fer possibles i també del veïnat per a poder construir i contrastar, si escau, a través dels seus records, eixa Història amb majúscula que, de cop i volta, se’ns fa acadèmica i que si bé trobem als llibres, a l’escola, als documentals televisius o a les ponències dels congressos considerem llunyana i aliena per no haver-hi pres part en la seua construcció.

Potser les primeres referències sobre els prodigis atribuïts al sant i sobre el tarannà de fra Vicent molts i moltes de nosaltres les vam conéixer a través dels milacres que representaven els companys de falla, els companys d’escola o els veïns i les veïnes amb qui jugàvem quan encara es feia vida al carrer i això condicionà la nostra percepció sobre el personatge històric, considerant

! “Dies de molt, vespres de no res”. Representació d’un milacre a l’Altar del Carme (2018). Foto: Alejandro Lagarda.

! “Alforges plenes trauen les penes”. Foto: Pere Borrego Pitarch.

com a naturals algunes de les pautes de comportament o ensenyaments morals que les obretes transmetien i que hui ens escandalitzen.

Potser els milacres van ser les primeres representacions de teatre que hi vam vore o les primeres escoles de teatre “no reglades” que vam freqüentar quan ningú no confiava en les arts escèniques com a font de transmissió de valors.

Potser ens ensenyàrem i prenguérem el nostre primer contacte amb el valencià veient o eixint als milacres, quan la nostra llengua estava proscrita a l’escola i també en l’esfera pública quan a la ciutat només la llegíem per Falles o la sentíem per boca dels nostres pares i iaios o per part d’ algun cantant proscrit.

I potser també els milacres esdevingueren una manera més de socialitzar-nos, més enllà de la família, dels companys de classe o dels companys de falla. Una manera d’integrar-nos en el barri i en les seues tradicions.

El miracle dels milacres, com bé deia Martí Domínguez i Barberà en un text vicentí, no és altre que el de la seua persistència per tot allò que comporten i per tot allò que ens han transmés.

Tot seguit repassarem amb un judici crític aquells milacres que a força de repetirse tenim més presents en el record per a comprendre’n millor la seua estructura dramàtica, la tipificació dels personatges, quant de cert hi ha en el prodigi que els motiva i també per saber-ne un poc més dels seus autors.

Som Falla i com a tal també revisarem quant de faller hi ha en la representació dels milacres i quant de “milacrer” hi ha a la festa de les Falles, perquè ambdues festivitats

se’n nodrixen en una afectiva relació de préstec i manlleu i de transgressió i tabú.

Som un col·lectiu enverinat pel teatre i, per tant, també revisarem tot allò referit a la posada en escena d’estes representacions al centre neuràlgic del nostre barri (espais de representació, direcció escènica, etc.)

A més analitzarem la figura del protagonista i dels estereotips masculins i femenins d’este gènere de teatre popular des d’una perspectiva històrica, metateatral i de gènere.

! Detall de la imatge de Sant Vicent Ferrer, propietat de l’Associació Vicentina de l’Altar del Carme. Foto: Pere Borrego.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

GIL-MANUEL HERNÀNDEZ I MARTÍ

La festa de sant Vicent Ferrer, i la cultura festiva que ha generat, té com a epicentre popular la representació en els altars de carrer dels anomenats milacres, que són representacions teatrals populars amb voluntat hagiogràfica i didàctica sobre la vida i obra del sant. Però a més a més, i en relació amb esta activitat teatral, la festa vicentina conté un valor especialment destacable des del punt de vista patrimonial: ens referim a una sòlida sociabilitat festiva persistent en el temps, que històricament es recolza en les anomenades «festes de carrer» tradicionals, de les quals la festa de sant Vicent Ferrer va ser un exemple destacat i model de referència per aquelles que vingueren després, sobretot per a la festa de les Falles.

Al llarg dels segle XVI les manifestacions festives en honor de sant Vicent Ferrer es multiplicaren per acció dels devots, amb l’erecció d’altars, nínxols, xicotetes capelles o retaules ceràmics als carrers, a les façanes de les cases o sobre els portals. Molt probablement a partir de 1595, any del trasllat de la festa al dilluns següent al segon diumenge de Pasqua, es passaren a celebrar diverses festes populars. Amb els anys, la ciutat, i sobretot el veïnat del carrer de la Mar on està la Casa Natalícia del sant, comprada pel Consell de la Ciutat en 1573 per a conservar-la i mantenir-la, foren els encarregats de continuar-les. Eixos veïns van iniciar el 1461 el costum de celebrar la festa alçant un altar amb l’efígie del sant1. Fins al punt de què en el primer terç del segle XVII ja s’havia generalitzat el costum d’erigir altars en diversos punts de la processó, seguint la tradició arrelada a València d’alçar

1 Segons comenta Marcos Antonio ORELLANA (1923-1924) va ser Juan Garrigues, veí del carrer del Mar i fill d’una persona sanada pel taumaturg qui, amb motiu del cinqué aniversari de la canonització del dominic, va iniciar el costum d’instal·lar una fornícula que contenia una imatge del dominic a la façana de la seua casa de la placeta dels Hams, a pocs metres del carrer del Mar, tradició que es va mantenir amb tal èxit que el 1755 ocupava el centre de la paret de l’edifici. Així, doncs, l’Altar del Mar és considerat com el primer a erigir-se en homenatge a sant Vicent. De fet, durant certs temps va ser l’únic que tingué aquest privilegi.

construccions efímeres per a celebració de les seues festes populars, com bé apunta CORBALÁN DE CELIS (2015).

El mateix autor assenyala que estos altars o entaulats constituïen una mena de representacions escèniques de diverses “invencions” en què es representaven de bult distintes estampes senzilles referides tant a la vida quotidiana com a la de la dels sants, però també al·legories o personatges mitològics, emprant-se el major artifici possible. Estes representacions decaigueren en diversos moments com en les darreries del segle XVII, en funció dels recursos disponibles pels gremis. Però tot i seguir celebrant-se la processó oficial de sant Vicent Ferrer organitzada per la ciutat, este és potser el moment en què els veïns del carrer de la Mar prenen al seu càrrec la celebració de la festa, circumscrita al seu carrer. Eixe és el possible origen de l’altar

1.- La relació entre la festa popular vicentina tradicional i l’origen de les Falles.

! Altar del Convent de Sant Doménec, en 1738.

! Instantànies històriques de començaments i de la primera dècada del segle XX dels bults de sant Esteve, propietat del Col·legi Notarial de València. Reproduccions en talla de les personalitats que van participar en el bateig de sant Vicent Ferrer i que tradicionalment s’hi exhibien cada 28 de gener sobre un entaulat a la parròquia on va ser batejat. El seu origen està datat almenys des del 1655 i el seu nombre, indumentària i complements han anat variant al llarg del temps des dels 12 inicials als 18 actuals.

estable del Mar, on el motiu principal és la figura del sant.

L’esmentat Corbalan de Celis (2015) ha investigat alguns dels elements més singulars de la festa vicentina de finals del segle XVI i començaments del segle XVII a partir de protocols notarials de l’Arxiu de Protocols del Patriarca a València, que van del 1590 al 1604. Segons l’autor la nit de la vespra de la festivitat del sant, els veïns dels carrers pels quals passava la processó, instants per l’Ajuntament i estimulats pels premis als ornaments més vistosos, tractaven d’arreglar i il·luminar amb cura les fronteres de les seues cases, penjant-hi flors, teles i lluminàries. De vegades arribava a muntar-se sobre

un xicotet escenari (el cadafal) alguna escena plàstica molt senzilla feta a base d’una o vàries figures de bult, sobre fons entelats i pintats (la invenció), encara que no necessàriament de motiu religiós o almenys dedicada al sant. Un dels lloc més preeminents on s’instal·laven eixos altars va ser la placeta dels Hams, on amb el temps s’alçaria un altar estable dedicat específicament a la figura de sant Vicent Ferrer.

Però a més dels ornaments i altars referenciats, segons assenyala Corbalan de Celis, el Consell de la Ciutat il·luminava el carrer de la Mar mitjançant torxes fetes a partir de bótes farcides de quitrà que es col·locaven

sobre unes bigues de fusta o alimares que es mantenien enceses fins la mitjanit. També s’encenien fogueres per a il·luminar i calfar els veïns. La festa es completava amb degustacions de pastes o dolços típics, com coquetes, bollets, fogassetes i pa de rei. L’endemà, la celebració ja era estrictament religiosa amb la processó i els carrers per on passava ornamentats amb banderes i estendards. També participaven danses i figurants coberts amb màscares a semblança de la processó del Corpus. Però en estes celebracions festives oficials tenien cabuda els festejos amb foc, amb l’encesa de torxes, disparada de coets i traques, fins arribar a l’apoteosi final amb l’encesa d’una torxa gegant que representa la “invenció” i que anuncia el preludi de la festa. Segons Corbalan de Celis la vespra i dia del sant es disparaven materials pirotècnics com coets botadors i voladors, tronadors i focs d’artifici i s’encenien els botafocs col·locats damunt de l’altar o invenció. L’acabament de la festa culminava amb l’encesa d’este bult o invenció que estava damunt del cadafal, i altres artificis pirotècnics col·locats entre les figures de la invenció.

La invenció o altar alçat per encàrrec de la ciutat per a celebrar la festa de sant Vicent Ferrer, habitualment erigit en la confluència de la Plaça de Predicadors amb el carrer de la Mar, representava habitualment motius profans, sense descartar la representació d’algunes figures religioses, amb intervencions d’artesans calceters, fusters, passamaners i pintors. La crema d’esta invenció que anualment es feia durant la festa, probablement des de 1573, quan l’Ajuntament va comprar la Casa Natalícia del sant i donà noves formes a la celebració festiva, sembla es va mantenir alhora que en els veïns del carrer de la Mar van arrelar el costum d’alçar l’altar al sant a la placeta dels Hams, el qual no estava fet per a ser cremat. Segons Corbalan de Celis, quan a finals del segle XVII es produeix el decaïment de la festa per falta de pressupost municipal, serà el veïnat de l’associació del carrer de la Mar qui es farà càrrec al menys de part d’esta, continuant alçant l’altar i celebrant la festa en el seu carrer. Per a Corbalan de Celis es podria

! Detalls dels bults actuals del notari Guillem Ferrer, pare de la criatura; Ramoneta d’Encarroç i Vilaragut, padrina i sant Vicent Ferrer, nadó. Foto: Pere Borrego Pitarch.

especular amb una situació en què junt amb l’erecció d’altars es mantinguera la crema de les invencions esmentades, o que estes hagueren passat a fer-se amb motiu d’altres festivitats, probablement la nit de sant Josep, sent per tant un dels possibles orígens de la festa de les Falles.

En esta última línia caldria citar l’article de Vicent Josep ESCARTÍ, publicat al diari Levante-El Mercantil Valenciano el 13 de març de 2019. En ell recull el testimoni del canonge Francesc Tàrrega, qui en la seua obra Relación de las fiestas que el arçobispo y cabildo de Valencia hizieron en la translación de la reliquia del glorioso san Vicente Ferrer, publicada a València en 1600, relata com amb motiu de la celebració vicentina “començóse a la hora que he dicho, pegando fuego a una jayana vestida al trage de Egipto, que estaba sobre un peñón grande; y él y ella estaban llenos de infinitos cohetes y fuegos de varias suertes. Y acabó a media noche, abriendo jamás cessado la música e invenciones de fuego”. Per a Escartí la crema d’esta “jayana” o geganta sobre un penyal constituiria una mena de falla escultòrica de tema mitològic i exòtic i en un context festiu clarament vicentí.

La tradició d’aixecar altars amb motiu de diverses celebracions es trobava ben extesa a la ciutat de València pels volts del 1748, quan Ferran VI per mitjà d’una cartaordre datada el 16 de febrer va disposar que “en adelante no se erigiese altares en las calles ni plazas, ni se formase retablos, arcos, ni pirámides para colocar en ellos imágenes de Nuestra Señora o de los santos”, una postura defensada alhora per l’arquebisbe de València, Andrés Mayoral. Tanmateix tenim constància que l’altar del carrer del Mar conservà el seu privilegi I va ser l’únic exclós de l’esmentada prohibició gràcies a una Reial Provisió de 2 d’abril d’aquell mateix any. En tot cas l’any 1797

ja existixen documents que proven que l’altar del Mercat va sol·licitar permís per poder fer “les representacions d’un dels miracles que en vida va obrar el Sant i cascún any es representen” i que el 1810 va finalitzar l’exclusivitat del veïnat del carrer del Mar per a aixecar altar.

En qualsevol cas, la festa tradicional a sant Vicent Ferrer mantindria dos nivells de celebració. Per una banda una més oficial lligada al govern municipal i a l’Església, com va palesar-se en les fastuoses celebracions centenàries de la canonització a partir de 1555, especialment les de 1655 o 1755, amb grans lluminàries nocturnes, erecció d’altars als carrers, decoració de façanes, explosió de focs artificials diürns i nocturns, volteig de campanes, joc de bous, exhibició de danses i roques del Corpus, els sermons en llengua materna, les cercaviles de la corporació municipal, la processó general i fins i tot una naumàquia.

Per altra banda estaria la tradició de les representacions teatrals populars dels milacres en els altars, un exemple de teatre popular devot lligat a la festa de carrer i a les classes populars, que destaca el sant no tant per les dots de predicador i de polític, com pels prodigis i miracles que se li atribuïxen. Una tradició teatral que es remunta, si més no, al segle XIX , perquè, com hem vist, els altars inicialment van tindre un caràcter estrictament plàstic, on només les imatges de bult i els textos escrits narraven els esdeveniments miraculosos atribuïts a sant Vicent. Bona prova la constituïxen els bults de sant Esteve, propietat del Col·legi Notarial de València, que representen les personalitats que van participar en el bateig del sant. Més endavant i des de l’època barroca, com les falles, van incorporar autòmates de moviment rudimentari que en feien més espectacular la representació, com bé testimonia Pablo Carsí i Gil en el seu dietari Cosas particulares, usos y costumbres de la Ciudad de Valencia (1800-1873):

“Los milagros de San Vicente Ferrer que se hasen en los altares, como se ven hoy en día. Antes se asían con figuras que por bajo las llevaban en un palo y con cordeles y los que las traían meneaban las manos y la cabeza y hablaban por

dentro. Esto siguió hasta el año 1804, que una reunión de jóvenes en la calle de la Carda, los milagros se hisieran por niños, como se ben ahora y después ya entraron aserlos los niños del Colegio de S. Vicente Ferrer”.

Les primeres evidències concretes de textos vicentins escrits per a la seua representació teatral es remunten, a començaments del segle XIX, tot i que probablement ja existiren prèviament. El primer testimoni escrit del qual tenim constància data del 1817 i duu per títol Tonet o el fill de l’especier, tot i que el 1926, un periodista del diari Las Provincias en una crònica datada el 13 d’abril comenta, fent al·lusió a la festa celebrada cent anys abans, que va ser el 1816 quan a l’Altar del carrer del Mar es va fer per primera vegada una representació en castellà : “por cierto que el sermón que predicaba un niño vestido de san Vicente, y los versos que cantaban otros dos niños vestidos de ángeles, a que se reducía este primer auto, estaba todo escrito en castellano”.

Cap a la segona meitat del segle XIX el programa festiu en honor de sant Vicent Ferrer travessava tots els estrats socials i era una de les festes més populars, típiques i alegres de València. Les associacions vicentines constituïen autèntiques agrupacions d’individus que es reunien per a assolir un fi determinat.Sembla que és també a començaments del segle XIX quan es constituïxen oficialment els primers col·lectius vicentins i s’aixequen els primers altars.

Rafael SOLAZ (2008), a partir d’un manuscrit de José Calasanz Biñeque, testimoni presencial de les festes vicentines el 1819, comenta: “Tres eran los altares: el más antiguo era el de la calle del Mar, después los del Mercado y el Tossal, instalado éste último frente al convento de las monjas de la Puridad. El primero, según consta en el

manuscrito, lo financiaba el propio erario público y, los dos restantes los clavarios de la fiesta. Así, el del Mar se constituyó como punto de cita de la alta sociedad, mientras que los del Mercado y Tossal se consideraban de un nivel social inferior. Y los tres estaban formados por asociaciones independientes de la autoridad civil: ni el Ayuntamiento ni el Gobierno local ejercían sobre ellas ningún control directo”.

Molt poc després se n’afegirien els de la plaça del Miracle del Mocadoret (18611864); el de la plaça de la Pilota (actualment de Marià Benliiure, 1862),el de la plaça de la Constitució, el de la plaça de la Mare de Déu (1866), el del Pilar (1877), el de Russafa (1879) i el del poble de Xirivella (ZANÓSALCAIDE & AURA-CASTRO: 2013-2015).

2.- L’associacionisme popular vicentí com a model per les comissions falleres.

! Pierre Jaquet-Droz. L’escriptor. Autòmat. 1768-1774.

! L’associacionisme vicentí, forjat a començaments del segle XIX, es desvertebrà arran de la proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 en plena celebració de la festivitat de sant Vicent Ferrer.

de reglamentacions internes i òrgans de representació i govern, tal com la presidència periòdica i la clavaria anual. Estes associacions gaudeixen d’autonomia econòmica i desenvolupen els seus propis símbols d’identitat, com ara la imatge del sant, l’altar, l’estendard o els programes de festejos. Tot això en un clima de competitivitat pel que fa al concurs modern de milacres.

Com ocorre amb les comissions falleres, les rifes, la venda de loteria, l’aportació de benfactors i associats i les quotes dels abonats esdevenen els principals mitjans de recaptació per a sufragar la festa.

Estos aspectes de l’associacionisme vicentí s’accentuarien i desenvoluparien en el període que va de la Guerra Civil fins l’actualitat, marcant el model que seria heretat i adaptat per les comissions falleres que anaren constituïnt-se de manera progressivament estable entre les darreries del segle XIX i començaments del segle XX. De fet, les associacions vicentines ja es trobaven plenament regulades en el darrer terç del segle XIX, amb estatuts i reglaments legalitzats per Govern Civil i juntes directives i generals. Les associacions vicentines ja fomenten els seus trets identitaris propis, rivalitzen entre sí, són autònomes econòmicament i tenen molta cura dels seus símbols, repertori de milacres i programa d’actes, exactament igual que faran les comissions

Fou, però, a inicis del segle XX quan es va fundar l’associació vicentina de la plaça del Carme (1903) a partir d’una escisió de l’Altar de la Plaça de la Mare de Déu, tot i aprofitant la devoció que des del segle XV se li professava al sant en el barri. Culte canalitzat a través de diverses confraries, parròquies, col·legis o col·lectius veïnals com el del carrer de Soguers (SOLAZ: 2014).

Des dels seus orígens el principal objectiu de les associacions vicentines va ser i és l’organització i celebració de la festa mitjançant actes religiosos, profans i de caritat2, estant estructurades a través

2 Entre els festeigs organitzats per l’Associació vicentina de l’Altar del Carme entre el 1914 i el

1931, a més de misses a gran orquestra, processons, trasllats de la imatge del sant des de l’Altar al domicili dels clavaris o els repartiments d’almoines entre els pobres de la barriada, trobem també: dianes, passacarrers, concerts de música de banda, “bescuitades”; repartiment d’estampes I litografies del sant entre els associats o serenates nocturnes. D’entre tots ells el repartiment de bescuits en va ser un dels més característics i peculiars, que amb el pas del temps també les Falles farien servir en la tradicional arreplegà. Així, el poeta popular Eduard Buïl copsava en el número d’abril del 1922 de la revista Les festes valencianes l’agitació que entre el veïnat suscitava el repartiment de coques: “Mare, mare, ya están açí! Sent el repic del tabal I el xiulit de la dolçaina. Ya están açí …pujen, pujen. Es pot passar? Avant, senyors. Açí portem ciri, estampes i tortà. No volen sentar-se? No, falten molts per visitar.”

falleres en el segle XX. Per tant, ben bé es pot dir que el tipus d’associacionisme faller, així com la seua relació festiva amb l’espai públic, venen condicionats pel model vicentí d’associacionisme i la seua vivència festiva al carrer.

Entre els organitzadors de les festivitats vicentines, a més de l’Ajuntament i l’Església, es trobava una instància organitzativa nova: la Junta Central Vicentina. Es va constituir en abril de 1943, a imitació de la Junta Central Fallera, creada pel nou règim franquista en 1939 per a controlar i governar la festa de les Falles, amb la finalitat d’agrupar els esforços i aconseguir que no solament les barriades amb els seus altars, sinó la ciutat sencera, celebrara cada any la festa del seu preclar fill sant Vicent Ferrer. La primera Junta Central Vicentina estava formada per un president, qui era l’alcalde de la ciutat, així com per diversos delegats i estructurada en càrrecs interns, entre els quals hi era el president de la comissió de Fires i Festes de l’Ajuntament, un secretari, un tresorer i diversos vocals. Les associacions integrades inicialment en la Junta van ser les del Mar, Mercat, Tossal, Pilar, Plaça de la Mare de Déu, Russafa i el Mocadoret , a falta del tradicional Altar del Carme, que no es va recompondre fins 19463

La Junta Central Vicentina es dedicava a coordinar les diferents associacions, que eren les que per la base organitzaven la majoria d’actes al sant, del mateix mode que ho feien les comissions de les festes de carrer o les comissions de falla. El ben cert és que després de la Guerra

3 L’Associació de la Plaça de la Mare de Déu, segons SIMÓ SANTONJA (s/d), després d’un breu període en què va estar associada a la parròquia de santa Caterina, va passar a vincular-se a la de sant Esteve, adquirint la denominació d’Associació Vicentina de la Pila Baptismal (1944). També el 1944 es va constituir la de Mislata (BLASCO:2000) i més recentment a Almàssera, la Platja (1959) i el 1978 les associacions vicentines de Riba-roja i La Canyada (BUENO:1995). Posteriors són les del Mercat de Colom, el Sant Àngel Custodi o la del carrer dels Xiquets de sant Vicent Ferrer, d’efímera existència. Igual que les de Meliana, Alboraia, Llíria o Teulada.

Civil hi hagué una clara recuperació de l’associacionisme vicentí. Com a mostra només cal destacar l’evolució de l’associació vicentina del Carme, que passà de tenir 15 socis en 1946, data de la seua reaparició, a 648 en 1949.

De fet, la persistència de la sociabilitat festiva vicentina, tal com també podríem afirmar de la sociabilitat fallera, faria que es puguera dir que les associacions i altars vicentines i les comissions falleres exemplifiquen allò que Pierre NORA (1984) ha teoritzat com a lieux de mémoire (llocs de memòria). Segons Nora, un lloc de memòria és un nucli significatiu (tant material com immaterial, i de llarga duració a través de les

generacions) per a la memòria i la identitat col·lectives. Este nucli es caracteritza per una forta càrrega de simbolisme o d’emoció, està arrelat en les convencions i costums socials, culturals, i polítiques. Es modifica, en tot cas, en la mesura que canvien les maneres de la seua recepció, apropiació, ús i tradició. En síntesi: els llocs de memòria són estabilitzadors de la memòria dins l’espai geogràfic dotat de sentit pels grups humans, molt especialment en el cas de les ciutats. Per això podem dir que els espais rituals i associatius vicentins i fallers esdevenen autèntics llocs de memòria, que serveixen per reforçar els vincles identitaris locals, de barri o de poble, alhora que subratllen la valencianitat emocional col·lectiva.

Un dels factors que més garanteixen la persistència i vitalitat de la cultura festiva vicentina, com també de la fallera, és la influència dels processos de patrimonialització i revitalització de les tradicions en la cultura festiva, especialment arran d’un dels seus factors de dinamisme més recurrents, com són les pròpies efemèrides vicentines. I hem de destacar especialment la recent declaració dels milacres vicentins com a Bé d’Interés Cultural per la Generalitat Valenciana en 2015, que reforça el caràcter cultural i patrimonial de l’element més distintiu de la festa popular vicentina, el milacre, que li confereix el caràcter simbòlic de fil conductor popular i li atorga prestigi i reconeixement.

A més a més la idiosincràsia de la cultura festiva a València, especialment en Ciutat

! La imatge o talla de Sant Vicent Ferrer de cada associació vicentina esdevé el seu principal símbol identitari i de territorialitat. Trasllat de la imatge del sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme des de cal clavari a la parròquia durant les prèvies de la festivitat. Circa 1970. Foto: Arxiu Pere Borrego Pitarch.

3.-Els lligams contemporanis entre festa vicentina i festa fallera: el cas del barri del Carme.

! Ciri, bescuit i invitació (no vàlida per presenciar la pujada o el descens de la imatge del sant). Els tres clàssics amb què l’Associació Vicentina de l’Altar del Carme fidelitzava anualment els seus abonats. Les falles primigènies li manllevarien la “bescuità” a la festa vicentina amb motiu de “l’arreplegà”. Repartiment de bescuits a començaments del segle XX i invitació per presenciar un milacre. Arxiu: Pere Borrego Pitarch.

! Els vincles entre altars vicentins i comissions falleres s’estén també al món de les seus publicacions. Llibres de festes de l’Altar del Carme, 1962, 1976 i 1994.

Vella, fa que molts dels individus o col·lectius que més impulsen la festa vicentina també tinguen una destacada activitat en les comissions falleres, una situació que es pot comprovar clarament en el barri del Carme, en el cas concret de l’Altar del Carme, al qual generacionalment estan vinculats fallers i falleres de comissions del barri, com són els casos destacats de la Falla Na Jordana, Ripalda-Soguers o la plaça de l’Arbre, una vinculació d’altra banda històrica, doncs la transmissió intergeneracional de la pertinença festiva a l’Altar i a la comissió és molt semblant i opera en ambdós casos com a sustent familiar d’unes estructures associatives que no sempre tenen fàcil el relleu generacional, atesos els processos d‘ abandonament del barri d‘extenses capes de població cap a l‘ extraradi o l’arribada de nous veïns i veïnes que no necessàriament s‘ identifiquen amb la cultura festiva local.

Bona prova dels vincles que comentem entre altars vicentins i el programa d’activitats falleres rau en el fet que la representació dels milacres vicentins potser esdevinguera la base perquè Junta Central Fallera es replantejara (vist que els quadres artístics des de la postguerra es nodriren

! L’ascens de la imatge del sant des de l’anda processional al casilici de l’altar per mitjà d’un sofisticat mecanisme d’enginyeria ideat per Rafael Gallent Lacomba el 1961 és, sens dubte, el tret més distintiu de la festa vicentina al barri del Carme.

d’un bon nombre de fallerets i falleretes) de la necessitat de crear arran del 1961 un Concurs de Declamació Infantil4 o d’instituir arran de l’entrada en vigor del 1964 d’un nou reglament faller, el Concurs Infantil de Presentacions Falleres, ja que fins la data no es podien efectuar actes d’exaltacions infantils i majors de forma independent. De fet el Concurs de Presentacions Infantils de JCF data del 1965 (BORREGO:2014).

A més a més, els vincles entre altars vicentins i comissions falleres s’estén també al món de les seus publicacions, molt semblants al model del llibret de falla, per no parlar de la similitud d’alguns festejos en l’espai públic, com: el tradicional repartiment de bescuits entre els abonats de la demarcació amb acompanyament de dolçaina i tabal (com primigèniament ocorria també en la festa fallera); les antigues cavalcades en què els propis xiquets del milacre des de camions o tramvies llençaven joguines per la barriada o la tria anual d’uns representants simbòlics com són el clavari i la clavària majors i infantils, els quals poden formar part o no de l’executiva de l’associació. D’altra banda, el trasllat de la imatge del sant des de la casa del clavari a la parròquia és comparable a les desfilades o passacarrers fallers, que posen en relleu la importància de la demarcació festiva, aspectes tots estos especialment visibles al llarg de la trajectòria i activitat festiva de l’Altar del Carme.

L’Altar del Carme compta a més amb una tradició que el caracteritza i el singularitza dins de la festa vicentina contemporània des de la inauguració del seu últim altar el 1961. Parlem de l’ascens de la imatge del sant des de l’anda processional al casilici de l’altar entre focs d’artifici i al ritme de la marxa reial per mitjà d’un sofisticat sistema d’enginyeria ideat per Rafael Gallent Lacomba (1914-1999), encara que en els darrers anys esta tradició s’haja perdut5. Gallent fou activista de l’associació vicentina de l’Altar del Carme entre les dècades dels seixanta i setanta del segle XX i a ell es deu també la recuperació del moviment en les Falles des de les darreries dels anys setanta amb diverses propostes per a la Falla Na Jordana, de la qual arribà a movimentar el cos central el 1980, com també va fer en la falla del Pilar del 1990 o en la plaça de l’Ajuntament el 1992, sense oblidar el pes de la seua aportació a l’hora de propiciar l’indult dels ninots de Vicente Agulleiro del 1982, 1983 i 1984 que es custodien al Museu Faller (BORREGO:2000)

4 Tal i com al si de la festa vicentina venien fent institucions valencianistes com Lo Rat Penat o més tard entitats comercials com El Corte Inglés

Pel que fa a la vida associativa, en el següent gràfic es mostra el percentatge de fallers i falleres dels xiquets i xiquetes de milacres de l’Altar del Carme en actiu entre els anys 1962 i 2019 que van pertànyer a diverses comissions falleres.

5 El 2017 puntualment es va recuperar esta tradició amb motiu de l’última restauració de l’Altar, que dissortadament deixà d’instal·lar-se en anys successius.

Gràfic 1.- Vinculació dels xiquets de milacres de l’Altar del Carme a diverses comissions falleres (1962-2019). Elaboració a càrrec de Pere i Vicent Borrego, Antoni Villena i Ester Martínez Berrocal.

No identificats com a fallers o falleres (80 intèrpets)

67,08 %

48,56; 29 %

Fallers i falleres (163 intèrprets)

Fallers i falleres del barri (118 intèrprets)

18,52; 11 % 32,92 %

Fallers i falleres d’altres agrupacions i sectors (45 intèrprets)

Com es veu, els intèrprets dels milacres a l’altar del Carme són en un 67,08 % fallers i falleres, del total dels quals (243 intèrprets), 118 són o van ser fallers del barri (72,3 %), i 45 ho són o ho van ser d’altres agrupacions i sectors (27, 6%). Després resta un 32,92 % d’intèrprets, en un número de 80, que no han sigut identificats o identificades com a fallers o falleres.

Gràfic 2.- Nombre de xiquets dels milacres de l’Altar del Carme identificats com a fallers i vinculats a les comissions del barri (1962-2019). Elaboració a càrrec de Pere i Vicent Borrego, Antoni Villena i Ester Martínez Berrocal.

de

Cal precisar que els xiquets i xiquetes dels milacres fallers i vinculats a comissions d’altres agrupacions i sectors són fonamentalment fills i filles de confrares (Pl. Pilar; Santa Maria Micaela-Martí l’Humà, Almirall Cadarso-Comte d’Altea, etc.) o d’antics xiquets de milacre que fixaren la seua residència fora del barri, sobretot arran dels devastadors efectes de la riuà de 1957. Al respecte cal destacar que la comissió de Dr. Olóriz- Arquebisbe Fabian i Fuero rebasa clarament el nombre de fallers que alhora van ser xiquets o xiquetes de milacre de moltes falles del Carme (14 components). A ella pertanyen la nissaga dels i de les López Francés, vinculats a l’associació vicentina i encapçalada per Rafael, també dels Palanca. Igualment la vinculació a l’Altar del Carme de comissions com Quart-Extramurs-Velázquez es justifica per la militància en ella de Vicent Ortega Miralles, director artístic des del 2008 ençà. En tot cas les comissions falleres del barri amb més intèrprets són Na Jordana (45,5 %) i Ripalda-Soguers (33 %) i ja en tercer lloc la Plaça de l’Arbre, amb un 17,5 %, les tres amb una llarga tradició teatral. Part de l’explicació d’esta concentració està en gran mesura lligada a la rellevància i el pes de determinades famílies en la transmissió intergeneracional de la tradició vicentina del milacre (els i les Pastor, els i les Borrego, els i les Perales, els i les Domingo, els i les Cases; els i les Bordanova, els i les Jesús-i-Maria Romero, els Tortosa, els i les Samper, les Bloise, els i les Correcher, els i les Berga; els i les Gallent; els Molina, les Menosi, els i les Castro, les Sales, els i les Miró, els i les Cantos, els i les Llopis, els Villena o més recentment els i les Miralles, entre tantes altres).

A hores d’ara la festa popular vicentina i la festa fallera gaudeixen de bona salut i ambdues tenen assegurades la seua continuïtat, tot i que les Falles presenten una major fortalesa. Però tot just l’estret lligam associatiu i familiar entre comissions falleres i altars vicentins, permet que la potència de l’associacionisme faller, tot i les dificultats que es pateixen en Ciutat Vella i en el barri del Carme, actue com a reforçador de l’associacionisme vicentí. Especialment quan els dos associacionismes festius busquen reforçar la vivència d’una cultura festiva, la qual ja és socialment i institucionalment percebuda com un patrimoni cultural compartit que cal preservar.

BIBLIOGRAFIA I PÀGINES WEB CONSULTADES:

BORREGO PITARCH, Vicent (2000): “Rafael Gallent Lacomba, boig pels autòmats”. Mutacions. Llibret Falla Na Jordana. Associació Cultural Fallera Na Jordana. València, p.15.

(2014): “50 falles plantades i un bon grapat de records”. Na Jordana, 2014. Llibret Falla Na Jordana. Associació Cultural Fallera Na Jordana. València, pp. 78-130.

BLASCO I ORTÍ, Miquel (2000): La festa de sant Vicent Ferrer, un exemple de commemoració popular. Ajuntament de Xirivella. Regidoria de Cultura.

BUENO TÁRREGA, Baltasar (1995): El pare Vicent Ferrer. Federico Doménech, S.A.

CORBALAN DE CELIS Y DURAN, Juan (2015): “ La festa de sant Vicent Ferrer, un antecedent de la festa de les falles?”. Revista d’Estudis Fallers, núm. 20, pàgs. 5666. València.

CORBÍN FERRER, Juan Luis (1999): Historia y anècdotas, Barrio del Carmen. Federico Doménech S.A. València, pp. 247-249.

ESCARTÍ, Josep Vicent (2019): “Una falla a Sant Vicent”. Levante-EMV, 13/03/2019.

NORA, Pierre (1984): “Entre mémoire et histoire, la problématique des lieux”, dins Les lieux de mémoire, I. La République, Paris, Gallimard, pp. 16-62.

ORELLANA, Marcos Antonio (1923-1924): Valencia antigua y moderna. Historia y descripción de las calles, plazas y edificios de Valencia. Acción Bibliográfica Valenciana. València.

! Les cavalcades en què els xiquets dels milacres repartien i llençaven joguines i barateries van ser un clàssic de la festa vicentina al Carme durant els seixantes. Foto: Pere Borrego Galindo, 1968.

! Ofrena de Sant Vicent Ferrer del 1969. Els xiquets dels milacres de l’Altar del Carme junt a la valenciana Maria Amparo Rodrigo, Miss Espanya, 1968. Foto: Pere Borrego Galindo.

SIMÓ SANTONJA (s/d), Vicente Asociación de la Pila Bautismal de San Vicente Ferrer. Parroquia de San Esteban. València.

SOLAZ ALBERT, Rafael (2008): Fiestas y costumbres de la ciudad de Valencia. Ceremonial Ediciones. València.

(2012): El Carme, crònica social y urbana de un barrio histórico. Romeu Editors, València, pp. 162-167.

(2014): Associació de Sant Vicent Ferrer Altar del Carme. Romeu Editors. València.

Romeu Impresores. València.

ZANÓS-ALCAIDE, Virginia & AURA-CASTRO, Elvira (20132015): “Els milacres de San Vicente Ferrer, Patrimonio Cultural Inmaterial Valenciano”. Arché. Publicación del Instituto Universitario de Restauración del Patrimonio de la UPV. Núms. 8, 9 y 10. 2013, 2014 i 2015.

https://www.altardeltossal.es/index.php/biblioteca

! Altar del Carme: La vanitat castigada (1996). Foto: Arxiu Pere Borrego Pitarch.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

VICENT JOSEP ESCARTÍ

Segurament, cap personatge històric valencià ha tingut un efecte semblant al de sant Vicent Ferrer, pel que respecta a la nostra llengua i a la nostra especificitat cultural, en el sentit de fer recordar al poble un passat regnícola particular i integrat a la Corona d’Aragó. De fet, sant Vicent es pot trobar com a referent valencià, des del mateix segle XV, en la nostra producció cultural, i, a més, protagonitza, amb el seu record, episodis ressenyables vinculats a l’ús de la llengua pròpia de l’antic Regne de València. I això, des de l’endemà de la seua canonització i fins als nostres dies.

Vicent Ferrer –el personatge històric, però també tot el llegendari que s’ha configurat al seu voltant- ha estat sempre un emblema de «valencianitat» i encara continua sentho, en bona mesura. D’ençà que la Renaixença en terres valencianes bastí els tres grans pilars del seu ideari –patria, fides, amor- per tal de recuperar la identitat pròpia, Jaume I, Ausiàs March i sant Vicent Ferrer passaren a ser les tres grans figures senyeres de la nostra imatge «específica». Per als valencians, el rei Conquistador continuava sent el gran monarca mític, creador del Regne; Ferrer –el primer sant que donaven les nostres terres als altars de l’església catòlicahavia estat, a banda de fill i fillol de València –com sovint se’l denomina-, un personatge de relleu en la política valenciana i aragonesa –arran del Compromís de Casp-; i, encara, s’havia convertit en un «apòstol» de la nostra llengua, el signe de més important de valencianitat per als renaixencistes i, també, als nostres dies. Tots dos –el rei i el sant- provenien d’una construcció col·lectiva començada a elaborar des de la mateixa Edat Mitjana. Si de cas, als renaixencistes se’ls hauria de reconéixer haver incorporat March a aquell «microparnàs» valencià… Però el rei en Jaume i sant Vicent provenien d’un passat que havia aconseguit imposar-se a molts diferents daltabaixos històrics en els quals, si els dos havien reeixit a perpetuar-se, havia estat, en el cas del rei, perquè se l’havia vinculat clarament a l’esforç cristianitzador –evitant així el perillós record de la reivindicació dels Furs, tan candent en el segle XVIII, tot i que ara ens puga semblar que no-; i perquè Vicent Ferrer, amb la seua fama de bon predicador, d’home reformador de costums socials, teòleg i pacificador de bàndols, només podia transmetre una imatge

«positiva» als diferents règims que s’anaven succeint. En algun cas, molt més tard, això canviaria. Com ara, durant el període de la II República Espanyola.

Però, al marge d’això, la imatge positiva del sant va comportar –tot i que no sempre amb la mateixa intensitat- la valoració també en positiu de la llengua en què parlava. Per dir-ho de manera breu: fins i tot, si el record de Jaume I podia ser un tant molest al règim establert a València pel primer Borbó –com pot inferir-se d’algun passatge de les celebracions del 1738-, la figura de Vicent Ferrer no resultava molesta a ningú. L’especificitat «valenciana» de Vicent Ferrer, no va molestar ni tan sols en el cinqué centenari de la seua canonització, el 1955, i va gaudir de tots els honors.

Més enllà d’aquestes qüestions de context, la bona veritat és que sant Vicent Ferrer va gaudir sempre de l’afecte de la major part dels valencians i això és ben notori si ens fixem en la gran quantitat d’anècdotes i miracles que es vinculen al taumaturg medieval i que, òbviament, si han perviscut entre nosaltres és per causa del seu gran arrelament entre la població local.

En aquest sentit, no degueren ser pocs els efectes que varen causar, en el segle XIX –però segurament amb una tradició encara poc estudiada que deu remuntar-se al segle XVII, si no abans-, els nombrosos textos literaris que, destinats a ser representats en determinats espais efímers hereus de la tradició barroca a la ciutat de València, es coneixen com «milacres» i són, en efecte, peces de teatre rudimentari, en molts casos, però d’una riquesa lingüística, cultural i històrica ben remarcable, sostingudes per associacions ciutadanes denominades “altars” -com ara el del Carme, el del carrer de la Mar, el del Tossal, el del Mercat, etc

! Miguel Calatayud Beltran: “Milacres de sant Vicent”, il·lustració per a Fiestas del País Valenciano. Penthalon Ediciones. València, 1981.

! Anònim: Gravat decimonònic que il·lustra la representació d’un milacre. 1859.

! Representació d’un milacre a l’Altar del Carme, 1912. Instantània publicada a la revista Mundo Gráfico.

Els «milacres» són representacions teatrals immerses en la festa dedicada a sant Vicent Ferrer, que es caracteritzen per l’interés en la figura del sant -que és el personatge principal o qui, al final, resol la situació-, i per la representació del tema religiós amb un cert aire d’exaltació ciutadana, atés que es tracta, en resum, de fomentar la devoció popular de l’urbs valentina, bressol del sant, al seu fill preclar. La ingenuïtat dels textos, dels plantejaments dramàtics i de la seua interpretació, sempre a càrrec de xiquets i xiquetes, també són alguns detalls que cal considerar en la seua caracterització, cosa que ens permet poder parlar d’una producció marcadament infantil en aquestes representacions, tot i que s’ha d’indicar que els temes no són, en moltes ocasions, tan «infantils» com podríem creure, ja que tracten episodis de la vida del sant, vinculats a la política o a la religió, i pretenen reproduir l’ambient social i cultural del segle XV valencià.

El record de la figura dels sant va generar tota una literatura ben particular que, amb seguretat durant el segle XIX –però segurament ja abans-, i fins als nostres dies, ha fomentat la devoció vicentina, ha vinculat a la memòria del sant autors de reconegut prestigi en cada temps i, sempre –o quasi- ha permés el conreu del valencià com a llengua literària amb una clara projecció social, en tant que les representacions, de caràcter veïnal, estaven destinades a l’àmbit públic. Per altra banda, cal indicar que els textos ideats per a aquestes representacions no sempre eren impresos i, encara, quan ho varen ser, la qualitat del tiratge ens parla clarament de literatura popular i popularista, que no ha

arribat a nosaltres tant com voldríem, ja que era pensada per a un consum efímer i no pretenia cap transcendència, més enllà del moment precís de la seua presentació pública. Cosa que, per cert, ha dificultat enormement la conservació d’exemplars dels «milacres».

No és ara el moment de fer un estudi –que encara està per fer!- de les particularitats d’un fenomen literari, social, cultural, lingüístic i religiós o devot de tant de relleu. Els «milacres» vicentins encara necessiten urgentment una dedicació per part de les institucions i dels investigadors. Ens cal una correcta interpretació d’aquest fenomen cultural ben segurament únic al món i al qual s’ha de reconéixer el fet -entre altres- d’haver mantingut un ús públic de la nostra llengua en un espai que, en altres àmbits, va ocupar majoritàriament el castellà. Els «milacres» són un patrimoni valencià poc conegut, extramurs de València, però demanen una major dignificació i un major reconeixement que ha d’ultrapassar el nostre àmbit local i ha d’arribar més enllà de les nostres fronteres culturals.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

VÍCTOR MÍNGUEZ

!

Encara que les arquitectures efímeres que van singularitzar la festa barroca van ser habituals en les celebracions públiques de totes les ciutats europees i americanes durant els segles XVII i XVIII, molt poques urbs com València ens han deixat tants testimoniatges d’una tradició artesanal secular. Centenars d’estampes, nombrosíssimes relacions festives impreses i multitud de textos manuscrits i notícies documentals ens informen de la grandesa i l’esplendor del festeig valencià durant l’Edat Moderna. I entre les diferents tipologies d’art provisional urbà que podem contemplar en els gravats valencians - cadafals, carros triomfals, arcs, escenografies, entaulats, etcètera-, la més representada amb diferència són els altars alçats per parròquies i comunitats religioses, com va ser el convent del Carme. La sèrie d’altars reproduïda en estampes més notable -pel seu número i per la qualitat de les reproduccions-, és la que il·lustra la crònica de les festes pel quart centenari de la conquesta de la ciutat de València escrita per José Vicente Ortí y Mayor, Fiestas centenarias (València, 1740), i en ella figura per descomptat l’altar alçat pel convent carmelità. Però ja abans, en el segle XVII, el convent del Carme va participar activament en la construcció d’arquitectures efímeres, com proven sengles gravats que recullen l’altar i l’arc de triomf que aquest cenobi va alçar en 1638 i 1662 respectivament.

Una de les celebracions més espectaculars segle rere segle a València eren les festes vicentines que commemoraven el centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, i estan molt ben documentades les de 1655 i 1755. Precisament, un dels llibres de festes barrocs editats a València més rellevant -Tomas Serrano, Fiestas seculares (València, 1762)-, correspon a esta última celebració. Les arquitectures efímeres alçades pel convent del Carme en este i en els altres festejos religiosos dels segles XVII i XVIII que podem analitzar gràcies a les estampes gravades alternen dissenys articulats a partir dels ordres clàssics i piràmides de graderies més o menys modestes cobertes de dosser. Unes i altres estructures van servir de suport a imatges d’embalum, objectes d’orfebreria, emblemes i pintures que desplegaven programes iconogràfics, habitualment una hagiografia de l’Ordre. Les escenografies carmelitanes que s’usen des de fa segles i fins a l’actualitat per a representar els miracles del patró del regne de València procedeixen d’aquests dissenys, però adaptats per a permetre sobre entaulats les representacions teatrals.

Altars i arc triomfal del 1638, 1662 i 1738, respectivament. Arxiu: Víctor Mínguez.

Durant els anys 1903 i 1905 i mentre es constituïa l’Associació de sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme les representacions teatrals es van dur a terme probablement a l’interior de la Parròquia de la Santíssima Creu. El primer altar de carrer i adossat a la capella és de 1905. Responia a una estructura de dos cossos i tres carrers i era de tipus tèxtil, perquè eren draps penjants disposats sobre un bastidor de fusta els que perfilaven les cornises i els arcs. L’escultura de sant Vicent ocupava la fornícula central.

altar 1907

Molt similar en la seua configuració al de 1905. De nou ens trobem davant una àmplia i elevada escenografia l’armadura de fusta de la qual quedava oculta per draps de vellut que cobrien l’estructura i penjolls tèxtils que dibuixaven els arcs i cobrien les cornises. Com seria habitual també en els altars posteriors, estos dos primers ja incorporaven les dues portes en el nivell inferior que permeten eixir a escena als xiquets actors. Una litografia policromada ens permet veure com l’estructura subjacent alternava pilastres corínties d’ordre gegant amb fornícules de tradició gòtica.

altar 1915-1954

En 1915 es va alçar un nou altar de fusta i desmuntable que perduraria quatre dècades -excepte durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil. Era un gran arc de triomf d’un sol cos però considerable altura, superposat a un gran tapís, i els murs laterals del qual estaven decorats amb retrats de sants. Un arc rebaixat coronava l’estructura i era alhora rematat per un escut. Una vegada desmuntat l’altar es guardava a la parròquia de la Santíssima Creu.

altar

1955-1957

En 1955, amb motiu del Cinqué Centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer es va construir un nou altar. Emmagatzemat en el monestir de la Trinitat va ser destruït per la riuada del Túria de 1957. Mantenia l’estructura d’arc de triomf del seu predecessor, però ara l’arquitectura era d’estil neogòtic. La galeria de retrats va desaparéixer i en l’àtic es van situar dos escuts heràldics. En l’intradós, i sobre un trencallums, es va disposar l’habitual escultura del sant.

altar

1959-1960

La destrucció que la riuada va fer de l’altar del centenari va obligar a usar durant dos anys el vell altar vicentí del Tossal -danyat també però fàcil de restaurar-, perquè esta altra associació havia estrenat un de nou construït per l’artista Salvador Peris.

altar 1961-2019

En 1961 es va inaugurar un nou altar que és el que s’ha vingut usant fins a l’actualitat. Va ser dissenyat pel cartellista i il·lustrador gràfic Rafael Raga Montesinos i construït per l’artista faller José López Díaz. D’un gran panell d’inspiració ceràmica emmarcat per rocalla i decorat amb escenes vicentines inspirades en la iconografia de la rajoleria del Pouet de Sant Vicent s’obreïx la fornícula del sant sostinguda per quatre columnes salomòniques. Va haver de ser restaurat a causa de les pluges de 1982, realitzant esta labor l’artista faller Manuel Martín López. En 2017 els artistes fallers Pere J. Ovejero

Galindo i Jordi Palanca Marqués van realitzat una nova restauració, ara integral. Durant molts anys aquest altar ha comptat amb una tramoia que elevava la imatge del sant.

La diada és tota clara. Relluïxen els altars...

Sant Vicent fa els seus miracles en la llengua popular.

Convertix jueus i incrèduls, l’home indocte i els lletrats; pecadors que renegaren la fe deIs avantpassats, gent d’ànima miserable, malfactors, homes venals, dones de térbola vida, sacrílegs i criminals...

Sant Vicent fa els seus miracles en la llengua popular. Fa nàixer altra vegada la font que se va secar; fa pujar la sabateta que en el pou se va encalar; ressucita les despulles de l’infant esquarterat; detura en l’aire el manobre que’n caure s’hagués matat...

Sant Vicent fa els seus miracles en la llengua popular.

La diada és tota clara. Relluïxen els altars.

Carles Salvador

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

VICENT BORREGO PITARCH

! «La rerescena». Altar del Carme, 2019. Foto: Pere Borrego Pitarch.

SOBRE ELS TEXTOS

Els milacres són textos versificats en valencià i consten fonamentalment d’un acte, a manera de quadres de costums. En este cas respecten les unitats dramàtiques clàssiques d’acció, de temps, de lloc i de personatges. És a dir, com a peces dramàtiques conserven en tota la seua extensió la teoria dramàtica mantinguda pel Neoclassicisme. No així pel que fa al llenguatge, que es veu marcat per l’expressió de l’oralitat aportada pel Romanticisme. Com a textos dramatitzables cal inscriure’ls en la línia general de la comèdia menor de sants derivada de l’adaptació escènica dels col·loquis que voreja el sainet, del qual prenen elements de tècnica dramàtica sobretot arran de la segona meitat del segle XIX. Segons BLASCO (2000), llevat d’excepcions presenten una estructura rudimentària i poc complexa on les situacions evolucionen i es resolen de manera ràpida i senzilla, com sol ocórrer en el primitivisme de l’art medieval.

! Per la seua naturalesa i característiques, les condicions d’exhibició dels milacres en la via pública esdevenen tot un hàndicap per als menuts intèrprets, que no només han de fer front a qualsevol imprevist que esdevinga en la via pública, sinó que a més han de sacrificar accions i moviments condicionats pels rudimentaris sistemes de sonorització. Com a anècdota cal apuntar que en altres temps aquells altars per les immediacions dels quals circulava el tramvia disposaven de suplents o covers dels papers principals, perquè la contaminació acústica solia provocar l’afonia sistemàtica dels protagonistes.

SOBRE LES CONDICIONS DE REPRESENTACIÓ

Els milacres en representar-se al damunt de cadafals a l’aire lliure i per actors de curta edat (a hores d’ara i convencionalment menors de 14 anys) no gaudixen d’unes condicions d’exhibició gens òptimes. Els altars, sense sostre ni engraellats que possibiliten l’ascens o el descens de decorats i sense trapes de terra fan que les representacions siguen més aviat rudimentàries i impossibiliten qualsevol efecte d’espectacularitat. L’acústica és, per altra banda, prou dolenta, més encara quan els intèrprets no són actors professionals (val a dir sense formació ni aprenentatge vocal). Segons SIRERA (1999) si a tot això afegim les limitacions físiques pròpies d’un planter infantil, entendrem que la durada mitjana de les obres quasi mai no supere els trenta minuts.

DES DE LA COMPETÈNCIA: MÀRIAM OMBUENA ESCOLA DE L’ACTOR

He viscut el teatre a casa tota la vida. Els meus pares i el meu iaio eren actors i més tard, la meua germana també. Jo era una xiqueta dels milacres en els anys setanta. L’Altar del Carme i el de Russafa eren els que més premis s’emportaven, en l’Altar del Carme el director era el Sr. Pastor i en el de Russafa el meu iaio, el Sr. Tomàs Martínez. Hi havia una sana rivalitat entre tots dos. Ara, els xiquets, tenen moltíssimes extraescolars on poden relacionar-se amb altres infants fora de l’àmbit de l’escola. En aquella època no era així, i els milacres, ens donaven l’oportunitat de fer teatre i de fer-lo en valencià, cosa que era molt important per als qui el parlàvem a casa. Com que a l’escola tot era en castellà, poder expressar-nos en la nostra llengua materna era d’agrair. Començàvem de menudets com a gent del poble, el que déiem eixir «de bulto», apreníem a romandre en escena al davant de molta gent. Primer féiem el concurs al Teatre Talia, abans Casa dels Obrers, i ens feia molta il·lusió veure l’escenari per dins. Érem xiquets fent de majors i parlant en vers, molt naturals no podíem resultar, però ens defensàvem parlant en públic i treballàvem tant personatges còmics com dramàtics. Fer de sant Vicent era el que molts xiquets volien. El meu germà ho va ser al llarg de 5 anys, era un paper difícil, havia de dir uns sermons prou llargs, ell ho feia molt bé, i no és perquè ho diga jo, que sóc la seua germana, sinó perquè va guanyar els 5 anys la medalla al millor sant Vicent. Després representàvem el milacre cada Altar a la plaça del barri. Els anys que teníem sort, anàvem de bolos pels pobles de la Comunitat. Era una festa, una pila de xiquets i xiquetes en un Land Rover o, si anàvem més lluny, en un autocar. Pense que tots el que ho hem viscut ho recordem amb un somriure. Molts de nosaltres seguim estant relacionats amb el teatre d’una o d’altra manera. I com déiem en acabar:

«El milacre s’ha acabat, i si tiren pessetetes ens comprarem rosquilletes»

SOBRE LA INDUMENTÀRIA

La indumentària dels milacres s’allunya (en la majoria dels casos) d’una pretesa fidelitat i dista d’allò que correspondria a l’època del taumaturg valencià. Allò important és subratllar l’antigor dels fets i això s’aconseguix per mitjà d’un vestuari d’un passat no immediat, qualsevol que siga l’anacronisme amb l’acció o el d’unes parts amb altres. Casa Insa, experta en el lloguer de peces de roba de qualsevol època, va ser la principal proveïdora per al quadre artístic de l’Altar del Carme. La seua col·laboració altruista, però, va constituir més una trava que un aspecte que contribuïra a la fidelitat del vestuari tardomedieval. Mes “a cavall donat no li mires el dentat “. A més cal considerar que l’extracció social de la majoria dels protagonistes dels milacres pertanyen a les classes populars urbanes i rurals i per als dissenyadors escènics resulta una tasca sobreafegida trobar referents en gravats i pintures de com vestien les classes desfavorides. Així acostumem a vore sobre l’escena anacrònics saragüells, torrentins, jupetins o gorres de plat, quan no qualsevol rellotge de polsera a la monyica dels intèrprets més despistats. A poc a poc s’ha anat fent ús, però, d’un vestuari més concorde amb el Segle d’Or del poble valencià. A tal efecte cal destacar la tasca efectuada en l’Associació Vicentina de l’Altar del Carme durant la dècada dels noranta per persones apassionades per la indumentària com Antonio Cantos.

! Representació del Naixement i adoració dels pastors pel quadre artístic del Col·legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer. Foto: Sigüenza.

! Una indumentària inversemblant. La pau de Déu. Altar del Carme, 1964.

Foto: Pere Borrego Galindo.

LA CANTERA DE L’ALTAR DEL CARME

Sembla que l’arrelament a cada barri o demarcació dels xiquets dels milacres no va ser sempre la tònica habitual, sobretot durant els primers anys de la trajectòria de cada associació vicentina. Voleu saber d’on procedien?

EL COL·LEGI IMPERIAL DELS XIQUETS ORFES DE SANT VICENT FERRER.

Antigament només van ser els xiquets del Col·legi d’Orfes de Sant Vicent Ferrer els que estaven facultats per a la representació de milacres (BLASCO: 2000). Des de començaments del segle XX tenim constància que oferien temporades (diumenges i festius del mes

d’abril) al centre que els acollia 1 i també en alguns altars com el del Mar 2

QUADRE ARTÍSTIC INFANTIL DELS JESUÏTES.

Des del segle XVI els col·legis dels pares jesuïtes fan del teatre infantil un recurs per a l’adoctrinament moral i religiós de l’alumnat. Les seues instal·lacions acullen sales d’exhibició on els escolars participen en la representació de textos infantils en castellà de caire líric i dramàtic, la qual cosa contribuïx a la formació del xiquet tant com a intèrpret, com a espectador. L’estabilitat d’un quadre escènic permanent de xiquets propiciarà la representació de milacres per a algunes associacions vicentines durant les primeres dècades del segle XX, com va ocórrer en el cas de l’Altar del Carme el 1946.

1 Las Provincias, 10/04/1920, p.1.

2 Las Provincias, 09/04/1929, p.5.

! La Creu de Teulada. Quadre artístic de l’Altar del Carme a meitat dels anys cinquanta, integrat majoritàriament per xiquets vinculats al Teatre Patronato de la juventut Obrera. Foto: Arxiu d’Enric Marzal Santafé.

LES FALLES.

EL TEATRE PATRONATO DE LA JOVENTUT OBRERA.

Inaugurat el 1833 al núm. 5 del carrer de Landerer del barri del Carme disposava d’una sala d’exhibició on els propis associats i associades oferien un repertori majoritàriament de sarsueles i, en arribar els Nadals, representacions del Betlem, on també hi participaven xiquets i xiquetes. La pràctica escènica assolida pels infants que hi prenien part va fer que fins a començaments dels anys seixanta del segle XX esdevinguera una pedrera per als quadres artístics dels altars vicentins més pròxims, com ara: el Carme, Tossal i el de la Plaça de la Mare de Déu. A l’Altar del Carne està documentada la seua participació com a intèrprets entre el 1948 i els anys previs a la riuà

Des de començaments del anys seixanta es consoliden les comissions infantils al barri del Carme i algunes d’elles operen com a centres de formació actoral de cara a la preparació dels i de les seues components per al concurs de presentacions infantils de JCF (1964) o per al Concurs de Declamació Infantil en Llengua Valenciana de l’esmentat organisme (1963).

LA PRÒPIA ASSOCIACIÓ VICENTINA.

Pels volts del 1960 l’Associació Vicentina del Carme arribà a comptar amb noucents socis, als quals progressivament se’ls aniran afegint aquells xiquets dels milacres que han passat de la infantesa a l’adolescència. Per tant des de les darreries dels setanta l’Altar tindrà per clavaris adults formats en la tradició milacrera que tractaran d’inculcar a la seua prole el costum de participar en les representacions vicentines.

! Els directors dels milacres van haver d’assumir també la tasca d’ensenyar a llegir correctament en valencià a molts xiquets i xiquetes. El planter d’intèrprets de l’Altar del Carme en el concurs de lectura organitzat per Lo Rat Penat el 1970.

LA PRONÚNCIA I LA DICCIÓ.

Un treball sobreafegit dels responsables de la direcció escènica, sobretot a la ciutat de València, va ser la correcta pronúncia i dicció dels textos per part del planter de xiquetes i xiquets del quadre artístic. Abans de la II República el valencià se’n parlava de sentides i sense cap criteri normatiu i després de la Guerra Civil hi hagué un temps ominós en el qual es va intentar esborrar el valencià més enllà de l’àmbit de les manifestacions de caire folklòric o festiu. Fora d’ells parlar públicament en la nostra llengua llevat del registre col·loquial estava mal vist. En els col·legis, segregats per sexes, els xics i les xiques que el parlaven a casa l’amagaven i, a la llar, per facilitar-los els estudis pares i mares es dirigien als fills en castellà. Poques xiquetes i xiquets sabien defensar-se amb soltesa llegint un text en valencià, fins i tot, quan

eren valencianoparlants3 . Fou la creació, però, el 1949, per Carles Salvador, dels Cursos de Gramàtica Valenciana que s’aixoplugaren dins Lo Rat Penat, un fet decisiu per a l’aprenentatge del valencià, sobretot, per a les persones adultes. Tot i que esta institució valencianista promogué la lectura i els certàmens de declamació entre els xiquets dels milacres, preparar-los tant per a llegir com per a declamar era missió dels directors d’escena. Un Decret de 3 de desembre de 1982, que regulava la incorporació del valencià com a assignatura al sistema d’ensenyament de Preescolar, Educació General Bàsica, Batxillerat i Formació Professional, va normalitzar l’ús del valencià entre els infants i el 1984 la Llei d’ús i ensenyament del valencià oferí la possibilitat que aquells xiquets i xiquetes que ho desitjaren cursaren tots els estudis en llengua vernacla.

3 Per una anècdota referida a l’Altar del Carme, sabem que a un director d’escena li van recomanar un xiquet valencianoparlant amb perfecta pronúncia perquè prenguera part en els milacres i en participar en la primera lectura, va llegir el text assignat amb fonètica castellana: [pae bizent ako ke es].

! La Composició sobre els autors de milacres més representats a l’Altar del Carme a partir d’un detall de la tabla sis-centista de Sant Vicent Ferrer i Sant Vicent Màrtir de Miquel Joan Porta.

LA DECLAMACIÓ.

Les tècniques de dir els textos vicentins solen ser ben singulars. Sovint solen recitarse amb una entonació, mímica i gesticulació ben peculiars i moltes vegades cauen en la monotonia que marca la rima. Treballar possibles canvis d’entonació amb xiquetes i xiquets entranya gran dificultat, amb la qual cosa el treball de direcció sol centrar-se a aconseguir que el planter parle clar, fort, de forma expressiva i mantinga el ritme. Alguns o algunes dels i de les millors intèrprets de milacres, viciats pel costum, de vegades, han mostrat serioses dificultats a l’hora d’adaptar-se a les exigències pròpies dels textos d’altres gèneres teatrals.

LA COMPETITIVITAT.

