44
NOVEMBRE 2010
EL CANIGÓ
DES DEL VESSANT SUD LA RUTA DELS MAQUIS
LA FI DEL CARACREMADA LA FORCANADA
L’ETERNA SEDUCTORA tapesNiA44.indd 1
10/11/2010 12:08:56
tapesNiA44.indd 2
10/11/2010 12:08:58
www.naturaiaventura.cat
Imatge de portada: La “xemeneia” és el tram més espectacular i vertiginós de l’ascens al Canigó si hem triat l’accés pel Barbet.
44
NOVEMBRE 2010
Foto: Narcís Pujades www.pujades.net
EL CANIGÓ
DES DEL VESSANT SUD LA RUTA DELS MAQUIS
LA FI DEL CARACREMADA LA FORCANADA
L’ETERNA SEDUCTORA
ANY V. NÚM. 44 NOVEMBRE 2010
tapesNiA44.indd 1
10/11/2010 12:08:56
TIRADA: 15.000 EXEMPLARS
Direcció: Jordi Fernàndez
editorial La notícia ens va deixar atordits. Els primers moments de sorpresa varen donar pas a uns instants d’incredulitat. No era possible. Això no et podia passar a tu. Durant uns segons les paraules de la doctora, que continuava explicant-se com si res, sonaven esmorteïdes i llunyanes. El nostre cervell encara analitzava el diagnòstic que havia caigut i esclatat com una bomba als nostres cors i als nostres caps. Ràbia, frustració, impotència, por i dolor es succeïren.
Coordinació editorial: Jaume Guillot
Correcció: Berta Aymerich Mestre Publicitat: NATURA I AVENTURA Tel./fax: 93 417 76 14 publicitat@naturaiaventura.cat Disseny gràfic: Jaume Guillot
Col·laboradors: Carles Gel Marc Gavaldà Biel Ràfols Juan Carlos Borrego Aitor Duarri Miguel Rosa Roberto Tòfol Jordà Albert Beneït
Però no et vas deixar vèncer. Vares saber convertir aquella ràbia inicial en un cabal d’energia que tot ho feia possible i que has encomanat a aquells que t’hem acompanyat al llarg de la malaltia. Vares transformar la frustració en la inquietud que permet cercar solucions. Vas conduir la impotència de veure’ns perduts amb una força tan aclaparadora que sense saber-ho has metamorfosejat les nostres vides. Amb la mateixa valentia en que obries les primeres vies venceres la por que ens ennuegava i amb el somriure que has desbordat tot aquest temps has apagat el dolor que cremava als nostres cors. Ara que sembla que tot ha passat, amb el càncer vençut i amb nous somnis i projectes en la teva “nova” vida, volem agrair-te haver pogut acompanyar-te en aquest llarg procés. Som afortunats de tenir-te amb nosaltres.
Edita: H4XORS S.L. Avda. de Roma, 152 entl-1ª 08011 Barcelona Tel./fax: 93 417 76 14 info@naturaiaventura.cat
Els teus amics.
Natura i Aventura és membre de:
Dipòsit legal: B-51.197-2006 Els esports de muntanya són potencialment perillosos. Natura i Aventura aconsella extremar les precaucions a l’hora de practicar-los i no es fa responsable dels possibles accidents que les persones puguin tenir mentre els practiquen influenciats pel contingut de les seves pàgines. Natura i Aventura no comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.
02/03 tripa44.indd 3
10/11/2010 18:53:29
Sumari
16 06
rutes a peu 06
El Canigó des del vessant sud
curses d’orientació 12
Tècnica, cròniques, dubtes, entrevistes...
rutes en BTT 16
La Ruta dels Maquis
CompeGPS Land 22
Visor 3D
curs de fotografia 26
Introducció
fauna autòctona 30
El gorjablanc
món sostenible 26
32
El quart cinturó
escalada d’alta muntanya 34
La Forcanada
calendari 38
Esdeveniments, curses...
avantatges 40
Descomptes, sorteigs...
butlleta 41
Subscriu-te
directori 42
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 4
Planifica les teves sortides
04/05 10/11/2010 18:53:40
..
tripa44.indd 5
10/11/2010 18:53:43
rutes a peu
El Canigó des del vessant sud El marc de fons de la maternitat d’Elna
FRANÇA: LANGUEDOC - ROSSELLÓ
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 6
10/11/2010 18:53:45
www.naturaiaventura.cat
Febrer de 1939. Catalunya ha caigut i l’exili fluctua cap al Rosselló, on el govern de França no preveu l’allau de fugitius: soldats, polítics, artistes, sindicalistes, milicians..., homes i dones republicans, algunes de les quals estaven embarassades. La seva resposta no és gens humanitària i, desbordat, el govern de França es fa el sord davant les necessitats mínimes dels exiliats. Una miliciana té un fill de dos mesos. La manca de llet i d’aigua potable, la tramuntana, la sarna i altres malalties, la intempèrie i el fred pressionen el petit cap a la mort davant la impotència de la mare. Quan és evident que el nen no se’n sortirà, la miliciana el banya al mar amb tot l’amor d’una mare, tot esperant l’onada que alliberarà el seu fill del patiment, onada que arriba per fi, dolça i cruel, entre sanglots.
E
l meu concepte de l’exili republicà als camps de concentració francesos, o més aviat del Rosselló, era del tot perversament erroni. I dic perversament perquè creia de totes totes en la col•laboració desinteressada del govern veí, i no com una qüestió d’ètica política vers un govern legítim i democràtic (això ho era, però durant una guerra aquest concepte dubto molt que sigui l’adient), sinó com una obligació humanitària, quelcom assimilat avui en dia en qualsevol conflicte (bé, des de la nostra òptima occidental, on la televisió i el noticiable dicta què és un conflicte i qui pot rebre o no ajut internacional). Tampoc era un ingenu. Sabia de l’existència d’un comitè de no-
intervenció durant la Guerra Civil, comitè que havia permès amb la seva actitud la presència imprescindible de les forces alemanyes i italianes, sense les quals Franco no hagués guanyat mai la guerra; i coneixia també alguns episodis de retencions d’armament bèl•lic i d’un cert recel de les potències democràtiques occidentals vers l’exèrcit republicà, que s’havia convertit d’esquerres per la fugida de la dreta política i empresarial cap al bàndol franquista (de la qual cosa en part també en tenia la culpa el descontrol dels primers mesos de la guerra). Però una visita a la casa del pintor Xus Duran va fer un gir descomunal. Ell m’havia trucat per mirar de publicar algun article sobre la maternitat d’Elna, ja que Duran
06/07 tripa44.indd 7
10/11/2010 18:53:47
rutes a peu
LA RUTA PAS A PAS
règim de tutela nazi, la França de Vichy. Gairebé mig milió de persones es van veure abocades a les platges nordcatalanes en condicions infrahumanes: manca d’higiene, d’atenció sanitària, de menjar, maltractament psicològic... Si bé el govern francès es va veure desbordat per la inesperada desfeta de l’exèrcit republicà durant les setmanes posteriors a la derrota d’aquest exèrcit a la batalla de l’Ebre, poc o gens va fer per pal·liar les necessitats bàsiques dels exiliats. Estic parlant de centenars de milers de persones anorreades per la guerra, desestabilitzades per l’èxode cap al nord i anguniades pels que quedaven enrere i per tot el que els podria ocórrer en una terra estranya. Entremig d’aquest desgavell hi ha un parell d’idees que se m’associen en la ment. La primera és la fugida d’estudi dels polítics, dels alts quadres militars i d’algunes de les personalitats del món re-
FITXA
volia regalar a l’ajuntament d’aquesta població un quadre seu que homenatjava en gran part la labor d’aquesta maternitat dissenyada per atendre les dones republicanes tancades als camps de concentració del Rosselló. Basat en l’esperit altruista que avui mouen les ONG actuals, desenes de voluntaris estrangers es van organitzar al voltant d’entitats com l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra, on hi va destacar la mestra Elisabeth Eidenbenz. El quadre és un collage on es plasma la desesperança i la desesperació d’unes mares i uns ideals trepitjats pel vessant més fosc dels homes: la guerra. Del quadre vaig passar a la lectura de llibres i articles, sobretot els treballs d’Assumpta Montellà (La maternitat d’Elna, bressol dels exiliats, Ara Llibres, 2005), i en definitiva em va abocar a un nou concepte de l’exili republicà a la França primer democràtica i després en
ÈPOCA: PREFERENTMENT L’ESTIU* TIPUS ITINERARI: CIRCULAR DURADA: 5h
ASCENS ACUMULAT: 980 M RECORREGUT: 8,8 KM DIFICULTAT: MITJANA
Conduirem el cotxe des de Marquixanes fins a la rotonda de Villerac (prop de Prada de Conflent) pujant per una pista que primer mena a Los Masos i després, sempre amb rumb nord, al refugi de Cortalets (1), on deixarem el cotxe ben aparcat. La ruta proposada és la més clàssica de les ascensions a la pica del Canigó, resseguint còmoda i parcialment el GR10. Seguidament ens situarem davant de la porta del refugi guardat (hi ha un cos lliure, sense serveis) i caminarem en direcció a l’Estanyot entre la pineda, rodejant-lo per la dreta per sortir dels prats i començar a caminar fort entre llaçades que ens catapulten primer moderadament fins a la cruïlla de la font de la Perdiu (2), on abandonem el GR. Hem de seguir cap amunt fins a les proximitats del pic Jofre (3) i la vall de les Conques, des d’on s’albira el poble de Vernet. Passat el Roc dels Isards, una petita elevació rocallosa amb vistes del pic de Barbet, continuarem guanyant alçada fins a la Portella (4), avançant per ziga-zagues fins al cim (5) pel sector nord-oest. A continuació ens dirigim cap al sud i comencem el descens de la Xemeneia del Canigó. Els primers metres són bastant verticals però després la pista s’eixampla. Als peus de la canal trobem un camí que ens duu fins a la bretxa Durier (6) d’on seguirem el sender marcat cap a la portella de Vall-Manya (7). En aquest punt tornem a remuntar fins a assolir el coll Barbet (8). Des d’aquí seguim la cresta de Barbet i arribem al Senyal de Barbet (9) des d’on retornem al refugi de Cortalets. * A l’hivern caldrà roba d’abric impermeable, raquetes, guants, grampons i piolet. L’inconvenient de les hivernals és que hem de preveure tres etapes: dues per pujar i baixar al refugi per la pista (23 km) i una tercera per fer l’ascensió.
