Natura i Aventura 42

www.naturaiaventura.cat

42

SETEMBRE 2010

Imatge de portada: Roquefort de Queralt és un dels pobles que La Ruta del Cister ens permetrà conèixer LA RUTA DEL CISTER Patrimoni i paisatge

PELS CAMINS DE L’ALT CAMP

Un tomb pel Jordà RUTES D’ARREU

El Toubkal (4.167 m) tapesNiA42.indd 1

31/08/2010 17:19:05

ANY V. NÚM. 42 SETEMBRE 2010

TIRADA: 15.000 EXEMPLARS

Direcció: Jordi Fernàndez

Edició: Jaume Guillot

Correcció: Berta Aymerich Mestre Publicitat: NATURA I AVENTURA Tel./fax: 93 417 76 14 publicitat@naturaiaventura.cat Disseny gràfic: Jaume Guillot

Col·laboradors: Carles Gel Marc Gavaldà Biel Ràfols Àlex Puig Xavier Guillot Laia Guillot Laura Samsó J.L.Haro Albert Beneït

Edita: H4XORS S.L. Avda. de Roma, 152 entl-1ª 08011 Barcelona Tel./fax: 93 417 76 14 info@naturaiaventura.cat

editorial Sovint oblidem que part de les sensacions que ens regalen els esports de muntanya que practiquem van directament relacionades amb el risc que dita activitat comporta. Un gran pati sota una senzilla grimpada el darrer tram d’una ascensió; un llarg d’escalada inesperadament difícil de protegir o aquell ancoratge més allunyat del que esperàvem; un fort cabal que intenta arrossegar-nos engorjat avall; un revolt més tancat del que havíem previst en el tram més vertiginós del nostre descens en bicicleta; un tram glaçat on a dures penes es claven els nostres grampons o les ganivetes dels nostres esquís; un pas estret que sembla voler empassar-nos avenc avall; i tant d’altres moments que segur que heu viscut i que, en dècimes de segons, han disparat els nostres nivells d’adrenalina. Aquest embat hormonal es converteix, a la fi, en l’anècdota del dia que compartim, entre rialles i amb una cervesa a la mà, amb els amics. Ara que s’acaben les vacances, que tornem a la vida accelerada i a voltes estressant, ara que la feina i els neguits quotidians voletejaran de nou pel nostre cap, ara que els dies s’acurten, ara que tot sembla més fàcil, és quan més hem d’extremar les nostres precaucions en les sortides a la muntanya i així poder seguir compartint, amb els companys, les anècdotes de les nostres aventures.

L’equip de NATURA I AVENTURA

Natura i Aventura és membre de:

Dipòsit legal: B-51.197-2006 Els esports de muntanya són potencialment perillosos. Natura i Aventura aconsella extremar les precaucions a l’hora de practicar-los i no es fa responsable dels possibles accidents que les persones puguin tenir mentre els practiquen influenciats pel contingut de les seves pàgines. Natura i Aventura no comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

02/03 tripa42.indd 3

03/09/2010 14:32:03

Sumari

06 16

rutes a peu 06

Un tomb pel Jordà

curses d’orientació 10

Tècnica, cròniques, dubtes, entrevistes...

senderisme familiar 12

GR-172.1 de Vila-rodona a Santes Creus

rutes en BTT 16

La Ruta del Cister

CompeGPS Land 24

Edita el teu propi roadbook

biblioteca 27

Novetats editorials

tècnica i seguretat 28

L’eqip col·lectiu de barrancs

món sostenible 32

Homenatge als pobles de l’Isiboro Securé

rutes d’arreu 34

El Toubkal (4.167 m)

fauna autòctona 38

Introducció

calendari 39 28

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 4

Esdeveniments, curses...

directori 42

Planifica les teves sortides

04/05 03/09/2010 14:32:26

..

us

rĂŠ

tripa42.indd 5

03/09/2010 14:32:30

rutes a peu

Pels camins de l’Alt Camp Un tomb pel Jordà

COMARCA: ALT CAMP

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 6

03/09/2010 14:32:36

www.naturaiaventura.cat

S

obre els suaus contraforts de la serra de Miramar s’apinyen les cases de Figuerola del Camp intentant no perdre’s, cap d’elles, les extenses panoràmiques de la plana tarragonina que s’escampen fins al mar. Els seus carrers costeruts menen a l’església de Sant Jaume, reconstruïda al segle XVIII sobre l’anterior temple, d’estil romànic, del qual n’aprofitaren la façana nord, on en destaca un bonic rosetó de l’època. Si pel davant el poble s’eixampla cercant la lluminositat de la vall, pel darrere l’ombreja la muralla rocallosa entapissada d’alzinars que tenyeixen de verd intens i llum esmicolada les teulades de les cases. El Camí dels Horts, que deixa el poble en direcció nord, rep el nom de les hortes que el vorejaven i eren regades amb l’aigua que recollia el petit torrent que per aquí davalla de la serra i la que menava d’antigues mines.

Entre horts i camps d’ametllers ens enlairem serra amunt. Aquest tram del camí té un gran interès geològic. Quan Catalunya era un gran mar brollaren, per una esquerda del fons, laves volcàniques que, en contacte amb l’aigua, es refredaren ràpidament i deixaren atrapats formant bombolles els gasos que també brollaven del fons. Després del plegament hercinià, un cop desaparegut el mar, l’esquerdament de la lava solidificada, l’alliberament posterior dels gasos i l’erosió conformaren l’aspecte actual d’aquestes roques (espilites) que esquitxen de tons negrosos el marge del camí. És fàcil distingir-les perquè estan plenes de foradets (vacúols) i esquerdes, i si les sospesem ens adonarem de la seva elevada densitat.

Si ens hi fixem bé, a mesura que el camí guanya alçada el tipus de roca que ens envolta canvia, i a la vegada que ho fa el sòl,

l’acompanya la vegetació. Les pissarres i les espilites van desapareixent i trobem conglomerats i gresos que tenyeixen el terra de colors vermellosos. Més amunt, quan el camí es torna més estret i costerut i supera, fent ziga-zagues, la franja de cingleres que retallen la part mitja de la serra, observem els blancs espadats de roques calcàries i dolomítiques. En algun tram d’aquesta cinglera podem apreciar unes roques grisoses amb taques més fosques en forma de cuc. Són restes de fòssils d’algues. Quan el camí torna a planejar entre el coll de Coloma i l’Era del Caterí, observem un altre canvi: el terreny s’ha tornat argilós i els pins s’han fet amos i senyors de l’indret. Més amunt encara podem observar, de nou, espadats dolomítics.

Cada una d’aquestes franges correspon a una època diferent i determinada que la geologia s’encarrega d’estudiar i datar.

06/07 tripa42.indd 7

03/09/2010 14:32:42

rutes a peu

Aquest tram de la serra de Miramar es coneix amb el nom de serra del Jordà, i està inclosa en el PEIN del tossal Gros de Miramar a causa del paisatge vegetal, que constitueix una mostra típica de les comunitats secundàries i permanents del país de l’alzinar litoral, com els garrigars, les màquies i les brolles, així com l’elevada diversitat faunística característica; en destaquem la presència d’un rèptil de gran interès, la bívia (Chalcides bedriagai). Aquesta riquesa vegetal queda palesa en l’entorn que ens acompanya al llarg del camí vers el cim: grèvol, pi roig, auró

negre, arç blanc, bruc, romaní, galzeran, arítjol, lligabosc, heura, falguera, etc., que ens confirmen que aquest és un dels racons més ben conservats de l’Alt Camp.

El tossal Gros, de 867 m, també conegut amb el nom de Morrot de Sant Jordi, és el punt més alt de la serra, i ens permetrà gaudir d’unes bellíssimes panoràmiques.

Al sud ens sorprendrà el ric mosaic policromàtic dels camps de conreus que des dels nostres peus s’estenen cap al mar.

Cap al nord, en primer terme, encimbellades sobre l’allargassada serrana, les restes del castell de Prenafeta; i més en-

llà, la Conca de Barberà, enclotada entre muntanyes: les serres de Forès, del Tallat i Vilobí l’encerclen pel nord i les muntanyes de Prades, per l’oest. En aquesta direcció veiem com marxa la serra de Miramar, que en la seva part central s’anomena Carbonària, i retallant l’horitzó s’endevinen els perfils característics de les serres de Llaberia i Colldejou. A l’altre costat de les fèrtils planes tarragonines per on es perfila el curs platejat del Francolí s’alcen la serres de Montmell, Voltorera i Selmella, i com a immillorable teló de fons, la inconfusible silueta del massís de Montserrat.

L’Alt Camp és una terra plena de detalls, amb indrets naturals de gran valor i nombrosos monuments que han quedat units per tot el territori.

El turisme actiu (senderisme, btt, cavalls, etc.) és una forma reexida d’unir l’esport, els turisme, l’oci i la cultura. És una de les millors maneres de conèixer qualsevol zona que estiguem visitant, de descobrir la seva història, els seus costums, l’entorn natural que l’envolta i el patrimoni arquitectònic amb què compta. És, també, un al·licient per conservar i recuperar vells camins que sovint han estat oblidats, però que són una part important del nostre patrimoni històric, artístic i cultura.

La col·laboració entre l’administració local, comarcal i autonòmica ha fet possible la senyalització de diversos itineraris turístics al medi rural, la qual cosa ha situat l’Alt Camp entre les comarques amb més senders senyalitzats de Catalunya. Aquestes tasques de senyalització s’han acabat de complementar amb l’edició del col·leccionable Pels camins de l’Alt Camp, que inclou dotze recorreguts, amb nivells de dificultat diferents, que permetran al visitant i/o caminador de gaudir d’unes passejades agradables i de conèixer racons de la comarca que a simple vista queden amagats.

Més informació: www.altcamp.cat

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 8

03/09/2010 14:32:59

LA RUTA PAS A PAS

FITXA

www.naturaiaventura.cat

ÈPOCA: TOT L’ANY. TIPUS ITINERARI: CIRCULAR DURADA: 2h 45’ DESNIVELL: 405 M RECORREGUT: 10 KM DIFICULTAT: MITJANA

L’itinerari comença a la font del Viudet, a Figuerola del Camp, des d’on prenem el carrer de la Verge de l’Esperança (1) per sortir del poble. Aviat el carrer es converteix en una pista, coneguda amb el nom del Camí dels Horts. Deixem una pista (2) a la dreta que marxa cap a un mas i seguim, sempre amunt, en direcció nord-oest. La pista es converteix en un corriol pedregós. Continuem en forta pujada fins a superar les primeres cingleres. Un cop a dalt, deixem una pista (3) que marxa, més planera, a la dreta en direcció a la plana de Serrills. Prenem recte, més suaument, fins a l’Era del Caterí (4), on seguim recte un centenar de metres fins allà on neix, a l’esquerra, un corriol (5) que s’enfila cap al coll de Coloma i el tossal Gros. El senderó desemboca a una pista ampla (6) que prenem a l’esquerra i amunt fins accedir al coll de Coloma (7). Deixem a l’esquerra la pista que davalla en direcció a Figuerola del Camp i prenem el senderó que ressegueix la cinglera i que ens duu fins al cim del tossal Gros (8), visible en tot moment davant nostre. Marxem del cim resseguint la carena (tram senyalitzat amb fites) que davalla fortament fins a convertir-se en una pista més ampla que al cap de poc es bifurca. Prenem a la dreta i avall fins al coll de Prenafeta (9). Creuem el coll i continuem recte i avall. Més endavant una pista marxa a la dreta cap a Miramar (10). Nosaltres seguim recte, sempre per la pista principal, fins a una bassa.