Per contribuir a la difusió de la llengua i les tradicions valencianes, l’entitat valencianista Lo Rat Penat, aviat va organitzar un concurs a fi de promoure la representació de milacres i premiar les millors posades en escena efectuades pels quadres artístics dels Altars. El certamen es troba documentat des de la primera dècada del

segle XX4 , si bé assolirà la seua major embranzida arran de la represa de la Festa el 1939 i la posterior constitució de la Junta Central Vicentina el 1943. El 1942 Lo Rat Penat tornarà a convocar un certamen que en les dues edicions prèvies van organitzar l’Arquebisbat de València i el Patronato de la Juventud Obrera. A poc a poc, a més dels premis col·lectius a les millors representacions s’introduiran d’altres distincions com el premi al millor llibret original (1956) i d’altres de caràcter individual per destacar la millor pronúncia en valencià per part dels xiquets i les xiquetes, que seran patrocinats per altres institucions o firmes comercials com el diari Las Provincias o “Casa Balanzá respectivament i que, en la primera edició recauran en dos intèrprets de l’Altar del Carme: Joan Guerrero i Finita López5 . Des d’aleshores ençà les categories han anat creixent, premiant-se des de finals dels anys cinquanta també els millors treballs de direcció i els de millor interpretació masculina, femenina i del rol de sant Vicent Ferrer amb una medalla que guanyadores i guanyadors lluïxen amb orgull durant els dies de festa. Actualment els reconeixements són nombrosos.

4 BALLESTER OLMOS I ENGUIX documenta que el concurs promogut per Lo Rat Penat ja es va celebrar els anys 1911 i 1916. L’Altar del Carme fou premiat el 1917 per la representació de Lo fill del cristià, de Josep Ma. Juan García i la premsa històrica es fa també ressò del veredicte del certamen en els anys 1926 i 1929.

5 Almanaque Las Provincias. 1948-1972. Federico Doménch, 1979. Volum IV. p. 1403.

! Concurs de declamació amb la participació de xiquets de diversos altars. Circa 1970.

! La medalla, distintiu per als millors intèrprets dels milacres. Rèplica de la medalla al millor sant Vicent, 1964 que l’Altar del Carme va atorgar a Pere Borrego Pitarch en senyal de desgreuge per no haver assolit l’oficial en el concurs d’aquell any.

BIBLIOGRAFIA

BLASCO I ORTÍ, Miquel (2000). La festa de Sant Vicent Ferrer: un exemple de commemoració popular. Ajuntament de Xirivella.

SIRERA, Josep Lluís (1999): «Els miracles de Sant Vicent Ferrer» dins de El teatre en la festa valenciana. València, Consell Valencià de Cultura.

TOTS VAN SER MESTRES D’ESCENA

Poc sabem de JUAN HERRERA, mosso d’una farmàcia del barri, confrare de l’Altar del Carme i comparsa i partiquí del Teatre Patronato. Dirigia les xiquetes i els xiquets en els cinquantes quan l’associació encara no comptava amb un quadre artístic estable i aquells i aquelles xiquets del PJO que despuntaven en sarsueles, operetes i betlems n’eren captats per a la causa vicentina.

Hi ha hagut un abans i un després de JULIÀ

PASTOR I

FERRE com a director dels milacres de l’Altar del Carme. Trenta-quatre anys de dedicació i cinc premis de direcció, des què estos van ser instituïts el 1988 ja en el crepuscle de la seua trajectòria com a responsable del quadre artístic. I pel que es veu va assumir aquella responsabilitat per atzar, per apostasia i deserció de l’anterior director. Diuen que com solia acompanyar el seu fill als assajos, el senyor Herrera li va demanar primer que li ajudara a posar ordre entre la menudalla i poc després que li cobrira en la direcció durant uns dies per poder assistir a una boda a Saragossa. Corria el divendres de Dolor del 1959 i el concurs ja s’albirava, per tant, no calia perdre el temps. Julià hi va fer de cover i des d’aquell moment ningú no tornà a saber res més de l’anterior responsable. Aquell ensurt propicià l’inici d’una fructífera etapa per al quadre artístic de l’Altar que durant més de tres dècades mai no deixà d’estar en el rànquing (vint-i-un primers premis; onze segons; dos tercers i només un quart, el del debut). El senyor Pastor s’estimava el teatre i molt, però el teatre per dins. Ell era d’apuntar, de proposar els textos, de realitzar, de produir. En els quaranta havia format part del quadre artístic de la plaça de Santa Creu i era responsable i membre de la directiva del teatre de la Casa dels Obrers, on cada cap de setmana la companyia titular renovava repertori mentre assajava entre setmana les obres a representar. Ell n’havia vist molt de teatre i va fer de l’experiència la base del seu mestratge. Bo, de l’experiència i de la pronúncia, perquè llavors cap xiquet del cap i casal parlava en valència i si ho feia, només era de sentides. Ell insistia en com calia obrir o tancar els sons vocàlics amb rutinaris exercicis de dicció (“home, dona, terra, perol i cassola”), a fer sinalefes o elisions quan el vers

ho requeria, a cobrar presència damunt l’escena, a declamar i, sobretot, a marcar i a fixar text i actitud a base de repetir. Durant el primer lustre dels seixanta les Falles esdevingueren una cantera de menuts intèrprets6 i ell, conscient com era, no se’n perdia cap presentació infantil del barri per reclutar nous i noves intèrprets. Instà a significats dramaturgs, lingüistes i poetes a escriure milacres que s’estrenaren al Carme7 i, sobretot, va fer palés que l’èxit rau en la disciplina. I així va crear escola8 A poc a poc, va guanyar per a la causa dels milacres també a col·laboradors. Primer van ser professionals de l’escena

6 El reglament faller fins al 1964 desaconsellava l’organització d’actes protocol·laris o vetlades teatrals infantils de forma autònoma i independent a les activitats pròpies d’una comissió de persones adultes. Amb el IV Congrés Faller es renovà la normativa i se sentaren les bases per a l’organització del concurs de presentacions infantils que es va iniciar arran de l’exercici 19641965.

7 Josep Cervera i Grífol (1961); Vicent Ferri García (1962); Faust Hernàndez Casajuana (1967); Ernest Peris-Celda i Puchades (1968, 1969 i 1978); Pere Delmonte Hurtado (1972); Josep Alarte Querol (1981).

8 Entre 1975 i 1985 també va ser el director del quadre artístic infantil de la Falla Na Jordana.

valenciana o pares de xiquets els qui el van ajudar quan arribaven els intensos dies d’assaig a les vespres del Concurs. Després i, a mesura que creixien, excomediants a qui un dia dirigí o persones amb experiència dels quadres infantils d’algunes comissions falleres. Va deixar una empremta inesborrable al Carme i el 1994 en rebé un merescut homenatge amb la

representació d’una antologia de milacres interpretats per diverses generacions d’antics xiquets i xiquetes. A la seua mort el 1995 la seua família va instituir un premi amb el seu nom per distingir la millor interpretació a càrrec de qualsevol xiquet o xiqueta de l’Altar.

Regidors d’escena i col·laboradors de Julià Pastor Ferrer en la direcció artística dels milacres del Carme entre 1959 i 1993.

FERRER

! Homenatge a Julià Pastor. Altar del Carme, 1994.

Josep Perales

José Sáiz Argandoña (“Pepele”)

Josep M. Tortosa Abella

Rafael López Francés

Vicent García Giner

RAFAEL LÓPEZ FRANCÉS assumí el relleu de la direcció dels xiquets i les xiquetes de l’Altar del Carme entre 1994 i 1999, tot i reemplaçant en estos menester Julià Pastor, amb qui prèviament havia col·laborat en la regidoria d’escena. Coneixia a fons, per tant, la comesa a què havia de fer front. La seua família havia estat vinculada a l’associació vicentina i entre el 1976 i 1985 ell n’havia sigut un dels més reeixits intèrprets de l’Altar, sobretot en el rol de sant Vicent (medalla el 1983), a més de comptar amb el mèrit sobreafegit de ser un dels actors infantils més premiats en el concurs de presentacions de JCF. L’estratègia per tal de mantindre el nivell competitiu del quadre artístic al concurs de la Junta Central Vicentina consistí en el fitxatge de talents infantils del món de les falles. Rafel López era espectador assidu (fins i tot jurat) als concursos de declamació, d’apropòsits... Amb l’arribada de tres o quatre puntals «forasters» enllestí un quadre competitiu. Un cicle de cinc anys exitosos, amb diferents primers premis en totes les categories (miracle, actor i actriu principal, sant Vicent, actor i actriu de repartiment, pronúncia, direcció...) Apostà pels autors clàssics a l’hora de reconduir la nova trajectòria del quadre escènic (Manuel Sánchez Navarrete i Peris Celda-Puchades), sobretot, per la qualitat literària, gràcia i possibilitats escèniques. Amb l’ajuda de Vicent García, col·laborador d’En Julià Pastor els seus darrers anys,

per l’enorme repte de succeir al director del carrer de Na Jordana, Rafel López proposà un treball actoral dels xiquets basat en el joc i el resultat del conjunt. El més important era «passar-ho bé», fer pinya i declamar amb dicció neta. A més, (tal com el senyor Pastor va establir) treballà de valent la bona pronúncia del valencià de tots els components del quadre, encara que només digueren una frase. A més, revifà les actuacions del quadre juvenil (joves vinculats a l’associació de més de 14 anys), tot i impulsant amb ells projectes off competició com les representacions efectuades amb motiu de l’homenatge del seu predecessor (1994) o La vanitat castigada, d’Eduard Escalante (1996).

JOSEP MANUEL TORTOSA ABELLA liderà el quadre artístic del Carme durant sis anys en el canvi de mil·lenni (2000, 2001, 2002, 2003, 2004 i 2005). De xiquet de milacre i ajudant o assessor de direcció passà a fer-ne d’instructor de noves generacions. Coneixia ben rebé el terreny en què es movia. Dos mencions i dos medalles l’havien convertit en paradigma del graciós, del baldraga, de l’agnòstic o de l’ignorant més ruc, just tres dècades abans. Una passió pel teatre que, en fer-se adult, va prosseguir al si de la seua falla de Ripalda-Soguers, agitadora del teatre popular i cantera de noves generacions d’actorets i d’actriuetes de l’Altar. S’havia consagrat com a intèrpret dins de l’àmbit del teatre de les Falles i fins i tot s’havia enrolat en la companyia de comèdies d’Aureli Montroy escampant els sainets de poble en poble, poc abans de convertir-se en mestre de politges, maquinàries i altres enginys del Talia. Un tot terreny del teatre que apostà sobre segur triant per al repertori de l’Altar milacres que coneixia ben bé perquè ell mateix els havia interpretat. Aconseguí un primer premi, després de quasi fregar-lo en un parell d’ocasions. Anecdòticament aquell any el Paulí i la Sara de La jueva d’Écija (Carme Borrego) es retrobaren a la rerescena, ara com a directors. La seua última tasca fou l’estrena d’una singular peça de Sánchez Navarrete més propera a l’al·legoria que al milacre que no va ser massa ben compresa per alguns dels sectors més tradicionalistes.

REBECA HENCHE I ROIG ha sigut l’única dona que ha exercit com a cap de direcció de l’Altar del Carme. Quan ho va fer ja era una primadonna de l’escena vicentina i fallera. Formada com a xiqueta de milacres per Rafa López, Vicent García i Josep M. Tortosa, va exercir com a ajudant de direcció de l’últim, des què el 1992 se’n retirà del quadre artístic del Carme. Amb l’experiència adquirida com a intèrpret i assistent d’escena va saber mantindre durant un binomi (2006-2007) l’Altar en el pòdium dels tres primers.

VICENT ORTEGA I MIRALLES comptava amb una llarga i llorejada trajectòria com a intèrpret de teatre quan es va fer càrrec de la direcció del quadre artístic de l’Altar del Carme, arran del 2008. No només era l’actor més guardonat en el Concurs de Teatre de JCF, sinó també un expert mestre de cerimònies i un habitual intèrpret en les companyies valencianes de Montroy, Matrán o l’Andana. Va ser el seu germà Ximo, component de l’Associació i vicentí de solera, qui el reclamà quan l’anterior directora, per impossibilitat de compaginar obligació i devoció, va haver de deixar la tasca de regidoria. I ell, per estima a aquell barri on va nàixer, no declinà la proposta. Quan se’n feu càrrec del quadre artístic, però, a l’Altar no eren bons temps per a la lírica. Era l’època de l’austeritat i la crisi. Sense un espai estable per als assajos i, de vegades, fins i tot, sense altar, les xiquetes i els xiquetes van haver de preparar les obretes a expenses de la voluntat i disponibilitat de les seus socials d’algunes falles o d’altres associacions vicentines diseminades pel Carme. Els seus eren i són els temps de ressistència, anys de lluita per perpetuar una tradició ben arrelada al barri. Les filles i els fills dels associats volien conservar-la i ell els en va donar cabuda, tot i ampliant el planter d’intèrprets amb components de la seua falla Quart-Extramurs i d’altres falles del barri o de l’extraradi. I va superar la prova, amb el suport

incondicional i voluntarista de les mares, els pares i resta de familiars dels xiquets. Mentor d’una generació de mil·lenials ha bandejat l’amenaça de les extraescolars i l’adicció a les xàrcies i als mòbils fent possible al Carme el miracle dels milacres Ha recuperat textos clàssics d’altres temps, ha incorporat guions d’autors contemporanis i també ha aconseguit estrenar textos novells i revisions antològiques de milacres de tostemps. Entre els seus mèrits la predisposició i facilitat per a abordar en poc de temps un gran repte: fer que els xiquets de l’Altar del Carme foren el quadre artístic de referència durant els fastos commemoratius del sis-cents aniversari de la mort de sant Vicent.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

VICENT BORREGO PITARCH

No són tots els que estan, però sí que estan tots els que hi són.

Hem fet una llista prioritzada d’alguns dels milacres clàssics del repertori de l’Altar del nostre barri, per comentar-los amb rigor atenent a diverses raons: les vegades que han sigut representats1 , el fet de constituir la peculiar aportació literària del Carme a la festa vicentina per haver estat escrits expressament per al seu quadre artístic i, també la força en què encara romanen a la memòria d’aquells i d’aquelles que van ser els seus directors o intèrprets. En són molts, però, amb huit ens basta.

Abans, però, de posar-nos a la feina repassem quins han sigut els milacres més representats a l’Altar del Carme al llarg de les seues dos etapes històriques: 1906-19312 i 1946-20203.

1 No hem contemplat la revisió de textos com La sequia, (1930), de Josep Peris Celda per haver inclòs en la selecció altra peça de l’autor, sent com és un milacre escrit per a un altre altar; ni tampoc La pesta vençuda (1985), de Manuel Sánchez Navarrete, tot i ser una estrena de l’altar del Carme per haver-ne contemplat ja dos textos de l’autor. D’altra banda també hem deixat fora obres mestres del gènere, com: Parlem valencià (1967), de Faust Hernàndez Casajuana, El milacre dels milacres (1969), de Martí Domínguez Barberà o L’aigua de Déu (1961), de Josep Cervera i Grífol, que, com altres, sí que hem tingut en compta a l’hora d’elaborar els estudis parateatrals, filològics i de gènere addicionals.

2 No posseïm una relació completa dels milacres representats per l’Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme. Rafael SOLAZ (2014: 143-145) n’aporta un inventari parcial que hem contrastat i ampliat amb la premsa històrica del període. No obstant això els anys 1914, 1919, 1921, 1926 i 1929 el diari Las Provincias obvia o no para esment en els textos dramàtics representats, encara que faça al·lusió als festejos i celebracions vicentins de l’esmentada associació.

3 Les dades referides a les representacions, els directors i els i les intèrprets de l’etapa contemporània de l’Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme (únicament interrompuda el 1958 pels devastadors efectes de l’avinguda del Túria) han sigut processades per Pere i Vicent Borrego Pitarch a partir dels apunts del dietari de Julià Pastor Ferrer (director dels milacres entre el 1958 i el 1993); els llibres de festes editats per l’esmentada associació i diversos reculls de premsa.

Milacres més representats per l’Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme:

Passà fent el bé (1992, 2013)

La pesta vençuda (1985, 1999, 2015)

Miraclet sense paraules (1981, 1990, 2010)

La jueva d’Écija (1972, 2004)

Gaya, el mentider (1969, 1977, 1987, 1996, 2020)

L’últim sermó (1968, 1974, 1982, 1989, 1997, 2007)

Parlem valencià (1967, 1976, 2010)

La sequia (1966, 1970, 1977, 1984, 2000, 2008)

La dona endemoniada (1965, 1971, 1983, 1991, 1998, 2002)

La pau de Déu (1964, 1975, 1988)

Detin-te en l’aire! (1963, 1973, 1980, 1993)

La llecha (1952, 2016)

Un testic de l’altre món (1949, 1994)

L’ermità de sant Mateu (1948, 2011)

Anchel de la pau (1947, 1959)

El mocador (1927, 1960, 1965, 1978)

L’estudiant ressuscitat (1927, 1946, 1953)

El incredul (1915, 1928)

El sort de Montblach (1913, 1923)

Sant Vicent en Traiguera o la muda (1907, 1908)

I només en una ocasió... Los de fora y los de dins (1906); Lo chénit del mal (1916); Lo fill del cristià (1917); Vòl de palomes (1918); El pare Vicent en la plaza de Nantes (1924); Lo castic de lo malvat o el dimoni apresat en Sant Mateu (1925); La creu de la peña (1930); Dos miracles en un vol (1950); El cego i els xiquets (1951); Mort de Sant Vicent o un anchel que se’n va al sel (1954); La muda de Traiguera (1955); L’avar arrepenedit (1956); El fillet il·luminat (1957); L’aigua de Déu (1961); Foc extingit (1962); El milacre dels milacres (1979); Un llop en pell d’ovella (1986); Un testic de l’atre món (1994); El gran milacre (1995); Sublim arrepenediment (2001); Desenllaç del compromís de Casp (2003); De les tenebres a la llum (2005); L’home que vengué la seua ànima (2006); La boja (2009); Un ànima rescatada (2012); El toll blau (2014); El bordet (2017); La font d’Edeta (2018) i L’auca de sant Vicent Ferrer (2019).

Milacres estrenats pel quadre artístic de l’Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme

El sort de Montblanch (1913)*

Emilio Delmas Badenes

L’incrèdul (1915)*

José Ma. Juan García

Lo chénit del mal (1916)*

José Ma. Juan García

Lo fill del cristià (1917)*

José Ma. Juan García

Vòl de palomes (1918)*

Josep Ma. Bayarri Hurtado

D. Chaume d’Aragó, comcte d’Urchell (1920)*

El pare Vicent en la plaza de Nantes (1924)*

Vicent Sanchis

Lo castic de lo malvat o el dimoni apresat en Sant Mateu (1925)* José Olmos

L’aigua de Déu (1961)*

Josep Cervera i Grífol

Foc extinguit (1962)*

Vicent Ferri García

Parlem valencià (1967)*

Faust Hernàndez Casajuana

L’últim sermó (1968)*

Ernest Peris-Celda Puchades

Gaya, el mentider (1969)*

Ernest Peris-Celda Puchades

La jueva d’Écija (1972)*

Pere Delmonte Hurtado

El mocadoret (1978)

Ernest Peris Celda-Puchades sobre el text original de J. Bernat i Baldoví

Miraclet sense paraules (1981)*

Josep Alarte Querol

La pesta vençuda (1985)*

Manuel Sánchez Navarrete

Un llop en pell d’ovella (1986)*

Manuel Sánchez Navarrete

Passà fent el be (1992)*

Manuel Sánchez Navarrete

El gran milacre (1995)*

Manuel Sánchez Navarrete Desenllaç del Compromís de Casp (2003)*

Manuel Sánchez Navarrete

De les tenebres a la llum (2004)*

Manuel Sánchez Navarrete

La font d’Edeta (2018)*

Sito Sanchis

L’auca de Sant Vicent (2019)*

Vicent Borrego Pitarch (sobre una antologia de milacres de diversos autors)

L’Altar del Carme al llarg de la seua trajectòria habitualment ha posat en escena textos vicentins escrits, fins i tot, amb més d’un segle de diferència, però, també ha estrenat milacres concebuts expressament per al seu quadre artístic per encomanda bé dels clavaris majors (als quals estan dedicats alguns d’ells), bé per encàrrec dels seus directors artístics. Sobretot van ser confiats a poetes festius, dramaturgs populars i altres lletraferits ratpenatistes que, pel general, mantingueren o mantenen certa vinculació amb el barri.

Les etapes compreses entre 1913-1919 i 1960-1972 són dos períodes d’embranzida quant a la producció de textos novells (sobretot considerant que durant els anys seixanta es produí una davallada general en l’edició de textos vicentins), la qual cosa rebel·la alhora la puixança del quadre artístic en estes dues èpoques. Alguns d’estos textos, amb el pas del temps, s’han convertit en clàssics dels repertori de tots els Altars. L’etapa compresa entre 1985 i 1995, malgrat les constants estrenes, és un període monotemàtic quant als autors. El Carme confiarà expressament la producció de textos vicentins al professor i prolífic dramaturg vicentí Manuel Sánchez Navarrete , en el seu viratge cap a l’al·legoria i l’acte sagramental.

Autors més freqüents al repertori de l’Associació de sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme

Manuel Sánchez Navarrete

Ernest Peris-Celda Puchades

Josep Peris Celda

Vicent Nicolau i Balaguer

Josep Bernat i Baldoví

José María Juan García

R. P. Salvador Calvo

Pere Delmonte Hurtado

Josep Alarte Querol

Faust Hernández Casajuana

Francesc Vidal Roig

Félix Pizcueta Gallel

El gràfic superior expressa l’índex d’autors preferits per l’Altar del Carme en base al total de vegades en què una o vàries de les seues obres han sigut representades. La nòmina l’encapçala Manuel Sánchez Navarrete amb 24 representacions de dotze de les seues obres, seguit de les 11 posades en escena de les obres escrites per Peris Celda fill i de les 10 de Peris Celda pare. Comprovareu com d’altres comediògrafs com: Josep Bernat i Baldoví, Faust Hernàndez Casajuana o Josep Alarte Querol, amb només un milacre, assoliran les quatre o les tres representacions. Sobre les diverses generacions d’autors de milacres, el carés pedagògic, culte o popular de la seua producció o la seua vinculació als cercles culturals, religiosos o valencianistes trobareu informació bàsica i puntual en la secció “La rerescena” dels huit milacres que hem triat per fer-ne una anàlisi a fons.

Manuel Sánchez Navarrete

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

! John Henry Fusseli: El malson o dona posseïda per un íncub (1871). Oli sobre llenç. Institut of Arts. Detroit (EUA).

PALMARÉS

1965: 2n. premi millor representació.

Medalla a la millor xiqueta: Ma. Jesús Alcaide Sanz (Endimoniada).

Medalla al millor xiquet: Josep Pastor Ferrer (Hilari).

1971: 1r. premi millor representació.

Medalla a la millor xiqueta: Carme Borrego Pitarch (Endimoniada).

Medalla al millor xiquet: Josep M. Tortosa Abella (Hilari).

1983: 1r. premi millor representació.

Millor Sant Vicent: Rafael López Francés.

Premis Las Provincias: Francesc J. Pastor Baviera (Hilari) i Assumpció López Francés (Quica).

1991: 1r. premi millor representació.

Medalla a la millor xiqueta: Clara López Francés (Endimoniada).

Medalla al millor xiquet: Rafael Molina Moreno (Hilari)

1998: 1r. premi millor representació.

Medalla a la millor xiqueta: Jèssica Miró Quinto

Medalla al millor sant Vicent: David Astillero

2002: 5é. premi millor representació.

Premi a la millor pronúncia: Rebeca Henche Roig (Endimoniada).

3r premi al millor xiquet: Rubén Fernández Alcañiz (Hilari)

LA RERESCENA

Manuel Sánchez Navarrete potser siga un dels més prolífics autors de milacres i, sens dubte, el més destacat de la generació d’escriptors que va conrear este gènere arran de la postguerra immediata.

La revisió de la seua constant i dilatada aportació en quants estudis d’investigació s’han efectuat sobre el gènere [MARTÍNEZ ORTIZ: 1954; CERVERA: 1983; CARBÓ & CORTÉS: 1997] i l’edició d’una completa antologia de les seues peces dramàtiques l’any 2000 per part de l’Ajuntament de València, potser hagen contribuït a redimensionar llur contribució sobre la resta d’autors de la seua pròpia quinta, integrada per una colla d’escriptors i d’escriptores que, llevat de l’enginyós i espontani poeta festiu de Mislata Maties Ruiz

Esteve, van fer-hi una incursió molt més puntual i esporàdica en la dramatúrgia d’arrel vicentina. Parlem de Josep Calatayud Baya, Prudenci Alcón Mateu, Vicente

Sastre Ferrer, Vicente Ferri García, José Campos Marté, Ricardo

Garrido Juan, Vicente Montesinos

Palomares, Rafael Ramírez Torrent, Vicente Nicolau Balaguer, Josefina

Lázaro Cerdà o Carles Salvador i, arran dels anys cinquanta, també de Pompili Tortajada, Eugeni Almenar, la producció inicial de Germà Roig Florencio o la contribució de Maria Ibars Ibars, una autora amb una sòlida trajectòria dins de l’àmbit de la literatura culta, que va mostrar una

EL MIRACLE DE REFERÈNCIA

Des de la seua estrena el 1948 pels xiquets de l’Altar de la Plaça de la Mare de Déu, “L’endemonià”, com popularment és conegut el milacre, ha esdevingut tot un clàssic del gènere i alhora una de les obretes més representades pels quadres artístics de tots els altars, entre altres coses pel tour de force interpretatiu que implica posar-se en la pell del millor personatge femení i de caràcter dels milacres, com bé indica Josep Lluís SIRERA (1999). Prova de la seua popularitat són les dues edicions que se’n feren del text el 1949 i el 1951 (Tipografia Bello).

És a més un dels més aconseguits textos del nostre teatre popular que aborda el tema de l’exorcisme i, en opinió de CERVERA (1983), respon a la nova fórmula o estructura de milacres, que, gràcies a l’aportació de Manuel Sánchez Navarrete, s’imposarà i assolirà maduresa i plenitud des de la postguerra més immediata. Un model que conjumina l’austeritat escènica, associada a l’amenitat amb què s’aborda un fet de la vida del sant documentat a través de fonts escrites, de major o menor rigor històric, i on no manquen la ironia dramàtica com a fórmula introductòria i també d’acomiadada i la dualitat d’oposar al seny i als valors morals, religiosos i patriòtics personificats pel dominic, els vicis, l’heretgia, l’agnosticisme o la incredulitat dels humans (de vegades exagerats humorísticament amb fórmules còmiques derivades del sainet o de la comèdia barroca), per a aconseguir que la culminació de les forces dramàtiques que hi confluïxen resulte un poc més complexa i menys linial.

Ens trobem al davant d’un text dramàtic escrit en versos heptasíl·labs i estructurat en un acte únic i tretze

ferma voluntat d’experimentar totes les diverses possibilitats d’expressió que oferien les lletres valencianes del seu temps.

Educador i coneixedor del món infantil, des del 1935, Manuel Sánchez Navarrete n’havia excel·lit com a autor de textos per a representacions líriques i dramàtiques de teatre popular associades a la representació de la Passió o del Betlem, però no fou fins al 1941 quan escrigué el seu primer milacre, Un testic de l’atre món.

Autor de capçalera, fonamentalment de l’Associació Vicentina de l’altar de la Pl. de la Mare de Déu fins al 1962, hi va escriure expressament durant esta etapa un total de huit milacres, entre ells dos dels grans clàssics: La pau de Déu (1947) i “L’endimonià” (1948). Arran, però, dels seixantes abandonaria durant més d’una dècada el conreu del teatre vicentí per a reprendre’l amb la mateixa energia entre meitat dels anys huitanta i fins als inicis dels dos-mil.

D’entre el conjunt de la seua producció inicial en destaca La sabateta (1955), un milacre breu i de senzilla estructura escrit per ser representat per pàrvuls.

La seua experiència com a autor de textos lírics fa que alguns dels seus milacres primerencs incloguen partitures a manera d’himnes, ritmes recitatius, cantilenes o tonades, com a recursos d’ambientació escènica o com a cantables per part d’alguns dels personatges.

escenes i amb breus acotacions sobre els moviments dels personatges, concebut per a ser interpretat per una taula de sis actors i tres actrius, a més dels figurants o “gent del poble”. El soliloqui, però, que en fa la dona endimoniada per a presentar-se està xifrat en hendecasíl·labs i evoca el famós monòleg de Segismundo en La vida es sueño, no quant a estructura o mètrica, però sí quant a contingut, en tant i en quant la protagonista es lamenta de la manca de voluntat per a obrar d’acord amb els seus principis, és a dir, qüestiona la seua llibertat o lliure albir a l’hora de decidir entre el bé i el mal, per ser un instrument del dimoni, sent constants, com en aquell, els desfogaments de tensió emocional al llarg del poema.

El tema de la possessió diabòlica dins la tradició vicentina també fou abordat per José Campos Marte en l’apropòsit líric i bilingüe La Corona de Aragón o una sogra endemoniá, un text huit-centista mai no editat que, segons Cervera, es conserva a l’Arxiu del Col·legi dels Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer i que per haverse representat expressament dins d’un àmbit escolar a penes resulta conegut a ulls del públic. També Germà Roig Florencio aborda el tema de la curació d’una endimoniada (Margarida) durant l’última estada del frare a València en una de les tres estampes de què consta el milacre ¡Vicent! La torxa del mon (1955), escrit per a l’Altar de Russafa amb motiu del cinqué centenari de la canonització del dominic. En l’esmentat milacre la possessa és guarida pel sant en la quarta i darrera escena d’una peça de caire hagiogràfic d’acurada estructura i concatenació i un virtuós ús del domini lingüístic i dels recursos de versificació, però mancada de força dramàtica en comparança amb La dona endimoniada, milacre escrit en un valencià no normatiu.

CERVERA (1983) li atribuïx la instauració i fiançament d’una nova fórmula de milacre que conduïx a la maduresa i plenitud.

L’autor de La dona endimoniada no és, però, un escriptor que escriga en valencià normatiu, malgrat els continus guardons, reconeixements i premis que va assolir en les convocatòries de concursos literaris de milacres que es van organitzar arran del 1946 ( de fet no tenim constància que participara en altres certàmens poètics valencianistes), mes el seu domini en els versos d’art menor i el seu lèxic popular i senzill quallat d’expressions genuïnament valencianes (RAMON: 2000) revaliden, sobretot, la seua producció inicial.

El virtuós soliloqui de “l’endimonià”, com a recurs melodramàtic concebut per al lluïment d’una jove actriu de caràcter, crea tendència i desferma alhora un punt d’inflexió en la tradició posterior de textos dramàtics vicentins que comencen a atorgar un major protagonisme a les xiquetes en papers menys esquemàtics i desproveïts de qualsevol connotació satírica o humorística. Així, sense oblidar tampoc els precedents de la Genoveva de El mocador (1859) o de l’Adelina de La pau de Déu (1947) en el bàndol de les fervoroses, Pere Delmonte Hurtado concep sota semblants pautes dramàtiques el personatge de Sara per a La jueva d’Écija (1972), una dona també dins de la facció de les pecadores que, com la possessa d’este milacre, s’enfronta i desafia dialècticament el sant. Amb tot, és la Maria de La boja (1979), altre personatge de Delmonte de complexa caracterització psicològica, aquell més proper a la dona endimoniada de Sánchez Navarrete. És tracta d’una vídua que ha perdut el seny per la mort del seu espòs. Un personatge dual que es debat entre la follia i la cordura ( manté fèrriament la seua devoció al Crist que és a l’ermita) i que, per les seues excentricitats, és acusada de possessió diabòlica, sent assetjada i difamada pels ciutadans de Guérande i repudiada pel seu propi fill.

D’altra banda, prou coneguda dins de l’àmbit de l’etnopoètica valenciana és la fita referida al xiquet esquarterat i guisat a Morella a què Sánchez Navarrete fa al·lusió en este milacre per boca d’un dels personatges per tal de crear l’expectació necessària fins que el frare apareix en escena. Un fet que, segons MIRA (2002): “no hi ha dubte que guanyaria el premi de qualsevol competició universal de miracles”. Un prodigi atribuït a casa nostra al dominic, però que, segons BORJA I SANZ (2014), forma part de la rondallística popular de tostemps i està catalogat en la base de

! Sant Vicent exorcitzant un endimoniat. Detall del retaule del Mestre del Grifó (?-1520). Museu de Belles Arts de València.

dades internacional de contes populars de caire sobrenatural. Esta història esgarrifant, una altra més entre les infinites i fantàstiques atribuïdes al taumaturg, ja va ser recreada en alguns milacres de meitat del segle XIX, com: La loca de Morella. Miracle que obrà San Visent Ferrer en la Villa de Morella (1851), de Pasqual Pérez Rodríguez; El chiquet descuartitzat (1869), de Joaquim Balader i també en El milacre de Morella (1949), de Josefina Lázaro Cerdà i ha tingut gran predicament tant en la literatura, com en el

cinema nostrats: La portentosa vida del pare Vicent (La portentosa vida del padre Vicente. Carles Mira, Espanya, 1978) i El miracle de Morella, de Josep FRANCO (2011).

EL CONTEXT HISTÒRIC

Manuel SÁNCHEZ NAVARRETE (2000) situa l’acció del milacre als afores de la ciutat de València el 1410 i en la justificació històrica del preàmbul de l’obra afirma haverse inspirat a l’hora d’escriure’l en un fet prodigiós atribuït al sant i compilat per FAGÉS (1903-1904):

“ Había entonces en Valencia una joven poseída del demonio hacía largos años y que se agitaba con tanta fuerza que ocho hombres vigorosos apenas podían sujetarla. La llevaron a la presencia de Vicente Ferrer, y apenas le vio, empezó a lanzar aullidos terribles y a rebullirse con gran violencia, arrojando por la boca una espuma espesa, cambiando de color a cada instante, moviendo el cuerpo, la cabeza y todos sus miembros con contorsiones terribles de modo que todos creían estar en presencia, no de un humano, sinó del diablo en persona”

Ens trobem, per tant, al davant d’un milacre dels

tipificats per VALRIU I VIBOT (2010), com “vinculats a la lluita contra el mal”, perquè entre els guariments atribuïts al dominic hi ha un nodrit repertori d’exorcismes pels quals el sant expulsa el dimoni d’un cos posseït. Joan Francesc MIRA (2002) raona que sant Vicent estava convençut de la pròpia missió divina, i per tant, considerava normal que li hagueren sigut atribuïdes expulsions de dimonis entre altres competències, que mai no contemplava com a obra seua, sinó de la divinitat a través d’ell. De fet, el dominic, cita regularment en els seus sermons els dimonis i narra històries i experiències de possessions diabòliques, no com a fenòmens paranormals, sinó com a fets autèntics i assumits.

També, l’autor, en el seu afany didàctic com a professor i investigador, confessa haver respectat estructura, expressions i paràboles originals del sant a l’hora de composar el sermó final del milacre.

FENT D’ESPÒILER...

Hilari, el personatge còmic de l’obra, prorromp en escena llegint un tractat de màgia i posant en pràctica absurds conjurs i sortilegis. De sobte, es transforma en confident del públic per confessar-li que creu en la ciència dels llibres i no en els fets prodigiosos que se li atribuïxen al sant. El sorprenen l’alcalde i l’agutzil del poble, Mateu i Colau, així com els seus veïns Felip, Blai i Angeleta junt a la seua estimada, Quica. Tots se’n burlen de veure’l parlant assoles i practicant els excèntrics moviments que llig al manual. La comitiva va armada perquè ha sorprès una dona endimoniada rondant els llindars del poble i vol acaçar-la. Hilari confessa que aviat serà capaç d’espantar-la amb el poder que li conferirà la pràctica de la màgia. Ixen els homes i les dones confessen al còmic que tenen por d’acompanyar-los. Hilari tracta d’acoquinar-les encara més i es fa el milhòmens

indicant que res tenen a témer amb l’ajut del saber que li proporciona el llibre. Les dones el donen per boig i se’n van a excepció de Quica, a qui Hilari es declara, però ella el rebutja i li aconsella que deixe de creure en supersticions i abandone la pràctica de la màgia. Ell, per fer-se de valdre davant l’estimada i la resta de vilatans, busca una fórmula per fer fugir els endimoniats i comença a posar-la en pràctica. És sorprès per l’endimoniada, que resta immòbil i en silenci mentre Hilari, molt nerviós, comença a posar en pràctica tots els encanteris fins que fuig espantat d’escena. L’endimoniada fa un tràgic monòleg. Se sent sola, poruga, desconsolada i confessa estar posseïda. Desitjaria acabar amb la seua desgràcia posant-se en mans del dominic, però veus diabòliques la turmenten negant-li la redempció. Entre convulsions, tracta de rebel·lar-se i lluita contra els dimonis que la posseïxen, llavors sent remors de gent que s’apropa i fuig. Torna la comitiva pobletana per rebre solemnement el sant. Comenten les excentricitats d’Hilari, un ignorant incapaç de respectar les creences de la resta. Felip, en un extens monòleg, relata un prodigi atribuït al sant per generar el clímax necessari en el moment de la seua aparició a escena (un recurs aquest habitual en la producció de milacres de Manuel Sánchez Navarrete). Narra el cèlebre miracle del xiquet esquarterat a Morella, el desconsol del pare del nadó sacrificat per la bogeria de la mare i la intercessió i el prodigi que al respecte va obrar el sant.

Per la seua part, Angeleta, relata la seua experiència personal i conta com, cega de naixement, va recobrar la visió gràcies al sant. Hilari continua fent gala i ostentació pública del seu agnosticisme i els congregats li ho recriminen. Com que el dominic es retarda part dels homes ixen al seu encontre per por que l’endimoniada li haja atacat. Hilari, que ha preparat un filtre d’amor

! Recreació del miracle de Morella. Fotograma del film La portentosa vida del pare Vicent. Carles Mira (Espanya, 1978).

per a aconseguir l’estima de Quica, se’l pren i li entra un sobtat mal de panxa que li fa rebolcarse de dolor. Els veïns tracten de socórrer-lo, però quan aquest confessa la causa de la seua indisposició tots el rebutgen. Arriba el sant, beneïx els congregats i quan va a fer la seua prèdica se n’adona de la indiferència d’Hilari. En el sermó relata un fet d’ultratomba esdevingut a Llombardia on una vídua va recórrer a nigromants per contactar amb el seu espòs difunt per mitjà del seu fidel escuder, qui el va trobar a l’infern i al qual, en demanar-li una missiva per a la desconsolada esposa, el condemnat li va cremar la mà per testimoniar on es trobava. En acabar la intervenció entra en escena l’endimoniada. Alguns tracten de fugir i altres intenten apedregar-la, Hilari resta immòbil de por davant d’ella tractant de trobar inútilment una fórmula per a espantar-la. El dominic impedix tota agressió contra la possessa. Esta es mostra descentrada, temorosa i turmentada i confessa que no vol fer mal a ningú. En veure

sant Vicent declara que necessita de la seua ajuda, però que els diables li ho impedixen perquè no és ama del control dels seus actes. Es debat entre el bé i el mal i, quan el dominic l’indica que s’aprope, reclama una arma per a agredir-lo, però finalment vacil·la davant la indefensió del frare i, entre plors, cau de genolls en terra i prega perdó al dominic, qui tot seguit l’exorcitza entre convulsions, crits i gemecs. La dona agraïx al sant l’alliberació i li promet obrar com a fidel cristiana. Sant Vicent recomana a l’auditori cuidar obres i paraules perquè els dimonis són a l’aguait. Hilari, sorprès pel que ha viscut en primera persona, demana perdó i indulgència al sant tot i reconeixent la seua ignorància. El taumaturg l’accepta i li confessa que, de vegades, els

fanatismes ens allunyen dels éssers estimats. Hilari torna a declarar-se a Quica i ella l’accepta. Llavors acomiada l’obra lloant les virtuts del sant, comminant el públic perquè sempre el tinga present en les seues pregàries i demanant un aplaudiment per als i les intèrprets.

NOHE, Hanna (2018): “El gracioso como personaje metateatral: funciones y desarrollo a lo largo del Siglo de Oro”. Hipogrifo. https://www.researchgate.net/ publication/325558523_El_gracioso_como_personaje_ metateatral_funciones_y_desarrollo_a_lo_largo_del_ Siglo_de_Oro

BIBLIOGRAFIA

BORJA I SANZ, Joan (2014). “Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià: una aproximació etnopoètica al cicle narratiu dels miracles vicentins”, Mirabilia, núm. 19 file:///C:/ Users/Hp/Desktop/Guillem/Proyecto%20 Salom%C3%A9/286978-396295-1-SM.pdf

CARBÓ, Ferran & CORTÉS, Santi (1997): El teatre en la postguerra valenciana (1939-1962). València. Eliseu Climent Editor.

CERVERA, Juan (1983): Los milacres vicentinos en las calles de Valencia. València. Del Cenia al Segura.

FAGÉS, H (1903-1904): Historia de San Vicente Ferrer traducida por Antonio Polo de Bernabé de la 2ª ed. Francesa. València, A. García, 1903; València. Manuel Alufre, 1904. https://bivaldi.gva. es/es/consulta/registro.cmd?id=249

FRANCO MARTÍNEZ, Josep (2011): El miracle de Morella. Alzira. Fundació Bromera per al foment de la lectura.

GARCÍA, Mina (2016): “Mujeres endemoniadas en escena”. Edición digital a partir de Brujería, magia y otros prodigios en la literatura española del Siglo de Oro, pp. 121-139 Alicante. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, MIRA, Joan F (2002). Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador. Alzira. Edicions Bromera.

RAMON, Alfons: “Prolec”. Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València.

SÁNCHEZ NAVARRETE, Manuel (2000): “La dona endmoniada”. Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València.

SIRERA, Josep Lluís (1999): “Els miracles de sant Vicent”. El teatre en la festa valenciana. València. Generalitat Valenciana- Consell Valencià de Cultura.

VALRIU, Caterina & VIBOT, Tomàs (2010): Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció. Pollença. El Gall Editor

! La dona endimoniada. Altar del Carme, 1965. Arxiu: Pere Borrego Pitarch.

! La dona endimoniada. Altar del Carme, 1971.

Arxiu: Pere Borrego Pitarch.

! La dona endimoniada. Altar del Carme, 1983.

Arxiu: Julià M. Pastor.

! La dona endimoniada. Altar del Carme, 1991.

Arxiu: Clara López Francés.

! La dona endimoniada. Altar del Carme, 1994 (representació d’un fragment de l’obra dins d’una antologia de milacres que es va posar en escena en homenatge a Julià

Pastor Ferrer. Arxiu: Julià M. Pastor.

Ernest Peris-Celda Puchades

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

! William Adolphe Bouguearau: La set (1886). Oli sobre llenç. Col·lecció particular.

1968: 2n. premi millor representació.

Medalla al millor xiquet: Vicent X. Peris (Bernat).

Medalla al millor sant Vicent: Josep Vicent Perales Ferrandis.

Mencions a les xiquetes i xiquets: Ma. Jesús Domingo Tamarit (Concepció) i Ma. Carme Perales Ferrandis (Mònica) i Josep M. Tortosa Abella (Colau).

1974: 1r. premi millor representació.

Medalla al millor xiquet: Antoni Tortosa Abella (Bernat).

1982: 2n. premi millor representació.

Medalla al millor xiquet: Francesc J. Pastor Baviera (Bernat).

Premi d’ambientació.

PALMARÉS

1989: 1r. premi millor representació.

Medalla a la millor xiqueta: Clara López Francés (Concepció).

Medalla al millor xiquet: Òscar Surià Verdejo (Bernat)

Premi millor direcció: Julià Pastor Ferre.

1997: Sense dades.

2007: 3r. premi

LA RERESCENA

Ernest Peris-Celda Puchades (19171992), fill del popular dramaturg Josep Peris Celda va ser veí del barri del Carme i alternà la professió de pèrit mercantil amb el conreu de la literatura popular de caire festiu, fonamentalment de llibrets de falla, gènere en el qual comença a excel·lir des del 1964 i on va destacar, sobretot, durant els anys d’agonia del franquisme i de la transició democràtica, pels seus versos humorístics, procaços, corrosius, punyents i plens d’al·lusions i figures retòriques de connotacions sexuals dins de la línia del Bernat i Baldoví més bròfec i descarat. Guanyador de deu premis extraordinaris en el concurs de llibrets de Lo Rat Penat i d’altres sis en l’Olimpíada de l’Humor de JCF, només se li atribuïxen tres milacres i d’entre ells L’últim sermó, escrit expressament per als xiquets de l’Altar del Carme, n’obri la trilogia.

Potser la vinculació al planter d’intèrprets de l’associació vicentina del Carme del seu nebot, Vicent Xavier Peris, junt a la necessitat de contribuir al conreu d’un gènere en el qual son pare va destacar, van ser els motius que contribuïren a la seua breu, però transcendent aportació.

L’èxit assolit per la representació d’este milacre per part dels quadres artístics de diversos altars vicentins, segons fonts orals, van induir l’autor a escriure una seqüela inacabada o que restà en l’anonimat d’este propi

EL MIRACLE DE REFERÈNCIA

L’últim sermó, com La dona endimoniada, és un dels milacres més coneguts i representats no únicament dins del repertori de l’Altar del Carme, sinó de tots els altars vicentins. De considerable extensió, esdevé un clar exemple de l’evolució que este model de peça dramàtica cobra durant la segona meitat de la dècada dels seixanta i aglutina la representació d’una història quotidiana sobre un vici o mal social xifrat en clau de comèdia, la representació d’un fet prodigiós atribuït al sant i emotius parlaments vicentins. És un text fruit d’un temps i d’una època i, potser l’excessiu afany de divertir per part d’Ernest Peris- Celda a partir del model sainetesc de milacre implantat per son pare des de la dècada dels anys 20 del proppassat segle, reste transcendència a un tema a hores d’ara tan qüestionat com és la violència de gènere. Però jutjar amb una perspectiva actual la solució aportada pel sant, a qui el dramaturg, basant-se en un relat de tradició oral protagonitzant pel dominic transforma en un agent matrimonial seguint la popularitat dels consultoris sentimentals de l’època, resulta ben poc afortunat, perquè el remei que aporta podria ser considerat masclista.

Amb tot, pels volts dels anys seixanta peces clàssiques del teatre universal com podrien ser La feréstega domada, de Shakespeare o La ilustre fregona, de Cervantes, actualment considerades com manifestos masclistes sobre la situació de la dona en una societat patriarcal (BURGESS:1982) no eren ni molt menys qüestionades, com tampoc ho era el fenomen cinematogràfic del “landismo”, que perpetuava, entre d’altres, la imatge del mascle ranci de tota da la vida que continuava pensant que la dona havia de restar a casa i amb la “cama trencada” (PRIETO: 1960).

milacre i que recreava amb detall la visita de Concepció al claustre del Convent de Sant Doménec a l’hora d’abastir-se d’aigua.

Peris Celda- Puchades, és, segons, Josep Lluís SIRERA (1999), un dels majors innovadors en el repertori de textos vicentins de la dècada dels seixanta. La seua producció, coincidix amb la segona fase de l’extensa trajectòria de Germà Roig i Florencio, el qual va destinar bona part de la seua prolífica producció a l’Altar de Russafa i que, potser obeint a criteris quantitatius, aclaparava fins la data l’atenció de teòrics i investigadors del gènere tant pel seu llenguatge normatiu i fidel a la normativa del 32 com per l’estructura agosarada dels textos dramàtics concebuts, en molts casos a manera de mosaic o de retaule en què s’incorporaven diversos passatges i fets de la vida, les activitats o els fets prodigiosos atribuïts al sant. Però Peris Puchades no és alié ni molt menys ni a l’una ni a l’altra accepció.

Junt a ells cal destacar l’aportació d’el poeta Josep Maria Bayarri Hurtado, amb la seua nova incursió en la dramatúrgia vicentina ja en el crepuscle de la seua trajectòria literària i la impagable aportació de Martí Domínguez Barberà amb el quadre de costums i peça clau per a la reivindicació lingüística: El milacre dels milacres (1967).

L’any 2017 la representació de L’últim sermó pel quadre artístic de l’Altar de l’Àngel Custodi suscità la polèmica en ser enregistrat i difós per les xàrcies socials. La periodista Marta MOREIRA (2017), fent-se ressò del revol causat pel fet que una colla de xiquets i xiquetes interpretara “una representación de San Vicente con violencia machista”, va entrevistar el professor i investigador José F. Ballester-Olmo, qui va subratllar la manca de rigor històric del milacre, tot i admetent, la poca estratègia a l’hora de triar la representació d’un milacre com el de referència actualment, malgrat ser tot un clàssic del gènere. Perquè tot i que en l’època en què va ser escrit obeïa a “un tipo de humor arquetípico que entonces todavía tenía buena acogida”, a hores

És esta una etapa d’esplendor per a l’Altar del Carme, que des de començaments dels seixanta no només estrena milacres de Peris Puchades, sinó que també ho fa del cèlebre comediògraf dels anys vint Faust Hernàndez Casajuana (Parlem valencià, 1967), a més de Josep Cervera i Grífol (L’aigua de Déu, 1961); Vicent Ferri i García (Foc extingit, 1962) i en els albors de la nova dècada de Pere Delmonte Hurtado. Tots ells faran un acurat i normatiu ús de la llengua.

d’ara podia ser malinterpretat a ulls d’un infant. Un humor aquell nogensmenys masclista que el que transmeten les lletres d’algunes cançons actualíssimes de reggaeton.

De fet, en el prefaci del milacre el propi autor qualifica l’obreta com “escenificació asainetada d’uns quants passatges de la vida de Sant Vicent Ferrer”, indicació que ens fa deduir que la versemblança dramàtica predominarà sobre el rigor històric dels fets que es relaten, ja que, al capdavall un milacre és una representació escènica.

Quant a l’estructura, el milacre seguix la línia tradicional de Baldoví o del propi pare de l’autor, és a dir, la d’una peça breu que consta d’un únic acte desplegat en dotze escenes amb diàlegs escrits en versos heptasíl·labs i que necessita d’una extensa taula d’intèrprets per a la seua representació (5 xiquetes i 9 xiquets, a més de la gent del poble). També en alguns fragments d’ella, com és el cas del pregó inicial, no hi manquen, seguint el costum de tradició paterna, els anacronismes i referències a alguns aspectes propis de la societat de consum contemporània, com a recurs humorístic:

“COLAU.- (...) Però també es fa saber al que es pose fastigós i no obeint lo que es mana arme sarau i soroll, que se l’endurà el sereno a dormir a la presó i es passarà una quinzena tancat en el calabós, menjant només sopa d’eixa que anuncia el televisor....”

EL CONTEXT HISTÒRIC

En el pròleg del text del milacre, Ernest PerisCelda precisa que “l’acció se desenrotlla en València i per l’any 1413 última vegada que el Pare Vicent Ferrer va estar en esta ciutat, al parer oficialment”. La data triada per al desenvolupament de l’acció justifica tant les emotives i melangioses intervencions amb què al llarg de l’obreta el sant s’acomiada de la pàtria, com el segon dels prodigis atribuïts al dominic que s’hi escenifica, el qual segons VIDAL I MICÓ (1857) va tindre lloc també aquell any i que el preàmbul de l’edició facsímil de La vanitat castigada (1855) d’Eduard Escalante, en què este es basa, ens descriu de la següent manera :

“Otro dia predicando en la misma plaza (Plaza de la Leña, hoy del Arzobispo) asistian al sermon la reina Doña Margarita, viuda del rey D. Martín, y su hermana Doña Juana de Prades, la cual ese día había sacado sus mejores galas, y adornando el pelo riquísimamente de perlas, diamantes y rubíes. Quiso el señor sacarle de aquellas vanidades, y fue así, que en el medio del sermon se desprendió de lo alto un disforme canto, y rompiendo las jarcias y velas que había en la plaza para defender la gente de los rigores del sol, dio sobre la cabeza de dicha dona Juana, dejándola amortecida. Alborotóse el numeroso concurso, segon pedia la desgracia, dando por muerta á la princesa. Pero acudió luego el divino Predicador, el Taumaturgo, el Artífice de milagros, el que con tanta facilidad los hacía, cómo y cuando quería; hizo señas que ninguno se moviese, y dijo con un donaire del cielo: Sosegaos, que la piedra no ha caido para matarla, sinó parta que todo el mundo supiese que dona Juana traia la cabeza bien armada, que podia resistir à cualquier golpe de piedra. Así reprendió la demesiada curiosidad con que llevava el tocado y los sobrados dijes y joyas que en la cabeza había puesto. Y luego volviendo a ella le dio una tremenda voz, diciendo: ‘Doña Juana, levantaos’ (...)”

! Tiziano. La vanitat (1515). Oli sobre llenç. Pinacoteca de Munich. Alemanya.

El càstig i resurrecció de Joana de Prades és també l’eix argumental del milacre La mort de la princesa (1891), de Joaquín Badía Adell.

Tampoc Ernest Peris Puchades inventa res sobre la qüestionada història de la picabaralla entre el matrimoni protagonista. Joan BORJA i SANZ (2014) cataloga la trama no com a miracle, sinó com un relat de tradició oral que transmet un consell moral del sant: l’advertència de viure amb el marit sense discutir. Una narració costumista i enginyosa en l’àmbit valencià que, BALDÓ I VIVES (1999) recull a la Ribera Alta, sobre “una dona que sol·licita al sant que li faça el miracle de poder viure amb el marit sense discutir i sant Vicent li recomana (en curiosa solució no exempta de misogínia) que cada vegada que discutisquen es duga a la boca un glop d’aigua i que no se’l bega fins que no veja l’home calmat”.

L’aigua del pou del convent de sant Doménec, com a remei casolà, en L’últim sermó, reforça alhora els prodigis vinculats al cicle de l’aigua que se li atribuïxen al sant: pluges a canvi de processons; aljubs que mai no mancaran d’aigua, com el del Pouet de la seua casa pairal i al qual també es para esment en el text objecte d’estudi; el miracle de La sabateta (José Garulo, 1844 i 1854 i Manuel Sánchez Navarrete, 1955); l’aflorament d’aigües en indrets afectats per la sequera [ Milacre de La font de Llíria (en la versió de Benito Monfort de 1822 i també en les que en van fer Josep Campos Marté , Vicent Hervàs o Joaquim Badia i Adell), Milacre de Sen Visent Ferrer en la vila de Llíria (Josep Canales Romà, 1892); L’aigua de Déu (Josep Cervera i Grífol, 1961); La sequia (Josep Peris Celda, 1966) i La font d’Edeta (Sito Sanchis, 2018)] o la creació de fonts benignes i terapèutiques com la Font Santa de Teulada o la Font Jordana a Agullent (El miracle de Sant Vicent, del grup l’Altet de l’Aire, 2016).

Prodigis tots ells immersos en una societat agrària i amb una crisi de subsistència alimentària com fou la València baix medieval i, per tant, tots ells, amb un clar aspecte material (FUERTES: 2014)

FENT D’ESPÒILER

Colau, el pregoner, fa la benvinguda a la concurrència i en nom de l’autoritat (clavaris, Junta Vicentina i Alcalde) prega silenci i amenaça a imposar a aquelles persones que no ho facen penes de menjar “només sopa d’eixa que anuncia el televisor...” Tot seguit, demana un aplaudiment general per a la taula d’actors. Concepció entra en escena, fugint del seu espòs Bernat, que la perseguix. Crida, es queixa i prega auxili al veïnat davant les amenaces d’este, que la insulta, li tira a terra, li pega i tracta de tapar-li la boca perquè ningú no la senta. Ella intenta defendre’s mentre correspon als improperis d’ell. Esglaiats pel que ocorre, eixen a socórrer-la, els seus veïns i veïnes Mónica, Esteve, Pureta i Donís, que, amb dificultats, els separen i tracten de calmar la víctima, mentre la parella continua amb retrets mutus. Concepció plora i, amb les seues acusacions, exaspera encara més el seu marit. Els homes se’n porten Bernat a fer un passeig perquè es tranquil·litze i ella els censura per còmplices. L’espòs és arrossegat mentre la parella continua desacreditant-se públicament. Mónica i Pureta aconsellen Concepció que o bé ella o l’home han de cedir en les discussions que mantenen abans d’arribar a les mans per ser persones de geni exaltat, perquè la situació comença a ser habitual. Concepció manté que ella no ha de cedir, perquè complix a la perfecció amb el seu rol de guardiana de la llar i, com a tal, li correspon manar, com feia sa mare, en l’esfera privada. Mónica li recomana ser més astuta i pacient per tal d’aconseguir el seu propòsit sense necessitat de discussions que només conduïxen a agressions i Pureta que, només creu que un miracle pot solucionar la seua relació de parella l’insta a què expose el seu problema al pare Vicent Ferrer. Mes la protagonista confessa tindre por a fer-ho per si s’entera el seu marit. Llavors ix sant

Vicent Ferrer en companyia de Mateu i Roc, dos cavallers de classe acomodada que lloen un prodigi que acaba de protagonitzar el dominic davant l’admiració de les dones. Concepció es decidix i exposa, entre gemecs, la seua situació turmentosa al sant. Ell diu que no té cap remei contra les desavinences de parella, però li prega complir una encomanda: aplegarse al convent de sant Doménec i sol·licitar-li al porter que li emplene una botija d’aigua del pou del claustre. Després, en retrobar-se amb el seu marit, haurà de mantindre-la a la boca tant de temps com siga capaç, perquè aquella obre meravelles. Concepció ix a correcuita a complir amb l’encomanda i Colau, el graciós, ensopega amb ella i la increpa, mes el dominic el reprén. El pregoner li comunica que ja ho té tot preparat per a la seua partida de València, notícia que sorprén a tothom i és acollida amb gran pena. El babau de Colau s’oferix a la concurrència per suplir l’absència del dominic i s’insinua a Pureta, els veïns se’n burlen d’ell i la xica el refusa. Els homes acompanyen el sant i les dones decideixen tornar a casa, quan entra Bernat que, més tranquil, fa un soliloqui amb el qual prepara l’ultimàtum que ha de plantejarli a la dona i que resulta no menys agressiu, violent i masclista que aquell plantejament inicial que ha provocat la baralla. Bernat pensa que davant la idea d’abandonar la seua esposa, esta es desfarà en plors i sucumbirà a les seues exigències. Amb tot, dubta i la crida, però ella no és a casa. Apareix Concepció amb la botija i ell li recrimina per què no hi era a la llar. Ella li exposa el motiu, mes ell no la creu. Li acusa d’anar pregonant pertot arreu les misèries d’ambdós per fer llàstima i, de bell nou, la vexa i la insulta. Ella fa un glop d’aigua. Ell s’estranya que no reaccione a les seues agressions verbals i aprofita el seu silenci per arremetre contra els seus sogres. Ella torna a fer un altre glop. Ell, amenaça amb sotmetre-la amb més maltractaments i ella continua bevent. L’espòs es dona per satisfet pensant que qui calla atorga. Llavors li demana un glop a ella i

beu. En fer-ho, li demana perdó i tots dos embadalits n’ixen d’escena. Abans, però, ella li ha promés ser bona, submisa i callada, mentre no li manque l’aigua. Colau torna a entropessar amb els que ixen d’escena. Ara el seguixen tots aquells que van a presenciar l’últim sermó que sant Vicent farà a València i ell es posa manifasser organitzant el personal. Tots i totes pugnen per trobarhi un bon lloc. En començar la prèdica es pega foc el sostre d’una casa. És la llar de Pureta i Mònica. Es crea un estat d’agitació entre el veïnat, però el frare ordena que no es moga ningú i girant-se cap a l’incendi fa el senyal de la creu i les flames escampen. Tothom resta atònit i Mateu, també inquilí de l’immoble afectat, li ho agraïx al sant. Colau, de bell nou, tracta de posar orde a espentes entre el veïnat, però el sant vol tindre ben prop els i les seues compatriotes. Bernat i Concepció s’apropen encaramel·lats per a agrair-li al sant el remei que els ha fet tornar a conviure pacíficament davant la sorpresa de tot el veïnat. El frare reconeix que el miracle no l’ha fet l’aigua, sinó el silenci d’ella, perquè amb la rèplica no feia més que exasperar el caràcter agrenc d’ell. Colau encara reforça més esta sentència misògina exclamant que “el fer callar una dona és un miracle complet”. Entren Violant, dama de companyia i la princesa Joana de Prades amb els seus criats que l’obrin pas a trompellons. L’aristòcrata proclama que s’ha rebaixat a esmicolar-se entre el poble per tal de no perdre’s els ensenyaments i consells del sant. Colau li fa reverències exagerades i sant Vicent sentència que l’hàbit no fa al monjo com la noblesa de sang tampoc no és la noblesa de cor. La princesa fa que els seus valets es disculpen i les dones comencen a xafardejar sobre la sumptuositat dels seus vestits i joies. El frare comença a acomiadar-se amb un emotiu parlament que culmina aconsellant els assistents que s’allunyen de l’artifici, la pompa i la vanitat. Llavors es desprén la pedra que hi ha sobre la teulada d’una casa que cau

sobre la corona de Na Joana, qui es desvanix en braços de Violant. La gent del poble s’esglaia i sant Vicent els tranquil·litza. La princesa recobra l’alé. Esta il·lesa. El sant diu que l’esdeveniment no ha sigut més que un presagi diví contra l’ostentació, fet que provoca l’avergonyiment de la sobirana. El sant s’acomiada de València advertint els assistents que a la seua casa natal trobaran sempre un pou d’aigües terapèutiques. Acomiada l’obra Bernat demanant una ovació per als i les intèrprets.

BIBLIOGRAFIA

BALDÓ I VIVES, Francesc (1999): Contes i contalles de Miquel de Rosa. Modismesm dits i comparances en la parla de Benimuslem. Alzira. Ajuntament de Benimuslem.

BORJA I SANZ, Joan (2014). “Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià: una aproximació etnopoètica al cicle narratiu dels miracles vicentins”, Mirabilia, núm. 19 file:///C:/ Users/Hp/Desktop/Guillem/Proyecto%20 Salom%C3%A9/286978-396295-1-SM.pdf

BURGESS, Anthony (1982): “La fierecilla, liberada”. El País. Madrid, 05/12/1982. https://elpais.com/diario/1982/12/05/ opinion/407890819_850215.html

CERVERA, Juan (1983): Los milacres vicentinos en las calles de Valencia. València. Del Cenia al Segura.

