Natura i Aventura 06 by Goolnatura

revista gratuïta d’activitats a l’aire lliure per a Catalunya i Andorra

NATURA I AVENTURA ❚ ANY ll ❚ NÚMERO 06 ❚ MAIG 2007

NÚMERO

aventura

EDITORIAL Tradicionalment a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalin una rosa i un llibre, alhora que s'engalanen els balcons de les cases amb la senyera. Aquest penjoll, reivindicatiu de la cultura catalana, serveix per a recordar el nostre patró quan, a les portes de Montblanc, vencé el drac que tenia atemorida la ciutat. De la sang de la bèstia nasqué un roser de roses vermelles del qual el cavaller en prengué una i la regalà a la filla del rei. Amb els anys, i en honor al màrtir, a les justes i els torneigs de les festes cavalleresques celebrades a la plaça del Born de Barcelona, els cavallers obsequiaven les seves dames amb una rosa. Aquest costum, en un principi elitista, va començar a estendre's a la resta de la població, sobretot a partir del segle XV, gràcies a la barcelonina Fira dels Enamorats, en què els nois regalaven un ram de roses a les seves promeses abans d'assistir a la funció religiosa que se celebrava a la capella que té el sant al Palau de la Generalitat. Sigui com sigui aquesta tradició ha arribat als nostres dies amb força encara que els darrers anys, i cercant un major benefici econòmic i l'augment de les ventes, s'ha pretès convertir-la en el dia de l'expressió del sentiment amorós, i reservar el 14 de febrer, dia de sant Valentí, per als enamorats. D'aquesta manera no es regalen roses només a les parelles sinó a filles, mares i amigues a les quals es tingui una certa estima. La llàstima és que dels 5,5 milions de roses venudes aquest any només un trenta per cent era plantat als hivernacles del Maresme, i tot que els cultivadors catalans ofereixen roses que no punxen -l'anomenada Sexy Red-, la més venuda ha estat la Grand Prix holandesa. Coses de la globalització. Natura i Aventura

Els esports de muntanya son potencialment perillosos. Natura i Aventura aconsella extremar les precaucions al practicar-los i no es fa responsable dels possibles accidents que pateixi qui els practiqui influenciats pel contingut de les seves pagines. Natura i Aventura no comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

www.naturaiaventura.com

sumari

natura i aventura

aventura NATURA I AVENTURA

ANY II. NÚM. O6 MAIG 2007

Direcció: Jaume Guillot Jordi Fernández Disseny Gràfic: Christian Galindo Fotografia: Xavier Guillot Eli Rojas Correccions: Marta Guspí Col·laboradors: Anna Parra Naiana Lacorte Eduard Abad Núria Pedrola Albert Brignardelli Joaquim Fernández Mª. Antónia Juncà Oscar Castillo Josep Giralt Raul Comino Glòria Solsona

Edita: H4XORS S.L. Déu i Mata, 10, 1r 08014 Barcelona Tel. 696 52 38 04 Fax: 93 430 30 38 info@naturaiaventura.com Publicitat: NATURA I AVENTURA Tel. 637 45 26 26 Fax: 93 430 30 38 jordi@naturaiaventura.com

Imprimeix: TALLERES GRÁFICOS SOLER S.A. Dipósit legal: B-51.197-2006

EXCURSIONISME Descobrint la Mina de Montclar

SALUD I ESPORT: Els raigs solars

TÈCNICA I SEGURETAT: Geocaching

MÓN SOSTENIBLE: Agroecologia

MATERIAL: Els aïllants

PLANTES MEDICINALS: CALENDARI D'ACTIVITATS: BICICLETA DE MUNTANYA: L’espígol, un analgèsic tradicional L’agenda del mes Pedalant pel Priorat

RUTES EN TOT TERRENY: ESCALADA CLÀSSICA: Conglomerat al massís dels Ports La Selva més feréstega DESCENS D’ENGORJATS: El torrent del Forat Negre

SOSTRES COMARCALS: Tossal de la Torreta

NOTÍCIES: L’actualitat del mes 5

RUTES A PEU

La Mina dei elMontclar canal de les transformacions

ntre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les serralades costaneres, hi ha l'anomenada Depressió Central, una extensa àrea enfonsada a l'inici del Terciari progressivament reblerta de sediments provinents de les serralades veïnes. En començar aquest període, la conca de l'Ebre era oberta a l'oest, cap a l'Atlàntic. Durant aquesta època es produïren unes entrades d'aigua que inundaren tota la depressió i part dels Pirineus i serralades costaneres. Amb aquestes inundacions es dipositaren grans quantitats de sediments que finalment tancaren la conca de l'Ebre. A partir d'aquest moment s'evaporaren ràpidament les

aigües que dipositaren milers de metres de gruix de sediments i es configurà un relleu semblant a l'actual: una successió graonada d'altiplans que baixen dels 1000 metres d'altitud (Lluçanès) als 150 metres de la plana lleidatana. Aquesta plana, juntament amb els plans de l'Urgell marquen els punts més baixos de les terres interiors catalanes i els seus amples horitzons tan sols són interromputs per les formacions tabulars, més o menys extenses, que ha llaurat la xarxa hidrogràfica. Podem referir-nos, doncs, a una regió morfològicament semblant, la comarca natural de la Plana d'Urgell que consistiria en un altiplà d'una altura mitjana de 280 metres sobre el

nivell del mar i que inclouria les comarques administratives del Plà d'Urgell, l'Urgell, la Segarra, les Garrigues, el Segrià i la Noguera. Totes elles renascudes amb l'aparició dels regadius. Abans de la construcció del Canal aquesta terra era molt diferent de com ara la coneixem: es tractava d'un ermot espantosament desert; una prolongació de la crosta i els matolls nans dels Monegros. Els freds intensos tots els hiverns i una calor excessiva de massa sequera a l'estiu feren guanyar a aquesta plana semidesèrtica el nom del Clot del Dimoni que només regalava als urgellencs calor, sequera, fam i misèria.

Però els pagesos no marxaren cap a unes terres menys isolades, perquè un somni els mantenia ferms en llurs terres. Somniaven que un dia en

ABANS DE LA CONSTRUCCIÓ DEL CANAL AQUESTA TERRA ERA MOLT DIFERENT DE COM ARA LA CONEIXEM aquests terrosos erms hi creixeria l'herba, que l'esguinçada terra els permetria clavar l'aixada sense gemegar i que tots plegats reposarien després a l'ombra dels fruiters que creixerien a la vora de l'aigua. Somniaven que tots els homes de l'Urgell, junts, foradaven el Montclar i anaven a buscar l'aigua del Segre i que del túnel sortien canals que els duien l'aigua com les venes duen la sang pel cos. L'any 1853 el somni es feu realitat i, malgrat la lentitud de les transformacions, el regadiu ha esdevingut base de riquesa i de progrés. El poble de Montclar s'alça sobre un turó de la serra del mateix nom a 470 metres d'altitud, en el vessant de migdia, i de cara a la ribera de Sió. Tot i estar enclavat a la comarca de la Noguera, pertany a l'Urgell. Entre els edificis es destaca el Castell, una mansió senyorial fortificada construïda al segle XVII damunt d'un edifici més antic, possiblement una torre romana. Aquest edifici, fet de pedra ben escairada, presenta

natura i aventura

amaguen curiositats i elements clau per entendre la societat medieval. Són força remarcables espais com el celler, que conserva encara les fustes per al vi; l'entrada, on trobem diverses armadures; la gran escalinata central; la biblioteca i la sala de música. També son interessants les originals ròtules de pedra situades a la paret de la presó i a les façanes exteriors per a vigilar els presoners; el gran menjador; la presó i les masmorres; la llotja de l’església per a assistir als oficis des del castell...

diversos elements de defensa, com el talús, les torrelles dels angles, o bé el matacà central. El portal és format per grans dovelles; a la dovella central hi ha l'escut o blasó senyorial i la data del 1635. Va ser restaurat amb cura l'any 1970, i declarat nou anys després monument historicoartístic. El Castell de Montclar, junt amb el de Montsonís, van ser els primers castells privats de tot Espanya que es van oferir a rebre visitants ansiosos de conèixer com vivien els senyors feudals. La visita guiada per l'interior de la fortalesa no només permet passejar-se entre les dependències de la fortalesa, sinó que ens transporta pràcticament a l'Edat Mitjana. Cada pedra, cada detall, cada objecte,

VA SER, DURANT GAIREBÉ UN SEGLE, EL TÚNEL MÉS LLARG D'EUROPA, I UNA OBRA VISITADA PER ENGINYERS DE TOT EL MÓN L'església parroquial és dedicada a Sant Jaume, dia en què se celebra la festa major. A 160 metres de profunditat i a poca distància de la vertical del poble, travessa el canal d'Urgell la serra de Montclar per mitjà d'una impressionant foradada d'una longitud de 4917,6 metres, anomenada la Mina de Montclar. Aquest túnel és l'obra d'engi-

LA RUTA PAS A PAS Distància: 16 km. Desnivell: 250 m. Nivell de dificultat: baix. Portar aigua, sobretot en èpoques caloroses. Temps orientatiu: 4 hores. Tipus d'itinerari: circular.

SUB SI ETS SCR DES PODR IPTOR ÀS C WW W.N ARRE ATU G AR R EL P AIAVENTU DE L' R L TRA ITINER ÀNOL, A.COM ARI CK PER I EL AL G PS

Aparquem a Montclar (1). Hi podem arribar des de la carretera que va d'Agramunt a Artesa de Segre (C-13). Un cop visitats el poble i el castell anem cap al sud, i ens allunyem del poble seguint les indicacions cap al Polígon 1 (2). De seguida la pista deixa d'estar asfaltada (3) i caminem entre camps, en direcció sud-oest. Trobem una cruïlla que indica cap a la dreta Polígon 2 (4). Tombem cap a l'esquerra i de seguida observarem, a mà dreta, el barranc excavat (trinxera) i la boca sud del túnel. (5) Tornem fins la cruïlla on eren els rètols dels polígons, però seguim recte, en direcció al Polígon 2. A pocs metres una altra cruïlla ens recorda la proximitat de la boca de la Mina i ens indica que per tornar a Montclar cal tirar a mà dreta (6). Anem caminant cap al nord, i de tant en tant podem veure el monòlit construït per a orientar el túnel i cap on ens dirigim. La pista torna a estar asfaltada (7) i seguim fins a l'alçada del cementiri (8). A mà esquerra neix una pista que, abans d'una cruïlla de camins deixem per prendre el senderó que puja a mà dreta cap al monòlit (9). Si passegem pel voltant veurem les boques tapades dels túnels per on entraven i sortien de la mina els treballadors. Tornem a l'asfalt i, sempre en direcció nord ens anem allunyant de la serra de Montclar per pistes que voregen els camps de conreu (9). Girem-nos per contemplar Montclar i el castell sobre el turonet, i el monòlit al bell mig de la serra. Unes cases ens marquen la cruïlla (10) que prenem a l'esquerra. De tornada prendrem el camí de la dreta. La cruïlla següent ens permet pujar cap al poble abandonat de Marcovau i l'Església de Sant Salvador (11). Baixem pel mateix camí i a la cruïlla anterior seguim a mà dreta, de nord cap al nord, vers la carretera. Abans d'arribar a la carretera passem per la casa dels guardes (12). Creuem la carretera i uns cent metres després torcem pel camí que a mà esquerra segueix paral·lel al canal. Un senderó ens permetrà apropar-nos fins l'entrada del túnel (13). Aquesta és la boca nord. Una estructura de formigó, sobre l'entrada, marca la posició d'aquesta. El camí creua el túnel en aquesta alçada i de nou ens permet creuar la carretera. Un cop creuada seguim recte pel camí que voreja unes cases i serpenteja per sota Marcovau, oferint-nos boniques vistes del poble abandonat. Arribem a les cases que hem vist en el camí d'anada i, prenem la pista que a mà dreta es dirigeix a un bosquet, des del qual prenem el camí en direcció sud i que ens portarà de nou a Montclar (14).

