Llibret Na Jordana 2019

Sobre l’autor de la portada d’enguany: Vicent Ramon Pascual [Bocairent (la Vall d’Albaida), 1979] És dissenyador gràfic des de l’any 2000. El 2003 crea el seu propi estudi des d’on desenvolupa projectes d’entorn gràfic principalment centrats en campanyes de comunicació, disseny de cartells, disseny editorial, identitat corporativa, il·lustració, senyalització i publicitat.

Ha rebut més de 90 premis en concursos de disseny i convocatòries per a la selecció de cartells de festes, com el de Falles de València de 2015; el de les Fogueres de Sant Joan de 2000 i de 2008; el de la Fira de Juliol de València de 2006 i 2008 , el del Corpus Christi de 2010 o el de la Setmana Santa Marinera de València de 2017. No hi ha celebració festiva del nostre territori autonòmic que no haja comptat amb el seu personal grafisme: les festes en honor a la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí; les festes de moros i cristians d’Alacant, Banyeres de Mariola, Bocairent, Castella, Ibi, Paterna i Villena; la cavalcada de reis d’Alcoi; els bous a la mar de Dénia o l’entrada de bous i cavalls de Sogorb, per això el 2016 l’Ajuntament de Bocairent va promoure-hi una exposició retrospectiva sobre la seua producció que un any més tard s’exhibí al Museu Valencià de la Festa d’Algemesí. Ha sigut a més el responsable d’elaborar el cartell de la XVIII edició del “Tirant de lletra”.

ÍNDEX

PRETEXTOS 1.

PORTADA

1.1.

Sobre la portada d’enguany, per Vicent Ramon

8.6.1. Per la senda dels rebels, per Alejandro Lagarda 178

2.

SPONSORS I PATROCINIS 1

8.6.2. Vicent Miquel Carceller, per Josep Lluís Marín 179

3.

SUMARI I ÍNDEX 2-3

8.6.3. Josep Alarte, per Gil-Manuel Hernàndez 183

4.

ELS REPRESENTANTS I L’ESBÓS DE LA FALLA

8.6.4. Joan Fuster, per Josep Franco 185

GRAN

8.6.5. Ricardo Rubert, per Vicent Borrego 189

4.1.

Salutació del president Pere Borrego Pitarch 4

8.6.6. Joan Monleón, per Verònica March 193

4.2.

Un croquis, eh bien, merci, per Ramon Pla 6

8.6.7. Pere J. Maroto, per Lluís Mesa 197

4.3.

Diana Rey Pajares, fallera major 7

8.6.8. Alfredo Ruiz, per Tono Herrero 201

EDITA: Associació Cultural Fallera Na Jordana.

5.

LA METRALLA DEL CARME

8.6.9. Víctor Valero, per Ivan Esbri

DISSENY PORTADA: Vicent Ramon Pascual.

5.1.

Futllet jocós i pillet dels fallers i les falleres

NA JORDANA, 2019

COORDINACIÓ: Vicent Borrego Pitarch.

5.2.

MAQUETACIÓ I DIRECCIÓ D’ART: Javier Valiente Gil. EQUIP DE REALITZACIÓ: Pere Borrego Alcaide; Maria García Moran,

5.3.

TEXTOS: Pere Borrego Pitarch; Vicent Borrego Pitarch, Ivan Esbri, Josep Franco, Isabel García-Canet, Gil-Manuel Hernàndez, Tono Herrero, Alejandro Lagarda, Vicenta Llorca, Verònica March, Josep Vicent Maroto, Josep Lluís Marín García, Lluís Ma. Mesa i Reig,

8.6.10. Gil-Manuel Hernàndez, per Rubén Tello 207

Una marxa per al “Tirant de lletra”,

8.6.11. Mar Estrela, per Verònica Pérez Lloret 209

per Vicent Borrego 28

8.7.

Elogi i elegia de la gauche divine valenciana, per Jesús Peris Llorca 212

Una obertura del “Tirant de lletra” per recordar, 9.

NA JORDANA: UN REFERENT DE LA NOUVELLE VAGUE DE LA FESTA

5.4.

Au revoir, Ximo. (In memoriam) 32

6.

NA JORDANA AL COMPLET

6.1.

Tous les garçons et les filles de Na Jordana

Jordana. Aproximació per a un estudi sobre falles

(comissió executiva) 34

que mai no van ser plantades o que ho van ser de

La crème de la crème (VIPS, jordaners i jordaneres

retruc, per Ivan Esbri 222

Joan Nave i Pineda, Luis Noguerol Elena, José Vicente Peiró Barco, Reyes P, Verònica Pérez Lloret,

de Na Jordana 8

per Vicent Borrego i Alejandro Lagarda 30

Alejandro Lagarda i Javier Valiente Gil.

i Alejandro Lagarda 205

6.2.

i fallers i fallers d’honor) 36

Jesús Peris Llorca, Rosa Roig, Rubén Tello, Guille Villena Romero.

9.1.

9.2.

You must remember this: we will always have Na

Na Jordana en la literatura i el teatre contemporanis, per José Vicente Peiró 242

EXPLICACIÓ CADAFALS: Alba Fluixà Pelufo i Jesús I. Català Gorgues.

CONTEXTOS AGRAÏMENTS: Dolors Atienza, Antonio Cortés, La Cubana, Hèctor Portolés, Luna Nera.

7.1.

La beauté est dans la rue (equip de realització) 38

BETES I FILS DE NA JORDANA

IL·LUSTRACIONS: Atélier Populaire de l’École des Beaux-Arts de París; Fernando Burgos,

7.2.

Exposé, Vicent Borrego i Empar Muñoz Lladró 39

10.1.

La nostra colla 252

Burguitos; Cualiti Photo; Antonio De Felipe; Martín Forés; José Gallego; Miguel H;

7.3.

L’explicació, per Ramon Pla i Jesús I. Català

10.2.

Clàudia Guillén Bartual, fallera major infantil 253

Gorgues 40

10.3.

Guille Villena Romero us saluda 254

Una falla de la Nouvelle Vague, per Hèctor

10.4.

Sinopsi per a un cadafal ordit a dos fils, per Miguel

Vicente March (Oops Planet); Antonio Ortiz, Ortifus; Pinta Valencia; Reyes P; Ramon Pla; Josep Ro; Manola Roig; Carles Rossaleny, Víctor Valero i Lina Vila.

7.4.

10.5.

Borrego Pitarch; Ivan Esbri, Maria García Morán i Luis Noguerol Elena; Antonio Cortés, José García Poveda, Juan Gómez, Salva Gregori i Hèctor Portolés.

PUBLICITAT: Pere Borrego Pitarch i Julià M. Pastor.

SUPERVISIÓ: Pere Borrego Pitarch.

IMPRESSIÓ: Romeu Impremta S.L.

8.

OH, LA-LA!

10.6.

Com titelles en la corda, per Hèctor Portolés 272

8.1.

París- València, per Isabel García-Canet i Pere

10.7.

Proposta didàctica, per Vicent Borrego 274

Borrego Alcaide 63

10.7.1. Teixidors i teixidores de paraules. Il·lustracions:

8.2.

Carles Rossaleny 274

La “fada verda”, musa inspiradora de la bohèmia parisenca en el trànsit de segles... i també de la

10.7.2. El fil de les clàssiques.

Il·lustració Pinta Valencia 276

nostra falla, per Vicent Borrego 66

DIPÒSIT LEGAL: V-1155-2009.

8.3.

8.4.

Significats per a un bes entre dones, per Luis

10.7.3. El fil de les expressions nostrades 284

Noguerol 120

10.8.

Glop llarg de festa major, per José Gallego i Joan

De la morera al fil, per Vicenta Llorca i Manola i Rosa Roig 286

Nave 128 8.5.

Abans del maig del 68: una crida incidentada, per Josep Vicent Maroto 166

NA JORDANA no assumix necessàriament les opinions dels autors i les autores que han col·laborat en esta publicació.

La falleta fil per randa, per Alba Fluixà i Miguel H. 258

TEXTOS

DISTRIBUCIÓ: Associació Cultural Fallera Na Jordana (carrer Salvador Giner, 9-Baix)

«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià».

H. i Reyes P. 256

Portolés 62

FOTOGRAFIES: Arxius Falla Na Jordana, La Cubana, José María Azkárraga, Pere

8.6.

Llambordes per a una Festa, per Martín Forés 176

NA JORDANA RECOMANA...

HĂŠctor PortolĂŠs sobre el cartell de Henry de Toulouse-Lautrec: Aristide Bruant dans son cabaret (1893). /LWRJUDĂ€D HQ FRORU sobre paper. 13,9 x 9,7 cm.

Pere Borrego Pitarch President Falla Na Jordana

Estimats lectors i lectores: De bell nou m’adrece a tots i a totes vosaltres per presentar-vos el nostre llibre d’enguany, una publicació que a mÊs de l’explicació i relació de les nostres falles recull activitats, projectes, estudis i investigacions sobre la nostra comissió, la festa de les falles o aquells altres aspectes relacionats amb la temà tica dels nostres cadafals.

Com indicava una de les consignes del maig del 68 que popularitzĂ un dels subversius i anònims cartells que va dissenyar clandestinament l’AtĂŠlier Populaire de l’École des Beaux-Arts de ParĂ­s durant la revolta: “La bellesa ĂŠs al carrerâ€?. Els fallers i les falleres sempre hem tingut ben clara eixa reflexiĂł i per fer-ho evident esta publicaciĂł fa servir l’estètica, ètica i retòrica d’aquells affiches francesos com a recurrent leit-motiv al llarg de la publicaciĂł sense prescindir, però, de la creativitat de quantes il¡lustradores i il¡lustradors ens han prestat la seua col¡laboraciĂł.

L’equip creatiu de la falla gran s’ha deixat seduir pel charme de l’Île de France, bressol de la cultura occidental contemporà nia, pà tria de revoltes i paradís de llibertats.

I a travÊs d’estes pà gines nosaltres hem volgut embriagar-vos amb l’elixir inspirador de la bohèmia fi de siècle i amb altres glops de festa major d’ací; hem volgut mostrar-vos l’acollidora rendez-vous que París, quan era dona, va oferir a amazones ben lliures i independents; hem transbalsat la protesta contra l’establishment del maig francÊs al març nacionalista i faller i hem alçat les llambordes d’esta festa tan monòtona i submisa per conduir-vos per la senda dels rebels; hem elogiat la gauche divine valenciana i hem fet palÊs com a molts projectes inèdits de falles desestimades sempre els quedarà Na Jordana per fer possible el seu incomplt desig de ser.

D’altra banda Miguel H. i Reyes P. ens han tingut pendents d’un fil, fins que la seua incontinència creativa s’ha plasmat en la nostra proposta infantil, bastida a dos fils tan delicats com subtils. I filant ben prim des d’estes pà gines mostrem a la menudalla el fil de les expressions nostrades, el fil de les clà ssiques i els contem una historieta sobre els fils de la tradició sedera.

La publicació d’este llibre, però, significa que ens trobem a punt d’exhaurir el cabdell d’un exercici faller, al llarg del qual à bout du souffle i sense perdre mai els referents temà tics de la falla o la falleta hem presentat els nostres projectes, hem rellegit els nostres clà ssics, hem revifat tradicions, hem produït dos espectacles escènics inspirats tant en els fils que manipulen els desitjos dels menuts al si de la nostra festa com en els efectes que a París i que a València va provocar el consum sense mesura de l’absenta i la cassalla i tot això amb el desig de no defraudar-vos mai.

Prenc per realitat el desig meu i dels meus, perquè a Na Jordana creem en la realitat dels nostres desitjos.

Bones Falles!

Disseny: Ramon Pla - Artista: Toni PĂŠrez

- 10 febrer -

- 10 febrer -

Corresponsables i ben formats en valors

“La gàbia del Periquito” o el malson de més d’un regidor

Un reggeton per la igualtat transpassa l’escena del Talia i amb motiu del Dia Internacional de les Dones se sent als patis dels col·legis públics de la nostra barriada.

- 18 febrer - Prima della rivoluzione.

- 2 febrer -

Ni Brigitte Bardot, ni Mireille Mathieu, ni Catherine

Igualtat a tota màquina

Deneuve, ni Laetitia Casta, la nostra reportera Mademoiselle Collons és i será per sempre Marianne, musa i símbol de la República Independent de Na Jordana.

Na Jordana estrena una corrosiva i esperpèntica faula teatral de Jesús I. Català que ens reporta per quadragèsima vegada el 1r premi de presentacions falleres.

“Creo que mi padre es un elfo” o una mostra del peculiar univers dels germans García Pérez.

- 10 febrer -

“Anna, I'll never forget you” Presentem una FMI ben valenta i ben guerrera.

- 2 febrer - Prou

de Bullyng!

“Llibertat a les aules” emociona i commociona els visitants de l’Exposició del Ninot.

- 9 febrer -

Issuu El nostre llibrot on line.

- 10 febrer -

Núria Llopis, de Dancing Queen a Woman of the Year “Yo me quedo para siempre con mi reina y su bandera, ya no hay fronteras. Siempre reinarás…”

- 18 febrer -

- 27 febrer -

- 03 març -

- 07 març -

L’aigua clara i el xocolat espés

Best Stand-up Comics

Els reis del casal, una estranya parella

Déu n’hi do, el Palau de Forcalló.

“A su fiesta de paisano asistió Napoleón y Rita la cantora y don Cristóbal Colón y una teta disecada de Agustina de Aragón”.

Recepció al Consell Valencià de Cultura.

Paquito el xocolatero… no és perd la festa de Núria.

Ma. Josep Gallego aconseguix el 3r premi d’interpretació en el concurs de presentacions falleres; el veterà i llorejat Julià Pastor el 2n i la fantàstica i genial Eva Atienza el 1r. “Una, dos y tres, una dos y tres lo que usted no quiera para el rastro es”.

- 23 febrer -

- 27 febrer -

- 06 març -

- 07 març -

Núria, tota una influencer

Felicità!

De llibres i de gàbies, no se'n tornen gaires.

Guárdate tu miedo y tu ira...

S’assabentem de la concesió del 1r premi de la Generalitat Valenciana per la promoció i l’ús del valencià en els llibrets a la ciutat de València.

La Llibertat! comença a prendre el carrer.

La nostra FM relata en dotze capítols “El día a día de una fallera mayor” per al lloc web del diari Las Provincias.

Ilion Trebicka, un “albano” sense Romina, millor director de presentacions falleres colze a colze amb el nostre presi, Pere Borrego.

- 9 març -

- 10 març -

- 13 març -

- 14 març -

Na Jordana té nom de dona

La foto més retwitteada.

“Construiré mil ponts mil vegades, sols per estar amb tu…”

Donetes a tota màquina!

Susana Gisbert Grifo, Carmen Serrano i Julieta XLF, tres valencianes fortes i lliures ens acompanyen la nit en què presentem el nostre llibret.

Ni la pluja, ni el vent poden parar la #llibertat #plantà18 #najordanamola

Recollim al Palau de les Arts el premi del llibret.

Una falleta per la igualtat amb un missatge edificant, una estètica inusual i uns versos de Teresa Broseta impagables.

- 9 març -

- 12 març -

- 14 març -

- 15 març -

La grande bouffe

Bon camí sempre és drecera.

“A por ti, a por mi, a por la bruja de Pirulí!”

Afortunada perdiu que torna al niu!

Na Jordana renova amb Toni Pérez Mena la construcció del cadafal de 2019.

La comissió infantil recull la doneta nodridora.

Després de 42 dies d’exhibició l’escena de la nostra falla que es va exhibir a l’Exposició del Ninot és traslladada fins al lloc per al qual fou concebuda.

Presentem als mitjans de comunicació la nostra publicació i també l’agenda d’activitats de la setmana fallera. #najordanamola

- 15 març -

- 16 març -

- 16 març -

- 17 març -

Alba gu bràth!

“Me‘n vaig a la mascletaaaaaà, a tope per el bypaaaass”

“La gracia de cada refrán, es decirlo en el momento y en el lugar donde van.”

Post-its per la llibertat

… i una xeranga acompanya l’itinerari.

I el cadafal fruit d’una idea de Jose Gallego esguitada amb aportacions jordanívoles ens reporta el primer premi (i amb ell ja en van 25) d’enginy i gràcia i el 5é premi de la secció Especial.

Una performance adobada de poesia, música celta i llibertat servix de preàmbul a la plantà de la nostra falla.

Pren nota!

- 16 març - 15 març -

LLiures de tot prejudici La falla ja està enllestida, la falla ja és admirada, la falla ja és comentada. La falla és una passada.

Igualtat és diferència o Les Quatre Cents Coups de Truffaut La proposta infantil dels germans García Pérez és recompensada amb l'11é premi de la secció Primera per un jurat no paritari integrat només per persones adultes, però nosaltres, al vent, la cara al vent i els ulls al vent, al vent del món

- 17 març - 17 març -

La compensació a l’esforç “Mío Çid Roy Díaz, por Burgos entrove, en sua compaña sessaenta pendones; exíen lo veer mugieres e varones”

¡Sí se puede!

Ens visita Iñigo Errejón.

- 18 març -

- 19 març -

- 5 abril -

- 9 abril -

Al rojo vivo

¡Y sonó la marsellesa!

L’Art de renovar-se

Bona gent…

L’escena de la falla sobre el programa de García Ferreras aclapara l’atenció del periodista, que fa una connexió en directe i ens insta a què la indultem.

Com en els temps de Blasco Ibáñez la nostra falla va ardir als acords de Le chant des partissans: “Fallers, els estendards!

Formeu, la comissió!

Ramón Pla dissenyarà la falla de Toni Pérez i Miguel H i Reyes P. construiran la falleta dels menuts.

Participem en l’ofrena de Sant Vicent Ferrer, junt als i les confrares de l’Altar del Carme.

“Que buenas son las hermanas ursulinas, que buenas son que nos llevan de excursión”

- 5 maig -

Marxem, marxem, que el nostre foc, acabe amb el malson”.

- 19 març -

- 26 març -

Les darreres instantànies

Stardust Memories Visitem l’exposició sobre Els Puche del Museu Faller amb un guia d’excepció.

Calvestra: fi d’exerci d’alt risc.

Gandia Shore Participem a la Mostra de Lllibrets de la Comunitat Valenciana per compartir idees i inquietuds i parlar de la nostra publicació per la seua aportació a la literatura festiva des del punt de vista de gènere.

- 17 maig -

- 9 juny -

- 24 juny -

- 16 juliol -

Oh benvinguts, passeu, passeu…

Un tour turístic pel Carme.

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas

Pel Carme les estimades troben les enramades

La Cubana i Na Jordana celebren la mort d’Arturo tal com a ell li agradaria.

Rebem la visita dels companys de la falla de la plaça Major de Carcaixent, passegem, compartim i raonem.

Una nova tanda de falleres i fallers participen al ritual iniciàtic jordaner.

El millor de cada falla.

- 3 juny -

- 21 juny -

- 14 juliol -

- 18 juliol -

Un monstruo viene a verme

“Si mireu les flames del foc de Sant Joan li voreu les banyes, el barret i els guants”

I ens va encandilar!

El debut de Col i Flor

Anna Maria Nave pren part en la preselecció de les candidates a fallera major infantil de València del sector del Carme.

Diana Rey, Clàudia Guillén, Guille Villena i Vero Bartual junt a Pere Borrego ens representaran en els moments més protocolaris i també més casolans d’este exercici.

Carmeleta i Vicentico, seguiu creixent!

Amb la foguera germana d’Hernan Cortés participem en l’ofrena de la Mare de Déu del Remei.

- 8 setembre -

- 27 setembre -

- 2 d’octubre -

- 2 d’octubre -

Its Time To Play The Music, Its Time To Light The Lights, Its Time To Meet The Muppets, On The Muppet Show Tonight.

Tres cartells per a una sola moguda.

Del Music Hall al Music Cloister

Menuts i majors participen en l’acte de presentació dels nostres projectes.

El Consell Valencià de Cultura acull l’acte de presentació del programa d’activitats del “Tirant de Lletra” 2019 als mitjans de comunicació.

La transfiguració del Centre del Carme Cultura Contemporània.

- 8 setembre -

- 29 setembre -

- 2 d’octubre -

- 5 d’octubre -

“París je t’aime”

Dolça dolçaina

Sexbomb sexbomb…

El casal es transforma en el Moulin Rouge per presentar la nostra agenda d’activitats de l’exercici.

III aplec Tirant de xirimita pels carrers de la nostra demarcació.

Trobes en lahors d’un aguerrit cavaller.

Cashalada: incisius, però elegants.

La Cubana es fa càrrec de l’acte inaugural de la XVIII lectura col·lectiva , perquè “Ací a València hi ha una bella tradició que cada octubre es fa més gran...”

Empar Marco, directora general d’A Punt, pregonera de la XVI edició del “Tirant de lletra”.

Sentim els episodis més sensuals de la novel·la de Martorell per boca d’una colla de periodistes i locutors d’A Punt.

- 6 d’octubre -

- 8 d’octubre -

- 3 novembre -

- 1 desembre -

Jo, que cortes!

Ausades, que bon monòleg!

Oh, please stay with me, Diana

Amb olor a naftalina

Visitem les Corts Valencianes i el propi president Enric Morera ens fa de speaker.

Joan Nave recrea la vida del cavaller Martorell.

Commemoració del II Aniversari de les Falles com a Patrimoni de la Humanitat a la Pl. Santa Creu.

Proclamació de Diana Rey, com a FM de Na Jordana, 2019.

- 5 d’octubre -

- 27 d’octubre -

- 11 novembre -

- 8 desembre -

Berenant amb Tirant i amb la Delicà de Gandia.

Menuda fallera!

Activistes, coralistes i fallers.

“Capitán, capitán, capitán de madera….”

LXVI Homenatge conjunt de Na Jordana i la SC El Micalet al compositor Salvador Giner.

Plantà del betlem d’enguany.

Tallers infantils d’animació lectora i creativitat plàstica a càrrec de Vicenta Llorca i Manola Roig.

Claúdia Guillén Bartual és proclamada FMI de Na Jordana.

Ara és el

- 10 desembre -

Un Nadal de borumballa Inauguració d’un betlem per la corresponsabilitat i la visibilització dels fusters que han fet i fan possible la construcció de falles.

“… I sobre campana una” 1r premi al Betlem més original de Ciutat Vella.

millor temps

Ara és el millor temps, que és temps de festa i intensos moments.

Ara és el millor temps que per demà ningú no ho sap, no ho sap, no ho sap!

Pren un somriure al vol i viu i estima el fugisser instant.

No esperes que isca el sol perquè ara arriba el millor temps, el teu, el teu.

Temps, només avui el pots prendre.

Temps, ahir... demà... no en penses.

Pren un somriure al vol i viu i estima el fugisser instant.

No esperes que isca el sol perquè ara arriba el millor temps, el teu, el teu.

- 16 desembre -

- 5 gener -

“Campana sobre campana…”

... I pels reis un pas d’anyell

1r premi al Betlem de lliure disseny de JCF.

Melcior, en plena majestat.

Lletra de Jesús I. Català Gorgues basada en el tema “The best of times” (1983), de Jerry Herman, pertanyent al musical La cage aux folles, escrita expressament per a la producció realitzada per Na Jordana amb motiu de la presentació de la seua fallera major de 2019.

26

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / PRETEXTOS

Disseny: Vicent Ramon Pascual

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / PRETEXTOS

Disseny: Javier Valiente

27

28

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / PRETEXTOS

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / PRETEXTOS

29

per Vicent Borrego Pitarch

La festa es troba emmarcada en la tensió dialèctica entre dos pols oposats: espontaneïtat versus planificació, caos versus ordre.

L’espontaneïtat la trobem en l’origen de moltes festes. Al llarg, però, de la continuïtat cíclica de la festa a través del temps, els seus continguts es van formalitzant de manera creixent i gradual. El caràcter espontani de celebració que tenien en un principi les festes ha fet pas amb el transcórrer del temps a la formalització i ritualització de certes pràctiques i amb elles de la música que les acompanya.

D’esta manera música composada d’ex-profeso per commemorar una celebració puntual o partitures creades per menesters no expressament festívols, a força de reiterar-se en moments claus, acaben per esdevindre la vertadera ànima dels mateixos, per potenciar tota la càrrega cerimonial a la qual solen estar associats1.

Una marxa per al

“Tirant de Lletra”

A tall d’exemple i dins de l’àmbit estrictament jordanívol citarem la peça de música instrumental amb acords de dolçaina i tabal composada expressament per a acompanyar l’eixida de la fallera major del 1994 durant l’apoteosi de la seua exaltació, que ha acabat per convertir-se en la suite Regina de Na Jordana i que des d’aleshores ençà ha sigut emprada protocol·làriament amb idèntica finalitat.

Però també a Na Jordana podem testimoniar alguns casos de préstec o de manlleu de temes musicals no festívols que a força de fer-los servir en moments específics han assolit la categoria d’himnes nostrats, sense ser-ho. És el cas del tema “El meu Carme”, un cant a la nostra barriada amb lletra d’Albert García Hernàndez i música d’Al Tall que, des què va ser estrenat, fem sentir habitualment en cadascun dels nostres espectacles a manera de fermall o fórmula d’acomiadament del públic.

A estos temes cal afegir des d’ara un altre més. Es tracta d’una peça de dolçaina i percussió composada pel mestre Antoni de la Asunción i Andrés i estrenada el passat 6 d’octubre al Centre Cultural La Beneficència dins del concert que oferí la Colla de Dolçainers El Cudol dins de l’aplec d’activitats paral·leles a la lectura col·lectiva “Tirant de Lletra”.

Amb el concert La València del Tirant esta agrupació de dolçainers i tabaleters va presentar una suite estructurada en quatre parts: “La marxa del Tirant”; “Tirant i Carmesina”; “Les batalles del Tirant” i “El gran Tirant lo Blanch” que ens transportaren fins a l’època en què transcorre l’acció de la novel·la i ens van permetre evocar un recorregut imaginari per la València d’aquells temps. Amb alguns dels acords principals de tots ells, el Mestre de

dolçaina de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, va fer conéixer la marxa cristiana “Tirant i Na Jordana”, peça musical de ritme regular i accentuat destinada des d’aquell dia a ser interpretada a l’uníson per totes les colles participants en els futurs aplecs “Tirant de Xirimita” com a preàmbul a les properes edicions del “Tirant de Lletra”.

Llarga vida a la marxa i llarga vida al Tirant!

1 Tothom sap que Na Jordana ha fet del teatre un dels seus senyals identitaris no només des de l’àmbit de la pràctica, sinó també des del de la producció d’espectacles. Poques produccions escèniques de la comissió han comptat amb una banda sonora original, si per tal considerem la creació de música composada expressament a l’efecte.

Si la memòria no em falla només La milotxa (1977) i El tapet (1988) [amb partitures de Fernando Romero del grup Humo] i Pandemònium (1992) [amb BSO de Marcos R. Conde] ho han fet, com ocorregué també amb l’espectacle audiovisual amb què es complementava l’exhibició del cadafal del 1993 i a través del qual des de boqueta de nit i fins a altes hores de la matinada es fingia cada dia per mitjà d’efectes lumínics i musicals la cremà de la falla que constituïa la peça central del cadafal.

30

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / PRETEXTOS

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / PRETEXTOS

31

per Vicent Borrego Pitarch i Alejandro Lagarda

Al llarg de dihuit anys hi ha hagut d’obertures de la nostra lectura col·lectiva ben sonades per la trascendència dels pregoners i pregoneres, pels seus crítics i assaonats discursos o pels espectacles i les actuacions que les reforçaven, però la d’enguany romandrà, per sempre al record de Na Jordana.

Tot va sorgir com qui no vol. Els amics de LA CUBANA que ja havia interpretat “Les intimitats del Tirant” sinó en cos (per qüestions d’agenda) sí que almenys en ànima per mitjà d’un audiovisual, es trobaven a València representant Adios, Arturo!

I com és habitual ens visitaren per compartir una estona de gaudi i confraternitat. El seu darrer espectacle estava tenint molt bona acollida i era molt probable que el tornaren a reposar per octubre.

Una obertura del

“Tirant de Lletra” per recordar.

Enguany sí, per primera vegada, ens acompanyarien. Però pensàrem que no ho podien fer com a simples lectors. Havien de fer-se càrrec de l’acte d’obertura i si calia ens ajustaríem a la seua disponibilitat i variaríem el protocol perquè adaptaren l’acte al seu estil.

I així va ser. El dia 2 d’octubre, en el claustre renaixentista del Centre Cultural del Carme, va tenir lloc la sessió d’obertura del “Tirant de Lletra”, la lectura col·lectiva del Tirant Lo Blanc que organitza Na Jordana per celebrar

el dia de la Comunitat Valenciana. I precisament per particulars que el projecte havia assolit la seua majoria d’edat en 2018, la intervenció dels nostres col·laboradors i amics en fou el millor regal d’aniversari.

Una breu, però intensa i divertida intervenció amb tot el caràcter estrafolari, musical, irònic i popular de la companyia dirigida per Jordi Milán va servir per fer conéixer els convidats i les convidades l’intensa agenda d’activitats que girarien al voltant de la lectura.

A tal efecte, el claustre es va engalanar a l’altura de l’efemèride d’una manera que ja ha fet història en el nostre particular recorregut cultural i també en el del centre de cultura contemporània del Consorci de Museus. I seguint l’habitual recurs dramàtic de La Cubana, hi van aparèixer els seus casolans i destrellatats personatges que, disculpant l’“autèntic” grup de teatre –absent per una promoció publicitària ni més ni menys que a Letònia- van tractar de dur endavant el compromís que la companyia titular havia assumit. D’esta manera, uns particulars i histriònics presentadors van presentar els personatges principals de la novel·la, en un desenvolupament escènic ple d’acudits i amb un humor àgil i ple de referències a l’actualitat; fent les delícies del públic congregat a l’emblemàtic edifici. I com a colofó d’aquella

posada en escena un bombonet musical, la interpretación d’un tema musical composat pel propi Joan Vives, l’autor de les peces dels espectacles de Dagoll Dagom i de La Cubana que per a nosaltres sempre han sigut un referent i amb una lletra expressament dedicada al “Tirant de Lletra” i a Na Jordana: “Ací a València hi ha una bella tradició que cada octubre es fa més gran. Amb ‘Tirant de lletra’ Na Jordana diu al món: quin gran tresor, Tirant lo Blanc…”

I és que qui té un amic té un gran tresor i amb amistats com són Tirant i La Cubana, Na Jordana se sent molt afortunada.

L’actuació la va tancar Cashalada Cia -Noèlia Pérez i Josep Zapateramb el seu deliciós repertori poètic-musical ple de referències al music-hall i al cabaret.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / PRETEXTOS

Au revoir, Ximo!

Ximo Aparisi Faubell (1962-2018) El so d’una harmònica penetra per l’arc de l’atzucac on vas nàixer, s’estén pel Carme i vibra en traspassar el llindar de la seu de Na Jordana i també cada pub i cada garito del Carme. És un so trist, melodia de tardor que sobtadament es fa estrident i ens esmussa fins a raspar-nos el cor. T’has marxat per no tornar. Plorem, maleïm, recordem i evoquem...

Evoquem l’adolescent que va créixer i es formà en els valors d’aquella Na Jordana que ja apuntava pel canvi, fins a esdevindre una peça fonamental per a ella. Evoquem el veí cordial sempre arrelat al seu barri. Evoquem el faller il·lusionat, el mestre llenyater de les paelles, l’ànima de les despertades, de les mogudes jordanívoles i, sobretot, el prota per excel·lència d’aquells moments casolans i de disbauxa a altes hores de la nit reblerts de xala i de distesa conversa.

Recordem com aquell Pau de Les bicicletes són per a l’estiu que va modelar Alarte, acabà per convertir-se en l’admirat Narcís Rossaleny d’Alberola i de les Falles, tot i mostrant-nos any rera any la seua versatilitat per posar-se en la pell de reis del meravellós País de la baralla enfrontats sobre El Tapet, capdeguaites d’auques il·lustratives del passat del nostre barri, de polítics d’olimpíada modelats al caprici d’improvisades indicacions de directors de primera, d’ andrògins showmans de cabarets de tercera, d’espantaocells indultats, d’icones del vídeo clip, de facinerosos comediants i també dels més carronyers voltors que planegen per la Festa.

Si sempre solies fer tard, per què te n’has anat prompte?

Ai, Ximo, ens has deixat amb un l’ai al cor. Ens entendràs si et diem: “Vivir así, es morir de amor”.

Historial faller: 1976: Vocal comissió infantil; 1977-1978: Vocal; 1979-1980: Delegat adjunt comissió infantil; 1981-1989: Vocal; 1990: Delegat de festes; 1991: Arxiver-bibliotecari; 1992: Delegat Foment i Cultura; 19931999: Delegat de JCF; 2000: Vicesecretari (Escut d’Or de Na Jordana); 2001: Delegat JCF; 2002-2006: Vocal; 2007-2012: Delegat de festeigs; 2013-2015: Vicepresident; 2016-2019: Vocal.

33

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / PRETEXTOS

BEGONYA ADÀNEZ PÉREZ (vocal), Ma. DOLORS ALCAIDE ALCAYDE (vocal), Ma. JESÚS ALCAIDE SANZ (delegada de protocol), RICARD ANDREU MARTÍNEZ (vocal), Ma. LOURDES ANDREU SEMPERE (vocal juvenil), ENRIC ÁNGELES IBORRA (vicepresident), ARIADNA ÁNGELES PÉREZ (vocal), XIMO APARISI FAUBELL [(vocal) †], EVA ATIENZA ASENSI (vicedelegada cultura i biblioteca), Ma. DOLORS ATIENZA ASENSI (vicepresidenta), CARLES BARONA BAYARRI (vicedelegat festeigs), PAU BARONA BAYARRI (vicedelegat seu social), CÈSAR M. BARONA SANCHIS (secretari), EMÏLIA BARRACHINA PASTOR (vocal), ALBA BARRIOPEDRO DE LA HOZ (vocal), ARANTXA BARTUAL JIMÉNEZ (vocal), VERÒNICA BARTUAL JIMÉNEZ (vocal), FRANCESC BARTUAL VALLS (delegat recursos econòmics), RUPERT BLASCO CASTAÑER (vocal), Ma. DOLORS BONET LÓPEZ (vocal), PERE BORREGO ALCAIDE (vicesecretari i delegat Agrupació Falles del Carme), CARME BORREGO PITARCH (vicepresidenta), PERE BORREGO PITARCH (president), VICENT BORREGO PITARCH (vicepresident), EMPAR BORREGO RICO (vocal), FRANCESC XAVIER CABALLER TARAZONA (vocal), JOSEP ANTONI CARREÑO MORAL (delegat seu social), ANDREU CASES CLIMENT (vocal), ANDREU CASES ROS (delegat loteries), JOSEP VICENT CASTELLÓ MARTÍNEZ (vicedelegat recursos econòmics), MARTA CASTILLO MORCILLO (vocal), ANNA CHIVA BLAY (vocal), LOLA DE LOS SANTOS CAMPOS (vocal), AINA L. ERRANDO CALLEJA (vocal), VICENT ESTEVE CUELLO (delegat seu social), ALEXANDRE FERNÁNDEZ TEJADA (vocal), OLGA FULLANA SAMPER (vocal), Ma. JOSEP GALLEGO LÓPEZ (delegada cultura i biblioteca i Agrupació Falles del Carme), IRENE GANAU CASTELLÓ (vocal), JULIÀ GARCÍA LLORENS (vocal), MARÍA GARCÍA MORÁN (delegada xarxes socials), BLANCA GARCÍA SALA (vocal), MARÍA GONZÁLEZ DE LOS SANTOS (vocal), ELSA GONZÁLEZ GANAU (vocal), EMILI GONZÁLEZ VIOSCA (vocal), EMPAR GOSALBO JULIÁN (vocal), VORO GUZMÁN GUASP (vocal), ALEXANDRE IBAÑEZ LLOPIS (vocal), TONI LINARES GONZÁLEZ (vicedelegat seu social), Ma. EMPAR LÓPEZ BALLESTEROS (vocal), Ma. PILAR LÓPEZ DURÓ (vicedelegada Infantils), SALUT LÓPEZ DURÓ (vicedelegada Infantils), CARME LLOPIS BORREGO (vicedelegada festeigs), JOSEP VICENT LLOPIS BORREGO (vocal), NÚRIA LLOPIS BORREGO (delegada mitjans comunicació), JOSEP VICENT LLOPIS GARCÍA (vicepresident), LLÚCIA LLORENS ORTS (vocal), RAMON JOSEP LLORENS TORRÓ (vicepresident), CÈLIA MADRID MÁÑEZ (vocal), ROSARI MARES MARTÍN (vocal), BETLEM MARTÍNEZ CASTEDO (vocal), JOAN JOSEP MARTÍNEZ DURÁ (delegat web), CRISTINA MARTÍNEZ URBEA (vocal), ELENA MATAS LÓPEZ (vocal), BEATRIU MILLER JIMÉNEZ (vocal), BEGONYA MILLER JIMÉNEZ (vocal), MERY MONFORTE PENA (vocal), ALEXANDRE MONTERO MORA (vocal), XAVIER MONTERO MORA (vocal), JOAN ALBERT MONTERO SÁNCHEZ (vocal), FERNANDO MORA JIMÉNEZ (vocal), DESAM PAJARES SORIANO (delegada infantils i Agrupació Falles del Carme), LLÚCIA PALOMARES LUJÁN (vocal), EMPAR PASTOR BAVIERA (vicedelegada entitats financeres), JESÚS PASTOR BAVIERA (vocal), JULIÀ M. PASTOR FERRER (assessor de la presidència), ANNA MARIA PAULO FERNÁNDEZ (vocal), AIDA PÉREZ ALEIXANDRE (vocal), Ma. ÀNGELS PÉREZ CHULIÁ (vocal), ADORACIÓ PEREZ SÁNCHEZ (vocal), NUNCI PÈREZ TORRES (vicepresidenta), MARISA PÉREZ TORRES (vocal), NÚRIA PORTOLÉS BOLTÁ (vocal), MÍRIAM PORTOLÉS ROMERO (vocal), MARTA RICART PORTOLÉS (vocal), ALEXANDRE RICO PÉREZ (vicedelegat activitats diverses), Ma. CARME ROCHINA MARTÍNEZ (vocal), ESTER ROMERO MIR (vocal), MARIVÍ SALA ARNAL (vicedelegada entitats financeres), MARIA SÁNCHEZ MARTÍNEZ (vocal), ESPERANÇA SÁNCHEZ VALENCIANO (vocal), CONCEPCIÓ TARAZONA “Nous sommes tous indesirables”, consigna del maig del 68 formulada a partir del reaccionari judici de valor que va emetre un diari francés d’extrema dreta sobre el líder dels insurrectes Dani, el roig i que l’Atélier Populaire de l’École de Beaux-Arts de París va copsar en este affiche.

LOZANO (vocal), JÚLIA TÉBAR ATIENZA (vocal), XAVIER VALIENTE GIL (delegat festeigs i Agrupació Falles del Carme), SUSANNA VERA VILLANUEVA (vocal) i RICHARD ZÚÑIGA (vocal).

35

36

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

És un plaer que se senten tan

JORDANERS i JORDANERES com tots i totes nosaltres... ...per a nosaltres són

VIPS

MANUEL ALAMAR CATALUÑA; MARTA ANDREU SEMPERE; VICENT ATIENZA FERRER; VICENT BAS LLORENS; BAUHAUS; JOSEP ANTONI CASTILLO GIMENO; JESÚS I. CATALÀ GORGUES; EMILI CLEMENTE PÉREZ; FRANCESC GARCÍA PARREÑO; IRIS HERNANDIS PÉREZ; MIQUEL LAMAS (IL-LUNION); RICARD MALLOLS OLMOS; JOAN MARCO MARCO; JOSEP A. MUÑOZ POMER; IVAN NAVARRO CASAÑ (MAHOU); MANUEL PALOMARES JIMÉNEZ; VICENT PAULO SELVI; FRANCESC PÉREZ ALCALÀ; MARTA PÉREZ CHULIÀ; JOSEP LLUÍS REY PORTOLÉS; Ma. CARME REY PORTOLÉS; EMPAR ROYO (ASCENSORES CARBONELL); VICENT SALA SALA; HERMÍNIA SÁNCHEZ REY; Ma. JOSEP SÁNCHEZ RUEDA; ANTONI VALDECABRES BLASCO.

VICENT ALEIXANDRE LLUCH, SISÍNIA CALLEJA SANSALVADOR, JORDI CARRAZANA IBÁÑEZ, VIOLETA CASTELLÓ MARTÍNEZ, TERESA IBÁÑEZ GALLENT, LUCÍA IBÁÑEZ LLOPIS; AARÓN LÁZARO TALAMANTES, JOSEP MIQUEL LÓPEZ GUTIÉRREZ; PILAR MARTÍNEZ RANCÉS, JOSEP ENRIC MUÑOZ LLADRÓ; Ma. JOSEP SALA ARNAL, EMPAR LOZANO BARRACHINA, MONTSERRAT OLMOS FUSTÉ, VERÓNICA PÉREZ PÉREZ, VICTÒRIA TEJERO (MAVIMAR).

I enguany comptem com a FALLERS o FALLERES D’HONOR amb PEPA ALCAYDE; PACO ALCÓN NAVARRO; MARIA APARICIO VES; ANNA ARIÑO ANTÓN; MARU ARNAL NAVARRO; LOLITA ASENSI MARTÍNEZ; FRANCESC J. BLANCO GONZÁLEZ; EMPAR CEBRIÀ VICENTE; MARTA DE LA VIÑA GASCÓ; DAVID DELGADO MARQUÉS; MAYRA DELGADO MARQUÉS; JOSEP DE LUZ CASTELLÓ; CARLA FAUBELL BRELL; JOSÉ FEBRER CALA; RAQUEL GARCÍA TAMARIT; LLORENÇ GENOVÉS BELENGUER; SALVADOR GÓMEZ ARNAU; OLGA GONZÁLEZ ARNAU; MARIA LÓPEZ MUÑOZ; CONCEPCIÓ MARTÍ BELENGUER; AURELI MARTÍNEZ ESTORNELL; PASCUAL P. MARTÍNEZ SÁEZ; GUEGUEL MASSMANIAN ESTELLÉS; CONCEPCIÓ NAVARRO BANACLOCHA; FRANCESC J. PASTOR BAVIERA; ROSARIO PÉREZ SÁNCHEZ; ANTONIO PUCHADES YGUALDE; ISMAEL ROGER MARTÍNEZ; JOSEP M. SABATER SALVADOR; NÈMESI TORTAJADA PÉREZ; DOLORS VIVAS BLANCA i CARMEN VILLENA HERREROS.

37

38

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

Disseny:

Ramon Pla Direció d’art i gestió del procés de realització:

Toni Pérez Mena.

Pintura:

Carmen Camacho Fusteria:

Raya Vaya / Toni Pérez Mena Equip de realització:

Moisés (3D), Òscar, Aldo, Artion, Salva i Christian

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

Sinopsi

Exposé

Quan París era una dona artistes, escriptores, arquitectes, galeristes i editores d’arreu d’Europa s’instal·laren al districte VI de la riba esquerra del Sena per a inventar un nou model de femineïtat que es va expressar en una xarxa de relacions solidàries i, fins i tot, lèsbiques o bisexuals, que van servir per a afirmar entre elles una identitat com a persones independents, creadores i lliures davant una societat patriarcal.

Quand Paris était une femme, artistes, écrivaines, architectes, galeristes et éditeures de toute l’Europe s’installèrent dans le VIème arrondissement, sur la rive gauche de la Seine, pour inventer un nouveau modèle de féminité qui s’exprimait dans un réseau de relations solidaires entre femmes, parfois lesbiennes ou bisexuelles, leur permettant de s’affirmer en tant que personnes indépendantes, créatives et libres dans une société encore très largement patriarcale.

Eren els bojos anys vint i el vell continent ja havia travessat la Gran Guerra. Molt enrere quedava l’imperi napoleònic i també la urbs medieval de Quasimodo.

Amb el propòsit de convertir en tota una metròpoli la vella ciutat gòtica, el prefecte Haussmann va contribuir a la conversió de l’antic melic del món en el nou bressol artístic i cultural d’occident.

Els parisencs i les parisenques de tota classe i condició social, a la recerca del caliu humà en una ciutat cada vegada més despersonalitzada s’arrengleraren primer als cafès- concerts i cabarets de Montmartre i de Pigalle i després de Montparnasse, on A Punt, la bohèmia, sota la inspiració de l’absenta o Fada Verda i d’altres etíliques begudes revolucionà l’art i la literatura contemporànies.

Aquell era el París de Lautrec i de Degas, de la Goulue o de Bruant i més tard, de Picasso i Modigliani, del solidari exotisme de Josephine Baker i de Kiki de Montparnasse. Un París que fidel a la divisa d’Igualtat, Llibertat i Fraternitat, valors universals que al cadafal cobren vida en deures que a hores d’ara encara no són plens drets.

Fa cinquanta anys París acollí les protestes i les vagues d’obrers i universitaris que, com alguns pactes polítics que recentment han tingut lloc a casa nostra, ens van fer creure en esperances frustrades.

Guió:

Vicent Borrego, Jesús I. Català, Alejandro Lagarda i Ramon Pla Versos:

Jesús I. Català

39

Un París, el de Macron, el de les grogues armilles, constipat pels vents que bufen a Europa, pel vents que bufen a Espanya, els vents neoliberals. Per tot açò i per molt més París ben val una falla.

C’étaient les folles années vingt et le vieux continent avait déjà traversé la Grande Guerre. L’empire napoléonien et la ville médiévale de Quasimodo étaient déjà loin. En transformant la vieille ville gothique en une véritable métropole, le préfet Haussmann a contribué à faire de l’ancien nombril du monde le nouveau berceau artistique et culturel de l’occident.

Parisiens et parisiennes de toutes origines et conditions sociales, à la recherche de chaleur humaine dans une ville de plus en plus impersonnelle, se sont retrouvés d’abord dans les cafés, salles de concerts et cabarets de Montmartre et de Pigalle, et plus tard de Montparnasse où, sous l’inspiration de l’absinthe, appelée “fée verte” et d’autres boissons alcoolisées, ils ont révolutionné l’art et la littérature contemporains.

C’était le Paris de Lautrec et Degas, de Goulue et de Bruant et plus tard de Picasso et Modigliani, de l’exotisme solidaire de Joséphine Baker et de Kiki de Montparnasse. Un Paris fidèle à la devise de l’égalité, de la liberté et de la fraternité, des valeurs universelles qui prennent vie dans des devoirs qui ne sont pas encore pleinement des droits.

Il y a cinquante ans, ce Paris a accueilli les manifestations et les grèves des travailleurs et des étudiants qui, à l’instar de certains mouvements politiques et sociaux qui se sont récemment produits chez nous, ont été porteurs d’espérances déçues.

Un Paris qui est aujourd’hui celui de Macron, celui des gilets jaunes, enrhumé à cause des vents qui soufflent en Europe, des vents qui soufflent en Espagne, les vents néolibéraux. Pour tout cela et bien plus encore, Paris vaut bien une “falla”.

per Vicent Borrego Pitarch i Empar Muñoz Lladró

París

ben val una falla Jesús I. Català Gorgues amb il·lustracions de Ramon Pla

42

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

París ben val una falla (tu t’ho creus?)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

Em diuen a Na Jordana que París val una falla: de falles jo res no en sé ni ja mai saber voldré. ........................ tampoc no m’interessa massa París la capital de França, què gran país! (és gran per superfície tercer d’Europa Espanya ara li guanya en gastar farlopa) accepte una experiència doncs ben estranya cantar-li a una ciutat que poc m’apanya ho faig tot siga dit per ser amic de tan famosa falla que em dóna abric front la gelor immensa de festa fosca cada cop més tancada dins de la closca estima també tinc a Ramon Pla dissenyador insigne i a l’artesà que diuen Pérez Mena després de Toni dels constructors de falles el més idoni i tot i que jo siga dins de l’equip molt menys que el mico inútil i el prototip de membre prescindible i sacrificable faré per demostrar-los que sóc amable així que jo promet no fer esment a la munió d’espolis que feu content el lladre Bonaparte ni al pelotazo del gran corrupte Haussmann ni a eixos pallassos falsos cosmopolites de bulevard autèntics xovinistes de mal esguard París amaga històries belles i horribles París contradictori d’extrems terribles París el paradigma de la ciutat moderna i ampul·losa sense pietat París de l’aparença i la faramalla París val una missa també una falla.

43

44

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

París dels tòpics, llums de París Tu ets urbs de llums ciutat llum emboirada per l’encanteri estrany de tres mil tòpics.

Per Hugo vindicada als temples gòtics, per Hemingway de festa disfressada.

Paisatge d’alta cuina i bistró infame, orgull dels millors vins i els pitjors caldos, taller de moda eterna i vulgars saldos, tot t’ho he de consentir, per tot t’esbrame.

Tu talles caps reials sense dubtança i poc després restaures tiranies; proclames la Comuna i l’arruïnes... mai no has viscut en pau, mai no en bonança!

Pesant és l’atmosfera als teus tuguris, pesant és l’aire humit vora del Sena, pesant la pluja lenta que remena un cel versicolor, d’estranys auguris.

Allà al cel Quasimodo s’encimbella i guaita inquisitiu a la gentada buscant una Esmeralda ara amagada per baix la cluca pell de la parpella.

Si verds eren els ulls de la gitana verds són també els velats que trau l’absenta als olis i els cartells, fugaç empremta, del gran Touluse-Lautrec. Nit cortesana!

Nit puta de París! Nit d’amor líquid!

Només de nit em vals! Vals dels contactes sense traves, pudors, recels, maltractes, dominis, repressions... París tan nítid!

45

46

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

Mots gastats, mots retrobats El Triple Lema defensa l’ideal més democràtic.

Ben sabem, però, que erràtic en la pràctica es repensa.

Quin lloc té la Llibertat entre aquells que encara impugnen opcions que sols ells opugnen amb falsa moralitat?

La Llibertat es practica en el moment d’escollir evitant altres ferir en el moment que s’aplica.

La Igualtat té espai cabal quan n’hi ha tants que legitimen mesures que no eliminen la gran factura social?

La Igualtat és fonament de la vida plena i justa. És la condició robusta per conviure sanament.

I on és la Fraternitat si molts demanen barreres per a tancar les fronteres negant oportunitats?

Tal és la Fraternitat que actitud ben solidària al cor li regala amplària, al cap magnanimitat.

Que visca el lliure esperit punyent, revolucionari, fraternal, igualitari...

Que no caiga en negre oblit!

Mes quin comerç negociem en nom del Trinomi Sacre?

On pararà el simulacre quan tals valors dissociem?

47

48

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

À Punt de cabaret Cau la nit i s’obre el pany a les passions i els deliris, al goig de viure l’engany que som immortals. Els lliris de les virtuts teologals són marcits per unes hores; moments per a amors banals, instants de veus seductores. À punt i en punt ja es disposa un singular cabaret que al cel de volta sucrosa xiuxiueja un nuvolet.

Etílica contradansa fan dos fades al compàs expressant-se en alegrança entre l’aspre i el dolçàs.

Asprota i verda l’absenta, dolça i blanca la cassalla, brinden per la gent contenta que esta nit fa la troballa que al quartiere de Montparnasse o als carrerons del meu Carme no n’hi ha lloc per al fracàs ni cas que ningú s’alarme.

A València o a París, tant s’hi val! l’opalescència de les begudes d’anís omple el pou de la consciència.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

49

50

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

I si no em creus mira i fita la senyora que a eixe taula amb la copa mou i incita baix pinta de gata maula.

Acostuma a tindre a punt, malgrat els minsos diners, actrius, ballarins, traspunts, macips, cantants i cambrers.

Perquè és ella qui regenta este cabaret famós, que és la guinguette més lluenta que n’hi ha al sud de Vinaròs.

Emmarcada i molt solemne empara a un xicon barbat a qui no fa perdre l’esme un cognom de so poc grat: Aznar, segur, no resulta ni artístic ni estimulant, així que ens fa la consulta i li aconsellem Bruant en record d’aquell cantaire que va triomfar a Montmartre denunciant amb molt bon aire panxacontents benestants, de flatoses aparences i assumptes interns fecals que fan d’autocomplaences els seus programes vitals.

També puntual se’ns mostra la més nostrada vedet.

Als seus peus tothom es prostra: MILF de llevar-se el barret!

La Jane Avril valenciana regna amb el show més directe.

Més salà que pericana, qui li traurà cap defecte?

I parlant de saladures... què hem de dir d’eixe cambrer que apresta llaminadures pel bon gust del millor fer?

Als peus del Mondúber nat, espill de benmereixença; estrella de brill centrat, amb discreció i captinença.

Ui, massa afalagador m’està eixint este poema!

Amb qui em puc clavar? Com no!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

Amb l’enxufat del sistema!

Al París dels anys noranta triomfà el negre Chocolat, i a la València berganta el riberenc Alemany.

Si la gentola és racista no traga un negre cubà.

La legió blavencianista vomita si et sap suecà.

Atrapa’ls si pots, patriota!

Lliscosos i esmunyedissos, trauen llengua, fent ganyota als coents de cors submisos.

Ja he presentat els artistes que esta nit fan espectacle.

Munten un circ de tres pistes i no els para cap obstacle...

Mes et dic per experiència en mudances i en regressos, que el cabaret té llicència només per a quatre mesos.

Cabaret que ara enlluernes: t’espera un futur atroç a punt que Cantó governe amb la Bonig i els de Vox.

51

52

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

Pintura i cames al paradís Chiquita ja fa temps que no grinyola però tu sí alces la veu, Joséphine Baker, més alt encara que eixos membres sobrehumans que vencen els guepards a la carrera.

Mai no callares, Joséphine, ni de menuda quan una bèstia et clavà les mans a aigua bullent, ni ara de gran quan prop de viure a la misèria els patiments aliens no et deixen freda.

La glòria te trobà fent resistència a estridències, moralines i rutines, fent callar-les amb un pas de ball salvatge i amb la veu entremaliada de rialles.

Entretant els ulls captius de mil artistes, tant se val si de carrer o galeria, es rendeixen al pur tast d’una bellesa decantada en la puixança dels teus pits.

I Pablo Diego José Francisco de Paula Juan Nepomuceno, ja en els moments que besa glòries parisenques, pondera el cafeter punt just d’aquella pell que cobreix un paradís que s’ha fet cames.

53

54

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

55

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

On són els Vuit de Nanterre?

Què en saps, dels que muntaren barricades?

Què queda del moviment pro-Vietcong?

Has trobat cap trotskista?

París 68, la revolució que no va ser.

Al nostre Daniel el Roig Ximo diuen, i amb gran goig fou escollit president.

Llavors li aclamà la gent; i ens convidava a flaons de canella i de mató.

................

Cinquanta anys i una legislatura

Mes de totes les flors diuen que és maig, amb flors per a Maria cantaràs.

Mes són florides breus, que ve l’estiu i prompte tot s’oblida, depressiu com la calor et deixa quan et bat la xafogor intensa, pas a pas.

Cinquanta maigs enrere van florir milions de roses roges a París, acompanyades amb pomells de clavellons pintats de negre, rosa i vermelló.

També floriren ferms als clivellats munions dels més puixants lliris morats.

Ja quasi són nou maigs els que han passat des que ocupàrem les places principals de la mai ben recosida pell de brau per conquerir els cels en un allau de dignitats florides amb fermesa a la bastida fèrria de l’entesa.

Monique de la Samarreta du germànica etiqueta.

La cap de la línia dura vol reforçar l’estructura del moviment revoltaire, feminista i contestaire.

A un àmbit prou més local Sandrine és la femme fatale d’una gauche ja gens divina que amb estridència abomina de radicals subversions pel bé de les inversions.

I entre tots, el més ferit pel cos a cos aguerrit, és Pierre, nom que vol dir «pedra», adient perquè no medra i perquè és un kamikaze a qui qüestiona la base. .....................

I dins de poc al maig es compliran quatre anys d’una florada singular.

Flors brollades al llit de l’exigència, per retrobar el seny i la decència.

Flors de maig de modestes esperances, tanmateix tacadetes de recances... .............................

Al mes de maig vinent, així m’ho tem, no floriran les flors.

Sols n’hi haurà tanys de les soques que cultiva el Capital.

Revolució i mes de maig no fan combinació.

Esmaperdut, este poble trivial està vençut.

56

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

Fallera plus grande

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

Per culminar l’homenatge de Na Jordana a París, a este llibret fem l’avís que esta comissió amb coratge ha decidit nomenar Anne Hidalgo l’alcaldessa fallera d’honor. I expressa que amb tal gest vol procurar ocasió de germanor entre París i València, i fer vot de convivència en temps de festa major.

I per si de cas els deures que aparella un càrrec tal facen que el nostre casal no visite; que per veure’s com es típic abillada amb les teles valencianes (ella, d’arrels gaditanes) hem pensat que retractada com una nova Mariana de faiçó republicana li farem bon homenatge, fent a més gran companatge amb allò que ací és costum: per donar un poc de llum, canviarem el barret frigi per pinta customitzada de Tour Eiffel; i el prodigi d’orfebreria nostrada el faran els dos coberts que amb cobertures llampants punxaran els croissants que com monyos seran prests.

I ja sabeu: el destarifo versat encara té menys trellat.

57

58

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

La consagració del neoliberalisme I com a traca final per cremar del tot la falla contarem la faramalla que la host neoliberal representa amb tot tiberi per consagrar el monarca que a Espanya farà d’exarca de l’emperador eteri.

Pablito és el nou ungit (i si cau, serà Rivera, que el resultat no s’altera).

Per la Merkel beneït per Josemari auspiciat, suposat clericaloide amb un punt infantiloide, per Macron ja és coronat.

La capa li la sostenen la portaveu exministra, i una cantant que administra himnes que ànimes no emplenen.

I a la plaça de Colom, baix roig-i-groga bandera, el senyal del cel espera exhibint-se amb tot l’aplom.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

59

60

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / CONTEXTOS

El repòs amb le chat noir Tu sí saps, criatura, mantenir-te, somniador, indiferent, impertorbable.

Com tu, Gat Negre, desdenyós, viuré París... i València... i estes festes embogides i impossibles!

61

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la la!

Isabel Garcia Canet

París València

Fotograma del film À bout de souffle (1960), dirigit per Jean Luc Godard i un dels films més emblemàtics de la Nouvelle Vague.

Tan sols la llum del buit ha estat nostàlgia dels bucs curulls, colors feixos de roig, blau, blanc, la llibertat humil, senzilla i forta, fraternitat oberta més que mai, i el blau del cel del somni que entelaren com la igualtat, artistes de pinzell i cineastes i el blau del fons de l’Europa encara jove, feixos de música a Odéon dringant, rebentant notes multicolors d’esferes, drets humans.

El Pont de les Arts, dels Amants i de l’Ànima, i al fons Trocadero, més enllà la Torre Eiffel, i la foto voleiant de Nelson Mandela, Stéphane Hessel, Simone de Bevoir, Dalida, Brel i Sartre, Els Invàlids que hi reposen, els Gilets Jaunes que a Hotel de Ville i a Saint Jacques ni s’aturen, sí, a l’Arc de Triomphe i a Bastille, i al Panteó que li canten a Napoleó, justícia, i a Luxembourg desen flors a la font, a la falla: Maig del 68, salvar els avis, el lema, i a nosaltres, i els llibres, els altres, famílies i joves que somien que al 36 marxaren, al 42 sobrevisqueren, amb pa negre i amputacions, Després de la gran guerra.

Ara a València, els descendents, hi arriben alguns encara, gaudir del Mediterrani, cercar el niu, un lloc, a prop de l’Albufera, II República, l’anell ciclista, festa de la infantesa, educació, cultura, ara mirant asseguts a la Malva-Rosa, a la mar, Sorolla, hi arriben Refugiats, 300 a la Marina, sospirs al ulls, dolors amb alegria, salvar valors encara, el pes de la memòria.

S’hi arreceren, els acullen, encara com, ninots als peus del Cabaret Nocturn, Pigalle, i alguns recorden malament el lloc dels negres; negres som nosaltres també, sospiren... a Na Jordana, buscant el call, Triomfa el rol de la dona de trage amb barret que posa llum i fre al dia, delicatessen, màgia, l’altra no menys elegant “cabaretera” i culta, i Sant Josep del pont, canta Victòria, brinda; i al de les flors el mim i l’acordionista, xisclen, com els masclets de la Plaça Rodona, del Micalet, de Santa Caterina.

Russafa brama! Passen distrets fallers i falleres, brillen, no menys ho fa la indumentària, tela d’Itàlia, i sense tara, de València, ruta de la seda, Biblioteca, muixeranga.

64

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la la!

Vàrem tornar a casa sense pastera, com gossos conillers i amb saragüells, Veníem del poble i de l’exili com els avis, amb un cabàs de fruita per fer ofrena, amb una manta al coll i llargs presagis.

Que no ens tapen la boca, Traiem-nos el barret i la mistera, Groc negre, blanc, blau, roig, morat, verd; taronges Que dir que sí no és fàcil i dir que no no cal és temps de lluita!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la la!

65

67

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la la!

Vicent Borrego Pitarch

La

Fada Verda Musa inspiradora de la bohèmia parisenca en el trànsit de segles ...i també de la nostra falla

De vegades, un menut detall contextualitza tot un conjunt.

Segons la iconologia, branca de la simbologia o de la semiologia, qualsevol imatge al·legòrica, per intranscendent que aparentment puga semblar, pot aportar una informació decisiva a l’hora de comprendre el significat d’una manifestació artística (PANOFSKY:1984).

Javier Valiente: Variacions sobre Le violon d’Ingres (1924), de Man Ray, obra que va consagrar Kiki com a musa de tots els artistes de Montparnasse.

Ja va ocórrer al coronament del cadafal i a l’escena que concorregué a l’Exposició del Ninot de la non finita falla Na Jordana del 2006, València, ciutat prohibida, on un imperceptible clavell verd a la solapa d’un diabòlic dandi, que seduïa i explotava sexualment una cocotte1, tancava un sentit ocult.

1 Cocotte és el respectuós gal·licisme que en temps del II Imperi s’aplicava a París a les mantingudes, cortesanes i prostitutes de luxe.

Calia, però, tindre unes nocions prèvies sobre iconografia per a arribar a esta conclusió. És a dir, calia reconéixer la imatge de referència, identificar-la i esbrinar quin significat podia tindre en els temps en què es trobava ambientada la falla per a comprendre el missatge que el documentalista i el guionista que van argumentar l’esbós d’aquell cadafal, realitzat per Alejandro Santaeulalia Serran i Miquel Santaeulalia Núñez, pretenien transmetre. S’havia d’esbrinar quin misteri s’amagava al darrere d’aquell clavell verd.

Una transgressora boutade que Oscar Wilde inventà el 1892 arran de l’estrena d’El ventall de Lady Windermere per promocionar l’obra i captar l’atenció del públic i que no volia dir absolutament res, només era una fórmula “caça babaus” perquè la gent en diguera tota mena de conjectures i, d’una o d’altra manera, parlara de l’obra.

En la première de la representació, un dels actors, el propi autor i una reduïda colla d’espectadors ben plantats i primmirats que n’havien fet de “ganxo”, lluïren la flor verda a la solapa i la moral victoriana de l’època va associar el fet amb les pràctiques homosexuals, tot i considerant aquell gest com a una encoberta manera de visibilitzar una conducta llavors considerada com depravada i reprovable.

La falla de 2006 no condemnava la pràctica de l’ofici més vell del món. Només arremetia contra aquells que la promovien i sobre les mils maneres en què en esta societat una persona pot arribar a prostituir-se. Però i el públic?

Comprendria la intenció del cadafal o en desvirtuaria la crítica, tal i com el puritanisme fi de segle va fer amb el sentit que li atribuí a aquell insignificant símbol de color sintètic?

68

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

69

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

en Les amies (1867) o que van inspirar algunes novel·les com La fille aux yeux d’or (1835), de Balzac; Mademoiselle de Maupin (1835), de Teophile Gautier, Nana (1880), de Zola, des de la frivolitat que provoca per a la curiositat masculina el plaer morbós davant una sexualitat aliena i mal coneguda, assoliran una visibilitat activista i desafiant (RAMOS: 2012-2013).

H. Toulouse-Lautrec: Al Moulin Rouge o Dues dones ballant, 1892; oli sobre cartró, 93 x 80 cm. Museu Nacional de Praga.

S. Edo & A i M. Santaeulalia: València, ciutat prohibida. Falla Na Jordana, 2006.

1. Fades, crisàlides, amazones de la modernitat i una copeta d’absenta.

En la part frontal de la falla d’enguany trobem un recorregut de cartró pedra pel París que va des de la Belle Époque2 als Années Folles de l’ època d’entreguerres.

A l’esquerra del conjunt que integra el coronament, una menuda i insinuant fada verda de connotacions Art Nouveau es posa inquieta sobre un llenç al davant del qual seu el ninot de Tolouse-Lautrec tot i esperant la seua inspiració.

Junt a ell trobem les figures principals: una male impersonator, si recorrem a l’argot del music-hall o el burlesque, i, una garçonne, és a dir, una cobla d’amazones o dones valentes del període d’entreguerres.

2 La Belle Époque és el període històric de progrés social, econòmic, tecnològic i polític que a Europa s’estén des de les darreries del segle XIX al començament de la Primera Guerra mundial, el 1914.

Han transcorregut aproximadament tres dècades i un lustre entre una escena i l’altra i aquelles dones fadrines3 que el pintor de Montmartre retractà ballant un vals, alienes a les crítiques i recloses al paradís artificial del Moulin Rouge o aquelles donasses de mala reputació que, amb molt de respecte, va pintar mentre s’abraçaven, es palpaven o es besaven a l’interior del bordell per cercar eixe amor i estima que el seu ofici els negava, ara s’exhibixen públicament sense cap pudor transgredint els rols que la societat els ha assignat.

3 L’estereotip de la dona fadrina o “solterona” es crea específicament en el segle XIX. Mai en cap altra època, ni per a altre sexe, es van inventar més coses sobre la seua fesomia, fisiologia, caràcter o forma de vida. Virago, lesbiana, amazona, marisibidilla... Les connotacions pejoratives de la dona sola, des d’aleshores ençà, circul·len en tota la cultura occidental i, per descomptat, no tenen cap paral·lel·lisme amb les de l’home fadrí.

Tanmateix els primers bafs de llibertat en allò que respecta a la sexualitat femenina i les primeres propostes sobre l’exercici de l’amor lliure començaran a forjar-se també a París de forma aïllada des de començaments del segle XX i es reforçaran durant le dues primeres dècades de la centúria.

A poc a poc, la subcultura lèsbica prendrà més i més espais públics i dels clubs i dels cabarets de Montmartre, on fins la data se circumscrivia4, passarà a manifestar-se a Montparnasse, per a exhibir-se obertament anys després i fins al 1940 al barri de Saint Germain-des-Prés del districte VI, a la riba esquerra del Sena, en aquella època en què, segons Andrea WEISS (2014) “París era dona”. D’esta manera aquelles antigues relacions sàfiques que clandestinament va glosar Verlaine

4 Segons PESSIS (1989:72-73) va ser als cabarets, on per primera vegada es van exhibir, dins del context d’un espectacle, els primers transvestits i on s’oferiren les primeres pantomimes d’homosexuals i lesbianes.

Les garçonnes i les male impersonation són dones transgressores i plenes d’ànsies d’igualtat que volen assolir els mateixos drets que els homes.

Les primeres es comporten com la fictícia Monique Lerbier, protagonista de l’escandalosa novel·la de Victor Margueritte La garçonne (1922). Són dones rebels, decidides i independents que se senten ofeses per la sexualitat patriarcal i que proclamen crits d’independència respecte als mascles, tot i que encara no massa interioritzats. Són modernes i desinhibides i reinventen una nova feminitat coherent amb la promisqüitat i amb l’ambivalència sexual que acaben d’estrenar i que encarna l’emancipació (BARRERA:214). Són eixes xiques aparentment frívoles com Kiki de Montparnasse amb llargs collars de perles de bijouteria que fumen amb sofisticats filtres i lluïxen melena curta5, roba entallada coberta de flocs i sil·lueta tubular i que exploten el seu atractiu al màxim perquè volen agradar-se i agradar.

Les segones són dones que no dubten a vestir o a estimar, si cal,

5 Tallar-se els cabells era un acte de rebel·lia per part de les dones. El costum es generalitza als països occidentals entre 1920 i 1930. El tall a l’estil “Castle Bob”que deixa el cabell a l’altura dels lòbuls de les orelles és popularitzat per una novel·la de F. Scott Fitzgerald i, adoptat per icones del cinema mut com Louise Brooks o Clara Bow, aviat arriba a París i s’estén per tota Europa.

H. Toulouse-Lautrec: Al llit o El bes, 1892; oli sobre cartró, 70 x 54 cm. Col·lecció particular. París.

El sofà, 1895; gouache sobre cartró.

com els barons, perquè la identitat sexual no ve condicionada ni per la moda ni pel sexe 6. Fèmines

6 Les unes i les altres quan siga necessari interposaran demandes davant la Chambre des Députés per a abolir una obsoleta ordenança francesa del 1800, per la qual: " [...] toute femme désirant s'habiller en homme doit se présenter à la Préfecture de police pour en obtenir l'autorisation [...]". "[..].Cette autorisation ne peut être donnée qu'au vu d'un certificat d'un officier de santé [...]"

andrògines i alliberades que, en apropiar-se d’alguns dels símbols externs de la masculinitat, els empeltaran de novells significats femenins per convertir el llenguatge sexual en una metàfora política i que es plantejaran la faculltat de triar o no la maternitat i l’opció de viure en un món sense homes i sense fills (DE DIEGO, 1992: 82). En acudir a tàctiques d’emmascarament corporal subordinades a l’ús de formes estereotipades pròpies del sexe contrari, eludiran el guió

70

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

71

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Galeria d’amazones de la transgressió.

1. Kikí de Montparnasse.

Fotografia de Man Ray, circa 1929.

2. Burlesque. Targeta postal parisenca, circa 1900.

3. Retrat fotogràfic de la polifacètica Sidonie Gabrielle Colette, abillada a la garçonne, circa 1922.

4. Retrat fotogràfic de l’escriptora Natalie Clifford Barney, circa 1922.

8

1.

5. Romaine Brooks: Autorretrat, 1923.

Smithsonian American Art Museum.

Washington.

6. Agnes N. Goodsir: La parisienne, 1924. Oli sobre llenç, 61 × 50,1 cm. National Museum of Australia, Camberra.

Quan Paris était une femme...

7. Retrat fotogràfic de la poetessa Margueritte Radclyffe Hall, circa 1928.

8. Retrat de la

2

3

4

5

6

7

cortesana Émilienne d’Alençon.

Instantànies i retrats d’uns années folles fets a l’esquerra del Sena.

72

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

73

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

cultural fixat al cos femení per la vigilant societat androcèntrica i, a risc de ser descobertes i castigades per haver ultrapassat els límits admesos, optaran per eludir obertament tota norma del decòrum, la decència o la conducta social establida.

L’adopciĂł de la indumentĂ ria i dels complements i perfums propis de l’home com a ardit i salconduit constituiran un mitjĂ pel qual les enemigues de l’statu quo podran gaudir de privilegis reservats al discurs masculĂ­ i donar regna solta a impulsos poc “femeninsâ€? que no responen ni a la conducta determinada pels convencionalismes socials i morals del seu entorn, ni als hĂ bits de vestir que la societat els ha obligat a seguir des de la infĂ ncia. Tampoc respectaran les caracterĂ­stiques “naturalsâ€? que se’ls han vingut adjudicant i tot això desestabilitza i fractura el sòlid mur de contenciĂł elevat per codis artificials adherits a la misogĂ­nia de la cultura masclista que possibilita obrir pas a allò innat o pertanyent als desitjos individuals (GUTIÉRREZ: 2007).

Defensen uns ideals polítics liberals i, en ocasions, protofeministes i tenen una sòlida formació cultural i una forta convicció d’emancipació laboral, com la polifacètica Colette (18731954) i la seua protegida Germaine Beaumont (1890-1983); com les pintores Agnes N. Goodsir (18641939) i Romaine Brooks (1874-1970) o les escriptores Natalie Clifford Barney (1876-1972) i Radclyffe Hall (1880-1943), que es van expatriar i van instal¡lar la seua residència al París dels anys vint.

TambÊ les hi ha d’editores com Margaret Anderson (1866-1973), de marchantes i col¡leccionistes com Gertrude Stein (1874-1946), de poetesses com RenÊe Vivien (18771909), d’arquitectes com Eileen Gray (1878-1976) o d’artistes de varietats com Georgette Leblanc (1869-1941). Estes es mostren virils

G. Courbet: La son o Les dues amigues, 1866; oli sobre llenç , 135 x 200 cm. Museu de Belles Arts. París.

i agossarades. Són dones obertes de moral que apuren al límit la nit fosca i que majorità riament són lesbianes o bisexuals, perquè tenen un sentiment emocional (si no sexual) primari d’inclinació envers altres dones. No obstant això, cadascuna definix (o no) les seues relacions romà ntiques d’una forma diferent, doncs, pel fet d’estar obrint camins nous, no seguixen cap pauta establida ni cap regla predeterminadea.

Estes emancipades i aguerrides amazones busquen un espai físic on desenvolupar una vida d’independència del poder patriarcal, i el troben a la riba esquerra del Sena. Allí articulen un lloc de llibertat que s’expressa en una xarxa de relacions solidà ries i personals entre elles, que els servix per a afirmar la seua identitat com a persones lliures i creadores. Cadascuna es recolza en les altres per a aconseguir els seus objectius, per a fer possibles els seus desitjos i per a complir els seus projectes (WEISS: 2014).

Potser esta siga gran part de la fascinaciĂł que encara exercixen sobre nosaltres.

Sembla, per tant, com si amb el transcórrer del temps l’eruga

d’aquelles pulsions sà fiques de què ens van deixar testimoni les pintures voyeuristes de Courbet o les mÊs respectuoses de Lautrec7 i que en les darreries del segle XIX nomÊs es desenvolupaven en l’esfera privada de les maisons closes8, s’haguera transformat, en arribar les primeres dècades del segle XX , en la papallona que es detura sobre el bastó d’una de les figures del coronament de la falla d’enguany per fer palesa la seua visibilitat, a fi de dotar-les d’existència pública (ESPINOZA: 1999).

7 Toulouse-Lautrec, com a cronista de la vida nocturna de París, a diferència d'altres col¡legues, va abordar el tema de l'homosexualitat femenina amb tendresa i sensibilitat. En la seua època, molts no l’entenien. Es creia que les dones, en general, no tenien impulsos sexuals i quan no hi havia un home pel mig, hom pensava que no podia passar res entre elles. El lesbianisme s’encobria als cabarets, sales de ball i, sobretot, als prostíbuls. Molts pintors i novel¡listes ho van reflectir com un simple espectacle fingit per a satisfer els foscos desitjos de la seua clientela masculina.