ESCALANTE I MATEU, Eduard ( 1855): Milacre titulat La Vanitat Castigada, compost per Eduardo Escalante pera representarlo en l’Altar del Mercat en la festa de la canonisasió de Sen Visent Ferrer en son cuart sentenar y any 1855. València Establiment Tipogràfic El Valenciano. https://books.google.es/books?id=KW g6hqccNscC&pg=PA1&hl=ca&source=gbs_selected_ pages&cad=2#v=onepage&q&f=false

FUERTES ZAPATA, Joan Vicent (2014): “La Font de Llíria: edició del primer milacre vicentí publicat (1822). Scripta. Revista Internacional de literatura i cultura medieval i moderna.núm.4. Alacant. Universitat d’Alacant.

MOREIRA, Marta (2017): “Una representación de San Vicente con violencia machista crispa a los valencianos en las redes”. Culturplaza. València, 28/04/2017. https:// valenciaplaza.com/una-representacion-de-san-vicentecon-violencia-machista-crispa-a-los-valencianos-en-lasredes

PERIS-CELDA PUCHADES, Ernest (1968): L’últim sermó. València. Altar del Carme.

PRIETO, Carlos (2016): “Así transformó el franquismo al macho ibérico”. El Confidencial, Sant Sebastià, 17/09/2016. https://www.elconfidencial.com/cultura/ cine/2016-09-17/landa-landismo-franquismo-suecasmanda-huevos_1260868

VIDAL i MICÓ, Francisco (1857): Vida del valenciano apóstol de la Europa San Vicente Ferrer : con reflexiones sobre su doctrina . València. Librería Española y Estrangera de Juan Mariana.

FONTS ORALS: Josep M. Tortosa Abella.

! L’últim sermó. Altar del Carme, 1982. Arxiu: Julià Pastor Ferrer.

! L’últim sermó. Altar del Carme,1994 (representació dins l’antologia de milacres representada com a homenatge a Julià Pastor Ferre). Arxiu Pere Borrego.

! L’últim sermó. Altar del Carme, 1974. Arxiu: Francesc Jesús i Maria Romero..

! L’últim sermó. Altar del Carme,1989. Arxiu: Rafa Molina.

! L’últim sermó. Altar del Carme,1997. Arxiu Pere Borrego.

! L’últim sermó. Altar del Carme, 2010. Arxiu: Josep D. Alarte.

Josep Peris Celda

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

! Francisco de Goya: Paleta ferit (1786-1787).

Oli sobre llenç. Museu del Prado, Madrid.

PALMARÉS

1963: 1r. premi millor representació.

Medalla al millor xiquet: Josep Pastor Ferrer (Pep).

1973: 1r. premi millor representació.

Medalla al millor xiquet: Francesc Jesús i Maria Romero (Ximo, el catxotxes).

1980: 1r. premi millor representació.

Premi millor ambientació Premis Las Provincias: Francesc J (Pep) i Empar Pastor Baviera (Nicolasa).

1993: 3r. premi millor representació.

LA RERESCENA

El milacre, escrit expressament per a l’Altar del Tossal el 1929, fou editat per l’Altar del Carme el 1963, arran de la representació que en va fer el quadre artístic en tribut al seu autor, veí del barri del Carme i que havia faltat tres anys abans. N’era el seu homenatge a un dels més reeixits dramaturgs populars de la segona generació d’escriptors de milacres (1900-1931), el qual va fer-hi la seua contribució al gènere al límit que esta s’extingira, donat que amb la proclamació de la II República les representacions i la producció de textos que les nodria va experimentar un previsible sotrac per prescripció del Govern.

Exceptuant les fallides temptatives de redreçament del gènere per la via de la intensitat poètica modernista de Josep Maria Bayarri i Hurtado, prèviament a Peris Celda també van fer la seua incursió en esta modalitat de teatre popular: Ramon Andrés Cabrelles, Antonio Asencio Castillo, Emilio Delmas Bádenes, José María Zapater Rodríguez, Francisco Vidal Roig o també el prolífic comediògraf José María Juan García, que entre 1906 i 1919 va escriure expressament per a l’Altar del Carme, tot i coincidint amb una primera etapa d’esplendor del seu quadre artístic. Els anys vint, però, van ser molt més feliços per als xiquets de l’Altar del Tossal i el comediògraf del Carme va escriure els seus textos vicentins tot just en plena Belle Époque.

EL MIRACLE DE REFERÈNCIA

Josep Peris Celda situa el fet dramatitzat en un context urbà sense precisar el lloc on transcorre l’acció, que data cap al 1410. És un dels més coneguts i recursius miracles del cicle narratiu valencià vinculat al domini de les lleis físiques que se li han atribuït al sant. Ha sigut tractat per compiladors de llegendes com: LABRADO (2009), MIRA (2202), BALDÓ I VIVES (1999), ALCOVER (2009) i VALRIU I VIBOT (2010). El filòleg i expert en temes d’oralitat Joan BORJA (2014) indica que a Mallorca el fet prodigiós que esdevé el gruix de la trama del milacre no se li atribuïx a sant Vicent, sinó a la beata Sor Franciniana Cirer. De fet en el convent de Sencelles s’exhibeix un quadre que representa la monja obrant el prodigi.

En comparança amb la majoria de milacres es tracta d’un dels de major espectacularitat per la necessitat de disposar una bastida sobre l’espai de representació i de fingir la caiguda i suspensió de l’obrer descregut per mitjà d’un arnés o d’altres efectes, tal i com indiquen les acotacions de l’obreta:

“ Inicien el mutis. PEP vacil·la dalt del andamit, com si agarrara un atac.

(...)

Cau damunt del andamit.

(....)

Pep figura rodar per l’andamit i cau fora (també pot fer-se com si es trencara el tauló del andamit). A la frase de SAN VICENT (‘¡Detinte en l’aire germà!´) queda PEP suspés en l’aire be per mig d’una corda a la que se subjectarà el xiquet per mig d’un cinturó en un ganxo, o be pel procediment de deixar caure un ninot vestit igual que el personatge, per unes guies adossades a l’andamit”.

Un efecte de tramoia, no per primitiu, senzill o efectista, al qual l’autor soldrà recórrer en la resta del seus milacres, tal i com mostren també les acotacions de La sequia.

Josep Peris Celda, que va nàixer al carrer de la Barcelonina i va morir al Cabanyal, residí al carrer de Soguers durant un extens període de la seua vida. Component des de menut d’una companyia infantil de teatre d’aficionats (SOLÀ: 1976) s’havia consagrat des del 1902 com a autor de sainets, revistes musicals valencianes, apropòsits fallers, comèdies de costums d’ambient polític i altres peces de teatre valencià, tot i convertint-se des d’aleshores en un prolífic dramaturg que va deixar escrites més de 112 obres majoritàriament escrites en valencià. ¡Detinte en l’aire! és el primer del parell de milacres publicats i escrits per este autor d’ideologia liberal que va conrear el teatre popular i la literatura satírica en tots els gèneres i manifestacions possibles.

Un text “en forma de sainet”, com el propi autor indica, que obri l’aportació de l’autor al gènere, la qual es completa amb La sequia

Per a Josep Lluís SIRERA (1999) Peris Celda ha sigut el gran silenciat de quantes catalogacions de milacres han sigut realitzades fins al moment, donat que la seua aportació al gènere resultà decisiva durant la Dictadura de Primo de Rivera i exercí gran influència en generacions posteriors, no només d’autors d’esta mena de peces, sinó també d’aquells que abordaren altres variants del teatre popular.

Altra de les característiques de la producció vicentina de Josep Peris- Celda, és la inserció amb un propòsit humorístic de temes d’actualitat, tal com ho feia en les revistes musicals valencianes i, en este cas, els trobem presents en el comiat final de l’obra per part de Quelo i de Pep, el reginy:

“

QUELO.- (...) i als foraters que admiren nostres carrers PEP.- Vatges per on vatges, baxes.

QUELO.- Ciutat que dins de poquet Tot lo mon vindrà a admirar-la...

PEP.- I que per a reformar-la No deixen un abre dret (...)

QUELO.- Eixos xavals que a montóns fan que la festa culmine....

PEP.- I que anant al ball i al cine No es casen ni a tres tiróns...”

Per a Caterina SOLÀ (1976) es tracta d’una peça en la qual les tècniques per fer riure acostumen a repetir-se. Cal afegir, però, que si açò és ben cert, l’autor ho fa de manera virtuosa i aconseguix amb mestratge el pretés efecte.

EL CONTEXT HISTÒRIC

SANCHIS SIVERA (1896) data el fet prodigiós que inspira el milacre al voltat del 1374, any en què el frare cursava estudis de Sagrades Escritures al Convent d’Estudis Generals de Barcelona, tot i descrivint-lo de la següent manera.

De fet, algunes de les tornades del parlament inicial de Quelo, el pregoner d’este milacre inspiraran alguns a-propòsits fallers arran de la creació el 1949 del Concurs de Presentacions per part de Junta Central Fallera: “lo mateix que l’any passat”.

“Estaba construyéndose la prisión, arrasada en 1860, y que ocupaba el lugar que es hoy la plaza Real, cuando un albañil cayó del andamio, desde una altura considerable. Pasaba casualmente San Vicente, y el obrero exclamó: «¡Pare Vicent, salvaume!», á lo que el Santo, indeciso y atento á la obediencia, respondió: «Espera que pida permiso»; y el desgraciado permaneció en el aire. Se presentó al Prior, formuló la petición, y casi enojado, le concedió el permiso, diciéndole que el milagro ya estaba hecho. Volvió el Santo, y dijo al infeliz albañil, que todavía se sostenía en el espacio: «Baja poco á poco», lo que hizo sin daño alguno El milagro que referimos prueba que todos los que le conocían le atribuían este don del cielo, por lo que se colige que ya habría realizado otros muchos. Decimos de este milagro lo que ya hemos manifestado respecto á otros, es decir, que si bien no puede probarse, no hay motivo para rechazarlo, pues existen muchísimas pinturas que lo representan. Este milagro es el origen de muchas Cofradías de albañiles que existen en Italia y aun en España y que tienen por patrón á San Vicente. Muchas ciudades pretenden que se verificó este prodigio en su localidad, tales como Tolosa, Mompeller y algunas poblaciones de España; nosotros creemos que, si acaso, tendría lugar en Barcelona, porque en ninguna parte hubo diferencia alguna entre San Vicente y sus superiores”.

FENT D’ESPÒILER

Quelo (el pregoner-agutzil) fa una graciosa salutació al públic, on prega siguen disculpats els xiquets del milacre si es despisten o s’enganyen i explica que el fet prodigiós que es relata està adobat de recursos còmics. Quant al text a representar fa palés que té una estructura clàssica com clàssica serà la representació (“lo mateix que l’any passat”).

! Mestre de Bedford. Construcció de l‘Arca de Noé. Miniatura per a un còdex del segle XV. Biblioteca Pública de Nova York (EUA).

Pep, el reginy, un oficial d’obrer de vila, pragmàtic i incrèdul que només creu en els miracles que són producte de l’esforç personal i del treball, manté una discusió amb Gimo, el Caxoxes, el seu oficial segon, que es transforma en una baralla quan intervé Quelo, a qui el cap d’obra acusa de malfeiner. La disputa és contínuamet interrompuda pel poca-espenta de l’oficial segon que, amb les seues constants mediacions entre els discutidors, posa la nota còmica (¡¡No rinyau…!!). Martí i Violant, els amos de la casa en què treballen els obrers interrompen la baralla i contradiuen Pep, raonant que no ha de menysprear allò que fan els altres perquè tots els oficis, impliquen o no impliquen esforç físic són necessaris. Tot seguit li demanen al pregoner si en té constància del lloc on predicarà sant Vicent. L’oficial segon lloa la gràcia del predicador per encandilar els oients i el reginy torna a recriminar-lo. Sant Vicent es presenta a peu d’obra junt a un seguici integrat per gent acomodada (Gabino, Colau) i també de les dones dels obrers (Nicolasa i Isabel) que l’adulen, cosa que irrita l’oficial primer. Els amos de l’immoble conviden a sopar a sa casa el sant i cadascun d’aquelles i aquells que s’hi han aplegat per sentir el dominic li demanen que obre miracles per solucionar cadascun dels seus mals particulars. Així, Nicolasa li demana que canvie el carácter irascible del seu espós i que entren més diners a la llar i el pregoner s’enfronta amb ella acusant-la de mala mestressa. El poca-sang de Catxotxes torna a fer de mitjancer amb les seues habituals sentències. El dominic fa un sermó sobre el rencor, la malícia i la cobdícia que no causa cap efecte entre els qui el senten, que continuen exigint-li que faça nous prodigis i que subsane les seues desgràcies i misèries. Pep, alié a tot el que passa, continua treballant al damunt de la bastida. El sant beneïx els congregats i és aclamat entre vítols. Llavors un prior del dominic recrimina al sant que pose solució als problemes quotidians de la gent i l’indica que no ha d’acceptar eixos actes d’adulació popular que tant s’apropen a la idolatria. El taumaturg promet

fer vot d’obediència i humilment justifica la seua manera d’obrar com a emissari de Déu. Seguint les indicacions rebudes dispersa la gent del poble. Tot seguit, les dones dels obrers entablen conversa. Nicolasa, instigadora i cobdiciosa, reprén i critica el prior, per haver impedit que el sant fera miracles. És l’hora de dinar i el reginy fa un recés en el treball, d’esquenes increpa les xerraires sense adonar-se’n que una és la seua esposa i quan esta li replica es comporta dòcilment. Nicolasa i Isabel trauen les cistelles del dinar dels obrers. Al reginy no li agrada allò que li han preparat de preses i corregudes i acusa la dona de no posar cura en la cuina per seguir el frare a tothora. És més, per a ella s’ha preparat un dinar més abellible. Tot esclata en una nova discusió. Hi participa també l’esposa de l’obrer segon, que es posa de banda de Nicolasa, qui alhora replica totes i cadascuna de les amenaces de la seua parella. Pep torna a mostrar-se recelós del predicador, a qui culpa de totes les desatencions de la seua dona. Sant Vicent reapareix i el reginy el maldiu per embaucador. El seguici del predicador s’enfronta amb l’obrer i Caxoxes torna a fer de mitjancer, mes el seu cap, ple d’ira, proclama públicament el seu agnosticisme, puja a la bastida i torna a insultar el frare. Sant Vicent prega a Déu perquè el perdone. Llavors a Pep li agarra un atac dalt de la bastida, perd l’equilibri i cau, però és suspés enlaire

! Detinte en l’aire! Altar del Carme, 1963. Arxiu: Julià M. Pastor.

pel sant (“¡Detinte en l’aire, germà!“) davant l’espectació general dels que hi són congregats. Res més pot fer el dominic, perquè el prior li ha prohibit fer prodigis, però mana a buscar-lo i amb la seua autorització el fa descendre a poc a poc fins a tocar terra. Quan l’obrer recobra el coneixement es disculpa i demana perdó i indulgència al frare. El dominic mamprén camí cap a altres terres. Una còmica acomiadada, per part del pregoner i de l’obrer, culmina la representació. En ella es fa al·lusió a diversos aspectes de la vida moderna, com la urbanització de la ciutat de València o la manca d’interés dels fadrins a l’hora de maridar-se. També s’insta els espectadors i espectadores perquè es facen abonats o clavaris per fer possible la pervivència de la tradició vicentina al barri.

BIBLIOGRAFIA

ALCOVER, Antoni Maria (2009): Rondaies mallorquines d’en Jordi des Recó. Palma Editorial Moll.

BALDÓ I VIVES, Francesc (1999): Contes i contalles de Miquel de Rosa. Modismes, dits i comparances en la parla de Benismulem. Alzira. Publicacions de l’Ajuntament de Benimuslem.

BORJA I SANZ, Joan (2014). “Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià: una aproximació etnopoètica al cicle narratiu dels miracles vicentins”, Mirabilia, núm. 19 file:///C:/Users/ Hp/Desktop/Guillem/Proyecto%20Salom%C3%A9/286978396295-1-SM.pdf

LABRADO, Víctor G (2009): Llegendes de la ciutat de València. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

MIRA, Joan F (2002). Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador. Alzira. Edicions Bromera.

NOHE, Hanna (2018): “El gracioso como personaje metateatral: funciones y desarrollo a lo largo del Siglo de Oro”. Hipogrifo. https://www.researchgate.net/publication/325558523_El_gracioso_como_personaje_metateatral_ funciones_y_desarrollo_a_lo_largo_del_Siglo_de_Oro

PERIS CELDA, Josep (1963): ¡Detinte en l’aire!. Miracle en forma de sainet, en un acte i en vers, basát en un fet de la vida de Sant Vicent Ferrer, que fou estrenat en l’Altar del Tros-Alt en les festes vicentines del any 1929. València. Associació Vicentina de l’Altar del Carme.

SANCHIS SIVERA, José (1896). Historia de San Vicente Ferrer. València. Librería de los sucesores de Badal. Imprenta de Miguel de Manàut.

SIRERA, Josep Lluís (1999): “Els miracles de sant Vicent”. El teatre en la festa valenciana. València. Generalitat Valenciana- Consell Valencià de Cultura.

SOLÀ I PALERM, Caterina (1976): El teatre valencià durant la Dictadura. Barcelona. Publicacions de l’Institut del Teatre. Edicions 62, pàg, 110.

VALRIU, Caterina & VIBOT, Tomàs (2010): Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció. Pollença. El Gall Editor.

VIDAL i MICÓ, Francisco (1857): Vida del valenciano apóstol de la Europa San Vicente Ferrer : con reflexiones sobre su doctrina . València. Librería Española y Estrangera de Juan Mariana.

! Detinte en l’aire! Altar del Carme, 1993. Arxiu: Pere Borrego Pitarch.

Ernest Peris-Celda Puchades

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

! Quentin Massys: El canvista i la seua dona (1514). Oli sobre paper. Museu del Louvre. París.

PALMARÉS

1969: 1r. premi millor representació.

Medalla a la millor xiqueta: Carme Borrego Pitarch (Nicolasa)

Mencions especials als xiquets: Vicent Xavier Peris Peris (l’autor) i Josep M. Tortosa Abella (Cosme).

1987: 1r. premi millor representació.

Medalla al millor xiquet: Rafael Molina Moreno (Cosme).

Medalla a la millor xiqueta: Assumpció López Francés (Nicolasa).

Millor direcció: Julià Pastor Ferrer.

Millor ambientació.

1996: Sense dades.

2020: Pendenta d’estrena.

LA RERESCENA

La bona acollida de L’últim sermó motivà Ernest Peris-Celda Puchades a escriure el segon dels milacres que hi va concebre, ja que després de l’estrena de Gaya... només va acceptar fer una adaptació ampliada i revisada del milacre El mocador, de Bernat i Baldoví (1978). Gaya, el mentider és una obreta, de major rigor històric que la primera i també més complexa quant a la posada en escena, per la concatenació dels quadres plantejats a manera de flashback entre un present, protagonitzat pel personatge biogràfic d’un autor contemporani que es documenta i es qüestiona com resultar original a l’hora d’escriure un milacre i la representació de la pròpia ficció, és a dir, del text dramàtic a mesura que va eixint de la imaginació de l’escriptor.

Este personatge del dramaturg, interpretat per primera vegada per Vicent X. Peris Peris, nebot de PerisCelda, té molt de real. De fet, el propi Ernest va encarnar-lo el 1977, quan un grup d’actors veterans, que de menuts havien excel·lit com a intèrprets en l’Altar del Carme, van decidir reposar el milacre per considerar-lo un dels textos dramàtics millors travats i de major efectisme del repertori d’aquella associació vicentina.

L’ocurrent, enginyós i prolífic autor de llibrets de falla se’ns mostra en l’obreta com a un creador confús i que dubta en la manera d’afrontar una encomanda que li acluca i li pot,

EL MIRACLE DE REFERÈNCIA

Gaya, el mentider pren l’argument d’un milacre previ de Manuel Sánchez Navarrete, L’avar arrepenedit (1949), premiat en el concurs de milacres organitzat pel Patronato de la Juventud Obrera i estrenat el 1950 pel quadre artístic de l’Altar de la Plaça de la Mare de Déu. Potser el fill de Peris Celda s’inspirara directament en l’obreta o potser ho fera en les mateixes fonts que ho va fer aquella, és a dir, en les hagiografies sobre el sant que van escriure FAGES (1904), FERRER DE VALDECEBRO (1725), TEIXIDOR (1775) o en la pròpia acta del procés de canonització del sant, que para esment en un fet esdevingut a València el 1410, protagonitzat per un home hisendat anomenat Lleonard Gayà, el qual, il·luminat per un sermó del dominic sobre la caritat, va decidir fer un bolc espiritual que donara sentit a sa vida i va distribuir la seua fortuna entre els pobres per a integrar-se en el seguici del sant. Tan sobtada decisió, però, aviat generà en ell la indecisió, de manera que només va repartir dos-cents escuts de la seua hisenda entre els necessitats per no arriscar el futur, en cas d’arribar a penedir-se. La reacció fou condemnada pel sant i considerada com una falta de lleialtat, però l’ abonyegament va motivar en el fervent convers una reacció immediata.

Amb tot, L’avar... i Gaya... diferixen tant quant al plantejament, com al desenvolupament de la trama. La galeria de personatges del text de Peris és molt més rica quant a matisos psicològics que la de l’obreta de Sánchez, molt més tòpica i previsible quant a la construcció. A més, les dots com a comediògraf del pèrit mercantil fan molt més amé el milacre objecte d’estudi que el del mestre i professor.

malgrat el seu mestratge en el control dels recursos propis del sainet. En el preàmbul del milacre l’alter ego del dramaturg evidencia ser coneixedor de la producció “milacrera” de tostemps. D’ella en fa un minuciós inventari i només quan troba una fita, un fet històric desconegut per a ell que li permet desenvolupar un plantejament dramàtic és quan se sent satisfet.

Amb tot, la història de Lleonard Gayà, ja havia constituït un motiu d’inspiració per a altres conreadors d’este gènere.

Altrament, no hem de descartar que la incorporació de la figura d’un autor dels temps actuals en la pròpia trama no constituïsca més que una temptativa per a la renovació del gènere, perquè des de 1958 un grup d’escriptors encapçalat per Germà Roig i Florencio venien liderant un moviment de renovació a través del seu interés per temes contemporanis (L’abraç de Múrcia en el glop d’aigua, 1958; Gratitud a Múrcia, 1966).

La modernitat d’incorporar al propi creador de l’obra entre els personatges del milacre, constituïx alhora un manlleu d’un recurs ben habitual en alguns dels programes televisius de major popularitat en els seixantes, com ara: Alfred Hitchcock Presenta o Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador.

En L’avar arrepenedit, Sánchez Navarrete fa ús d’un anecdotari festívol i fictici molt recurrent. Gayà és un vell verd ronyós i usurer que pretén una joveneta d’extracció social humil amb el beneplàcit de sa mare, qui s’oposa al festeig de la filla amb un pretenent de la seua edat i condició, perquè vol procurar-li la prosperitat. El protagonista és un personatge clixé ben proper a l’Harpagon de Molière, un ésser ridícul “sense cervell i sense trellat”, coent en el galanteig i absurd en les pretensions. Segons

CERVERA (1983) el de Sánchez Navarrete és un text enginyós quant als aparts, però al nostre parer resulta ben feble pel que fa al motiu que provoca el canvi en els plantejaments morals de l’agnòstic pecador. Un sermó de sant Vicent a manera de paràbola sobre dos mercaders que es dirigixen a la ciutat: el diligent i previsor, que arriba a temps per a entrar-hi, i el descurat, que resta a la lluna de València, és el recurs que motiva el bolc en la conducta de l’impiu. Una narració, potser molt ben documentada històricament i basada en una d’aquelles paràboles que el sant introduïa en els seus sermons, però amb ben poca força com per a aconseguir l’efecte que es pretén. Com també poc rotund és el regany que fa el frare a l’usurer per haver-li llençat una almoina amb menyspreu a un pobre invàlid que acaba per recuperar la mobilitat. L’únic indici de modernitat d’aquella obreta el trobem en el discurs d’acomiadada que fa l’avar ja penedit, qui exalçant els valors humanitaris que implica l’exercici de la caritat, els contraposa amb l’abusiva pràctica del lucre amb què actualment operen els bancs, en una línia que ens fa recordar alguna que altra obra de Bertolt Brecht.

El sermó de sant Vicent de L’avar...és extens, solemne i està xifrat en virtuosos versos hendecasíl·labs, però manca de la garra i la força d’un dels sermons més sòlids i persuasius posats en boca del sant de tota la tradició “milacrera”, com és el de Peris Puchades per a Gaya, el mentider:

S. VICENT.- Tu creus que m’has enganyat dient-me que ho has complit, quan jo veig que has repartit als pobres sols la meitat. Que l’altre mig t’has guardat, per falta de fe, al sarró, prenint eixa precaució, per si lo Diví fracasa... ¡Corre,ves! ¡Quédat en casa...! No pots vindre, Gaya..! ¡NO! Qui dubta, no és bon creient. Tu busques la conveniència i no pots fer penitència, que es basa en el sofriment. Si és sofrir l’oferiment que a Déu se fa amb devoció per a importar son perdó, I això es lo que tu te glaça... ¡Corre, ves...! ¡Quédat en casa...!

¡No pots vindre, Gaya...! ¡NO!

El text de Gaya...és molt més extens que el de L’últim sermó (40 pàgines). Consta d’un acte únic que es desplega en tretze escenes amb diàlegs xifrats en versos heptasíl·labs per a ser recitat per un extens planter d’intèrprets (4 actrius, 9 actors i una àmplia comparsa de deixuplinants).

Quant a l’estructura de l’obra, amb un moviment escènic in crescendo, es troba perfectament concatenada entre les escenes i emmarcada entre l’inici i la fi, mitjançant la presència sempre cohesionadora del personatge de l’Autor, exemple d’una originalitat que, malgrat tot, és possible en gèneres tan codificats com és el dels milacres:

“ Al fòrum una tauleta, sobre la que hi ha una llum i darrere d’ella, assentat en una cadira, està EL AUTOR, que vist com en l’època actual. Descansa els colzes en la taula i en les mans se subjecta el cap com si estigués llegint un llibre de tamany foli, que té al davant. Un focus li reflectix la llum, quedant el restant de l’escena en la foscor”.

Una vegada conclòs el pròleg, altra acotació ens diu que:

“En este moment s’apaga el focus que reflectix la llum sobre El Autor, així com la llum de sobre la tauleta, quedant-se el personatge com a figura estàtica, com si seguira la lectura”

És més a la fi de l’obra el mateix personatge serà el responsable de fer l’ultíleg que es tanca en el moment en què posa títol a l’obra que suposadament acaba d’escriure (SIRERA: 1999).

EL CONTEXT HISTÒRIC

Front al milacre de Sánchez Navarrete, on s’aborda molt superficialment com i de quina manera el pecador redimit vol convertir-se en un seguidor del sant. En Gaya, el mentider l’autor real exposa en boca de l’autor fictici com els camins i els dies de fra Vicent giraven i s’organitzaven al voltant del sermó i de les processons de deixuplinants, que eren una multitud de persones d’extracció social diferent, clergues o laics, que el seguien perquè si de sants i de virtuts extrema n’hi ha hagut molts, ja no hi ha hagut tants que durant anys i anys portaren darrere, per pobles, ciutats i camins, una comitiva permanent de seguidors exaltats.

El Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim comentant l’arribada del sant a València l’any en què està basada l’acció del milacre exposa:

“E contínuament lo seguien més de ccc persones, entre homes e dones, on havien molts preveres e hòmens graduats e de sciència”

MIRA (2002) comenta com l’existència de grups de flagel·lants, residents o ambulants, és un fenomen que comença ja en el segle XIII, però que tingué una difusió renovada a partir del sotrac que va provocar la Pesta Negra i la visió d’un món pecador castigat per la ira divina. La comitiva cantava uns versos, que el mateix fra Vicent havia composat.

“ Ara tots bé remembreu/ lo passi del fill de Déu,/ com volgué ser pres, lligat,/ e dels Apòstols lleixat,/ perquè ben descadenats/ fóssem dels nostres pecats./ Qui doncs se posà a excusar/ de fortment disciplinar”.

Penitentia agite o “Disciplinar-se” , que vol dir assotar-se l’esquena amb devoció, era gairebé una pràctica dels fidels que volien expurgar els seus pecats: “E açotem-se sanch ferm, que la sanch los plegave als talons”, recorda altre dels sermons del patró.

Un espectacle inquietant i terrorífic a ulls dels creients, més encara quan els participants es cobrien amb caputxes i desfilaven habitualment amb torxes en la foscor de la nit “les ombres són vistes, mas no les persones, e així va bé”, deia el sant referint-se a l’anonimat que havien de mantindre els deixuplinants.

Per contra de Josep Alarte que, en Miraclet sense paraules, només copsa el descans i els preparatius entre els sermons i les processons de penitents, Peris Puchades, en l’epíleg de Gaya, el mentider els trau a escena de forma realista i contundent per a aconseguir una estampa sobrecollidora:

“S’apaga el focus de l’esquerra, quedant l’escena un moment a fosques. Tot seguit ´s’encén el de la dreta, per a on ix SANT VICENT, que porta un crucifix en la mà. Camina lentament, resant en silenci, mirant al cel i quan aplega al mig de l’escena, s’agenolla. Darrere d’ell i de dos en dos van eixint ELS DISCIPLINANTS (tots els que puguen ser, aprofitant els personatges que han intervingut). Visten l’hàbit descrit i porten en la mà dreta deixuplines en les que s’assoten l’esquena de quant en quant. Igual que ha fet Sant Vicent, se van agenollant per parelles, deixant una distància prudencial entre uns i altres. Ací cabria posar-li un fons musical molt suau de música religiosa o clàssica (...) Tots en silenci, fent acte de constricció. Tan sols romp el silenci el remor que les deixuplines fan sobre el cos i la següent oració, recitada en ritme lent i trist:

S. VICENT.- En honor de la Passió, de Jesús per ser salvats i per la remissió de tots els nostres pecats...

Per la pau i la concòrdia...

TOTS.- ¡Senyor Déu, misericòrdia....!”

FENT D’ESPÒILER

Un autor contemporani i abstret reflexiona en veu alta sobre l’exemplar trajectòria del pare Vicent Ferrer. De sobte, se n’adona de la presència d’espectadors observant-lo i justifica la seua presència. Comenta com la majoria dels seus prodigis han sigut duts escena per altres dramaturgs i es debat en quin miracle pot servir-li d’inspiració per a complir amb l’encomanda que ha rebut per part del Clavari Major “i tota la junta en pes”. Es referix a la capacitat de seducció de l’oratòria del dominic a l’hora de reclutar deixuplinants i exposa la forma de vida dels penitents. Tot seguit, para esment en l’episodi esdevingut el 1410 i referit al cas de Lleonard

! Francisco de Goya: Processó de deixuplinants (detall), 18141816. Oli sobre taula. Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Madrid.

! Altar del Carme: Gaya, el mentider (1969). Arxiu: Carme Borrego Pitarch.

Gayà, el qual ,a mesura que l’evoca. cobra vida en escena. L’adinerat Gaya en companyia de Cosme, home humil, apareixen en escena ebris i fent gala i ostentació de la seua amistat. Són companys inseparables de xala i diversió. Cosme li exposa a aquell la por que té a què la seua esposa els sorprenga. La descriu com una dona agressiva i despietada que li pega quan arriba a casa borratxo i a la qual mai no pot fer front pel seu estat d’embriaguesa. El gallard Gaya, ebri com l’altre, proclama als quatre vents la incondicional estima que mai no podrà separar a tots dos i promet a Cosme que, a manca de descendents, el farà únic hereu de tota la seua hisenda. Per celebrar-ho amb dós companys decidixen tornar a la cantina. Pasqual, un treballador responsable, els sorprén i exposa que va a la recerca d’un noble que li puga oferir feina, perquè és jornaler i al camp no hi ha treball. Els perdularis li proposen unir-se al festeig i ell declina la invitació. Cosme, el graciós de l’obra, l’indica que qui convida és ell, perquè Gaya ja esta desbaratant la seua futura fortuna. Malgrat les insistències del duet, el treballador es disculpa i argumenta que té pressa per solucionar el seu quefer, perquè vol sentir també el sermó que el pare Vicent oferirà a la ciutat. Cosme en fa burla i tracta de previndre Pasqual del poder de seducció del frare, que sol captar amb les seues prèdiques nous adeptes com a penitents, als quals acusa de malfeiners, però el treballador justifica la manera de procedir del frare. Quan la parella de dropos es troba a punt d’eixir d’escena els sorprén Nicolasa, l’esposa de Cosme, una dona enèrgica que reprén el seu marit per l’estat en què el troba i a qui acusa de baldraga, borratxo i desvergonyit. Amenaça a apallissar-lo en quant arriben a casa. Cosme s’excusa exposant que ha de mostrar-se cortés amb aquell que li ha fet hereu de la seua fortuna i Gaya tracta de recolzar-lo, però Nicolasa no deixa opció a que l’un o l’altre s’esplaien. Ella és llesta, desconfiada i racional i li fa veure al marit que quan el mecenes dels seus vicis muiga ell ja estarà criant malves. Tot seguit, en un

soliloqui ple de seny, insta Gaya a què es dedique a fer quelcom productiu a la vida i deixe d’enganyar a tercers que hi tenen responsabilitats, com el seu marit. Les paraules de la dona fan mella d’immediat en l’hisendat que, ajupit i pensatiu, resta sense paraula. Cosme tracta de defendre’l i d’animar-lo, però Nicolasa l’ha desarmat. Gaya se sent inútil dilapidant la seua fortuna sense ocupació, parella o família. Sense a qui estimar i sense per què o per qui lluitar. La dona es vanaglòria de l’efecte que ha tingut la seua porga. Prorromp en escena el seguici de sant Vicent encapçalat per Llorens, un cavaller de posició social acomodada i dos deixuplinants. El noble tracta d’habilitar un indret on el seguici del dominic puga reposar. Gaya s’adreça al sant, es presenta i se li oferix per fer vida de penitent, tot i reconeixent que les paraules de l’esposa del seu amic li han fet replantejar-se un futur que done sentit a la seua existència. Sant Vicent l’admet però li comunica que prèviament haurà de saldar deutes, vendre tots els seus béns materials i repartir els diners que traga de l’operació entre els pobres. Gaya ho accepta i el matrimoni enceta una discussió tenyida de comicitat. Cosme culpa Nicolasa d’haver malbarat l’herència que anaven a percebre i esta, acusant-lo de borinot, li fa veure que ara és quan són més a prop d’aconseguir-la, perquè, al capdavall, són pobres. Tots dos seguixen i espien els actes de Gaya. Torna a comparèixer l’autor, que relata en tercera persona, com l’hisendat ha procedit a la venda de les seues possessions, tot i reservant la meitat dels beneficis de la venda per a ús personal als efectes de no passar privacions extremes. Seguidament es representa el repartiment del 50% dels diners del ric entre els pobres davant el control i l’atenta mirada del matrimoni, que en fan de repartidors i cada vegada que lliuren la quantitat que se’ls indica hi fan cisa. Una encertada galeria d’estereotips secundaris assetja el protagonista, mentre Cosme i Nicolasa

tracten d’espantar-los fent-los creure que no en queden diners a la bossa. La primera és Marieta, una dona d’edat mitjana sense problemes ni deutes, però que en vol una ajudeta. El segon és Serafí, un home desconsolat amb tota la família malalta que no troba ocupació i que, finalment, és descobert pel matrimoni, resultant ser un escanyapobres. La tercera és Esperança, una viuda i mare de família que no pot fer-se càrrec dels seus fills i, l’última, Casilda, una alegre prostituta sense complexos que diu no passar penes de practicar un ofici que li permet guanyarse la vida ara que és jove. Vol només la voluntat i ,a canvi, tan sols promet pregar per l’incert futur del caritatiu Gaya. Tanca la ronda Pasqual, l’honrat llaurador, que no accepta caritat i recrimina al terratinent per no haver-li arrendat unes terres per conrear-les en la seua absència. Acabat el repartiment de diners ,Gaya lliura a la parella la meitat de les sobres i se’n queda la resta, tot i fent-los prometre que li guardaran el secret. Torna a aparéixer el frare i els penitents. Gaya comunica al frare que ja ha dut la seua encomanda a la pràctica. Sant Vicent detecta la mentida i el recrimina amb duresa, tot i negantli la possibilitat d’integrar-se al seu seguici per conservar part del seu patrimoni. L’il·luminat s’avergonyix de l’enganyifa i promet desferse’n de tot el seu capital. Nicolasa, avariciosa, instiga Cosme, perquè el seu amic els confie els diners sobrants, però Gaya, decidix lliurar-los a l’home més íntegre que ha conegut, Pasqual. El matrimoni esclata llavors en una nova i humorística discussió en què els dos cònjuges s’inculpen d’haver provocat esta decisió. Nicolasa trau Cosme d’escena a sabatades. Un tableaux vivant dels deixuplinants assotantse, induïts pels precs del sant, tanca l’obra. Correspon l’acomiadada a l’autor que, després d’haver relatat als espectadors la història en què pensa inspirar-se, es decidix a escriure-la.

BIBLIOGRAFIA

CERVERA, Juan (1983): Los milacres vicentinos en las calles de Valencia. València. Del Cenia al Segura.

FAGES, H (1903-1904): Historia de San Vicente Ferrer traducida por Antonio Polo de Bernabé de la 2ª ed. Francesa. València. A. García, 1903; València, Manuel Alufre, 1904.

FERRER DE VALDECEBRO, Andrés (1725): Historia de la vida maravillosa y admirable del segundo pablo Apóstol de Valencia, San Vicente Ferrer. Madrid. Francisco Martínez Abad Impresores.

MIRA CASTERÀ, Joan Francesc (2002): sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador. Alzira. Bromera.

PERIS-CELDA PUCHADES, Ernest (1969): Gaya, el mentider. València. Altar del Carme.

SÁNCHEZ NAVARRETE, Manuel (1949): “L’avar arrepenedit”. Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València, 2000.

TEIXIDOR TRILLES, José (1775): Vida de San Vicente Ferrer, apóstol de Europa. València. Ajuntament de València (reedició de 1999).

Josep Bernat i Baldoví

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

! Pablo R. Picasso: Ploranera amb mocador III (1937) Oli sobre llenç. Museu Reina Sofia. Madrid.

PALMARÉS

1960: 2n. premi millor representació.

Medalla al millor sant Vicent: Josep Pastor Ferrer.

1965: Representació fora de concurs.

1978: 1r. premi millor representació.

Premi millor ambientació escènica.

LA RERESCENA

Josep Bernat i Baldoví ja s’havia consagrat com a popular saineter quan va escriure El mocador, tot un clàssic en el repertori de la majoria dels altars vicentins de la ciutat de València. L’autor, de gran capacitat invectiva, ocupava un lloc prominent entre els autors satírics valencians amb obres, com: El virgo de Visatenta y el alcalde de Favara (1845); La tertúlia de Colau o Pataques i Caragols (1850); Un fandanguet en Paiporta (1858) o L’agüelo Pollastre (1858), alhora que havia escrit també el que ha sigut considerat com el primer llibret de falla (1855) i una sarsuela, Los pastores de Belén o El nacimiento del niño Jesús (1856),seguint la tradició dels Betlems o dels Pessebres.

Totes estes peces i també este milacre són hereus de la tradició dels col·loquis, composicions satíriques i festives dialogades i farcides d’expressions vulgars que es representaven per a un públic de classe baixa.

Junt a El mocador, només se li atribuïxen a l’autor dos milacres més i tots daten del mateix any: La fealdat y la hermosura (escrit per a l’Altar del Mar) i El rey Móro de Granada, del qual és coautor junt a Francesc Palanca i Roca.

Tant Bernat i Baldoví, com Vicent Clériges, el Bolònio i Eduard Escalante són els responsabes d’imprimir

EL MIRACLE DE REFERÈNCIA

En la dedicatòria del text original, adreçada al Comte de Parcent, l’editor Ignacio Boix, indica que el text està inspirat en el llegendari (“según piadosamente cree el pueblo valenciano”) i no en un fet històric documentat. El noble tenia la casa pairal a les immediacions del lloc on s’erigia l’Altar de la plaça del Mercat, on el text va ser estrenat i molt probablement formara part de la comissió que promovia i patrocinava la festa vicentina en les immediacions, ja que a meitat del segle XIX encara tenia l’estructura d’una festa de carrer. Res més idoni, per tant, que triar com a eix del milacre a representarhi un fet prodigiós que, segons l’etnopoètica tingué lloc a les immediacions de l’església de Sant Joan del Mercat. L’obra recrea un d’aquells miracles més ingenus que passen de boca en boca i de pares a fills com un element més de la cultura tradicional.

Alguns autors consideren que és en El mocador, on trobem la base de la configuració clàssica del milacre, com a gènere genuí del teatre religiós valencià. És a dir, una obreta concebuda a manera d’un quadre de costums on conviuen els aspectes lúdics i satírics propis dels col·loquiers valencians del segle XVIII amb un tarannà més seriós associat generalment a algun fet prodigiós obrat pel sant, de manera que tot el conjunt es troba empeltat d’elements populars i tradicionals.

El mocador és un milacre breu i en un acte que consta de dues escenes amb diàlegs copsats en versos heptasíl·labs i que exigix per a la seua representació d’un planter mínim de deu interlocutors (huit xiquets i dues xiquetes) més una comparsa de “revenedors del mercat, llauradors y Chent, del póble, de ambos sexos”.

als milacres l’aire dels sainets populars i formen part d’aquella que podem considerar com la primera generació d’autors de milacres, és a dir, d’un extens grup d’escriptors encapçalats pel pare Lluís Navarro ( autor de Lo fill de l’especier, el primer text representat del qual es té referència) que entre 1817 i 1900 des d’àmbits tan diversos com la docència, l’adoctrinament religiós, la historiografia, la poesia “de guant” i “d’espardenya” i, per descomptat, del teatre popular van sentar les bases del gènere tot i reorientant-lo cap a formulacions més dignes i literàries.

Benito Monfort, Tomàs de Villarroya i Sanz, el pare Salvador Calvo , l’escolapi i poeta romàntic Juan Arolas, José Garulo Villel, Miguel Preciado, José Campos Marté o els pares Pasqual Pérez Rodríguez, Pataca grossa i fra Luis Navarro Ferrer en són els pioners i junt a ells i des de meitat del segle XIX s’afegixen a la nòmina: Vicente Boix Ricarte, Vicente Sanchis Roig, Eduardo Ponce Jaime Peiró Dauder, Félix Pizcueta Gallel, Julián García y Cervera, Francisco

Jiménez Marín, Vicente Sanchis Roig i els comediògrafs Rafael Maria Liern Orach, Joaquim Balader Sanchis, Joaquín Badía i Adell. Rafael Ramírez

Torrent, Francesc Palanca i Roca i Vicente Hervás.

Escrita a meitat del segle passat

El mocador és una obra pensada per a un grup “d’interlocutors” majoritàriament masculins, llevat del personatge femení protagonista

La popularitat de l’obreta i del fet en què s’inspira van fer que el 1907 Antonio Asencio Castelló escriguera un nou mllacre que recreava semblant fenomen: El mocaoret milagrós.

EL CONTEXT HISTÒRIC

El mocador és un dels molts miracles atribuïts al sant associat al domini de les lleis físiques. No existix unanimitat quant a la data en què es va produir el prodigi, per a alguns cronistes el 1385 i per a d’altres el 1413. El cas és que en 2013, es va celebrar el VI centenari del miracle del “mocadoret”, un dels fets que va consagrar sant Vicent Ferrer. I és que, segons conpta la llegenda, estant el dominic a València el 24 de juny, durant una predicació prop de la parròquia de Sant Joan del Mercat va fer veure als allí presents que els qui estaven al seu voltant patien i morien per pobresa, que a la València de l’època hi havia molta misèria i calia l’ajuda i la caritat cristiana. Mentre es dirigia als veïns, el sant va traure el seu mocador i el va llançar enlaire i va animar la multitud perquè seguira el seu vol, perquè on es detinguera trobarien persones necessitades. Llavors el mocador va sobrevolar diversos metres pel carrer de Cordellat i prenent el rumb del de la Sénia, es va dirigir cap al carrer de les Argenteries, per arribar al del Pou de Sant Llorenç, lloc on en trobar-se amb la Tapineria, va torçar a la dreta donant fi al seu vol i introduint-se en l’interior de l’habitatge amb el número 5, on vivia una modesta família necessitada, que va ser socorreguda per les persones que havien sentit la prèdica, fent-se amb això el miracle. Aquest motiu: un dels més coneguts i recurrents del cicle vicentí– ha sigut referenciat a València en l’obra de Víctor G. LABRADO (2009) i de Joan Francesc MIRA (2002) i també a Sant

i de l’episòdic paper de la seua filla menuda. A més de “chent del póble, de ambos sexos”, fet que condiciona una posada en escena per part de quadres artístics consolidats.

Per esta raó el 1978 l’Altar del Carme va encomanar-ne a Ernest Peris-Celda Puchades una versió revisada del mateix. L’escriptor enriquí, sobretot, la primera escena, és a dir, aquella que transcorre al mercat, recreant els oficis ambulants més reeixits de fi de segle, així com una baralla entre pescateres. Malauradament el text d’aquella versió no fou editat.

Vicent del Raspeig, en les Rondalles de l’Alacantí de Joaquim GONZÀLEZ CATURLA (1985). Un retaule ceràmic del segle XVIII de Manises que es troba al vestíbul del “Pouet” de la casa natalícia de Sant Vicent Ferrer, recrea al miracle.

FENT D’ESPÒILER

L’acció de l’obra original s’estructura en dues escenes, la primera transcorre al Mercat Central de València on, entre compradors i venedors, dos llauradors de l’horta, Tomasot i Colau, que s’han apropat al cap i casal per comprar, conversen amb Blay, Miquel i Nasio, tres artesans. Tomasot, home pragmàtic de bon menjar i balafiador que, du un cabàs ple de viandes i un pato viu a la mà, escolta amb escepticisme Colau

! Gravat que figura a l’edició original del milacre, 1859.

que li expressa la fe que professa a sant Vicent Ferrer, de qui va sentir recentment un sermó que li va commocionar. Tomasot dubta dels fets miraculosos que se li atribuïxen i argumenta que en els temps que corren només els diners poden obrar miracles. Blay l’insta perquè es quede a sentir el predicador, però el llaurador excusa tindre presa per haver de preparar un dinarot amb els queviures que ha comprat. Tot seguit fa elogi de les viandes i crítica dels lechuguinos, és a dir, aquells que posen cura en les maneres i en la forma de vestir però que passen més fam que garró. El motiló, Fra Bonifasi, interromp la conversa i anuncia l’arribada del predicador, que és lloat pels companys de Tomasot i aclamat pels venedors ambulants. Sant Vicent fa un sermó contra els diners, els plaers terrenals i insta els parroquians a la pràctica de la caritat. Tot seguit entra en èxtasi i en ser despertat pel motiló relata la història d’una desemparada i malaltissa partera, mare de dos infants que viu a les rodalies en míseres condicions. Llauradors i artesans s’interessen per la dona afectada i li pregunten al sant on viu per tal d’assistir-la. El sant dominic llença un mocador enlaire i els ordena seguir-lo perquè ell els conduirà fins a l’humil immoble on viu la dona al·ludida.

La segona escena transcorre en una cambra de ca Genoveva que recau al carrer. Es tracta d’una dona desesperada i assetjada constantment pels seus fills famolencs de quatre i cinc anys. Cus i vigila el seu nadó que hi és en un bressol mentre fa un parlament sobre la seua dissort i esclata en un plor. Es lamenta d’haver sigut abandonada pel seu espòs, assidu de tabernes i bordells i prega perquè els seus fills no muiguen de fam. Llavors el mocador entra per la finestra i poc després apareixen tots els personatges de l’escena anterior. Tomasot i la resta de compradors li oferixen diners i tots els queviures que han comprat i, davant l’estranyesa de la protagonista, li expliquen que han seguit el mocador que ha enviat el pare Vicent Ferrer, qui resulta ser el confessor de la damnificada. Finalment es

presenta a ca Genoveva el sant i fa un predicament sobre la pobresa material i la riquesa espiritual.

BIBLIOGRAFIA

BERNAT I BALDOVÍ, Josep (1859): El mocador. Milacre de Sen Visent Ferrer, representat per primera volta en l’altar del Mercat, en l’añ 1859. València. Imprenta La Rechenerasió Tipográfica (col·lecció Manuel Sánchez Navarrete. Reedició de l’Ajuntament de València) .

BORJA I SANZ, Joan (2014). “Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià: una aproximació etnopoètica al cicle narratiu dels miracles vicentins”, Mirabilia, núm. 19 file:///C:/Users/Hp/Desktop/Guillem/ Proyecto%20Salom%C3%A9/286978-396295-1-SM.

pdf

GONZÁLEZ CATURLA, Joaquim (1985): Rondalles de l’Alacantí: contes populars. Alacant. Instititut d’Estudis Juan Gil-Albert- Diputació d’Alacant.

LABRADO, Víctor G. (2009) Llegendes de la ciutat de València. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

MIRA, Joan F (2002). Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador. Alzira. Edicions Bromera.

VIDAL i MICÓ, Francisco (1857): Vida del valenciano apóstol de la Europa San Vicente Ferrer : con reflexiones sobre su doctrina . València. Librería Española y Estrangera de Juan Mariana.

! Altar del Carme: El mocador, 1960.

! Altar del Carme: El mocador, 1978.

Manuel Sánchez Navarrete

! Jaume De Scals i Aracil: Sant Vicent imposa la pau entre els Centelles i els Vilaragut. Pannell ceràmic (1955). Façana de la Seu de València. Pl, de l’Almoina.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

PALMARÉS

1964: 1r. premi millor representació.

Medalla a la millor xiquet i premi Las Provincias al millor intèrpret: Josep Pastor Ferrer (Valentí).

1975: 2n. premi millor representació.

Medalla al millor xiquet: Francesc Jesús i Maria Romero (Valentí).

1988: 1r. premi millor representació.

Millor sant Vicent: Òscar Suria Verdejo.

Millor xiquet: Rafael Molina Moreno (Valentí)

Millor xiqueta: Assumpció López Francés (Adelina)

LA RERESCENA

La pau de Déu, independentment de la seua popularitat i qualitat literària, n’és un dels més clars exemples de la instrumentalització i reorientació del gènere dels milacres per part del Franquisme, que veié en la figura del frare un personatge per a l’adoctrinament. Si les Falles van comptar amb uns “Rumbos del Orden Nuevo” o directrius per redreçar la temàtica i l’estètica dels cadafals envers els límits d’allò permés, els milacres, si bé no comptaren amb un manifest físic i distribuït a manera d’opuscle, com va ser el guió radiofònic imprés que va regir l’avenir de la festa fallera, estigueren almenys durant la primera postguerra sotmesos a un ideari que irradiava fervor i imperi i que impulsava i reclamava com a pròpia la figura del predicador. Són les contínues notes de premsa referides a la festa aquelles que ens permeten corroborar estes pretensions propagandístiques:

“Vicente Ferrer, valenciano, español, es el predicador de la universalidad. Y porque fue universal en el espacio y en el tiempo, hoy se le entiende, acaso mejor que ayer, porque la nueva luz de España (luz amanecida) descubre claridades insospechadas. San Vicente Ferrer, político, santo y predicador, alcanza un nuevo relieve en los albores del imperio (Levante, 17-04-1939).

EL MIRACLE DE REFERÈNCIA

La fama de sant Vicent Ferrer com a pacificador de les bandositats o constants lluites nobiliàries que assolaren el cap i casal i resta del Regne de València en el trànsit dels segles XIV i XV ha tingut una considerable repercussió en l’art i la literatura popular valencianes. I encara que la iconografia més habitual del pare Vicent és la del predicador que eleva el dit al cel, amb energia, per anunciar l’arribada de l’Anticrist sota la màxima de Timete Deum, també hi ha una variant iconogràfica on el sant apareix enmig dels cavallers i interromp el soroll d’espases i armes de guerra amb la seua paraula. Així ens el mostra el retaule neogòtic contemporani instal·lat el 1955 entre dues finestres de la sagristia de la Seu de València, inspirat alhora en un altre de gòtic que hi havia al convent dominic de Cervera i que va desaparéixer en el segle XIX (SOLER: 2019). Les armes heràldiques que exhibixen els personatges del panell ceràmic els identifiquen com els Centelles i els Vilaragut al davant de les cases i muralles de la ciutat de València. Els uns i els altres, enfrontats des del 1373, ja exigiren d’una mediació per part del sant el 1385, que va propiciar una treva. L’historiador i cronista de de la ciutat de València, Vicente Boix i Ricarte, aborda els continus enfrontaments entre els líders d’ambdues cases en els seus milacres: La pau de Molvedre (1865) i Los de fóra y los de dins (1870).

La pau de Déu, però, se centra en els enfrontaments i corrupteles nobiliàries entre els Centelles i els Soler al cap i casal i té com a precedent més immediat altre “acte sagramental” de Boix escrit molt abans que els textos esmentats: Els bàndols de Valensia o la paraula de san Visent Ferrer (1855).

D’esta manera els milacres van ser autoritzats i recolzats amb tot el suport escaient perquè l’ús del valencià com a llengua vehicular reforçava el seu caire popular, perquè podien contribuir a divulgar ideologia, perquè eren piadosos i perquè a través del fervor de les classes subalternes aliaven l’església institucionalitzada i el règim (CARBÓ & CORTÉS: 1997).

Així junt al delectare amb la gràcia i l’entreteniment pròpies dels quadres de costums hereus de la tradició dels col·loquis i els sainets, se’ls va conferir una pretensió didàctica, el docere moral i com a rerefons últim, el movere, és a dir, la persuasió mitjançant la ideologia dominant amb missatges plenament assimilables per la seua senzillesa.

En este sentit, Manuel Sánchez Navarrete, integrant de l’Asociación Católica de Maestros, durant esta primera etapa de la seua producció se’n va mostrar ben receptiu i, respectant l’essència del milacre, va depurar personatges bàsics en la seua gènesi, com la figura del motiló, i va crear estereotips que responien a valors religiosos, socials i de gènere que legitimaven l’ideari de la Nova Espanya, tot i reconduint el gènere des dels seus vincles sainetístics cap a un teatre més catequístic i religiós.

La longeva producció de l’autor, que es reprén el 1975 (L’home que vengué la seua ànima) va experimentar un bolc arran dels anys huitanta, tot just coincidint amb la seua estreta

Este text a l’igual que El mocador, de Bernat i Baldoví o La llecha, d’Eduard Escalante, responen a l’estructura pròpia del milacre huitcentista (FUERTES & VILAPLANA: 2014), si bé Els bàndols... rebalsa l’àmbit estrictament costumista i d’elements de crítica més ben suau i jocosa dels primers i en lloc de recrear fets atribuïts al sant procedents de tradicions populars de domini públic, se centra en fets reals. Per això l’autor aprofundix en un desig de precisió de les fonts històriques i consigna que el fet prodigiós a representar es troba documentat a l’Arxiu Municipal de València, encara que la referència tinga més d’erudició (probatòria) que de desig de rigor en la recreació dels fets dramatitzats. Tampoc a l’obreta no falten ni els elements folklòrics ni els humorístics.

Com els altres dos milacres esmentats és un text breu que transcorre en un acte desplegat en un nombre reduït d’escenes (quatre si més no) i està concebut per a ser representat en vers per un exigu planter d’intèrprets (set i una veu en off, tots ells exclusivament masculins). Els heptasíl·labs amb què estan copsats diàlegs i monòlegs i l’ús del valencià com a llengua del poble i, per tant, com a llengua vehicular (la resta de la producció literària de Boix és en castellà) facilitaven la memorització per part dels infants en una capital pobletana (fou escrit per ser estrenat a l’Altar del Tossal) encara en trànsit a gran ciutat.

L’acció de Els bàndols..., però, transcorre quinze anys abans que la de La pau de Déu, és a dir, el 1395 i té per protagonistes els precursors dels caps dels dos llinatges que lideraran les revoltes urbanes en l’obreta de Sánchez Navarrete, és a dir, Jaume Soler i Gilabert de Centelles i Riu-sec. Fet que constata tant la transcendència del conflicte, com el poder de convicció, mitjançant la paraula del dominic, que va ser reclamat en diverses ocasions per a resoldre’l tot i esdevenint un personatge clau per a la treva entre la noblesa rectora de la societat en què vivia.

Òbviament la visió aportada tant per Boix, com per Sánchez Navarrete noranta-dos anys després, no deixa

col·laboració amb l’Altar del Carme, que estrenarà: La pesta vençuda (escrita el 1985 i representada fins a tres vegades), Un llop amb pell d’ovella (1986), Passà fent el bé (1992); El gran milacre (1995) i Desenllaç del Compromís de Casp (2003) i que alhora reposarà cíclicament els seus textos més clàssics.

Des de la data ressenyada els textos de Sánchez Navarrete incorporen alguns elements propis de l’acte sacramental, com són els personatges al·legòrics: L’esperit del mal i la mort en La pesta vençuda; Incredulitat, Supèrbia, Plaer, Engany, Esperit del Mal i veus de la Bíblia i de l’Església en El gran Milacre i enfrontaments directes entre el taumaturg i el dimoni. Malgrat este gir més solemne, l’autor, però, no prescindirà en les trames secundàries d’aquells aspectes empeltats d’ironia, comicitat i costumisme que caracteritzaren la producció de la seua primera etapa.

Coneixedor com a pedagog d’ofici del món infantil són ben premonitoris i significatius alguns dels versos del proemi de La pau de Déu, perquè sent un milacre tan proper a les comèdies de capa i espasa, deixem testimoni que a la rerescena de l’Altar del Carme cada vegada que es representava l’obreta els xiquets del milacre no podien resistir-se a fer ús de l’atrezo de Casa Insa i amb les armes organitzaven autèntiques batalles campals:

de ser una mica simple: el sant, predicant la fe, la religió, la bondat de la germanor i apel·lant al patriotisme, simbolitzat pel penó de la conquesta en el primer dels milacres, fa veure als caps en litigi que els enfrontaments no són la solució i que han de viure en pau. Una visió més utòpica que real, com és fàcil d’entendre, però que pretén remarcar el paper pacificador que se li havia de suposar a sant Vicent Ferrer tant com a adalil dels valencians, com a membre de l’església (FUERTES:2015). Durant la representació de tots dos, els personatges ( Lluch i Pere en Els bàndols..., Guillem en La pau de Déu), a través de textos expositius, ens parlen de batalles, morts i desgràcies, promogudes per l’ambició nobiliària. Unes desgràcies que afecten als “caps”, “principals”, “valedors”, cavallers honrats, ciutadans i menestrals. Una situació de violència extrema i general que no respecta condició social ni edat i que està provocant una crisi econòmica, a la qual el poble pla no pot fer front. Tot això fins que l’aportació del dominic dona els seus fruits. El text de Boix, però, és molt més crític amb la noblesa. En ambdós casos són l’ambició, l’orgull i l’honor els motius que provoquen els enfrontaments armats entre membres d’un mateix estat. La noblesa, però, de Els bàndols... és una casta corrupta i que no dubta a apoderar-se dels senyals d’identitat de tot un poble (com pot ser el robatori del penó de la conquesta) per manipular les classes subalternes a fi d’aconseguir els seus interessos. La noblesa de La pau de Déu... compta amb una mitjancera de la concòrdia, Adelina (esposa del cap dels Centelles), que implora al seu marit i després al sant, la pau. Adelina és un personatge clixé, un emblema de com la Sección Femenina o Acción Católica van reescriure el discurs de feminització durant la Guerra Civil i el Franquisme per a guanyar-se el suport de les dones com a peça clau de la construcció de la nació (CARCELLER: 2014). Ella és paradigma del model de les mares de la pàtria de l’ideari del patriarcat nacional catòlic, una dona aliena als afers polítics i les confrontacions armades, però alhora ferma transmissora de “sòlids” valors morals i religiosos com la convivència, la fraternitat, l’obediència i, en este cas, la concòrdia.

“(...) Ara permitiu que yo en nom de tots vos demane, prevenint que algu es demane o pegue un entropeçó, que es guardeu lo mal humor, i, perdonant les trastades, no escatimeu les palmades per als actors o l’autor”.

La diferència entre la visió que de l’alta jerarquia ofereix l’una i l’altra obreta potser la trobem justificada pel context històric en què van ser escrites cadascuna d’elles. La trama del milacre del cronista local havia de ser de gran actualitat en la seua època, commoguda per les confrontacions carlines. L’argument de la peça del mestre i professor es configura en el moment en què es reprén la normalitat del cicle religiós valencià dins de la nova Espanya i els milacres, contràriament amb el que passa amb altres manifestacions teatrals en llengua valenciana, gaudixen de protecció oficial, per diversos motius. CARBÓ & CORTÉS (1997) enumeren alguns dels aspectes que la premsa de la postguerra immediata va assenyalar a l’hora d’acreditar la seua supervivència: eren un espectacle “de masas y para las masas” i una expressió de la religiositat valenciana, d’acord amb els principis del sant, que la contemplava com “algo viril, recio, totalitario, colectivo”. En este sentit, la intervenció pacificadora del dominic en els conflictes de la seua època, imposant ordre, disciplina, unitat i jerarquia, n’eren la clau de “la raiz fascista dels Milacres” (ANÒNIM: 1939).

! Loyset Liedet. Miniatura per a un manuscrit il·lustrativa de la Jacquerie (revolta que enfrontà l’aristocràcia urbana a París a meitat del segle XIV).