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 8
10/11/2010 18:53:50
www.naturaiaventura.cat
publicà, embarcats cap a recer de Mèxic o la URSS. Sempre amb excepcions, és clar. La segona, la reacció de les organitzacions cooperants amb el govern republicà en l’aspecte sanitari. Aquest personal va patir la guerra, les batalles i van acompanyar els republicans cap a l’exili. Un cop establerts a l’estat Francès, van intentar reorganitzar-se perquè la seva missió, l’atenció humanitària, no només no s’havia acabat, sinó que ara era més imprescindible. Com veieu, aquest article és ben diferent de la resta que he anant configurant per
a la revista Natura i Aventura, on em faig servir de l’eina de la literatura per introduir-vos en una ruta creant personatges irreals o històrics immersos en una història amb la pretensió de ser agradable i animadora de l’excursió. Avui he canviat de registre perquè no m’he vist amb cor de saber fer la meva feina bé, de reproduir en només aquestes pàgines les vicissituds dels exiliats en uns camps de concentració construïts a corre-cuita, sense els serveis bàsics. Eren homes i dones en una ratonera, un malpaís, un sorral on la mort i el patiment eren la
crua esperança. Perquè en els meandres del fred humit de l’hivern, a la intempèrie, i dels rigors de l’estiu, l’esperança era el primer que queia al mar per la manca de salut, d’aliment, de present i de futur, i per l’excés d’equipatge: el passat, que els condemnava pels seus pensaments, per la seva postura d’haver defensat un govern legítim i uns ideals honrats. Ara, d’això, de bons i dolents, de raó o no, de justícia i injustícia, la guerra no entén. De la lectura del llibre m’han quedat unes quantes estampes congelades. La primera, el punt referencial del Canigó.
08/09 tripa44.indd 9
10/11/2010 18:53:52
rutes a peu
Aquesta muntanya simbòlica del nostre país m’era coneguda precisament per aquesta icona identitària. Com el Pedraforca o Montserrat el Canigó té un esperit especial atorgat per la seva figura i la seva ubicació geogràfica. Quan els comtats francs de Catalunya s’estenien cap al nord segellant llaços de vassallatge amb l’Occitània, era habitual que molts catalans marxessin cap a terres ara de sobirania francesa. Quan tornaven, el Canigó era la primera terra catalana divisada, i era una mena de referent que el seu país era a tocar, esperant la seva tornada sa i estalvi. Quina diferència de les catalanes instal·lades a la maternitat d’Elna! El Canigó només era un marc de fons bonic. La segona estampa parla de l’experiència colpidora d’una mare que acaba de veure el seu fill néixer i l’acompanya en els plors. Aquella mare es diu Mercè Domènec i va explicar a Montellà que al camp de concentració es va fixar, quan hi va arribar, en una altra mare jove, impotent per no disposar de llet i desesperada perquè el seu fill no parava de plorar de gana. Quan es rendia i callava i s’adormia, la jove mare l’escalfava amb el seu cos ja que les mantes que portaven de l’exili estaven xopes per les pluges del febrer. En canvi, quan el sol eixia ella enterrava el nadó a la sorra, deixant-li el cap a fora. Però al cap d’uns dies aquella criatura va morir de fred i de gana. Quan la Mercè va tenir el seu fill a la sala de parts de la maternitat d’Elna ella va plorar, i tothom va pensar que era per l’emoció, quan en realitat vessava les llàgrimes tot recordant el nen mort a la sorra d’Argelers. TEXT I FOTOS: JUAN CARLOS BORREGO
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 10
10/11 10/11/2010 18:53:55
www.naturaiaventura.cat
senderismoeuskadi.net 10/11 tripa44.indd 11
10/11/2010 18:53:57
curses d’orientació
per Biel Ràfols, campió d’Espanya 2010 bielrp@naturaiaventura.cat
a c i n Tèc
T’ho jugues tot en l’elecció d’itinerari L’orientació va tornar amb força després de la parada estiuenca amb el Campionat de Catalunya de llarga i mitja distància, Trofeu Ferran Santoyo. Els terrenys escollits van ser els boscos de Capolat (Berga), excel·lents per a la pràctica de l’orientació. La modalitat de llarga distància es presta a analitzar-hi moltes rutes, ja que consta de fites molt separades. És per això que n’analitzarem una de femenina en aquest número, i una altra de masculina en el proper. El tram analitzat correspon a la categoria màxima femenina. La ruta entre la fita 8 i la 9 es troba al centre de la cursa, i va servir per perfilar el resultat final. Ruta verda, ONA RÀFOLS (17:30): Sortida en direcció sud-est per passar per la fita 6. Busca no perdre alçada, passant per la carretera del nord de la casa rural (verd oliva). Baixa recorrent tot el llom de la muntanya fins a passar les dues clarianes, i acabant pel camí que et condueix a la fita. Ruta vermella, ANNABEL VALLEDOR (16:38): La sortida és molt semblant a la ruta anterior, però es desvia per passar un altre cop per la fita 6, i baixa per anar a buscar el fons del tàlveg, on hi ha un camí. Segueix el camí, que un cop passat el filat elèctric (línia contínua negra) es manté a nivell pujant una mica. L’atac final és igual que en la ruta verda. Ruta blava, ANNA SERRALLONGA (20:59): Ruta més directa que manté la direcció sud-est del camí, passant per l’avituallament. Segueix pel llom de la muntanya, per baixar al fons de la vall i tornar a remuntar pel vessant verd de la muntanya amb un fort desnivell. Conclusió: Com es pot apreciar en els temps, la millor ruta és la vermella. Això és perquè la relació desnivell-distància és la millor. Comparant la ruta verda amb la vermella, veiem que no val la pena fer la volta per la casa per evitar una mica de desnivell, ja que al cap i a la fi només s’estalvien 20 m de desnivell (ja que s’ha de pujar algun petit turonet), i en canvi se’n fan 300 més de distància. La ruta blava és la més directa, però hi ha els 90 m de desnivell acumulats al final, mentre que en la verda hi ha 40 m i 55 m en la vermella, i distribuïts en tot el recorregut (no s’han comptat els metres de desnivell de sortida de la fita, ja que són per totes tres rutes iguals). A més a més, l’atac final de la ruta blava és força més complicat que en les altres dues rutes.
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 12
12/13 10/11/2010 18:54:18
EL CONSELL
www.naturaiaventura.cat
Orientació per grans referències Tècnica que consisteix en buscar grans objectes que ens portaran en la direcció que volem. Són elements del terreny que estan lluny però que et condueixen en la bona direcció, per exemple cases, turons, torres elèctriques... Tu les veus des del punt on estàs i et permeten mantenir la direcció que vols pel simple fet de veure-les. Quan l’utilitzarem? En trams en els que ens podem fixar en un element llunyà per seguir la direcció que volem. Molt utilitzat en orientació a muntanya amb mapes 1:25000
12/13 tripa44.indd 13
10/11/2010 18:54:34
curses d’orientació
ta s i v tre
en L’Carles
Loré
President de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya 2006-2010 Campió de Catalunya absolut el 1994, 1995 i 1997 Com vas començar a fer orientació? L’Anna Amigó em va engrescar per fer una cursa a Collserola el gener del 1990. No em va agradar excessivament. Va ser a l’octubre als terrenys de Fontromeu on em vaig enganxar del tot; allò va ser una passada! M’agrada l’orientació perquè... T’ajuda a tenir disciplina mental i a aprendre dels teus errors. Penso que és un esport que genera persones sanes i maques. Però canviaria: No canviaria res. Com et veu la gent que et coneix i sap que fas orientació? La major part com un bitxo “raro”, sobretot si fas Maratons-O o Rogaines, però abans era pitjor. Almenys ara no els has d’explicar què és l’orientació. Si no fes orientació faria... El que sempre he fet, escalada, barrancs, alta muntanya... Si em busqueu, em poden trobar a... Home! Si no em trobeu aquí m’heu de buscar a Suïssa, a qualsevol poble de muntanya. Quina és la cursa en què t’ha agradat més participar-hi? Potser els 5 dies d’Eslovènia. Són uns terrenys magnífics. Segurament els més tècnics on he corregut mai, i l’organització és senzilla i impecable, com ha de ser. Quina cursa recomanaries als nostres lectors? Aquesta que acabo de comentar o els 3 dies de Bohèmia, a la República Txeca. Què fas quan no tens ni idea d’on ets? M’emprenyo molt. Després intento veure què ha passat per tornar a estar a lloc. Quins són els teus objectius com a orientador? Els mateixos de sempre, aconseguir el màxim de curses amb el mínim d’errors. Quins són els principals canvis que ha sofert l’orientació quan tu guanyaves homes elit i en l’actualitat? El primer és el nivell general dels corredors, que ha pujat moltíssim, com havia de ser. De totes maneres, no penseu que abans el nivell era baix. Amb nosaltres corria Copa Catalana Gilles Goret, que va guanyar dos campionats de Catalunya, i potser la gent es pensava que era un corredor francès “bonet”; doncs no, era molt bo! Venia de ser campió de França absolut el 1987 i va participar en quatre mundials amb l’absoluta del seu país. Aquí s’havia d’esforçar molt per guanyar i no guanyava sempre. Per tant penso que el nivell, pel poc temps que duia la FCOC, era força bo. Quins aspectes creus que la FCOC ha millorat durant aquests quatre anys? Jo no parlaria de millores, sinó d’evolució. En cada etapa de la FCOC s’han fet coses que han servit per créixer. Ara hi ha coses que abans era impossible de fer perquè no hi havia recursos, com és la tecnificació, i crec que és el més destacable d’aquesta evolució. De totes maneres, sense la feina dels altres presidents no haguéssim arribat fins aquí. I quins creus que han estat els punts dèbils? L’Escola Catalana d’Orientació i el Trail-O, que no hi ha hagut manera d’engegar. I en general, sota el meu punt de vista, la manca de col·laboració en la FCOC de persones fora de les que formen la junta. Penso que tots els que estimem aquest esport hem d’aportar alguna cosa per aconseguir que funcioni i que evolucioni cap a millor. Sé que sóc molt pesat perquè sempre insisteixo en el mateix, però ho veig així. Et deixem fer una petició a la Federació. Què demanaries? Com que entenc que la Federació som tots, ho tinc fàcil: demanaria gent amb empenta per tirar endavant un nou projecte. La FCOC (Federació de Curses d’Orientació de Catalunya) ha viscut diferents fases de creixement; ara toca consolidar la feina feta i acabar de fer funcionar tot el que fa referència a formació. De les últimes quatre edicions del Campionat d’Espanya, Catalunya s’ha imposat en dues. Són millorables aquests resultats? Tot és millorable, però jo em quedo amb la implicació de tots els orientadors catalans en el darrer Campionat d’Espanya. Crec que va ser fantàstic la quantitat de gent que hi va anar i les ganes amb què es van córrer totes les curses. Penso que es va lluitar molt, va ser molt maco.