8 Bordells de categoria on exercien la prostituciĂł les “submisesâ€?, a diferència de les “insubmisesâ€?, que treballaven al carrer.

MĂźller, Schmidt i Gunter: “Artemisia DEVLQWKXPÂľ FURPROLWRJUDĂ€D SHU a Medizinal P. Flanzen, de Franz Eugen KĂśhler. Alemanya, 1887.

Dins la polícroma paleta del conjunt de la falla, destaquen dos menuts oasis verdosos ben localitzats: el cromatisme de la fada inspiradora de Lautrec i el de l’ampolla d’absenta amb què la male impersonator obsequia la seua estimada Kiki de cartró pedra i que, potser obeïsca a eixa imatge frívola i estereotipada que tenim del París dels anys vint per la importà ncia que se li ha atorgat a l’associació entre beguda i sexe.

Tanmateix l’experiència de les dones de Montparnase i mĂŠs tard de les del districte sisĂŠ respecte ambdues “llibertatsâ€?, no sempre fou tan estereotipada.

En tot cas la fada o musa verda de l’època de Lautrec, que apareix al coronament del cadafal, Ês la personificació de la pròpia beguda alcohòlica i tant en ell com en el cafÊ-concert on es desenvolupa l’escena principal de la falla, esdevÊ un recorrent leit-motiv que servix de lligam entre dues èpoques.

Targeta postal de la planta d’embotellament d’absenta de la fà brica francesa Pernord Fils a Pontarlier, circa 1900.

2. De remei medicinal a beguda de moda del tout ParĂ­s.

Plini l’aconsella per a eliminar els cucs intestinals. Va ser amb esta finalitat terapèutica com es va consumir fins al segle XVIII.

L’absenta ĂŠs un aperitiu o “beguda espirituosaâ€? d’alt contingut alcohòlic destil¡lada de diferents herbes, principalment el donzell (artemisia absinthium) i una forta presència d’anĂ­s i fonoll9. El donzell ĂŠs una planta herbĂ cia aromĂ tica amb un rizoma llenyĂłs i dur que, entre els seus components, contĂŠ un oli essencial de color verdĂłs amb propietats al¡lucinògenes i convulsives (la tujona) i l’absintina, responsable de l’intens sabor amarg. L’herba ĂŠs espontĂ nia del Nord d’Àfrica, Ă€sia i Europa, però en l’actualitat ĂŠs possible trobar-la en quasi tot el mĂłn a causa de la facilitat del seu cultiu.

Trobem al¡lusions metafòriques sobre els seus efectes pal¡liatius contra les feristeles i sobre l’amargor de l’herba en algunes obres de Shakespeare, com Hamlet (acte III. Escena II) quan, mentre assistix a la representaciĂł de l’obra de teatre La ratonera, el prĂ­ncep de Dinamarca es regalima contemplant el semblant trasmudat del nou rei, que associa una seqßència de la representaciĂł amb els esdeveniments que li han conduĂŻt a ser coronat i a desposar amb la dona del seu germĂ assassinat. LLavors, amb fĂşria continguda, Hamlet es dirigix al pĂşblic i pronuncia nomĂŠs un mot: “wormwoodâ€? ( literalment “fusta per als cucsâ€?, en valenciĂ , donzell i en castellĂ ajenjo). D’altra banda en Romeu i Julieta (acte I. Escena III), la dida de Julieta diu: “[...] For I had then laid wormwood to my dug [...]â€?10 en al¡lusiĂł al recurs que va emprar per deslletar la donzella (CLIMENT GINER: 2015) .

Amb tot, la comercialitzaciĂł

Des de l’Antiguitat es coneixen les propietats medicinals del donzell.

Els egipcis l’esmenten en els papirs per les seues virtuts tòniques, dißrètiques i antisèptiques.

Hipòcrates el recomana contra la icterícia, GalÊ contra la malà ria i

9 Amb el pas del temps apareixen variants que incorporen altres plantes menors.

10 “[...] M’havia posat absenta als mugrons [...]�

74

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

de l’absenta com a licor s’inicia en les darreries del segle XVIII. KAESLIN & KREIS (2015) atribuïxen al doctor Pierre Ordinaire, un metge francés exiliat per raons polítiques a Couvet (Suïssa), la preparació d’un elixir o tònic de donzell amb fins terapèutics. A la seua mort, la fórmula va continuar sent administrada per la seua ama de claus i boticària, mademoiselle Grandpierre, que el 1769 la va traspassar a Marguerite Henriette Henriod, la primera destil·ladora de l’herba macerada amb alcohol.

Havia nascut l’absenta.

Anunci publicitari de la marca d’absenta Un-Pernod, elaborada durant la primera dècada del segle XX a la fàbrica francesa Pernord Fils de Pontarlier.

Targeta postal de començaments del segle XX que testimonia el consum de l’absenta a la colònia francesa d’Alger. Oxygenee At The Virtual Absinthe Museum. Pontarlier.

En 1790 el poble de Couvet ja és conegut com un centre de producció d’este licor i a Neuchâtel, els comerciants n’oferixen extracte en barrils. És, però, el 1797 quan Madame Henriod ven la patent a Daniel Henri Dubied, emprenedor home de negocis que crea la seua pròpia marca, mamprén la destil·lació per l’adició de l’essència de donzell a l’alcohol i el produïx industrialment per a introduir-lo en el mercat amb el nom «Dubied Père et Fils». El 1805 Henry-Louis Pernod, fill polític de Dubied, construïx destil·leria pròpia a Pontarlier amb el nom de Maison Pernod Fils, casa pionera a la qual van succeir noves marques i combinacions d’absenta.

L’embranzida de la producció a escala del licor coincidix amb la mitificació de la llegenda en relació a les seues suposades qualitats al·lucinògenes, que li valen l’apel·latiu de “la fada verda”, perquè és concebuda com una mena de musa inspiradora (idea de la qual es van apropiar els més grans artistes i escriptors de l’època que li van retre culte i es lliuraren al seu consum de forma assídua).

Segons David NATHAN-MAISTER (2008) l’inici de la popularitat de la beguda cal situar-lo en la dècada de 1840, quan les tropes franceses destinades a la conquesta del protectorat d’Algèria la van usar

75

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

tant per a guarir la febra i la disenteria com per a encoratjar els seus ànims en la lluita contra els alemanys. La tropa rebia cantimplores plenes d’absenta, que, adientment rebaixada amb aigua, pretenia garantir la immunitat contra les terribles febres i les infeccions estomacals.

Aquelles malalties no se sap si es van evitar (encara que té tota la pinta que no: «L’absenta ha matat a més soldats francesos al nord d’Àfrica que les bales àrabs» va escriure Alejandro Dumas), però sí que va fer que la campanya africana fóra menys dura per als soldats. Si la marihuana va ser el bàlsam a Vietnam per a les tropes americanes, els destacaments francesos van fer la seua campanya a Algèria una mica més suportable gràcies a la “fada verda”. Quan estos soldats van tornar a casa, van mantenir els seus records, les seues històries i, per descomptat, el seus hàbits, d’entre ells el seu gust per l’absenta.

3. Els espais d’oci i consum.

Inicialment l’absenta fou considerada com una beguda elegant consumida per les classes mitjanes i altes parisenques, però aviat els productors van implementar les economies d’escala abaratint-ne els costos.

D’esta manera esdevingué una beguda “democràtica”, en paraules de Baudelaire, que va descendre a les tavernes, als buvettes (parades ambulants de begudes), a les guinguettes, a les verduleries, als cellers, als cafés i als bistrots (COLT: 2014) per ser consumida en llocs públics tant per homes rics i pobres, com per dones desinhibides de tot prejudici.

En el cas dels Cafés, París comptava amb una tradició des de les darreries del segle XVII, per evolució de l’elitista Saló aristocràric i de la burgesia adinerada. De fet hi van florir

Oci a les colònies. Targeta postal publicitària de l’absenta fabricada per Pernord Fils.

durant tot el segle XVIII. Amb tot, no va ser fins al segle XIX quan van assolir una gran embranzida. La Revolució Industrial va significar la transformació de la societat preindustrial, rural i tradicional, en una societat cosmopolita i urbana.

Entre els grans canvis que es van operar en aquest període de la història, la ciutat va ser una de les peces més afectades, arribant a transfigurar-se per complet en el transcurs de la centúria. I dins dels elements que configuraran la metròpoli moderna, el Café ocuparà un lloc fonamental en l’urbs, sent l’espai predilecte per a la sociabilitat, on es promouran i desenvoluparan els esdeveniments més significatius de la Modernitat.

Milagros ANGELINI (2013), en la seua tesi doctoral La actuación del café histórico en la cultura occidental: Análisis de la comunidad artística en el Café y el Cabaret , argumenta que el ciutadà modern, davant l’imparable creixement i deshumanització de la gran ciutat – cal recordar la reforma urbana de París mampresa entre el 1852 i el 1870 pel prefecte Haussmann-, sentirà una profunda nostàlgia per

aquella antiga comunitat d’arrels medievals cimentada en amistats sinceres, on el veïnat compartia una sèrie d’interessos inalterables dins la seua circumscripció territorial. La via pública exigix, consegüentment, un espai semipúblic com el Café, perquè l’individu es protegisca del mitjà urbà, el qual és percebut com potencialment hostil. El Café s’establirà, llavors, com un refugi, com una àrea de descans on reunir el coratge necessari per a tornar a submergir-se en la voràgine de la metròpoli. El passejant acudix al Café amb el propòsit de fer una interrupció en la seua deriva urbana, però no per una estada il·limitada, sinó per cercar una llar transitòria, És, per tant, el lloc de reunió i esplai on es gesten petites comunitats que fugen del desarrelament urbà i alhora l’espai on el o la client cerca la soledat, refugiant-se de les multituds que transiten pel carrer.

El Café, però, opera alhora com a espai idoni per a la creació individual i col·lectiva, com a espai per al debat públic i d’intercanvi dels diversos sabers i també com a alternativa a la formació reglada

76

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

i germen per a la constitució de les darreres tendències literàries i artístiques del món contemporani. És, per tant, un perillós gresol de revoltes socials i polítiques.

La reforma de Haussmann comporta, a més, la fi dels monopolis de classe i fa pas a una urbs heterogènia, on ja no només recorren els carrers els passejants ociosos, els militars o els burgesos, sinó també les subclasses (obrers, desheretats, contestataris, captaires, delinqüents, mutilats, bohemis o prostitutes), les quals comencen a formar part del novell entramat urbà mostrant conductes socials fins al moment relegades a les zones marginals de l’antic i desaparegut laberint medieval de l’Île-de-France. Tots ells trobaran temporalment al Café, la llar de què no disposen o un espai molt menys congestionat que la vivenda o que l’estudi.

Mes si l’ interior del Café, acull el transeünt de l’urbs i li proporciona el recer o la initimitat que necessita, els finestrals o aparadors li permeten mantindre una separació amb la ciutat i contemplar alhora el seu gran espectacle en qualitat de voyeur per a inventar històries sobre els i les transeünts. D’altra banda els espills, objecte d’estudi majorment dels artistes impressionistes, serviran per a multiplicar la realitat

de l’espai i per mostrar tot allò que romania amagat, duplicant i triplicant les escenes que transcorren al seu interior.

Les terrasses, nascudes als Cafés de París gràcies a l’obertura dels grans bulevards, amb les taules de cara a la galeria envaint les voreres de les principals artèries de la capital, seran un lloc preferent per a veure i per ser vist (ARIÈS & DUBY, 1991: 231-232).

Quant als bistrots i brasseries no només esdevindran locals que servixen plats senzills i cerveses durant tot el dia, sinó que es trobaran un graó per damunt de la taverna i altre pel davall del restaurant, però sobretot constituiran espais per a la socialització, que Balzac va qualificar com “el parlament del poble”.

Des de 1850 va iniciar-se’n una popularització de l’absenta que va fer que el seu consum superara llargament al del vi11. Molts establiments d’oci parisencs van fer-ne campanya i es va instituir el costum que a les 17.00h, tinguera

11 Cal assenyalar que les collites de vi havien sigut delmades en anys anteriors per la filoxera —un paràsit de la vinya—, motiu pel qual el consum d'absenta va començar a rellegar el del vi.

L’art de preparar l’absenta. Sèrie francesa de targetes postals, circa 1906.

lloc l’heure verte (‘l’hora verda’)12, com a fórmula de sociabilització al voltant del consum de l’alcohol, en un moment en què l’absenta esdevenia un reclam tant per als burgesos benestants com per als obrers mascles que desitjaven reafermar per mitjà de la beguda les nocions de virilitat i de pertinença a un grup social entre iguals13. Altrament els dandis i la bohèmia, en aquells llocs on es dispensava, cercaven un lloc de refugi, inspiració, intercanvi d’idees o, fins i tot, un espai on escriure les seues obres o exposar la seua producció artística, indrets que alhora eren freqüentats per “las modernas sacerdotisas de Venus”14.

Tots i totes es van lliurar al consum d’esta beguda de moda que

12 En horari matinal només solien dispensar-se als Cafés infusions i refrescos.

13 Segons ARIÈS i DUBY (1991:84) l’obrer que no es lliura a la beguda corre el risc de sentir-se’n exclòs. La ronda acompanya qualsevol esdeveniment feliç: la celebració d’un aniversari, el retrobament amb alguna amistat, l’obtenció d’una nova ocupació i, sobretot, el lliurament de la paga. El patriarcat de les classes obreres era de l’opinió que l’alcohol aliviava les penes del treball i pal·liava les desgràcies.

14 En del comentari de la secció “Nuestros grabados” del núm. 34 de La Ilustración Española y Americana, publicat el 15/09/1881, el comentarista Eusebio Martínez Velasco fa esta apreciació en descriure la clientel·la que freqüenta els cafés del Boulevard de Montmartre durant ‘l’hora verda`.

Alhora, la pel·lícula francesa París, bajos fondos (Casque d’Or, 1952), de Jacques Bequer, que recrea lliurament la vida d’Amélie Élie, una cèlebre prostituta de començaments del segle XX interpretada per Simone Signoret, ens presenta l’ambient propi d’un café, com a lloc de rendez vous de burgesos, gent del lumpen, pispes, apatxes (proxenetes) i prostitutes. En una seqüència, Fèlix, el cap dels macarres, brinda amb absenta amb l’inspector de policia, de qui és amic i confident.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

77

memòries recorda una de les seues estades parisenques i comenta que quan el 1910, passejava en caure la nit pel Quartier Latin, va entrar en un bar on va seure i on demanà una absenta, que li van servir amb estranyesa:

Jean Béraud (1839-1945): Al café (la parella), oli sobre llenç.

resultava glamurosa, per les seues referències malignes, el seu origen térbol i el seu passat atractiu.

No obstant això, alguns testimonis de l’època, constaten que més que d’una hora concreta caldria parlar d’una “estona verda” que s’estendria aproximadament fins a les 19.00h, és a dir, el moment de l’aperitiu abans del sopar, quan les classes subalternes aprofitaven per a descansar finalitzada la jornada laboral i els flâneurs15 visitaven els Cafés després de fer un passeig per trobar-se amb les seues amistats, xerrar animadament, escriure cartes o llegir les notícies del periòdic.

El pintor Jean Béraud (1849- 1935) va dedicar bona part de la seua producció a copsar l’ambient dels bistrots i els cafés com a llocs d’oci, restauració i interclassisme, però també com a espais per al 15 El crític literari i metge parisenc Sainte Beuve va emprar este mot per descriure l’art de no fer res. Baudelaire deia que qui es passejava era un flâneur.

“La multitud és el seu element”, va escriure, així com l’aire ho és als ocells i l’aigua als peixos, per a l’espectador apassionat, és una joia immensa instal·lar-se entre les multituds al bell mig d’allò fugisser.

negoci del sexe. En Al café o El paquet de cigarrets, ens mostra un client amb barret de fong que pren una copa d’absenta mentre convida a tabac una cambrera amb qui conversa i a qui podem identificar com a tal tant pel davantal com pel fet de no dur barret, així com per la bossa de la recaptació que duu lligada al maluc. L’assistenta aprofita l’oferiment per descansar i posa les cames sobre altra cadira en una estona d’interclassisme i igualtat. Res a la taula insinua una proposició deshonesta. Igualment en La carta, també ambientada en un café, este artista ens presenta una dona que acudeix a una cafeteria per escriure una missiva.

Es troba asseguda en una taula on, a més d’un tinter i un portafulls, trobem la premsa del dia i una safata amb una ampolla d’aigua i una copa d’absenta intactes. Al fons, un client aturmentat i ubicat al davant d’una finestra, consum altra copa del licor. La dona llig i revisa amb tranquil·litat allò que ha escrit. Cal suposar que el llenç il·lustra un tema amorós per la forma de cor dels respatlers de les cadires (BOUSQUET: 2014).

El periodista i diplomàtic hispanoamericà Enrique GÓMEZ CARRILLO (1999:70) en les seues

“[...] Apenas el líquido brilló en mi copa, una morena muy pálida, de grandes ojos de fantasma, se acercó a mi mesa y me dijo con una voz que parecía venir del otro mundo: -Mais tu est fou, mon petit.

Ingénuamente preguntóle en qué signos exteriores se reconocía así mi locura: -En ce breuvage horrible... Est ce que fon prend du Pernod après le diner?...

Yo ignoraba que el ajenjo fuese un licor que nadie, ni aun los bohemios, podían tomar después de la cena[...]”

Amb tot, entre 1890 i 1939 artistes i intel·lectuals es repartiren fonamentalment entre dos barris parisencs, cadascun dels quals va tindre el seu moment de glòria per a la literatura, la filosofia i les arts plàstiques. Montmartre, que va assolir l’esplendor entre 1900 i 1918. i Montparnasse, que va constituir tot un referent entre 1919 i 193916.

Montmartre, el pujol més alt de París, va ser una de les últimes zones de la ciutat que van mantindre el seu caràcter rural.

Les reformes de Haussmann no van afectar la fesomia d’este barri obrer i ple d’econòmiques cases de menjars que conservà la seua pintoresca aparença medieval.

Oferia habitatges incòmodes i humils que ajudaven a reforçar l’ideal bohemi i potenciaven la vida social de Café. Va ser un barri entregat a l’hedonisme, i per això la seua llegenda només

16 Saint-Germain-des-Prés serà el bressol de l'existencialisme després de la Segona Guerra Mundial i el Barri Llatí serà el focus de la revolució de maig del 68.

78

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Picasso o Isaac Israëls, entre tants d’altres, delerosos de retractar l’ambient que s’hi respirava, ens en van deixar testimoni en els seus quadres Al Moulin de la Galette [(1876)], Bal du Moulin de la Galette (1891), Le Moulin de La Galette i Café-dansant (1906), respectivament. Le Moulin comptava amb una pista de ball acotada per una estacada verda que comunicava amb uns jardins annexos, un mirador i una terrassa.

A. Renoir: El Moulin de la Galette, 1876; oli sobre llenç, 131 x 175 cm. Musée d’Orsay, París.

un gravat anònim del 1856 titulat “Intel·lectuals asseguts al Café del Rat Mort prenent absenta”, (1856), que il·lustra les tertúl·lies artístiques i literàries que en tenien lloc cada dijous.

,QVWDQWjQLD IRWRJUjÀFD GH OD façana del Moulin Rouge, cabaret parisenc per excel·lència, un any abans del seu incendi, 1914.

Bibliothèque National de France.

pot concebre’s en part, com un mite. Encara que els locals freqüentats per la bohèmia són difícils d’enumerar, per la seua vida efímera, pararem esment en la Brasserie des Martyrs; el Café Guerbois, lloc de tertúl·lia dels primers impressionistes; el Café de la Nouvelle- Athènes, també conegut com “l’Acadèmia” i el Café du Rat-Mort, conegut així per la seua olor i immortalitzat per

L’absenta, però, es va consumir en horaris més extensos en alguns espais de lleure campestres, com Le Moulin de Galette, un indret a l’aire lliure obert entre 1830 i 1915, que es trobava situat al peu de la colina de Montmartre. Aquell molí abandonat, reconvertit en espai per a l’esplai, oferia com a aperitiu galetes de ségol als visitants i aviat va programar balls amenitzats per orquestres els festius i els diumenges des de les tres de la vesprada fins a la mitjanit. Era lloc de rendez-vous per a obrers, petits burgesos, soldats i gent humil de la contornada, que junt a proxenetes, prostitutes i jovenetes “echapées du logis maternal vienen en cachette danser une polka ou montrer leur robe d’été” (ADHÉMAR: 1983, 98)17 , va atreure pintors, poetes i músics.

Artistes com Renoir, Ramon Casas, 17 “escapades de la llar materna que, d’amagat, hi acudien per ballar una polka o mostrar la seua roba estival”

L’absenta fou a més l’ànima de la vida nocturna parisenca i va córrer alhora per les taules dels cafésconcerts, situats inicialment a l’aire lliure als Champs-Elysées per procurar als passejants pels jardins del Palais Royal un espai de descans on sentir les actuacions dels músics ambulants. Estos llocs d’oci arran del 1878 es transformarien en menuts cabarets artístics que oferirien els seus espectacles de menut format en espais interiors (REFF, 1982: 73). És el cas de Les Ambassadeurs i d’altres com: Le Chat Noir, lloc de reunió de la intel·lectualitat i la bohèmia on es discutia d’art, es llegien poemes, se sentia el piano d’Erik Satie o s’oferien espectacles d’ombres xineses; Le Mirliton, propietat del poeta i chanssonier Aristide Bruant, que oferia un repertori de temes populars divertits, procaços, enginyosos i picardiosos, la qual cosa el convertia en “una escola de periodisme agut, del succés actual, celebrat i cantat”(BOGGS, 1988:290); el Café du Tambourin, on va exposar Van Gogh o Le Lapin Agil, entre d’altres (ANGELINI, 2013).

El Follies Bergère desfermerà altra tipologia de cabaret nocturn de grans dimensions, el principal atractiu del qual era la fastuositat dels espectacles. La clientela hi acudia per veure les representacions de música lleugera, ball, teatre còmic, pantomima, equilibrisme, acrobàcies, pallassos i concursos de bellesa entre altres

79

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

gèneres de varietats i per a deixarse veure en els seus agradables corredors, mentre prenia café o absenta en els diversos bars del seu interior, com aquell que va immortalitzar Edouard Manet en El bar del Follies Bergère (1881), on Suzonne, una popular cambrera, aguarda a l’espectador per a oferirli allò que més desitge: beguda o amor, tal i com ho fa amb els millors clients del cabaret. El Moulin Rouge, responia també a esta tipologia de sala de festes. L’oferta d’ambdós llocs d’entreteniment es va complementar de vegades amb la presència de la prostitució, destacant en tots dos una novetosa barreja de classes, sense que per això les tensions i les diferències socials deixaren d’existir. Malgrat tot, els gandins18 i les dames que acudien als cabarets ocupaven les taules millor ubicades i es trobaven constantment atesos pels garçons, mentre que la gran massa de gent, d’estracció humil, es mantenia fora del cercle de llums i de taules. Au Moulin Rouge (1892), de ToulouseLautrec, copsa l’ambient de l’interior del cabaret, on mentre un grup de burgesos asseguts en una taula beuen absenta, al fons, les artistes que hi actuaven (la Macarona, Jane Avril, la Goulue) intercanvien mirades de recel o, en primer plànol, mostren la cara il·luminada pels efectes de la llum de gas, com és el cas de May Milton.

E. Manet: El bar del Folies Bergere, 1882; oli sobre llenç, 96 x 130 cm. Courtauld Institute of Art. Londres.

raval, va entrar en declivi i la bohèmia ocupà la riva esquerra del Sena. Una nova generació de pintors, escultors, escriptors, poetes i compositors procedents d’arreu del món i pràcticament sense recursos econòmics es van instal·lar en una nova barriada caracteritzada pel lloguer barat d’uns baixos que permetien als creadors instal·lar-hi els seus estudis i acadèmies. “La pobresa és un luxe a Montparnasse” va dir Jean Cocteau i, de fet, esta

nova generació de creadors van viure en estudis humids i sense calefacció, lliurant els seus treballs a canvi de beguda o menjar.

Picasso, Cocteau, Modigliani, Duchamp, Brancusi, Gris, Bréton, Giacometti, Dalí, Miró, Beckett, Eisenstein i Diego de Rivera, entre d’altres artistes situats a l’extrem social i polític contrari al dels seus antecessors, hi van trobar una nova comunitat solidària que acollí de bon grat el seu quefer i les seues excentricitats i que un,

Però esta efervescència d’art, intel·lectualitat i d’absenta, com hem comentat, durant les Années Folles, es va traslladar més tard de Montmartre a Montparnasse.

El París de Zola, Renoir, Manet, Anatole France, Toulouse-Lautrec, Fauré i de la primera etapa de Degas, genis malcriats en els refinaments del dandisme que, amb actitud esnobista, cercaven emmiscolar-se entre la gent obrera i les prostitutes d’aquell

18 Galicisme equivalent a l’anglicisme dandy.

H. Toulouse-Lautrec: Al Moulin Rouge, 1892-1895; oli sobre llenç, 123 x 141 cm. Art Institute, Chicago.

80

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Situat al barri de Pigalle i al peu de la colina de Montmartre, el cabaret més popular de París va ser construït el 1889 en una zona quasi rural amb una arquitectura i decoració ben poc ortodoxes. Dins del pati interior, un gran elefant d’escaiola servia de pèrgola per a l’actuació d’orquestres.

cop, convertida en un novell nucli cultural urbà va atreure mecenes benestants. L’absenta, malgrat la prohibició, continuà circulant clandestinament per Cafés com El Café de Versailles, La Closerie des Lilas, El Café Le Dôme, El Café La Rotonde o El Café de Flore, com bé testimonien moltes obres de Picasso o la trajectòria vital d’Amedeo Modigliani, la tuberculosi avançada del qual es va veure agreujada amb la seua addicció a este licor, però també a tota mena de begudes alcohòliques19 (COLT: 2014).

19 La producció francoitaliana Los amantes de Montparnasse [(Montpatnasse, 19), 1958] del realitzador Jacques Becker, inspirada en la novel·la Les Montparnos, de Michel Georges-Michel, dibuixa un apassionat perfil d’Amedeo Modigliani, interpretat per Gérard Philipe, que reflectix tant la seua dependència de les dones, com la deixadesa física i moral i l’adicció a l’alcohol i les drogues en què l’artista va caure durant els darrers anys de la seua vida, tot i retractant amb convicció el Montmartre de la bohèmia en l’albada del segle XX.

Amb tot, fou entre 1880 i 1910 quan l’absenta esdevingué la beguda nacional francesa i amb motiu de l’Exposició Universal de de París de 1889 es va escampar arreu d’Europa Occidental i Amèrica, perquè molts visitants van tornar als seus països d’origen amb l’hàbit adquirit de consumir-la. Ens trobàvem en plena Belle Époque, França era bressol cultural i París la capital de l’art i la creació de tot el món occidental. L’absenta s’havia convertit en tot un mite i l’hàbit de consumir-la en clubs, locals d’oci, restauració, esbarjo i reunió va esdevenir una moda arreu d’Europa, com bé il·lustra el llenç del pintor irlandés William N. Orphen, Café Royale a Londres (1912), on dos lords o elegants cavallers la degusten a l’interior d’un luxós Café britànic.

4. La preparació de l’absenta, un ritual iniciàtic.

La preparació de l’absenta exigix d’un procés previ. Com el destil·lat del donzell és amarg, precisa per

a la seua acceptació d’un toc dolç indispensable per a fer agradable el seu consum amarg i rebaixar alhora el contingut alcohòlic.

La forma d’endolcir-lo és bàsica en les cerimònies d’invocació a les moltes muses que desperta l’absenta. Es tracta de col·locar al fons del got de vidre la quantitat exacta d’alcohol (moltes vegades la copa té una talla bombada que en facilita la mesura exacta), disposant-ne sobre la vora una cullera amb un terròs de sucre.

Després, amb molta lentitud, s’aboca aigua gelada sobre el sucre en una proporció de 3 a 5 parts d’aigua per cada part d’absenta que, en dissoldre’s lentament, cau sobre el licor. Durant este procés, els components no solubles en aigua es desprenen de la solució i ennuvolen la beguda, iniciantse un procés de coloració ben particular, en el qual el verd maragda de la musa, adquirix un to lletós i tèrbol, opalescent (l’efecte louché). El joc de colors que va generant-se en la copa forma part del ritual inspirador.

A més, les culleres per al sucre no són exactament les de café, sinó espàtules i pales xicotetes, perforades amb filigranes que descriuen motius característics de l’Art Nouveau, realitzades en metall, acer, argent i or.

N’existeix una variant del procediment que consistix a calfar el terròs de sucre per a provocar la seua caramel·lització abans d’afegir l’aigua fresca i obtindre’n la mescla, donat que la caramel·lització provoca variants sobre el sabor original de la beguda. Este segon mètode es recreat amb tot detall pels germans Albert i Allen Hughes en una de les seqüències del film Desde el infierno (From Hell), una producció nordamericana de 2001 ambientada en l’Anglaterra victoriana i protagonitzada per Johnny Deep, que interpreta l’aturmentat i visionari inspector Fred Abn lberline, adicte a l’opi i

81

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

l’absenta i principal responsable d’investigar els crims de Jack l’esbudellador. La decadent atmosfera que envolta la preparació de la beguda per part del pecul·liar detectiu, submergit en una banyera a la llum dels espelmes i la successió dels plànols de detall amb què els directors recreen pas a pas un procés on l’aigua és reemplaçada pel làudan eleven una acció aparentment quotidiana a la categoria de litúrgia.

5. La petja de l’absenta en la il·lustració gràfica, la caricatura i la incipient indústria cinematogràfica en el trànsit de segles: De fada verda a perill verd.

Arran del 1890, en plena Belle Époque a França, l’afició pel cartell es troba en plena floració.

La publicitat s’intuïx com un gènere artístic novell, típicament cosmopolita. Per tant, dibuixar un affiche o un pasquí esdevé un propòsit artístic no menys important que pintar un llenç, donat que permet comunicar per a provocar una reacció a representar (ARGAN, 1998). D’esta manera les impressions i les exposicions de cartells, així com el negoci de la distribució proliferen.

Les primeres il·lustracions i cromolitografies publicitàries de marques d’absenta es remunten al darrer lustre del segle XIX, període de connivència del realisme i l’Art Nouveau en l’àmbit de les arts gràfiques.

Dues d’elles, la de Lucien Lefèvre per a l’Absinthe Mugnier (1895) i la de Màrius Barret per a Absinthe Rivoire (?), incidixen en el manlleu per part dels francesos d’un costum propi dels algerians. En la primera, un zuau somrient contempla de perfil l’ampolla d’absenta que eleva per

Copa, ampolla i cullera per al consum de l’absenta.

conferir-li protagonisme a ulls de l’espectador. La segona, recrea una escena ambientada en un balneari, on un mosso d’hotel oferix a un matrimoni burgés, que seu al darrere d’una taula, una botella d’absenta i una copa. Junt a ells, un soldat de l’èxercit francés assegut estreny la mà a un àrab.

Potser el reclam “Demandez une rivoire” justifique l’ambientació del conjunt a voramar. Els burgesos protagonistes de l’escena reforcen la idea que es tracta d’un aperitiu molt recomanable per a compartir en parella, com també indica la publicitat d’Absinthe Joanne, però també el seu consum pot constituir un remei per a desinhibir-se’n i iniciar furtives i galants relacions extramatrimonials quan la vida conjugal està abocada a l’avorriment o al tedi, com es deprén del gestuari dels personatges que protagonitzen la il·lustració publicitària de l’Absinthe Léon Débiez, de major modernitat que l’anterior quant a factura.

Les hi ha també que recorren com a reclam a populars artistes de varietats per a contribuir a la comercialització i a la demanda de la beguda que promocionen.

El cartell de Francesco Tamagno per a Absynthe Cusinier Oxygénée recrea el reeixit comediant i

)RWRJUDPD GHO À OP Desde el LQÀ HUQR )URP +HOO , d’Albert i Allen Hughes. EUA, 2001.

cantant Albert Brasseur, amb expressió de bonhomia, mostrant l’efecte louchée de l’absenta a l’interior d’un café modernista.

El contempla pel finestral una dama d’alta alcúrnia, també amb semblant complaent, per tractarse d’un aperitiu saludable (C’est ma santé)20. Esta iconografia d’un homenot d’aspecte afable, bé es tracte d’un honorable burgés que es palpa la panxa per fer palés el caràcter digestiu de la beguda, com ocorre amb un cartell de “Misti” per a l’Absinthe A. Junod, datat aproximadament el 1898, bé es tracte d’un camperol que fa un recés en el seu rústic quefer per prendre l’absenta, com il·lustra la proposta de V. Leydet per a l’Absinthe Superiéure Gempp Pernod Lunel (1900), tindrà gran predicament.

Els primers cartells, però, a personificar l’absenta en la figura al·legòrica d’una musa o d’una fada verda resulten artísticament molt més interessants. L’expressió

20 L’absenta obtinguda per un procés d’oxigenació en calent va ser considerada més “higiènique” que altres tipologies per aportar oxigen a la sang en lloc d’extaraure’l. Aspecte que, segons, les marques distribuïdores tenia un efecte terapèutic sobre el sistema nerviós, la circulació i els pulmons.

82

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Autor il·legible: Absinthe Léon; il·lustració promocional per a una marca d’absenta produïda a Pontarlier.

Francesco N.Tamagno: C’est ma santé; Il·lustració promocional del’Absinthe Cusenier, 1896.

Lucien Lefèvre: En vente par tout; il·lustració promocional de l’Absinthe Mugnier, 1895.

Anònim: Amer et absinthe Joanne; díptic publicitari per a una marca d’absenta produïda a Ivry sur Seine, París, circa 1890.

0LVWL )pUGLQDQG 0LÁLH]

Absinthe Supérieure 72º A.Junod, il·lustració promocional d’una marca d’absenta, circa 1898.

83

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Henri Privat-Livemont: Absinthe Robette, il·lustració promocional per a una marca d’absenta, LPSUHVD D OD /LWRJUDÀD - / Goffart de Brusel·les, 1896.

evoca una sèrie d’universos entre els quals es troben la màgia, la fetilleria, la feminitat, el perill, la seducció o l’erotisme i quants il·lustradors tracten de recrearla recorren a tals paràmetres.

N’obri la sèrie el realitzat el 1896 pel belga Henri Privat-Livemont per a Absinthe Robette. Sota la influència d’Alphons Mucha dissenya una figura femenina que esdevé al·legoria del plaer mundanal que suposa el consum d’esta marca d’absenta. És una sacerdotessa amb túnica transparent d’aspecte neoclàssic i cabells pèl-rojos (potser per l’efecte louché de la beguda) replegats en un monyo, però amb serrell i clenxes sinuosos en forma d’arabesc. L’oficiant alça la copa d’alcohol com si es tractàs d’un calze, mentre sobre un fons verd d’efluvis florals i nuvolosos l’autor tracta de plasmar gràficament els efectes etíl·lics del producte.

Esta proposta desferma tota un repertori iconogràfic que és seguit de ben prop per un il·lustrador d’identitat oculta. “Nover” potser

“Nover” (pseudònim de l’impressor L. Revon): La fée verte; esbós i il·lustració per al cartell promocional d’ Absinthe Blanqui, 1898.

siga el pseudònim de Revon, impressor de l’esbós i del cartell publicitari per a Absinthe Blanqui (1898), on l’atractiva vestal de cabells rogencs, ara mira insinuant i descarada l’espectador i esdevé fada per l’efecte dels sinuosos plecs que genera la seua vaporosa túnica. Ens trobem al davant d’una pilleta i temptadora femme fatale pel braç de la qual s’enrosca un braçalet en forma de serp. Molt més acadèmic quant a factura és la cromolitografia del gravador Jean-Désiré Ringel d’Illzach per a Absinthes Supérieures de P. Beucler Fils, que ens mostra l’absenta com a una pudorosa i honorable matrona abillada de verd que mostra a un obrer el producte més característic de la fàbrica en què treballa, perquè “loyauté seule est son appui”21.

Beguda de moda i “pecat valent” per a dames respectables de la burgesia [Absinthe Terminus, circa 1900], per a les quals, fins i tot, es va fabricar una variant oxigenada

21 “La lleialtat és el seu suport.”

de color rosat [Absinthe Rosinette], és alhora objecte de consum per a xicones extrovertides i amb ganes de divertir-se o per a coristes i cabareteres de dubtosa reputació, com la cortesana abillada a l’estil Imperi que va dibuixar “Nover” per a Absinthe Vichet, o com aquella altra que protagonitza una de les sis cromolitografies anònimes que serviren per publicitar l’Absinthe Terminus. En esta ocasió, la model, una suripanta d’opereta, apareix tocada amb ales de papallona, potser per fer referència a l’efecte d’abstracció o de despegament de la realitat que provoca la beguda. Igualment, una complaent prostituta delectant el seu client és la imatge de marca del cartell publicitari que Absia va dissenyar per a Champagne Hammel Frères & CIE. El món de la faràndula també és adepte a l’absenta i la màgia del teatre atrau els consumidors.

Ho il·lustra el disseny publicitari de LEM per a Absinthe Pierrot i així ho reflectixen alhora les propostes Art Déco de Francesco

84

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

colla de creadors mentre recorre els sostres d’un París de cartró pedra i entona el tema principal de la pel·lícula The Sound of Music (Somriures i llàgrimes).

L’embriaguesa i les al·lucinacions que esta gogeta provoca se simulen en la cinta amb diversos FX: l’efecte cremat de Warhol sobre el seu semblant, la seua multiplicació en sèrie o el truc òptic de precipitació al buit del grup d’anàrquics creadors quan esta desapareix. L’absenta torna a cobrar presència en el film en el nombre de tango que preconitza el caire dramàtic en què pot derivar el desenllaç de la trama de la pel·lícula.

V. Leydet: C’est ma santé, il·lustració promocional de l’Absinthe Supérieure de Gempp Pernod Lunel, 1900.

Anònim: “Jo satisfaig la meua necessitat, el meu gust i el meu plaer.” &URPROLWRJUDÀD SHUWDQ\HQW D XQD VqULH GH VLV HVWDPSHV SXEOLFLWjULHV d’Absinthe Terminus, impreses per F. Champenois, Paris.

Tamagno per a Absinthe Terminus (1895), “l’única que senta bé” o de Louis Maltese i Pierre Henri Gelis (Didot) per a Absinthe Parisienne (1896), que ens mostren parelles d’histrions caracteritzats amb historicistes vestuaris o personatges al·legòrics vestits amb robes contemporànies que conviuen amb altres abillats amb robes d’escena. Els protagonistes del cartell de Tamagno no són altres que els actors Sarah Bernardht i Constant Coquelin caracteritzats d’acord amb els rols que interpretaven en Cyrano de Bergerac brindant amb tan “saludable” beguda tant per l’èxit de la representació en què participen com pel de la marca que promocionen: “Je bois a tes succés, ma chère et à ceux de l’absinthe”. Els personatges de la il·lustració de Maltese i Gelis són Monsieur Diaforius, el metge predilecte d’Argan, El malalt imaginari de Molière, i, la pròpia fada verda. El vell doctor, tota una icona per al reclam comercial en

85

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

la il·lustració publicitària francesa de l’època per la capacitat de convéncer que mostra sobre el protagonista de l’esmentada comèdia, tracta de presentar el producte a l’espectador en actitud de palpar la botella que presidix la composició, però la fada, caracteritzada amb els trets físics amb què la va tipificar “Nover” per a Absinthe Blanqui, li’n retira la mà per fer palés que la qualitat del licor que publiciten no necessita de les seues argúcies ni enganyifes per fer-se de valdre. Alhora l’eslògan emprat: “Bois donc, tu verras après...”22, pels misteriosos efectes que insinua que pot propiciar el seu consum, resulta ben suggerent.

En el delirant musical Moulin Rouge, de Baz Luhrmann (EUA, 2001), una fada verda (Kylie Minogue) de cabellera pèl-roja, com la musa inspiradora dels

22 “Beu i voràs el que passa després...”

Anònim: És el meu valent pecat, il·lustració publicitària d’Absinte Terminus, fabricada a Pontarlier. Circa 1900.

primers cartells publicitaris d’absenta, se n’escapoleix de l’etiqueta d’una ampolla de licor per contagiar entusiasme, eufòria i inspiració tant al jove escriptor Christopher (Ewan McGregor), nouvingut al París de la Belle Époque , com a l’excèntric grup de bohemis integrat per Toulouse Lautrec, Erik Satie, l’andrògrin Audrey, un argentí narcolèptic i altre artista amb el posat de Valle Inclan, que l’han seduït per composar el guió i les lletres de les cançons d’un musical revolucionari sobre la bellesa, la llibertat, la veritat i l’amor, que pretenen estrenar al famós cabaret.

Prèviament els gots del licor verd han aparegut en el film sobre un piano en una seqüència que ens mostra el cau d’estos artistes, veïns del talentós literat en un hotel on es lloguen habitacions per dies. La fada, abillada a l’estil de la Campaneta de Disney, ens recorda una de les bambolles Freixenet i en una provocativa dansa escampa un polsim que excita esta disbaratada

Els cartells d’absenta més innovadors i on més clarament s’adverteix la influència de Toulouse- Lautrec són els realitzats entre 1900 i 1903 per Leonetto Cappiello, un dissenyador italià afincat a París, que ha sigut considerat com un dels pares de la publicitat moderna. Els seus affiches per a J. Edouard Pernot (1900), Alexandre Ducros Fils (1901) i Gempp Pernord Lumel (1903), amb figures de contorns marcats representades amb colors plans sobre fons neutres de color groc o negre i una tipografia integrada en el conjunt per a aconseguir un tot unitari, ens mostren matrimonis moderns consumint absenta al bistrot, parisiennes que ballen frenèticament mentre empunyen ampolles d’absenta o descocades i picardioses cabareteres que, amb el seu somriure, ens inciten a tastar-la.

La premsa satírica francesa d’entresegles no és massa crítica ni reprova el consum del licor.

El reeixit obervador social, caricaturista i pintor realista Honoré Daumier en la sèrie de gravats “Les Chinois de Paris”, publicats al diari Le Charivari el 18 i el 22 de desembre de 1863, va recrear irònicament l’ambient que es vivia en alguns cafés,

Jean-Désiré Ringel d’Illzach: La lleialtat és el seu suport; FURPROLWRJUDÀD per publicitar les Absinthes Supérieures de P. Beucler Fils.

com el Baudequin, freqüentat per la bohèmia. La primera caricatura amb el títol “ De la bière, jamais...”23 mostra un atordit bevedor al bord del col·lapse que comenta al seu company de xala “il n’y a que l’absinthe pour remonter un homme!”24. La segona, titulada “Le premier verre... le sexième verre25”, hi mostra dos cavallers 23 “Cervesa, mai!”

24 “Només l’absenta pot reconfortar un home!”

25 “El primer got, el sisé got”.

avorrits. El primer tracta de compensar el tedi servint-se la primera copa d’absenta mentre el seu company, complentament en trànsit, dorm la mona. Ja n’ha consumit sis gots.

També l’efecte d’ensopiment que provoca el consum d’absenta esdevé un jocós recurs per fer crítica de la manca d’iniciativa d’alguns diputats i senadors d’extrema dreta, com il·lustra la caricatura del polític Paul de Casagnac publicada el 19 de

86

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

87

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

)RWRJUDPD GHO À OP Moulin Rouge, de Baz Luhrmann, EUA, 2001.

Francesco N.Tamagno: Brinde pels teus èxits, estimada... Il¡lustració publicità ria per a Absinthe Terminus, $IÀ FKHV &DPLV 3DULV

Absinthe rosÊ oxigÊnèe Rosinette, il¡lustració publicità ria per a una marca G¡DEVHQWD LPSUHVD D OD WLSRJUDÀ D $IÀ FKHV &DPLV GH 3DUtV Circa 1900.

´/¡KHXUH GH O¡DEVLQWKH¾ OLWRJUDÀ D en color publicada en Don Quichote el 18/05/1877.

maig de 1977 en el diari Le Don Quichote amb el tĂ­tol “L’heure de l’absinthe“.

L.E.M: Garçon, un Pierrot! Il¡lustració publicià ria per a Pierrot Absinthe. Imprimerie Chaix, París. 1900.

Louis Maltese i Pierre Henri Gelis: Absinthe Parisienne. Bois donc, tu verras après; $IÀ FKHV Artstiques G. Malherbe, París.

El cinema mut, en els seus orígens, recorre igualment a l’absenta com a un recurs per a la comicitat o com a un pretext per a l’il¡lusionisme i l’animació.

NATHAN-MAISTER (op. cit.) en resum els exemples mÊs antics i recupera alguna de les pel¡lícules mÊs emblemà tiques sobre el consum de la beguda, que poden ser visualitzades en Youtube.

“Noverâ€? (pseudònim de l’impressor L. Revon): Absinthe Vichet, 1ère marque de Pontarlier; il¡lustraciĂł promocional d’una marca d’absenta, circa 1900.

La bonne absinthe, d’Alice Guy Blache, Ês, pel moment, la referència mÊs antiga sobre l’absenta al cinema. Es tracta d’un film francÊs còmic i curt rodat el 1899, quan el consum del licor encara era molt popular. En ell, un bohemi caracteritzat amb levita i copalta arriba a la terrassa d’un cafÊ i sol¡licita al cambrer una absenta. El garçon porta una botella i agrega una gran dosi al seu got; l’home, concentrat en la lectura d’un periòdic, afegix aigua d’un pitxer al seu barret de forma distreta, sense adonar-se’n

que li manca el got. Un matrimoni que hi ha assegut en una taula propera se n’adona de la situació i riu a carcallades. Sense mirar, el parroquià pren un gran clop de la beguda sense diluir i quasi s’atraganta. Enfadat, es posa el barret, es xopa i colpeja amb el seu bastó el cambrer, perquè creu que li ha preparat un parany. El barman li persegueix buidant-li en la cara el contingut d’un sifó, davant els riures de la parella i l’enrenou que el fet suscita entre un grup de xiquets.

88

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

)RWRJUDPD GHO ÀOP La bonne ansinthe, d’Alice Guy Blache. França, 1899.

Leonetto Capiello: Absinthe Extra Superiéure J. Édouard Pernot; il·lustració publicitària per a una marca d’absenta, 1900.

Impremta P. Vercasson, París.

Leonetto Capiello: Absinthe Ducros Fils; iIl·lustració publicitària per a una marca d’absenta, 1901.

Impremta P. Vercasson, París.

Altrament, Émile Cohle, caricaturista, il·lustrador, fotògraf, autor dramàtic, actor, pintor, periodista, il·lusionista i un dels clients més habituals dels cabarets parisencs Le Chat Noir i Le Lapin Agile, el 1910 va filmar Le songe d’un garçon de café, una onírica i divertida visió sobre els

H. Daumier: “L’absinthe: le premier verre, le sexième verre”; sèrie Les Chinois de Paris OLWRJUDÀD publicada en Le Charivari el 22/12/1863, 20,1 x 24,3 cm. Impremta Destouches, París.

efectes que provoca el consum de l’alcohol. Es tracta d’una comèdia que alterna les imatges reals amb l’animació. L’inici mostra l’interior d’un café francés de principis de segle. Després de servir a uns clients que juguen una partida de cartes i, mancat d’una millor ocupació, un cambrer fa una

)RWRJUDPD GHO ÀOP Le songe d’un garçon de café, d’Émile Cohle. França, 1910.

Leonetto Capiello: Absinthe Gempp Pernod Lunel; Il·lustració publicitària per a una marca d’absenta, 1903.

Impremta P. Vercasson, París.

delirants que, en forma, de rostres terrorífics i cossos distorsionats, provoca el consum de les begudes esmentades, les quals, finalment, fan que el personatge que les imagina s’esglaie, s’autolesione i desperte del malson banyat pel líquid dels sifons que sobre ell llancen els parroquians del cafetí que regenta.

H. Daumier: “De la bière jamais, il n’y a que l’absinthe pour remonter un homme!”; sèrie Les Chinois de Paris; OLWRJUDÀD SXEOLFDGD HQ Le Charivari el 18/12/1863, 19,6,1 x 26 cm. Impremta Destouches, París.

89

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

becadeta assegut en una cadira.

En el seu malson es converteix en protagonista d’una animació sobre els efectes de l’alcohol, el vi, el champagne o l’absenta. El protagonista, convertit en dibuix animat i assegut al costat d’un cercle blanc a manera d’esfera lunar, aprecia les al·lucinacions

Estos efectes al·lucinògens que suposadament s’atribuïen a l’absenta pel seu altíssim contingut alcohòlic (entre un 80% i 90%) i de tuiona (un 40%-60%), per molt que atragueren els artistes, van acabar convertint la beguda, a ulls de l’opinió pública, en un verí real.

A més, l’elevada demanda va fer que s’adulterara amb freqüència.

La bogeria, la tuberculosi i, en casos ben concrets, les morts que va ocasionar, agermanaren la bohèmia amb el poble i els esparracats amb la societat. El cas és que els hospitals parisencs s’emplenaren de bevedors i bevedores de tota mena d’alcohol i no només d’absenta.

Des de 1850 higienistes i economistes francesos començaren a prendre consciència

del drama familiar, social i de salut que representava l’alcoholisme i la societat civil es va mobilitzar a través de tota mena d’iniciatives.

El 1870 es van fundar diverses associacions antialcohòliques que, finalment, s’agermanaren en una Lliga Nacional que va mamprendre una campanya de sensibilització i de prevenció adreçada a escolars, soldats, obrers i mestresses (ARENA, 2013: 52).

Així, en les darreries del segle XIX l’absenta esdevingué la principal protagonista d’esta campanya i passà a ser coneguda com “el perill verd”. Es creu que el remor que hi constituïa tot un llast per a la societat va ser promocionat en bona mesura pels propietaris de vinyes (entre els quals hi era l’Església) que veien com el vi, a cada cop, es consumia menys per la popularitat del destil·lat.

Altrament, l’escàndol Dreyfuss desenfermà un debat antisemita que va perjudicar molts dels productors d’absenta, com la família Veil-Picard, propietària de Pernord Fils i d’origen jueu.

No és de sorprendre, per tant, que Édouard Drumont, fundador de la Lliga Antisemita de França,

Hors de France alcool maudit; OLWRJUDÀD GH OD FDPSDQ\D GH sensibilització contra l’absenta promoguda per la Union des Fraçaises contre l’alcool. París,

declarara que “l’absenta era una eina dels jueus” i que alguns destil·ladors n’etiquetaren ampolles amb l’eslògan “Absenta antijueva”.

La publicitat contra l’absenta es va tornar radicalment virulenta des de les darreries del segle XIX. Els mitjans d’expressió van ser molt variats: postals, cartells, auques, caricatures jocoses publicades en premsa satírica i pel·lícules. El detonant, però, per a la seua prohibició va ser un crim esdevingut a Suïssa, on un alcohòlic anomenat Jean Lafray, el 1905 va assassinar la seua dona i les seues dues filles, “perquè s’havien negat a netejar-me les sabates”. Lafray havia ingerit fins a cinc begudes alcohòliques diferents, des de vi fins a conyac, però també va prendre dues copes d’absenta, encara que la premsa només va acusar el “Diable Verd” de provocar la seua bogeria.

El disseny d’art de totes les aplicacions amb què es desenvolupà la campanya anti absenta, però, estèticament, resulta molt menys interessant que aquell que anys enrere

90

Anònim: Jui a l’alcool; targeta postal de l’època il¡lustrativa del delirium tremens a què pot induir l’adicció a l’absenta. A. B. Frères, París.

promocionava el seu consum. Per al pla de prevenció allò important era l’impacte del missatge que es pretenia transmetre, Ês a dir, el contingut, i el continent o l’estil en què es copsara poc o gens no importava, per això Ês aliÊ a les darreres tendències en les arts grà fiques i des d’un punt de vista estètic no rebel¡la cap bri de modernitat.

Les primeres manifestacions de descrèdit que hem pogut trobar per a redactar este article van ser difoses per la premsa il¡lustrada.

Del 1883 data “L’absintheâ€?, una al¡legoria d’estètica realista elaborada per M. G. DarrĂŠ que originĂ riament va ser publicada en Le Monde IllustrĂŠ. Al bell mig de la composiciĂł i dins d’un trencament de glòria, un obrer mig ebri sostĂŠ a la mĂ una copa d’absenta que ĂŠs emplenada per un esquelet abillat de cambrer situat al seu darrere que, altrament, vessa una aranya sobre el seu cervell.

Junt a ells un grup de dimonis trepa per una ampolla del licor i

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

T. J. Leal da CĂĄmara: “L’absintheâ€?. /LWRJUDĂ€D G¡XQD FDULFDWXUD publicada en L’assiette du beurre el 05/09/1903,

Lacarrière: Chouet! Sa femme ignore la poudre Montavon... OLWRJUDÀD per a la promoció d’un fà rmac DQWL DEVHQWD &URPROLWRJUDÀD Marcel VagnÊ, Nancy.

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

91

Jean-Jacques Waltz: ´0LVqUH HW PRUW ÀGqOHV compagnes du buvoir�. 1902

F. Alloton: L’absinthe rend fou!

C’est la verte qu’il nous faut. /LWRJUDÀD SROLFURPDGD FLUFD

Anònim: Absinth /LWRJUDÀD brità nica anti absenta, circa 1900.

al llom, tal i com representa un gravat anglÊs del 1908 o la caòtica prostituta sense cap instint maternal que mesura licor a la seua filla menuda, tal i com ens la mostra una irònica vinyeta d’Édouard Bernard per a la premsa satírica de l’època, completen el discurs contra el perill verd.

Fins i tot, s’editaren periòdics monogrĂ fics il¡lustrats com Alcoolisme, que van incloure imatges reprovatòries del seu consum. La portada del nĂşm. 422 reproduĂŻx una doble vinyeta. La de la part superior recrea la puresa de la vida al camp. Uns camperols beuen d’una font d’aigua mineral, mentre que els caps de bestiar ho fan d’un manantial, sota la llegenda “La bonne eau est la seule boisson indispensableâ€?30. La de la part inferior il¡lustra l’addicciĂł a l’alcohol a la depravada ciutat, tot i comparant el seu consum entre

les classes populars i la burgesia en dues escenes ambientades en un bar i en un Grand CafĂŠ respectivament. L’una i l’altra responen a la mĂ xima “L’homme seul boit alcool et s’enivreâ€?31, amb una clara diferència: les classes subalternes ho porten molt pitjor. L’escena del Grand CafĂŠ ĂŠs apacible malgrat la solitud dels distingits consumidors, la del bar ĂŠs mĂŠs ben aviat trĂ gica. Una dona embogida que porta un nadĂł en braços que esclata en un plor (provablement una referència al carĂ cter hereditari que s’atribuĂŻa a l’alcoholisme i que transmetien les dones alcohòliques en estat de gestaciĂł) enlaira una copa buida. No sabem si acaba de consumir absenta i els seus efectes l’han transtornada o si, iracunda, arremet contra la parella d’obrers que es lliuren al consum de l’absenta en la barra del bar que hi ĂŠs al fons, perquè , segons ARENA

30 “L’aigua pura ĂŠs l’única beguda indispensableâ€?

31 “L’home solitari beu alcohol i s’embriaga�

sostenen la soga de què es troba penjat el mateix bevedor davant un cimenteri sobrevolat per corbs.

Les situacions que han conduĂŻt el consumidor a llevar-se la vida es troben reflectides a la part inferior esquerra del conjunt: l’infanticidi (el bevedor llança el seu fill des d’un pont) i la bogeria (el protagonista ĂŠs emmanillat per un grup de gendarmes). Del mateix any i amb semblant disposiciĂł d’història il¡lustrada ĂŠs altre cartell, que amb la llegenda “Voyez jusq’ou vont les dangers de l’alcoolismeâ€?26, reemplaça la figura de l’esquelet per la de l’espectre d’una terrible i vella bruixa verda.

factura altre cambrer-esquelet que mesura un got d’absenta a un esquà lid i intel¡lectual bohemi ensopit que fuma en pipa mentre llig Schopenhauer.

provoca el consum de l’absenta i que es comercialitza entre les esposes que patixen per l’alcoolisme dels seus esposos: “La poudre guĂŠrit l’ivrognerieâ€?28.

Esta idea de la mort associada al consum del destil¡lat tambĂŠ l’havia explotat un any abans el dibuixant alsaciĂ Jean-Jacques Waltz. En una estampa policromada va recrear front al Moulin Rouge, una taverna on altre esquelet i una vella eixuta i esparracada compartixen taula amb un bevedor d’absenta. El tĂ­tol: “Misère & mort: fidèles compagnons du buvoirâ€?27 n’Ês ben explĂ­cit.

Igualment “L’absintheâ€?, una il¡lustraciĂł satĂ­rica del conegut pintor i dissenyador portuguĂŠs Tomâs Julio Leal da Camara publicada el 05/ 09/1903 en L’Assiette au Beurre, ens mostra amb una caricatura de moderna

El recurs de la calavera cambrera serà un dels mÊs característics del repertori iconogrà fic antiabsenta i servirà fins i tot per a publicitar le Poudre Montavon, un fà rmac distribuït a manera de polsim per a combatre l’embriaguesa que

Junt a l’esquelet, associat a la idea de la mort que provoca el consum de l’absenta, altra de les icones associada als efectes nocius de la beguda ĂŠs la del bohemi demacrat i enfollit, com la maqueta en tinta i aquarel¡la dissenyada pel gravador FĂŠlix Alloton per a un cartell amb l’axioma: “L’absinthe rend fou! C’est la verte qu’il nous fautâ€?29, imatge de factura quasi expressionista que ens mostra un intel¡lectual que s’aferra a una ampolla del licor.

26 “Adoneu-vos fins on poden arribar els perills de l’alcoholisme�.

27 “Misèria i mort: fidels companys del beureâ€?.

L’à ngel justicier que condemna a l’infern les Ă nimes dels bevedors empresonades per serps malignes amb el mot “Absinthâ€? marcat

28 “El pols cura l’embriaguesa�.

29 “L’absenta fa enfollir! És el verd que necessitem!â€?

92

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

E. Bernard: “- Tiens, une petite avec un peu, d’eau, ça ne te fara pas de PDOµ /LWRJUDÀD SXEOLFDGD HQ XQ diari satíric francés, circa 1900.

C.P.E: “La bonne eau est la seule boisson indispensable”. Portada del núm. 422 del diari L’alcoolisme. Impremta Monrocq.

(2013:50), els rols de gènere de l’època atribuïen a l’obrera un paper moralitzador: la missió de convertir els seus esposos a la temperança, de la mateixa manera que la dona burgesa redemptora tenia per atribució conduir l’espós llicenciós i infidel al camí de l’ortodòxia.

Com a exemple de la campanya didàctica antiabsenta mampresa entre els centres educatius cal parar esment en un pòster amb guió de la Dra. Galtier-Boissière i imprés el 1898. Il·lustra i condemna gràficament, a l’estil de les imatges didàctiques que acompanyaven els textos escolars de l’època, els perills de l’alcohol industrial i de l’absenta. Es tracta d’un pannell

per ser penjat a les aules que lloa i fomenta, tendenciosament, els efectes saludables del vi i la cervesa. Tot fa pensar que fou sufragat per productors vitivinícoles. En una de les vinyetes mostra dos experiments efectuats amb un conillet d´índies. En el primer dels assajos se li suministra absenta, patix de convulsions i mor. En l’altre és alimentat amb un vi que li provoca una plàcida son.

Al revers es fa constar: “L’absinthe est un poison plus redoutable que la morfine i la belladona”32.

L’absenta serà condemnada successivament pel cos mèdic, per l’elit francesa i per nombrosos Consells generals i municipals.

Finalment serà prohibida a Bèlgica i Brasil (1906), més tard a Suïssa (primer pel referèndum del 1908 i definitivament el 1910) i finalment als Estats Units, Canadà, Argentina i Alemanya.

32 “L’absenta és un verí més perillós que la morfina i la belladona”.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Anònim: L’alcool voilà l’enemi. 1898. Pannell mural de la Dra. Galtier-Bossière dissenyat amb motiu de la campanya de sensibilització antialcohol promoguda entre la població escolar. Colecció de panells murals A. Colin, París.

La seua extrema popularitat a França va demorar la prohibició fins a la Gran Guerra del 1914, quan els ideòlegs de la croada anti-absenta van argumentar que debilitava els exèrcits i “erosionava la defensa nacional”. Finalment el 1915 va ser prohibida també al país que, en altres temps, en fou el paradís del consum33.

Malgrat tot, cal destacar les il·lustracions i caricatures d’Albert Gantner en defensa de l’absenta que, en plena campanya de descrèdit i, fins i tot, arran de la seua prohibició, van ser publicades en la revista satírica de Ginebra Guguss (1894-1914). La publicació, que es distribuïa gratuïtament pels bars i cafés cada dissabte, va reflectir irònicament la hipocresia dels detractors del consum de l’absenta, sobretot arran dels

33 En països com Espanya o Gran Bretanya mai no arribà a prohibir-se’n, però el seu consum experimentà una gran davallada.

assassinats de Lanfray i del posterior referèndum al cantó de Vaud, el primer intent legislatiu seriós de prohibir l’absenta a Suïssa. En una d’elles titulada “Le vainqueur et le vaincu de Dimanche passé”34, publicada en el núm. 24 després del sufragi de Vaud de 1908, se’ns mostra la desvalguda i sempre nua “fada verda”, símbol de la llibertat suïssa i del lliure comerç, sent violada per un maníac exhibicionista abillat de pastor protestant al davant de tot el poble. Amb l’aprovació de la Llei de Prohibició del consum de l’absenta a tota Suïssa, promulgada el 7 d’octubre de 1910, este sinistre pastor tornarà a esdevenir el protagonista d’altra il·lustració satírica de Gantner per a l’esmentada publicació. Al davant d’un paisatge alpí amb mordaces escenes al·legòriques que comparen la fita de la prohibició amb un passatge

34 “El vencedor i el vençut del propassat diumenge”.

93

A. Gantner: “Vaud: le vainqueur et le vaincu de Dimanche passé”.

Il·lustració publicada al núm.

24 del diari Guguss, 1908.

històric esdevingut el 1291 i referit al pacte federal o la unió dels tres cantons del bosc que configuren la Suïssa contemporània, el clergue triomfant, amb una bíblia a la mà i amb somriure malèvol, xafa el cadàver de la fada verda (nua, però amb seductores calces negres), crivellat en un costat per un ganivet amb una empunyadura en forma de creu blava. Junt a ella trobem corones fúnebres oferides tant pels altres cantons de Neuchâtel i Ginebra, com pels adalils de la llibertat individual.

N’és paròdia d’ella el cartell editat amb motiu de la supressió de l’Absenta a França el 7 de gener de 1915. Sota el títol “La fin de la Fée Verte”, el president de la República Raymond Poincaré reemplaça la figura del sinistre pastor suís.

Ara la fada verda jau apunyalada per un ganivet que conjumina els colors de la bandera francesa. Les corones li han sigut oferides pels electors francesos, si bé després del referèndum qüestionen el resultat del plebiscit : “Pauvre

94

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

A. Gantner: /D ÀQ GH OD IpH YHUWH (supression de l’absinthe en Suïsse). /LWRJUDÀD SROLFURPDGD estreta d’una il¡lustració publicada al diari Guguss, 1910.

Anònim: /D ÀQ GH OD IpH YHUWH (supression de l’absinthe en France) /LWRJUDÀD SROLFURPDGD impresa per J. Figuet, 1915.

LibertÊ. Ou vas-tu!�35.

)RWRJUDPD GHO ÀOP Madame X, de Frank Lloyd, EUA, 1920.

En una tercera cromolitografia signada per Audino i titulada “Supression de l’Absintheâ€?, emparentada amb les dues anteriors i que tambĂŠ data del 1915, la fada verda ĂŠs cremada nua a la foguera, com si es tractĂ s d’una bruixa. L’execuciĂł ĂŠs contemplada per francesos de totes les classes socials. La nova Joana d’Arc llança l’esguard al cel on, des del 1908, li aguarda la seua germana suĂŻssa.

Igualment, en les prèvies a la seua prohibició, el cinema va deixar d’abordar el consum de l’absenta amb la frivolitat amb què fins al moment ho havia fet i va carregar de tinys trà gics els guions de les pel¡lícules. En Les victimes de l’alcoolisme, de Ferdinand Zecca (1902), un obrer incitat per uns amics s’inicia en el consum de l’absenta en una bodega on despatxen el licor fins a adquirir una adicció que comporta la

)RWRJUDPD GHO ÀOP Madame X, de Lionel Barrymore EUA, 1929.

35 “Pobra Llibertat! Què serĂ de tu?â€?

95

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Anònim: Cartell publicitari del ÀOP Absinthe. EUA, 1913.

Audino: Vote de la Chambre des DĂŠputĂŠs 12 Fevrier 1915. /LWRJUDĂ€D SROLFURPDGD

degradació de la seua dolça llar i del seu apacible entorn familiar, als quals conduïx a la misèria.

Finalment, cau malalt i pels seus atacs epilèptics Ês ingressat en un sanatori mental, on el delirium tremens li provoca la mort.

El film Les Victimes de l’alcool (1911), una producció de PathÊ dirigida per Gerard Bourgeois i inspirada lliurement en L’assommoir d’Émile Zola, recrea tambÊ el procÊs d’autodestrucció d’un home pel vici de la beguda.

N’Ês ben descriptiu el cartell de la pel¡lícula, on els efluvis verdosos que desprÊn una copa d’absenta cobren la forma d’un diabòlic monstre que rebrega el cervell de l’alcoholitzat protagonista.

Aprofitant la prohibició de l’absenta als Estats Units, la Gem Motion Picture Company llança al mercat el drama curt Absinthe (1913). En ell, Jean Dumas (King Baggot) Ês un pintor parisenc de cert èxit addicte a l’absenta, vici que acaba per anul¡lar la seua

$QzQLP &DUWHOO SXEOLFLWDUL GHO ÀOP Les Victimes de l’alcool, de Gerard Bourgeois. França, 1914.

creativitat i li fa perdre l’estima de la seua esposa que alhora li fa de musa i model (Leah Bird).

L’addicció de l’artista fa que el seu marxant prescindisca d’ell i li desacredita davant els seus col¡legues de taller. L’hà bit l’afona en la misèria i l’induïx al robatori i a l’assassinat, fins que, desesperat entra en una capella per a suplicar clemència davant d’una imatge mariana que s’apiada d’ell. Finalment tot

ha sigut un flashback, un malson sobrevingut mentre mesclava amb un brouilleur l’aigua gelada per a alliberar l’essència de les herbes de l’absenta en una copa.

En despertar del somni, vessa la copa amb ira, es retroba amb la seua parella com si res no haguera ocorregut i junts llancen la botella d’absenta a la mar.

La prohibició de l’absenta als EUA s’estendrà fins a 1933, atÊs que des

del 1920 va afectar a la totalitat de begudes alcohòliques. Durant este període es filmaran fins a quatre versions de Madame X (1910, 1916, 1920 i 1929), pel¡lícules inspirades en una obra de teatre homònima escrita el 1908 pel dramaturg francès Alexandre Bisson. Totes elles són melodrames que relaten la història d’una dona benestant que, a causa d’una infidelitat, Ês despatxada de la llar pel seu gelós espòs, qui

96

l’afona en la misèria i limpedix veure el seu fill, circumstància que li fa abandonar-se a l’alcohol i a la depravació. Vint anys més tard, es convertix en amant d’un criminal, que quan s’assabenta que el seu marit és el procurador general, decidix fer-li xantatge baix l’amenaça de segrestar el fill.

Desesperada per protegir-lo de la seua desgràcia, la protagonista dispara i mata el seu amant. Li assignen un advocat que resulta ser-ne el fill i, per a no implicar-lo en l’assassinat, renuncia a rebel·lar la seua identitat (d’ahí el nom dels films) i es nega a aportar dades que puguen contribuir a la seua absolució. L’advocat mai no coneix la identitat de sa mare, però en senyal d’agraïment per les seues atencions, ella el besarà abans de morir. És en el procés en què la protagonista descén als inferns del lumpen quan la presència de l’absenta cobra protagonisme en la trama, almenys en els films de 1920 i 1929. En una seqüència del primer, dirigit per Frank Lloyd i encara mut, Pauline Frederick, abocada al joc i a la beguda, il·lustra l’efecte louché. En una altra del segon, sonor, dirigit per Lionel Barrymore i interpretat per Ruth Chatterton, l’absenta també cobra presència, com a recurs autodestructiu de la protagonista36.

36 Potser la més popular de totes les versions cinematogràfiques de la novel·la, siga la protagonitzada per Lana Turner el 1966 que, establint un paral·lel·lisme entre la turmentosa vida de l’estrella de Hollywood i la del sofrit personatge que interpretava, esdevingué tot un èxit comercial.

Havien passat, però, molts anys des de les primeres versions i com que la prohibició del consum de l’alcohol ja s’havia alçat als EUA i els poders nocius que se li atribuïen a l’absenta només formaven part del llegendari i de la superstició, no trobem cap al·lusió al licor en la cinta.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

La muse au cabaret “Absinthe, je t’adore, certes !

Il me semble, quand je te bois, humer l’âme des jeunes bois, pendant la belle saison verte !

Ton frais parfum me déconcerte et dans ton opale je vois des cieux habités autrefois, comme par une porte ouverte.

Qu’importe, ô recours des maudits que tu sois un vain paradis, si tu contentes mon envie ;

Et si, devant que j’entre au port, tu me fais supporter la Vie, en m’habituant à la Mort.” [*] Raoul Ponchon (1920)

[*] Absenta, t'estime, és clar!/ Em sembla que quan et taste,/ puc respirar l'ànima dels joves boscos,/ durant la temporada verda!/ El teu aroma fresc em desconcerta/ i en el teu òpal veig/ els cels als quals una vegada vaig penetrar/amb la porta oberta./Què importa, oh, recurs dels maleïts/ que sigues un paradís inútil,/si complaus el meu desig/i si, abans d'entrar al port,/ tu em fas suportar la vida, acostumant-me a la mort ".

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

6. L’absenta, com a font d’inspiració per a il·lustres bevedors i la seua presència en els principals corrents artístics i literaris fi de segle.

musa verda és l’emissora del nou art; els escriptors contemporanis es referixen a la seua màgia i de la seua mà tracten de descobrir mons i aspectes diferents, bé crítics, bé refinats i artístics o bé extravagants, exòtics i estranys, però quasi sempre aliens a la percepció burgesa.

Quan més avancem en el segle XIX, més plural esdevé el panorama artístic, de manera que els corrents i les escoles se succeïxen amb pocs anys de diferència o, fins i tot, se solapen.

Com hem dit, París és la capital cultural d’Europa i compta amb l’afluència d’artistes i escriptors provinents d’arreu del món que tracten d’estudiar-hi amb els més reeixits mestres del moment i als cafés, primer de Montmartre i després de Montparnase, intervenen en pol·lèmiques poc resolutives sobre l’autèntica naturalesa de l’Art.

El poeta anglés Alesteir Crowley (1875-1947), un home místic, satànic i ocultista, que descobrí l’absenta durant la seua estada a França, també va proposar un origen mític per a la beguda de la modernitat:

Realisme, Naturalisme, Impressionisme, Simbolisme, Decadentisme i Art Nouveau o Modernisme, tant en el seu vessant artístic com literari, en algun moment, recorren a la iconografia de l’absenta, interpretada des dels interessos propis de cada corrent o de cada creador.

Per als pintors de la vida moderna, però també per als adalils de «l’Art per l’art», és a dir, per a aquells lluitadors que van seguir com a divisa el lema «Poesia, Bellesa, Amor i Ideal», que Paul Verlaine situa en el preliminar dels seus Poèmes saturniens (1866), l’absenta forma part dels rituals comunitaris.

Els poetes clàssics de l’Antiguitat van parlar de la inspiració de les Muses i les van cosificar: eren donzelles etèries i formoses abillades amb pèplums i túniques i els seus atributs es relacionaven amb les diferents arts. En la cultura entre segles la fada o

“[...] Appolon, qui pleurait le trépas d’Hyacinthe,/ne voulait pas céder la victoire à la mort./Il fallait que son âme, adepte de l’essor,/trouva pour la beauté une alchimie plus sainte./Donc de sa main céleste, il épuise, il éreinte/les dons les plus subtils de la divine Flore./ Leurs corps brisés soupirent une exhalaison d’or/dont il nous recueillait la goutte de -l’Absinthe!/ Aux cavernes blotties, au palais pétillants,/par un, par deux, buvez ce breuvage d’amant !/Car c’est un sortilège, un propos de dictame,/ce vin d’opale pâle avortit la misère,/ouvre de la beauté, l’intimine sanctuaire/ ensorcèle mon coeur, extasie mort âme ! [...]1”37

37 [...] "Apol·lo, que plorava la mort de Jacint,/no volia cedir la victòria a la mort./Calia que la seua ànima, propensa a l’ascens,/ per la seua bellesa trobara una alquímia més sagrada./Llavors amb la seua mà olímpica, exigí i reclamà/ els regals més subtils a la divina Flora./ Els seus cossos trencats van sospirar una exhalació daurada/ que ens va aportar la gota de -l’Absenta!/ A les coves més ocultes i amb els paladars espumosos/ un, dos, beveu este beuratge d’amant!/ Perquè és un encanteri, un dictamen,/ este vi òpal i pàlid acaba amb la misèria,/ estimula la bellesa, el santuari de les intimitats/ embruixa el meu cor i extasia l’ànima morta [....]”

A. Maignan: La fada verda,1895. Oli sobre llenç; 175 x 115 cm. Museu de Picardia, Anvers.

97

98

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Dornac: Targeta postal de la sèrie Nos contemporains chez eux que ens mostra el poeta P. Verlaine escrivint i bevent absenta al Café François de París, 1892.

V. Oliva: El bevedor d’absenta, 1901. Oli sobre llenç. Café Slavia, Praga.

Els pintors i escriptors de la vida moderna, realistes i impressionistes, però també els decadentistes, van rebutjar l’art burgés i acadèmic, per a endinsar-se pel camí de la bohèmia, dels baixos fons o de l’evasió i van fer ús de l’absenta com a símbol d’una nova forma de concepció artística i una manera alternativa de sentir i viure l’acte creador. La beguda comportava l’abraçada a l’anarquia, l’adopció d’un credo novell que implicava el rebuig a la societat, la moral de l’època i l’adopció d’una actitud de menyspreu i negació cap a qualsevol forma de poder.

Marta PALENQUE (2015), en el seu treball d’investigació sobre l’absenta en la poesia modernista hispanoamericana, palesa com en el pròleg d’Azul (1888), de Rubén Darío, poemari on més abunden les cites al licor dins de la literatura hispànica de l’època, Eduardo de la Barra considera la beguda com un dels pilars de l’ideari dels decadentistes: “[...] Los poetas neuróticos de esta secta hacen vida de noctámbulos

y recurren a los excitantes y narcóticos para enloquecer sus nervios, y así procurarse visiones y armonías y ensueños poéticos.