Amb tot, malgrat està instrumentalització dels milacres, el gènere no va escapar del control censor. Des de l’inici de la dictadura fins al 1978, qualsevol text dramàtic que es pretenguera representar s’havia de sotmetre al judici dels membres de la Junta de Censura de Obras Teatrales (MUÑOZ: 2014). Com és sabut, la censura teatral va exercir un important control sobre els textos dramàtics, suprimint frases, escenes i, fins i tot, obres per complet; però també afectà a la posada en escena i a la supressió o reconversió d’alguns personatges, com és el cas del motiló.

El motiló al llarg de tota la tradició de milacres escrits i /o representats des de la segona dècada del segle XIX a la proclamació de la II República n’era un personatge clau. Company inseparable del sant, en constituïa una mena d’escuder. Un ésser descregut, socarró i materialista que hi introduïa la nota jocosa. Un “característic” de l’escena del qual tothom se’n reia

pel contrast dels seus valors amb l’espiritualitat i grans virtuts del sant i les seues contínues intervencions humorístiques, tal com ocorre en Els bàndols..., constituïen una rèplica als predicaments del frare. Malgrat ser un llec, la seua caracterització amb bonet i hàbits de dominic induïen a la confusió. Calia, per tant, desproveir-lo de tota comicitat o suprimir-lo perquè aquella conducta inepta, interessada i rastrera no esguitara gens ni mica la reputació del sant (CERVERA: 1983). Era esta una manera de reconduir el gènere, per part de Sánchez Navarrete des dels seus vincles sainetístics cap a un teatre més catequístic i religiós, és a dir, cap a l’ortodòxia religiosa, cosa que, com indica SIRERA (1999) el durà també a acostar-lo paulatinament cap a l’acte sacramental ( L’home que vengué la seua ànima, 1975).

Així, tota la garra del “llech” de Boix és trasbalsada per Sánchez Navarrete al personatge de Valentí de La pau de déu, com a culminació d’un procés de substitució progressiva i d’erradicació del personatge que el propi autor induïx des del 1941 (Un testic de l’atre mon), on el motiló, ara amb identitat pròpia perquè la seua manera d’obrar no siga extrapolable a tot un col·lectiu (Fra Bernat) i desproveït de tota comicitat, només hi fa de comparsa, de missatger o emissari del sant que anuncia la seua arribada immediata i en fa lloa dels seus prodigis.

! La pau de Déu. Altar del Carme, 1963. Arxiu: Julià M. Pastor.

! La pau de Déu. Altar del Carme, 1963. Arxiu: Pere Borrego Pitarch.

Amb tot i malgrat que el 2019 i amb motiu de la commemoració del sis-cents aniversari de la mort de sant Vicent Ferrer, les institucions valencianes han tractat de conferir a Els bàndols...la seua benmerescuda transcendència com a model del prototip de milacre vicentí més autèntic, promovent-ne la lectura col·lectiva per part de l’alumnat d’instituts, La pau de déu continua gaudint de major popularitat i continua sent tot un clàssic per a molts altars, perquè Sánchez Navarrete trasbalsa a este milacre molts elements propis de les comèdies de capa i espassa de tradició barroca, de les quals manté les trames d’embolic plenes d’enganys, equívocs, desafiaments i duels per potenciar eixa part de divertiment que aporten les intervencions dels dos personatges còmics de la peça: Valentí (hereu de la tradició del Miles gloriousus o soldat fanfarró, de Plaute) i Pasquala, en la línia de les criades tafaneres i tergiversadores de les comèdies de Molière. L’aparició en escena dels dos brabançons de l’obra n’esdevé un bon exemple:

“ Ixen per la dreta i l’esquerra, respectivament, VALENTI i GREGORI, aguaitant sigil·losament, ab maneres de misteri i acaminant a recules, de modo que vinguen a topar-se d’esquena en lo mig de l’escena, en ans de vore’s. Sobresaltats, peguen un bot, i tirant ma de l’espasa, mes que sense arribar a traure’la fins que se senyale, es giren i es queden mirant com a galls a punt de barallar-se”.

Com a conseqüència de l’evolució del gènere, La pau de Déu, és una obra més complexa que la de referència. Consta d’un acte únic desplegat en onze escenes escrites en versos heptasíl·labs per a ser interpretades per onze xiquets i xiquetes (tres actrius i huit actors). Entre ells “Fra Bernat, acompanyant de Sant Vicent, que no parla”. Els cavallers del Centenar de la Ploma de Els bàndols... ací són substituïts per una comparsa pobletana.

Prova de l’èxit popular del milacre, a més dels guardons aconseguits pels quadres artístics que el van representar en el concurs de representacions que arran del 1942 va promoure Lo Rat Penat, és el fet que fou editat en dues ocasions (1947 i 1959).

EL CONTEXT HISTÒRIC

Segons SOLER (2019), la ciutat de València va estar atribolada durant vora quatre dècades per guerres privades, de bàndols de cavallers. Els jurats de la ciutat confiaven en la presència del sant per a redreçar moralment la comunitat urbana, encara que fora per breus lapses de temps. La presència carismàtica del mestre Ferrer era especialment sol·licitada en aquella urbs assotada per batalles urbanes entre clans. “ E així anava per lo món”, sant Vicent, “predicant per ciutats, viles e lochs; de què, la sua sancta predicació, se fien moltes paus, e perdonar morts” A València les treves resultaren efímeres, La pugna entre faccions nobiliàries, secundades per una clientela nombrosa, havia esdevingut crònica des de la dècada del 1370, quan el mateix bisbe liderava un dels partits i el 1395, data en què transcorre l’acció de Els bàndols... i en què ha sigut provada la presència del pare al cap-i-casal, encara continuava vigent. Gilabert de Centelles i Riusec, cap de la facció dels Centelles, segons el milacre de Boix, no hi va, però, assumir el lideratge fins al 1398, però el seu aferrissat enfrontament amb Jaume Soler està més que contrastat. En tot cas, la pau imposada pel sant que recrea el milacre va ser més ben aviat frugal, perquè Jaume Soler seria assassinat pel seu adversari el 1401 a Almedíxar , sense acatar ni atendre raons dels jurats o del propi rei Martí, l’humà. El cas és que el problema continuà candent fins al 1396, en què llegim en el manual de consells de València que “hòmens de paratge i ciutadans , ans encara menestrals de la ciutat, en sobres de gran partida (...), se sien armats per un bando o per l’altre”, en referència als Soler i els Centelles (SANCHIS GUARNER: 1973). S’hi repetien els

“scàndels”: aldarulls nocturns, morts a traïció, represàlies, sabotatges, venjances i batalles fins al 1409. El 12 de juny d’aquell any, els jurats del cap i casal escrivien la primera de tres missives a fra Vicent que, per “intercessionem vestram”, la providència divina els ajudaria a pacificar la ciutat, si accedia a predicar-hi (JULIÀ: 1919). A esta va succeir una segona datada el 28 d’agost, on s’exposava al dominic que a la ciutat se l’esperava desesperadament i una tercera de 4 de desembre que va ser la que hi va tindre efecte. El 23 d’agost de 1410 , després de quinze anys d’absència, ,el frare s’aplegà de bell nou a la ciutat per a impartir dos mesos de missió penitencial urbana, acompanyada de processons de flagel·lants que hi van tindre gran efecte en l’estament popular, però no tant en la classe militar, on la tensió i el rancor eren màxims. Els líders dels Centelles i els Soler, ja no eren els mateixos que els de 1395. Sánchez Navarrete els identifica en l’escena XI de La pau de Déu, com a Pere Soler i Lluís Centelles, encara que històricament els patronímics no es corresponguen als dels autèntics fills i successors en el lideratge d’ambdues faccions, que en el cas dels Soler encara es trobaven encapçalats per En Jaume i en el cas dels Centelles tenien per cap a Bernat de Centelles i Riu-sec de Cabrera . El cas és que la intercessió del sant, de bell nou hi va tindre un caràcter transitori, perquè el canvi de dinastia monàrquica el 1412, tornà enfrontar l’aristocràcia nostrada, ara encapçalada pels Centelles (els “de fora”) i els Vilaragut-Soler (“els de dins”), a l’hora de recolzar les dues les nissagues successòries en la matança de Morvedre, on novament va fer de compromissari sant Vicent Ferrer, tal i com relata Boix en el milacre La pau de Morvedre, perquè el carisma i el poder de convicció del predicador eren armes que ofegaven qualsevol conat de dissidència política, ideològica o doctrinal.

FENT D’ESPÒILER

Guillem fa el proemi inicial on argumenta la conflictiva situació que travessa la ciutat de València per les bandositats entre els Centelles i els Soler i prega disculpen la taula d’actors si en fa alguna “trastada” al llarg de la representació (potser perquè els xiquets van armats) . Gregori i Valentí, entren a escena emboçats i reculant fins que l’un ensopega amb l’altre. Són dos menestrals al servici dels Soler i dels Centelles respectivament. Es comporten com a dos fanfarrons i es repten amb altivesa i bravura, però en identificar-se el primer d’ells i desembeinar tots dos les espasses l’altre, per defugir l’enfrontament, li enganya exposant que pertany al mateix bàndol. Llavors, amb enganyifes aconsegueix assabentarse del pla que posarà en pràctica la facció contrària contra els Centelles. En restar a soles Valentí al llarg d’un humorístic monòleg confessa la seua covardia i les estratagemes que dia a dia empra per eixir il·lés de qualsevol ensurt. Culpa la seua dona de l’agitació en

! La pau de Déu. Altar del Carme, 1975.

què es troba immers, tan amant com és d’una vida tranquil·la i sense sobresalts, perquè la fam va obligar el matrimoni a posar-se a servir la noblesa per a garantir-se bona paga i bon menjar, però això va fer que haguera d’aguantar totes les seues trifulgues. Hereu de l’esperit del motiló declara comportar-se picardiosament amb ardits propis d’un cínic o desvergonyit. El sorprén Pasquala, la seua esposa que l’acusa de malfeiner i covard, tot i provocant una discussió. Com és habitual en esta mena de peces, la rèplica per part de l’home finalitza amb una amenaça de maltractaments (“! Mira que et trenque una cuixa!”). Mentre el matrimoni es baralla fan la seua aparició Centelles i el seu “principal” Guillem. L’aristòcrata tracta de posar pau entre la parella, però, Pasquala, dona altiva i desllenguada a qui ningú no amaina, li acusa d’entremetedor i li exposa que el seu marit té tot el dret a vexar-la i martiritzar-la si escau. El dirigent l’expulsa amenaçant-la amb l’espassa per insolent i esta en fa mutis. Valentí agraïx la intercessió i comunica al seu cap el pla secret dels Soler. És enviat a avisar la resta de partidaris dels Centelles perquè la maniobra dels adversaris no els pille desprevinguts. Prorromp llavors Adelina, la mística esposa de Centelles en companyia de Carmela, la seua assistenta. La dama increpa el seu espòs i li pregunta si és cert que la lamentable i violenta situació que viu la ciutat està motivada per què ell ha ordenat reprendre els enfrontaments contra els Soler. Davant la manca de resposta s’agenolla i li implora que hi impose la pau, perquè la situació és insostenible. Ell al·lega que es tracta d’una qüestió d’honor i l’envia a resguardar-se en casa, però la dona es nega a fer-ho sense ell. El marit i l’obliga i li demana que en cas que el maten se’n venge. Els cavallers abandonen l’escena i la cortesana tracta de consolar la seua dama, que agenollada prega compassió a Déu per la pobra ciutat. Els espiava des de la finestra d’un edifici proper Pasquala, que s’incorpora a la conversa i culpa els homes

dels mals d’esta societat. Al grup s’afig Valentí que informa que el pare Vicent Ferrer, després d’anys d’absència ha tornat a València i enumera els últims miracles que se li atribuïxen. Adelina decidix anar a buscar-lo, en companyia de la resta de dones. I Valentí, que resta a soles, tot i adonant-se que l’han abandonat fa un misogin monòleg tractant de sincerar-se amb el públic. És sorprès per Jaumet, el fill menut dels Soler, que el repta amb una espaseta de fusta i li acusa de gallina entre el descrèdit de dos homes d’armes dels Centelles. Llavors entra el cap i els arenga a tots a prosseguir amb l’enfrontament. Entren a escena Soler i els seus partidaris conjuntament amb Gregori i Jaumet. Els caps es maldiuen, desembeinen les armes i lluiten, mentre Gregori descobrix Valentí com a membre del bàndol contrari i este fuig perseguit per aquell. Les dones entren en companyia de sant Vicent. Adelina tracta de detindre el combat i és empentada amb violència pel seu marit. El frare s’imposa i tots els cavallers li obrin pas. Els fa reflexionar sobre la ira i l’enardiment que està apoderant-se d’ells. La dama se li aclama perquè acabe amb l’odi entre les nissagues que està generant el caos al cap-i-casal i el dominic fa un llarguíssim parlament amb una paràbola sobre el perdó dels pecats i la consciència com a la més

! La pau de Déu. Altar del Carme, 1988. Foto: Pere Borrego Pitarch.

eficaç condemna sobre les errades comeses. El sermó té un efecte immediat en Centelles que, penedit, confessa les seues culpes i s’agenolla mostrant la seua predisposició a fer les paus amb els adversaris. Soler, però, altiu, acusa de covards els enemics. El dominic l’indica que és més valerós qui perdona que qui ofén i aquell immune a les paraules del taumaturg ordena les seues tropes que el seguisquen, mes aquelles s’agenollen davant una oració del sant. També Jaumet es troba disposat a perdonar i quan tracta de fer-ho és repudiat per son pare, que finalment, penedit, sent una opressió en el cor i s’arrossega per demanar compassió i clemència al sant. El taumaturg els commina a fer les paus i els adversaris s’abracen. Reapareix en escena Valentí assistit per Pasquala. Coixeja i du el cap embenat. Ha sigut l’únic ferit en la revolta. Sant Vicent li reprotxa el fet d’haver viscut en la mentida i l’infon valentia per véncer els set pecats capitals i els enemics de l’ànima: el món, el dimoni i la carn. Acomiada la representació de bell nou Gregori, que incita els espectadors a practicar la devoció al dominic pel seu valencià quefer i esclata en un vítol final.

BIBLIOGRAFIA

ANÒNIM (1939): “ Se reanuda la tradición de los Milacres”. Levante. 7, d’abril de 1939. València.

BOIX RICARTE, Vicente (1855): Els bàndols de Valensia ó la paraula de Sen Visent Ferrer. Auto Sacramental que se representà en el altar dedicat al Sant per la corporasió del Tros-Alt en les festes del cuart sigle de sa canonisasió. València. Impremta de Joan Fenoll Bordonado. https://books. google.es/books?vid=BNC:1001911912&printsec=frontcover &redir_esc=y#v=onepage&q&f=false

CARBÓ I AGUILAR, Ferran & CORTÉS I CARRERES, Santi (1997): El teatre en la Postguerra Valenciana. València. Eliseu Climent Editor, pàgs. 59-67.

CARCELLER, A (2014): “Sección Femenina. La mujer dentro del franquismo”. Los ojos de Hipatia. https://losojosdehipatia. com.es/cultura/historia/seccion-femenina-la-mujer-dentrodel-franquismo/

CERVERA, Juan (1983): Los milacres vicentinos en las calles de Valencia. València. Del Cenia al Segura.

FUERTES ZAPATA, Joan & VILAPLANA, David (2014): “Els milacres vicentins del segle XIX: A propòsit d’un nou camp de recerca”. El humanista/IVITRA, num.5, pàgs. 190-196.

FUERTES ZAPATA, Joan (2015): “Sobre els milacres vicentins de Vicent Boix”. Actes del XVIIè Col·loqui de l’AILLC. València, pàgs. 307312.

INFANTES, Víctor (XXXX): “La sàtira antiespañola de los fanfarrones, fieros, bravucones y matasietes: Las Rodamunas españolas y los emblemas del señor espanyol (1601-1608)

MUÑOZ CÁLIZ, Berta (2005): “El teatro silenciado por la Dictadura Franquista”. Madrid. Centro de Documentación Teatral. Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2014 https://www.google. com/search?q=El+teatro+silenciado+por+la+Dictadura+Franqui sta%E2%80%9D.+Madrid.+Centro+de+Documentaci%C3%B3n +Teatral.&rlz=1C1GCEA_enES855ES855&oq=El+teatro+silencia do+por+la+Dictadura+Franquista%E2%80%9D.+Madrid.+Centr o+de+Documentaci%C3%B3n+Teatral.&aqs=chrome..69i57.245 9j0j0&sourceid=chrome&ie=UTF-8

NARBONA VIZCAÍNO, Rafael (2015): “Martí l’Humà, el darrer rei de la dinastía de Barcelona (1396-1410)”. L’Interregne i el Compromís de Casp,

Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, pàgs. 767-790.

NOHE, Hanna (2018): “El gracioso como personaje metateatral: funciones y desarrollo a lo largo del Siglo de Oro”. Hipogrifo. https:// www.researchgate.net/publication/325558523_El_gracioso_como_ personaje_metateatral_funciones_y_desarrollo_a_lo_largo_del_Siglo_ de_Oro

SÁNCHEZ NAVARRETE, Manuel (2000): “La pau de Deu”. Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València.

SIRERA, Josep Lluís (1999): “Els miracles de sant Vicent”. El teatre en la festa valenciana. València. Generalitat Valenciana- Consell Valencià de Cultura.

SOLER, Abel (2019): “Els cavallers i l’estament militar en els sermons de fra Vicent Ferrer”. Revista Valenciana de Filologia, núm. III. València, pàgs. 407-431.

https://riunet.upv.es/bitstream/handle/10251/110281/Herrero%20 -%20La%20figura%20de%20la%20mujer%20en%20el%20cine%20 franquista.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Josep Alarte Querol

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

! Rosa Bonheur (1822-1899).

Retrat d ‘ un ase. Oli sobre llenç. Col·lecció particular.

PALMARÉS

1981: 1r. premi millor representació.

Premi Las Provincias al millor text iInèdit.

Premi ambientació diari Levante.

Medalla al millor xiquet: Francesc J. Pastor Baviera (Rabatxol)

1990: 1r. premi millor representació.

Premi millor pronúncia: Josep Lluís Miró Villarrubia (Faustinet)

2010: 5é. premi millor representació.

2n premi a la millor xiqueta: Laura Alarte de la Salud (Remei)

LA RERESCENA

Josep Alarte, va escriure Miraclet sense paraules per encomanda del director dels xiquets dels milacres de l’Altar del Carme. De fet, en la pàgina introductòria del guió consta una dedicatòria al “director artificier de l’èxit miraculós” i també als seus néts, components de la taula d’actors i tots dos amb un paper destacat en l’obra.

Tant Julià Pastor com Josep Alarte, pels volts del 1982, compartien la direcció dels dos quadres artístics de la Falla Na Jordana, el primer l’infantil i el segon, el de persones adultes.

Des del 1977 Alarte, activista faller i home de teatre format tant en el Conservatori de Valècia, com en els cercles universitaris o Lo Rat Penat, on havia dirigit i gestionat el Teatre Estudi dedicat a la difusió de la producció dramàtica dels autors valencians més innovadors, havia revolucionat el panorama del teatre faller amb uns apropòsits, gens convencionals.

Els seus textos, densos, quallats de poesia i autocrítics amb la pròpia festa de les Falles i també amb la societat valenciana del seu temps defugien tota convenció. La seua direcció artística més encara, perquè el moviment d’escena i la manera de declamar per part dels intèrprets, així com la concepció de l’espai escènic i les fórmules protocol·làries a què va recórrer trencaven amb tots el clixés de les presentacions falleres.

EL MIRACLE DE REFERÈNCIA

Segons l’autor, l’acció principal del text està basada en un succés de la vida de sant Vicent Ferrer, que es diu va passar a Montblanc “en esclatar el segle XV o en les darreries del XIV”. El cas és que, per a BORJA I SANZ (2014) n’és un de tant d’aquells miracles que forma part del llegendari vicentí valencià i es troba associat al domini de les lleis físiques pel taumaturg. S’inscriu dins del conjunt de narracions associades al sant i protagonitzades per homes que exerceixen la professió del cognom del nostre protagonista: l’ofici de ferrer. En concret, ens referim al motiu del ferrador que ferra l’animalet amb què viatja el sant: quan el pare Vicent torna a recollir l’ase a la ferreria, l’home que l’ha ferrat vol cobrar un preu excessiu pel seu treball. Quan el predicador se n’adona de la mala intenció, ordena a la burreta que es desprenga de les ferradures i les hi deixa. I se’n va tranquil·lament, sense haver de pagar el preu abusiu del servei. Es tracta d’un relat de tradició oral que tant podem documentar a Benimuslem (BALDÓ I

VIVES,

1999) com a Murla (BORJA, 2005), o a Valls, on trobem una versió d’este motiu del ferrer en què al cavall de sant Vicent li claven les ferradures al revés, de manera

La seua vinculació amb el teatre vicentí no era, però, novella, perquè el 1962 havia organitzat i programat en una vetlada de pràctiques escèniques del Teatre Estudi la representació de El sembrador de prodigis, un intent de fer una obra culta a partir de la vida de sant Vicent Ferrer, escrita per Joan Voltes (pseudònim de José Soriano), que, representada pel Col·legi Imperial de Sant Vicent Ferrer, va ser dirigida per Antonio Díaz Zamora. Igualment el 1980 havia escrit un milacre inèdit La lliçó de Morella.

Amb Miraclet sense paraules, però, l’autor estrenava la seua primera incursió dins de l’àmbit de la dramatúrgia infantil i d’ahí els trets més característics de l’obreta: la senzillesa i ingenuïtat en el plantejament i en l’exposició d’una trama , que basant-se en el llegendari i també en el rigor històric (despullat això sí, de tota truculència) havien de resultar perfectament comprensibles per als xiquets que la interpretaren que, al llarg de l’obra i per mitjà d’abundants i lúdiques transgressions realitat-ficció, passen en diversos moments de ser personatges a intèrprets.

Ben singular és també la inversió que hi fa d’algun dels rols més característics, com el del pregoner. Un personatge característic de la tradició miraclera -almenys des del 1817- que és responsable d’informar a l’inici i a la fi de l’obra sobre les circumstàncies del miracle o la biografia del sant, responsabilitat que en este cas es

que quan va a un indret sembla que en torne (AMADES, 1950). D’altra banda, com bé indica Joan Borja, la folklorista Sara Llorens recull a la Vall de Tàrbena una versió molt semblant d’este fet prodigiós. Amb tot, el text d’Alarte és molt més proper a la versió del miracle que fa Francesc ALMELA I VIVES (1927), qui també situa el prodigi a la Conca del Barberà:

“A l’ase que el duia li mancaven ferradures. Les hi posà un menescal de Montblanc, al qual pagà mestre Vicent amb una benedicció. Però el manescal no considerantse prou retribuït, llançà una blasfèmia. I l’ase, tot seguit, es va desfertorrar”

Hi ha diversos milacres, de base estrictament folklòrica associats a la figura de l’ase amb què viatjava el sant, com El burret de Sent Vicent o un burret caritatiu (1943), escrit per a l’altar del Tossal per Vicent Ferri García (CERVERA:1983).

! Miraclet sense paraules. Altar del Carme, 1981. Arxiu Rafael Molina Moreno.

desdoblega. El proemi corre per compte d’una xiqueta caracteritzada, a més, amb hàbits religiosos, circumstància gens habitual en esta mena de representacions i l’epíleg, per part del personatge masculí principal si prescindim del sant, és clar.

No en falta tampoc una crítica subjacent referida a un aspecte ben candent en la societat valenciana del moment: el secessionisme lingüístic, la necessitat de fer un ús normatiu de la llengua i l’aversió del valencianisme temperamental a l’hora d’ensenyarse a parlar-la i escriure-la amb correcció per haver fet tota la vida ús (col·loquial) d’ella. Tot açò dins dels context dels exabruptes, blasfèmies i brofegades amb què tipifica l’agnòstic protagonista.

Embarbussaments i divertits jocs de paraules amenitzen els diàlegs. De fet, els mateixos noms dels personatges operen com a divertides etiquetes amb les quals l’autor encunya els trets més essencials de la personalitat de cadascú. Així, Remei és l’auxiliadora beata que lidera la colla de seguidors de sant Vicent; Rabatxol, Faustinet (pel diabòlic personatge de Goethe) i Raspeta, integren la colla de picards amiguets i Pereta és la “dolça” esposa de Rabatxol.

Una dècada més tard i després d’haver fet també una incursió dins de l’àmbit dels apropòsits fallers infantils (La troballa, 1988), Alarte va escriure altre milacre per a l’Altar de Riba-roja, Un miraclet com un atre (1991)

EL CONTEXT HISTÒRIC

VIDAL I MICÓ (1857) documenta l’estada de sant Vicent Ferrer a Montblanc, entre els anys1398 i 1399 però només hi para esment en un parell de miracles, entre els quals trobem aquell que ha inspirat obretes com El sort de Montblanc (1913), d’Emili Delmas o Una bestia en la muntanya, de Rafael Melià Castelló, mes en cap cas al·ludeixen al de referència.

Com en Gaya, el mentider (1969), d’Ernest Peris-Celda Puchades en el milacre hi cobra presència la colla itinerant de seguidors que acompanyaven el sant per pobles, ciutats i camins. Alarte, però, se’n centra més en la intendència religiosa que en els flagel·lants, és a dir, en el seguici de clergues que li portaven l’administració i la intendència al frare a més de dirigir-li les oracions i els càntics. D’esta manera evita qualsevol al·lusió al “cristocentisme sagnant” dels penitents, que també integraven la comitiva del dominic i en processó s’assotaven públicament l’esquena fins a l’excés per a participar de la mateixa passió de Crist a l’hora d’alliberar-se del pecat i aconseguir la redempció. pràctica que alhora era imitada pels veïns més enfervorits dels pobles i ciutats on el sant va predicar (MIRA: 2002). Del terrorífic impacte que causaven, Alarte hi deixa constància:

Un intent renovador del teatre vicentí per part d’Alarte sense precedents des de meitat dels anys setanta, en què destaca l’aportació d’Henri G. De FoixArnes amb Miracle complet (1975), una insòlita temptativa d’actualitzar el gènere amb la resolució per part del sant dels problemes que afecten a les relacions dels components d’una junta vicentina contemporània i de barri , on no falten les al·lusions als mass media ni a l’alliberació sexual (CERVERA: 1983).

Entre els anys 70 i 80, però, no podem parlar, com hem fet abans, d’una nova generació d’autors. Potser les tensions lingüístiques afectaren a la producció de textos dramàtics, tot i considerant que, fins al si de Lo Rat Penat, entitat organitzadora del concurs, encara s’estaven conciliant postures i elaborant-se una normativa novella separatista i de laboratori, aliena als cursos de gramàtica de Carles Salvador que temps abans s’hi havien impartit. Potser per això ( i també per la manca d’estudis crítics a diferència d’altres etapes), la nòmina d’escriptors que es dediquen al conreu del gènere durant l’etapa compresa entre la Transició democràtica i els anys noranta siga més ben aviat minsa en comparança tant a èpoques anteriors com a futures. La reposició de textos clàssics de milacres escrits temps abans, la incursió puntual d’autors de l’etapa prèvia com Pere Delmonte Hurtado o de Tomàs Martínez García i la represa de la trajectòria de Manuel Sánchez Navarrete reorientada ara cap a la solemnitat i els ensenyaments

“PENITENT.- ¡Temeu a Déu, bona gent! (tots boten asustats).

RABATXOL.- ¡Ostres, fill de Satanàs! (i cadascú s’acluca o s’amaga allá on pot)

ANNA.- ¡Mare meua!

ANDREA.- ¡Faustinet!

RASPETA.- ¡Quina visió!

PERETA.- ¡Quin esglai!

FAUSTINET.- ¡A que em toca desplomar-me quan jo no havia piulat!

PENITENT.- ¡Temeu a Déu, bona gent!

RABATXOL.- O deixes de fer-nos por o te ferre a tu també”.

FENT D’ESPÒILER

El preàmbul de l’obra corre per compte de Remei, una simpàtica penitent de la comitiva de sant Vicent Ferrer, que convoca els personatges que van a intervindre en l’obra i que subratlla el protagonisme que hi va tindre un ase, perquè el sant quan ja pesaven els anys es desplaçava en rosí. Raspeta i Faustinet , un arrier i un menescal que van a la recerca del seu amic ferrador, fan tot seguit la seua aparició en escena. Ambdós s’engresquen en una baralla dialèctica en què unes vegades parlen com a personatges i d’altres com a actors. La seua conversa fa palesa la despreocupació dels valencians per a aprendre a parlar amb correcció i també que el valencianisme temperamental no contribuïx ni molt menys a la correcció lingüística. Rabatxol, el seu blasfem, agnòstic i malparlat amic, els interromp i els proposa jugar una partideta a qualsevol joc tradicional al seu obrador, però llavors Anna,

dels actes sagramentals constituïxen el context en què va ser estrenat el milacre d’Alarte.

El 2019 i coincidint amb el sis-cents aniversari de la mort del patró, l’Altar del Carme va estrenar L’auca de sant Vicent Ferrer, un text hagiogràfic que recreava diversos passatges fragmentaris de la vida del sant (naixement i bateig; últim sermó a la ciutat i mort a Vannes). El milacre es nodria de textos escrits per autors de diverses èpoques ( el pare Salvador Calvo, Martí Domínguez, etc) i concatenaven i feien de connectors de les escenes tres personatges procedents de la producció fallera d’Alarte: Paternostòrius (un cec oracioner), Oremus (el seu pigall) i Sibil·la (una profetessa de l’avenir), tots ells protagonistes de L’auca (1984). El més interessant, però, no en fou el guió a representar, sinó la seua posada en escena, que pel moviment i interactuació dels personatges i per la manera de recitar (interpretada i no declamada), resultaven genuïnament alartianes.

Com a anècdotes sobre la representació podem afegir que, almenys en l’estrena en el concurs, un ase autèntic (animalet que en el repartiment consta com un component més), es va traure a escena.

Andrea i Pereta, les parelles dels tres, els reprenen per no estar en la feina i és així com es genera una nova discussió basada en un joc de paraules entre els sis que enfronta el matrimoni de Rabatxol i Pereta, fins que esta, enardida per una de les tantes brofegades del seu home, es devanix. En recobrar el coneixement un penitent i un motiló (Fra Simó) es presenten l’un darrere de l’altre en l’obrador del ferrer per demanar a Rabatxol que repose les ferradures a l’ase del predicador i este es retira per a lliurar-se a l’encomanda. Llavors Remei entra a la ferreria i fa elogi davant les dones i els amics del propietari de la vida penitent i dels prodigis del frare, al qual les dones i els amics de Rabatxol només coneixen d’oïdes. Ferran, altre penitent, es presenta a l’obrador i demana als amos de la casa un got d’aigua i una cadira perquè el sant repose i el predicador, acompanyat de Rosa i Gregori accedix a la llar de Rabatxol. L’amfitriona acull el seguici de bon grat i sant Vicent junt a Remei fan elogi dels plaers més quotidians. Pereta s’aclama al sant perquè la lliure del seu patiment pel caràcter irascible i bròfec del seu espòs i este li aconsella que no li replique perquè les discussions no es provoquen si un dels discutidors no ho vol. Predicador i mongeta fan una dissertació sobre els perills i els avantatges de les paraules i, al capdavall, de la llengua, de la qual el sant en fa elogi i exposa com hem de ser responsables de les nostres paraules. Faustinet, llavors li promet

d’estudiar-la per a poder emprar-la amb la cura que cal. És llavors quan Remei agraïx a Rabatxol el treball que ha fet, però este exigix el pagament pel seu treball i en exposar Fra Simó que no ho poden fer per ser pobres, el ferrer esclata en malediccions. Per un portal entreobert ixen disparades les ferradures de l’ase. Llavors Rabatxol, sorprès però encara incrèdul, promet comportar-se un poc millor “i garbellar el què dic/ i garbellar també el com”. El sant insistix en què Déu vol fets i no paraules i Rabatxol li

demana perdó. Finalment Rosa apareix anguniosa proclamant que l’ase se n’ha escapolit, davant l’esglai general dels personatges/ intèrprets. Rabatxol acomiada la representació reprenent el joc entre realitat (allò que passa entre els xiquets de la representació) i ficció (allò que ha sigut representat).

! Miraclet sense paraules. Altar del Carme, 2010. Foto: Josep Daniel Alarte.

BIBLIOGRAFIA

ALARTE QUEROL, Josep (1981) Miraclet sense paraules. València. Associació Vicentina Altar del Carme.

ALMELA I VIVES, Francesc (1927). Sant Vicent Ferrer .València: Lletres Valencianes [Reedició de l’original de 1927, amb motiu del V Centenari de la Canonització de Sant Vicent Ferrer].

AMADES, Joan (1950): Rondallística. Barcelona: Selecta, 1950.

BALDÓ I VIVES, Francesc (1999). Contes i contalles de Miquel de Rosa. Modismes, dits i comparances en la parla de Benimuslem. Alzira: Publicacions de l’Ajuntament de Benimuslem.

BORJA, Joan (2005). Llegendes del sud. Picanya: Edicions del Bullent.

BORJA I SANZ, Joan (2014). “Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià: una aproximació etnopoètica al cicle narratiu dels miracles vicentins”, Mirabilia, núm. 19 file:///C:/Users/Hp/Desktop/ Guillem/Proyecto%20Salom%C3%A9/286978396295-1-SM.pdf

CERVERA, Juan (1983): Los milacres vicentinos en las calles de Valencia. València. Del Cenia al Segura.

MIRA, Joan F (2002). Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador. Alzira. Edicions Bromera.

VIDAL i MICÓ, Francisco (1857): Vida del valenciano apóstol de la Europa San Vicente Ferrer : con reflexiones sobre su doctrina . València. Librería Española y Estrangera de Juan Mariana.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

PALMARÉS

1972: 2n. premi millor representació.

Premi Las Provincias al millor text inèdit.

Medalla a la millor xiqueta: Ma. Carme Jesús i Maria-Romero (Marta)

Premi Las Provincias al millor xiquet: Antoni Tortosa Abella (Perfecte)

2004: 1r. premi millor representació.

Premi millor direcció: Josep M. Tortosa Abella i Carme Borrego Pitarch.

LA RERESCENA

Pere Delmonte Hurtado, veí del barri del Carme i component del quadre artístic del teatre Patronato de la Juventud Obrera, s’havia format com a intèrpret al Conservatori de Música i Declamació de València. Amb una llarga trajectòria com a poeta festiu i autor de llibrets de falla, que es fa patent en aquells aspectes més graciosos del milacre. fou membre actiu de JCF i vicepresident de Lo Rat Penat, institució en què impartí classes de poesia i on, després d’obtenir els tres premis ordinaris, fou distingit com a Mestre en Gai Saber. N’excel·lí també com a autor d’apropòsits per a presentacions falleres i fou conferenciant i autor de diversos articles periodístics de caire històric, polític i lingüístic. Amb La jueva… debuta com a autor de milacres, activitat que no reprendrà fins a una dècada més tard quan escriu per a l’Altar de Russafa La boja (1979).

Com la majoria d’autors de la seua generació fa ús d’un llenguatge acurat i normatiu. És el cant del cigne de la normativització lingüística pel que respecta als textos vicentins perquè el fantasma del secessionisme, que dins de Lo Rat Penat enfrontaria lingüistes i lletraferits, hi era a punt de fer la seua aparició.

La seua vinculació amb la comissió de la Falla de la Pl. de l’Arbre, a la qual també pertanyia la família Jesús i Maria Romero, el porta a concebre

EL MIRACLE DE REFERÈNCIA

L’autor situa l’acció a Écija el 1407, encara que la majoria d’hagiògrafs del sant [MEDRANO (1734), VIDAL MICÓ (1735), BULDÚ (1863) i VARELA (1893)], testimonien que el prodigi atribuït al frare i que esdevé la trama principal del milacre va tindre lloc el 1410. “El miracle de la porta maleïda” esdevingué, segons fan constar les fonts, a l’interior de l’església parroquial de Santa Maria d’esta població sevillana durant la predicació que hi va fer el frare el Diumenge de Rams d’aquell any i Varela relata el fet així:

“Pasando por Andalucía el glorioso San Vicente Pherrer, predicó en la iglesia de Santa María de Écija, domingo de Ramos de 1410, como se refiere de la Historia del Rey Don Juan II. Despreciando en su corazón una mujer la doctrina del Santo, lo conoció él con espíritu de profecía y pidió a Nuestro Señor que volviese por su causa; y luego cayó sobre la mujer la puerta de la iglesia, que no había hecho jamás vicio, y la cogió debajo y la mató; y el Santo avisó antes á los circunstantes para que se apartasen. Después de esto hizo oración por ella y resucitó con conocimiento de este milagro. Dejó constituida de su hacienda una solemne procesión y fiesta perpetua el domingo de Ramos, y ordenó que siempre predicase un Religioso de Santo Domingo”

Un llenç del pintor renaixentista Alonso Vázquez (15641608) que es conserva a l’església del Convent de Sant Pau i Sant Doménec d’Écija copsa l’esdeveniment i l’historiador religiós nord-americà William A. CHRISTIAN també hi para esment en la seua obra Apariciones en Castilla y Cataluña: siglos XIV-XVI (1990).

dos rols femenins protagonistes, un dels quals, el de Marta és concebut expressament per a ser interpretat per Mari-Carme, qui inicialment s’havia previst que protagonitzara el de Sara.

Pere Delmonte, però, potser condicionat per les possibilitats escenogràfiques a l’hora de recrear el fet de referència sobre l’entaulat d’un altar, situa l’escena en un espai exterior i davant la portalada d’una plaça pública on predica el sant.

La jueva... pertany a la sèrie de milacres que aborden la resolució de conflictes referits a les minories ètniques per part del dominic. Els primers testimonis els trobem en diversos textos vicentins huit-centistes: La conversió dels chodios (1858), de Rafael Maria Liern, una dècada més tard revisat i adaptat pel propi autor sota el títol La conversió dels jueus (1868) i Lo chueu de Écija (1893), de Joaquim Badia Adell. Potser Vicent Boix, en la seua condició d’historiador i cronista de la ciutat, esdevinguera més rigorós a l’hora d’abordar este conflictiu filó temàtic en què la intervenció de sant Vicent resulta providencial per a resoldre possibles enfrontaments entre grups religiosos. Així ocorre en Lo toch de somatén (1870), on recrea moments de tensió dramàtica i perill entre jueus i cristians, que podrien haver desembocat en enfrontaments que hagueren conduït a una guerra fratricida i “a un riu de sang” i que el sant evita, posant-se en perill, en un acte heroic en benefici de la comunitat que el convertix en pacificador dels dos grups enfrontats. Amb tot, textos vicentins com La jodía convertida (1940), de Ricardo Juan Garrido incidixen en el tema.

En la torre d’Asdrúval, de Maties Ruiz i Esteve (circa 1950) se’ns oferix una visió més cruenta i depravada del poble jueu. La fortificació que dona títol a l’obra servix de refugi a grups de jueus que exerciten pràctiques criminals contra els fills d’alguns cristians i la presència del sant resulta decisiva per a evitar una massacre antisemita.

!José Segrelles Albert (1885-1969): Recreació del miracle de les Creus de Salamanca.

En l’obra que ens ocupa és el sant qui evita el linxament de la protagonista quan esta, amb arrogància, es mostra orgullosa de practicar els cultes jueus i recrimina al frare la persecució del seu poble per part dels cristians, així com els mètodes que els seus n’empren per fer-los apostatar.

En altres dos milacres amb el títol de Les creus de Salamanca Joaquim Badia i Adell (1884) i l’autor contemporani Rafael Melià Castelló (2016) aporten estructura dramàtica a un fet esdevingut el 1412, compilat per VIDAL I MICÓ i que va servir a l’hora d’inspiració a altres obretes prèvies. El sant, amb autorització reial per a entrar als llocs de culte jueus, va accedir sobtadament a la sinagoga per dirigirse als fidels allí congregats amb una creu i, segons el llegendari, va tractar de convertir les masses amb la persuasió de la paraula, mes aquelles, enardides per l’afronta que un cristià no respectara el seu espai sacre, es revoltaren. Llavors van veure com miraculosament es va precipitar una pluja lumínica de creus que quedaren estampades sobre les seues capes i toques, amb la qual cosa tots i totes sol·licitaren el baptisme i aquell lloc de culte passà a convertir-se en l’església de la Vera Creu.

Totes estes obretes tenen, per tant, un denominador comú quant al desenllaç: la implantació per part de fra Vicent d’una “harmonia definitiva” en les comunitats en conflicte, per mitjà, la majoria de vegades, d’una conversió aconseguida pel poder persuasiu de la paraula o per la capacitat d’obrar prodigis del sant.

La jueva d’Écija és d’altra banda un milacre de miracles, és a dir, una obra on confluïx més d’un prodigi i on la trama subsidiària referida a la crisi matrimonial entre dos veïns del poble, que també és solucionada pel frare, cobra tanta rellevància com la resurrecció i conversió de la jueva protagonista. Una peça escrita amb pulcritud normativa en versos heptasíl·labs, que

transcorre en un únic acte i cinc escenes i que, en estar concebuda expressament per ser estrenada pel quadre artístic de l’Altar del Carme, va respectar les peculiaritats pròpies d’un planter d’intèrprets consolidat i que llavors n’excel·lia en el concurs de milacres, per això consta d’un dels repartiments més paritaris de tots els textos vicentins quant als personatges (cinc xiquetes i set xiquets).

La capacitat de sant Vicent per ressuscitar els morts, d’altra banda, és una constant dins del cicle narratiu i iconogràfic valencià, en el qual el taumaturg ho fa, fins i tot, amb un punt d’exhibicionisme i amb una joiosa predisposició del gust popular cap a la hipertròfia a l’hora de recrear els portentosos poders del sant. Així, Maties Ruiz Esteve, poeta festívol i dramaturg popular natural de Mislata, va escriure per a l’Altar de Xirivella Justicia del cel (1947), que recreava teatralment un detall de la composició ceràmica que hi ha a la Casa Natalícia de Sant Vicent Ferrer i que mostra el domini suprem respecte de la mort i de la vida que, des de ben menut i com si es tractara d’un joc d’infants, se li va atribuir al sant. MIRA replega la creença “que quan era un xiquet que jugava al carrer, un dels amiguets li va gastar la broma de voler-se fer el mort i que, com a càstig va morir, i Vicentet l’hagué de ressuscitar allà mateix”.

Una història que, en la seua època universitària tornà a repetir-se i que Vicente Nicolau i Balaguer recrea en L’estudiant ressuscitat (1927) , un milacre que barreja elements de la picaresca procedents d’un conte valencià i on el taumaturg torna a la vida un sorneguer estudiant que és castigat amb la mort després d’haver-la fingit per riure’s junt a una colla de companys de la capacitat guaridora del sant.

Per altra part, Un testic de l’atre món (1941) i Per fer justícia en la terra (1952), de Manuel Sánchez Navarrete i Maties Ruiz Esteve respectivament, recreen l’episodi d’un mort conduït al sepulcre que va recobrar momentàniament la vida per testificar la innocència d’un condemnat a mort.

Però en este sentit, la culminació, segons ALMELA I VIVES ( pertany a un prodigi esdevingut, segons la tradició, a Salamanca on tornà la vida un difunt, només per certificar que el predicador, tal com afirmava, n’era l’àngel de l’apocalipsi.

Quant a les fonts gràfiques al Convent de Sant Doménec de València es conserva una pintura de Josep Vergara en què el sant ressuscita una dona i al carrer de la Mare de Déu de la Vallivana de Morella, on segons la tradició hi va tindre lloc, un panell ceràmic contemporani recrea el prodigi del xiquet esquarterat i guisat.

EL CONTEXT HISTÒRIC

El segle XIV, va ser l’etapa d’esplendor del poble jueu al territori espanyol. Paralitzada la tasca conquistadora per part de molts regnes de la península s’hi vivia una pau aparent que, a poc a poc, i a mesura que avançava la centúria va començar a derivar en problemes i tensions socials entre les diferents faccions religioses tot i generant greus problemes de convivència. Les guerres i calamitats que s’hi havien succeït en sèrie des de començaments del tres-cents van fer que els monarques hagueren de sotmetre’s al capitalisme, concedint privilegis exorbitants a alguns jueus, que van ser aprofitats per a rebregar mitjançant la pràctica de la usura a certs cristians. Això conjuntament amb la ideologia religiosa cristiana que, persistentment els comminava i induïa a la conversió, va generar un sentiment d’ antisemitisme exacerbat que els va convertir en “culpables imaginaris” de

tots els mals de la societat. El fet generà el 1391 un assalt generalitzat a les jueries d’arreu la península, entre elles la de València, la qual cosa va suposar la desaparició de l’aljama, la conversió quasi obligada d’una part considerable del poble jueu per a lliurar-se de les amenaces del poble i la dispersió de la comunitat per la ciutat.

Així es va crear una situació delicada, en l’arranjament de la qual calia que les autoritats eclesiàstiques i civils procediren d’acord, per a garantir una elemental convivència pacífica, per a aconseguir nous adeptes i per evitar que els conversos tornaren a les seues antigues creences. Heus ací Ia missió de sant Vicent, un teòleg que es va posar al servei de monarques i autoritats urbanes a tal efecte, alhora que reprenia la missó evangelitzadora a les sinagogues.

El sant, amb els seus dots excepcionals de pressió i de persuasió i per l’exemple del seu ascetisme, havia provat que, secundat per Ia gràcia, era capaç de véncer I’ obstinació judaica sense incórrer en l’error d’imposar obertament Ia fe per Ia força. A més, la preparació rebuda a les escoles capacitava el religiós predicador per a entaular discussió amb els mestres rabins i alfaquins, qüestió que per insòlita havia augmentat encara més el seu prestigi ; però calia arribar també al poble.

Amb tot, en els seus sermons, fra Vicent no va garantir ni molt menys la llibertat de culte o la tolerància. La seua visió particular de la imminència de la fi del món reforçava la necessitat de la conversió immediata dels jueus pels mitjans que foren:

“ SANT VICENT.- (...) Ja pots tornar a ta casa que tens el teu camí franc...

Mes no oblides que Déu crida als jueus fer-se cristians i pot ser què ja no tingues una altra oportunitat...”

Mestre Vicent, en qualsevol cas , no era partidari de la persecució violenta, ni encara menys de les matances, però sí de la pressió legal i la segregació quan fallava la convicció doctrinal. Segons MIRA, referint-se als fets esdevinguts a València va afermar en un sermó que “ los cristians no dehuen matar los jueus ab coltell mas ab paraules, e per ço lo avalot que fon contra els juheus fo fet contra Déu, que no·s devie fer, mas per si mateix deuen venir al baptism” i quan no ho feien calia obligar-los a assistir a la predicació verdadera. És més, participava de molts dels prejudicis antisemites del seu temps: es trobava a favor de la separació en jueries, de la distinció amb marques infamants visibles en la indumentària i de la supressió dels contactes professionals i personals entre jueus i cristians. Una segregació radical que, en molts indrets, va ser imposada per normes promulgades per les

autoritats de molts indrets coincidint amb el pas per ells del predicador, el qual per molta benevolència que des de la distància hi posen autors de milacres, com Pere Delmonte Hurtado, no hi deixa de ser un representant d’un rigor dogmàtic i una intolerància religiosa que no resulten gens fàcils de justificar.

En La jueva... no cal arribar a l’extirpació ni a la separació de la comunitat d’un “cos estrany” i recalcitrant com el de Sara, perquè un prodigi facilita la seua conversió i reabsorció immediata en l’ organisme social que li era advers abans de la redempció, no

! La jueva d’Écija. Altar del Carme, 1972.

únicament per raons religioses, sinó també per condicionaments com la seua independència econòmica sent dona i fadrina, com per la pràctica de la usura:

“SARA.- Pare Vicent, ja des d’ara que nova vida he trobat vull viure sense pecat si El Senyor pietós m’empara. Hui ja ha mort aquella Sara que vivia en la brutícia! Ara busque la carícia de la cristiana virtut i oblidar lo que ha segut la Sara de la cobdícia.”

Amb la seua reinserció religiosa, s’operarà la immediata reinserció social de l’antagonista, que aviat trobarà parella.

FENT D’ESPÒILER

Marta és infeliç en el seu matrimoni amb Paulí, un jove bo i atent que s’ha transformat en un borratxo, un jugador empedreït i un femeller arran del seu maridatge. L’estima i l’afecte inicial entre la parella s’han transformat en tal infern per a la protagonista que esta només desitja morir per les constants absències i reconciliacions amb el seu espòs, que està dilapidant la seua fortuna. Un model de relació conjugal que contrasta amb la de les seues comares Isabel i Blassa, dos exemples de dones astutes que porten les regnes dels seus matrimonis amb artificis i ardits i que proposen a la pusil·lànime protagonista que expose la seua situació al sant que es troba de visita al poble: “Si això és el desig de Déu/ i el sofriment atresores/ El Senyor farà aleshores/ que torne a tu el marit teu”. Paulí es vanaglòria davant la

! La jueva d’Écija. Altar del Carme, 2004.

colla de fadrins que lidera (Gregori, Pau i Roc) de les seues argúcies en haver-se fet amb la fortuna de la seua esposa per a dispersar-la en “el joc, donzelles i el vi”. Alhora, Perfecte, el graciós del milacre, un home vidu, desgraciat i tolit que és paròdia del protagonista de l’Spill o Llibre de les dones de Jaume Roig pel seus successius fracassos matrimonials relatats en primera persona, demana unir-se a la colla per tal de fugir de les seues tres sogres i de Sara, la jueva que dona títol a l’obra i que l’assetja per estar enamorada d’ell. Sara, alhora és un clixé sobre tots els tòpics atribuïts al poble jueu: rica, usurera i cobdiciosa i encara que és ben plantada i admirada per les dones del poble, els homes li’n fugen pel seu fort caràcter i pel fanatisme amb què professa la seua Fe. No sembla haver-hi una convivència pacífica amb esta minoria ètnica-religiosa a la población en què transcorre el milacre i la trobada entre la jueva i la colla de milhomes esclata en un episodi d’enfrontament masclista i antisemita ( “ I tu eres jueva i dona!”) que és interromput amb l’arribada del sant i el seu seguici. El sant fa un sermó sobre la Fe i la Caritat i Marta l’aborda perquè pose remei a la seua dissort. El predicador identifica Paulí i l’ordena refer vida marital “per la pau del Sagrament/ o perdreu ja per a sempre/ la vida al món i allà al cel!”. El cràpula confessa haver-se allunyat de la seua esposa estèril pel desig de tindre fills i, després de penedir-se i de prometre-li tornar amb Marta, el sant perdona la parella (a ell per infidel i bergant i a ella per no aclamar-se a Déu i acceptar la prova a què li estava sotmetent). Tot seguit, els garantix que tindran descendència. L’escena és contemplada amb recel per Sara que, indignada, tracta de fugir, però el poble li tanca l’eixida. Quan el sant ordena que li òbriguen pas, la jueva proclama la supremacia de la religió jueva i argumenta la injusta persecució que el seu poble patix per part dels cristians. Malgrat l’actitud conciliadora del frare, Sara es comporta violentament i tracta d’agredir el frare tot i proclamant el seu odi envers els cristians, llavors els astigitans tracten

de linxar-la i el sant els deté, tot i permetent que la infidel se’n vaja. En travessar una arcada de la plaça les pedres que en configuren la volta es desplomen sobre l’antagonista i esta cau morta. Les dones del poble demanen al sant que faça el miracle de tornar-la a la vida i este, després de fer un parlament sobre la vilesa de la infàmia, prega misericòrdia per als infidels i la ressuscita. Agraïda, Sara li promet viure amb “cristiana virtut” i oblidar-se’n de la cobdícia i l’avarícia. Llavors, Perfecte, emocionat, li proposa matrimoni. L’epíleg valencianista el posa Paulí tot i argumentat la fidelitat del sant a la seua llengua i la pervivència d’esta gràcies als xiquets dels milacres.

BIBLIOGRAFIA

ALMELA I VIVES, Francesc (1927): Sant Vicent Ferrer. València. LLetres Valencianes [Reedició de l’original amb motiu del V Centenari de la Canonització de Sant Vicent Ferrer]

BELTRAN DE HEREDIA, Vicente: “San Vicente predicador de las masas”.Salmanticensis. Universidad Pontificia de Salamanca.

BORJA I SANZ, Joan (2014):

BULDÚ (1863):

DELMONTE HURTADO, Pere ( 1973): La jueva d’Écija. Miracle de Sant Vicent Ferrer, inspirat en l’història del Sant, en vers y original Pere Delmonte Hurtado. València.

DIAZ-MAS, Paloma (1994): “Huellas judías en la literatura española”. Biblioteca Gonzalo de Berceo. Primeros encuentros judaicos de Tudela. http://www.vallenajerilla.com/berceo/diazmas/ huellasjudiasliteraturaespanola.htm

VARELA I ESCOBAR, Manuel (1893):Bosquejo histórico de la ciudad de Écija.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

VICENT BORREGO PITARCH

! Entreacte (2017). Foto: Pere Borrego Pitarch.

! Del bàndol dels fervorosos. La pau de Déu. Altar del Carme, 1962. Foto: Pere Borrego Galindo.

Sovint s’ha generalitzat i englobat els personatges més característics dels milacres en dos bàndols: el dels creients incondicionals i el dels agnòstics o pecadors.

Abundants són els personatges que en els textos es posicionen en el bàndol dels fervorosos, encara que solen passar desapercebuts per la seua linialitat i manca de realisme i complexitat. Ens referim a aquells que des d’un principi es manifesten com a admiradors incondicionals de sant Vicent i relaten els fets prodigiosos que se li atribuïxen, bé per crear expectació fins l’aparició del protagonista, bé per motivar la controvèrsia entre els més agnòstics, o bé per narrar la seua implicació directa en qualsevol dels prodigis obrats pel taumaturg.

Mes també calen personatges antagònics per poder tensar l’acció. Són pecadors, homes poc virtuosos o de qüestionada moralitat que, mitjançant la intervenció del frare, evolucionen i experimenten al llarg de l’obra una transformació que els permet eixir del “lado oscuro”, tot i passant a adoptar un model de conducta exemplar. La complexitat, però, a mesura que evoluciona el subgènere, creix i la galeria d’esta segona tanda de personatges es torna ambivalent i rica.

Des què es disposen de testimonis sobre la representació de milacres trobem tres tipus de personatges masculins ben definits. Tots ells compartixen en bona mesura un tarannà humorístic. Parlem del responsable de l’introit o monòleg inicial, de caràcter estrictament contextual, que pot mantindre independència amb la resta dels dramatis personae de la peça o assumir estes funcions sent a més un personatge complementari del repartiment; el motiló o llec que acompanya el dominic a manera d’escuder, i, el raonador, personatge que,

formant part de la pròpia trama de l’obra, necessita d’un interlocutor per fer semblants funcions a les del teloner, és a dir, un discurs introductori, sovint enriquit amb al·lusions d’actualitat i notes de to satíric.

1. Orígens, metamorfosi i agonia del motiló.

El motiló és, sens dubte, el personatge més significatiu dels milacres huitcentistes i també pot considerar-se’n el més constant i característic si n’exceptuem la figura del sant. Acompanyant i devot incondicional del frare, anuncia la seua arribada al lloc on aquell ha de fer la prèdica, imposa ordre entre els congregats abans que comence el sermó i se n’ocupa dels afers relacionats amb la intendència de l’infatigable home de bé. És un llec o donat, originàriament tipificat com a pillet materialista, ambiciós, fartó, interessat, descregut, picardiós i descarat que, amb la seua filosofia de vida, posa el contrapunt necessari per destacar l’espiritualitat del sant, que sol ser exaltada al màxim.

El text de Els bandos de Valensia ó la paraula de Sen Visent Ferrer (1855), de Vicente Boix i Ricarte, escrit amb motiu de la commemoració del quart segle de la canonització del sant i del qual, amb motiu del sis-cents aniversari de la seua defunció (2019), la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana va organitzar una lectura col·lectiva per considerar-lo un referent del que constituïx un prototip genuí de milacre, esdevé un dels testimonis més remots dels trets més característics d’este personatge:

LLUC.- ¿A quin bando perteneix?/¿Es de Soler o Centelles?

LLECH.- Del bando de les paelles,/ ahon se mencha carn y peix./Soc un llech, que va buscant/ un rincó pera estar quiet,/ y à Déu no siga retret./ Prench part à on están menchant.

LLUC.- ¿I que busca per así?

LLECH.- ¿Qué se yo? Dos hores fa/ que baig de así per allà/ saltant com un teulaí/Ya’m detenen, ya me agarren,/ya me chiulen/ y à pedrades/ els chiquillos dos vegades/m’an seguit y no se esmanen:/’¡ Tireuli a eixe...alla va!/pareix un colom perdut.../ tireuli a eixe mich armut./ y enseguida, plof...pedrá’/ Asi em tiren una col,/allà una granera bella,/ así un mánech de paella,/ y més allà algun perol(...)”

Al llarg de l’obra les seues contínues intervencions plenes de comicitat, de vegades arriben, fins i tot, a interrompre el sermó del frare, fent-ne una lectura més pragmàtica i quotidiana de cada pensament o paràbola, fet que suscita el somriure dels espectadors.

Igualment el trobem en El mocador (1859) de Bernat i Baldoví, però el Fray Bonifasio d’esta peça té intervencions molt més curtes i moderades i opera com a mera comparsa del dominic, tot i anunciant la seua presència o limitant-se a atendre’l quan, en un arravatament d’espiritualitat i en mig d’un sermó, entra en èxtasi.

CERVERA (1983) emparenta el motiló amb el babau o graciós hereu del teatre barroc i apunta com a causes de la seua progressiva desaparició la confusió que a ulls del públic suscitava un model de conducta poc exemplar per part d’un personatge que també vestia hàbits dominicans de novici, amb la qual cosa no deixava de tindre certa filiació religiosa. Ell, atribuïx a Manuel Sánchez Navarrete la supressió definitiva del personatge en plena postguerra. Però, tenim testimonis que des del 1896 n’hi ha serioses temptatives

d’erradicar el personatge d’esta mena de peces, sobretot per part d’autors dedicats a l’adoctrinament religiós com el Reverend Pare Salvador Calvo. Així en les advertències introductòries al guió de El Anchel de la Pau (1896), representat a l’Altar del Carme els anys 1947 i 1959, l’autor exposa:

“Al escribir este Milacre intento complacer á unos amigos, y señalar el camino para ir desterrando la grotesca caricatura del lego, como aparece en algunos juguetes por el estilo, aunque de superior mérito literario”.

I, de fet, encara que el personatge consta al repartiment de l’obra, no té assignat cap diàleg, tot i limitant-se a acompanyar el predicador “en actitud humil”. L’única

referència sobre ell corre per compte de dos personatges de l’obra que, amb el propòsit de dignificar-lo, el descriuen com un ser cabal i virtuós:

“COLAU.- Y diguesme:¿el motiló/ que porta sa reverènsia,/ si en saber no es Salomó,/ en virtut, será eminènsia?

QUICO.- No’s com tú tan ignorant/ el que dú per compañero,/ y sàpies, si vols sabero,/ que’s com fray Visent un sant”.

Amb tot, la seua presència continua ben viva durant la primera dècada del segle XX. Així, en obres com La llecha (1912), de Francesc Vidal Roig, el motiló qüestiona satíricament les nefastes conseqüències del miracle que ha obrat el sant:

! El motiló, personatge característic dels milacres Fotografies: arxius Julià M. Pastor i Pere Borrego Pitarch.

“FRAI JORDI.- (...) M’ha trastornat el milacre/ que’l pare acaba de fer./ Era lo unic que a les dones/ els fea falta”

FELIS.- El qué?

FRAI JORDI.- El saber que la llejea/desde hui ya té remei./Ya pareix que estic mirantles/lo mateix que un avesper/totes al pare rodant;/ totes les lletges s’enten,/que si son moltes en número,/ impertinentes son més.

LLUSIO.- Es clar, com ningú les vol,/el mal humor es patent!

FRAI JORDI.- I encara diu que estic mustio?/ya estic apanyat, pobret!/totes les lletges del mon/ en quant córrega la veu/estic condenat a vore/ per mons ulls, vos pareix bé?”

En les darreries dels anys vint i començaments del trenta, Josep Peris-Celda ja ha eliminat completament el motiló de les seues obres, perquè ha creat altres personatges còmics de suficient entitat en els milacres com perquè desenvolupen les atribucions d’aquell.

La reducció del motiló a la categoria de pato mut s’opera, per tant, abans de la proclamació de la II República, si bé n’és cert que qualsevol represa posterior només tindrà un caràcter historicista, una voluntat de fidelitat per part dels autors amb els orígens del gènere que tindrà més de caràcter testimonial que d’altra cosa, perquè els “Rumbos del Orden Nuevo”1 o les temptatives d’instrumentalització dels milacres per part del règim franquista impediran recuperar el seu transgressor caràcter original i primigeni.

Serà alhora Sànchez Navarrete en Un testic de l’atre món (1946), representat per l’altar del Carme el 1949 i el 1994 qui, abans de privar-li de qualsevol tipus de protagonisme o de suprimir-lo definitivament dels repartiments, el convertirà en un formal missatger que anuncia l’arribada del predicador i manté l’expectació de la concurrència amb un llarg soliloqui sobre els prodigis que se li atribuïxen.

Josep Cervera i Grífol li farà l’ullet a manera d’homenatge, tot i confiant-li la breu i concisa acomiadada de L’aigua de Déu (1961), manllevant-li d’esta manera atribucions a altre dels personatges objecte d’estudi:

1 Coneixem per Rumbos del Orden Nuevo un opuscle transcrit del discurs que en una emissió radiofònica de Radio Valencia pronuncià el 1939 el regidor de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de València Martí Domínguez i Barberà i en el qual s’imposaven les directrius que havia de seguir la festa fallera de la Nova Espanya. En el cas dels milacres estes restriccions i paràmetres també es troben oficiosament contemplats en diversos articles de premsa, com el publicat pel diari Levante el 7 d’abril de 1939. Per la voluntat compartida d’instrumentalitzar cadafals i representacions vicentines trasbalsem als milacres el nom que se li va atribuir a la reglamentació doctrinària i franquista de les Falles.