rutes a peu

RUTES A PEU nyeria més important de les que es van realitzar durant la construcció del Canal i va ser, durant gairebé un segle, el túnel més llarg d'Europa, i una obra visitada per enginyers de tot el món. Les obres d'execució del túnel van començar el 3 de novembre de 1853 i van finalitzar el mes de novembre de 1861. L'autor del projecte i director general de l'obra va ser Pere de Andrés i Puigdollers i l'enginyer director i coautor dels estudis definitius, Domenech Cardenal. La construcció del túnel va significar un gran canvi en la

LA REALITZACIÓ DEL TÚNEL VA SER TERRIBLEMENT DIFÍCIL, PEL TIPUS DE TERRENY QUE VA SER NECESSARI TRAVESSAR vida quotidiana de Montclar, Agramunt i Artesa de Segre. Hi treballaven prop de 6.000 persones: hi havia 4.681 peons, 480 paletes, 500 carros i 150 animals de càrrega. També hi treballaren prop de 1.000 presidiaris que van realitzar les tasques més dures i molts dels quals s'hi van deixar la pell a causa de malalties propiciades per les males condicions de vida i pels accidents. La realització del túnel va ser terriblement difícil, atès el tipus de terreny que va ser necessari travessar, volat pam a pam a base de pólvora durant vuit anys, i els enderrocs trets per

natura i aventura

forats amb mules i presidiaris. Aquests esgarraparen les entranyes de la serra de Montclar bevent pols, amb la humitat arrapada als ossos i tenint com a única companyia els fuets, els crits i els cops de vara dels caporals. Varen superar esllavissades que colgaren els companys i inundacions que els ofegaren lluitant contra la natura. Per un costat les característiques del terreny (materials de gran duresa, molt difícils de foradar, i a la vegada materials tous que produïen esllavissaments) i per un altre la gran bossa d'aigua que hi havia a l'interior de la serra van fer d'aquesta obra d'enginyeria tota una heroïcitat. Els treballs es van iniciar pels dos extrems alhora per tal de reduir el temps d'execució. En

el cim més alt de la Serra de Montclar, per sota la qual havia de passar el túnel, es va construir un monòlit de pedra i totxos de més de cinc metres d'altura. Aquest monòlit era visible des de les dues boques del túnel i permetia mantenir l'orientació a l'hora de construir la mina i poder anar en línia recta. En l'actualitat encara es conserva en bastat bon estat malgrat el

senyal d'una canonada de la Guerra Cívil. Si demanem permís a la Comunitat de Regants, durant els mesos d'hivern quan no baixa aigua pel canal, podem visitar l'interior del túnel de Montclar i ens sorprendrà veure, un cop a dins, el punt de llum que prové de la llunyania i que no és més que l'altra boca de la mina, en perfecta línia recta.

Les trinxeres d'entrada i sortida de la mina de Montclar foren molt difícils d'excavar. “S'ajuntaren totes les dificultats que poden sorgir en aquesta classe de treballs”, especifica una descripció facultativa redactada en finalitzar l'obra. La boca nord, a la vall Foradada, té una longitud de 800 m i una profunditat en la part més fonda de 18 m. Va suposar una

extracció de 180.000 m 3 de terra i és oberta en un terreny compost, gairebé totalment, de llot arenós, provinent dels grans dipòsits que constitueixen el sòl de la vall Foradada, on és situada. Aparegué molta aigua des dels primers moments de l'obertura dificultant molt l'excavació que s'havia de realitzar entre continuats despreniments, que van obligar a fer nombrosos

rutes a peu

RUTES A PEU apuntalaments. La boca sud està excavada a la vall dels Coscolls, i té una longitud de 1.500 metres i una profunditat de quasi 20. És oberta tota ella

EL PUNT DE LLUM QUE PROVÉ DE LA LLUNYANIA NO ÉS MÉS QUE L'ALTRA BOCA DE LA MINA, EN PERFECTA LÍNIA RECTA en roca arenisca. La trinxera excavada en aquesta boca conforma un engorjat que encara avui dia ens mostra les dificul-

natura i aventura

tats que varen haver de superar aquells homes. Per arribar a l'entrada de la Mina passarem per l'antiga vila de Marcovau, poble aturonat que sembla vigilar els camins que discorren pels seus peus i tots aquells que hi passen. Avui dia resta abandonat i sembla haver-se convertit en un cec sentinella de la contrada. Però val la pena pujar-hi per contemplar, com hem fet des de Montclar, les verdes extensions de camp que l'aigua del Canal ha propiciat. A la part alta del poble trobem la petita església de Sant Salvador de Marcovau. És un edifici d'una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil lleugerament apuntat i

capçada per un absis semicircular obert directament a la nau i actualment paredat. Aquest edifici romànic té, als dos costats de l'absis, dues capelles rectangulars afegides en importants reformes que tingué l'edifici. Potser aquestes reformes coincidiren amb la reforma de la façana de ponent, on hi ha la porta, que duu la data de 1860. Sobre la porta descansa un petit campanar de dos ullals dels quals, si ens fixem, ens cridaran l'atenció les campanes que són, ni més ni menys, que els caps de dos obusos de guerra.

BIBLIOGRAFIA

Els Canals d'Urgell i la seva història - Jaume Vila Diputació de Lleida

Fets, costums i llegendes La Noguera II - Joan Bellmunt i Figueras

Butlleta de subscripció

aventura

Vols gaudir dels millors avantages?: descomptes, regals, sorteigs, descàrregues de la nostra web i rebre Natura i Aventura a casa teva Subscriu-te a www.naturaiaventura.com o bé omple la butlleta i envia-la a c/ Déu i Mata, 10 1r 08014 Barcelona

Nom:

Forma de pagament

Cognoms:

- Transferència bancària o ingrés al compte 3025-0011-76 1400005170 de La Caixa d’Enginyers indicant com a concepte subscripció + nom + cognom.

Adreça: Ciutat:

Cp.:

Província

- Xec nominatiu a nom de H4xors S.L. i enviar-lo a C/ Déu i Mata, 10 08014 Barcelona acompanyat d'aquesta butlleta

E-mail: Natura i Aventura garanteix el cumpliment de la Llei Orgànica 15/1999 de Protecció de Dades de Caràcter Personal i de la seva normativa de desenvolupament, en relació amb les dades obtingudes en virtut d'aquesta sol·licitut de subscripció. Tanmateix, l'ús de les seves dades tindrà com a única finalitat el cumpliment de les nostres obligacions derivades de la present sol·licitut de subscripció. Les dades de caràcter personal facilitades s'incorporaran als nostres fitxers automatitzats. Si així ho desitgés, podrà exercir els drets d'accés, rectificació i cancel·lació previstos per la llei dirigint un escrit al seu titular: H4xors S.L. C/ Déu i Mata, 10 08014 Barcelona

Col·lecciona-la. Per qualsevol dubte adreçat a info@naturaiaventura.com

- Domiciliació bancària: Nom del titular: DNI del titular: entitat oficina Compte:

control

SÍ Desitjo subscriure'm a la revista Natura i Aventura per 20€ l'any (11 exemplars).

compte

Signatura i data:

RUTES EN BICICLETA DE MUNTANYA

Entre les vinyes del Montsant,

pedalant pels dominis d’Escaladei

La Serra del Montsant és un massís rocós, nu i vertical situat al sector occidental de la Serralada Prelitoral, dins de la comarca tarragonina del Priorat. La història d'aquestes abruptes cingleres i de la regió en general va totalment lligada a la història de la Cartoixa d'Escaladei, fins al punt que el nom de la comarca prové de les terres que constituïren la jurisdicció de la Cartoixa: els termes municipals de Gratallops, Porrera, la Vilella Alta, Torroja, Poboleda i la Morera eren els dominis del Priorat de Scala Dei, i aquest és el nom que, amb el pas del temps, ha esdevingut el de la comarca de la conca del riu Siurana: el Priorat.

urant la nostra pedalada recordarem com era la vida dels monjos que colonitzaren aquest territori i cristianitzaren la regió després de la reconquesta, que estengueren els cultius, entre els quals cal destacar la vinya, i que ensenyaren les tècniques agrícoles bàsiques. El punt de sortida de l'itinerari que avui us proposem és el poble de Cornudella de Montsant. La llegenda explica que la vila fou fundada pel Comte de Prades, perquè va trobar en

natura i aventura

aquest lloc la seva filla, perduda durant una cacera, i gràcies al so del corn de caça que ella duia. D'aquí vindria el nom “Corn d'ella”, amb què es coneix la població. Pedalant entre vinyes i ametllers (que substituïren la vinya després de la plaga de la fil·loxera) recorrerem aquest territori que ens recorda en cada racó la importància que tingué l'ordre de la Cartoixa per als seus habitants. L'ordre cartoixana va néixer a la fi del segle XI a França, de la mà de Bru de Colònia. El 1084,

Bru de Colònia es va retirar al bosc, al desert de Chartreuse, a la diòcesi de Grenoble, en un lloc cedit pel bisbe Hug, amic seu. Aviat se li unirien alguns companys, i vivien en cabanes bastides a l'entorn d'una capella. Així es configurà aquest singular orde, confluència d'eremitisme i de cenobitisme, en el qual, dins un mateix clos monàstic, els seus membres viuen en cel·les individuals i independents, en forma de petites casetes, amb oratori, lloc d'estudi i hort. Alhora, els monjos participen d'alguns actes comunitaris que els fan sentir part del grup o de la co-munitat. Bru no volia fundar cap orde, i per això ni tan sols va escriure cap regla o estatut per als seus companys. Va fixar amb la seva vida i exemple una norma i, mercès als precs del seu deixeble Landoví, va escriure una carta -que arribà pòstumament als seus deixebles de Chartreuse- que és tinguda com "el testament de sant Bru". Fou amb les coses que explicà Landoví de les seves converses amb sant Bru i amb aquest "testament" que el cinquè prior de Chartreuse Guigó I va redactar, a l'entorn de 1127, les

Consuetudines o la reglamentació de l'orde. Uns anys després, com a conseqüència de la reconquesta de la Catalunya Nova i de la necessitat dels reis catalans de repo-

blar el territori, aquesta comunitat va arribar, per primera vegada, a la península Ibèrica per ordre del rei Alfons I. La intenció del rei era que colonitzessin i tornessin a cristianitzar aquelles terres. Així ho feren els monjos, fundant la cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, situada a la vessant meridional del Montsant. Quan els frares arribaren a la vall del Siurana, un pastor els informà que sovint hi veia una escala que arribava fins el cel, dreçada damunt d'un pi centenari, per la qual els àngels pujaven i baixaven del cel. Els frares s'hi quedaren, en aquest lloc, convençuts que era un senyal de la Divina Providència, i bastiren el monestir, que fou fundat el 1172, provisionalment, en el lloc de Poboleda. Després passà al lloc definitiu, on construïren el convent que coneixem, i s'anomenà Scala Dei, a causa de la visió miraculosa. L'arribada dels monjos i la construcció de la cartoixa significà per a Catalunya la introducció de noves tècniques agrícoles i ramaderes -entre elles el cultiu de la vinya-, un esperit cristià renovat i exemplificador i un nou important bagatge cultural. Les primeres construccions del monestir foren l'església de Santa Maria, enllestida el 1228, el primer claustre, anomenat

maius, dotze cel·les al seu voltant i la resta de dependències bàsiques del monestir com ara la sala capitular i el refetor (menjador), el petit claustre de recordationis, algunes capelles i, fora de l'estricte recinte de clausura, les dependències del servei. El gran prestigi de la cartoixa i el fet de tenir la protecció reial van facilitar l'ampliació del monestir, primer amb les dona-

QUAN ELS FRARES ARRIBAREN A LA VALL DEL SIURANA, UN PASTOR ELS INFORMÀ QUE SOVINT HI VEIA UNA ESCALA QUE ARRIBAVA FINS EL CEL

El 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els cartoixans foren expropiats i hagueren d'abandonar el monestir. L'endemà mateix, la cartoixa fou saquejada i, dies després, incendiada. En només dos anys, l'edifici monacal fou destruït gairebé totalment.