Acuden a la ginebra y al ajenjo, al opio y a la morfina, como Poe y Musset, como los turcos y los chinos. El deseo de singularizarse es su motor, la neurosis su medio [...]”.

Però entre els il·lustres bevedors d’absenta trobem autors d’ací i d’enllà i d’una o d’altra tendència des de començaments de segle.

La van consumir William M. Thackeray, Walt Whitman, Mark Twain i els romàntics Victor Hugo, Edgar Allan Poe o Alfred de Musset. Per a Poe, tuberculós i diabètic, amb una lesió cerebral i de baixa tolerància alcohòlica, tenia un efecte pal·liatiu a les seues dolències, però després d’anys d’intoxicació, la seua malaltia associada al consum de la beguda li van tornar violent, com al protagonista del seu conte The Black Cat. El poeta modernista espanyol Manuel Reina, en el seu poemari La musa verde, publicat en la

revista La Diana el 22/02/1883, fusiona la biografia i llegenda de Poe en un poema recopilat per PALENQUE, que recrea la darrera nit de la seua existència. En ella l’absenta té un protagonisme decisiu:

“En el vaso tallado y luciente/ fulgura el ajenjo,/como el ojo de un tigre o las ondas/de un lago sereno./ Bebe ansioso el licor de esmeralda/ el vate bohemio,/ el cantor de Eleonora, y se abisma/en plácidos sueños./De repente, fantástica, surge/del vaso de ajenjo/ una virgen de túnica verde/ y rostro siniestro./ Sus pupilas están apagadas/ como un astro muerto,/y en sus lívidos labios la risa/parece un lamento./Es la virgen la horrible Locura/que abraza al bohemio/y se lanza con él a un abismo/ terrorífico y negro./ Enlazado a la virgen fantàstica/de ojos yertos y frente de mármol,/así exclama, con lúgubre acento,/el pobre noctámbulo:/-¡Oh, bebamos, bebamos, hermosa!/que los besos abrasan los labios/y el amor da una sed insaciable./¡Bebamos, bebamos!/¡A gozar! Este

néctar de fuego/ tiene perlas, perfumes y rayos/como tú, mi gentil adorada./¡Bebamos, bebamos!/ ¡A cantar, a reír! Luego puedes/descansar en tu lecho de sándalo/ bajo el rico dosel de oro y púrpura./¡Bebamos, bebamos!/ ¡Sí, bebamos! La vida es horrible,/y ahogar quiero en el fondo del vaso/mis angustias y negros dolores./¡Bebamos, bebamos!/En su raudo corcel de tinieblas/huyó luego el fantasma temido/de la noche glacial con los trasgos/ y los monstruos que engendra el delirio./De la aurora la antorcha de oro/ Alumbró con fulgores magníficos,/a la puerta de oscura taberna,/el cadáver del genio sombrío./¡Sobre el cuerpo del mísero Edgardo/revolaba aquel cuervo fatídico/de su triste, espantable poema,/dando roncos y fúnebres gritos!]”.

Eixa fatal i seductora musa o verge verda que inspira l’artista i calma els seus mals físics o espirituals, però que es capaç de llençar-lo a l’abisme i, fins i tot, a la mort, és immortalitzada pel pintor i il·lustrador nascut a Bohèmia Viktor Oliva (1861-1928) en el seu llenç El bevedor d’absenta (1901), que durant anys i anys s’exhibix al Café Slavia de Praga.

Mostra l’interior d’un café on ja no queden clients. Només hi trobem un escriptor ebri assegut a una taula junt a uns papers en blanc, el seu barret i un got que conté l’inconfusible licor de color verd. El seu semblant mostra el cansanci d’aquell que tracta de buscar en va una idea que li inspire els seus escrits. Una evanescent i etèria figura femenina, tota nua, que seu d’esquenes als ulls de l’espectador, compartix taula amb ell. Un encorbat cambrer, al fons, contempla el client. Fa hores que hauria d’haver tancat el local, però no és el moment, ara que finalment el poeta ha trobat la inspiració.

El pintor francés Albert P. R. Maignan va donar un enfocament semblant en la seua obra La musa verda (1895). En ella l’absenta és una espècie de força o energia femenina que acompanya, domina i espanta l’artista, una atractiva, però fatídica musa, que emana d’una ampolla per a envoltar i acaronar-li el cervell a un escriptor angoixat, els escrits del qual es troben escampats per terra mostrant desordre i confusió. Es tracta d’una al·legoria a l’adicció de l’absenta, en la qual la fada, amb la seua carícia, provoca a l’escriptor unes convulsions (ulls desorbitats, mans enervades) que li fan enfollir abans de conduir-lo a la mort. Pel diari del pintor sabem que el model que l’autor va emprar per a caracteritzar l’escriptor fou el seu amic i deixeble Émile CharlesBitte, Bussy, finat poc temps abans de l’execució de l’obra, mentre que per a la fada va posar la gitana amb qui convivia el finat artista (DELAHAYE: 2016).

6.1 L’absenta, una beguda associada a la realitat d’un temps concret.

Realisme i Naturalisme van prendre una postura crítica envers el consum de l’absenta i, amb el tractament que en feren, aconseguiren escandalitzar la burgesia. Van associar l’hàbit de beure’n, sobretot amb les classes treballadores i baixes, a les quals van dotar d’un protagonisme descomunal, com si la modernitat i tot allò relacionat amb ella foren una possessió exclusiva del proletariat.

Guy de Maupassant, que va consumir absenta associada a altres drogues per a combatre la paràlisi del seu ull dret i també unes depressions físiques i morals constants que finalment el van conduir a la bogeria, en el seu conte fantàstic La màscara (1869), considera la beguda causa de

99

malalties irreversibles i Émile Zola, en La taberna (1876), la convertix en peça clau d’un estudi literari on l’alcoholisme i la pobresa dels barris populars de París són agents determinants per a la corrupció de les persones honestes.

El Naturalisme de Zola, en transbalsar fronteres i arribar a casa nostra va inspirar autores com Emilia Pardo Bazán, qui, en retractar en La madre Naturaleza (1887) el personatge de Gabriel Pardo, conta que aquell cavaller va acabar renunciant a tots els vicis adquirits a la ciutat per canviar de vida, renegant «de las aventuras, los naipes y el absintio...». Vicente Blasco Ibáñez, igualment, en Cañas y barro (1902), considera que el consum de l’absenta és un hàbit poc saludable per l’origen químic del licor. Una beguda que els senyorets de València capital tasten quan van de cacera a l’Albufera i hàbit que Tonet, desclassat descendent de pescadors i llauradors i home viciós, amoral i malfeiner, aviat tracta d’imitar:

“[...] El hambre de placeres se despertava en él, rabiosa y dominadora. Jugaba en la taberna hasta que Cañamel lo ponia en la Puerta a medianoche; había probado todos los líquidos que se beben en la Albufera, incluso la absenta pura que traen los cazadores de la Ciudad para mezclarla con el agua hedionda del lago; y más de una noche, al tenderse en su camastro de la barraca, los ojos del padre le habían seguido con expresión severa, percibiendo su paso inseguro y su respiración jadeante de alcoholizado. El abuelo protestaba con palabras de indignación. Santo y bueno que le gustase el vino; al fin vivían eternamente sobre el agua, y el buen barquero debe conservar la panza caliente... Pero ¿bebidas compuestas? [...]”.

100

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

E. Manet: El bevedor d’absenta, 1858. Oli sobre llenç; 81 x 106 cm. Museu Ny Carlsberg Glypkoytek, Dinamarca.

J. F. Raffaelli: Els bevedor d’absenta, circa 1880. Oli sobre llenç; 50 x 32 cm. Museu de Liège. Bèlgica.

J. F. Raffaelli: Els bevedors d’absenta o Els desclassats, 1881. Oli sobre llenç; 110 x 110 cm. Philadelphia Museum of Art. EUA.

Molt lligada a l’esperit que va inspirar el Naturalisme francés, és la visió que Édouard Manet ens aporta sobre els bevedors i les bevedores d’absenta. L’artista se separa de les convencions acadèmiques no només en allò referit a la tècnica, sinó també en el concepte. La seua passió per l’observació directa i concreta i la innovadora manera amb què copsa l’experiència quotidiana remarquen la modernitat i radicalisme de les seues obres, que atorguen una escala monumental a temes i aspectes propis de les classes baixes (NOCHLIN, 2004:134).

La vulgaritat i l’obscenitat dels personatges en què es recrea esdevenen la millor forma de protesta contra la societat existent (HAUSER, 1998).

Del 1858-1859 és la seua obra El bevedor d’absenta, un oli sobre llenç de format vertical i grans dimensions que actualment s’exhibix a la Glipcoteca de Copenhague. L’artista el va presentar al Saló del 1859 i fou refusat amb el pretext que resultava massa esbossat, quan del que es tractava era de fer ús

101

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

A. Brisard: El bevedor d’absenta, 1891. Oli sobre llenç, 32 x 46 cm. Metropolitan Museum, Nova York. EUA.

L. Médynyánzsky: El bevedor d’absenta, 1898. Oli sobre llenç; 35 x 26,5 cm. Hungarian National Gallery, Budapest.

del tenebrisme més característic de Caravaggio o dels grans pintors del Barroc espanyol. Però la realitat era ben diferent. L’obra, inspirada en Les Fleurs du mal de Baudelaire, presentava el retrat de Collardet, un curtidor de pell completament borratxo, amb l’aparença d’un il·lustre cavaller. Al model se li representa dempeus, de cos sencer, emboçat amb una capa rasa i tocat amb barret de copalta. Al fons i sobre un mur baix, s’observa una copa d’absenta i, en terra, la botella d’alcohol buida. L’artista volia oferir una imatge dels baixos fons de París per mitjà d’una figura fosca, trista i de dura mirada. No era novetat en la Història de l’Art representar un personatge de baixa extracció social completament ebri i abillat a l’estil d’un cavaller, doncs existia tota una tradició barroca al respecte, però sí que era novetosa la crudesa i la força dramàtica que se li van conferir al protagonista d’este quadre. Res a veure amb la joia que, al capdavall transmeten obres com El bevedor alegre, de Frans Hals o Els borratxos, de Velázquez (GOMBRICH, 1999:54).

Este bevedor de Manet, del qual

n’existixen nombrosos gravats i dibuixos preparatoris, amb lleugeres variants, sentà precedent i generà tendència.

Jean-François Raffaelli el 1880 hi va recórrer també a este leitmotiv per a elaborar el llenç d’un bevedor sedent, de pell cortida, aspecte rude i esguard perdut.

Abillat amb vestit de jaqueta i barret de copalta, tot en ell, sembla indicar que ens trobem al davant d’un personatge rural que, en la forma de vestir i en els hàbits, tracta d’imitar les classes benestants urbanes, tal i com es reflectix en altre dels seus quadres, El bevedors d’absenta (1881) on, a l’exterior d’una taverna pobletana, dos ociosos, taciturns i vulgars homes de camp, asseguts sobre cadires de nea i vestits amb robes i complements elegants, però vells i desllustrats i calçats amb sabates mig trencades, es lliuren a la beguda, sense establir cap conversa. L’altre títol del llenç, Els desclassats, n’és rebel·lador del propòsit de l’autor: mostrar l’assimilació per part de la meritocràcia rural dels hàbits i costums de les classes socials benestants cosmopolites,

J. D. Ihly: El bevedor d’absenta, 1902. Oli sobre llenç.

tot caient en el provincianisme més flagrant. És, a dir, allò que nosaltres entenem per coentor.

Alfred Brisard, László Mednyánszky i Jean Daniel Ihly també van recórrer a la iconografia del bevedor d’absenta . Els models dels seus llenços, però, no oculten la seua extracció social. Són obrers d’avançada edat dels suburbis de París o, fins i tot, rodamons castigats pel treball, les dissorts, la misèria o el propi vici que, abillats a l’estil de les classes obreres o amb pellingots, són representats en primer terme i al darrere d’una taula presidida per una copa d’absenta. La beguda és l’únic indici de modernitat en tots els casos, perquè són retractats al davant de fons neutres i indefinits que, només per la rusticitat de les taules, podem intuir que transcorren en tavernes. Cap d’ells beu i tots desvien la mirada de l’espectador. Uns fumen mentre contemplen allò que esdevé al seu voltant (Brisard i Ihly), l’altre, atordit, (Mednyánszky) s’abstrau de la realitat. Datats el 1891, el 1898 i el 1902 respectivament compartixen una paleta barroca, si

102

bé, front a les propostes realistes o naturalistes de la primera i la tercera de les obres, cal subratllar l’avançada tècnica impressionista de la segona.238

38 El filó temàtic del bevedor d’absenta és ben prolífic en la pintura d’entresegles.

El 1885 Adolphe Monticelli, amic personal de Van Gogh, hemiplègic i addicte també al consum de l’absenta, amb pinzellada tan nerviosa i tortuosa com la del pintor holandés, elabora Le buveur sous le treille, on ens mostra la figura aïllada i ajupida d’un alcohòlic assegut al darrere d’una taula de l’exterior d’un café presidida pel licor.

Les retorçudes i sinuoses reixes del fons de la composició reforcen la desolació i crispació que emanen del conjunt.

Per la seua part, Edward Munch, abans d’afiançar el seu estil més característic i encara amb paràmetres protoexpressionistes és autor dels llenços La taverne i Confession o Els bevedors d’absenta, tots dos datats el 1890. La primera de les obres esmentades és el retrat d’un bevedor crònic, absent i pensarós, recolzat amb els braços creuats sobre la barra d’un establiment on es dispensen tota mena de begudes. El seu esguard se centra sobre l’ampolla de licor com si el món es reduïra a la seua addicció. Alguns crítics han considerat l’obra com un autoretrat del pintor que, com Van Gogh, va patir de brots de bogeria i es va provocar automutilacions. En el segon dels seus quadres, l’absenta esdevé un recurs per propiciar que, a l’interior d’un café, un preocupat home benestant rebel·le els seus problemes més íntims a un col·lega que li escolta impassible mentre es lliura a la beguda.

Dins d’una línia més acadèmica i costumista cal encabir l’obra del suís Albert Anker L’atenenc bevedor

d’absenta (1908), que ens mostra un vell fumador abillat amb indumentària tradicional que reacciona assegut al davant d’un got ple d’absenta. Defensor dels costums i les essències pàtries, la seua actitud es difícil d’esbrinar. No sabem si es troba a punt d’apurar la beguda o la menysprea en tractar-se d’un licor de laboratori.

Encara que tardana, la producció del

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

6.2 Impressions sobre l’absenta.

A mesura que el realisme evoluciona, la demanda de contemporaneïtat esdevé més rigorosa i, duta a l’extrem, revertix en la instantaneïtat que cerquen els impressionistes, els quals descriuen les impressions súbites i efímeres de la vida moderna i de la societat de l’època de forma íntima i personal, tot i mostrant la soledat que produïx trobar-se immers en l’anonimat de la gran ciutat. En paraules de Baudelaire “la modernitat és allò transitori, fugitiu i contingent” (NOCHLIN, 2004).

L’alcohol va entrar en la pintura i en la vida d’alguns dels postimpressionistes amb major personalitat. Per a ToulouseLautrec, Van Gogh o Gauguin l’absenta va ser companya habitual de la seua trajectòria i les seues obres ens van deixar testimoni. Tots ells li van conferir falses propietats afrodisíaques, inspiradores i, fins i tot, creatives, com si es tractàs del símbol de la transformació, la guia que propiciava la innovació en l’art, la inspiració poètica, la substància que revelava noves idees i nocions en la ment per les alteracions de consciència i desinhibicions a què conduïa.

Toulouse-Lautrec es va fer fabricar un bastó de passeig especial, un gaiato buit, amb un interior poeta, gravador, pintor i il·lustrador Jean d’Esparbès (1899-1968), que va debutar al Saló dels Independents del 1820, també atorga un gran protagonisme a l’absenta. Especialista a pintar retrats que copsen la reflexió interior de l’ésser humà, és autor d’obres on, amb la seua personal i solta pinzellada, ens presenta bevedors que apuren les copes del licor. És autor, a més, d’un Autoretrat amb absenta, on el licor esdevé el vehicle que fomenta la introspecció amb què l’artista se’ns mostra.

adaptat per a amagar l’absenta que regularment consumia a esquenes de la prohibició mèdica de tastar l’alcohol. L’accessori es troba en el Museu de Toulouse-Lautrec d’Albi (CARCAS, 2012). Altrament, si bé no cal donar massa crèdit a la llegenda apòcrifa que inculpava l’absenta com a inductora del traumàtic episodi que va fer que Van Gogh es tallara el lòbul de l’orella després d’una forta discussió amb Gauguin durant el període en què els artistes van conviure a Provença, sí que està provat que la intensitat de la paleta d’algunes de les obres més famoses de l’artista holandés com: Els girasols o La collita, va estar motivada pel trastorn que la seua addicció a l’alcohol va provocar-li a la retina. 39 3 En les més famoses pel·lícules biogràfiques sobre ambdós artistes l’absenta té una presència latent en la trama. En Moulin Rouge (EUA, 1952), John Huston recrea la sub-cultura bohèmia parisenca, seguint-ne la vida de Toulousse-Lautrec, personatge magistralment interpretat per José Ferrer. Tot i que la decadència mortal i el descens a l’infern de l’artista són totalment elidits, en la cinta l’alcohol juga un interessant paper. Quan el pintor pren apunts amb avidesa de tot allò que esdevé al palau del burlesque és l’estímul del brandy allò que propicia la plenitud que li fa ser prolífic. L’absenta, però, en té conseqüències més dramàtiques. És la beguda amb què el noble ofega les penes després de la seua fallida i turmentosa relació amb la

39 En una de les cartes al seu germà Theo, Van Gogh exposa: “El Dr. Rey diu que en lloc de menjar suficient i regularment, m'he sostingut, sobretot, amb café i alcohol. Admet tot això; però, quedarà com a cert que per aconseguir l'alta nota groga que he encunyat este estiu, m'ha sigut indispensable empinar una mica el colze”.

103

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Bastó de passeig de Henry de Toulouse-Lautrec, que l’artista emprava com a dipòsit de begudes alcohòliques i feia servir a esquenes de les prescripcions mèdiques.

Museu Toulouse-Lautrec, Albi.

model i prostituta Marie Charlet4 i, sobretot, arran de la notícia del casament d’un personatge fictici, Myriamme Hayam, influent dama benestant i incondicional amiga i protectora, amb qui ha trobat la pau i la maduresa i amb qui no ha volgut contraure matrimoni per remordiments.

L’embriaguesa a què li conduïx el consum de l’absenta, li farà perdre el coneixement fins a arribar al delirium tremens i li provocarà una caiguda per l’escala que, considerant la seua malatia congènita, esdevindrà mortal.

Ni El loco del pelo rojo (Just for life), producció nordamericana de Vincente Minnelli del 1956, ni Vincent & Théo, film britànic de Robert Altman (1990), atribuïxen a l’absenta cap efecte nociu em la vida del biografiat Van Gogh.

40 No hay nada ¿?????????

)RWRJUDPD GHO ÀOP Moulin Rouge, de John Huston, EUA,1952.

)RWRJUDPD GHO ÀOP El loco del pelo rojo (Just for life), de Vincente Minnelli. EUA, 1956.

En la primera pel·lícula, el licor esdevé el mitjà que ajuda l’aturmentat i apassionat Vincent (Kirk Douglas) a desconnectar després d’una intensa i extenuant jornada de treball al Café de l’Estació d’Arlès, un local que roman obert tota la nit i on pernocten els rodamons i les prostitutes que no tenen diners per llogar-se’n una cambra i on el geni, en èpoques de penúria, sol fer l’únic àpat diari a base de “tres cafés i dues absentes”. A més és la beguda amb què celebra l’arribada a Provença del seu admirat Gauguin (Anthony Quinn) i que li permet ser eloqüent, abans que la convivència es faça impossible, però també és l’estimulant i afrodisíac licor que marca els prolegòmens sexuals de l’estada d’ambdós genis en un modest lupanar de províncies. En el segon dels films, l’absenta també n’és motiu de celebració i trobada quan Théo (Paul Rhys) visita a Provença l’insegur Vincent (Tim Roth).

encara que amb un posat un tant vulgar. El retractat, un periodista sensacionalista, fuma un cigarret mentre observa la gent dels voltants i sosté de forma singular, un bastó amb la mà esquerra. Al seu davant hi ha una taula, on trobem una safata amb la botella del licor i un got. En l’extrem davanter hi és la copa plena d’absenta (color verd) que no se sabem de qui és. La figura del fons, representada dempeus amb barba, barret de copa i tocant una trompa de caça, és el comte Alphonse, pare de Toulouse-Lautrec, tipificat com un aristòcrata demodé i ridícul que lluïx a la jaqueta la cinta roja de la Legió d’Honor. El got d’absenta en primer terme fa intuir la presència del propi Toulouse-Lautrec en el quadre, que va bevent mentre pinta. És una al·lusió elidida del pintor en la pintura (CARCAS:2012).

L’absenta es troba present en la producció dels tres genis consumidors. Lautrec la representa en primer plànol en l’obra Monsieur Boileau al café (1893), on ens mostra una escena del Moulin Rouge, on només hi ha homes, que beuen i juguen al dominó. Presidix la composició un cavaller, vestit amb robes elegants,

Del 1887 és el Retrat de Van Gogh amb un got d’absenta, també de Lautrec. Ambdós artistes es van conéixer un any abans i va ser el pintor dels bordells, el cabarets i les tavernes qui va induir l’holandés a l’afició per l’absenta.

El mostra al café Le Tambourin, assegut, de perfil i amb esguard perdut. A la taula hi ha una copa plena de licor. Potser siga el retrat de major càrrega emocional de Van Gogh que es conserva, donat

104

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

H. Toulouse Lautrec: Monsieur Boileau al café, 1893. Oli sobre llenç, 80 x 65 cm. The Cleveland Museum of Art, Ohio. EUA.

H. Toulouse Lautrec: Retrat de Vincent Van Gogh, 1887. Pastel sobre cartró; 57 x 46,5 cm. Van Gogh Museum, Amsterdam.

V. Van Gogh: Natura morta amb absenta,1887. Oli sobre llenç; 46,3 x 33,2 cm. Van Gogh Museum, Amsterdam.

que els traços de clarió pastel amb què està elaborat copsen amb cert lirisme la intensitat, l’entusiasme i l‘ansietat de la personalitat pròpia d’un pintor que posa silenciós i amb roba maltractada.

A. Anker: Estil de vida: Absenta, 1877. Oli sobre llenç. Comuna de Ins, Berna (Suïssa) .

P. Gauguin: Café de nit a Arlés, 1888. Oli sobre llenç, 73 x 92 cm. Museu Pushkin, Moscou.

105

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

D’esta mateixa data és Natura morta amb absenta (1887), de Van Gogh, on l’artista eleva la botella d’aigua i la copa d’alcohol disposades sobre la taula d’un café parisenc a la categoria de bodegó, com des d’un estil molt més academicista ja havien fet altres pintors de l’Escola de Belles Arts que havien triomfat al Saló, com el suís Albert Anker amb el llenç Estil de vida (1877). L’obra del primer, però, és molt més que això.

La cadira buida front a la taula i el finestral que constituïx el fons de l’escena i a través del qual se’ns mostra l’atmosfera d’una vesprada de tardor humida i nuvolosa d’un bulevard poc transitat de la gran ciutat transmeten una sensació de solitud.

Igualment, Paul Gauguin en Café de Nit a Arlés (1888) ens aporta una peculiar visió del Café Nocturn, pintat ben poc abans per Van Gogh. En primer pla hi és el retrat d’una arlesiana, la senyora Ginoux, amb el vestit tradicional d’Arlés. Està asseguda i recolzada sobre una taula de marbre on hi ha un sifó, una copa d’absenta i un plateret amb dos terrossos de sucre, és a dir, la consumició del propi pintor. Darrere seu es mostra l’escena interior d’este humil “after hour” de Provença amb personatges habituals en la producció de Van Gogh. Al mig de la sala, un billar francés i un fil de fum de tabac. En la taula del fons, un grup de tres prostitutes de raval, conversant animosament amb el carter identificat per la seua gorra típica. En la taula de l’esquerra, hi ha un rodamon adormit sobre la taula i al seu costat un zuau, un soldat del cos d’infanteria identificat pel seu uniforme algerià.

6.3 L’absenta com a símbol d’evasió.

El Simbolisme es va distanciar de la visió materialista del món que va implantar la Revolució Industrial, de l’interés pels aspectes propis de la vida moderna que van desenvolupar els impressionistes i també de les emocions i convencions romàntiques. Es va desenvolupar inicialment com un moviment literari en la dècada de 1880, però aviat s’identificà també amb l’obra plàstica d’una sèrie de pintors que, davant la decadència de valors de la societat del seu temps, van evadir-se de la realitat per refugiar-se cínicament en aristocràtics i excloents mons imaginaris poblats de figures protagonistes d’històries mitològiques, bíbliques i tradicions llegendàries, que els van permetre evocar conceptes com l’amor, la mort, l’angúnia, la soledat, el despertar sexual i el desig no correspost. Amb el propòsit de

)RWRJUDPD GHO ÀOP Vidas al límite (Total Eclipse),d’Agnieszka Holland, Gran BretanyaFrança- Bèlgica, 1995.

)RWRJUDPD GHO ÀOP Dràcula de Bram Stocker, de Francis Ford Coppola, EUA, 1993.

trencar amb la quotidianeitat petitburgesa molts d’ells es van delectar en modernes i urbanes perversitats oposades a les de l’home comú i van reemplaçar allò natural, per allò més artificiós, morbós, místic, sàdic, necròfil, irreverent i letal (ARENA, 2013: 97-100).

“Il faut être toujours ivre./Tout est là:/c’est l’unique question./Pour ne pas sentir/l’horrible fardeau du Temps/qui brise vos épaules/ et vous penche vers la terre,/il faut vous enivrer sans trêve./Mais de quoi?/De vin, de poésie, ou de vertu, à votre guise./Mais enivrezvous 41.”5

Alhora, el cosmopolitisme de les grans capitals europees, on el corrent va arrelar, propicià el desenvolupament de la figura del dandi. El dandi (gandin en francés) és l’arquetip de l’snob contestatari i transgressor d’ambigua sexualitat que fa de l’Art una evasiva forma de vida i en ell tracten de reflectirse estetes i decadents.

És esta una forma de fugir de la vulgaritat burgesa, d’abstreure’s d’una realitat conflictiva o del pas del temps cruel, del desengany i la pèrdua de l’esperança i la fe. L’absenta permet els decadents concentrar-se en la percepció interioritzada i confosa dels sentits, sentir l’emoció i la sensació en primer terme, per a embriagar-se única i plenament amb la poesia, l’art o qualsevol forma de bellesa o passió..., perquè qualsevol d’estes manifestacions esdevenen possibles formes de salvació vital o estètica.

Per a gandins, simbolistes i decadents, l’alcohol i, en concret, l’absenta és un recurs consolador necessari per a deslliurar-se’n dels horrors d’este món, un refugi, un nèctar inspirador i fatal tan atractiu i destructiu com la mort.

L’esperó necessari per fer front a les convencions morals de la societat burgesa.

No debades en el seu poema en prosa “Embriague-vos” (1869), Baudelaire, argumenta:

41 “Cal embriagar-se a tothora./ Tot consistix en això:/és l`única solució./ Per no acusar l’horrible pes del Temps/ que es descarrega als vostres muscles/ i us aferra a la terra/cal que us embriagueu sense treva./ Però de què?/ De vi, de poesia o de virtut, al vostre gust.”

106

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

ParĂ­s ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

F. Rops: Bevedora d’absenta, /LWRJUDÀD [ cm. LACMA, Los à ngeles.

F. Rops: Bevedora d’absenta, 1877. Aquarel¡la, gouache i llapis negre sobre paper; 42 x 28 cm.

Bibliothèque Royale, Brusel¡les.

L. Spilliaert: Bevedora d’absenta, 1907. Llapis, aquarel¡la i tinta sobre paper; 50 x 65 cm.

Musèe d’Orsay, París.

Un efecte semblant atribuĂŻx Rimbaud al licor en Les soeurs de charitĂŠ (1874) , on escrivia que el poeta, en els moments de major desolaciĂł i a causa dels horrors d’este mĂłn s’ha de lliurar en braços de la “nova musaâ€? per a alleugerir el seu dolor:

“[...] Il y a bien ici un lieu de boisson que je prĂŠfère. Vive l’AcadĂŠmie d’absomphe, malgrĂŠ la mauvaise volontĂŠ des garçons ! C’est le plus dĂŠlicat et le plus tremblant des habits que l’ivresse par la vertu de cette sauge des glaciers, l’absomphe ! Mais pour après se coucher dans la merde! 43â€?.7

anglesa i alhora francobelga, dirigida per la cineasta Agnieszka Holland, que recrea, sense considerar la transcendental importà ncia de llur corresponent aportació literà ria, l’apassionada i tempestuosa relació homosexual entre els poetes Paul Verlaine (David Thewlis) i Arthur Rimbaud (Leonardo DiCaprio), des de la seua trobada a París fins a la mort del segon.

“[...] Amour, appel de vie et chanson d’action,/ Viennent la Muse verte et la Justice ardente/ Le dĂŠchirer de leur auguste obsession [...]42.â€?6 Encara que, en una carta datada el 1872 i adreçada al seu amic Ernest Delahaye, destaca tant eixe subtil estat d’embriaguesa a què induĂŻx la beguda tan òptim per a la creativitat, com les nefastes conseqßències de la ressaca que genera el seu consum.

42 ÂŤ[...] Amor, crida de vida i cant d'acciĂł, / la Musa Verda i la JustĂ­cia ardent, vĂŠnen / a arrancar-li de la seua augusta obsessiĂł [...]Âť

El ajenjo Ês un gran promotor de la cultura..., afirma Manolo MOLANO (1995:131) i cal dir que entre d’altres seguidors del manifest del Simbolisme o el Decadentisme, va inspirar tambÊ MallarmÊ i Verlaine.

La absenta tĂŠ un protagonisme absolut en el film Vidas al lĂ­mite (Total Eclipse, 1995), una producciĂł

43 “ [...] A prop d’acĂ­ hi ĂŠs el meu lloc favorit per a beure. Visca l’Acadèmia de l’absenta! malgrat la poca voluntat dels cambrers. És el mĂŠs delicat i el mĂŠs trèmul dels efectes de l’embriaguesa, per la virtut d’esta sĂ via de les glaceres, l’absenta! Encara que desprĂŠs et faça dormir en la merda [...]â€?

Casat i amb un fill en camí, sense aparent preocupació econòmica i amb un nom conegut entre els intel¡lectuals, l’indolent Verlaine porta una vida honorable, convencional i avorrida fins que acull a la seua mansió parisenca un jove poeta amb qui ha mantingut correspondència, perquè confia en la seua genialitat. El nouvingut Ês Rimbaud, un enfant terrible de setze anys atractiu, arrogant, anti social i d’aclaparadora personalitat que es troba à vid de noves experiències.

P. Picasso: Els dos saltimbanquis, 1901. Oli sobre llenç, 73 x 60 cm. Museu Pushkin, Moscou.

Amb l’apariciĂł del jove, el veterĂ poeta simbolista troba una escapatòria a la seua trista vida convencional i burgesa. Junts comencen a viure una destructiva relaciĂł encoberta i una existència plena d’excessos que els fa recĂłrrer sovint a l’absenta i al haixix, inicialment per a inspirarse a l’hora d’escriure poemes tan inquietants i ombrĂ­vols, com la seua tèrbola relaciĂł, ja que, com va sentenciar l’autèntic Verlaine: “En l’à mbit de la poesia s’ha de registrar allò inefable i per a això cal una alquĂ­mia verbal que, nascuda d’una al¡lucinaciĂł dels sentits, s’expresse com a al¡lucinaciĂł de les paraules, perquè, estes invencions verbals han de tindre el poder de canviar la vidaâ€?.

En el film l’absenta condiciona l’inici, el nus i el desenllaç de l’ anul¡ladora relació entre els poetes. En una de les primeres seqßències, estructurada en plans de detall: l’absenta i el seu ritual de preparació cobra tal

107

P. Picasso: El got d’absenta, 1901.

Pintura, carbonet, pastel, gouache i clarió; 65,2 x 45,6 cm. Museu de l’Hermitage, Sant Petersburg.

P. Picasso: El bevedor d’absenta (retrat d’à ngel Fernåndez de Soto), 1903. Oli sobre llenç; 70,3 x 55,3 cm. Col¡lecció particular.

protagonisme que es converteix en el tercer component d’allò que podem considerar com l’inici d’una relació poli amorosa, on la beguda esdevÊ el tercer membre de tan insòlit menà ge a trois.

ho i en reparar amb la seua aliança li l’apunyala amb un ganivet.

El Verlaine fictici, pregunta al novell talent: “- Coneixes esta meravella?

- Crec que sĂ­.

- És el tercer ull del poeta. Fon glaceres.�

Llavors, per a acabar amb qualsevol prejudici moral que poguera impedir l’atracció que entre tots dos s’està forjant, Verlaine demana al garçon del cafÊ, que els servisca una altra ronda.

Novament l’absenta preludia el carÊs autodestructiu que caracteritzarà la relació entre els escriptors. En un altre cafÊ Rimbaud li sol¡licita al seu mentor, en un acte d’estima, que estenga la mà sobre la taula i, desprÊs de fer-

Açò serà l’inici de les contínues vexacions i dels masoquistes reptes a què el magnetisme de DiCaprio sotmetrà a Thewlis (en la pel¡lícula molt menys irascible que l’autèntic Verlaine). Amb tot, els amants renunciaran a la confortable vida parisenca per a anar a Londres, on viuran feliços uns pocs mesos, fins que Rimbaud torne a reptar el col¡lega.

La relació tempestuosa, esdevÊ insuportable i enmig d’una nova discussió, el preceptor abandona l’amant amb el propòsit de refer la seua vida familiar a Bèlgica.

Rimbaud es trenca. L’avorriment, la passió i la dependència envers l’amant fan que Verlaine li trameta una nota suïcida requerint el retrobament i quan torna a estar a mercè del jove impulsiu, este reprÊn la crueltat que els va distanciar i contesta amb burles, encara que es trasllada al seu encontre. En l’habitació d’un hotel, la parella es retroba.

108

Verlaine hi compareix embriagat.

Rimbaud no deixa de ser terrible i l’amant li dispara i li ferix a la mà. La llei deixa caure el seu pes contra el poeta, qui és capturat i empresonat per l’incident i acusat de sodomia. En la presó es converteix al cristianisme, mentre Rimbaud seguix amb la seua carrera poètica. Una vegada que Verlaine és alliberat, els amants es retroben a Alemanya per a tonar a enfrontar-se i mai més tornar a veure’s. Rimbaud abandona la literatura i es marxa com a mercenari al continent africà, però un tumor li obliga a tornar a França, on finalment mor.

Anys després, Verlaine coneix la germana de Rimbaud, qui li sol·licita els escrits del germà per a destruir-los, però Verlaine es nega. Solitari i afonat es refugia en un café i en una visió provocada novament per l’absenta, evoca la seua relació amb Rimbaud.

Creuant el canal, però, Oscar Wilde i l’esmentat Alesteir Crowley8 són els exemples britànics més reeixits del decadentisme, en la doble vessant del dandi procaç i del poeta esotèric i satànic que, respectivament representen.

En una carta adreçada a la seua amiga Ada Leverson, Wilde descriu els efectes psicotròpics de la beguda: “[...] After the first glass of absinthe you see things as you wish they were. After the second you see them as they are not.

Finally you see things as they really are, and that is the most horrible thing in the world. I mean disassociated. Take a top hat. You think you see it as it really is. But you don’t because you associate it

44 La personalitat i la forma de vida d’Alesteir Crowley van inspirar a Bram Stocker la caracterització del personatge principal de la novel·la Dràcula.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

with other things and ideas.If you had never heard of one before, and suddenly saw it alone, you’d be frightened, or you’d laugh. That is the effect absinthe has, and that is why it drives men mad. Three nights I sat up all night drinking absinthe, and thinking that I was singularly clear-headed and sane.

The waiter came in and began watering the sawdust.The most wonderful flowers, tulips, lilies and roses, sprang up, and made a garden in the cafe. “Don’t you see them?” I said to him. “Mais non, monsieur, il n’y a rien [...]45”.9 Efectes que, amb tot detall, ja havia palesat Crowley en l’assaig : Absinte: The green goddess (1918):

[...] I am only sipping the second glass of that “fascinating, but subtle poison, whose ravages eat men’s heart and brain” that I have ever tasted in my life; and as I am not an American anxious for quick action, I am not surprised and disappointed that I do not drop dead upon the spot. But I can taste souls without the aid of absinthe; and besides, this is magic

45 "[...] Després de la primera copa d'absenta, veus les coses com t’agradaria que foren. Després de la segona, veus coses que no existixen.

Finalment veus les coses tal qual són, i això és la cosa més horrible del món.

Vull dir que tot està dissociat. Pren un barret de copalta. Creus que el veus com és realment. Però no ho fas perquè l'associes amb altres conceptes i idees.

Si mai no hagueres sentit parlar d’ell abans, i de sobte ho veres en solitari, te n’espantaries o te’n riuries. Este és l'efecte que provoca l'absenta, i és per això que torna bojos els homes. Tres nits vaig seure’m per beure absenta durant tota la nit, pensant que em trobava clarament encobert i ben segur.

El cambrer va entrar i va començar a emplenar-me’n la copa. Es van generar les flors més meravelloses, tulipans, lliris i roses, i va sorgir un jardí al cafè.

"No ho veus?" Li vaig dir. "Mais no, monsieur, il n'y a rien [...]".

of absinthe! The spirit of the house has entered into it; it is an elixir, the masterpiece of an old alchemist, no common wine[...]46.”10 En Dràcula de Bram Stoker (EUA, 1992) l’absenta esdevé un estimulant iniciàtic que obri les portes del deliri homicida, la necrofília i la mort. Mina (Wynona Ryder), la reencarnació de l’amor perdut “que ha sobreviscut els oceans del temps” es troba amb el vampir, interpretat per Gary Goldman ( un àngel caigut amb aspecte de dandi chic i decadent), a l’estança d’un café londinenc, on dansen els morts vivents. L’escena comença amb un primer pla sobre una copa que va emplenant-se d’absenta. El líquid es fon amb la pupil·la verdosa de la protagonista per fer palés el seu poder hipnòtic.

A continuació ressona la veu en off de Dràcula: “L’absenta és l’afrodisíac de l’ànima. La fada verda que viu en l’absenta vol arrabassar-te l’ànima”. Afrodisíac, rapte de l’ànima: l’absenta esdevé un element necessari per a l’acte de seducció del vampir. Després de beure-la, Mina, amb l’ànima ensinistrada, té visions que li fan plorar quan reconstruïx a partir de la seua pròpia persona el romàntic passat del comte maleït. Mina se’n compadix i plora. Les seues llàgrimes són transformades per Dràcula en diamants. Llavors concedix al vampir un bes i un ball. La resta és coneguda: tots dos consumen junts la festa de la sang i, a la fi, l’ardor sexual d’aquella antiga dameta victoriana

46 [...] Només m'interessa la segona copa d'este “verí fascinant, però subtil, els estralls del qual mengen el cor i el cervell dels homes" que alguna vegada he tastat en la meva vida ; i no sóc nordamericà per una acció ràpida, no em sorprèn i em decepciona no deixar-me morir en el lloc. Però puc tastar ànimes sense l'ajut; i a més, això és màgia de l'absurd! L'esperit de la casa ha entrat en ella; és un elixir, l'obra mestra d'un vell alquimista, sense vi comú [...]”

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

cobra una intensitat llibertina.

Amb la pèrdua de l’ànima a Mina li creixen els ullals. Ja pertany als morts vivents. L’absenta l’ha conduït directament a la sang com a estupefaent de la mort i l’ha convertit en una bèstia sexual i asocial que provoca un pànic atroç entre els homes del seu entorn. L’absenta ha propiciat la transgressió del límit, tant en un sentit místic com a esguard cap als propis abismes. A la fi del viatge desencadenat per ella es troben naturalment la desesperació i la mort.

Els poetes hispànics van beure més vi de garrafa que absenta, però, arran de l’estada de molts d’ells a París el licor verd apareix igualment en els seus versos. A la poesia en llengua castellana apareix des de ben aviat associada a la marginalitat o a la protesta.

Segons Marta PALENQUE (2015) El Garcín de El pájaro azul de Rubén Darío és la representació dels joves artistes que arriben a París buscant la bellesa i l’aplaudiment del seu art, i, com molts d’ells, «aquel pobre Garcín, triste casi siempre» era un «buen bebedor de ajenjo».

L’absenta esdevé igualment en la poesia de Darío un símil que permet suggerir l’amargura extrema de les llàgrimes del jo líric: «después de llorar mil lágrimas / ásperas como el ajenjo [...]» És símbol de modernitat i de pertinença a un grup rebel, que abraça una nova estètica, de fons francès i, sobretot, parisenc.

Manuel MACHADO (1999: 131-132), subratlla esta aliança entre el mal d’absenta i el mal de París en la prosa «El alma del ajenjo»:

[...] En su color de ópalo, venturina, de ágata verde, se pierden y se confunden todos los matices. Se pierden como se han perdido las miradas de las mujeres hermosas que nos han amado, como se perdieron nuestros grandes

designios de los días de beatitud y nuestros candores de niño, no menos sabios que nuestros desengaños de viejo.¡Absintio! (...) Tú reflejas el cielo de París, al que has remado lo inseguro del color, y copias unos ojos cargados de pensamiento y una frente que palidece cansada... Tu reputación es mala y tu fama de loco peligroso sólo te atrae los despreocupados y los artistas. (...) Pero entonces, tú, olvidado también, eres grande y magnífico, néctar nuevo, néctar moderno, creador de locos y de artistas...Tuya es la hora lenta del crepúsculo tornasolado, tuyos los ojos aterciopelados que se entornan para mirar, tuyo el espíritu de la sospecha, y el dejo de la remembranza, y el presentimiento de la verdad, tuyo el sentir de los nuevos poetas y el pensar de los dentistas nuevos... ¡Licor de hoy! [...]

L’absenta continua estant present en versos molt més propers en el temps sempre al costat de la dissidència, d’allò marginal i de l’aspiració ideal, com en Oda a Walt Whitman, de Federico García Lorca.

Precursor del Simbolisme serà el pintor i gravador belga Félicien Rops, il·lustrador de Les fleurs du mal, de Baudelaire i col·laborador habitual de Théophile Gautier, Alfred de Musset, Stéphane Mallarmé, Jules Barbey d’Aurevilly i Joséphin Péladan, és a dir, dels màxims i més perversos exponents del decadentisme. Fidel als textos literaris que il·lustrà, els temes i motius de la seua producció giren al voltant del sexe, la mort i les imatges satàniques.

L’any 1865, poc després d’instal·lar-se a la capital francesa, realitza la seua primera Bevedora d’absenta. Es tracta d’una litografia, on una dona ben plantada es recolza sobre una columna a l’entrada d’una sala de ball, com indica la inscripció que

109

trobem al seu darrere. Les robes i la postura evidencien que pertany a la vida nocturna i la seua boca entreoberta mostrant les dents, els seus ulls ombrívols, el seu aspecte demacrat i el seu esguard fixe i desafiant, fan palés alhora que es tracta d’una prostituta.

Joris-Karl Huysmans, autor d’ À Rebours (1884), la novel·la coneguda com «la bíblia del decadentisme», va fer la següent descripció d’esta obra en una de les seues crítiques literàries de l’obra Certains (1908:95):

“[M. Rops crée un type de femme que nous reverrons, repris et dérivé, dans son oeuvre, ce type de la buveuse d’absinthe devient encore plus menaçante et plus vorace, avec sa face glacée et vide, canaille et dure, avec ses yeux limpides, au regard fixe et cruel destribades, avec sa bouche un peu grande, fendue droite, son nez régulier et court. Ce type de la lopeuse insatiable et cupide apparait, modifiée, dans plusieurs de ses planches (...)].47”11 Quan la peça fou presentada a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Namur a Bèlgica, els crítics van dir que emanava un “realisme repel·lent”. De fet el propi Rops va confessar que amb la imatge d’esta alcoholitzada vampiressa pretenia dinamitar les ments dels seus compatriotes burgesos.

47 “[El Sr. Rops ha creat un clixé de dona amb què anem a somiar i al qual tornarem a referir-nos quan revisem la resta de la seua producció, l’arquetip de la bevedora d’absenta que, brutal i famolenca, es fa cada vegada més amenaçant i més voraç, amb el semblant congelat i buit, vil i endurit, com el seus ulls lànguids i un esguard tan fixe i cruel com el d’una lesbiana, amb la boca entreoberta, el nas regular i curt. Este clixé de la lloba insaciable i cobdiciosa, apareixerà amb lleugeres variants en molts dels seus gravats(...)].

110

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Oda a Walth Whitman “[...] Ni un solo momento, Adán de sangre, macho, hombre solo en el mar, viejo hermoso Walt Whitman, porque por las azoteas, agrupados en los bares, saliendo en racimos de las alcantarillas,temblando entre las piernas de los chauffeurs o girando en las plataformas del ajenjo, los maricas, Walt Whitman, te señalan.”

Federico García Lorca (1930)

Per a DJKSTRA (1994:351) esta dona, mossegada pel verí verd que, esgotada, recolza l’esquena en la columna de un Bal Mobile és la imatge de la Mort Sifilítica i personifica tot allò negatiu vinculat al sexe, la possessió o els diners. És curiós que tant en la litografia com en la versió pictòrica del 1877 que, incidint en el tema, efectuà el propi pintor, no hi ha cap al·lusió a l’alcohol ni a l’absenta.

El títol de l’obra acomplix, per tant, una funció paratextual que ens oferix un marc interpretatiu per a comprendre el seu misògin significat. Rops no cerca la femme fatale en figures mitològiques, bíbliques o històriques, com faran la resta de simbolistes, sinó en dones contemporànies. La seua bevedora i prostituta es fusiona amb la idea de l’absenta com a encarnació del vici i la perdició de l’home, perquè esta dona caiguda o beguda “ a punt d’interrompre el fil debastat de la seua vida”, és qui li fa mossegar l’ham de la temptació i caure en el pecat.

Sinistra, malaltissa, letal i vestida de dol, és la fantasmagòrica Bevedora d’absenta (1907) d’ulls desorbitats de l’artista gràfic i pintor simbolista León Spilliaert, molt propera conceptualment a la

de Rops, però estèticament influenciada per Edvard Munch i Fernand Khnopff, a més de per les teories de Nietzsche i Lautréamont. Tampoc en esta obra en paper, trobem cap presència del licor, però el títol, donat els trets físics de la dona retractada, associa directament la beguda amb la degeneració i la mort.

Menys terribles resulten les escenes motivades per l’absenta que recrea Pablo Picasso, en el trànsit del període blau (1901-1904) al període rosa (1904-1907) de la seua etapa simbolista, durant la qual el pintor va instal·lar la seua residència definitiva a la capital de França i es va deixar seduir per la beguda del tout Paris. Instal·lat al barri de Montmartre i després a Montparnasse, s’hi involucrà en la vida bohèmia i la seua relació amb artistes i gent de mal viure li va posar en contacte amb artistes de circ i saltimbanquis, que li van aportar un prolífic filó iconogràfic per als propers anys.

En L’arlequí i la seua companya o Els dos saltimbanquis (1901) ens mostra dos acròbates asseguts en una taula presidida per una copa i una ampolla d’absenta.

Un fons neutre de color blau, que ocupa una gran àrea, reforça l’atmosfera de solitud i tristesa que es desprén de l’escena i ens impedix ubicar-la amb exactitud.

Sembla que transcórrega entre bastidors, però siga on siga, ningú no mira els dos professionals que viuen de l’espectacle. La dona adreça l’esguard cap a l’espectador amb ulls ombrívols, absorta en els seus pensaments i resulta tan poc comunicativa com l’arlequí, el maquillatge del qual oculta també qualsevol bri d’expressivitat.

Tots dos esperen l’hora d’entrar en escena o descansen entre actuació i actuació, mostrant-se tal qual són, malgrat que es dediquen a divertir el públic com testimonien els seus vestits de colors vius.

Mostren l’angúnia d’estar vivint

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

una existència penosa, per a combatre la qual el licor esdevé una via d’escapament.

Del mateix any és El got d’absenta, on l’artista torna a incidir en la temàtica de la solitud, l’aïllament i l’alienació. El bevedor, assegut en la taula d’un café-concert, amb una copa de licor, mostra una sensació d’abandó i roman impassible al ball i les carícies de les parelles dibuixades sobre l’intens color groc del fons. És una escena íntima i tràgica que transcorre en un context de plena vitalitat. Contrast que realça la solitud i la bellesa poètica del protagonista amb què Picasso tracta de convèncer-nos que la vida és només una tragèdia.

Del 1903 data El bevedor de absenta. Representa Ángel Fernández de Soto,”El Patas”, un artista amb qui Picasso solia cremar la nit visitant els cafès i els prostíbuls més freqüentats per la bohèmia barcelonina a principis de segle, on també s’havia estés com un costum d’esnobs el consum de l’absenta. Recorda la pintura d’El Greco i fou realitzat en plena efervescència de la intel·lectualitat que marcava la pauta en aquells anys (MARTÍN: 2006). L’estigma de la “musa verda” ací es troba estilitzat i li aporta un cert aire elegant i dandi alhora que noctàmbul i irònic a este «gandul divertit», més aficionat a la xala que a l’art, que és representat disposant la cullera de sucre sobre l’ampolla del licor. L’efecte d’estarcit sobre la part superior dreta del fons blau fosc de la composició, potser podria tractar de palesar l’estat d’embriaguesa que provoca el licor.

E. Degas: En un café (la Nouvelle Athènes) o L’absenta. Oli sobre llenç; 92 x 68 cm. Musée d’Orsay, París.

111

112

H. Toulouse-Lautrec: A Grenelle o La bevedora d’absenta, 1866. Oli sobre tela; 55 x 49 cm. Museu Botero.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

J.L. Forain: La carta, 1885. Pastel.

45 x 30 cm. Col·lecció particular.

7 Ella beu a soles.

R. Casas: Madeleine o Al Moulin de la Galette, 1892. Oli sobre llenç; 117 x 90 cm. Museu de Montserrat, Barcelona.

María Verónica AROCA (2013), en la seua tesi de llicenciatura La iconografia de la ‘bebedora de ajenjo en el marco del feminismo sufragista’, ressalta el tema de la bevedora solitària com a un repertori propi i freqüent en l’art finisecular occidental, donat que per primera vegada en la història de l’art es forja i es perpetua la imatge de la dona que, sense necessitat de companyia o abstraent-se de la mateixa, es lliura al consum de begudes alcohòliques en bars, cafés, tavernes, sales de ball o cabarets.

La trobem apurant tota mena de begudes, que podem identificar pel color del líquid que contenen les ampolles o els gots amb els quals sol ser representada48,12 48 D’entre la sèrie d’il·lustres bevedores d’alcohol que han sigut consagrades per l’art finisecular, cal parar esment en les obres de Degas: Dona en un café (1877); Dones en la terrassa d’un café al capvespre (1877); La pruna (1878); Bevedores de cervesa (1878) o En un café de la Plaça del Teatre Francés (circa 1880), així com en La ressaca (circa 1887) de Toulouse-Lautrec o Interior del Moulin de La Galette (circa 1890), de Ramon Casas.

113

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

J. Béraud: Absenta, 1882.

Oli sobre llenç.

P. Picasso: Bevedora d’absenta, 1901.

Oli sobre llenç; 73 x 54 cm. Museu de l’Hermitage, Sant Petersburg.

P. Picasso: Bevedora d’absenta, 1901. Oli sobre llenç; 67 x 52 cm. Musée d’Orsay, París.

I. Israël: A l’ateneu del Moulin de la Galette (dama amb barret), 1910; oli sobre llenç.

però en poques ocasions trobem títols com: “bevedora de cervesa”, “bevedora de vi” o “bevedora de licor”, d’ahí que el fenomen del consum d’absenta per part del gènere femení esdevinga notòriament rellevant per a la societat de l’època, perquè, com hem pogut comprovar al llarg d’este extens article, l’absenta es troba associada a un halo de malditisme.

l’assalariat i, quan és representada tota sola apurant una copa en qualsevol lloc de l’esfera pública, com faria qualsevol home, sense resguardar la seua moral a l’interior de la llar i al si d’una família respectable, no és d’estranyar que se li prenga per una grissette o desclassada i, sobretot, per una prostituta.

previ a la seua prohibició; la por a la independència econòmica, sexual, social i intel·lectual de la dona i, sobretot, la por a la pèrdua de la perpetuïtat dels valors més tradicionals de la societat burgesa.

d’ella mostren la dependència que manté amb l’absenta que hi ha al seu davant (una provocació considerant que l’home pren una beguda més lleugera). És una escena matinal, com mostra el periòdic que hi ha a la taula de l’esquerra, però ella no té por d’encetar la jornada amb una bona dosi d’alcohol. Potser haja passat la nit en vetla, d’ahí la seua expressió endormiscada i la seua postura cansada. Ni tan sols té força per desviar la seua mirada vers l’intrús de ruda expressió, que fuma en pipa i mira allò que esdevé al carrer, mentre per davall la taula efectua amb les cames un treball d’aproximació cap ella.

Potser l’artista tracte d’associar el personatge principal del llenç amb una grisette o coenta, és a dir, amb una dona de classe treballadora que vestix a l’estil d’una extracció social més alta i freqüenta els espais públics d’entreteniment (CACHIN, 1983:409), però l’escena també podria il·lustrar una instàntania encoberta de prostitució. La paleta barroca, a base de tonalitats ocres, marrons i negres, reforça la sensació d’aïllament i marginació que emana del conjunt. No hi ha res fortuït en l’escena perquè no es tracta d’una instantània de carrer,

A partir del segle XIX comencen a trontollar els rols de gènere associats a la dona, fet que es traduïx en un sentiment generalitzat de por i d’ansietat.

La seua incorporació al món laboral, encara que siga per a desenvolupar treballs insalubres i mal remunerats, serà interpretada com un abandó de la seua condició de guardiana de la llar com a mare i esposa, la qual cosa serà considerada com un atemptat a la raça i a l’Estat i encarnarà els temors més profunds de la societat fi de siècle que associaran a la seua figura la creixent pèrdua d’estabilitat i continuïtat de les institucions.

La societat exigix a la dona “honesta” que trie la maternitat i el treball domèstic, abans que

El fenomen de la prostitució, a mesura que s’endinsem en l’entrada de segle, cobra un gran protagonisme i visibilitat social i cultural en el bressol cultural del món occidental. Mai en la història de França les vulgars prostitutes o les cocottes i cortesanes havien tingut major projecció pictòrica, literària o teatral, perquè la seua figura condensa altres preocupacions socials, com: la hipocresia i doble moral burgesa de la institució matrimonial o la salut pública relacionada amb el control de les malalties venèries.

La bevedora decimonònica i noucentista condensa en la seua figura, per tant, el sincretisme de totes les preocupacions del moment: la por als efectes nocius i insalubres d’una beguda al·lucinògena que és associada a la peresa, la delinqüència, la pobresa i la follia, durant el clímax

Per això la figura d’una dona sola apurant una copa d’absenta en un bar resulta pertorbadora i llunyana a allò que la societat del seu temps n’espera.

D’ahí que, des què Degas desferma, la imatge de la bevedora d’absenta asseguda al darrere de la taula d’un café i aïllada d’allò que esdevé al seu voltant, esta figura troba un gran predicament en obres d’art futures.

En un café fou el títol originari de l’obra que actualment coneixem com L’absenta [ (1876). La dona protagonista, representada al bell mig de l’escena, es troba formalment vestida i està tocada amb barret. Seu ben prop d’un home que ocupa una taula colindant situada a la dreta de la composició, però no podem determinar quina relació existix entre ambdós personatges.

Aparentment no hi ha cap mena d’interacció entre ells. L’abstracció i la tristor del semblant arruïnat

114

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

sinó d’unac cínica obra d’estudi on tot està pensat al detall i per a la qual van posar l’actriu i model Ellen Andrée i l’artista Marcellin Desboutin, amics personals del pintor.

“Pauvre Buveuse d’absinthe!”

“Elle était toujours enceinte, Et puis elle avait un air…

Pauvre buveuse d’absinthe !

Elle vivait dans la crainte De son ignoble partner : Elle était toujours enceinte.

Par les nuits où le ciel suinte, Elle couchait en plein air.

Pauvre buveuse d’absinthe !

Or elle but une pinte De l’affreux liquide vert : Elle était toujours enceinte !

Et l’agonie était peinte Sur son œil à peine ouvert ; Pauvre buveuse d’absinthe ! [...]”**”.1 Maurice Rollinat Les Névroses (1917)

Ceux que la débauche éreinte La lorgnaient d’un œil amer : Elle était toujours enceinte !

Dans Paris, ce labyrinthe Immense comme la mer, Pauvre buveuse d’absinthe, Elle allait, prunelle éteinte, Rampant aux murs comme un ver…

Elle était toujours enceinte !

Oh ! cette jupe déteinte Qui se bombait chaque hiver !

Pauvre buveuse d’absinthe !

Sa voix n’était qu’une plainte, Son estomac qu’un cancer : Elle était toujours enceinte ! [..]

Je la revois, pauvre Aminte, Comme si c’était hier : Elle était toujours enceinte !

Elle effrayait maint et mainte Rien qu’en tournant sa cuiller ; Pauvre buveuse d’absinthe !

Quand elle avait une quinte De toux, — Oh ! qu’elle a souffert, Elle était toujours enceinte ! — Elle râlait : « Ça m’esquinte !

Je suis déjà dans l’enfer. » Pauvre buveuse d’absinthe !

115

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

** [Sempre estava embarassada,/i això li conferia un aspecte .../Pobra bevedora d'absenta!/ Vivia amb por/del seu vil soci:/Sempre estava embarassada!/ Les nits en què el cel sagnava,/dormia a la intempèrie./Pobra bevedora d'absenta!/Aquells a qui la depravació els irrita/la comtemplaven amb ulls amargs:/Sempre estava embarassada!/ Vivia a París, eixe laberint/enorme com la mar./Pobra bevedora d’absenta!/Ella, pupil·la fora de servei,/s’arrossegava per les parets com un cuc .../Sempre estava embarassada!/Ah! Aquella faldilla esparracada/que rebentava cada hivern!/Pobra bevedora d’absenta!/La seva veu era només un plany,/i duia el càncer a l’estómac:/ Sempre estava embarassada!(....)/ Retrobe la pobra Aminte,/com si fos ahir:/Sempre estava embarassada!/ Solia tindre por quan/remenejava la cullereta;/Pobra bevedora d’absenta!/ Quan li entrava un brot de tos, -Ai!, com patia –./Sempre estava embarassada!/ Ella gemegava: ‘Açò em destrossa!/ Però ja estic a l’infern.’/Pobra bevedora d’absenta!/Però va beure una copa/ d’aquell terrible líquid verd./Sempre estava embarassada!/I es va dibuixar l’agonia/ en el seu ull entreobert;/Pobra bevedora d’absenta!...]”.

La peça va ser exposada en la segona mostra dels impressionistes. Allí va rebre molt dures crítiques, en ser considerada lletja i repugnant.

Fou emmagatzematda fins a una nova exhibició el 1892, on, de bell nou, fou esbroncada. Ja amb el seu títol actual, es va exhibir en 1893 a Anglaterra, on les persones representades van ser considerades pels crítics anglesos com horriblement degenerades i grolleres.

Sota la influència d’esta iconografia pionera de l’ adicta a l’absenta, Jean Béraud elabora la primera d’una prolífica sèrie d’obres pintades al llarg de més vint anys centrades en el consum del licor. Absenta (1882) ens mostra una dona asseguda a l’interior d’un café vessant l’aigua d’una ampolla en una copa d’absenta. La model potencia el seu bust amb una gorguera de tul i disposa el braç contrari a aquell en què es mesura la beguda sobre el seu maluc per a enfasitzar la seua fina cintura en un natural però intencionat acte d’exhibicionisme.

Aliena a l’esguard dels clients del café on es troba, roman atenta a allò que fa mentre estén una cama, en postura poc decorosa, sobre una cadira amb respatler en forma de cor. Sens dubte, ens trobem al davant d’una nova mercenària de l’amor.

També influenciat per Manet i Degas, Jean-Louis Forain va pintar el 1885 la pintura al pastel La carta i l’asbsenta, que ens mostra a l’interior d’un café una dona aïllada i pensarosa asseguda al darrere d’una taula, on trobem un got de licor junt a un taulell d’escriptori que conté fulls de paper de carta i

A. Törneman: Bevedora d’absenta, 1902; oli sobre llenç.

J. Béraud: Un café,1909. Oli sobre llenç.

un tinter. Ella mira la beguda amb expressió cansina i abatuda com si es trobara afonada pel pes del seu voluminós barret. Es troba al davant d’un mirall que reflectix, per mitjà d’una multiplicació de cercles, els halos grocs de les llànties de gas del bistrot, com si el pintor tractàs de suggerir les reiteracions pròpies dels efectes que provoca el consum d’alcohol, unes esferes groguenques que trenquen amb la paleta de tonalitats blavenques i rosades que imperen al conjunt. La lluna de l’espill ens revela una presència masculina propera a través del reflex d’una capa i un barret de copalta disposats sobre un penjador i un prestatge. El cavaller probablement es trobe just en la taula que enfronta amb la de la protagonista, encara que no el veiem. Ella, imbuïda de tristesa, l’evita, perquè l’home d’enfront no sempre és el més correcte.

De 1891 és A Grenelle o la bebedora de absenta, de Toulousse Lautrec. Una dona marginal grossa i envellida li

serveix de model per a este oli de tonalitats sòbries i fosques.

Representa una escena intimista protagonitzada per una xicota de perfil que es recolza en una taula amb el braç dret, mentre que amb l’esquerre s’aguanta descuradament el cap. Sobre el moble només hi ha un got d’absenta. La seua soledat s’incrementa per la corba que descriu la seua esquena, que eludix la mirada sobre l’espectador i la fa recaure directament sobre la beguda en un estat d’abandonament, fet que palesa que la protagonista es troba atrapada en una vida degradant i d’autodestrucció. Poc sembla interessar-li allò que pense la resta. El seu estat d’ànim resulta suficientment intens com per a preocupar-se per les formes.

Segons CARCAS (2012), l’obra probablement fou concebuda per a decorar l’interior del Mirliton i estaria associada a la prostitució en tant i en quant il·lustra una de les cançons d’Aristide Bruant titulada “A Grenelle”, que deia:

“[...]Quand j’ aneu dónes fill’s de dix-sept ans, Ça m’fait penser, qu’i a ben longtemps, Moi aussi j’ l’ai été pucelle Grenelle [...] 49”.13 Un any més tard, el pintor elaborarà En un racó del Moulin de la Galette (1892) que copsa una imatge de la sala de ball, on la companyia no trenca la manca de comunicació d’una bevedora d’absenta que freqüenta l’animat indret públic. Dues persones de perfil assegudes en primer plànol, la consumidora de licor i el seu acompanyant, reflectixen abúlia i avorriment. Un poc darrere d’ells trobem altra dona que, dempeus i amb les mans a les butxaques, també roman abstreta a allò que esdevé al cabaret i, al fons del conjunt, la massa de treballadores i treballadors del local. L’altre títol pel qual és coneguda esta obra, L’assomoir (L’avorrit), fa referència directa a la novel·la escrita per Zola el 1877 i podria

49 “[...] Quan tenia dèsset anys i pense que d’això fa una eternitat, jo també era una verge de Grenelle [...]”.

116

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

bevedores que feien el carrer?

Una concepció d’acord amb la idiosincràsia de l’època que veia la prostituta com un objecte de desig capaç d’evocar els instints masculins, però sense necessitat de fer-ho de forma burda o explícita.

J. Béraud: Sense títol, circa 1910. Oli sobre llenç.

fer-ne al·lusió a l’avorriment d’un home en un ambient de lesbianes.

Amb tot, Lautrec no recorre a la caricatura, la qual cosa testimonia la seua profunda humanitat i la seua simpatia per les persones, no per les classes, així com la seua capacitat per a mantenir una distància emocional neutra envers allò que pinta.

D’este mateix any és Madaleine, de Ramon Casas, també conguda com L’absenta o El Moulin de la Galette. El llenç ens presenta una atractiva dona asseguda amb vestit roig i un cigar havà a la mà encara per consumir, com la copa d’absenta que hi és sobre la taula, la qual cosa podria insinuar que espera un acompanyant. La model mira cap a l’esquerra amb una expressió tèrbola accentuada per les seues profundes ulleres.

Al fons i reflectit en la lluna d’un espill, el bullici de la sala de festes i el fum que remmarca encara més la solitud de la protagonista.

L’esguard d’esta jove reflectix

melangia i cansanci, un estat d’ànim ben estés entre prostitutes, com bé argumenta HAUSER (1998: 442): “[La prostituta es la desarraigada y la proscrita, la rebelde que se rebel·la no sólo contra la forma institucional burguesa del amor, sino también contra la ‘natural’ forma espiritual. Destruye no sólo la organización moral y social del sentimiento, sino también las bases mismas del sentimiento.

Es fría en medio de las tormentas de la pasión, es y se mantiene espectadora por encima de la lujuria que despierta, se siente solitaria y apàtica, cuando otros están arrebatados y embriagados; es, en suma, el doble femenino del artista (...)].“ L’obra fou exhibida al Salon des Independents, on fou elogiada per la crítica francesa. Què va contribuir a la seua acceptació front al refusament d’altres protagonitzades també per

La desolació i la sensació d’aïllament, buit i solitud d’estos llenços també es fan paleses en la sèrie de bevedores d’absenta pintades per Picasso arran del 1901. L’una, avui al Museu de l’Hermitage, ens mostra al cantó de l’interior d’un café de parets rogenques i al davant d’un espill, una dona madura d’adusta vestimenta blava i monyo al cap que, asseguda al darrere d’una taula, reposa la barbeta amb la mà mentre s’abraça amb l’altre braç a la recerca d’autoprotecció. La seua expressió és absorta, si bé dirigix l’esguard cap al sifó i la copa d’absenta que hi ha a la taula.

L’altra bevedora forma part de la col·lecció del Museu d’Orsay i ens presenta, en una escena nocturna de tècnica puntillista, el retrat de perfil d’una eixuta i demacrada prostituta d’esguard perdut i baix estat anímic, que realça els seus pòmuls i llavis amb un maquillatge vermell tan estrident i cridaner com el color de la seua pellissa sintètica. La model es troba asseguda a la taula d’un café al davant de la beguda.

Ambdues són de gran dramatisme i esdeven símbol intemporal de la tragèdia de la vida, com també ho és la solitària, indefensa i malaltissa Bevedora d’absenta, creada pel pintor malagueny també el 1901, que es conserva al Kuntsmuseum de Basilea (Suïssa).

El pintor holandés Isaac Israël, de tècnica impressionista, fou altre d’aquells que va copsar moments fugaços de la vida quotidiana parisenca al Moulin de la Gallette.

117

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

En l’oli L’ateneu del Moulin de la Galette [(1910)], va recrear una dona benestant elegament abillada de negre i asseguda a la taula de la sala de ball absorbent amb una canyeta el contingut d’una copa d’absenta. Altre got indica que fins fa poc havia estat acompanyada.

La protagonista, centrada en l’acció de beure, s’inhibix d’allò que esdevé en el fons del quadre: un ball on només participen dones.

Potser siga esta altra obra més on l’absenta s’associa al lesbianisme.

Sinistra i propera a la concepció de Rops sobre les consumidores d’absenta és la Bevedora d’absenta (1902) d’Axel Törneman, màxim exponent del modernisme i expressionisme a Suècia que es va empeltar de les darreres tendències que imperaven a París. Ens mostra una sinistra dama enlutada asseguda a la taula d’una terrassa nocturna que desafia frontalment l’espectador amb l’esguard mentre fuma una cigarreta i apura una copa d’absenta. Demacrada, malaltissa i fatal, sembla envoltada pel mantell del reflex verdós i blanc que genera la llum dels fanals i que l’artista plasma amb pinzellada sinuosa i emocional que alhora ens evoca eixe efecte d’embriaguesa que pot provocar la beguda. És la pròpia mort que se centra en la seua presa. Una presa que busca als espais d’oci nocturn més concorreguts.

Esta galeria de dones aïllades i addictes a l’absenta es complementa amb d’altres tantes més, com La bevedora d’absenta, d’Edgar de St-Pierre de Montzaigle (1867-1930), casquivana i atenta fumadora, que amb l’esguard sembla buscar companyia a l’interior d’un café mentre roman asseguda al davant d’un finestral de groguenques vidrieres circulars que, amb la seua reiteració, tracten d’insinuar l’efecte d’embriaguesa que provoca la beguda; o l’avorrida

J. Béraud: Al bistrot, circa 1908. Oli sobre llenç.

clienta de A la Brasserie Nouvelle Athenes, pintada per Albert Beltran el 1896, provablement una grisette per la seua encopetada, però poc elegant indumentària, que ens mira directament tractant de contagiar-nos tota la seua abúl·lia,mentre la vida s’agita al darrere del finestral del bistrot.

L’artista de varietats, model i pintora, Suzanne Valadon o Marie-Clémentine Valade (18651938), popularment coneguda com la terrible Marie o la incasta Susanna, per ser objecte de desig d’homes majors, potser siga el més il·lustre exponent femení tant de la consumidora empedreïda d’ absenta, com de la dona alliberada i feminista avant l’heure de l’època. Va viure al límit i, després d’exercir a Montmarte de modista, florista, cambrera, acròbata, amazona i trapezista, va entrar en contacte amb els cercles artístics i amb la bohèmia de l’època. Independent i llibertina, va ser musa de

simbolistes, impressionistes i postimpressionistes amb molts dels quals va conviure. Va posar per a Puvis de Chavanne, Renoir, Ramon Casas, Santiago Rusiñol i, sobretot, per a Toulouse-Lautrec, que, la va iniciar en l’exercici de la pintura i la va immortalitzar en La ressaca (1888). Va ser amant de Lautrec, amb qui va mantindre una tempestuosa relació marcada per l’alcohol i les mentides. Es comenta que, en moltes ocasions, després d’apurar la nit amb els seus amics per les tavernes de Montmartre, quan retornava a l’estudi del pintor trobava a la porta de la seua cambra un pomell de flors amb la dedicatòria “Val per uns gots d’absenta”. En trencar amb Lautrec, però, va mantindre primer una relació amorosa amb Miguel Utrillo i després amb el músic Erik Satie, altre dels més cèlebres consumidors d’absenta de tostemps correligionari dels dadaïstes i pare del minimal·lisme, però finalment va contraure matrimoni per interés amb un

118

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

pintura realista nordamericana de creadors com Edward Hopper (1882-1967) o Mark Rothko (1903-1970), a partir de la segona dècada del segle XX i, després de la prohibició del licor, la figura de la bevedora d’absenta, sola o acompanyada, s’esfumarà súbitament de la història de l’art, fet que coincidirà amb la desaparició del clixé de la femme fatale i la por que en un món mascle provoca l’emancipació de la dona.

Bibliografia.

J. Béraud: Al restaurant, circa 1910. Oli sobre llenç.

ADAMS, J (2004): Hideous Absinthe.

A Story of the devil in a bottle. Tauris, Londres.

ADHÉMAR, Hélène (1983): Musée du Jeu de Pomme. París. Ministère de la Culture. Editions de la Réunion des Musées Nationaux.

banquer a qui abandonà per un pintor amic del seu fill i vint-i-un anys més jove que ella, que, va acabar abandonant-la. Però, en contra, de les aturmentades vides d’altres coneguts correligionaris de la fada verd, no va morir víctima de l’alcohol. Tot al contrari, des del 1915 assolí l’èxit comercial i de la crítica com a pintora i avui les seues obres es troben escampades per diversos museus arreu del món (FRUCTUOSO:2017).

Estigmatitzada o no per la societat del seu temps hi va viure com volia, apurant la vida a clops i prenent les decisions des de l’individualitat, com les solitàries bevedores d’absenta dels llenços, perquè finalment va comprendre que en alguns moments era millor romandre a soles que mal acompanyada.

De fet, en la història de l’art, quan les dones beuen en companyia tampoc no ixen millor parades. La sèrie de pintures sobre bistrots que va realitzar Jean Béraud i que està integrada per més d’una dotzena de llenços, ens mostra

parelles i fins i tot trios integrats per prostitutes i proxenetes asseguts a l’interior dels cafés al darrere de taules presidides per ampolles, sifons i copes d’absenta (BOUSQUET:2014).

En molts d’estos quadres allò escandalós esdevé pintoresc.

Les dones, encimbellades amb ampul·losos barrets de plomes i colls de pell sintètica d’estridents colors, solen exhibir les bosses de mà on custodien el fruit del seu treball i s’avorrixen, s’aïllen, s’abstrauen de la realitat o, fins i tot, s’adormen, mentre els seus “apatxes” les boneguen [Un café, 1909], les ignoren (Els bevedors), les encoratgen a treballar més i millor, es lliuren al joc [ (Jugadors de backgamon)], s’embronquen amb altres cràpules o els busquen amb avidesa nous “coloms” o clients entre la concurrència [Al bistrot, circa 1908, encara que, de vegades, els hagen de suportar estoicament sense traure’n res de profit a canvi [Al restaurant,].

Tot i que esta sèrie de Béraud influirà decisivament en la

ALIAGA, Juan Vicente (2001): Miradas sobre la sexualidad en el arte y la literatura en el siglo XX en España y Francia.

València. Servei de publicacions de la Universitat de València.

ANÒNIM (2012) “Les peintres buveurs d’absinthe, Edward Munch: Adolphe Monticelli et Henri Toulouse Lautrec”. http://peintresetsante.blogspot. com/2012/12/labsinthe-vue-par-lespeintres-4eme.html ANGELINI, Milagros (2013): La actuación del café histórico en la cultura occidental: Análisis de la comunidad artística en el Café y el Cabaret”. Elche.

Universidad Miguel Hernández.

ARGAN, G. C (1998): El arte moderno.

Del iluminismo a los movimientos contemporáneos. Madrid, Akal.

ARENA, María Verónica (2013): La iconografia de la bebedora de ajenjo en el marco del feminismo sufragista. Universitat de Palerm.

Facultat de Ciències Socials. https:// dspace.palermo.edu:8443/bitstream/ handle/10226/1167/Arena%2C%20 Mar%C3%ADa%20Ver%C3%B3nica. pdf?sequence=1&isAllowed=y

119

París ben val una Falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS

ARIÈS, Ph. & DUBY, G [dirs. (1991)]: Historia de la vida privada. La revolución francesa y el asentamiento de la Sociedad burguesa. Vol VII. Argentina, Taurus.

BAKER, Phil (2001): The Book of Absinthe A Cultural Story. Nova York.