Si el miracle t’ha agradat/ i eres valencià sancer,/ aplaudix entusiasmat, al Pare Vicent Ferrer.”

Des d’aleshores ençà i sota diverses identitats [Fra Lluc en El milacre dels milacres (1969), de Martí Domínguez; Fra Simó en Miraclet sense paraules (1981), de Josep Alarte i, de bell nou, Fra Lluc en La font d’Edeta (2018), de Sito Sanchis, o en L’auca de sant Vicent (2019)2] el seu caràcter no deixarà de ser epigònic, un paperet iniciàtic per a aquells “xiquets que apunten” i que, de fet, en l’Altar del Carme marcarà els albors de les trajectòries escèniques de xiquets com: Josep Borrego Pitarch (1962); Rafael López Francés (1976); Rafael Molina Moreno (1981); Antonio Cantos Fagoaga (1990) o Marc Sánchez Agüero (2018, 2019).

2. Llarga vida al teloner!

Des de la representació el 1817 del primer text vicentí de què tenim referència (El fill de l’especier, del pare Lluís Navarro), és prou habitual que els milacres més tradicionals comencen amb un proemi inicial que tracta de situar els espectadors en l’època i el lloc on transcorre l’acció i que informa breument sobre les circumstàncies dels fets que es relaten o sobre la biografia del

2 L’auca de sant Vicent Ferrer és un milacre de caire hagiogràfic representat per l’Altar del Carme el 2019 a partir de textos d’autors de diverses èpoques (Josep Alarte, Reverend Pare Salvador Calvo, Martí Domínguez Barberà, Vicent Sanchis Roig) assemblats per Vicent Borrego.

“MOTILÓ.- (AVANÇA AL CENTRE DE L’ESCENA I DIRIGINT-SE AL PÚBLIC, DIU:)

sant, tot i empeltant-se esta introducció amb al·lusions d’actualitat i notes crítiques de to satíric.

Axí en el text esmentat:

“Ix un Xic i demprés de fer cortesia a l’auditori e intimar silenci, posantse el dit sobre la boca, diu d’esta manera:

XIC.- Ací estic perquè he vingut./ Mon objecte és explicar/ de Sant Vicent el milacre/ que es representa en este any/ i per a que els Senyors crítics/ no tinguen a on tropessar/ ací porte una escritura (Ara trau l’escritura)...”

També el personatge responsable de l’introit sovint s’encarrega d’acomiadar la representació aclamant la figura del sant, copsant l’ensenyament moral que transmet el prodigi recreat o senzillament demanant una ovació o una compensació, siga econòmica, siga culinària, per a la taula d’intèrprets:

“Visca Sant Vicent Ferrer!/ Visca el carrer de la Mar!/ i visca la xoriceria/ que hi ha darrere l’Altar!” (POPULAR).

Com el motiló, el teloner compartix amb la figura del graciós del teatre auri del barroc una funció metaliterària i, igual que ell, funciona com un element quasi imaginari dins de la ficció del milacre, perquè en els aparts i en el seu espai propi i distint al de la trama principal, amb el ferm propòsit de divertir, assumix la funció de mitjancer entre dos espais i dues visions, l’una la de l’univers fictici de l’obreta i l’altra la de l’espai històric de la realitat fent de pont i de mitjancer entre l’una i l’altra. És també una reminiscència del boig carnavalesc que segles més tard inspirarà, com hem dit, els

babaus de les comèdies de Torres Naharro, Lope de Rueda, Lope de Vega o Calderón (VÉLEZ-SAINZ:1988).

El primer a codificar-lo com a simpàtic pregoner és Josep Peris-Celda en ¡Detinte en l’aire!” (1929), qui li confia el discurs iniciàtic i li dota d’entitat pròpia. Tot seguit l’integra magistralment en l’inici de l’acció, perquè el reguitnós paleta protagonista del milacre contradiu tot el que ell ha exposat i això li fa participar en una àgil discussió que servix per caracteritzar psicològicament la resta d’interlocutors amb qui debat, fet que enceta la trama de l’obra. Colau torna a reaparéixer al llarg de la representació per anunciar les dues compareixences del sant, assumint les atribucions pròpies del motiló, i finalment, en un divertit vis a vis amb Pep, protagonista del milacre, fa una acomiadada plena de referències i al·lusions crítiques a diversos aspectes de la vida social de la València contemporània.

L’autor empra semblant fórmula a l’hora de tipificar el pregoner de La sequia (1930) que, en esta ocasió, només és responsable de fer-ne el proemi:

! El teloner, responsable del proemi i de l’epíleg dels milacres. Altar del Carme, 1988. Foto: Pere Borrego Pitarch.

“Se ou de dins varies vegades ‘Chist...Chist...’ fins que callen tots. Després, en molt de misteri, ix EL PREGONER i anant de part a part de l’escena, repetix el ‘Chist...’, posant-se el dit en la boca i anant al mig d’escena , diu:

PREGONER.- (...) El miracle que hem de fer/ asseguren que l’ha escrit/ l’aprenent d’un sabater/ i encara que no l’ha eixit/ com mereix Vicent Ferrer, sols per la bona intenció,/ que a son ànima conmou/ en memòria al Sant baró,/ l’aprenent crec que ha fet prou/ i agrair-ho és de raó./ I nosaltres, els xiquets/ que havem de representar/ un tros dels gloriosos fets/ quedarem molts satisfets/ en tals de vore’ls gojar./ A previndre-los vaig jo/ per si acàs ne falta algú/ que pren part en la funció./ Si ho fem mal rogue perdó/ i...no ho diguen a ningú..

Manuel Sánchez Navarrete reprén l’estereotip i el recurs amb Guillem, un partidari del bàndol dels Centelles en La pau de Déu (1947) que, de manera més formal, exposa l’acció preliminar de l’obra, i, en La dona endimoniada (1948) confia a l’esperpèntic Hilari (que ha obert l’obra capficat des d’un principi en la trama) l’acomiadada final.

Josep Cervera i Grífol en L’aigua de Déu (1961) fa ús d’un romancer per propiciar-ne la mutació entre la setena i la huitena de les escenes del milacre. És el responsable de relatar, a manera de crònica i sense un àpex de comicitat, el llarg camí que va haver de fer la comitiva vilatana que partí des de Llíria a la recerca de sant Vicent perquè el frare solucionara el problema de la sequera.

“ROMANCER.- Dispenseu-me, bons amics,/si vinc l’escena a trencar, per a poder explicar/ un tros d’història a pessics (...)

Però és Ernest Peris-Celda, qui revifa el model patern de teloner ple de gràcia i humorisme en L’últim sermó (1968) i el caracteritza com un pregoner sensu stricto amb els anacrònics atributs de la gorra de plat i el cornetí. Igualment incidix en què entone la consubstancial cantilena amb què fins a dates relativament recents solien ferse públics els bàndols municipals:

“Per esta última porta és per la que apareix COLAU, que dirigint-se al públic i en tó de pregó, després de tocar la trompeta, diu (...)”

Este personatge és el responsable de fer un divertit proemi on no falten les al·lusions als productes de consum que s’anuncien per televisió, com les sopes instantànies, i al llarg de l’obra esdevé home de confiança del dominic a l’estil d’un bufó insignificant manifasser, tarambana i cagabandúrries que

Repetix el ‘Chist...’ i fa mutis per l’esquerra”.

! Pregoner, cavaller i graciós. La sequia. Altar del Carme, 1970. Foto: Arxiu Francesc Jesús i Maria Romero.

sol ensopegar amb la resta de personatges i que tracta de fer-se l’important davant d’aquells que són de la seua mateixa condició social, per ser l’home en qui el sant ha delegat insignificants tasques: preparatius del viatge, organització de les masses que volen sentir els sermons, etc.

“COLAU.- Germans meus: No s’afligiu/ si el Pare Vicent vos deixa,/perquè me teníu a mí/ per a suplir-lo en sa absència. (I fa mutis corrents.)”

Igualment a Peris Puchades li devem la transformació més complexa d’esta mena de figura tan decisiva en l’organització i desenvolupament de la faula escènica. Parlem del personatge de El autor en Gaya, el mentider (1969), que Josep Lluís SIRERA (1999) posa com a exemple d’una de les més reeixides mostres d’originalitat de què ha fet gala el gènere. El dramaturg crea una mena d’alter ego (cal no oblidar que en la versió remember representada el 1977 i en què va participar un grup de xiquets i xiquetes de milacres de diverses generacions de l’Altar del Carme, el propi escriptor va interpretar-se a si mateix) per explicar la representació. Es tracta d’un lletraferit contemporani a qui l’han encarregat escriure el milacre que tot seguit es representarà. L’escriptor es documenta i es debat a com afrontar l’encomanda fent públiques les seues reflexions i, un cop acabat el pròleg, resta estàtic i pensatiu. Llavors les idees que passen pel seu cap cobren presència sobre l’entaulat. El personatge reapareix entre les escenes set i huit “com si lo representat també haguera segut llegit per ell” i, en finalitzar l’obra, s’encarrega de l’ultíleg, que es tanca en el moment posa títol a l’obra que acaba d’escriure.

! De vegades el teloner d’un milacre no és més que un “pato mut” que contextualitza l’acció dramàtica per mitjà de cartells o pancartas. El miracle dels miracles. Altar del Carme,1979. Foto: Arxiu Rafael Molina.

El 1979, Pere Delmonte Hurtado en La boja reprén la figura del teloner conferint-li identitat (Bonifaci) i competències. En este cas representa l’autoritat. És l’agutzil del poblet francés de Guérande qui pronuncia un graciós i egòlatra monòleg d’autopresentació. No ens parla dels fets que esdevindran a l’obreta ni tampoc ens situa l’acció, només s’hi caracteritza psicològicament i es retrata com un funcionari municipal, pagat de la seua autoritat i galania, que causa l’admiració i respecte entre conveïnes i conveïns. Asseveracions que, tot seguit, altres personatges que prorrompen en escena, s’encarregaran de contradir, fet que propicia l’inici de la trama del milacre:

“BONIFACI.- Senyores i senyories:/Y asi soc...¡l’autoritat!/Soc qui mes mana en lo poble,/ dels camins i del barranc/ on van les dones curioses/ a fluixar llengües...rentant.”

Josep Alarte, però, és qui amb Miraclet sense paraules (1981) torna a trencar motles. Com a cas excepcional en la història dels milacres confia la introducció a una xiqueta (Remei), una beguina del seguici de deixuplinants del dominic que és pur optimisme i que expressa la joia de viure.

Un personatge femení i amb hàbits com aquells que havien propiciat l’extinció del motiló. El seu parlament, però, no es gens procaç, mes sí molt dinàmic, lúdic, ingenu, divertit i, sobretot, transgressor, perquè trenca amb la distància entre espai públic i espai de representació:

“(Ix ‘Remei’, se dirigix al públic i després crida als diferents personatges que se suposa estan pel carrer a un i atre costat de l’entaulat, i al darrere d’ell, dins l’escenari)”

REMEI.- Públic amable i guapíssim;/ Ja que heu tingut l’atenció/ d’arribar a la placeta,/ i alguns d’esperar i tot/ que fora l’hora prevista/ de la representació,/ anem a donar-vos e gust, i a fer-ho tot lo millor. Començaré/ per cridar actrius i actors/ que solen estar jugant/ pels carrers i pels cantons./ ¡Faustinet! ¡Raspeta! ¿A punt...?/ ¡Anna, Andrea, Rabatxol,/Pereta, Benet, Ferrán,/ Rosa, Gregori, Simó!/ ¡Vingau que hem de començar/ segons diu el director!/¡I aviseu a Sant Vicent/ que no s’ambrute els faldons,/ que mes que ací representa/ que va de camí, ja és prou/ que se li ha vestit ben pobre;/ no cal que ixca tinyós! (...)”

L’acomiadada de l’obra d’Alarte corre per compte del protagonista, Rabatxol, qui sense abandonar el personatge, demana perdó al públic per deixar a mitges una representació, que conclou en el moment en què un ase, protagonista estel·lar del milacre, pega a fugir tant en la ficció narrada com en la realitat fingida.

Novament el 1985 Manuel Sánchez

Navarrete recupera la figura del pregoner sensu stricto en el proemi de La pesta vençuda. El guió n’inclou fins i tot una partitura perquè l’actor n’emule correctament la cantilena. El personatge resulta, però més informal, divertit i genuí

! La Remei de Miraclet sense paraules és un dels pocs exemples de l’atribució del rol de teloner a una xiqueta. Altar del Carme, 1981.

Foto: Arxiu Julià M. Pastor Ferrer.

que aquell Guillem de La pau de Déu, tan enrederat, potser perquè aquells eren temps de major control censor. L’ús d’onomatopeies al monòleg (“¡Tururú!.... Turururú!...”), les al·lusions directes al públic i el repàs a tota una sèrie d’aspectes de la vida quotidiana per demostrar que la gent continua creent en miracles, recuperen l’originari caràcter capciós de la introducció.

A hores d’ara la figura del personatge responsable del proemi dels milacres continua ben viva, com també les funcions que des de començaments del segle XIX li van ser atribuïdes. El 2018 Sito Sanchis la reprén en La font d’Edeta, obra en el preàmbul de la qual un personatge fa una exposició dels fets que exigixen de la intervenció del taumaturg, això sí, sense “fer espòiler” del prodigi que a continuació es representarà.

De la comicitat inherent a esta categoria de personatges n’és bona prova el planter d’intèrprets de diverses generacions que han representat esta tipologia de papers en l’Altar de sant Vicent Ferrer del Carme. La majoria d’ells amb una bis còmica innata o, com a mínim, amb una acusada versatilitat i eficàcia a l’hora d’encarnar tota mena de registres. Parlem d’Enrique Pérez Villanueva (1963); José García Olmos (1966); Josep Manuel Tortosa Abella (1968); Carlos Quinto Masiá (1973); Francesc Jesús-i-Maria Romero (1974); Antoni Tortosa Abella (1977), Jordi Palanca Marqués (1980), Josep Lencina Santamaría (1982), Francesc J. Pastor Baviera (1984), Víctor M. Blasco Campuzano (1985), Josep Lluís Miró Villarrubia (1989) o Antonio Cantos Fagoaga (1997).

Empar Pastor Baviera (1981), Clara López Francés (1990) i Laura Alarte de la Salud (2010) han sigut les encarregades de donar vida a la dolcíssima beguina protagonista de Miraclet sense paraules, l’única concessió

que els autors han fet al gènere femení alhora d’executar les competències associades a este rol, si bé la manca de xiquets que des del segon lustre del segle XXI va afectar el planter d’intèrprets de l’Altar del Carme comportà la necessitat d’atribuir alguns d’estos papers de teloners a més d’una xiqueta. 3. Hereus de la tradició dels col·loquis: romancers, raonadors i il·lusos.

Ben aviat comencem també a trobar milacres que prescindixen del pròleg a càrrec d’un intèrpret i opten per introduir l’obra amb un diàleg, pel general, entre dos personatges; conversa que, adés servix per a caracteritzarlos, adés per a introduir-nos en el nus de l’acció o en una acció secundària de caire còmic.

Són pel general papers hereus de la tradició dels romanços, els col·loquis o els rahonaments tan en boga a casa nostra entre els segles XVIII i començaments del XIX. De fet, hi ha testimonis impresos de començaments del segle XIX que entronquen i emparenten directament este subgènere tan característic de la literatura de canya i cordeta amb els primers milacres. És el cas del Coloqui entre el Retor de un Poble, Cento y Quelo sos parroquians (1801), de J. B.C., amb l’explicació del milacre representat aquell any al carrer del Mar.

Els personatges dels col·loquis eren fonamentalment tipus populars, pel general, prou incultes i de la seua caracterització com a tals brollava l’humor. Un dels protagonistes bàsics n’era el llaurador, tot i sent una temàtica habitual l’enfrontament entre ell i els pixavins o lechuguinos de la ciutat, que solien gastar-li bromes de mal gust en les seues visites a València, un entorn que els era advers i en el qual se sentien despistats, perduts i desvalguts.

És, sobretot, en els milacres més antics on es fa més palpable el seu rastre. En El mocador (1859) de Josep

Bernat i Baldoví, que potser siga un d’aquells que marca la transició entre el col·loqui i el milacre com a representació teatral, inicien l’obra dos llauradors de l’horta, Tomasot i Colau, que s’han apropat al cap i casal per comprar i vendre i que, a través de la seua conversa, contextualitzen l’acció posterior. El segon, és el responsable d’introduir a través de la xafarderia o la notícia xocant i aparatosa, la ressenya d’actualitat que suposa l’estada de sant Vicent a València i es posiciona com a creient davant els fets miraculosos que se li atribuïxen. El segon, molt més pragmàtic i materialista, per mitjà de la invenció grotesca o la crítica de costums, la sàtira i la nota humorística, fa gala d’una carrinclona fanfarroneria ben valenciana, tot i argumentant, amb la seua ignorància, que només els diners fruit del treball són capaços d’obrar miracles, com el dinarot que ell mateix pretén preparar-se amb les viandes que ha mercat:

! La literatura de canya i cordeta pròpia dels rondallers i venedors d’auques o la tradició dels col·loquis i raonaments estan presents en la configuració dels milacres vicentins com a gènere. Instantànies d’Oremus, cec oracioner de la parròquia de la Santíssima Creu i protagonista de L’auca de sant Vicent (Altar del Carme, 2019) i intervenció d’un col·loquier o bululú en el preàmbul de Patrimoni de conveniència (Presentació fallera major de Na Jordana, 2016). Fotografies: Manuel Gallart i Antonio Cortés.

“COLAU.- Tomasòt, callat el pico/ y no despilfarres tant,/ que eixe frare dominico/ en mon consèpte es un Sant (...)

TOMAS.- Pues mira em falten encara/ dos lliures el carn de cuixa!/Perquè yo...¡no et rigues Blai...!/ lo que es milacres no en fás;/ pero a omplir pronte el cabàs/ no m’ha guañat ningú mai (....)/ (...) A mi em refresca la sanc/ el pà-blanc./ No em fa may el ventre agre/ el magre./ Ni em destempla la guitarra/ el suc de parra./ Y si la vaca s’esmarra/ en algun dia de festa,/em fan dormir bona siesta.../ pá-blanc, magre y suc de parra. (Risa cheneral.).

També en La llecha (1912), de Francesc Vidal i Roig, Simó, un llaurador de Bétera que visita València i Colau, un home de poble establert a la ciutat, al llarg de la primera escena es retroben i conversen sobre les darreres novetats esdevingudes en ambdós àmbits. El diàleg servix per mostrar l’interés del camperol a sentir un sermó de sant Vicent, per raonar sobre les relacions de parella i, tot seguit, per a introduir la circumstància que motivarà el prodigi que el sant haurà d’obrar: redreçar la destructiva relació conjugal entre la hisendada i poc agraciada Pasquala i el seu espós Olegario, la parella protagonista de l’obreta com a conseqüència de la desconfiança i la gelosia.

Mes és L’estudiant resusitat, de Vicent Nicolau, representat pels xiquets de l’Altar del Carme el 1946, el text que millor mostra la figura del llaurador babau o Pepo dels col·loquis com a víctima o objecte de befa i engany per part dels pixavins. En este cas Andreu, Martí, Bernat i Rabasa, quatre “sopistes” o estudiants universitaris sense recursos i famolencs que ronden bars i tavernes intercanviant música i simpatia a canvi d’un humil plat anomenat “sopa boba” i que són els que estafen Nelo, un llaurador que s’apropa a la ciutat per vendre un porquet, animal del qual se n’apropien fent-li creure que un frare que és familiar d’un d’ells li’l pagarà:

“NELO.- (eixint) ¿Tractes en vostè? No siñor,/qu’els estudiants y els chiquillos/ de Valensia son molt pillos/ y engañen el llaurador.”

La capacitat de fer riure és una aptitud que ha de posseir qualsevol xiquet a l’hora d’interpretar esta mena de personatges illetrats tan grollers i xarons i, encara que no en posseïm dades sobre el planter d’actors que va interpretar-los abans de la

dècada dels seixanta, ens basten els exemples d’Enrique Pérez Villanueva o Francesc J. Pastor Baviera, responsables ambdós de donar vida al Tomasot de El mocador el 1965 i el 1978 per a l’Altar del Carme per constatar la comicitat inherent a esta mena de personatges.

! Personatges arquetípics dels milacres: El graciós. Fotomuntatge de Javier Valiente a partir de referents pictòrics i cinematogràfics.

4. Un fum de graciosos.

El present apartat tracta d’aportar dades sobre l’entitat escènica dels graciosos, personatges arquetípics dels milacres des del moment en què la figura del motiló és paulatinament depurada de tota connotació còmica o satírica i el subgènere evoluciona des de la literatura transhumant o de canya i cordeta a “esa vena soterrada del teatro valenciano” a la qual se’n referix Joan Fuster. L’enfocament procedix de la pràctica teatral, incloent una revisió dels actors infantils de l’Altar del Carme més representatius des de la dècada dels seixanta fins a l’actualitat, la qual cosa definix de manera precisa els trets més característics dels personatges, perquè les seues màscares o semblants no procedixen només de l’entitat literària de cadascun dels papers que els tipifiquen, sinó de la personalitat dels xiquets que els han interpretat. D’ahí que, malgrat els cànons establerts que els definixen de forma precisa, els graciosos poden oferir alternatives molt peculiars respecte del model o patró que en cada cas els configura, per això revisarem algunes d’elles tot seguit.

del Carme.

El quadre artístic de l’Altar del Carme, com la resta, al llarg de la seua trajectòria ha viscut tota una sèrie de dependències que han determinat en bona mesura el repertori de milacres a oferir. L’elecció d’un o d’altre no només ha depés de la seua qualitat literària o popularitat ni tampoc dels gustos o el criteri del director, sinó, fonamentalment, de les circumstàncies que en cada moment han envoltat les possibilitats del planter d’intèrprets. Cada any la direcció tria la peça a representar en base al nombre d’infants de què disposa

i a la capacitat dramàtica que els actors i les actrius poden oferir-ne, tot i considerant que periòdicament la taula d’intèrprets es renova, ja que només hi poden actuar xiquets i xiquetes entre els 4 i els 14 anys. Seria una greu errada representar La dona endimoniada si no es disposa d’una actriu de caràcter amb possibilitats sobrades d’assumir-ne el rol. Com també resulta agosarat representar una peça com El mocador que només inclou dos papers femenins, quan es disposa d’un mínim de sis actrius de provada solvència interpretativa.

És més, la majoria dels textos de milacres publicats fan constar per quin Altar van ser estrenats i, en el cas dels editats i estrenats pel quadre artístic de l’Altar del Carme entre 1967 i 1985, també inclouen els noms dels intèrprets per compte dels quals va córrer la primera confrontació amb el públic, molt provablement perquè els rols foren concebuts pensant expressament en cadascun d’elles o d’ells. Amb la qual cosa podem dir que els graciosos, com els galans, les “ravaleres”, les dames o les pecadores més malignes o herètiques, tot i ser rols estereotipats, es van sotmetre al perfil dels actors i les actrius que els van representar, almenys per primera vegada. D’esta manera el quadre artístic del Carme, en cada etapa, es va constituir al voltant d’uns noms que responien de manera més o menys adequada a determinats personatges. Els intèrprets que feien generalment papers apropiats als seus perfils (personatges que “els anaven”) es veien, per tant, afavorits si assumien comeses amb trets escènics semblants a aquells que podien oferir, de forma que es produïen entre els uns i els altres uns corrents d’identificació més o menys creïbles.

Revisant el planter d’intèrprets de l’Altar del Carme s’advertixen noms que es repetixen amb insistència al voltant de personatges com el graciós, el galà i, sobretot, de sant Vicent.

El graciós sol ser un personatge més del milacre, però també peça indispensable en la seua dramatúrgia. El milacre descarrega, pel general, la major part de la comicitat en el seu joc escènic, que sol ser emblema d’un

De l’entitat escènica dels graciosos de l’Altar

comportament poc o gens virtuós (covardia, superstició, incredulitat, irascibilitat, vanitat, peresa, gola, embriaguesa, abúlia, irresponsabilitat, picardia, etc...), en contraposició a la devoció, el coratge, l’honor, la responsabilitat i la Fe dels ciutadans honrats o de les virtuts, els defectes i el temperament de la seua parella, amb els quals contrasta i xoca. I si bé, de vegades, sol compartir part de la càrrega burlesca, en ell en rau la part més important. Cal advertir la relació que en guarden alguns dels patronímics dels personatges amb la seua personalitat per a verificar el sentit de l’humor que en tanquen: Hilari; Valentí; Ximo, el catxotxes; Pep, el reguiny; Perfecte; Rabatxol; Oremus o noms propis com Cosme (de gran tradició entre els donaires de la comèdia barroca) o Quelo, Quico, Colau i Nelo (tots ells d’arrels col·loquiers).

Han sigut habituals i constants graciosos de l’Altar del Carme entre els anys cinquanta i l’actualitat: Enric Marzal Santafé, Josep Pastor Ferrer; Josep Manuel Tortosa Abella, Francesc Jesús-i-Maria Romero, Antoni Tortosa Abella, Rafael Molina Moreno, Josep Lencina Santamaría, David Astillero Moya, José Luis Miró Villarrubia, Antonio Cantos Fagoaga, Rubén Fernández Alcañiz i Guille Villena Romero. Encara que també han abordat este rol des de la seua versatilitat i el seu temple xiquets com: Julià Pastor Ferrer (en qualitat de cover de l’actual Conseller d’Hissenda i Model Ecònomic, Vicent Soler i Marco, conegut popularment a l’Altar com “el xiquet de la pallola”); Josep Pastor Ferrer (un habitual en el paper de sant Vicent); Vicent Xavier Peris (galant per excel·lència dels anys seixanta) o Francesc J. Pastor Baviera.

4.1. Identitat i varietat dels graciosos.

Per tot allò exposat se suposa que els graciosos dels milacres responen a un esquema prou tancat com a personatges dramàtics. Mes açò només és veritable fins a un punt. Repassant la majoria de personatges còmics de les obres representades pel quadre artístic de l’Altar del Carme cal acceptar que un xiquet pot aplicar recursos molt

! De l’entitat escénica del graciós. El bordet. Altar del Carme, 2017

semblants a l’hora d’interpretar la majoria dels papers d’estes característiques del repertori (inflexions de veu iròniques, aparts confidencials al públic, gestos de complicitat als espectadors, tremolors i quequeig en moments de por i tensió, etc) , però això no vol dir que tots siguen iguals. Si en revisem uns quants, inclosos dins del cànon dels més representats i vists a la barriada, dotzena i mitja d’exemples si més no, podem advertir diferències enriquidores.

Comencem la revisió per L’anchel de la pau (1896) de Salvador Calvo que, amb el personatge de Colau, introduïx el prototipus de graciós poreguita que es veu immiscit per voluntat aliena en sedicions i motins. Colau és un ciutadà que es confessa devot incondicional del frare en el diàleg inicial que a manera de col·loqui manté amb l’agnòstic Quico. S’aclama al sant per tal de no participar en la sedició armada que organitzen els ciutadans honrats de Russafa contra els del Grau per recuperar l’escala i la imatge del Crist que les aigües fluvials han arrossegat fins als confins de la població. Per tal de defugir la seua implicació en la revolta, primer, tracta de seduir Quico tot i convidant-lo a un suculent sopar i, més tard, en un soliloqui, disfressa la seua por, tot i argüint que la pau és la millor via per a la resolució de conflictes:

“COLAU.- ¿Qu’es lo que li agrá á Colau?/la pau./¿Qu’es pera aquell que la té?/és un bé./ ¿Y els pasífics quin bé fán?/ Molt gran./ No sé alguns lo que diran/ respecte del meu sentir,/pero yo sempre he de dir: La pau és un bé molt gran./ Habent pau, omplím el còs,/ d’arròs./Sino en magre y caragòls,/ en fesols./ Ni en anguiles, sepia ó raps, en naps (...)”

Només la preocupació de ser considerat un traïdor li condiciona a armar-se i sumar-se a una revolta que, a més, contraria les disposicions de l’autoritat. Els seus diàlegs són plens d’afegitons que es reiteren a manera de tornada per a tipificar-lo com a una persona sense agalles i amb sang d’orxata: “Molta calma sobre tot...”

És este un personatge exagerat, caricaturesc i hiperbòlic, un clixé de la covardia i la manca de valors en el context d’una societat on l’honor només pot preservar-se per les armes. És alhora un esperpent del clixé de la bravesa, de la jactància, de la fanfarroneria i de l’arrogància i està emparentat amb la figura de Il Capitano de la Commedia dell’Arte, que alhora prové d’una il·lustre genealogia que part del Miles Gloriosus de Plaute i de Terenci i que en la literatura hispànica està present en el Centurio de La Celestina o El rufián Castrucho, de Lope de Vega.

A més el seu arquetip inspirarà altres graciosos de milacre com el Valentí de La pau de Déu (1947) o, per la seua poca sang i les seues constants sentències a l’hora de defugir qualsevol embolic a Ximo, el catxotxes de ¡Detinte en l’aire! (1929), de Josep Peris Celda.

El Valentí de Sánchez Navarrete, igual de covard o més, farà, per contra, ús de la picaresca per defugir l’ ús de les armes amb ardits i enganyifes en les bandositats entre els Centelles i els Soler. A ell, malfeiner i amant de la vida plàcida i tranquil·la, han sigut la fam i les pressions conjugals les que li han obligat a entrar al servei d’un dels nobles capitans de les dues faccions en litigi que enfronten tots els estaments de la ciutat de València. La seua vida és, per tant, molt agitada i les seues maquinacions i estratagemes frenètiques per tal d’eixir sempre il·lés de qualsevol afronta. Fins i tot, per a propiciar l’embolic, com a genuïna fórmula de tota comèdia de capa i espasa, es fa passar per un valedor del bàndol contrari amb l’únic propòsit de no batre’s en dol.

Prosseguix esta galeria amb Hilari, l’alter ego, de La dona endimoniada (1948), perquè ella infon la por en el poble i ell n’és causa de befa. És una mena de bufó pobletà, ridícul,

! La ignorància i la superstició són les eines per fer gràcia d’Hilari.

! Valentí, covard entre bravucons. La pau de Déu. Altar del Carme, 1988. Foto: Pere Borrego Pitarch.

neci i supersticiós que fa ostentació, tot just, d’aquelles virtuts de què manca: intel·ligència, saviesa i coratge. Marca el contrapunt esperpèntic al melodramàtic paper de la dona posseïda, com a únics personatges de la banda dels incrèduls front als creients, i, seguint la tradició de tants altres personatges arquetípics dels milacres, s’establix com a nexe comunicatiu entre obra i públic. Enceta l’acció dramàtica en el preàmbul del milacre posant en pràctica els sortilegis que llig en un tractat de màgia amb moviments i jocs de paraules ridículs i també hi posa l’epíleg.

Ximo el catxotxes guarda amb Pep, el reguiny, l’exaltat i encrespat cap d’obra de ¡Detinte en l’aire!, una relació que, en certa mesura, ens recorda la fidelitat i el contrast del comportament dels criats respecte als seus senyors de les comèdies barroques. Front al temperament, la constant crispació i el nervi del seu superior, ell personifica la flegma i

la parsimònia. No pren part en cap discussió (“No rinyau!”) ni es definix dins de l’àmbit dels devots o dels escèptics, a diferència del mestre d’obra, un incrèdul recalcitrant. A la vida conjugal és un calçasses que ni s’altera ni s’afronta per la manca d’atencions de la seua dona i allò que per al seu cap resulta intolerable i motiu de picabaralla, ell ho admet amb apatia per tal de no complicarse la vida.

El Quelo de La sequia (1930) i el Cosme, de Gaya, el mentider (1969) són dos cares d’una mateixa moneda llençada enlaire pels Peris-Celda, pare i fill. Amb la qual cosa, potser el segon, en constituïsca un homenatge al primer com a record de la petja que hi va deixar entre els dramatis personae de la història dels milacres. Tots dos, més des d’un punt de vista còmic que com un esguard crític sobre el problema de la beguda, són una caricatura del llaurador

La dona endemoniada. Altar del Carme, 1983. Foto: Rafael Molina.

ingenu, baldraga i borratxo que ofega les penes a la taberna. Uns bufanúvols que trontollen per escena amb dificultats en la parla pels efectes d’una embriaguesa que alhora els fa mostrar-se loquaços, confiats i segurs de la vida que porten, fins que són sorpresos in fraganti per dones fortes (Casiana, Nicolasa). La primera, una tafanera amb caràcter que s’immiscix en una relació de parella aliena perquè no suporta el calvari que està patint la seua comare; la segona una abella reina que per mitjà d’una relació castrant n’exercix el control i la dominació sobre el seu espòs. Ambdós tenen sengles galans per companys de penes o per companys de xala que representen tot el contrari d’allò que ells personifiquen. Així, Gaspar és la imatge de la responsabilitat, el treball i del desassossec per la situació que travessa el camp, mentre que Gaya representa el fadrí hisendat i lliure, sense responsabilitats ni compromisos:

“GASPAR.- Treballar. QUELO.- ¿Jo? ¿Per a què...?

¡Vinga a derramar suor

Sense tindre ningún guany..!

Tires ratlla al cap de l’any i estàs igual o pitjor.

L’amo et demana dinés, Deutes allà, fam ací...

Te fas dos tragos de ví I no cal pensar en més.”

“COSME.- Per lo vist, lo que volguera és que em passara en el camp de sol a sol fent faena, deixant-me la vida allí...

Després, no plou o pedrega

i es perd tot lo que has sembrat...

Jo fas lo just... i en prou pena...

Me’n vaig amb tu, ho passe bé i m’alegre una miqueta...

¡Gaya, dóna’m un abraç!”.

! Catxotxes o el menimfotisme i la melsa com a trets característics per a la tipificació d’un graciós. Detinte en l’aire!. Altar del Tossal, 1954. Foto: Arxiu Julià M. Pastor.

Mes sens dubte la culminació del graciós la trobem en el Perfecte de La jueva d’Écija (1973), de Pere Delmonte Hurtado, hereu de la tradició misògina tardo-medieval de l’Escola Satírica Valenciana i un alter ego del protagonistanarrador de l’Espill o llibre de les dones (1460), de Jaume Roig. L’autor ens el presenta com un autèntic espantall, lesionat i amb poca espenta en contraposició a la galania llibertina, impia i iconoclasta de Paulí, un doner empedreït:

“(...) Ix per la dreta Perfecte. És coix de la cama dreta i el braç esquerre el descansa sobre una cordeta que porta penjada al coll.”

Al llarg d’un soliloqui construïx una sàtira caricaturesca de la nefasta experiència que ha mantingut amb les dones al llarg de tres fracassats matrimonis que li han costat la salut i també la degradació física. Un parlament amb el qual tracta d’advertir i alertar la colla de cràpules que lidera Paulí i també l’espectador de la perversitat intrínseca a la condició femenina:

“PERFECTE.- Eixa fón la primera dona/ que va morir per baldraga! /(...) Morí de misèria i gana/ abans d’alçar-se del catre/ per menjar o beure l’aigua...!/ Segur que Déu allà al cel/ com a gossa no en té una altra!

PAULÍ.- Llavors la dona segona...?

PERFECTE.- (...) Era un nervi nit i dia/ sempre netejant la casa.../ sols me deixava dormir/ dos hores a la setmana!/ I abans que caiguera jo/ morí la pobra esgotada (...)

PERFECTE.- A la tercera muller/ que en un assot me pegava!/ Ella me féu la carícia/ que així me deixà la cama/ i em trencà pel colze el braç (...)

Morta la cuca, però, no mor el verí, perquè per a ell els infortunis perduren en haver-se de fer càrrec de tres sogres a les quals ha de mantenir i en ser alhora continu objecte

del desig per a totes les dones, malgrat el seu estat físic i el seu desencant per les relacions amoroses.

Podríem posar-ne molt més exemples en este inventari de donaires d’opereta, però en els milacres, de vegades, el llindar entre la gràcia i la galania és ben feble perquè la gallardia també és empeltada d’humorisme en exagerar-se els defectes dels personatges a fi de justificar la seua ulterior redempció. Alhora la planta dels intèrprets no deixa de ser la d’un xiquet que, de vegades, també se n’ha especialitzat en els rols de graciós.

! Personatges arquetípics dels milacres: El galant. Fotomuntatge de Javier Valiente a partir de referents pictòrics i cinematogràfics.

5. El discret encant de la galania.

5.1. Lovers of the garden, lovers of the sea...

El galant és, per definició, templat; o almenys així ha de semblar-ho, i ha d’entabanar tant els seus companys imaginats (la resta dels personatges), ja siguen homes (en este cas la fascinació es produïx per empatia o reconeixement de l’ideal que representa) o dones (en este supòsit, els personatges femenins seran seduïts, sobretot per la seua gallardia (mai per les seues virtuts) i suportaran allò inadmissible per mantindre’l al seu costat, bé per amor, bé per prescripcions religioses i socials.

Els milacres són plens d’exemples d’esta mena de paradigmes de la identitat masculina, sempre de la banda dels agnòstics i dels gens fervorosos. Són carn de prodigi i de reconversió per part del taumaturg per haver descurat les seues obligacions com a espòs, nuvi o pare de família i per lliurar-se a una vida dissipada i marcada per les dones, el joc o el vi. Alguns, com l’Olegario de La llecha o el Paulí de La jueva d’Écija han adquirit el seu reclassament i solvència econòmica gràcies a matrimonis de conveniència. Com a conseqüència, el primer, malgrat la seua fidelitat, és víctima d’una obsessiva relació presidida pels zels que li priven de tota autonomia i independència i, el segon, insensible a qualsevol mostra d’estima o afecte, se n’ha lliurat a una vida de cràpula, que és admirada per una colla de joves que l’adula i el pren com a referent:

“ PAULÍ.- Vosaltres tres sóu fadrins.

GREGORI.- Perque fugim de la creu!

ROC.- El matrimoni per dins/ és un viure prou arreu.

PAU.- Si jo trobara com tu/ una dona que és molt rica/ i, ademés..., bona i bonica,/ no em la furtava ningú.

PAULÍ.- Això és sort que he tingut jo!/ Tan prompte coneguí a Marta/ ho apostí tot a una carta/ i trobí... compensació!/Jo no tinguí de fadrí/ lo que es diu per a penjarse,/ i ella volia casar-se/ i llavors diguí que sí!/ Estudiant bé lo meu cas/ li diguí coses boniques/ i Marta, com tantes xiques,/ em donà la mà... i el braç! (...)

(...) Tots els tres veniu amb mi/ i anem correguent les terres/ tirant a dretes i esquerres/ buscant a la que ens diu: sí!/ Beguem, i no aigua, per cert/ i juguem a lo que vinga/ en tant què nos entretinga.../ i buidar a aquell que perd!/ I quan s’acabe el dinar/ torne de nou a ma casa/ i torne a jugar la basa/ i a fingir lo meu voler./ I Marta, sabeu com és,/ torna a posar-se melosa/ i em diu amb veu amorosa:/ ‘No ho tornaràs a fer més?’/ I jo, que sóc com la llum,/ faig carícies a la mossa.../ fins que omplic de nou la bossa/ i torne a fer la del fum!

GREGORI.- Eres un valent complet!

ROC.- Eres un home de tempre!

PAULÍ.- Jo sóc... el mateix de sempre! “

Parlem valencià (1967), de Faust Hernàndez Casajuana ens presenta altre parell de llibertins i incrèduls: Mateu, el pentinat i Toni, el negre. Ells, també eludixen els compromisos sentimentals o familiars que els lliguen a les seues parelles, malgrat la fidelitat incondicional de la seua núvia i esposa respectivament (Narda i Daniela). Tots dos han optat per fer vida de mariner lluny del seu poble per defugir

responsabilitats, deures i obligacions i així sentir-se lliures. No viuen a costa de les dones, sinó del seu treball, però balafien el que guanyen en altres fembres i en vi, sense importar que els seus travessen necessitats o visquen en la indigència. Caldrà un prodigi del sant perquè ambdós descreguts tornen al niu i complisquen amb els seus deures:

“MATEU.- El mon està ple de dones/ i c’a vegà n’hi ha més./Tots els homens, segons diuen,/ a sis dones ja toquem;/ mitja dotzena, ma mare,/ què regalísia de mel!/ Els moros, segons nos conten,/ tots disfruten d’un ‘haren’,/ massa dones, totes juntes/ i totes xarrant

a un temps,/ jo calcule que tindran/ tots els dies canyarets./Sis novies, una per una,/ poc a poc les triaré,/ cada una és una joia/ però juntes, no, redell!.../ En cada port una nóvia/ que t’aguarda complaent./ Una rulla d’or molt fina,/ melosa, dolça i clavell./En atre lloc la morena,/ d’ulls negres i complaents,/ que te pega dos miraes/ i pots dir que ja estàs net./ En atre port fas mescleta,/ una ‘mestisa’ imponent./ I aixina poquet a poc/ les sis novies triaré,/papa bona, confitura.../però és precís saber/ si al tindre les sis boniques/ les sis mares jo tindré/ si he de carregar sis sogres/ qu’és asunt de molt de pes,/tindré sis sogres, ma mare/ no contem amb mi, rexè!”.

! Per potenciar la capacitat de seducció d’aquells xiquets tipificats en els textos vicentins com a galants, de vegades ha calgut caracteritzar-los amb barbes postisses. Parlem valencià. Altar del Carme, 1967. Foto: Arxiu Pere Borrego Pitarch.

“TONI.- ( A la dona i a la filla) Jo me’ls guanye, jo me’ls gaste./ Un bolso de cuiro ple/ porte en els diners d’estalvis/ p’a complaure els meus plaers/ però p’a que no me ploreu,/jo vos donaré...Redell!”

A més d’ells, trobem galants hisendats, fadrins i sense compromisos com Gaya, tot un tronera que es lliura a la bona vida tenint una vida buida. Per la seua gallardia i la seua fortuna és un reclam per a les dones més decidides, encara que, tip dels excessos carnals, les refusa davant la necessitat.

També hi ha d’estudiants bergants que, en comitiva, ronden, llancen floretes i capgiren amb picardies les xicotes fent-les tastar sopa agra, com fan Martí, Rabassa, Bernat i Andreu amb Tomasa en L’estudiant resusitat:

TOMASA. ¿Me voleu deixar estar?

MARTÍ.- Tasta la sopa primer. (Li oferix una cullaraeta y la pren)/ ¿Tu veus? (hobrin pas)

TOMASA.- Per este carrer/ ya més, no tinc que pasar.

ANDREU.- ¡Clavellet! ¡Si atre no pots!

RABASSA.- ¿Y qui la costum te lleva?

TOMASA.- ¡Ay! ¡ Y quin gust de all y seba/ que m’ha deixat! ¡Cochinots!

MARTÍ.- No te vaches enfadá/ Tomasa ¿Yo que sabia?/ Si pases demà a mich dia/ te done un tros de tortà.

O joves fadrins com Colau i Bonifaci. El primer en El milacre dels milacres, de Martí Domínguez tracta d’escandalitzar Ramona, una conveïna soltera ja entrada en anys del carrer del Mar, amb qui manté una conversa gastronòmica i amb certes connotacions sexuals sobre les anguiles. El segon, agutzil d’un poble en La boja (1979), està convençut del

magnetisme que sobre les xicones exercix l’eròtica del poder.

Altre seductor empedreït i afalagador nat és el Baldoví de La pesta vençuda (1985), de Manuel Sánchez Navarrete. Li agraden tant les dones que en totes troba qualitats dignes d’elogi, per això no es decidix a triar-ne cap ni tampoc a formalitzar la seua relació amb Candela, una xicona que tracta de posar-lo contínuament a prova per despertar-hi el seu interés. Presumix de ser un fadrí d’or i la seua fama de picaflor fa, fins i tot, que alguns conveïns dubten de la seua virilitat. Però ell és un galant recalcitrant que practica l’art de seduir com un joc sense arribar mai a comprometre’s perquè té una imatge utòpica i gens realista de l’ideal de dona amb qui formalitzar una relació. És l’enginy, la capacitat de reacció i la ironia que mostra Candela en un combat dialèctic a ritme d’albaes, allò que finalment acaba per fascinar-lo.

5.2. Heroics i sediciosos.

Els milacres estan plens alhora de referents d’homes amb sòlids valors morals, un estricte i personal sentit de la justícia i un codi d’honor propi que no els permet fallar. Amb tot, no són ni molt menys croats de la Fe, perquè el seu coratge i caràcter exaltat sovint provoca el motí, la confrontació, el conflicte armat i fins i tot la mort de gent innocent. Es posicionen sempre contra la legalitat que imposen les autoritats, amb la qual cosa sol fer-se indispensable la presència del sant, com a pacificador i mitjancer de l’enfrontament que han provocat.

El referent més remot ens l’aporta Félix Pizcueta en L’ermità de Sant Mateu (1868). Parlem de Guillem, un líder estudiantil que confia en les profecies d’un carismàtic

eremita que ronda pel Maestrat i que amb la seua capacitat per a la demagògia ha capgirat el poble pla contra sant Vicent Ferrer des dels postulats de l’ascetisme. Els santmateuans li han fet un buit al dominic i a l’església on es troba oficiant només hi ha “quatre beates que no vòlen treballar./ Déu o dotce monyicots,/ sis agüelos carcamals”. El justícia i En Pere, un cavaller virtuós, volen reparar esta humiliació provocada per un impostor “sense ciència ni doctrina” i tracten de mobilitzar els ciutadans perquè acudisquen a sentir el sermó. L’agitador estudiantil considera denigrant que es tracte d’imposar la Fe amb l’autoritat i congrega col·legues i llauradors per a amotinar-los. La situació s’agreuja quan l’ermità és empresonat i la colla liderada per l’universitari s’enfronta amb armes als guardians de la càrcer per a alliberar el condemnat. Llavors es fa necessària la presència del dominic. Els revoltats tracten d’assassinar el sant, qui, fins i tot, s’exposa a la mort per apaivagar els seus ànims. Davant el caire conciliador i el do de la paraula del predicador, els sediciosos se n’adonen de la seua santedat i es penedixen. Poc més tard es constata que l’ermità no hi és i que la cel·la on es trobava desprén olor a sofre, perquè era una encarnació del diable. Guillem queda en evidència per haver confiat en un fals profeta, malgrat la seua intel·ligència i el seu talent.

Aleixandre de El anchel de la pau expressa també la vessant més romàntica de l’avalatador de masses. És el patriota exaltat, l’heroi temperamental que necessiten els russafins per atresorar els seus trets identitaris i la seua dignitat com a poble. En este cas defén el dret a la custòdia de la Creu i la imatge del Crist que les aigües del riu han portat fins al confins del seu poble. Arenga i organitza les tropes populars tot i enfrontant-les contra les autoritats, perquè per a ell no hi ha més

! Baldoví, un galant que empra com a eines de seducció la bellesa i la música tradicional. La pesta vençuda. Altar del Carme, 1985.

! Representació del milacre Anchel de la pau, a càrrec del quadre juvenil de l’Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme. Foto: Arxiu Pere Borrego Pitarch

justícia que la devoció i la lleialtat al propi territori. No prendre part en la causa que lidera esdevé senyal de traïdoria:

“ALEIXANDRE.- ¡Cap arrere el que tremole!/ Yo vullc la chent desidida;/el poregós que s’amague,/ y en sa casa que s’estiga./ ¿Qué s’ha de dir de Rsafa?.../ de San Valero en la Pila/ no deu estar batechat/ el qu’en nosatros no vinga./ ¡Que enchamay se puga dir/ que así la chent s’acoquina!/ Ants al contrari, mostrém/ que tots els fills d’esta vila/ cuant alsen als cuatre vents/ la seua gloriosa insígnia,( alsa la bandera y la temòla)/ no hiá poder en la terra/ qu’el seu valor resistixca.

U DELS PRESENTS.- Desidits estém ya tots/ á seguirte en este dia,/ mes que al mòro tú mos portes./ Més que allí pergám la vida.

ALEIXANDRE.- No la pèrt el qu’en la guerra/ mòr lluitant per la chustisia,/ perque’l que mòr plé de glòria,/en la glòria resusita (...)”.

Els arrogants i orgullosos Lluís Centelles i Pere Soler de La Pau de Déu (1947) s’apropen en certa mesura als personatges descrits. Mes que estratègies o ambicions pel control del poder, els exaltats caps nobiliaris de les dues faccions en què la ciutat es troba dividida arguïxen afrontes d’honor i d’ultratge a la nissaga com a causa de les bandositats i “scàndels” que han escampat per tota València: aldarulls nocturns, morts a traïció, represàlies, sabotatges, venjances i baralles que no respecten sexe, edat o extracció social. El codi cavalleresc de preservar fins a la fi qualsevol empresa iniciada els fa mantindre’s ferms en les seues radicalitzades postures i només el valor i la sagacitat mouen les seues accions, perquè han perdut la resta de virtuts de l’ideal cavalleresc de la tardor medieval. Ni la mediació dels familiars més directes (Adelina, en el cas dels Centelles i Jaumet, en el cas del Soler) servixen per apaivagar el rancor i l’odi acumulats. Només el carisma i el poder de convicció del predicador resoldrà la situació tot i aconseguint el que cap autoritat ha aconseguit.

5.3. Replicants.

Ara bé, la galania no sempre estreba en la gallardia o el coratge del mascle. En els milacres, de vegades, les actituds arrogants, iracundes, blasfemes i fins i tot agressives i violentes desplacen allò políticament correcte, amb la qual cosa el prototip clàssic de galant entra en crisi i són tipus d’homes normals els que l’assimilen posant en escena altres defectes que entronquen més amb la rutina del dia a dia, en una fórmula que tracta d’escapar del convencionalisme. És el cas de Pep, el reguiny de ¡Detinte en l’aire!, Gaspar en La sequia, Bernat en L’últim sermó o Rabatxol en Miraclet sense paraules.

El primer és agnòstic, treballador i protestaire i només creu en la feina com a fórmula de redempció personal. És racional, dominant i franc. La relació jeràrquica de superioritat que en l’àmbit laboral manté amb el poca-sang del seu oficial no és capaç d’imposar-la en l’esfera privada, per això manté una relació altament hostil amb Nicolasa, la seua parella, a qui acusa de descurar les seues obligacions domèstiques per deixar-se engalipar pel sant. El seu temperament l’emparenta amb Rabatxol, descregut, cabut, discutidor i treballador com ell, però un poc més afectiu, amigable i bromista:

“RABATXOL.- ¡Recarai!/ No vullc més beateries/ en ma casa. Que estic fart/ de ciris i de pregàries,/ de dimonis i de sants./ Un miracle cada dia/ en esta casa se fa/ i el faig jo, que ací sóc l’amo,/ que és com dir que sóc el cap./ I eixe miracle, Raspeta,/ és procurar el menjar/ per a la meua família. I ací s’acaba el romanç”

Este ferrer és blasfem i groller per naturalesa fins al punt que les seues

constants irreverències (en l’obreta no deixen de ser disfemismes) provoquen que la seua tendra i fidel esposa arribe al punt de desmaiar-se. Esta manera de malparlar tan distintiva és un recurs que li permet a l’autor abordar temes com el poder esfereïdor de les paraules, la corrupció de la llengua i el secessionisme lingüístic.

Bernat és un mascle exaltat, irascible, intolerant i misogin, que reproduïx els comportaments d’una societat en què predomina la llei del baró. Tracta d’afirmar la superioritat del seu sexe recorrent a la violència física quan les amenaces, les intimidacions o els insults no tenen cap efecte psicològic sobre Concepció, la seua esposa, sempre disposada a replicar-li. És conscient que té una dona forta per cònjuge i quan perd la batalla dialèctica és quan recorre a les agressions, per tal de no convertir-se a ulls del veïnat en un calçasses, perquè per a un home la fúria és sinònim d’estatus, mentre que per a una dona ho és de ridícul i incompetència. Per a ell una esposa és una mercaderia i, per tant, vol una cònjuge que obeïsca, cedisca, acate, coopere i calle. Una dona reduïda estrictament a l’espai domèstic, on també pretén ser ell qui mane per mantindre l’hegemonia de la seua homenia. Sempre troba excuses per culpabilitzar la dona de tot i malgrat acusar-la de víctima, ell també s’ho fa davant la resta dels homes del veïnat. Amb tot, no es troba concebut ni molt menys com un personatge negatiu i, fins i tot, l’hostil relació que manté amb la seua parella és per al veïnat una relació “passional” i gens anòmala que, amb paràmetres d’humor, mostra unes agressions constants, fruit del caràcter impulsiu i temperamental de tots dos, on ningú no qüestiona l’estima entre els cònjuges. De fet, Bernat és conscient que malgrat les picabaralles Concepció l’estima, per a això, com a ultimàtum de coacció vol plantejar-li la separació, més que com a

! Protagonistes del milacre La pau de Déu. Altar del Carme, 1988. Foto: Pere Borrego Pitarch.

una fórmula d’alliberament, com a una solució salomònica i negativa. Però serà el sant qui impose finalment un remei al problema. Una clau a ulls dels temps que corren, prou masclista.

El desencant, de vegades, també és motiu de rebel·lia per a homes de sòlids valors. Fins els llauradors més honestos es tornen agnòstics i desconfiats a les prèdiques del sant quan no es troben solucions a les catàstrofes més immediates, la feina falta i el patró continua exigint l’arrendament de les terres. Llavors, malgrat l’estima a la pàtria, l’emigració i el desconsol es presenten com a única via de solució possible per als pobres. D’esta manera Gaspar en La sequia (1930), exemple del galant responsable i turmentat, fa un soliloqui d’acomiadament de Llíria ben conegut pel seu to melodramàtic i també per la rèplica que, a manera de paròdia, hi fa Quelo, el graciós de l’obra:

“GASPAR.- (...) Oiu d’un desgraciat la despedida:/ La terra que em crià, hui es troba morta./ Resecs estan els camps, la planta sema.../ Ponent abrasador ho arrasa i crema/ i llàstima i pesar esclata en l’horta.../Adeu, terra volguda... Me s’emporta/ la sequía que mata en tot arreu.../¡ Bancals que ma suor florir els feu...!/¡ Campanar

del meu poble! ¡ L’Edetana!/ ¡Musti pomell de l’horta valenciana...!/¡ Ja no vos veuré més! ¡Adeu...!

L’heterogeneïtat i varietat en la tipologia de galants de milacre exigix d’estil, geni i temperament com a qualitats essencials a l’hora de sostenir-los, sense oblidar, però, que la tipificació d’alguns d’estos rols fins a extrems caricaturescos demana també d’una especial facilitat per fer riure. Per això en esta categoria es reiteren alguns dels noms prèviament exposats. Dins de la primera i la tercera de les modalitats a l’Altar del Carme han destacat xiquets com: Josep Pastor Ferrer, Vicent Xavier Peris (un habitual en estos rols), Enrique Pérez Villanueva, José Olmos García, Manuel Sangonzalo Barberà, Antoni Tortosa Abella, Vicente Vidallach Ribes, Francesc J. Pastor Baviera, Josep Pastor Hernàndez, Rosendo Sanmartín Beneito, Víctor Relaño Martínez, David Astillero Mollá, Vicente Ferrándiz

Pardo, Rubén Soriano Tarancón i Guille Villena Romero.

I d’entre els sediciosos cal destacar la labor de Julià Pastor Ferrer, Vicent Soler Marco (actual Conseller d’Hissenda), Enrique Pérez Villanueva, Josep Vicent Perales Ferrándiz, Àngel Sáez Matalí, Víctor M. Blasco Campuzano i José Luis Miró Villarrubia.

6. L’edat de la innocència

La infància és una etapa que marca de per vida la tendresa i innocència que emana dels més menuts i mostra la sinceritat del seu cor. La senzillesa dels seus comentaris comporta sempre una visió pura i no contaminada dels fets i les seues reflexions solen contindre una forta càrrega de veritat. Els autors dels milacres solen recórrer a ells i a elles per fer paleses injustícies que

! Bernat, un personatge irascible i violent. L’últim sermó. Altar del Carme, 1989. Foto: Pere Borrego Pitarch.

els convertixen en víctimes i també per a aportar-ne solucions elementals a conflictes que les persones adultes es mostren incapaces de trobar.

Front a les xiquetes, que solen tindre un paper passiu i queden tipificades atenent a sexistes rols de gènere com a ploramiques per la fam o per les necessitats que travessen, els xiquets tenen una implicació activa en el desenllaç dels conflictes plantejats.

És el cas de dos Jaumets, el del fill del cap dels Soler en La pau de Déu i el del veí més menut del carrer del Mar en El milacre dels milacres

El Jaumet de la València de les bandositats, un infant educat per ser un aguerrit cavaller, és el benjamí dels Soler, un xiquet que sorprén, repta i inoportuna Valentí amb una espaseta de fusta. Mostra els dots de coratge i d’arrogància que li venen de nissaga i acaba per deixar en evidència la covardia del graciós del milacre. La seua intervenció final, plena de sentiment i sensatesa, és més decisiva per a la concòrdia que la mediació del sant, perquè, després d’haver-lo repudiat, son pare reacciona a les seues paraules i deposa les armes.

L’altre Jaumet és paradigma de la sinceritat. Un xiquet amb qui les persones adultes no confien pel seu caràcter inquiet i vivaç. En el primer quadre de l’obra expressa la por a la reacció paterna davant la desobediència. Se n’ha escapolit a presenciar l’arribada a la ciutat del predicador, un acte multitudinari del qual n’ha eixit malparat. Dels ensurts que ha patit i dels càstigs que potser patisca per desobeir els pares deixa constància un magistral soliloqui ple d’ingenuïtat i senzillesa copsat per Martí Domínguez en versos trisíl·labs plens de referències a cançons populars valencianes per a infants:

! El miracle del miracles. Altar del Carme (1979). Foto: Pere Borrego Pitarch. Arxiu: Julià M. Pastor.

JAUMET.- (Salmodiant tremolós i a mitja, veu amb vivacitat)

Mon pare, ma mare, declare, separe, compare, comare, repare...

Jo no sé que em dic!

La mola, tremola, redola, s’esmola, bestiola, d’escola...

Em pegue un pessic!

La lluna com pruna, moruna, vedruna, comuna, vestida de dol.

Son pare la crida, el mar la convida, un núvol la envida el dia la oblida el vent la emmarida...

Sa mare no vol!

L’aranya castanya, migranya, no guanya cucanya ni banya de vaca i de bou!

La xica, bonica, somica repica...

I a mi tot em pica... em pica i em cou.

Vinc tot pols i terra, torne de la guerra, la dreta i l’esquerra

duc brutes de fang... Revolta la grenya, dolent per la llenya, les cames en sang! Què diré a mon pare, què diré a ma mare? Repare, compare... No cal que res diga! sense advertiment, enmig de la gent, per estar present ben prop i corrent a l’acolliment del Pare Vicent... M’han fet una figa!

Igualment Jaumet n’és l’únic que veu i comprén l’autèntic prodigi que ha fet el sant en una obreta on el taumaturg es nega a fer cap miracle espectacular o cridaner: el llegat d’una tradició i una llengua que es manté viva a hores d’ara gràcies als infants: la representació dels milacres.

Tanquem la nòmina de personatges genuïnament infantils amb “el bordet” del milacre homònim de Salvador Silvestre Larrea, estrenat el 2009 pel quadre artístic de l’Altar de l’Àngel Custodi i representat pels xiquets del Carme el 2017. Parlem d’un orfenet de 9 anys que, a manca de tutela i de manutenció, es dedica al pillatge i als robatoris. Treballa per a un lladre major que li bonega i maltracta quan no aporta allò acordat i es refusat per la resta dels menuts de la barriada. Sorprès en un dels seus robatoris, es detingut per les autoritats que el volen ingressar a la institució que regenta el Pare d’Orfes, qui aplica una fèrria disciplina als acollits. La intervenció de sant Vicent resulta decisiva, perquè gràcies a ell, el xiquet no només coneix la seua mare, que per circumstàncies de la vida es va veure obligada a abandonar-lo, sinó també perquè en base a la seua experiència el dominic

! La indefensió i la innocència dels més menuts són objecte de la manipulació dels infants per part dels impius i pecadors. El bordet. Altar del Carme, 2017. Foto: Pere Borrego Pitarch.

funda la confraria de “xiquets i xiquetes perduts”, base per a la creació del Col·legi Imperial de Xiquets de Sant Vicent Ferrer.

Sabut és que algunes associacions vicentines de València, com la del Tossal, disposen de dos quadres artístics de xiquets i xiquetes de milacre, l’un destinat a la iniciació en les pràctiques escèniques dels més menuts i menudes i l’altre a la competició pròpiament dita. Estos rols infantils marquen la transició de l’un a l’altre. No és este un cas habitual en l’Altar del Carme, encara que haja marcat l’inici o les

primeres passes de la trajectòria com a vertaders intèrprets de milacres d’infants com: José García Olmos, Felip Polo Leonor, Francesc J. Pastor Baviera, Carlos Pastor Hernàndez o Rubén Hernàndez Rodrigo.

7. ¡Manda huevos!

Quina expressió tan castissa, veritat? Doncs li l’hem manllevat a un documental cinematogràfic del realitzador Diego Galán que el 2016 va reflectir la història del país a través de la imatge de l’home en el cinema espanyol i que ha servit de guia per al nostre estudi. Amb ella posem colofó a este treball. Un article que pretén, si mes no, esbossar un retrat sociològic de la imatge del mascle en la ficció dels milacres.

El camí que du de l’expressió llatina “mandat opus” al col·loquial “¡Manda huevos!” oferix una bona il·lustració de com la lucidesa popular mostra certa veritat a partir dels camins costeruts de la confusió, l’errada ortogràfica i la pintoresca interpretació d’allò normatiu. En l’àmbit judicial, “mandat opus” funcionava com a fórmula consensuada amb el sentit estricte de “la necessitat obliga” quan en una argumentació, les proves o raonaments aportats inclinaven la balança cap a un dels dos costats. “Mandat opus” es va castellanitzar com “¡manda uebos!” amb semblant sentit i segons la Real Academia de la Lengua Española, significa necessitat o cosa necessària, però la llengua vulgar se n’apropià de la contundent seqüència fonètica i, en tergiversar la grafia, va associar allò imperatiu amb allò testicular per a proposar una fórmula bastarda, entre els significats de la qual es troba el de l’esbalaïment, entre resignat i rabiós, davant una imposició d’autoritat axiomàtica despullada de tota raó.

