Els anys setanta, la inquietud
Els anys setanta vaig viure sol per primera vegada, en un estudi del carrer Aragó, ocupat anteriorment per un escriptor amic meu, AG Porta, i la seva dona, Anna, i que en deixar-lo ells jo vaig passar a utilitzar. El meu estudi era un dels dos que hi havia a dalt de tot d’un edifici sense ascensor de sis o set pisos. A l’altre estudi, hi vivien dues noies punkies. Jo no tenia telèfon i la porta de l’edifici quedava tancada de nit. Per tant, el meu aïllament era absolut. De vegades, si se’m feia insuportable, sortia i caminava fins a un bar del que encara recordo el nom, Queimada, i del qual sempre vaig tenir la impressió que jo n’era l’únic client. Era una època de formació, jo era un jove inquiet que volia ser escriptor i que s’iniciava escrivint uns poemes en castellà excessivament dramàtics, que ara em fan somriure i molts fins i tot m’avergonyeixen. De fet, tot el que vaig escriure llavors no ho reconec i gairebé mai no m’hi refereixo. En canvi, tinc molt bon record de les lectures. Llegia i llegia als cafès i també a casa, de nit. Encara avui sento un especial afecte per la Filosofia de l’Art, d’Hipólit A. Taine, un llibre que conservo i que va ser tota una revelació, així com per alguns escriptors de ficció que vaig llegir en aquella època —Albert Camus, Juan Carlos Onetti, Lawrence Durrell— i alguns poetes —com TS Eliot o Fernando Pessoa—. També era el moment de veure cinema als cineclubs i en locals alternatius, amb pel·lícules com El salari de la por, Nosferatu, Octubre o El tresor de Sierra Madre. M’encantava aquest cinema, una amalgama de films existencialistes, expressionistes i d’aventures. { 21 }
Per viure, no necessitava gaire: viatjar amb pocs diners —els que guanyava treballant de delineant—, veure cinema, llegir molt, fer vida als cafès, parlar sense aprensió amb desconeguts, i escriure amb ansietat i il·lusió. El meu cap bullia, expectant i alhora desorientat, amb les pors usuals d’un jove que cercava el seu lloc. En aquesta recerca, vaig trobar les meves primeres amistats literàries: Jordi Royo, poeta, llavors empleat de banca, amb qui jo compartia el gust per TS Eliot i amb qui voltava per la ciutat en la seva vespa o ens dedicàvem a filosofar al ja inexistent Cafè Dadà, situat davant de l’Escola Industrial; AG Porta, narrador i poeta, aleshores conserge i després bibliotecari, admirador de James Joyce i de la ciutat de París; Bruno Montané, poeta, aficcionat al saxo i corrector per a l’editorial Seix Barral; i Roberto Bolaño, quan aquest era un inmigrant alegal, que escrivia poesia i es guanyava la vida fent de vigilant de nit en un càmping de Castelldefels. Roberto i jo vam establir una curiosa relació d’amistat. Ell era enamoradís, vehement, sornaguer i lector voraç, jo més retraigut, amb una tensió interior que em rossegava i amb un sentiment d’orfandat intel·lectual molt acusat. Teníem molt temps i ben pocs diners així que ens dedicàvem a xerrar i fumar al seu petit estudi del carrer Tallers. Roberto em va explicar les aventures dels infrarrealistes a Mèxico DF, sobretot del seu amic Mario Santiago, però també d’un munt d’altra gent, com Enrique Lihn, Orlando Guillen o Carlos Edmundo De Ory (els dos últims, també els vaig conèixer al seu pas per Barcelona). Els caps de setmana que Roberto treballava de nit al càmping, alguna vegada em trucava per xerrar, sense pressa. Ell va ser la primera persona que em va parlar del desert de Sonora i em va fer una curiosa petició que no vaig complir: quan morís, jo hauria de viatjar a Mèxic i buscar a Lisa Johnson, una antiga nóvia seva, i comunicar-li la seva mort. { 22 }
ume Benavente i Roberto Bolaño, a la Rambla de Barcelny 1976 o 1977
En paral·lel a la literatura, vaig començar a interessar-me per la pintura, assistint com a alumne a l’acadèmia Sanvisens. De vegades, sortíem a fer sessions a l’aire lliure. També en aquells anys vaig apropar-me al cinema, inscrivint-me en un curs de guió cinematogràfic que impartia Héctor Faver, un argentí que havia fundat a Barcelona el Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Vaig aprendre els rudiments de l’escriptura de guions, però sobretot vaig veure un munt de pel·lícules alemanyes i russes —moltes en blanc i negre— de les quals fins llavors no en tenia ni idea. És a finals dels anys setanta que vaig incorporar-me obligatòriament a l’exèrcit, com a recluta d’Infanteria de Marina. Vaig acabar a Madrid i aviat aconseguiria dormir fora de la caserna, en una habitació d’una pensió. Varen ser mesos de caminar i caminar per Madrid, de dinar en petits restaurants del barri de la Latina i de sovintejar les sales de cinema d’allò que llavors anomenàvem «art i assaig», { 23 }
on veuria més d’una pel·lícula d’Herzog i de Wenders. També és l’època del descobriment de les novel·les negres de Patricia Higsmith. No vaig acabar el servei militar, però. Vaig caure malalt i els metges militars em van enviar a un hospital per a tuberculosos a la Sierra madrilenya, una mena d’antic balneari reconvertit en clinica per a l’exèrcit. Era un lloc magnífic, amb un ampli vestíbul des del qual una escala de marbre pujava a unes habitacions ventilades i netes que miraven a un bonic jardí, amb un petit estany. No existia cap jerarquia militar dins de l’establiment, els pacients podíem vestir de civil i portar el cabell com vulguéssim i teníem permís per sortir a passejar pel poble veí. Va ser en aquell hospital que vaig decidir que escriuria narrativa i que ho faria en català. D’aquella habitació van sortir alguns dels relats inclosos al meu primer llibre de narrativa, El factor climàtic, que no publicaria fins molts anys després. Curiosament, un parell d’aquells contes van ser traduïts al castellà i publicats per l’Orlando Guillen a Mèxic, a la revista LeeProsa, l’any 1981, molt abans que la seva publicació en català.
{ 24 }