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 14
14/15 10/11/2010 18:54:40
tripa44.indd 15
10/11/2010 18:54:47
rutes en BTT
La Ruta dels Maquis Caracremada, l’últim maquis català
COMARCA: BERGUEDÀ i BAGES
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 16
10/11/2010 18:54:50
www.naturaiaventura.cat
“Ens explicaven que havien estat gent dolenta, que per viure només sabien atracar i matar. Però sempre hi havia algú que ens comentava, en veu baixa, que no era exactament així. El temps i la història ens han anat revelant parcialment la veritat d’aquell tarannà aventurer, idealista, brusc, terroritzant”. Ferran Sànchez
16/17 tripa44.indd 17
10/11/2010 18:54:52
rutes en BTT
El 1963 morí l’últim maqui català. Condemnats a l’oblit, silenciats i catalogats per Franco com a vàndals i terroristes, la història i el temps han anat esborrant les petjades i el record d’aquells homes i dones que contribuïren amb sang, suor i llàgrimes a la victòria de la democràcia europea sobre el feixisme del III Reich. Guerrillers i guerrilleres antifranquistes que després de la victòria aliada sobre els alemanys rebutjaren reconeixement, condecoracions i pensions, i continuaren la lluita contra el règim del dictador espanyol. Marginal i rebel, el juliol del 63, vora el marge d’un camí del Bages, fou emboscat i abatut a trets de pistola en Ramon Vila, el Caracremada, el darrer d’aquells valents que es jugaren la vida dia rere dia perseguint el somni de veure retornar al seu poble la pau i llibertat perdudes.
E
n tota la tarda no havia deixat de ploure. La pluja s’esmicolava al xocar contra les poques teules que encara restaven collocades en aquell bocí de sostre, que permetia l’aixopluc en l’únic pedaç de la casa que no s’havia enrunat. Feia molts anys, des del gran incendi, que aquell vell casalot restava abandonat, trist i mut. Només el crepitar del foc i el gotejar constant de les gotes d’aigua que es colaven entre les enfosquides bigues trencaven aquell silenci sepulcral. Vora el foc, en Ramon —anomenat pels seus Maroto, doncs havia nascut al mas dit així que hi ha al poble de Peguera— s’ajustà l’impermeable que s’havia col·locat sobre les espatlles. Deixà anar un renec. Mai li havia agradat la pluja, doncs li recordava la mare. Quan encara era un marrec un llampec encertà de ple l’arbre sota el que ell i la mare es resguardaven d’una tempesta. El maleït llamp s’endugué la mare, i a ell li va deixar el cor i la cara marcats per sempre. L’home restava immòbil, amb els ulls foscos clavats en les flames que ballaven al ritme que marcava el sec espetegar de la llenya que cremava. Entre les flames veia consumir-se els cossos dels infants i de les dones que, empresonats a l’església d’Oradoursur-Glane, eren cremats vius pels nazis. Imaginar aquella massacre, sentir explicar en veu dels pocs supervivents aquella inhumana represàlia de l’exèrcit alemany en venjança a les accions que uns dies abans ell i els seus homes de la Résistance havien dut a terme a prop d’Oradour-sur-Veynes, li havia esbotzat l’ànima. Algun fanàtic cap
quadrat nazi confongué ambdós Oradours i manà afusellar els homes i cremar vius els menuts i les seves mares al poble veí. —Malparits— murmurà en Ramon mentre escopia amb ràbia sobre el terra polsós. D’una butxaca dels pantalons tragué un arrugat paquet de cigarretes i colpejantlo hàbilment contra la cuixa en féu sortir una. Se la posà entre els llavis. S’apropà a les flames, prengué una branca de ginebró encesa —utilitzava el ginebre com a llenya perquè era un arbust que en cremar no feia fum— i capgirant el cap encengué el cigarret. La llum del foc li il·luminà la cara, mo-
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 18
10/11/2010 18:54:56
www.naturaiaventura.cat
rena, cansada i colrada pels anys viscuts a la intempèrie, i arrugada i esguerrada allà on de nen un llamp i anys després una bala perduda l’havien tocat. Havia deixat de ploure. Era ben fosc quan el Caracremada, amb el sac d’arpillera que sempre l’acompanyava acomodat sobre l’espatlla, sortí del seu amagatall. Feia molts anys que la nit s’havia convertit en la seva millor amiga i el muntanyam el seu únic company. A les fosques recorria els camins del Solsonès, el Berguedà i el Bages per evitar així les mirades indiscretes o les trobades indesitjades. No existia cap viarany, pas, cim, balma, grau ni cova inconeguts. Havia travessat els Pirineus prop de Solsona, i després de recórrer la serra de Pinós havia arribat a la vall del Cardener, que com sempre resseguia fins a Palà. Després havia fet via fins al llogarret de Camps. Viatjant sempre de nit, havia arribat a Sant Joan de Vilatorrada, vorejant
18/19 tripa44.indd 19
10/11/2010 18:55:00
FITXA
rutes en BTT
DURADA: 4-5 H DISTÀNCIA: 54,8 KM DESNIVELL POSITIU: 788 M DIFICULTAT: MITJANA TIPUS ITINERARI: LINIAL
pels voltants de Coll-Baix, i després de caminar una bona estona pel marge del rierol de Rajadell havia assolit el traçat de la via del ferrocarril, que seguí fins al desnivell de Can Prim. Aquí s’aturà. Escoltà el silenci, que en aquestes hores de matinada era total. Davant seu s’alçaven les torres de conducció de les línies d’alta tensió que subministraven l’electricitat a la ciutat de Barcelona, i que eren, una vegada més, el seu objectiu. Estava convençut que el sabotatge de les línies elèctriques i fèrries era l’única opció al seu abast per intentar ensorrar econòmicament el règim franquista que oprimia el seu país. Segué vora la pilona d’una de les torres i obrí el sac que duia, del qual tragué unes cantimplores, unes serres i uns detonadors. Amb paciència serrà una mica les potes de la torre, i hi posà l’explosiu plàstic que duia a les cantimplores. Ajagut sota la torre, mentre manipulava hàbilment l’explosiu, recordava el primer cop que perpetrà un sabotatge. —Ja apuntava maneres— pensà deixant anar un somriure. Era una nit d’hivern de l’any 29 quan entrà a la fàbrica da la Pobla de Lillet amb la intenció de fer volar la nova maquinària que el propietari havia comprat i que havia provocat l’acomiadament d’un centenar de companys seus. Aquell dia una de les càrregues explotà abans de temps i ell acabà amb els ossos a la presó. —Ara ja no em passaria— murmurà mentre ajustava la darrera de les càrregues a una tercera torre. Des de les primeres explosions controlades a les mines de Fígols on treballava de jove fins aquestes darreres càrregues que ara col·locava havien passat molts anys i molts quilos d’explosius per les seves mans. En pensar-hi el seu cap s’omplia d’imatges de camions blindats, tancs alemanys, torres, ponts i vies de tren
convertits tots en ferralla deformada, arrugada i inútil. Quatre dies després de les explosions que havien deixat a les fosques bona part de la capital catalana, en Ramon s’acomiadava d’aquells que l’havien amagat els darrers dies al paller del seu mas. Encara quedava gent valenta que no es deixava vèncer pel temor a les brutals repressions, les emboscades ni les traïcions. La mestressa de la casa li havia preparat una carmanyola d’olla barrejada a base de cigrons i patates, i a la tina del mas havia omplert de vi la seva vella bóta de cuir. Caminava sol. No li quedaven companys. Uns foren abatuts en diverses emboscades, altres afusellats o crivellats en acció, molts companys restaven empresonats i d’altres havien deixat les armes desmoralitzats o desesperançats. Aquella nit en Ramon Vila es dirigia cap a Balsareny, per creuar el Llobregat i des d’allà anar cap a la quadra de l’Abellar de Cornet, on coneixia un mas abandonat on sovint s’hi ocultava. Allà hi tenia queviures amagats en balmes o enterrats en clots al terra per evitar que es fessin malbé. Li agradava apropar-se a Balsareny pel camí que, baixant de Castellnou del Bages, passava vora l’indret conegut com la Creu del Perelló. Era per ell pas obligat, doncs li agradava aturar-se i recordar en Mingu i la seva esposa Ramona, que foren assassinats per tropes franquistes per haver ajudat a dos camarades de l’Agrupació Guerrillera, que també foren afusellats. Els havien descobert perquè la parella de pagesos, que no sabien llegir ni escriure, compraven sovint diaris i revistes amb les quals mantenien informats els maquis que s’ocultaven a les muntanyes, d’allò que anava succeint a la resta de l’estat. Moltes hores s’havia
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 20
10/11/2010 18:55:04
www.naturaiaventura.cat
passat en Ramon amagat llegint diaris i revistes que de forma clandestina li entregaven pagesos i col·laboradors. Mai no havia oblidat la decepció i el dolor que sentí quan llegí en un diari endarrerit el reconeixement que per part del Vaticà assolia el règim de Franco amb la celebració del Congrés Eucarístic del 52; ni havia aconseguit empassar-se encara l’amargor que li havia produït llegir en una petita balma, l’any següent, que els americans havien pagat 226 milions de dòlars al dictador per instal·lar unes bases militars a la península. Però les seves esperances de vèncer el règim de l’autòcrata es diluïren quasi bé del tot quan fullejant un diari prop de Castellnou descobrí que l’ONU havia admès l’Espanya del Generalísimo entre les seves files. Un crit que li donava l’alto el retornà dels seus pensaments. —Alto a la Guar...!—. Encara no havia acabat d’escoltar la frase que en Ramon es girà d’una volada, i amb la pistola que duia a la ma apuntà i disparà a la foscor, allà on creia haver sentit el crit. Per tota resposta, més trets de pistola. Foc a discreció. Tiroteig a les palpentes. I després, el silenci. Passaven 30 minuts de la mitjanit. Hi havia lluna plena, però en Ramon, tombat a terra, era incapaç de veure qui li havia disparat. Això sí, sentia el respirar d’algú que s’amagava un xic més enllà. En Maroto no es podia moure. Una bala li havia destrossat la cama i una altra li havia perforat el coll. —Aquest cop t’han donat bé— pensà. Acomodà l’espatlla sobre el sac d’arpillera i sospirà per un cigarret. —Avui t’ha tocat— pensà. No es pot salvar la vida sempre. Sabia del cert que algun dia havia de caure, que les lluites com les seves reclamaven sempre víctimes. I sentia que ja li havia arribat el moment. En més d’una ocasió havia dit: “Si se sobreviu, es té sort. Si es mor, llavors és un deute ja pagat”. I durant molts anys la mort l’havia respectat. Ara, però, venia a cobrar el seu deute. De matinada un aire gèlid recorregué la comarca. Entre els arbres, vora els torrents, sota els cingles i més enllà de les collades el vent escampà la notícia: “En Maroto és mort, l’han matat les caderneres.”