Freqüentment, en els milacres l’home ha sigut simplificat com el ciutadà honrat i devot, el tarambana, el rebel heroic, el galant seductor i cràpula, el calçasses, el covard, el bergant, l’iracund i violent, el blasfem i bròfec, el pobre fracassat, el pare de família irresponsable, el picardiós, l’ignorant, el materialista o l’innocent, tot això envoltat per una humorística però contundent càrrega de masclisme i misogínia. Més defectes que virtuts en la balança de valors (per a justificar la intervenció del sant) sempre reflectits a través d’eixe impuls de veritat al qual, sovint, recorre l’art popular, a partir d’uns rols patriarcals imposats des del poder.

MASCULÍ SINGULAR: ENRIC MARZAL SANTAFÉ (1955 - 1956)

Sóc un dels pocs testimonis de la tradició de les representacions vicentines al Carme abans de l’era “Pastor”. Llavors, entre les associacions festives i religioses no es trobava tan arrelat eixe sentiment de pertinença a un territori o a un barri. Aconseguir forjar un quadre infantil per mantindre viva la tradició de representar milacres ja era un repte ben difícil i atzarós. Si parlaves valencià i t’agradava fer teatre, perfectament podies recórrer els Altars més emblemàtics i eixe va ser el meu cas. Jo havia debutat als 4 anys com a xiquet de milacre en l’Altar del Mar, per proximitat a la casa dels meus pares al carrer de Lluís Vives. Allí vaig continuar fins al 1954 en què representàrem Dos miracles en un vol i assolírem el 2n premi. Em veié Juan Herrera, company del Patronato de la Juventud Obrera, que participava, com jo, en les representacions de sarsueles, operetes i Betlems i que llavors comandava el quadre infantil del Carme. Ell em proposà que hi prenguera part al milacre que s’hi representaria l’any següent. El debut, però, no fou allò que ell s’esperava. Em confià el paper del graciós en La muda de Traiguera, una nova versió d’un text clàssic, on la “prota” demanava al sant ser-ne més

guapa i recuperar la parla. Els assajos anaren la mar de bé, però redacsa!, el dia del concurs la caracteritzaren de tal manera que, en veure-la, vaig fer una riallada i contagií a tothom. Ens quedàrem sense premi i el director es va passar totes les festes dient-me: “Control, xiquet, tin control”, però pense que la resta de dies no va estar tan mal, perquè ens va veure una banda de música de Castelló i ens va dir que ens convidava si ens comprometíem a fer-ne un bolo allà al Baix Maestrat. Aquells anys sovintejàvem els milacres a concurs amb altres que només es representaven al barri. La creu de Teulada hi fou un d’ells. El repartiment només estava integrat per xics: Enrique Crespo, com a Sant Vicent i també Enrique i Ramon Andrés, Ximo i Juan Valero o Vicent Bordanova, que, per cert, va ser president infantil a Na Jordana. Recorde també les presses que ens donaven per provar-nos a Casa Insa, que llavors també abastia als del Mar i altres de Russafa, perquè “qui matina fa farina” i si n’érem els primers a passar-nos-hi millor seria la roba que ens llogarien. El 1957, però, acabà la meua etapa al Carme. I d’allí vaig passar a l’Altar de la Mare de Déu. Dos anys després de la riuada vaig retornar al

del Mar fins que complí els setze anys. Anys més tard també hi seria director un fum de temps. Potser els milacres, els balls folklòrics i la meua etapa infantil al Patronato induïren el meu verí pel teatre i pel món de l’espectacle. De jove jo hi volia dedicar-me professionalment i a més de participar als números musicals del Patronato vaig arribar a actuar amb la companyia de sarsueles de Manuel Gas Salvador a Barcelona i amb la de José Tamayo a Madrid, mes la mili va suposar un parèntesi al meu activisme com a còmic de la llegua. Vaig nàixer entre betes i fils i d’ells en vaig fer la meua professió, sense deixar de fer esporàdiques incursions al cinema o a l’escena. El teatre també em va ensenyar a apreciar “la segona pell de l’actor”, és a dir, el vestuari i el meu pas per Casa Insa, el rigor a l’hora de concebre’l i cosir-lo. I és que el Carme i el teatre tiren molt!

MASCULÍ SINGULAR: JULIÀ PASTOR FERRER (1959)

Només hi vaig actuar una vegada amb el quadre artístic de l’Altar de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme i va ser de retruc i això que mon pare va ser-ne l’ànima des de la riuà, és a dir, el seu director entre el 1959 i el 1993. Jo comptava amb l’experiència d’haver debutat als 7 anys en l’Altar del Tossal en un paper còmic de l’adaptació de tot un clàssic, El mocador. D’aquell any en recorde una anècdota, perquè em reportà un bon càstig: el fet de no poder eixir en els milacres l’any següent. Recorde que ens convocaren als xiquets i les xiquetes per fer-ne un “bolo” en un convent de monges de clausura i, en presentar-noshi, no ens deixaren passar. No ens acompanyava cap adult i com que estàvem caracteritzats a algú de la colla se li va ocórrer la idea d’aprofitar l’avinentesa per representar-lo en una botiga del carrer de la Tapineria, molt a prop de l’edifici on esdevingué el prodigi. Aquella improvisada iniciativa va tindre molt bona acollida entre els vianants i

arreplegàrem molts diners, però quan mon pare anà a recollir-me al convent i no em trobà, desesperat després de tres hores de recerca sense saber on parava, em caigué una bona bronca i les corresponents conseqüències. Entre el 1953 i el 1957 em vaig reenganxar als milacres: tres sants Vicents i dos papers seriosos al Tossal, perquè llavors ens solien encasellar en un o en un altre registre. Alhora feia més i més pràctiques escèniques, bé amb els fallers de la plaça de Santa Creu, bé amb la companyia de la Casa dels Obrers, on quan feia falta un xiquet al repertori setmanal, em cridaven per ser fill de l’encarregat del teatre. Els cinquantes, però, no van ser una etapa d’esplendor per als xiquets de milacre del Tossal. L’activitat de l’associació potenciava més la festa vicentina que les representacions. Llavors Josep López Díaz, un veí i ex-component de l’Associació vicentina del Tossal que s’havia incorporat a la del Carme, li va proposar a mon pare que s’apuntara a la directiva d’aquella, que funcionava més a l’estil d’una executiva de falla que com una associació religiosa. Calia revifar la tradició dels milacres al Carme, on l’avinguda del Túria havia fet malbé l’Altar. Era el nostre barri i el “senyor Pastor” no s’hi podia negar. Amb ell va arrossegar-me tant a mi com al meu germà. Pepe hi va debutar al Carme amb huit anys, però jo ja me n’havia retirat. Amb tot, el 1959 no hi vaig tindre

més remei que eixir. El xiquet que en el concurs va interpretar el paper de Colau en L’anchel de la pau (l’actual conseller d’Hisenda i model econòmic) va caure malalt de pallola i en les representacions dels dies de festa em va tocar substituir-lo, només amb un parell de dies per preparar-me el paper. Anys després li tiraria una maneta a mon pare quan arribava la recta final, perquè qui s’estima els milacres, qui des de ben menut ha “mamat” el teatre, d’una manera o d’una altra, fa d’ell un estil de vida.

MASCULÍ SINGULAR:

JOSEP M. TORTOSA ABELLA (1968 - 1972)

Què puc dir-vos jo de la meua època com a xiquet dels milacres? Allò més important és que va ser una de les millors etapes de la meua vida. A l’Altar del Carme vaig descobrir una forma diferent de fer teatre. Allí vaig aprendre a dir en vers i, dic “a dir” perquè em van ensenyar a recitar i no a cantar-lo amb la típica tonada dels milacres. Al llarg dels cinc anys en què vaig formar part del quadre artístic, vaig tindre la sort de conéixer grans professionals. Recorde el meu debut, quan vaig interpretar el Colau de L’últim sermó. Aquell any se n’acomiadava Josep Vicent Perales que feia de sant Vicent, el millor sant Vicent que mai no he vist (i això que n’he vist un fum). Mai no oblidaré les llàgrimes que rodolaven per les seues galtes mentre pronunciava el sermó final en aquella que va ser la seua última interpretació. Llavors jo no vaig comprendre massa bé per què ho feia, però ho vaig assimilar quan a mi m’arribà l’hora per qüestió d’edat. A l’Altar vaig trobar una segona família en el conjunt de xiquets i xiquetes. Compartíem complicitat i amistat i tot gràcies al senyor Pastor i al seu col·laborador el senyor Perales, que ens van ensenyar a tractar de ser els millors, tot i respectant sempre els nostres rivals. Recorde les

Pasqües quan tots junts baixàvem al llit del riu per a jugar i berenar abans d’anar a assajar. La Setmana Santa prèvia havíem repassat el text de 16.00 a 20.00h, però encara ens restava temps per a l’esbarjo i les malifetes. Després venien els repartiments de bescuits entre els abonats i els partits de futbol entre els que encara eixíem i aquells que per raons d’edat ja no ho feien. D’aquella època me’n porte l’amistat amb Carme i Pere Borrego, amb Francesc X. Peris, amb Julià Pastor Jr. amb Paco Samper i amb tants d’altres! Gràcies als directors que hi vaig tindre, aquell menut que vaig ser, es va sentir i se sent orgullós d’haver sigut un xiquet de l’Altar del Carme.

MASCULÍ SINGULAR: FRANCESC JESÚS-MARIA I ROMERO (1971 - 1978)

Corria l’any 1971 quan vaig començar a eixir en els milacres de l’altar del Carme: Només tenia 8 anys i segurament faria el que dèiem de “pato mut”. Va estar bàsicament una qüestió familiar. Mon pare Manuel Jesús-María Baselga “el platerito o plateret”, que tenia l’argenteria del carrer Sant Tomàs (d’ací el malnom), era un enamorat de tot allò valencià. De fet va ser el fundador del concurs infantil del Cant de l’Estoreta, que encara hui celebra la falla de la plaça de l’Arbre i ma mare, “la senyora Carme” (com era coneguda al barri) el secundava en tot, d’ací que ens apuntaren a tots els germans (que n’érem cinc) a tot el que feia olor de valenciania. Jo vaig nàixer un 27 de febrer de 1963 i al març ja era faller, el meu padrí, el president de la falla... En fi, vaig vindre al món de cap a la festa valenciana per antonomàsia. Com que jo era el quart fill, duia davant obrint pas a tres més: Ma. Carme la primera, Pepe i Manolo (els bessons) darrere jo, i 9 anys després vindria Amparo. Tots vàrem fer més o menys el mateix camí, falla (Plaça de l’Arbre), danses valencianes (“Educación y Descanso”- Alimara), conservatori (ballet, clarinet, percussió, piano -cadascú una o dues coses-), teatre a la falla, milacres a l’Altar del Carme,

valencià a “Lo Rat Penat”, concursos de poesia del “El Corte Inglés”.... Jo en aquella època em deixava dur. Ara, a posteriori, és quan analitze la meua vida i veig tot el gran paper que va fer mon pare amb mi i l’altar del Carme amb el barri. Tota la vida he viscut (per estrany i difícil que semble) per i de la música tradicional valenciana. Influenciat per mon pare, he muntat escoles de dolçaina i tabalet a Benissa, Callosa d’en Sarrià, Benidorm, l’Alfàs del Pi, Xàbia i Dénia, així com grups de danses a Gata, Calp, Polop... de cant d’estil valencià a l’Alfàs del Pi. Recorde que en els milacres de l’altar del Carme, venia el gran Juanito Blasco (primer mestre meu de dolçaina i tabalet) a tocar, i tinc records entranyables d’enyorança d’aquells moments quan anàvem del local de l’Altar fins a la pastisseria, on ens esperava Paquito Samper per carregar de coques aquell carro verd, per a continuació, al so de la dolçaina i el tabal anar pels carrers del barri repartintles a totes les famílies associades de l’Altar. Així ens donaven una propineta que ajuntàvem després per repartir-la amb tots els companys que eixíem al milacre. Hi havia algunes cases que ens feia més il·lusió anar, com eren les d’alguns coneguts de l’associació i/o

companys del teatret, el convent del carrer de Baix amb les seues escales de marbre, el convent de la plaça del Carme (amb el seu ascensor panoràmic) o Casa Insa entre d’altres. També estava present la dolçaina a la processó i en anar a l’estàtua de Sant Vicent a la plaça Tetuan. Dels milacres recorde també al Sr. Pastor, persona seria i recta que ens assajava el teatre alhora que ens ensenyava a pronunciar correctament i a entendre les paraules que estàvem dient, explicant-nos el significat d’allò que dèiem, i al Sr. Perales, que no recorde ben bé si era el substitut del Sr. Pastor quan aquell no podia o si era part de l’equip de direcció, però que molt més afectuós ens ajudava també a fer un bon paper al concurs dels diferents altars, on per cert, era estrany l’any que no ens emportàvem algun bon premi, jo crec que vaig guanyar dues o tres medalles al millor actor i els meus germans també alguna que altra. A més tinc records de quan anàvem a Jesús (manicomi) a fer el teatret, del concurs al teatre Talia, de quan anàvem l’altar que tenia el segon premi a l’altar que havia obtingut el primer, a fer la representació. Per aquells anys, malgrat que al mercat es parlava valencià i algunes veïnes i veïns també el parlaven, els xiquets realment no ho féiem, així que, l’Altar del Carme va fer una tasca cultural importantíssima de reviscolament i manteniment de la nostra llengua al barri, alhora que socialitzava, culturitzava i feia relacionar-

se als xiquets del barri. A principi dels 70 només parlàvem i apreníem valencià als milacres de sant Vicent, al teatret de la falla, en algun concurs de poesia i a lo Rat Penat amb la mestra Roseta, una dona major molt dolça, que ens ensenyava també una mica de gramàtica, pronunciació i lectura. Records de companys, no sé per què, en tinc poquets. Al que més recorde és a Toni Tortosa “el roget” i el seu germà Pep, així com a un que va fer de sant Vicent, que son pare tenia una drogueria al carrer de Dalt on després un germà meu va muntar el pub L’Arana, aquell amiguet ens va donar cucs de seda i vàrem conéixer el procés dels cuquets... També recorde al Sr. Menosi i la seua filla que va eixir també en els miracles De papers que jo fera, recorde sobretot el de “Detín-te en l’aire germà”, on Toni el roget era el que es quedava penjant i jo estava baix menjant-me un plat d’arròs amb llet i deia: “un botó dels calçotets en les bledes?”, frase que feia que el públic trencara a riure. També recorde al meu germà Manolo amb el cap rapat i una gorreta per anar al col·le, trobe que va ser l’últim Sant Vicent que es va fer la tonsura.

MASCULÍ SINGULAR: RAFAEL MOLINA MORENO (1979 - 1988)

La meua primera aparició en els milacres va suposar el descobriment d’un món meravellós. En aquells temps tenia quatre anys, i la veritat siga dita, a qui volien era al meu germà, però jo formava part del paquet. A l’hora que hi feia els meus primers passos també vaig iniciar-me en el teatre a la falla i també en la declamació de poesia. Per a mi la festa no havia fet més que començar. Recorde que el més complicat llavors era mantindre’m quiet i atent als assajos, cosa que el senyor Pastor quasi sempre aconseguia. Vaig anar creixent i aprenent dels meus companys de viatge més majors com els Pastor, els López, els Palanca i molts altres que en escena feien gala d’un molt bon nivell d’interpretació. Com que aquelles primeres figures de l’star system vicentí copaven els papers dramàtics, només hi quedava un buit per a la comèdia. I a poc a poc em vaig anar sentint còmode en aquell lloc, perquè els directors sabien traure el millor de cadascun.

Pastor, Vicent, el Tato, Tortosa, i de vegades Julià Pastor(fill) van forjar a molts xiquets que van guanyar un fum de medalles. Guarde un bon record de tots els meus personatges, des d’un humil motiló, amb tres o quatre frases, fins als que vaig encarnar els meus últims

anys, quan ja em correspongué un paper protagonista. Però sempre recordaré amb afecte tot allò associat als assajos: jugar a l’amagatall entre les butaques del Talia; muntar en ruc al local d’assaig (perquè en trèiem un de debò a escena i això ho feia el meu germà) i tampoc no oblidaré els trasllats de companys amb la furgoneta de mon pare, que, en arribar a la destinació, exigien d’un procés de restauració o de xapa i pintura per a cadascun de nosaltres. Que a hores d’ara em dedique professionalment a la interpretació, i especialment a la comèdia, no crec que siga una casualitat. A estes altures del partit, crec que puc dir amb total seguretat, que si a tots aquells noms que ja he esmentat li sumem el de Julio Torrent (de la meua sempre estimada Falla plaça de l’Arbre), ens ix, Rafa Forner.

MASCULÍ SINGULAR: FRANCESC J. PASTOR BAVIERA (1977 - 1987)

Recorde que vaig prendre el meu primer contacte amb els milacres del Carme de ben menut (amb només 5 o 6 anys) i a distància. Vivíem a Vinaròs i era l’any 78. Mon pare m’havia gravat el paper en un magnetòfon i jo l’escoltava una i altra vegada mentre jugava; però no vaig començar a assajar amb la resta de companys de l’Altar fins que va arribar el Dijous Sant. Allò va ser tan intens i emocionant! Aquell paper, el meu primer paper important, va ser el de Jaumet en El miracle dels miracles (“que no ho veieu valencians?”), que em va fer guanyar la meua primera medalla. D’anys després, ja en els 80, em venen al cap les maratons d’assajos, mentre els majors muntaven l’Altar i l’interés del veïnat pel milacre:

-“Sr. Pastor, Sr. Pastor!, com ho porten els xiquets enguany?, els de Russafa ens tenen més ganes que mai, els germans Ombuena porten almenys sis mesos preparant-se i el seu iaio diu que van a per totes.

-Tot va bé, els nostres estan més que preparats: els López, els Palanca, els fornerets, els pastisserets, Lencina, Mª José, la filla de Victorieta… i també els meus néts, Amparo i Pachi. Farem la millor “endemonià” que haguera pogut imaginar el propi Sánchez Navarrete.”

La meua germana va fer una interpretació sublim, però el premi va recaure un cop més en els Ombuena. La rivalitat en aquells temps entre el quadre artístic de Russafa

i el del Carme era forta, però sana i durà més d’una dècada. Recorde com de tant d’assaig tots ens sabíem els papers de tots i totes, però allò que esperàvem de debò és que arribara el dia de sant Vicent per fer-ne la versió alternativa o “gamberra”. Entre bastidors ens sorprenia Josep Manuel Tortosa i, a esquenes del meu iaio, ens feia riure i allò acabava sempre amb els crits del director que ens feien fugir a tots. L’endemà l’avi Julià m’arreplegava d’escola a migdia i em convidava a Pilareta. Ens fèiem unes clòtxines per celebrar l’esforç i els èxits, que solien ser-ne molts.

Passaren els anys i, ja de majors, els de la meua colla continuàrem apuntats. Van ser nits sonades de festa, de partidetes de truc, d’intercanvi d’experiències. Tot va acabar un bon dia, en què algú dels que manaven li faltà el respecte al iaio i llavors es trencà la relació que mantenia la meua família amb l’Altar, encara que l’amistat amb els meus companys d’escena continue perdurant. Ja de majors alguns tornàrem a reviure vells temps en una representació en homenatge al meu avi quan aquell se’n retirà.

Els milacres i la festa vicentina al Carme van deixar una petja inesborrable tant a la meua infantesa com a la meua adolescència.

BIBLIOGRAFIA

ALARTE QUEROL, Josep (1985): Miraclet sense paraules. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme.

AOS LLORENS, Virginia (2016): “El galán como paradigma de identidad masculina”. Mito, revista cultural núm. 44.

BERNAT I BALDOVÍ, Josep (1859): El mocador. València. Imprenta de la Rechenerasió Tipográfica.

BOIX, Vicent (1855): Els bandos de Valensia ó la paraula de Sen Visent Ferrer. València. Imprenta de Chuan Fenoll Bordonado.

CALVO, Salvador R.P. (1896): El anchel de la pau. València. Imprenta i tipogragia de José Ortega.

CERVERA, Juan (1983): Los milacres vicentinos en las calles de Valencia. València. Del Cénia al Segura.

CERVERA I GRÍFOL, Josep (1961): L’aigua de Déu. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme.

DELMONTE HURTADO, Pere (1972): La jueva d’Écija. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme, 1973.

- (1979) La boja. València. A.S.P. S.L.

DOMÍNGUEZ BARBERÀ, Martí (1969): El milacre dels milacres. València. Antiquíssima Associació de Sant Vicent Ferrer Altar del Carrer del Mar.

HERNÀNDEZ CASAJUANA, Faust (1967): “Parlem valencià”. València. Federico Doménech S.A. (Separata Almanaque Las Provincias, 1968).

NICOLAU I BALAGUER, Vicent (S/D): L’estudiant resusitat.

València [reedició de l’Ajuntament de València, 2000]

OLIVA, César (2004): “Norma y ruptura en el personaje del gracioso”. Madrid. Arbor CLXXVII. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàgs. 439-453.

PERIS CELDA, Josep (1929): ¡ Detinte en l’aire!. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme [reedició de 1963].

- (1930): La sequia. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme [reedició de 1966].

PERIS-CELDA PUCHADES, Ernest (1968): L’últim sermó. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme.

- (1969): Gaya, el mentider. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme.

PIZCUETA GALLEL, Félix (1895): L’Ermitá de San Mateu. València. Imprenta de Sant Joseph.

REYERO, Carlos (1996): Apariencia e identidad masculina. Madrid, Cátedra.

SANCHEZ NAVARRETE, Manuel (1947): “La Pau de Deu”. Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València, 2000, pàgs. 57-84.

- (1948): “La dona endimoniada” Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València, 2000, pàgs. 85-114.

- (1985): “La pesta vençuda” Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València, 2000, pàgs. 231-255.

SILVESTRE LARREA, Salvador (2009): El

bordet. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Sant Àngel Custodi de València, 2015.

SIRERA TURÓ, Josep Lluís (1999): “Els miracles de sant Vicent”. El teatre en la festa valenciana. València. Generalitat Valenciana- Consell Valencià de Cultura

SOLAZ, Rosa (1990) : “Col·loquis i relacions”. Historia de las fallas. València, Levante-EMV, pàgs. 265-270.

VÉLEZ-SAINZ, Julio (1988): “Hacia la construcción del gracioso: Carnaval y metateatralidad en los pastores de Bartolomé Torres Naharro”. Tejuelo. Didáctica de la Lengua y de la Literatura. Educación, núm.6, pàgs. 33-43.

VIDAL I ROIG, Francesc (1912): “La llecha”. El cuento del diumenge, núm. 275. València. Col·lecció Teatre Valencià.

! Arran de tera (2017). Foto: Pere Borrego Pitarch.

! Sibil·la, una guspira en el temps, “co-telonera” del milacre L’auca de sant Vicent. Altar del Carme, 2019. Foto: Òscar Miralles.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

AGNÉS TALAYA SÁNCHEZ

VICENT BORREGO PITARCH

Dins de l’argot de les representacions escèniques dels milacres vicentins disposem d’uns quants mots específics referits als rols o personatges més característics i recurrents. Així motiló és el terme que dins d’este subgènere teatral s’empra per fer referència al frare llec que fa de graciós i que acompanya sant Vicent Ferrer i que, per extensió, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) recull en el seu Diccionari normatiu valencià per fer referència als homes pelats i sense cabells, perquè originàriament els xiquets que l’interpretaven es feien la tonsura, però també l’empra en referència als mascles destrellatats o sense formalitat1

Pato mut és un apel·latiu aplicable tant a les xiquetes com als xiquets que fan d’extres, figurants o comparses, com a integrants de la “gent de poble” i altres masses o conjunts corals que no pronuncien cap mena de diàleg. Alhora, ravalera és el qualificatiu que sempre en femení i en singular s’ha utilitzat popularment per a definir el que podem considerar com l’estereotip més característic i freqüent dels personatges femenins en esta mena d’obretes, almenys des dels anys vint.

Fer de ravalera en els milacres és interpretar un paper de dona forta o de fembra amb caràcter. És a dir, d’una dona que protesta, que replica, que contesta, que es rebel·la i que pren decisions sense el consentiment dels mascles de qui familiarment o conjugalment depèn o amb els quals socialment i jeràrquica es relaciona, quan considera que s’ultrapassen els límits de la submissió a què li constrenyixen els rols de gènere. Res a veure amb la definició literal que del terme fa el Diccionari normatiu valencià de l’AVL, com a dona que habita en un raval i que destaca pels seus modals i llenguatge grollers.

És cert que la majoria de ravaleres de milacre són d’extracció social popular (llauradores, venedores de mercat, servei, dones d’obrers, etc.), però no per això

poden ser considerades com: xabacanes, carrinclones, bastes, grolleres, ordinàries, maleducades2, ni molt menys com a xonis o poligoneres, que serien els sinònims i les accepcions contemporànies del terme que solen recollir altres diccionaris.

El mateix apel·latiu que el poble ha atribuït a estos personatges femenins és una prova dels micromasclismes amb què han sigut concebuts els papers de dona més usuals en esta mena de peces, tant si es troben en el bàndol de les fervoroses, com si es troben en el bàndol d’aquelles incrèdules que necessiten de la intercessió del sant per a redimir els seus pecats.

Alhora, tot i que dins de la producció dramàtica vicentina trobem personatges

1 Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari Normatiu Valencià: https://www.avl.gva.es/lexicval/

2 En la cultura francesa del segle XIX el mot ravalera es trobava també associat a la prostitució que exercien no les cortesanes de luxe o cocottes, sinó a l’ofici que practicaven les dones que treballaven a les maisons closes. Així l’Olympia de Manet, on l’artista va caracteritzar la seua model Victorine Meurent com una bagassa de baixa estofa a l’estil d’una Venus moderna, segons els cànons morals del 1865, fou considerada com una pintura obscena i escandalosa. Alguns elements del quadre remeten a l’ofici del personatge protagonista: una orquídia als cabells és símbol de l’òrgan sexual femení, i la mascota del gat negre amb la cua eriçada esdevé una clara al·legoria fàl·lica. La resta de motius de caire fetitxista palesen alhora la seua vulgaritat. Ens referim a una cinta de vellut al coll a manca d’un collar de perles, un braçalet de bijuteria barata i unes sabatilles de taló, únics complements amb què la musa jeu nua al llit sense cap elegància. L’actitud arrogant i descarada amb què la model llença l’esguard directament al públic tampoc no va passar desapercebuda als ulls de la crítica del seu temps. Per tots estos detalls, el llenç també va ser conegut com “La Charbonnière des Battignoles”, perquè es va considerar que representava una puta vulgar de raval.

femenins de pes, els rols de dona són notablement inferiors als masculins, en una proporció considerable. En el cas dels dèneu milacres objecte d’estudi, la mitjana aritmètica és de 3,1 actrius contra 8,2 actors per cada taula d’intèrprets. Una diferència encara molt més acusada durant el període comprés entre 1855 i 1920, malgrat que per a alguns historiadors les primeres representacions van córrer per compte de l’alumnat del Col·legi Imperial dels Xiquets de Sant Vicent Ferrer, primera institució benèfica i educativa mixta de tot Europa3

3 Els orígens del Col·legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer es remunten al 1410, i es pensa que en el segle XIX la interpretació dels milacres corria únicament per compte dels

No és fins la darreria dels bojos anys vint quan els repartiments d’estos textos dramàtics incrementen lleugerament els personatges de dona. El fet probablement estiga relacionat amb la irrupció, com a autors, de comediògrafs consagrats en l’àmbit d’aquell teatre populista i en llengua vernacla que es representava en sales d’exhibició específiques a la ciutat de València durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (SOLÀ: 1976), els quals, seguint l’estructura pròpia de les obretes d’èxit que triomfaven en la cartellera, realçaren els rols femenins com a fórmula de

xiquets i les xiquetes orfes acollits, que acudien als diferents altars per fer-hi les representacions. https://www.juntacentralvicentina.org/ index.php/que-son

! Xiquetes de milacre. La sequia. Altar del Carme, 2000. Foto: Pere Borrego Pitarch.

reclam. Uns rols que, només arran de la darreria dels anys seixanta del segle XX, arriben a rebalsar en poc més de la meitat al nombre total dels papers masculins, donant-se el cas, almenys en l’Altar del Carme, que a partir de final dels anys noranta i fins a ben entrat el dos mil, a manca d’una producció de milacres escrits expressament per al quadre artístic, molts papers concebuts per a homes, a manca d’un mínim de xiquets, els hauran d’interpretar xiquetes.

Carme ARRONIS (2019) destaca que la visió de la dona que es desprén dels sermons de sant Vicent Ferrer és la pròpia que es tenia en el discurs conceptual de l’edat mitjana, una consideració negativa que es fonamentava en els principis aristotèlics assumits en el pensament occidental, que la considerava un mascle imperfecte. La condició de la dona com a ésser inferior i, sobretot, que depenia de l’home, la justifica amb arguments exegètics, pel fet que Eva havia sigut creada per fer de companya d’Adam, a qui havia incitat

a pecar. Qualsevol crítica, reprovació o advertiment que es fera a les dones duia implícites estes consideracions, assumides tant pel pensament teològic medieval, com, en termes generals, per la societat del seu temps i, en l’àmbit dels milacres, es troba reforçada alhora amb la crisi de valors i reactivació de la misogínia que suscita l’emancipació de la dona arran de la revolució industrial i el seu accés a l’àmbit de l’esfera pública més enllà de l’àmbit estricte de la llar.

Altrament i, a diferència dels homes, el dominic considera les femelles com un col·lectiu únic i homogeni, sense diferenciacions per estaments socials o professions com s’esdevé en els mascles. Les classifica en funció de la seua relació amb l’home, com a casades, vídues, filles o germanes; o bé com a concubines i

! Cosir i cantar. La dona com a guardiana de la llar en els milacres vicentins. La font d‘Edeta. Altar del Carme, 2018. Foto: Manolo Guallart.

prostitutes4 i els seus vicis o virtuts són afins a qualsevol classe social o condició.

L’esquematisme i tipificació tant d’homes com de dones en els textos dels milacres vicentins també va contribuir a polaritzar els rols femenins en dos bàndols: les fervoroses o creients incondicionals i les pecadores. Tant dins d’una com de l’altra de les faccions trobem estereotips, marcats per idees preconcebudes i basades en prejudicis que s’han anat construint i transmetent en les societats amb el pas del temps. Són, doncs, construccions culturals i socials que classifiquen els atributs psíquics i físics de les dones, limitant-les i

que restringixen les seues possibilitats de desenvolupament, com també certes capacitats personals, culturals, socials, econòmiques, polítiques o emocionals. Una concepció secular de la dona marcada alhora per la misogínia.

4

D’estes, donada l’edat dels intèrprets i per raons òbvies, pràcticament no trobem quasi exemples als milacres

Proporció de rols masculins i femenins en els milacres més representats per l’Associació Vicentina de l’Altar del Carme.

Rols masculinsRols femenins

En els milacres vicentins abunden personatges femenins secundaris en l’àmbit de les fervoroses. Es tracta de dones que seguixen incondicionalment el sant i hi mostren el seu respecte i devoció com a contrapunt a l’agnosticisme d’aquells altres rols masculins o femenins que, donada la seua incredulitat o conducta reprovatòria exigixen del miracle que fonamenta cada obra. Pel general, solen relatar prodigis atribuïts al sant per crear expectació fins que sant Vicent Ferrer fa la seua aparició en escena, com seria el cas

d’Angeleta en La dona endimoniada (1948), una cega que narra com va recuperar la visió gràcies a la intercessió del sant5 i també de Remei, l’espiritual i positiva beguina que inicia la representació de Miraclet sense paraules (1981), una dona plena de vitalitat i energia que professa una mena de monacat no institucional, urbà, lliure i sovint heterodox que defuig de qualsevol jerarquia eclesiàstica més enllà del respecte que professa al sant.

Entre els testimonis més antics de dones creients i indefenses trobem la Genoveva, protagonista d’El mocador (1858) , de Josep Bernat i Baldoví, una dona desvalguda i amb caràcter afectiu molt marcat. Una fembra dependent, que encara que ha acomplit a la perfecció amb els rols a què la societat i la religió li constrenyen com a reproductora i guardiana de la llar, en ser abandonada i vexada pel seu espòs, se sent incapaç de mantindre la família, perquè té vedat l’accés a la independència econòmica i, per tant, només un miracle pot traure-la, juntament amb els seus, de la indigència. Únicament la Fe i la confiança cega en el confessor (que en l’obreta no és altre que el pare Vicent) pot posar remei a la seua dissort i ella s’hi aferra amb un desconsol que rau en el melodrama:

“ GENOVEVA.- Entre penes y amargures/els dies pase y les nits,/apedasant els vestits/ d’estes pobres criatures/y mon marit...¡qué dolor!.../à la llum d’altra llanterna,/pasa el temps en la taberna/ ó en algun puesto pichor!.../Si yo haguera pogut creure/mentres durà el meu

5 En l’Altar del Carme han interpretat el rol d’Angeleta: M. Carme Jesús-Maria Romero (1971); M. Josep Lorente Sousa (1983); Patrícia Borrego Meléndez (1991); Núria Sales Pascual (1998) i Sara Tortosa Martínez (2002).

1. Virtuoses, indefenses, lletges i “nacionalcatòliques”.

festéch/que abans del primer batéch/ya viuria, com hui viu.../ No-mes, Siñor, per no veure/á mos fills d’esta manera,/sincuanta voltes m’haguera/tirat de cap dins del riu.../Pero yo... ¡pòbra de mi!/ Cuant aquell temps considere/ que el duya sempre darrere/com un manso borreguét.../nunca pensarme poguí/que pronte atre temps vindria/que en un racó em deixaria/mòrta de fam y de fret.”

A ella i a la seua prole, el frare, com realment feia amb les vídues en els seus predicaments per considerar-les un col·lectiu vulnerable, els oferix auxili i protecció6

Igualment, abocades a la seua dissort trobem Daniela i Narda7, l’esposa i la núvia dels mariners protagonistes de Parlem valencià (1967), de Faust Hernàndez Casajuana, que continuen estimant les seues parelles malgrat la vida dissipada i plena d’infidelitats d’ambdós erràtics galants. Són dones que han sigut educades per a dependre dels mascles i per a les quals el sagrament matrimonial o, fins i tot, la promesa d’arribar a casar-se són indissolubles. Esperançades a recobrar l’estima dels seus, són capaces de suportar llibertinatge, fam i misèria.

El matrimoni és la màxima aspiració per a una dona fadrina i perdre la bellesa i “restar

per a vestir sants” esdevé per a elles tota una lacra social, més encara en l’edat mitjana, on la joventut de la dona és molt curta i l’adolescència no existix, perquè molt abans dels vint anys les dones ja estan casades i o bé són mares o bé són monges o bé putes (HUIZINGA, 1982):

“NARDA.- El novio se’n vola, /s’escapa, se’n va;/jo que soc promesa/ des de fa mil anys;/ a este pas, fadrina/ em vaig a quedar,/que és igual que dir-ne/ per a vestir sants./Ans de ser madures/ promte hem de casar;/se’n va la ‘hermosura’,/la gràcia se’n va,/ el reguiny te ofega/descarà te fas,/et plenes d’arrugues,/fuges del mirall,/ el bigot asoma,/ ningú te fa cas/ i en quant t’arracones,/et quedes penjà!/ Ai, Pare, un miracle,/ jo me vull casar.”

6 A més de la xiqueta responsable d’interpretar este rol el 1960, a l’altar del Carme han fet de Genoveva: M. Jesús Alcaide Sanz (1964) i Dolors Menosi Aparisi (1978).

7 En l’Altar del Carme, el 1967, van interpretar els rols de Daniela i Narda: M. Carme Perales Ferrándiz i M. Jesús Domingo Tamarit, respectivament.

Els milacres vicentins s’apropen molt més a eixe concepte romàntic i novel·lesc de fe beatificant per la bellesa femenina de què ens parla Umberto ECO (2004), que al paradigma medieval de la bellesa que compartia el taumaturg. Per a sant Vicent Ferrer l’atractiu femení era una banalitat, una eficaç arma del diable per temptar els homes. De fet GIMENO i MANDINGORRA (2002), tot i parant esment en

! Tendres i protectores. L’auca de sant Vicent. Altar del Carme, 2019. Foto: Manolo Guallart.

un dels sermons del dominic, recullen, citant el predicador, que Maria Magdalena era tan bella, que tot un sant Pere, quan ella parlava, no gosava a mirar-li a la cara. En les peces teatrals, però, com hem vist, la bellesa és un do preuat a l’hora de trobar espòs, perquè tota dona, per a sobreviure econòmicament, necessita tindre un home, únic mantenidor de la unitat familiar i, en arribar una edat, quan els encants caduquen, resten fora del mercat. Ser fadrina en el segle XIX és quelcom denigrant, despectiu i, d’alguna manera, fa sentir les solteres que són menys dones, menys persones8. La manca d’atractiu n’és un trauma per a Adelina, dama principal de Lisboa i protagonista de La fealdat i l’hermosura (1859), d’Eduard Escalante i Mateu:

8 Martí Domínguez, no obstant, en El milacre dels milacres (1969) ens presenta una Ramona, dona soltera i orgullosa del seu estat civil, perquè no tindre cònjuge la lliura dels maldecaps i dels patiments que genera la irresponsabilitat de molts homes:

RAMONA.- Ai, sí: per contenta/ d’haver-me quedat fadrina!”

“ADELINA.- ¡Gloriós Sen Visènt Ferrer.../apiadeuse d’una pobra,/ que, tenint coches de sòbra,/ni a pèu vá mai pel carrer!/¿Quin pecat yo he degut fér/pera castigarme aixina?.../No té el meu mal medicina,/ Ningun remey m’ha probat.../¡Tingau, Sen Visènt pietat/ de la infelis Adelina/Si prenc l’espill pel matí, en terra de rabia el tire,/ pues sempre qu’en ell me mire,/tinc pòr de vórem allí./Tot lo mon es riu de mí,/ y el motiu bé l’adivina/esta disforme fadrina, /que no pensa mes qu’en Vos.../¡Impediu, pues, Sant dichós,/qu’es riguen tots d’Adelina.”

També la manca de bellesa és motiu de patiment, zels i turment per a la hisendada i devota Pasqualeta, protagonista de La llecha (1912), que desconfia de l’estima d’Olegari, el seu espós9. Al mal d’ambdues posarà remei el sant, bé en cos o bé en esperit10. La primera, en esdevindre preuat objecte de desig dels homes que abans la repudiaven, optarà per prendre els hàbits i la segona bescanviarà el seu caràcter esquerp i recobrarà seguretat, autoestima i crèdit en el seu matrimoni:

SANT VICENT.- La falta de la hermosura/ de lo que’n breu va a tornarse/ la corrupció mes hedionda,/un poc de pols miserable,/ no deu ser, no pot ser causa/ de que os ofenga i maltrate/ la ingrata e infiel criatura/ que de res tes mans formaren (....)/ Així,

9 A l’Altar del Carme, el 2016, va fer de Pasquala: Maria Gasulla Ponce.

10 Com un cas insòlit dins de la dramatúrgia popular vicentina la protagonista de l’obreta d’Escalante és prodigiosament transformada en una dona preciosa per la talla d’una imatge de sant Vicent Ferrer.

“TÀRSILA.- Puix per això estic calenta/ i el voldria fer xixina.../Et rius?

! La llecha. Altar del Carme, 2016. Foto: Manolo Guallart.

FEMENÍ SINGULAR: MARIA JESÚS ALCAIDE SANZ (1964 - 1965)

Tenia tretze anys i era molt tímida, potser per això vaig optar per fer teatre: primer a Na Jordana i tot seguit en els milacres. Em persuadí Empar Cases, veïna i alhora fallera. Participar en les representacions significava també fer barri, participar en un projecte comú juntament amb veïnes de la meua colla com: Amparololes Beltran, Empar Canet o Xelo, la bombera i durant dos anys em vaig implicar fins la medul·la. El senyor Pastor sabia com ho feia i em va confiar papers de pes. El primer any, la Pasquala, de La Pau de Déu, el segon la Genoveva d’El mocadoret i també La dona endemoniada. Còmiques i tràgiques de forta personalitat per a una joveneta tan introvertida com jo. El director insistia en la dicció i la declamació i, quan l’obra ja estava més que assajada, dijous i divendres sant, organitzava el que ara anomenaríem

un màster d’interpretació que confiava a professionals de l’escena valenciana, com José Sáiz Argandoña, que llavors es guanyava la vida com a pallasso del tàndem Toni i Pepele. Recorde el dia del Concurs del 1964. Hi era tota tremolosa entre bambolines, José Sáiz em va dir: “Nena, et toca. Et donaran una ovació que se sentirà a Lima” i em va fer un espentó. Tot seguit, vaig deixar que el personatge fluïra i em posí en la pell de l’endemoniada, fins a tal punt que, en acabar l’obra, continuava plorant dels nervis tant, que el senyor Julià i Julianet m’hagueren d’acompanyar a casa, infonent-me ànims i celebrant com ho havia fet de bé. Interpretar dos tràgiques, l’una darrere de l’altra, hi fou tot un repte. Em fallaven les forces per canviar de “xip”d’una a l’altra, però l’experiència va pagar la pena. Aconseguí la medalla!

pues, yo te suplique/ i a ta major gloria clame,/concedixques a esta pobra/ lo que a atres no negares./ Senyor, al menys concedix/ pa que’n pau vixquen i es salven (Fentli la senyal de la creu en la cara).

El cas de Marta en La jueva d’Écija (1972) és semblant al de Daniela i Narda, perquè és humiliada socialment. L’home l’abandona amb freqüència per a dilapidar l’herència que ella ha aportat al matrimoni en tavernes, dones i joc. Devota i infeliç no suporta la situació que patix i encara que se’n lamenta es resigna, perquè desitja continuar depenent afectivament del seu espòs a qui, malgrat tot, estima perquè té una visió tradicional del matrimoni. Compartix el seu desconsol amb les veïnes, però sent por i vergonya a l’hora d’exposar al dominic el que ha arribat a tolerar11. Malgrat tot, si ens atenem a la intervenció del sant, ella és tan culpable com el seu home del fracàs del seu matrimoni, per no tindre

la Fe i resignació necessàries per a afrontar amb dignitat les conseqüències de la seua infertilitat:

“PAULÍ.- Pare Vicent, te raó/ i el meu pecat jo comprenc.../Però el fracàs de no tindre/ el fruit carnal d’un xiquet,/ em feu que anara gelant-se/ per a Marta el meu voler/ i vaig pel món oblidant-me/ del buit d’amor que en mi sent...

MARTA.- Però això no és culpa meua.

SANT VICENT.- Eres estèril, ja ho sé.../Mes enlloc d’alçar els ulls/ i pregar al Pare amb fe,/hau pecat per no comprendre/ la prova que vos va fer.../Pobres sers els que s’apeguen/ a la terra que xafeu...!·”

I és que el pecat de Paulí, el pecat de la luxúria, per a sant Vicent Ferrer era un pecat eminentment masculí. El frare assumia la consideració típicament medieval de presentar les dones com més piadoses que l’home, virtuts femenines que va fer servir en els sermons per a exemplificar l’amor a Crist. Estes virtuts no podrien donar-se si en tinguera una opinió exclusivament negativa i no com les referides per aproximació a les qualitats virils, de la promiscuïtat i el galanteig. D’ací l’actitud d’alguns personatges femenins dels milacres, com la Carmela de La pesta vençuda (1985), que no suporta les floretes que el seu pretenent Baldoví sol llençar a totes les dones, o de la melindrosa Neleta de L’aigua de Déu (1961), que després de 22 anys de festeig amb Gorrea continua dubtant de la fidelitat incondicional del seu pretenent i prorroga

11 A l’Altar del Carme han interpretat el paper de Marta: M. Carme Jesús-Maria Romero (1972) i Sara Gil Moreno (2004).

! La boja. Altar del Carme, 2009. Foto: Arxiu Josep Daniel Alarte.

les noces amb l’excusa d’ampliar encara més l’aixovar12

Amb tot, la dona socialment, econòmicament i familiarment és tant en la tardor medieval com en els milacres, un ésser desvalgut, que depèn de l’home i, en restar viuda, entra a formar part d’un col·lectiu vulnerable i ple de privacions perquè no compta amb ningú que la protegisca, la mantinga o la defense. És el cas d’Esperança en Gaya, el mentider (1969):

“ESPERANÇA.- El meu home va morir/ fa quatre mesos justets/ i m’ha deixat sis xiquets/ que jo no puc mantenir./Per ells son els meus afanys,/la meua pena i dolor,/perquè, dels sis el major/encara no té nou anys./ Per a roba i aliment/el diner m’és necessari/¡Veja si és gran mon calvari...!/ ¡Veja si és gran mon turment!”

Fins i tot, la pèrdua de l’espòs pot condicionar la bogeria i, com a conseqüència, la demonització i l’exclusió social, com és el cas de Maria, protagonista de La boja13 (1979):

“MARIA.- ¿Per que d’esta manera/ vaig nugada i vestida...?/Yo per la font estava/sense fer cap malícia.../Les veïnes cantaven/ omplint-se la botija/ i yo les escoltava/junt al pi de l’ermita/on

12 El rol de Carmela en l’Altar del Carme va córrer per compte d’Assumpció López Francés (1985), Núria Sales Pascual (1999) i Maria Gasulla Ponce (2009).

13 A l’Altar del Carme el paper de Maria l’interpretà el 2012 Almudena Alpuente Andrés.

! Adelina, una icona dels valors de la dona de la Nova Espanya. La pau de Déu. Altar del Carme, 1988. Foto: Pere Borrego Pitarch.

! Personatges arquetípics dels milacres: La devota. Fotomuntatge de Javier Valiente a partir de referents pictòrics i cinematogràfics.

encara el meu home/ve a vore’m cada dia/ des de fa molt de temps/ i encara em diu bonica.../Hui m’ha dit que molt pronte/ -demà potser que siga-/ vindrà per a quedar-se/ en la seua Maria.../ Yo m’he posat contenta/per la seua visita./En mi ha despertat l’ànsia/que portava dormida,/ i de la gran tristea/que sempre duc d’amiga/he passat a sentir-me/un esclat d’alegria,/i he cantat i he ballat/al Crist que està en l’ermita/i al sol i a l’aire lliure/he dit que revivia/per l’amor del meu home/ que tornava a la vida.../Mes de repent les dones,/com abelles en lluita,/han començat a dir-me/ que estava maleïda,/han vingut a buscar-me/totes en comitiva/i entre insults m’han pegat/una injusta palisa/Quan he tornat en mi,/plorant i dolorida,/m’he vist així nugada/com a bestia maligna/i a espentes van portant-me/ a les mans del justícia/Yo no he fet res, senyor.../ per a vore’m aixina.../ Tan sols vullc estar prop/del Crist que està en l’ermita.../Yo a ningú li faig mal/i sols aguarde el dia/ en que l’amor regresse,/ en que el meu home vinga...”

Esta fragilitat i predisposició al patiment emocional d’algunes de les dones més fervoroses dels milacres, fins i tot, pot provocar-les pèrdues de consciència i desmais quan es troben sobreexposades a conviure amb el pecat o la blasfèmia. És el cas de Pereta14 en Miraclet sense paraules:

“PERETA.- I com me diuen Pereta, /filla de Pere el manyà,/promet que o se lleva el vici/d’estar sempre blasfemant/o amb el raspall de les haques/la llengua li haig de rentar.

RABATXOL.- Vaja despai la Pereta, filla de Pere el manyà,/que com Rabatxol se calfe/t’ha de ferrar el forat/per on... (tots es tiren les mans al cap)/tan parles i parles/que d’oir-te estem tots farts./¡Cotorra, més que cotorra/¡Deixeu-me!

¡L’haig de calfar!

(Intenta agredir-la. Els atres volen impedir-ho i Pereta cau sense alé als braços d’Anna i Andrea)

FAUSTINET.- Espera, que esta cotorra/tan submisa es mostra ja/que, mira-la, ella assoletes/ s’acaba de desplomar.

(Les dones reanimen Pereta i tots intenten restablir la calma).”

També dins de la visió vicentina de la dona com a ésser misericordiós i ple de bonesa, especialment en el rol de mare, trobem l’altra Adelina, és a dir, la mística protagonista de La pau de Déu (1947), un personatge fruit del temps en què va ser concebut i que respon al model de dona adoctrinada i reeducada en els principis i dogmes religiosos de la Nova Espanya. Una esposa exemplar que exercix una labor notable, però tradicional centrada en la defensa de la religió, la família, la moral i la pau, en consonància amb les virtuts considerades femenines pel franquisme (MORENO: 2003). Com moltes heroïnes del cinema patri de postguerra (HERRERO: 2018) considera que té la missió de salvar la ciutat de la degradació que travessa com a conseqüència de les bandositats o enfrontaments nobiliaris i que, donada la seua privilegiada posició social, té la missió d’administrar la moral i de corregir las desviacions d’esperit que han generat un clima general de violència al cap i casal. Implora i suplica al seu espòs, cap dels Centelles, que cessen les revoltes, des de l’abnegació i des de la seua fervorosa cristiandat. Amb

14 A l’Altar del Carme han interpretat el rol de Pereta: M. Josep Lorente Sousa (1981); Cristina García Cortell (1990) i Carla Fuster Puchol (2010).

! Genoveva, la mare desconsolada. Gravat anònim de l’edició del milacre El mocador, 1859.

tot, els seus intents per aconseguir imposar la concòrdia són inútils en una societat heteropatriarcal, marcada per l’orgull de pertinença a la casta15.

En els milacres vicentins la caritat sol ser una virtut femenina i pròpia de les classes benestants. L’auxili social hi és més un deure moral que no social. Assistir els i les necessitats en èpoques de confrontaments bèl·lics o catàstrofes, en la tardor medieval, sembla que no és un compromís públic per a les institucions, sinó que s’exerceix per mitjà de persones acomodades o que no ultrapassen el llindar de la pobresa extrema. D’ací la insistència del taumaturg a induir la pràctica de l’auxili, assistència i cooperació entre les persones necessitades. Glòria, de L’aigua de Déu (1961), és altra “dama de beneficència” avant la lettre, una dona rica de Benisanó, que davant la desesperada súplica de Vicenta, una llauradora edetana, promet enviar des del poble

del Camp de Túria, d’on és oriünda, els carretons d’aigua que calguen per a pal·liar el problema de la sequera. És una obligació que té per al poble veí com a virtuosa i exemplar cristiana:

“GLÒRIA.- No mai ho consentiré!/ Tu bé saps que sóc cristiana/ i l’ajut d’una germana/és fer una obra de bé./Per la sang tinc tant de dret,/a patir, com tingues tu.”

Algunes xiquetes o personatges femenins infantils dels milacres alhora també responen a un cert maniqueisme. Només hi trobem dos exemples, separats pel pas del temps: “Una chiqueta de cuatre añs”, filla de Genoveva en El mocador (1859) i Clareta, la filla de Toni, el negre en Parlem valencià (1967), és a dir, les filles de dos pares irresponsables que han abandonat les seues esposes i incomplixen amb les obligacions pròpies del pater familias16 Obeïxen a la visió romàntica de l’orfeneta feble i fràgil, és a dir, la víctima abatuda d’un món polaritzat entre bons i dolents, que patix l’adscripció moral del seu progenitor i que encara que no manca de l’estima materna, passa fam, penúries i estranya la figura paterna. Són ploramiques amb causa:

“CLARETA.- Sí, pare, estic molt a soles!

TONI.- Però no plores, redell! (...) I esta xica ploramiques/ atra gràcia no ha deprés?

DANIELA.- Una ajuda per a viure.

15 A l’Altar del Carme, el rol d’Adelina ha corregut per compte d’Empar Cases Ros (1964), Cristina Salvador Pérez (1975) i Assumpció López Francés (1988).

CLARETA.- Done’m pa i soparem”.

16 El paper de Clareta a l’Altar del Carme el 1967 va ser interpretat per Carme Borrego Pitarch.

FEMENÍ SINGULAR: LAURA I MARIA ALARTE DE LA SALUD (2009 - 2010) (2009 - 2013)

Vaig participar per primera vegada en els milacres quan tenia 12 anys. Havia fet teatre a la falla Quart-Extramurs, però aquella era una experiència nova. Un dia Vicent Ortega, faller, amic de la família i director de l’altar del Carme, ens va proposar a la meua germana i a mi participar-hi. A casa, sempre hi ha hagut tradició de teatre, així que ens hi vam apuntar. Vam començar a prendre part en les representacions, primer amb papers xicotets i, poc a poc, amb personatges de més pes. El primer any, vaig interpretar el paper de Gaspara, en La boja. El personatge era una dona amb molt de caràcter. Jo era una xiqueta molt tímida i el personatge tenia un geni i una desimboltura que jo no sabia d’on treure’ls i recorde que si en els assajos em costava i em posava molt nerviosa, després vaig anar agafant confiança i m’ho vaig passar molt bé. Enyore amb especial estima l’any que reposàrem Miraclet sense paraules, escrita pel meu avi, on feia el paper de Remei. Era l’últim any que jo hi participava i va ser molt bonic tancar aquell cicle amb una obra del iaio Pepe.

La primera vegada que vaig eixir als milacres tenia 10 anys, i ja havia fet teatre a la meua falla, on vaig debutar als 5 anys. D’entre els companys de la

meua etapa, en la meua opinió, la que més en destacava era la meua germana, perquè va guanyar diversos premis. Vaig començar fent un paper secundari ja que hi havia companyes majors que duien el pes protagonista, però l’any següent (en què moltes d’elles van complir els 14 anys i deixaren d’eixir) em confiaren papers de més importància. Era el 2010, i vam fer un milacre que, per a mi, va ser el més important, ja que l’havia escrit el meu iaio, Josep Alarte. Això va fer que connectara amb el paper i amb la representació en general d’una manera ben especial. A més, recorde que en el llibret, a l’hora de transcriure la taula d’intèrprets no hi figurava el personatge que jo feia. Però, l’anècdota que recordaré sempre és quan en mig d’una representació a la plaça teníem un mercat muntat en escena i en una de les parades hi havia cebes. Un company va començar a jugar-hi amb una que se li va esvarar de les mans i va començar a redolar per tot l’escenari passant-li a qui feia de sant Vicent per sota les cames, baixant les escales i acabant al mig del públic. Tots i totes les que érem en aquell moment en escena esclatàrem a riure sense poder aguantar-nos-ho, però finalment aconseguírem acabar la representació.

2. Les ravaleres: un aparador d’estereotips

Quan un prototip esdevé un estereotip, s’adopten actituds que distorsionen la realitat en donar una resposta excessivament negativa envers allò que difereix de la construcció mental que la societat espera del patró que se n’ha forjat. Pel general, algunes d’estes actituds responen a la gran varietat de maneres de comportar-se que pot tindre un individu dins de l’entorn de la seua societat i de la seua època, prototips que, amb la seua diversitat, xoquen o no s’adapten als rols inamovibles que socialment els han

atribuït. Llavors, com a conseqüència, generen actituds de refús. Exagerar fins a l’extrem del ridícul a través de l’humor o de la comicitat un comportament social o moral , a més d’un recurs dramàtic, no és sinó un motiu d’exclusió social, de crítica o de condemna.

La galeria de ravaleres dels milacres vicentins està plena d’esta mena de comportaments, és a dir, de personatges estereotipats femenins que són objecte de judici i que bé exigixen de la intervenció del sant, o bé tipifiquen les filles d’Eva a través d’aquells defectes que les construccions mentals secularment els han atribuït.

Segons es deduïx dels sermons vicentins, les dones devien ser una part important de l’auditori del dominic; s’hi dirigia ben sovint, exhortant-les, criticant-les o donantles exemples de comportament edificants, sense cap animadversió particular, en paraules de Carme ARRONIS. La crítica als vicis i pecats de les dones en les prèdiques, particularment se centren en l’ús de la cosmètica, la vanitat, la parleria o la luxúria.

En les homilies vicentines són freqüents les referències a les putanes. TOLDRÀ cita com el dominic en la seua paràbola de la vida com a camí cap a l’infern, enumera els plaers pecaminosos que fan agradable la marxa: “arbres, donzells, rossinyols, regadius e putanes per les ostals”. Pel que fa a la prostitució, el frare, seguint la tradició, la considera com un pecat mortal. Amb tot, s’apropa a la visió de sant Agustí de contemplar-la com un mal inexpugnable, l’exercici del qual ha d’estar estrictament confinat i controlat als bordells públics, en els quals s’ha de respectar el calendari religiós i guardar les festes de precepte. Es mostra, però, implacable amb el negoci privat de les “puteries particulars”.

FEMENÍ SINGULAR: ASSUMPCIÓ i CLARA LÓPEZ FRANCÉS

(1980 i 1988) i (1982 - 1992)

Tenia 6 anys quan vaig eixir per primera vegada en els milacres arrossegada dels meus germans majors Rafa i Lourdes. A ma casa, la festa de Sant Vicent es vivia amb igual o més intensitat si cap que la setmana fallera. Van ser uns anys que recorde amb molt d’afecte. El senyor Pastor ens lliurava els papers i des del 20 de març els assajàvem amb il·lusió. Poc de temps, però amb respecte i disciplina, allò sempre era possible. Hi vaig aprendre tantes coses i vaig conéixer gent tan sorprenent! Els assajos a la Casa dels Obrers sempre eren un festí per a nosaltres i d’entre tots els personatges que vaig interpretar d’aquell que guarde més grat record va ser del que vaig encarnar en el meu últim any i ja complits els 14 anys, dirigida per Josep Manuel Tortosa i Vicent García, l’Adelina de La pau de Déu.

Des què tinc ús de raó, a ma casa sempre es feia teatre. Enllaçàvem els guions de les presentacions de la falla Dr. Olóriz amb els llibrets dels milacres de l´Altar del Carme. Per tradició, juntament amb els meus germans i amb només quatre anys, vaig debutar com a “pato mut” en L´últim sermó , l´any 1982. I va ser el 1985, en La pesta vençuda, on mamprenguí el meu primer paper curt. Any rere any, Doña Carmencita Insa em tenia prepada la mateixa falda de ratlles

blanques i marrons que m´acompanyà fins l´any 1989, en què el Sr. Pastor em va confiar el paper de Concepció en L’últim sermó. Vaig disfrutar aquella interpretació pels gags còmics de l’obra. Com a annècdota recorde que en “el milacre de la risa” de la vesprada del dia de Sant Vicent, els xiquets i les xiquetes ens relaxàvem de tant de repetir una representació rere l’altra i eixe dia, en arribar l’escena en què la protagonista, al límit de contindre’s llença l’aigua que conté a la boca, vaig esguitar molts més personatges dels que tocava. Una “banyà” que fou celebrada amb rialles tant pels companys com pel públic. Dos anys després, vaig afrontar el difícil repte d’interpretar La dona endimoniada, paper que, amb respecte, vaig representar amb l´ajut de Josep Manuel Tortosa i amb Víctor Blasco de Sant Vicent. Vaig tindre l’oportunitat de compartir escenari amb els meus germans, els Pastor, els Molina i els de la meua generació, és a dir, Òscar Súria, Andreu Cases, Maria Cantos o Patrícia Borrego, entre d’altres. Per concloure aquella bonica etapa de la infantesa em vaig acomiadar amb un paper secundari, però amb forta càrrega de dramatisme, el de mare cega en Passà fent el bé Sense dubte, els milacres van ser la millor extraescolar a la qual els meus pares em pogueren apuntar.

Poques dones abocades a la prostitució trobem en els milacres objecte d’estudi. Sols un personatge secundari i quasi anecdòtic de Gaya, el mentider palesa dedicar-se a complaure el plaer dels homes i a sobreviure, sense cap prejudici i de forma completament natural, gràcies a l’exercici de la prostitució, tot i aprofitant la seua joventut i els encants amb què li ha dotat la genètica com a forma de sobreviure dins d’un món masculinitzat que li veta la possibilitat d’accés a la independència econòmica. Casilda, no es penedix d’allò que fa, ni cerca la redempció espiritual. És una dona de vida alegre i solidària que només cerca una ajudeta per part del ric hisendat protagonista de l’obra:

“GAYA.- Digues tu: ¿Què te precisa...?

CASILDA.- ¿Jo? Que vostè es case amb mi.

COSME.- Mira, si amb ella et casares,/ no era precís te’n anares.../¡que ja era prou penitència!

CASILDA.- ¿Que no seré millor que éll...?

COSME.- Si es casara amb tu, ja es sap/ que abans d’un mes en el cap/ no t’entraria el capell.

CASILDA.- Si fores tu el meu marit/segur que te passaria, però a ell el respectaria/ perquè és noble, bo i garrit.

GAYA.- Gràcies, però... ¿a què has vingut...?

CASILDA.- Per estos (la resta d’indigents), que jo m’apanye/ i fàcilment me la guanye.../ ara que tinc joventut.

GAYA.- Puix vaig a premiar-te jo/ tan noble desinterés,/ si acceptes de mi uns diners.../ posante una condició: / Que en tant gastes u per u/ els diners, sols en menjar,/ respecte m’has de guardar/ fugint d’anar amb ningú.

CASILDA.- La condició acceptaré,/ encara que no és negoci,/ i com ja és el meu consoci/ per mí i per vós resaré.

GAYA.- (a Cosme) Dóna-li’n deu de seguida/ perquè ella val un tresor./ ¡Quina llàstima de cor...!

CASILDA.- Moltes gràcies... És la vida...”