Deixem la pista principal i continuem pel camí de la dreta, que baixa fins a la font dels Escanals i que ens duu de nou al camí ample que havíem deixat. El prenem a la dreta. De seguida ens arriba per l’esquerra la pista que davalla del coll de Coloma (11).

Continuem en direcció al poble. Quan el camí es converteix en pista asfaltada prenem la bifurcació de la dreta, que baixa amb fort pendent fins al poble.

08/09 tripa42.indd 9

03/09/2010 14:33:06

curses d’orientació

per Biel Ràfols, campió d’Espanya 2010 bielrp@naturaiaventura.cat

a

ic n c è T

T’ho jugues tot en l’elecció d’itinerari El Club Xinoxano Orientació va elaborar un mapa en un terreny realment òptim per a la pràctica de l’orientació a Sant Jaume de Frontanyà, per disputar-hi el tretzè trofeu 2 dies dels Pirineus.

El tram analitzat és el de 12-13 de la modalitat de llarga distància en la categoria màxima femenina.

La Carla Guillén, l’Ona Ràfols i l’Anna Serrallonga, recents finalistes en l’europeu 2010, van ocupar els primers llocs, cosa que demostra el bon moment de l’orientació i especialment en el sector femení.

Ruta verda, CARLA GUILLEN (12:00): 1.422 metres de distància, 75 metres de desnivell. Surt de la fita en direcció sud-oest per anar a buscar el caminet que puja fins a la pista gran. Un cop allà, segueix la pista i l’esperó de baixada fins al fons de la vall. Remunta pel camí fins a l’aiguamoll i allà puja pel tàlveg fins atacar la fita des del coll.

Ruta blava, ONA RAFOLS (14:06): 1.362 metres de distància, 95 metres de desnivell. Aquesta ruta surt en direcció oest per anar a buscar el coll i baixar pel tàlveg fins al camí. Des de la corba, va a buscar el riu i remunta per l’esperó fins a l’altra pista, per baixar fins a l’aiguamoll i atacar la fita des del turonet.

Ruta vermella, ANNA SERRALLONGA (14:31): 1.343 metres de distància, 80 metres de desnivell. Començament igual que la ruta verda fins a la pista. Allà baixa per la vall, agafa 100 metres del camí i baixa per l’esperó fins al riu. Remunta per la zona verda fins al corriol, que portarà a fer el mateix atac que en la ruta verda.

Conclusió: Veient els temps parcials, sembla que val la pena recórrer més distància per evitar desnivell. La ruta verda, a més, transcorre molta estona per camí i de baixada, per tant la lectura del mapa és molt fàcil i la velocitat alta. Entre la ruta blava i la vermella, sembla que la blava és més ràpida, perquè en la vermella el fet de pujar per l’esperó verd pot ser que l’alenteixi.

No obstant això, queda el dubte d’una hipotètica ruta alternativa que seria l’inici de la ruta blava, però quan arriba a la zona groga, i abans de començar a pujar, enllaça amb la ruta vermella pel caminet del sud (marcat en blau discontinu).

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 10

03/09/2010 14:33:22

www.naturaiaventura.cat

ta s i v tre

en L’Isabel

Eizmendi,

guanyadora Jean Bouin i 2 h 31 min en marató Quan i com vas començar a fer orientació?

Suposo que com la majoria... Una amiga em va dir que hi havia una cursa i em va convèncer (no va ser gaire difícil).

M’agrada l’orientació perquè...

Suposa un repte físic i intel·lectual a la vegada, alhora que permet descobrir llocs on no hi aniries de cap altra forma.

Però canviaria: Res, m’agrada així! Potser netejaria el bosc d’alguns esbarzers...

L’orientació és...

Un esport amb un gran futur, i molt recomanable per a tothom.

Com et veu la gent que et coneix i sap que fas orientació?

Poca gent sap que faig orientació, i els que ho saben no entenen gaire el que fem.

Si em busqueu, em podeu trobar a...

No em busqueu estirada a la platja.

Quina cursa recomanaries als nostres lectors?

Jo gaudeixo molt amb cada cursa, totes t’aporten alguna cosa. Les zones del Pirineu solen estar molt bé.

Què creus que li faltaria a l’orientació per ser un esport més atractiu per al públic i participants?

Per als participants, crec que és força atractiu, cada vegada hi ha més gent practicant orientació i penso que, en general, els que ho proven repeteixen.

Per al públic és més complicat; cal un desplegament de mitjans força gran per fer un seguiment de la cursa, i per aconseguir-ho l’esport hauria de créixer més. Hi hauria d’haver més patrocinadors interessats que l’esport arribi al major número de gent possible. Estem molt lluny d’això.

Has participat i, en molts casos, guanyat en esports tan diferents com atletisme, duatló, triatló d’hivern, duatló de muntanya, orientació...

Quin és el secret?

Molts anys fent esport amb continuïtat. Ara, amb poc entrenament puc adquirir un estat de forma acceptable per defensar-me en qualsevol esport que requereixi un bon nivell aeròbic, sempre que la tècnica no sigui complicada. El que pitjor faig és l’orientació!

Com t’ho fas per seguir entrenant cada dia i mantenir-te en l’elit després de tants anys?

Gaudint del que faig, buscant esports que s’adaptin a les meves característiques. Procuro no “machacarme” (entrenant) gaire, ja que competeixo cada cap de setmana, i sinó seria complicat recuperar-me. A més, córrer és una base molt bona per a altres esports; així, si estic bé quant a córrer, de seguida em defenso amb bici o esquiant.

Quins són els propers reptes? Et decantaràs més cap a l’orientació o seguiràs sent una multiesportista?

Crec que a poc a poc m’aniré decantant cap a l’orientació. Penso que si tot va bé és un esport en el qual encara tinc molt marge de millora, i això em motiva molt. Tot i això, sempre faré altres esports: l’esquí de fons m’encanta i també gaudeixo molt amb la bici, però en l’àmbit competitiu cada vegada em costarà més mantenir el nivell.

10/11 tripa42.indd 11

03/09/2010 14:33:40

senderisme familiar

De Vila-rodona a Santes Creus pel GR 172.1

COMARCA: ALT CAMP

El camí que des de Vila-rodona duu a Santes Creus tot resseguint l’encaixonat curs del riu Gaià és, sens dubte, el més pictòric dels que podem triar. Com si el temps s’hi hagués aturat, la vegetació frondosa a vegades infranquejable, els espadats argilosos i el riu que els ha retallat evoquen l’indret verge, aïllat i de difícil accés que els primers monjos que s’hi establiren degueren trobar.

Per bastir un monestir calia, a més a més de la llunyania, pedra bona, terra fèrtil i un curs d’aigua clara a la vora, condicions que aquest racó de l’Alt Camp compleix amb escreix. natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 12

12/13 03/09/2010 14:33:49

www.naturaiaventura.cat

C

om una illa enmig d’un mar de vinyes, Vila-rodona s’enlaira sobre un suau turó al capdamunt del qual en destaca el perfil de la imponent torre de l’homenatge de l’antic castell. En els seus murs es barregen les pedres originals que durant la guerra civil del segle XV defensaren la Generalitat contra el rei Joan II i que aturaren els atacs de l’exèrcit de Felip IV durant la guerra dels Segadors, amb d’altres que els francesos portaren des de Santes Creus per tal de refortificar el castell durant la guerra del Francès i que després permeteren als vilatans fer-se forts darrere les seves parets i impedir l’ocupació del poble per les tropes carlines. Part de les muralles encara resten dempeus, i perfilen carrerons estrets i costeruts que tancaven i protegien la vila, i on encara es conserva un dels antics portals d’entrada a la vila: el portal d’en Parera. Sobre les cases s’eleva l’altíssim campanar de planta quadrada de l’església de Santa Maria que, a mesura que guanya alçada, s’alleugera i es transforma, en la seva part superior, en octogonal. En allunyar-nos cap al nord, una altra edificació, aquesta mig enrunada, ens crida l’atenció. És l’antiga església de Sant Llorenç, que formava part de l’antic convent servita dels Dolors.

Les arbredes i les amples extensions de vinya tinten de verd lluent aquest terri-

tripa42.indd 13

03/09/2010 14:34:02

senderisme familiar

tori per on serpenteja, minso i a vegades cansat, el Gaià. Si un pont catedralici el saluda en el seu pas per Santes Creus, al gual d’Aiguamúrcia es resigna a fluir ajupit sota la carretera. Avorrit s’entreté dibuixant amples meandres i juga amb desgana, abans d’arribar a Vila-rodona, amb les passarel·les de fusta a les quals només venç els dies de riada, quan el riu recupera l’esma i davalla altiu pel barranc que amb el temps ha excavat. Més enllà, Aiguamúrcia i el seu celler modernista. Si l’església parroquial és l’obra religiosa més important dels municipis tarragonins, el celler cooperatiu, conegut com “el sindicat”, constitueix la màxima representació

de l’arquitectura civil. Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, és, com definia Joan Barril, “l’omnipresent dignificador d’un ofici que es veia necessitat de parets sòlides”.

Quan un menys s’ho espera, rere un revolt, més enllà de les vinyes, furtiva entre els canyars, la tanca mig enrunada d’adob del monestir ens surt a rebre.

Rere el mur les merles joves sobrevolen el campanar cercant els brots de purpurina que els raig de sol encenen sobre la ceràmica lluent de la seva cúpula. Les més velles descansen entre els merlets de la propera torre de les hores, blanca, esvelta i de formes perfectes que mig s’amaga rere uns xiprers altíssims.

LA RUTA PAS A PAS FITXA

ÈPOCA: TOT L’ANY TIPUS ITINERARI: LINIAL RECORREGUT: 5 KM

DURADA: 2 H DESNIVELL: 70 M DIFICULTAT: BAIXA

De la plaça de l’església de Sant Llorenç (1) a Vila-rodona prenem el carrer Major en direcció nord; després el de Marià Fortuny, i girem a l’esquerra per passar per l’antic portal d’en Parera. Continuem recte i avall en direcció a les restes de l’església de l’antic convent dels Dolors (2), que deixem a la dreta. Després de les darreres cases el camí planeja entre camps de vinyes fins a una cruïlla on davalla, a la dreta, el camí que mena a la Farga (3). Nosaltres seguim recte, sempre en direcció nord. A l’alçada del bosc de ribera que envolta el riu Gaià deixem la pista principal per resseguir un sender que s’hi endinsa i que, mitjançant una sèrie de passarel·les de fusta, travessa el riu en diverses ocasions (4). Quan el bosc s’obre el camí, ja més ample, desemboca a la carretera, molt a prop de les primeres cases d’Aiguamúrcia. A l’entrada del poble (5) prenem a la dreta el carrer que serpenteja entre les cases i ens duu a la plaça de l’església de Santa Maria.