Grove Press.

BARRERA LÓPEZ, Begoña (2014): “Personificiación e iconografia de la ‘mujer moderna’. Sus protagonistas a principios del siglo XX en España. Trocadero, núm. 26, pp. 221-240. Sevilla.

Universidad de Sevilla.

BOGGS, J.S. (1988): Degas. Nova York, Metropolitan Museum of Art. BOUSQUET Philippe (2014): “Les bistrots de Jean Béraud”. Artífex in opere. https://artifexinopere.com/?p=4021 CACHIN, F (1983): Manet, 1832-1833.

Nova York. Metropolitan Museum of Art. CARCAS CASTILLO, M. Rosario (2012): El alcohol entre la vida y la obra de Toulouse-Lautrec. Saragossa. Universitat de Saragossa. https://zaguan.unizar. es/record/9667/files/TUZ_0357_carcas_alcohol.pdf CLIMENT GINER, Daniel (2015): “El donzell, de Hamlet a Txernobil”.

Espores, la veu del Botànic. València.

Universitat de València. http://espores. org/plantes/el-donzell-de-hamlet-atxernobil.html.

COLT, Henri (2014): “La medicina respiratoria en la historia. Amedeo Modigliani: bohemio, ebrio o enfermo contagioso”. Revista americana de medicina respiratoria. Vol. 14. https:// hernanmontecinos.com/2018/07/08/ la-medicina-respiratoria-en-la-historiaamedeo-modigliani-bohemio-ebrio-oenfermo-contagioso/ DE DIEGO OTERO, Estrella (1992): El andrógino sexuado. Eternos ideales, nuevas estrategias de genero. Madrid.

Visor Dis S.A. DELAHAYE, Marie Claude (2016): “La Muse verte d’Albert Maignan” http:// absinthemuseum.auvers.over-blog. com/2016/05/la-muse-verte-d-albertmaignan.html

DIJKSTRA, Bram (1994): Ídolos de perversidad. La imagen de la mujer en la cultura fin de siglo. Madrid, Debate.

ESPINOZA CARRAMIÑANA, Claudia (1999): “Forjarse mariposa o la construcción de lo travesti”. Última dècada, nº 10, maig. CIDPA Centro de de Estudios Sociales. Viña del Mar. Xile. http://www.cidpa.cl/wp-content/ uploads/2013/05/10.11-Carraminana.pdf

MOLANO, M (1995): La novela de un literato, 1 (1882-1914). Madrid, Alianza.

NATHAN-MEISTER (2009): The Absinthe Encyclopedia. A Guide to the Lost World of Absintrhe and “La Fée Verte”, [s.l..], Oxygénée Press.

FRUCTUOSO, M.S (2017): “Suzanne Valadon o la incasta Susana”. Raras artes. Curiosidades de la Historia del Arte. http://rarasartes.com/suzannevaladon-o-la-incasta-susana/#

NATHAN-MASTER, David (2008): The Absinthe Encyclopedia. https: www. absinthes.com/en/absinthe-encyclopedia.

GOMBRICH, E. H (1999): La historia del arte. Buenos Aires. Sudamericana.

GÓMÉZ CARRILLO, Enrique (1999): En plena bohemia. Prólogo de José Luis García Martín. Gijón. Llibros del Pexe, p. 70.

GUTIÉRREZ, José Ismael (2007): “Travestismos femeninos: escritura y mujer frente al poder”. Actas del XVI Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas. Biblioteca Virtual Cervantes. https://cvc.cervantes.es/ literatura/aih/pdf/16/aih_16_2_341.pdf

& RUEVERTE GmbH (2018): The Absinthe Encyclopedia. https://www.absinthes.com/en/absinthe-encyclopedia/

NOCHLIN, Linda (2004): El Realismo.

Madrid, Alianza.

PALENQUE, Marta (2015): “El ‘hada verde’ en la poesia modernista. Algunos ejemplos españoles”. Alicante.

Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. http://www.cervantesvirtual.com/nd/ ark:/59851/bmcj69d3.

PANOFSKY, Erwin (1984): Estudios sobre iconologia. Alianza Editorial S.A, Madrid.

PESSIS J (1989): Le Moulin Rouge, París. Hermé.

HAUSER, A (1998): Historia social de la literatura y el arte. Desde el Rococó a la época del cine. Madrid. Debate.

PONCHON, Raoul: (1938): Le Muse au cabaret. París. Librairie Charpentier et Fasquelle.

HUYSMANS, K. J (1908): Certains.

París. Plon-Neurrit et Cie ImprimeursÉditeurs.

(2007) A Contrapelo (edició de J. Herrero). Madrid, Cátedra.

RAMOS FRENDO, Eva Mª (2012-2013): De la amistad romántica como pretexto a la visibilidad del mundo lésbico en la cultura visual contemporánea (18701940). Norba, Revista de Arte, vol. XXXIIXXXIII, pàgs. 143-165. Fundación Dialnet.

Universidad de la Rioja. file:///C:/Users/ Hp/Downloads/Dialnet-DeLaAmistadRomanticaComoPretextoALaVisibilidadDelM-4754851%20(2).pdf

KAESLIN, Jacques & KREIS, Michel (2015): L’absinthe au Val-de-Travers: la vie des pionniers entre 1750 et 1830.

Môtiers, Jacques Kaeslin.

MARTÍN, Cristina (2015): “Habitants del Museu : Ángel Fernández de Soto, l’amic dandi de Pablo Picasso”. El blog del Museu Picasso de Barcelona. http://www.blogmuseupicassobcn. org/2015/08/habitants-del-museuangel-fernandez-de-soto-lamic-dandide-picasso/Ç MACHADO, Manuel (1999): Cuentos completos. Edició de Rafael Alarcón Sierra. Madrid, Clan Editorial.

REFF, T.F (1982): Manet and modern Paris: one hundred paintings, drawings, prints and photographs by Manet and is contemporaires. Wasinghton, National Gallery of Art. UGIDOS, G (2007): “Kiki, la reina de Montpasrnasse”. El Mundo, 30/09/2007.

WEISS, Andrea (2014) : París era mujer.

Retratos de la orilla izquierda del Sena.

Madrid. Egales editorial.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Un exemple de cartró pedra de com la mirada masclista colonitza les pràctiques sexuals entre dones.

Ramon Espinosa Aguilar.

Detall d’una escena per a L’eroticrònica. Falla l’Antiga de Campanar, 1989. Museu del Gremi d’Artistes Fallers.

Imatge i fotocomposició: Javier Valiente.

Què hi ha darrere d’un bes? Si plantegem aquesta pregunta de manera general és probable que les respostes de la gent majoritàriament remarcaran la simbòlica representació de l’amor entre les persones, qualsevol que siga la seua naturalesa.

Ja l’any 2016 Na Jordana va prendre el bes com a tema central dels seus dos monuments fallers, alçant-se la falla infantil amb el màxim guardó de la secció Especial. En aquella ocasió van recrear un extens univers replet de besos heterogenis, que també es van reflectir en el premiat llibret i en les xarxes socials mitjançant l’onomatopeica etiqueta #muac.

Un bes presidix novament el monument d’enguany, dedicat al París de la Belle Époque i els Années Folles. Però en esta ocasió el bes recreat no respon a l’imaginari col·lectiu més estés que atorgaria el protagonisme a una parella formada per un home i una dona cisexuals1. Esta vegada, el gest d’unió, complicitat i gaudi el representen dues dones que simbolitzen a la perfecció l’esperit rebel i transgressor que va recórrer Europa des de principis del segle XX fins a l’inici de la II Guerra Mundial, sent la capital francesa la ciutat més emblemàtica d’esta manera especial d’entendre la vida durant aquell període històric.

Significats bes per a un

No solament les vestimentes d’ambdues, masculinitzada una, frugal i alliberada d’opressores cotilles l’altra, ni els seus pentinats van ser motiu d’escàndol per a les ments conservadores en aquells anys. En realitat esta moda era el reflex extern d’una forma de pensar que reivindicava canvis per al paper que havien d’exercir les dones en la societat moderna, fartes d’estar relegades històricament a un espai secundari sotmés a les directrius que els homes marcaven. Reclamaven per a elles la igualtat, la llibertat de decidir qui ser, com expressar-se i estimar. En aquella direcció seguim un segle després.

Per això m’alegra especialment que la falla estiga presidida per l’amor entre aquestes dues dones, en una escena que em sembla evocar en certa mesura la fantàstica seqüència de Marlene Dietrich en la pel·lícula Moroco2, una

entre

Luis Noguerol Elena Coordinador del Grup de Projectes Culturals de Lambda.

dones

1 Una persona cisexual/cisgènere és aquella que s'identifica amb el sexe/gènere que se li assigna socialment des del seu naixement. Quan la persona no s'identifica amb el sexe/ gènere assignat, parlem de persones trans (transsexual o transgènere).

2 El vienés Josef Von Sternberg va dirigir en 1930 esta pel·lícula en la qual Amy Jolly, interpretada per Marlene Dietrich, es vist d'home i besa amb sensualitat una de les dones del públic mentre canta una cançó.

121

122

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

de les primeres representacions cinematogràfiques d’un bes entre dones impregnat de sensualitat. D’una banda suposa un reconeixement al paper valent que moltes dones van tindre en aquells anys, trencant motles arcaics basats en la desigualtat, el masclisme i la misogínia. D’altra banda, oferix visibilitat a altres formes d’estimar que encara hui troben obstacles per a mostrar-se lliurement. Sens dubte és una ocasió perfecta que ens permet realitzar un exercici de reflexió sobre com la societat abraça o repel·lix la diversitat sexual, i especialment entre les dones.

Per desgràcia, no és difícil trobar notícies recents que recullen agressions i discriminacions cap a parelles de dones per haver-se besat en un lloc públic com a mostra natural del seu afecte. Això succeïx en el nostre entorn més pròxim, on disposem d’una legislació avançada en matèria de drets per a les persones LGTBI3. Podem imaginar les dificultats que han d’enfrontar en altres llocs del món en condicions més agrestes. Perdó, rectifique. La crueltat que patixen les dones lesbianes o bisexuals en alguns països és difícilment imaginable. Basta fixar l’atenció en nombroses regions d’Àfrica o Sudamèrica on es produïxen les anomenades violacions correctives4. Esta pràctica, promoguda i realitzada habitualment per membres de l’entorn familiar, s’allotja en la creença popular que l’homosexualitat o bisexualitat femenina “es cura” forçant les dones a mantindre relacions sexuals amb homes. Amb massa freqüència estes brutals agressions acaben fins i tot en assassinats.

Per si això no fóra ja bastant terrible, se suma el fet que les autoritats d’eixos països, moltes vegades tracten les víctimes com a criminals, i en l’improbable cas que s’òbriguen processos judicials contra els agressors, el percentatge de sentències de culpabilitat promulgades és ínfim5.

A tot això hem de sumar els recents canvis que s’estan produint en el panorama polític internacional amb l’ascens de figures com Trump, Bolsonaro, Putin, i altres mandataris que, normalment amb el suport de diversos integrismes religiosos, estan atacant els drets aconseguits en les últimes dècades per les dones i pels col·lectius LGTBI. Desgraciadament en l’estat espanyol sembla que certes ideologies retrògrades també comencen a tindre un major ressò entre la població.

Jean Sluijters: Parisenques embraçant-se (1905).

Van Gogh Museum, Amsterdam.

3 Lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals.

4 L'artista sud-africana Zanele Muholi va produir des de 2006 la serie Faces and Phases, que es componia de centenars de fotografies en les quals destacava fonamentalment la bellesa de l'amor entre dones, per a confrontar-les amb les terribles imatges que la premsa traslladava sobre dones lesbianes agredides o violades. El seu objectiu era trencar l'associació de lesbianisme o bisexualitat femenina amb tragèdia i dolor.

5 “Triángulo”, una organització activista de drets LGTBI a Sud-àfrica, va reportar en 2015 una mitjana de 10 nous casos de violació correctiva per setmana. D'ells tan sols dos van arribar als tribunals, i només un va acabar en condemna.

123

124

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Un altre exemple de com la mirada masclista colonitza les pràctiques sexuals entre dones és la producció de pornografia, manipulant-les amb l’únic propòsit d’estereotipar-les com un ficcionat sexe lèsbic al servei d’una fantasia masclista, en la qual les dones es convertixen en mers objectes ficticis per a lucre d’una indústria produïda i dirigida majoritàriament per i per a homes. Este tipus de pornografia no tracta en condicions d’igualtat homes i dones, i davant això han sorgit iniciatives com el pornofeminisme6 que produïx una contracinematografia que trenca clixés i desmunta les fal·làcies de la tradicional indústria pornogràfica sobre les pràctiques sexuals de dones lesbianes i bisexuals, així com la seua manera d’experimentar la sexualitat, l’amor, la passió i el plaer de manera activa, conscient i apoderada.

Així enfront dels qui assignen maneres de viure la sexualitat en funció del gènere, i l’encasellen de manera denigrant, sorgixen noves maneres de reivindicar una visió sense prejudicis ni estereotips sobre la sexualitat de les dones que podem apreciar, per exemple, en la famosa pel·lícula de 2013, La vida d’Adèle, dirigida per Bdellatif Kechiche.

Històricament, davant les mostres d’odi cap a l’amor entre persones del mateix sexe, i en particular de lesbofòbia i bifòbia, dones lesbianes i bisexuals han utilitzat una estratègia de protesta i reivindicació meravellosa: besades multitudinàries en espais públics. Este tipus d’accions potencien la visibilitat de la diversitat i apoderen els col·lectius activistes LGTBI, perquè tal com reconeix Nacions Unides, el dret a l’orientació sexual forma part dels Drets Humans.

Altres vegades la difusió d’imatges que desmunten arbitraris estereotips sobre l’homoerotisme entre dones ajuden a obrir el debat i plantejar altres mirades. En 2002 Lambda va utilitzar com a imatge de la festa de l’Orgull LGTB un cartell que representava la sensual atracció entre dues falleres sota el lema Arde Valencia 7. Anys després, al març de 2014, la portada de la revista EGF And the city, realitzada per Cualiti Photo Studio, tornava a generar l’interés dels mitjans de comunicació i certa controvèrsia social en mostrar un apassionat bes entre dues falleres. Això prova que malgrat els

Caracterització de Marlene Dietrich en el film Morocco, Josef Von Sternberg (EUA, 1930).

6 El pornofeminisme és una crítica amb perspectiva de gènere a la indústria de la pornografia. El terme sorgix a la fi dels setanta als Estats Units i dividix el moviment feminista entre les abolicionistes i les que reapropien en les seues pràctiques polítiques elements de la pornografia comuna.

7 El cartell Festa de l'Orgull Lambda 2002 Arde València va ser cedit pel pub Mitropa, i realitzat per l'artista Josep Ro.

125

126

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

avanços aconseguits, seguix pendent un enorme treball pedagògic per a assegurar una societat oberta i respectuosa amb la diversitat i la llibertat de les dones a decidir com viure la seua sexualitat.

Estes maneres de confrontar espais tradicionals amb la realitat actual, sens dubte, ajuden a evidenciar la hipocresia social i desacralitzen els pilars dels dogmatismes heteropatriarcals sobre els quals s’han construït arbitràriament.

En moltes ocasions estos valors discriminatoris es transmeten de forma quasi indetectable a través del llenguatge masclista, de l’acudit absurd, de dubtosos preceptes religiosos, etc. Per això és important generar espais i elements que posen en el debat públic totes estes qüestions.

Les falles són un exemple magnífic del progrés social que s’està construint a través de la col·laboració d’una gran part de la ciutadania. Cada any creix el nombre d’agrupacions falleres que inclouen temàtiques sobre la diversitat sexual, de gènere i familiar en els seus monuments. Moltes d’elles presenten els seus projectes al Premi Arc de Sant Martí que Lambda va instituir l’any 2002 amb el suport de la Junta Central Fallera per a canviar algunes actituds i tractaments clarament LGTBfòbiques8, fomentant una imatge inclusiva i respectuosa de la nostra festa més internacional.

Josep Ro. Arde Valencia. Cartell per al dia de l’Orgull LGTB, 2002. Cualiti Photo Studio.

Portada per a la revista EGF And the city, març, 2014.

Per això des de Lambda volem felicitar Na Jornada per la seua actitud valenta per a aconseguir a través de la festa fallera traslladar missatges de respecte a la diversitat i fer-nos reflexionar sobre la importància del tractament social que fem de la sexualitat de totes les dones. Sens dubte una lloable contribució per a eliminar del nostre entorn les violències masclistes. Sens dubte este monument faller té un gran valor pedagògic, de denúncia i de sensibilització social, i ens recorda que també és necessària la implicació activa de tota la ciutadania per a continuar avançant cap a una societat millor, que s’aproxime a aquell món lliure de prejudicis construït sobre els colors de l’arc de Sant Martí amb el qual ens va fer somiar Judy Garland9 i que anticipadament en certa manera es va viure en aquell París, que sens dubte, bé val una falla.

8 Accions com el Premi Arc de Sant Martí o la Campanya “Borinot el que no bote”, contribuïxen any rere any al fet que la festa fallera siga més conscient de la seua capacitat per a promoure una societat més respectuosa, amb major grau de germanor, sense perdre en diversió, creativitat, enginy i gràcia.

9 La cançó interpretada per Judy Garland “Over the rainbow”, inclosa en la pel·lícula El Mag d’Oz, dirigida en 1939 per Víctor Fleming es va convertir en un himne als anhels de llibertat per a la comunitat LGTB, i va atorgar a l'actriu la categoria d'icona de culte per a esta comunitat.

Muac! Disseny Oops Planet per a Na Jordana 2016.

127

129

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

l G op a ll rg de festa major Joan M. Nave i Pineda

1

2

Amic de Na Jordana

esta major1

(2)

Introducció Les begudes de base alcohòlica han estat des de temps immemorials un element clau en festes i celebracions.

Podem recordar des dels rituals amb cervesa dels egipcis als saraus en honor al déu olímpic de la fertilitat, de l’agricultura i del teatre, però tanmateix del vi i de la vinya, dels banquets i de les orgies, de la rauxa i de les festes, en honor del grec primer, Dionís, i romà després, Bacus. Per no mencionar “el vi que alegra el cor de l’home” de les Sagrades Escriptures (Salm 104, 15), i els versos àrabs sobre els plaers de beure-les, com els d’Abu Nuwas (2010) en el seu Cantar al vi:

XXXVI [...] / Millor delícia que tot això és un vi fresc / abocat a Ronda per un traçut coper. / Llarg temps va estar en el fons de la bóta / bullint sense que mai una flama el toqués. / Els murmuris del ferment semblaven / la lectura d’un sacerdot davant la creu. / [...] / Censora, no t’allargues en els teus retrets! / Qui de mi espera penediment desespera. / Em tires per cara els meus pecats, però quin jove no peca? / [...]

il·lustració: José Gallego.

1 N. d 2 L’auto

130

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Però tots sabem que la freqüència de festes i celebracions està fortament lligada a allò que els economistes anomenen poder adquisitiu i al que popularment fem referència com “la butxaca” de cadascú. La necessitat del descans periòdic de les classes treballadores, que hui en dia arrepleguen a quasi el cent per cent de la població, falcada per les demandes litúrgiques de l’església catòlica, ha fet històricament del diumenge el dia de descans setmanal, amb companyia del capvespre del dissabte, perquè la festa sempre s’enceta a la vespra. Eixos dies, revestits per a l’ocasió, els veïns ocupen l’espai públic dispostos a festejar el temps lliure disponible per a realitzar activitats d’oci on s’inclouen, com no, les gastronòmiques: un xocolate matiner amb bunyols de carabassa, un esmorzar d’amics amb cacaues, tramussos i salmorres, l’aperitiu d’abans de dinar, un àpat fora casa o un dinar més especial en família, encara que siga pel temps emprat a fer-lo, el café d’en acabar de dinar i a la partida, la visita a la pastisseria a mitja vesprada, l’aperitiu en caure la nit de tornada a casa o reunint-se per anar de sopada..., i per a cadascun d’eixos moments i situacions les seues begudes adients: aigües, sucs, licors, aiguardents, anisats, roms, conyacs, ginebres, misteles, vins dolços, herberos dolços i amargs, vermuts, cerveses, vins de quasi tots els colors, refrescos carbonatats o no, llimonades, granissats, orxates...

Caravaggio: Bacus malalt (1596-1598). Pintura a l’oli.

66 × 52 cm. Galeria Borghese. Roma. Itàlia.

op llarg de festa major1

(2)

Amb freqüència anual però, els pobles celebren les seues festes majors com a catarsi col·lectiva socialitzadora que expressa la seua identitat cultural i la catalitza.3 En estos períodes festius, que poden durar fins a una setmana, es reforcen, si més no, els comportaments típics dels diumenges, podríem dir, metafòricament, que es passa de mudar-se a estrenar. I també s’afegeixen actes i manifestacions tradicionals que a sovint comporten la rememoració de costums, algunes d’elles de caire gastronòmic: romeries, menjars col·lectius de productes típics, firetes, berenars de colla amb solta de vaquetes, dinars i sopars a casals, “càbiles”, filades, barraques, penyes, companyies... Però sobretot s’afegeixen les nits i les seues populars revetles, on la joventut gaudeix dels balls a les places d’una forma activa, el que provoca la deshidratació del cos i la necessitat biològica de beure, ara sense menjar.4

1 N. de l’e.: Este article és un extracte del manuscrit homònim de l’autor en la seua primera versió. Els diferents apartats de l’article es poden llegir de forma independent. També s’aconsella una primera lectura tota seguida sense fer cas ni de les notes a peu de pàgina de l’autor ni de les d’esta editora. Els codis de resposta ràpida de la internet que apareixen al llarg de l’article es corresponen amb cançons de YouTube triades per l’autor per a esta edició.

3 Poc a poc els pobles han anat doblant les seues festivitats locals, apareixent els conceptes de festes d’hivern i festes d’estiu. A la ciutat d’Alcoi que té la seua festa major en honor a Sant Jordi en el mes d’abril, aplegaren a celebrar, abans de la contesa nacional, un altra en ple mes d’agost, on plantaren falles i celebraren corregudes de bous, festa impulsada per Joan Arqués Blanes, en l’any 1928.

2 L’autor vol agrair la correcció tècnica realitzada pel professor Jesús I. Català i Gorgues, Llicenciat en Ciències Biològiques i Doctor en Història de la Ciència per la Universitat de València.

També vol agrair a tots aquells que li han deixat que els escoltara per a poder completar estes pàgines.

4 Des d’un punt de vista gastronòmic les festes de Nadal de caire més religiós són també moment d’excepció, comparable amb les festes majors, però tradicionalment sense un caire lúdic popular. Les festes majors quasi sempre es fan en honor a un sant, normalment els caps d’altar dels pobles, convertint-se així en

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

131

Portada de l’àlbum Festa Major, de La Trinca (1970).

Portada de l’àlbum Posa vi, posa vi, posa vi d’Al Tall (1978).

La necessitat de begudes estimulants, i no pas euforitzants ni psicotròpiques, i alhora hidratants, de moderat o baix contingut alcohòlic per tal d’ingerir-lo d’una forma suau i lenta que ajude a allargar la revetla o, com a poc, a no haver d’abandonar-la abans d’hora, esdevé en l’elaboració de begudes de trago llarg de la manera més senzilla possible, és a dir, barrejant una base alcohòlica de graduació variable, que pot oscil·lar des dels quinze graus fins als setanta, i una beguda sense alcohol, el mesclador, que allargue el trago fins que s’aconseguisca la graduació desitjada de l’ara anomenat com “combinat”, fent servir terrosos de gel si es precisa quan el mesclador no és un granissat.5

Ara bé, les necessitats d’hidratació no són les mateixes en totes les festes. El grau de deshidratació del cos depèn, més enllà de l’activitat al qual el sotmetem, de les condicions ambientals en què es du a terme l’activitat festera, condicions alhora lligades al calendari i a la localització del poble, vila o ciutat on té lloc la festa.

En este sentit, al nostre país cobrim tota la gama de possibilitats, ja que a més de tindre festivitats locals en totes i cada una de les estacions de l’any, i algunes de les més importants arrelades a celebracions ancestrals de canvi d’estació on normalment feien servir rituals fogaters, la disposició geogràfica per una banda i el relleu del país per l’altra donen pas a diferencials de temperatures molt accentuats entre distintes terres, no necessàriament distants.

festes patronals, d’esta forma el poble es lliura, amb una espècie de pacte amb les autoritats eclesiàstiques, del costum d’estes d’anatematitzar tot tipus d’hedonisme al·legant la falta d’una moralitat sempre més coercitiva i repressora.

5 En el llenguatge de la cocteleria els combinats de bases alcohòliques destil·lades i mescladors sense alcohol estan catalogats com a còctels de la família Highball. Poden ser de baixa o mitjana graduació, depenent de la graduació alcohòlica del destil·lat i de la proporció en que es faça servir, freds, si s’utilitzen com a mescladors refrescs, o gelats, si es fan servir granissats. La Bullipedia senyala que els còctels de glop llarg han de tindre més de 200 mil·lilitres de líquid i la seua degustació deu de ser lenta i fer-se amb més de huit glops. L’any 1915, el compositor d’operetes, comèdies musicals i cançons populars, autor, director i divulgador de Nova Jersey, W.J. McKenna va dedicar una cançó a estes bevendes, Friend Highball,. El got emprat en la preparació dels combinats a més

La disposició geogràfica del nostre país, per altra banda no massa extens, en forma allargada, com de llonganissa mal omplida, orientat de tramuntana a migjorn, fa que les temperatures de les comarques septentrionals no aconseguisquen arribar als nivells de les de les comarques meridionals. A més a més, el relleu muntanyenc del país, molt accidentat i ple de contrastos, provoca que ciutats no tant allunyades però unes situades a l’interior, amb diferències tèrmiques diàries més accentuades a l’estiu, i les altres al litoral, on la brisa de la mar suavitza eixes diferències tèrmiques

de tindre la cabuda suficient deu de ser ample perquè es refreden i barregen lliurement els components, i també per tal d’afegir el sentint de l’olfacte a la degustació, ressaltant els aromes dels destil·lats.

132

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

diàries estiuenques, com són Morella i Vinaròs, Requena i València o Alcoi i La Vila, tinguen temperatures prou diferenciades. I estes diferències determinen i han determinat les necessitats de la població que, lògicament, han condicionat el seu comportament i els trets definitoris de la seua cultura, on s’inclou la gastronomia típica local i, per tant, els usos que han fet de les begudes alcohòliques. Mentres en unes zones es necessitava afegir alcohols a les aigües per tal de potabilitzar-les, en altres es feien llepolies aprofitant les neus caigudes que deixaven als pobles amb economies basades en l’agricultura parats durant llargues temporades, i en altres es feien servir alcohols per tal de templar els xiquets pel matí abans d’enviar-los a l’escola.

Potser siga per totes estes raons que quan escorcollem per tal d’inventariar els combinats típics, més o menys tradicionals, més o menys autòctons, consumits en les festes d’arreu del país, els localitzem més fàcilment a les comarques costaneres i meridionals i, a més, arrelats a festes estiuenques on les revetles s’estiren al llarg de la nit i la rehidratació és per força més necessària. La paloma, la marquesa, el “nardo”, el burret, la mentira, el “xifli”..., fets amb cassalla, absenta, cafè licor..., i amb aigua, terrosos de gel, granissats, refrescs carbonatats..., seran, per tant, els nostres protagonistes. Parafrasejant a Pla quan conclou el seu llibre de 1981, El que hem menjat: Són els combinats “produïts en aquest país”, els combinats “de la conversa plàcida, de l’intercanvi social tolerant i sostingut:” el tragos “de l’amistat ...”, els glops llargs de les nostres festes majors. Salut!

Buhos: “Festa Major”, Cau la nit. 2012.

“Una altra ronda”, Descalces. Coopula records, 2016.

I. Deles palomes sense bec i les marqueses de la Carrasqueta.

A Alacant, per Sant Joan, fogueres... I també bacores, coca de tonyina de sorra, soparet, o tal volta, si et sorprèn l’alba, esmorzaret alacantí (oli d’oliva verge “de les muntanyes”, sardina de casco de la parada de Leal al mercat central, nyora de Guardamar, alls tendres de Mutxamel, ous de gallina “afabada” dels corrals del Camp d’Elx per a deixar-los caure, i creïlles

novelles)..., camejar-se i viure el carrer..., i també paloma, però fresca, molt fresca. ..., grans i menudes, verdes o madures, fogueres segures.

Efectivament, la paloma, o palometa, nuvolet, “nugolet”, “palomica”, “saleta”..., segons pobles i parles, és el combinat per excel·lència de les festes santjoaneres de la ciutat d’Alacant. Les altes temperatures que es poden assolir pel vint-i-quatre de juny en aquelles latituds junt a la deshidratació pròpia de l’activitat festera conviden a la seua ingesta. És un combinat força bàsic ja que la beguda que utilitza com a mesclador és, senzillament, l’aigua.

En la seua elaboració s’empren una part d’aiguardent anisat (anís sec) i de tres a cinc parts d’aigua fresca.6 Es pot afegir gel per tal de refrescar-la més. Per aprofitar que la diferència de densitat dels líquids ens ajude a confeccionar la paloma, a un got de trago llarg afegim primer l’aiguardent, després el gel, en cas de fer-ne servir, i per últim l’aigua fresca. La densitat menor de l’alcohol situat al capdavall del got provocarà el seu ascens, donant lloc, per la seua miscibilitat, a la barreja dels dos líquids, sense necessitat en acabant d’una acció mecànica.

El combinat que té un color opalescent, quan la quantitat d’aigua afegida és encara reduïda trau un color blanc intens que recorda el de les papallones blanques, anunciadores de l’estiu, i tanmateix els cúmulus humilis, eixos núvols blancs, solitaris i ben definits sobre un cel blau, clar i net, típics del dies de xafogor als relleus muntanyencs. D’ací esdevenen els seus diferents noms: paloma, palometa, nuvolet... i fins i tot “nugolet” a la parla il·licitana tan peculiar, prou influenciada pel parlar panotxo de la Vega Baixa. L’historiador especialitzat en el món de l’aiguardent anisat, Pedro Pérez Tapia, situa l’origen del nom “palomita” en una tertúlia taurina del 1880 on un aficionat, tant a l’art de la lídia com al combinat, utilitzant un got estret i invertint el procés natural de mesclament, és a dir, afegint-li, de forma lenta, la cassalla a l’aigua, aconseguia una massa blanca envoltada de líquid transparent que feia ballar com si fóra una palometa, sinònim en la nostra llengua, que no pas en castellà, de paloma. Resulta curiós que a l’illot lingüístic que formen Asp, Orito i Monfort, on es parla el mateix castellà sessejat que a Elda, Les Salines

6 El terme anís al nostre país es relaciona més amb l’anís dolç (licor de sobretaula de graduació més reduïda molt popular entre llépols) que amb l’anís eixut o aiguardent anisat. Per a evitar confusions i situacions compromeses, popularment s’ha fugit d’emprar el vocable anís per fer referència a l’aiguardent anisat. Cal esmentar l’anècdota de la resposta que Gabriel Miró li donà a una periodista de La Libertad quan visitava Monòver, i que es va publicar el 12 de gener de 1930, en preguntar-li: “-¿Ha probado usted, admirado amigo, el anís triple de Monóvar? -Sí, muy fuerte, bebida de carreteros blasfemadores. Sin embargo, hay un error en esta apreciación. Se le considera un licor dulce.

De mujeres.”

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

133

i l’Horta d’Oriola, hagen abraçat una paraula netament valenciana com és la de “paloma”, que en castellà fa referència a la coloma, com a traducció de la paraula castellana “palomita” o “palomilla”, provocant, això sí, certa confusió semàntica entre els castellanoparlants i entre els traductors.7 L’aiguardent anisat, element base de la paloma, endemés de la denominació més comercial d’anís sec ja esmentada, ha rebut històricament diferents denominacions al llarg de la geografia peninsular. La majoria d’estos noms fan referència als llocs d’origen del destil·lat, orígens que en el segle XIX es circumscrivien als pobles o llocs on hi havia mines. En aquell temps es tenia la creença que la silicosis es podia combatre amb l’aiguardent anisat, i és per esta raó que les primeres destil·leries es localitzaren des de finals del segle XVIII a pobles miners com ara Rute (Còrdova), Cazalla de la Sierra (Sevilla), Ojén (Màlaga) o Rio Tinto (Huelva). En la majoria d’estes poblacions i almenys en les seues zones d’influència a la beguda se l’anomenava, depenent de la seua procedència, com “un rute”, “un ojén”, “una cazalla”...8 L’excepció a esta regla va estar a les comarques onubenses del Campo de Andévalo i la Cuenca Minera, zona d’influència de Minas de Riotinto, on la denominació de l’aiguardent té un origen diferent i força curiós: l’elit anglesa al càrrec de les mines, amb una presència i influència notable en la rodalia i en les classes més humils, com ben bé relata Juan Cobo Wikins a la seua novel·la El corazón de la tierra de 2001, que fou portada a la pantalla gran pel director Antonio Cuadri en 2007, anomenava a l’aiguardent amb la seua llengua vernacla “man’s water” (aigua d’home) que va derivar en “manguara”, mot que continuen utilitzant al menys els oriünds d’aquestes comarques tant per a referir-se a l’aiguardent com al combinat, la paloma.9 7 Vegem si no el que resa la pàgina web de la nostra Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural: “De caràcter sec es pot preparar de diferents maneres, les més populars són el Colom: una part d’anís per tres parts d’aigua...”.

P. Ruiz Picasso: Natura morta espanyola: sol i ombra (1912). Oli i ripolí sobre tela. LaM Museu d’Art Modern de Villeneuve d’Ascq, Nord-Pas-de-Calais, França.

La metonímia comentada es va donar igualment al nostre país amb el cas de l’aiguardent anisat de Monòver que va passar a demanar-se con “un monòver” primer i, per economia lingüística, com “un mono” després.

L’aiguardent de Monòver va ser molt demandat, quedant documentada la sua presencia tant a la cort com als establiments de la vila madrilenya. Azorín (1959), monover il·lustre i castellà de devoció, assegura que en qualsevol taverna de la Villa y Corte solia demanar “un Monóvar” i “enseguida nos ponían en el cinc una copita -con recio fondo- de nuestro anís”.10

8 Tant la paraula “cazalla” com la paraula “ojén” estan incloses en el diccionari de la Real Academia Española amb l’accepció d’aiguardent, però la definició d’“ojén” és més generalitzada i no circumscrita a l’aiguardent produït a la població d’Ojén, com és el cas de la definició de “cazalla”. Pablo Picasso va immortalitzar la denominació d’“ojén” per a l’aiguardent en la seua pintura Natura morta espanyola: sol i ombra (1912). El premi Nobel de Literatura de 1989, Camilo José Cela, en una de les seues obres més importants, La Colmena, també fa referencia a l’“ojén” com a aiguardent.

La seua fama es degué a la creença que la població de les comarques alacantines més meridionals va sortejar

9 En 1920, després d’una estància a Nerva per a documentar-se, Concha Espina publica la seua novel·la El metal de los muertos, que segurament continue sent la millor de les escrites sobre la vida en aquella època a Riotinto. Més recentment, en 1998,

10 “Dieron renombre a Monóvar, en tiempos, sus aguardientes; prosiguen, con brillantez, su tradición. Compiten con las grandes creaciones de Badalona, de Chinchón, de Cazalla, de Rute” (Azorín, 1959).

Rafael Moreno va escriure sobre estos fets la seua novel·la 1888, El año de los tiros. A la televisió, el documental Riotinto, la memoria de las entrañas de la tierra, de Juan Carlos León, de 2006, va ser Premi Andalusia de Periodisme i Premi de Periodisme i Comunicació “Torre de Nerva” al 2007.

134

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

el còlera de finals del segle XIX gràcies a la presència de l’aiguardent anisat en l’aigua que feien servir per beure. Tanta era la fama dels “mono” que hi ha una teoria prou estesa, que el crític gastronòmic José Carlos Capel atribueix al basc, historiador, crític d’art i Premi Nacional de Gastronomia, Manuel Llano Gorostiza, que el germans Bosch-Grau de Badalona, un advocat i un notari, per tant coneixedors de lleis i administracions a més d’espavilats empresaris amb negocis fins i tot a ultramar, varen registrar la marca “Anís del Mono” per tal d’utilitzar comercialment un nom genèric popular que els obria de pinta en ample el negoci de l’aiguardent al mercat nacional.

esta influència lingüística que podem pensar que no ens arribaran a hora, ja que a casa nostra no eixim de pa i peixet,13 podem especular que l’anostrament de la paraula cassalla, substituint al mot genuí d’aiguardent, que malgrat tot continua utilitzant-se amb freqüència en el món de la cuina, és relativament recent, i importat des de terres andaluses pels riberencs de Sueca, Cullera, Catarroja, El Palmar, Benifaió, Almussafes, Silla... i els riberers de La Marina que feien dos temporades anuals, la de la plantada i la de la sega, als arrossars de les maresmes del Guadalquivir, paratge popularitzat pel director de cinema sevillà Alberto Rodríguez quan va centrar allà l’acció del seu llargmetratge policíac La isla mínima.14

A les comarques de migjorn del nostre país la distinció entre l’anís sec i l’anís dolç s’ha fet tradicional i popular mitjançant la característica de l’anís de fer o no fer paloma, de manera que l’aiguardent anisat es va començar a conèixer com a “anís que fa paloma”, que una vegada més per economia lingüística va derivar en “anís paloma”, com queda reflectit en la denominació “anís paloma de Monforte del Cid” emparada baix el paraigües de les Denominacions Específiques de Begudes Espirituoses Tradicionals d’Alacant. Este és un cas molt singular en què el combinat, la paloma, acaba donant-li nom, o més bé cognom, a la beguda alcohòlica que constitueix la seua base, l’aiguardent anisat. La Denominació Específica Protegida recull algunes marques comercials d’anís paloma força conegudes com ara l’Anís Candela, Sala, SYS, Tenis...11

Allí, durant la postguerra arribaven més de deu mil treballadors en temporada, dels quals molts devien ser valencians, atesa la situació econòmica a què es va sotmetre al nostre país, i especialment a les comarques alacantines, en aquell període. Però tan sols ha quedat constància fefaent dels valencians que finalment optaren per instal·lar-s’hi de forma definitiva, els quals varen ser més de mil, fet que suposava en aquell moment més de la meitat de la població estable, en allò que esdevingué la primera colonització del franquisme. I avui encara en moltes cases es mantenen la llengua, la gastronomia i els costums valencians, fins al punt que en 1967, a la seua fira de juny plantaren i cremaren un monument faller, i la nostàlgia que d’ençà ha despertat el seu record ha donat peu a què des d’enguany es plante una falla que es cremarà pel setembre com a cloenda de les festes del tríduum a Sant Rafel.15

No obstant, a les comarques centrals i de tramuntana del país la denominació popular de l’aiguardent anisat és la de cassalla, malgrat no estar en l’àrea d’influència dels destil·lats de l’esmentada població sevillana, o almenys no de forma directa.12 A falta d’estudis clarificadors sobre 11 Era pràctica habitual a la zona que aparegueren reflectits els cognoms de família a les marques del seus destil·lats més populars, excepció feta de la marca més emblemàtica “Anís Tenis”, enregistrada per problemes administratius amb la idea original de marca que va ser “Anís Fénix”. De fet, a dia de hui, l’etiqueta del “Anís Tenis” encara conserva la figura de l’au mitològica que potser volguera fer referència al renaixement en 1921 (empresarial, és clar) del dos socis fundadors, Francisco Limiñana i Antonino Botella; o senzillament fóra còpia d’una marca gestionada per una empresa algerina; i qui sap si no fos l’acolliment de la moda seguidista de fer servir noms d’animals (El Tigre, El Orangután, El Canguro, El Macaco, El Topo, El Águila…) com a marques d’aiguardent anisat arran de l’aparició del “Anís del Mono”.

12 N. de l’e.: Les comarques centrals del país a les que fa al·lusió l’autor són les així definides pel més conegut naturalista valencià contemporani, Joan Pellicer i Bataller, les pertanyents a la bioregió delimitada pel nord pel riu Xúquer, el Vinalopó a l’oest i el riu de la Vila al sud, incloent les comarques de les Marines, l’Alcoià, el Comtat, Vall d’Albaida, la Costera i la Safor.

Aquest aclariment esdevé necessari en tant que darrerament

s’observa un ús incorrecte d’aquesta denominació, volent pensar que per desconeixement, fent-se servir, fins i tot en mitjans de comunicació públics, per a referir-se a les comarques pertanyents a la província de València.

13 Manuel Vázquez Montalbán, escriu en el seu llibre Las recetas de Carvalho de 1988 a propòsit del pa i peixet: “Por eso sus gustos fundamentales [els de Pepe] proceden de la cocina popular, pobre e imaginativa ..., la cocina de su abuela, Doña Francisca Pérez Larios, a la que dedica el nombre de un bocadillo notable, recogido en este recetario”... “Bocadillo de pescado ‘Señora paca’.” Es tracta d’una recepta bàsica, poc evolucionada, gens sofisticada, ni miqueta, i econòmica, però de les que al recordar-les te se fa la boca aigua.

14 N. de l’e.: Malgrat no estar arreplegat en el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la Marina s’anomenen riberes als llauradors oriünds que feien temporada als arrossars, generalment a la ribera del Xúquer, però també a Amposta, Pals, Saragossa, Sevilla i fins i tot a la Camarga. Manuel Sanchis Guarner en el seu llibre Els pobles valencians parlen els uns dels altres de 1968, conta que els riberencs anomenaven els riberers “blavets”, donat que procedien de les mateixes terres que Al-Azraq, que en àrab significa “el blau”.

15 Extracte de l’avanç del programa de les festes 2018 en honor a

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

135

Falles a Isla Mayor (Sevilla, juny, 1967).

L’aiguardent anisat és el resultat de la destil·lació de les llavoretes de l’anís macerades en aiguardent de vi, anomenat holanda, prèviament obtingut per la destil·lació directa del vi bo i sa.16 És per esta raó que

Sant Rafel cedit per l’Ajuntament d’Isla Mayor: “Domingo, 30 de Septiembre.” “20.00 horas: Culminación de las Fiestas con una “Falla” en honor a nuestro Patrón (Molino San Martín).”

16 L’anís (Pimpinella anisum) és una planta de la família de les umbel·líferes que no fa més de mig metre d’alt, amb flors blanques en forma de paraigües, i fruit menut, d’origen oriental i cultivada pels seus fruits, medicinals i aromàtics, les anomenades llavoretes d’anís o anisets. Se sembra en primavera en terres lleugeres i assolellades, cap al migjorn, com ara les solanes de Màlaga, Almería i Jaén, i es recol·lecta a l’estiu. És un conreu conegut i apreciat des d’antigament, arreplegant-se en els textos clàssics de Dioscòrides com “anison”, en els de Plini el Vell com “anisum” i en els textos àrabs com “anysum”. Recentment, s’ha introduït al món occidental per raons econòmiques la llavor de la badiana de la Xina (Illicium verum), coneguda com anís estrellat per la forma de la seua flor, com a substitutiu de les llavoretes d’anís en les receptes culinàries, aportant un aroma semblant però un gust més tirant a regalèssia, així com a l’elaboració d’aiguardents anisats especialment als països i regions on no es conrea l’anís. Pel que fa al usos culinaris calen dos granets de la

es parla de doble destil·lació quan es fa referència a la destil·lació de l’aiguardent anisat encara que els holanda ja precisen de dos destil·lacions. El procés de destil·lació per cocció, del qual ens farem ressò més endavant, separa l’alcohol de la resta de parts del líquid que es destil·la.17 És, doncs, un procés que requereix d’una base líquida amb alcohol. No es destil·len per cocció grans,

flor de badiana xinesa picats per a substituir una culleradeta de llavoretes d’anís.

17 Este fet va propiciar en el segle XVI la idea posada en pràctica pels grans comerciants holandesos de transportar només l’aiguardent resultant de la destil·lació en compte del vi, reduint notablement la càrrega als vaixells i eludint les minves produïdes al llarg dels viatges per l’avinagrament bacteriològic en vins amb graduacions inferiors al tretze graus, per a finalment hidratar l’aiguardent abans de consumir-lo com en una mena de reconstrucció del vi original. Així va ser com es convertiren en els majors demandants mundials d’aiguardent de vi i com este producte va prendre el nom del país de destí, Holanda.

L’emmagatzemament de les holandes en bocois de fusta noble per part dels holandesos per a la seua futura comercialització va provocar el descobriment d’un producte encara millor que el vi originari, el brandi, apòcope degut als britànics de la paraula “brandewijn” que en holandès vol dir vi cremat.

136

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

ni fruites, ni tubèrculs, ni altres productes agrícoles, tal i com estem acostumats a escoltar i llegir.

En el cas del vi, l’alcohol es produeix pel procés de fermentació (alcohòlica) natural dels sucres que conté el most per contacte amb els rents ambientals. La fermentació natural dels sucres s’origina així mateix en altres sucs de fruites fent pas però a les sidres, sent la més popular la de poma, que una vegada destil·lada i envellida esdevé en els calvados. Altres productes agrícoles, normalment grans però també tubèrculs, necessiten de processos previs que propicien la fermentació com ara el maltatge que dels grans origina les maltes que, fermentades, esdevenen en cerveses.

Estes, quan són destil·lades, engendren els vodkes, que envellits són els whiskys. Finalment, de la destil·lació de productes agrícoles força dolços que no entren dins de les categories de fruites, grans i tubèrculs, com és la canyamel, s’obtenen els roms que, envellits, passen a denominar-se roms anyencs. Temps enrere, quan la fil·loxera va atacar les vinyes de peu franc del país i els destil·ladors buscaven alternatives per extraure alcohol, la família de destil·ladors Segarra del Baix Maestrat elaboraren un rom de figues a partir de la destil·lació d’aigua ensucrada mitjançant la maceració repetida de figaflors, fermentada amb l’addició d’aigua a distinta temperatura.18 Els holandes però, a més de destinar-se a l’elaboració de l’anís, són també la base per a l’envelliment dels brandis, verbigràcia, els de Xert i Puçol, o els de Cognac, Armagnac, Jerez i el Penedès. En Destilerías Plà, fundada a Puçol en 1890 pel tio Pepe, un socarrat de la Costera molt posat en els negocis que, pensant en la distribució, ja va triar un emplaçament òptim per establir-se, tenen una bota, duta per Plà des de Tomelloso en arrancar amb l’empresa, que va criar un brandi durant més de cent anys. A hores d’ara comercialitzen a l’any amb la marca “Brandy Vell” uns quatre-cents vint litres de brandi, dels més de mil 18 Per les nostres terres les figueres eren abundants, fins i tot, a les finques agrícoles més preuades per la riquesa del seu sol, on se solien deixar créixer a les puntes del bancals o a les margenades de pedra seca o de terra que dibuixen les seues carenes. Julián Segarra ens conta que la família va arribar a emmagatzemar més de cent mil arroves de figues seques per campanya.

N. de l’e.: El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua després de donar una definició indirecta, i a més a més circular, defineix l’arrova amb certa manca de precisió com una unitat de pes que en les poblacions valencianes oscil·la al voltant dels 12.800 quilograms. Una definició més precisa seria la d’unitat de pes equivalent a 36 lliures valencianes de 355 grams cadascuna. El seu símbol, que se substituïa per una “a” quan encara fèiem servir la mecanografia, s’ha popularitzar com a part definitòria de les adreces a les bústies electròniques, i s’ha incorporat, lògicament, al teclats de les computadores: @.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

cànters que asseguren tenen envellint en bodega.19 Destilerías Julián Segarra embotella al Baix Maestrat uns deu litres a l’any d’un dels brandis més exclusius del món, amb una llista d’espera de més de cinc anys, Gran Maestre, destil·lat al 1921 pel besavi de l’actual gerent, la sexta generació d’un llinatge de destil·ladors amb més de cent setanta anys d’història, qui assegura que es tracta del brandi més antic del món, provinent de la destil·lació de vi ranci de la bodega del Palau dels Comtes de Pestagua a Xert.20

caràcter propis i netament mediterranis a la ginebra balear, que rebaixada amb sifó i aromatitzada amb pell de llima rep el nom de “pellofa”.22 Esta personalitat aglutinadora de les característiques dels terrenys de la Mediterrània s’accentua encara més quan es combina amb una aigua de llima casolana ben freda per tal d’elaborar el trago llarg típic menorquí a les festes populars estiuenques, des de Sant Joan a la Mare de Déu de Gràcia, anomenat pomada o simplement gin amb llimonada, depenent si estàs a llevant o a ponent de l’illa.23

A Maó s’utilitzen els holandes per elaborar la ginebra de Menorca, amb indicació geogràfica.21 La ginebra forma part de les begudes espirituoses al ginebró, on per a la seua elaboració es poden emprar diferents bases alcohòliques, normalment provinents de cerveses. La ginebra de Menorca és un dels pocs casos en què es fan servir els holandes com a punt de partida de les successives destil·lacions, conferint, junt a les herbes aromàtiques autòctones emprades, una personalitat i

Els processos de destil·lació se sap que eren coneguts ja per egipcis, xinesos i fins i tot pels sumeris. Encara que el primer aparell conegut per a destil·lar, anomenat com a cigne pel seu paregut amb l’au palmípeda d’aigua dolça (Cygnus olor), està datat al voltant del segle XXXV anterior a Crist. Es té constància de receptes dels sumeris d’ungüents i perfums en el Neolític en les quals ja es feien sevir processos rudimentaris de destil·lació de distints elements per cocció en aigua. La primera beguda, però, obtinguda mitjançant un procés de destil·lació es creu que va ser xinesa provinent del nomenat vi d’arròs, malgrat tractar-se d’una cervesa, allà pel 3100 aC. Aristòtil al 2400 aC comentava la possibilitat de destil·lar l’aigua de la mar per a convertir-la en potable. I ja en el segle I, Plini el Vell parla de la destil·lació de líquids i de l’obtenció d’alcohol a partir de la cocció de cerveses a la seua obra enciclopèdica Naturalis Historia.

19 N. de l’e.: La mesura del cànter vinader valencià, format per setze mitgetes o huit mitjos (quarts), té equivalències variables a litres depenent de les zones. El reduccionisme provincià, a què encara estem sotmesos per l’administració de l’estat, fa que sols disposem de tres xifres que a ben segur podien no coincidir ben bé amb l’àrea geogràfica de referència: el decret estatal de 28 de juny de 1851 que disposava la unificació de peses i mesures segons el Sistema Mètric Decimal estableix una equivalència del cànter amb onze litres i vint-i-set centilitres a la província de Castelló, de deu litres i setanta set centilitres a la de València i d’onze litres i cinquanta-cinc centilitres a la d’Alacant. A Xiva s’utilitzava un got de mitgeta per a compartir la cassalla. A Tàrbena se servia, per a ser compartida, la mitgeta de vi en carabasseta. La mitgeta ha esdevingut una mesura molt adient per a la comercialització del vi ja que és aproximadament l’equivalent als tres quarts de litre, capacitat de les ampolles comunament utilitzades per la industria vinatera.

20 A les comarques més septentrionals del país, com ara el Baix Maestrat, es fa servir un procediment característic, similar a l’emprat en l’elaboració dels vins de Porto, per obtindre vi ranci a partir del most provinent de la varietat embolicaire de difícil maduració: es bull el most fins a reduir-lo a poc més de la mitat i es diposita en un carretell on s’envellix. El consum anual és un porció reduïda del contingut del veixell que cada any es refà. El vi ranci obtingut per este procediment s’anomena així mateix vi bullit. Francisco Seijo en el seu llibre Las Bebidas Valencianas de 1880 recull vàries receptes idèntiques que alternen les dues denominacions, i una d’elles, amb la denominació de vi ranci, és precisament d’un testimoni arreplegat al poble de Tírig al Baix Maestrat.

21 Segarra, a Xert, també elabora un ginebra artesanal molt exclusiva que els tastadors situen entre les millors del món, fent servir holandes aromatitzades exclusivament amb ginebre de la Serra del Turmell.

Els àrabs que feren progressar la química de forma notable, aprengueren, recrearen i propagaren les tècniques de destil·lació des d’Alexandria fins a Còrdova, on en el segle XII es concentrava el talent dels millors metges, naturalistes i alquimistes que desenvoluparen profusament la indústria de perfums, ungüents i elixirs basats en la destil·lació. Paral·lelament, la destil·lació de l’alcohol per a l’ús mèdic i farmacològic era ja una realitat a l’Escola Mèdica Salernitana, a la Campània 22 En el segle XVIII, Menorca va estar ocupada pels britànics. En esta època s’inicia l’elaboració de ginebra per abastir la demanda dels soldats anglesos fent servir primerament aiguardent provinent de la fermentació de maltes seguint la tradició holandesa recollida pels anglesos. Tot i això, l’oferta agrícola de l’illa aviat va propiciar el canvi a una base alcohòlica d’origen vinater.

23 L’aigua de llima, a la qual es fa referència en el text, o aigua llimó són denominacions nostres d’un refresc mediterrani molt popular amb receptes variades, algunes amb suc de llima (les anomenades llimonades) i altres només amb les ratlladures de la corfa del cítric. Seijo (1880) en recull algunes d’elles, i una de les que incorpora el suc de la fruita que prové de Serra, població del Camp del Túria, utilitza quatre llimes, entre cent i cent cinquanta grams de sucre i un litre d’aigua; es bull l’aigua amb les ratlladures de les llimes i el sucre, remenant fins que este es dissolga, després, fora del foc, s’afegeix el suc de les llimes, es cola i es posa a refredar.

137

italiana, nascuda de la comunió acadèmica de les cultures grecoromana, jueua i àrab, i més coneguda per obrir pas a la dona per endinsar-se en el món del coneixement científic.24 Es diu que per aquells temps, els metges salernitans distingien ja dos presentacions de l’alcohol etílic, l’”aqua ardens”, més lleugera, i l’”aqua vitae” al voltant dels noranta graus, és a dir, una barreja d’alcohol etílic i aigua on el noranta per cent del volum és alcohol etílic.

La segona de les dues denominacions va influenciar les posteriors de l’aiguardent de vi en llengua francesa “eau de vie”, en germànic “aquavit”, i en gaèlic “uisge beatha”, d’on ha derivat la paraula whisky, malgrat no ser este de base vinatera. De la primera denominació deriva la nostra, aiguardent, i la castellana “aguardiente”. I de les dues, deriva la denominació de vodka a l’aiguardent de cerveses no envellit, paraula que en eslau fa referència al diminutiu d’aigua, “voda”: ben bé com si diguérem aigüeta.

Prou després, als flamants regnes de València i Mallorca creats en el segle XIII, emergiren dos erudits, envoltats d’una gran i molt interessant controvèrsia que ha acabat per considerar apòcrifa una part important de l’obra que temps enrere se’ls atribuïa, se’ls ha assignat tradicionalment un paper rellevant en la propagació i perfeccionament de les pràctiques destil·latòries.

Un d’ells va ser el valencià Arnau de Vilanova, magister medicinae i professor, per i a la Universitat de Montpeller, que com a tal, indubtablement, va difondre amb el seu magisteri les pràctiques mèdiques i farmacològiques conegudes en eixos moments.

Però alhora sembla quasi definitiu, donada l’opinió generalitzada dels historiadors especialitzats, que no va ser l’autor de l’obra a ell atribuïda Aqua vitae que històricament el relaciona en l’origen de l’alcohol mitjançant la destil·lació del vi.

L’altre cas semblant és el del mallorquí Ramon Llull, a qui falsament se li ha atribuït tan gran quantitat d’obra relacionada amb l’alquímia i altres temes allunyats de les seues inquietuds que ha generat un corpus propi anomenat pseudolul·lià. La desvinculació del tot que fan majoritàriament els acadèmics, de Ramon Llull amb l’obra relativa a l’alquímia, incloent lògicament el Liber de secretis naturae seu de quinta essentia, ens du a la conclusió que ell no va ser tampoc l’introductor de la cohobació, tal i com se li ha atribuït, procés fonamental per a la potabilització de l’aiguardent i

24 La llegenda al voltant de la creació de l’Escola Mèdica Salernitana en el segle IX, que reflecteix el caràcter universal, i a la força laic, del coneixement que va fer servir, convertint-se en la major font de coneixement mèdic de l’Europa medieval, ens parla de quatre mestres cofundadors: un jueu, Helinus; un grec, Pontus; un àrab, Adela; i un llatí, Salernus.

138

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

necessari igualment per a obtindre alcohols amb altes graduacions, fent-nos pensar que l’escola salernitana que destil·lava alcohols d’elevada graduació ja n’era coneixedora.

I és que, les substàncies obtingudes per la destil·lació dels vins, fins i tot, maten. Cal però afegir que lluny de voler gestar una frase lapidària a l’estil de les emprades per les autoritats sanitàries en anuncis, envasos, paquets i campanyes, per tal d’alleugerir la seua responsabilitat envers la consumició legalitzada de drogues com ara el tabac i l’alcohol (etílic), previ lliurament, és clar, dels impostos especials corresponents, el que es pretén és posar en relleu el fet que dels processos de destil·lació s’obtenen altres substàncies més enllà del buscat alcohol etílic, que ja de per si pot conduir, per sobredosi, a un coma etílic, i inclús a la mort. Tot i això, el que resulta summament perillós és la ingesta traïdora de substàncies tòxiques provinents de destil·lacions incorrectes barrejades amb l’alcohol etílic emprat en l’elaboració de les begudes, perquè la borratxera en si mateixa és quasi tan vella com la humanitat i dels seus perills estem tots (els adults) assabentats.

El destil·lats primerencs que s’obtenen en les destil·lacions inicials, tècnicament anomenats com a caps, que deuen ser rebutjats tot i que contenen un elevat volum d’etanol, incorporen tanmateix compostos orgànics que són més volàtils que l’alcohol etílic, verbigràcia, l’etanal. Este aldehid d’aroma lleugerament afruitat és el principal responsable de les afamades ressaques, i a més de l’efecte ruboritzant de les galtes, que experimentem en ingerir algunes begudes alcohòliques més que siga amb poca quantitat.

La part central del primer destil·lat, les flemes, que contenen entre un 25% i un 30% de volum d’etílic són les que s’utilitzen en la segona destil·lació. En esta segona destil·lació, d’on s’extrauen com a part central, i amb una porció aproximada de dos a un, els holandes amb una graduació inferior al 70%, rebutjant novament els caps s’eliminen alcohols amb sabors desagradables i, a més a més, el metanol, que té una alta toxicitat malgrat ser menys sedant que l’etanol, i que en menors dosis que este desperta mals de cap, marejos, ois, perbocaments, pèrdues de visió, cegueres, problemes hepàtics, cirrosis i morts, ja que es tracta d’una substància verinosa. Amb tot, com comentàvem abans no es tracta d’alarmar perquè com deia Paracels, considerat per molts com el pare de la toxicologia, en allò que s’ha convertit en màxima d’eixa disciplina: “dosis sola facit venenum”, i és que com bé sabem, una mateixa substància que en una determinada dosi pot ser medicinal en un altra superior és un autèntic verí.25

25 De fet, Sampietro en el seu article de l’any 2000, analitzant inventaris d’apotecaries mallorquines, observa que l’aiguardent apareix ja catalogat com a medicament en el segle XIII però és en el

Concretarem dient que la doble destil·lació de la qual s’obtenen els holandes és un procés lent i costós, ja que són necessaris nou litres de vi bo i sa amb, com a poc, un 8% d’alcohol, per obtenir un litre d’holandes de qualitat amb, com a molt, una graduació del 70%; que sense necessitat d’adulteració, una mala praxis en el procés de destil·lació pot dur-nos a beuratges gens bons per a la nostra salut; que la destil·lació no és un procés senzill que es puga replicar a casa nostra sense més, jugant amb aparells que deurien limitar-se a l’ús decoratiu, confonent producte artesà amb producte casolà; i que l’alta facilitat de trobar-nos amb aiguardents i derivats d’ells de baixa qualitat per emprar components no gaire recomanables aconsella consumir alcohols de marques que no arrisquen posar en perill la seua reputació oferint productes dolents, tot i sabent que la qualitat, com s’ha comentat abans, té un cost i que ningú ven duros a quatre pessetes.

Els holandes constitueixen la base alcohòlica on es maceren els anisets o llavoretes d’anís per tal d’extraure’ls les seues propietats mitjançant la dissolució del seus principis actius, permetent la seua conservació, i ajudant tant a la seua digestió com a l’assimilació cel·lular per part del nostre cos d’eixos principis actius.

Concretament, els anisets contenen un oli volàtil conegut popularment com essència d’anís, que té com a principal component l’anetol, responsable últim del boquet i la fragància de l’aiguardent, però igualment, junt a altres dels components de l’oli essencial, responsable de les seues propietats sanadores que s’intensifiquen amb l’enfosquiment i la frescor de les llavoretes. De fet, és una de les plantes remeieres que primer es va fer sevir per l’home.26

segle XV quan comença a desenvolupar-se l’activitat de destil·lació a les farmàcies i a importar el producte degut a l’augment de la demanda per a usos mèdics però també com a beguda, convertintse les apotecaries en vertaderes bodegues fins que els propietaris agrícoles es posaren a destil·lar-lo i a vendre’l, amb tècniques i aparells prou més rudimentaris.

26 Les llavoretes d’anís són habitualment emprades en la nostra cuina, influenciada una volta més, com no, pel llegat àrab. La utilització més comuna és en l’elaboració de postres i dolços, però també en sopes i plats de peix i marisc. Les aus i les carns blanques també les admeten, encara que amb els plats salats cal tenir més cura amb les quantitats. Ací a casa nostra fem ús a sovint d’un substitutiu silvestre molt abundant als nostres paratges: les llavoretes de fenoll o, simplement, llavoretes. Quan s’arreglen les figues seques dins dels cabassos de llata per tal de guardar-les fins les festes de Nadal, entre les successives tongades de figues s’escampen llavoretes i farina de blat, tapant finalment el cabàs cosint-li un llenç blanc ben curiós. A la cuina, els anisets i les llavoretes s’usen indistintament, però les llavoretes tenen un sabor més suau i més dolç que els anisets. En les receptes de confiteria es poden substituir per aiguardent anisat en la mateixa mesura o fins al doble, reduint-li la mateixa quantitat al líquid de la recepta.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Destaquen les seues propietats expectorants, carminatives, tonificants de l’estómac i digestives. Si s’aspira el seu aroma mentre es beu en tisana, talla els episodis de singlot. Les fulles de la planta de llavoretes bullides són excel·lents pel mal pair. La tisana barrejada amb vi provoca una dolça entresuor. Augmenta la secreció de la llet, com bé coneixen els nostres pastors, i compta amb propietats reguladores de les funcions menstruals. Està indicada per a la desgana, el mal alè i per a deixar de fumar. És diürètica, mata la set i, com és prou comú en les umbel·líferes, és afrodisíac. De fet, el nom de la planta ve de la paraula grega “anisemi“ que es tradueix per alçar o fer alçar. Le llavoretes formen part de la tisana de les quatre llavors càlides junt a les llavors del fenoll, del comí i de l’alcaravia, a parts iguals i amb una infusió lleugera per retindre els olis essencials. A l’apotecaria de Pere de Luna, Benet XIII, el nostre Papa de la Mar, s’afegien amés, coriandre, dictam, arrels de regalèssia i canella.

La nostra historiadora, novel·lista i poetessa de la generació dels cinquanta, Carmelina Sànchez-Cutillas va descriure l’ús medicinal de les llavoretes com a carminatiu infantil en la seua obra amb més renom Matèria de Bretanya (1975):

“Per això a tots el menuts els entrava basca després del bateig, però les àvies i les comares sabien de bon de veres que això era flat, i bullien un grapat de llavoretes i en acabant amb un drap ben net feien una munyequeta i la banyaven en el suc de les llavoretes i la donaven a la criatura perquè xuclàs.”

Al nostre país no hi ha conreu d’anís, i molt menys a la vall semidesèrtica del Vinalopó on, no obstant això, o pot ser que per això, hi ha un fructífer esperit emprenedor. Els destil·ladors importen les llavoretes d’anís de ben prop, del sud de la península, del que va ser, abans d’expandir-se la producció a l’Amèrica del Sud, el graner més important del món d’un producte originari de l’orient que va arribar a la península per mà dels àrabs, que molt conegut i apreciat ja en les civilitzacions grega i romana es va implantar fortament a tota la Mediterrània. Encara que avui en alguns processos s’utilitza essència d’anís estrellat, este no ha estat mai la matèria primera bàsica de l’aiguardent anisat a casa nostra. De fet és ben conegut que encara que les llavoretes d’anís són més cares i tenen un rendiment La mescla de cinc espècies utilitzada a la cuina xinesa per adobar carns blanques inclou les llavoretes de l’anís i les del fenoll com aportadors d’anetol. Si es fan servir correctament en sofregir ceba i all, el sofre que guarden les al·liàcies per a usos defensius i que s’allibera en coure-les, reacciona amb l’anetol de les llavoretes conformant un sabor que en japonés es diu “umami”, traduït com saborós, o literalment, sabor deliciós.

139

Consumidors d’aiguardent anisat a Orà (Algèria).

inferior al de les llavors de la badiana i del fenoll, la finesa dels destil·lats que engendren és inigualable.

De la mateixa manera està amplament admès entre els entesos que les llavors d’anís verd de millor qualitat continuen sent les conreades al migjorn de la península ibèrica, donant-los a les begudes anisades una suavitat i aroma superior, qualitat que té la seua prova del nou en l’aiguardent anisat on no es barregen altres aromatitzants que puguen, involuntàriament, o no, amagar-la.

La concentració de destil·leries al Baix Vinalopó té una raó de ser més bé socioeconòmica que no pas agrícola; una explicació lligada a la relació dels seus habitants amb el nord d’Àfrica, propiciada per l’existència de la línia marítima a Orà i Alger, d’ençà de l’establiment del francesos a Algèria a meitat del segle XIX.27 El 27 Com a curiositats podem afegir que Orà, ciutat agermanada amb Alacant, té plaça de bous des de 1907, entre els seus plats es troben les coques i els embotits derivats de la sobrassada de la Marina, i fan un arròs sec de peix i marisc, la “baiya”, plat que hi ha qui assegura és l’antecessor de la paella, encara que podria ser al revés. També es feren fogueres des del 1933 fins a 1959, i comitives locals de cada costat de la mar es visitaren tot just abans de l’alçament de 1936. El Tio Cuc, setmanari satíric escrit en valencià, prou més normalitzat després del pas d’Enric Valor i Vives per la seua redacció, en el seu número del 29 de juny de 1935 publicava: “Nostres germans d’Alger i d’Orà amb les seues reines de bellesa i amb les seues músiques, han constituït una nota colorista, simpàtica i emocionant. Les gentades vingudes de l’Àfrica francesa, alacantins i fills d’alacantins, no obliden que esta és la seua pàtria, la que els ensenyà a dir MARE en l’idioma vernacle, i que después de donar-li un bes se’n tornen a l’atra pàtria, la terra generosa que els dona els mitjans de vida”. En 1936 el consistori alacantí va visitar

140

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

ells es van trobar amb una demanda imprevista quan en 1962 els esdeveniments provocaren l’èxode de més del 80% dels pieds-noirs i molts dels, valencians, tornaren a casa.

Instantània i portada del llibret de la foguera que es va plantar a Orà el 1936.

documental de Juli Esteve Algèria, el meu país, recull el testimoni viu, darrere de més de cinquanta anys, de la colònia de valencians a Algèria:

“milers de valencians van emigrar a Algèria fugint de la misèria, la falta de futur o la persecució política”, i “... es va convertir així en una terra promesa on trobaren prosperitat, refugi i modernitat”, però “després d’una guerra de huit anys especialment cruel, … els valencians d’Algèria i els seus descendents tornaren ací o es van instal·lar a França. I van haver de començar de nou. A Algèria havien deixat per a sempre anys de treball, moltes il·lusions, la joventut i, a voltes, també la vida.”

En aquell context, comerciants alacantins s’establiren a les ciutats i pobles del nord del país per abastir la demanda de la població francesa d’aiguardents anisats. Prompte esta demanda es va estendre a la resta de població “pied-noir”, inclosos els valencians que emigraren allí i enyoraven la paloma, i també als valencians que anualment anaven a fer la temporada de la faena més especialitzada de la vinya de raïm per a xafar, la poda dels ceps.28

Orà, sent complimentats amb un vi d’honor a les destil·leries de la família alacantina Galiana, al barri oranés d’Eckmühl. De fet, el promotor de les fogueres d’Orà, Carlos Ramos Pinsa, importador de vins des d’Alacant, era sogre de Vicente Galiana.

28 La cultura gastronòmica francesa aplegava a la nostra terra fent este periple amb detalls tant simples, i tant decisius en els sabors aconseguits, com són els recipients emprats per guisar.

Els homes tornaven de l’Àfrica carregats amb olles de ferro colat de gran qualitat amb les quals després les dones preparaven a casa els millors arrossos, melosos clar.

Esta relació econòmica primer, i cultural i gastronòmica a la fi, va propiciar la implantació de destil·leries al Vinalopó per part d’emprenedors retornats de l’Àfrica a casa nostra. Està documentat en 1895 el registre de la primera destil·leria a Monfort, Destilerías Monforte del Cid dels socis Salas, Candela i Sirvent, que a dia de hui encara fabrica i distribueix les marques Anís Salas ‘Flor de Anís’ , Anís Candela i Super Anís Orán, esta última creada inicialment pel santapoler Vicente Galiana al mateix Orà.29 Els fundadors del ja anomenat Anís Tenis també tenen història a Algèria. De fet, Pascual i Manuel Limiñana varen ser els fundadors de Cristal-Anís en 1884 a Alger, producte que a dia de hui es fabrica a Marsella per descendents directes de Manuel. La família Salas i Sirvent, originària igualment de Monfort i emigrada a Algèria, en retornar en 1945 va optar per establir la seua destil·leria a Elx, comercialitzant la marca Anís SYS. Tots

29 En la seua primera estada a Algèria, Galiana es va establir en un poblet que el valencians anomenaven “El Sigle”, derivat del nom oriünd Sig, que el francesos batejaren administrativament com Sant-Denis du Sig, on l’aigua, del riu amb el mateix nom, era tan roín que l’aiguardent anisat es feia quasi imprescindible per a tornar-la digerible. El cas és que Galiana no va prosperar allí, per allò de donar-li la culpa a l’altre es diu que degut a la forta competència, i va tornar unes dècades després a la península, establint-se ara a Dénia com a fabricant de joguets de fusta. Un incendi al 1929 es va endur pel davant la fàbrica i Galiana va reprendre la seua activitat destil·ladora, establert ara a Orà, produint un aiguardent de molt bona qualitat i assessorat en el negoci pel seu sogre. En 1962, expulsats d’Algèria, els descendents traslladaren la producció a terres franceses on era més fàcil fer-se amb les indemnitzacions oferides per l’estat francès, però acabaren finalment establint-se a Sant Vicent del Raspeig. La relació dels emprenedors valencians amb Sig continua a dia de hui ja que és la població on l’empresa fundada per la família llobera dels Juan, Grupo Dulcesol, va localitzar en 2014 la seua primera planta de producció de pans i dolços fora del país.

Passem ara a parlar del mesclador emprat per fer la paloma, l’aigua. Sens dubte l’aigua va ser el primer líquid emprat per l’home per a refrescar-se a més d’hidratarse. I també pot ser fou el primer que fes servir per a reduir la graduació alcohòlica de les begudes produïdes per fermentació de productes agrícoles, refrescarles i allargar-les, convertint-les alhora en tragos més embocats, com donen bona fe el vins amerats, tan vells com el vi mateix, conegut ja pels sumeris en el segle XXX abans de Crist.30 Històricament, l’habitabilitat a les zones més àrides del país ha depès en gran mesura de la cultura de l’aigua. En les poblacions de plantes baixes dels indrets meridionals, totes les vivendes disposaven d’un aljub, o pou de casa, en forma de gerra per a replegar l’aigua de pluja de teulades i terrats amb la qual s’abastia el consum domèstic.31 Per raons profilàctiques es rebutjaven les primeres aigües de l’any que netejaven 30 Des de la prehistòria, l’aigua clara ha estat amés alterada per altres productes a fi de composar refrescs. El coneixement de la mel, posat de manifest, també, per l’art quaternari radicat al nostre país, com ara les pintures de la Cova de l’Aranya de Bicorp, fa pensar a l’etnògraf Seijó (1980) que l’aiguamel ja es coneixia al Mesolític, cosa que la convertiria en la primera beguda fermentada gaudida per l’home. Més endavant vendrien les “aloses”, ensucrades, com apareixen en el llibre de Francesc Eiximenis (1384), Com usar bé de beure

e menjar, o no, i les aigües perfumades amb l’almesc, que, a més a més, comptaven amb propietats antiespasmòdiques.

N. de l’e.: La definició que dona el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de la veu “aiguamel”: “f. BEG. Beguda que s’elabora mesclant aigua i mel, amb addició posterior de diverses espècies”, s’ajusta més al que l’autor anomena “aloses” molt freqüents al nostre país a l’Edat Mitjana.

Per contra, l’aiguamel esmentat al text barreja tan sols aigua i mel.

31 A les cases de camp se solia disposar a més d’un aljub exterior on s’arreplegava l’aigua de correntia d’eres i caminals.

L’aigua convenientment dirigida per pendents i cavallons es feia passar per una contrabassa per tal de separar per gravitació les impureses que arrastrava abans d’entrar per l’albelló, sovint tapat amb una angilaga, a l’aljub. Normalment, l’aigua de l’aljub de dins de casa es reservava per a la ingesta humana, mestres que l’aigua de l’aljub de fora s’usava per a altres finalitats, com ara rentar, abeurar el bestiar i regar els roglets d’hortalisses i de plantetes que estratègicament se situaven prop de l’aljub, fent pas a construccions típiques apegades a la principal, la capelleta de l’aljub que resguardava la corda i al poal, com són el safareig, l’abeurador i els reguers.

141

teules i canonades;32 després, de tant en tant, es baquejava el poal ple d’aigua contra el contingut estanc de l’aljub per tal que l’aigua no es fera pudenta, tenint cura que la corda no s’escapara de la gola de la corriola; amb menor freqüència, pot ser anualment, s’abocaven dins de l’aljub pedres de calç que ablanien, purificaven, eliminaven la terbolesa, neutralitzaven l’acidesa i eliminaven les impureses de l’aigua. L’aigua es poava de l’aljub mitjançant un poal de zinc que la mantenia fresca, i la destinada a beure es trabucava en una canterella on s’afegien unes gotes, fins i tot un raig, de cassalla.