Lamentablement, en el milacre no es produïx cap vis a vis entre Casilda i sant Vicent. No hi ha cap confrontació entre “pecadora” i redemptor que ens permeta acreditar la reacció del dominic davant la seua forma de vida amb una reprovació i condemna o amb el perdó a costa del penediment17

Quant als anatemes constants que el sant fa en els seus sermons a les dones per la manera de vestir-se o de pentinar-se, fet que les convertix en vanitoses i supèrbies, hi trobem un bon exemple en el cas de la Joana de Prades de L’últim sermó (1968):

“ (...) En este moment cau la pedra que va a pegar contra la diadema de NA JOANA (...) NA JOANA, asustada es deixa caure sobre Violant, que l’acull en sos brasos, acudint els criats a protegir-la i socórrer-la i produint-se el consegüent sobresalt en tots, que pensen li ha fet un gran dany (....).

S. VICENT.- No teniu ni un arrapó./ Ha segut... l’ostentació/la que ha quedat ressentida./Déu, veent-vos ataviada/amb relluent pedreria, / ha probat si això podria/resistir una pedrada./Que el qui fá de la riquesa/ostentació s’equivoca/i peca, perquè provoca/al que viu en la pobresa.”

A més, cal considerar que la supèrbia sol venir acompanyada de l’enveja, també un pecat genuïnament femení, cosa que fa que esdevinga més perillosa:

17 A l’Altar del Carme han fet de Casilda: Empar Biosca García (1969); M. Carme Jesús-Maria Romero (en la versió interpretada pels antics xiquets dels milacres el 1977) i Isabel Calabuig Garcerà (1987).

“PURETA.- T’has fixat en el vestit/ que bonic i elegant és...

MÒNICA.- Xica, que vols que te diga,/a mi fanfarró em pareix.

CONCEPCIÓ.- La diadema que porta/si que deu valdre diners...

BERNAT.- Concepció: Tu no te fiques...

CONCEPCIÓ.- Ja sóc muda, Bernat meu...”.

Com es deduïx dels exemples referits, la supèrbia i la vanitat18, mogudes en ocasions per l’enveja i sumades a la insistència de les dones a copsar el seu objectiu, esdevenen un mal ben perillós per a l’home que, en alguns casos, n’acaba esdevenint còmplice i víctima. És el cas de la dual Nicolasa, protagonista de Gaya, el mentider. Assenyada i racional, és qui fa despertar la consciència del llicenciós protagonista del milacre perquè canvie de forma de vida19.

18 L’exemple més rellevant de la vanitat encarnat per una dona el trobem en el personatge de Na Joana de Prades de L’últim sermó. És una aristòcrata a qui Ernest Peris Puchades, basant-se en el llegendari, empra com a clixé de la manca de modèstia i de l’ostentació per preparar el substrat que motivarà la moralitat o ensenyament que sant Vicent tracta de fer palés a través del prodigi que opera envers la seua persona. La sumptuositat en la seua forma d’abillar-se i encimbellar-se és l’expressió de la Fe que professa, una devoció externa i pròpia de la seua condició social, és a dir, una religiositat més aparent que sentida i confrontada amb la manera de comportar-se amb el poble pla, fins que s’opera el miracle.

19 “GAYA.- Vosté me té una quimera/que no me puc explicar...

NICOLASA.- Lo que me dones és llàstima,/ perquè eres un desgraciat,/¿A qué has

! La vanitat, un dels principals defectes atribuïts a les dones per sant Vicent Ferrer tant en els sermons com en els milacres. L’últim sermó. Altar del Carme, 1989. Foto: Pere Borrego Pitarch.

! Nicolasa (o la personificació de la cobdícia) és la protagonista de Gaya, el mentider. Altar del Carme, 1969. Foto: Pere Borrego Galindo.

! Ni coresponsabilitat ni repartiment de tasques. Els treballs de la llar en els milacres només són cosa de dones. L’auca de sant Vicent. Altar del Carme, 2019. Foto: Manolo Guallart.

Però alhora és calculadora, manipuladora i cobdiciosa i tracta de traure profit de l’amistat del seu marit amb el ric hisendat, per apropiar-se’n de la major part de la seua fortuna. És una dominatrix casolana que manipula i maltracta la seua parella, amb qui manté una relació tòxica, però les constants agressions físiques i verbals que propensa a Cosme s’hi troben reflectides de forma esperpèntica, de manera que la ridiculització del seu fort caràcter acaba imposant-se a les qualitats positives del personatge20.

Entre els defectes o pecats específicament femenins en els milacres, trobem a més la incontinència verbal i la tafaneria,

quant a aquestes qualitats pejoratives, sant Vicent Ferrer li les retrau a les dones constantment en els seus predicaments, com palesa Albert TOLDRÀ (2019): “Mes filles, quan estau en una, no sabeu parlar d’aquella o d’aquella”. De l’atribució a les dones de la predisposició a parlar i malparlar no només és plena la doctrina vicentina, de fet el refranyer valencià n’és replet d’exemples: “Dos dones i un pato mercat”; “Cap home savi i discret diu a la dona un secret”; “Dona finestrera, o puta o xafardera”. Molt sovint, diem que el refranyer tradicional és una font inesgotable de saviesa popular, però hi ha casos en què allò que ens explica es troba totalment desfasat. N’és un exemple la visió que la societat té de la dona, que en la majoria de dites va carregada de tòpics i prejudicis, gairebé sempre amb una opinió pejorativa. De fet, hi parla a tothora des d’un punt de vista molt masculí, talment com si d’escriure la saviesa popular només se n’hagueren encarregat els homes. El coneixement que hi propaga parteix d’un món molt rural i en estes societats tradicionals les dones tenien un paper definit que no començà a canviar fins que no va arribar la revolució industrial. La literatura, el pensament, la política i els mitjans de comunicació (publicitat, cinema, televisió) es dedicaran a perpetuar esta mena de prejudicis fins a dates relativament recents, per això els milacres no hi seran aliens.

vingut a este món...?/¿Només a beure i menjar...?/¿En qué emplees el teu temps...?/¿Fas algo de utilitat...?/¿Quin és el teu objectiu...?/¿Practiques algun treball...?/¿Amb la suor del teu front/ a cas te guanyes el pa...?/¿Te creus que perquè tons pares/ la hisenda et varen deixar,/tu ja no tens res que fer/mes que viure malgastant...?

20 Inoblidables “Nicolases” del Carme han sigut: Carme Borrego Pitarch (1969 i 1977) i Assumpció López Francés.

De la dona dotora i xerraire n’és exemple la Pasquala de La pau de Déu (1947), llenguallarga, bacinera i un poc hereva de la tradició de les criades de les comèdies de capa i espasa i també de la tradició teatral barroca de Goldoni i de Molière21. Però

21 L’esperpèntica Pasquala de La Pau de Déu a l’Altar del Carme va cobrar vida gràcies a M. Jesús Alcaide Sanz (1964); Montserrat Sáez Matalí (1975) i Clara López Francés (1988).

molt més il·lustrativa del paradigma n’és la Casiana de La sequia (1930), una dona xafardera, murmuradora, tafanera i dotora, a qui el frare a través d’un prodigi, li provoca una lleu dificultat en la parla perquè modere la seua predisposició a la xerrameca22:

“CASIANA.- Això ha segut culpa d’ella./Jo dient-li tots els dies:/ Crída-lo, no sigues terca.../No volent incomodar-lo/ i a l’últim li ha entrat la febra.

RAFELA.- I les pobres criatures...

CASIANA.- Les ha arreplegat ‘La Cega’, /que és cosina de son pare/ i de la mare parenta.../Han parlat molt d’eixa xica, /dient que si allà a València... i ací vingué a visitar-la/ un parent de llunt...

URSULA.- Atenga...,

CASIANA.- ¿Què vostè no la coneix...?/Son tío, que en gloria es veja./fon un roder que matà/a dotze en una escopeta./ Per qüestió d’herències, ¿sap...?/ Tenía que heretar ella/unes quantes fanecades/que eren seues d’una déixa./i un cosí se feu en elles/i li promogué querella...

RAFELA.-¡ Xica, calla!

URSULA.- Mira, anem-se’n,/ perquè ni parlar nos deixa (...)

CASIANA.- Filla, tindré molts

defectes,/però el de manfessera/ crec que no el tinc...

RAFELA- ¡ Ca...!

URSULA i BALBINA.- ¡No... No...!

CASIANA.- Ni dotora...

RAFELA.- ¿Qui t’ho nega...?

CASIANA.- Ni escura... ventres...

LES TRES.- ¡No... No...!

CASIANA.- Ni soc parladora....

LES TRES.- ¡No....No....No...!”

La condemna d’este vici per part del sant resulta un poc cruel en el milacre La muda (1855) on una dona malalta, famolenca i incapacitada per a expressar-se verbalment recupera transitòriament la veu només per a demanar-li al frare que pose remei als seus mals. El taumaturg, però, només li concedeix alguns dels desitjos tot i privant-la del més important, el dret a la parla, reacció que suscita tota mena de comentaris capciosos per part del motiló:

AGUSTINA.- Yo demane la salut/que me fallta corporal,/també el pa de cada dia/y de parlar facultat.

P. VISENT.- Tres còses así demanes,/filla meua, de les cuals/te consedirá el Siñor/les dos primeres cabals;/la tersera no convé/pera ta espiritual/salut: alaba en silensi/aquella alta Machestad,/donant grasies en lo còr, /sinse pretendre parlar:/salut desde ara ne tens/y michos pera pasar/yo pregaré á Déu t’endone (...)

LLEC.- (...) Amigo, el Pare Visènt/be sap be lo que se fá:/si es pensa, en este milacre/¡cuánt el marit ha guañat!”

22 Han fet de Casiana a l’Altar del Carme: M. Jesús Domingo Tamarit (1966); Carme Borrego Pitarch (1970); Dolors Menosi Aparisi (1977); Assumpció López Francés (1988) i Rebeca Henche Roig (2000).

No obstant això, és quan la dona, per força, ha de treure geni i temperament per fer front a la poca espenta, irresponsabilitat o negligència de l’home, quan parlem expressament de les més autèntiques ravaleres de milacre. Són femelles dominants i impulsives, però adaptables i que mai no renunciaran al sagrament que els ha unit amb un home. Solen ser mestresses, desesperades i un poc histèriques, fartes de dur les regnes de l’economia domèstica i d’assumir el rol de guardianes de la llar. Els guions dels milacres les tipifiquen quasi sempre de forma esperpèntica.

És el cas de Pasquala en La pau de Déu, que ha obligat el covard del seu marit a entrar al servei de l’aguerrit i bel·licós cap dels Centelles com a única forma de supervivència en una València assotada per la crisi com a conseqüència de les bandositats i també de Rafela de La sequia (1930), qui ha d’endreçar un marit que es lliura a la beguda i a la vida ociosa perquè no hi ha treball al camp:

“RAFELA.- ¡Ací volia pillarte...!/¡Perdurable! ¿D’a on vens ara...?

QUELO.- ¡Xe, que susto m’has donat...!/¡Vinc d’a on me dona la gana.../i aquell que li sapia mal/ que s’arranque un queixal ...!

RAFELA.- ¡Guaja...!/¡Ja t’ajustaré jo els comptes/ ara quan anem a casa...!

(Pegant-li empentes i les demés intervenen)

QUELO.- (...) Jo no torne mes al poble,/ que me’n vaig a terra estranya.

! Casiana, estereotip de dona dotora i xerraire. La sequia. Altar del Carme 1966 i 1988. Fotos: Arxiu Pere Borrego Pitarch i Francesc Jesús i Maria Romero.

FEMENÍ SINGULAR:

EMPAR I DOLORS MENOSI APARISI (1971 - 1975) (1975 - 1979)

Parlar dels milacres és recordar les vesprades d’assaig a l’atzucac que hi ha al darrere del jardí de la plaça del Carme, un antic cinema d’estiu ja en desús. És recordar el senyor Julià Pastor amb la seua infinita paciència…, tan disciplinat, tan elegant sempre amb el seu vestit de jaqueta… És evocar jornades intensives de preparació a les quals mai no faltàvem, tot i que inicialment tant la meua germana Lola com jo només fèiem de “pato mut”. És fer memòria de la meua primera frase: “Si tinc que anar-me’n al mercat!!!!” ... i mutis pel fòrum. És que et vinga a la memòria el dia quan, amb impaciència, recollíem els vestits de la Roberia Insa, amb Enrique Marzal, com a operari al darrere d’un taulell enorme, llarg i tot polit i brillant. És travessar la portalada de fusta del carrer de Baix, és botar de dos en dos aquells graons de pedra, és contemplar senyores cosint vestits de valenciana en una gran sala… i per fi, la indumentària!!! També és enyorar el repartiment dels bescuits decorats amb merenga , a la qual els nostres dits entremaliats no podien resistir-se…

És franquejar la porta de la pastisseria Samper (llavors situada a la cantonada del carrer de Dalt). És riure’s, fer bromes i rebre propines dels confrares. Em venen al cap els malnoms d’alguns

companys: “Milhòmens”, “els Rogets”, el “Carahuevo”. Recorde presumir de tindre l’Altar més bonic i pintoresc de tot el cap i casal i evoque la pujada del sant, el castell, l’ofrena i, com no, la cavalcada. En ella repartíem un muntó de joguets amb el camió de mon pare (Vicent Menosi, confrare de Sant Vicent). Jo i la meua germana sempre anàvem a la caixa del camió i els xiquets de la barriada ens imploraven que els lliuràrem alguna barateria. I què dir dels “bolos” a l’asil on ara hi és la UIMP? Després berenar, caramels i monedes que lliuràvem al director, perquè quan fera el recompte distribuïra els dinerets, això sí, sempre d’acord amb el pes del paper de cadascun o cadascuna en la representació. Records grats, entranyables, molt llunyans... Records que cada any ens venen a la memòria quan ens apropem a la plaça del Carme per veure la representació d’un milacre i també records de l’últim vers d’un milacre: “El milacre dels milacres, què no ho veieu, valencians?”

RAFELA.- ¡Aixó te pensaràs tu...!

CASIANA.- ¿I allí també s’emborratxa?

QUELO.- Allí es furga a les dotores/ amb un palo i una estaca...”

D’entre totes, la Nicolasa de Gaya, el mentider n’és el prototip més característic:

“NICOLASA.- ¡Visca la poca vergonya...!/¡Qué falta de dignitat!//¡Mal home! ¡Destrellatat!/ ¿No dies que hui teníes/ molta faena en el camp...?/ ¡Mentider! Si que en tens molta,/però és perquè no la fas, / que deuries d’afontar-te/de veure allò com està.../ Però a tu, el color no et puja/ni deixant de respirar./ En lloc de fer la faena, /l’home a la tenda se’n va/a beure i a emborratxar-se/amb altres desocupats.../ Però... desde hui s’acava, /puix de casa no eixiràs/ sense que jo t’acompanye/portant-te del coll lligat...

COSME.- Dona... déixa’m que t’explique... (temerós)

NICOLASA.- En casa ho explicaràs/que tinc a punt l’espardenya/del quaranta-quatre llarg/ per a apuntar les mentides.../fen-te en el cos la senyal/per cada una que asoltes/conforme vages parlant...“

I és que enfront de la ganduleria com a vici genuïnament masculí, la dona motiva els homes a l’hora de fer-se càrrec de les necessitats de l’economia familiar. És el cas de Rosa en La boja, una jove fadrina de caràcter agrenc, plena d’energia que explota i fa treballar com a ases els seus germans i com a conseqüència és estigmatitzada i ridiculitzada en excés23:

“ ROSA.- I als dos, vos avise, que no es feu els flacs./Que estic més que farta de ser bona i mansa/mirant quant a penes podeu amb els sacs.../Total arròs, cebes, creïlles, magranes, dotze carabasses i díhuit melons/ no es un pes de carro...¡Es falta de ganes,/de doblar l’esquena i aguantar renyons...!/Sou els dos uns gossos de sanc gens valenta/i es tombats en terra com millor esteu.../Si per mi no fora que vos faig d’espenta/segur que a estes hores no parleu, ¡lladreu!/ (...) ¡Ignorants! ¡Inútils! ¡Sereu malpalats!/¡Si viviu com princips! ¡Si esteu en la gloria/¡¡ Ay quant patiríeu si foreu casats...!!/I prou de paraules que el treball espera./ Vinga, sacs al muscle i a fer el camí./¡I no vull oir-vos! ¡Hala, a la carrera...!/¡Senyor, que serien de no ser per mi!”

Parlem de dones possessives i, en la majoria dels casos, geloses de les estones breus de llibertat que els esposos puguen trobar fora de la vida conjugal o familiar. Per això, Pasqualeta, la poc agraciada protagonista de La llecha (1912) recela l’estima d’Olegari, el seu espòs, propietari de terres gràcies a la dot que ella ha aportat al matrimoni. Ell se n’avergonyix i no vol exhibir-s’hi públicament, però l’esposa el perseguix i l’assetja contínuament perquè dubta de la seua fidelitat, fet que mina la relació de parella. En cap cas, en el milacre es testimonia la deslleialtat de l’espós, però tampoc no s’hi descarta:

“OLEGARI.- Malaida siga l’hora/ que pensí casarme en ella!/ no valia més morirse/que viure d’esta manera?/No es prou tindre l’espantall/com en visió sempiterna/sempre davant dels

23 Ha fet de Rosa a l’Altar del Carme Cristina Martí Ramos (2009).

meus ulls,/que el castic encara aumenta/en un cels que la devoren./Dos anys sufrint esta guerra/que’m durà a la sepultura/ si ants no soterre a eixa lleja!/ Malaida siga l’hora/que pensí casarme en ella/ i malaits els dinés que’m cegaren...

PASQUALA.- Ell se pensa/lo menos que yo estic boba!/seré mes o menos lleja/pero boba no ho soc gens/ Aon vas ara?

OLEGARI.- Pasqualeta/ocupa’t dels teus quefers/i acabem en pau la festa.

PASQUALA.- De sobra saps, Olegario,/que yo sempre he segut lleja/i ni ensomiar podia/ ser lo que soc, dona teua;/tu em buscares, yo acceptí,/procedix, pues, en conciencia,/ que cumplixques lo promés/ baix jurament.

OLEGARI.- De sobra cumplinto estic,/pero el recel se te menja,/ fente vore a totes hores/ lo que el diable inventa.

PASQUALA.- Con que el diable? Aon vas ara?

OLEGARI.- Sabero gens t’interesa;/vaig on vaig.

PASQUALA.- Hu estàs mirant? com que el dimoni hu inventa?/ pues aon vages tu, vaig yo,/ que p’aixó soc muller teua (L’agarra del bras),

OLEGARI.- Com se entem? Soltam el bras.

PASQUALA.- Quan me muiga.

OLEGARI.- Pasqualeta!

PASQUALA.- Aon va la corda, el pual.”

Als defectes enumerats, Nicolasa i Isabel, les parelles del cap d’obra i el paleta protagonistes de ¡Detinte en l’aire! (1929) n’afegixen altre: el de ser mala mestressa i descurar les atencions que els esposos ben mereixen, segons una visió tradicional. La primera no troba plaer ni confort en les tasques domèstiques . Es nega a recloure’s a la llar i gaudix seguint pertot arreu el sant. Ens la presenten com una dona xarraire, materialista i murmuradora que no s’acoquina davant el caràcter reginyós i censor del seu espós, a qui, al capdavall, manipula en allò que respecta a l’esfera íntima. L’altra és confident de la primera i també un desdoblament de la seua personalitat, recurs que l’autor empra per reforçar la idea que “totes les dones són iguals”. Són dos groupies que busquen l’estabilitat emocional que no troben a la llar seguint les prèdiques que el sant fa pertot arreu de la ciutat i això treu de polleguera, sobretot a l’espós de la primera, agnòstic i irascible, però constant i treballador infatigable24:

PEP.-Mira aquelles dos bagasses/que están dos hores parlant/ i els marits desesperant-se.

GIMO.-Se’ls se gelará el dinar.

PEP.-Hi han hómens que tot ho aguanten./Si a ma muller la pillara/parlant en un puesto o altre,/li trencava la sistella/i la unflava a bufetades

GIMO.-Hi han marits molt <<calsonasos>>

PEP.-¿Si ni han?

24 Al Carme han sigut Nicolasa: Empar Dolors Beltrán Pastor (1964); Empar Menosi Aparisi (1973), Empar Pastor Baviera (1980) i Patrícia Borrego Meléndez (1993). Isabel o l’alter ego del personatge esmentat ha tingut per intèrprets: Empar Cases Ros (1964); M. Carme Bloise Boix (1973); M. Josep Lorente Sousa (1980) i Gemma Cervera Samper (1993).

FEMENÍ SINGULAR: JÈSSICA MIRÓ QUINTO (1993 - 1999)

La primera vegada que vaig participar en els milacres només tenia tres anys i vaig fer de “pato mut”, com està manat. Després, tot va ser un no parar: presentacions, teatre a Ripalda- Soguers, declamació. Recorde que tot començava el mes de setembre i acabava pel maig, amb les poesies a la Mare de Déu. No va a ser fins al 1993 que em confiaren un paper de rellevància i, com Fred Astaire i Ginger Rogers o Katherine Hepburn i Spencer Tracy, sempre feia de parella amb David Astilleros, un gran amic i sobretot un bon actor. La complicitat en l’escenari era evident tant si interpretàvem papers còmics com seriosos. Sempre solia passar qualsevol cosa durant les representacions a la plaça del Carme. Recorde que una vegada mentre hi actuàrem una xica

començà a cridar i ens va llençar una sabata davant la sorpresa de tothom o també quan a un amic i a mi ens encomanaren portar l’anda de sant Vicentet i se’ns va tombar. Molt grates experiències les viscudes amb aquells i aquelles aprenents d’actors amb qui vaig forjar una colla inseparable d’amics i, sobretot, un paper que em va marcar i que vaig gaudir molt com a intèrpret, el de l’endimonià. Rafa López, el director, em va transmetre molt bé la intenció i em vaig posar en la pell d’aquella turmentada i diabòlica pobra dona. Hui en dia, continua sent el personatge que més m’ha marcat com a intèrpret.

GIMO.-Vaig a obsequiar-les/ oferint-los cadiretes.

PEP.-Corre

Agarra la pastera i va a on están les dones. Aço ho fa GIMO, que diu:

GIMO.-¿Volen assentar-se…?

PEP.-Sí, perque ja están dos hores xarrant.

NICOLA.-Moltíssimes gracies.

Al girar-se, PEP la reconeix

PEP.-¡Aguárdat! ¡La meua dòna!

ISABEL.- Nosaltres som.

En descaro

GIMO.- ¡Xe, que empàstre!

PEP.-¿Son estes hores de vindre?

NICOLA.-Vinc quan me porten les cames./Si ho vols ho prens, si no ho deixes.

PEP.- Bueno, dòna… No te enfades.

Molt Mollet

GIMO.-¡Si que’n hi han <<calsonasos>>…!/Hi han hòmens que tot ho aguanten…

ISABEL.- ¿Què parles ahí entre dents…?

GIMO.- No res, xica… ja no parle./ ¿Què me dus? S’assenten a dinar els homens sobre les pasteres. Les dones trauen de les sistelles lo que s’indica.

ISABEL.- Arrós en bledes.

GIMO.-Estará fet un empastre,/però la fam…

PEP.-¿Qué has fet hui de dinar?

NICOLA.-Te he fet potatge,/ i com saps que jo patisc/ de dolors, mareig i rampes/per a mi porte una xulla/i per a després formatge.

GIMO.-Entre els fesols i els sigróns/al vespre tindrém bon aire.

PEP.-¿Que’m portes per a darrere?

NICOLA.-¿Per a darrere? Tomates.

GIMO.-¡Que dur está…!

Rosegant

ISABEL.-¿Qué rosegues…?

GIMO.-¿Qué has ficat ací, diantre?/¡Un botó dels calçotets en les bledes!/ No te enganye.

Traent-lo i ensenyant-lo

ISABEL.- Que se me tombá el saquét/dels botóns dins de les salses./ Com tinc que acodir a tot…/¡Tu no saps lo que treballe!

GIMO.-¡Paciència, Senyor, paciencia…!

PEP.-Els sigróns pareixen bales…

NICOLA.-¿Y qué vols?

PEP.-Fas el dinar/en quatre davantalades/per anar a on no te importa/Per sentir parlar a un frare.

NICOLA.-Fas lo que’m dona la gana.

! Personatges arquetípics dels milacres: Ravalera. Fotomuntatge de Javier Valiente a partir de referents pictòrics i cinematogràfics.

GIMO.- No <<rinyau>>

NICOLA.-¡Tu nos faltaves!

PEP.-¡Nicolasa…!

NICOLA.-¿Qué vols Pep?

PEP.- Que ja estic fart d’aguantarte/i em pensé que la cassola/en lo cap te la reballe.

NICOLA.-¡ Proba si vols!

Alçant-se tots manco GIMO, que seguix menjant.

ISABEL.- ¡Que valent!

PEP.-¡Res t’importa! ¡Ja estic fart!

GIMO.-¿Fart de quatre cullerades…?/¡Menja i calla!

PEP.-No’n vullc més.

NICOLA.-Puix per a sopar te ho guarde.

GIMÓ.-Encá has perdút.

NICOLA.-¿Quina queixa tens de mi? Digues…

PEP.-Que faltes als teus deures de muller/per a seguir a un embaucante/que va marejant als tontos/en mentides i brasaes…/I el día que els teus quefers/ abandones per el frare,/agarraré un bon garrót/i te trencaré les cames.”

Amb la cama trencada25

Com bé indica Jordi COSTA (2013), no hi ha cultura popular que es trobe fora de perill —o en visca al marge— de la ideologia. Possiblement, tampoc hi ha cultura popular innocent, que es pot aixoplugar sota la coartada de ser simple espill impassible d’un determinat context sociopolític. Per això, mai no convé subestimar el poder de les formes populars per a sostindre i fomentar un determinat estat de les coses: tampoc convé donar per feta la seua suposada inoperància per a desafiar-lo o transformar-lo. Els diàlegs d’alguns milacres dibuixen una imatge del teatre popular valencià (i, per extensió, de la cultura d’ací) com a quadrilàter on es lliura no una batalla significativa en l’eterna guerra de sexes, sinó el pols desigual entre un patriarcat i una identitat femenina condemnada a una submissió no consensuada (que no només durant la tardor medieval, sinó també durant dècades, en va ser, de fet, la norma).

Llevat dels casos d’aquelles ravaleres que han de treure geni, caràcter i “l’espardenya del 44 llarg26” per fer reaccionar els peleles que tenen per esposos o per cònjuges, les peces teatrals vicentines suren d’exemples on es fa palesa de forma ben explícita la violència masclista, sempre diluïda a través d’una perversa comicitat.

25 Con la pata quebrada ( Espanya, 2013) és un documental on el cineasta i crític Diego Galán mostra, a partir de 180 fragments de pel·lícules espanyoles, les maneres en què el nostre cinema ha mostrat/cantat/negat/denigrat la dona. I tot i que, com ocorre en este tipus de cinema, se’ns insta amigablement no solament a jugar a la cinefília, sinó a confrontar-nos amb un espill sovint terrible, la proposta mostra a les noves generacions les aberracions que la ideologia patriarcal dominant, amb la seua feroç misogínia ha perpetrat en el cinema, tal i com ocorre en els milacres o en qualsevol altre àmbit de la vida, francament. Per la seua similitud quant a plantejament a la manera amb què este assaig aborda els paradigmes de la identitat femenina a partir d’una selecció de textos de teatre popular vicentí, atorguem a l’epígraf aquell títol, inspirat alhora en el refrany castellà “La mujer con la pata quebrada y en casa”, per haver-nos suggerit l’enfocament del nostre article.

26 Cita textual del milacre Gaya, el mentider.

! Còmplices. Detinte en l’aire! Altar del Carme, 1980. Foto: Enguídanos. Arxiu: Julià M. Pastor Ferrer.

L’home, sovint, tracta de persuadir o guanyar-se el respecte de la parella amb la força bruta, com testimonia el ruc de Gorrea de L’aigua de Déu:

“GORREA.-Puix ves pregant a Sant Roc,/si de casada me faltes./Dons ja te saps la lliçó:/Garrot llirià a les costelles./Perquè pot que altres femelles/ anara a buscar-ne jo.

NELETA.- Em perdones, Gorreeta?/Insultar-te no he volgut.

GORREA.- El perdó tens absolut./Però com tornes, Neleta, /en dir-me taül o gos,/que en un insult és lo mateix,/et deixarà sense greix/ el llirià…quan pegue el mos.”

És més, la dona casada és una possessió del seu espòs, un objecte més d’aquell qui, fins i tot, té el dret si li plau, de comportar-se amb ella com el gigoló protagonista del tema del cuplet “Mon homme” (1920)27. Així ho dona per fet

Pasquala en La pau de Déu, amb una visió tant o més masclista del matrimoni que la del seu espòs i que es mostra tan gelosa de la seua intimitat que es rebel·la quan els Centelles tracten de fer de mitjancers en la picabaralla que manté amb el seu marit, perquè considera que ell, i només, ell té el dret a bonegar-la o maltractar-la si li plau:

“PASQUALA.-Be ¿I a vostè qui li dona/en este enterro cirial?/¿Acas no es ell mon marit,/per a poderme pegar/i fer-me trossos si vol?).

CENTELLES.-(A GUILLEM) ¿Qué té pareix?

GUILLEM.-No està mal.

CENTELLES.-(A VALENTI) Tens la llengua massa llarga/i un dia les pagaràs./

PASQUALA.-¡No t’acostes o t’arrape! (...)

CENTELLES.-¿Per què no nos deixa estar?

PASQUALA.-Perque no vullc.

CENTELLES.-Puix, prepares/ que aço la fara callar.(Desembainant l’espasa i amenaçant a PASQUALA)

PASQUALA.-¡Jesus, Maria, ajudeu-me!/¡Vingau, que em volen matar!....

27 Cançó amb lletra d’André Willemetz i Jacques Charles i que van popularitzar entre d’altres : Mistinguet, Fanny Brice o, a casa nostra, Sara Montiel, amb el títol “Es mi hombre”.

( I fa mutis per la casa. Mes no tardarà en apareixer de nou, traent el cap per a escoltar lo que es parla).”

FEMENÍ SINGULAR: REBECA HENCHE ROIG (1997 - 2001)

Vaig començar a eixir en els milacres amb 5 anys, més o menys . És a dir, a la mateixa edat que vaig començar a fer teatre en Ripalda-Soguers i a participar en concursos de declamació. La idea va ser de ma mare, que sempre ha buscat activitats per a mi que, a més de divertides pogueren servir-me per a aprendre alguna cosa i desenvolupar certes habilitats. Els milacres eren perfectes per a conéixer tradicions valencianes i alhora per desenvolupar la memòria, perdre la por a parlar en públic i per a fer amics i amigues i passar-ho bé. Molts dels personatges que hi vaig interpretar, de fet, diria que tots excepte dos, tenen en comú, el fet de ser dones prou parladores, solia formar part de la parella còmica, el duet d’amigues, la parella que discuteix... també vaig interpretar la Pesta i en el meu darrer milacre vaig fer d’endemonià. D’este últim paper potser és d’aquell que millors records guarde, d’una banda, perquè el vaig interpretar més major i per una altra, perquè va ser el que més preparació va requerir. Fer milacres em va permetre conéixer un grapat de xiquets. De fet, en l’època en què jo era xiqueta de milacre al Carme curiosament no hi havia colletes d’edat, sinó que jugàvem tots junts. Dels meus companys recorde especialment Jèssica Miró i David Astilleros. Eren aquells en qui els més xicotets ens fixàvem perquè ho feien molt bé i sempre interpretaven

els papers principals i a nivell personal, per descomptat, a Paco Samper, que hauria de constituir l’anècdota més destacada del meu periple com a xiqueta de milacre. El vaig conéixer amb 6 anys i ara és el meu marit. Un reconeixement important mereixen també els directors, ja que són els que, a més d’ensenyarnos, ens aguantaven durant moltes vesprades, no totes tranquil·les i també durant tots els dies de festes. Cada vegada que féiem una representació, necessitaven armar-se d’una paciència infinita. Amb mi van coincidir Vicent García, Rafa López i Josep Manuel Tortosa, que també em van preparar per a concursos de declamació i en el teatre de la falla. Dels milacres recorde moltes coses: assajos, els moments previs abans d’eixir a actuar, l’última representació que vaig fer i com els meus companys em van acomiadar darrere de l’escenari...però, sobretot, recorde com ho passava de bé i les ganes que tenia que arribaren els dies de festes per a compartir-los amb els companys d’escena interpretant, jugant, fent excursions a la paradeta... i com no dir-ho, també recorde el dimarts de després de festes quan tocava fer els deures i llegir els llibres que m’havien manat al col·le per a les vacances de Pasqua i que no havia tocat en 15 dies perquè estava fent coses... “més importants”.

Amb tot, l’exemple més paradigmàtic de violència de gènere el trobem en L’últim sermó (1968). Concepció, la protagonista, té assumit el seu rol subsidiari de guardiana de la llar i seguix el patró del pensament basat en la superioritat del baró. Se’n vanaglòria de ser una perfecta mestressa, una triomfadora en l’únic àmbit on una dona del seu temps pot realitzar-se, és a dir, en l’esfera privada, per la qual cosa no comprén quines raons motiven les desavinences i els maltractaments que suporta per part del seu espós. És impulsiva i el seu geni i caràcter fan que no s’amaine mai davant les contínues desqualificacions dialèctiques que patix per part del seu marit, perquè en la batalla d’agressions psicològiques no hi ha qui la guanye. Amb tot, com a dona, es troba limitada físicament. No pot fer front a les agressions físiques que patix i es comporta com a víctima (són contínues les acotacions en l’obra en què s’expressa plorant). És la por al maltractament físic i no verbal allò que la intimida (tem la reacció del seu marit si exposa el seu patiment a la seua família o al taumaturg). Al capdavall, és una fembra temorosa de Déu que necessita ser salvada d’un home per altre home, en este cas el dominic, i que accepta incondicionalment la fórmula de submissió que li proposa sant Vicent com a remei per a salvar el seu matrimoni28. Un remei que duu implícita una certa aversió i menyspreu envers el gènere femení, animadversió que troba els seus arrels en històriques i masclistes concepcions que s’encunyen en l’Antiguitat Clàssica, es perpetuen en l’Època Moderna i arriben fins al món contemporani. Són sentències del tipus de: “La millor joia d’una dona és el silenci” (Aristòtil, 330 aC) o “La mujer bonita y boba, vale tres reales callada” (Quevedo, 1606). El mateix començament del milacre, per se, és prou contundent i il·lustratiu d’una relació de parella tan degradada i constant que ja resulta habitual i comuna per al veïnat:

“CONCEPCIÓ.-“¡Ai…ai! ¡Mal marit! ¡Mal hóme…!/ ¡Ruc…! ¡Assassí…! ¡Criminal…!

Dins

BERNAT.- ¡Hui és el dia que te marque…!/ ¡Vine, que et faré callar…!

Dins

CONCEPCIÓ.- ¡Socors! ¡Auxili! ¡Favor!

Ix CONCEPCIÓ per la porta de la dreta, com si li haveren pegat una espenta, tota desgrenyada i fugint de BERNAT que ix darrere d’ella, amb un pal o gaiato en la mà.

BERNAT.- ¡Fuig, que no t’escaparàs…!/ ¡Mala lengua…! ¡Parladora…!

Seguint-la

CONCEPCIÓ.-¡ Veíns…veines…! ¡ Vingau…!

Cridant

BERNAT.- ¡Crida…crida…que no et salva/d’esta nit la caritat…!/¡Ja te tinc…!

Agarrant-la la tira en terra i li pega.

28 Des de la seua estrena el 1968, al Carme n’han fet de Concepció: M. Jesús Domingo Tamarit (1968); Empar Menosi Aparisi (1974); Empar Pastor Baviera (1982); Clara López Francés (1989); Jèssica Quinto Miró (1997) i Carme Llopis Borrego (2007).

CONCEPCIÓ.-¡Acudiu tots… !/¡Que me mata…! Ai, ai, ai, ai…!

BERNAT.- ¡Tin, bruixa, per a que aprengues a obeir-me…!

CONCEPCIÓ.

¡Barrabàs!/¡Borratxo…! ¡Perdut…!

BERNAT.- ¿Tu calles?

Tapant-li la boca. En este moment, per la esquerra ixen asustats i corrents, MÓNICA, PURETA, ESTEVE i DONIS.

MÓNICA.-¿Què passa?

PURETA.- ¡La está ofegant!

ESTEVE.- Corre…Aném a despartir-los (A DONIS)

DONIS.- ¡No sigues bèstia, Bernat! (Anant a ell)

BERNAT.- ¡Deixeu-me que acabe amb ella…!”

LLuiten un poc i els separen. Els homens subjecten a BERNAT i les dones alcen a CONCEPCIÓ, arreglant-la.

ESTEVE.- Vine i càlmat que et perdràs.

MÓNICA.-Xica, cóm t’ha fet la cara…

PURETA.- ¡Què valent…!

CONCEPCIÓ.-¡És un covard! (Plorant)/¡Me pega perquè sóc dòna…!

BERNAT.- ¡I si fores home igual!

DONIS.-Deixeu-se ja de qüestións/i tinguem la festa en pau.

ESTEVE.- És que sempre esteu renyint…

CONCEPCIÓ.-¡Perquè és un

Pinxo! ¡Un malvat!

BERNAT.- ¿Esteu oint com insulta…?/¿Créeu que ho puc tolerar?/¡Te tinc que tallar la lengua! (A ella)

CONCEPCIÓ.-Tu no talles un pedaç…

PURETA.- Xica, calla…

MÓNICA.-No provoques

ESTEVE.- Crec que té raó Bernat… (A Donis)

BERNAT.- ¡És precís que la escarmente!/¡Deixeume…! ¡Deixeu-me estar…!

Fent força per a soltar-se

DONIS.-No comencem altra volta…

BERNAT.- ¡És que em fà encendre la sang…!/¡No puc…! ¡No puc suportar-la..!/¡Faré una barbaritat/ però jo vos asegure/que açò se té que acavar!

CONCEPCIÓ.- M’amenaces i maltractes/perquè no está mon germà/i no tinc qui me defense…/¡Ai, mare, què falta em fas! (Plorant)

BERNAT.- ¡Si que es quedaren tranquils/quant en mi et varen casar…!/¡Ni ganes de vindre a vóret/ una volta els ha quedat!

CONCEPCIÓ.-¡Mentider…! ¡Enredador!/Es perquè están tots malalts/i perquè encara no saben/que m’estàs martiritzant. (Plorant)

MÓNICA.-Vinga, calleu…

PURETA.- No’t sufoques…

BERNAT.- ¡Açò no es pot aguantar…!

¡Jo la mate…! ¡Jo la mate! (Desesperat)

ESTEVE.- Ves a passejar pel camp/I calmat, que estàs nerviós.

DONÍS.- Això és lo més encertat…/ T’acompanyarem nosaltres,/que la conversa distrau.

CONCEPCIÓ.-Consoleu-lo… Consoleu-lo/¡Tots els hòmes sou iguals!

ESTEVE.- ¡Encara tindrem la culpa,/després que t’hem evitat/que et maduren les costelles…!

BERNAT.-¿Ho esteu veent…?

DONÍS.- Tira avant…/En una dona com esta/lo millor és no fer càs.

CONCEPCIÓ.-¿Què tens que dir tu de mi…?

BERNAT.- ¡Que estàs boja de remat…!/ ¡Que tens la lengua molt llarga…!/¡Que ningú et pot suportar…!/Que mereixes molta llenya/i a fé que em diuen Bernat/o et mate d’una palissa/o et tinc que domesticar (Enfurit)

ESTEVE.- Anem-sen… (Emportant-se-lo)

CONCEPCIÓ.-¡Mal home! ¡Vague!

BERNAT.- ¡Mala llengua!

CONCEPCIÓ.-¡Criminal!

MÓNICA.-Concepció, dona…

CONCEPCIÓ.-¡Deixeu-me!

BERNAT.- ¡Bruixa!

DONÍS.- Tira cap allá … (Tirant d’ell)

PURETA,. Xica…xica…

BERNAT.- ¡De hui t’has d’enrecordar!”

Un enfrontament i unes reaccions veïnals que il·lustren molt bé eixa visió contemporània retrògrada sobre la violència masclista que adduïx que els maltractaments se’ls guanyen aquelles dones que els provoquen, raonament compartit fins i tot entre algunes dones, per desgràcia.

És més la visió vicentina del matrimoni, segons es desprén dels sermons, condiciona l’obediència de les dones casades als esposos: “Lo regiment dels conjugats és que la muller porto reverència al marit e l’obeesque, segons Déu, e no res contra Déu, morir abans, que màrtir será”. No obstant això, segons ARRONIS, malgrat esta submissió, sant Vicent, com altres moralistes contemporanis, considerava que l’home havia de tractar adequadament la muller, amb amor i respecte:

“Diu sent Pau que tu, hom, tractes ta muller honorablement, e no així com a bèstia.”

El dominic, seguint esta línia, en les seues prèdiques dona alguns consells als cònjuges per mantenir un matrimoni ben avingut. Van des de costums quotidians, com ara parlar-se delicadament i evitar el maltractament físic – a la dona, és clar -, etc. Per tant, la llicència dramàtica que es pren l’autor de L’últim sermó i que fou motiu de polèmica arran de la seua representació el 2017 pel quadre artístic de l’Altar de l’Àngel de Custodi (MOREIRA:2017) entronca més amb la tradició misògina de l’Escola Satírica Valenciana, que amb les idees o la sensibilitat del frare.

SINGULAR: CARME BORREGO PITARCH (1965 -

Vaig debutar als milacres només amb cinc anys, potser com a carabina dels meus germans majors, que ja hi participaven (“on va la corda va el poal”).

A casa hi havia tradició. Mon pare, de ben menut, havia format part del quadre artístic del carrer de la Mar i el meu germà, Pere, íntim amic de Pep Pastor, fill del director i veí dels meus pares, donava vida a sant Vicent. Recorde que per a mi va ser una experiència única. No només des de l’àmbit de la interpretació sinó també per la possibilitat que m’oferiren de sociabilitzar-me fent barri, en aquells temps on encara pervivien els jocs de carrer. A més, a Na Jordana desaparegué la comissió infantil el 1967 i amb ella totes les activitats que l’envoltaven (el teatre entre elles). De “pato mut” vaig passar a fer breus intervencions d’un o dos parells de frases només. Admirava les grans tràgiques de l’Altar com M. Jesús Domingo (ma mare en El mocador i també en Parlem valencià) i també la desimboltura d’altres actrius majors que jo. I observant-les, any rere any, i seguint les indicacions de Julià Pastor i del senyor Perales (guardians de la interpretació i la pronúncia i la dicció respectivament) va ser com em vaig polir com a intèrpret. El 1969, arribà el relleu generacional. Aquelles a qui admirava

1971)

es feren massa grans i se’n retiraren. Des d’aleshores i fins al 1971 hi vaig ser ravalera, endemoniada o dona impia. Potser fora massa temperamental per a posar-me en la pell de les fervents patidores. El cas és que els milacres, en aquella època d’esplendor de l’Altar del Carme, tenien seguidors incondicionals entre el veïnat. Recorde la meua popularitat al col·legi i entre altres falles del barri (d’on, per cert, van vindre a buscar-me perquè participara al Concurs de Declamació de JCF). Una infantesa vicentina amerada de records i d’amistats inesborrables, com les de Josep Manuel Tortosa (sempre el meu contrapunt còmic); M. Carme JesúsMaria, la platereta (sempre fervorosa i bona en els milacres en què jo eixia) o Carme i Loli Bloise, las Pachangas. Els meus pares s’encarregaren de recordarme una anècdota curiosa: d’amagat i amb quatre anys, vaig agafar unes tisores i em vaig tallar les trenes de soca-rel. “Mireu, com sant Vicenta Ferrera”, vaig dir.

FEMENÍ

Una misogínia que es fa palesa constantment en els milacres a través de soliloquis de personatges masculins que cerquen la complicitat de l’auditori amb parlaments còmics plens de prejudicis, com el de Valentí en La pau de Déu:

“VALENTÍ.-¿Es o no es veritat,/que hui tens el sexe dèbil/pijor que un cabas de gats?.../Entre eixos morrets que es pinten,/els cabells esturufats/les ungles roges i llargues,/els tacons tan empinats/i la roba tan justeta!.../¡Clar, com puja de preu tant!/¿Es que a voltes no pareixen/I si al manco deprengueren,/mes que fora un poc, ¡caram!/a fer solsits en la roba,/a preparar el menjar,/a llevar taques dels trages/i la casa a administrar.../En fi, yo que vaig a dir-los/que vostès no sapien ya./ Es clar que encara ne queden/de les atres, algun cas;/ aquell que la trobe d’estes,/ que no se vinga a queixar/ o se mereix li pegaren/ab una estaca en el cap.”

Uns prejudicis estos últims potser compartits pel protagonista absolut dels milacres, com es desprén dels seus sermons, encara que com bé argumenta TOLDRÀ (2019), no li podem demanar una visió inexistent en la seua època. Si bé dins del sistema d’idees eclesiàstiques dels darrers segles medievals va representar un rigorisme exacerbat i patriarcal, enfront de la moderació d’Eixeminis o la tendresa protofeminista de Sor Isabel de Villena.

En els milacres advertim un món polaritzat entre homes i dones enfrontats. Les dones es protegixen entre sí en la seua batalla quotidiana contra el patriarcat, tot i que només aquelles que els planten cara pel seu caràcter impulsiu, aquelles que acaben perdent els papers, és a dir, les ravaleres són les que hi ixen malparades, perquè en este combat entre sexes l’astúcia i la perfídia resulten molt més efectives. El consell de Mònica a Concepció en L’últim sermó es ben explícit al respecte:

“MÓNICA.-(…) Hi ha que ser més bondadosa,/i amb astúcia anar guanyant/el seu caràcter, fins tindre’l/en la butxaca ficat (…)”

Com també ho és la reflexió que Isabel fa a la humiliada Marta en La jueva d’Écija:

“ISABEL.- Tot açò et passa per bona/ i no tallar per lo sa,/que així que es casa la dona/ té que fer que amb ell consona/i anar apretant la mà!”/El meu Miquel es creia/que qui manava era ell/ i jo anava dia a dia/ fent a poc lo que volia..../ fins que li posí l’anell!/I hui el duc de la cordeta/igual que si fora un gos!/Ell es creu que és la mà dreta/i damunt pense pels dos!/No obstant el vull, i l’exalte/i al Senyor pregue de nit:/‘Fes què la fam no m’assalte/que la salut no me falte..../i treball al meu marit!”

! Xerrameques entre dones. Foto: Pere Borrego Pitarch.

3. Endimoniades, heretges i maleïdes

Des de la figura d’Eva, la dona, per la seua feblesa, és víctima preferent del diable. La feminitat patix, a partir dels darrers segles medievals, d’un procés creixent de satanització. En paraules de sant Vicent, quan el dimoni vol temptar algú, “no va a l’enteniment, a l’hom, mas a la dona, quan l’à inclinada, va a l’enteniment”. TOLDRÀ ens aporta esta cita d’un sermó de fra Vicent i comenta que la dona és percebuda pel sant com a un ésser proper al dimoni

i a la temptació29 La dona endimoniada (1948), de Manuel Sánchez Navarrete, esdevé el més reeixit i més complex exemple de possessió diabòlica femenina en un milacre. El rol de la protagonista, com a representant de les forces del mal la priva, fins i tot, de nom propi30, perquè la seua personalitat està induïda pel malèfic. De fet, l’obra ni il·lustra les causes de la satanització, ni tampoc mostra cap aspecte referit a la vida personal del personatge principal. El recurs a la possessió diabòlica femenina es presenta en el milacre com un tipus d’ordalia, que sant Vicent haurà de sortejar per a dur a terme la missió per a la qual l’han nomenat. L’endimonià no ha buscat el camí de les tenebres de manera premeditada i conscient. Satanàs (el seu espòs, segons declara), com si es tractara d’un íncube, s’ha apoderat d’ella per la força i l’ha violentada sense cap consentiment. Ella és una víctima de la manipulació diabòlica de què és part, una actant per voluntat aliena. Una fembra turmentada, descentrada i perduda que es debat tràgicament entre els seus propis designis i les accions impulsives i incontrolades que li ordena Satanàs. És a dir, una esclava, que cerca desesperadament la redempció per posar fi al seu neguit i patiment:

“ENDIMONIADA-.Ya no puc més. Vullguera en ans morir-me/que així seguir patint un i altre dia./ Me fugen com de lloba sanguinària./Si poguera la gent me desfaria/Perque soc de l’infern. Soc

29 Segons la tradició medieval el mateix dominic va patir una temptació semblant (fracassada, per descomptat) que conta Jaume Roig en l’Espill. Els cronistes relaten diversos casos de possessió diabòlica associats al sant, en què algunes dones posseïdes tractaren de temptar-lo i, com ell no va fer cas dels seus afalacs, van inventar terribles calúmnies per difamar-lo i acabar amb la seua bona fama. Cap d’ells, però, va cobrar forma dramàtica o va ser posat en escena.

30 Tanmateix cal escriure en majúscules els noms de totes aquelles xiquetes que al Carme han donat vida a esta dona posseïda: Ma. Jesús Alcaide Sanz (1965); Carme Borrego Pitarch (1971); Empar Pastor Baviera (1983); Clara López Francés (1993); Jèssica Miró Quinto (1998) i Rebeca Henche Roig (2002).

del dimoni./Perque estic malaida./Quan ya en res confiava. Quan perduda/ i ofegada per l’odi i per la ira,/ maleint terra i cel i odiant al mon/ab l’anima vençuda i desfallida,/rastrejant com vil serp yo m’acostava/buscant ansiosa l’ocasió propicia/ tremenda de ma vida,/escolti unes paraules que sonaren/com himne d’esperança i alegria./Aquell gran sant que feya tants NA prodigis,/ aquell si que em podria/ llevar-me de les garres del dimoni,/ tornar-me a Deu, donar-me nova vida./I parlaven que havia promes vindre;/que pronte arribaria./I el meu cor s’obria foll a l’esperança/ i de nou vaig saber que es alegria./Si, si, aniria ad ell i, de genolls,/plorant li pregaria;/i ell, compassiu al vore ma desgracia,/segur que em curaria(Transició. Molt trista)./Mes ell no em vorà mai./ Que a l’acostar-se/ l’ocasió decisiva,/m’agarren i em detenen,/i una veu sent que em chilla:/‘No t’ha de vore mai. No t’ha de vore,/seguiràs malaida.”/I em gire i veig entorn meu als dimonis,/ i en mi mor l’esperança i l’alegria./I ells riuen, i se burlen i m’insulten/al vore’m de nou trista./¡Ah, que no hi ha esperança per a mi!/¡Que ya no té consol ma pobra vida!/¡Els diables me tenen ben subjecta/ab cadena sens fi que ad ells m’obliga!/¡I els sospirs del meu cor se tornen rialles/mentres el cos tremola tot ple d’ira ( Cau de genolls en terra, agarrant-se el cap ab les mans, caigut el monyo per la cara)/nNo, no soc yo qui parla, es el diable/ que per dins me domina./¡No, no m’atormenteu ab vostres ungles!..../¡No me feu patir més!... ¡Oh, trista vida! (...)”

Només en el moment posterior a l’exorcisme el sant pot restituir l’ordre anhelat, fent de la Fe l’origen de la fortalesa de la dona. Potser siga esta completa absència de voluntat femenina el punt feble en què se ceba el Diable.

Molts aspectes en comú amb el personatge anterior, pel tour de force interpretatiu que comporta representar-lo i també per la seua denotada i violenta oposició al frare protagonista, trobem en la Sara de La jueva d’Ècija (1972) un personatge

concebut en contraposició a la resta de dramatis personae femenins que participen en el milacre. És un personatge clixé on rauen tots els tòpics propis de l’antijudaïsme d’índole socioeconòmic: els jueus com a prestadors i usurers sense escrúpols. És una dona forta, fadrina, segura, activa, independent i valenta capaç de fer-li front a l’adversitat i, sobretot, al rebuig del poble astigità, un poble mascle que l’agravia i la refussa, més que per la fe que professa, per fer trontollar els tradicionals rols de gènere31:

“PAU.-Eres fadrina per pega...

SARA.-Per no mantindre a un marit!

PAULÍ.-Eres dura com les vares...

ROC.-Si l’amor no saps lo que és...

SARA.-Jo crec la fe de mons pares/I a ningú li importa res!

GREGORI.-Sinó fora...

SARA.-Què faries?

PAULÍ.-Te penjaria del coll/per les tantes picardies/que has fet mal tots els teus dies!

SARA.-Tu eres un sant... però foll!

PAULÍ.-I tu eres jueva i dona! “

Manté una Fe més fèrria que la més devota de les cristianes que puga compartir

31 Han fet de Sara a l’Altar del Carme: Carme Borrego Pitarch (1972) i Paloma Samper Belda (2004).

escena amb ella, i en la seua confrontació amb sant Vicent fa palés el mite encunyat pels cristians contra els jueus com a poble deïcida, errant i mancat del favor diví per la seua ceguesa:

“SARA.- Per a mi no hi ha més Déu/que el que Moisés revelà/i el qui parlà pels profetes,/que és Jahveh, únic i gran!(...)/sabem lo que hem de sofrir/ nostre poble separat,/perseguit pels infidels/ que a tots mos volen matar./ Som fills d’un poble escollit/ què un dia Déu tornarà/a pesar de la injustícia/que aneu fent-nos els cristians/i dels castics que ens doneu/ per a fer-nos renegar!”

No hi ha dubte que, al marge del prodigi que sobre ella opera el sant, és la pressió ambiental la que influïx en la seua conversió. Sara vol integrar-se en una comunitat, on només és acceptada per les dones i on el rebuig només prové d’uns homes, recelosos de la seua independència econòmica i conjugal 32. Convertida en “marrana”, o cristiana nova renunciarà no només a la Fe que professa, sinó també a l’autonomia de què gaudia:

“SARA.- (...) Hui ja ha mort aquella Sara/ que vivia en la brutícia/ Ara busque la carícia/ de la cristiana virtut/ i oblidar lo que ha segut/ la Sara de la cobdícia! (...)”

32 “MARTA.- Pare Vicent; fes per ella/ un miracle com tu saps (...)

ÀGUEDA.- Pobra Sara...! Era tan bona...!

PERFECTE.- Ara que ha perdut el cap/ és quan és bona de veres.

JOAN.- A este món sempre ha passat/ qué la persona que és mala/ sols la mort bona la fa.”

! Concepció o la dona maltractada. L’ultim sermó. Altar del Carme, 1989. Foto: Pere Borrego Pitarch.

!

La dona endimoniada. Altar del Carme, 1964 i 1983. Fotos: Arxius Ma. Jesús Alcaide i Rafael Molina.

! La dona endimoniada. Altar del Carme, 1991. Foto: Arxiu Clara López Francés.

SARA.- Hui encete un novell amor/ i necessite donar-lo.

PERFECTE.- Puix si penses regalar-lo/ i a mi me fas el favor...

SARA.- Jo no te guarde rancor/ i com te vull te declare/ ací davant d’este frare/ que amb tu sols em casaré.“

4. CONCLUSIONS

No podem jutjar o entendre la visió que de les dones, en la seua doble vessant: auditori i personatge, donava als seus milacres sant Vicent Ferrer amb els ulls del segle XXI. No obstant això, sí que podem plantejar-nos si cal continuar donant cabuda a manifestacions populars que denigren les dones de la manera que ho fan els sermons i que era la majoritària en l’edat Mitjana.

San Vicent Ferrer descriu el col·lectiu de les dones com un col·lectiu homogeni i fàcilment classificable i manipulable, i fonamentalment submís a la voluntat de l’home. Col·lectiu representat per Eva, pecadora, i que sols fa caure l’home fruit de la temptació. És a dir, o les dones són el dimoni o són verges i mares, l’altra cara femenina representada sobre els altars.

Tanmateix, la dona té una presència inamagable en la societat medieval i aquest fet no passa desapercebut als milacres del sant. L’objectiu d’aquesta presència no és casual, el sant vol alliçonar, atemorir i redreçar la societat medieval per allunyar-la del pecat i sense les dones ell sap que no pot fer-ho.

Al respecte de la violència masclista present en els milacres, cal dir que fa fredat pensar que és un fet que s’ha donat sempre, i

que malgrat la gran evolució que hem fet com a societat sis segles després, aquesta xacra ens continua denigrant i vexant, ens fa sentir vergonya de la pobra evolució que ha sigut capaç d’assolir la raça humana. Per tant, aquestes manifestacions populars també han de servir per a fer-nos reflexionar i no per a vore com normals els comportaments masclistes, en molts casos refrendats per les mateixes dones, i ens han de servir alhora com a document etnogràfic que reflectix l’enorme masclisme que al llarg de la història ha permés la societat patriarcal.

Continuem eixint a les places per mostrar als nostres filles i fills els errors que han tingut lloc al llarg de la història. Que servisquen els milacres per a transmetre justament el contrari, per a superar la visió que de les dones transmeten i escampar la imatge de les dones valentes, lliures i combatives. Amunt les ravaleres del segle XXI!

5. BIBLIOGRAFIA

ALARTE QUEROL, Josep (1985): Miraclet sense paraules. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme.

ARRONIS LLOPIS, Carme (2019): “’Vosaltres, dones’: sant Vicent Ferrer i l’auditori femení dels sermons”. Revista valenciana de Filologia III. València, p. 13-32.

BELTRÁN DE HEREDIA, Vicente (1955): “San Vicente Ferrer, predicador de las sinagogas”. Salmanticensis Vol. II. Fasc. 3. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4620219

BERNAT I BALDOVÍ, Josep (1859): El mocador. València. Imprenta de la Rechenerasió Tipográfica.

CERVERA, Juan (1983): Los milacres vicentinos en las calles de Valencia. València. Del Cénia al Segura.

CERVERA I GRÍFOL, Josep (1961): L’aigua de Déu. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme.

COSTA, Jordi (2013): “Carrusel misógino”. El País, 14 de juny de 2013. https://elpais.com/cultura/2013/06/13/ actualidad/1371140188_982551.html

DELMONTE HURTADO, Pere (1972): La jueva d’Écija. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme, 1973.

(1979) La boja. València. A.S.P. S.L.

DOMÍNGUEZ BARBERÀ, Martí (1969): El milacre dels milacres. València. Antiquíssima Associació de Sant Vicent Ferrer Altar del Carrer del Mar.

ECO, Umberto (2004): Historia de la belleza. Barcelona. Editorial Lumen.

GARCÍA. Mina (2016) : “Mujeres endemoniadas en escena”. Alicante. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

GIMENO BLAY, F & MANDINGORRA LLAVATA, M. L. (2002): Sermonario de San Vicente Ferrer del Real ColegioSeminario del Corpus Christi de Valencia. València. Ajuntament de València.

HERNÀNDEZ CASAJUANA, Faust (1967): “Parlem valencià”. València. Federico Doménech S.A. (Separata Almanaque Las Provincias, 1968).

HERRERO MARTÍNEZ, Candela (2018): La figura de la mujer en el cine franquista: el caso de Juana la Loca. Universitat Politècnica de València- Escola Politècnica Superior de Gandia.https://riunet.upv.es/bitstream/ handle/10251/110281/Herrero%20-%20La%20figura%20 de%20la%20mujer%20en%20el%20cine%20franquista. pdf?sequence=1&isAllowed=y

HUIZINGA, Johan (1982): El otoño de la Edad Media. Madrid. Alianza Editorial, SA.

LOBATO, M. Luisa, SAN JOSÉ, Javier i VEGA, German (2006): Brujería, magia y otros prodigios en la literatura

española del Siglo de Oro. Alicante. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

MOREIRA, Marta (2017): “Una representación de San Vicente con violencia machista crispa a los valencianos en las redes”. Culturplaza. València, 28/04/2017. https://valenciaplaza.com/ una-representacion-de-san-vicentecon-violencia-machista-crispa-a-losvalencianos-en-las-redes

MORENO SECO, Marina (2003): “De la caridad al compromiso: las mujeres de Acción Católica (1958-1968)”. Historia contemporánea, núm. 26. Universidad del País Vasco. https://www.ehu.eus/ojs/index. php/HC/article/view/5447/0

NICOLAU I BALAGUER, Vicent (S/D): L’estudiant resusitat. València [reedició de l’Ajuntament de València, 2000].

PERIS CELDA, Josep (1929): ¡Detinte en l’aire! València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme [reedició de 1963].

(1930): La sequia. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme [reedició de 1966].

PERIS-CELDA PUCHADES, Ernest (1968): L’últim sermó. València. Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme.

(1969): Gaya, el mentider. València.

SÁNCHEZ NAVARRETE, Manuel (1947): “La Pau de Déu”. Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València, 2000, p. 57-84.

(1948): “La dona endimoniada” Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València, 2000, p. 85-114.

(1985): “La pesta vençuda” Milacres de Sant Vicent Ferrer. València. Ajuntament de València, 2000, p. 231-255.

SIRERA TURÓ, Josep Lluís (1999): “Els miracles de sant Vicent”. El teatre en la festa valenciana. València. Generalitat Valenciana- Consell Valencià de Cultura.

SOLÀ I PALERM, Caterina (1976): El teatre valencià durant la Dictadura. Barcelona. Publicacions de l’Institut del Teatre. Edicions 62, p., 110.

TOLDRÀ I VILARDELL, ALBERT (2019): «Mes filles! La dona als sermons de sant Vicent Ferrer». Revista valenciana de Filologia III. València, p. 433-456.

VIDAL I ROIG, Francesc (1912): “La llecha”. El cuento del diumenge, núm. 275. València. Col·lecció Teatre Valencià.

http://www.vallenajerilla.com/berceo/ diazmas/huellasjudiasliteraturaespanola.htm

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

! L’auca de Sant Vicent Ferrer. Representació extraordinària a la Seu de València amb motiu de la canonització del Sant. Altar del Carme, 2019. Foto: Manolo Guallart.

RICARD CATALÀ GORGUES

Bona gent!, amb esta salutació afectuosa diuen les cròniques que començava sant Vicent Ferrer (1350-1419) els seus sermons, les seues prèdiques davant la gent que li seguia i ho acollia tota expectant, a través dels seu pelegrinatge per terres tan diverses i distants d’aquella Europa medieval molt convulsa, plena de conflictes, conflagracions i calamitats.