LLOCS D’INTERÈS La Creu de la Pinya: Els camps i les feixes que s’estenen a l’entorn d’aquest indret van ser l’escenari de l’última gran batalla de la Guerra dels Set Anys o Primera Guerra Carlina (1833-1840). Sant Joan de Montdarn: També coneguda amb el nom de Sant Joan de Cor de Roure, degut a la masia que té adosada, la parròquia de Sant Joan de Montdarn és una església amb trets romànics del S. xi que es mesclen amb les diverses reformes aplicades al llarg dels segles xiv, xvi i xviii . Fins l’any 1017 acollí una comunitat monàstica. Montbordó: El Montbordó és el puig culminant d’aquests entorns, amb una vista extraordinària sobre la Catalunya central, prepirineus orientals, serres prelitorals i el Pirineu occidental i oriental. Sant Cugat del Racó: Dins d’aquest petit municipi trobem una església romànica del mateix nom que data del S.XIX. És una claríssima referència del Romànic lombard-català, tot i que la portada d’accés és d’estil gòtic (S. xvi ). També s’han trobat restes d’una església pre-romànica, així com indicis d’un antic poblat íbero-romà. Castellnou del Bages: Aquest petit poble fou venut el 1966 al col·legi barceloní dels Salesians, i engloba l’església Parroquial de Sant Andreu així com dues esglésies romàniques, Santa Margarida de Viladepost i Santa Eulàlia d’Argençola. També cal destacar el Museu dels Maquis, amb nombrosos objectes de Ramon Vila i Capdevila.
20/21 tripa44.indd 21
10/11/2010 18:55:07
CompeGPS Land
Capítol 11: el visor 3D
Al llarg d’aquests mesos hem après a descarregar i treballar amb mapes, editar els tracks de les nostres excursions, marcar punts de pas, dibuixar roadbooks i preparar les nostres sortides de geocerca entre d’altres temes. Però CompeGPS Land ens permet molt més. Aquesta aplicació duu incorporada una eina que ens permet visualitzar totes aquestes tasques en una sorprenent perspectiva tridimensional. D’aquesta manera podem treballar amb els mapes, tracks i waypoints amb la comoditat que ens dona una perspectiva perfecta i gaudir al màxim d’un visionat de les nostres sortides gairebé real. Podrem, entre altres funcions, simular vols sobre els recorreguts, animar els tracks i fins i tot enregistrar-ho en vídeo o capturar imatges. Aquesta eina és el visor 3D.
La versió gratuïta de CompeGPS Land ens permet utilitzar el mòdul 3D només durant el període de prova. Un cop finalitzat aquest haurem d’adquirir-lo al web de CompeGPS (www.compegps.com). Per fer-ho haurem de clicar a la pestanya Productes i, un cop a dins, a la opció Mòduls (figura 1). En el llistat de mòduls trobarem el mòdul 3D per la versió 7 del programa. Cliquem sobre el carro de la compra i seguim les instruccions de les diverses finestres que ens apareixeran per realitzar la compra. ELS MAPES DE RELLEUS: CompeGPS Land necessita, per generar la representació tridimensional del terreny, conèixer l’alçada de cadascun dels punts del mapa. Existeixen unes bases de dades que contenen les altituds o elevacions d’aquests punts, disposats en forma de malla o quadrícula. És fàcil entendre-ho si ens imaginem una xarxa estesa sobre el terreny i adaptada al seu relleu. Cadascun dels “nusos” d’aquesta xarxa està identificat per les seves coordenades X i Y (latitud i longitud, en realitat) i la seva elevació, o coordenada Z. Com més propers estiguin els nusos de la xarxa millor serà la representació del terreny. Aquestes malles són anomenades Models Digitals d’Elevació (MDE) o Models Digitals Terrestres (MDT)
Figura 1
(figura 2). El visor tridimensional de CompeGPS Land s’encarrega de fer coincidir les coordenades dels punts de la malla amb les coordenades dels punts del mapa i afegeix, a aquestes darreres, el valor de la seva
altitud. Així pot generar i visualitzar una imatge 3D. Podem descarregar d’Internet, de forma gratuïta, els MDE de Catalunya a: http:// dds.cr.usgs.gov/srtm/version2_1/SRTM3/ Eurasia/, on triem els relleus N40E000.
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 22
10/11/2010 18:55:09
www.naturaiaventura.cat
hgt.zip, N41E000.hgt.zip, N41E001.hgt. zip, N41E002.hgt.zip, N41E003.hgt. zip, N42E000.hgt.zip, N42E001.hgt.zip, N42E002.hgt.zip i N42E003.hgt.zip, que es corresponen a les zones representades a la figura 3. Són models de resolució mitjana, amb una malla d’uns 90m de distància entre nusos, suficient per poder representar en 3D els nostres mapes. Un cop descarregats els haurem de descomprimir (amb el programa Winzip o similar) dins de la carpeta que utilitzem per emmagatzemar els mapes. Els mapes de relleu s’obren, amb CompeGPS Land, com qualsevol altre mapa: menú Mapes, opció Obrir Mapa i cerquem la carpeta on els tenim desats.
Figura 2
22/23 tripa44.indd 23
10/11/2010 18:55:11
CompeGPS Land
Un cop obert el mapa descobrirem, al moure el ratolí per sobre, que a més a més de les coordenades de cada punt, ara en coneixem també l’alçada. Apareixen a la barra inferior de la finestra del programa (figura 4). Aquesta característica és una gran eina que ens ajudarà a planificar millor les nostres sortides, doncs ens indicarà els desnivells que haurem de superar i, si s’escau, podrem canviar l’itinerari per ajustar-lo més a les nostres capacitats. Per fer-ho, un cop traçat el track sobre el mapa, i després d’haver carregat el MDE de la zona clicarem sobre el track amb el botó dret, i triarem la opció Eines. Al menú que es desplega escollim Calcular l’alçada del terra per cada punt. Ara podem conèixer, a les propietats del track, les particularitats de la nostra ruta i, si cliquem sobre l’icona de la gràfica, veure fins i tot el perfil altimètric. FUNCIONAMENT DEL VISOR 3D: Per activar el visor 3D cal clicar sobre la icona de la barra d’eines. Si a la carpeta de mapes tenim desat un MDE de la zona amb la que estem treballant, CompeGPS Land l’obrirà automàticament al iniciar el visor 3D. CompeGPS Land disposa d’una sèrie de funcions per facilitar-nos el desplaçament i moviment del terreny tridimensional mitjançant un conjunt de fletxes que, a la barra d’eines, ens indiquen els diversos moviments possibles. Tanmateix, els tres botons del ratolí ens permeten realitzar els mateixos moviments d’una forma més còmoda i intuïtiva. El botó dret del ratolí ens permet rotar el mapa de forma circular. L’esquerra ens permet desplaçar el mapa en la direcció en la que movem el ratolí. La roda del ratolí s’encarrega d’avançar o fer retrocedir el mapa, i si la cliquem podrem variar l’altura del mapa al fer avançar o retrocedir el ratolí. Aquests botons tenen una funció similar quan activem el mode del simulador de vol, on, si ho desitgem, per facilitar-nos les maniobres, podem utilitzar un joystick.
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 24
M
Figura 3
L
L v c p c
E d
Figura 4
24/25 10/11/2010 18:55:14
MÉS VITALITAT
LÖFFLER TRANSTEX® Seamless La roba interior funcional de LÖFFLER - confeccionada amb la varietat de teixit TRANSTEX® Seamless – garanteix el màxim confort. El cos es manté eixut i calent gràcies a la tecnologia pròpia de dues capes: el costat interior és de polipropilè i el costat exterior és de modal. Els millors equips d’esquí del món també confien en la qualitat de LÖFFLER.
www.loeffler.at tripa44.indd 25
10/11/2010 18:55:14
curs de fotografia
Cap铆tol 1: introducci贸
Miguel Rosa Roberto Reporter al diari online www.badanotis.com Monitor del taller de fotografia APE, a Murcia
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 26
10/11/2010 18:55:20
www.naturaiaventura.cat
E
l senderisme, l’excursionisme i els esports d’aventura en general són activitats que, com tots els que les practiqueu heu pogut comprovar, es complementen amb moltes altres aficions. L’oportunitat de viatjar i conèixer boscos, penya-segats i rius fa que molts senderistes entrin al món de l’ornitologia i aprenguin sobre ocells i aus de rapinya. Molts complementen les passejades introduint-se al món boletaire. Uns altres busquen fòssils a les roques, uns altres la pesca... Però si hi ha una afició íntimament lligada a les activitats de natura, aquesta és la fotografia. La fotografia és l’evolució de les cambres obscures que s’utilitzaven en pintura i arquitectura des del segle X. Una cambra obscura és una habitació sense finestres o capsa tancada amb un petit forat a un dels costats. Per un efecte òptic el forat projecta al costat contrari una imatge borrosa i invertida del que hi ha al davant. Ja a la dècada de 1850 s’havia estès el daguerreotip, que era una tècnica fotogràfica amb molta més qualitat però que necessitava aparells grans i pesats i d’uns temps d’exposició d’entre quinze i trenta minuts, amb la qual cosa no es podien fer fotografies d’objectes en moviment ni a l’aire lliure. Aquests impediments van fer evolucionar la tècnica fotogràfica durant la segona meitat del segle XIX. Les possibilitats d’enregistrar moments visuals de manera instantània i objectiva, al contrari que en la pintura o en la descripció narrativa, es veia com un somni a punt de complirse. El cronista de viatges John Thomson (1837-1921) va ser un pioner a explorar aquestes possibilitats i va fer reportatges clàssics a llocs tan diferents com Cambodja o Londres. L’exploració també va moure Carleton Watkins (1829-1916) a treure la càmera dels estudis dels artistes. Amb una arcaica càmera de plaques va fotografiar els majestuosos boscos de Califòrnia i les seves altes serralades. Watkins és considerat per molts el pare de la fotografia de natura i paisatgística.