Cal fer notar el caràcter medicinal a més de refrescant que té esta pràctica abans generalitzada a l’àrea geogràfica esmentada, ja que fa l’aigua menys pesada per l’estómac al temps que mata tots els cuquets que el líquid conté. Com s’ha comentat abans, esta pràctica fou la responsable de l’apogeu que tingué la cassalla durant els episodis de còlera en el segle XIX, encara que, després que el Premi Nobel de Medicina de 1905, Robert Koch, descobrira en 1883 el bacteri que la causava, ja prengué força la hipòtesi que veritablement el motiu de lliurar-se de l’epidèmia era la procedència de l’aigua que es feia servir per a beure a les comarques del sud del país, no contaminada pel vibrió colèric en no haver estat en contacte amb excrements fecals com era el cas de l’aigua de séquia i de riu.

El tercer dels components de la paloma al qual faré referència, és al gel, tot i que com he dit abans és optatiu en este i altres combinats que, lògicament, no empren granissats com a mesclador. El gel, que molt sovint es veu com un element accessori, quan no com un artifici dels bàrmans per a reduir la quantitat de licor als combinats, és però el responsable que la qualitat del trago no minve al llarg de la degustació, conservant la temperatura idònia. Un terrós poc massís, resistent i compacte acabarà per aigualir el combinat; i el gel fet amb aigua molla, clorada, salobrenca o amb impureses, o simplement, l’emmagatzemat en contacte amb olors, pot malvar el combinat tot d’una. De fet el grecs ja anomenàvem el gel com krystallos, origen del mot cristal·lí, atribut que deu tenir l’aigua per a convertir-se en gel d’una qualitat òptima per a fer-se sevir de refrescant, dissolvent, esmorteïdor o emulsionant de bevendes.

Ja per a finalitzar cal comentar que, més enllà de la paloma, la cassalla es fa servir de beguda alcohòlica base per a confeccionar altres tragos llargs en què intervenen altres mescladors diferents a l’aigua, i que igualment són típicament degustats en el transcurs de les nostres festivitats. Així és que farem un recorregut

32 N. de l’e.: L’autor fa referència a l’any hidrometeorològic o any agrícola que es correspon amb el període comprès entre l’1 de setembre i el 31 d’agost de l’any següent, és a dir, aproximadament entre l’inici de la tardor i el final de l’estiu, i no pas a l’any natural.

142

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

143

de sud a nord repassant els més populars. La variant més senzilla canvia l’aigua clara per aigua carbonatada artificialment, com ara el sifó, del qual també es fa ús, igual que de la cervesa, per a prendre el “sequet”, típic de Mutxamel i de la resta del nostre territori: s’ingereix la copa d’anís paloma i seguidament l’aigua clara, aigua de seltz, cervesa..., produint-se el combinat ja dins de l’estómac, fent pas a sensacions de frescor i sabor poc semblants a aquelles que s’obtenen de la ingesta del combinat prèviament elaborat.

Una variant del nuvolet prou estesa pel nostre territori és el canari, es pren a Torrevella, a Aigües de Busot, documentat en Seijo (1980), d’on diuen és originari, igual que a La Torre de les Maçanes, a Altea, on s’anomena gall, i gallet a València quan es bevia; és típic també a Antella on li afigen gasosa en lloc d’aigua, tal i com publicita l’anís bellreguardí Ferri, a Xiva on li diuen “nema”, nom del got comunitari de més d’un litre on el preparen, i a Aielo de Malferit, on tenen els seus propis destil·ladors i licoristes. En el canari se substitueix l’aigua clara de la paloma per un refresc de llima, un “llimonet” diuen a Aielo, fet amb xarop de llima al gust (entre la meitat i la mateixa proporció que de cassalla) i aigua molt fresca. És evident que ací caben tantes variants com classes de xarops tenim a l’abast, una prou comuna és la que utilitza xarop de fraula, passant a anomenar-se el combinat un “pit-roig”.

A Xixona, poble de gelaters, amb el permís dels iberuts, i a tota la seua àrea d’influència comercial que no es circumscriu ni molt menys al nostre país, en lloc de l’aigua emprada en la paloma fan ús com a mesclador dels granissats i anomenen “arriba” al combinat de cassalla amb llimó granissat i “marquesa” o “marqueseta” quan es fa servir granissat de café. Esta darrera denominació últimament està substituint també a la d’“arriba”, diferenciant-se la “marquesa” amb café i amb llimó, granissats tots dos, és clar. Els cullerots també tenen la seua pròpia cassalla, fabricada per Cerveró des de 1935, i han fet seua una versió industrialitzada del canari, a la qual denominen “xifli”, que s’ha institucionalitzat com a combinat típic a les falles de Sant Josep. Simplement fan servir refrescs de llima, endolcits i carbonatats industrialment, com a mesclador. Tanquem este capítol amb el primers versets de l’explicació, escrita per Josep Enric Gonga, del monument faller plantat per

Marques comercials d’anisats d’Aielo de Malferit.

La Falla Pensat i Fet d’Alberic (2016).

la Falla Marqués de Campo–Perú de Gandia de 2010, on la botella característica que fa servir Anis Tenis era l’eix central:33 “Des del centre de la falla / un tòtem ens il·lumina, / en el panteó de la cantina / rep el nom de cassalla, / i dels fallers és padrina.” Salut!

Sva-ters: “Romanç a la cassalla”, Simis.

Mesdemil, 2016.

33 La Falla Pensat i Fet d’Alberic l’any 2106 va plantar un cadafal amb el lema Homenatge a la tradició on esta mateixa botella compartia protagonisme amb altra de les botelles que també forma part del nostre imaginari col·lectiu, la de “Terry”.

II Dels nards sense vara i les llepolies efímeres.

Santa Marta vint-i-nou... En plena canícula a La Vila és festa major, taula parada als locals de companyies i penyes, les xarangues de les bandes, proveïdes de “jazz”, amenitzant..., polpets roquers “a la vilera”, arròs amb la llampuga matinera pescada al curri, suquets i calderos, i a ben segur, pebrereta (sangatxo de tonyina de la parada de Romà al mercat central, carabassa vilera, tomaca mutxamelera, oli de “les muntanyes”, alls morats i fulleta de pebre roig)..., l’entrepà a l’arribada al moll per tal d’iniciar l’embarcament..., el fastuós i colossal desembarc..., el trencar del dia atemperant un xocolate que va espessint, el sol ixent marcant ja un llevant lleugerament axalocat..., i mentres tant, la degustació del “nardo”, el sublim combinat viler! ... i els Sants de la Pedra trenta.34

34 N. de l’e.: L’autor es refereix en tot moment a la ciutat de La Vila Joiosa, municipi i cap de la comarca de la Marina Baixa, quan parla de La Vila.

El “nardo” és un combinat originari de La Vila al qual, a sovint, li se dona el cognom de viler o “vilero”. En la seua elaboració s’empren l’absenta d’alta graduació com a beguda alcohòlica base i el granissat de café com a mesclador. Servit en got de canya, a cada part d’absenta se li afegeixen de tres a cinc parts de café granissat, modulant-se d’esta manera la intensitat alcohòlica del preparat, cosa que es pot aconseguir igualment emprant absenta de més baixa graduació.

La història del “nardo” està molt localitzada, encara que en certs aspectes és un tant difusa. El que saben amb certesa és que va ser creat per Jaume La Torante, que regentava el Café Mercantil al número u del carrer de Colom de La Vila, on servien l’absenta, que s’allargava a l’igual que es feia amb la cassalla, bé amb aigua o bé amb sifó, i també el granissat de café amb què confeccionaven el típic “blanc i negre”, “nacional” o “ruso”, afegint-li al granissat una bola o dos de “mantecao”. I sense una raó coneguda a hores d’ara, l’home va combinar estos dos ingredients originant una beguda amb un gust que recorda el de la regalíssia però que deriva realment de l’anís.

144

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

L’èxit del combinat entre la clientela del Mercantil va provocar que altres bars i cafés locals l’oferiren igualment, generalitzant-se el seu consum al poble de La Vila, fins a convertir-se en part del patrimoni local, en un símbol d’identitat vilera. Un consum local que es veia, i es veu, molt incrementat a les festes vileres: les de les Llàgrimes, les de Santa Cecília, les de Nadal, ..., ja que com comenta el net del creador del combinat, Jaime el Mercantil, informant en l’estudi de Moreno i García de l’any 2010, el “nardo” és una beguda amb característiques molt festeres: per una part du el café que desperta, i per l’altra l’absenta que anima, formant una parella d’efectes ideal per a les festes. Però el consum s’incrementa sobre tot a les festes de moros i cristians en què el granissat assegura la frescor necessària per a combatre la calentor que pot aplegar a fer per Santa Marta als confins de la Marina Baixa, tot i estant a la vora de la mar. En un any dels calorosos, quan enllà per eixes dates es pateix una xafogor enterbolidora, s’entén millor per què els vora de tres-cents vilers que formaven la població de 1538 atribuïren a un milacre la forta tempesta que es va iniciar de forma sobtada i va acabar tot d’una amb la flota dels barbarescos, capitanejada per “Zallé Arraez”, el mateix dia de Santa Marta.

Guió gràfic i cantables de la revista musical Las Leandras, publicats en Guión, revista del espectáculo, que oferia un ampli reportatge il·lustrat sobre la versió del musical protagonitzada per la tiple Blanquita Suárez, que va estrenar-se a Alacant el 4 de juny del 1932.

La història del “nardo” és inseparable de la del Mercantil, que té el seu origen en la dècada dels setanta del segle XIX per raons polítiques, ja que els promotors pretenien, des de posicions esquerranes, contrarestar la influència dels dos casinos existents, el dels liberals i el dels conservadors, o, si més no, gaudir dels mateixos plaers que ells sense tindre que camuflar-se. Aquella va ser una època daurada per a La Vila que era un centre calafatador de primer ordre i comptava amb la segona matrícula naval de l’estat, sent el port de mar de la boiant indústria alcoiana, fet que va fomentar una estirp vilera de traginers que connectaven els productors alcoians amb la distribució marítima. El Mercantil tenia el cafébar a la planta baixa i el casino, amb porta independent, a la primera planta. En l’espai superior, noble, amb pis de fusta, es parla de l’existència d’una cancel·la, d’una taula de joc hexagonal..., i d’un reservat que es feia servir com a fumador d’opiacis, decorat amb quatre pintures murals al tremp d’ou amb motius mitològics de l’època modernista que formaven un ambient eròtic encisador: Mènade, Psique, Erato, Venus, Cupido.... El casino, que no el café-bar, va ser clausurat per la dictadura de Primo de Rivera, i les pintures van ser tapades amb uns fulls de diari, recoberts després de paper pintat, que delataren anys endavant la data de 1930. L’any 2006, a l’examen arqueològic previ a l’enderrocament de l’edifici es trobaren les pintures de les quals ningú ja en sabia res de res.35

35 Es comenta que va ser un del germans Martí Miquel (dels Paulins, família vilera d’ideologia republicana federal) qui va ser l’autor. La història es comença a escriure per les generacions futures quan

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Retornem al combinat, però sense abandonar el Mercantil, perquè va ser allí també on el varen batejar com a “nardo”. El que sembla que es té ben clar és que el combinat deu el seu nom al pasdoble “Los nardos” de la revista, presentada com a passatemps còmic-líric, Las Leandras, amb música del mestre Alonso i llibret de González del Castillo i Muñoz Román. Es conta, sense massa precisió, que una colla de vilers assidus al Mercantil van anar al Teatre Principal d’Alacant a vore un espectacle protagonitzat per la mateixa Celia Gámez, i que en tornar acudiren al seu lloc habitual de reunió on van celebrar l’èxit de la funció cantant eufòricament “Los nardos”, acompanyats per un refrigeri de granissat de café batejat amb absenta, que a les mans dels intèrprets feia el paper del nard que oferia la florista des de l’escenari.36 En acabar-se-li a algun dels espontanis cabareters el contingut del seu got va demanar que li serviren “¡un altre nardo!”, contagiant a la resta de la quadrilla: - ¡i un altre per a mi!; - ¡posa’m un nardo!; i així es va quedar ja per sempre el combinat, creat per Jaume, La Torante, amb el nom de “nardo”.

El que és ben cert també és que Celia Gámez mai no va protagonitzar Las Leandras al Teatre Principal d’Alacant.

L’obra es va estrenar a Alacant el 4 de juny del 1932, amb la tiple basca Blanquita Suárez com supervedette, per la Compañia de Revistas del Teatro Ruzafa de Valencia i es va mantindre quinze dies seguits en cartell.37 En 1933

s’inicia la seua desaparició de l’imaginari col·lectiu. La generació que li tocava escriure la història de la primera part del segle XX de les comarques de la “provincia de Alicante” vivia amb por, a l’igual que els testimonis vius d’eixa època, i no ho varen fer; per eixa raó moltes de les vivències d’aquell temps no les coneixerem mai.

Per sort, un altre dels germans, Ignacio Martí Miquel, magistrat a Barcelona, al llarg de la seua vida va escriure un manuscrit titulat

Historia de Villajoyosa, que s’ha fet públic per la família recentment, vora cent anys i dos generacions després de ser escrit.

36 Al treball anomenat anteriorment de Moreno i García (2010) hi ha un testimoni que dona una versió diferent del fets i assegura que es tractava de Raquel Meller i d’un espectacle a la villa y corte madrilenya. Al lector posat en el món de la revista li resultarà difícil imaginar-se a Raquel Meller cantant “Los nardos” i, a més a més, a la capital de l’estat; i als no posats en eixe món, els resultarà igualment difícil imaginar-se com tingueren temps a tornar d’enllà fins a La Vila i ganes d’anar-se’n a celebrar-ho al Mercantil.

N. de l’e.: l’obra de revista Las Leandras va estar concebuda especialment per a Celia Gámez que va liderar el repartiment de l’estrena amb el papers de “Concha” i “La Aurelia”, el 12 de novembre 1931 al Teatro Pavón en el carrer madrileny d’Embajadores. Probablement, Las Leandras ha estat el major èxit de tots els temps del gènere, que el referma com a tal dins del teatre de la lírica.

145

va tornar l’obra a l’escenari alacantí, esta volta de la mà d’Eulogio Velasco, amb Eugenia Zúfoli com a vedet principal. I en 1938, Arturo Lledó va reposar l’obra amb Charito Sáenz de Miera com a supervedette.

Este fet no li resta gens de credibilitat al testimoni de Jaime el Mercantil, ja que Celia Gámez va interpretar com a poc dos voltes el pasdoble “Los nardos” al Teatre Principal d’Alacant. En la inauguració de temporada el sis i set d’octubre de 1966, La Gran Compañía de Revistas de Celia Gámez va representar la revista amb dos actes Mami, llévame al colegio, versió modernitzada de Las Leandras que lògicament incloïa el pasdoble “Los nardos”, la peça més representativa de l’obra original junt al xotis “El Pichi”. I més de vint anys abans d’això, el díhuit i dèneu de febrer de 1945, La Gran Compañía de Zarzuelas y Comedias Líricas de Celia Gámez va presentar al Teatre Principal d’Alacant “la opereta de gran espectáculo” amb dos actes i un pròleg, Si Fausto fuera Faustina, amb l’aleshores, “superestrella” Celia Gámez. La funció es completava amb un espectacle fi de festa on l’artista va interpretar el xotis “La Lola”, el pasdoble “Los nardos” i la cançó popular brasilera “El Tabolero de Bayana”, acompanyada de les tiples i vicetiples de la companyia, tal i com queda reflectit en les crítiques, que no simples cròniques, que el diari Información d’Alacant feia en aquells temps de la cartellera del Principal. Esbrinar a partir de la informació facilitada de quina de les dos actuacions es tractava no deuria ser a dia de hui massa dificultós.

L’“ausenta”, “aussenta”, i també absenta o licor de donzell, és un aiguardent anisat que incorpora a més de l’anís verd, el donzell (mascle) (“absinthe” en francès, d’on li ve el nom d’absenta a la beguda), el fenoll, per afrancesament, i altres plantes ombrienques com ara el coriandre i l’herba sana. El producte resultant pot provindre de la destil·lació de tots els components 37 La col·lecció de 1932 Guión. Revista de espectáculos dedica el seu tercer volum a l’estrena de Las Leandras per la “saladíssima “vedette”” Blanquita Suárez. Blanca Suárez Zarza, actriu secundària i cantant, va triomfar definitivament en la revista al Paral·lel, a la Ciutat Comtal, on va conèixer Picasso que la va immortalitzar en 1917 a l’obra que du el seu nom artístic, pintura a l’oli sobre tela que hui forma par de la col·lecció permanent del Museu Picasso de Barcelona.

N. de l’e.: El Teatro Ruzafa va iniciar la seua trajectòria com a teatre d’estiu a un hort entre els carrers de Colom i Russafa amb una programació que incloïa des de sainets fins a música per a ballar després. Va ser, abans de baixar el teló definitivament en 1973, un dels teatres més actius a València a l’hora de programar obres del gènere líric on s’estrenaren moltes obres de sarsuela, gènere “xico” i revista, amb les més atractives vedets de l’època.

A dia de hui encara s’utilitza l’expressió “la vedet de Russafa” quan algú es creu, pretén ser o realment és centre de l’escena quotidiana.

146

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

macerats en holandes o pot ser el resultat de la maceració en aiguardent anisat del donzell, el fenoll i demés anissos gitanos, altres herbes, i regalíssia si es vol afrancesar encara més, endolcint-la.38 Al nostre país potser que tan sols l’elaborada per Segarra en Xert s’obtinga hui en dia per destil·lació. L’absenta La Loca, elaborada a Pego per la destil·leria Albo de la família dels “Mato”, es feia per maceració, i d’ahí li venia la seua coloració característica, ja que les flors del donzell són d’un groc esmorteït, i les seues fulles no són pas d’un verd intens, són més bé cendroses. I és que pareix ser que la fada té un armari molt colorit i un cos realment transparent. De fet, l’absenta alcoiana Serpis, utilitzada al Café Mercantil, bressol del “nardo”, que continua elaborant-se per la societat aglutinadora de petites destil·leries de les comarques centrals Licores SINC, té un color roig intens.

El filòleg alcoià Manel Rodríguez i Castelló en el seu relat curt titulat “Les tres gràcies”, (col·laboració a la revista digital La paraula Nostra el 2011), recupera una de les denominacions genuïnes de l’absenta que apuntaven abans, “ausenta”:

“... La vaig conèixer una nit de començ d’estiu, amb una lluna que es reflectia rotunda i llisa en aquell tombant del riu entre pollancres on l’aigua quedava mansa i s’eixamplava propícia a la natació a què per fugir de l’extrema calor i la molta ingesta d’una beguda que allà anomenen ausenta em dedicava.

Eren les festes patronals de Pètria quan aquella nit, com vinguda de vés a saber quin sortilegi, de quin joc de carències i nervis, de quin caprici pilós, de quina deriva d’autumne, de quin esvaïment de secrets florals, ella va aparèixer, solitària també i també nua, entre els pollancres esponerosos, i es va posar a nadar a l’altra vora de l’estany que allà el riu oblidadís d’urgències formava. Per millor observar-la amb els meus ulls de granota esmolats per l’ausenta, abans que ella no s’adonés de la meua presència, vaig adoptar la quietud expectant del batraci rere una joncada per on degotaven els raigs de la lluna i començava a fer-hi bombolles l’alerta d’una indissimulable concupiscència. ...”

38 Malauradament, el processos industrials s’imposen i ja és difícil trobar absenta que no siga de baixa qualitat, confeccionada a demanda mitjançant essències, xarops i colorants, amb l’anomenada tècnica d’elaboració en gelat. Seijo (1980) ja documenta que dos de les cinc receptes d’absenta incloses en la seua obra estan fetes amb esta tècnica, sense citar noms, encara que algú queda al descobert quan indica el lloc de procedència de les receptes.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

147

Així va ser com es varen establir en terres tarragonines, ben a prop de les comarques septentrionals del nostre país, fent la maquila el destil·lador local José M. Banús.41 La producció de l’absenta Pernod Fils 68 a Tarragona va durar fins a principis dels anys setanta, al llarg de mig segle sense interrupcions malgrat els conflictes bèl·lics viscuts, seguint en tot moment la recepta original però tal volta amb ingredients locals de millor qualitat. 42 Per

L’hora verda o estona d’esplai per al consum de l’absenta durant una festa de pescadors a Tolousse (França).

La forta introducció de l’absenta al nostre país des de França es produeix per una doble via que fins i tot sorteja la barrera pirenaica i les terres catalanes adjacents.

Per una part, tenim la ja esmentada influència francesa que ens entra des del sud del país provinent del nord d’Àfrica per via marítima. En este sentit és clarificador el testimoni de Francisco Mas, metge ginecòleg viler i client assidu del Mercantil, en el treball de Moreno i García (2010), on assegura que l’absenta “la introduïren des d’Algèria el francesos. Prenien absenta amb quinina per a curar el paludisme, no sé per què.”39 L’altra via de introducció de la beguda al nostre país té components més comercials, i té a vore amb les reaccions empresarials a la prohibició de la beguda en França el 1915. La majoria d’empreses del moment optaren per substituir la fabricació d’absenta per la de pastís, licor més afrancesat, de més baixa graduació, que incorpora la regalíssia, i el caramel·lo com a colorant.

L’alternativa a la renúncia del producte original era la deslocalització de la producció, i va ser secundada per la més antiga de les firmes franceses de fabricació d’absenta que destil·lava la més popular en el segle XIX, la Pernod Fils 68.40

39 Es conegut que el soldats francesos que lluitaven en els anys quaranta del segle XIX a Algèria encabotaven el vi amb extracte d’absenta per tal d’evitar els cucs intestinals, pensant que d’eixa manera evitaven el paludisme, malaltia endèmica a tots el països riberencs de la Mediterrània, i altres febres. De fet, l’artemisinina, principi actiu que contenen les artemísies, està indicada per al tractament del paludisme, encara que en l’absenta el contingut és prou reduït. Després en tornar a casa els soldats consumien l’absenta directament a les tavernes franceses substituint el vi per aigua gelada.

40 Molts d’ells traspassaren el negoci a competidors i abandonaren la indústria, altres el transformaren en negocis lligats al vi i altres bevendes alcohòliques autoritzades. El que és ben cert és que no hi va haver ningun tipus de protesta per part dels fabricants d’absenta, diuen que degut a les fortes indemnitzacions que van cobrar (que alguns estimen en 35 milions de francs de l’època) i que van desemborsar en gran part les cerveseres i les grans bodegues vinateres.

41 Per unes altres raons, uns anys abans, en 1903, l’Ordre de la Cartoixa va tindre que traslladar la seua producció de Chartreuse fora de França i també varen escollir Tarragona com a destí. Allí, a una destil·leria adquirida a la família Muller, oriünda de Reims i coneguda dels pares cartoixans, fabricarien durant més de huitanta cinc anys els seus licors verds, de cinquanta cinc graus, groc, de quaranta tres graus primer i quaranta graus des de 1973, i l’elixir de setanta un graus, tot utilitzant les mateixes 130 herbes remeieres que en proporcions secretes són macerades en holandes, que una volta destil·lades s’endolceixen amb mels i sucres i s’envelleixen amb fusta de roure. Elaboraren brandi, anisette, i també productes de farmàcia com la Bola de Acero o Mineral, les pastilles pectorals, la tintura antireumàtica i les pomades supuratives i resolutives. Per la festa major tarragonina en honor a Santa Tecla, al voltant del 23 de setembre, es prepara un combinat que anomenen “mamadeta” i que com a base alcohòlica mescla fins una part de Chartreuse verd per cada dos de groc, i se li afegeix com a mesclador tres parts de granissat de llimó per cada una d’alcohol.

42 Nota de tast de 10 d’octubre de 2018 per Marc Thuillier (autoritat ecumènica al món de l’absenta) de la Pernod Fils 68 en botella del anys seixanta fabricada a Tarragona. “Color: fulla morta en els tons grocs pàl·lids, encara amb tons verds. Aroma abans de l’aigua: ah!!!!!! l’anís verd d’Espanya, quin plaer per al nas! Terbolesa: ací no hi ha ningun misteri, açò és Pernod Fils, és preciós, balla dins de la copa. Aroma després de l’aigua: segueix sent eixe anís explosiu, per descomptat, però ara junt amb notes herbàcies, incloent absenta, una nota polvoritzada de l’hisop i una nota floral cap al final. Gust: molt arredonit, afruitat i fins i tot ensucrat, però alhora mordaç, en el bon sentit, ja que desperta les papil·les gustatives i ens permet descobrir la paleta aromàtica de Pernod Fils. Senzill però eficient, ací està la seva recepta per a l’èxit. Sensació en boca: l’anís es manté per sempre, amb un sabor de regalíssia al fons. Conclusió: sempre resulten difícils d’escriure notes de tast d’una absenta vintage i sobretot la Pernod Fils que predicava l’equilibri perfecte dels sabors. I amb el temps d’envelliment, aquest equilibri harmonitza encara més, fins que es converteix en un gust únic: el gust de Pernod Fils.”

Marques autòctones d’absenta.

darrere, les botelles duien una etiqueta explicativa en tres idiomes, castellà, francès i anglès, que assegurava la consumició d’“un pernod” com a molt agradable si es barrejava una part de licor amb quatre o cinc parts d’aigua gelada, tan agradable que els mestres tastadors asseguren que encara no s’ha aconseguit a dia de hui igualar-la. L’absenta fabricada a la destil·leria dels Banús és a hores d’ara un producte gastronòmic de gran luxe que es cotitza a prou més de mil euros la botella, original i sense destapar.

El donzell mascle o amarg, o herba de l’absenta (Artemisia absinthium, artemísia sense dolçor), és una planta espontània a les nostres comarques d’hivern temperat com ara la Plana Alta i la Costera.43 Les tiges, les fulles i el botons florals, que alcancen el seu

43 Al nostre país trobem altres espècies del gènere Artemisia, dos de les quals són així mateix anomenades popularment donzells: el donzell marí (Artemisia gallica), localitzada sempre a prop de la mar o en matollars de sòls salobrosos, que l’usaven a l’època medieval irlandesos i anglesos en l’elaboració de cerveses, calentes i molt fortes, citades a Les alegres comares de Windsor per William Shakespeare; i el donzell arbustiu, bord, morú o de muntanya (Artemisia arborescens), més habitual a les comarques centrals i del migjorn del país, que es cultiva per a ferse servir de base en l’elaboració del licor “herberet” ontinyentí, citada per Conca i Oltra en la seua obra Plantes medicinals i comestibles de 2004. Sense tindre l’amargor del donzell mascle, estes dos artemísies conserven les propietats d’aquell encara que minvades.

148

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

esplendor al començament de l’estiu, s’assequen per tal de conservar-se. El seu oli essencial és la tujona, present en menys d’un cinc per mil, estimulant, convulsiva i, en dosis molt altes, tòxica. El donzell i altres artemísies estan contraindicades en cas d’embaràs ja que de sempre s’han associat amb efectes abortius. L’urgellenc Lluís Racionero, professor d’economia urbana i escriptor, ho reflecteix en la seua obra Cercamón de 1982:

“Azalais es despullà [...] sota els seus hàbits mongívols, l’esplendor daurada de la pell clara... Restà penjada al coll la diminuta bossa de lli amb artemisa i coriandre que portaven les monges entre la roba i la pell per evitar la concepció.”

L’amargor del donzell amb el seu aroma característic li’l proporciona l’absintina, principi actiu soluble amb alcohol però poc soluble amb aigua, conferint-li un caràcter molt aperitiu i convertint-la així en ideal per a la preparació i elaboració de begudes. Té a més propietats tòniques gàstriques, digestives, vermífugues, colerètiques, diürètiques i emmenagogues. Antigament es va utilitzar com a insecticida, contra l’arna de la roba, posant-la dins de saquets de llenç als armaris, i contra grills i panderoles, ruixant els llocs que visiten amb un bull de rams. Igualment, ha estat utilitzat per a confeccionar el “gruit”, cupatge d’herbes emprat en l’edat mitjana pels cervesers, abans de la introducció, massiva i reduccionista, del llúpol. Les seues propietats sanadores són conegudes des de l’antiguitat, de fet és un dels remeis naturals més emprats per l’ home a llarg de la seua història, tenint-se constància fefaent de la seua utilització mèdica des dels egipcis. Fins i tot, apareix en les Santes Escriptures, al llibre de les Revelacions de Sant Joan (8, 10-11):

“Va tocar el tercer àngel, i un astre gegantí, encès com una antorxa, va caure del cel sobre la tercera part dels rius i de les fonts d’aigua. El nom de l’astre és Donzell, i la tercera part de les aigües es va convertir en donzell, i molta gent va morir per culpa de l’aigua que s’havia tornat amarga.”

Sense voler entrar, ni molt menys, en la moda de les picabaralles xovinistes per determinar qui té la patent de coneixements que realment són tan antics com la pròpia medicina o com l’ancestral preparació dels menjars i de les bevendes pels humans, si no més bé pel contrari, per intentar posar de manifest la seua inutilitat, cal recordar que tant els grecs com el romans ja confeccionaven el seu licor d’absinthium, en llatí, o apsínthion, en grec. És clar que no per destil·lació, però sí per maceració en vi

o en most, sent el donzell de Ponto el més apreciat per ells.44 Tampoc s’elaborava per al consum lúdic sinó que era utilitzat com a medicament. Ben mirat es podria dir que al metge Pierre Ordinaire, inventor de la recepta del licor d’extracte d’absenta segons algunes versions llegendàries, més que una patent podria atribuir-se-li el que en el llenguatge tècnic es denomina un model d’utilitat: sense inventar res oferia un producte nou utilitzant la nova tecnologia, la destil·lació.

I si escarbem més, poguera ser que ni això. L’agrònom Gabriel Alonso de Herrera, patrocinat pel Cardenal Cisneros, de qui era capellà, va recopilar els coneixements dels clàssics, dels quals era devot, en la seua Obra de Agricultura de 1513, on també tracta, entre altres temes, de la influència de l’alimentació en la salut. Allí, després de descriure el donzell i les seues propietats sanadores, fent-lo servir al menys de tres formes diferents, assegura que “su zumo hace todas estas operaciones, mas por ser amargo, toman el agua de ellos, sacada por alquitarra”, definint clarament l’extracció d’aiguardent per destil·lació a partir dels “asensios” per a usos medicinals.

El que és inqüestionable és la visió emprenedora de qui va traure del circuit mèdic i farmacològic l’elixir i el va oferir al públic en general per a fer-ne un ús hedònic, procurantli les característiques i la qualitat mínima per a fer-ho possible, comercialitzant-lo després i fixant d’esta manera les bases del que més endavant seria un dels negocis més boiants del segle XIX a França. Esta acció visionària d’home de negocis se li deu atribuir al major Daniel-Henri Dubied creador en 1797 de la primera fàbrica d’absenta, Dubied Père et Fils a Couvet, Suïssa, d’on derivaria l’imperi de fabricació i comercialització de begudes baix la firma del seu àvid gendre, Pernod, hui part del conglomerat multinacional d’empreses Pernod-Ricard.

Aprofitant que el mesclador del combinat que ens ocupa, el “nardo”, és el café “granisat” o granissat, saldarem el deute originat per la promesa feta al capítol anterior de dedicar als granissats unes línies que a ben segur es mereixen. Perquè en este particular sí que la nostra història és central, cosa de la qual devem estar ben orgullosos i, amb la humilitat de qui se sap circumstancial de temps i de lloc, reivindicar-la, escriurela, ensenyar-la. Tot arranca als pous de neu, caves, neveres i ventisquers a les vessants cap a tramuntana de les muntanyes valencianes, on s’emmagatzemaven les neus de l’hivern, un autèntic patrimoni històric. En este

44 El donzell de Ponto és anomenat per la seua qualitat enfront el gàl·lic i l’itàlic, des del segle I, per Dioscórides, fins al segle VI, per Casiano Baso. Una de les primeres receptes per a preparar l’absinthium romà és la registrada per Plini: “ficaràs una onça de donzell del Ponto, net i molt, un dàtil de Tebes, màstic, tres escrúpols de fulla de nard, sis escrúpols de cost, tres escrúpols de safrà, divuit sextaris de vi especiat de Camèria.”

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

149

cas també apareix un nom propi, el del cavaller Lluís de Castellví que en 1549 com indiquen els historiadors va mamprendre la construcció de neveres al nostre país i per la resta de la península ibèrica. Un altre gran emprenedor que va tenir l’argúcia d’anticipar el que seria un gran negoci en els anys vinents fins a la fi de la petita edat de gel a meitat del segle XIX primer, i a l’aparició del gel industrial després, ja cap al final del mateix segle, però que de fet, no va inventar res.45 L’activitat nevatera ja es duia a terme pels egipcis, com testifiquen els dipòsits de neu datats al voltant del segle XX aC. També es té constància de l’activitat pels mesopotàmics, uns tres segles després, i pels grecs ja al segle V aC amb una activitat comercial en l’entorn del que denominaven cases de gel.

La neu s’arreplegava després de les grans nevades, que en aquella època n’eren abundants, es premsava amb taulons per a reduir el volum, formant tongades de gel separades per palla i capolls d’arròs per tal de treballarlo millor a l’hora de fer-lo sevir. Després els traginers especialitzats la transportaven en càrregues de matxo per sendes, caminals, assegadors i camins reials, amb el sol post per a conservar al màxim la mercaderia que malgrat tot patia fortes minves, cap a les ciutats, on el desenvolupament econòmic i el refinament cultural propiciaven la seua demanda.46 Fins i tot es va arribar a exportar a Eivissa i al nord d’Àfrica des del port d’Alacant.

La neu s’utilitzava primerament per usos mèdics, com 45 N. de l’e.: La petita edat de gel és el període comprés entre la mitat del segle XIV i la mitat del segle XIX. Va ser un període de més fred i pluges als hiverns, provocant que nevara intensament en punts on ara no ho fa ni un sol dia al any. En l’any 1624, el 30 de gener, es va gelar el riu Túria a València, i a l’endemà va caure una de les nevades més copioses de la història a València.

L’altra nevada històrica a València va tindre lloc a la fi de la petita edat de gel, en gener de 1885, quan la neu va tardar una setmana a desaparèixer de les teulades. L’episodi va ser fotografiat per Antonio García Peris, sogre de Joaquín Sorolla, i les fotografies es poden vore al Museu Sorolla de València. Ja després, ben entrat al segle XX, per Nadal del 1926, es produiria la nevà(da) grossa, episodi amb algunes conseqüències catastròfiques que va col·lapsar les comarques del migjorn valencià.

46 Abastien tota una xarxa de ciutats, costaneres i d’interior, amb formes de vida més refinades i on s’assentava la població amb poder adquisitiu més elevat com eren València, Alcoi, Xàtiva, Ontinyent, Gandia, Dénia, La Vila, Alacant..., on els estius eren calorosos, i al voltant de les quals hi ha aiguamolls, albuferes i marjals que n’eren l’hàbitat idoni per a la propagació de mosquits i altres insectes que provocaven malalties en les quals el refredar formava part de la cura; i on l’elevada concentració de població i en alguns casos la distància a la mar, requeria el trasllat d’aliments, especialment carns i peix, fins i tot des de fora de les fites comarcals.

150

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

ara rebaixar febres, inflamacions i dolors de tot tipus.

També s’emprava per la conservació d’aliments, molt especialment del peix durant el seu transport. No obstant, l’ús que ens interessa ara ressaltar és l’ús gastronòmic del qual es té constància des de Neró que ja refredava el seus sucs i vins utilitzant veixells i fundes de tela plenes de neu que envoltaven els recipients, antecessors dels actuals poalets amb terrossos i fundes refrigerants amb què els restaurants mantenen fresques les botelles a taula.

D’article de luxe reial, en l’edat mitjana va passar a ser utilitzada per la noblesa i les classes adinerades fins a la seua popularització en el segle XVI. A casa nostra tenim constància de l’ús popular directe de la neu acabada de caure per a fer-ne llepolies combinant-la amb arrop, canella, sucre, taronja, llima..., anomenades completant amb els noms dels ingredients que s’afegien l’expressió “neu amb ...”, o com a “gurrupao” a la Vall d’Aiora, en el que serien a ben segur els primers gelats valencians. Més enllà d’estes experiències efímeres tan arrelades al territori, els nevaters, especialment els iberuts i els alcublans, fomentaven el consum de sorbets i refrescos oferintlos a les ciutats, desenvolupant-se així un nou ofici, el de gelador.47 Els de la Foia de Castalla, més nombrosos i amb menys alternatives laborals, aplegaren prou lluny de casa, fins i tot a les Canàries, mentre que els dels Serrans es varen fer forts a la ciutat de València.48

47 N. de l’e.: El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua diferencia entre gelador, que gela, i gelater, persona que ven gelats o que en fa. L’autor usa la paraula “gela(d)or” però fent referència a les persones que gelen i venen directament el seu producte artesanal, tal i com s’anomenaven i s’anomenen a Ibi i a Xixona, és a dir, als pobles de geladors. Els geladors s’anomenaren posteriorment orxaters per extensió, a l’igual que les geladeries eren conegudes com a orxateries. La introducció dels gelats cremosos va propiciar l’aparició de les barres de gelats amb diferents gustos i dels talls de gelat, porcions de la barra tallades i servides entre dos galetes. Els Indians (Capó, 2009) prompte varen identificar el talls emparedats amb el sandvitx americà i per derivació s’anomenaren popularment “xambits”, agarrant al nom per extensió els geladors, ara convertits en “xambiters”, i les geladeries, anomenades “xambiteries”.

48 Des de les Illes Canàries, un iberut anomenat Carlos Rico Fuster es va embarcar de grumet cap a Montevideo on va treballar en l’elaboració de gelats, formant-se i arreplegant informació que recollia en una llibreta. D’allí es va traslladar a Florència amb un col·lega italià on es va acabar de formar en l’elaboració de cremes gelades, sorbets i fins i tot pastissos, completant els ingredients de cent setanta receptes a la seua llibreta. Va tornar primer a Canàries, després s’instal·la a la capital manya, Alacant i El Ferrol, convertint-se en l’introductor dels gelats de crema en general i del mantecao en particular a la península, utilitzant tècniques potser millorades però inicialment provinents del saber italià, l’emigrat a Montevideo primer i el vernacle de Florència després.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Començaren primer fent la temporada ambulant amb la geladora en una mà i en l’altra la safa, el peu de safa, gots i aigua per a rentar-los, després amb els simpàtics carrets, i finalment obrint establiments permanents que al llarg de l’any es transfiguraven, depenent de les temperatures, en tendes d’estores, torrons, ceràmica, bunyols, xocolates, cafés, panfigos, faves calentes...

l’Oest, aleshores eix comercial de la ciutat. També, la colonització de la “Villa i Corte”, la de la Ciutat Comtal i la presentació internacional en l’Exposició Universal de 1867 a París, on el mateix tsar de Rússia es va delectar amb els refrescos granissats del nostres geladors.52 Finalitzarem este capítol amb una recepta de (granissat de) café gelat, necessari per a elaborar el “nardo”, recollida en la pròpia ciutat de La Vila per Seijo (1980), probablement de descendents del gelador iberut Carlos Sanjuan Bernabeu, establert allí amb la marca La Ibense, o igual de Luis el Mercantil, fill de Jaume La Torante, creador del combinat. Qui sap!.

Inicialment els geladors venien només dos refrescs: l’aigua-neu i l’aigua-civa(da).49 L’aigua-neu és la primera versió del llimó granissat, encara que de llima en duia soles una miqueta, un sospir aromatitzant.50 L’aiguacivada és caldo d’ordi cru bullit, ensucrat i aromatitzat molt lleugerament amb canella i corfa de llima.51

N. de l’e.: Algunes de les orxateries més emblemàtiques de la ciutat de València estigueren fundades per alcublans, verbigràcia, El Collado, El Siglo i Santa Catalina. L’iberut i germà de Carlos Rico Fuster, introductor dels gelats cremosos a la península, es va establir a València amb la marca Helados Rico i el seus carrets amb la inscripció “J. RICO” van protagonitzar una estampa urbana clàssica de la ciutat de mitat del segle XX. La paraula “manteca(d) o”, tot i sent un castellanisme, està fortament implantada al territori (Seijo, (1880) arreplega tres receptes, una d’elles amb arrop) formant part inclús de la carta de restaurants com el valencià del Mercat de Colom, Habitual, regentat pel cuiner gandià biestelat per la Guia Michelín i conductor de l’extraordinari programa televisiu Cuineres i cuiners de À Punt, Ricard Camarena que, com bé assenyala el degà de la critica gastronòmica valenciana, Antonio Vergara, sempre ha utilitzat el valencià normatiu, però en este cas, lamentablement, no li dona alternativa: “La nostra part més dolça. [...] Llesca amb ou caramel·litzada amb gelat de mantecao.”

151

Café gelat amb café i malta (La Vila Joiosa).

Ingredients i quantitats: un quart de quilo de café, dos cullerades de malta, un quilo de sucre i sis litres d’aigua. Manera de preparar-lo: fem el café, amb l’aigua, el café molt i la malta molta, i després de colar-lo el deixem reposar tota la nit, a l’endemà el tornem a colar i dissolem el sucre en ell, després procedim a gelar-lo. Salut!

J. Laurent (circa 1875): El gelater ambulant o orxater.

Instantània presa a la ciutat de València.

49 N. de l’e.: El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix la “civada” tant com sinònim d’“ordi” com sinònim d’“avena”, creant una ambigüitat. En el text l’autor fa referencia a la “civa(da)” com a sinònim d’“ordi”.

Realment, es tracta d’un castellanisme, propi d’algunes comarques del país, tal i com arreplega el diccionari català-valencià-balear, que obliga a conservar la paraula generalment en desús “avena” per a fer referència a la “civada”, és a dir l’“avena” en castellà.

Després vingueren les orxates granissades, el mig i mig, el café gelat, l’orxata de xufa líquida de la mà de Vicente Novejarte, popularitzada per la seua filla Maria, emprenedora valenciana, viuda i amb quatre fills, entre ells el showman Joan Monleon, a l’orxateria La Fama de la plaça valenciana de Sant Jaume, primer, i després també a l’orxateria La Holandesa de l’avinguda de

50 Anteriorment ja em fet referència a l’existència de receptes d’aigua llimó que només utilitzen l’agre per tal d’aromatitzar.

Les gasoses aromatitzades amb llima també s’anomenaren llimonades. Els granissats de llima poden dur fins a un 25% del seu volum de suc de llima i, a més del sucre, que varia entre 100 i 150 grams per litre depenent de receptes, sucre cremat, canella, mel, arrop, xarop de llima, etc.

una espècie de farinetes d’ordi amb llet d’ametles i sucre que se serveixen calentes. En llatí l’ordi es diu hordeum, i la beguda feta d’ordi hordeata, d’on deriva la paraula orxata emprada de manera general per anomenar a les llets vegetals obtingudes a partir de l’ordi i d’altres ingredients, a soles o mesclats, com ara l’arròs, l’ametla, el blat, les avellanes, els canyamons, les llavors de sèsam, les llavors de meló de tot l’any... i, també, la xufa.

51 L’aigua de civada deu ser tan antiga com el mateix ordi que està datat, prop de la Mar de Galilea, en fa uns vint-i-set mil anys.

El egipcis l’utilitzàvem al rituals i com planta remeiera, i Plini el Vell va traslladar les seues bondats al grecs, de fet Hipòcrates la consumia de forma habitual: rebaixa les febres, és diürètica i apaga la set. Ara es consumeix bàsicament en forma de cervesa.

En el nostre Llibre de Sent Soví apareixen tres receptes d’ordiat,

N. de l’e.: El Llibre de Sent Soví és un receptari de cuina medieval valenciana d’autor anònim però que, per la procedència del manuscrit, l’antic convent dels dominics de València, podria tractar-se d’un pare dominic. És el primer receptari escrit amb la nostra llegua, es creu que pel 1324, que conté dos-centes vint receptes. L’única còpia del manuscrit original es conserva a la Biblioteca General i Històrica de la Universitat de València.

Obrint Pas: “Al País de l’Olivera”, Coratge.

Propaganda pel fet!, 2011.

52 El primer establiment permanent a la capital de l’estat després de la presència estiuenca ambulant durant molts anys, va ser el dels germans orfes d’Alzira, Vicente i Francisco Bonet, a l’estiu de 1835, establiment que de manera camaleònica anava transformant-se, a mesura que avançava l’any, en estoreria, terrisseria de ceràmica artística, pastisseria…, sempre amb productes del país, bé crevillentins, bé alcorins, bé villeners. A la ciutat comtal va ser en 1836 quan obrí les portes a una barraca al Pla del Palau l’orxateria-bunyoleria del Tio Nelo, un emprenedor de l’Horta anomenat realment Manuel Arnal, introductor allí del granissats de xufa, llimó i taronja, totalment desconeguts abans si fem cas del que ens diuen en un article dedicat a l’orxata valenciana, citant al mateix Artur Masriera, publicat en un fascicle barceloní del 1931, “L’Abella d’Or a València”, on, curiosament apareix escrita la paraula “granissats” com “granizats”.

152

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

III. Dels burros sense albarda i les mentires que no enganyen.

Per Sant Pere, mores..., i a Benissa, mores i cristianes... El plaer de degustar els embotits casolans, la borreta de melva, les fruites collides a l’arbre, el putxeret de polp, el bull amb ceba, l’arròs amb guixes tendres, el cruet de peix de tresmall..., i l’imprescindible mullador estiuenc (pelleta de tonyina de Casa Boira, tomaques, pebreres i albergínies de l’hortet de la caseta, oli de les valls, alls morats i fulleta de pebre roig)..., encendre el forn amb un garbó de sarments i coure les coques, el pa, les hortalisses pel mullador torrat..., les escapades a la mar i els esmorzars amb eriçons, un grapat de petxelines i un barral de vi casolà..., pilota i missa..., nits de “càbiles” que passen volant per l’hospitalitat, definidora allí de la festa, d’amfitriones i amfitrions..., burrets, molts burrets..., i els passejos fins a casa que, per contra, sempre es fan llargs. ... i també jueves, jueus, moros i cristians –europeus, americans, asiàtics o africans – que la festa de la vida fa germans.

El burret és un combinat que fa servir l’aperitiu de café d’Alcoi com a beguda alcohòlica base i el refresc de cola com a mesclador. En un got de trago llarg amb un terrós de gel, o dos, depenent la intensitat requerida al combinat, se serveix una part d’aperitiu de café d’Alcoi, fins a la mitat de la capacitat del recipient aproximadament, i dos de cola, que acabaran d’omplir el got, formant pel damunt per efervescència una bromera cafetera de mig centímetre que és signe de la qualitat dels ingredients a l’hora de fer-los servir. Eixa qualitat depèn principalment del seu grau de desbravament, bé per l’oxidació i la ràpida volatilització dels aromes de la beguda alcohòlica base, o bé per la pèrdua de pressió del

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

comarques cafeteres. Pego, d’on arranca el trajecte més accessible que per la Vall de Gallinera, a llevant, bolca cap a la vall que forma la Baronia de Planes, ja a ponent, i enfilant la Foia de Cocentaina aplega a la capital contestana, va ser la pionera, fa ara cinquanta-un anys.

Huit anys després, li seguia Benissa, inici del trajecte menys amable que recorre el Vall del Pop, a llevant, i tomba cap a ponent a la Vall de Seta d’on accedeix a Alcoi travessant territori de la foia contestana, o per la Vall de Travadell arriba a la que a hores d’ara és la capital del Comtat i que temps enrere va ser una de les ciutats més importants del territori que hui conforma el nostre país.56 En este segon cas, les pitjors comunicacions es van suplir de bon tros per la presència al poble de vàries famílies de socarrats que en la segona meitat del segle passat s’hi traslladaren per motius empresarials i laborals i promogueren activament la implantació de la festa primer i la seua consolidació després, cognoms com Pascual, Torró, Palací, Garrido, Sanz... formen part ja de l’imaginari col·lectiu dels benissers.57,58

refresc carbonatat, motiu pel qual és recomanable l’ús de botelles menudes de café licor i botelletes de refresc.

El café licor arriba a la Marina Alta des de Cocentaina, travessant les valls, primer a ponent i després a llevant, de les muntanyes que la separen de la comarca veïna del Comtat, sent una de les marques que primerament es distribuïren la de Café Licor El Moret. Els parroquians que el consumien, prompte el varen demanar per la marca com “un moret”, paraula coneguda, agradable a la parla dels “blavets” per allò del diminutiu, i aclaridora, ja que per estes terres el fet de demanar un café no s’ha assimilat mai com voler prendre un café gelat si no més bé com a voler degustar un café crema calent. La marca de café El Moret, conegut popularment al seu bressol com a “café de Pepito el Selecte”, degut potser a què el seu primer fabricant era José de nom i amb un malnom que s’endevina, es va fabricar des de 1958 fins a 1977, abans que semblara políticament incorrecta la seua denominació.53 Paral·lelament, es distribuïa el Café Licor Sancho fabricat per José Sancho, que amb un lluïment d’esperit comercial innat va lligar el seu cognom a la figura cervantina de Sancho Panza, l’escuder del Quixot de la Manxa, serigrafiant pel darrere de la botella a “el rucio”, un dels protagonistes quadrúpedes de la novel·la.54

53 Un bodegó del contestà Antonio Torregrossa de 1968 va immortalitzar un barral de café licor d’esta marca produïda a Cocentaina.

54 El café licor Sancho encara es comercialitza per Licores Sinc S.A. El burret de la botella original apareix pintat en dos quadres del pintor contestà Francesc Gisbert, un de 1984 i l’altre de 1997.

Perquè no quedara res en l’aire, en edicions posteriors ja apareix Sancho Panza a cavall de “el rucio”, pel que cada vegada es fa més inconvenient parlar de burreta. Esta penúltima etiqueta del café licor Sancho la pinta el també contestà Francisco Prats en un bodegó a l’any 2005.

153

Samarreta per als amics i les amigues de les nits llargues amb disseny que empra com a reclam el licor cafè combinat amb refresc de cola i gel.

A partir d’eixe moment la història estava servida, al Comtat i a l’Alcoià es va denominar popularment el Café Licor Sancho com “el café de la burra”, mentres que per la Marina s’anomenava com el “café del burro” o “café del burret”, passant a demanar-se simplement com “un burro” o “un burret”, encara que ni dir cal que l’expressió diminutiva de burret va tindre més acceptació per les raons pròpies de la parla de la comarca, i tanmateix perquè emulava la denominació de “moret” fortament arrelada, tant que en alguns casinos dels pobles més menuts a les valls encara se sent dir. Tot i això, cal remarcar que el café licor, pres en la seua forma tradicional, és a dir, com aperitiu, a soles o lleugerament rebaixat amb aigua, sifó, cervesa o inclús amb refresc de cola, mai no ha estat a la Marina una beguda majoritària com ha estat a les comarques de la Mariola, llevat de potser algunes poblacions de les valls.55 La popularització del café licor a la Marina aplega indubtablement lligada a la introducció de la festa de Moros i Cristians a la comarca, que comença amb una lògica geogràfica impecable a les poblacions més grans que són cap de les rutes que condueixen a les

55 N. de l’e.: L’autor es refereix com a les comarques de la Mariola a l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida que formen una macrocomarca al voltant de la Serra de Mariola, parc natural oficialment des de 2002, i un dels indrets del nostre país que més concentra valors mediambientals, paisatgístics i socioculturals d’especial rellevància.

A la festa de la comarca costanera però, el que realment triomfa és el que la pròpia festa requereix, el trago llarg, el combinat, generalment elaborat amb refresc de cola, encara que també amb refresc de llima. Servit a les “càbiles” primer, per a delit dels integrants de la filà i afalac dels convidats, a sovint en mesures col·lectives, a

56 N. de l’e.: Contestània va ser el centre de la regió ibèrica amb el mateix nom situada al sud d’Edetània i al nord-est de Bastetània, amb enclavaments grecs, fenicis i cartaginesos vora mar. Ocupava des del riu Xúquer fins a l’extrem sud de les terres murcianes actuals, i des d’ahí pràcticament en vertical passant per terres actualment murcianes i manxegues fins a trobar-se de nou amb el riu Xúquer. El gentilici dels nascuts a Cocentaina és contestà i contestana.

57 Existeix un vincle religiós entre les quatre poblacions que de ben segur ha estat catalitzador de relacions personals i promotor de trànsit de ciutadans entre elles: les quatre són localitzacions del primer orde franciscà. Benissa, i també Pego en un període de temps més reduït anterior a la segona mitat del segle XX, va ser la localització del Seminari Menor.

58 N. de l’e.: L’autor es refereix amb la paraula socarrats als contestans. Al nostre país són vàries les ciutats que fan servir el gentilici de socarrat de manera informal o popular, com ara Xàtiva i Vila-real, per episodis que acabaren amb la crema de les ciutats per part de les tropes borbòniques de Felip V per la resistència que li varen oferir abans de rendir-se a la guerra de successió als inicis del segle XVIII. Els contestans, però, es varen guanyar eixe apel·latiu quatre-cents anys abans, ja que van ser el moros els qui a l’any 1304 la saquejaren i cremaren, junt amb Penàguila, en la primera de les seues tres incursions militars al regne de València, recolzats des de Granada, amb la complicitat dels musulmans locals i amb el coneixement del terreny d’un excapità d’Al-Azraq, anomenat Al-Abbas, que els capitanejava.

154

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

tamborinades, sense massa miraments, prompte va ser requerit als barmans que poc a poc han anat dignificant el resultat.59 I com la denominació de burret al café licor estava ja allí interioritzada, inicialment es batejaren els combinats com “un burret amb Coca-Cola” i “un burret amb Fanta de llima” o “un burret amb cola” i “un burret amb llima”. L’economia lingüística, més necessària ara que mai donada la dificultat de fer una comanda a una barra popular, en un bar, en un pafeto o en una càbila, tots ells plens de gom a gom en festes, és la responsable que passat un curt temps s’anomenara al “burret amb Coca-Cola” simplement “burret”, creant una homonímia amb la denominació popular de la beguda alcohòlica que fa de base del combinat, cosa que no és del tot estranya en el món de la cocteleria. El combinat amb refrecs de llima, menys consumit, per a la seua diferenciació, ha conservat el nom.60 L’aperitiu café d’Alcoi, licor de café, café gelat, café d’Alcoi, eixut, o senzillament café és una beguda espirituosa elaborada per maceració de café torrat natural en alcohol neutre d’origen agrícola.61 El producte resultant de la maceració es deixa reposar i després es filtra abans d’embotellar-se. El color que s’obté és castany, semblant al de café calent però nítid. La graduació alcohòlica s’ajusta a voluntat, emprant aigua el més pura possible, però en un nivell alcohòlic suau, normalment al voltant del 16% del seu volum, com a resultat d’una mesura de cinc litres d’aigua per

59 Tamborina(d)a: “En la Filà els Maseros d’Alcoi s’aplicava a la mescla de mig litre de café licor i un litre de Coca-Cola: ‘Xe, anem a la filà a fer-se una tamborinà’” (Tormo, 2014:161). I si resultara que els Maseros són els que realment varen inventar el combinat anomenat després com a burret allà a la vora de la mar?

60 Com assenyalava ja en l’any 1996 Tallaferro al seu article titulat “Qui beu antes, beu dos cops”, al segon número de la revista de música tradicional i popular La Canya, que es va editar durant uns pocs anys a la ciutat de València, després de constatar que era la denominació popular a les dos Marines i també a la Safor, mentre que a la Vall d’Albaida s’anomenava “burra”, la denominació al combinat de “burret” “és la més usual i estesa arreu del país i amb aquest nom s’està expandint a hores d’ara”.

61 El nom d’eixut, que pot ser fora el primer que va rebre la beguda degut a la seua carència, o presència mínima, de sucres afegits, està documentat fins al 1925, en un escrit del cronista oficial de la ciutat que el cal·ligrafia correctament i no com “aixut”, transcrit directament del parlar xeu, com apareix en tots els altres testimonis anteriors. El nom Café Licor va ser prohibit legalment per la norma que reserva l’apel·latiu de licor a les begudes amb sucre afegit, passant a anomenar-se Aperitiu Café.

La reglamentació oficial de les denominacions específiques de Begudes Espirituoses Tradicionals d’Alacant fixa el nom d’Aperitiu Café d’Alcoi, recollint a més el seu origen.

un d’alcohol. La temperatura òptima de consum és a temperatura ambient, uns quinze graus més o menys, és a dir, sense escalfar, que és l’accepció en este cas de la paraula gelat.

Al llarg de la seua història, que es remunta a la meitat del segle XIX a l’entorn de les industries alcoianes,62 també s’ha elaborat per destil·lació, afegint-li un pas més al procés de fabricació, donant lloc a l’anomenat café blanc.63 Un procés prou més costós que la fabricació en gelat i del qual, en bona lògica, ix un producte amb menys aroma que el que es destil·la, és a dir, el café resultant de la simple maceració, minva que els tastadors especialitzats apreciaren ràpidament. No obstant, la seua aparença, totalment diferent a la del café licor normal va permetre el seu consum de forma clandestina en la llarga època en què estava mal vist per les classes benestants consumir el que consideraven un beuratge propi de proletaris viciosos.

Segons conta l’alcoià Josep Tormo Colomina, professor i prolífic escriptor costumista, en la seua obra de 2014 aglutinadora d’anys de dedicació a l’estudi i la investigació sobre la història del café licor, titulada El café gelat o café licor, tots el estaments socials, llevat, és clar, del proletariat fabril, “les autoritats municipals, els sectors religiosos, el periodistes, els intel·lectuals, els polítics, la burgesia industrial, les autoritats sanitàries i algunes entitats i homes de pro”, blasmaren la beguda durant quasi un segle de forma contundent i ininterrompuda, conformant una fascinant història davant de la qual Josep Tormo es meravella donat el resultat victoriós i contra pronòstic del café licor.64 62 Les jornades de setze hores a les fàbriques alcoianes en el dies d’hivern de llargues nits amb un fred intens, requerien una beguda que templara el cos i que alhora espavilara com és el café tocat, rebentat, perfumat, etc., depenent de pobles i parles. Degut a les condicions de treball de l’època, este producte acabava beventse irremeiablement gelat a les hores que més falta hi feia, allà quan el cos no allibera el cortisol de forma natural i ens entra somordor i soneguera, i pareix ser que d’ahí va nàixer la idea de preparar-lo tot d’una d’eixa manera, gelat, i sense sucre o quasi, eixut.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Però és que el denigrat beuratge va tindre igualment aliats, encara que potser més silenciosos, més enllà d’aquells qui el prenien públicament i els qui, incloent alguns dels mateixos que el repudiaven públicament, el bevien clandestinament: en reunions privades, en tassetes de ceràmica opaques, blanquejat per destil·lació, o barrejat amb altres bevendes. El mateix Josep Tormo en l’obra esmentada ens relata que “els primers fabricants de café gelat amb vocació industrial” eren teixidors, bé expulsats del sector en l’últim quart del segle XIX per l’alta conflictivitat primer i per les conquestes socials dels treballadors després, o bé emprenedors que van vore clarament com apropiar-se de part de l’excedent empresarial que anava traslladantse poc a poc des de l’empresariat cap a la massa social i es varen reconvertir; en 1909 ja es varen associar per a formar un lobby, mes que fóra amb “l’objectiu de la mútua protecció i defensa”; en 1923 crearen un gremi, esta vegada per a carregar-se la competència casolana i tradicional; en 1939 comença l’ “entente cordiale” en què els lobbys es menejaven prou bé; en 1964 naix el monopoli... En la commemoració del seu cinquanta aniversari, després de molta història al nostre país on, malgrat tot, les comarques de la Mariola han estat determinants, s’etiqueta per primera volta el producte en llengua vernacla.

De l’alcohol etílic ja hem parlat en capítols anteriors i poc més podem afegir. No obstant, potser siga el moment de parlar de l’expansió de la fabricació en gelat de begudes alcohòliques en el segle XX, que és, com acabem d’assenyalar, la que normalment es du a terme per a l’elaboració del café licor, on s’usa alcohol etílic neutre amb una graduació de 96-96,3 % provinent de forma generalitzada de melasses de remolatxa sucrera sotmesa a vàries destil·lacions i a rectificació per mitjà de modernes columnes industrials de destil·lació fraccionada.65 Podem pensar que inicialment els alcohols emprats no serien de tan alta graduació sinó que serien més bé espirits d’origen vinater similars a aquells que en eixos moments s’afegien al café a les fàbriques, encara que no es té testimoni directe de tal cosa.66 Per contra, sí que es té memòria a

del setmanari Fraternidad, diputat a les Corts Generals al 1931 i Ministre de Justícia al 1933. Un currículum que el va dur a morir a Mèxic l’any 1942.

63 El café blanc que també s’anomena blanquet, caliblanc (primeres síl·labes de café licor blanc) o caliblan, té una història paral·lela a la del café castany que es remunta a l’any 1857 quan es comença a fabricar el Café Licor Blanco per Enrique Ferrer.

El destil·lat conserva millor el sabor en ser un esperit de cafè d’aiguardent o d’alcohol, però és menys intens. Finalment s’ha imposat la beguda fresca més intensa però amb una volatilitat dels aromes més alta.

65 L’alcohol etílic en proporcions superiors a un 96,3% del volum s’hidrata de forma espontània del mateix ambient. Per a aconseguir una concentració major, requerida per a usos químics i farmacològics, s’ha de sotmetre a un procés addicional de deshidratació, necessitant, és clar, d’una conservació especial.

64 Destaca dins de la història narrada per Tormo (2014) la presència d’un polític republicà d’Alcoi que es va sumar en 1907 a la campanya antialcohòlica, Joan Botella Asensi, que després va ser fundador del Círculo Fraternidad Republicana, director

66 La hipòtesi mantinguda es corrobora documentalment. De fet, en l’obra de Seijo (1880) es recull una recepta d’aperitiu de café (d’Alcoi) que s’identifica com més antiga pel fet que incorpora el doble de café per litre de beguda que les altres i

155

Alcoi que durant la guerra i la postguerra del trenta-sis, en escassejar l’alcohol es van arribar a usar conyacs com a base alcohòlica del café gelat.

El que sí sabem és que per estes terres on les fàbriques eren artesanes fins ben entrat el segle XX, l’incentiu a destil·lar alcohols per a ús de boca, rectificats perquè assoliren els 96,3 graus, només es va tindre a partir de la reimplantació de l’impost de la renda de l’alcohol per part de l’estat a finals del segle XIX. D’ençà els fabricants artesanals amb alambins rudimentaris dels quals s’obtenien alcohols de graduacions mitjanes no estigueren fiscalment incentivats a destil·lar, ja que l’impost es va establir sobre volums i no sobre graduacions. Ara els eixia a compte comprar alcohol de màxima graduació, on es pagava el mateix impost per litre, i rebaixar-lo amb aigua fins la graduació requerida, que ben vist, hem de suposar cada vegada més baixa.67 En aquell moment comença l’expansió de l’elaboració de begudes alcohòliques en gelat i un procés d’especialització dels productors: ara uns, els que disposen dels aparells necessaris o inverteixen en ells, es dedicaran a destil·lar alcohol amb altes graduacions i vendre’l als altres que fabricaran la beguda final en gelat per maceració, que com hem apuntat adés té els seus avantatges i els seus inconvenients.68

“un poquitín de azúcar”, amb proporcions de tres litres d’alcohol, que deuria tindre com a molt uns trenta cinc graus, per tres i mig d’aigua. Junt a eixa recepta “e n’hi ha” dos altres de café licor (de Cocentaina i l’Alqueria d’Asnar), que per contra s’endevinen més recents, amb proporcions d’un litre d’alcohol, este sí que de més de noranta graus, per cinc litres d’aigua.

67 Abel Soler (2011) arreplega en la seua obra el testimoni de l’any 2009 d’un descendent de destil·ladors aieloners, Joaquín Juan Monpó, creador en 1950 del Café Licor Ayelo, que senyala que “era més rendible, en qualsevol cas, comprar alcohol [...] que no destil·lar-ne al poble”. La destil·leria d’Aielo va deixar de destil·lar ja definitivament el 1916 quan va fallar la matèria prima, el vi, a causa de la destrucció de la vinya per la fil·loxera.

68 Tenim testimoni que els avantpassats de Julián Segarra van adaptar el seu alambí amb una torre de rectificació fabricada de forma casolana pel propietari, en aquell moment Francisco Ortí, i un cosí seu que era llauner a La Jana, i que utilitzant el mètode de prova i fracàs arribaren a batre el nivell de 90 graus en la seua destil·leria de Canet lo Roig. Per a centrar al lector, direm que en 1801 el francès Edouart Adam ja utilitzava la destil·lació contínua en horitzontal encara que de forma rudimentària i que la destil·lació contínua es va patentar per l’irlandès Adrew Perrier en 1822 ja en columna, convertint-se en el que poguera ser l’únic invent destacable a la història de la destil·lació durant tot el segon mil·lenni de la nostra era. Com a curiositat, podem afegir que hui en dia els Segarra a Xert compten amb un “modern”, segons paraules del propietari, alambí de coure recuit (dels anomenats “de ceba” per la seua forma) instal·lat, ni més ni menys, en l’any

156

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

La reglamentació de la denominació específica “Aperitiu Café d’Alcoi” fixa la qualitat de la matèria prima fonamental per a la seua fabricació, el café torrat, de forma precisa. Ha de ser de l’espècie Coffea arabica amb un gra, en verd o cru, sa, net i desproveït de teguments exteriors, amb un contingut de cafeïna superior al 0,7% del pes de la matèria seca (límit que sembla en principi poc limitant). El torrat s’ha de dur a terme a la zona d’elaboració de la beguda (seria de més interés fixar el moment del torrat) i ha de ser natural i sense cap tipus d’additiu. El gra ja torrat deu tindre el color, l’aroma i les qualitats que li són pròpies, mantenir el percentatge de cafeïna per damunt del 0,7% del pes de la matèria seca i complir uns requisits de qualitat en quant a la humitat, la quantitat de grans carbonitzats, les cendres totals i els sòlids solubles de l’extracte aquós.

El café és una planta arbustiva perenne, llenyosa i amb una tija resistent, originària d’Etiòpia des d’on va anar estenent-se fins arribar al Iemen on aparegueren les primeres plantacions. Les seues fulles són d’un verd fosc, les seues flors blanques i perfumades recorden el gessamí, i els seus fruits, en drupa, tenen una coloració verda inicialment, que va engroguint i es torna d’un roig intens quan ja estan madurs. En cada fruit es troben dos grans quasi semiesfèrics de color verd grogós amb un solc característic allà per on s’uneixen. Amb la infusió de les llavors torrades i molturades es prepara la beguda que du el mateix nom de café, de color fosc i tast amargós, aromàtic i estimulant, introduït a la Mediterrània pels comerciants venecians al voltant del tombar del segle XVI.69 Christian Friedrich Henrici, poeta i llibretista alemany, conegut pel renom de Picander, va immortalitzar la beguda en la cantata de Johann Sebastian Bach, composta en els anys trenta del segle XVIII, BWV 211, Silenci, prou de xarrera, coneguda més popularment com la Cantata del café,

Però Lieschen en secret diu: / cap nóvio entrarà en esta casa / si abans no em promet, / en el contracte matrimonial escrit, / que em serà permés / quan ho desitge preparar-me café.

1928, el que escalfen amb llenya d’olivera. És com si estiguérem dins d’una recreació històrica, tot un luxe en els temps que corren, i com que corren!

69 El café va ser proclamat sacrosant pel Vaticà al 1600 quan el papa Clemente VIII va ser sol·licitat per uns sacerdots per a prohibir el café al qual anomenaven “beguda del dimoni”. El Papa el va tastar i li va agradar tant que va dir que era “tan deliciós que seria una llàstima deixar que els infidels el begueren amb exclusivitat”, afegint: “enganyarem a Satanàs batejant-lo”. I amb eixe vistiplau es va obrir la primera cafeteria a Itàlia en 1645, després en 1652 a Londres, en 1672 a París, en 1721 a Berlín i en 1764 al carrer madrileny d’Atocha.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

El seu principi actiu estimulant és la cafeïna, un alcaloide molt semblant a la teofil·lina del te i de l’herba dels jesuïtes o mate, o a la teobromina del cacau xocolater; però en té altres, que a soles o combinats, li donen propietats sanadores diürètiques, expectorants i digestives. També està indicat en casos d’intoxicació per opiacis i per a les cel·lulitis. En pols, és un dels millors antisèptics, i acabat de torrar elimina les males olors i gustos. A la cuina s’usa habitualment en l’elaboració de dolços i de salses per a plats salats.

De les dos espècies de café més cultivades, Coffea arabica, la primera a ser-ho a la península que li dona el nom, és la més delicada i menys productiva, requereix altituds més extremades amb climes més frescos, i és també la que produeix un café més aromàtic i delicat, més fluix i suau. En maceració, avui, és la que produeix l’Aperitiu Café d’Alcoi, però això tampoc no ha sigut sempre així. Més enllà del desconeixement que tenim de la classe de café que emprava cada fabricant en el segle XIX, és a dir, de l’ús que es feia de l’anomenat café robust de l’espècie Coffea canephora o robusta, del café torrefacte, de menor qualitat, endolcit i segellat, de l’ús de mescles amb maltes, també endolcidores, etc., el que sí ens aclareix l’obra de Tormo (2014) és que en temps d’escassesa, racionament i carestia de la matèria primera quasi tot valia per tal de poder prendre un café gelat.

Es van emprar xicòries, llicsons, pinyols de dàtil, sucre cremat, mel i altres succedanis. Com recull la dita, era l’enginy popular aguditzat per la fam.

Al nostre país, també de tradició fustera i ebenista, la paraula cola com a sinònim d’adhesiu és massa important com per a confondre-la amb un xarop o refresc, carbonatat o no, provinent dels extractes de les llavors de la planta amb el mateix nom que tenen com a principis actius la cafeïna i la teobromina, estimulants de les funcions digestives i nervioses.70 El que és ben cert és que no es fa un ús generalitzat d’esta segona accepció perquè es va conèixer popularment la denominació de la planta, la cola, que no la planta en si mateix originària de l’Àfrica tropical, i de les begudes derivades d’ella, les coles, alhora que la marca comercial que va popularitzar el refresc carbonatat de cola al nostre país, Coca-Cola.

Les seues constants i encertades campanyes publicitàries, començant per aquella que va distingir, amb un cartell de llauna redó i roig, les tendes on es podia adquirir la beguda, han aconseguint de manera efectiva integrar la marca dins del nostre imaginari col·lectiu convertint-se en la denominació popular dels refrescs carbonatats de cola que, siguen o no siguen deixa marca, són “coca-cola”.

70 Abel Soler, en el seu llibre de 2011 arreplega una anècdota del voltant de 1910 on uns atzenetins que varen anar a festes a Bèlgida, demanaren cola a la taverna d’aquell poble, i el cambrer, no massa posat amb l’art dels licors, tot tufat pel que es pensava que era una broma, els va contestar de males maneres: “Pos vachen a casa el fuster”.

157

combinació de fulles de coca importades de Perú i grans de cola, ingredients que en tot o en part varen ser coneguts, es diu, de la mà d’un missioner franciscà que després va recalar al convent d’Ontinyent. Un dels socis, el més comercial i emprenedor, es va dedicar a difondre les bondats del licors i xarops de l’empresa per allà on podia aplegar amb la seua maleta carregada d’ampolletes, obtenint grans distincions en mostres i certàmens internacionals. D’eixa manera va arribar fins i tot als mateixos Estats Units, on l’any 1886, els productes de la fàbrica de licors aielonera estigueren presents en l’Exposició Internacional de Filadèlfia de la mà de Baptista Aparici.

Cartell promocional de Coca-Cola (1886).

L’origen del refresc de cola, que és el mateix que el de la marca pionera a nivell mundial, Coca-Cola, motiu pel que a hores d’ara incideix en l’apel·latiu d’“original” per a referir-se al sabor del seu producte, es troba en un xarop amb propietats remeieres, probablement creat al laboratori d’algun apotecari o d’algun licorista que s’especialitzaren en l’elaboració de xarops amb els quals els usuaris obtenien refrescos mesclant-los amb aigua ben refrigerada o fent servir terrossos com si d’un dels nostres combinats es tractara. Al nostre país, uns d’estos licoristes van ser els de l’empresa anomenada Destilerías Ayelo, “la botelleria” per als veïns d’Aielo de Malferit. De fet, allí es va crear el primer xarop documentat no sols elaborat a base de cola sinó que, curiosament, elaborat amb cola i amb coca. L’historiador aieloner Abel Soler en la seua obra de 2011 al voltant de la geografia, història i patrimoni d’Aielo de Malferit, ho detalla amb una mestria envejable.

Soler ens narra com almenys des de 1882, fent cas a les etiquetes més antigues que es conserven, la fàbrica de licors Aparici, Sanz i Ortiz, elaborava el “Jarabe Superior” de “Nuez de cola coca”, elaborat amb una

Per aquells temps, l’extracte de fulla de coca ja hi havia estat introduït com a producte remeier. Primer a la vella Europa, on es va addicionar una ínfima dosi del seu extracte al vi de Burdeus, en el qual, arreplegant el nom del seu propulsor en 1863, el químic cors Angelo Mariani, s’anomenava Vini Mariani. Junt a tota una gama de productes derivats que el químic va anar creant cada vegada més forts fins a l’ús de la sal de coca o cocaïna, el vi de coca va tindre, com era d’esperar, una gran acceptació entre els pobres malaltets, però també entre els que s’ho feien, trobant adeptes per tot arreu d’entre aquells que se’l podien permetre, com ara burgesos, aristòcrates, papes (un d’ells li va atorgar una medalla pontifícia), atletes, cantants, escriptors, com podien ser Verne, Zola, Wells o Dumas, artistes, com l’escultor Rodin, l’actriu Sarah Bernhardt, científics, com el cas d’Edison, presidents de les Amèriques, prínceps dels gal·lesos, reis de les Espanyes, tsars de les Rússies... D’Europa, el furor causat per l’ús “medicinal” de la coca va passar a América, on la companyia de Detroit, Parke, Davis & Co en 1880 va arrasar amb el seus productes basats en l’extracte de coca i en el seu alcaloide, la cocaïna: dolços, cigarrets, polvoritzadors, pastilletes de la tos, ungüents, vins de coca... i el seu producte estel·lar, el còctel “Coca Cordial”, prescrit com antidepressiu, estomacal i preventiu de solitaris jocs femenins .

En eixe context, el farmacèutic americà John Stith Pemberton d’Atlanta, l’any 1884 va registrar els ingredients per a preparar un “vi francès de coca: tònic estimulat ideal pels nervis” que va comercialitzar com Pemberton’s French Wine.71 A l’any, més o menys, quan tot li anava més que rodat, les autoritats georgianes prohibiren l’alcohol als medicaments i li enfonsaren 71 En eixe mateix any, un Freud apassionat publicava el seu primer assaig, res innocent, sobre la cocaïna, titulat “Sobre la coca”, a la revista Therapie, on ofereix moltes dades de la utilització de la planta a Sud-Amèrica i a Europa, on ja havien sintetitzat la cocaïna, els efectes en els humans i en els animals, i les utilitats terapèutiques. Totalment a favor del seu ús, la recomana per al tractament de la morfinomania i de l’alcoholisme, provocant un gran desastre anys després.