Voregem les cases per la dreta, sempre paral·lels al riu, i creuem la carretera. A la nostra dreta ens queda l’edifici del celler cooperatiu, d’estil modernista (6). Caminem per l’estret marge de la carretera fins que aquesta, a l’alçada del molí de Santes Creus, fa un revolt molt pronunciat. Llavors prenem el carrer del Torrent de Rubió (7), que puja a mà dreta. Un cop a dalt apareixen de nou les extensions de vinyes, que voregem en direcció a Santes Creus, resseguint l’antic mur d’adob.

Rere el canyar s’endevina el monestir (8), al qual arribem en pocs minuts.

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 14

14/15 03/09/2010 14:34:07

www.naturaiaventura.cat

tripa42.indd 15

03/09/2010 18:04:21

rutes en BTT

La Ruta del Cister Patrimoni i paisatge

COMARCA: ALT CAMP, CONCA DE BARBERĂ€, URGELL

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 16

03/09/2010 14:34:12

www.naturaiaventura.cat

Probablement el primer que ens ve al cap en sentir parlar de La Ruta del Cister és la concentració de patrimoni arquitectònic, històric i cultural que envolta els tres monestirs que aquest recorregut enllaça. Sovint aquesta qualitat ens fa oblidar l’altre gran tresor que La Ruta del Cister amaga: la riquesa paisatgística d’uns entorns que, no per casualitat, triaren els monjos per bastir-hi els seus monestirs. Seguint les regles que havia establert sant Benet, els monjos de l’orde del Cister triaven llocs apartats, deserts i envoltats de natura verge: “Cap dels nostres monestirs no s’ha d’edificar a les ciutats, castells i viles, sinó en llocs allunyats del tracte amb els homes”, escrivia el sant. Encara ara el silenci i la solitud que desprenen les pedres que basteixen les dependències monàstiques s’escampen pels vessants de les serres del Jordà, Prades, el Tallat i Comaverd. Les línies simples, els volums perfectes i els espais acollidors dels monestirs s’estenen per les valls i les obagues, les fonts i els rierols, els boscos i els conreus, i dibuixen un paisatge serè i encisador carregat d’una espiritualitat que només els privilegiats que recorren llurs camins troben en la tranquil•litat i la pau que s’hi respiren.

16/17 tripa42.indd 17

03/09/2010 14:34:17

rutes en BTT

D

eixem enrere Santes Creus i ens enfilem amb les nostres bicicletes pels vessants que encaixonen la vall del riu Gaià. Ens aturem un instant per admirar la bellesa del conjunt arquitectònic del monestir. Els primers raigs de sol que despunten per sobre la serra del Montmell l’envolten d’una pluja de llums que semblen dansar al ritme que marca la matinera brisa.

Les peces de ceràmica del campanar espurnegen sobre el temple i als seus peus, entre les fulles dels àlbers, llampurnegen els gorgs del Gaià. Potser aquestes darreres lluentors, il•luminades per la llum de la lluna, foren les petites resplendors nocturnes que els pastors de la vall observaven. Atemorits i convençuts que es tractava d’ànimes en pena, s’apressaven a clavar una petita creu de fusta allà on recordaven haver vist la minsa flama la nit anterior, i així s’escamparen per la vall les nombroses creus que amb el temps donaren nom a l’indret: Santes Creus.

Aquesta vall, però, no fou el lloc original on Guillem Ramon de Montcada desitjava fundar un monestir. El noble donà l’any 1150 les seves terres de Valldaura als monjos cistercencs de l’abadia de la Gran Selva, al Rosselló, però l’entorn poc adient d’aquell vessant de Collserola i la proximitat del monestir de Sant Cugat del Vallès aconsellaren ben aviat el canvi d’ubicació. Davant aquest inesperat contratemps, el gran senescal Montcada demanà ajut al bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, i aconseguí el 1155 unes terres a l’Anoia, a la plana d’Ancosa. Però de nou l’entorn li jugà una mala passada: la plana d’Ancosa tampoc oferia gaires possibilitats agrícoles, importantíssimes per a un monestir cistercenc; i la manca d’aigua determinà la necessitat d’un nou canvi d’ubicació.

Aquesta nova contrarietat féu que el noble es valgués de les seves amistats i influències per aconseguir l’any 1160, de la mà de Guerau Alemany de Cervelló, senyor de diversos castells del Gaià, les terres del lloc de Santes Creus. Aquesta vegada el lloc era adient: terres de qualitat, aigua en abundor, el riu com a força motriu per als molins i l’horta, perspectiva d’expansió territorial pels entorns, i un lloc apartat de ciutats, situat en plena natura, tal com manava la regla de sant Benet. Malgrat la idoneïtat de l’indret, els conflictes jurisdiccionals entre el Bisbat de Barcelona i l’Arquebisbat de Tarragona

allargaren l’assentament dels monjos fins el 1169, quan el papa dictà la resolució que alliberava els cistercencs de les jurisdiccions eclesiàstiques en disputa.

La pista que ens allunya de Santes Creus és ampla i en bon estat, i travessa petites zones boscoses i conreus de vinyes i ametllers, i ens permet gaudir d’una altra arquitectura, que no per simple, menys meravellosa: les barraques de pedra seca, que, amagades entre els arbres, a vegades mig enrunades, a vegades recolzades sobre els vells marges de pedra, escampen al llarg de la ruta l’esperit del Cister: austeritat, esforç i treball.

N’és un exemple la barraca de Ca l’Augé, que a tocar del camí, ens sorprèn amb les seves formes belles i harmonioses.

En suau pendent arribem al Pla de Santa Maria, que ja des de lluny crida l’atenció amb

els seus dos campanars, gegantins sentinelles de la plana. Tot i que originàriament ambdues esglésies foren dedicades a Santa Maria, l’església vella adquirí, a mitjan segle XIX, l’actual advocació a sant Ramon de Penyafort. Aquesta església ha esdevingut un dels monuments romànics més destacats de l’Alt Camp i encara parlen, els veïns del Pla, de la matança que l’any 1642, durant la guerra dels Segadors, feren els castellans, manats pel Marqués de Hinojosa, per la qual moriren degollats quaranta homes que s’havien refugiat a l’església.

Travessem el poble creuant els portals que antigament feien de portes de la muralla i continuem cap a Figuerola del Camp, que s’alça sobre un turonet al vessant oriental de la serra de Miramar. Omplim els bidonets amb l’aigua refrescant que brolla de la

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 18

03/09/2010 14:34:23

www.naturaiaventura.cat

font del Viudet i ens preparem per ascendir la serra, frontera natural entre l’Alt Camp i la Conca de Barberà. El camí, que puja amb un fort pendent, s’estreny, es torna pedregós i perd ciclabilitat, la qual cosa ens obligarà a superar els darrers metres empenyent la bicicleta. Un cop a dalt val la pena aturar-nos i mirar enrere per gaudir de l’àmplia panoràmica del Camp de Tarragona que s’estén fins al mar. En aquest punt els itineraris a peu i en bicicleta se separen. Nosaltres prenem avall, en fort descens, fins a Prenafeta. Enrere queden les escasses restes del castell de Prenafeta que, enlairat sobre la cinglera, vetlla pels habitants de la vall per on serpenteja el Francolí. Un cop al poble, passada la plaça de l’església, creuem el riu a la dreta i prenem, just després, l’amagat corriol que passa entre les cases i marxa paral•lel al torrent. Travessem camps de conreus d’ametllers, avellaners i vinyes fins arribar al cementiri de Montblanc, on cal parar atenció, a l’alçada del cementiri, de no passar-nos la cruïlla que, a mà esquerra, ens permetrà creuar per sota les arcades dels ponts les vies del ferrocarril i l’antiga carretera nacional. Un vell pont medieval de pedra grisa i cansada ens permet travessar el riu Francolí. Davant nostre s’alcen, imponents, les muralles que envolten la vila vella de Montblanc i que la tradició diu que foren testimonis de la lluita acarnissada i ferotge entre Sant Jordi i el drac. El portal de Sant Jordi que obre pas a la muralla s’encarrega de recordar-nos la gesta. A Montblanc també se separen els itineraris a peu i en bicicleta. Els ciclistes voltem pels peus de la serra de Prades per la variant que segueix el GR-171 fins a l’Espluga de Francolí, primer, i fins al monestir de Poblet, després. Així evitem el recorregut no ciclable que segueixen els senderistes del Cister i que s’enfila per la serra de Prades fins a l’ermita de Sant Joan de la Muntanya, on hi féu vida eremítica Elionor d’Aragó i on diuen que arribà a fundar-hi un petit monestir. És difícil establir els orígens del monacat cristià, i més encara fixar el moment en què s’establiren els primers monestirs en territori català. N’hi ha que afirmen que el seu origen foren les persecucions a què els cristians foren sotmesos i que, un cop fugits a les muntanyes, s’habituaren a viure aïllats.

D’altres diuen que fou després, a partir del

18/19 tripa42.indd 19

03/09/2010 14:34:26

rutes en BTT

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 20

20/21 03/09/2010 14:34:34

www.naturaiaventura.cat

segle IV, quan cessaren les persecucions i el cristianisme esdevingué popular i les persones que buscaven una certa perfecció espiritual tendiren a allunyar-se i cercar, en solitud, l’esperit primigeni del cristianisme.

Una altra hipòtesi afirma que la fi de les persecucions no oferia la possibilitat de “martiri” com a testimoni màxim de la fe i que en la solitud i l’ascesi cercaven un succedani incruent de la vocació de màrtir. Fos com fos tots ells seguiren la consigna que emanava de l’Evangeli en paraules de Jesús: “si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens, dónaho als pobres i segueix-me”.

La paraula monjo deriva del mot grec monakhós, que vol dir “únic, solitari”, i així foren coneguts aquells que trencaven amb el món circumdant i s’aïllaven. Uns ho feien sols, els eremites o anacoretes, mentre que d’altres preferien compartir aquesta experiència i viure plegats en un sol edifici. Aquests darrers s’adonaren aviat que aquella convivència necessitava d’un reglament que regulés i

tripa42.indd 21

disposés de les activitats, els espais, els horaris i les normes col•lectives que s’havien de respectar. A Occident les normes monàstiques que triomfaren de manera majoritària les escrigué Benet de Núrsia (480-547). La seva regla organitzava la vida al monestir d’una manera assenyada i respectuosa amb la naturalesa humana i concebia la comunitat com una família sotmesa a l’autoritat del pare (abat), però sense que aquest tingués un poder absolut, sempre obligat a demanar consell als seus monjos o a un grup que en fos representatiu. La regla es caracteritzava també per la màxima “ora et labora” (prega i treballa), que establia l’equilibri entre el treball manual, la lectura i la pregària, i servia per organitzar la vida interior del monestir de manera que els monjos s’autoabastessin en les seves necessitats sense haver de demanar cap caritat a ningú. La regla de sant Benet, escrita per governar el seu monestir, aviat s’escampà a altres cenobis fins que al segle IX Carlemany l’imposà obligatòriament

a tots els monestirs de l’imperi carolingi.