El terreny, esquerp i esguinçat ens farà treballar les cames mentre el sol escalfa les vinyes i la Serra del Montsant ombreja els graus més inaccessibles.

Les cartoixes medievals, com la d'Escaladei, estaven configurades per dos espais diferents que s'ajustaren a la vida que feien els membres que l’habiven: en primer lloc hi havia la mongia, anomenada domus superior, que és l'edifici principal, l'espai on vivien els monjos i on feien la vida espiritual; en

cions del rei Jaume I el Conqueridor i després gràcies a l'ajut de l'infant Joan d'Aragó, fill de Jaume II. Va ser llavors quan es construí el segon claustre, d'estil gòtic, amb 12 cel·les més que permeteren duplicar la capacitat del monestir. L'any 1403, amb les donacions de Berenguer Gallart, senyor de Puigverd, fou completat el conjunt amb la construcció del tercer claustre, d'estil gòtic florit, amb les últimes sis cel·les.

rutes en bicicleta de muntanya

RUTES EN BICICLETA DE MUNTANYA

segon lloc hi havia la conreria o domus inferior, actualment el poble de la Conreria d'Escaladei, lloc on s'ubicaven les dependències necessàries per al conreu de la terra o altres treballs que permetien a la cartoixa ser autosuficient, com ara cellers, magatzems, estables, etc. Els cartoixans són monjos consagrats a l'oració en solitud i silenci. Són, per vocació, eremites, solitaris que viuen en comunitat. Sota els vots de pobresa, castedat, obediència i silènci, i

guiats pel pare prior; els cartoixans es lliuren al servei de Déu de diferents maneres segons que hi hagin ingressat com a pares o com a germans. Els pares són sacerdots, i dintre de la cartoixa viuen aïllats a la cel·la dedicats a l'oració, la lectura, la meditació, la contemplació i el treball manual. Es reuneixen amb la resta de monjos tres vegades al dia a l'església per celebrar els oficis comuns. Només els diumenges i les festivitats mengen amb la resta de comunitat al refetor. 2

Els germans també són monjos, però amb funcions diferents. Dediquen sis hores diàries a la feina de servei fora de la cel·la i realitzen les tasques de manteniment del monestir. Dintre dels germans trobem els donats, que són cartoixans que no fan vots. Reben aquest nom perquè es donen voluntàriament a la cartoixa. Fan les mateixes tasques que els altres germans i, en especial, les externes al recinte monacal.

L'ENDEMÀ MATEIX, LA CARTOIXA FOU SAQUEJADA I, DIES DESPRÉS, INCENDIADA. EN NOMÉS DOS ANYS, L'EDIFICI MONACAL FOU DESTRUÏT GAIREBÉ TOTALMENT Deixant enrere el conjunt cenobític pugem fins La Morera de Montsant. Aquest poble és el més antic i el més alt dels que constitueixen el Priorat històric. Sembla que el nom prové del fet que el seu perímetre era poblat per moros pagesos. Tot el conjunt era presidit per un

natura i aventura

1-El Coll de Conill ens permetrà gaudir del verd les vinyes a l’estiu i el blanc dels ametllers. 2-La Morera de Montsant és el punt mes alt del recorregut.

RUTES EN BICICLETA DE MUNTANYA

encimbellat castell, l'emplaçament del qual estigué al mateix lloc que el que bastiren posteriorment els cristians, que és el que encara es veu a la part elevada del poble, tot enrunat, ja que l'any 1954 va ser utilitzat per a empedrar els carrers del poble. Anteriorment havia estat utilitzat pel prior d'Escaladei per a empresonar els malfectors del Priorat. Va ser l'ermità Arnau de la Morera qui va fundar un monestir a la vall més privilegiada d'aquest vessant del Montsant i on es van traslladar l'any 1180 les comunitats cistercenques de Santa Maria de Montsant i Santa Maria de Poboleda. Aquest monestir rebé el nom de Bonrepòs i fou mixt fins l'any 1215 quan els nous patrons (Pere Balb i la seva esposa Guillerma) decidiren transformar-lo en monestir femení. La primera abadessa d'aquest monestir cistercenc femení va ser la seva filla, Anglesa. Una altra abadessa coneguda va ser Margarita de Prades, que ho va ser des que el seu marit, el rei Martí I, va morir l'any 1428. El monestir va anar caient en decadència i Escaladei va aconseguir una butlla del papa Nicolau V segons la qual la Cartoixa tenia dret a prendre possessió de l'edifici i totes les terres quan s'abolís per mort o abandonament de les monges. L'any 1452 el visitador del Císter, davant l'estat ruïnós del mones-

ELS CARTOIXANS SÓN MONJOS CONSAGRATS A L'ORACIÓ EN SOLITUD I SILENCI tir, va decretar el trasllat de les quatre monges i la novícia que quedaven cap a Vallbona, i que totes les possessions del monestir anessin cap a Santes Creus. El prior d'Escaladei, sense fer cas de les disposicions d'aquest visitador, es va apoderar de Bonrepòs. Davant els problemes que Santes Creus presentava, es va fer confirmar la possessió per una altra butlla del papa Nicolau V. Santes Creus no s'hi va conformar i així es va originar un plet que va durar fins a l'any 1473

natura i aventura

i que acabà amb un repartiment de béns de Bonrepòs. El claustre, per exemple, va ser transportat a Santes Creus i ara és el claustre posterior del monestir.

El que quedà de l'antic convent de Bonrepòs va restar en poder d'Escaladei, que el va refer i hi va construir una granja i una capella dedicada a Sant Blai. És l'actual Mas de sant

Blai, refet en gran part al s. XIX. Actualment, el Mas es troba bastant abandonat, ja que ha estat saquejat diverses vegades, però encara mostra la seva anterior importància.

Imatge cedida per l'institut Cartogràfic de Catalunya

FITXA TÈCNICA:

FONTS CONSULTADES: Patronat de Turisme Rural de La Morera de Montsant Scala Dei. Museu d'Història de Catalunya Ajuntament de Morera de Montsant Cartoixa de Montalegre

Quilòmetres: 31 km. Desnivell acumulat: 870 m. Ciclabilitat: 100%. Dificultat: itinerari sencer: mitjana-alta. Punts d'aigua i menjar: Poboleda, Escaladei i La Morera de Montsant. Època recomanable: evitar els mesos de calor. Horari: 4-5 hores. Cartografia: mapa 1:50.000 Priorat, Institut Cartogràfic de Catalunya

S SUBS I ETS CR PODR IPTOR À DESC ARRE S WWW GAR D .NATU E RAIAV ENTU EL TR EL PLÀNO RA.COM L, ACK I EL R PER AL G OA PS SENCDBOOK ER

rutes en bicicleta de muntanya

informa SALUD I ESPORT

ELS RAIGS SOLARS La pell és una part del nostre cos que cal cuidar i protegir dels agents externs, en especial del raigs solars. Aquesta atenció s'ha d'estendre a totes les èpoques de l'any, tenint en compte que com més ens apropem a l'estiu hem d'augmentar les precaucions. En l'època estival rebem els rajos solars de forma més directa, cosa que comporta un augment considerable de la temperatura, que fa que ens vestim amb roba més lleugera i que, per tant, deixem més parts del nostre cos exposades al sol.

L'energia que prové del sol arriba a la Terra en forma de raigs, que segons la seva longitud d'ona els podem dividir en: VISIBLES: efecte lluminós, no són nocius. INFRARROJOS: efecte calorífic. ULTRAVIOLATS (UV): són els que provoquen els danys a la pell. Aquests els podem subdividir en: • UVC: són molt perillosos per a l'home però no arriben a la superfície de la Terra ja que s'absorbeixen en la capa d'ozó de l'atmosfera. • UVB: són molt energètics i responsables de l'eritema (envermelliment de la pell). Penetren a nivell epidèrmic i provoquen el bronzejat de la pell. • UVA: arriben a nivells profunds de la dermis i són més perjudicials que els UVB. Són els responsables de l'envelliment de la pell i del melanoma (tumor de cèl·lules que contenen melanina). Per tant són els raigs UVB i els UVA els que més poden perjudicar el nostre organisme i són els responsables dels problemes de salud derivats d'una excessiva exposició al rajos solars. Quan aquests raigs toquen la nostra pell el nostre cos reacciona amb una substància química que tenim a la pell, la melanina. Aquesta absorbeix els raigs UV que poden causar danys severs a la pell, i constitueix així una primera defensa contra el sol. Les cremades es produeixen quan aquests danys són superiors a la protecció que ens proporciona la melanina. És bo i sa que ens toqui el sol, però pot arribar a ser perillós si ens excedim amb el temps d'exposició. És molt important adoptar mesures preventives per evitar patir les malalties que poden derivar d'aquesta

natura i aventura

sobreexposició, com ara el càncer de pell, l'envelliment prematur de la pell, les cataractes, la inhibició del sistema immunitari, etc. Cal saber que els nivells de radiació ultraviolada que traspassen l'atmosfera i que arriben a la terra varien en funció de: L'ALTITUD. Els rajos UVB són més agressius com més petit és el recorregut realitzen per l'atmosfera, així doncs, com més alts estiguem respecte del nivell del mar més exposats estem als seus efectes. Es calcula que per cada tres-cents metres d'alçada la radiació ultraviolada augmenta un 4%. A la muntanya el risc de patir cremades és més elevat perquè la densitat de l'atmosfera és menor i d'ella depèn l'absorció dels raigs ultraviolats.

tre hemisferi la intensitat màxima és entre els mesos de maig i setembre, i la intensitat augmenta com més a prop estiguem de les hores centrals del dia (horari solar).

L'ESTACIÓ ATMOSFÈRICA. A les nostres terres la intensitat dels raigs solars és més alta durant l'estiu i la primavera, ja que cauen de forma més perpendicular sobre la terra.

SUPERFÍCIE. La reflexió dels rajos solars és més o menys gran segons sigui la superfície en què es reflecteixen. No és el mateix el reflex dels rajos solars a la sorra que a la neu. Cal tenir en compte que aquest reflex fa incrementar l'exposició al sol, ja que pot incrementar la quantitat de rajos solars que ens arriben. Analitzant la capacitat que tenen les superfícies, trobem que la neu és la que més reflecteix els rajos ultraviolats seguida de la sorra, l'herba i l'aigua.

LES CONDICIONS ATMOSFÈRIQUES. En contra del que ens pugui semblar, els rajos ultraviolats també ens afecten els dies en què no hi ha sol i està ennuvolat. Travessen els núvols i ens afecten, encara que en menor mesura que els dies assolellats. Així doncs, encara que estigui núvol és important prendre precaucions.

Per tant, cal tenir molta cura amb els efectes nocius que pot tenir una sobreexposició al sol. La millor manera d'evitar l'efecte perjudicial dels rajos ultraviolats és aplicar-nos protectors solars amb factor de protecció alt i utilitzar peces de vestir que impedeixin el contacte directe d'aquests rajos amb la nostra pell.

LA SITUACIÓ GEOGRÀFICA. La zona de radiació més intensa és a l'equador i va disminuint progressivament quan ens apropem als pols. Al nos-

Evitar és curar. A tots ens agrada lluir un bon color de pell, però ens agradarà més poder lluir una pell sana durant molt de temps.

ESCALADA CLÀSSICA

Tintin a les Moles 125 m IV+ El bonic paratge dels Estrets d'Arnes ja mereix per ell mateix la visita a aquest racó dels Ports. No és estrany que les formes de les verticals parets de conglomerat que conformen les Moles del Don i que ombregen les aigües turqueses del riu inspiressin Picasso en la seva obra. Segons l'hora del dia els raigs del sol reflectits en l'aigua i els conglomerats transformen aquest idíl·lic sector convertint els nostres moviments en un ball de llums i colors.

