Valparaíso
L’endemà, un dia solar i fresc, l’autocar em va dur de Santiago a Valparaíso en dues hores, un temps que va trascórrer molt de pressa, mentre passàvem per pobles alegres i nets, del tot horitzontals, turons, camps de vinyes i una reserva forestal. En arribar a la ciutat costanera, la imatge em va sobtar una mica. L’estació d’autobusos era a la part baixa coneguda com El Almendral, una zona amb una certa lletjor, plena de gent amunt i avall, amb comerços mínims i tronats, paradetes al terra, on podies trobar qualsevol cosa, aparentment sense cap coherència —per exemple, revistes, ampolles de colònia, sabates, piles per a les ràdios—. A l’estació, el punt d’informació estava tancat i, per tant, no vaig poder aconseguir cap mapa de la ciutat. Vaig alçar la vista, perquè sabia que el meu hotel era als turons, a Cerro Alegre, però el que vaig descobrir em va desorientar. Els turons que jo albirava, no semblaven per a res les boniques fotografies de cases de colors, algunes amb una certa elegància, que jo havia vist abans de fer el viatge. Des d’El Almendral, les construccions que s’escampaven pels turons semblaven molt humils i caòtiques. Vaig preguntar pel Cerro Alegre i em van indicar que era a l’altre costat de la ciutat. Amb la meva petita bossa a l’esquena, vaig agafar un microbús que em duria fins al carrer Urriola, on havia de trobar l’hotel DaVinci, un establiment propietat d’una italiana, alegre i atenta, que havia comprat una casa amplia a l’inici del carrer Urriola per convertir-la en un modest hotel, senzill i agradable. Minuts després de registrar-me al DaVinci sortia { 63 }
de nou al carrer, ara sí amb un plànol de la ciutat que m’havia donat la italiana. De sobte, l’estat d’estranyesa i somnolència en que em trobava va desaparèixer. Era al peu de Cerro Alegre, ascendint per Urriola, i després per Almirante Montt. A l’esquerra d’aquesta via hi havia el Cerro Concepción i a la dreta el Cerro Alegre. Carrers tranquils, de cases de colors, amb les teulades de dues aigües. Gairebé sense trànsit rodat i amb pocs vianants, vaig pujar per Almirante Montt, sense voler desviar-me pel petit dèdal de carrers dels dos barris. Ja hi hauria temps per a això, em deia, mentre continuava l’ascensió. Ara tenia un propòsit molt definit, volia arribar a dalt del dels turons, fins a l’avinguda Alemania, que resseguia les elevacions i des d’on tindria una vista panoràmica de la ciutat i de l’oceà. Això m’havia explicat la Marcela i m’ho havia confirmat la italiana de l’hotel. Quan a la fi vaig arribar a l’avinguda Alemania, no em va decebre el paisatge. Als meus peus, una munió de cases amb jardins que davallaven pels turons fins a la part baixa de la ciutat, l’anomenat Plan. A la mateixa avinguda, les cases amb una arquitectura de finals del segle XIX i principis del segle XX, residencial, elegant, s’alternava amb alguns edificis més nous i eclèctics i d’altres molt més modestos. Hi havia un cert desequilibri en el que veia però no em molestava pas. Mentre caminava, no deixava de mirar cap al Pacífic, amb un blau intens, quasi rabiós. A recer del port, hi havia amarrades naus de guerra de la Marina xilena, així com vaixells mercants. Abans del meu viatge, jo havia estat llegint sobre la història de Valparaíso, de la importància del seu port, de la mateixa ciutat i la influència britànica, visible no només en els noms de molts carrers, sinó en algunes construccions i en alguns detalls del caràcter dels seus habitants. També sabia que havia estat una història de decadència, en perdre el seu paper { 64 }
estratègic amb l’apertura del canal de Panamà, i fins i tot tràgica, per culpa de terratrèmols i incendis devastadors. Guaitant el Pacífic des de l’avinguda Alemania, vaig pensar en una novel·la que volia escriure algun dia sobre els navegants russos, molt menys coneguts que els britànics o els francesos, que havien resseguit aquella costa durant els segles XVIII i XIX. No era el moment encara per aquell llibre, però. Mentre avançava per l’avinguda, per damunt d’altres cerros —Cárcel, La Loma, San Juan de Dios, Yungay—, els barris pels quals passava ja no tenien gaire a veure amb Cerro Concepción o Cerro Alegre. Les cases cada vegada eren més humils i fins i tot era visible un cert abandonament. La Joia del Pacífic, com anomenaven a Valparaíso, ho continuava sent, però no brillava com ho havia fet en els seus moments de màxim esplendor (Mentalment, vaig establir un cert paral·lelisme amb una de les ciutats que més estimo, la portuguesa Porto). En arribar al Cerro Bellavista, vaig començar a davallar pel carrer Hector Calvo, sorprenent-me les escombreries que s’hi amuntegaven. De tant en tant, veia també gossos sense amo, almenys aparentment (després en Lucho m’explicaria que els gossos abandonats eren una cosa normal a Santiago, i encara més a Valparaíso). Igual que el paisatge, la poca gent que veia a Cerro Bellavista també semblava diferent —més pobra—que la que havia trobat mentre ascendia per l’Almirante Montt o l’avinguda Alemania. Finalment, vaig dir-me que era el moment de desfer el camí.
{ 65 }