A finals del segle IX i bona part del segle X els territoris de l’imperi es veieren immersos en una època obscura. La divisió interna dels seus dirigents i les invasions de normands, hongaresos i sarraïns sumiren l’imperi en l’anarquia i molts monestirs es veieren sotmesos a la ruïna i la devastació. Per acabarho d’arrodonir, el dret de comenda, imposat pels senyors feudals, esdevinguts els amos d’extenses zones rurals, els permetia nomenar directament els abats. Aquests administraven les terres del monestir sense parar gaire al cenobi i duien una vida poc religiosa.

L’any 910, Guillem d’Aquitània, duc de Borgonya, fundà el monestir de Cluny a les seves terres. Per tal de preservar el nou monestir de la influència dels senyors laics i dels bisbes locals el posà sota la jurisdicció directa de la Santa Seu i concedí als seus monjos el dret de triar el seu propi abat. Molts mones-

03/09/2010 14:34:41

rutes en BTT

FITXA

tirs es posaren a les seves ordres, tant pel prestigi que representava com per poder escapar així de la influència dels senyors laics, i aviat centenars de monestirs de tot Europa i milers de monjos passaren a tenir un mateix abat, el de Cluny.

Aviat el prestigi que anaren guanyant els monestirs dependents de Cluny es traduí en quantioses donacions dels nobles que, afegides a les constants almoines dels pelegrins, enriquiren els monestirs. Això els permeté refer i construir de bell nou monestirs enormes en el nou estil artístic del temps: el romànic. Els monjos cluniacencs, a diferència dels de l’època de sant Benet, dedicaven gairebé tot el temps al cant en el cor i als oficis litúrgics (a penes dedicaven tres hores al dia al treball), i anaren deixant (no podien fer-ho d’una altra manera) el treball manual a treballadors laics.

Els monestirs esdevingueren el centre del món: monopoli cultural i artístic, influència política i direcció religiosa passaven pel claustre. Però quan un ideal s’allunya dels

el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, amb afanys repobladors i religiosos, demana als monjos del monestir de Fontfreda, prop de Narbona, que fundin un monestir prop del riu Francolí, entre Lleida i Tarragona, en un lloc on els àlbers (Populus alba) abunden.

Aquests donaren nom al monestir de Poblet, que mentre ens enfilem per la serra del Tallat ens mostra, sota l’immillorable teló de fons de la serra de Prades i els seus boscos, tot l’esplendor que encara conserva.

Per evitar la drecera que s’enfila en forta marrada fins al cap del Coll una altra variant preparada per fer en bicicleta ens permet arribar-hi, un tram per pista, un tram per carretera. Abans de deixar-nos caure per l’altre vessant i davallar vers les valls de la comarca de l’Urgell, l’itinerari ens convida a visitar el santuari del Tallat, una antiga torre de defensa convertida, primer en eremitori i en església després.

Montblanquet és el primer poble de l’Urgell que visitem, on hi destaca una petita joia romànica: l’església de Sant Andreu. El nom

DURADA: 15 H TIPUS ITINERARI: CIRCULAR DISTÀNCIA: 108 KM ÈPOCA: hauríem d’evitar els dies més DESNIVELL POSITIU: 2210 M calorosos de l’estiu DIFICULTAT: ALTA Recomanació: No portar alforges MÉS INFORMACIÓ: WWW.LARUTADELCISTER.INFO

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 22

seus orígens sempre apareix un nou moviment que s’encarrega de reprendre el camí original. En aquest cas la nova tendència la marcà Robert de Champagne (1028-1111), abat de l’abadia de Saint Michel de Tonnerre, que desencisat per la impossibilitat de redreçar els monjos del monestir se n’apartà voluntàriament, i acompanyat de 21 monjos es retirà a un lloc aspre, isolat, apartat i salvatge: el bosc dels Cistells (Cîteaux), on fundaren una abadia independent. Així nasqué l’orde del Cister, amb l’esperit de reequilibrar, en el sentit original, la puresa de la regla benedictina tot reintroduint el treball manual a l’horari quotidià i reduint el temps dedicat a la litúrgia i a la salmòdia al cor.

A la meitat del segle XII, quan la reconquesta catalana avançà cap al sud, la repoblació del territori es convertí en una tasca important i necessària per a la corona. L’austeritat dels cistercencs i el lema “ora et labora”, que els monarques catalans veien amb bons ulls, afavoriren la col·laboració entre l’orde del Cister i la monarquia catalana. L’any 1150

22/23 03/09/2010 14:34:54

www.naturaiaventura.cat

original del poble era Montblanc, en clara al•lusió a la pedra blanca de la serra del Tallat, però per diferenciar-lo del Montblanc de la Conca, més poderós, fort i ric, esdevingué Montblanquet.

Rumiant quins devien ser els jocs prohibits que feren famoses les festes majors de Montblanquet davallem cap a Vallbona de les Monges per una pista pedregosa que sens dubte ens regala les millors vistes del monestir i del poble.

A diferència dels altres dos monestirs, nascuts amb la voluntat de fundar una abadia cistercenca, a Vallbona fou una comunitat eremítica femenina qui obtindrà, vers el 1173, l’adscripció al Cister. Les regí l’abadessa Òria, provinent del monestir de Tulebras, al regne de Navarra, que hi consolidà la vida cenobítica femenina en els valors cistercencs i aconseguí el prestigi de la institució davant la societat catalana de l’època fins al punt que la reina Sança adquirí el lloc de Vallbona i el lliurà després a les mateixes religioses per tal que hi bastissin un mones-

tripa42.indd 23

tir, obligant-se a concedir els béns necessaris per al seu manteniment.

Una pista en bon estat ens durà fins a Rocallaura. Foren els devots d’aquest poble els que fundaren l’església de Santa Maria del Puig del Tallat i és a la parròquia del poble on encara s’hi venera la imatge d’alabastre que fou traslladada des del santuari en abandonar-lo els monjos.

De nou a la Conca de Barberà el camí ens duu a Belltall, que travessem, i on surt a acomiadar-nos una preciosa creu de terme d’estil gòtic-renaixentista. Suaument guanyem alçada i travessem el puig de les Forques, on un parc eòlic ha modernitzat el paisatge amb les seves torres i aspes gegantines. Ja des de lluny es divisa el poble de Forès, enlairat sobre un turó, al cim del qual destaca el campanar de formes barroques de l’església de Sant Miquel. Les baixades d’aquest tram de La Ruta del Cister són molt tècniques, amb trams força verticals i pedregosos que desaconsellen planificar la ruta amb al-

forges. Entre els pins llueixen les àmplies extensions de vinya que s’estenen per la vall de Vallverd —nom que segurament fa referència a la verdor que s’escampa arreu— i que ens acompanyen fins a Rocafort de Queralt i Montbrió de la Marca, pobles encimbellats que desprenen un refinat regust d’antigor. Montbrió és el darrer poble abans de l’atlètica pujada a la serra de Comaverd, així que aprofitem per omplir els bidonets d’aigua i encetem l’ascens cap al puig de Comaverd, punt sublim d’un ascens que ens permetrà, en una nova variant per a BTT, la possibilitat de seguir un sensacional, preciós, enlairat i vertiginós camí carener.

Quan el sol amenaça desaparèixer arribem al Pont d’Armentera, edificat segons es creu al lloc on arrencava l’aqüeducte romà que duia les aigües del Gaià fins a Tarragona. Un camí en suau davallada ens duu, resseguint les aigües que els darrers raigs de sol tinten de tons morats, ataronjats i rosats, de nou a Santes Creus.

03/09/2010 14:34:57

CompeGPS Land

Capítol 9: Edita el teu propi roadbook

Entre les novetats que incorpora CompeGPS Land 7 figura una característica dirigida als amants de la bicicleta de muntanya: la possibilitat d’elaborar nosaltres mateixos els nostres roadbooks o fulls de ruta. Els roadbooks ens donen informació dels punts clau per on passa l’itinerari que estem seguint, normalment en forma d’esquema visual acompanyat d’una breu explicació i algunes dades addicionals com alçada, distància total recorreguda o la parcial (des del darrer punt clau). CompeGPS Land 7 ens permet, a més, visualitzar-ho tot directament al nostre receptor GPS. Els fulls de ruta són una eina molt útil quan el mapa és poc detallat o per afegir fluïdesa a la nostra navegació en ruta.

Per a poder realitzar els nostres roadbooks ens caldrà el track del recorregut i un programa per dibuixar els nostres esquemes.

EDICIÓ DE LES IMATGES: El primer pas consisteix a crear, per mitjà del programa editor d’imatges, els croquis esquemàtics dels punts clau que volem reflectir en el nostre roadbook. Recomanem que les mides d’aquestes imatges siguin de 128 x 128 píxels. Un cop creats els croquis necessaris els desarem en format .bmp en una carpeta amb el nom que desitgem. Un consell és el de numerar cada imatge per a saber després l’ordre en què es faran servir.

Quan tinguem totes les imatges procedim al següent pas, l’edició del roadbook en si (figura 1).

Figura 2

Figura 1

CREACIÓ DEL ROADBOOK: Iniciem CompeGPS i cliquem al menú Tracks, triem l’opció Obrir Track (Ctrl+T en la combinació de tecles d’accés ràpid) i seleccionem el track que utilitzarem.

Quan aparegui a la pantalla, cliquem amb el botó dret sobre el track i escollim l’opció Editar Roadbook. Apareixen dues finestres, la llibreria d’icones a l’esquerra i la del roadbook a baix (figura

2). El següent pas és el de marcar els punts que figurin al roadbook.

Si no tinguéssim clar quin és el punt exacte on hem de clicar amb el botó dret per a crear el punt de roadbook, podem especificar les coordenades nosaltres mateixos. Tan sols hem de crear el punt de roadbook sobre un punt aproximat sobre el track, i quan ens apareguin les dades a la barra inferior clicarem amb el botó dret

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 24

03/09/2010 14:35:06

www.naturaiaventura.cat

sobre qualsevol dels camps i escollirem l’opció Propietats. Se’ns mostrarà a la barra de la dreta una barra d’eines amb informació detallada d’aquell punt, incloses les coordenades. Per a modificar-les farem ús, com vam aprendre en el capítol anterior, de la icona en forma de llapis per a introduir manualment els valors de les coordenades exactes del punt. Després clicarem sobre el botó OK i tancarem la barra de propietats clicant a la creu de la part superior dreta de la barra.

En l’exemple volem marcar la cruïlla que s’ha de prendre a la dreta. Cliquem amb el botó dret sobre el punt exacte i escollim l’opció Crear punt de roadbook aquí (recordem que per a més precisió a l’hora de marcar el punt podem acostarnos-hi amb la rodeta del ratolí). Notem que automàticament s’ha afegit el punt a la barra d’eines del roadbook de baix, amb les dades exactes del punt. La resta de camps en blanc (Icona, Croquis i Descripció) són els que nosaltres hem d’omplir.

El camp Icona permet escollir la icona que es visualitzarà sobre el track, generalment una simplificació del croquis.

CompeGPS ens ofereix una sèrie de galeries d’icones, depenent de la utilitat que li vulguem donar (figura 3). Les més senzilles i per defecte són les de la galeria Garmin Edge, tot i que ens pot resultar útil la galeria Navigation, més completa per a la navegació. Per a inserir la icona cal, primer de tot, seleccionar la galeria amb la qual volem treballar. Com que la ruta amb què treballem és força senzilla, utilitzarem la Garmin Edge. Quan hem escollit la galeria, fem doble clic a la casella Icona de la barra inferior; apareix una fletxa desplegable d’on seleccionarem la icona desitjada, en aquest cas la número 7, fletxa a la dreta. El punt sobre el track apareixerà marcat ara amb la icona seleccionada.