Horta de Sant Joan concentra el major nombre de vies dels Ports, algunes d'elles de gran bellesa i amb itineraris de totes les dificultats. D'aquest laberint de penyes anàrquicament disposades hem triat les Moles del Don perquè son les més assolellades i, un cop a dalt ens regalen les millors vistes del riu Estrets. La via que hem triat és Tintin a les Moles, un itinerari de 125 metres repartits en quatre llargs (III, IV+, IV, III+).

ACCÉS: Des d'Horta de Sant Joan prenem en direcció a Arnes i, de seguida ens desviem per la pista asfaltada que ens porta al Parc Natural dels Ports. Aquesta carretera arriba fins l'àrea recreativa de la Franqueta, on hi ha habilitada una zona d'acampada. Abans d'arribar-hi, però, hi ha una cruïlla a mà dreta que condueix als Estrets. Cal prendre-la per arribar, un centenar de metres després, al lloc on deixarem el cotxe. APROXIMACIÓ: La pista es converteix en un senderó que baixa cap al riu Estrets, que prenem a mà dreta. Primer passarem la Punta Falconera, i abans que el riu tombi a l'esquerra i s'estreteixi entre parets més baixes i equipades amb vies d'escalada esportiva, ens sorprendran a l'esquerra les majestuoses formes de Les Moles del Don. La via Tintin a Les Moles és la darrera, i és fàcil trobar-la si ens fixem en la berruga que penja a dalt de tot de la penya.

natura i aventura

DESCRIPCIÓ: El primer llarg puja paral·lel a la una lleixa que descansa als peus de les Moles i ens porta a un replà on muntarem la primera reunió. Unes sabines i uns spits ens permetran assegurar el company. En aquest llarg l’única dificultat és la distància entre assegurances, però la roca és bona i el conglomerat ens sorprèn amb còmodes preses (35m - III). El segon llarg és el més vertical, sobretot la primera placa. Aquí els ancoratges estan més propers i, si ens fixem, podrem veure alguns ploms utilitzats pels primers aperturistes (20m - IV+). En el tercer llarg la roca perd una mica la seva inclinació i puja en direcció a la berruga que ens feia de referència. Sota la berruga trobem la reunió (30m - IV). El darrer llarg és una mica compromès a causa de la distància entre ancoratges, però la paret ha perdut molta inclinació, cosa que facilita les coses. Pugem per la dreta de la berruga. Hem d'anar amb compte, en els darrers metres, de no fer caure pedres al company o companya de cordada (40m III+).

RETORN: La millor opció és baixar pel costat dret de la via, per un senderó que de seguida es converteix en grimpada (III) per una canal que mena al riu. Hi ha l’opció de muntar un ràpel per a esquivar aquest darrer tram de grimpada. Un cop al camí tornarem al cotxe pel mateix camí per on hem vingut.

FITXA TÈCNICA: 1r Ascens: 1986. Josep i Kildo Carreté. Equipament: Burils en tot els llargs. Alguna reunió equipada amb spits. Dificultat: IV+. Recorregut: 125 mts. Material: Casc, cintes llargues, cordinos per aprofitar alguna sabina, material per a muntar les reunions.

DESCENS D’ENGORJATS

Barranc del Forat Negre

El torrent del Forat Negre està situat a la part nord de la comarca del Berguedà, molt a prop del poble de Vallcebre. Les aigües d'aquest torrent s'escolen a través de les cingleres que originen els darrers contraforts de la Serra d'Ensija en el seu camí cap al Llobregat. El barranc que us proposem, tot i no ser de gran envergadura és, en conjunt, molt atractiu tant pel descens en si com per la bellesa del paisatge que l'envolta. Les dificultats tècniques que presenta són les adients per a la iniciació al barranquisme, ja que els ràpels no tenen gaire alçada, porta aigua gairebé tot

natura i aventura

l’any i el temps total de descens, sumant l'aproximació i el retorn, el fan apte per a tothom. Deixant de banda l'aspecte tècnic, el descens presenta bona part dels atractius que ens ofereixen els barrancs: ràpels, petits tobogans, algun salt -si hi ha prou cabal- i fins i tot una espectacular cova que trobarem a la meitat del recorregut. Estèticament també té un gran atractiu ja que l'aigua, amb el pas dels anys, s'ha obert pas a través de la cinglera i ha originat un curs fluvial molt ben excavat farcit de petites cascades. Alhora també podrem gaudir, tant durant l'aproximació com des de la capçalera del barranc, d'unes excel·lents panoràmiques de les serres del Cadí i del Catllaràs. De ben segur que si ens decidim a fer-lo ens deixarà un bon record i ens farà passar una bona estona. COM ARRIBAR-HI: agafem la carretera C-16 que va des de Manresa fins a la Cerdanya i ens dirigim cap a la població de Guardiola, l’última població abans del túnel del Cadí. Nosaltres, però, ens desviarem abans d'arribar-hi per prendre un trencall a

l'esquerra que ens durà cap a Saldes, Gósol i Vallcebre (carretera B-400). Seguirem per aquesta carretera fins a trobar la cruïlla que porta cap a Vallcebre. Un cop a la població, la travessem i de

descens d’engorjats

DESCENS D’ENGORJATS seguida trobem un revolt a la dreta amb una cruïlla de tres pistes. Estacionarem el vehicle a la pista que marxa cap a l'esquerra, que serà per on sortirem un cop finalitzat el barranc.

APROXIMACIÓ: seguim cap amunt per la carretera per la qual veníem amb el cotxe fins arribar a un petit coll. Aquí s'acaba la pista asfaltada i entrem en un zona planera. Davant nostre hi ha una masia que actualment és un restaurant i a l'esquerra el mirador del Roc de la Lluna. Als peus d'aquest tossal hi ha l'inici del barranc. Seguim per la pista aproximadament cent metres. Davant nostre ja veiem la llera del torrent i a mà esquerra les escales que pugen al mirador. Des d'aquí l'entrada del barranc és fa visible i evident. RETORN:

quant trobem el segon pont hi ha unes escales a mà dreta que ens ajuden a sortir del torrent. Creuem el pont cap a l'esquerra i cent metres més endavant trobem el nostre vehicle.

FITXA TÈCNICA Longitud: 600 m. Desnivell: 180 m. Dificultat: baixa. Horari d'aproximació: de 20 a 30 minuts. Horari de retorn: immediat. Temps de descens: d'1:30 a 2 hores. Equipament: bo. Material personal necessari: neoprè, casc, arnès, davallador i baga de seguretat. Cordes: 2 cordes de 20 metres. Escapatòries: sí. Tipus de barranc: engorjat. Època adient: tot l'any, encara que a l'hivern i a l'inici de primavera pot fer molt fred.

natura i aventura

CALENDARI

Catalunya i Andorra

BICICLETA DE MUNTANYA 01/05 06/05 13/05 13/05 20/06

V Trencacames Open Natura Marxa 2007 Bike Marathon 2ª BTT Cingles de Berti

Vilamajor Castellar del Vallès Vilablareix Gandesa Vall de Gallifa

www.trencacames.com www.opennatura.com www.vilablareix.cat/btt www.ocisport.net www.cingles.es

Borges-Garrigues Centelles Llavorsí

www.geocities.com/cexcursionista www.centelles.org/segonaduatlo.htm www.url.edu/raidedullavorsi

Sant Cugat La Garriga Pardines Navàs Barcelona Guilleries

www.caminadamontserrat.com info@cegarriguenc.org http://travessa.homestead.com www.totnavas.com/cen www.uecgracia.org www.cefarners.cat

Mataró Girona

http://oros.orientacio.org/ http://www.aligots.org

L'Aude

www.eldorando.com

Barcelona Barcelona Terrassa

www.salle.url.edu www.salle.url.edu cmstll@suport.org

RAIDS - TRIADLONS - DUATLONS 5/05 1a Open Raid Borges Garrigues 13/05 Duatló de muntanya 18-19/05 Raid Ecu Llavorsi

MARXES I CAMINADES 5/05 5-6/05 6/5 12-13/05 19-20 26-27/05

Caminada Sant Cugat-Montserrat Travessa La Garriga-Montserrat Travessa del Montseny Marxa Romànica de Resistència Marxa Gràcia - Montserrat Ruta d'en Serrallonga

CURSES ORIENTACIO 5/05 6/05

Cursa Popilat circuit OROS Cursa promocional d'orientacio

FIRES I MOSTRES 17-20 05 Festival Internacional de Senderisme dels Pirineus

ESCALADA 9, 10/05 Open d'Escalada FESS La Salle 12/05 Copa Catalana d'Escalada en Bloc 2007 26/05 Copa Catalana d'Escalada de Dificultat

Aprofita el nostre calendari interactiu per planejar les teves activitats. Si ets organitzador d’esdeveniments, aprofita’l per promocionar-los. www.naturaiaventura.com

TÈCNICA I SEGURETAT

Introducció al: GEOCACHING 1ª part

Marc Malagelada / Albert Cufi marc.malagelada@udg.edu / albert@maristes.com

QUÈ ÉS EL GEOCACHING? El geocaching és un joc d'aventura basat en la recerca d'un “tresor” (anomenat cache) amagat en un punt geogràfic concret, que s'ha de localitzar amb l'ajut d'un aparell de GPS. Els tresors s'amaguen en un lloc, se'n prenen les coordenades (latitud i longitud) i es publiquen a Internet, per tal de permetre que altres aficionats al geocaching, anomenats geocachers, s’hi llancin a la recerca.

GPS: Un receptor de GPS és un instrument que permet la determinació de la localització d'un punt amb gran exactitud. Els aparells de GPS han evolucionat de manera que actualment, a més de determinar la longitud i la latitud, són capaços de mostrar mapes, calcular àrees, elevacions i altres paràmetres interessants. Últimament aquesta tecnologia s'ha popularitzat gràcies a la proliferació de navegadors en tot tipus de vehicles. Aquests GPS incorporen bases de dades de carreteres i autopistes que permeten guiar-nos i recomanar-nos la ruta a seguir per arribar a un destí. Però aquesta és tan sols una de les múltiples aplicacions de la tecnologia GPS. El funcionament d'aquests aparells el proporciona la tecnologia militar americana que, utilitzant 24 satèl·lits i càlculs matemàtics de triangulació, permet que el receptor calculi amb exactitud les coordenades del punt on es troba.

ORÍGENS DEL GEOCACHING: El dia 1 de maig de l'any 2000, l'Administració del president dels Estats Units, Bill Clinton, va suprimir l'error de posició que s'havia afegit al senyal GPS per tal de disminuir intencionadament l'exactitud en la determinació de la posició, i evitar d'aquesta manera que els receptors comercials fossin susceptibles de ser utilitzats amb finalitats militars. A partir d'aquest moment s'obria la possibilitat d'utilitzar el sistema GPS per a aplicacions civils, com ara el geocaching. El dia 3 de maig del mateix any, l'enginyer David Ulmer, assidu del grup de notícies sci.geo.satellite-nav dedicat als Sistemes Globals de

natura i aventura

Navegació per Satèl·lit (GNSS), va decidir celebrar el fet que el govern nord-americà suprimís aquesta restricció. Ulmer va proposar un joc a la resta de membres del grup: va amagar un «cofre del tresor» als voltants de la ciutat de Portland (EUA) i va enviar les coordenades exactes de la seva ubicació a la resta del grup de notícies. El 6 de maig, el seu tresor ja havia estat visitat dues vegades, les troballes havien quedat enregistrades en el Llibre de Visites. Mike Teague, que havia estat el primer de trobar el recipient amagat per Ulmer, va crear una pàgina web a Internet per a documentar la localització d'aquests tresors. El juliol del 2000, Jeremy Irish va descobrir la pàgina web de Teague i va trobar el seu primer tresor als afores de Seattle. Tot reconeixent el gran potencial del joc, Irish va proposar a Teague un nou disseny de pàgina web on es podien enregistrar les visites del tresor i situar en mapes els cachés (nom que rebrien els tresors a partir d'aquell moment). Aquest nou disseny també permetia gestionar els cachés d'una forma senzilla. Aquesta pàgina web, que utilitzà per primera vegada el terme geocaching, va estar funcionant durant un cert temps, però el debut oficial no va esdevenir fins el dia 2 de setembre del 2000. Des del seu naixement, la pàgina web oficial del geocaching (http://www.geocaching.com o la pàgina espanyola http://geocaching-hispano.com) ha estat desenvolupada i mantinguda per Irish, i ha comptat amb l'ajut d'altres geocachers d'arreu del món. El que va començar com un entreteniment amb un marcat caràcter tecnològic, s'ha anat transformat amb el pas del temps en una pràctica estesa a multitud de països i amb milers de caches o tresors arreu del món. El 14 d'abril del 2007 hi havia 383.078 tresors amagats en 222 països. En tan sols una setmana s'enregistraren 308.041 troballes fetes per 44.000 dels usuaris registrats.