Watkins i les seves millores a les càmeres per fer-les lleugeres i ràpides eren el resultat de les noves necessitats que van sorgir a la societat de consum que s’havia creat des del segle XVIII. Els aristòcrates i burgesos, sempre a l’última en moda i nous productes, volien fer-se fotos per poder ostentar el seu poder econòmic. A mesura que naixien les actuals modes i aficions (tenis, futbol, curses de piragües, passejades pels parcs...), la fotografia esdevindria l’acompanyament ideal per ells. Una de les aficions favorites dels rics era el turisme. Si bé visitar altres països per conèixer noves cultures és una activitat tan antiga com les primeres ciutats babilòniques, el concepte de turisme com a indústria per gastar i generar diners i negoci apareix al segle XIX. És quan les grans famílies angleses i franceses visiten les costes italianes, l’Índia, Irlanda, el Caire o Andalusia i, és clar, en tornar als seus barris han de lluir-se davant dels veïns i amics. I quina millor manera de lluir-se que mostrar les tardors de la Toscana gràcies a una flamant càmera fotogràfica? Però no només gràcies a l’aristocràcia va avançar la fotografia: molts joves burgesos organitzaven un altre tipus d’excursions. Els segles XVIII, XIX i el començament del XX van ser els orígens dels aventurers, de la recerca dels tresors de l’Àfrica subsahariana i l’Àsia de les jungles. L’or, els diamants però també la cartografia i l’arqueologia movien la gent a fer aquestes expedicions. La càmera fotogràfica va ser allí abans que la càmera de cinema. La National Geographic Society va néixer a Washington (EUA) l’any 1888 amb la intenció de publicar les seves recerques a una revista mensual que, com tots sabem, ha esdevingut una de les publicacions més conegudes del món. La línia editorial era clara: la fotografia serà cabdal per donar la informació que volem. Fotografia i activitats de natura quedaven agermanades per sempre. Però nosaltres no volem ser fotògrafs de la National Geographic. O sí, no ho sabem. El que volem és practicar els nostres esports d’aventura favorits i aprofitar que visitem magnífics paratges
26/27 tripa44.indd 27
10/11/2010 18:55:27
curs de fotografia
naturals per fotografiar-los. Això és el que aprendrem, al llarg dels mesos, des d’aquí. La fotografia és una disciplina molt i molt complexa: és tant una disciplina tècnica com artística i de comunicació, i també pot ser
una eina de treball i investigació. A més a més, s’utilitza en infinitat de situacions que requereixen de tècniques pròpies: paisatge, esports, retrat, moda, crítica social, ciutat, primeríssims plans o macro... És una afició
molt completa. Per això, tot i que centrarem aquests articles en els trucs, tècniques i eines per a la fotografia de naturalesa, també coneixerem els rudiments fotogràfics generals: l’exposició, la composició, la profunditat de camp... L’objectiu és, com sempre, divertir-se. De la mateixa manera que ens podem prendre l’escalada o l’alpinisme com una afició, un esport o fins i tot com un treball per guanyar-se la vida, cadascú haurà de considerar quin lloc ocupa per ell la fotografia. Des d’aquí donarem consells molt i molt bàsics, d’altres més avançats i, de tant en tant, explicarem tècniques més complicades com l’HDR o la manera correcta de fer panoràmiques. Així que com a mostra de la intenció d’aquests articles us demano que no mireu la fotografia com una afició exclusiva que necessita de caríssimes càmeres i objectius. Sí, un equip professional mínim no baixarà de 10.000 euros. Però, no és veritat que els preus d’equips d’escalada o esquí poden arribar també a aquests preus? Ja hem dit que cadascú ha de fer per aquesta afició els esforços que cregui necessaris. Per això mai no hem de sentir vergonya de treure la nostra càmera compacta de 80 euros per fotografiar un paisatge que ens sembli bonic només perquè el del costat treu un equip amb un objectiu que sembla un fusell de franctirador i un trípode amb més articulacions que una aranya. Una vall coberta d’alzines, el vol d’una gavina, dos escaladors ajudant-se entre ells per vèncer un penya-segat o el sol desapareixent darrere de les muntanyes són imatges que valen tant, que són tant vives i desperten tanta bellesa al nostre interior que no importa que la foto sigui de 5, 10 o 24 megapíxels, que estigui destinada a una revista com aquesta o al nostre perfil de Facebook. L’important d’una fotografia és fer-la, perquè això vol dir que estaves allà dalt i t’ho estaves passant bé. Així que ja ho teniu clar: no us deixeu mai, mai, mai la càmera a casa. Fotografieu tot el que us atregui. Les primeres vegades serà impossible treure una bona blavor als cels, o els vermells i taronges de les postes de sol. Però és possible. Ja ho veureu. Ànim i bones fotos!
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 28
28/29 10/11/2010 18:55:29
«Bicicleta, cullera,poma» La nova pel·lícula de Carles Bosch és una aproximació a la malaltia d’Alzheimer, amb Pasqual Maragall com a personatge principal A la tardor de 2007, a Pasqual Maragall se li diagnostica Alzheimer. Superat el cop inicial, ell i la seva família comencen una croada contra la malaltia, i des del primer moment, Bicicleta, cullera, poma es con· verteix en testimoni d’excepció. Amb intel· ligència, sinceritat i bon humor, Maragall es deixa retratar juntament amb la seva família i els metges per deixar constància del dia a dia de la seva lluita personal. Bicicleta, cullera, poma recull dos anys d’intensa lluita de Pasqual Maragall, la seva família, la seva fundació –Fundació Alzheimer Internacional-Pasqual Maragall- i la comunitat científica mundial, per intentar posar fi a la pandèmia d’Alzheimer. Dirigida pel cineasta Carles Bosch i realitzada per la productora Cromosoma, la pel·lícula és una aproximació a la malaltia d’Alzheimer que aborda tant la perspectiva científica com els aspectes humans i emocionals de l’etapa posterior al diagnòstic.
El documental compta amb els testimonis en primera persona de Pasqual Maragall i de la seva esposa Diana, així com dels seus tres fills i l’entorn més proper que, juntament amb científics i altres malalts, ofereixen un relat emotiu i valent. Dos anys de seguiment a un pacient excepcional disposat a fer que els científics trobin la cura abans que la xifra de 26 milions de malalts de tot el món es multipliqui per 10. Una pel·lícula dura, però optimista malgrat tot. La pel·lícula ha guanyat el premi de l’Associació de Donants de Sang de Guipúscoa a la solidaritat amb menció especial. Bicicleta, cullera, poma s’ha presentat aquest any al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Textos: redaccio@acpg.cat Fotografies: cedides per Cromosoma
tripa44.indd 29
Fitxa Direcció: Carles Bosch Guió: Carles Bosch Producció: Oriol Ivern i CROMOSOMA, S.A. Coproducció: Televisió de Catalunya / Televisión Española / XTVL Protagonistes: Pasqual Maragall, Diana Garrigosa, Teresa Gómez Isla Duració: 106 m.
10/11/2010 18:55:29
fauna autòctona dels Països Catalans Fitxa 2
El gorjablanc: l’hàbil habitant de boscos i planes Albert Beneït Rochés Agent Rural El mes passat destacàvem del porc senglar la seva capacitat d’adaptació al territori,que en termes ecovitals podríem definir com a intel·ligent. La família de l’espècie que tractarem avui també destaca per la seva combinació d’adaptació al medi amb l’astúcia. Parlem, és clar, de la família dels mustèlids. La mustela, la llúdriga, el turó, l’ermini, la marta, el visó americà; tots destaquen tant pel seu savi oportunisme com per la seva agilitat i valentia. Com el convidat d’avui: el gorjablanc.
Fotografia 1: petjada de gorjablanc
Fotografia 2: excrements
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 30
Del llatí Martes foina, el gorjablanc, també anomenat fagina, fegina (a Lleida), ubina (al País Valencià) o gat fagí (a la Catalunya Nord), rep aquest nom per la taca blanca que destaca en el seu coll i gola, que contrasta amb el seu preciós pelatge negre-marró. Aquest intrèpid animal és un valerós mustèlid totalment resolutiu amb les seves decisions, tinguin a veure amb una fugida com amb una probable víctima. Tanmateix, la seva dieta és omnívora i, tot i que té especial preferència per la ingesta de petits animals caçats com musaranyes, ratolins de bosc, petites aus, insectes i inclús cucs de terra i ous, podrem trobar als rastres dels seus excrements varietat de fruits silvestres, sobretot a l’estiu. La seva astúcia el porta a desafiar l’home entrant, o intentant-ho, als seus galliners i caçant un dels seus objectius preferits en les zones rurals habitades: les gallines. Oportunista, torno a dir, que el porta també a compartir altres zones més habitades amb l’home, on es pot convertir en ocasions en habitual visitant d’abocadors. Animal, com molts altres, d’hàbits força nocturns —excepte en època de zel—, el trobem pràcticament per tota la península Ibèrica. Tal com succeeix amb el senglar, l’abandonament d’assentaments rurals n’ha afavorit l’expansió. Aprofita qualsevol oportunitat per fer el seu cau. Entre troncs, entre bales de palla abandonades, en forats de murs de pedra seca o d’arbres, a les golfes, etc., qualsevol racó aprofitable és convertit en casa pel gorjablanc, tot un expert en aprofitar qualsevol oportunitat que natura i home li posi al seu pas. Tanmateix, la seva predilecció per les zones rocoses i assolellades és clara. A grans trets, el gorjablanc és semblant a un dels seus cosins germans, la marta (del llatí Martes martes). De cos allargat, potes curtes, ulls penetrants i curioses i afilades dents, pot arribar a tenir una longitud de 55 cm —sense comptar la cua— i pesar una mitjana d’1 kg i escaig, tot i que alguns exemplars poden arribar a pesar 2 kg (millor no trobar-se’ls). La cua sol mesurar-li uns 25 cm de llarg. Hi ha dos trets fonamentals que ens ajudaran a diferenciar-lo de la marta: la taca blanca a la gola, de la qual dèiem que agafava el nom, i la seva major presència en detriment de la marta, molt més present a partir de muntanya mitjana i molt més pirinenca. En els espais on cohabiten, la competència entre ambdues espècies pot arribar a ser ferotge. Curiosament a Mallorca i Menorca no trobarem gorjablancs, però sí martes; misteris de la natura. A nivell de reproducció, destacar que els mascles entren en zel dues vegades l’any: al febrer i a l’estiu. Tanmateix, només aquest segon serà veritable, donant pas a inacabables i sorolloses lluites entre mascles per aconseguir els favors d’una gorjablanc. Sorolloses per una altra característica de la majoria dels mustèlids: la seva capaci-
30/31 10/11/2010 18:55:31
www.naturaiaventura.cat
tat per xisclar a gran volum. Un so realment inconfusible i destacable amb relació a la mida d’aquests mamífers. El rastre que més ens delatarà de la presència o pas d’un gorjablanc —si hem tingut la sort de no trobar les restes d’alguna de les nostres gallines, en molts casos com si únicament els hi hagués practicat el vampirisme— és el de les petjades i excrements. Quant als excre-
Fotografia 3: característica taca a la gola del gorjablanc
tripa44.indd 31
ments, dir que els diferenciarem d’animals de costums similars com ara la guineu i el gat mesquer per la seva mida —molt més petits—, de 6 cm a 8 cm de llargada per 1 cm d’amplada com a norma general. També els utilitzaran, com la guilla i el gat mesquer —i de fet, com tants altres animals—, per marcar territori. És llavors quan ens serà fàcil trobar-los enmig de camins, cruïlles o parts elevades com ara rocs o troncs, per exemple. Depenent de la seva dieta aquests rastres variaran en el color, olor i consistència. La seva forma és allargada acabada en punta. L’altre rastre bàsic són les seves petjades. Cinc dits, un coixinet principal i, depenent del pas i de la qualitat del substrat trepitjat, un lòbul al darrere a mode de taló i les ungles —només en sòls molt tous—. Aquestes seran les seves marques en tolls, zones enfangades o terrenys oberts. Recordeu la seva solitud a l’hora d’identificarne els passos. No és fàcil diferenciar-les de les de marta i turó, però per la seva mida, 6 x 3,5 cm (quan marca taló) la mà i 4 x 3,5 cm el peu, és fàcil distingir-les de les de gat mesquer —més grans— i de les de mustela —més petites—. Amb les de teixó no hi haurà cap mena de confusió. Gaudiu, doncs, d’un dels petits mamífers més destacables de casa nostra, un autèntic i inefable supervivent que es converteix en tot un experimentat soldat de muntanyes i planes. No us serà gens fàcil atrapar-lo!