A continuació definirem el camp Croquis. En aquest camp inserim la imatge que defineix amb més precisió la cruïlla o el punt en qüestió. De nou fem doble clic sobre el camp Croquis i se’ns obre una finestra de l’explorador on hem de seleccionar la imatge que prèviament hem editat (figura 4). Per a la primera

Figura 3

Figura 4

Figura 5

24/25 tripa42.indd 25

03/09/2010 14:35:09

CompeGPS Land

cruïlla seleccionem la imatge que hem anomenat, com no podia ser d’altra manera, cruïlla1.bmp, i l’obrim. Ara el camp Croquis té una miniatura de la nostra imatge.

El darrer camp, Descripció, serveix per a escriure una breu explicació sobre el punt que estem marcant, ja sigui per ficar una advertència o bé l’aclariment d’una maniobra que haguem de fer en el punt en qüestió. En el nostre cas, copiarem el que tenim en el roadbook. L’operació a seguir és semblant a les realitzades anteriorment: doble clic sobre el camp i introduïm el text. Tot i que com més breu sigui el text més ràpid el llegirem, si el text s’allarga no hem de patir, ja que a l’hora de visualitzar-lo al nostre aparell GPS podrem navegar pel text. Quan haguem acabat d’escriure, fem clic a qualsevol punt de la barra inferior i el text quedarà registrat.

Ara que ja sabem com introduir les dades

els mateixos passos: Icona, Croquis i Descripció.

Figura 6

de cada punt, haurem d’iterar amb tots els punts del roadbook, seguint sempre

DESAR I UTILITZAR EL ROADBOOK: Quan hem acabat d’introduir els punts hem de desar el roadbook. Per a fer-ho, primer cal guardar el track en format .TRK, fent clic amb el botó dret sobre el track i seleccionant Guardar Track com... A més, cal donar-li el nom desitjat. Repetim l’operació però aquest cop canviem l’extensió de l’arxiu de .TRK a .BTRK (figura 5). Això es fa perquè el format .BTRK no és editable, i en cas d’haver de realitzar alguna modificació l’haurem de fer sobre el fitxer .TRK i tornar a guardar-lo com a .BTRK. Per utilitzar els roadbooks editats amb CompeGPS haurem de fer servir qualsevol suport que utilitzi el programa de navegació TwoNav (Aventura, Sportiva, Evadeo, etc.). Enviarem els tracks tal com vam aprendre en el capítol anterior i ja en podrem gaudir en plena natura (figura 6).

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 26

03/09/2010 14:35:19

biblioteca

Novetats editorials PEL MATARRANYA EN BTT 14 ITINERARIS PEL MATARRANYA MITJÀ I BAIX Autor: Francesc Roig Editorial: Cossetània Edicions Col·lecció: Azimut, 114 Nombre de pàgines: 156 Nombre d’il·lustracions: 99 Preu: 13,10 € El Matarranya és un dels ecosistemes fl uvials mediterranis més ben conservats de la Península Ibèrica. Un medi natural de gran qualitat, vertebrat al voltant del riu i amb el que l’home ha mantingut des d’antic una estreta relació. Deixant enrere els abruptes relleus dels Ports en el camí cap a l’Ebre, el Mig i Baix Matarranya es converteixen en una zona òptima per als amants de la bicicleta de muntanya, amb una densa xarxa de camins que transcorren per les valls, barrancs i moles que el sistema fluvial ha anat creant i que permeten dissenyar interessants recorreguts aptes per a qualsevol nivell d’exigència.

En aquesta guia, la primera per a BTT de la zona, us presentem un recull d’itineraris que us permetran descobrir-ne els principals indrets, tot gaudint del seu privilegiat entorn natural.

ELS CAMINS DE L’ALBA: COLLSEROLA GUIA EXCURSIONISTA PER A TOTA LA FAMÍLIA Editorial: Alpina Col·lecció: Els Camins de l’Alba, 16 Preu: 10,50 € Idioma: Català

Guia excursionista amb 20 excursions i caminades per a tota la família per la zona de Collserola, amb descripcions clares i entenedores i mapes parcials de cada ruta.

tripa42.indd 27

03/09/2010 14:35:27

tècnica i seguretat

El descens de barrancs (II) EQUIP COL·LECTIU

Joan Lluís Haro Tècnic Esportiu en Descens de Barrancs i Instructor de Barrancs de l’ ECAM.

Laura Samsó Instructora de Barrancs de l’ ECAM

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 28

03/09/2010 14:35:32

www.naturaiaventura.cat

Aquell material bàsic que cal compartir amb la resta de companys i que ajuda a la progressió del grup.

Cordes: Cal que siguin estàtiques i semiestàtiques, tot i que la tendència actual és usar les semiestàtiques. Evitar les cordes fabricades amb polipropilè (que s’han deixat d’usar per la baixa resistència que presenten rapelant en simple).

Nota: Es recomana portar una corda de substitució o un total de metratges adequats per tal que si una corda queda danyada, se’n pugui usar una altra.

Protector de cordes: Evita el frec amb llocs on hi ha cantells punxeguts o roca molt abrasiva que poden malmetre la camisa i/o l’ànima de la corda.

N’existeixen de diferents materials (PVC, cordura), mides i formes de fixació a la corda (pinces, ganxos).

Material d’instal·lació: Constarà com a mínim de: Espits, plaquetes, un petit joc de pitons (aconsellem del tipus universal i del tipus en ‘U’ per la seva versatilitat), martell i espitador (al mercat hi ha diversos models per escollir, es poden fins i tot trobar burinadors que permeten col·locar ancoratges d’anella de M8), una clau per a les peces que portem (tipus Allen, anglesa...) i equip per tal d’extreure pitons. (Opcional: ulleres protectores per al moment d’instal·lar, evitaran que ens entri pols als ulls, tubet per tal de netejar bé l’orifici del forat.)

Nota: Segons el nombre d’integrants del grup, caldrà veure quants jocs de material d’instal·lació es portaran. Tot i que personalment us recomanem un equip mínim per persona per tal de ser capaços de resoldre qualsevol problema que sorgeixi en tot moment.

Mosquetons de seguretat: Cal que siguin del tipus HMS (en forma de pera) amb rosca de seguretat per a muntar en instal·lacions per tal de realitzar tècniques d’autorescat, passamans, muntatge de ràpels, etc.

tripa42.indd 29

03/09/2010 14:35:37

descens d’engorjats

Bloquejadors: COMPTE AMB EL SEU ÚS. Cal usar-lo només quan sigui necessari, conèixer-ne bé el funcionament i saber i ser conscient del que la paraula ‘bloquejador’ significa.

Existeix un ampli ventall de bloquejadors mecànics i ‘de fortuna’, aquests darrers estan confeccionats amb bagues/cintes planes (maixard, swizzero, nus de cor, prúsic, valdostà...).

Serveixen per a realitzar maniobres de corda (ascendir per cordes, realitzar fraccionaments de ràpels, tensar cordes, hissar pesos, autoassegurar-se, allargar ràpels i bloquejar després sense desfer corda...), però és molt important conèixer com treballa en cada cas el bloqueig.

Nota: En situacions amb molt cabal, se n’evitarà l’ús, excepte que sigui estrictament necessari.

Politges: Serveixen per desmultiplicar forces i pesos en polipasts. S’utilitzen generalment en tècniques de rescat i autorescat, i també per a sortejar obstacles utilitzant tirolines de cable i corda.

Corda de rescat per a aigües vives: El seu ús és bàsic per a la progressió en barrancs o rius amb cabal. S’usarà com a suport de creuament de rius i en salvament en corrents forts en un barranc. Una mesura òptima seria de 10 m a 20 m de corda, que al mercat es pot trobar degudament plegada i ensacada.

Bossa per a recuperar corda: tècnica cordelette: En el cas de rapelar en simple ens cal un metratge igual a la corda de descens per tal de poder-la recuperar. En aquest cas s’usa la tècnica anomenada cordelette. Consisteix en una bossa que conté una corda, generalment de dyneema de menys mil·limetrat, per això es redueix pes i mida en el material.

Nota: No rapelar mai sense coneixença del material.

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 30

03/09/2010 14:35:43

www.naturaiaventura.cat

Kit boule o saca auxiliar: S’usa per a transportar i guardar la corda, optimitzant-ne el muntatge i desmuntatge.

Presenta avantatges enfront dels mètodes tradicionals ja que permet recuperar la corda ràpidament, deixant-la ordenada i llesta per a la següent instal·lació. És aconsellable anar intercanviant els extrems de la corda a mesura que anem instal·lant ràpels per tal que la corda es desgasti per igual.

BIBLIOGRAFIA Gómez, E., Gámez, B., Manual de Técnicas de Descenso Deportivo de Cañones y Barrancos, Ed. Autores, 1995.

V.V.A.A., Escuela Aragonesa de Montañismo, Comité Descenso de Barrancos, Manual de Descenso de Barrancos, Ed. Prames, 1999.

Nealy, W., Kayak: Manual animado de la técnica de aguas bravas, Ed. Desnivel, 1998.

Ortega B., José A., Cañones: Manual de Hidrología para Barranquistas, Ed. Desnivel, 2003.

Ortega B., José A., Manual de Aguas Vivas para Barranquistas, Ed. Desnivel, 2009.

V.V.A.A., Escuela Francesa de Descenso de Cañones —FFS y Federación Francesa de montaña y Escalada (FFME)—, Descente Canyon: Manuel Technique, 2007.

ENLLAÇOS ÚTILS Meteorologia http://www.meteocat.cat http://www.inm.es Cartografia Instituto Geográfico Nacional http://www.ign.es Institut Cartogràfic de Catalunya http://www.icc.es

30/31 tripa42.indd 31

03/09/2010 14:35:55

món sostenible

Homenatge als pobles del Isiboro Secure Moments previs a la destrucció dels seus territoris Marc Gavaldà Realitzador de l´exposició Pobles Indígenes i Petroli

El “massa tard” ha estat el terrible escull on han col·lidit les causes més dignes i les lluites més nodrides. Els que gaudeixen del poder ho tenen molt ben après, i quan es tracta d’implementar projectes que generen el repudi de la població, s’afanyen a executar-los esquivant les pròpies lleis si és de menester.

El projecte carreter Villa Tunari-San Ignacio de Moxos, que partiria en dos el cor intacte de l’Amazònia boliviana, sembla haver pres el rumb de la més detestable política dels fets consumats. Els pobles afectats per aquesta “ganivetada amazònica” han estat ignorats, així com també s’han descartat les lleis que obliguen la realització d’un estudi d’impacte ambiental, o més encara, la pròpia renovada constitució de l’Estat Plurinacional de Bolívia. La recent renúncia del viceministre i el director de Medi Ambient per negar-se a signar la Llicència Ambiental és un lleig exemple de les males pràctiques del poder.