NORMATIVA DE GEOCACHING: La normativa d'aquest joc d'aventura és ben senzilla però molt important, ja que en depèn la supervivència del joc. Es resumeix en els punts següents: • L'objectiu principal del geocaching és aventurar-se a la descoberta d'espais nous. El tresor no ha de ser el cache en si, sinó el lloc on està amagat i/o el camí que s'ha de fer fins a localitzar-lo. Es procura que els amagatalls estiguin en llocs amb un cert atractiu de manera que s’obtingui una satisfacció encara que no es trobi el tresor. • Si es troba el tresor cal signar al seu llibre de visites. • Si s'agafa algun dels objectes que conté el tresor cal deixar-ne un altre de valor semblant o superior. Cal recordar però que

l'objectiu principal del joc no és l'intercanvi d'andròmines. • No s'hi pot deixar menjar (si hi ha quelcom comestible, els animals troben el tresor abans que els humans!) i cal tenir present que els nens també busquen i troben tresors, per tant, és convenient que els regals siguin per a tots els públics. • No es pot canviar d'ubicació cap cache. Cal amagar-lo al mateix lloc on s'ha trobat. • Cal passar desapercebut i tornar a amagar bé el contenidor per a evitar l'acció dels geomuggles (persones alienes al joc que accidentalment podrien trobar o bé espoliar el tresor). Si som descoberts informarem al propietari del tresor perquè en pugui canviar la ubicació.

ELS TRESORS: Tots els tresors contenen una fulla informativa on s'explica breument en què consisteix el joc del geocaching. En aquest document es demana que no es destrueixi el contenidor i que es torni a deixar ben amagat, convidant a participar al joc, oferint l'intercanvi d'andròmines i la inscripció al llibre de visites. Els tresors clàssics són contenidors tipus tupperware amb un llibre de visites a dins i algunes andròmines que complementen el tresor. Les andròmines son un al·licient més, i moltes vegades serveixen perquè els més joves de la casa puguin participar del joc. Als tresors s'hi poden trobar tota mena d'objectes, majoritàriament de poc valor, però també s'hi poden trobar llibres, cartografia, jocs d'ordinador o monedes. La classificació dels tresors es pot fer segons el tipus de tresor, la mida o la localització.

SEGONS EL TIPUS DE TRESOR DIFERENCIEM: • Caches clàssics: són contenidors amagats en unes coordenades concretes. Es tracta dels caches més abundants. • Multicaches: aquests tresors cal trobar-los en diverses etapes: a les coordenades indicades hi ha una pista que et portarà a unes altres coordenades i així fins a arribar on està el cache. • Webcam caches: a les coordenades indicades hi ha una webcam. Un company de joc ha de capturar la imatge des d'internet i aquesta s'utilitza com a justificant de la troballa. • Mystery caches: Cal fer algun joc per a obtenir les coordenades finals del cache: un puzzle, un sudoku, un joc de lògica..., n'hi ha de molt imaginatius.

• Virtual caches: Al lloc indicat no hi ha res per a buscar, però hi ha la resposta a la pregunta que cal respondre perquè puguis apuntar-te la troballa.

SEGONS LA MIDA DEL TRESOR DIFERENCIEM: • Microcaches: es tracta de recipients molt petits (pots de rodet fotogràfic o més petits) que contenen com a mínim un llibre de visites. • Caches normals: “tupper” de la mida “safata de 6 canelons”. Són els més habituals. • Large caches: de la mida d'un pot de detergent. Són poc freqüents.

SEGONS LA LOCALITZACIÓ DELS TRESORS DIFERENCIEM: • Caches rurals: es tracta de tresors situats en zones rurals o muntanyoses de fàcil accés. Són els més habituals. • Caches de muntanya: són tresors situats en zones d'alta muntanya. La seva localització implica sovint una excursió d'unes quantes hores o fins i tot d'un dia sencer. • Caches urbans: sovint són microcachés amagats en els llocs més inversemblants d'una ciutat. La seva dificultat s'incrementa pel fet d'haver d'esquivar l'atenció d'una elevada quantitat de geomuggles.

ALTRES BESTIOLES: Hi ha un parell d'objectes dignes de menció que també pertanyen al joc del geocaching: Els travelbugs: Són petits objectes que viatgen de tresor en tresor sovint amb un objectiu concret com per exemple podria ser arribar al Cap Nord i tornar al país d'origen o bé donar la volta al món. Aquests objectes, que sovint són petites mascotes o amulets, porten un clauer amb un codi identificatiu registrat a la web de geocaching. Quan un geocacher el mou d'un tresor a un altre, n'indica la nova posició a la web i d'aquesta manera el seu propietari pot saber-ne en tot moment la seva ubicació.

tècnica i seguretat

TÈCNICA I SEGURETAT

Les geocoins: Són monedes metàl·liques amb motius commemoratius d'algun acte, fabricades expressament per al joc del geocaching. El seu funcionament és molt semblant al dels travelbugs però amb l'única diferència que viatgen de tresor en tresor sense un objectiu definit.

LA WEB WWW.GEOCACHING.COM: Tots els tresors estan catalogats a la web www.geocaching.com, una web gratuïta on l'autor del tresor hi penja les coordenades i una breu explicació del que el geocacher trobarà quan vagi a cercar-lo. Cal estar registrat (és gratuït) per a poder veure les coordenades dels tresors! Un cop registrats, l'aspecte de la pàgina d'un tresor concret podria ser la següent: L'exemple correspon al tresor anomenat “El Fill del Castell”, localitzat a Santa Coloma de Farners. La pàgina conté una breu però detallada informació sobre el castell de Farners, unes indicacions de com arribar-hi i el contingut original del tresor. Tot seguit, hi ha el testimoni dels últims visitants, que de vegades donen alguna pista del que ens espera. Els geocachers solen donar poques pistes, ja que en molts casos l'aproximació té un paper important en l'aventura. Per exemple: si un tresor està en un barranc... estarà a la part superior o a la part inferior? si està en una torre... és a dins o és a fora? Donar més pistes trauria al·licient al joc. Continuant amb les sorpreses, alguns caches més treballats a més de contenir el llibre de visites i les andròmines d'intercanvi, contenen alguna llegenda popular sobre el lloc que es visita o algun document històric local. El tresor que s'ha utilitzat d'exemple conté una llegenda, la del Fill del Castell, però haureu de pujar a buscar-lo si la voleu conèixer...

MATERIAL NECESSARI: Tot i que es pot trobar algun equip que realitzi geocaching sense GPS (guiant-se per les fotos de la web), un receptor de GPS és el mínim necessari per a la pràctica d'aquest joc d'aventura. Es pot utilitzar qualsevol model sempre que ens mostri les coordenades (compte amb els navegadors de cotxe ja que aquests aparells no ho solen mostrar). Si l'aparell té bona precisió i disposa del sistema WAAS l'error de posició pot arribar a baixar fins a 1 metre, cosa que ens ajudarà molt en la recerca de caches. També ens ajudarà el fet que el GPS incorpori mapes de la zona. Per altra banda, cal valorar sempre quin és el grau de dificultat en

natura i aventura

l'aproximació a un cache (el que a la web de geocaching.com es denomina el “terreny”), ja que en alguns casos la recerca del cache pot comportar haver de caminar una bona estona o bé submergir-se dins l'aigua! Segons el tipus de cache i el terreny, triarem un tipus d’indumentària i el calçat adequats. Alguns llibres de visites i material que es troba dins els tresors poden estar protegits per bosses estanques (tipus bosses de congelació). Dur algunes bosses de recanvi de diferents mides anirà bé per si cal renovar les existents i contribuir d'aquesta manera al manteniment dels caches. També durem un bolígraf per si el que hi ha dins el tresor no funciona i alguna coseta per a intercanviar en cas que trobem algun objecte dins del tresor que ens interessi. Com ja s'ha comentat a la normativa, l'intercanvi voluntari d'andròmines ha de ser sempre coherent. No seria lògic intercanviar un objecte de valor per un simple tiquet d'autopista per exemple. Els tresors catalans solen contenir andròmines una mica millors que a la resta d'Europa.

COM AMAGAR-NE UN: Abans d'endinsar-nos a la recerca d'un tresor, comentarem els passos que cal seguir per a posar-ne un de propi, però això ho veurem en el pròxim capítol. Es recomana haver-ne trobat uns quants abans d'engrescar-nos a posar-ne un, ja que l'experiència en aquest cas té un paper important. Tenir un tresor no és una feina fàcil: cal fer uns manteniments periòdics per a assegurar-se que està en bon estat i que és al seu lloc. Si desapareix, caldrà reposar-lo una altra vegada fent-lo tot de nou, i si cal, canviar-lo a un amagatall millor. Cal fer una pàgina web explicativa del tresor, fer fotos i mantenir-la, apuntant-hi les modificacions que s'hi fan. Per decidir la ubicació del nostre tresor és important consultar prèviament la web de geocaching.com per a assegurar-nos que triem una zona lliure de tresors. Els tresors no poden estar situats massa a la vora un de l'altre, ja que hi ha certa normativa que n'evita la massificació. És important que la recerca del tresor tingui un cert atractiu paisatgístic, històric o cultural (és una de les normes del geocaching). Per això, caldrà buscar un lloc que ofereixi als visitants una bona vista, un entorn admirable o que es tracti d'un lloc amb història. Els geocachers catalans ens en sortim molt bé d'això, ja que tenim un país molt bonic i tenim bones idees, per això als europeus els agrada tant venir a fer geocaching aquí. Un cop decidida la zona geogràfica on volem amagar el nostre tresor cal cercar-hi un bon amagatall. No hi ha com tenir una bona experiència cercant-ne per a saber quin pot ser un bon amagatall i quin no. S'han d'evitar els amagatalls massa accessibles ja que seria fàcil que persones alienes al joc trobessin el tresor, i implicaria un risc elevat d'espoliació. Una vegada triat el lloc, escollit l'amagatall, recollides les coordenades i pensat tot el que farà atractiu el tresor, ja podem anar a comprar els materials necessaris: tupperware, llibret de visites, bosses estanques, un bolígraf i alguns elements per a completar el tresor. Tot seguit redactarem la pàgina web explicativa del nostre tresor a la web de www.geocaching.com, deixant palès l'interès del lloc i donant poques pistes de l'amagatall. És important llegir la normativa per a la publicació d'un tresor ja que cal complir-la estrictament. La publicació definitiva del nostre tresor a la web finalitzarà un cop un dels delegats de l'organització (n'hi ha un o més per cada país) hauran inspeccionat i validat totes les dades del tresor i el compliment de la norma. Si tot és correcte, en un parell de dies el nostre cache quedarà publicat i llest per a rebre visites.