10/11/2010 18:55:34
món sostenible
El Quart Cinturó o l’estrangulament del territori Marc Gavaldà Realitzador de l´exposició Pobles Indígenes i Petroli
Dos mil manifestants acompanyats de 16 tractors i un centenar de bicicletes recorregueren el 3 d’octubre els carrers de Sabadell per expressar el rebuig al Quart Cinturó. Aquest polèmic projecte carreter, en discussió durant dues dècades, ha enfrontat les administracions catalana i estatal, així com els municipis afectats, que s’oposen al projecte. Fragmentar i devorar el territori del Vallès per convertir-lo en un nou anell vial metropolità no agrada als pobles afectats, que rebutgen convertir-se en un polígon més de la perifèria metropolitana1.
Quimeres tecnoindustrials El Quart Cinturó és el projecte d’unir en una autovia Abrera i Sant Celoni, per convertir-la en una megaronda perifèrica de Barcelona. El nom que li han posat els seus artífexs és “Eje Prelitoral Catalán”, que, paral·lel a l’actual autopista AP-7, aniria des de la frontera francesa fins al País Valencià. L’execució d’aquest projecte depèn del Ministerio de Fomento (abans, MOPTMA, Plan director de infraestructuras 1993-2007) i té el beneplàcit de la Generalitat de Catalunya, que l’inclou en el Pla de carreteres de Catalunya. L’originalitat d’aquesta quimera motoritzada cal cercar-la al nus de l’època franquista (1966). El somni “desarrollista” del senyor Porcioles era el de la consolidació de la “Gran Barcelona”, una gran metròpoli que travessaria la serra de Collserola ocupant les comarques circumdants per mitjà de la construcció de vials concèntrics anomenats cinturons. Encara avui queden reminiscències d’altres projectes menors reciclats d’aquella època per la tecnocràcia municipal barcelonina, com el Vial de Cornisa de Collserola. De dimensions colossals —4 carrils de 3,5 m d’amplada— i enfocat per garantir els 100 km/h de velocitat de projecte i un trànsit de 40.000 vehicles per dia —entre ells més de 5.000 camions—, el Quart Cinturó convertiria els marges muntanyosos del Vallès en una cuneta d’autopista gegant 2.
Política asfaltada Des de fa tres dècades, els successius governs estatals han assumit la hipòtesi que identifica la inversió en infraestructures de transport com el principal instrument d’impuls del desenvolupament econòmic. Les administracions econòmiques i els pòlips empresarials que pengen de les seves faldilles han propagat a crits aquesta teoria, fins al punt que es considera un greuge comparatiu que a una regió se li trituri menys el territori per construir projectes vials 3. Aeroports, polígons, rondes..., floreixen per la geografia perquè existeix el mite que aquests projectes generen una rendibilitat política —malgrat eixamplar el forat de les finances públiques. I en èpoques de carnestoltes electoral, se sent de lluny el fregament de les tisores. Impactes del Quart Cinturó Només comptant l’extensió asfaltada per les carreteres, aquestes ocupen ja més del 5% de la superfície estatal (tot el País Valencià enquitranat!). El Quart Cinturó (amb les diferents sortides i connexions) significaria la pèrdua irreversible, per ocupació o fragmentació, de gran part dels darrers espais agrícoles i forestals del ja maltractat territori vallesà. A primer cop d’ull de mapa, retallarà tres parcs naturals (els del Montnegre i el Corredor, el Montseny, i Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac) amb una penetrant ganivetada
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 32
10/11/2010 18:55:42
www.naturaiaventura.cat
de ferro i formigó, i esdevindrà un insuperable escull migratori. Els cursos fluvials al seu pas seran modificats i canalitzats, els boscos esbocinats, els conreus convertits en futurs magatzems de mercaderies. Per no parlar dels efectes sinèrgics que té tota carretera a induir —obligar?— els ciutadans a usar el cotxe privat com a única opció de moviment. Promoure el consum de combustibles i l’emissió de tones de gasos contaminants als albors de la crisi energètica i el canvi climàtic global no és una política gaire políticament responsable... Localitzar o metropolitzar Segons el Pla Territorial de la Generalitat de Catalunya, es consideren urbanitzables tots els terrenys amb un pendent inferior al 20%. Amb el Quart Cinturó com a columna vertebral d’un nou eix d’urbanització, s’incorporaran el Maresme, el Vallès, el Garraf i l’Alt Penedès a la “Gran Barcelona”, tot formant una gran metròpoli de 4,7 milions de persones. Els municipis del Vallès s’aferren al seu territori com una tortuga a la seva closca. Perquè ja coneixen els embats de la crisi econòmica en cada un dels polígons on encara fabriquen, il•lusos, manovelles per a les finestres de cotxes que ningú no comprarà. Perquè volen conservar el veïnatge entre els pobles veïns. Com a alternativa, proposen suprimir els peatges, implementar una política de transport públic de qualitat, posar en marxa el cinturó ferroviari Papiol-Mollet i potenciar l’economia local i descentralitzada. Si Pere IV aixequés el cap, hauria preferit no tornar de l’exili, perquè no veuria ni tres turons, ni quatre pins i cinc quarteres. “Del Vallès, no en quedarà res.”
1. Pàgina de la plataforma contra el Quart Cinturó: http:// ccqc.pangea.org/cat/elquart/projcat.htm 2. Per consultar al·legació tècnica i jurídica de la Campanya a l’Estudi Informatiu del Quart Cinturó: http:// ccqc.pangea.org/cat/notespremsa/2010/100930.pdf 3. BERMEJO, Roberto i HOYOS, David, “El Plan Estratégico de Infraestructuras de Transporte: Un plan abocado al fracaso”, Ecología Política N. 31, Icaria, 2006.
