Els anys del Brasil
Vam viatjar al Brasil en el Cabo São Roque, un vaixell que va necessitar dues setmanes per fer la travessia, ja que va recalar en diferents ports de la península Ibèrica per recollir emigrants com nosaltres abans d’endinsar-se en l’Atlàntic. D’aquells ports de pas recordo especialment el sopar de festa que va organitzar el capità del vaixell a Lisboa. Taules ben parades, riure, música, fins i tot petits obsequis per als nens. Jo vaig rebre una espasa de plàstic amb la qual jugava a imaginar-me combats pels passadissos de la nau, que a mi em semblava enorme i misteriosa, amb una olor que m’embriagava. Durant la travessia oceànica, només vam fer escala a les Canàries. Més enllà d’aquest arxipèlag, quedaven altres illes invisibles, desconegudes. Algunes ara són noms presents a la meva geografia personal. Crec que la meva afinitat vers les illes neix de la memòria d’aquell viatge, rememorant-lo i situant-lo molt temps després damunt del mapa de l’Atlàntic. I també penso que durant anys la meva vida ha girat al voltant d’aquell periple a la recerca d’un futur al Brasil. La travessia va ser excitant, tot em resultava nou, singular —els cambrers del vaixell, l’existència d’una banyera al nostre camarot o la presència de gent ben diversa entre el passatge— i fins i tot poètica i màgica, com quan vaig veure com queien sobre la coberta dotzenes de peixos voladors. Descobrir que havia peixos que podien volar em va impressionar. I també van haver moments d’incertesa, com la nit que fèiem escala a l’illa de Tenerife i el meu pare va decidir baixar a terra per comprar un medicament per al { 13 }
2. La famĂlia Benavente al Brasil, any 1961 o 1962
meu germà que no es trobava bé. Jo l’acompanyava, agafat de la mà. Tenia por, estàvem ben sols al moll. Suposo que és una de les poques vegades a la meva vida que em vaig sentir a prop del pare, protegit. Mentre érem a terra, les sirenes del vaixell van començar a sonar, avisant que la nau salparia aviat. El pare i jo vam haver d’afanyar-nos per tornar a bord. De vegades, he imaginat què hauria passat si no ho haguéssim aconseguit, si la mare i el meu germà haguessin continuat la travessia sols i nosaltres haguéssim restat a l’illa. El primer que vaig veure del Brasil van ser desenes d’estibadors negres feinejant al port de Santos. Fins llavors, jo no havia vist mai negres. Molts sense camisa, forts, atlètics, es movien amb energia en el moll al qual atracàvem. Després d’aquesta imatge, al meu cap s’acumulen un munt més, dels tres anys llargs que vam viure a l’Estat de São Paulo. Els anys del Brasil són lluminosos, una vida en un llogarret perdut, Vila Santo Edoardo, on vivien els meus avis paterns, que havien arribat uns anys abans. La gent anava a cavall, els veïns creien en la macumba, jo i el meu germà jugàvem al costat del riu mentre que la mare treballava a la casa i el pare voltava per São Paulo fent els oficis més extravagants. Érem feliços, sense escola —la mare va ensenyar-me a llegir i escriure a casa—, banyant-nos en una bassa que el pare havia fet al darrere de casa nostra, o voltant pel bosc acompanyats per la nostra fidel gossa, Negrita. Era un món aparentment plàcid, encara que de vegades hi sorgien ombres, com un dia que el meu germà va desaparèixer i el pare va sortir com un boig a buscar-lo, amb la pistola a la mà (sí, allí era normal portar armes, tothom en tenia, l’avi, el pare, els veïns). El meu germà era molt ros, li deien l’alemão, i el pare devia témer el pitjor, que { 15 }
l’haguessin segrestat per vendre’l. No havia estat així, sinó que el meu germà s’havia allunyat i allunyat de casa, fins a gairebé arribar al poble veí, Vila Rica, on el pare l’havia trobat. Com a càstig, el va tenir durant hores a casa lligat per una cadena que només li permetia moure’s uns metres. Associo Brasil a la pluja, a la macumba, a les serps del riu, als cavalls, a ma mare ensenyant-me a llegir, al meu germà que de vegades tornava a casa sense sabates perquè li robaven, però també a una tarda que l’avi se’ns va endur a São Paulo a mi, el meu germà i una de les meves dues germanes. Vam anar al cinema i vam veure una pel·lícula, una colorista historia de pirates, la primera de la meva vida. A la memòria, Brasil també és el retorn, un matí carregant dos baguls de fusta pintats de blau cel dalt d’una furgoneta. Tot el que teníem anava dintre de dos baguls. Els meus germans i jo sèiem a sobre. La furgoneta va allunyar-se de Vila Santo Edoardo i durant una estona la nostra gossa ens va seguir corrent per la carretera. Va ser un acte cruel, incomprensible per a un nen de sis o set anys com tenia llavors. Aquell dia vam recórrer durant hores l’Estat paulista, dirigint-nos al port de Santos per embarcar. Mentre hi anàvem, creuant uns turons, em vaig fixar en un grup de noietes uniformades (encara ara veig els seus mitjons blancs) que caminaven cap a l’escola. Reien o cantaven, ja no ho sé, però les recordo. Va ser el meu adéu a una primera infantesa feliç, despreocupada, al camp brasiler. El món era a punt de canviar per a mi.
{ 16 }