Una salutació de bona voluntat que, segurament, volia transmetre el sant valencià per guanyar-se, ja d’entrada, l’atenció i credulitat de la gent d’aquells temps. I que també fem nostra com a pòrtic d’un recorregut no massa convencional sobre la figura del pare Vicent, perquè de la seua biografia, fets i predicacions quasi tot puga estar escrit.

En el nostre cas més bé posant l’accent en la seua significació no només com famós sant, també com a home terrenal, així com en tot allò que ha impregnat el nostre imaginari col·lectiu com a poble valencià, on l’efecte captivador de la representació dels milacres vicentins, en places i carrers de la ciutat de València i també en altres municipis, ha pogut projectar una visió idealitzada del nostre sant valencià, no exempta de candor, una mica allunyada de la realitat de la seua vida.

De la figura de sant Vicent Ferrer ha quedat per a la posterioritat, per damunt d’altres consideracions, el seu poder taumatúrgic, és a dir, la seua capacitat de fer innumerables miracles, prodigis i portents. Al llarg del temps, el sant valencià s’ha mostrat al món com a autor de meravelles, amb un reguitzell d’accions miraculoses que li van atorgar gran admiració entre la gent del seu temps i, a més, va afavorir l’expansió de la devoció popular en èpoques ulteriors.

No obstant això, més enllà de l’atribució d’un fum de prodigis en biografies, hagiografies i panegírics, hauríem de fixarnos en el fet miraculós, en si mateix, en tot allò que suposa de lligam entre l’acció divina o sobrenatural que s’entén comporta el miracle amb la contingència de l’ésser, la situació de vulnerabilitat manifesta, la feblesa humana que caldria rescatar.

Des d’esta perspectiva, el nostre recorregut, com s’ha dit no gaire convencional, transitarà entre l’home sant que assenyala el cel (la divinitat) i un sant home amb els peus en terra (el terrenal), este fet últim sembla menys reconegut, en la seua temporalitat, com a fill del seu temps.

L’home sant que assenyala el cel

Si preguntàrem quin és el sant que es representa plàsticament assenyalant el cel amb el dit índex, segurament la resposta majoritària seria la de sant Vicent Ferrer, almenys en terres valencianes. Això sí, la gent més major ho tindria més present en el seu imaginari i, sobretot, a la ciutat de València, lloc del seu natalici i sant patró, però també per influència de la representació secular dels seus milacres en els Altars vicentins, durant l’apoteosi final, on el xiquet que executa el paper del sant es queda quiet al cadafal i alça el braç dret cap al cel, com es pot comprovar, entre altres, en l’Altar del Carme.

! Relació de xiquets de l‘Altar del Carme que entre 1962 i 2020 han representat el rol de sant Vicent Ferrer. Il3lustració: Carles Rossaleny.

JOSEP PASTOR FERRER (1962 i 1965*)

PERE BORREGO PITARCH (1963, 1964)

JOSEP V. PERALES FERRANDIS (1965-1968)

JOSÉ LUIS MARTÍ FERRANDIS (1969)

MANUEL JESÚS-MARIA ROMERO (1971, 1972)

ÀNGEL SÁEZ MATALÍ (1973, 1974)

CARLOS QUINTO MASIÀ (1975)

ANTONI BERGA GALLENT (1976-1978)

RAFAEL LÓPEZ FRANCÉS (1979-1985)

DAVID GINER ESCUDER (1986)

ÒSCAR SURIA VERDEJO (1987, 1988)

VÍCTOR M. BLASCO CAMPUZANO (1989-1991)

ANTONIO CANTOS FAGOAGA (1992- 1995)

ALEXANDRE BORREGO MELÉNDEZ (1996)

JORDI CLIMENT JORDÀ (1997)

DAVID ASTILLERO MOYA (1998)

MIGUEL RELAÑO MARTÍNEZ (1999)

FRANCESC J. SAMPER BELDA (2000, 2001)

JOSEP V. LLOPIS BORREGO (2002-2004)

DANIEL SONGEL CLARK (2005)

VICENT FERRÁNDIZ PARDO (2006)

VICENT TORRES LÓPEZ (2007-2011)

VICENTE FUSTER PUCHOL (2012, 2013)

ANTONI VILLENA MORENO (2014-2016)

GUILLEM BORREGO MONFORTE (2017-2019)

MARC SÁNCHEZ AGÜERA (2020)

Pastor Ferrer,

Vicent Ferrer per a la representació

els

a

del

! Julià

caracteritzat com

Sant

d’un milacre a l’Altar del Tossal (1952) i

seus homònims

Carme: Josep Pastor Ferrer (2), Pere Borrego Pitarch (3), Manel Jesús i Maria Romero (4); Rafael López Francés (5); Alexandre Borrego Meléndez (6); Josep Vicent Llopis Borrego (7); Jordi Climent (8); Toni Villena Romero (9) i Guillem Borrego Monforte (10).

Només cal posar sant Vicent Ferrer en el cercador d’internet i si activem la pestanya d’imatges, hi podem comprovar que la majoria d’elles el representen, bàsicament, amb l’hàbit dominicà i els seus atributs, expressió hieràtica amb el braç dret alçat i el dit índex assenyalant cap al cel, encara que, en moltes figuracions, entre el dit i el cel s’interpose la filactèria Timete deum...’, la qual cosa no suposa cap contradicció, ni iconogràfica, ni molt menys teològica. Apuntar cap al cel, és mostrar el camí cap a Déu, ni més ni menys.

La celebració durant l’any 2019 del sis-cents aniversari de la seua mort o trànsit ha suposat la difusió d’emblemes i logotips en els quals podem corroborar la projecció de la seua imatge més arquetípica assenyalant cap al cel, com és el cas de l’Any Sant Vicentí, promogut per l’anomenada Comissió Interdiocesana de l’Any Jubilar Vicentí.

Ni l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, quan va declarar sant Vicent Ferrer Escriptor de l’Any 2019, també com a commemoració del sisé centenari de la seua mort, es va poder sostraure de triar com emblema o logotip el detall de la mà assenyalant cap al cel envoltada per l’aurèola del sant.

La veritat és que la iconografia tradicional del sant valencià més universal -pintures, estampes, escultures, retaules ceràmics i altres representacions plàstiques- ha estat tan definida, que no deixa massa lloc per a altres fórmules o maneres de representació, com l’alternativa de l’Àngel de l’Apocalipsi, encara que la creativitat d’artistes anònims o coneguts hagen mostrat altres iconografies. Segurament, la devoció al sant tan difosa per tot arreu, més enllà de les nostres terres, ho haurà propicitat.

Esta imatge del sant que assenyala al cel ens transmet, amb meridiana claredat, la dimensió religiosa i espiritual de sant Vicent Ferrer, però també de la nostra vida, la mirada cap a la transcendència, cap a la glòria celestial, amb el desprendiment de tot allò que lliga a la condició terrenal, el trencament dels vincles amb els bens materials, tal com el sant transmitia en els seus sermons per allà on fora.

Segurament, el desig íntim i vital del pare Vicent va ser transcendir el món i conrear l’esperit, però això no ho va poder alcançar, realment, fins els dos últims anys de la seua vida, quan emprén el seu postrer pelegrinatge, alhora la seua lliberació dels esdeveniments terrenals, deixant les terres valencianes i encaminant-se cap a Occitània, irradiant la seua predicació per les regions de la França central, camí de Bretanya, on fa la seua escala final, a la ciutat de Vannes, lloc on veritablement va obtindre el seu trànsit definitiu cap a l’eternitat.

Un sant home amb els peus en terra

En contraposició amb la imatge prevalent de l’home sant que assenyala el cel o la filactèria del “Timete deum”, tant es done, el significat ja hem dit seria el mateix, la visió cap a la trascendència, ens trobaríem amb una altra focalització de la figura representada de sant Vicent Ferrer.

Quants de nosaltres s’haurem fixat davant l’estampa o imatge del sant que alça el braç i assenyala amb el seu dit índex cap a dalt en la part inferior de la il·lustració? Podriem afirmar que la gent estudiosa sobre iconografies, atributs i simbolismes del panteó cristià hauran vist al complet i amb més detall el quadre, pintura o gravat que represente al nostre sant de referència.

Molt atrevits, però no aniríem massa errats si també asserírem que la majoria de persones fixaríem la nostra visió cap a la part alta de la figura del sant, la part que pot atraure més la nostra mirada, sense adornar-nos del peus del sant. Uns peus tocant terra. Els peus en terra. La part terrenal, el nexe amb els assumptes del món.

Si tornem a rellegir la vida de sant Vicent Ferrer, vorem que no deixa de ser un fill del seu temps, com s’ha dit sovint. I no només testimoni dels esdeveniments i contingències de l’època que li va tocar viure i, sobretot, patir. Més encara, es va trobar enmig de vicissituds que han passat a la història, si no com a protagonista, almenys amb un paper molt rellevant. El paper, moltes vegades ingrat, de mediador, conciliador, àrbitre. L’home de la concòrdia.

No cal més que fer el recorregut per la seua biografia i trobar-nos amb un sant home amb els peus en terra, una persona amb gran ascendent, reclamat per les més altes autoritats eclesiàtiques i civils de l’època (cardenals, monarques, prínceps, ambaixadors, jurats municipals...) per fer valdre la seua autoritat moral i mediadora, reconeguda per tot arreu, en situacions tan decisives per a la història com van ser el Cisma d’Occident o el Compromís de Casp, episodis que molt bé quedarien compendiats en els símbols de la tiara i la corona.

Però també, la seua intervenció com a mediador estigué present en disputes, confrontacions i litigis que es donaven en ciutats i viles per on va passar, fins i tot a València, on va haver d’intervindre que intervindre en les disputes enquistades entre famílies nobles del Cap i Casal, faccions enfrontades, com eren els Vilaragut i els Centelles.

A més a més, es diu que el Pare Vicent tingué una influència primordial entre els jurats de la ciutat i l’episcopat en el projecte d’afermar un Estudi General, el qual es considera el precedent d’allò que arribaria a ser la Universitat de València a finals del segle XV.

El cel i la terra passaran

Entre la figura de l’home sant que assenyala el cel i el sant home amb el peus en terra anem a trobar en els evangelis sinòptics allò que millor expressarà la vida i l’obra del nostre sant valencià, Vicent Ferrer, més enllà del seu poder miraculós, l’emergència de l’altre poder que també l’identifica: el poder de la paraula.

Precisament, en el context d’una visió escatològica i en boca de Jesucrist podem llegir esta proclamació, més bé admonició, sobre l’univers i la temporalitat: “El cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran”.

Si en vida, Vicent Ferrer va rebre del Papa Luna, Benet XIII, el nomenament extraordinari com a legat “a latere Christi”, és a dir, com emissari o enviat del mateix Jesucrist, molt bé li podríem transferir l’admonició o sentència proferida pel Nostre Senyor en el passatge evangèlic.

Perquè les paraules del sant predicador, a través dels seus sermons, també han perdurat al llarg dels segles, com els seus miracles. Possiblement, el poder de la paraula pot ser el seu millor llegat, la preservació per sempre de la seua memòria. I, també, la millor manera de conèixer la seua personalitat, la seua psicologia i el temps que li va tocar viure. En tot cas, es converteix en la frontissa entre el ser espiritual i el ser terrenal. Paraules de vida eterna i paraules de vida quotidiana.

Segurament, la devoció i pietat popular s’haja fixat més en el poder taumatúrgic de sant Vicent Ferrer, que en el poder de la paraula del predicador. Per això, les representacions que tots els anys es fan en els Altars vicentins durant la celebració de la festa del sant, es coneixen, secularment, com a milacres. De fet, la majoria de les peces teatrals en valencià representades per la xicalla prenen com a títol el fet prodigiós d’un dels innumerables miracles atribuïts al Pare Vicent.

Tanmateix, el poder de la paraula del sant no deixa de tindre la seua rellevància en l’escenificació teatral, equiparable, si més no, a la del propi miracle que es mostra. El xiquet que ha de representar la figura de sant Vicent Ferrer cobra el seu protagonisme actoral a través d’algun monòleg que ha de memoritzar i representar, amb tota la dificultat que comporta per a un actor no professional, el que vindria a ser l’expressió dramatitzada dels sermons o predicacions que el Pare Vicent va estendre per tot arreu.

D’entre la gran varietat de milacres representats en l’Altar del Carme al llarg dels anys, un dels que millor expressa el poder de la paraula és el ja clàssic miracle El mocador (1859), l’autor del qual va ser el famós escriptor i sainetista Josep Bernat i Baldoví, a més d’autor d’alguns dels primers llibrets de falla de la història. Este milacre, transsumpte d’un dels més coneguts prodigis atribuïts a sant Vicent Ferrer, va ser representat per primera vegada en l’Altar del Carme l’any 1960.

En la breu peça teatral hi trobem una intervenció extensa del sant, en concret en l’escena primera, que com una paradoxa en la seua prèdica, posa més en valor l’acció, les bones obres que les paraules: “Però, fills meus, les paraules, / en estos temps charlatans, / aprofiten póc, si de òbres / acompañades no van...” (sic).

D’època més recent, el milacre conegut sota el títol La boja (1979), text de l’escriptor i poeta Pere Delmonte, també representat pels xiquets i xiquetes de l’Altar del Carme, conté diversos monòlegs del sant, que molt bé il·lustren el poder de la seua paraula enfront del seu poder miraculós, reflectit curiosament en tres miracles i no només en un.

Dins del text versificat, organitzat en huit escenes, hi trobem en l’escena VII el monòleg més llarg, on el sant inicia el seu sermó, precisament, amb la salutació conferida: “Bona gent: En nom de de Deu / que es de tot l’orige i pare / ver a parlarvos este frare / com la mes modesta veu” (sic)

Si continuàrem escodrinyant més obretes teatrals al voltant dels milacres de sant Vicent Ferrer, representades en els Altars vicentins, més en concret en el del barri del Carme, extrauríem un bon grapat d’intervencions del xiquet actor que representa al sant, on es posa de manifest que el poder i do de la paraula del Pare Vicent ha tingut tanta rellevància com el seu poder de fer miracles.

VAIG SER I SÓC ESPECTADORA HABITUAL MARINA CATALÀ GORGUES

(xxxx i XXX)

Han passat les Falles! És primavera i aviat, enguany, a penes deu dies després, les vacances de Pasqua arriben.

Després d’una solemne i silenciosa Setmana Santa, de la qual recorde especialment la visita als Monuments, sorgiran les vesprades màgiques d’empinar el catxerulo, mones i Tarara, davantal i sabatilles acabades d’estrenar, berenar al riu, botar a la corda, jugar a les penyores o altres jocs tradicionals.

Les vacances més joioses de la meua infantesa es perllongaran fins al dilluns següent al segon diumenge de Resurrecció, amb la celebració de la festivitat de Sant Vicent Ferrer.

Uns dies abans, encara en període escolar, ens havia sorprès que alguns xiquets de la nostra escola -Sant Joan Baptista, al carrer Guillem de Castroaparegueren amb un estrany tall de

cabells. És la tonsura, ens explicava la mare, dels xiquets que van a representar els milacres de Sant Vicent. A un d’ells, Pepito Pastor, el coneixíem del barri.

En el meu record de xiqueta de deu anys, entre a la plaça del Carme i a l’Altar on es representa el milacre, aquest xiquet, company del meu germà major, amb el dit índex cap al cel, és la genuïna i magistral representació de sant Vicent Ferrer.

No recorde més relació directa amb ell, però, encara avui, quan la vespra de la festa o en la vesprada de la celebració de Sant Vicent Ferrer torne a acostarme a la plaça, el xiquet que representa el sant sempre em porta la imatge de Pepito Pastor, de l’escola i d’una infància feliç al barri del Carme.

JO VAIG FER DE SANT VICENT

PERE BORREGO PITARCH

(1962 i 1965)

Corria l’any 1962 i em vaig enrolar en l’aventura dels milacres. El senyor Pastor captava entre els xiquets del barri intèrprets per al quadre artístic i jo, company de quinta i de colla del seu fill Pepe n’era una presa ben fàcil. M’apassionava el teatre. Admirava la professionalitat i les impactants propostes escèniques que feien els majors de Na Jordana. Amb ells m’havia iniciat en l’aventura teatral en qualitat de comparsa. Un any més tard, el director del milacre, l’actor estrella de l’Altar i un servidor ens convertírem en veïns de replà a Na Jordana, 32. Pense que el senyor Pastor va trobar en mi un comodí, un alter ego del seu fill Pepe. Quan ell feia de sant Vicent jo interpretava bé a un espasa, bé a un galà o un fervorós. Que ell es posava en la pell d’un ruc o d’un còmic, llavors jo encarnava el sant (1962 i 1965). Això ens feia dur millor el fet de passar vergonya un cop s’acabaven els milacres, eixe període en què calia rasurar-se el cap al zero perquè els cabells ens cresqueren com calia. I és que, llavors, era innegociable fer-se o no la tonsura si calia posar-se en la pell del frare. Eren temps de gran rivalitat entre Russafa i el Carme i això exigia no només buidar-se en escena, sinó també en cada assaig i després passar pel vist-

i-plau de mon pare, a qui la Festa també li va inculcar l’esperit de la competitivitat. Mai, però, vaig aconseguir una medalla i això indignà els de l’Altar, que em retereren homenatge tot i otorgantme’n una rèplica, perquè deien que era injust que mai no me la donarem. Els milacres formen part de la meua adolescència. En ells vaig conviure amb part de la meua família, amb gent de Na Jordana i d’altres falles del barri i vaig començar a festejar amb qui ara és la meua esposa, que en aquells anys era prima donna de l’Altar. De fora d’escena em resten un fum d’annecdòtes, de vivències i records: el primer cigarret que vaig compartir amb Pepe Pastor i que, encés, ens vam amagar a la butxaca per no ser sorpresos per son pare, el director; les cavalcades vespertines que feiem pel barri el dia de sant Vicent; les sises a costa dels abonats en els repartiments de bescuits i, sobretot, el sentiment i l’orgull de pertànyer al meu barri, pel qual continue lluitant des de la meua comissió fent festa, cultura i, per descomptat… teatre!

JO VAIG FER DE SANT VICENT JOSEP VICENT PERALES FERRÁNDIZ (1965 i 1968)

Jo vaig ser… Sant Vicent Ferrer. Eixa és una afirmació molt seriosa. Aquella experiència, de ser un altre completament diferent del que jo era, em va marcar. I si no vaig seguir pel camí encetat en eixos anys, la responsable fou «la mili» .Va passar, això de ser Sant Vicent durant uns dies a l’any, del 65 al 68 del segle passat. La meua aventura amb els milacres es va iniciar el 1961, quan el meu pare va conéixer, o va ser convençut pel pare d’un amic meu i company d’escola a més de veí, de formar part de l’Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme. Eixe mateix any, la meua germana que aleshores comptava amb sis anyets i jo mateix, ja hi vàrem eixir fent de «gent del poble» o, el què és el mateix de «patomut». Segurament ho vaig fer molt bé, allò de no dir cap paraula i serhi al mig de l’escenari com un moble, perquè a l’any següent, representant el miracle Foc extingit, de Vicent Ferri i Garcia, vaig representar «Nardet» i, a hores d’ara pense que per a un xiquet de nou anys, el paper va ser important, a més d’haver d’aprendre-ho en valencià

sense haver-ho parlat mai, doncs a ma casa es parlava castellà encara que els meus pares, tots dos, parlaven valencià amb les seues famílies. Jo tan sols l’havia sentit parlar a la meua àvia materna. A poc a poc els personatges que hi vaig interpretar van anar creixent i el 1965, En Julià Pastor em va oferir fer del dominic, cosa que, orgullosament, vaig acceptar. Tenia, llavors, dotze anys i recorde amb tendre somriure i molt d’afecte, els empipaments del nostre director artístic i els seus esforços perquè, xiquets entremaliats i inquiets com érem, atenguérem les seues instruccions per a la representació del milacre, així com el meu orgull per ser el protagonista de l’obra. Dues setmanes abans de la festa, eixíem amb un carro replet de pastissos de bescuit i merenga a repartir-los als abonats del barri, acompanyant, els pastissos, amb llibret i ciri per a la processó de la pujada i baixada del sant a la fornícula de l’altar, anunciats al veïnat per la musiqueta del tabal i la dolçaina que caminava davant de nosaltres. De tant en tant, palpàvem algun dels pastissos

perquè el responsable del repartiment el rebutjara i així poder menjar-nos-lo entre tots. M’agradava molt portar l’hàbit perquè duia caputxa i capa; era el vestit del protagonista i, fins i tot, tallar-me el monyo com el portava ell. En acabar la festa, el pèl que em quedava al cap, me’l tallaven al zero, i així tornava a l’escola, lluint el cap i el tos pelat. Aleshores, els amics i les amigues em contaven les cicatrius que quedaven al descobert i que explicaven una història d’embolics i entremaliadures. Paral·lelament a això, els menuts actors de l’Altar del Carme, també ens presentàvem a concursos de declamació en valencià, organitzats per Lo Rat Penat al Palau de La Batlia, hui seu de la Diputació de València, en els quals també vaig aconseguir un guardó a la millor declamació. Vaig ser sant Vicent Ferrer durant quatre anys. El segon i l’últim, al concurs que tenia lloc a la «Casa de los Obreros vaig aconseguir el guardó d’interpretació al millor Sant Vicent, que lluïa, orgullós, al pit. L’any 1968, va ser la meua darrera interpretació. L’endemà del dia del concurs complia quinze anys i ja no podia seguir eixint als milacres; coses de l’edat, doncs a partir dels catorze anys deixaves de ser un xiquet i entraves en terra de ningú: ni eres jove ni un infant. Un territori totalment desconegut on les xiques jugaven un paper molt important. De vegades tinc la temptació d’imaginar com hauria sigut la meua vida, si la mili

no haguera aparcat la meua relació amb el teatre; però acabe pensant que la que tinc m’agrada molt i no trobe a faltar la probable. Clar que, qui no s’acomoda, és, perquè no vol, no?

JO VAIG FER DE SANT VICENT

RAFAEL LÓPEZ FRANCÉS (1979 - 1985)

Em considere més vicentí que faller. Em tira la festa de sant Vicent des de la pila baptismal, perquè sent de la família López, al barri del Carme, no podia ser d’altra forma. Gràcies a l’empenta de mon pare vaig participar per primera vegada en els milacres amb l’obra Parlem Valencià (1976), com a motiló, de “pato mut”. Tres anys després, amb un canvi generacional de quasi tot el quadre artístic el gran, Julià Pastor m’adjudicà el paper del sant. I ja no vaig soltar l’hàbit fins la meua retirada. Reconec que fer durant set anys de sant Vicent imprimeix caràcter. En primer lloc, perquè fer teatre vicentí va encendre el meu deler pel teatre, la lectura, la història, les tradicions valencianes i la meua llengua mare en un registre culte... I en segon terme, el més important, perquè m’he cregut a ulls tancats els missatges que autors com els Peris-Celda o Sánchez Navarrete han estés per les seues obres. Hi podem trobar valors que he incorporat a la meua forma de sentir i fer: escarotar-se per la injustícia, ajudar el més feble o reivindicar la igualtat defensada pel sant en els següents versos: “...un home és igual que un home / siga més alt o baixet / ocupe el graó que ocupe / per son llinatge o

saber.” (L’últim sermó, d’Ernest PerisCelda Puchades, 1968). A banda d’esta vesant seriosa, de debò una empremta profunda i duradora, el més important és el fet de créixer jugant amb bons amics. Creuar el pont de Sant Josep amb amics d’Olóriz per a coincidir amb més amics de Na Jordana, de l’Arbre i altres falles del Carme era sempre gratificant. Era... una aventura. El barri dels 70 i 80 era un lloc dur. Els xiquets del Carme vivíem en una illa on apreníem històries d’una sequera a Llíria, una dona endimoniada, un mocador volador o les lluites entre les grans famílies de la València del Renaixement... Recórrer la Casa dels Obrers per a jugar a amagar-se quan no et tocava parlar en l’obra, era tant o més xulo que el laberint d’un parc temàtic actual. Jugar a fer teatre ha comportat un ensenyament molt profitós per a la meua vida adulta. Jugar a fer teatre amb les meues germanes ha sigut una de les millors activitats que em van oferir els meus pares. Participar en una tradició de més de quatre-cents anys, la dels milacres de Sant Vicent Ferrer, em plena d’orgull.

JO VAIG FER DE SANT VICENT TONI VILLENA ROMERO (2014 - 2016)

Fins als 10 anys havia xafat ben poc l’escena, tret dels playbacks de la falla de l’Arbre i d’un clip per a l’escola que es va projectar a la MICE i en el qual, amb el suport dels bombers, vaig parodiar Gene Kelly en Cantando bajo la lluvia junt a d’altres companys de classe. El quadre escènic de l’Altar del Carme no travessava un bon moment i Francisco Lencina, un vicentí històric de la meua comissió ens va proposar al meu germà Guille i a mi participar als milacres Sabia que tots dos cursàvem estudis en valencià i també com d’arrelada es trobava la meua família a les festes del meu barri. En un parell d’anys em proposaren interpretar el rol de sant Vicent, un paper que almenys a l’Altar del Carme, diuen que una vegada és adjudicat resta assignat al seu intèrpret fins que este complix l’edat reglamentària o es retira. Al principi em va costar una miqueta, però en els moments de la representació i d´eixir al carrer la il·lusió i l´orgull, em feien oblidar tot l´esforç i sacrifici que havia fet. La reacció de la gent en les desfilades, era sorprenent. Manifestaven devoció vers la meua presència, com si estigueren veritablement davant l’autèntic dominic. Recorde que les dones majors, sobretot, em demanaven la benedicció i per a mi

tot allò va ser una experiència difícil de descriure i d’explicar, però molt, molt gratificant. Mai no oblidaré la meua primera representació, feia d’ermità. Participava en una escena junt al meu germà Guille, que és ben primet i havia sigut caracteritzat de calavera amb tota la cara emblanquinada. El text tenia més d’acte sagramental que de milacre i per tant era de gran dramatisme, però en eixir a escena tots dos junts, l’efecte va ser més ben aviat còmic. El meu últim any, però, en va ser un dels millors. Fou intens, perquè vaig ser president infantil de la Falla Plaça de l´Arbre i també plujós. Els milacres s’hagueren de representar al casal de Na Jordana. I allò casual resultà premonitori. Guillem Borrego, un faller amb qui havia compartit un any de festa i que encara no formava part del quadre artístic, seria el meu successor en el rol de taumaturg i jo a hores d’ara, sóc faller de Na Jordana.

VAIG

DE SANT VICENT GUILLEM BORREGO MONFORTE (2017 - 2019)

Tenia set anys, n’era un dia plujós i els xiquets dels milacres havien suspés les representacions a la plaça per fer-les al meu casal. Jo havia sigut president infantil de Na Jordana i havia conviscut tot un any amb molts d’ells. Els vaig vore actuar i llavors em va entrar el cuquet. Na Jordana i teatre són dos mots inseparables i des dels quatre anys havia fet algunes cosetes com: locucions per als Betlems, presentacions de projectes i actuacions en presentacions falleres. Li vaig dir a mon pare que l’any següent volia eixir i ell, molt pagat, perquè de menut també ho havia fet, li ho va plantejar a Andrés Cases, un faller de l’Associació de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Carme que li ho va proposar a Vicent Ortega, el director. Després vingué la preselecció de les falleres del barri, on vaig fer de mestret de cerimònies junt a Toni Villena, que aquell any es retirava com a sant Vicent. Ortega em va veure i va decidir que jo havia de ser el següent a fer-hi de dominic. Caram! Arribar i besar el sant!

– mai millor dit-. Durant tres anys seguits vaig interpretar el frare. Un repte per a un xiquet ben inquiet com jo, clavat en un lloc d’assajos ben menut. Va ser així com vaig aprendre que la contenció, els matissos i els canvis de registre són molt importants a l’hora d’interpretar un paper que, a cop d’ull, podria resultar neutre o menys lluit que el de “graciós”. Cada any vaig tractar de fer-ne un sant Vicent diferent. Als sermons sempre hi trobava un diàleg o un vers on agafarme per resultar indulgent, convincent o traure el geni si calia. No em vaig fer la tonsura, més per prescripció materna que per decisió pròpia, perquè la primera vegada em feia goig pelarme com Pit Bull i després anar per ahí amb gorreta. Ho vaig pasar ben rebé actuant colze amb colze amb el Guille Villena, amb els Rubens Hernàndez i Arcas, amb Jordi i Candela Palanca, amb les Carles Oliver i Simarro, amb la Sara Aviñó, amb els Miralles, els Burgal, amb Aitana Miralles (companya de Falles i aventures teatrals) i també

JO

FER

amb Marc, que al llarg dels tres anys va ser el meu motiló. També recorde com un any, després d’una representació a l’Altar, una dona s’apropà per donar-me un billet dels grans per a tota la colla i jo, ple d’alegria i amb els hàbits posats, vaig començar a botar damunt l’escena. Mai no oblidaré, però, l’últim any, un any intens. Amb motiu del sis-cents aniversari de la defunció del sant, a més dels “bolos” habituals vam actuar a la Facultat de Teologia, a l’Altar Major de la Seu de València i a Oliva. A la Safor ens colmaren d’atencions i ens reberen com si forem una cèlebre companyia de còmics ambulants. Interpretàvem L’auca

de sant Vicent, una obreta que nano a nano i rípio a rípio recreava la vida del sant. A la fi calia morir en escena i allò per a mi va suposar tot un repte. Va ser també la meua última actuació en els milacres. Pel moment he decidit dedicar el meu temps lliure a formar-me com a actor.

Epíleg

En ciutats i viles valencianes, després de la Pasqua florida, tot seguit, gaudim d’una segona pasqua: la Pasqua de Sant Vicent Ferrer, la pasqua encara més valenciana, celebrada el segon dilluns de Pasqua i la seua vespra. El calendari festiu valencià ens obsequia amb una celebració molt singular, molt nostra, sobre tot en el Cap i Casal i en alguns municipis de les rodalies.

En el programa festiu destaca, per damunt de tot, la representació en valencià dels milacres en els Altars vicentins, amb la pujada i la baixada del sant, com a preludi i cloenda, tot organitzat a través de les associacions vicentines.

En els temps actuals podem considerar com un “miracle” la seua pervivència, per tot el que hi ha d’afany, sacrifici i esforç, una iniciativa molt meritòria i quasi èpica. Una cita anual ineludible amb una mostra única del teatre valencià més primigeni, teatre popular i festiu al carrer, que es converteix en tota una fita de gran valor sociocultural.

La representació dels milacres de sant Vicent Ferrer, com a expressió viva de la cultura popular valenciana, forma part del nostre patrimoni cultural i festiu, amb característiques comuns amb les conegudes com a festes de carrer. L’any 2014 va ser declarat Bé d’Interés Cultural Immaterial.

L’Altar vicentí no deixa de simbolitzar la configuració del que seria un altar dins del temple en forma de retaule, on en la part zenital o central se situaria la figura del sant i en la part més inferior, l’anomenada predela, en la qual quedarien representats el fets i prodigis del sant.

Si fem un exercici d’imaginació, la part de la predela és la que pren vida i acció, amb

la representació del milacre en l’entaulat, com si eixiren de les plasmacions pictòriques les figures, escenes i paisatges a través dels grups actorals de xiquets i xiquetes, amb la dramatúrgia i l’escenografia que li envolta.

I en correspondència amb tot allò que hem volgut significar de la figura de sant Vicent Ferrer, l’Altar viventí condensa, d’una part, la seua dimensió espiritual, amb la iconografia escultòrica situada en el nínxol o capelleta de la part zenital de l’altar. D’altra, la seua dimensió terrenal, en la part de l’entaulat, amb la representació dels fets de la seua vida i, sobretot, dels seus prodigis i portents.

La confluència entre l’home sant que assenyala el cel i el sant home amb el peus en terra.

I al remat, la simbiosi entre el poder taumatúrgic i el poder de la paraula.

Cel i terra.

Miracle i paraula.

Altar i escenari.

Fonts bibliogràfiques

MIRA, Joan Francesc (2919): Sant Vicent Ferrer, vida i llegenda d’un predicador. Bromera-Acadèmia Valencia de la Llengua.

ROS Y PARDO, Honorat (2019: Sant Vicent Ferrer, context històric i cronologia. Acadèmia Valencia de la Llengua.

ESCARTÍ, Vicent Josep (2019). Celebrar Sant Vicent: festa i literatura. Ajuntament de València.

PROCÉS AL MIRACLE DELS MILACRES

! Sant Fuset, màrtir (ninot retocat després de la polèmica suscitada per la figura original). Falla

Passeig de l’Albereda-Av. França, 2008. Foto: Antonio Cortés.

MANUEL MUÑOZ

Parlar de sant Vicent Ferrer, i els seus miracles, representat als cadafals fallers podríem dir que no està massa explotat, la veritat, ja que sent un dels patrons del Cap i Casal i, per tant, no ens deuria sorprendre la seua aparició. Així deuria ser, però sembla que la quota de protagonisme se l’emporta la principal estrela del panorama patronal a les Falles, és a dir, la Mare de Déu, no només per l’ofrena. Fent una visita al Museu Faller i revisant els últims anys veiem com compta amb el vistiplau del públic per estar una i altra vegada salvada de les flames.

Per a tots aquells i aquelles que estan una mica més perduts en el calendari festiu de la ciutat, la festivitat del sant, tot just després de Falles i la Setmana Santa Marinera, compta amb un bon grapat de seguidors, anomenats vicentins, i que com passa amb les Falles, fins i tot surt del terme municipal, amb altars on se celebren les representacions dels seus miracles.

Sant Vicent, segons ens conten, era un home miraculós, tota una fàbrica d’ocasionar tot tipus de curacions, resurreccions, reactivacions de fonts i tot un seguit de fets prodigiosos fins arribar a vuit-cents. Fent comptes, amb els seus 69 anys de vida, feia una mitjana de 133, 33 miracles a l’any. Treballador era el nostre patró, la veritat.

Tot i que, com la presidenta de la meua falla em va contar un dia que li comentava el tema d’aquest article, aquests miracles tenen un gran component fantàstic. És a dir, que uns quants anyets mort, se li anaven atribuint més i més miracles per a ampliar la col·lecció i així també ampliar el repertori de les obres que va fer. Podem dir que fins i tot a dia de hui seria el protagonista d’una saga literària, molt del gust dels joves.

La cosa és que la seua festa té un filet que la connecta amb la nostra, ja que neix d’una costum educativa. En el temps que apareixen, vora al 1817 segons ens diu la Junta Central Vicentina, les representacions dels seus milacres corren per compte de diferents col·lectius repartits per la ciutat, els quals munten altars en mig del carrer on les xiquetes i els xiquets es disposen a representar la tirallonga miraculosa del sant.

Antonio Ariño també ens explica en la seua tesi El Calendari festiu dels segles XIX i XX, un poc d’aquesta festa, la qual destacava per ser una de les primeres a la ciutat on existien col·lectius regulats amb estatuts aprovats pel govern civil. I no sols això, ja hi havia una regulació dels seus socis perquè pagaren les seues quotes a més d’una estructura de govern. A l’igual que ara mateix es governen les comissions falleres.

Si vos doneu compte de quin segle estem parlant –el XVII--, els orígens de la festa ens remeten al Barroc, a l’època de l’excés i del més sempre serà més, de l’horror vacui. I és una època on aflora l’art efímer, com el dels cadafals nostres, sí. Estem en tot l’apogeu de l’absolutisme i les estructures emprades normalment per celebrar una gesta i/o visita d’algú de la família reial estaven a l’ordre del dia.

És així com els altars que es plantaven en les principals places del cap i casal volien emular les grans construccions de l’època i, malgrat que amb el temps s’han anat perdent la majoria de les estructures originals, a l’altar de la plaça del Tossal ens queda un exemple d’aquest barroc efímer amb la seua estructura de fusta que evoca als de les esglésies del mateix segle.

I bé, després de enfocar-nos en per què el nostre protagonista té una festa tan important i arrelada a València, què hi ha de la seua representativitat a la seua festa major?

Com ja s’ha parlat al principi, qui es porta la gran part de protagonisme dins dels cadafals és la benvolguda maredeueta, qui de vegades sembla com una aposta per arribar sempre al beneplàcit del gran públic, des de les senyores del barri que van a fer-li la roda a la falla, com a aquells que venen dels pobles a buscar això que sembla heteronormatiu a les falles.

El cas de sant Vicent Ferrer sembla ser un poc més aïllat, i fins i tot amb exemples que freguen la polèmica, obrint el debat de quant hem avançat socialment en aquests anys. I és que, no tenim massa exemples que explicar sobre la seua reproducció com a ninot de falla.

Una de les imatges del sant més antigues és la de la falla del carrer de sant Vicent i adjacents de 1932 en plena II República, on el taumaturg és l’encarregat de portar endavant una expedició de valencians de renom en un viatge en globus aerostàtic. Aquesta empresa no era ni més ni menys que baixar del seu descans celestial a gaudir de la nostra festa. I és un fet de ben insòlit que fora representat junt a la flor i la nata del republicanisme, ja que sabem que la religiositat en aquells temps no estava massa ben vista.

I amb l’esdeveniment del temps, ens retrobem amb el sant molts anys després, al 1975 per a ser més exactes i a la comissió que encarrega, a banda en una de les falles més icòniques i recordades, tant de Na Jordana com del seu artista, Julià Puche. Estem parlant de Naufraguen les tradicions, el cadafal amb què Na Jordana guanya el primer premi de la secció Especial després de deu anys de sequera. Una falla que ja començava a criticar la globalització, una temàtica molt avançada al seus temps ja que a dia de hui aquest fenomen s’ha fet crònic inclús a la nostra festa, amb discussions sobre la conveniència de fer halloween o una dansà.

Ací Sant Vicent ens apareix en una balsa que intentava mantenir-se flotant en la mar rebolicada. Aquest petit vaixell representava la llengua valenciana, coronada per la rata penada. Cal destacar-hi la inclusió del nostre protagonista per la importància que tingué en la difusió del valencià, ja que, segons el llegendari, el seu predicament el feia sempre amb la nostra llengua allà on es trobàs.

! “Ley” (Josep Soriano Izquierdo). Esbós per a una esçena de la falla del carrer de sant Vicent i adjacents del 1932. Arxiu Històric Municipal de València.

! Vicent Lorenzo Díaz: Ninot d’un xiquet dels milacres interpretant el rol de Sant Vicent Ferrer. Nostres coses. Falla infantil Na Jordana, 1982.

! Víctor Valero Valero, esbossos per a una escena vicentina de El verí del teatre, de Miguel Santaeulalia. Falla Na Jordana, 1994.

I sense eixir de la demarcació, al 1982 Sant Vicent torna a Na Jordana en versió reduïda, és a dir, en la falla infantil. En aquest cas en el monument que planta l’artista Vicent Lorenzo, amb el lema Nostres coses, amb una temàtica local on s’explicaven les tradicions de la ciutat. En aquest cas és al davant d’una escena on es representava la posada en escena d’un milacre sobre l’icònic Altar del Carme, molt proper a la demarcació d’aquesta comissió, i amb cert lligam amb les famílies Pastor i Borrego, entre altres.

No es tardà molt en què tornara a ser part de la falla de la xicalla jordanera, ja que en 1986 torna a aparèixer en el cadafalet que Armando Serra obra baix el lema Anem de museus. Tot i que en l’explicació de la falla no apareix cap explicitació de la seua presència, un vers ficat convenientment en la seua escena ens la justifica, apel·lant als seus miracles perquè n’obre d’un que porte turistes al cap i casal i desperte l’interés dels valencians per visitar els museus de

la ciutat. I la veritat, entre unes coses i altres sembla que ho va fer, el miracle del turisme acabà per arribar i quedarse, el que personalment no sé jo si el barri a hores d’ara ho celebra.

I tornant al gran format ens trobem amb una nova representació dels milacres del sant en la falla gran de 1994, El verí del teatre, de Miguel Santaeulalia. Perquè els milacres vicentins són una expressió genuïna del teatre popular valencià. En aquesta escena del monument, dissenyada personatge a personatge per Víctor Valero, els polítics del moment feien de xiquets i xiquetes del milacre i representaven els rols protagonistes d’aquelles peces vicentines més cèlebres. El difunt líder d’Unió Valenciana, Vicent González Lizondo assumia el paper estel·lar de sant Vicent Ferrer, amb Santiago Cerviño (ex-president de JCF) fent-li de motiló i “pato mut”. No faltava tampoc l’endemonià, una temperamental Lola García Broch [responsable de la regidoria d’educació, cultura i política lingüística al primer govern de coalició de l’alcaldessa Rita Barberà (PP) i també de González Lizondo (UV), des de 1991 al 1995 ] llençant per la boca tota mena d’improperis al davant de l’escultura de Francesc de Vinatea de la plaça de l’Ajuntament. Ni les

! “Sant Vicent el del didet”, detall del ninot de la falla Passeig de l’Albereda – Av. França després del procés censor. Foto: Antonio Cortés.

disputes entre els Centelles (Joan Lerma) i els Soler (Eduardo Zaplana) en La pau de Déu o el governador civil, Eugeni L. Burriel fent del reguitnós paleta protagonista de Detin-te en l’aire!

Però no tot anava a ser Na Jordana. Que la comissió siga una de les falles més compromeses amb la cultura i les tradicions no vol dir que tinga el monopoli de les representacions vicentines.

Això sí, no ens menegem del barri, ja que la següent parada és l’encreuament dels carrers Ripalda, Beneficència i Sant Ramón, Ribesan per als més frikis d’aquests temes. I l’artista, un conegut que ja ha aparegut a l’anterior paràgraf, Víctor Valero. En la falla infantil de l’any 2011, una escena d’un escultor que modelava l’efígie del sant va copsar tant a una component del jurat que la qualificava que va demanar que per favor la salvaren del foc, aquest gest va ser ben acceptat per la falla, que li va obsequiar amb el ninot a aquesta jutge tan devota.

I per acabar el recorregut per algunes de les representacions del sant cal esmentar -ne una de ben recent que va capgirar el món faller, i ja de pas el vicentí. El 2018 la falla d’Albereda – Avinguda de França, molt coneguda pel seu antic president i per excentricitats com fer fallera major Carmen Lomana, portà a l’exposició del ninot una versió del sant. En aquest cas era l’actual regidor de Cultura Festiva i president de JCF, Pere Fuset, qui es representava com al protagonista d’aquest article. I ens preguntem, per què Sant Vicent Lizondo no va tindre tanta repercussió com Sant Vicent Fuset? Si que és veritat que plantar una peineta, i no precisament fallera potser no siga plat del gust de tothom, però la disputa entre el sector faller i el sector vicentí va arribar a crear un debat sobre els límits de la creació i la religió.

Aquest estira i arronsa va acabar amb les modificacions al susdit ninot fent una visió un tant “edulcorada” canviant la corona i la postura de la mà de tal manera que tampoc no es podia fer una lectura clara de a quin sant estaven parodiant. I és ací on veig el problema amb l’Església, ja que aquestes ingerències son les que a dia d’avui no s’acaben d’entendre, perquè si fem un passeig per Alacant en la nit del vint-iquatre de juny, més d’alguna persona es tiraria les mans al cap amb la d’efígies de Jesucrist cremant-se. És a dir, per a algunes persones això no importa, i estem parlant del propi creador de la religió que professen.

La veritat és que per a acabar amb el tema, ací servidor, ateu confés, prega a sant Vicent Ferrer, el sant miraculós per excel·lència del Cap i Casal i pobles propers, perquè obre un miracle, un de ben gran. I aquest, ni més ni menys, és el de fer que la gent no tinga la pell tan fina, perquè sembla que quan més moderns volem ser (o aparentar), pitjor anem.

MANUAL D’INSTRUCCIONS

AITANA MIRALLES LÓPEZ

PRESIDENTA INFANTIL NJ 2020

Quan vaig nàixer, un dèsset de març, ma mare ho va tindre ben clar i va decidir reprendre aquella vinculació amb la festa fallera, amb què ella havia gaudit tant! I així va ser. Primer em va apuntar a la falla del poble on visc i de la qual ella n’havia formar part i poc després, per causes del destí a Na Jordana

Ací he trobat un barri meravellós amb un grapat d’història i de costums. He fet una colla d’amics

i amigues, fallers com jo, apassionats pel teatre, amb els quals he après molts recursos per moure’m amb soltura per l’escena – fins i tot l’any passat vaig obtindre un primer premi d’actriu- i també a apreciar més si cal la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra llengua, tot i llegint el Tirant, participant activament al bloc infantil del nostre llibret-llibrot o en la seua presentació als mitjans de comunicació, fent el Betlem i també presentant tota mena d’activitats i projectes destinats a la menudalla. I de tot això, crec, que ha un fin de coses. He aprés a sentir-me part d’un tot, que amb il·lusió, compromís, responsabilitat, esforç i creativitat aconseguix tot quant es proposa.

Per a mi Na Jordana és a més la meua llar. En ella transcorre part important del meu temps i a ella dedique una part important de ma vida. Ací des de ben menuda he descobert que altres Falles són possibles quan es treballa pensant sempre en el futur. Perquè Na Jordana és capdavantera i ens ensenya que la festa ha d’evolucionar com els temps evolucionen. Bon exemple és el fet que, precisament enguany, siga jo, una doneta, la presidenta infantil, és a dir, la responsable de recolzar, acompanyar i assessorar la nostra fallera major infantil en representació de tots i totes els meus companys i companyes de falla.

És tot un orgull per a mi, com a xiqueta i com a jordanera, exercir el càrrec que m’ha estat confiant i servir alhora de referent perquè companyes infantils d’altres falles puguen mostrar de bon tros que les xiques podem exercir qualsevol responsabilitat tant dins de l’àmbit de la societat com de la Festa.

No m’acomiadaré sense agrair als majors i als menuts de Na Jordana tota l’estima dipositada en la meua personeta, Així com el suport que he rebut. Només espere que gaudiu d’estes Falles amb la mateixa intensitat amb què Sofia i jo ho anem a fer. Ella i jo us esperem a la nostra casa, a la vostra casa, a NA JORDANA.

Foto: Adolfo González Vivas.

Nostra falleta proposa un bon grapat d´il·lusions, i una caixeta curiosa… amb un “Manual d´instruccions”.

Una falleta mai vista, diguem-ne experimental, creada per un artista, que ha resultat ser genial.

La caixeta és una casa la d´un barri qualsevol, una llar per on tot passa… però has de muntar-la sol.

La casa sempre endreçada té finestres i balcons, i la infantesa animada… la plena tota amb cançons.

Al Carme la podràs trobar en determinats horaris, i així també assimilar… successos extraordinaris.

Els ninots intercanviables podràs posar als racons, en un joc irrenunciable… ple d´enginys i diversions.

Sembla van vestits iguals segons l´edat que pertoca, i pareixen tan reals… que un somriure això provoca.

Hauràs de seguir les regles a este joc interactiu, tindre cura, doncs són febles, els ninots tan suggestius.

És falleta molt moderna amb els ninots fets de drap, que a tot el món enlluerna… i on més emoció no cap.

Ací no hi ha gelosia i abunda la germanor, es fan favors cada dia, i ningú es creu superior.

La llar és nostre univers que a la resta determina, potser bo o ser advers… i estimar-lo o fer fugina.

Esperem que la gaudisques per estes belles raons:

NA JORDANA vol que visques, nostre “Manual d´instruccions”.

SONEN SONS QUE SÓN CASOLANS

UN VESTIT TACAT DE FANG

Aitana i Sofia quedaven per a jugar i/o fer els deures, quasi totes les vesprades, fins que els seus pares acudien a replegar-les. Des què tenien ús de raó, Aitana i Sofia passaven la vesprada a ca les seues iaies, dues dones que havien crescut juntes en aquell vell edifici del carrer de Na Jordana i que a la vellesa havien decidit tornar a compartir en ell els últims anys de les seues vides.

Sempre que muntaven l’últim joguet de construccions que tant els agradaven, Aitana i Sofia, deixaven entreoberta la porta de la casa on estaven jugant. El misteri, no era un altre que divertir-se a costa del veí del cinqué, un xic un poc pedant, que quan les va veure un estiu per casualitat pujant les escales amb una gran caixa de Lego, els va dir:

- Esteu segures que sereu capaces de muntar això vosaltres soles?. Té massa peces!

Es tractava d’aquells joguets que venien per peces soltes i que part del joc,- en ,realitat la més important- consistia a unir-les, seguint un manual d’instruccions. Amb la porta entreoberta les amigues s’asseguraven, que el veí se n’adonara que podien construir perfectament allò que es proposaren sense ajuda ni d’ell ni de cap altre home.

Les àvies de les xiquetes havien crescut pràcticament juntes, però la de Sofia havia marxat del barri en casar-se amb un metge, fins que en quedar-se vídua, va tornar al seu antic habitatge, per poder estar prop de la seua amiga de la infància. Ella i l’àvia d’Aitana es van conéixer el mateix dia de la riuà que va inundar València el 1957. Les dues vivien a la rebotiga de les tendes de queviures que tenien els seus

pares, però encara que ambdós comerços no es trobaven massa lluny l’un de l’altre, es van veure per primera vegada, el dia que les seues famílies van haver de refugiar-se de les aigües del Túria, que creixien espantosa i ràpidament, en aquell edifici d’escales estretes i cinc pisos sense ascensor. Al principi hi anaven a residir fins que les aigües del riu tornaren al seu llit, però, havent perdut quasi tot, els pares d’ambdues, van decidir fer vida per sempre en aquell antic, però alt edifici que els havia salvat de la tragèdia.

Diuen que els xiquets i les xiquetes d’aquella època, tenien una manera diferent de viure les situacions d’emergència. Se’n preocupaven menys que els majors i se sentien lliures, perquè les catàstrofes feien que els adults desviaren el seu focus d’atenció d’ells. Per això, la futura iaia de Sofia, va poder convéncer la futura àvia d’Aitana que l’acompanyara a salvar el seu vestit de fallera, que entre les presses s’havia quedat a la rebotiga de la tenda dels seus pares.

El Túria no s’havia desbordat encara al centre de València, però que ho fera era qüestió de minuts, com a molt de mitja hora. Aprofitant que les seues mares, confoses amb les altres dones de l’escala, pujaven i baixaven portant pesats fardells de robes, les àvies de Sofia i Aitana, es van escórrer entre la multitud. Al carrer es van trobar amb veïns i veïnes del barri del Carme que corrien a refugiar-se a les seues cases o en algún indret segur. Elles, no obstant això, corrien a repèl, en sentit contrari. Quan van arribar a la rebotiga del comerç dels pares de l’àvia de Sofia no van trobar el vestit de fallera enlloc. Sofia llavors se’n va adonar que estava posant en perill la seua nova amiga i li va dir de tornar ràpidament a casa

per no correr cap risc. Però l’àvia d’Aitana, es va obstinar a buscar-lo, perquè imaginava el que significava per a la seua amiga. La seua pròpia tieta, una de les millors modistes de València, va voler cosir-li’l abans de morir, perquè sempre tinguera alguna cosa amb què recordar-la. Havia cosit centenars de vestits de valenciana a Casa Insa i se sentia ben pagada i orgullosa d’haver aprés un ofici amb què podia transmetre la tradició.

Després de buscar i buscar, les àvies d’Aitana i Sofia van descobrir el vestit en l’altell d’un armari.

- Vinga, afanya’t i passa’m eixa cadira! –Va ordenar l’àvia d’Aitana a l’àvia de Sofia.

L’àvia de Sofia , li va fer cas i li la va apropar. Mentre la seua amiga es pujava a la cadira, l’àvia de Sofia va veure com un fil d’aigua arribava fins als seus peus.

-Per favor, deixa el vestit, ja no, m’importa! Ja és ací l’aigua!

Però l’altra no li va fer cas i no va baixar-ne fins que l’hagué agarrat ben fort. Ambdues eixiren com van poder de la rebotiga. L’aigua ja els arribava pel genoll quan van arribar a l’edifici. En aconseguir pujar fins l’últim pis, València estava completament inundada i quan tractaren de guardar el vestit en un dels baguls de palla que pares i mares havien aconseguit traslladar, es van adonar que estava tot ple de fang. No sabien com s’havia pogut tacar, possiblement haguera sigut en pujar l’escala plena de les trepitjades dels veïns.

Aquella vesprada Aitana i Sofia, les nétes d’aquelles valentes dones , també anaven a tindre problemes, no tan greus, però sí difícils de resoldre. Una de les peces principals del castell medieval que estaven construint, no apareixia per cap banda.

- Però no pot ser! La caixa estava sense obrir! –va protestar Aitana.

Sofia va fer una ganyota de culpabilitat.

.-Bé, no del tot…

- Què vols dir?

- La vaig obrir una miqueta. No em vaig poder contindre, val?

- Però Sofia!

- No he pogut esperar a quedar per a jugar. I a més és el meu regal de reis, tampoc no he comés cap crim.

- No, però segur que ha caigut una peça i ara no el podrem muntar

- No sigues tan dramàtica. Espera.

I Sofia va anar a l’habitació de la seua iaia, on hi era l’armari d’on havia tret el joguet. Mentre Aitana es va quedar asseguda sense massa esperances, ventant-se amb el manual d’instruccions. De sobte, des de l’altra habitació va arribar la veu de Sofia.

- Aitana, vine. Corre a mirar açò!

Aitana va acudir alarmada cap a l’habitació. Quan va arribar-hi va trobar Sofia, amb un gran paquet als seus peus. Estava embolicat en un paper de seda que segurament havia sigut blanc, però ara era de color sépia, probablement pel pas del temps.

-Estava buscant la peça a l’armari i m’he trobat açò! Aitana va mirar uns instants l’embalum i sense pensar-ho més, va començar a desembolicar-lo.

-Però què fas?-Va protestar Sofia.

Del paper de seda va començar a eixir el que semblava la falda d’un vestit de fallera, però molt tacada i plena de fang, pràcticament no es distingia el dibuix.

De sobte van sentir la porta de l’escala obrir-se i les veus de les seues àvies. Les dues dones havien baixat a fer la compra. Els pares d’Aitana i de Sofia ja feia temps que s’havien cansat d’intentar convencer-les que feren la compra en un supermercat i que els la dugueren a casa. Mes a elles els agradava comprar on sempre, encara que cada vegada quedaren menys comerços dels d’abans oberts. El barri s’havia convertit en un immens districte de restaurants i bars nocturns. Encara que això sí, sempre els quedaria el mercat de Mossén Sorell, molt canviat, però el de sempre. Moltes vegades, les dues ancianes aprofitaven les estones que les nétes restaven a la seua llar per a baixar per la verdura o per la carn. Aquella vesprada com era dijous en va ser una d’elles.

- Xiquetes, la corda!.-Va cridar l’àvia de Sofia.

La dona es referia a un llarguíssim fil de niló verd d’aquells que s’empraven per estendre la roba, però amb un ganxo en un extrem. Les xiquetes el llençaven pel buit de l’escala i quan arribava al replà on estaven les iaies, aquestes

col·locaven els sacs de la compra d’un en un en el ganxo. Després les xiquetes estiraven i estiraven la corda, fins que podien agafar el sac i entrar-lo a casa. Les iaies s’encarregaven de pujar pel seu compte. Bé, en realitat sempre s’encarregava l’àvia de Sofia, que encara estava àgil i molt bé de salut, potser perquè sempre s’havia preocupat de fer exercici físic, de tindre una bona alimentació i de cuidar el seu esperit, alimentant-lo amb bons llibres i millors amistats. No obstant això, l’àvia d’Aitana, tenia el que ara diuen, problemes de mobilitat, és a dir, patia d’artrosi a la cames i en quasi tots els ossos del cos i li era pràcticament impossible baixar i pujar l’escala sense l’ajuda de la seua millor amiga.

Amb molta paciència, mentre les nétes introduïen part de la compra a la nevera, l’àvia de Sofia va acompanyar la d’Aitana a la seua llar, un pis més amunt. Mentre pujava les escales se’n recordà, com tots els dies, dels veïns i de les veïnes de sempre que ja no hi vivien i amb els quals havia compartit mitja vida i en alguns casos, la vida sencera. Li venia a la memòria la senyora Barbereta, la que tenia una parada de formatge al mercat; Rosigües, el marit de la qual era bus del port i a qui la dona havia convençut per a viure al Carme; el tio Toni que tocava en una rondalla i alhora era pintor de ventalls i, per descomptat, Amparín, la de Pastor, que tenia un fill molt templat que sempre eixia en els milacres,…Ara les dues úniques que hi quedaven de l’antic veinat només eren elles dos. La resta de l’immoble, llevat del pressumptuós veí del cinqué, l’ocupaven Erasmus o apartaments turístics il·legals. Tant en un cas com en l’altre, a les velletes no els donava temps de crear lligams amb el veïnatge, perquè els nous inquilins no duraven massa temps en l’edifici i sempre marxaven per a no tornar mai més.

Aquella vesprada, les xiquetes van deixar la resta de la compra sobre el banc de la cuina i sense ficar-la al rebost, van anar ràpidament a intentar amagar de bell nou aquell vestit de fallera antic i tacat de fang, sota l’armari. Quan l’àvia de Sofia va acompanyar la d’Aitana fins al seu pis i tornà a casa, les va sorprendre in fraganti .

-Sofia que estàs intentat ficar a puntellons per davall de l’armari?

Quan les xiques no tingueren més remei de confessar la veritat, l’àvia de Sofia els va contar fil per randa la història d’aquell vestit tacat de fang, d’aquell vestit tacat de tantes vivències i records com aquella casa on hi eren.

Aitana i Sofia es quedaren corpreses. A penes van parlar durant la resta de la vesprada. Es van limitar a muntar en silenci el castell medieval, seguint al peu de la lletra el manual d’instruccions. Ho podien fer perquè, com per art de màgia, havien trobat la peça que els faltava.

De sobte, Aitana va trencar el gel.

-Hauríem de contar la història de les nostres iaies a la falla.

I així ho van fer.

Març va arribar i amb ell , el llibret i dins d’ell, la història del vestit de fallera tacat de fang que va unir unes amigues per sempre en un edifici vell, de cinc pisos, sense ascensor, una llar, que com elles i com les seues àvies desafiava els canvis i el pas del temps.

dolç llar». Foto: Adolfo González Vivas.

NA JORDANA RECOMANA

! Enrique Naya Igueravide i Juan José Carrero Galofré (Costus): La pietà (2002). Sèrie «El Valle de los Caídos».

NA JORDANA RECOMANA…

A MOS REDÓ *

ADMINISTRACIÓ DE LOTERIES *

AEGIL CATERING

AJUNTAMENT DE VALENCIA *

AMATHIST

ART ANTIC *

ASCENSORES CARBONELL

AUTOESCUELA TURIA

BANCO DE SANTANDER

BAUHAUS

BOATELLA TAPES *

C E U

CADAVERLANDIA

CAFES VALIENTE

CAFETERIA SAN JAIME

CENTRO DE LAVADO B Z

CHIC CAN

CHURRERIA DON PEDRO

CLINICA NA JORDANA CENTRO VETERINARIO

CLINICA VETERINARIA EL CARMEN

COCA COLA

COLEGIO ADMINISTRADORES DE FINCAS

COMIDAS EL RUBIO

COMUNITAT VALENCIANA

CONSORFRUT

CONVENT CARMEN

CRISTALUX

CUCHILLERIA NEBOT

EL CARMEN SCHOOL

EL CARMENGLISH

EL COMODI DE LA SORT

EN BUENAS MANOS

ESCUELA DE ARROCES Y PAELLA VALENCIANA

FARMACIA CORONA *

FERRETERIA ELS CUNYATS

FORN LOURDES *

GRAN ASOCIACION -IDIOMAS

GTA TOLDOS

GUAPITO

HORNO PASTELERIA MONTANER *

IDEES CONSULTORS

ILUMINACIONES ELECFES

IMPRENTA ROMEU *

INMORTAL

INTEGRA2

L´APLEC

L´OSTRERIA DEL CARME *

LA PEPICA

LA TAVERNA D’ ENRIC *

LES BARRAQUES *

LOTERIAS EL CARDENAL

MAHOU

MANÍA VALENCIA

MARGARITA VERCHER

MERCAT MOSSEN SORELL *

MOLI DEL CANYAR *

MORGANA, LOS HECHIZOS DE (Jardín del Turia)

MORGANA, LOS HECHIZOS DE (Vara de Quart)

NUEVO CENTRO

OMNIA SEGURIDAD

P O CLINIC

PAPELERIA SANZ

PASTELERIA CONCHIN

PELUQUERIA QUEROL

PISOS DEL LEVANTE

PITUSA *

PIZZERIA LA STRADA

PRADAS Y RUIZ ABOGADOS

PUNTO DE VALENCIA *

PYRO SHOPPING

R. VIDAL *

RESTAURANTE BLANQUERIAS *

RESTAURANTE CHORROS

RICARDO ALCAIDE *

ROSE PINK

SILU *

TAETEATRO

TALLERES BALAGUER

TALLERES PORTOLES *

TENDETES – J.L. CASTRO

TORRES HERMANOS

TOT EN U *

VEGAMAR

VELAZQUEZ ESTILISTAS

VENTA DE ALIMENTOS

VERCHER ASSESORS *

VICENTE BIENDICHO, S.L. *

(*) Na Jordana és estima per la llengua i a tal efecte vol agrair la confiança que, atenent al seu suggeriment, han dipositat en ella els 24 establiments, empreses o botigues que han decidit anunciar-se en valencià al nostre llibret.

La llengua és un patrimoni cultural immaterial importantíssim del nostre poble i en la Festa de les Falles resulta insubstituïble. Gràcies, per tant, per haver contribuït a fer patrimoni.

ESPECIALIDAD EN BUÑUELOS DE CALABAZA

VISÍTANOS EN NA JORDANA

CAFÉ COPAS

ESPECIALIDAD AGUA DE VALENCIA

caballeros, 51 tel. 96 391 24 01

caballeros, 51 tel. 96 391 24 01