El passejant
Durant dos dies, vaig passejar amunt i avall pels Cerros Concepción i Alegre. La vida em semblava quieta, com en un conte feliç d’una ciutat dins d’una altra ciutat —aquells turons en oposició als altres o a la part baixa, els barris d’El Almendral i El Puerto—. Vaig fer-me amb la cartografia d’aquell petit món. Els carrers Almirante Montt, Templeman, Lautaro Rosas, Capitán Morgan, el passeig Atkinson, el passeig de los Yugoslavos, Miramar, plaça San Luis, el passatge Pierre Lotti. Noms evocadors, façanes de colors, finestres darrere les quals discorrien històries. Entremig d’aquell paisatge, vaig descobrir l’església luterana de Valparaíso, l’església anglicana Saint Paul, el Museu de Belles Arts. Un matí, mentre era al Flora Cafè, al petit passatge Pierre Lotti —tan sols mitja dotzena de cases, cadascuna amb el seu jardí al davant, des de les quals es veia l’oceà i el jardí del Conservatori de Música—, em van sorprendre els cants d’unes veus harmonioses, procedents del conservatori, que em traslladaven a algun lloc de Centreeuropa. Vaig pensar en les persones que hi anaven a cantar, desconegudes per a mi. Al cafè no hi havia cap altre client, tan sols la propietària, una dona amable, encuriosida amb la meva presència a Valparaíso —un home sol, estranger, fora de la temporada turística—. La propietària del cafè i jo vàrem iniciar una tímida conversa. Discretament, la dona es va queixar de la poca clientela que tenia. L’ajuntament li posava moltes dificultats perquè col·loqués a la façana algun reclam amb { 67 }
el que aconseguir que entrés més gent al seu negoci. El Cerro Concepción estava catalogat com Patrimoni Històric de la Humanitat i el rigor de les autoritats respecte a això complicava qualsevol intervenció que volguessin fer els comerciants. Jo entenia la dona, però m’alegrava de l’actitud dels qui tenien responsabilitats polítiques sobre el paisatge de Cerro Concepción i Cerro Alegre. Gràcies a ells es preservava un món que, en cas contrari, potser ja hauria engolit la construcció anàrquica d’altres llocs de la ciutat. Deu ser justament la bellesa dels dos turons, amb la seva barreja d’arquitectura europea, les vistes sobre l’oceà i l’ambient més tranquil que al Plan, el que ha fet que uns quants estrangers s’hi hagin instal·lat. Caminant per la part alta de Templeman, quan fa una pronunciada pendent i el carrer és ple de flors i sense asfaltar, em va xocar descobrir una pintada en anglès que deia We are not hippies, we are happies. Potser sí, vaig dir-me, una tarda que vaig sentir com una dona parlava en català a les seves dues filles, moments abans d’entrar a una casa, sense que jo gosés dir-li res. Per la manera de vestir i moure’s, era evident que no eren turistes sinó que vivien al Cerro Alegre. Vaig comentar-ho en un bucòlic cafè, Casa Kultour, on em vaig aturar a prendre una aigua. Em van informar que la dona catalana vivia a la casa on jo l’acabava de veure entrar. Per davallar des d’aquest món de conte a la part baixa de la ciutat, ho feia caminant per Urriola, però sobretot m’agradava utilitzar dos ascensors. Un era el de la Reina Victòria, que em traslladava de Cerro Concepción al carrer Cumming, una artèria que s’ascendia als propers Cerro Panteón i Cerro Cárcel des del Plan. En aquesta part de Valparaíso, el moviment és incesant, s’hi concentren les oficines, el comerç popular —que a mi em primer em va semblar caòtic, però que després vaig entendre que tenia el { 68 }
seu propi ordre— i bona part dels serveis. Hi havia força gent arreu, amb molt trànsit de vehicles entre els quals em van sorprendre els troleibusos. Enmig d’aquest bullici, com dues illes, vaig fixar-me en el restaurant Hamburg —amb un curiós subtítol, El navegante alemán— i el cafè Cinzano, que m’havia recomanat la Marcela. Fent-li cas, vaig entrar al Cinzano i vaig prendre un cafè i un aigua amb gas, sol a la barra, des d’on podia contemplar el menjador gairebé buit, amb excepció d’una taula ocupada per unes brasileres a les que costava acabar el dinar. Hi havia música de tangos i vaig preguntar-me si els propietaris tindrien alguna relació amb l’Argentina (Dies després, la Marcela em diria que no, que allò dels tangos era degut al caràcter portuari de la ciutat). L’altre ascensor que utilitzava per baixar dels turons era el d’El Peral, que vaig descobrir al final del passeig Yugoslavo, al Cerro Alegre, en una bucòlica plaça elevada sobre la ciutat, en la que destaca el Palau Baburizza, seu del Museu Municipal de Belles Arts, i des de la que es contempla l’oceà i el proper Cerro Artilleria. En tan sols uns segons, l’ascensor em feia davallar a l’enrenou de la plaça Justícia, un espai gran, en el qual conflueixen diferents vies amb molt de trànsit rodat. A la plaça, em vaig fixar de seguida en un edifici d’oficines molt gran, massís i gris, sobre la porta del qual hi havia el rètol: Compañia Chilena de Navegación Interoceánica. De seguida vaig imaginar-me a algú —un home, amb més cinquanta anys, probablement sense família— treballant en un dels despatxos de l’empresa de transport marítim. El mateix personatge que potser en acabar la seva jornada laboral prenia una cervesa al Cinzano o sopava a l’Hamburg. L’home viu en un edifici vulgar, a la part baixa de la ciutat, potser a El Almendral. Alguns diumenges, puja al Cerro Concepción, fent servir l’ascensor de Reina Victòria i continua per Almirante { 69 }