RUTES EN TOT TERRENY

Un passeig per la Selva més feréstega,

records de la nostra història

ls Segadors és l'himne nacional de Catalunya des del final del segle XIX. El text literari actual és d’Emili Guanyavents i data del 1899, però prové d'un romanç descobert l'any 1866 per Jacint Verdaguer, datable del 1640, que explicava l'alçament dels catalans contra el rei Felip IV de Castella i molt especialment contra el seu home de confiança el comte-duc d'Olivares. Ja feia uns anys que la capacitat de Castella per defensar els interessos espanyols a Europa i

a la resta del món estava a punt de col·lapsar-se. El comerç amb Amèrica estava en crisi i els ingressos de la Corona restaven sota mínims. La Guerra dels Trenta Anys es feia una càrrega impossible de suportar i les Corts Castellanes demanaven un repartiment més equitatiu de les càrregues de l'Imperi. Catalunya i Portugal s’hi negaven a contribuir, ja que consideraven que el que succeïa fora de les seves fronteres no era de la seva incumbència. Aleshores arribà al poder el comte-duc d'Olivares, privat del 3

natura i aventura

rei, que planejava una major unió de l'imperi sota lleis uniformes i prendre els interessos constitucionals dels altres regnes i províncies. Proposà la Unión de Armas, que consistia en un exèrcit d'uns 140.000 reservistes reclutats i mantinguts per les diferents províncies, les quals finalment acceptaren totes excepte Catalunya. Les relacions amb Castella s'anaren deteriorant i quan l'any 1635 França entrà de nou a participar en la Guerra dels Trenta Anys el comte-duc d'Olivares va veure l’oportunitat

de fer entrar el seu exèrcit a Catalunya amb l'excusa d'atacar França. La millor manera d'erosionar Catalunya per a Olivares, doncs, aprofitar la situació de front de guerra per fer-hi entrar exèrcits, a la qual cosa els catalans no s’hi podien negar ni impedir-la, i deixar que la soldadesca anés destrossant el país. Des del gener de 1640 els pobles catalans van haver d'allotjar 10.000 soldats reials. Les exigències i els abusos de la soldadesca generaren una autèntica espiral de violència. 4

Cada cop eren més freqüents els actes de repressió indiscriminada, també els enfrontaments entre soldats i campe-

LA CREMA DE RIUDARENES VA ENCENDRE LA METXA QUE FARIA ESCLATAR LA GUERRA DELS SEGADORS rols. Segons les lleis catalanes, d’acord amb els nous vectigals de 1553, el soldat allotjat tenia dret que li facilitessin gratuïtament sal, vinagre, llenya, plats i

atuells de cuina; tota la resta, inclosa la alimentació, havia d'anar a càrrec de l'exèrcit. Els comandaments, però, amb el consentiment del virrei, varen imposar a la pràctica allotjaments i obligaren els pagesos i la població a mantenir totalment les tropes, a pagar-los el sou i a entregar-los menjar sense cobrar-lo. A l'abril els terços castellans van canviar de zona i van anar cap el nord. Santa Coloma de Farners es va resistir a allotjar les tropes de Felipe de Guevara i el poble de Sant Feliu de Pallerols va impedir l'entrada del terç de Juan de Arce. L'agutzir Mont-rodon va intentar posar ordre, però els veïns de Santa Coloma de Farners el van cremar, en un hostal, amb

els seus homes. Tot seguit centenars de pagesos armats es van anar concentrant a les rodalies de Santa Coloma de Farners. Per evitar el conflicte, el terç de Leonardo de Moles es va desviar cap a Blanes, però de pas cremà el llogarret de Riudarenes i la seva església. El bisbe de Girona excomunicà les tropes castellanes de Moles que havien cremat Riudarenes, i amb el suport moral que això suposava la pagesia es va abraonar contra l'anticrist. Les topades entre pagesos i soldats es van generalitzar arreu i les tropes es van batre en retirada en direcció al Rosselló. L'espurna havia encès la metxa

1-El Santuari de Farners. 2-La Senyera ondeja sobre la torre de l’homenatge del Castell de Farners. 3-Torre d’Esparra. 4-El campanar de l’eglésia d’Esparra s’amaga darrera el lledoner centenari.

S SUBS I ETS CRIP T DESC PODRÀS OR A RREG WWW .NAT AR L'ITINURAIAVENT DE TRAC ERAR URA.COM K PE I I EL R AL GPS

Distància: 5 Km. Temps orientatiu: 3 h. Tipus d'itinerari: Lineal.

rutes en tot terreny

que faria esclatar la Guerra dels Segadors i que el romanç popular recordaria.

RUTES EN TOT TERRENY

Catalunya, comtat gran qui t'ha vist tan rica i plena. Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra. Segueu arran, segueu arran que la palla va cara. El comte-duc d'Olivars sempre li burxa l'orella; -Ara és hora, nostre rei, ara es hora que fem guerra. Contra tots els catalans ja veieu quina n'han feta, seguiren viles i llocs fins al lloc del Riudarenes; N'han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i corporals i patenes. Deixem enrere Riudarenes circulant entre boscos d'alzina i pi blanc fins l'Esparra, lloc que també saquejaren i cremaren els terços castellans en la seva retirada. Davant l'església trobem el Lledoner d'Esparra, arbre centenari declarat arbre monumental. A la comarca de la Selva trobem una bona mostra dels diversos tipus de construcció civil i militar; a més a més, algunes

natura i aventura

d'aquestes construccions són força notables, especialment a causa d'haver-se conservat en bastant bon estat. En el nostre recorregut podrem contemplar alguns exemples característics. Una mostra de casa forta tipus torre que tenia a més a més un cos o recinte murallat és la Torre d'Esparra, que resta amagada entre l'alzinar que omple el turó de can Fesa, prop del poble. També és coneguda amb el nom de Torre de les Bruixes. La torre conserva l'alçada aproximada de quan va ser construï-

da, uns 10 metres; i les seves parets fan més de 2 metres de gruix. Com moltes d'aquestes construccions té un nivell inferior, al qual sembla que només es podia accedir des de dalt, i un nivell superior. En l'actualitat a més de la porta del nivell principal també n'hi ha una altra de semblant al nivell inferior. En quasi totes les torres de vigilància i torres mestres dels castells d'aquella època la porta d'accés era de reduïdes dimensions i situada a nivell del primer pis per un senzill motiu de defensa. L'accés a la porta en temps de pau es realitzava per una escala construïda amb bigues de fusta, en cas que en un atac enemic hi hagués el perill que aquest aconseguís superar les muralles del perímetre defensiu, es destruïa l'escala i l'enemic es trobava davant d'un edifici de gruixuts murs i amb molt poques

possibilitats d'arribar a la porta situada a 5 metres d'alçada. Sota la porta superior hi ha dos forats destinats a aguantar les bigues de suport d'aquesta plataforma que havia de facilitar

A LA SELVA TROBEM UNA BONA MOSTRA DELS DIVERSOS TIPUS DE CASTELLS FEUDALS l'accés a la torre. L'existència d'aquesta construcció de fusta és una de les raons que fan sospitar que la porta situada a peu pla no es construí de vell antuvi. Per resistir el setge que normalment es produïa en aquests

casos, la planta baixa de l'edifici s'utilitzava com a magatzem de queviures i aigua. Abans de l'any 1000 hi havia diverses fortificacions situades en llocs estratègics -especialment en relació amb la via que travessava la comarca i que anava de Girona a Barcelona, o la via que anava a la Plana de Vic, com ara la d'Argimon- tot i que la torre que s'ha conservat és més tardana. El castell d'Argimon va ser destruït al segle XIV per les tropes reials a les ordres del que seria el rei Joan I, encarregat de sufocar la revolta del Vescomte de Cabrera i els seus aliats que s'aixecaren contra el rei Pere III el Cerimoniós. Des del sostre de l'església, accessible mitjançant una escala, podrem contemplar les suaus ondulacions dels turons de la Selva que es dirigeixen cap el Montseny. La major part dels castells que han arribat fins a nosaltres són creats arran de la feudalització de la societat, esdevinguda cap a l'any 1000. En relació amb aquesta època, una de les característiques més importants dels castells de la Selva és el fet de tenir una torre de planta cir-

d'origen romànic. A prop d'aquí, en Joan Sala Serrallonga passà els seus darrers dies. S'allotjava en una cabana en un bosquet vora el mas de ca l'Agustí, on la vídua li apropava queviures i li contava les darreres novetats. I va ser aquí, on més segur sentia, que la traïció de l'hereu de ca l'Agustí permeté als soldats del rei empresonar-lo després d'emboscar-lo i ferir-lo. A canvi d'una bona recompensa que es repartiren l'hereu i uns companys de Santa Coloma de Farners, el bandoler va ser engarjolat, torturat, jutjat i condemnat a mort. El fuetejaren cent cops, li tallaren les orelles i després de passejarlo per Barcelona li tallaren el cap, que exhibiren vora el mercat de Sant Antoni.

1-A prop de Ca l’Agustí fou atrapat Joan Sala

cular, inclosa normalment dins d'un recinte no gaire extens i parcialment cobert. El castell de Farners potser és una de les més bones mostres d'aquest tipus de construcció; hi veiem

aquests dos elements bàsics: la torre mestra i el cos, molt ben conservats i, a més una espècie d'albarrana que protegia el pas d'entrada. Als peus del castell està situat el santuari de Farners,

conegut com Serrallonga. 2-El poble d’Esparra descansa sobre el turó de Can Fesa.

Cim 4

Tossal de la Torreta 1676 m. SOSTRES COMARCALS

Comarca de la Noguera

El cim del Tossal de la Torreta forma part de la serralada del Montsec, que s'estén al llarg de les comarques catalanes de la Noguera i del Pallars Jussà i de la comarca aragonesa de la Baixa Ribagorça. Aquest conjunt muntanyós d'origen calcari és travessat de nord a sud pels rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribargorçana, que originaren amb l'erosió de les seves aigües els congostos de Mont Rebei i de Terradets. Aquest talls oberts per les aigües han propiciat que la serra es trobi dividida en tres sectors: el Montsec d'Ares, el Montsec de Rúbies i el Montsec de Montgai. El cim que nosaltres assolirem es troba a la part del Montsec de Rúbies, també anomenat de Montsec de Meià que, amb un total de 14 quilòmetres, va des del congost del Pas Nou fins al Congost de

Mont Rebei on ràpidament perd alçada i cau vertiginosament. La cinglera que voregem durant bona part de l'itinerari sembla del tot infranquejable, les seves parets formen una muralla rocallosa en la qual no s'intueix cap pas que ens permeti assolir la part superior dels cingles. Un cop arribats al poble abandonat de Rúbies el pas és evident encara que el pendent per a arribar-hi és considerable. Val la pena aturar-se una estona per gaudir de la solitud i la pau que envolten el poble de Rúbies i també de les magnífiques vistes que ens ofereix sobre l'altre sector del Montsec i la curiosa perspectiva que tindrem del congost de Terradets. La fesomia del Montsec, les vistes panoràmiques que tenim durant tot l'itinerari i el tram final cap al cim, que transcorre per dalt de la cinglera, fan que aquest cim sigui espectacular en tot el seu conjunt. L'itinerari que us proposem té una llargada considerable, encara que si tenim un vehicle tot terreny es pot escurçar considerablement si l’estacionem al poble de Rúbies i comencem aquí la caminada.