Pobles amazònics amenaçats Els pobles yuracarés, moxeños i tsimanes són els pobles originaris que han viscut i mantingut els ecosistemes del Territori Indígena Parc Nacional Isiboro Securé (TIPNIS).

Les seves comunitats, repenjades a les lleres de cabalosos rius, han desenvolupat cultures pròpies alienes al món occidental i al seu comerç de mercaderies globalitzades. Desconeixen o rebutgen, per exemple, l’ambició del govern brasiler de convertir l’Amazònia en deserts verds de transgènics i agrocombustibles i la seva necessitat d’exportar-los als mercats asiàtics a través de Bolívia.

També rebutgen la necessitat de corporacions petrolieres amb accionistes endeutats —com ho és Sacyr a Repsol YPF— que necessiten lucrar-se urgentment del petroli que alberga el subsòl amazònic. Segurament desconeixen, com qualsevol altre ciutadà de Bolívia, els compromisos personals que ha subscrit Evo Morales amb el seu col·lega Ignacio Lula en aquella abraçada que van estrènyer a Villa Tunari, quan va córrer el xec del 80% dels 415 milions de dòlars del cost per executar el discutit projecte.

Entre els anys 1997 i 2000, vaig recórrer els corriols i cursos fluvials del TIPNIS recaptant proves sobre els impactes de l’activitat pe-

troliera en el Bloc Securé, operat per Repsol YPF1. Van ser entrades amb moto, bicicleta, a peu i amb canoa gràcies a l’acompanyament efectiu del cos de guardaparcs d’aquesta àrea protegida. Una valuosa oportunitat per compartir moments vitals amb les comunitats cocaleres, així com també dels pobles indígenes yuracarés, moxeños i tsimanes d’una àrea boscosa tan gran com dues Catalunyes i d’una orografia complexa de rius que esquiven les darreres estrebades andines fins a les planes inundables de Moxos. En aquell moment, l’amenaça del petroli, concretada per l’obertura de 1.000 quilòmetres de línies sísmiques, acompanyades de campaments, heliports i zones de descàrrega, eren encara una problemàtica suportable entre altres més urgents, com l’asfixiant militarització de la lluita contra la coca per als camperols, o la gestació de les marxes indígenes per a la titulació de territoris. Però l’experiència sobre fets consumats va conduir a les mobilitzacions dels pobles del TIPNIS. Un bloqueig cocaler antipetrolier La petroliera Repsol va ingressar de nou al territori sense dir ase ni bèstia. Sense consultes, desforestant els marges del riu Isiboro i lliurant quatre beques escolars i una ca-

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 32

03/09/2010 14:36:09

www.naturaiaventura.cat

minúscules per a les comunitats camperoles tenint en compte les milionàries inversions que estaven en joc. Però hi havia pressa per les dues parts per resoldre el conflicte.

Per a la petroliera, cada dia d’aturada significava pèrdues i contratemps a les seves operacions ja delimitades naturalment per l’època de pluges. Per als camperols, la següent matinada iniciaven, al costat de les altres centrals del Chapare, un bloqueig de la carretera Santa Cruz-Cochabamba, on la repressió dels militars va segar diverses vides a la carretera. Jo mateix vaig participar, entre fums i barricades, a l’enterrament d’un camperol que va aparèixer tirotejat en un riu de Shinaota. Eren sens dubte altres temps, quan Evo Morales era un camperol més i el govern de l’exdictador Hugo Banzer no tremolava en militaritzar la selva sota els designis dels Estats Units.

Però més enllà de la problemàtica cocalera, aquella tardor de 1998 es va demostrar que la població camperola de l’interior del TIPNIS podia ser també una aliada potent dels pobles indígenes en matèria de defensa del territori contra les corporacions extractives.

L’ensurt que va encaixar Repsol YPF el va ajudar a educar-se en el camp de les relacions amb la població local: “demanar permís abans d’entrar”.

baneta a una de les organitzacions indígenes com a única compensació.

Les comunitats camperoles del TIPNIS a Cochabamba, representades per 8 centrals i 50 sindicats, indignades per la complicitat del govern2, van organitzar un bloqueig que va paralitzar a la companyia transnacional. Durant 15 dies, els 200 treballadors del campament Isinuta no van poder sortir de les seves instal·lacions. El conflicte es va resoldre finalment amb la firma d’unes compensacions

Moxeños i tsimanes tots a l’una L’any 2000, Repsol YPF ja havia consumat l’exploració sísmica i va iniciar tres perforacions exploratòries al Bloc Securé. Al departament del Beni, aïllat de les mirades alienes, Repsol va construir un pou a les faldes de la inexplorada serralada Eva-Eva. Algunes comunitats de tsimanes es van veure directament afectades, tant pel trànsit de camions, l’abocament de dièsel al riu Apere o la compra de peces de caça destinades normalment a l’alimentació familiar. El que subscriu l’article va ser testimoni d’una comunitat tsimán totalment alcoholitzada, que suposadament rebia el suport de la companyia en una campanya d’higiene dental. Setmanes més tard, en una assemblea extraordinària dels corregidors de les 17 comunitats indígenes del Territori Indígena Multiètnic (TIM), van declarar-se en Estat d’Emergència demanant que s’iniciés una demanda judicial contra Repsol per impagament de sous a 20 comunitaris explotats i la reversió de la

Declaratòria d’Impacte Ambiental, la qual va ser atorgada sense consulta a les comunitats afectades pel projecte3. Dotze anys després, els pobles yuracarés, moxeños i tsimanes del TIPNIS han declarat “rebuig rotund a la construcció de la carretera Villa Tunari-San Ignacio de Moxos”4. A la resolució, interpel·len personalment al “president indígena” de no comprendre la seva actitud d’imposar-los una carretera a la força.

Evitar l´etnocidi La construcció de carreteres als boscos tropicals, a tots els països i èpoques, ha generat una inseparable destrucció dels territoris a diversos quilòmetres de la ruta. Als impactes directes per desforestació, modificació de cursos d’aigua i erosió, cal afegir-hi les activitats humanes induïdes pel nou accés. Negar que rere de l’excavadora ningú no ingressarà al TIPNIS és pecar d’ingenuïtat o males intencions. La colonització, la inducció d’activitats extractives i depredatòries, o les relacionades al continu trànsit de camions (motels, prostíbuls...), fulminaran els ecosistemes i territoris del TIPNIS irreversiblement.

Els pobles que l’han habitat i conservat, desapareixeran silenciosament fustigats per malalties comunes, desnodrits per la desaparició de la caça i pesca o desplaçats a cops de peu com el bestiar. Com ho van fer els yuracarés i yukis del Chapare, deixaran com a únic rastre el nom d’algun riu o la llegenda que a les cunetes de la carretera Villa Tunari-San Ignacio de Moxos vivien cultures i pobles amb nom propi. Abans del “massa tard” escoltem la veu dels pobles de l’Isiboro Securé5.

1.GAVALDÀ, Marc, Las Manchas del Petróleo Boliviano, OLCA-Fobomade, Cochabamba, 1999 y GAVALDÀ, M., La Recolonización, Icaria, Barcelona, 2003 2.Carta del Comité de Defensa a la Sra. Neysa Roca, Viceministra de Desarrollo Sostenible y Medio Ambiente, Villa Bolívar (TIPNIS), 21/02/1998, citada i transcrita en GAVALDÁ, 1999 3. Corregidores del TIM, Voto Resolutivo, San Ignacio de Moxos (03/06/2001) 4.Corregidores del TIPNIS, Resolución Nº 0001/2010, San Miguelito del río Isiboro, Beni, 18/05/2010 5.Més informació: http://www.somossur.net/index. php?option=com_content&view=category&layout=blo g&id=89&Itemid=110

32/33 tripa42.indd 33

03/09/2010 14:36:19

rutes d’arreu del món

EL TOUBKAL (4.167m) MARROC: SERRALADA DE L’ATLES

L’Atles és la serralada més gran i important del nord d’Àfrica; un enorme, complex i extraordinari entramat de muntanyes, valls i massissos que s’estenen al llarg de més de 2.300 quilòmetres de longitud, que comparteixen tres països. És al Gran Atles marroquí, on trobem els massissos més impressionants i les muntanyes més altes. El massís del Toubkal n’és de llarg el representant més important i imponent. I, lògicament, el Djebel Toubkal, amb els seus 4.167 metres d’altitud, n’és el rei indiscutible, el més alt!

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 34

03/09/2010 14:36:24

www.naturaiaventura.cat

P

el poble berber, el Toubkal és una muntanya sagrada. Pels occidentals és la muntanya més alta de l’Atles, una fita que durant els mesos d’estiu es troba a l’abast de la majoria de muntanyencs i excursionistes acostumats a caminar.

Sempre que es faci sense neu, en aquesta muntanya no hi ha dificultats tècniques, i un camí prou ample i sinuós recorre els pendents de la muntanya fins al seu cim.

Per sort, no és així durant l’hivern! Aleshores, la neu i el gel tapen els pendents, les arestes i els corredors, i canvien radicalment la fisonomia de la muntanya. Naturalment, l’ascensió esdevé més tècnica i complicada.

Per pujar a aquest cim durant l’hivern cal ser alpinista. En canvi, per pujar-lo a l’estiu l’únic requisit que es demana i que no sempre es compleix és el de ser un bon caminador.

De moment he pujat 16 vegades al Toubkal, tant a l’hivern com a l’estiu; 11 d’aquestes ascensions les he dut a terme durant els darrers 14 mesos. El Toubkal és una muntanya que m’estimo, on el meu ofici de guia m’hi porta sovint. M’és molt familiar, tant o més que alguns dels meus cims pirinencs que em són predilectes.

Puc dir que, després dels Pirineus, la serralada de l’Atles és el meu segon camp d’activitat. No sempre, però, hi vaig per guiar.

A vegades, hi vaig a fer ascensions inèdites, a explorar valls solitàries i a obrir-hi vies, doncs les possibilitats de l’Atles són infinites, i tinc molt clar que, igual que em passa als Pirineus, necessitaria tres o quatre vides per

poder recórrer tots els cims i itineraris que hi ha a l’Atles.

Com que la ruta normal del Toubkal no és gaire llarga, us proposo un itinerari inèdit i del tot assequible, que, amb el pas del temps, esdevindrà tot un clàssic. Es tracta de la Travessia del Toubkal: consisteix a pujar per una vall, l’Ikhibi Sud, i posteriorment baixar per una de diferent, l’Ikhibi Nord. És senzillament bonic i fàcil, molt fàcil, quan no hi ha neu! És més, podeu aprofitar l’oportunitat per assolir, a més del Toubkal, els tres cims que formen el Toubkal Oest, tots de 4.000 metres, així com un grapat de tres mils molt alts.

Us garanteixo una jornada esplèndida! Paraula de guia!

L’ASCENSIÓ Per a totes les ascensions que hi ha als voltants del cim del Toubkal s’ha de prendre com a punt de partida qualsevol dels dos refugis situats als peus d’aquests gegants de 4.000 metres, ja sigui el refugi Le Mouflon (3.195 m) o el refugi del CAF (3.207 m). Des d’Imlil se sol trigar entre quatre i sis hores per un camí molt marcat i relativament còmode, tot i que el desnivell positiu és de quasi 1.500 metres.