158

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Nuez de Kola-Coca72.Per trenta mil pessetes de l’època, que se sàpiga, els aleshores propietaris de la destil·ladora varen desistir de fer ús de la paraula coca, passant a denominar-se Licor Nuez de Kola. Una fascinant història que deixa moltes intrigues en l’aire i alguna revelació, com ara la importància que la companyia americana donava, com a poc comercialment, a les paraules coca i cola: és la paraula coca la que diferencia la marca de la competència on el genèric del refresc, cola, és difícilment patentable.

Però, és este un tema estrictament comercial? Conta Luis Pancorto en el seu assaig Los dioses increíbles que la companyia Stepan Chemical de Maywood, proveïdor de Coca-Cola des de 1903, continua important fulles de coca d’Amèrica del Sud, legalment i en exclusivitat, per a extraure’ls la cocaïna que venen per a ús farmacèutic, en exclusiva també, a la “patriòtica” companyia nordamericana Mallinckrodt Pharmaceuticals radicada a Irlanda per a pagar menys impostos, i després elaborar l’extracte, convertit en un legalitzat “agent saporífic”, que arreplega els olis essencials i flavonoides que continuen format part de la Coca-Cola, el que la fa realment única o, com diu l’eslògan publicitari, “original, mires per on ho mires”.73

A. Grandy (1915): “L’elixir de la vida”. Cartell publicitari sobre una marca de vini mariani, elaborat a partir d’una combinació de vi i sal de coca o cocaïna.

tot d’una el negoci. Passats uns mesos l’apotecari va refer la fórmula introduint la cola africana i olis cítrics aromatitzants, en allò que uns han descrit com un colp de mà genial, mentre altres sospiten que ho va fer tenint en eixa mà la botella i el prospecte del xarop valencià aconseguit en l’Exposició Internacional de Filadèlfia. El nou producte el va comercialitzar com a Coca-Cola amb un prospecte on, a l’igual que en el valencià, es detallava com preparar el tònic utilitzant com a mesclador l’aigua.

Dos anys després, a setmanes de la mort, el farmacèutic va canviar l’aigua pel sifó com a mesclador, oferint el producte com “beguda intel·lectual i licor temperant”: ara sí que havia inventat el que coneixem hui com a refresc carbonatat de cola, amb l’única diferència que en compte dels actuals sucres addictius duia unes sals que i tant que ho eren.

L’any 1953, quan la companyia Coca-Cola, fundada per un altre apotecari d’Atlanta, Asa Griggs Candler, que els va comprar la patent al hereus de Pemberton l’any 1894, va intentar entrar en el mercat espanyol registrant la seua marca, va topar amb l’existència d’una altra patent de 1903 que li ho impedia, corresponent a un licor que els aieloners van fer a partir del xarop original, anomenat

Passades les guerres, la mítica companyia recomença la seua historia a la península amb un model de concessió de llicències revisables per a muntar plantes embotelladores, sent la primera la que va obrir en 1953 al carrer barceloní d’Almogàvars, gestionada majoritàriament per la família Daurella.74 Però prompte la història seria igualment

72 La història de la Coca-Cola a les nostres terres es remunta a l’estiu de 1928 quan Francisco Duffo Foix, que més endavant crearia la gasosa La Casera, va obtindré una llicència, via el representant per a Europa que hi era a França, per a embotellarla a la ciutat comtal a la Gran Fábrica de Aguas Carbónicas / Espumosos El Rayo. En aquells temps la beguda encara feia gust a medicina, per eixa raó la publicitat recomanava provar-la dos o tres voltes, i es venia com un producte exclusiu i costava el triple que una gasosa. Quan es va consolidar el consum, sent ja huit les embotelladores arreu del territori espanyol, fins i tot una a les Canàries, la companyia va retirar les llicències d’embotellament i va obrir planta pròpia, al menys en una localització que sapiem, la del carrer barceloní d’Aragó. La falta de subministrament degut a l’alçament de l’any trenta sis va provocar que la companyia se’n tornara per on havia vingut.

73 Original és igualment l’actual projecte empresarial de la jove emprenedora olleriana Lucia Mompó que, apuntalada pel programa Lanzadera impulsat per Joan Roig, ha creat un refresc de cola premium, elaborat amb ingredients naturals com l’estèvia, que substitueix el sucre, l’extracte de cola, que és l’ingredient principal, la cafeïna natural, els acidulants, provinents del raïm i de fruites i verdures, i aromes naturals, i a la qual ha anomenat Malferida en homenatge a la història aielonera que la va inspirar.

74 Eixe mateix any, casualment o no, es retiraven les cartilles de racionament i s’estrenava el llargmetratge de Luis García Berlanga

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

159

valenciana perquè en 1955 es concedeix llicència a la família dels Gómez-Trenor que, junt amb altres socis, formaran la societat Compañía Levantina de Bebidas Gaseosas (Colebega), empresa que s’integraria en Coca-Cola Iberian Partners l’any 2013, que així mateix quedaria englobada en 2016 en l’empresa cotitzada en borsa Coca-Cola European Partners. Al capdavant de Colebega estava Juan Luis López-Trenor, discret gestor i emprenedor eficaç, des de la solvència que dona el llinatge, que va faltar recentment fent-se ressò tots el mitjans de comunicació valencians, que aprofitaren per desvelar-nos algunes anècdotes de la vida de l’habitant de la Casa Sagnier al carrer valencià de La Pau. Un dels grans èxits d’una altra empresa valenciana, arquetip de mamprenedoria, va ser aplegar a ser proveïdor de la multinacional Coca-Cola. L’empresa en qüestió va nàixer a la cuina del piset de la iaia d’una colla de tres, per eixes dates, joves amics del Grau de València en temps de postguerra. Allí pretenien inventar, i de fet ho aconseguiren, un procediment per extraure l’alcaloide del cacau, la ja esmentada teobromina, del clafoll del fruit que arreplegaven de les deixalles de la fabriqueta de xocolate que tenia el pare d’un d’ells a Torrent. Feien servir el mètode de prova i fracàs repetidament amb eines rudimentàries; després de cada una de les mil proves que en feien s’acomboiaven per fer-ne un altra, amb la seua parla “u n‘a(l)tra”, d’on va eixir el nom després de l’empresa valenciana, ara multinacional domiciliada a Quart de Poblet, Natra, i de la subsidiària Natraceutilcal, creada en 2002 que va arreplegar l’activitat pròpia de l’objectiu fundacional, hui integrada en l’empresa cotitzada Reig Jofre. Els joves emprenedors eren els valencians Arturo Benlloch, Juan Ferrándiz i Álvaro Faubel, que formalitzaren la societat A. Benlloch – Laboratorios Natra, empresa pionera i única durant molt de temps en tot el món en aprofitar íntegrament tota fruita del cacauer, l’aliment dels déus. Més endavant, sent líders mundials en l’extracció i venda d’alcaloides, els subministrarien a la multinacional Coca-Cola per a confeccionar el seu xarop, base del refresc, amb els quals va haver de reforçar la seua fórmula en eliminar des de 1903 la cocaïna que anteriorment n’era present.75

Bienvenido, Mr. Marshall, metàfora de la penetració cultural i empresarial dels nord-americans en l’emergent economia del règim que vaticinava l’abraçada del poble espanyol al refresc de cola carbonatat.

75 Al contrari del que es pensa, es diu i s’escriu, fins al 1906, tres anys després, no s’aprovava la norma que prohibia el transport interestatal de productes que contingueren cocaïna, la llei nordamericana de puresa d’aliments i medicaments; fins 1914 els Estats Units d’Amèrica no prohibiren amb la Harrison Act l’ús de la cocaïna; i fins 1961, amb la Convenció única sobre estupefaents de les Nacions Unides, no es prohibia l’ús de la fulla de coca.

Esta última dada no contradiu en res el que hem comentat

Marca comercial d’un refresc de cola originari d’Aielo de Malferit, municipi de la Vall d’Albaida que reclama ser el bressol dels refrescs de cola.

Per anar tancant este capítol parlarem de l’altre combinat per excel·lència elaborat amb el café licor com a beguda alcohòlica base. Es tracta de “la mentira” o “mentireta”, elaborat emprant aigua llimó amb les mateixes proporcions del burret però ara amb el gel incorporat al mesclador. La mentira a més de tindre tots el requisits que es poden demanar a un combinat fester, va tindre històricament una altra funcionalitat, inseparable de les primeres, la de dissimular la ingesta de café licor quan socialment, i per extensió també familiarment, estava malvista a les ciutats de les comarques de la Mariola. És per eixa raó per la qual la mentira original es fa amb aigua llimó morena, és a dir, aquella que en la seua elaboració empra sucre cremat, donant-li al refresc un to terrós molt característic on queda eclipsat el café gelat si es fan servir les proporcions adequades. L’origen d’este excels combinat té distintes versions, fins quatre en detalla Tormo (2014), focalitzades totes al voltant del Palau de la Vila Comtal i una altra en el poble de Benilloba. Tres de les històries estan datades cap al 1940 i l’altra abans de la guerra.

abans ja que l’article vint-i-set en el seu punt u diu: “Les Parts poden autoritzar l’ús de fulles de coca per a la preparació d’un agent saporífer que no contingui cap alcaloide i, en la mesura necessària per a dit ús, autoritzar la producció, la importació, l’exportació, el comerç i la possessió de dites fulles.”

160

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Entranyables i perfectament compatibles entre elles, cal donar-li a tot l’anecdotari la mateixa credibilitat i pensar que la confecció de la mentira es remunta als anys trenta quan durant un estiu algun venedor dels dos productes els va mesclar per raons desconegudes, que molt possiblement estes pràctiques lúdiques i delitoses s’interromperen durant el conflicte, i que algun cambrer, Pepe Sancho, o la seua dona Doloretes, al casino del Palau, Rogelio Herrero al casino de baix de Benilloba, o qualsevol altre, què més dona!, d’aquells que la recordaven la va tornar a elaborar a l’inici de la postguerra sent el que ha perdurat al record dels testimonis vius de hui.76 El que també és prou plausible és que la mescla original no tinguera cap intenció de ser pas un combinat sinó que, a l’igual que altres líquids sense alcohol, l’aigua llimó s’utilitzara per a rebaixar i alhora refrescar el café amb una proporció que mai superara la d’un a un. Pepe Sancho, en un relat incorporat per Tormo (2104: 182), conta que son pare la servia mitat i mitat, que deu ser com a molt allò admissible per un bevedor posat al café gelat pres a seques en colpets. Després, en passar a ser beguda demanada per uns altres consumidors, ni cafeters ni amb res que amagar, les proporcions es convertirien en les actuals, i aquell café rebaixat i camuflat es convertiria en l’actual combinat, que per extensió conserva el nom, ja que continua sent cert que és “mentira” que no duga café, i que també sembla “mentira” que tenint una ingesta tan amable encara “bufe”.77 En el mateix relat al·ludit anteriorment, Pepe Sancho afirma que aquella aigua llimó no era “del normal” ja que “no portava el suc de la llima sinó sols el sabor de la pell ratllada i també sucre cremat, i una miqueta de canella”, recepta que pertany al patrimoni cultural i gastronòmic del nostre país, amb el qual hauríem d’estar tots identificats sense necessitat d’actituds acatalanades d’apropiació. A ella li canten, envoltada de canyes, baladres i tarongers, i junt a fruites velles, cireres, raïms, 76 El bars eren també casinos i s’anomenaven sovint com a tals. Les vesprades dels diumenges sobre tot, els locals eren ocupats pels parroquians, després de la sessió de café, amb les corresponents copes i cigarros, per a jugar la partida: a la filà, amb fitxes de dominó, o, amb la baralla de naips espanyola, al subhastat, al mig o “medio”, al tute, al cau, cotos a la brisca, al tres-i-sota... Alguns parroquians també es jugaven l’aperitiu amb un coto a tres mans abans de dinar.

77 El diccionari admet en el llenguatge col·loquial les paraules de caire escatològic “bufa”, “merda” i “pet” per fer referència a l’embriaguesa, totes elles arreplegades també en l’article de Coderch titulat “Metàfores etíliques en la festa de Moros i Cristians” en el numero tretze de la revista de música i cultura popular Caramella a l’any 2005. Fem ús de la primera ja que la seua insonoritat la fa més adient al context de la “mentira”.

ametles, olives, arròs i costelles, el grup valencià Obrint Pas en la seua emotiva declaració d’amor a les nostres arrels titulada “Al país de l’olivera”, cançó convertida ja en himne de l’escriptor i músic barceloní Xavi Sarrià,

“… / al país de les teulades / hi ha besos d’aigua llimó / arrapades a les cames / parotets a dins del cor. / Al país que dorm a l’era... / …”

Seijo (1880) recull vàries receptes, com ja hem comentat abans: les primeres amb neu, algunes amb suc, altres amb corfa o ratlladura a soles, altres que afigen molt poc suc, i també algunes amb sucre cremat i canella, com ara una de Tormos, a la Rectoria a la Marina Alta, una altra que s’anomena “canella”, i que pot ser per eixe motiu no està catalogada com a beguda derivada dels agres, de Borriana, a la Plana Baixa, i també una de Cocentaina, que poguera ser l’anomenada per Pepe Sancho, i per eixe motiu la reproduïm seguidament tancant este capítol.

Aigua llimó amb canella (Cocentaina). Ingredients i quantitats: de cent a cent cinquanta grams de sucre, una rameta de canella, dos o tres corfes de llima i un litre d’aigua. Manera de preparar-la: cal posar a remulla la canella i la corfa de llima amb el litre d’aigua tota una nit, a l’endemà colem el líquid, afegim el sucre i també una miqueta de sucre cremat, es remena tot molt bé i es posa seguidament a gelar.

Salut!

La Gossa Sorda: “Fa tres Anys”, La Polseguera.

Maldito Records, 2014.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Epíleg Hui, dia vint-i-nou d’agost, a Benimarco, quan les vacances estiuenques toquen a la fi i note el pes d’un any més en l’esquena, he acabat d’enllestir el primer esborrany de l’article per al llibret de “Na Jordana”. Ha sigut una experiència més profunda i molt més intensa del que em pensava, comparable amb la meua faena habitual de transcriure documentadament resultats de recerca quantitativa, tasca a la qual hauré de tornar d’ací a no res. Però, per damunt de tot, ha estat un exercici plaent, emocionant i, alhora, emotiu. He parlat del nostre país, buscant la seua essència natural que ens conduïsca a valorar més bé el nostre entorn; dels nostres productes, que com deia Andreu Manresa, periodista gastronòmic felanitxer, de la sobrassada mallorquina, essent honestos ja ni ha prou per a tornar a ser “matèria de bon present i intercanvi per a les relacions socials, la diplomàcia privada”; he parlat de la història de la nostra gent, que ha patit molt i han lluitat acarnissadament, si més no, per a sobreviure, conservant i alhora forjant la seva personalitat col·lectiva.78 A la fi, les bevendes, igual que les viandes, constitueixen, en paraules del detectiu gallec “Pepe Carvalho”, un saber innocent, que ràpidament es transforma en excusa per a parlar de qualsevol dels altres sabers, ja tots ells de certa perillositat.79

78 Amb el record a la meua gent: ma uelo, el tio Francisco “Carbonero” que feia a més a més de tallador, i el seu fill, mon pare, Joan “de Carbonero”, anaren de plantadors, al menys a fer una temporada, al “Puntal” sevillà; i per l’altra banda, encara conserve al casup de La Murta, a terres martorellanes, alguns “calderets” de ferro de diferents mides que ma uelo, Miquel “el Patró”, va dur des d’Orà a sa casa del Tossalet dels Patrons en Benimarco.

N. de l’e.: Benimarco és una partida rural compartida entre el municipis de Teulada i Benissa, disposada com un balcó cap a la mar, que compta com a epicentre amb un llogaret al voltant d’una plaça on tradicionalment s’ha jugat a llargues els dies de festa, presidida per una creu i rodejada per l’ermita dedicada a Sant Jaume, l’escola, hui dedicada a llar social, la casa de la mestra, hui cau fester, el bar Canyís, hui també restaurant, i un grapat de cases. La Murta és una partida rural de Xaló a les faldes de la serra de Bèrnia que va formar part del senyoriu de Joanot Martorell, com bé arreplega el benisser i cosí prim de l’autor, el filòleg, escriptor i actor, Joan Nave i Fluxà, a la seua obra Joanot, posada en escena el darrer huit d’octubre a la seu social de “Na Jordana” dintre de la programació de “Les golfes del Tirant”.

79 “ ... - “Usted sólo abandona el cinismo cuando habla de cocina”. - “Es el único saber inocente que conozco. Cualquier otro saber es peligroso” ...” (Vázquez-Montalban, 1987).

161

Excusa per a parlar dels emprenedors valencians, els vocacionals, els conduïts per situacions benestants i els reinventats per circumstàncies no massa favorables: destil·ladors, licoristes, nevaters, geladors, comerciants, cambrers, llauradors, industrials, farandulers, gestors de patrimonis... i, fins i tot, missioners; per a parlar de manifestacions culturals: de novel·les, assajos, pintures, documentals, pel·lícules, revistes líriques, articles, lliçons magistrals, llibrets, cançons... i fins de fogueres i falles; agosaradament, també he parlat de la Universitat, de la Ciència i de la seua Història, el que m’obligarà a demanar una revisió a algun conegut que realment en sàpia;80 excusa per a reflexionar sobre la nostra llegua amb l’ànim constructiu i inclusiu de sempre;81 i també per a desempolsar històries “d’abans de la guerra” esborrades, gens innocentment, de l’imaginari col·lectiu del nostre poble, inclús fent servir expressions que les al·ludeixen de forma pejorativa, “això és d’abans de la guerra”, com a sinònim de passat i caduc, i per tant inservible i desproveït d’interès i valor. I tot escrit en la nostra llengua i en les meues paraules, que a hores d’ara ja estan en la norma, que constitueixen una parla genuïna que s’estudia pels filòlegs a les nostres Universitats fins a ser motiu de tesis doctorals82,

80 Per a fer-nos una idea deixe dos apunts del que hui és l’avantguarda envers els destil·lats. En 2007, un equip d’investigadors dirigit per l’especialista en tecnologia dels aliments, el novaiorquès Doctor Greer, va patentar un sistema industrial per a destil·lar alcohol a baixa temperatura per pressió, reunint els avantatges de la destil·lació i de la maceració i alhora eludint tots els seus inconvenients. En 2016, un equip de científics espanyols de la Universitat de Cadis va publicar un estudi, dirigit pel Doctor Guillén-Sánchez que descriu un nou mètode per a accelerar l’envelliment de destil·lats de vi que, aplicant ultrasons, en tres dies produeix el mateix efecte que la barrica al llarg de dos anys.

81 He pogut conèixer (per mig de la seua obra, és clar) el traductor barceloní Xavier Pàmies (premi de traducció Giovanni Pontiero i premi ciutat de Barcelona de traducció) arran d’una interesant reflexió en el seus apunts en la internet “qüestions puntuals de llengua” envers la paraula “granisat”. Sí, un barceloní que com jo comparteix l’esperit del manacorí del llogaret de Santacirga, Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda, cosa que pensava del tot improbable. Després, he sabut que és llicenciant en Ciències Biològiques, el que m’ha fet reflexionar molt...

82 El filòleg callosí, el Doctor Vicent Beltrán i Calvo, ara professor titular a la Universitat d’Alacant, a la seua Tesi Doctoral del any 1999 apunta: “Sense dubte, tota la lírica [del parlar de la Marina Alta] té un valor altament expressiu i emotiu, que es reflecteix entre altres coses, en l’ús considerable de diminutius, l’abundància d’onomatopeies, símils, metàfores i comparacions, sempre en un registre caracteritzat per la senzillesa i l’espontaneïtat”.

162

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

cosa que darrere de tants anys em retorna l’esperança.8382

vermut a Torí es deu a la seua producció del excel·lent vi de moscatell de “Asti-Canelli”.

He visualitzat alhora tot el que encara s’haguera pogut, i es pot, escriure, i la raó que duia aquell consell expert que em va donar temps enrere un amic que d’antropologia cultural sí que en sap, i de llibrets no cal dir, d’afitar al màxim el tema fins a un o uns pocs punts i desenvolupar l’escrit a partir d’ells. Sense anar més lluny, no he tingut ocasió de parlar del consum popular al nostre país de l’absenta, que enguany és una de les protagonistes principals a “Na Jordana”.

Sí, beguda al nostre país i de forma popular, i a més a més, amb seguidors d’ambdós sexes: l’evolució de la forma genuïna i primerenca de prendre l’absenta, en maceració vinatera, el vermut, del qual al nostre país tenim molt bones mostres. La paraula vermut és un germanisme, segurament indirecte, via el francès o l’italià, que deriva de la paraula “wermut” que en alemany vol dir donzell. El vermut és un vi de donzell, amarg i perfumat, l’evolució de l’“absintio” romà, elaborat per la maceració del donzell i altres botànics aromatitzants amb vi dolç. Esta és la raó, i no cap altra, per la qual enllà on s’elaboren bones misteles i garnatxes dolses, com ara Xaló, Torís, Reus..., s’hi trobem excel·lents vermuts, sense sucres ni caramel·los afegits.84 De fet, la tradicional elaboració industrial de

Al cau de “Na Jordana” es diu que es va arribar a elaborar un combinat, per la festa major del cap i casal en honor a Sant Josep, que té com a base alcohòlica el vermut “diànic” i com a mesclador el refresc carbonatat de bíter.85 Per a la seua elaboració, en got ample de trago llarg amb dos terrossos de gel, es barreja una part de vermut amb dos de refresc de bíter, i s’afegeix mitja rodanxa de taronja valenciana. Este combinat és una versió suau del mític còctel “Americà”, “MilàTorí”, o “MiTo”, elaborat mesclant a parts iguals vermut roig, tradicional de Torí, i bíter, tradicional de Milà, afegint-se després una altra part de soda.86 El combinat jordaner substitueix el bíter i la soda pel refresc de bíter, sense alcohol i ja carbonatat, donant com a resultat un combinat amb sabor molt semblant al còctel “Americà” però amb la mitat d’alcohol, amb la graduació d’una cervesa corrent, més o menys.87

83

83 Primer ens varen imposar l’alfabetització en foraster que desprès l’hereu, xovinista de naixement, va negar públicament el dia de Sant Jordi de 2001 des del sacrosant Paranimf de la Universitat d’Alcalá de Henares. Més tard, uns altres, ens varen imposar un estàndard trufat, i passats uns anys sentia atònit Enric Valor i Vives dir en la seua lliçó magistral del 8 de juny del 1998 amb motiu del seu nomenament com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears: “No sabíem més que una llengua, […] i era la nostra catalana, tan bonica, la catalana de València, del segle XV, de València, que és la que té profundament encara la forma de llengua clàssica. Per això Fabra ens va aconsellar: «No vull aconsellar els valencians que s’acosten al nostre català, sinó que depuren el seu català del segle XV, tan clàssic i tan bo».” A hores d’ara, em reconforta la visió de la llengua que tenen molts dels encarregats de conduir-la, com ara la recollida al blog, parcialment publicat als anys 2017 i 2018, Pren la paraula, del 82

lingüista burjassoter (quantes coses bones acabarà donant-li eixe poble a la nostra llengua!), Josep Lacreu, premi de la crítica en la modalitat d’estudis lingüístics de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana de 1999, i premi de la Generalitat Valenciana a la Contribució a la Normalització Lingüística del Valencià de 2005.

84 A Reus elaboren des de 1928 un refresc carbonatat a base de fruites, dolç i de color roig, amb la marca Plim, que mesclen amb el vermut reusenc de la casa Miró, mitat i mitat, per a confeccionar un combinat que anomenen “masclet”, típic de la festa major reusenca en honor a Sant Pere, en juny, i de les festes de la Misericòrdia de setembre.

83

84

necessiten de cap patriotisme, sempre reaccionari, per vendre el seu producte, perquè treballen molt, i molt bé, i venen arreu del món lo que ací, a casa nostra, no ens podríem engolir en la vida.88 Eixa mateixa consciència és la que ens ha de dur a complimentar en les nostres festes majors, si més no, als forasters, visitants i convidats amb els nostres exquisits combinats, com un gest de màxima complicitat, i alhora a gaudir nosaltres mateixos d’ells en companyia de la família, de la colla, dels amics, dels veïns..., contrarestant propagandes, fent gala del nostre país com a realitat socioeconòmica i també de la seua història, i la resta vindrà rodada..., com en un pacte de festeig etern lligat sense paraules.

Salut!89 88

Anònim (1324), Llibre de Sent Soví. Biblioteca General e Històrica de la Universitat de València, Manuscrit 216.

Azorín (1959): Agenda. Ed. Biblioteca Nueva, Madrid.

Beltran i Calvo, V. (2000): El parlar de la Marina Alta: el contacte interdialectal valencianobalerar. Tesi Doctoral, Universitat d’Alacant.

Capó, B. (2009): De Berdica a Navayork: Viatges i aventures de Pere Bigot. Ed. del Bullent, Picanya.

Txarango: “El Meu Poble”, Som Riu. DiscMedi, 2014.

Feci quod potui, faciant meliora potentes.

Capuano, T. (1995): Texto y concordancias de la “Obra de agricultura” de Gabriel Alonso de Herrera (Alcalá de Henares, 1513) [Microforma]. Hispanic Seminary of Medieval Studies, Madison.

Cobo Wikins, J. (2007): “El corazón de la tierra”. Ed. Paza & Janes, Barcelona.

Coderch, J.J. (2005): “Metàfores etíliques en la festa de Moros i Cristians”. Caramella, Revista de música i cultura popular, 13.

Columela (2013): Los doce libros de agricultura. Ed. Maxtor, Valladolid.

Conca Ferrús, A. i Oltra Benavent, J.E. (2004): Plantes medicinals i comestibles. Caixa Ontinyent, Ontinyent.

Eiximenis, F. (1977): Com usar bé de beure e menjar: normes morals contingudes en el “Terç del Crestià”. Ed. Curial, Barcelona.

84

86 Al cinema, Roger Moore, fent de James Bond en Panorama per matar de 1985, dirigida per John Glen, rebutja un café que li ofereix un molt professional cambrer i demana un còctel “Americà”.

88 Em ve a la memòria un passatge de La Rosa de Alejandría de Manuel Vázquez Montalbán, escrita el 1984 i duta al cinema l’any 2004 per Rafael Monleón en llengua catalana: “...; también se mostró el restaurador buen conocedor de vinos y respaldó el patriotismo de Narcís exigiendo vinos blancos del Penedès.

– “Sí, maco, sí. Hem de fer país”. Era canchondeo o era sentido del negocio.”

87 Este combinat, seguint de nou la Bullipedia, s’enquadraria entre el còctels de baixa graduació de la família dels Spritz, en els quals es fa servir com a base alcohòlica amargs de vermut o quinina.

89 Acabat d’escriure al 6 de gener de 2019, “Solemnitat de l’Epifania del Senyor, en què es recorda, entre altres, la manifestació de glòria del gran Déu i senyor nostre Jesucrist a Canà de Galilea, transformant l’aigua en vi”. [Santoral Catòlic]

85

Acadèmia Valenciana de la Llengua (2018), Diccionari Normatiu Valencià. Recurs electrònic, Acadèmia Valenciana de la Llengua, València.

Butlletí Oficial del Principat d’Andorra (2006): Convenció única sobre estupefaents, feta a Nova York el 30 de març de 1961, esmenada pel Protocol de 1972 de modificació de la Convenció. Número 86 del any 18, de 26 de novembre, pàg. 4830.

86

85 El bíter sense alcohol és una invenció basca-catalana. La fórmula secreta amb més de vint plantes remeieres la va elaborar el farmacèutic i catedràtic de la Universitat de Barcelona, el Doctor Hausmann per encàrrec de la família Knörr-Elorza que regentava la marca Kas a Vitòria, actualment integrada a la companyia PepsiCo des de 1992. El bíter Kas va nàixer, com tantes altres coses bones, al estiu de 1966.

Referències bibliogràfiques.

87

85

Amb tot, com deia Jaume Piquer i Jordana al seu article, “Les begudes de la terra”, cal fer cas del que ens diuen les campanyes institucionals, “beu amb consciència, és la teua responsabilitat”, i eixa consciència ens ha de dur a beure productes de qualitat, propers, artesans, de fàbriques menudes, bodegues i cooperatives locals..., perquè, com Vázquez-Montalbán va escriure en el seu conte Historias de fantasmas (1987): “no hi ha res tan reconfortant com menjar i beure el que produeixen els quatre horitzons que t’envolten”, estigues on estigues..., i, amb tot, perquè eixe és un consum intel·ligent, ni més ni menys. Vins, misteles, destil·lats, licors, granissats, refrescs... d’elevadíssima qualitat i de la màxima relació qualitat-preu estan al nostre voltant, cal buscar-los i consumir-los, allunyant-nos d’esnobismes sense cap valor afegit real. Per altra banda, indirectament, ja estarem “defensant unes collites”, un territori, una gent, que és clar que és la nostra, però tanmateix no

163

Escarpia Gil, A. (2000): Tecnología romana (Historia de la ciència y la técnica). Ed Akal, Madrid.

87

Espina, C. (1920): El metal de los muertos. Ed. Gil-Blas.

Madrid.

Freud, S. (1884): “Über Coca”, Therapie 2, pàgs. 289-314 Freud, S. (1884): “Über coca”, Therapie 2, pàg. 289-314.

Lacreu, J. (2017): Pren la paraula. Ed. Àrbena, Picanya.

86

88

Lacreu, J. (2018): Més que paraules. Ed. Àrbena, Picanya.

164

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Martí Miquel, I. (2016): Historia de Villajoyosa. Ed. Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil Albert, Alacant.

Canya, Revista de música tradicional i popular, 2, pàg.

56. Ed. Col·lectiu La Canya, València.

Martínez i Martínez, F. (1970), Coses típiques de La Marina, la meua comarca. Ed. L’Estel, València.

Tormo Colomina, J. (2014): El café gelat o café licor. Ed. Licores Sinc, Alcoi.

Moreno R. (1998): 1888, el año de los tiros. RD Editores, Sevilla.

Valor i Vives, E. (1998): Lliçó magistral, dictada el 8 de juny amb motiu de la seua investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears. Ed. Universitat de les Illes Balears, Palma

Moreno, C. i García, A. (2010): “El café Mercantil, patrimonio de la Vila”, Sarrià, Revista d´investigació i assaig de la Marina Baixa, 4, pàg. 78-95.

Menages, A.R. i Monjo, J.Ll. (2007), Els valencians d’Algèria (1830-1962). Ed. del Bullent, Picanya.

Nave i Fluxá, J. (2017): Joanot, Ed. Bromera, Alzira.

Vázquez Montalbán, M. (1984), La Rosa de Alejandría. Ed. Planeta, Barcelona.

Vázquez Montalbán, M. (1987), Historias de fantasmas.

Ed. Planeta, Barcelona.

Nûwás, Abu (2010), Cantar al vino. Ed. Cátedra, Madrid

Vázquez Montalbán, M. (1989), Las recetas de Carvalho.

Ed. Planeta, Barcelona.

Pellicer, J. (2000): Costumari botànic. Ed. del Bullent, Picanya.

VVAA (1931): L’Abella d’Or a València. Ed. Altes, Barcelona.

Pellicer, J. (2002): Meravelles de Diània. Ed. del Bullent, Picanya.

VVAA (2018): Cócteles, coctelería y bartenders.

Fundamentos. Bullipedia Vol. 1. Ed. elBullifundation, Roses.

Plà, J. (1981), El que hem menjat. Ed. Destino, Barcelona.

Plini el Vell (2015): El llibre del vi. Ed, Entrecomes.

Racionero, Ll. (1982), Cercamon. Ed. 62, Barcelona.

Ródenas Cerdá, J. (2011), La revista y su presencia en el Teatro Principal de Alicante (1941-1975). Ed. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant.

Rodríguez i Castelló, M. (2011): “Les tres gràcies”, La paraula Nostra, Revista digital.

Shakespeare, W. (1909): Les alegres comares de Windsor. Ed. Domènech, Barcelona.

Sampietro, M.J. (2000): “L’aigua de roses i l’aiguardent a les apotecaries de Mallorca, de 1350 a 1550”, Gimbernat, 34, pàg. 15-30.

Sánchez-Cutillas, C, (1975): Matèria de Bretanya. Ed. 3 i 4, València Sanchis Guarner, M (1968): Els pobles valencians parlen els uns dels altres. III Sector central-litoral. Ed. L’Estel, València.

Seijo Alonso, F.G. (1979): Arquitectura rústica de la región valenciana. Ed. Villa, Alacant.

Seijo Alonso, F.G. (1980): Las Bebidas Valencianas. Ed. Villa, Alacant.

Soler, A. (2011): Aielo de Malferit. Geografia, història i patrimoni. Ed. Ajuntament d’Aielo de Malferit, Aielo de Malferit.

Tallaferro, (1996): “Qui beu antes, beu dos cops”, La

Variacions sobre un cartell de l’Atélier Populaire de l’École de Beaux-Arts de París elaborat per a les revoltes del maig del 68.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

ABANS DEL MAIG DEL SEIXANTA HUIT: UNA

CRIDA INCIDENTADA Josep Vicent Maroto i Borrego

Alguns antropòlegs diuen que en els processos de recuperació de la identitat històrica de les col·lectivitats, no importen tant els successos reals esdevinguts i viscuts per les mateixes, com els relats llegendaris que envolten el seu passat.

Una fita històrica important en el calendari metropolità de València és la que es refereix als fets esdevinguts amb motiu de l’acte faller de la Crida corresponent a l’any 1968. La precarietat dels incidents que anem a comentar, parla sobre si mateix de la manca d’efemèrides èpiques del nostre Cap i Casal.

Variacions falleres sobre un cartell de l’Atelier Populaire de l’École des Beaux-Arts de París, elaborat entre el 13 de maig i el 27 de juny de 1968 com a conseqüència de les revoltes del maig francés.

Amb motiu de l’esmentada Crida, al capvespre d’aquell dia, en un determinat moment en què l’aleshores president de la JCF (Juan Bautista Martí Belda), es dirigia a la munió fallera, com era habitual, en castellà, entre aquella multitud de falleres, fallers, falleretes i fallerets (com està ara prescrit amb la qüestió del gènere), que duien a les seues mans els estendards de llurs comissions, un crit va envair, de sobte, la Plaça dels Furs -mare meua quin toponímic més escaient!- “En valencià, en valencià, en valencià...”.

167

168

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Amb esta insurreccional retronxa, les pedres de les torres dels Serrans tremolaren, a Jerusalem “el vel del Temple” es va esgarrar i “las autoridades” de l’època, de moment, quedaren bocabadades davant una manifestació oral tan perillosa, sense saber què fer si cridar a la Guàrdia Civil, als bombers municipals o a la Divisió cuirassada Maestrazgo.

Quina llàstima que el règim del general de veu flautada no ens haguera apuntat en aquella època a l’OTAN, el que sí que feu anys després, tot i que “no de entrada”, el gran i subtil estadista D. Felipe González, perquè l’ocasió ben bé que ho requeria amb els poders de “l’Alianza Atlàntica” per terra mar i aire, i potser a més a més, amb submarins atòmics que remuntaren el cau quasi sec del Túria “river”, quan no hi havia riuada.

Una volta que les “autoridades” varen eixir del primer ensurt, D. Juan Bautista Martí Belda, en opinió d’alguns no el més dolent entre la plèiade caciquil i sucursalista del moment, però possiblement força impulsiu, no tingué una altra ocurrència que amb els “micros” oberts titllar la multitud d’assistents, de “borregos” a la recerca de llurs respectius pares. I quan deia allò de “borregos”, no s’estava referint al meu segon cognom, ni al primer del meu cosí que hui encapçala Na Jordana.

Estes declaracions verbals, fruit de la més depurada oratòria ruquerola, no feren sinó importunar més el bel·licista món faller, armat fins a les dents d’ensenyes, emblemes, insígnies i fins i tot amb alguna “Senyera”-Mare de Déu, portadors fins i tot de Senyeres!-, amb l’escut de la comissió respectiva, de manera que al crit inicial va seguir un altre de “Fuera, fuera, fuera,..”, molt més contundent que el del sinònim vernacle de “Fora, fora, fora...”, que tímidament pronunciaven alguns infiltrats.

Poc després un almogàver, que crec recordar pertanyia a la Societat Coral el Micalet, al qual li hem perdut el fil i anomenat “Louis”, edità un disc on comentava l’incident de la Crida 68, amb una lletra ben escaient: ”Som a les Torres dels Serrans, anem a escoltar la Cridà, i un ix i ens diu fills de mala mare... Cóm potser que estiguen encara en peu les Torres dels Serrans?, Cóm potser!...Dorm Jaume el Conqueridor , dorm i no et despertes mai, tu que feies de València un poble respectat...”

Portada del single del cantautor Luis Vicente Núñez Llouis vol. II que inclou el tema “Crida 68”.

EMI Regal (1968). Arxiu: Josep Vicent Maroto.

169

170

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

I ací s’acaba el relat dels fets d’esta epopeia valenciana...

Però això no és tot, manca el rerefons del tema, per a explicar el qual, hem de revisar el que passava a València des dels inicis dels anys 60, així com els seus antecedents.

Després de la Riuà del 1957, un periodista i patriota valencià, el riberenc Martí Domínguez, aleshores director de Las Provincias, a la seua intervenció al Teatre Principal, com a mantenidor de la principal fallera major de 1958, va comentar d’una manera educada i bíblica el poc recolzament econòmic que havia sofert la terra valenciana per part del govern de Madrid –us sona el tema, encara hui?- amb una cita del Llibre Sagrat“... Quan els hòmens callen, les pedres parlen...”. La intervenció va portar al cessament ipso facto, dels seus càrrecs respectius, tant al periodista d’Algemesí, com al propi alcalde de la city d’aquell moment, el marqués del Túria.

L’Església de Roma, després del Concili Vaticà II i sobretot de l’encíclica del Papa Joan XXIII, “Pau a la terra”, manifestava clarament la necessitat de bolcar tots els texts litúrgics a les llengües de les “minories ètniques”.

Esta situació promogué que molts moviments cristians, alguns d’ells dinamitzats per l’advocat Vicent Miquel i Diego, reclamaren la presència del valencià a la Missa dominical, tot i que l’aleshores arquebisbe Marcelino Olaechea s’oposà frontalment a estes directrius, així com directament o indirectament els seus successors fins el moment. Un altre lema perillosíssim envaí el territori de l’Antic Regne, durant els anys seixanta del passat segle, amb actes i documents públics recolzats per milers de signatures: “Volem Missa en valencià”.

La situació preeminent en aquelles dates de l’economia agrària valenciana, columna vertebral dels pocs “inputs” que rebien les divises espanyoles, segurament dugué a plantejar-se determinades reivindicacions, això sí moderades, per part d’alguns dirigents dels sectors socioeconòmics autòctons, on a més a més, un setmanari Valencia Fruits, fundat al 1962, per Josep Ferrer i Camarena i dirigit ensems per Martí Domínguez, on col·laboraven indígenes ben compromesos, com Vicent Ventura, Paco Burguera, etc, solia canalitzar estes inquietuds. Estrany era el lloc d’Europa que importés els cítrics valencians, que no estiguera subscrit al Valencia Fruits o a la publicació addicional Anuario Hortofrutícola Español.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

A nivell estatal l’anomenat “Contubernio de Munich”, en juny del 1962, va suposar una mostra del descontent que començava a albirar-se front al règim del general Franco.

L’assistència a l’esmentat “Contubernio”, dugué a la presó o a l’exili forçat a més d’un d’aquells que participaren, com per exemple Vicent Ventura.

Este mateix any 1962, fou cabdal per a la recuperació de la consciència valenciana, mitjançant les obres i actuacions de dos personatges: Joan Fuster i Raimon, tot i que de manera controvertida, perquè l’anteriorment esmentada plèiade caciquil, sucursalista i dominant, feu tot el possible per aclaparar la credibilitat d’estos dos homenots i sobretot del primer d’ells.

Joan Fuster publicà dos llibres transcendentals: El País Valenciano, que era tan sols una guia turística de les nostres terres, on això sí, l’autor de Sueca demolia quasi tots els tòpics del “Levante Feliz” i Nosaltres els valencians, veritable “desperta ferro” dels almogàvers valentins.

L’altre protagonista, Ramon Pelejero, Raimon, poeta i cantant qui “amb les cordes de la seua guitarra” i les seues al·legòriques i compromeses lletres llançades Al vent, “ens ensenyà a conèixer el valor indòmit de la metàfora..” mentre “...ens acostava dolorosament a la pàtria, com un part perllongat en mils nits entre el silenci”, i “ens feia recercar un món ben encès pel roig de cent mil roselles,” ...predicant “ ...l’evangeli materialista dels oprimits: hòmens, pobles, llengües, ...”, tal i com afirmava un ignot poeta, molt conegut per l’autor d’este text.

A València, i a la plaça del Picadero, junt a l’actual carrer Pérez Bayer, aparegué una llibreria sobre temes específics escrits amb la nostra llengua: Ca’n Boïls, seguida anys després de Concret Llibres i posteriorment Tres i quatre.

Fins aleshores, els textos autòctons que no eren molts, inclús comptant amb els dels nostre veïns del nord, circulaven espessament i sols de manera marginal en determinades llibreries.

Des dels locals de Lo Rat Penat, la joventut d’aleshores ( Enric Tàrrega, els germans Colomer, Antoni Bargues, Boscà,...) a més a més de propiciar un ball setmanal -on amb poca llum les parelles podien dansar amb músiques i lletres de la “nova Cançó”...-, inicià algunes activitats complementàries, a les iniciades la dècada anterior pels

171

172

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

“Cursos de Llengua Valenciana” fundats per Carles Salvador. Entre estes activitats complementàries estaven les d’organitzar ”Aplecs de la joventut”, iniciar els “Aplecs del Puig” del darrer diumenge d’octubre, actes que comptaven endemés amb el recolzament directe o indirecte d’alguns professors de la Universitat de València, part de la intel·ligència autòctona, l’Ateneu Mercantil, etc (pocs etcs). Tots estos actes solien també ésser inspirats, encapçalats, teoritzats i/o recolzats per estudiants universitaris del moment, que a més a més de muntar determinades aules com “l’Ausiàs March”, solien estar acoblats en capelles i capelletes, algunes de les quals tenien sigles partidistes. Estos nombrosos actors, que com més o menys ironitzava Fuster “cabien tots en un taxi”, foren els catalitzadors d’este període.

Una campanya impactant i important fou la de promoure arriscats escamots que pintaven a les parets de tot el País Valencià, lemes també molt perillosos com “Parlem Valencià” i més tard “Valencians unim-nos”.

Mentre contrastava informació directa sobre este incident, un amic “tocat de l’ala del Rat Penat”, em va narrar uns fets que m’agradaria que no es perderen sense arribar a conéixer-se, perquè si “París ben val una missa”, fer l’ostentació d’ésser faller potser que alguna volta haja pogut aprofitar a algú per a salvar-se d’algun perill, inclús sense pertànyer a cap comissió fallera.

En la campanya pseudo-clandestina esdevinguda en la dècada de 1960, l’objectiu de la qual era plasmar en parets i ribassos el lema “Parlem valencià”, un dels escamots que feia les pintades corresponents a la ciutat de València, va viure uns moments inquietants, en escoltar uns sons de xiulet i uns crits, al bell mig del silenci nocturn dels carrers valentins.

Un “sereno” 1 se li va acostar xisclant: “Ustedes qué hacen, qué hacen... coño? ¿Es propaganda política?”.

I en això, de sobte, aparegué també un policia, qui junt amb l’esmentat “sereno” interpel·lava els membres dels “pintorets” en els mateixos termes. Un dels components 1 Home, assimilat en alguna mesura a l’Ordre Públic, que vigilava durant les nits els carrers, que duia un manoll de claus de les portalades que controlava, i que quan el cridaves , fent palmes, t’obria el portal corresponent. Antigament els “serenos” duien una llanceta i fins i tot alguna xicoteta arma de foc.

María García Moran: Crida Revolution. Fotomuntatge faller a partir d’imatges de la Crida del 1968 i del maig francés d’aquell any.

173

174

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Ne soyez pas des moutons.

Affiche. Serigrafiat en roig i negre sobre paper de periòdic. 79,5 x 60 cm. Atelier Populaire de l’école des Beaux Arts de París (1968).

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

estaven organitzades en grupuscles, aconseguiren que les hosts falleres s’uniren en la demanda revolucionària, anteriorment citada: “En valencià, en valencià...”

El veritable èxit d’este esdeveniment va consistir en què malgrat l’estat policial que es vivia a tot l’Estat i en particular a la “city of València”, las “fuerzas del orden” no s’assabentaren i/o no previngueren l’esclafit del mateix, cosa que hui ens sembla veritablement inversemblant.

No obstant això, el poder coercitiu representat per l’aleshores governador civil, de segon cognom Sánchez- Malo, a partir d’eixe moment ja s’ho va prendre d’una altra manera i a l’Aplec del Puig d’octubre de 1968, nombrosos efectius militars de la Guàrdia civil amb altaveus, fusells- metralladors i no sabem si també amb algun canó, dissolgueren de mala manera la marxa cívica encapçalada pel penó de la Conquesta -enarborat pel conserge de Lo Rat Penat, senyor Moll-, només eixir la comitiva de l’ermita de San Jordi de l’esmentat municipi, de camí cap el monestir de Santa Maria del Puig, regentat per l’orde Mercedària.

de l’escamot, amb tremolors a les cames, però amb la suficient sang freda, va respondre: “No qué va...Es que somos falleros de una comisión de aquí al lado y estamos haciendo un poco de publicidad para unos actos que se llaman así –“Parlem Valencià”-, con recitales poéticos, obritas de teatro y demás...”

- “Ah, Bueno si sois falleros, bien está, pero convendria que tuviérais por escrito un permiso al Ayuntamiento o de la JCF, para evitaros problemas... Ala! dejad ya de pintar e iros a casa a dormir que ya es muy tarde“, digué el policia.

Els membres de l’escamot, encara amb els collons a la gola, respongueren quasi a l’uníson, arreplegant el pinzellot i el poal de pintura negra: “Muchas gracias, buenas noches, tiene vd razón, ... ya es muy tarde...”

I esta és una historieta, que com em dit abans i fent al·lusió al lema faller d’enguany de Na Jordana, ens permet subratllar: “París ben val una Falla”.

Doncs bé, tornant a l’inici, d’estos grups va sorgir la idea de boicotejar, de la manera indicada, la Cridà de 1968 i encara que molt tímidament, perquè les cohorts provocadores,

Els dies, les nits i les matinades posteriors, hi hagueren multes, detencions i demés recursos repressius sobre algunes persones a les quals l’“autoridad competente”, considerava responsables d’aquella marxa, i en particular (que nosaltres coneguem), sobre determinats membres de la Joventut de Lo Rat Penat (alguns, suposem que pocs, recordareu la cançó de Maria del mar Bonet “Què voldrà esta gent que truquen de matinada...”

L’any següent, a la Crida del 1969, quan no hi havia res previst –que nosaltres sabérem-, el soroll dels cascs dels cavalls de la policia grisa, solcà un imponent silenci, que ens va posar els pèls de punta, abans de començar l’acte, mentre aquell esquadró de cavalleria envoltava el contorn dels assistents: el carrer i el pont dels Serrans, els carrers de les Blanqueries i dels Roters, el pont de Fusta...

El relat de la Crida del 1968, com el de l’Aplec del Puig del mateix any, les pintades murals del lema “Parlem valencià”, així com tots els esdeveniments, personatges, llibres i mogudes que hem comentat, encara que xicotetes gestes i aportacions, feren possible tot el que va succeir a la dècada dels 70, en particular les grans manifestacions en què es feia esment a l’Estatut d’Autonomia i el retorn de la Generalitat Valenciana.

175

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

LLAMBORDES PER A UNA FESTA

176

Il·lustracions:

Martin Forés.

Per Alejandro Lagarda.

Maig del 68: la lluita estudiantil i obrera a la ciutat del Sena, per tota França i, més tard, per tota Europa; demandava amb la necessària i radical força del temps de crisi l’assumpció d’una societat lliure, igualitària i justa al calor de l’esquerra¶ No cal oblidar, però, que quan París esternuda, tot el continent es refreda¶ París és punt de partida de les grans revoltes, el gran cresol del desig de llibertat que ens desperta de les nostres particulars presons i que manifesta un efecte sempre contagiós¶ Malgrat els seus límits pràctics i la seua evanescència, maig del 68 va ser crucial per a un fet encara fonamental als foscos temps que novament s’hi aproximen: la gent va aprendre

(València, 27 de març de 1890 - Paterna, 28 de juny 1940)

PER LA SENDA DELS REBELS

creguem que la revolta definitiva és tan sols una completa utopia- la principal victòria del maig parisenc va ser la permanència del seu esperit rebel al llarg de les dècades; sent l’espurna, a més, de molts dels avanços socials assolits en la segona meitat del segle XX¶ Maig del 68 no ha deixat de ser un dels més grans referents simbòlics per a tots els moviments de protesta posteriors fins a les més recents lluites socio-polítiques del 15M, establint-se així com un constant espill de rebel·lia titllat de menudes gran victòries contra un monstre sistemàtic inamovible i permanent dominat pel capital i pel pensament únic¶ Igualment, i al nostre àmbit valencià i també faller, el monstre de la immobilitat és una realitat constant on cada victòria paral·lela a l’esperit de maig del 68 és més lenta i aplega sempre amb retard¶ Perquè no deixa de ser un gran monstre amb massa tentacles en un particular àmbit on es confon tradició i identitat amb obligació de permanència¶ Però, com deia Rosa Luxemburg –una altra referent revolucionària i assassinada, justament, fa 100 anys- “qui no es mou, no pot sentir les cadenes”¶ I, per fortuna, el nostre àmbit immediat ha gaudit sempre de la presència d’una sèrie de rebels que, amb les seues menudes però necessàries victòries, han fet paleses les grosses cadenes arran d’una lluita que, des de la creativitat plàstica fins les lletres, es fa al carrer i, com no, també a peu de falla¶ Justament en aquell carrer que, siga amb el mitjà que siga, és i serà l’espai necessari de la batalla per la llibertat i pel progrés; mitjançant l’enfrontament públic amb les llambordes de l’Art i de la paraula¶ Inconformistes, lluitadores i lluitadors, els i les rebels que ací us presentem han suposat, des del seu particular bastió, el bri de necessària esperança per a un veritable canvi valencià que, malgrat ser igualment utòpic, ha de representar-se com a veritable possibilitat¶ Possibilitat múltiple, diversa, popular i, per damunt de tot, sense dogmes¶ Pel bé de totes i de tots¶ El goig de cada pas avançat i la resistència per allò assolit han de ser el potent motor per a generar una societat i unes festes que demanen a crits la seua revolució que ja no és pot prorrogar ni un pas ni un sol segon més¶ Que elles i ells siguen, com París, el nostre motivacional espill...

VICENT MIQUEL I CARCELLER

que és possible canviar les coses al carrer¶ Tot i no ser la revolució definitiva –malauradament,

180

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

181

Per Josep Lluís Marín García.

Resulta difícil definir l’activitat de Vicent Miquel i Carceller: escriptor, periodista i autor

reine de Valensia», una tirada que arribà als 100.000 exemplars¶ Carceller va ser capaç de bastir

teatral, però també editor, promotor i empresari¶ Tota la seua obra és un contínuum, que

un producte editorial singular, l’únic capaç de competir amb èxit amb l’altra capçalera fallera

no es pot deslligar d’una manera d’entendre la vida, d’una presa de partit en un moment de

de referència, la degana Pensat i Fet, cap a la qual sempre va mostrar respecte, no així cap a la

lluita per l’hegemonia cultural en la València de finals del segle XIX i principis del XX entre el

resta de publicacions, “mal fetes y pichor editaes”, que van rebre contínues crítiques per la seua

republicanisme blasquista i la dreta catòlica, que inundaven el mercat de la premsa amb un gran

manca de professionalitat¶ I ho va fer des d’un plantejament diferent i clarament comercial: amb

nombre de publicacions periòdiques, moltes de les quals satíriques¶ En eixe context, en 1909,

una revista plenament humorística, amb un model de llengua popular, adreçat al gran públic¶ De

quan tenia només 19 anys, Carceller s’incorpora al projecte de tornar a publicar una capçalera

fet, el seu sentit de l’oportunitat el du a incorporar a El Fallero els contes premiats en el concurs

històrica, La Traca, que es convertirà en òrgan d’expressió de la cultura popular valenciana,

literari que l’Ajuntament convocà a finals de la dècada dels vint¶ El republicanisme està present

d’una cultura alternativa i transgressora, de caràcter progressista i anticlerical¶ L’èxit d’esta

en El Fallero a través d’una expressió popular mitjançant la presència quasi constant de la figura

publicació, que per a véncer els entrebancs de la censura hagué de rebatejar-se com La Sombra

de Blasco Ibáñez: col·laboracions directes, testimonis, recordatoris d’homenatge l’any de la

o La Chala, suposa l’inici de l’àmplia carrera de Carceller com a editori i promotor cultural, que

seua mort, traduccions d’algun dels seus contes o fragments de les seues obres d’ambientació

es materialitza en publicacions taurines com El Clarín, psicalíptiques com El Piropo o El Chorizo

valenciana¶ Però l’editor no deixa de sorprendre i, en un gir inesperat, transgredix la transgressió

Japonés, de literatura en valencià com El Cuento del Dumenge o Nostre Teatro, col·leccions

oferint amb normalitat les planes d’El Fallero a adversaris ideològics com ara Juan Artal (alcalde

de butxaca (poetes clàssics espanyols, bandits famosos, la col·lecció «Bésame», la col·lecció

de València en 1923 i membre del Partit Liberal durament criticat pels republicans), el marqués

política o «Fifí») o la posada en marxa de Nostre Teatro i el cine Metropol, dos dels equipaments

de Sotelo (cap de la Unió Patriòtica i alcalde de la ciutat durant la dictadura de Primo de Rivera)

culturals valencians més destacats dels anys trenta¶ Amb esta intensa activitat, Carceller acaba

o un periodista carlí com Navarro Cabanes¶ Fins i tot inclou alguna imatge de sant Josep en

convertint-se en el primer gran empresari espanyol de la comunicació popular, sensacionalista,

alguna de les seues portades¶ Durant la Guerra Civil, Carceller posarà el seu producte estrela, La

dedicada a l’entreteniment, però també a distribuir una manera d’entendre la cultura i la festa,

Traca, al servici de la causa republicana i en contra dels sublevats franquistes¶ La derrota de la

laica i popular, fent sempre professió de fe valencianista¶ Com una peça més del seu entramat

República va fer que fora detingut, juntament amb un dels seus dibuixants Carlos Gómez Carrera,

editorial, l’any 1921 Carceller decidix fundar un anuari faller, El Fallero, que apareix clarament

Bluff¶ Els dos van ser torturats per tal de descobrir la identitat d’un tercer col·laborador de la

definit en la seua capçalera com un «Periodic festero, buñolero y sandunguero»¶ Des d’este nou

publicació, que signava com a Marqués de Sade o Tramús, i que era en realitat Enric Pertegás¶

òrgan d’expressió, Carceller durà a terme una aferrissada defensa de l’esperit popular i crític de

Cap dels dos va revelar-ne mai la identitat als franquistes¶ El juny de 1940 Carceller va morir

la festa fallera (amb la reivindicació dels seus sabor típic, enginy i gràcia emotiva), enfront de la

afusellat al terrer de Paterna i la seua obra va ser perseguida i destruïda¶ Després de dècades

tendència a promocionar l’art, monumentalitat i caràcter decoratiu¶ Una visió que es resumix a

de silenci al voltant d’un personatge incòmode, l’edició de monografies, la publicació de la seua

la perfecció en les paraules de Carceller en el número de 1930, quan manifesta que li agraden

biografia, l’organització d’exposicions o la reedició i digitalització de les seues publicacions, han

les Falles perquè són «una festa popular: naix del poble, la paga el poble i la selebra el poble

permés començar a recuperar la memòria de Vicent Miquel i Carceller, figura clau de la sàtira, la

entre música, crits i alegría»¶ En eixa línia crítica, a través d’El Fallero, Carceller també donarà

transgressió i la denúncia moral i social¶

veu a sectors que veuen amb recel la nova organització de la festa, el paper del Comité Central Faller i les temptacions centralitzadores que volen llevar llibertat d’acció a les comissions de barri, com denuncia en els seus escrits el periodista Josep Montoro Torres¶ Al servici d’esta nova aventura editorial, Carceller comptarà amb els il·lustradors que habitualment l’acompanyen en altres projectes¶ És aixi com les portades i les planes interiors d’El Fallero s’omplin de falleres

vamp amb cabells a la moda, galtes rosàcies, llavis i ulls penetrants, dibuixades per Redó, Miquel Martínez Verchili, J. Redondo o el gran Enric Pertegàs¶ La bunyolera idealitzada i sublimada del Pensat i Fet esdevindrà en El Fallero un clar objecte de desig, revestida d’un aire sicalíptic (paraula que entronca amb les figues —i els naps— de la cultura satírica), que podria haver aparegut en qualsevol de les altres capçaleres de Carceller¶ Carceller, autodidacta, prompte va dominar les estratègies comercials i publicitàries¶ L’autopromoció era una constant¶ Convertir el seu producte en un atractiu per se, la clau¶ Amb este objectiu, el mateix Carceller no dubtava a esdevindre protagonista en un clar exercici publicitari d’autoreferencialitat¶ Així, El Fallero es presentava com la publicació de Falles de major grandària, més pàgines, millor qualitat de paper, més colors en la portada, que incloïa més esbossos de falles i a una grandària major, la que portava més lectura i la que oferia els esbossos dibuixats amb més qualitat (normalment se n’encarregava la mà de Pertegàs)¶ Ja en 1927 es publicitava com «el periódic de machor tirá del

(València, 1933 - 2007)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

JOSEP ALARTE I QUEROL

182

184

Per Gil-Manuel Hernàndez i Martí.

Dins la història de les a Falles se li associa principalment al teatre, però Josep Alarte i Querol ben

(Sueca, 1922-1992)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

seus quefers professionals com a professor mercantil o administrador durant anys de la Fundació d’Escoles Municipals de l’Ajuntament de València, la seua vida creativa va transcórrer a la llum de dos referents: el valencianisme cultural i la festa fallera¶ Dos vessants que es contaminaven mútuament i es plasmaven en l’activitat incansable d’una persona d’altíssima qualitat humana, aferrissat compromís cívic i clara vocació artística¶ De ben jove començà a fer, escriure i dirigir teatre, però també desenvolupà activitats radiofòniques diverses¶ En 1953 i 1954 va completar els Cursos de Gramàtica Valenciana de Lo Rat Penat amb els insignies Carles Salvador i Enric Valor¶ En 1956 va començar a estudiar declamació a l’Escola d’Art Dramàtic de València¶ El mateix any fou anomenat membre de la Junta de Govern de Lo Rat Penat i fundà el Teatre Estudi, és a dir, la secció de teatre de l’esmentada entitat que va dirigir fins el 1957¶ La seua vessant teatral maduraria com a membre del sel·lecte Teatre Club o l’Àula Ausiàs March al caliu de la Universitat de València o el Pequeño Teatro de Tespis, auspiciat pel Centre d’Estudis Nordamericans¶ Però la seua època daurada li va arribar ja madur, revolucionant el teatre faller atran del 1977 amb els apropòsits escrits i dirigits per a Na Jordana o la presentació de la fallera major de València en 1985 amb la cèlebre obra El Tapet¶ L’escena fallera ja mai no serà la mateixa per la seua original, peculiar i personal forma d’evocar la festa mitjançant representacions teatrals sempre sorprenents, reflexives, provocadores i alienes al protocol més superflu¶ Però Josep Alarte també va destacar com a gestor cultural en la seua etapa en Junta Central Fallera, entre 1964 i 1971, especialment com a delegat de festeigs i responsable de la direcció i coordinació d’esdeveniments com presentacions de la fallera major de València, la Cavalcada de Grups de Folklore a l’Euroepade de 1967, les eleccions de Miss València i Miss Espanya, la creació de l’Olimpíada de l’Humor o el Concurs de Teatre Faller¶ En 1986 i 1987 va tornar a formar part d’esta entitat rectora de les Falles desempenyorant els càrrecs de Delegat de Cultura i Vicepresident quart respectivament¶ Per si faltava poc fou qui va tindre la idea de convertir la col·lecció de

ninots indultats i cartells fallers en un Museu Faller, que finalment esdevindria realitat en 1971 a l’antic Convent de Montolivet¶ Cal insistir, però, que Josep Alarte fou un activista tot terreny que tenia molt clar que les Falles eren cultura popular, però també cultura valenciana en majúscules, un avançat de l’època que va saber copsar el caràcter patrimonial de la festa fallera, que va fer de la seua creativitat (teatre, ràdio, poesia, gestió, organització, innovació) tot una eina al servici del valencianisme cultural , sempre conciliador, lligat al compromís progressista amb l’art, la festa i el poble¶ Des de 2016, la sala d’exposicions temporals del renovat Museu Faller de València du el seu nom com a “Espai Josep Alarte”¶ Tot un recordatori d’allò que deia el mestre: “Amb voluntat de ser tot és possible” ¶

JOAN FUSTER I ORTELLS

bé podria figurar com l’encarnació de l’activista total per la festa fallera¶ Perquè més enllà dels

186

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Per Josep Franco.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

187

mundo de los infiernos¶ Diverses pàgines de El País Valenciano, ampliades, eren contestades pels articles apareguts en la premsa local i una falleta que reproduïa el perfil inequívoc de l’escriptor

Joan (de la Creu) Fuster i Ortells va nàixer a Sueca el 23 de novembre de 1922, en una caseta

suecà, amb aquell bon nas que anunciava un bon compàs, va ser cremada davant la tribuna del

del popular carrer de la Punta, al si d’una modesta família de llauradors, de tradició catòlica i

jurat, situada a la plaça de l’Ajuntament, presidida, aleshores, per la famosa estàtua eqüestre del

carlina, vinculada durant molts anys a l’administració de les terres dels Fos, una de les nissagues

general Franco que va ser retirada amb nocturnitat, molts anys després, per uns funcionaris amb

arrosseres més il·lustres de la ciutat¶ Don Juan Fuster pare, tallista i mestre de dibuix, i la

passamuntanyes¶ Tot ben innocent, si bé es mira, però massa fictici, massa poc espontani per a

senyora Maria Ortells, mare, ja havien tingut un altre fill, que va morir quan encara era un

tractar-se d’una reacció “popular” davant d’un llibre gros que, a pesar de dur moltes fotografies

infant¶ L’adolescència de Fuster va transcórrer, per tant, en un ambient familiar condicionat per

i d’estar escrit en castellà, havien llegit molt poques persones¶ Perquè la majoria de la població

la tradició rural suecana, conservadora com ben poques, però amb passió per la política i amb

era analfabeta en la pròpia llengua i ben poc destra en la imposada i perquè, en cas d’haver llegit

una miqueta de curiositat per la cultura, sobretot local¶ Amb un pare que tallava escultures, un

el llibre haurien trobat també alguna virtut en aquell volum que, per primera vegada, trencava el

poeta suecà com Bernat i Baldoví, que havia inventat el llibret de falles, i un músic del poble com

tòpic del Levante feliz i mostrava, en la mesura en què ho permetia la censura, una realitat que no

el mestre Serrano que, entre altres peces, havia escrit El fallero, Joan Fuster estava condemnat a

va agradar gens ni miqueta a les autoritats del moment¶ L’any 1967, Joan Fuster va saber traure

relacionar-se amb les falles, encara que no podia sospitar que acabaria convertint-se ell mateix en

profit de l’anècdota en recopilar els seus escrits sobre les falles, anteriors i posteriors a l’auto de

un monument¶ Però anem a pams perquè, abans de ser cremat, en plena postguerra autàrquica,

fe, en un llibret deliciós, ple d’informacions curioses, de bon humor i de respecte, que no puc

Joan Fuster es va traslladar a València i la vida a la capital amplià els seus horitzons¶ Durant

deixar de recomanar: Combustible per a falles, reeditat l’any 1992 per Edicions Bromera i, per

aquella època, mentre escoltava per a aprendre, la seua actitud silenciosa i atenta es va fer tan

tant, fàcil de trobar a les llibreries¶

proverbial que els amics l’anomenaven el Mut¶ Però el Mut, ja llicenciat en Dret, va trencar ben prompte el silenci amb una sèrie d’articles apareguts en la controladíssima premsa valenciana d’aquell temps, després d’haver-se dedicat a penes uns mesos a fer d’advocat, amb una clientela que ell mateix va classificar en “putes, pobres i parents”¶ Com que la seua voluntat declarada era viure d’escriure, Fuster es va veure forçat a passar casa amb els ingressos que li reportaven els productes que li demanaven els editors o els propietaris dels periòdics¶ En començar la dècada dels seixantes, i per encàrrec, Fuster va escriure el seu llibre més emblemàtic, Nosaltres els

valencians, on exposa el seu punt de vista sobre la societat valenciana contemporània, fa un repàs de la història del país i formula algunes propostes de caràcter general, ja que la censura li hauria impedit ser més explícit¶ Però el llibre no va ser ben acollit pel sector dominant de la societat valenciana –i, sobretot, per les “classes mitjanes” de la capital– i les autoritats franquistes, amb el suport popular d’alguns centenars de persones que no han llegit mai cap llibre, ni de Fuster ni, probablement, de ningú, van organitzar una sèrie d’actes de desgreuge (desagravio, en deien ells), van omplir d’articles contra Fuster els diaris de la ciutat i van culminar aquella campanya de desprestigi amb un auto de fe¶ No deixa de ser curiós que fóra, precisament, el llibre més lleuger de Fuster fins aquell moment, escrit en castellà i amb unes fotografies magnífiques de Ramon Dimas, el que provocara més reaccions virulentes per part dels lectors hipotètics però el cas és que com a conseqüència de la publicació de El País Valenciano, el setembre de 1962, la premsa de la capital va iniciar una campanya contra Joan Fuster i les seues tesis que culminà amb la cremà en un acte públic d’un ninot que representava l’escriptor¶ Un article “anònim” escrit per Diego Sevilla, catedràtic de Dret Polític i Consejero Nacional del Movimiento, aparegut al Levante el dia 2 de febrer de 1963 va iniciar la campanya¶ Tot fa pensar que els ideòlegs del franquisme encara no havien tingut temps per a llegir el llibre ni per a pair les opinions de Fuster, però ja sabien que la censura s’havia deixat marcar un gol per l’escaire del sistema¶ L’endemà,

Las Provincias va reproduir íntegrament l’article del Levante, una altra circumstància impensable en els nostres dies i una prova de les virtuts de la literatura fusteriana, capaç de posar d’acord els dos corrents d’opinió més importants de la capital del país¶ El dia 9 de març de 1963, un mes després d’haver-se iniciat els atacs i mentre Fuster passava un parell de setmanes a Barcelona, per motius de treball, el món faller celebrava la Cavalcada del Ninot i la comissió de la falla Peu de la Creu-Don Juan de Vilarrasa hi va participar amb una pantomima que portava el títol de El

[Burjassot (València), 1923- Granada, 2001]

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

RICARDO RUBERT ANDRÉS

188

190

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

191

Per Vicent Borrego Pitarch.

Els seus mestres van ser tots aquells artesans a qui, malgrat el seu enginy i la seua vàlua, alguns

signara els seus esbossos quan la idea, la responsabilitat i el coratge sempre van partir d’ell?¶

els van fer la cameta¶ Aquells a qui l’enveja els va negar el pa¶ Aquells que contínuament havien

El preu del risc que assumí Rubert va revertir en el recel i la desacreditació per part d’un grup

de reinventar-se per començar des de zero¶ Arribà a les Falles de retruc, perquè quan amb

de col·legues, liderat pel més gran dels artistes del seu temps¶ Llavors, de sobte, se li tancaren

vint-i-cinc anys va començar, estes constituïen una via i no una fi amb què alternar un ofici¶

les portes i, malgrat la il·lusió per dur endavant nous projectes, decidí “no entropessar mai més

Una professió que va aprendre des de l’experiència que aporta treballar dia a dia amb els millors

en la mateixa pedra”¶ El 1965, sense saber a què es dedicaria, es va traslladar amb la família a

pintors decoradors i escenògrafs, ja que, després d’iniciar la seua formació en arts i oficis artístics,

Madrid¶ Abans, però, construí la seua última falla amb el lema So... cabones!¶ La seua arribada a

plantà cara a un sistema docent obsolet i allunyat de la pràctica, tot i reptant els professors

la capital va coincidir amb el rodatge d’una superproducció cinematogràfica i aviat trobà quefer

titulars¶ “No m’expulsaren, però. Des del moment en què vaig llençar l’afronta ja havia pres la

tant com a integrant de diversos equips de direcció artística i constructor d’escenografies per al

decisió de deixar-m’ho”- va dir en una reunió entre amics-¶ Entre ocupació i ocupació s’endinsà

cinema i la televisió, com a decorador d’interiors¶ Després de dues dècades a cura de la malaltia

en la tasca de construir “artefactes” i allò que més li va seduir fou l’enginy dels seus mentors a

que patí la seua esposa i de treball fructífer i intens, es retirචPrèviament el cor li havia gastat

l’hora de resoldre aspectes tècnics i d’aportar solucions per a erigir artificis aparents que, aviat,

una mala passada¶ Els seus darrers anys van transcórrer en família i a Granada, on va faltar el

esdevingueren la seua forma de viure¶ I des del 1948 i al llarg d’un poc més d’una dècada va fer

2001¶ El reconeixement li havia arribat només feia dues dècades¶ Fou a meitat dels anys huitanta

allò que calia, allò que la resta feia, allò que d’ell s’esperava i allò que no l’emplenava¶ Això sí,

quan els estudis d’investigació sobre la festa fallera li van restituir el lloc com a capdavanter de

reptant sempre l’equilibri i, críticament, el límit d’allò permés¶ S’agremià, va fer de mitjancer

l’avantguarda fallera i com a precursor de les falles experimentals que benmereixia, ho volguera o

entre el Gremi i JCF i va forjar un equip amb els més destacats professionals del mercat¶ Ricardo

no el seu admirat i alhora odiat “Megiño: Ras!”¶

Rubert, però, no començà a ser el boig, el visionari o el revolucionari gurú de la renovació estètica festiva, fins que el context i la conjuntura socioeconòmica de les Falles li ho van permetre¶ I això ja ho havia previst la sociologia de Hausser!¶ Una històrica comissió que travessava una crisi se la va jugar per ell. N’oferia poc i en volia molt a canvi¶ Ell acceptà construir falla de

rumbo y boato amb la condició que li deixaren ser i fer el que volia¶ Fou així com en 1961 trencà amb una línia forjada a base de “carabasses i espardenyes”, apostant per temes universals i per formes i estructures que atemptaven contra el dogma¶ “Desintegrà” bastiments al servici d’un règim integrista, però, a més, deconstruí, suspengué coronaments; insinuà per fer prevaldre el concepte; encunyà un peculiar univers iconogràfic; incorporà en el procés constructiu insòlits materials de l’era del plexiglàs i, va coquetejar amb el Neodéco i els “ismes” de Dalí-Dalà-Dalú, de Malèvitx; de Cezanne; del Dadà, del Pop; del happening i la performance, tot i reconduint la sàtira i la ironia popular per la senda de la provocació-participació-improvisació de les darreres tendències¶ Convertit en adalil mediàtic de la boutade, no dubtà a maximitzar la seua forma de ser compareixent davant d’autoritats i mitjans amb el look existencial d’un rebel sense causa, com un ídol de la Nouvelle Vague de les Falles, com a enfant terrible disposat a jugar amb tot allò més sagrat i consagrat¶ Elevà a l’aparell censor sinopsis dels seus cadafals escrites amb suc de llima; elaborà manifestos com a explicacions de falla i feu de la plantà un extravagant espectacle abillant operaris de toreros o encaixant els coronaments amb l’ajut d’un helicòpter¶ Les extravagàncies i les expectatives que, només en un parell d’anys, va generar la seua aposta per la diferència li van acreditar un lloc d’honor en el ranking i això suscità l’enveja¶ Fou expedientat i expulsat del Gremi d’Artistes Fallers per afers mai no aclarits que li impediren signar falla a la ciutat de València¶ Però la modernitat quant a forma i quant a tema de tot allò que ideava el convertiren en l’artista més adient per a engegar la promoció turística de la Festa en temps del “Desarrollismo”¶ La Comissió del Foc no tardà a posar els ulls en ell a l’hora de construir i instal·lar el cadafal oficiós a la plaça més senyera d’una urbs cosmopolita¶ I, per a poder fer negocis amb un proscrit del Gremi, noliejà un vaixell i, en alta mar, va fer plausible una voluntat que es perpetuà tot el que dura un bienni¶ Què importa si l’snack-bar que allotjava en les entranyes el Nuevo Caballo de Troya va haver-se de clausurar l’endemà de la plantà per un indegut ús del seu restringit aforament? Què importa si un baf de vent feu perillar la suspensió enlaire d’aquellVanguard de cartró? Què importa qui

(València, 1936-2009)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

JOAN MONLEÓN

192

194

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

195

Per Verònica March.