COM ARRIBAR-HI: des de la població de Tàrrega, a la qual podem arribar per l’A-2 tant si venim de Lleida com de Barcelona, prendrem la carretera C-14 fins a Artesa de Segre on l'abandonarem per prendre la carretera L-512 (direcció Comiols, el Pont d'Alentorn, Montargull). Continuarem per aquesta uns pocs quilòmetres fins que trobem a mà esquerra la carretera LP-9132, que ens durà fins a Vilanova de Meià. Just abans d'entrar-hi, però, nosaltres ens desviarem per anar cap a Santa Maria de Meià. Travessem el poble i prenem la pista que va cap a Figuerola. De seguida trobem a la nostra dreta la pista que haurem de seguir i que ens portarà fins a Rúbies. Aquesta cruïlla està senyalitzada amb un rètol indicatiu. A partir d'aquí la pista està força malmesa així que deixem a criteri de cadascú seguir endavant si no tenim un vehicle tot terreny. L'itinerari fins a Rúbies és el mateix tant si anem en cotxe com a peu. ASCENS AL CIM: remuntem per la pista fins a superar el Cinglo de la Cabroa. La pista fa un parell de revolts i de segui-

natura i aventura

da trobem una construcció i una pista per la dreta, les ignorem i seguim per la pista per la qual veníem. Des d'aquí el camí planeja fins al poble de Rúbies. Ens trobem en una plana situada als peus de la cinglera on es troba el nostre cim. Si veieu la fotografia que us adjuntem a la

pàgina següent per a fer el descens, podreu reconèixer el cim fàcilment i us servirà per a tenir més clar l'itinerari de baixada que, malgrat que no és complicat, no hi ha cap sender definit. Més endavant deixem una pista que ens arriba per l'esquerra i seguim sense trobar més cruï-

lles fins al poble de Rúbies (de 2:00 a 2:30 hores). Un cop allà ja intuïm el pas que ens permetrà superar la cinglera, aquest pas rep el nom de la Portella. Un rètol indicatiu ens assenyala la direcció. El corriol està molt fressat i senyalitzat amb marques de GR. El desnivell fins a dalt és d'aproximadament 300 metres. Un cop travessem el passadís rocós de la Portella les vistes sobre les

terres del Pallars són espectaculars. A la nostra dreta trobem una pista que haurem de seguir uns minuts fins a trobar, al marge dret del camí, una antiga construcció derruïda. En aquest punt abandonem la pista i resseguim la cinglera fins a trobar el vèrtex geodèsic del cim (1 hora des de Rúbies fins al cim).

DESCENS DEL CIM: continuem per la cinglera en la

sostres comarcals 35

SOSTRES COMARCALS

cim

mateixa direcció que portàvem i en pocs minuts arribem a un coll. El pas de baixada per superar els cingles és semblant al de la Portella encara que més petit i resulta molt evident. Sota nostre ja veiem els camps i la pista per la qual hem fet la pujada. El camí fins a baix no està massa definit, així que haurem d'anar flanquejant cap a l'esquerra buscant les millors opcions fins arribar a la pista. Un cop hi arribem seguirem la pista cap a l'esquerra i desfarem el camí que hem fet de pujada. En cas d'haver pujat en cotxe anirem cap a dreta fins a Rúbies.

coll

FITXA TÈCNICA Alçada punt d'inici: 692 m. Santa Maria de Meia. Alçada cim: 1676 m. Desnivell: 430 metres. Època recomanable: tot l'any. Cal evitar els dies calorosos d'estiu. Temps: de 6 a 7 hores. Cartografia: 1.50.000 La Noguera. Institut Cartogràfic de Catalunya Punts d'aigua: inexistents.

Imatge cedida per l’Institut Cartogràfic de Catalunya

natura i aventura

TS SI ERIPTOR SC S SUBPODRÀ AR DE M G CO RRE ENTURA. A C DES ATURAIAV NOL L LÀ W.N RA WW EL P CK PE TRA PS G I EL

L'ESPÍGOL: UN ANALGÈSIC TRADICIONAL (Lavandula officinalis i lavandula angustifolia)

Fitxa 4

Anna Parra

L'espígol és un arbust de fulles sempre verdes originari del Mediterrani occidental. El seu nom prové del llatí i significa “rentar”, i és coneguda des de l'antiguitat per les seves qualitats aromàtiques i terapèutiques. DESCRIPCIÓ: L'espígol pot arribar a mesurar 90 cm. Les seves fulles són oposades i les seves flors creixen agrupades en espigues a l'extrem final de les branques. Són de color blau o violeta i, tant les flors com les fulles són molt aromàtiques. Es recull durant els mesos de juny i juliol, quan les flors estan obertes. El seu nom prové del llatí i significa “rentar”.

ÚS EXTERN: Acció cicatritzant: Les flors, per via externa en olis o compreses, serveixen per a cicatritzar cremades, ferides i nafres. Mal de cap: Si es pateixen mals de cap o migranyes, una altra solució pot ser realitzar massatges a les temples amb oli d'espígol barrejat amb oli neutre. Picades d'insecte: L'oli d'espígol és bo per a alleujar les picades dels insectes. Altres usos: Si les formigues envaeixen casa teva, per a eliminar-les només cal col·locar piles d'espígol en aquells llocs on solen aparèixer.

CONTRAINDICACIONS I EFECTES SECUNDARIS: En algunes persones l'espígol pot produir episodis al·lèrgics.

PROPIETATS: ÚS INTERN: Indigestions: Les flors en infusió serveixen per a tractar les molèsties digestives, acabar amb els gasos intestinals i com a estimulant i antiespasmòdic. Insomni i migranyes: Les flors preparades en forma de tintura alleugereixen la migranya i l'insomni. També es poden al trobar mercat també coixins farcits d'espígol per ajudar a agafar la son. Problemes de gola i asma: Les flors en infusió ajuden a curar les irritacions de gola i a tractar l'asma de tipus nerviós.

CURIOSITATS: En el llenguatge simbòlic que s'atribueix a les flors, l'espígol significa silenci, acceptació i reconeixement de l'amor.

FARMACIOLA NATURAL Recomanem portar oli d'espígol dins la farmaciola per a utilitzarlo per a alleujar les picades d'insectes o, aplicat sobre una gassa, per a ajudar a cicatritzar una ferida, nafra i cremada. Al finalitzar l'activitat podem realitzar un massatge suau amb unes gotetes d'oli d'espígol per alleugerir la fatiga i els dolors musculars.

plantes medicinals de Catalunya 37

AGROECOLOGIA MÓN SOSTENIBLE

Molt més que una alternativa Ni la Revolució Verda ni els OGM ni el comerç mundial han acabat amb la fam al món. Als científics (i a les empreses que els financen) se'ls acaben els arguments per a defensar el seu model agroalimentari. Cada vegada hi ha més menjar, més obesos al Nord i més famolencs al Sud. Però des de fa algunes dècades un sector marginal del món científic ha estat estudiant i practicant un altre model. Una proposta nova i revolucionària? Revolucionària sí, però gairebé tan antiga com l'agricultura mateixa.

Marta Trigo Serres lalupa@moviments.net

INQUISICIÓ, ESCLAVITUD I MENYSPREU El terme agroecologia es va començar a usar als anys 70 encara que l'origen dels seus principis és tan vell com la mateixa agricultura, perquè es basa principalment en la recuperació dels coneixements originals dels camperols indígenes de tot el món. Aquests coneixements han sofert durant segles la marginació i el menyspreu de la comunitat científica que, a partir de l’il·luminisme que va caracteritzar el desenvolupament tecnològic començat al segle XVIII, va passar a considerar la naturalesa no com una entitat orgànica i vivent sinó com una màquina. Des d’aleshores, el desenvolupament de les ciències s'identifica amb el triomf de la raó sobre la superstició. En realitat l'origen d'aquest menyspreu pot remuntar-se a la Inquisició Catòlica que va perseguir durament tots els cultes i rituals agrícoles que els pobladors rurals d'Europa feien servir com a guies per a conèixer i

natura i aventura

transmetre dades tan importants com el moment idoni per a sembrar. Aquesta persecució va ser a més exportada amb l’evangelització que va seguir a les colonizaciones europees i que sovint va alterar les bases simbòliques i rituals de l'agricultura en societats no occidentals. Va ser així com uns valuosos coneixements que es transmetien per la pràctica i la transmissió oral es van anar perdent a poc a poc.

UNA CIÈNCIA ANTIGA L'agroecologia parteix de la recuperació d'aquests coneixements anomenats etnociència per a sumar-los a l'agronomia, l'ecologia i l'economia amb la finalitat de crear un model agrícola que es caracteritza per la recerca de la millor adaptació dels cultius al seu entorn natural però també a les necessitats dels camperols de cada zona. “Les agricultures indígenes incorporen rutinàriament mecanismes per a acomodar els cul-

tius a les variables del medi ambient natural i per a protegir-los de la depredació i la competència. Aquests mecanismes incorporen insums renovables existents a les regions, així com els trets ecològics i estructurals propis dels camps, els guarets i la vegetació circundant.”1 Així, l'agroecologia busca un model que sigui ecològicament sostenible, que garanteixi la seguretat i sobirania alimentària de cada poble, que potenciï el desenvolupament rural i que estigui a l'abast dels agricultors i ramaders més pobres. “En el cor de l'agroecologia hi ha la idea que un camp de cultiu és un ecosistema dintre del qual els processos ecològics que ocorren en altres formacions vegetals, com ara cicles de nutrients, interacció de depredador/presa, competència i canvis sucessionals también s’hi donen.”2 Per això considera els camps de cultiu com a agroecosistemes. Una de les seves premisses és la de crear cultius que siguin agroecosistemes no depenents del combustible fòssil ni dels agrotòxics ni dels paquets tecnològics. Que siguin rendibles a mitjà/llarg termini i de costos mínims perquè no només beneficiïn els més rics. Per a això el primer que s´ha de fer és crear un equilibri dins l'agroecosistema que garanteixi la seva autorregulació, i la millor forma d'aconseguir aquest balanç és començant per l'observació i imitació dels ecosistemes circumdants per veure com s'autorregulen. En fer-ho, l'observador, el primer que veu és que qualsevol ecosistema estable de tot el planeta, des dels boscos tropicals a les zones àrides, és un sistema biodivers. És aquesta diversitat (en diferents graus segons la zona) la que garanteix l'equilibri, per exemple, entre depredadors i preses i, per tant ataca d'arrel el problema de les temudes plagues. És aquesta biodiversitat la que garanteix també l'equilibri entre els nutrients extrets del sòl i els aportats, mantenint la fertilitat

de la terra i evitant l'ús de fertilitzants externs, químics en el cas de l'agricultura convencional i orgànics en el cas de la biològica. I és que fins i tot entre agroecologia i agricultura ecològica hi ha diferències substancials. Aquesta última, per exemple, a causa del creixent interès pels aliments sans per part dels consumidors, s'ha convertit en molts casos en una agricultura intensiva i orientada a un mercat elitista, amb l'única diferència respecte de la convencional que els insums externs adquirits i abocats són d'origen orgànic. A aquest model, a més, li manca, com a l'industrial, el factor social que incorpora l’agroecologia.

Aquest ciclatje de nutrients, tan important per a evitrar l'esgotament de la terra que és una de les majors causes de l'aparició de malalties o paràsits específics, s'aconsegueix també tancant el seu cicle. És a dir, retornant a la terra aquelles restes de vegetals que no s'han consumit ja sigui directament amb el compostaje de residus orgànics o amb els fems. Aquests són només alguns exemples clàssics d'unes tècniques que, en realitat, l'única cosa que fan és imitar els processos naturals que es donen en els ecosistemes salvatges perquè “aquests sistemes més madurs són sovint més estables que els sistemes consistentes en una estructura senzilla de monocultius.”3

TRADICIÓ I TECNOLOGIA La tradició local camperola s'uneix a la ciència moderna per a crear l’agroecología. En cada lloc les pràctiques són diferents perquè s'adapten a la realitat ecològica, econòmica i social de l'entorn, però es basen en els mateixos conceptes, el més important dels quals és, com hem vist, l'autorregulació a través de la biodiversitat en el camp i els seus voltants. Aquesta s'aconsegueix moltes vegades combinant agricultura, ramaderia, apicultura, i fins i tot silvicultura. També es garanteix mitjançant les associacions de cultius. Tradicionalment es recomana, per exemple, plantar alfàbrega al costat dels pebrots i els tomàquets per a arruixar els atacs dels pugons, o plantar porros o cebes en les bogues dels bancals o línies de pastanagues per a repel·lir els atacs del cuc barrenador. Una altra tècnica comuna i important és la rotació de cultius que evita l'esgotament de certs nutrients de la terra i garanteix el seu cicle. Un exemple clàssic és el cultiu de lleguminoses, que es caracteritzen per aportar nitrogen al sòl, desprès de la collita d'una planta molt exigent com el tomàquet o el pebrot.