Montt o per Templeman, fins a la plaça San Luis. Hi va per trobar-se amb algú —un vell amic, una antiga nòvia, un pare o un germà?—. He aquí el relat per construir encara, l’embrió de la novel·la. Dos mons en una mateixa ciutat, separats tan sols per uns segons d’ascensor, un oficinista portuari amb els seus somnis fracassats que es troba amb algú que viu dins d’un conte als Cerros. A partir d’aquí, qualsevol cosa és possible, l’escriptura dirà (el Pacífic, el viatge, la memòria). El segon dia a Valparaíso, des de la plaça Justícia vaig caminar pel carrer Cochrane fins la plaça Echaurren, al bell mig del barri El Puerto, el més antic de la ciutat. Edificis desballestats, al peu dels quals hi ha les parades del mercat. Després de badar una mica, vaig pujar al Cerro Artilleria, per contemplar la espectacular casa victoriana que hi ha al número 156 del carrer Artillería, obra d`uns arquitectes italians, a principis del segle XX. Vaig quedar-m’hi una estona, gaudint de les vistes sobre l’oceà des del passeig 21 de Mayo, i després caminant una mica pel barri, fins que vaig tornar a davallar al Puerto. Mentre voltava pels carrers adjacents a la plaça Echaurren, un home que no hi era tot va començar a seguir-me. Anés on anés, l’home em seguia i em deia coses, sense que l’entengués. Jo no tenia por però tampoc cap ganes de tractar amb un pertorbat, així que vaig apressar el pas, inútilment. Ell, sempre era darrere meu i cada vegada més a prop. Finalment, va arribar fins al meu costat, dedicant-se a imitar els meus gestos. Mal afaitat, despentinat i brut, amb una petita motxilla a l’esquena, duia a una mà un llibre en anglès que jo no vaig saber veure si era una novel·leta barata o un manual d’instruccions d’alguna màquina. Finalment, vaig dir-li amb brusquetat que em deixés d’empipar i vaig dirigir-me cap la plaça Justícia. Em vaig tombar una vegada i vaig descobrir que l’home no hi era. Potser els carrers al voltant d’Echau{ 70 }
rren eren el seu límit. Mentre hi pensava, vaig tornar a observar l’edifici de la Compañia Chilena de Navegación Interoceánica. Potser faria que el meu personatge, l’oficinista, conegués al pertorbat. Les darreres hores del meu segon dia a Valparaíso, vaig dedicar-les a un últim deambular per Cerro Alegre i Cerro Concepción. Volia sentir el silenci i la frescor de l’aire al passatge Pierre Lotti, a Lautaro Rosas, a la plaça San Luis, al passeig Atkinson. En últim lloc, vaig pensar en el quadre del mateix nom del pintor xilè Alfredo Helsby, nascut a Valparaíso a principis del segle XX, fill del fotògraf britànic William G. Helsby. El pare del pintor havia estat l’introductor del daguerrotip a Xile. Alfredo Helsby era considerat el gran paisatgista del Sud del país, però a mi m’havia cridat sobretot l’atenció una pintura que representava el passeig Atkinson. El quadre s’exposava al Museu de Belles Arts i jo no l’havia pogut veure perquè estava tancat durant els dos breus dies de la meva estada a la ciutat. Els viatges també són això, les dificultats, allò que no aconseguim o que descobrim massa tard, quan ja no ens resta temps. Si hagués disposat d’un dia més, hauria vist l’obra d’Alfredo Helsby, però havia de tornar a Santiago de Xile. Vaig imaginar que el meu personatge, l’oficinista de l’empresa de navegació, coneixia el quadre d’Helsby, que potser en parlava amb qui anava a veure alguns diumenges a la plaça San Luis. Pensant en això, també en la dona que parlava en català les seves filles a Templeman, la italiana del meu hotel, la propietària del Flora Cafè, el pertorbat d’El Puerto, els gossos vagabunds, els operaris dels ascensors, un carrabiner que havia trobat la tarda anterior fent guàrdia sol i fumant a Cerro Concepción, un venedor de refrescos a qui havia comprat una beguda a l’avinguda Alemania, el cambrer del Cinzano, una parella sola que havia vist sopant a l’Hamburg, una { 71 }
noia estrangera —potser francesa o holandesa— amb qui m’havia creuat en diferents moments a Cerro Concepción, aparentment fent el mateix que jo, passejant, vaig baixar amb l’ascensor Reina Victòria i vaig caminar per El Almendral, enmig de la gentada, les parades al terra, els negocis tronats, més gossos, fins a l’estació d’autobusos. Havia de deixar Valparaíso, físicament, però la ciutat ja formava part del meu mapa personal.
Ascensor Reina Victoria, Valparaíso
{ 72 }