32/33 tripa44.indd 33
10/11/2010 18:55:50
escalada en alta muntanya
LA FORCANADA (2.882 m). L’eterna seductora
COMARCA: VALL D’ARAN
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 34
10/11/2010 18:55:53
www.naturaiaventura.cat
La Forcanada és una de les muntanyes més atractives i espectaculars dels Pirineus, una formosa i majestuosa mola de roca calcària que s’enlaira sobirana dominant les valls dera Artiga de Lin i deth Arriu Nere i mostra tot el seu orgull. Muntanya bicorne, és a dir, que té dos cims, dos pollegons gairebé bessons i idèntics que estan separats per un coll bastant estret. A Catalunya hi ha dos exemples semblants: els Encantats i el Pedraforca. La ruta normal que transcorre per l’esperó sud-sud-oest no és gaire difícil, però, en canvi, sí que és força delicada i perillosa. Aquesta és una gran muntanya, on cap de les vies que porten al seu cim és fàcil; una muntanya que requereix molta experiència sobre aquest tipus de terrenys. L?ETERNA SEDUCTORA: La Forcanada, o Malh des Puis en aranès, és una muntanya amb molt de caràcter, una seductora irreductible que ha enamorat grans pirinencs que hi van deixar la seva empremta i el seu segell etern en forma de nous itineraris: Jean Arlaud, Jean Haurillon, els germans Jean i Pierre Ravier i Antonio García Picazo han estat alguns dels noms més destacats. No obstant això, la Forcanada va encisar especialment un jove francès, Alfred Tonnellé, que passant-hi ben a prop la va descobrir i immediatament va quedar enlluernat i es va enamorar d’aquesta muntanya per sempre més. L’1 d’agost de l’any 1858 (fa més de 150 anys!), Tonnellé i Charles Lafont, el gran guia de Luchon, la van conquerir per primera vegada. Després d’una minuciosa i alhora ràpida exploració, hi van pujar per la que avui és considerada la ruta normal, l’esperó sud-sud-oest. Malauradament, aquest jove francès va morir poc després d’haver conquerit la Forcanada, a causa d’una pulmonia fulminant, que es diu que va agafar de tornada a la vall, quan es va desencadenar una forta i violenta tempesta d’estiu. No tenia ni 30 anys. Era tant l’amor que Tonnellé tenia per aquesta muntanya que, abans de morir, va dedicar un poema captivador, sensible i profund a la “seva” muntanya estimada que diu així: “Forcanada, formosa núvia meva, per què brilles tan serena i radiant a la llum del matí? Sembles més bonica que mai. T’has reconciliat amb el teu seductor i l’hi somrius mirant-lo?” Tonnellé, viatger i muntanyenc, la va veure
i al moment se’n va enamorar. La feminitat i la bellesa descarada d’aquesta muntanya aranesa segurament li va recordar a alguna noia que havia estimat. Tonnellé va prometre que l’escalaria, que la conqueriria... Ho va fer i va morir poc després. Aquest francès era un veritable cavaller, un home de paraula, que la va estimar fins al darrer dels seus dies. Des d’aleshores, Forcanada i Tonnellé —muntanya i home— resten units per sempre més. Un amor exemplar! ACCÉS I PUNT D’INICI: Cal seguir la carretera N-230 que uneix Lleida amb la Vall d’Aran. Poc després de travessar el túnel de Viella i entrar a l’Aran veurem a mà esquerra la vall deth Arriu Nere. De seguida veurem un trencall a mà esquerra (K-158), i seguirem per l’estreta pista de terra durant uns 10 o 15 minuts fins que s’arriba al final, a la Pleta d’Horno (1.455 m), un petit indret on es deixa el vehicle. Aquest és el punt de partida per dur a terme aquesta ascensió. APROXIMACIÓ A LA RUTA DE L’ESPERÓ SUD-SUD-OEST: Iniciem l’aproximació a la Forcanada a través de la vall deth Arriu Nere, que és per on transcorre la ruta normal d’aquesta muntanya, que a més és la més ràpida i “fàcil” de totes les vies que té aquesta gegantina mola calcària. No obstant això, el desnivell és considerable. La Pleta d’Horno és un indret desolat i profundament solitari, on no es nota el pas del temps. Un camí estret i sinuós a través d’uns
paratges encara més desolats i solitaris ens portarà fins el lac deth Hòro (2.057 m), des d’on les vistes sobre la Forcanada són impressionants i espectaculars. A partir d’aquest estany se’ns presenten dues opcions, totes dues vàlides: la primera consisteix a continuar pel llit de l’estreta vall, sempre en direcció al coll Alfred (porta aquest nom en honor a Alfred Tonnellé), collada que tanca la vall i separa l’Aran de Benasc, seguint l’estret senderó senyalitzat amb fites de pedres, fins que la vall es va convertint en un barranc força estret i sinuós, que ens portarà fins a uns petits estanys (2.450 m). En aquest indret girarem a la dreta i remuntarem uns drets pendents de pedra petita i herba, que ens portaran al principi del corredor/tartera que dóna accés al coll o bretxa sud de la Forcanada. La segona opció consisteix a seguir un corriol senyalitzat amb fites, en direcció al coll des Puis. Guanyats un centenar de metres de desnivell, haurem de girar a l’esquerra i continuar pujant per una estreta i dreta canal d’herba (no hi ha camí), que ens deixarà en un indret més rocós. Seguirem pujant per un terreny cada vegada més rocallós, deixant la Forcanada sempre a la nostra dreta, seguint una línia (a estones imaginària!) senyalitzada amb fites de pedra. D’aquesta manera arribarem a la base del corredor/tartera que ens haurà de portar a la bretxa sud. Aquesta segona opció és la que he seguit en les meves darreres ascensions i intents realitzats a la Forcanada durant els mesos d’estiu. Des de la Pleta d’Horno cal preveure entre
34/35 tripa44.indd 35
10/11/2010 18:55:58
escalada en alta muntanya
quatre hores i quatre hores i mitja. L’ASCENSIÓ FINAL: Als peus de l’ample corredor/tartera hi ha un bon replà d’herba on es pot descansar. Des d’aquí es gaudeix d’una panoràmica espectacular sobre la muntanya i la ruta que haurem de seguir fins arribar al cim. I no fa gaire bona pinta, doncs l’aspecte que té és bastant tètric! Fins al cim encara ens caldran superar uns 250 metres de desnivell. Tot seguit pugem en direcció al coll o bretxa sud seguint un corriol força estret que, a través d’uns pendents força drets, ens porta sense gaires dificultats —després de superar un esglaó rocós d’Iº— fins a la bretxa sud de la Forcanada (2.750 m), on trobem el mític i estètic corredor nord-oest, obert per Jean Haurillon i el seu company l’any 1906. A partir d’aquest indret comencen les veritables dificultats d’aquesta ruta. Ens endinsem de ple en l’esperó sud-sud-oest de la Forcanada. No cal dir que el casc esdevé imprescindible i obligatori per realitzar aquesta esca-
lada. Una travessia d’esquerra a dreta —a estones delicada— ens porta fins a un diedre-canal força estret que caldrà superar (Iº) tenint molta cura tot i que les preses són força bones, doncs la roca és bastant descomposta. De fet, aquesta serà a partir d’ara la tònica general de l’escalada. Continuem desplaçant-nos d’esquerra a dreta, passant per sota d’unes agulles força altes. El tram és fàcil però força aeri, i de tant en tant està senyalitzat amb petites fites. Sota els nostres peus el buit comença a ser important. Escalem un segon ressalt, aquesta vegada una mica més difícil (IIº) i sobretot delicat. Observat des d’aquí l’esperó sud-sud-oest es mostra sever i complicat, però com gairebé totes les vies d’alta muntanya té els seus punts febles. El terreny, però, és força vertical. S’acaba la travessia d’esquerra a dreta i ens situem sota la vertical del nostre esperó. Aquest és força ample, però només permet la cabuda d’un itinerari relativament fàcil. Ens encarem damunt d’una placa força in-
clinada i una mica difícil (IIº+), on la roca per fi és força bona! Al capdamunt de la placa hi ha una instal•lació de ràpel de color vermell que es veu des de bastant més avall. Es pot assegurar aquest tram de vuit o nou metres. Aquest és un dels trams més bonics i impressionants de tota la via, i sota els nostres peus s’obre un buit força important. Cal dir que aquest tram es pot evitar pujant una mica més a l’esquerra, per uns petits replans i esglaons poc difícils (Iº/IIº). Més o menys ens trobem a mig esperó. La instal·lació del ràpel queda sota nostre. El cim sud de la Forcanada cada vegada es veu més a prop. Tot seguit remuntem una canaleta/diedre (IIº), on veurem un vell pitó que també ens pot servir per assegurar. El terreny torna a ser força vertical i tornem a la realitat, és a dir, a la roca descomposta i delicada, tot i que l’itinerari que cal seguir és molt evident i està indicat amb algunes fites petites. Cal parar molta cura amb la més que probable caiguda de pedres. Des d’aquí es veu una altra instal•lació de ràpel, que es troba just
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 36
10/11/2010 18:56:01
un metre i mig sota el cim sud. Sota els nostres peus hi ha un buit impressionant. Una vegada s’ha superat la canaleta/diedre remuntem un terreny més fàcil (Iº+) i no tan vertical, ja sigui per l’esquerra o bé per la dreta, on la roca és una mica millor. Ens trobem gairebé a la sortida de l’esperó sudsud-oest, i finalment assolim el cim sud de la Forcanada (2.872 m), des d’on descobrim un paisatge insospitat i preciós, destacant-hi per damunt de tots el massís de la Maladeta. Realment sublim! Però l’ascensió encara no s’ha acabat. Davant nostre destaca poderosament el pic principal, que vist des d’aquí mostra tot el seu orgull. L’aresta que més destaca i es veu a la dreta del cim principal és l’esperó est, més coneguda com a Via Arlaud. Del cim o pollegó sud cal davallar en direcció al coll que separa tots dos cims. Ho fem a través d’un sistema de replans i lleixes molt estretes (Iº), on cal anar amb molta cura, doncs l’estimball és impressionant. El tram no és difícil, però sí que és delicat i perillós. Assolim el collet que separa ambdós cims i tot seguit iniciem una travessia cap a la dreta (Iº/IIº, terreny delicat), fins que descobrirem a la nostra esquerra una canal/tartera força inclinada que porta directament al cim. Hi pugem directament, millor per la dreta en sentit d’ascens, doncs és on la roca és més segura i compacta. L’escalada no és difícil (Iº+) però és molt poc segura i força incòmoda. Finalment assolim la curta cresta que ens portarà al cim nord de la
FITXA
www.naturaiaventura.cat
HORARI: DE 5 h 15 min A 6 h PER FER L’ASCENSIÓ, I D’UNES 4 h A 4 h 30 min PER FER EL DESCENS. EN TOTAL, DE 9 h 15 min A 10 h 15 min. ASCENS ACUMULAT: UNS 15550 m DIFICULTAT: ALGUNS TRAMS DE IIº/IIº+ MOLT AERIS I AMB ROCA DESCOMPOSTA I MOLT DELICADA. MATERIAL: BASTONS, UN O DOS CORDINOS DE 30 M, CASC, ARNÈS, ALGUNES BAGUES LLARGUES I
Forcanada (2.882 m), el més alt, i que és força aeri i relativament petit. La vista és impressionant en totes les direccions. Una de les millors dels Pirineus? Vosaltres mateixos ho podreu jutjar el dia que hi pugeu! Des del peu de la canal/tartera cal preveure d’una hora i quart a una hora i mitja d’ascensió. I de cinc hores i quart a sis hores des de la Pleta d’Horno.