Celles prominents¶ Nas prominent¶ Cos prominent¶ Tot en ell ho era¶ Recordat per les seues

on era un dels més joves i on va presènciar nombroses obres i revistes¶ Tal vegada per això els

jaquetes lluentes, les 5000 pessetes i la paella russa, Joan Monleón es va instal·lar en la majoria

espectacles de Joan Monleón sempre s’han caracteritzat per la gran connexió amb el públic i per

de les cases valencianes durant els anys que va durar el seu xou¶ El show de Joan Monleón i El

la seua capacitat d’improvisar, perquè era ocurrent a més no poder i un gran relacions publiques¶

Món de Monleón, amb les seues monleonetes incloses¶ Aquells programes, catalogats com

Però darrere d’eixa aparença destrellatada hi havia un home llest, que pensava molt be tot el que

talkshows, el van convertir en una icona de la tendència kitch valenciana, en un pioner i sobretot

feia i que oferia un humor amb moltes lectures, és a dir, per a tots els públics, des de xiquets fins a

en un personatge de pes dins de la nostra memòria col·lectiva¶ Però el caminar del Monle per

gent major¶ També passa per diversos programes de ràdio però és a finals dels 80 quan la recent

la senda de la valenciania i el folk va començar molt abans¶ Naix al 1936 al carrer de Marqués

nascuda televisió valenciana li dóna l’oportunitat definitiva, la que immortalitzarà Joan Monleón¶

de Caro del barri del Carme¶ Allí la seua família tenia una orxateria, on ell treballava servint les

Li proposen fer un show: El show de Joan Monleón¶ Amb este nou format televisiu es consolida

orxates líquides que el seu iaio havia inventat¶ Més tard l’escoltàrem cantar moltes vegades

com a showman i es converteix en un pioner en la nostra terra¶ Maribel Casañ, una de les seues

‘L’orxatera valenciana’, quan al 1969 forma el grup Els Pavesos¶ Tot comença quan, en la mili,

monleonetes, ens parla de com de culte era, i un gran coneixedor de la Comunitat Valenciana¶

Joan coneix a un faller, Juan Jornet¶ Este, veient el gran potencial i creativitat de Monle l’anima a

‘S’adapta en la pantalla al gran públic, dominava el format, així que quan ell estava tot l’equip

apuntar-se a la Falla Corretgeria – Bany de Pavesos¶ I tant que ho fa¶ La falla se li presenta com

estava tranquil, donava seguretat’, diu Maribel¶ ‘Com a company feia equip i era treballador,

una plataforma on posar en peu totes les seues idees¶ I Monle era una màquina de pensar¶ Altre

s’envoltava dels millors per poder delegar en ells amb tranquil·litat, i qualsevol problema el

dels seus amics fallers, Matias Real, ens conta com duia de cap a molts dels fallers i falleres amb

solventava amb naturalitat’¶ Ara que no està diuen que no es va valorar com calia la seua

les seues iniciatives¶ Les idees artístiques de Monle en la falla no paraven¶ Posa en marxa l’obra

trajectòria, ja que féu una gran aportació intel·lectual en visibilitzar i valorar tot allò valencià¶

‘La Infanta Tellina i el Rei Matarot’, amb Empar Ferrer que després estigué en cartell al Micalet¶

Carismàtic, talentós i proper¶ Fou un transgressor, s’atreví amb propostes que feien riure però

Inventa el pipas-café, on el públic menjava pipes al casal mentre veien les actuacions d’altres

amb un rerefons molt crític¶ Rialles amb missatge o rialles a seques, però tots ho passaven bé¶

fallers¶ D’estes actuacions va nàixer Els Pavesos, el grup musical on Joan Monleón duia la veu

Potser en aquell moment no es va comprendre què feia¶ Més endavant molts se n’adonaren que

cantant¶ Contava en la falla amb col·laboradors com Ovidi Montllor o Vicent Andrés Estellés¶

tal vegada seria necessari tindre més professionals com Joan Monleón¶

Va promoure i fou el coordinador de les dos primeres edicions del concurs de teatre faller¶ I tot el que feia era un èxit, de fet al primer concurs de teatre participaren una vintena de falles, actuaven a l’Ateneu i la cloenda i entrega de premis fou al Teatre Principal¶ A partir del 73 Monleón deixa esta tasca perquè és JCF qui asumeix l’organització del concurs, un canvi no exempte de polèmica i política¶ Com a faller i com a persona, Monle era del ‘pensat i fet’, el que se li passava pel cap ho enllestia sense complicació, tot ho feia fàcil i tot ho tenia controlat¶ ‘El que deia Joan

tots ho seguíem, i sempre estava de guasa¶ Tenia un gran sentit de l’humor, però intel·liegent, estar en ell era una festa, un show, ho feia de forma natural’, ens conta Matias¶ A meitat de la década dels 70 deixa la falla però mai trenca la seua vinculació, a més, al llarg de la carrera artística que se li obria sempre incorpora als seus treballs aspectes intrínsecs de les falles: el doble sentit, l’enginy, la sàtira, l’exageració… El que no deixa és Els Pavesos, que comença a prendre força¶ Passaren del folk americà a versionar el folk valencià més reconegut¶ Recuperaren temes populars i tradicionals i feren que tots els cantaren¶ Els cridaven per a actuar en presentacions de falla, homenatges, en la Fira de Juliol… concerts on Lluis el Sifoner o Carraixet feien de teloners i la potent veu de Joan Monleón feia ressonar temes com La Manta al Coll o El Micalet de la Seu¶ Joan Monleón professionalitza la formació musical, incorporant i quedant-se amb les millors veus i músics¶ Els Pavesos anaven pels pobles recopil·lant les cançons dels vells¶ Reprengueren les referències culturals, el valencià, les tradicions, la crítica amb sorna i la coentor valenciana, un concepte que Monleón sempre ha portat per bandera¶ Comença a fer teatre, revista, shows… no volia deixar l’orxateria però el món de la faràndula li exigia cada vegada més temps, i ell ho tenia tot per a abocar-se a l’èxit¶ Monleón s’havia fet un espai en la societat valenciana¶ Combinava als seus espectacles reflexió, protesta i diversió, era intel·ligent i entranyable, atrevit i amb carisma¶ Un artista que va participar en prop d’una vintena de pel·lícules d’Escrivà, Berlanga, Carles Mira o Ventura Pons, sempre, això sí, amb papers secundaris¶ Aprén el teatre de la vida, d’escoltar i observar a la gent en l’orxateria, de conversar, de pastar bunyols al carrer, d’estar en la clac,

(València,1940)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

PERE J. MAROTO BORREGO

196

198

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

199

Per Lluís Ma. Mesa i Reig.

El fet de pronunciar Pere Jesús Maroto Borrego és dir un conjunt de noms que signifiquen poc per als més jóvens de la festa¶ No és que la seua presència en les falles haja estat mínima, ans al contrari¶ Tanmateix, com passa en molts aspectes de la vida, no sempre aquells que fan camí són protagonistes de portades¶ Ja va dir algú del món de la política que qui es meneja no ix en la foto¶ Pere J. Maroto poques voltes hi ha volgut eixir¶ És aquell home que ho va ser tot sense que haja estat producte d’homenatges, o protagonista de moltes planes de llibres¶ Més be ha estat amenaçat per dir el que pensava i per actuar amb coherència en uns anys en els qual el que primava era el discurs únic i la manca de discrepància¶ Pere Maroto sols s’ha quedat en la memòria dels més savis o d’aquells amb més història fallera¶ I no fa tant de temps quan va ser un dels dirigents de l’oficialisme faller¶ Eren els temps de la Transició, eixa etapa que tant ens recorden últimament, amb un relat que a voltes aparta i selecciona allò que no cau en gràcia¶ Tal vegada alguns, després de llegir dos voltes els cognoms i estes frases introductòries, han pensat a associar-lo amb el col·lectiu de Na Jordana¶ No està errat qui ho faça¶ Els Maroto-Borrego o els Borrego-Maroto són el germen de l’actual gran família jordanera¶ El pare del nostre Pere ho va ser tot i d’ací botà al món de Junta Central Fallera¶ Pere Maroto també va fer una ruta pareguda en temps diferents¶ Es va criar festivament al Carme¶ Fou president infantil de la comissió fallera Na Jordana el 1955¶ Més tard, fins a la dècada dels 70, va ser component de la comissió executiva amb diferents càrrecs¶ D’allí, com el seu progenitor,passà a Junta Central Fallera¶ Des de 1975 fou delegat d’Economia¶ Un terreny que sempre li va agradar per la seua formació¶ Així s’explica que arribara a interventor de l’ajuntament de Valènçia¶ Un treball que l’haguera omplit més si no fora perquè va estar amagat per anys en un despatx¶ Però, tornant a la festa, Pere Maroto va ser una persona intrínsicament vinculada a les falles i al seu temps¶ Tenia una clara consciència de l’etapa històrica que vivia i la veia des d’una perspectiva progressista¶ Tal volta dels pocs que la tenia i que alhora era faller¶ Per això, amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, d’aquell “maig del 68” municipal que diu ell, va ser nomenat secretari general de Junta Central Fallera¶ Eren els moments en què arribà a l’alcaldia Fernando Martínez Castellanos, el breu i després Ricard Pérez Casado¶ Fins no fa res el primer mandatari municipal gestionava assemblees i reunions de Junta Central Fallera¶ Miguel Ramon Izquiedo exercia d’alcalde i de faller¶ Al seu costat estava Pascual Lainosa¶ Tallada de socarrel aquella etapa fallera, per les eleccions municipals d’abril de 1979, tot havia de canviar¶ Però pocs s’atrevien a fer-ho i sobretot a donar la cara dins de la festa fallera¶ Així arriba Pere Maroto a una secretaria que no sols gestionava sinó lidiava amb un món festiu que es resistia al canvi que sol·licitava la societat¶ Les forces progressistes havien guanyat a les eleccions però no als fallers i les falleres¶ L’entrada de Pere Maroto a aquell gran càrrec va ser respectada pel seu historial faller però aviat va ser atacada¶ En aquells anys va patir els atacs d’un oficialisme que no volia sentir el que no li agradava¶ Era el fallerisme majoritari que havia vist mal que Ajoblanco criticara sense pensar qualsevol element faller o que Joan Monleón i Corretgeria vullgueren incloure la cultura com a part de la falla i crearen un concurs de teatre¶ Eixos bous no els va viure com a secretari general però els va conéixer perfectament¶ A ell li va tocar fer front a la crítica fallera a l’experiència fallera de King-Kong de Julio Tormo o a les comissions de Cambrils i Jacomart creades per Simó Aguilar¶ No li ho posaren fàcil¶ Mirava positivament tota experiència fallera progressista però demanava responsabilitat i coherència als qui la buscaven¶ Era molt fàcil ser una persona crítica amb el món de les falles i no sotmetre a les normatives que, agradaren o no, calia complir¶ Pere Maroto va donar la cara per aquelles persones que li buscaven en els despatxos per a plorar-li perquè eren atacs des del reaccionarisme¶ Però a

canvi, en compte els mateixos als quals intentava ajudar es dedicaven a dinamitar tot fins i tot a ell que intentava tirar-los una mචD’aquells anys de 1980 a 1986 hi ha molt a recordar¶ Potser la solitud d’eixos que l’havien nomenat però que no participaven de la festa fallera de manera coherent¶ També cal assenyalar l’atac constant del reaccionarisme faller que buscava fer política (i que a la fi va crear un partit)¶ Però no tot fou negre¶ Entre tot el que el mateix Maroto recorda de positiu va estar la creació del concurs municipal de llibrets, germen de l’actual concurs de Llibrets de la Generalitat¶ El segon aspecte a destacar és l’inici de la descentralització de la festa en 24 sectors¶ El més important és que Pere Maroto, ara que han passat els anys, cal vore’l sobretot com un precursor i un atrevit¶ Va ser una persona disposta a fer avançar la festa quan els que li aplaudien ho feien des de la barrera, protegits i sense apostar realment per les falles¶ Ell va dir i fer el que pensava com a Secretari General amb coherència i clarament¶ Per eixa raó potser mantinga el que deia i no ho va tindre necessitat de canviar el discurs com els Julio Tormo, Fabregat o tants altres de l’època que acabaren per transformar-se¶ Dit tot açò, s’entén que Pere Maroto, silenciat i retirat voluntàriament és una figura de necessari estudi en l’actualitat¶ Des de hui aprofita perquè els sectors progressistes recorden totes les incoherents actuacions passades que realitzaren en el món de les falles, on no tot era cridar sinó que calia fer i quedar-se¶ També ajuda a entendre l’actitud del món conservador faller que va discutir moltes de les actuacions de Pere Maroto, sense pensar si eren bones per a la festa o no, sols perquè provenien d’ell¶ Al remat de tota la seua trajectòria de segur que ha quedat alguna cosa: l’apertura d’una festa fallera que necessitava obrir-se i a la qual ell va omplir d’un primer aire fresc¶ Quedava molt a fer però calia que algú obrira el primer pany¶ Pere Maroto fou la primera clau de moltes altres claus¶

(València, 1944)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

ALFREDO RUIZ FERRER

200

202

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

203

Per Tono Herrero.

En 1974, quatre anys després de passar l’examen d’accés al Gremi d’Artistes Fallers ja havia guanyat el primer premi de les falles infantils, el primer premi de la secció Especial i tres ninots del Museu Faller portaven el seu nom¶ Havia arribat a la professió per a ser un dels grans i des de la seua meteòrica irrupció en el santoral dels artistes fallers desenvoluparia una trajectòria canònica a l’altura dels millors¶ Fins que el 1982, esdevingué en reflexió i parèntesi¶ Què fer al cim de la muntanya quan ja has demostrat que ets capaç d’arribar a allò més alt? Una majoria opta per entrar en una zona de confort professional i repetir una vegada i una altra un esquema que funciona; una recepta al gust del gran públic, adobada per a anar canviant gradualment al ritme que marquen “els altres”, la moda, la majoria, la tendència¶ Uns altres pensen que repetir és un camí ja fet i que evolucionar significa que allò transcendent de debò no és arribar al cim de la muntanya, sinó la necessitat de buscar una altra muntanya si fa falta, i deixar-te en això la vida¶ A la fi dels 50 el Govern Espanyol va utilitzar la Cultura com a eina diplomàtica i va fer una aposta per l’abstracció¶ Miró, Tàpies, Saura i Chillida, van ser posats com a exemple de l’Espanya moderna i la seua producció era exhibida de forma habitual en els pavellons de l’Estat Espanyol de les Biennals artístiques¶ Vicente Aguilera i Cerni, el gran teòric de l’art valencià, va definir aquell moment com de ruptura amb les fronteres que havia imposat el primer franquisme i d’emancipació de l’Art espanyol del segle XX¶ Un control formal i naturalista que les falles i la resta d’Arts Visuals havien compartit fins llavors i que va saltar per l’aire¶ La separació i la jerarquització va ser radical¶ Les Falles definitivament eren cosa popular i menor, i objectivament antigues¶ Va haver-hi coses, sí, però no ens enganyem, els artistes plàstics que juguen a fer falles no transcendeixen¶ No necessiten un compromís amb el fet vital “de fer falles”¶ Vénen, fan i es tornen al seu món confortable, sense importar-los molt què pensarà el món faller d’ells¶ I així, es perceben com a experiments, com a boutades més o menys lúcides, com a propostes que miren per damunt del muscle¶ L’Alfredo Ruiz de 1996 ja és conscient que si és necessari cal canviar de muntanya, cosa que sempre serà més important que assolir-ne el cim¶ Era un dels nostres i indubtablement un dels grans i ningú no podria dir-li, com a Dalí, que no sabia “fer falles”¶ Així, entre 1996 i 2002, crea una sèrie d’obres en contínua evolució que seran llargament recordades, i que van posar sobre la taula en la pràctica un debat sempre posposat¶ Que les falles poden ser una mica més que una encertada combinació de figures ben pintades, equilibrades i amb “risc i color”¶ Que poden ser un mitjà d’expressió global en si mateixes¶ Són moltes les raons que fan transcendent el llegat de Ruiz¶ Una d’elles és el seu compromís amb la construcció de falles com a disciplina artística i com a mitjà d’expressió¶ No fa una translació de camps artístics¶ No és una escultura convertida en Falla, no és un disseny de grafits convertits en falla¶ És una reflexió estètica originada en la falla com a artefacte el punt de partida sobre el qual es reflexiona¶ Una altra raó és la perseverança¶ No és un artista que ve un any, fa i es va¶ Roman, i mentre li deixen, insisteix en els seus preceptes, colpeja fidel a la cita de març i col·labora de forma extraordinària al fet que la societat assumisca per fi en l’imaginari col·lectiu que no totes les falles tenen perquè ser iguals¶ L’obra d’Alfredo Ruiz és un procés gradual de conscienciació formal, professional i conceptual, que trasllada al món de la falles l’actitud i el convenciment de l’artista contemporani¶ El deure de recerca que comença com una evolució personal inalienable i un procés creatiu i procedimental que entén com a propietat exclusiva de l’artista, sense ingerències¶ Les falles es van despullant d’allò superflu, buscant el més essencial d’unes formes clàssiques que es descobreixen com a innecessàries¶ Ditirambe en roig és per a nosaltres la millor expressió d’este procés de síntesi¶ Una falla perfectament vertical, com totes, construïda amb formes

volumètriques de color, com totes, i amb un títol que es refereix a la teatralitat, part essencial d’una falla¶ Una falla com totes i no obstant això, tan revolucionària i tan diferent¶ Una falla que busca l’essència del fenomen i que esdevé en un discurs conceptual unitari¶ Una obra global que es convertix en territori de batalla per a l’especulació¶ Des de 2002, la seua producció va ser molt intermitent, arribant a tancar el taller¶ En 2008 encara va poder fer-li un volt més a este procés i va trencar la verticalitat aparentment inherent a una falla¶ Segurament va ser massa per a un món ancorat en el classicisme formal¶ Sempre va declarar que va ser el món de les falles i no ell qui el va expulsar de la professió¶ Ara observa des del seu retir com els seus hereus, aquells que conceben la falla com un mitjà d’expressió artístic en si mateix, van caminant el camí que ell va marcar¶

(València, 1958)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

VÍCTOR VALERO VALERO

204

206

Per Alejandro Lagarda. (amb la col·laboració d’ivan Esbri i Víctor Valero)

(València, 1963)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

signatures: Valero Bis, Marc Martell i, recentment, Golden & Famous i Mister Changa a través d’Instagram; tot demostrant, un cop més, que la seua inquietud creativa i desacomplexada ha estat sempre a les ordres dels nous temps¶ Víctor Valero viu una constant rebel·lia creativa per tal d’obrir nous camins –del cartó al collage- en treballs d’il·lustració, disseny i d’altres propostes per a exposicions i subhastes solidàries vinculades als seus projectes anuals¶ Però si per alguna cosa destaca Víctor Valero –veritable “enfant” inquiet- en el nostre àmbit més pròxim, ha estat per la construcció de falles; format pel qual ha sentit veritable fascinació des de ben menut¶ Víctor és, més bé, un ideador de falles -com li agrada definir-se- i la seua personalíssima obra és la revindicació constant de la falla com a mitjà d’expressió plàstica¶ Malgrat la veterania, les seues propostes seguixen sent el contrapunt estètic i temàtic entre d’altres moltes propostes de ninots i de falla de les darreres dècades, fugint del ja fastigós pes autorreferencial que patix el format¶ El seu esperit inquiet sembla incansable i mai no ha dubtat a seguir jugant amb els materials o a oferir temes que reivindiquen la diferència o la igualtat¶ Amb valentia, sense estridències i sense necessitat d’eslògans o pancartes a l’ús i mantenint-se connectat al dia a dia¶ Les falles de Víctor Valero han sigut sempre un refugi de valors i d’autenticitat¶ Així ho demostra la que, fins avui, ha estat la seua darrera falla en un indret del barri que li va veure nàixer: Diferents (DaltSant Tomàs 2018) una falla que exaltava la llibertat de ser diferents en tots els aspectes¶ Des de la pròpia infància per un món més lliure i millor¶ Dins i fora de les Falles¶ Des de 1994, mai ha repetit temàtiques en les seues propostes falleres, sent un dels pioners a tractar qüestions com el matrimoni gai o a sumar-se a la denúncia de la pujada del 21% cultural en l’exercici 2013-2014 amb “El Ninot Protesta”¶ D’altra banda, Víctor també procura mantenir una constant en la qual les falles grans i infantils dialoguen entre si tant quan ha plantat en solitari en un mateix emplaçament com junt a d’altre artista (Ripalda-Beneficència de 2009 a 2013 i 2015 amb Giovanni Nardin; Dalt-Sant Tomàs amb Juanjo García des de 2013; i a Palleter-Erudit Orellana, Pintor Stolz-Burgos i Manuel Candela-Beatriu Tortosa)¶ Una hiperactivitat creativa quasi sense límits¶Des de fa uns anys, Víctor Valero ha abandonat progressivament el nociu -a tots els nivells- suro blanc, l’ús del qual va reduir només a determinats detalls, com va ocórrer amb la seua proposta 13 per a RipaldaBeneficència-Sant Ramon 2016 i els ja mítics “envasors”¶ Llicenciat en Belles Arts, Víctor Valero/ Marc Martell/Mister Changa/Golden & Famous és dibuixant, il·lustrador, col·leccionista de vinils i joguines -capitals com a font d’inspiració-, fan dels robots i el disseny sixtie i un seguidor de les icones de la pop culture i dels mass media, sent trets que caracteritzen l’artista com persona i la seua obra fallera i gràfica, convertint en recurs plàstic cartoons com el Bibendum de Michelín, l’Ànec Donald, l’Ós Yogui o Mortadelo i Filemón; tipografies (“T”, “R”, “D”, “Q”) i vehicles (Vespa, Citroën 2CV); marques comercials (Titanlux), temes musicals (The Beatles, David Bowie, Queen, Raphael), pel·lícules (Blancaneus, Eduardo Manostijeras), sèries i concursos (Vacaciones en

el mar, Un, Dos, Tres… responda otra vez) o spots publicitaris (Cola Cao, Pringles); així com referents fallers (Soriano Izquierdo el primer de tots) i col·laboracions de creatius (Pepe Palanca, Toni Colomina)¶ En resum, un barrejat de pop amb art-falla que Víctor Valero va expressar en els “moguts” anys 80 amb l’afirmació “Si Warhol haguera viscut a València, haguera fet falles”¶ És més, en la seua etapa majorment dedicada al còmic, els anys 80 com Valero Bis, era molt recognoscible per ser l’únic a convertir objectes hieràtics en animats, quan altres autors eren fidels a l’ortodòxia de la “línia clara” de l’escola d’historietistes franco-belga¶ Este recurs, és una exportació de les falles als seus còmics fruit d’eixa cultura visual fallera forjada per les lectures d’El Coet i de les rondes per les propostes i artistes que més li atreien¶

GIL-MANUEL HERNÀNDEZ I MARTÍ

La variada personalitat artística de Víctor Valero ha transitat per molts formats, contextos i

208

Llibertat, igualtat i fraternitat fou el clam de la Revolució Francesa¶ Si ens aturarem a analitzar un per un estos conceptes, ens adonaríem que cap dels tres té un matís revolucionari¶ Totes les persones, i ací coincidixen tant les teories darwinianes com la Bíblia, naixem lliures, iguals i confraternitzem les unes amb les altres¶ Les tesis revolucionàries liberals franceses no eren més, permeteu-me ser ingenu, que recuperar els nostres arrels¶ Si redescobrir i pregonar els arrels és un acte revolucionari, i el que succeí en juliol de 1789 a París sembla que ho és, això si ens creem l’edulcolorada historiografia oficial, llavors en eixe punt podem considerar la figura de Gil-Manuel Hernàndez com a revolucionaria¶ Ara bé, el fet revolucionari, per tal que engresque la massa, porta sempre un punt d’incivisme¶ Entenem, sols en este punt per favor, l’adjectiu incívic com anar en contra de la moral imposada per una elit social¶ Gil-Manuel Hernàndez pot discrepar d’esta moral com podia fer-ho Pancho Villa, Emilano Zapata o Ernesto Che Guevara, però viu en les antípodes de l’incivisme o d’accions no naturals que carateritzaren els personatges citats¶ Gil-Manuel és incapaç de saltar-se un semàfor en roig, no paga les multes, perquè estic segur que es preocupa per complir les normes de trànsit i les evita, és un funcionari exemplar, el gendre que tota sogra voldria tenir – tot i que caldria preguntar-li a la sogra- i si hagués viscut en el segle XIII, Ramon Lllull l’hagués triat a ell i no a Blanquerna per tal de protagonitzar la seua famosa novel·la¶ Gil- Manuel i revolució és un perfecte oxímoron¶ Però, la revolució és una contradicció en si mateixa¶ Si estudiem els processos revolucionaris que s’han produït al llarg de la història, ens trobarem que la majoria de les solucions per revertir el sistema que han proposat estos moviments és el de recuperar els arrels per tal de capgirar un sistema viciat¶ És a dir, la revolució és una tornada a l’estat natural¶ Pot haver quelcom més involutiu que tornar al punt d’eixida? Sí; la revolució¶ La involució positiva com a antídot contra l’evolució tòxica¶ Si per tal de capgirar el règim, primer cal submergir-se en el pot de les essències, Gil-Manuel Hernàndez supera en potència revolucionaria les figures abans esmentades¶ En este camp el d’Orriols és un avançat al seu temps i la història, no ja la de les Falles sinó, també, la de l’antropologia, el posarà en el lloc que el correspon: com aquell erudit que obrí les portes de la ciència a la Festa de les Falles, aquell director d’un no-museu que assolí dirigir el museu més visitat de València, aquell ideòleg que aconseguí que a nivell institucional la festa es reconeixera com el que és: cultura¶ Cultura festiva¶ Amb l’estudi de les Falles, Gil-Manuel Hernàndez ha iniciat la tasca de neteja dels complexos que el món de les Falles patix sobre la seua festa i dels complexos que els intel·lectuals tenen sobre el concepte poble, respecte als seus propis orígens¶ I això és un tabú per a l’ignorant i d’ignorància està plena la ciència i la festa¶ Per això, de manera injusta, la figura de Gil-Manuel Hernàndez presenta recel¶ Tanmateix, l’homec pec, que versaria Ausiàs March, que considera al d’Orriols, sense més fonaments que els produïts per la rudesa dels seus cervells, com el Maduro o l’Ahmadineyad de les Falles ( dos que de revolucionaris no en tenen res), algun dia es donarà compte que existixen unes Falles abans i unes Falles després de Gil-Manuel Hernàndez¶ Unes Falles, molt millors -que són Patrimoni- de les quals, molt al seu pesar, l’home pec gaudirà gràcies al mestre d’Orriols¶

MAR ESTRELA CERVERÓ

Per Rubén Tello.

(València, 1984)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

210

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

211

Per Verònica Pérez Lloret.

Es preocupa pel rotllo paritari i diu, quan li explique de què va tot açò : “Escolta, tampoc sóc

a través de Falles Populars i Combatives”, que són falles, que no fan com les falles¶ Una forma de

tan important” i riu¶ Amb Júlia Pineda o Vane ocupa la representació de les Falles Populars i

viure la festa que vol pol·linitzar, i aixoplugar altres Falles Populars i Combatives de la ciutat, com

Combatives (FAPOCO)¶ Va nàixer al si d’una llar de classe mitjana del Cabanyal¶ Allí, segons

les de Benimaclet¶ Perquè les FAPOCO no se senten alternatives, sinó que generen activitats

conta, només hi havia dues opcions, apuntar-se a una falla o a una confraria, i la seua família

falleres com altres i s’arrepleguen en la Junta Solar Fallera¶ A València es nega la possibilitat

es va decidir per la segona d’elles¶ Diu que per Falles el que feien a sa casa era desaparèixer

espontània de fer festa al carrer perquè si no tens una demarcació, no en pots fer-la¶ I les

de València com solia fer molta altra gent i que al seu entorn més íntim les falles tenien mala

FAPOCO han de recórrer als solars que se’ls concedixen tots els anys¶ Per què no s’establixen en

imatge¶ Llavors l’objectiu d’algunes famílies era que els i les seus no veren allò que s’hi feia¶

un carrer i se’ls elimina eixe problema? Perquè han de passar pel filtre de Junta i això sí que no¶

Quan va entrar a les Falles Populars i Combatives se’n va adonar que en molts casos, es tractava

JCF impedix que elles tinguen una ubicació concreta¶ I és complicat¶ La tirania de l’ocupació

d’un trauma compartit¶ Ara és mestra d’infantil i quan no està currant per les FAPOCO, exercix

de via pública, aquella per la qual si unes veïnes del barri volen fer un sopar a la fresca quan els

com a formadora de docents a Conselleria¶ Quan estudiava a la Universitat es va iniciar en el

abellix, no poden¶ És per això que demanen el solar a la Generalitat o a l’Ajuntament¶ Fan ús dels

món de l’associacionisme a la Xarito, un col·lectiu que tractava de fomentar la creació de tot

carrers pel seu compte i risc, així, “a lo loco”¶ Amb tot, és cert que ho fan en moments puntuals i

tipus d’art¶ Cultura popular i cultura lliure (compartir internet, p2p, etc)¶ Es reunien a l’Ateneu

en circuits itinerants, amb xerangues i esdeveniments similars¶ Així és Mar Estrela, una dona que

que hi era ben prop del carrer Túria i van encetar el festival La Impròpia, una mostra d’art que va

es declara en rebel·lia amb les Falles «tradis», una dona que milita única i exclusivament en l’art

tindre fins a dues edicions¶ Va ser arran d’uns contactes comuns que la Xarito pràcticament es

i en les Falles Populars i Combatives¶ A més, és una de les veus d’estes mateixes Falles i pensa

va dissoldre a l’aparell de les Falles Populars i Combatives¶ A partir d’ahí, sols podia parlar en

que qui hauria de dirigir la Junta Central Fallera són les falleres majors, que per això passen tants

primera persona del singular durant només de 15 minuts al dia i es transformava en Mar Estrela,

càstings i proves¶

portaveu de les FAPOCO¶ D’esta manera, es va convertir en un subjecte travessat per una identitat plural, on tot es decidia de forma assembleària¶ Quan militava a la Xarito, el col·lectiu es va declarar fan de les albaes i de les danses tradicionals, de la cultura popular valenciana, vaja¶ És per això, que des de Falles Populars, es va impulsar la Nit d’albaes¶ Era una cosa que es veia vindre¶ Ara n’és un dels actes punters i, segons Mar, tan clàssic, que s’està maquinant com pegar-li la volta¶ Falles Populars és un col·lectiu un poquet “loquet”¶ Fou pel 2010, més o menys que Mar hi va entrar a l’Assemblea¶ Allí va trobar gent que venia desenganyada de les Falles i gent en crisi amb el concepte de la pràctica de les Falles¶ És per això que es van juntar per fer teràpia festiva¶ Tot es relaciona amb la classe mitjana cultural valenciana¶ Segons ella, tant este sector com l’acadèmia havien vist les falles d’eixa manera¶ Per trencar amb eixa visió, les Falles Populars i Combatives van muntar el seu primer any la campanya “Jo em quede”, per trencar amb eixa pràctica de deixar el Cap i Casal en Falles i afrontar la fòbia de cara¶ Per això no munten cadafal, o sí, encara que mai amb les mateixes pràctiques socials que una falla a l’ús, perquè en veritat no els agraden massa algunes coses¶ Segons les FAPOCO, les Falles són un espai realment interessant i revelador¶ Gran part del món faller ha sigut el nínxol dels polítics que han tingut¶ És per això que s’organitzen per fer com les Falles i mirar a la cara els poderosos i estirar de la vessant crítica i inclús de protesta per dir “fins ací hem arribat”¶ Es definixen com un grup d’afinitat on la reivindicació principal és la de l’espai públic i d’allò que se senten més orgulloses és del treball col·lectiu¶ Es definixen com una falla normal, encara que no estiguen censades en Junta Central ni desfilen en l’Ofrena¶ Per a ella les Falles donen l’oportunitat a les persones d’anar molt més enllà del que pensen que poden fer¶ De fet, la pròpia Mar ha sigut editora de llibret, cuinera per fer entrepans, regidora musical, disc joquei per animar un acte, i tot açò té una dimensió artística¶ Encara que hi ha falles que per a les FAPOCO són referents com Arrancapins, existix una diferència, una distància encara¶ És per això que els i les components del col·lectiu no s’han apuntat a cap falla, sinó que han fet una falla Popular i Combativa¶ No volen ser associació amb lloc fixe perquè això els limita, així no han de pagar quotes per estar-hi, però en canvi, fan un crowfounding per a pagar els llibrets i el manteniment de les festes¶ La seua és una proposta complexa, però ha sigut motiu d’orgull vore-la créixer¶ El seu lema és “queda’t i coneix les falles

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

LA E D GIA

E

EL I I G ELO

E H C U GA E N I V I D A N A I C VALEN

Jesús Peris Llorca Universitat de València / Associació d’Estudis Fallers

Gràcies al multisabut Vicent Borrego Pitarch va a arribar a les meues mans un exemplar de Pols d’estels. Rafa Ferrando i la València contracultural, un acostament proteic i una mica excessiu (igual et parla de la recuperació del monestir de la Valldigna que de la Guerra del Vietnam) de la figura d’aquell simater tan vinculat al nostre barri per haver fundat junt a Lluís Fernàndez el mític i inclassificable pub Capsa, del carrer Ripalda, i després el Cristopher Lee, del carrer Pinzón.

Per això el llibre és entre altres coses, un record de l’ambient d’aquella València contracultural, com diu el títol, que va tindre la seua seu als nostres carrers. És en aquest llibre on he trobat Recreació de la imatge del llenç d’Antonio Toledo que hi havia instal·lat a la façana exterior, mític local Capsa 13, lloc de rendez-vous de la Gauche Divine Valenciana.

aquesta cita de Rafael Ferrando, que em sembla definitòria i sintètica del que va ser -del que hagué de ser- aquella generació, aquell grup de joves que -com tots, és clar, però ells i elles amb més motiu- sentien que estaven inventant el món, o si més no, València: “Un aire nou, de llibertat, va recórrer tota la costa mediterrània de la península ibèrica, i a nosaltres ens va pillar de ple. Al remat, vam agafar Marx, Sartre, els Beatles, el Nosaltres els valencians, Ghandi, els pantalons vaquers, Kennedy, els barbitúrics i Bob Dylan, vam mesclar-los i, voila!, havíem fabricat el mite de la gauche divine valenciana. Érem quatre gats i ens aveníem bé amb la cultura pop, el salnitre i les nits de pleniluni” (p. 202). Em fa gràcia

213

214

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

“LA GAUCHE DIVINE”

Som la gauche divine, la gauche divine, la gauche divine.

Som la gauche divine, la gauche divine, la gauche divine.

Som la gauche divine, la gauche divine, la gauche divine.

Som la gauche divine, la gauche divine, la gauche divine.

Ens agrada finament beure whisky amb Coca-Cola i freqüentar les boutiques per estar “siempre a la moda” i els films de super 8 ens produeixen satisfaction, sobretot si són d’amics how has most merry London [TORNADA] Ens coneguem tota l’obra de Marx…el Proust i alguns altres i secretament llegim obres que m’han dit que calle.

I en música preferim al Raimon i a la Bonet, al Quico i com no a l’Ovidi, a Llach i al Sifoner.

[TORNADA]

Lluís Fornés i Pérez-Costa (Lluís el Sifoner). Tema de l’àlbum Tinc un mànec de tres pams i mig (1976)

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

que ell mateix es referisca al grup com la “gauche divine”. La gauche divine valenciana que combinava Marx, Sartre, els Beatles i Joan Fuster. I, com Rafa Ferrando, és un bon exemple, també el cinema clàssic. Quasi res.

Crec que en part jo vaig definir la meua condició d’”intel.lectual d’esquerres” per oposició a eixa gauche divine. Enteneu-me, jo sóc d’una generació posterior: en els anys d’esplendor del Capsa jo era apenes un nadó o un xiquet que passava algunes temporades de l’any a casa de la meua àvia al carrer Mare Vella, amb la qual cosa eixes històries de tot l’equip Crònica assegut als seus coixins i parlant d’art i de política formen per a mí part de la mitologia urbana- Quan jo pensava en gauche divine pensava sobretot en alguns dels meus professors, en els companys i companyes a la facultat de filologia més pedants, més pijos i més insufribles i en un passat definit sobre el seu model de manera retrospectiva.

En eixe sentit, ja a les acaballes de la meua carrera i durant els meus estudis de doctorat vaig anar consolidant una posició que bàsicament, amb matiços, potser amb menys vehemència, encara exercisc. Vaig rescatar tres o quatre fets cabdals de la meua biografia i els vaig convertir en l’eix del meu lloc d’enunciació, i també, és clar, en una diferència, en un valor afegit, en una paradoxal distinció: haver nascut a Paterna -i viure al Carrer del Crist número 10-, tindre el passe del València CF i ser un boig per les falles. Des d’ahí parlava i pensava, perquè ”qui perd els orígens perd la identitat”, i també des d’ahí vaig començar a fer el que en aquell moment considerava com una cosa

Exterior de Capsa 13. Anys 70. Decoració de Juan Antonio Toledo, component del Equipo Crónica.

semblant a l’activisme cultural i que ara pense com un dels fets més importants de la meua vida, la meua participació activa en les festes de Paterna, en la Comparsa Almogàvers i la Federació d’Intercomparses, i després en la falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, quan per fi vaig aconseguir el meu somni de viure al barri de la meua àvia, un dels escenaris mítics de la felicitat de la meua infantesa.

Una cosa que m’haguera molestat molt en aquells temps haguera sigut que algú em titllara de gauche divine, donat que els considerava els culpables de tots els mals, fins i tot de què el PP s’haguera fet amb el poder en aquest nostre dissortat País. Per això també tendia a considerar com una mena de confús període de desorientació i desclassament els anys anteriors a la meua ”eixida de l’armari” com a descendent coent de les classes populars, que

coincidirien amb els anys de la llicenciatura pròpiament dita.

No seria just si diguera que aquest judici es va quedar així durant tots els anys posteriors. Recorde per exemple que la darrera victòria electoral de Paco Camps, el Padrí Boig, em va sumir en una profunda melangia que em va fer rellegir amb passió Señas de identidad de Juan Goytisolo i complaure’m en somnis boirosos de torres d’ivori. Però eren altres temps i altre moment i el meu orgull faller estava més enllà de qualsevol re-evaluació. I a més queda fora d’aquest article.

El que en realitat volia dir-vos és que jo vaig arribar a conéixer el Capsa, encara que fos ja en moments decadents i sense aquella èpica, hereva de l’esperit del maig del 68, que es va fundar durant les Falles del 1969. I que en aquell pub els meus amics i jo feiem el que també feiem en

215

216

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

altres bars, alguns sobrevivents d’aquella època gloriosa, el Barro, també al carrer Ripalda, el Forn, al carrer San Ramon, l’Aplec, al carrer Sant Tomàs, -al Cristopher Lee anàvem menys- o a la Xerea, el Gestalguinos, el Rincón Latino, el Sancho o el Pana, és a dir, beure cervesa i cubates i parlar de qualsevol cosa, però molt de cinema, de rock dels seixanta i dels setanta, i de literatura.

Anàvem molt a la Filmoteca, i recorde haver anat al Xerea, i fins i tot, al València Cinema, on estic segur que vaig veure Sex, lies and videotape (Steven Soderberg, 1989), i després ho comentàvem em vetlades eternes, amb urgència i pressa per conéixer-ho tot, per saber de tot, per tindre criteri propi i culturalista, per ser ciutadans i ciutadanes del món en aquells vells carrers de la nostra estimada València. La cultura era la porta d’entrada per començar a ser el que somniàvem que era ser adults i guais. Recorde -i em sembla que ho he somniat- estar bevent i parlant de qualsevol cosa a la part de dalt de l’Aplec -ahí vaig arribar a anar a la tertúlia literària de Joan Oleza- i donar-nos compte que baix, a la barra, estava Ovidi Montllor, i sentir-nos part i ser vagament -i etíl.licament- feliços.

Fernando Burgos Cólliga, Burguitos: Mural per a La Torna.

José García Poveda: Café la Torna (1983).

És de veres que la gauche divine no va entendre les falles, i que potser alguna cosa important de la ciutat de València i la seua petita burgesia se’ls escapava. (O no, però ho rebutjaven molt i es definien precisament contra això, i em sembla molt comprensible).

Potser que eixa actitud ho posara més fàcil als lladres, als botiflers, als de la mala consciència que deia Josep-Vicent Marqués, per enganyar i continuar edificant sucursalisme i classisme i postfranquisme i per continuar robant.

Tot això és de veres i ho continue pensant, però tampoc és tota la veritat, i no deixa de ser una simplificació retrospectiva. I hui el que m’abelleix és fer l’elegia i elogi de la gauche divine valenciana, d’aquella que no vaig conéixer en realitat o que vaig conéixer passat el seu moment de glòria.

Perquè em done compte de com de presents estaven com a model prestigiós en aquelles vetlades en bars boirosos de fum de cigarretes, perquè de jovenet volia ser com ells, i perquè per això també sóc el que sóc. D’ahí vaig conservar l’avidesa cap a la cultura ampla i el somni de combinar-la hàrmonicament amb les falles, clar que sí, perquè es pot adquirir perspectiva i gaudir d’altres coses sense perdre els orígens i per tant la identitat. Falles revolution.

I perquè els trobe un poc a faltar, mite, model i referència d’una manera mítica, densa i carregada de sentit de ser guais.

Jovenets i jovenetes que barregen Marx i Sartre amb Fuster, que gaudeixen en interminables converses plenes de boutades, de poesia i d’inteligència, que construeixen identitat, cultura i genealogia sobre el nostre barri, que gaudeixen de Pink Floyd, de Pau Riba i de Bob Dylan i volen ser valencians i exercir i després funden els Pavesos, o són l’Equip Crònica, o renoven el teatre valencià, o funden bars i llibreries o fan classes inoblidables i inspiradores a la facultat de filologia. Pensat així, no era mal programa. I sí, hagueren pogut fer també altres coses. Però què bé que estigueren.

217

218

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

219

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

UBICACIÓ DELS PRINCIPALS “GARITOS” I LOCALS DE LA GAUCHE DIVINE Bars històrics: 1. Bar Berta 2. Bar Carxofa 3. Bar Bomba 4. El Racó 5. L’ Antic 6. Bar Ripalda 7. Los Viñales

AL BARRI DEL CARME.

La València divina, del Café a la tasca i de la tasca al pub.

La cultura del Café parisenc, com a centre d’operacions per a la bohèmia i per a artistes, escriptors i intel·lectuals aviat s’escampà per tota Europa Occidental. Al territori espanyol els prohoms de les generacions del 98 i del 27 s’hi van reunir en tertúl·lies i trobades íntimes. I arran de la segona meitat del segle XIX a casa nostra el Café esdevingué espai de sociabilitat, oci i modernitat sobretot per a la burgesia (RIDAURA, 2018: 47-84) que en temps de salut i República se socialitzà i, gestionat pels propis treballadors, va operar com a epicentre de confrontació ideológica i política (AZKÁRRAGA, 2018: 97-122). Durant els cinquantes se’n produí el seu declivi, fins que les contracultures fi de segle els imprimiren un novell carés.

Des de la dècada del 1960 i començaments dels anys 70 a Barcelona va sorgir un moviment entorn la discoteca Bocaccio que fou batejat pel periodista Joan de Segarra com “La gauche divine” per agombolar escriptors, poetes, dissenyadors, arquitectes, models, editors, filòsofs, fotògrafs, interioristes i cineastes que si no van arribar a constituir una generació almenys sí que compartiren projectes en comú. Els membres no tenien unes vinculacions polítiques clares, tot i anomenar-se d’esquerres. Eren fills i filles de la burgesia catalana, que aprofitant que les novetats quant a consum cultural entraven per la frontera de Catalunya fins a una ciutat cosmopolita i allunyada del poder central de Madrid,

van convertir-la en epicentre de l’hedonisme més snob per fer ostentació d’un alliberament de les formes tradicionals d’entendre la vida. Eren joves i guapos, tenien formació universitària i estaven “viatjats”.

Protopubs: 8. Refugio 9. Valentino’s

I aquella disconformitat jovenívola aviat arribà a València, on el moviment prengué un carés més contracultural i allunyat del “pijerío” hippie. Allò es va manifestar en l’aparició de nous cafés contestataris i pubs com a “saba lúdica de la ciutat que s’expandix sense remei al so dels nous costums i necessitats de comunicació, música, lectura i debats polítics en veu baixa”(MUÑOZ, 2018: 139-160) Molts d’aquells bars van ser autèntics oasis en el desert cultural que era la ciutat de València en les darreres dels 60 i els 70 i van contribuir a dotar el vell barri del Carme d’un caràcter bohemi i mundanal. En aquell àmbit sempre nocturn, Rafa Ferrando va ser “l’eix” d’una generació d’escriptors i artistes amb una clara voluntat transgressora i provocadora, anarco-liberal, composta per gent que mirava més enllà de l’erm franquista: Amadeu Fabregat, Lluís Fernández, Gandia Casimiro, Isabel Clara-Simó, Ferran Cremades, Josep Piera i Josep Lluís Seguí entre d’altres van ser els nostres Azúa, Carandell, Gil de Biedma, Goytisolo, Marsé o Terenci i Anna Maria Moix. Ací no es va crear una nova escola de cinema, però sí un sòlid nucli de cinema independent, radical i alternatiu encapçalat per Rafa Gassent o Antonio Maenza i a manca d’arquitectes com Bofill o Bohigas assistírem a la consagració de creadors com l’Equipo Crónica, Miquel Navarro, Carmen Calvo o

4 31

28 25

26 27

5

24

9

29 15

34 6 13

20

33

16 10

7 14

2 1

18 19

8

21 12 22

23

17 35

35 3 32

11

ELABORACIÓ: María García.

FONTS DOCUMENTALS: Abelardo Muñoz i Ximo Aparisi.

30

Pubs: 10. Capsa 13 11. Chistropher Lee 12. La Casa Vella 13. Barro 14. L’antiquari pub 15. Asfalto 16. Sagals 17. El Forn 18. Stones 19. Bilitis 20. La Torna 21. Yes 22. Tres tristes tigres 23. L’aplec 24. Blanc i blau 25. El trombón 26. Café museu 27. Turat 28. Berlín 39. Frankenstein 30. Covarrubias 31. Café-Concert 32. Jimmy Glass Jazz 33. Planta Baja 34. Equus 35. La Jungla 36. La Tardor

220

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / Oh, la-la!

Horacio Silva. D’altra banda José García Poveda, el Flaco va ser el nostre particular Colita. Amb tot, la manca de vertader suport per part de la burgesia valenciana explica la menor transcendència de la generació valenciana respecte a la catalana, a banda de què la majoria dels components de la primera mai no es van arribar a consagrar per deixar aviat la creació artística.

Seguint el colosal exemple del primer dels “garitos” que s’establiren al nostre barri, Capsa 13, fundat el març del 1969 a recer dels vents que ens arribaven del maig francés i al ritme d’altres músiques renovadores i contraculturals o de cançons protesta, un grup de jóvens valencians inventaren des del no-res un Carme lúdic, “progre” i obert, tot i emplenant-lo d’un assortiment de locals que el convertiren en la zona d’oci aternatiu de la ciutat per excel·lència des del tardofranquisme als inicis dels huitanta, és a dir, durant la configuración d’una societat en transició cap a la llibertat on tampoc no van faltar el sexe, les drogues i el rock and rolll.

BIBLIOGRAFIA: AZKÁRRAGA, José Maria (2018): “Cafés i República a València”; catàleg de l’exposició Ens fem un café. València. Ajuntament de València.

FORTEA CASTILLO, Ma. Àngels (2018): “La Gauche Divine y su papel determinante en el triunfo del movimiento Pop; II Simposio de la FHD, Diseño y Franquismo. Barcelona, BAU, Centro Universitario de Diseño de Barcelona.

MUÑOZ, Abelardo (2010): “La Transició en una barra”; El País, 04/11/2010. (2018) “Contracultures de fi de segle: del pub al after”; catàleg de l’exposició Ens fem un café. València. Ajuntament de València.

RIDAURA CUMPLIDO, Concha (2018): “Els cafés com a espais de sociabilitat, d’oci i de modernitat en la València burguesa del segle XIX”; catàleg de l’exposició Ens fem un café. València. Ajuntament de València.

A tots ells retem homenatge en el següent plànol temàtic que vam configurar amb la col·laboració del nostre inestimable company Ximo Aparisi.

Variacions sobre un cartell de l’Atélier Populaire de l’École de Beaux-Arts de París elaborat per a les revoltes del maig del 68.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

223

YOU MUST REMEMBER THIS:

WE WILL ALWAYS HAVE NA JORDANA Iván Esbrí Andrés Associació d’Estudis Fallers (amb la col·laboració de Vicent Borrego Pitarch)

“[Rick: Potser no ara, potser ni avui ni demà, però més endavant, tota la vida.

Ilsa: És que allò nostre no importa?

Rick: Sempre ens quedarà París. No el teníem, l’havíem perdut fins que vas arribar a Casablanca (…)]”.

Julius J. i Philip G. Epstein & Howard Koch per al film Casablanca, de Michael Curtiz (EUA, 1942).

Dintre del si d’Editorial Valenciana, la nostra factoria de somnis per excel·lència1 i bressol de personatges de la historieta pàtria com Roberto Alcázar y Pedrín, El Guerrero del Antifaz, Pumby, La Familia Cañamón o El Capitán Mostachete, s’imprimia la revista fallera i satírica El Coet. No era casual la seua edició a la valenciana ja que estava dirigida per la figura essencial de José Soriano Izquierdo, qui a banda de periodista i dibuixant, va ser també un reeixit artista faller2 i ideòleg

Pere Borrego Alcaide: Sempre ens quedarà Na Jordana.

1 Editorial Valenciana tenia la seua raó social al carrer de Calixt III, 25 i 26 de València.

2 La trajectòria com a artista faller de Soriano Izquierdo abarca les dècades de 1920 i 1950 (Ariño, 1990: 204). Col·laborà alhora

de nombrosos cadafals per a altres artistes es plasmaren o no en esbossos.

Les Falles de 1945 va eixir a la llum el primer número de la revista El Coet3 -inicialment i fins el 1955 El Cuhet- en

amb Regino Mas, els germans Fontelles, Ricardo Rubert, Vicent Luna, José Devís, Vicent Agulleiro, Manolo Martín, Ramón Espinosa i Pepe Puche. A més Soriano va promoure entre els seus companys el corporativisme i la professionalització de l’ofici, sent part fonamental de la constitució de l’Associació d’Artistes Fallers, el 1932 i del Gremi Artesà d’Artistes Fallers, el 1942-1945.

3 El darrer número de El Coet va eixir les Falles de 1985.

224

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

Jaimito. 1981. Arxiu: Iván Esbrí.

El Cuhet. Portada de Soriano Izquierdo i José Grau. 1947.

Arxiu: Iván Esbrí.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

El Coet. Portada de Soriano Izquierdo. 1960.

Arxiu: Iván Esbrí.

plena embranzida de la fundació de capçaleres falleres (Ariño, 1990: 277-283). Soriano Izquierdo dotà El Coet d’una idiosincràsia pròpia que va permetre el seu immediat arrelament dins l’àmbit de la literatura fallera, on llavors destacaven publicacions com Pensat i Fet, El Turista Fallero, El Fallero Mayor o Nit de Foc. L’èxit de la nova revista va raure, en gran mesura, en el seu caràcter proper i sorneguer. Era una publicació anual d’humor en tota regla on portades, entrevistes, rípios i vinyetes quedaven generalment en mans dels populars caricaturistes d’Editorial Valenciana.

“Falles que NO se plantan” de Palop i Cerdan. El Coet. 1970. Arxiu: Pere Borrego.

I entre tot això incloïa la secció que motiva la filosofia del present article: “Las fallas que NO se plantan, de El Coet”, que tingué solució de continuïtat entre 1967 i 1976. José María Palop Gómez, Palop; José Sanchis; Antonio Edo Mosquera, Edgar; Arturo Rojas de la Cámara; Luís Cerezo; Juan Carbó; Celedonio Frejo Abregón, Nin; Gregorio Martín, Grema; Rafael Catalá, Karpa; José Luís Castillo i Enrique Cerdán van ser els autors dels imaginaris cadafals d’esta secció, que es complementaven alhora amb les falles de les portades,

225

“Falla que NO se planta” de Rojas de la Cámara.

El Coet. 1967. Arxiu: Pere Borrego.

elaborades pel propi Soriano Izquierdo amb l’icònic coet humanitzat (marca d’imatge de la publicació) animat com a protagonista.

Estes falles no nates, a judici dels lectors d’ahir i hui, són vertaderes genialitats que podien haver sigut plantades al carrer. Amb moltíssima mordacitat abordaven afers quotidians de l’Espanya del desarrollismo i del darrer franquisme: la televisió, el cinema, el futbol, la publicitat, la música, la lectura, els bous, el trànsit, l’alimentació, la carrera espacial, etc. Fins i tot s’atrevien amb la Guerra del Vietnam o les vagues, les condicions laborals i les millores salarials, temes majoritàriament tabú durant la dictadura.

No seria agosarat plantejar plantar en l’actualitat alguna d’elles, resultant un monument tan clàssic com trencador per eixa fidelitat a l’ortodòxia del gènere de l’art-falla, hui quasi extinta: temes pròxims; rípios; al·legories reconeixibles; caricatura; interacció entre els ninots; bases disposades en aspa; cos central; coronament; fusta i cartó pedra.

226

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

“La plantà”. Contraportada de Edo Mosquera. El Coet. 1970. Arxiu: Pere Borrego

“Fallas que NO se plantan” de Palop i Sanchis. El Coet. 1974. Arxiu Pere Borrego.

Qui sap si emulant la cèlebre dita que dona títol a este article i parodiant el més cèlebre diàleg de la pel·lícula Casablanca (Michael Curtiz. EUA, 1942), sempre ens quede Na Jordana, bé com a paradigma de la innovació des de la tradició, o bé com a opció més possible de veure plantades falles que mai no passaren de ser un simple projecte.

De l’Ajuntament a Na Jordana.

Fins la data dos projectes fallers que es presentaren a falla municipal i no van ser triats, han tingut l’oportunitat d’executar-se a la plaça del Portal Nou: Mutacions i Leonardo da Vinci. Per parlar-ne del primer, obra de Manolo Martín i de l’humorista gràfic Antoni Ortiz, Ortifus, cal remuntar-se dos anys abans de la seua plantà, per què?

El juliol de 1998 l’Ajuntament de València declarà desert el concurs per a la selecció de l’esbós de la falla municipal del 1999. Passat l’estiu i donada la situació de no disposar de cap proposta de falla a

erigir, el consistori va contactar per setembre amb el Gremi d’Artistes Fallers a fi de resoldre el problema amb l’adjudicació directa a algun artista de prestigi disposat a plantar. Finalment se li va oferir l’opció a Vicent Agulleiro, qui va liderar un grup integrat per Ramón Espinosa, Vicente Lorenzo, María Pilar i María José Luna i Paco Mesado. Així corrents -perquè el calendari passava- va ser construïda València cap al 2000, popularment coneguda com “la falla del Gulliver”, un monument tan polèmic com a intranscendent artísticament.

Vist el fallit resultat i de cara a l’adjudicació de la falla municipal de 2000, a Manolo Martín i Ortifus els van picar les ganes de tornar a fer alguna cosa conjunta i tornaren a seure a la taula després de la seua col·laboració fallera en Ho tenim tot davall, però... a la mateixa plaça, el 1988. Si bé, es van trobar amb la sorpresa que l’Ajuntament no convocà el concurs per a la selecció d’esbossos de falla, perquè esta havia sigut adjudicada directament i de bell nou a Agulleiro i Espinosa, com a mostra de gratitud per la seua

227

disponibilitat alhora de fer-se càrrec de la de l’any anterior.

Lluny de quedar condemnat a l’ostracisme, el projecte Mutacions, es va executar finalment l’any 2000 a Na Jordana, un cop extingida l’era de Miguel Santaeulalia.

D’esta manera la comissió no pergué l’oportunitat de lliurar la plaça del Portal Nou a la creativitat d’un vell conegut com era Manolo Martín, qui per altra banda duia huit anys sense construir falles, després d’haver sigut durant els anys huitanta l’artífex dels efímers monuments d’aproximació fallera cap als moviments plàstics propis de la movida4 (JARQUE I MARTÍN, 2001; RIVERA, 2007). Per a Ortifus era la seua primera col·laboració amb Na Jordana com a ideòleg de

4 Premisa artística que Manolo Martín traslladà als projectes jordanívols successors de Mutacions: Pinotxada Universal o 2001: una odissea de tres parells de nassos, amb Sigfrido Martín Begué i Vicente Jarque el 2001 i La Transició, amb Chema Cobo, el 2002.

cadafals5 i la incursió suposava la seua reaparició fallera tan sols dos anys després de Clon, clon, amb Alberto Rajadell, per a la comissió de Convent de Jerusalem.

Tal i com és propi dels acudits gràfics d’Ortifus, la falla s’explicava per si mateixa en base a desternillants calcs semàntics que cobraven volum i forma. Constituïa el cos central un enorme fong de fum, producte d’una explosió nuclear, que mutava la fauna terrestre en inverossímils híbrids com “la serpont de Calatrava”, “la gaviOTAN”, “el hijopótamo” (Pinochet), “l’alcetí”, “San Bisonte Ferrer” o “les angules de l’Albufera recta, aguda i obtusa”. El monument va guanyar el segon premi de la secció Especial i el primer d’Enginy i Gràcia de l’esmentada categoria.

Però, al contrari que Mutacions, Manolo Martín i Ortifus sí que deixaren un projecte faller non nato. Es tracta de La llamada del Continente, presentat al concurs per a 5 Segons algunes publicacions hi hagué un primer intent d’elaborar un projecte faller per a la comissió l’any 1993 (DD.AA., 2015).

228

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

Mutacions. Manolo Martín i Ortifus. Falla Na Jordana 2000. Foto: Estudio Doble eme.

la selecció de la falla de l’Exposició Universal de Sevilla, convocat pel consorci València Expo ’92 i la Diputació de València i que va guanyar Pepe Puche amb De Valencia yo te traigo. Altra proposta que Manolo Martín mai no tingué opció de dur a terme fou El fèmur, esbós per a la falla de l’Ajuntament del 1995 i amb el qual competí front als d’Agustín Villanueva i de Josep Pasqual Pepet, qui finalment fou el guanyador de la competició amb Homenatge a Sorolla (Puig, 2016: 57-83).

El següent projecte que la plaça de l’Ajuntament no va veure realitzat, però sí la del Portal Nou, és Leonardo da Vinci de Manolo García (inicialment Universo Da Vinci).

El monument va ser presentat per l’artista al concurs de falla municipal de 2011, amb les particularitats de deixar tota la fusteria artística a la vista, de facilitar les visites per l’interior del propi cadafal i de possibilitar l’exhibició d’espectacles de luminotècnia (Esbrí, 2015: 53-64). Mes aquell any coincidia amb grans esdeveniments i una forma de difondre’ls i publicitar-los va ser escollir la proposta València 2011, esport tot l’any, de Pere Baenas.

Na Jordana no descurà, de bell nou, l’oportunitat de recuperar un projecte abocat a l’ostracisme i oferí a

Manolo García plantar Leonardo da Vinci, el 2012. La falla feia un repàs a la biografia del polímat florentí i als seus prodigis adaptats als nostres temps. La temàtica original, reconduïda per Jesús I. Català i Vicent Borrego, incrementà la càrrega de la crítica social primigènia i proposà per solucionar xacres com la violència de gènere màquines històriques com l’enclusa mecànica o l’excavadora, que esdevenia un enginy per remodelar el barri del Carme. També se’n va fer exaltació de les virtuts de l’esser humà amb l’Home de Vitruvi i jocosament s’associà l’anemòmetre a la mesura de l’intensitat de les flatulències. D’altra banda la bombarda múltiple, batejada com “Peta Zeta Boom!”, allotjava una exposició de vinyetes sobre Da Vinci signades per José Aguilar i al voltant de la falla personatges històrics del Quattrocento, que van posar o van fer de mecenes per a l’artista cobraven la fisiognomia dels representants polítics valencians del moment, així la Monna Lisa era l’alcaldessa Rita Barberà; Francesc I de França era el president de la Generalitat Francesc Camps i la dama de l’ermini era la Madonna de les samarretes, Mònica Oltra.

La llamada del continente. Ortifus. Projecte per a la Falla de l’Expo ’92. Arxiu: Antoni Ortiz, Ortifus.

229

230

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

231

Leonardo da Vinci. Manolo García. Falla Na Jordana. 2012. Esbós i detall. Fotos: Arxiu Falla Na Jordana i Maria García.

Com a curiositat, el bust de Leonardo da Vinci va orientar-se al riu, com dirigint la seua ferma mirada a Florència i la seua la cremà fou un autèntic espectacle en vermell donada la puresa dels materials. El monument fou reconegut amb el sisé premi de la secció especial i el primer d’enginy i gràcia i alhora va ser protagonista del film documental 3D Flames (Paulí Subirà. Espanya,2013) basat en la tecnologia estereoscòpica IN3D, que replegava el seu procés complet de construcció, des de la configuració de l’esbós definitiu a la incineració.

(OV PRGHOV L HOV PHFHQHV GH O·qSRFD GHO SLQWRU ÁRUHQWt FREUDYHQ YLGD HQ OD SHOO GHOV SROtWLFV YDOHQFLDQV $OIRQVR *UDX L 5LWD Barberà com Leonardo i la Gioconda. Leonardo da Vinci. Manolo García. Foto: Mª Carmen Gallego. Arxiu: Maria García.

Els enginys de Leonardo s’associaven a la càrrega crítica i de denúncia social de la Primavera Valenciana. Leonardo da Vinci.

Manolo García. Foto: Adolfo González. Arxiu: Maria García.

Si alguna cosa és Manolo García, a banda d’un mestre de la vareta, és persistent. Al concurs de falla municipal de 2013 presentà per primera vegada El decàleg del valencià. No guanyà, però el resultat i l’acceptació popular d’Odissea, un projecte per a Na Jordana realitzat aquell mateix any pel col·lectiu Ítaca, integrat pels artistes José Latorre, Gabriel Sanz, Javier Álvarez Salas-Salinas, Ramon Pla, Joan S. Blanch i ell mateix, com autor de la peça central del cadafal, un cavall de Troia també realitzat íntegrament amb fusta, li va obrir

les portes per a realitzar la falla municipal de 20146, possibilitant, ara ja si, el seu desig anhelat de plantar a la plaça (ho havia intentat ja el 2006). La vareta, per dret propi, havia sigut considerada com un material tan noble com la resta per constituir la base de la construcció de la falla aparador de la ciutat, encara que prèviament els resultats s’hagueren experimentat en emplaçaments of course. A este projecte li van succeir La força, el 2015; Falles pel món, el 2016 i València, Ca la Trava, el 20177.

6 Segons es va dir en aquell moment si El decàleg del valencià no haguera sigut escollida, Manolo García l’haguera plantada a Nou Campanar en lloc de Menuda Menina, el 2014. Altres rumors deien que la proposta de l’artista per a l’Ajuntament era “la Menina”, però Juan Armiñana, president de Nou Campanar, va convéncer Manolo perquè la plantara a la seua demarcació perquè la preferia al “Moisés”.

7 Col·laboraren amb Manolo García: Paco Pellicer-Marisa Falcó (“Fet d’Encàrrec”); Manu Martín Huguet; Julio Monterubio; Manuel Algarra i José Aguilar.

232

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

233

Víctor Valero. Diferents. Falla infantil Dalt-Sant Tomàs, 2018. Foto: Joan Gómez.

Altrament cal dir que el 2017 el fuster va concursar amb altra opció de falla en col·laboració amb Ortifus, que finalment va restar com a non nata. I agradara o no o resultaren reiteratives les seues falles i propostes, si una cosa va aconseguir Manolo García fou recuperar el públic que la falla municipal havia anat perdent des de feia vora quinze anys.

Un parell de falles que van poder plantarse tant a la plaça de l’Ajuntament com a Na Jordana.

Las otras revoluciones. Víctor Valero. 1988. Col·lecció Iván Esbrí.

En les darreries dels anys huitanta el polifacètic Víctor Valero Valero, natural del barri del Carme, apassionat per les falles, il·lustrador i autor d’un fum d’historietes en l’època d’eclosió de la segona generació de la nova escola valenciana de còmic, comptava amb l’experiència d’haver construït una falleta per al carrer de Dalt, demarcació de la qual n’era veí. La seua formació com a llicenciat en Belles Arts li va permetre abordar tot el repertori formal i iconogràfic propi de la movida. Com

altres reeixits il·lustradors del moment8 havia participat en projectes de falles per a entitats comercials o per a institucions que mai no havien vist la llum i quan va ser coneixedor de la convocatòria del primer concurs per a la construcció de la falla municipal infantil del 1987, animat per Manuel Martín López, que havia construït el cadafal gran del 1986, presentà la proposta La guerra es trapera, la paz mola más.

L’esbós -de tan gran format que va costar tres mesos de dibuixar- s’estructurava a partir de dues cares perfectament definides i basades en el mural Guerra i Pau de Picasso amb les quals es feia al·lusió a dues societats oposades. Hi contenia escenes com la d’uns xiquets abillats amb roba paramilitar que passejaven pel

8 Sento LLobell va ser l’autor dels esbossos de la falla municipal del 1986 i el 1987 i Mique Beltran elaborà per a la Fundació Municipal de Cine un projecte de falla commemorativa del XXV aniversari de la mort de Marilyn Monroe destinada a passejar-se per tots els festivals de cinema d’aquell any però no va arribar a realitzar-se.

234

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

Defelipeland. Antonio de Felipe i Manuel Martín Huguet.

Arxiu: Antonio de Felipe.

carrer com si es trobaren desfilant per una passarel·la de moda, la qual cosa duia implícita una forta càrrega irònica. En cas de ser seleccionat el projecte, els vestits dels ninots serien confeccionats per l’empresa valenciana Sáez Merino, fundadora de les marques comercials Lois, Caster, Cimarron i Caroche, donada la seua projecció internacional9. El croquis, pel seu caràcter innovador, no va passar desapercebut i Levante-EMV va dedicar-li un reportatge a tota plana.

Però el jurat no va arriscar tant com ho feu amb el cadafal de gran format i apostà per Armando Serra i l’apologètica I Love Gremis.

En eixe context Victor, que signava llavors com a Valero Bis, entrà en contacte amb la Falla Na Jordana per 9 En la confecció de la roba per als ninots de les falles municipals del 1986 i el 1987 Manolo Martín va implicar el modista Francis Montesinos, a fi que el monument cobrara una projecció turística internacional i Víctor Valero, amb semblant propòsit, va recolzar-se en una marca valenciana que havia vestit esportistes com Johan Cruyff o Björn Borg i a ídols de la música rock o pop com Rod Stewart o els components del grup Abba.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

Defelipeland. Antonio de Felipe i Manuel Martín Huguet.

Arxiu: Antonio de Felipe.

il·lustrar el llibret de 1988 La Comoditat Valen$iana.

L’artista no dubtà a mostrar els jordaners l’esbós de La guerra es trapera, la paz mola más, el qual tenia intenció de tornar a presentar al concurs de falla municipal infantil de 1988. Cal dir que en aquella convocatòria es van introduir noves normes com la presentació de currículums i plànols de planta, perfil, alçat, part davantera i posterior de la falla, fet que va obligar Valero a fer alguns canvis sobre el projecte inicial.

L’esbós va ser exposat junt als de la resta de falles participants en el concurs a la Llotja durant uns dies.

El certamen quedà desert, encara que l’execució de la falla, de bell nou va ser adjudicada a Armando Serra.

Finalment Valero oferí La guerra es trapera, la paz mola más a Na Jordana per ser plantada el 1989, però estava tancat el fitxatge de Joan Canet. Amb tot, des d’aleshores l’artista va fiançar la seua relació amb la comissió amb no poques col·laboracions per als llibrets entre 1988 i 1996 i el disseny dels ninots de Ojo! Qué la están peinando! i El verí del teatre, de les falles de Miguel Santaeulalia del 1993 i el 1994.

Davantera per a Defelipeland. Antonio De Felipe. Arxiu: Antonio De Felipe.

235

236

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

Trenta anys després Victor, com a Marc Martell, es presentà al concurs de falla municipal infantil 2018 amb Diferents, un projecte molt personal de reflexió sobre l’homosexualitat, la transexualitat i la llibertat de gènere des de la infantesa. La falla no va ser escollida, però lluny de no executar-se, fou plantada a Dalt-Sant Tomàs obrint el seu espectre a casos reals d’infants immigrants, en risc d’exclusió, disfuncions o trastorns emocionals.

En un mur annex, es feu una exposició urbana de llenços realitzats per artistes (Marina Puche, Chema Martínez, Ana Esbe, Toni Ramos, Carlos Corredera, Pepe Palanca, Martín Forés, etc.) a partir dels testimonis dels xiquets i de les xiquetes, amb material obtingut d’una action painting convocada el juny de 2017. Diferents va guanyar el premi Arc Iris del Col·lectiu Lambda i les pintures van ser subhastades a favor de l’associació KBM-Tots d’Aldaia el juny de 2018.

Valero té al seu prolífic currículum una altra falla no materialitzada de la qual se sent ben orgullós com a autor: Las otras revoluciones. Com que París, ben val una falla -diuen Toni Pérez i Ramón Pla- aquell era un projecte per commemorar el II Centenari de la Revolució Francesa, el 1989, amb el qual l’artista va participar en un concurs convocat pel Consolat de França.

La proposta era un càntic a totes les produccions made in France passades pel filtre pop de l’autor: els monuments, Napoleó, els perfums, l’alta costura, la gastronomia, l’art déco, el cinema de la nouvelle vague, la música, l’escola franco-belga de còmic, el Maig del 68, el Concorde, etc. Al seu interior s’oferiria una exposició d’objectes vinculats a la història del país.

Finalment l’encàrrec d’ falla d’efemèride recaigué en Daniel López amb La Llibertat guiant el poble. Drets Humans. El monument va ser plantat al carrer de les Barques les plujoses Falles de 1989; i per juliol a París, on en compte de ser cremat, fou tombat per una excavadora.

Una proposta que podia haver constituït tot un revulsiu en uns moments que la falla municipal pecava d’anodina -anys 1999 a 2013- fou Defelipeland, Pop Art en la plaza.

Va ser un projecte presentat el 2002 per Manu Martín Huguet en col·laboració amb el màxim exponent de l’art pop valencià des de la dècada dels noranta, Antonio de Felipe.

Centrava la composició una figura de grans proporcions de l’actriu Michelle Pfeiffer caracteritzada

de Catwoman, tal com apareixia en el film Batman returns (Tim Burton. EUA, 1992) i a punt d’engolir-se un indefens Mickey Mouse amb eixe punt d’ironia pròpia del cool tan característic del Pop Art. La falla era tot un recorregut per l’univers camp i iconogràfic de De Felipe tal i com el 2003 ens el mostra en l’exposició Cinemaspop, a saber: el còmic; els cartoons; la publicitat; les vaques; les Menines de Veláquez i altres obres mestres de la història de l’art o referencies a l’star system de l’època daurada de Hollywood, és a dir, als símbols propis de la societat de masses. En l’escena davantera, titulada “Las fabulosas Hermanas Gilda” Rita Haywoorth caracteritzada com a Gilda (Charles Vidor.

EUA, 1946) es treia sensualment el guant davant l’atònita mirada de les timorates Leovigilda i Hermenegilda, personatges del tebeo nacional de postguerra creats per Manuel Vázquez. També al front trobàvem un exemplar de calcer esportiu amb les característiques d’aquell que protagonitzà l’exposició Popsport d’este universal pintor reproduït a gran escala. Dues vaques que com el pot de tomata Campbell de Warhol feien al·lusió directa a dues begudes comercials, les seues característiques “Infanta de naranja” i “Infanta de limón”, el bou d’Osborne i Audrey Hepburn caracteritzada com la Holly Golightly de Desayuno con diamantes (Blake Edwards. EUA, 1961) completaven un conjunt, on també destacava una escena on una Pantera Rosa palpava l’anatòmica complexió de El discòbol, de Miró.

Un projecte que Manu Martín també va oferir a Na Jordana en cas de no ser seleccionat en el concurs per a la tria de la falla municipal10 perquè, després de la seua col·laboració amb la comissió el 2011 amb Ens vorem a l’infern, fer la falla municipal era la seua principal basa per a les falles de l’any següent. La convocatòria es dilatà i els fallers no podien estar a expenses de la deliberació, fet pel qual es constituí el col·lectiu per a la realització de la falla de 2013, la qual es pretenia fer un homenatge al 50 aniversari de la plantà en la llavors plaza del Caudillo de Nuevo Caballo de Troya, de Ricardo Rubert, artista visionari que tampoc mai no va poder materialitzar el seu projecte estrella: una falla suprematista i monòcroma pintada íntegrament de negre que en horari nocturn resultara imperceptible.

10 D’altra banda Antonio De Felipe ja havia col·laborat en el llibret de Na Jordana del 1995, Ací és Hollywood.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

237

Cròniques d’un poble. Santiago Soro Capella.

El Turista Fallero. 1984. Arxiu Joan Castelló.

Algunes altres falles municipals que restaren als calaixos.

Des què es convocà per primera vegada el concurs per a la tria de la falla municipal, el 1983 després de l’era Vicent Luna, així com el de la falla infantil, el 1986, els monuments de la Plaça Major de València han estat marcats tant per l’expectació com per la desídia i això per part tant dels artistes fallers com del públic.

Amb Josep Martínez Mollà, entre 1990 i 1994 i en 1998, es plantaren falles hui molt recordades: Tirant lo Blanc, En la terra de l’art11, Carmen, La muntanya de la cultura, 50 Aniversari i Cultura ’98. Pocs gosaren a competir front a Mollà, que segons es deia llavors “tenia la falla per decret”. Pel que respecta a la falla infantil, les signatures més rellevants del moment van fer-se’n càrrec: Luis Boix, Francisco Ribes López, Juan Carlos Molés, Moisés Alarcón, Bernardo Estela i Javi Fernández.

11 En la terreta de l’art era la proposta de Mollà per al 1990, però en estipular les bases que els projectes havien d’estar dedicats a Tirant lo Blanc, va ser reservada per a 1991.

Amb la retirada de Mollà, algunes veus van començar a formular hipotètics canvis en el sistema de concurs a favor uns d’una adjudicació directa i altres pretenien que s’aplicara el sistema alacantí de la foguera oficial d’aleshores: atorgar la realització de la falla municipal a l’artista guanyador de la secció Especial12. Cal dir que ambdues opcions sempre anaven amb la idea d’atraure un nom concret a l’emplaçament: Julio Monterrubio, qui per altra banda sempre ha mostrat el seu desinterès per la falla municipal de València13.

A partir de l’any 2000 el ball d’artistes a la falla de l’Ajuntament fou continu i això es reflectí en uns cadafals actualment poc recordats, que en algunes edicions van estar marcats per premisses com celebrar els grans esdeveniments de la ciutat o efemèrides concretes. L’estabilitat i interès per la falla municipal no es va desfermar fins a dates ben recents amb l’aportació de Joan S. Blanch, Ceballos & Sanabria i Manolo García,

12 Eixe sistema d’adjudicació de la Foguera Oficial d’Alacant va estar vigent entre 1983 i 1995.

13 Monterrubio col·laborà amb una escena de la falla València, Ca la Trava, de Manolo García, el 2017 (veure nota 7).

238

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

moment que fomentà el degoteig de participants al concurs.

I és que no pocs han sigut els artistes i creatius de diversos camps que han volgut construir les falles de la Plaça de l’Ajuntament: Alfredo Ruiz (per a 1997 i Separador de pobles, per a 2017)14; Manuel Algarra (Patrimoni cultural en material combustible, per a 2014)15; María Pilar i María José Luna amb José Aguilar (Quina cuina la nostra!, per a 2015); Carlos Mondrià i Elena Atienza (per a 2017); Leonardo Gutiérrez; Juane Cortell, Jordi Fresquet i Francisco Belmar (per a 2017); José Ramón Espuig i Ximo Esteve, amb Jaume Chornet (Outlet, per a 2018); Héctor Conesa, Bernat Ivars, Javier Molinero i Juanjo Oller (per a 2018) i fins i tot alumnes del Cicle Formatiu de Tècnic Superior d’Artista Faller i Construcció d’Escenografies (per a 2018).

També hi ha qui s’ha presentat amb ganes de repetir com Pedro i Alejandro Santaeulalia Serrán (War is over, per a 2015) o els esmenats Ceballos & Sanabria, amb Marina Puche i l’escriptora Teresa Broseta (per a 2017).