Dividirem l’ascensió al Toubkal en dues etapes: la primera ens portarà des del poble d’Imlil fins a qualsevol dels dos refugis, indret on pernoctarem; mentre que la segona etapa ens portarà a fer l’esmentada travessia, i tornarem a primera hora de la tarda al refugi. Llavors, després de descansar una

34/35 tripa42.indd 35

03/09/2010 14:36:36

rutes d’arreu del món

mica, continuarem la davallada fins a Imlil.

Des de qualsevol d’aquests refugis ens dirigirem en sentit lleugerament sud-est, agafant un camí força ben fressat que, després de travessar el torrent, fer una curta grimpada de IIº i de travessar un tram més planer, es planta sota del primer gran pendent del Toubkal. No obstant això, aquest tram no presenta cap dificultat, ja que el camí dibuixa una llarga diagonal de dreta a esquerra, fins que s’arriba a unes grans roques. A partir d’aquí, el pendent és força més suau.

El camí serpenteja per entre uns grans blocs i ens endinsem de ple dins la vall de l’Ikhibi Sud. De fet, més que una vall, es tracta d’un

barranc bastant estret.

Guanyats un centenar de metres de desnivell, comencem a veure la cresta del cim, mentre que a la dreta ens queden els verticals vessants de la Tête d’Ouanoums i del Toubkal Oest. Realment fantàstic!

Després de superar una part força més suau on el barranc s’eixampla bastant, ens dirigim vers el següent obstacle del Toubkal: un esglaó de roca d’uns 50 o 60 metres de desnivell bastant dret. Existeixen diversos camins i senderons, però per mi, el millor és el de la dreta, perquè després de fer una diagonal ascendent, puja per entre grans blocs (Iº, IIº), i s’evita la tartera, que ens quedarà

uns metres a l’esquerra. Amb tot, repeteixo que el terreny és força dret.

Una vegada superat aquest tram, l’ascensió al Toubkal passa a ser un passeig a gran alçària. Després de remuntar un pendent cada vegada més ample i suau, arribem al Tizi n’Toubkal (3.971 m), el coll que separa el Toubkal del Toubkal Oest. Ens dirigim vers aquest darrer cim. Girem a la dreta i anem a buscar un estret camí que veurem de seguida. Aquest camí dibuixa una llarga diagonal ascendent, pel bell mig d’un impressionant caos de pedres. Ens dirigim cap al darrer cim, el darrer Toubkal Oest, el més alt i a la vegada el més bonic de tots tres. El darrer tram és preciós, doncs s’ha de grimpar en un tram de quatre o cinc metres una mica vertical (fàcil, IIº), i tot seguit travessar una estreta i curta aresta esmolada que ens deixa al cim del Toubkal Oest (4.030 m). Les vistes són fantàstiques!

Desfem aquest darrer tram i assolim una bretxa. Des d’aquí pugem fàcilment al Toubkal Oest II o cim central (4.025 m). A continuació, ens dirigim vers el cim que ens queda algunes desenes de metres més a l’est. Grimpem per un terreny format per grans blocs i finalment assolim el Toubkal Oest III (4.012 m). Al cim hi ha una gran fita de pedres.

Abans de tornar al coll del Toubkal aprofitarem l’ocasió per assolir dues puntes perfectament individualitzades que freguen els 4.000 metres. Són cims que no puja ningú i que es mereixen una primera visita.

De tornada al Tizi n’Toubkal agafem el camí de més a la dreta, o sigui, el que transcorre per la cresta. És senzill, i d’aquesta manera evitem la tartera de més a l’esquerra.

Ascendim per aquesta elegant aresta de roca, que, sense cap dificultat, ens porta

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 36

03/09/2010 14:36:47

www.naturaiaventura.cat

sota els gendarmes o petites torres que presenta l’aresta. El camí passa per l’esquerra, per sota d’aquestes torres característiques (camí fàcil i aeri), i finalment s’assoleix un tram més planer i ample situat ben a prop del cim, cim del Toubkal (4.167 m), que assolim en pocs minuts. Ens trobem al sostre de l’Atles i les vistes —si la calitja ens ho permet— són impressionants. De quatre hores a quatre hores i mitja seran suficients des del refugi, tenint en compte que ja hem assolit els cims del Toubkal Oest.

Tot seguit, donem l’esquena a la vall per on hem pujat i ens dirigim vers la següent.

D’aquesta manera completarem la Travessia del Toubkal.

Del cim davallem cap a la dreta, per un camí força ample que de seguida ens porta fins a l’indret on acaba l’aresta nord del Toubkal. Hem de baixar per aquesta aresta relativament estreta. És fàcil però cal anar amb molta precaució. Són uns 200 metres de desnivell, i finalment assolim el coll Nord. Si no en teniu prou us recomano que us dirigiu vers l’Imouzzer (4.010 m), un dels cims alts més interessants, on hi teniu les emocions garantides, especialment en el tram de les bretxes (IIIº, IIIº-); un recorregut molt aeri, curt i espectacular

fins el darrer moment, on una bretxa més gran us tallarà el pas. Cal desgrimpar i tornar a grimpar per assolir el veritable cim.

Un altre cim ple d’emocions és el Tibheirine Oriental (3.906 m), més fàcil que l’anterior.

Després d’una grimpada exempta de dificultats s’assoleix aquest petit cim on encara hi ha les restes de l’avió que s’hi va encastar l’any 1970. És un cim curiós que paga la pena visitar.

Tot seguit, després d’haver assolit un bon grapat de cims, ens dirigim vers la part superior de l’Ikhibi Nord. Aquesta vall és molt més feréstega i solitària que la que hem pujat, tot i que el camí està força ben fressat.

Després d’un primer tram força dret, ens endinsem en una part més suau. És impossible perdre’s, doncs davant nostre en tot moment es veu la vall que porta a Imlil.

La vegetació és minsa, ja que aquest terreny és dominat per les roques i la vida salvatge. La part de baix torna a ser dreta, i després de superar un tram que té força pendent, una còmoda diagonal de dreta a esquerra ens porta fins al refugi, inici i final d’aquesta travessia.

TEXT I FOTOS: CARLES GEL

ALGUNES DADES D’INTERÈS Horaris: de 7 a 8 hores per realitzar tota la travessia Dificultat: baixa per pujar al Toubkal Oest; cap pel Toubkal, i curts trams d’escalada a l’Imouzzer. Bon camí durant tot el recorregut.

Material: bastons.

Desnivell positiu: uns 1.100 M. Quan anar-hi: Sense neu la millor època correspon als mesos de juny, juliol, agost i setembre. El temps sol ser molt estable.

El guia Carles Gel organitza activitats guiades durant tot l’any a l’Atles, ja siguin a títol individual com amb grups reduïts.

Bibliografia: Toubkal, guía de ascensiones y escaladas, de david taurà (desnivel, 2008).

Cartografía: mapa toubkal (1:40.000), Editorial piolet.

36/37 tripa42.indd 37

03/09/2010 14:36:54

fauna autòctona dels Països Catalans

Introducció a la fauna autòctona dels Països Catalans Albert Beneït Rochés Agent Rural Els que ja ens coneixeu, sabeu que els últims dos anys hem intentat fer un breu resum dels arbres més significatius que podem trobar als Països Catalans. Ens hem cansat d’aclarir que aquest resum mai no ha pretès ser una guia —repetim que ja n’hi ha de força bones publicades en català—, i que simplement ha intentat ser una petita aproximació a les espècies vegetals del nostre país per a tots aquells que gaudiu i sou visitants —no turistes— del bosc. Amb exactament aquest mateix esperit intentem fer ara una primera aproximació a la fauna que més extensament trobem a ca nostra. A diferència dels arbres, “més fauna” no voldrà dir “més visible”; a poc a poc anirem descobrint per què.

Ja veieu que seguim sent tan taxatius:

una segona divisió entre regne vegetal i regne animal ens servirà per incloure, dins d’aquest últim, ocells, mamífers i peixos, sobre els quals anirem parlant les properes temporades. Parlarem de guineus, caderneres, truites, toixons, porcs senglars, llebres, oriols, barbs i un llarg etcètera; però, en aquesta nova etapa, també parlarem de com trobar els seus rastres o de com poder-los arribar a veure. A nivell pràctic veureu com la gran diferència entre regne vegetal i regne animal no serà el tipus de cèl·lules, sistema neurològic, òrgans, processos vitals, etc., sinó que la gran diferència entre ambdós serà que uns (arbres) els veurem amb facilitat i els altres (animals) es faran més difícils de deixar-se veure.

D’aquí a un temps, parlem-ne.

Dins del regne animal, els segmentarem amb la simplista franja d’aus, peixos i mamífers. Simplista però útil mesura de càlcul per a distingir on i quan trobarem aquestes espècies. Tornem a repetir que no tractem de ser una guia, ni un bon manual, però si ens apropem a algun format, és a aquest darrer. Aus - aire, peixos aigua, mamífers - terra. No us semblen tres elements màgics i, sobretot, pràctics per a guiar-nos, situar-los i conèixer-los?

Dins de cada espècie intentarem treure l’entrellat dels seus trets més característics, les seves habilitats, les seves estratègies, la seva biologia, la seva capacitat d’adaptació, el seu comportament i, també, dels rastres que ens permetran arribar a fruir de la seva bellesa. Tampoc no penseu que ens con-

vertirem en un manual de reconeixement i seguiment de rastres, això és un món totalment a part igual d’espectacular i interessant que el que tracta únicament de la biologia de la mateixa espècie. No obstant això, creiem interessant que puguem ajudar-vos a distingir entre la petjada d’un gorjablanc i d’un toixó, com saber si un pinya ha estat rosegada per un esquirol o per un ratolí de bosc, o si el rocall que tenim davant nostre és la menjadora d’un tord.

També us haureu fixat que parlem de fauna autòctona; explicarem el mal que fem introduint-alliberant fauna al·lòctona (exòtica) dins els nostres fràgils ecosistemes.

Us recomanem, a més a més, que no deixeu gaire lluny totes les fitxes de vegetació catalana que hem fet fins ara; veureu com cada espècie està totalment lligada al domini climàtic que l’envolta, a la vegetació que l’alimenta, a l’entorn que l’amaga. I, a la vegada, veurem com algunes espècies han tingut l’habilitat d’adaptar-se a diferents dominis, condicions, estatges i situacions. De forma contrària, veurem com hi ha espècies absolutament lligades, o millor dit, agermanades, amb una única espècie vegetal. També tractarem el nivell d’adaptació, tal com fan els arbres, amb l’orografia del territori que els acull i les sinèrgies entre fauna i flora.

Tot això ens ajudarà a veure que parlar de regne vegetal i animal es correspon a parlar sobre un únic regne global: la natura.

Humilment intentarem unir dos àmbits que moltes vegades han estat confrontats i enfrontats: el de l’estudi dels biòlegs i el del treball de camp de caçadors, pagesos, pastors, gent de bosc. Tots amb un únic i mateix objectiu: conèixercomprendre-gaudir de la fauna que ens envolta.

Com en la natura, veureu que no hi ha ni bons ni dolents.

