Santiago de Xile, fotografia de Claudio MarĂn
Primeres veus
Ingràvid, amb els óssos que em feien mal per culpa de la incomoditat de l’avió, encara endormiscat després de més de catorze hores de vol, vaig aterrar a l’aeroport de Santiago de Xile, una nit de principis de novembre. Al malestar físic lògic s’afegia una certa inquietud i desassossec que sempre experimento quan viatjo, sobretot en arribar als llocs. Em trobava a l’altre costat del món, on havia anat per fer una conferència als estudiants de Literatura de la Universitat Finis Terrae i per participar en la presentació de la traducció al castellà de la meva novel·la Nocturn de Portbou a la llibreria Lea Más, al Centre Cultural Gabriela Mistral, a la capital xilena, tot gràcies a l’entusiasme de Lucho Tapia, el meu editor xilè, que vivia a Barcelona i a qui jo havia conegut uns tres anys abans. En Lucho i jo de seguida ens havíem entès. Era quinze anys més jove que jo, havia estudiat Filosofia i, després de marxar de Xile i viure en uns quants països, havia acabat recalant a la capital catalana, on havia fundat una editorial amb un nom que no podia deixar indiferent, Libros de la Vorágine. L’editor de seguida s’havia interessat per Nocturn de Portbou. Vam començar a trobar-nos en un cafè barceloní, el Cafè del Centre. D’aquelles trobades, en dèiem «Els cafès dels dilluns». A mi m’agradava aquella manera de relacionar-nos, una mica antiga, que em retornava a altres èpoques, quan hi havia temps per xerrar, fins i tot per divagar al voltant d’una tassa de cafè. En una d’aquelles tardes al Cafè del Centre, en Lucho m’havia proposat el viatge a Xile per promocionar la meva novel·la i, mesos { 59 }
després, jo era a l’aeroport de Santiago i ell em donava la benvinguda. L’editor de seguida va fer que pugéssim a un taxi col·lectiu, mentre m’explicava que Marcela Rivera i Francisca Lange ens esperaven per sopar a casa de la primera. Elles dues, professores a la universitat, —la primera de Filosofia i Estètica i la segona de Literatura— juntament amb l’editora Ana Cruz, eren les persones que des de Xile havien ajudat a en Lucho en l’assumpte del meu viatge. Mentre hi pensava, en uns pocs minuts vam arribar a la ciutat. Santiago de nit tenia un cert aire espectral, o almenys això em va semblar a mi. Encara en un estat una mica bromós i descol·locat pel salt brusc d’un món a un altre, vam arribar al domicili de la Marcela, un acollidor apartament a la planta baixa d’un edifici al carrer Subercaseaux, al barri de Lastarria, davant d’un jardí enfilat a un petit turó, el Cerro Santa Lucia, ben bé al centre de la ciutat. Era una casa molt agradable, amb una barreja d’austeritat i detalls reveladors de qui hi vivia: quadres, una guitarra, força llibres, sense televisió. La Marcela, més aviat callada, una mica tímida, vivia en aquella mena de refugi, preparant les classes de Filosofia i Estètica a la universitat, escrivint articles per a algunes revistes i fent traduccions del francès. I ho feia just en la sala on nosaltres soparíem, amb una gran finestra que donava al tranquil carrer Rosal, en qual hi havia el Café Escondido, un nom que lligava a la perfecció amb el carrer i, vaig intuir, amb el caràcter de la Marcela. La Marcela i la Fran eren molt amigues, malgrat que eren del tot diferents. La Fran irradiava energia, parladora i irònica. De seguida vaig pensar que en Lucho i la Fran eren en certa manera semblants, com ho érem la Marcela i jo. El sopar va transcórrer distés, amb música de Madredeus, mentre els quatre xerràvem de tot una mica, però sobretot { 60 }
del que jo sentia amb aquell viatge a Xile, amb el qual acomplia un vell anhel meu de contemplar el Pacífic, i del que faria en els sis dies que duraria la meva estada al país. Em sentia especialment expectant amb els primers dos dies, que aniria a passar sol a la ciutat de Valparaíso. En Lucho i la Marcela ho havien arreglat tot, havien reservat una habitació en un hotel de Valparaíso i l’endemà m’acompanyarien a l’estació d’autobusos perquè fes la meva petita escapada a la ciutat que últimament, des de Barcelona, havia intuït que podia ser un paisatge sobre el qual escriure. Abans del viatge, un amic meu, l’escriptor Jordi Coca —que anys enrere havia estat a Valparaíso— m’havia dit que m’hi sentiria bé: «A tu que t’agrada caminar sol, amunt i avall, t’interessarà Vaparaíso. Conserva uns ascensors i funiculars com a Lisboa, per pujar d’un barri a un altre, i té un aire una mica decadent, melangiós». Vaig explicar-los això als meus amics xilens, i també que jo veia el seu país com una illa, entre els Andes i el Pacífic. Crec que van estar d’acord amb el comentari o, almenys, no em van contradir. De tant en tant, havia de demanar aclariments sobre alguna paraula o frase incomprensible per a mi, perquè el seu castellà xilè em resultava una mica difícil de seguir. Eren les primeres veus xilenes que sentia en el seu propi món i em trobava encara una mica desconcertat, desitjant prendre el ritme de seguida al lloc on havia arribat. Durant el sopar, vaig obsequiar a la Fran i la Marcela exemplars d’algunes novel·les meves traduïdes al castellà. No s’ho esperaven. En acabar el sopar, la Marcela em va explicar que aquells dies es traslladaria a casa de la Fran, que vivia a uns pocs minuts d’allí, deixant-me l’apartament tot per a mi. Aquest gest de generositat em va impressionar i alhora em va fer sentir malament, una mica culpable, però la Marcela s’encarregà de fer-me entendre que elles dues s’ho passaven d’allò més bé juntes i jo no m’havia { 61 }
d’amoinar. Quan finalment van marxar tots tres, vaig estar encara una estona despert, mirant el carrer silenciós a través de la finestra i tafanejant els llibres que tenia la meva amfitriona, descobrint-hi algunes lectures que també eren meves, cridant-me especialment l’atenció George Steiner, António Lobo Antunes i WG Sebald. Justament, d’aquest últim autor tenia Els anells de Saturn, un llibre que a mi m’havia seduït i m’havia convençut de la importància cabdal de l’escriptor alemany.
Cerro Alegre, Valparaíso
{ 62 }