ALGUNS TASCONS VARIATS. SI DECIDIM REALITZAR AQUESTA ASCENSIÓ A PRINCIPIS D’ESTIU ELS GRAMPONS I EL PIOLET ESDEVINDRAN IMPRESCINDIBLES PER PODER SUPERAR LA CANAL QUE PORTA A LA BRETXA SUD. MÉS INFORMACIÓ: PIRINEOS ESCALADAS FÁCILES, DE CARLES GEL (DESNIVEL, 2009). ÈPOCA RECOMANADA: AGOST I SETEMBRE
DESCENS: Per la mateixa via. Cal anar amb molta cura en fer el descens del cim principal (el nord), i sobretot a l’encara més delicat i perillós descens del cim sud a través de l’esperó sudsud-oest. Les instal·lacions per fer ràpel ens poden ajudar moltíssim a l’hora d’assegurar el descens amb les màximes garanties. TEXT I FOTOS: CARLES GEL
36/37 tripa44.indd 37
10/11/2010 18:56:07
novembre - desembre
Data
Activitat
Marxes i caminades 14/11 Marxa de Regularitat de les Terres de Lleida 21/11 Marxa de Regularitat 28/11 Marxa d’Orientació “EL CUC”
Organitza
Contacte
Centre Excta. Lleida Centre Excta. Badalona Unió Excta. Catalunya - Cornellà
www.cel.cat www.cebadalona.org http://u-e-c-c.blogspot.com
Projeccions d’audiovisuals i films de muntanya 13/11 Cicle de projeccions “El Canvi Climàtic a les glaceres dels Pirineus” 12-20/11 Festival de cinema de muntanya de Torelló F.F. de cinema de Torelló 16/11 Audiovisual i xerrada. Col·loqui de muntanya Unió Excta. Matadepera 20/11 Senderisme per Transilvània Centre Excta. Solsonès 20/11 Carros de Foc Centre Excta. Solsonès
www.centreexcursionistasolsones.org www.torellomountainfilm.cat www.uem.cat www.centreexcursionistasolsones.org www.centreexcursionistasolsones.org
Curses de muntanya 14/11 Cursa de Muntanya Castell de Burriac 21/11 Kilometre Vertical al cim de Caro 1a
Grup de Muntanya Argentona La Joca Club Alpí
www.gmargentona.com www.lajoca.net
Curses d’orientació 06/11 Copa Barcelona Sprint 1 07/11 Copa Catalana BTT-O - Hostalric 13/11 Circuit Oros 11 - Mataró 14/11 Copa Catalana “los Segalassos” 20-21/11 Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona 20/11 Raid Girona Xperience 28/11 Rogaine del Corredor - Mataró 05/12 Circuit Oros 11 - Mataró 30/11 Popular Relleus Marató TV3
Senglar-O GO-Xtrem Oros Montsant Orientació COC Aligots Oros Oros Senglar-O
www.senglaro.cat/ www.grionsorientacio.cat/ http://oros.orientacio.org/ http://montsant.orientacio.org/ www.clubcoc.cat/index.php www.aligots.org/ http://oros.orientacio.org/ http://oros.orientacio.org/ www.senglaro.cat/
Raids i competicions multi-disciplinars 13/11 Raid Aventura Torrelles
Centre Excta. Torrellenc
http://cet.en.eresmas.com
“Fascinant pel·lícula… Admirable… Acte d’afirmació a la vida (…)” Carlos Boyero, EL PAÍS
“Emocionantíssim film… de valor incalculable (…)” QUÈFEM? La Vanguardia
una pel·lícula de carles bosch www.bicicletacullerapoma.cat
88x95.indd 1
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 38
8/10/10 17:13:38
38/39 10/11/2010 18:57:01
tripa44.indd 39
10/11/2010 18:57:14
DESCOMPTES: BOTIGUES DE MUNTANYA
Natura i Avenpturtea,u. a pro
+
BOTIGUES DE BTT I EQUIPAMENT
ALLOTJAMENTS
HÍPIQUES
GUIES DE MUNTANYA
VOLS EN GLOBUS
PARCS ALS ARBRES
VISITES GUIADES
ADVOCATS
CAIAC
natura i aventura novembre 2010
tripa44.indd 40
10/11/2010 18:57:18
SUBSCRIU-TE HI SORTIRÀS GUANYANT Per què subscriure’m-hi?
* * * *
Reb cada mes Natura i Aventura a casa teva. No et perdis cap exemplar. Col·lecciona-la! Descarrega’t de www.naturaiaventura.cat els mapes, llibres de ruta i tracks pel al GPS dels itineraris proposats. Participa en els sorteigs mensuals de material, viatges i altres regals. Aprofita els descomptes que molts establiments ofereixen als subscriptors de Natura i Aventura.
Tot això per només
20€ l’any!
i participa en el sorteig de dues jaquetes
BIKE SAN REMO Soft Shell Light
www.loeffler.at
Pràctica: pel seu gruix i característiques és utilitzable les 4 temporades de l’any. Funcional: les mànegues desmuntables permeten convertir-la en armilla. Adaptable: gràcies al seu teixit Soft Shell Light, ofereix molta llibertat de moviments i sobretot una gran adaptabilitat. Protecció: La membrana de Windstopper ens ofereix una protecció absoluta contra el vent.
Com subscriure’m-hi? A través de www.naturaiaventura.cat. Trucant al telèfon 93 417 76 14. Natura i Aventura; Avda. de Roma, 152 entl-1ª. 08011, Barcelona.
40/41 tripa44.indd 41
10/11/2010 18:57:23
LA GUIA DEL
turisme actiu
ALLOTJAMENTS - RESTAURANTS - BOTIGUES senderisme - bicicleta de muntanya - vies ferrades - barranquisme - escalada - esquí de muntanya - traveses - raquetes de neu... L’ALT EMPORDÀ
EL BAIX EBRE
CAMPMANY
DELTEBRE
TURISME RURAL CAL LLOBET Casa pairal catalana que data del segle XVIII. Quatre apartaments rurals independents, que gaudeixen de totes les comoditats. Jardí, barbacoa, billar. Fins a 20/22 persones. C/ Major, 14. Tel 972 549 236 www.canllobet.com
L’ALT PENEDÈS
LA POBLA DE LILLET
RESTAURANT CAN CADELL Especialitat en cuina del Delta. C/ Cervantes, 14. Tel. 977 482 162
SALDES
EL PERELLÓ
HOSTAL LA PANAVERA Hotel amb encant. Pl. del Forn, 25. Tel.977 490 318 www.hostallapanavera.es
LAVERN (SUBIRATS)
HOTEL-RESTAURANT SOL I VI Masia catalana envoltada de vinyes. Immillorable ubicació per a passejades a la natura. Cuina d’autor, de mercat i mediterrània. Ctra. St. Sadurní a Vilafranca, km. 4, Tel. 938 993 204 - www.solivi.com
SANT MIQUEL D’OLÈRDOLA
HÍPICA-RESTAURANT LA SERRETA Braseria. Carta Variada. Escola d’Hípica. A 5 min. De Vilafranca del Penedés. Barri La Serreta, s/n. Tel 93 819 90 43 www.restaurantlaserreta.com
VILAFRANCA DEL PENEDÈS
BICICLETES CICLES CATALUNYA Venda, recanvis i reparació de bicicletes. C/ del Sol, 8 bis Tel 938 915 238 llibimill@hotmail.com
L’ANOIA EL BRUC
RESTAURANT VINYA NOVA Un espai on la gent pot gaudir de la natura i la tranquil.litat, pugui pensar, meditar, jugar, menjar, beure i riure. Un lloc ideal per a trobades familiars i d’amics. Tel. 937 710 329 www.vinyanova.com
EL BAIX CAMP MONTBRIÓ DEL CAMP
ALLOT. RURAL MAS DE L’HEREU Masia rural típica catalana, d’ambient familiar, i en la que podrà passar uns dies inoblidables. Tindrà al seu abast tant la platja com la muntanya, podent gaudir d’activitats tan diverses com el senderisme, la Mountain Bike, cavalls, golf i balneari. Carretera T-310, km 12. Tel 977 262 293 www.masdelhereu.com
tripa44.indd 42
RESTAURANT VERGER Pizzeria amb forn de llenya. C/ Verger, 17 marionapy@hotmail.com
HOTEL HOSTAL PEDRAFORCA** Privilegiada situació. Habitacions, casetes i restaurant. Barri Maçaners. Tel. 938 241 000 www.pedraforca.com
BERGUEDÀ EL MONTSIÀ
BAGÀ
HOSTAL CAL BATISTA Habitacions amb bany, TV, música i calefacció; menjador climatitzat sense barreres arquitectòniques i cuina casolana acurada. C/ Raval, s/n, Bagà. Tel.93 824 41 26 www.calbatista.com
À GÒSOL
ALBERG MOLÍ DE GÒSOL Punt de partida per fer excursions al Pedraforca, serra del Cadí, Ruta dels Bons Homes... Molí de Gòsol s/n Mòb. 636564310 www.molidegosol.com
SANTA BÀRBARA HOTEL-RESTAURANT DIEGO Situat entre el Parc Natural dels Ports I el Parc Natural del Delta de l’Ebre. Gaudirà de les Vies Verdes amb bicicleta o a peu. Excursions 4x4 pel DELTA I ELS PORTS Winsurf a les platjes del Parc i tota mena de activitats nautiques. Tel. 977719017 - diego@hoteldiego.com www.hotelrestaurantdiego.com
VALLÈS ORIENTAL ARBÚCIES
GUARDIOLA DE BERGUEDÀ
HOTEL CASA DUANER REST. EL RACÓ DE L’AVI Apartaments, restaurant i hotel. Per gaudir de la natura, la gastronomia, i totes les activitats culturals, esportives i d’oci que ofereix general a l’Alt Berguedà. Pl. la Farga, 10. Tel.938 227 672 www.elrecodelavi.com
RESTAURANT LA VALL DEL MONTSENY On podreu gaudir, al menjador i a la terrassa, de bons àpats tradicionals i a la vegada sofisticats, barreja del millor de la cuina catalana amb productes de D.O. de Lleó. L’especialitat del xef són els arrossos, siguin risottos o caldosos. Crta del Montseny, 406. Tel 938 482 805 www.lavalldelmontseny.com
SANTA MARIA DE PALAUTORDERA TURISME RURAL LA RECTORIA DE SANT GENÍS DE GAVARRÓS PARC NATURAL CADÍ MOIXERÓ Rectoria del s.XV. Habitacions mab bany o apartaments sencer (max. 8 persones). Possibilitat de cuina casolana. Ambient familiar. rectoriagavarros@hotmail.com www.larectoriadesantgenisdegavarros.cat
FONDA EL TURÓ DE L’HOME Situat al centre de Sta. Maria de Palautordera. Tracte familiar amb més de 100 anys d’experiencia. Especialitat en caça i bolets. Cuina casolana. Plaça Major, 6. Tel. 938 480 027 www.turodelhome.com
ORIENTAL
10/11/2010 18:57:25
Experimenta la perfección absoluta.
ODLO «Evolution Warm» garantiza un aislamiento térmico perfecto y un óptimo transporte de la humedad gracias a sus fibras altamente funcionales. Su acabado sin costuras así como su tejido hiperelástico y ultraligero, ofrecen una total libertad de movimiento y una comodidad máxima. Gracias a las zonas de aislamiento térmico y a su ventilación integrada, la temperatura corporal es óptima en cualquier actividad o condición climática. El resultado: 100% funcional, 100% comfort. www.odlo.com
Ropa de deporte para una óptima temperatura corporal.
ODLO es miembro del SKI POOL de la R.F.E.D.I. tapesNiA44.indd 43
Distribuido por
outdoor@jorcani.com 10/11/2010 12:08:59
tapesNiA44.indd 44
10/11/2010 12:08:46