DE CUBA A ÀFRICA PASSANT PER CÒRDOVA L'agroecologia s'està desenvolupant des de fa alguns anys sobretot en àrees d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, on, segons Miguel Altieri 4 “hi ha 9 milions de camperols que han adoptat el model agroecològic, cobrint aproximadament 30 milions d'hectàrees, amb una producció de 1'7 tones de gra per hectàrea en zones marginals.” El país on més s'ha desenvolupat és Cuba on ha ajudat el país a ser autosuficient i sobreviure a l'embargament comercial. El segon és Brasil. Allí l'agroecologia és ja, segons Altieri, un moviment social, sobretot al Sud. I és que, a pesar de les crítiques, que diuen que el rendiment dels cultius agroecològics és menor, les dades demostren el contrari. Un exemple és el de la recuperació d'un enginyós sistema de camps elevats envoltats de canals d'aigua que va evolucionar als Andes peruans fa uns 3.000 anys. En el districte de Huatta, aquests camps han produït rendiments anuals de patata de 8 a 14 tones mètriques per hectàrea en comparació amb la mitjana regional d'entre 1 i 4 tones.

A Hondures, des de 1980, l'aplicació de tècniques d'agroecologia ha fet triplicar el rendiment dels cereals i, en alguns casos fins i tot l’ha quadriplicat. L'augment de rendiment ha assegurat àmplies existències de cereals per a les 1.200 famílies participants en el programa.5 Al món desenvolupat aquestes idees tenen un impacte moderat a causa de les subvencions i la major disponibilitat i accessibilitat a productes agroquímics i imputs energètics aplicats a l'agricultura. Però l'agroecologia a l'Estat Espanyol és una realitat. A la Universidad de Còrdova es pot realitzar un dels pocs doctorats en agroecologia de tot el món. A més, per tot l'Estat petits grups d'agricultors conreen d’acord amb aquest model. Molts d'aquests camps són d'autoconsum però existeixen també cultius destinats a la comercialització, la majoria dels quals es distribueïxen a través de venda directa amb cistelles setmanals, en mercats locals, petites botigues i en cooperatives de consumidors. A Catalunya es poden visitar el Parc Agroecològic de l'Empordà6, prop de l'Escala i el Parc Agroecològic de l'Hort de la Sínia a Altafulla i la masia okupada de Can Masdeu a la Serra de Collserola7.

En el proper número parlarem d'aquestes cooperatives, del seu funcionament i de com trobar o muntar-ne una. 1

Susanna B. Hecht en el capítol “La evolución del

pensamiento agroecológico”, del llibre Agroecología:

Bases científicas para una agricultura sustentable de Miguel Altieri. Es pot trobar una versió completa a http://www.agroeco.org/brasil/material/Agroecologia.pdf 2

ídem

idem

Miguel Altieri és Professor d'Agroecologia a la

Universitat de Califòrnia, Berkeley. També és col·laborador en matèries científiques de CLADES, consorci d’ONG llatinoamericanes que desenvolupa treballs de desenvolupament camperol amb una base agroecològica i des de 1996 és el coordinador general de SANI (Sustainable Agricultural Networking and Extension), programa afavorit pel PNUD per a promoure la capacitació d'enfocaments agroecològics al món en desenvolupament. Ha escrit més de 200 articles científics i 7 llibres. 5

Aquests exemples estan extrets de El potencial de la

agroecología para combatir el hambre en el mundo en desarrollo de Miguel A. Altieri, Peter Rosset i Lori Ann Thrupp, publicat per l’International Food Policy

Research Institute (IFPRI). www.ifpri.org. Per a veure’n més exemples es pot consultar la pàgina www.ifpri.org/spanish/2020/briefs/br55sp.htm 6

www.parcagroecologic.com

www.canmasdeu.net

món sostenible 39

el temps és sec i calorós. Les

Els aïllants i les seves propietats

nostres prioritats personals acabaran de determinar si el que preferim és dormir més còmodes o si per contra ens

MATERIAL

compensa més estalviar pes i volum damunt les nostres espatlles. És a dir, si hem de fer una travessa d’uns quants dies tindrem més en compte el pes i el volum que si per contra dormim en una zona d'acampada de fàcil accés. Altres aspectes a tenir en compte són la mida i el gruix. La mida idònia és aquella en què un cop estirats no ens sobresurten ni el cap ni els peus. Hi ha diferents llargades, però l'amplada està sempre entre els 50 i els 65 centímetres. El gruix de la màrfega en determina la capacitat aïllant i la

foto: Raul Comino

comoditat. La durabilitat la dóna la duresa dels materials amb els quals està confeccionat. Tot i que no requereixen un manteniment específic si els transporteu dins d'una funda allargareu la seva vida, ja que sovint com més es deterioren és penjats de la motxilla.

sintètic de forma rectangular que s'utilitza per a dormir a terra i

QUÈ CAL VALORAR A L'HORA DE TRIAR UN AÏLLANT:

que ens serveix per a aïllar-nos de la fredor i la humitat del sòl.

Per decantar-nos entre un

L'aïllant, també conegut com a màrfega, és un tros de material

Tot i ser una part molt important del nostre equip sovint no hi donem la importància que realment té, ja que el fet de no descansar correctament durant la nit condicionarà notablement

model o un altre haurem de sospesar les característiques següents: la capacitat

el nostre estat físic i mental de la jornada següent. Els aïllants

d'aïllament, el pes, el volum, la

realitzen dues funcions importants: la primera és la de fer-nos

comoditat i la durabilitat de

més còmodes les nits que hem de dormir sobre una superfície

l'aïllant. Haurem d'escollir el

dura i la segona és la de proporcionar-nos una capa d'aïllament per tal de reduir la pèrdua de calor (per conducció) que

tipus d'activitat que

s'origina amb el contacte directe amb el terra. La capa

realitzarem, ja que la

d'aïllament ens la proporciona el mateix aïllant i la capa d'aire que s'emmagatzema entre el nostre cos i la màrfega. Aquest aire s'escalfa gràcies a la temperatura del nostre cos.

model que més s'adeqüi al

natura i aventura

necessitat d'aïllament no serà la mateixa en un indret amb fred o neu que en un altre on

foto: Raul Comino

QUÈ ÉS I QUIN ÉS EL SEU FUNCIONAMENT:

TIPUS D'AÏLLANT:

en condicions de fred.

Hi ha dos tipus d'aïllants, els

L'explicació d'aquesta

d'escuma i els inflables. Els

polivalència la trobem en què

d'escuma foren els primers a

retenen millor l'escalfor

ser utilitzats en el món de

generada pel nostre cos i

l'excursionisme i han

presenten una millor capacitat

evolucionat molt en el tipus de

d'aïllament.

material, en la incorporació de

• El gruix i el dibuix del seu

relleu i les diferents formes

relleu determinaran la capacitat

d'aquests. Fins i tot en la

d'aïllament i la comoditat.

manera de plegar-los hi ha

• Els materials utilitzats en la

hagut innovacions ja que s'ha

seva confecció fan que sigui

passat de la màrfega de sempre

més resistent a l'abrasió.

que enrotllàvem per a desar-la a

• Són més lleugers que els

uns models que s'han de plegar

inflables.

com si fossin un acordió. Els aïllants inflables són molt més recents i incorporen una vàlvula que quan s’obre permet l'entrada d'aire i quan es tanca n’impedeix la sortida. L'aïllant s'infla sol a l'obrir la vàlvula, sense necessitat que haguem de bufar. Això ens permet regular el grau de duresa que

• El seu preu és més econòmic. • El disseny del relleu ha d'evitar que si dormim en un lloc amb inclinació rellisquem sobre l'aïllant. Alguns models inclouen un tractament antilliscant. El seu dibuix està dissenyat per a emmagatzemar l'aire calent generat pel nostre cos.

nosaltres volguem. Per a desinflar-lo tan sols hem d'obrir

AÏLLANT INFLABLE:

la vàlvula i enroscant-lo

• La seva millor qualitat és la

expulsem l'aire del seu interior.

seva comoditat. L'espai d'aire que pot emmagatzemar en el

AÏLLANT NO INFLABLE: • Són menys confortables però, per contra, són més polivalents i presenten millors prestacions

seu interior fa que el seu gruix dupliqui i fins i tot tripliqui el del no inflables i que, per tant, sigui molt més còmode. • El seu pes i el seu volum és superior al dels aïllants no inflables. • Té un cost més elevat i la seva durabilitat és menor. • És menys polivalent i més delicat ja que hi ha el risc de que es punxi. Podem comprar també uns kits de reparació per poder arreglar les punxades. • En condicions de fred té menys capacitat d'aïllament ja que permet que l'aire calent circuli més lliurament i, per tant que sigui més difícil d'escalfar.

material 41

notícies RAID CIUTAT DE GRANOLLERS

ESCALADA AL CAVALL BERNAT

El proper diumenge 10 de juny s'organitza a la ciutat de Granollers la tercera edició del raid Ciutat de Granollers. El caire popular de la cursa i la varietat de proves que es porten a terme han fet que, any rere any, la participació augmenti i que la prova es consolidi com una bona opció per a iniciar-se en aquesta modalitat esportiva. El raid consistirà en una prova d'orientació en BTT d'uns 25 quilòmetres, proves d'orientació a peu i activitats diverses com ara caiac, tirolina, tir amb arc, etc. Aquesta activitat és organitzada per foto: Raul Comino Camp Base Granollers amb la col·laboració d'altres entitats com ara l'Agrupació Excursionista de Granollers, l'Ajuntament de Granollers, els Xics de Granollers, el Club Natació Granollers i l'Editorial Alpina. Si voleu més informació podeu contactar amb la botiga de Camp Base Granollers.

El Centre Excursionista de Gràcia, dins l'àmbit de l'Any de la Dona Escaladora, commemora del 66è aniversari de la primera ascensió d'una dona al Cavall Bernat. L'ascensió portada a terme per Carme Romeu, membre del GEDE es va produir el 10 de maig de l'any 1941 i era la novena vegada que s'assolia el cim d'una de les roques més emblemàtiques de Catalunya. El proper 13 de maig, i per tal de recordar l'ascensió, tindrà lloc una trobada de dones escaladores (que no exclou els homes) per a assolir el cim del Cavall Bernat. Si voleu assistir-hi cal que us poseu en contacte amb el Centre Excursionista de Gràcia. L'adreça electrònica és cegracia@cegracia.cat

22a SETMANA DE MUNTANYISME DE BADALONA Els dies 15 16 i 17 de Maig l'Agrupació Excursionista Bufalà conjuntament amb la botiga d'esports de muntanya Epirimountains organitzen, al Teatre Principal de Badalona, un passi de projeccions de cinema de muntanya que promet ser molt atractiu. El audiovisuals es podran veure cada dia a partir de les 20:30 i són: Doctor Crestas Festival, a càrrec de Pako Sànchez . Ens ensenyarà les crestes més significatives i inèdites dels Pirineus. Fuenfria, a càrrec d'Iñaki Cabo. Ens mostrarà el descobriment i les posteriors escalades realitzades a la cascada de Fuenfria que es troba a la vall de Chistau, lloc de referència per a l'escalada moderna en gel i mixta. Salto Base a càrrec d'Anniken Binz. En aquesta filmació podrem veure com aquesta noruega puja i escala muntanyes per acabar buscant la ruta de baixada més fàcil: saltar des de la paret desplegant un paracaigudes.

GORGS 2007

foto: Kepa Castro

Els propers dies 1, 2 i 3 de juny la població de Tremp acollirà la quarta edició de la trobada de descens d'engorjats que organitza la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. Aquest esdeveniment, que s'ha consolidat any rere any com una de les trobades més importants de l'especialitat, presenta una programació d'activitats molt atractiva amb projeccions d'audiovisuals i conferències relacionades amb el descens de barrancs. Si voleu més informació, la trobareu a la pàgina www.feec.org.

natura i aventura