Altres han tingut la seua oportunitat al segon intent com els tàndems Anna Ruiz-Giovanni Nardin (Gegantomàquia, per a 2014 i Aprenent entre paisatges i Migracions, per a 2015) i Xavi Gurrea-Ariadna González “Cap de Suro”, els autors de Paradeta de flors núm. 14, la falla infantil de l’Ajuntament de 2019. I entre els qui han estat temptats de presentar-se en alguna ocasió destaquen José Lafarga i, fent duet, Sergio Amar i Óscar Villada.

Ja des del primer any de convocatòria es documenta una falla que ha quedat com non nata: Cròniques d’un 14 Alfredo Ruiz col·laborà amb una escena de la falla La nostra història, dels germans Ferrer Jorge, el 1997.

15 Algarra col·laborà amb una escena de la falla València, Ca la Trava, de Manolo García, el 2017 (veure notes 7 i 10).

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

239

poble, del borrianer Santiago Soro Capella, un projecte molt en la línia de l’escola de l’art-falla de Borriana amb molt de risc i on cinc grans figures de típics personatges pobletans -l’alcalde, el boticari, el rector, el guàrdia civil, etc.-, culminaven els seus vint-i-quatre metres d’alçada previstos (El Turista Fallero, 1984). La primera falla municipal adjudicada per concurs recaigué en Mario Lleonart i Visita d’altre món, plantada el 1984.

En ple context innovador de la falla municipal (de 1985 a 1988, amb Manolo Martín) el director de cinema Luis García-Berlanga va suggerir com a idea de falla per a l’Ajuntament per a 1988 una enorme mamella, amb la qual es poguera interactuar de diverses formes: obrint el seu interior a la lliure expressió per mig de graffitis; fent sopars de gala; espectacles; la missa de Sant Josep; etc. La gent accediria a l’interior de la falla pel mugró.

D’aquella ocurrència deixà constància la revista De fallas, editada també per Na Jordana en 1990.

Passades vora dues dècades, la comissió Mossèn Sorell-Corona va reprendre esta idea en Història d’una mamella, de Manolo García i Paco Pellicer-Marisa Falcó “Fet d’Encàrrec”, el 2007, amb una mamella de vareta coronada per una pinta de valenciana, dinamitzada amb espectacles de llum i so i litres de surtidors d’orxata que brollaven del mugró (DD.AA., 2007).

Josep Pasqual “Pepet”, després dels èxits amb Homenatge a Sorolla, el 1995, i De València i dolces, el 199616, pretenia completar una trilogia amb Un clam a la Pau, un projecte de falla municipal per a 1997 amb el qual el mestre volia lluir-se de valent amb una proposta “descomunal”. El cos central el formava un enorme Gandhi que subjectava amb les mans una bandada de coloms, els quals es desplaçaven vora dotze 16 Falla que va haver de modificar per pressions polítiques donada la seua forta crítica amb Europa i la seua política agrària, perjudicial per als interessos del camp valencià.

Un clam a la Pau. Taller de Pepet. 2018. Foto: Iván Esbrí.

metres respecte a l’eix de gravetat. Una de les escenes destacades era un tren miner que transportava tota la riquesa dels països en vies de desenvolupament cap a les principals potències capitalistes.

Na Jordana va enviar un telegrama a Pepet de cara a negociar el seu contracte per a les Falles de 1970, però l’artista havia rebut hores abans la cridada de la Plaça del Pilar, ja que Juan Huerta l’havia recomanat.

De cara al concurs, Pepet va advertir “comportaments estranys” per part de les cúpules festívoles de l’Ajuntament i de Junta Central Fallera que el feren desistir a presentar-se. L’artista va oferir Un clam a la Pau el 1998 o el 1999 -l’artista no ho recorda- a la comissió Vall de Laguar-Pare Ferris, que pretenia tornar a secció Especial17, però es truncaren les negociacions i “la falla del Gandhi” quedà aparcada per sempre.

Pepet, en un acte d’honestedat, va passar pel casal de Na Jordana per mostrar el seu sincer agraïment per haver pensat en ell i va exposar que el seu “no” es degué a què ja es trobava en contacte amb els de Velluters.

Passats molts anys, Pepet i Pere Borrego Galindo, ja delicat de salut, es van trobar i qui fou president de la comissió entre els anys 1971 i 2000 li va manifestar que sempre li restaría “el deute d’haver-lo tingut un any” al Portal Nou.

No hem de passar per alt allò que podria haver ocasionat el debut de Pepet a Na Jordana. A finals dels anys seixanta, el mestre duia una bona trajectòria en comissions de Borriana i a Conserva-Berenguer Mallol i Castelló-Sogorb de València. En plenes Falles de 1969,

17 Vall de Laguar plantà en secció Especial el 1996: La publicitat, de Vicente Demets.

De retorn als projectes no nats de Falla de l’Ajuntament, cal parlar dels presentats per l’aquarel·lista Rafael Boluda –que havia treballat per a les falles realitzades per Manolo Martín i Agustín Villanueva per a Na Jordana–, amb José Azpeitia. El primer el presentaren ambdós creadors al concurs de falla municipal del 1990 amb el lema Tirant lo Blanc, ja que el consistori havia

240

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

marcat com a condició dedicar el monument al 500 aniversari de la seua publicació. El segon el van elevar el 1999, que finalment restà desert, perquè la proposta Azpeitia-Boluda Els personatges oblidats de València feia un recorregut per figures històriques valencianes (Jaume I, Lluís de Santàngel, el Tribunal de les Aigües, etc.) i no va convéncer per ser “clàssic”.

Boluda també preserva una falla per a secció Especial no realitzada i dedicada a tots els grans esdeveniments del 1992 (l’AVE, Olimpíades de Barcelona, Expo de Sevilla, conquestes de Granada i Amèrica). Els esbossos d’Estes tres falles no nates s’exposen a la Casa Museu de l’artista a Llanera de Ranes (Calvo, 2013: 80-85).

Ramón Espinosa ha sigut un dels artistes amb major motivació per fer la falla de la plaça de l’Ajuntament.

Ho va intentar en els anys que hi triomfava Martínez Mollà. En la convocatòria del concurs de falla municipal de 2006 es va trobar a soles com a candidat amb un projecte al·legòric a l’ofici d’artista faller per mitjà de l’evolució dels processos constructius18.

Qualificada la proposta també com a “excessivament clàssica” i en no tenir cap alternativa, l’Ajuntament declarà el concurs desert. Si bé per previndre els problemes de l’exercici 1998-1999, es feu de seguida una segona convocatòria on Espinosa concorregué amb Imagine, amb esbós d’Alejandro Santaeulalia. Cal dir que en esta segona oportunitat va tenir com a rivals Pere Baenas, Manolo García i l’alacantí Pedro Espadero19.

Imagine fou escollida i plantada, però deixà en l’artista un sabor amarg per un acte vandàlic que cremà una part

dels volums durant els preparatius de la plantà. Així, es va tornar a presentar per fer la falla de l’Ajuntament de 2007, any en què el consistori posà la condició de dedicar el monument a la competició nàutica America’s Cup, la qual tenia com a seu el Port de València.

Espinosa es presentà amb un projecte on destacava un colossal Neptú que oferia la Copa Amèrica a una dona valenciana. De bell nou considerada la seua falla com a “clàssica”, l’encomanda va recaure sobre Pere Baenas i La mar al vent, un projecte molt semblant al seu, però amb unes línies sobre plànols “més modernes”.

241

Ofrenda’s Day. Lina Vila.

Espinosa va concursar per darrera vegada a la convocatòria de la falla municipal 2017 conjuntament amb el seu germà José Francisco, els seus nebots Luís i José i el seu bon amic Juanjo García.

Per últim tampoc no cal descurar el projecte de Ricardo Alcaide amb Òpera Onírica Act. III, per a falla municipal 2015, que contemplava espectacles de llum i so i actuacions i col·laboracions puntuals de reeixits professionals de l’àmbit de la il·lustració (Esbrí, 2015: 53-64) i la seua candidatura a falla municipal infantil de 2019 amb Calla, calla, calla... tu m’has pres per ninot de la falla, il·lustrada per la dissenyadora gràfica Lina Vila i amb guió del membre de l’ADEF i faller de Na Jordana, Vicent Borrego.

Alguna de totes elles serà rescatada del calaix i plantada al Portal Nou? As time goes by.

Bibliografia i consultes.

El Coet, anys 1967 a 1976.

El Turista Fallero, any 1984.

18 Perquè el lector es faça una idea d’eixe projecte no nat, seria semblant a Falles pel món, de Manolo García, el 2016.

19 A la dècada dels 1990 hagué altra prosposta alacantina a Concurs de Falla Municipal de València. L’únic constructor de fogueres que ha plantat a la Plaça Major de València ha sigut Ramón Marco amb A la Lluna de València, el 1960.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

Llibret Falla Na Jordana 2000.

Llibret Falla Na Jordana 2012.

ARIÑO, A. (dir.) (1990): Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 490 p.

CALVO, A. I. (2013): “Rafael Boluda, un dibuixant de

GIMENO, M.; PORCEL, A.; PORCEL, P.; PUCHADES, J.

falles”, El Verí del Foc, 7, pp. 80-85.

(1992): Historia del tebeo valenciano, València, LevanteEMV, 439 p.

CATALÀ, J. I. (coor.) (2008): Falles i art: 40 anys

transitant per la frontera, València, Universitat

JARQUE, V.; MARTÍN S. (2001): Manolo Martín. Artesà

Politècnica de València, 200 p.

faller, València, Associació Cultural Fallera Na Jordana, 101 p.

DD.AA. (2007): Berlanga: falles de cel·luloide, Ajuntament de València, 135 p.

PUIG, Q. (2016): “José Pascual Ibáñez “Pepet”. Falles

(2015): Ortifus. Vinyetes de cartó pedra, València,

amb raons d’equilibri”, Llibret Falla Barri d’Onda 2016,

Cendra, 99 p.

Borriana, pp. 57-83.

ESBRÍ, I. (2014): “Mans assaonades, saba nova”, Llibre

RIVERA, R. (2007): Manolo Martín, foc a la ciutat,

Falla Penya el Mocador, Sagunt, pp. 224-265.

València, Fundació Chirivella Soriano, 120 p.

(2015): “Na Jordana encén la falla espectacle”, Llibre

Falla Na Jordana 2015, València, pp. 53-64.

Agraïments: Joan Castelló, Antonio De Felipe,

(2016): “Víctor Valero. Back to The Carton Age”, Llibret Falla

Ramón Espinosa, Manu Martín, Antonio Ortiz, Josep

Ripalda-Beneficència-Sant Ramon, València, pp. 28-39.

Pasqual, Pepet, Quino Puig i Víctor Valero.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

243

Na Jordana

en la LITERATURA

i el TEATRE

Adios Arturo!, La Cubana (2018).

contemporanis José Vicente Peiró Barco

Que la falla Na Jordana té una singularitat dins d’un món dedicat a la festa com és el faller no es pot dubtar.

La seua preocupació per encastar la cultura de qualitat i les tradicions valencianes amb la festa és un tret distintiu que la converteix en un mirall on caldria que es reflectiren més comissions, i no a soles preocupar-se’n pel que alguns hem batejat com a “cultura del menjar”.

D’això són testimonis els nombrosos premis que ha rebut per esta tasca: el “Premi Escalante” de Teatre de la revista Pensat i Fet (1997); la Medalla d’Honor del Consell Valencià de Cultura (2007), el premi “Joan Fuster” de l’Alcúdia (2007); l’Archival de la Comunitat Valenciana per la seua labor cultural (2012) i el premi “Miquelet d’Honor” de la Societat Coral El Micalet (2012), el “Falcó maltés” de la Cartellera Túria (2014), “Gente de Fallas” d’Onda Cero (2016), el “Bernarda” col·lectiu de 2016, atorgat per la comissió Sevilla-Dénia, i un de molt prestigiós com és el d’una organització de teatre professional, l’AVETID (Associació Valenciana d’Empreses d’Arts Escèniques), en el mateix any, que resum tots els esforços amb el seu bon quefer en el teatre.

A banda de les referències culturals que porta de sovint el monument plantat front al pont de Sant Josep i altres activitats com exposicions i conferències, Na Jordana en té dues que no poden faltar en l ‘agenda cultural de la ciutat: el “Tirant de Lletra”, ja amb divuit edicions, i la presentació, amb la seua obra de teatre modèlica.

Literatura i teatre com a signe de preocupació per alçar la baixa nota mitjana de la qualitat de les setmanes culturals de l’univers faller.

244

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

Hasta aquí llego la riada!, de R. García i A. Burgos (1983).

I ens preguntem si este esforç s’ha reflectit en la literatura i el teatre. Cal recórrer els llibres i les representacions per a tractar de trobar si existeix una presència en obres concretes i amb quin objectiu.

Perquè moltes vegades s’ha estès una imatge del món faller en la literatura culta amb sentit costumista, pairal o paròdic, amb certes connotacions pejoratives, tot i què es faça amb simpatia com en els sainets. En La ciudad en llamas de Vicente Muñoz Puelles, amb la mania dels habitants de la imaginària Volubilis per cremar-lo tot, o en Individus com nosaltres, narració de Ferran Torrent on irònicament un atracament succeeix en una mascletà durant les Falles. És en la literatura on més es veu l’abisme existent entre la cultura de qualitat i la festa popular en València ciutat. Caldria tractar d’acostar-les com fa Na Jordana.

Na Jordana és teatre.

El passat 18 de maig s’estrenava al teatro Olympia de València l’espectacle Adiós Arturo d’una mítica companya de teatre, La Cubana, que va crear un estil propi ple d’humor i sàtira al voltant de la societat amb unes formes corals desenfadades i absurdes. Dins de la divertida representació del funeral desitjat per un gaudidor de la vida con era el protagonista absent, el difunt Arturo Sirera, vàrem tindre la sorpresa que en l’homenatge de les nombroses associacions a les quals pertanyia i amb què col·laborava, algunes estrambòtiques, es trobava la Falla Na Jordana.

Quan la nomenaren s’alçaren uns representants de la comissió amb l’actriu Babeth Ripoll per retre homenatge al difunt, acompanyats pels pseudodolçainers de la companyia de teatre Bullanga. L’actriu interpretava la fallera major de la comissió del 1983 i va recordar antics

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

245

Com a pedres.

El Pont Flotant (2006).

temps perquè Arturo Sirera va ser un filàntrop, un mecenes de Na Jordana. Entre imatges i records narrats, alguns vertaders i d’altres de ficció, el personatge de Ripoll acabava cantant l’himne de la comissió amb la seua lletra. La divertida escena podia haver sigut creada amb la fallera major de València, però Jordi Milán, l’autor, va triar la falla més implicada amb el teatre al llarg de la seua història, des què en 1951 va començar a organitzar les vetllades de pràctiques teatrals amb peces curtes de teatre en valencià que encara recorden els més veterans, i que va donar seguida amb la creació en 1984 de Na Jordana Teatre com a companyia. A canvi, La Cubana, vinculada a este col·lectiu faller des de l’estrena en 1994 de Cegada de amor, va inaugurar el “Tirant de Lletra” d’enguany.

Esta, però, no ha sigut l’única vinculació de Na Jordana amb la companyia La Cubana. Ja va ocórrer amb Campanades de boda en 2014, en aquells preparatius per al matrimoni. Queden molt conjuntades les col·laboracions de la comissió amb esta companyia, que bé podria pertànyer al teatre faller en portar l’humor i la sàtira, sempre tan arrelada a la València popular, fins als límits de l’absurd.

Però hem de retrocedir en el temps per trobar referències i cites a la falla Na Jordana al teatre professional. La primera que recordem, per haver sigut uns dels espectacles valencians amb més èxit en els anys vuitanta, va ser Hasta aquí llegó la riada (1983), produït per la Diputació de València, a càrrec de Juli Leal, també el seu director, Rafael García i Ángel Burgos. Aquell musical evocador del subgènere de la revista roman a la memòria per ser la primera gran producció pública valenciana de l’era democràtica, quan

la direcció dels teatres de la Diputació estava en mans de Rodolf Sirera.

En la quarta escena de la segona part, “Año nuevo, vida nueva”, localitzada en desembre de 1957, any de la més coneguda riuada contemporània patida per València, s’esmenta la falla Na Jordana quan una empleada de la llar d’una “bona família” prepara el sopar de Cap d’Any. El plat que cuina és tan sofisticat, amb forma de caramull, que els seus amics el comparen irònicament amb el monument de la falla Na Jordana, la qual destacava per la seua militància en la secció especial des de 1954. Juli Leal i els altres dos autors podrien haver al·ludit a qualsevol comissió, però la professió de les arts escèniques sap molt bé quina té una major tradició artística.

Altra referència a Na Jordana en el teatre professional es troba en l’obra Com a pedres, creació col·lectiva de El Pont Flotant, companyia de Patraix, estrenada en 2006 i publicada a l’any següent per Teatres de la Generalitat Valenciana. El grup treballa en totes les seus obres amb l’experiència real com un laboratori, barrejant la realitat i la ficció fins arribar a una construcció on es fusionen teatre i vida. És el cas del matrimoni i l’amor en Exercicis d’amor, el dolce far niente en Jo de major vull ser Fermín Jiménez, l’educació en El fill que vull tindre o en Les set diferències la diversitat cultural al llarg del món, la seua darrera producció junt al nòmada i incert projecte de l’Escalante de la Diputació de València actual.

En Com a pedres, jugant amb el temps de la representació, el de la memòria i el passat real, es desenvolupa una reflexió al voltant de la vida i la infantesa. Fins i tot intervenint els pares del propis

membres de la companya explicant dades que el públic prendrà per verídics, com han fet en altres obres, amb el vídeo de Fermín Jiménez, amb ancians, madurs, joves i xiquets en El fill que vull tindre, o persones de diverses races que interpretaven per primera vegada en un escenari en Les set diferències. En eixa funció, Joan Collado, membre del grup, evoca els dies meravellosos quan de xiquet passejava visitant les falles amb son pare, afició que compartien. I recorda la visita obligatòria al monument de Na Jordana en 1982, quan es plantava a la plaça de reduïdes dimensions, mirant una imatge del mateix projectada en la pantalla, i una foto dels dos amb Joan abillat de faller tenint dos anys d’edat.

Deixem constància d’una al·lusió en un a propòsit faller que es troba a l’Arxiu de Junta Central Fallera, Centre Estatal Reichflamme, anònim de 2002, on es posa en qüestió la lluita pels premis i el poder de les comissions de la secció Especial.

També hem de recordar un parell de col·laboracions de la falla Na Jordana amb companyies professionals. Un va ser el primer muntatge de Currículum de la després tan reconeguda Albena, en 1994, monòleg interpretat per Carles Alberola, també coautor i director de l’obra junt a Pasqual Alapont. Alberola havia sigut dos anys abans l’encarregat del muntatge d’una de les obres més recordades de Na Jordana Teatre: Pandemònium.

L’altra col·laboració va ser a l’obra Quatre-cents! de la companyia Crit Teatre, integrada en l’actualitat per Josep Valero, Anna Marí i Daniel Tormo. L’obra era, en paraules del crític de Cartellera Túria i professor de la Universitat de València, Nel Diago, “una fàbula al voltant de l´època daurada de la literatura i la historia

246

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

247

Quatre-cents!, de Crit Teatre (2013).

valencianes. Una delícia”, i en les del mestre Josep Lluís Sirera, al qual sempre recordarem, “un espectacle sòlidament construït, divertit i didàctic (...) per acostar el nostre riquíssim patrimoni cultural als valencians d’avui”.

La participació de Na Jordana era d’assessorament perquè l’argument mostra tres artistes fallers construint una falla sobre València i els valencians, i per ferlo viatgen en clau de comèdia al nostre Segle d’Or. Lògicament, què millor que una Falla entesa en el teatre per a ajudar una companyia.

Com es veu, Na Jordana no ha criat fama i s’ha gitat a dormir. Este recull mostra el prestigi i la dedicació al teatre des de la data de 1951 susdita. Després vindria la participació en el concurs de presentacions falleres organitzat per la Junta Central Fallera a partir de 1954.

Amb un model clar que part de sainets i varietés i uns anys més tard a propòsits i peces dramàtiques plenes d’elements lírics cantats i coreografiats com una revista o una sarsuela, i amb un fort element còmic i sainetesc relacionat amb el barri, els lemes dels monuments o les modes que posaven en perill la tradició. Les representacions en aquella dècada i en la següent, li van donar sis primers premis i dos extraordinaris.

Ha passat molt de temps, sense que als seguidors del bon teatre ens deixe d’abellir anar a les presentacions.

Mantenir-se és difícil i per això en l’any 1977 van avançar cap a un nou model de teatre faller. Va ser amb La milotxa de Josep Alarte i Querol, home que no pot caure en l’oblit per la seua tasca de regeneració del teatre valencià. Amb la comissió va depurar el protocol de les presentacions falleres i va introduir tècniques interpretatives –de la farsa i la comèdia de

l’art– i solucions escenogràfiques molt contemporànies, augmentant la qualitat literària del text. El model bescanviava el protocol i l’estructura de la presentació.

Inclús el programa de l’acte al teatre Talia era diferent amb tres models. Alarte va fer avançar l’a propòsit com a subgènere teatral cap a noves fórmules i temes de la realitat política, social, cultural i festiva del moment, buscant la reflexió de l’espectador. Esta relació mantinguda fins 1991 millorava any rere any, con demostren els onze primers premis i un d’extraordinari.

Per sort, tenim els Quaderns d’un ninotaire editats per l’Ajuntament de València conjuntament amb la comissió, una ampla antologia de la seua obra.

Desprès vingué l’etapa actual amb Carles Alberola, Josep Franco, Santiago Sánchez, els germans Borrego, Hernan Mir o Paco Pellicer, que continuaren el model d’obra coral amb música i vistoses coreografies de masses, una estructura d’sketxos i un ampli elenc o la incisiva aportació com a dramaturg de Jesús I Català.

Sense oblidar les presentacions infantils, perquè la xicalla és el futur i cal mimar-la.

Com diu Carles Alberola (2006), el seu teatre té una connexió amb el faller: “la proximitat a la gent, la mirada a l’entorn, parlar de les coses quotidianes, a l’igual que fan les falles”. A l’igual que la trajectòria teatral de Na Jordana-Teatre.

Qui no recorda aquella falla de 1994 feta per Miquel Santaeulàlia amb el lema El verí del teatre, el títol de la coneguda obra de Rodolf Sirera, amb el remat de Shakespeare, la qual va obtenir el primer premi de la secció Especial.

Na Jordana en la literatura valenciana.

La novel·la i l’assaig valencians han deixat alguns testimonis del respecte del món de la cultura a la falla Na Jordana.

Les cites a la comissió s’encetaren amb el premi “Jaume Roig “ de l’any 1981: Tots els jocs de tots el jugadors del professor de la Universitat de València, Joan Oleza. Es va editar en l’editorial Prometeo, en la col·lecció Malvarosa.

Es tracta d’una narració híbrida, entre el gènere policíac, les aventures i la crònica en el tardofranquisme. El seu to camina entre la tragèdia i l’humor amb un estil ple que reivindica la novel·la com a pràctica d’escriptura lúdica.

Al capítol tretze, Germà, fiscal de l’audiència vol fer carrera política en tornar de Madrid. Li ofereixen una Conselleria a canvi de militar en un partit. Però es veu envoltat per l’ambient festiu de la ciutat de València presa per assalt per fallers i bandes de música. En eixir al carrer sense rumb, per una infidelitat amorosa, es troba en mig d’una cordà i quasi ix malferit, per una revetlla de la falla King Kong amb Al Tall on “hi era tota la progressia de la ciutat i algun que altre representant del món faranduler del País”. A la fi, apareix a altes hores de la matinada a la falla Na Jordana de la qual recorda només “una bossada i l’estómac tot mort i la gola eixuta com un forn”.

Altra novel·la en què Na Jordana cobra cert protagonisme és Nit de foc, de Vicent Marqués, guanyadora en 1990 del premi “Constantí Llombart” del Ciutat de València, publicada per Bromera. Pel títol ja s’endevinen les falles ocupant l’espai i el temps en esta obra detectivesca.

A l’inici de les festes, el detectiu Toni Pons tracta de descobrir una conxorxa durant la setmana fallera. Els assassinats es produeixen d’una manera ben artística i fallera, com pertoca en eixos dies, tot i que semblen estar motivats per un mòbil polític. Recorrent el carrers de la ciutat, rep una telefonada anònima el 19 de març per alertar-li d’uns esdeveniments sospitosos i anòmals a la falla de Na Jordana, que fictíciament aborda el tema de les drogues. Com la comissió és tan donada a generar espectacles al voltant dels monuments per atreure els visitants, en la ficció distribueix amb la compra de l’entrada unes píndoles aparentment inofensives que potencien la percepció sensorial de la falla. El protagonista en pren una que li provoca al·lucinacions.

Josep Vicent Marqués, uns dels millors escriptors i articulistes valencians de premsa, que res té a veure amb el novel·lista abans esmentat, va escriure també un assaig on esmenta Na Jordana. Tots els colors del roig, publicat en Tres i Quatre en 1997. Són unes memòries ideològiques per esbrinar la seua identitat política. En un capítol, el sociòleg recorda l’obligada visita que a trenc d’alba solia fer a les falles en companyia de son pare. En la ronda era sempre objectiu primordial visitar les falles de la plaça del Mercat Central, de la Mercé, i del Doctor Collado abans d’enfilar-se cap a la plaça de Na Jordana per a detenir-se en totes les falles del Carme “plenes de clòtxines i d’altres al·lusions sexuals” que li eren explicades de forma ben didàctica. La ruta fallera prosseguia cap al centre.

En 1997, es va publicar la novel·la històrica Dones i lliris al voltant de la Festa del Foc ,de Josep Vicent Maroto per Eixam Edicions. Tracta les vides de quatre dones dins de diferents festes de l’astre solar cadascuna,

248

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS / NJ un referent de la Nouvelle Vague de la Festa

249

La falla Na Jordana del 1988 i qui llavors ostentava el càrrec de vicepresident de la comissió (en la novel·la Pere Moltó), cobren protagonisme en el desenllaç de Dones i lliris al voltant de la festa del foc, de Josep Vicent Maroto (1997).

Un bes jordanívol de cartró pedra evocat en una novel·la. entrellaçades pel temps de la història valenciana fins arribar a una síntesi: les guerres sertorianes, la reconquesta cristiana, la guerra de Successió, la postguerra civil i la transició democràtica. Totes conflueixen en la cremà d’una falla real, La Comoditat Valenciana, plantada l’any 1988 a la plaça del Portal Nou de la ciutat de València, que l’autor descriu amb deteniment i on l’actual president de la comissió (en la novel·la Pere Moltó) tracta de socórrer durant la cremà del monument, Empar, un reputada arqueòloga que, alhora és la reencarnació dels altres tres personatges històrics femenins.

El 2004 el reeixit escriptor de Sedaví Ferran Torrent, va escriure Espècies protegides, on feia una anàlisi de l’estructura política i futbolística valenciana en què va ser aflorava la corrupció generada al seu voltant. La novel·la, guardonada amb el Premi Joan Crexells, el de la Crítica Serra d’Or o el Premio Nacional de la Crítica. Dins del fris de personatges secundaris que en la ficció tracten de procurar a l’ambiciós empresari Juan Lloris la projecció que desitja al si de la societat valenciana contemporània per mitjà de la política o del futbol hi és Rafel Puren, un treballador humil, de Moble-3, amb gran pes específic a la Coordinadora de Penyes Valencianistes, i piròman en les seues estones de lleure (Falla Na Jordana, Moble-1 i Moble-2, sense anar més lluny, en foren testimonis i, de postres, un gran coliseu esportiu).

Recentment Carles Fenollosa ha escrit Narcís o l’onanisme, premi Lletraferit de novel·la 2018. L’acció transcorre en l’escenari d’una ciutat de València que abandona l’hivern per a fer pas a la primavera, és a dir, en el temps en què transcorren les Falles. La vida del jove protagonista, Narcís Almudéver, veí del barri del

Carme, està feta de l’ombra subtil però poderosa d’una tragèdia personal, de treballs precaris, de desenganys i d’indignació. En una de les seues lúcides passejades per la ciutat en dies de festa plena, l’autor para esment en la descripció i l’ambient que es viu al voltant d’una falla, la de Na Jordana del 2016:

“ja introduït entre la gentada que buscava la falla Na Jordana, secció Especial i orgull del barri, amb ninots centrals imatge d’una monumental besada pura i clàssica, que Narcís admirà de lluny, sense entrar en el fluix humà en camí decidit i ansiós quines ganes que et toquen el cul i et furten la cartera i el mòbil amb què volies fer unes fotos que després no sabràs ni on estan, som una espècie fascinant, els humans.”

I encara queda temps.

Estes pàgines són uns exemples de cóm la Falla Na Jordana és la comissió amb major irradiació cultural entre totes les de la ciutat de València. La seua activitat i el seu tarannà artístic ve de molt enrrere i es projecta cap al futur. En música varen oferir enguany dins del “Tirant de Lletra” un concert –no manquen els concerts dins d’este esdeveniment– de El Cudol, grup de dolçaines i percussió amb més de trenta-cinc anys de vida, amb l’estrena expressa per a l’activitat d’una suite dedicada a l’heroi de la novel·la composada pel seu director Antoni de la Asunción. També va ser protagonista del film 3D Flames – Història d’una falla, amb banda sonora de Borja Penalba. Una pel·lícula documental rodada al voltant del monument de 2012 amb el cap central de Leonardo Da Vinci, i on amb veu en off, l’actor Juli Mira contava cóm la idea de l’artista

faller Manolo García va passar a ser una obra d’art feta amb llistons de fusta per a recrear el cabell de Da Vinci.

I que el dimoni econòmic puga suportar la divulgació cultural i que moltes falles importen aquest model d’impuls popular cap a les arts, cadascuna amb els seus mitjans però amb serietat i qualitat, per avançar cap a una societat festera millor.

Bibliografia ALARTE QUEROL, Josep (2007): Quaderns d’un ninotaire (Antologia d’obres teatrals de temes valencians que alguns creuen només fallers). Ajuntament de València – Associació Cultural Fallera Na Jordana.

ALBEROLA, Carles (2000): “Amb voluntat de ser tot és possible”. Na Jordana 50 anys. Associació Cultural Fallera Na Jordana. València.

BORREGO PITARCH, Vicent i Pere [coord.] (1988): Na Jordana-Teatre, 1977-1988. Associació Cultural Fallera Na Jordana. València.

FENOLLOSA, Carles (2018): Narcís o l’onanisme.

Drassana. València, p. 154.

MAROTO, Josep Vicent (1997): Dones i lliris al voltant de la Festa del Foc. Eixam Edicions. València.

MARQUÉS, Josep Vicent (1997). Tots els colors del roig.

Tres i Quatre. València.

MARQUÉS, Josep Vicent (1991): Nit de foc. Bromera.

Alzira.

MILAN, Jordi (2000): “L’any que la ficció va viure la il·lusió de ser reina per un dia”. Na Jordana 50 anys.

Associació Cultural Fallera Na Jordana. València, p. 293.

MIR, Hernán (2006): “Carles Alberola. Assegurança d’èxit”. Cendra, núm. 3, pp. 42 – 48.

OLEZA, Joan (1981): Tots els jocs de tots el jugadors.

Prometeo. València.

RUIZ FEO, Iris (2017): “La comèdia i el màrqueting s’apleguen en Na Jordana”. Llibret Falla Na Jordana.

Associació Cultural Fallera Na Jordana. València.

SIRERA, Josep Lluis (2007): “Les falles i el teatre.

Aproximació d’una relació ben estreta”. Cendra, núm. 5, pp. 21 – 25.

TORRENT, Ferran (2004): Espècies protegides. Bromera.

Alzira. http://www2.versiondigital.es/3dflames.html http://documentacionescenica.com/peripecia/consultas/ espectaculo/espectaculo_5337/hasta-aqui-llego-la-riada http://verlanga.com/arte/escenarios/la-cubana-por-lacubana/ https://www.elpontflotant.es/montajes.php?i=v&m=1 https://teatrecrit.com/espectacles/quatre-cents/ç https://bromera.com/educacio/l-eclectica/3360especies-protegides-9788476609231.html

Betes i

Fils! de Na Jordana

La nostra

252

ALEXANDRE ADÁNEZ PÉREZ (vocal), MARIA ALBELLA SALA (secretària), DANIELA BARONA SEBASTIÁN (vocal), VALENTINA BARONA SEBASTIÁN (vocal), GUILLEM BORREGO MONFORTE (vicepresident), MARC CABALLER GOMIS (vocal), JULIO CALVIÑO PALOMARES (vocal), RAÜL CALVIÑO PALOMARES (vocal), LUIS CALVIÑO PALOMARES (vocal), LLÚCIA CAMPÓN SAHUQUILLO (vocal), CARLA CAMPOS ALCAIDE (vocal), ANDREU CASES OLMOS (vocal), EMILI CLEMENTE PINEDA (vocal), LLUNA DEL MAR CLEMENTE PINEDA (vocal), CARME FORNER PORTOLÉS (vocal), CLÀDIA GUILLÉN BARTUAL (FMI), CARLA GUILLÉN BARTUAL (vocal), AINARA MALO PAULO (vocal), JOAN MARCO ROS (vocal), IRENE MARTÍN PASTOR (vocal), MIREIA MARTÍN PASTOR (vocal), OLIVER MARTÍNEZ CASTELLÓ (vicepresident), AITANA MIRALLES LÓPEZ (vocal), ANNA MARIA NAVE FULLANA (vocal), EDUARD RALLO BLASCO (vocal), DANIEL RICART PORTOLÉS (vocal), JORDI RICART PORTOLÉS (vocal), CARME SÁNCHEZ MARTÍNEZ (vocal), GUILLE VILLENA ROMERO (president).

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

colla

253

Guille Villena Romero

President Infantil de Na Jordana 2019

Els fils del barri del Carme, que tant m’han fet estimar mon pare i ma mare, van fer que ben aviat m’integrara plenament en la seua vida social i festiva. I els fils de la festa em van fer conéixer un grapat de nous amics i amigues i també em van ensenyar que hi ha un fum de maneres de viure-la i de sentir-la, moltíssimes més d’aquelles que jo haguera pogut imaginar. I precisament estos fils van ser els que em van conduir a Na Jordana, on vaig trobar una colla d’amics i d’amigues, amb els quals ben prompte vaig congeniar. Hi compartia l’estima pel teatre, per la pólvora i naturalment per les Falles. Llavors no vaig dubtar a fer-me’n faller. En un vist i no vist em van oferir l’oportunitat de representar la xicalla i no vaig dubtar ni una sola estona a acceptar-la. Per això des d’estes pàgines vull agrair a Na Jordana tant l’acollida com la possibilitat de poder representar un grup de fallers i de falleres que, encara que menuts, absorbixen com a esponges dels grandots una manera, sinó única, sí que ben singular de fer festa. Poques vegades he conegut gent tan treballadora, compromesa, il·lusionada i lluitadora a l’hora de defendre allò en què creuen i allò que fan, per això són tan grans com diuen. I jo em trobe ben a gust sent un més de Na Jordana, perquè a més de presidir fallerets i falleretes n’estic aprenent de valent i sé que això em serà de gran profit per demà, perquè els xiquets i les xiquetes som el futur d’esta festa. Però l’ara ja està ací, perquè que només falta un filet perquè comencen les Falles de 2019, unes falles que crec que seran molt intenses i que, amb totes i tots vosaltres, vull apurar ben rebé.

Un bes ben fort per tothom i també un fil sense fi de bon rotllo!

El fil com a fil conductor de la falla. El fil que ens connecta amb la comunitat i amb l’entorn per reforçar la nostra autoestima i valor, eixe fil aparentment imperceptible, però el qual, en unió amb altres fils, pot conduir a fer coses importants que resulten transcendents.

Fils!

Els fils dels instruments musicals de corda que, en conjunt, ens proporcionen harmonioses melodies; els fils amb què les clàssiques Parques teixixen la vida dels mortals; els fils amb què Penèlope desteixia allò teixit o els fils amb què Ariadna va ajudar Teseu a trobar el camí d’eixida del laberint on hi era el Minotaure; els fils de contalles de tostemps com aquells amb què el sastret valent es va brodar al cinturó “set d’un cop”, els fils invisibles del vestit nou de l’emperador o els fils amb què un malèvol titellaire manipulava la voluntat de Pinotxo [ben jordanívol, per cert], però també els fils llegendaris d’altres cultures, com el roig de la rondalla japonesa que tots i totes portem lligat al dit menut i marca el nostre destí.

256

Sinopsi per a un cadafal ordit a dos fils

Són els fils cobdiciosos de les xarxes amb què atrapem i ens atrapen, com els filats dels banquers. Són els fils amb què ens cordem les sabates tal i com ens han ensenyat a fer des de menuts, perquè hom diu que no ens coneixem realment fins que ens trobem el calcer.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

De manera inconscient anem construint castells enlaire forjats fil a fil per les experiències i ensenyaments que anem adquirint.

Però estos fils poden lligar o deslligar la nostra forma d’afrontar la vida quan creixem. Ens fan més forts, però també ens poden condicionar. Són fils que ens lliguen als valors ètics d’allò que s’espera de nosaltres i que es trenen per configurar estereotips i clixés, com eixe fil rosa i eixe fil blau on s’emboliquen un parell de ballarins i que determinen els rols de gènere.

I no us avancem res més que “a qui fila massa prim se li pot trencar el fil”.

Miguel H. i Reyes P.

257

La falleta fil per randa Fins i tot el fil més fi inspira a canviar el món.

La seua gran màgia és ser més forts quan en són molts.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Alba Fluixà Pelufo

259

La falleta d’enguany té un clar fil conductor, que no és altre que el fil i les seues múltiples funcions.

Tant de fil et fa perdre el fil? No pastisques i para l’orella (o els ulls) i escolta (o llig) la nostra explicació. Descobriràs que hi ha fils de tota classe i origen.

T’animes? Doncs que comence l’espectacle, és a dir, la falla!

fils!

Hi ha fils que cusen l’amor i ens fan sentir part d’un tot, fils que tenen el valor de teixir junts un nou món.

Hi ha fils que canten cançons i altres que ens mostren qui som buscant sempre l’equilibri per trobar el nostre lloc.

Hi ha fils que ens fan recordar que el color és llibertat i que podem fer grans coses sense importar el tamany.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Hi ha fils que trenen la por, l’avarícia i l’ambició, mentre altres conten històries i ens envolten amb ficció.

261

corda

Hi ha fils que creen un món invisible, fet de sons, claus, notes i simfonies, melodies o cançons.

En mans d’un hàbil lutier, trenats adequadament, es transformen en violins i llaüts en un moment.

262

Per això no hem d’oblidar que la música és vital al llarg de l’extensa història de la inquieta humanitat.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Sense corda no hi ha orquestra ni sona el violoncel, les arpes es queden mudes i els àngels ploren al cel.

263

Els fils fan de les històries territoris habitables.

Procura no perdre el fil o ja no podràs trobar-te.

Si tens sort vindrà Ariadna i eixiràs del laberint, sempre que les velles Parques no vulguen deixar-te dins.

Quan la cosa va de roba, cal traure tot el valor, ja sigues un simple sastre o veus nu l’emperador.

històries

El destí és cosa de fils als mites i a les llegendes.

Per això desfà Penèlope les creacions més novelles.

264

Al Japó, si el fil és roig, trobaràs a l’altra banda, unit al teu menuell, el teu company de batalla.

El fil de la fantasia és ben llarg i poderós i seguint-lo vius mil vides d’aventures a altres mons.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Pinotxo ens va ensenyar que alguns fils ens fan titelles i és necessari tallar per explorar noves sendes.

265

sabates

L’elecció de les sabates és un fet transcendental i nugant-nos els cordons ens forgem la identitat.

Triar una entre mil formes de donar-li forma al llaç és un acte que ens connecta als nostres avantpassats.

266

Per això saber posar-nos en les sabates dels altres és un signe d’empatia que ens fa ser millors nosaltres.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Som els passos que donem i la terra que hem xafat, on vivim les emocions que guardem de veritat.

267

caixes de música Ballar segons les normes imposades al passat no sempre és la millor forma de trobar felicitat.

Construir castells en l’aire és un bell exercici però cal anar amb compte per no caure en l’artifici.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Envoltar-nos de mil fils pot donar seguretat i fer de la construcció un refugi desitjat.

268

Però els fils que ens protegeixen també ens poden atrapar i plantar-nos la llavor de la por a canviar.

La bellesa dels castells està en trobar el valor per gaudir el seu encant plantant-li cara al temor.

Les xiquetes amb el rosa i els xiquets tots amb el blau. És una norma avorrida pensada per un babau!

Què passa amb el color roig, el verd, el groc, el marró, el taronja, el gris, el blanc, el morat o el vermelló?

Els clixés són asfixiants!

Tot color vol llibertat per mesclar-se i explorar la pròpia identitat.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

castells

269

mòbil Costa trobar l’equilibri quan els fils no paren quets i ens acosten i ens allunyen de tot allò que estimem.

En un món on tot és mòbil, hui eres roig i demà blanc.

No és per tornar-se ben boig?

Acabarem marejats!

banquer

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Els banquers en són experts i els han teixit per crear xarxes que han furtat els somnis de qui en ells va confiar.

270

Però estos fils poden ser ben perillosos també per qui els usa com a arma sense cap coneixement.

Acabarà el caçador sent caçat per fi algun dia?

O bé rectificarà i ens donarà una alegria?

A la dansa de la vida no es balla bé en soledat, per això els passos es busquen i caminen de la mà.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Hi ha fils trenats amb cobdícia, fets d’enveja i d’ansietat per posseir sempre més que qui està al nostre costat.

Però no hem d’oblidar mai que entre el caos aparent el fil sempre ens dona força per connectar amb la gent.

271

com

titelles en la corda FILS I CORDES Ai, si tu em comprengueres igual que faig jo.

Tallaries fils i cordes que em nuguen un poc per a prendre decisions.

Un titella de drap no vull ser, de corda encara molt menys.

Fil per randa em dones consells que penses em faran bé.

Vull ser lliure i volar.

Ser jo per madurar.

Ai, si tu m’escoltares igual que faig jo.

De vegades comprendries que em faig ja major sense tindre gens de por.

Ai, si tu m’escoltares igual que faig jo.

De vegades comprendries que em faig ja major sense tindre gens de por.

En les Falles hi ha lloc per tothom Vull triar el meu rol.

Decidixes tu sempre per mi, vols filar massa prim.

Jo desitge opinar i fer allò que tinc clar.

272

Sense tindre gens de ...por!

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Ai, si tu em comprengueres igual que faig jo.

Tallaries fils i cordes que em nuguen un poc per a prendre decisions.

Vicent Borrego (Basada en el tema “Puppet On A String”, de Sandie Shaw, 1967)

Fotografia: Héctor Portolés

273

Teixidors i teixidores de paraules.

Al llarg de la història algunes persones conegudes han pronunciat, cantat o escrit frases que s’han fet famoses i que encara recordem pels coneixements que amb ben poques paraules ens han transmés. A Miguel H. i Reyes P. algunes d’elles se’ls han quedat brodades “a flor de text” i enguany els han servit d’inspiració per crear la nostra falleta.

"Cada xiquet és un artista. El problema és com continuar sent artista una vegada que cresca"

7

'De vegades la infància és més llarga que la vida'

2

"Els xiquets han de tindre molta tolerància amb els adults"

8

“Niño, que eso no se dice, que eso no se hace, que eso no se toca.”

3

“Envellir és obligatori, però créixer és opcional"

9

4

"Els xiquets comencen per estimar als pares.

Quan ja han crescut, els jutgen, i, algunes vegades, fins els perdonen"

“Quan només era una xiqueta li vaig preguntar a ma mare què podria ser. Podria ser bonica?

Podria ser rica? I ella em va dir: Què serà, serà?

El que haja de ser serà. El futur no és nostre per a albirar què serà, serà [...]

5

En les característiques amb què Carles Rossaleny ha caracteritzat cada bobina de fil, trobaràs una pista sobre l’home o la dona que al seu dia va pronunciar cada cita.

T’atrevixes a embastar-les?

6

"El xiquet que no juga no és xiquet, però l'home que no juga va perdre per sempre al xiquet que vivia en ell i que li farà molta falta" 'La paraula progrés no té cap sentit mentre hi haja xiquets infeliços'

10

'Els xiquets no recorden el que tractes d'enseyar-los. Recorden el que ets'

11

‘Ay, si me quisieras lo mismo que yo, pero somos marionetes bailando sin fin en la cuerda del amor [...]”

Il·lustracions: Carles Rossaleny

sta o p Pro tica c didà

1

1

2 3

274

5 6 7 8

9 10 11

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS

SOLUCIONS 1: PICASSO, 2: SAINT-EXUPERY, 3: DISNEY, 4: WILDE 5: NERUDA, 6: EINSTEIN, 7: ANA MARIA MATUTE, 8: SERRAT, 9: DORIS DAY, 10: HENSON, 11: SANDIE SHAN.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS

4

275

sobre la llegendària Balanguera i altres filaneres La Balanguera, o Bolangera, és un personatge fabulós del llegendari valencià ben conegut a la Vall d’Albaida, on alguns iaios i iaies encara van sentir parlar d’ella. Junt a la Quarantamaula i la Mumerota, és una de les bruixes tradicionals dels nostres pobles. I com totes elles vivia a les coves. Diuen que habitava les cavernes del Buscarró o del Benicadell o als barrancs que naixen a Bocairent. I de tant en tant, quan bufava el vent, baixava al poble per protegir-se als campanars i escodrinyar des de les teulades quins xiquets i xiquetes se’n portaven malament per a endur-se’ls amb ella.

fil

de les

clàssiques La Balanguera (2019). PINTA VALENCIA. Gouache sobre cartro. ,

276

el

Deien que la més vella i sabuda de les bruixes de la Mariola, que a més d’una serra era la seua mare i mestra, s’asseia vora la Cova dels Arcs, mentre filava els núvols que s’enganxaven al Montcabrer, i que ballava, amb llum de lluna plena, seguida de prop per una pantera (GÓMEZ: 2005) Tindria l’aspecte d’una d’aquelles tantes bruixes lletges, malcarades, desdentades, amb nas ganxut i rialla macabra que se’n porten els xiquets per a menjar-se’ls, de les quals ens parla Francesc GISBERT (2008: 143).

Els últims que li van prestar atenció a esta bruixa filanera van ser els músics d’Al Tall el 1980, quan publicaren l’àlbum de cançons tradicionals Som de la Pelitrúmpeli, on cantaven la lletra d’un ball de rogle infantil que havien aprés al Maestrat i a la Ribera Baixa. De fet, La Bolangera és una de les peces pròpies del multitudinari “Ball perdut” que, recuperat l’any

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

I ara? Qui recorda la por que feia la Balanguera als viatjants que s’atrevien a passar de nit per baix de la Covalta? Deien que se li veia ballar a la cova del Garrofer o per sobre el barranc del Castellar, molt propet de Salem, un municipi valencià el topònim del qual amb un lleuger desplaçament d’accents coincidix amb el d’una ciutat nord-americana de l’estat de Massachussetts, també associada als processos de bruixeria més cruels de la història (PEDRAZA:2004).

277

2004, es dansa a la Plaça Major de Castelló de la Plana i des del mateix any té un carrer dedicat a Ontinyent.

Perquè heu de saber que la Bolangera, o Balanguera, és una llegenda i alhora un cant popular que s’han escampat per molts altres indrets. Al Diccionari Alcover-Moll, trobem que, es tracta d’un joc-ball “que s’usa entre la mainada1 de quasi tota Catalunya i a una bona part del Regne de València”.

La versió valenciana que recull Al tall eludix la vessant filanera d’esta bruixeta i ens mostra una fetillera famolenca, que aprofita tot allò que vola per cuinar-lo a la cassola:

1

Colla o grup de xiquetes i xiquets d'una casa.

Però d’on ve el personatge? Què fa sempre entre cassoles i perols? La paraula Bolangera ve del francés boulangère, que vol dir fornera, i açò mesclat amb el nom propi Berenguera (femení de Berenguer, nom de tota una dinastia de comtes catalans medievals que es van assassinar entre ells per a no perdre el poder), va generar el matronímic Balanguera per fa referència a la seua vessant més fosca: les mítiques i terrorífiques bruixes que manipulaven el foc d’un infern domèstic on igual coïen rotllos com cuinaven els xiquets dolents que havien robat. O potser tenen a veure amb aquelles dones que recollien la carn dels morts en la forca i esquarterats, per posar-la en el farciment dels pastissets. A partir d’açò la tradició s’ha diversificat.

2

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

“La Bolangera té un tupí2, sense foc el fa bullir.

Fica-li foc i bullirà, la Bolangera ballarà.

La Bolangera a la puput, li diu que duga el seu menut i quan els té a tots rostits, la Bolangera pega crits.

La Bolangera a una perdiu, li diu que duga el seu niu [...]

Quan al seu forn els ha ficats, la Bolangera els ha menjats.

La Bolangera té un colom, que se l’ha endut a dins del forn: quan se l’ha fet molt ben rostit, la Bolangera fa un xiulit [...].

La Bolangera té un setrill, per a fregir-los a tots dins, i en vore que els té ben plegats, la Bolangera ha rebentat [...]”

278

Riccardo Maniscalchi ens la presenta com a una vella balladora que dansa al voltant d’una olla o perol al ritme de les castanyetes abillada amb un gipó de vellut negre i randes i una falda confeccionada amb manta morellana (GISBERT & MIQUEL, 2014).

A Mallorca la cançó popular infantil que els xiquets canten mentre fan un rogle ha conservat les dues característiques essencials del personatge. Així la perversa encantadora és una teixidora ben fartona:

“La Balanguera fila fila, la Balanguera filarà; posau foc a sa caldera, i sa caldera bullirà [...]”

Amb tot, la Bolangera més sentida, és la de les Illes Balears, on dona nom a unes passes de dansa tradicionals a Manacor i, sobretot, a un bellíssim poema de mossén Joan Alcover, escrit el 1903.

Francisco de Goya: Filant prim (1797 - 1799).

Aiguafort, aiguatinta, punta seca, escarpra sobre paper verjurat.

En ell, la bruixa patix un canvi. Ara resumix només en la seua figura la de les tres Moires o Parques, per als romans, de la mitologia clàssica. Tres filles de Zeus i alhora germanes de les Hores, consagrades a filar que són representades com les teixidores del fil de la vida; és a dir, Cloto (Nona per als romans), la germana menor ész la que presencia els naixements dels mortals i en el moment que neix una persona comença a teixir el fil de la seua vida. Llavors Làquesis (Dècima en llatí), esdevé l’encarregada de decidir la durada de

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Olla xicoteta d'una sola ansa.

279

Més filaneres mítiques

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Antiga que havia assolit fama i prestigi com a autora de tapissos. El seu treball era admirat per les nimfes i n’estava tan pagada d’ell que, fins i tot, va reptar la deessa Atena, patrona del seu gremi. Entre companyes va dir que la divinitat no seria capaç d’executar un tapís tan bonic com els que ella feia. Un dia la deessa, disfressada d’anciana, es presentà al seu obrador per a advertir-li que havia de controlar la seua supèrbia, però Aracné, indignada, li va insultar. Llavors Atena va descobrir la seua identitat i s’inicià la competició. La deessa va representar en la seua obra els déus de l’Olimp i en un cantó els càstics que havien rebut els mortals que els havien desafiat. La brodadora va teixir els amors il.lícits d’algunes mortals amb Zeus. El tapís de la teixidora era preciós, però la deessa de les Arts, enutjada per l’atreviment del tema que havia plasmat, va trencar-li la filosa a la rival. Sentint-se desairada, Aracné tractà de llevar-se la vida, però Atena li ho va impedir i la va convertir en aranya perquè continuara filant i teixint de per vida.

280

Velázquez va plasmar esta faula en el seu llenç Les filadores (1656). En primer terme recrea la disputa amb personatges de la seua època. La jove d’esquenes que teix àgilment és Aracné, mentre que la vella que fa servir la filosa és Atena disfressada. En una estança superior tres dames contemplen el passatge mitòlogic.

, Portada de l'album Som de la Pelitrumpeli, d'Al Tall (1980).

,

la vida de cada individu i teixix el fil fins als anys que vol que visca cada home o cada dona. I finalment, Àtropos (Morta en l’antiga Roma), la germana gran, és la que talla el fil de la vida amb les seues tisores d’or (GRIMAL: 1994).

Aquell poema mallorquí d’Alcover, que ens oferia una nova vessant de la bruixa, va ser musicat el 1923 pel mestre Amadeu Vives i poc a poc, anà prenent la consideració de veu i melodia de tot un poble, com pot ser per nosaltres podrien ser cançons populars com “Serra de Mariola” o melodies tradicionals de tostemps com “la Muixeranga”.

Quan parlar qualsevol llengua autòctona, llevat del castellà, estava prohibit i perseguit pel Franquisme, el poble la va prendre com a senyera de llibertat i la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet la va convertir en un dels temes més populars de la Nova Cançó. Fins que l’any 1996 el Consell Insular de Mallorca la convertí en himne de l’illa.

Posteriorment se n’han fet moltes versions, d’entre elles una de Chenoa.

És així com la Balanguera, o Bolangera, ha acabat esdevenint un símbol de la nostra cultura, del ressorgiment d’una tradició oral que es perdia, de la terra mateixa, de les nostres pors i esperances. Per això, i per la darrera vinculació al·legòrica amb el teixir i el desteixir, Na Jordana li ret homenatge en el seu llibret.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Aracné era una jove brodadora i teixidora de la Grècia

281

La Balanguera misteriosa, com una aranya d’art subtil buida que buida la filosa, de nostra vida treu el fil.

Com una Parca bé cavil.la teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrere guaita les ombres de l’avior, i de la nova primavera sap on s’amaga la llavor. ,

Bellugant l’aspi, el fil cabdella de la pàtria la visió fa bategar son cor de vella sota la sarja del gipó.

Dins la profunda nit tranquil.la destria l’alba que vindrà la Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.

LLIBRES QUE POTS LLEGIR I WEBS QUE POTS CONSULTAR: - GÓMEZ I SOLER, Sergi (2005): “Quatre mots sobre la Balanguera o Bolanguera”.

Vilaweb. https://www.vilaweb.cat/noticia/1573029/20051017/quatre-mots-

De la infantesa que s’enfila, de la vellesa que se’n va.

La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.

- GISBERT, Francesc & MIQUEL, Dani (2008): Màgia per a un poble. València.

L’avior: l’antigor; minyons: xiquets; aspi: eina que servix per a distribuir el fil en madeixes; sarja: tela; jovent: joventut; vel de nuviances: vel que porten les novies a les noces.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Alfred Agache : Les Parques (1888).

Sap que la soca més s’enfila quant més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances teix la senyera pel jovent com qui fa un vel de nuviances amb cabelleres d’or i argent.

......................................

282

Gabriel Grun: La menuda Aracne (2007).

Oli sobre tela.

balanguera-bolangera-proposit-trobada-corals-vall-dalbaida.html (darrera consulta 23/06/2018).

Edicions del Bullent S.L. - & MIQUEL, Dani (2014): La Maria no té por. València. Andana Editorial.

- GRIMAL, Pierre (1994): Diccionario de mitologia griega y romana. Barcelona.

Paidós, pàgs. 43-44, 364 i 407-408.

- PEDRAZA, Pilar (2014): Brujas, sapos y aquelarres. 2014. Madrid. Valdemar.

Filadores. Fotografies del segle XIX.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Quan la parella ve de noces, ja veu i compta els seus minyons i com davallen a les fosses els que ara viuen d’il.lusions, els qui a la plaça de la vila ixen a riure i a cantar; La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.

283

A De fil de vint

El

fil

B No hi filar massa C Posar-li fil a l’agulla

de les

expressions nostrades.

D Perdre el fil

1

No saber on està o on s’ha quedat en el seguiment d’una conversa o d’un treball.

2

No encertar

3

No rendir o no treballar massa

4

Donar-li corda.

5

Molt bo, molt ben fet. Molt mudat o mudada.

6

Portar a terme una acció escrupolosament, sense ometre cap detall.

7

Tot recte

9

Ser molt escrupolós/ escrupolosa o maniàtic/maniàtica amb el menjar.

E Fer fil trencat F Fil per randa G Filar massa prim H Ser un llepafils I Donar fil (a alguna persona) J A dret fil

10

8

Ser massa estricte o estricta.

Decidir-se, començar a fer alguna cosa.

3. És el millor artista que conec. Però no em refie que acabe el cadafal com cal perquè___________.

4. Sempre que passava pel casal li entraven ganes d’apuntar-se. Fins que un dia va entrar i resolgué ___________________________.

5. A la Crida vaig estar molt pendent del discurs de la FMI, però amb tant de rebombori al meu voltant li vaig_________________________________________.

6. Doncs a mi eixa falla en conjunt sí que em convenç. Tu és que ____________________.

7. El president tenia el pressentiment que ens donarien un bon premi, però va________________ 8. Per anar a la mascletà des d’ací heu de travessar l’avinguda ________________ 9. És molt romancer quan es posa a parlar d’indumentària, així és que no li__________.

10. Em va contar__________________ l’argument de la falleta.

SOLUCIONS A5; B3; C10; D1; E2; F6; G8; H9; I4, J7.

284

Endevina i relaciona el significat de cadascuna d’estes frases fetes i a continuació completa les oracions que et proposem fent ús d’aquella més escaient per a cada cas.

Recorda fer la concordança de les formes verbals quan corresponga. Després tracta de retindre a la memòria les més rebuscades. De segur que te les posen quan et presentes a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià.

2. No ha tastat la paella, perquè, segons ella, l’arròs estava passat. Ara diu que els bunyols paren oliosos i la xocolata aigualida. És una ___________.

1: de fil de vint; 2: llepafils; 3: no hi fila massa; 4: posar-li fil a l’agulla; 5: perdre el fil; 6: files massa prim; 7: fer fil trencat; 8: a dret fil: 9: dones fil.

10: fil per randa.

París ben val una falla / Na Jordana 2019 / TEXTOS

1. La nostra fallera major és un poc trasto. No hi ha manera que acabe una cercavila sense dur la pinta torta, però el dia de la seua presentació anava________________________.

286 Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Vicenta Llorca i Rosa Roig Il·lustracions: Manola Roig

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

de la morera al fil 287

bomba

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Els cucs-cuques de la meua família, sí ja sé que en el col·le es diu espècie, podem ser ovalats, allargats, espigats o rodonets, com jo. Tenim una gran varietat de formes i filem seda de molts colors: taronja, rosa, salmó, verd i blanc. Ah, també fem capolls de seda basta o suau. La bomba!

288

Per cert, el meu nom científic és bombyx longevis, però Bomba, és l’autèntic. M’han triat com a portaveu de l’espècie per defensar la nostra supervivència i fer conéixer la nostra història. Memòria i cames! O potes! Visc en una morera femella, la que dóna fruits -mores-, que està ací des què València tenia muralles i al cap del carrer de Na Jordana hi havia una torre que la defensava, la de Santa Caterina.

Hui estic nervioseta, com sempre que m’he de manifestar. Tem el moment de la descoberta, quan la Clàudia i el Guille s’assabenten de la meua existència.

Per si em volen tancar en una capsa de sabates!

Ja sabeu que la meua espècie està domesticada, és a dir, treballa amb les persones des de fa milers i milers d’anys. Conten que una avantpassada caigué en la tassa de té d’una emperadriu de catorze anys

que començà a estirar del fil, i del fil, les bombyx, van fer seda. Xe, sí la dels vestits i jupetins de les falleres i fallers! El que no sabeu és que les cuques-cucs de seda som de sang freda, no podem volar i no fem pis!

No vull marejar, és molt difícil distingir si som mascles o femelles, tot el món ens diu cucs, però en realitat no saben si som cucs o cuques fins que ens convertim en papallones. Per això m’he inventat això de cuquescucs. Que la llengua està per a canviar-la.

Tenim una vida entretinguda perquè des què naixem d’un ou, en primavera, alhora que creixen les fulles de les moreres, no parem de canviar la pell -en científic, exoesquelet-, de créixer, de canviar de color, de menjar i de dormir fins que un dia ens fem de color rosadet, i pel foradet del cul comencem a soltar un líquid verdoset, busquem un lloc còmode i ben protegit i, a filar.

Totes i tots sabem filar. És el nostre destí. Filem per protegir-nos i fer l’últim canvi de la nostra vida: ens fem un capoll. La collita per a poder teixir seda.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Vos he de contar una història que no sé si vos creureu, però jure per la fulla tendra de les moreres, que és ben certa. No vos escameu perquè un cuc parle, jo no soc un cuc qualsevol. Cada dia faig una carrera a contrarellotge amb la Clàudia i el Guille, jo em menge les fulles més tendres de l’arbre, ella i ell les mores més grosses de la morera del pati del col·le. Sóc una cuca-cuc fartó i gros, una-un bombyx, en nom oficial: Bomba per a vosaltres.

289

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

- T‘he he dit més de milanta vegades que no sóc exagerat Clàudia però tu estàs veient el mateix que jo?

- Et refereixes Guille al cuc-botifarra que tenim davant del nas? I tant que l’he vist! Per què creus que hem vingut? A fer-nos una selfie? Estem per emportar-nos els millors i aquest és el primer de la col·lecció. I deixa de banda el mòbil!

- Vergonya t’hauria de fer xica, mira que voler engabiar els cucs en una capsa i ofegar-los…

- No Guille, no, tu no no saps ni quants dits te la mà.

Els cucs de seda, els capolls, les papallones són éssers perfectes per comprendre el procés de la metamorfosi, una forma immillorable d’assistir al miracle de la vida.

- Què valor tens germaneta, no hi ha res que em semble tan infame com que un ésser superior s’aprofite d’un inferior i això és just el teu propòsit. Va, va que sé llegir de memòria el teu pensament!

290

Entre la cridòria Bomba se sentia tan atordida que un estrany formigueig li envaí els orificis traqueals que li permetien alenar. Un tap l’ofegava fins que una explosió escandalosa alhora que alliberadora li tragué l’embús que tanta nosa li feia. Des d’aquell instant Bomba adquirí un sentit inusual de l’olfacte en les cuques, sentia totes les olors, les properes, les allunyades, les fines… L’estrèpit deixà espantats Clàudia i Guille.

-Què ha sigut això? M’ha semblat un esternut però no li veig el nas per cap lloc!

- Resulta molt estrany Clàudia -respongué atemorit el germà.

Feia olor de son, del somni profund de la letargia, olor

- Els cucs de seda i el nostre cicle vital responem com ningú a l’eterna pregunta de l’ésser humà: què faig jo ací al món? Doncs néixer, créixer, filar, reproduir i morir. Sóc la portaveu de l’espècie bombyx, la meua comesa és relacionar-me amb els humans per tal de defensar el difícil i decadent ofici de filar i teixir, donar vida a sedes meravelloses, contar el nostre origen i el futur que ens espera. Xica i xic, jo sóc Bomba. Vos veig cada dia menjar mores de la vella morera, un arbre descendent del morerar del barri de Velluters, origen i centre de la seda a la ciutat de València.

Si l’estrèpit els va espantar, sentir parlar a Bomba va ser com un coet de cinc eixides en la “despertà”, s’esbalaïren!

- Feu olor de por! Per una cuca insignificant? No m’heu de témer. Com et diuen?

- Cla, Clàudia…

- Què bonic, tens nom de fruita fresca.

Bomba deixà que el nom se li desfés en la boca, el trobava sucós, líquid…I continuà parlant - Si pareu atenció vos contaré una i mil aventures però no em fiqueu a la capseta, el fet de pensar-ho em produeix terror, pànic i molt mal rotllo. Perquè jo sóc una cuca-cuc feta per a parlar no per a filar. I cometríeu un cuquicidi espantós!

- Què t’havia dit,Clàudia? Ho tens clar? Tira la capseta al fem i escoltem Bomba. Cap cosa passa perquè sí, germaneta, i està n’és una.

- Tampoc exageres xiquet, que les capses on es guarden les bombyx i la paciència de moltes generacions de dones que ens criaven en les andanes, ens han dut fins ací. Però ni estem totes les que som, ni som totes les que estem.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

en la morera

de no haver dormit bé, olor de cansament i enuig. Bé, això pensava Bomba abans de prendre la paraula.

291

Bomba sentia l’olor de la curiositat que desprenien tots dos, mentre els explicava fil per randa la seua vida i miracles. Millor dit la vida de les bombyx i els treballs de la seda. Durant la conversa Guille s’havia col·locat l’insecte gros i parlador entre les mans, l’acaronava suaument. Li havia pres afecte des de l’instant zero.

la ruta de la seda No hi ha res tan engrescador com que s’interessen per tu, pel que saps i pots transmetre cavil·lava Bomba mentre escodrinyava la pell tendra de Guille . La trobà suau, com la seda, i s’inspirà.

-Solta la llengua Clàudia, conta’m l’interès que et mou i t’angoixa...

-Seré clara Bomba, Guille i jo volem saber que uneix un insecte lepidòpter i els enigmes de la seda, els orígens, la filatura, la tela…

292

-Ho heu entès bé?, realment he de contar-vos tantes coses interessants...I a més com sabeu, he nascut per a parlar!

I la cuca-cuc prosseguí amb el relat: -La història de la seda comença ben lluny d’ací.

Conta una vella llegenda xinesa que fa molts i molts anys hi hagué una emperadriu, Leizú, que prenia te cada dia sota les moreres del seu jardí. Un bon dia un capoll cuca-cuc caigué dins del te, que estava calent.

L’emperadriu intentà traure’l però el capoll s’escaldà i començà a desfilar-se. Leizú atrapà el fil amb els

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Bomba va fer una pausa, alenà i va explicar a les criatures tot el que vosaltres sabeu sobre les bombyx.

293

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Bomba entre mos i mos de morera, va explicar com la seda es convertí en el teixit més car i luxós del món.

Com durant més de 2000 anys es guardà el secret de l’origen del fil de seda, sota pena de mort! I com després va nàixer una ruta comercial, la Ruta de la Seda. Una xarxa de més de 5000 anys d’antiguitat unint Àsia i Europa, que es va estendre fins a arribar a les costes de la Mediterrània. En el segle XXI la UNESCO segueix promovent l’intercanvi cultural i comercial a través de la Ruta de la Seda, de la qual formen part 32 estats en tot el món. La ciutat de València s’hi afegí fa poc, convertint-se en un punt de trobada entre Orient i Occident.

294

-Interessant però em pots explicar què pintes tu ací, cuca xarradora?

-Guille, aterra, t’ho acabe d’explicar!

-No has sentit que ha de defensar la seua espècie, fer valdre el que són i desitgen els cucs…i fer conéixer la seda i la seua història -Clàudia fins ací arribe. La meua pregunta és, per què esta vella morera? I en este col·le?

-Jo crec que per la mateixa raó que tu i jo ens arrecerem cada dia a l’arbre: l’ombra, els fruits, les fulles…

Intervingué decidida, Bomba.

-I perquè la meua família ha viscut ací des de temps immemorials, des què els àrabs portaren les primeres moreres i els primers cucs. Seguirem ací quan en el segle XV començà l’autèntica història de la seda valenciana, o no coneixeu la Llotja de la Seda? I per

què penseu que es diu així? Perquè estava destinada al comerç del xocolate? Vos heu fixat mai que les seues columnes recorden les madeixes dels fils de seda?

-Només menges fulles o també et menges les mores?

-insistia Guille, mirant-se els moviments dels anells de la panxa de Bomba mentre parlava.

-Xe, xiquet ! Els cucs de seda només mengem morera i hem d’estar ben alimentats, com més grossos millor perquè hem de proporcionar bon fil. Aquesta morera mil·lenària és de les poques que resten des què en 1865 la indústria de la seda va entrar en crisi i una epidèmia, la pebrina, ho acabà de desfer. Aleshores el famós bosc de moreres de la Ribera acabà sent un hort de tarongers. I això que a principis del segle XVIII més de 5000 famílies de la ciutat vivien de la seda.

Vos la tire més llarga, anem al segle XV, ens trobarem 1200 telers en la ciutat, una gran varietat d’artesans i artesanes treballant el fil que fem les cuques-cucs per elaborar vels, passamaneria, seda, setí, domàs, tafetà o vellut. A hores d’ara la indústria sedera està en perill de desaparéixer, l’art de teixir-la manualment ni et conte i què vos he de dir de les moreres, les cuques i els cucs que no pugueu buscar en internet? Ara ja només queda alguna empresa i poques persones que es dediquen a fer teixits “espolimats”.

-“Espolimats”? No seran per casualitat les teles dels vestits tradicionals valencians?

-Sí, Clàudia.

-Recorde no massa bé que ens ho van explicar en una visita que férem al Museu de la Seda a València, però conta, conta…

-Allí ho podeu comprovar Guille, ara pareu atenció.

-Mira que t’agrada parlar…

-Una cosa com tu, Clàudia!

I continuà Bomba

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

seus dits delicats, i el torçà. En arribar al final i veure la quantitat de seda filada, va ser conscient del seu descobriment. La consideren la mare de la sericultura i la inventora del teler de seda.

295

-Espolimar és el nom amb què es coneix el procés de creació d’aquest tipus de tela: l’espolim. Consisteix a introduir en certs llocs d’un teixit diverses trames per imitar l’efecte del brodat. Per a obtenir una mesura de quatre pams de tela, cal que la llançadora d’espolimar que és tan menuda que cap al palmell de la mà, faça més de 10.000 passades en fils de colors. La trama que ha de seguir el teler per aconseguir les formes finals del teixit ve dibuixada en uns cartonatges picats a mà. Aquesta confecció ens pot donar una idea de la delicadesa, pràctica, dedicació i experiència que necessitem per obtenir un teixit d’aquestes característiques. Perquè filar era i és molt delicat. Un bon fil pot arribar a tindre milers de voltes per metre, i així s’aconsegueix una tela de gran qualitat, textura fina i rica en colors. Un art.

L’endemà, a l’hora del pati, van córrer a la morera, havien buscat en internet. Ja sabien que era un arbre de l’Àsia, coneixien mil i una coses sobre Leizú, les xiquetes d’onze anys que filaven, o el barri de Velluters. Hui venien sabent-se la lliçó i volien explicar-li-la a Bomba. La cridaren. L’esperaren. Però Bomba ja havia complit amb la seua missió i ara dormia esperant una altra oportunitat per explicar la seua història. Clàudia i Guille van pensar que si volien tornar a trobar-se amb la cuca-cuc més xarradora del món, haurien de seguir explicant el que ella els havia ensenyat. Memòria o pates! Cames!, era el lema de Bomba.

296

Mentre la cuca-cuc feia una tombarella quasi de gimnasta Clàudia i Guille escoltaren els seus noms pels altaveus de l’escola. En eixe moment se n’adonaren que feia temps que el pati estava buit, que el timbre de tornar a l’aula havia sonat, que començava a ploure. La conserge els cridava, estaven a punt de cridar la policia. Ai, mare quina s’havia organitzat per la xarrada amb la Bomba. Van haver d’eixir cametes fugiu cap a les aules i deixar a l’amiga fent critets i explicant, ja sola, no sé què de la seda de Florència, Gènova i Lyon, les últimes paraules que van entendre.

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

Na Jordana 2019 / BETES I FILS DE NA JORDANA

La importància de tot el que vos he contat està present cada dia en aquesta ciutat, perquè es guardà la memòria en l’arxiu i la casa-hort que comprà el gremi de Velluters el 1494, al centre del barri de la seda i després es convertí en la seu del Col·legi de l’Art Major de la Seda. Només falta que no ho oblideu, ni m’oblideu. Ja sabeu, soc la Bomba!

297

NA JORDANA RECOMANA… Adm. de Loterías Núm. 78 Aegil Catering Ajuntament de València - Cultura* Ajuntament de València - Reemborsament* Albana Peluquería A mos redó* Amparo Jordá Art Antic* Art & Dent Ascensores Carbonell Banco de Santander Bar Restaurante La Creueta* Bauhaus Bikes 4 People Boatella Tapes* Cafetería San Jaime Carnes El Valle Cafés Valiente Castillo Indumentaria Centro de Lavado Cervezas Alhambra CEU CONSORFRUT Churrería Don Pedro Clinica Dental El Carme Clínica Dental Na Jordana Clínica Veterinaria Na Jordana Coca Cola Cuchillería Nebot Cultura Festiva Ajuntament València El Carme English El Carmen Clínica Veterinaria El Carmen Spanish School El Comodí de la Sort – admón.. 149 El Obrador del Carme* El Olivo - Taberna El Rubio – Comidas Escuela Arroces y Paella Valenciana Estanc núm. 11* Frutas y Verduras Olmos Wine & Men Farmacia Mossen Sorell Ferretería Els Cunyats Flor d’aigua – Flor de Cotó Forn Montaner* Forn Pastisseria Lourdes* Fotopiruleta GUApito Habilitaciones Vercher Holidays Valencia Idees Consultors* Iluminaciones Elecfés INMORTAL INTEGRA2 IVECO – T. Balaguer Jardineria - Tot en U* Kebap Bolsería L’ Aplec*

La colada Ladelana La Strada La Pepica La Taverna d’Enric La Ventana Natural Les Barraques* Leo’s* Los Hechizos de Morgana I Los Hechizos de Morgana II Los Hechizos de Ruzafa Los Sueños de Merlín Lotería Nacional Mahou Manía Valencia Mapfre Margarita Vercher Mercat de Mossén Sorell* Mon Petit Secret MundoPeludo Nuevo Centro Omnia Seguridad Ostrería del Carme* P’ Angala Papelería Sanz Pastelería Conchín Pyro Shopping Pisos del Levante Pradas y Ruiz Abogados Querol Peluquería Restaurant Blanqueries Ricardo Alcaide* Roch Clínica Dental Romeu Impremta* Serranos Silu* Tallers Portolés Tejidos Atienza Tendetes J.L. Castro This.Tinto Torres Transportes JMG Venta de Alimentos

(*) Na Jordana és estima per la llengua i a tal efecte vol agrair la confiança que, atenent al seu suggeriment, han dipositat en ella els 20 establiments, empreses o botigues que han decidit anunciar-se en valencià al nostre llibret.

La llengua és un patrimoni cultural immaterial importantíssim del nostre poble i en la Festa de les Falles resulta insubstituïble. Gràcies, per tant, per haver contribuït a fer patrimoni.

Col¡laborador Oficial NA JORDANA 2019

ESTANC Expenedoria núm. 11

Articles de fumador Loteria primitriva i quinielas

c/ Salvador Giner, núm. 1. 46003 València

CAFÉ COPAS ESPECIALIDAD AGUA DE VALENCIA

caballeros, caballeros, 51 51 39124 24 01 01 tel.tel.

9696391

ESPECIALIDAD EN BUÑUELOS DE CALABAZA

VISÍTANOS EN NA JORDANA

435