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 38

03/09/2010 14:37:03

setembre - octubre

Data

Activitat

Marxes i caminades 04/09 Caminada i Botifarrada 11/09 Caminada Nocturna a l’Ermita de Sant Pere 18/09 Caminant per Pàndols 19/09 Caminada Popular per la Serralada Litoral 19/09 Caminada Popular Vila de Montcada 19/09 Caminada Nocturna 19/09 Caminada Popular de la Terra Alta 25/09 Caminada Nocturna a Gallecs 26/09 Marxa de Resistència “Joan Subiranas” 26/09 Ronda de Matadepera 26/09 Caminada de Tagamanent 26/09 Pujada al Montsià “Memorial Francesc Bort” 26/09 Caminada Popular a Sant Pere Màrtir 03/10 La Ruta 03/10 Caminada Popular per Collserola 03/10 Caminada Popular d’Abrera 03/10 Marxa-Passeig per la Vall de Tenes 03/10 Marxa Infantil de Regularitat 03/10 Itinerari Marató Parc de Collserola 10/10 Caminada Popular de Sarrià 10/10 Caminada Popular de Sitges 10/10 Caminada Popular de Campdevànol

Organitza

Contacte

Club Excta. Breda Club Excta. Arítjol Centre Excta. Gandesa Club Excta. Teià Centre Esp. Alpí Vallesà Les Guilles, Junts pels camins Centre Excta. Gandesa Club Muntanyenc Mollet U. E. C. d’Olesa de Montserrat Unió Excta. Matadepera Les Guilles, Junts pels camins Agrup. Excta. Alcanar Espluga Viva (S.E.) Grup Excta. Amerenc Esquelles Ateneu Santjustenc (S.E.) Centre Excta. Abrera U. E. Catalunya Vall de Tenes Centre Excta de Castellar Unió Excta. Catalunya Horta Centre Excta. Els Blaus Centre Excta. De Sitges Grup Excta. Campdevànol

www.cebreda.cat www.aritjol.com www.cegterraalta.org www.teia.net/cet ceav67@hotmail.com www.lesguilles.com www.cegterraalta.org www.cmmollet.com www.uecolesam.org www.uem.cat www.lesguilles.com aealcanar@telefonica.net www.centreexcursionistaesplugues.cat www.joventamer.com/esquelles www.santjust.org/seas www.sparagaria.cat/cea 938 416 450 www.castellarvalles.org/entitats/cec www.uechorta.net www.elsblaus.cat www.centreexcursionistasitges.com www.gec-campdevanol.org

Projeccions d’audiovisuals i films de muntanya 1-10/9 Concurs Fotogràfic Ateneu Santjustenc (S.E.) 21/09 Audiovisual i Xerrada. Col·loqui de muntanya Unió Excta. Matadepera

www.santjust.org/seas www.uem.cat

Curses de muntanya 04/09 Burriac Atac 12/09 Cursa de Muntanya de Montblanc 12/09 Cursa de la Verema 19/09 Cursa de Muntanya Taga 2040 EVO 28/08 Sa Guilla Matxacuca 21/08 Transllena 26/09 Pujada al Montsià 10/10 Cursa de Muntanya de Tivissa

Centre Excta. Navàs www.totnavas.com/cen Club Excta. Montblanc club_excursionista_montblanc@hotmail.com Centre Excta. Alella centrexcursionistalella@gmail.com U. E. S. J. de les Abadesses www.uesantjoan.com http://terraindiketes.blogspot.com/ Esportextremevents.es www.esportextremevents.es/ Agup. Excta. Alcanar aealcanar@telefonica.net Grup Excta. La Rata Cellarda www.muntanyesdetivissa.com/

Curses d’orientació 04-05/09 Campionat de Catalunya - Capolat 12/09 Copa Catalana Vallfogona 19/09 Popular Can Barata 25/09 Rogaine Aresta Les Tres Valls 26/09 Copa Catalana BTT-O 02-03/10 2 dies d’Osona 10/10 Copa Catalana BTT-O - Prats de Lluçanès 16/10 Rogaine del Vi - Pacs de Penedès

C.E. Orientació Berguedà Aligots Sengar-O El Sarró La Garriga U.E. Vic Club Orientació Natura i Esport Azimut

http://cob.orientacio.org/ http://www.aligots.org/ http://www.senglaro.cat/ www.elsarro.cat http://o.unioexcursionistavic.org/ http://www.nieorientacio.org/ ceazimut@gmail.com

38/39 tripa42.indd 39

03/09/2010 14:37:09

DESCOMPTES: BOTIGUES DE MUNTANYA

Natura i Avenpturtea,u. a pro

+

BOTIGUES DE BTT I EQUIPAMENT

ALLOTJAMENTS

HÍPIQUES

GUIES DE MUNTANYA

VOLS EN GLOBUS

PARCS ALS ARBRES

VISITES GUIADES

ADVOCATS

CAIAC

natura i aventura setembre 2010

tripa42.indd 40

03/09/2010 14:37:18

SUBSCRIU-TE HI SORTIRÀS GUANYANT Per què subscriure’m-hi?

* * * *

Reb cada mes Natura i Aventura a casa teva. No et perdis cap exemplar. Col·lecciona-la!

Descarrega’t de www.naturaiaventura.cat els mapes, llibres de ruta i tracks pel al GPS dels itineraris proposats.

Participa en els sorteigs mensuals de material, viatges i altres regals.

Aprofita els descomptes que molts establiments ofereixen als subscriptors de Natura i Aventura.

Tot això per només

20€ l’any!

Com subscriure’m-hi?

A través de www.naturaiaventura.cat.

Trucant al telèfon 93 417 76 14.

Natura i Aventura; Avda. de Roma, 152 entl-1ª. 08011, Barcelona.

40/41 tripa42.indd 41

03/09/2010 14:37:22

LA GUIA DEL

turisme actiu

ALLOTJAMENTS - RESTAURANTS - BOTIGUES senderisme - bicicleta de muntanya - vies ferrades - barranquisme - escalada - esquí de muntanya - traveses - raquetes de neu...

L’ALT EMPORDÀ

EL BAIX EBRE

CAMPMANY

DELTEBRE

TURISME RURAL CAL LLOBET Casa pairal catalana que data del segle XVIII. Quatre apartaments rurals independents, que gaudeixen de totes les comoditats. Jardí, barbacoa, billar. Fins a 20/22 persones.

C/ Major, 14. Tel 972 549 236 www.canllobet.com

L’ALT PENEDÈS

LA POBLA DE LILLET

RESTAURANT CAN CADELL Especialitat en cuina del Delta.

C/ Cervantes, 14. Tel. 977 482 162

SALDES

EL PERELLÓ

HOSTAL LA PANAVERA Hotel amb encant.

Pl. del Forn, 25. Tel.977 490 318 www.hostallapanavera.es

LAVERN (SUBIRATS)

HOTEL-RESTAURANT SOL I VI Masia catalana envoltada de vinyes. Immillorable ubicació per a passejades a la natura. Cuina d’autor, de mercat i mediterrània.

Ctra. St. Sadurní a Vilafranca, km. 4, Tel. 938 993 204 - www.solivi.com

SANT MIQUEL D’OLÈRDOLA

HÍPICA-RESTAURANT LA SERRETA Braseria. Carta Variada. Escola d’Hípica. A 5 min. De Vilafranca del Penedés.

Barri La Serreta, s/n. Tel 93 819 90 43 www.restaurantlaserreta.com

VILAFRANCA DEL PENEDÈS

BICICLETES CICLES CATALUNYA Venda, recanvis i reparació de bicicletes.

C/ del Sol, 8 bis Tel 938 915 238 llibimill@hotmail.com

L’ANOIA EL BRUC

RESTAURANT VINYA NOVA Un espai on la gent pot gaudir de la natura i la tranquil.litat, pugui pensar, meditar, jugar, menjar, beure i riure. Un lloc ideal per a trobades familiars i d’amics.

Tel. 937 710 329 www.vinyanova.com

EL BAIX CAMP MONTBRIÓ DEL CAMP

ALLOT. RURAL MAS DE L’HEREU Masia rural típica catalana, d’ambient familiar, i en la que podrà passar uns dies inoblidables.

Tindrà al seu abast tant la platja com la muntanya, podent gaudir d’activitats tan diverses com el senderisme, la Mountain Bike, cavalls, golf i balneari.

Carretera T-310, km 12. Tel 977 262 293 www.masdelhereu.com

RESTAURANT VERGER Pizzeria amb forn de llenya.

C/ Verger, 17 marionapy@hotmail.com

HOTEL HOSTAL PEDRAFORCA** Privilegiada situació. Habitacions, casetes i restaurant.

Barri Maçaners. Tel. 938 241 000 www.pedraforca.com

BERGUEDÀ EL MONTSIÀ

BAGÀ

HOSTAL CAL BATISTA Habitacions amb bany, TV, música i calefacció; menjador climatitzat sense barreres arquitectòniques i cuina casolana acurada.

C/ Raval, s/n, Bagà. Tel.93 824 41 26 www.calbatista.com

À GÒSOL

ALBERG MOLÍ DE GÒSOL Punt de partida per fer excursions al Pedraforca, serra del Cadí, Ruta dels Bons Homes...

Molí de Gòsol s/n Mòb. 636564310 www.molidegosol.com

SANTA BÀRBARA

HOTEL-RESTAURANT DIEGO Situat entre el Parc Natural dels Ports i el Parc Natural del Delta de l’Ebre Ctra. De Santa Bàrbara a La Sènia www.hoteldiego.com

LA SELVA ARBÚCIES

RESTAURANT HOSTAL NOU Cuina catalana casolana i de temporada. Terrassa i jardí.

Major, 12, Arbúcies. Tel 972 860 141 www.hostalnou.es

VALLÈS ORIENTAL GUARDIOLA DE BERGUEDÀ

HOTEL CASA DUANER REST. EL RACÓ DE L’AVI Apartaments, restaurant i hotel. Per gaudir de la natura, la gastronomia, i totes les activitats culturals, esportives i d’oci que ofereix general a l’Alt Berguedà.

Pl. la Farga, 10. Tel.938 227 672 www.elrecodelavi.com

TURISME RURAL LA RECTORIA DE SANT GENÍS DE GAVARRÓS PARC NATURAL CADÍ MOIXERÓ Rectoria del s.XV. Habitacions mab bany o apartaments sencer (max. 8 persones). Possibilitat de cuina casolana. Ambient familiar. rectoriagavarros@hotmail.com www.larectoriadesantgenisdegavarros.cat

EL VALLÈS ARBÚCIES

RESTAURANT LA VALL DEL MONTSENY On podreu gaudir, al menjador i a la terrassa, de bons àpats tradicionals i a la vegada sofisticats, barreja del millor de la cuina catalana amb productes de D.O. de Lleó. L’especialitat del xef són els arrossos, siguin risottos o caldosos.

Crta del Montseny, 406. Tel 938 482 805 www.lavalldelmontseny.com

SANTA MARIA DE PALAUTORDERA FONDA EL TURÓ DE L’HOME Situat al centre de Sta. Maria de Palautordera. Tracte familiar amb més de 100 anys d’experiencia. Especialitat en caça i bolets.

Cuina casolana.

Plaça Major, 6. Tel. 938 480 027 www.turodelhome.com

ORIENTAL

tripa42.indd 42

03/09/2010 14:37:24