Natura i Aventura 63 by Goolnatura

juliol/agost 2012

EL MONTARDO Homes, óssos i ramats LA CRESTA DE L’AVIÓ PEDALANT PER LA PENA FERRADA DE LES ROQUES DE L’EMPALOMAR

www.naturaiaventura.cat

juliol/agost 2012

Imatge de portada:

estany i refugi Dera Restanca. EL MONTARDO Homes, óssos i ramats LA CRESTA DE L’AVIÓ PEDALANT PER LA PENA FERRADA DE LES ROQUES DE L’EMPALOMAR

NÚM. 63 julio/agost 2012

TIRADA: 12.000 EXEMPLARS

Direcció: Jordi Fernàndez Correcció: Ferran Ballester Publicitat: NATURA I AVENTURA Marc Duran Tel./fax: 93 417 76 14 publicitat@naturaiaventura.cat Disseny gràfic: Natura i Aventura

Col·laboradors: Roger Martínez Esther Sanclemente Raúl Cabello Ferran Ballester Pako Crestas Juan Carlos Borrego Albert Brignardelli Edu Abad Carles Rius

Edita: H4XORS S.L. Avda. de Roma, 152 entl-1ª 08011 Barcelona Tel./fax: 93 417 76 14 info@naturaiaventura.cat

editorial LA PAU DEL REPTE Sense reptes la humanitat no hauria evolucionat. Ni prosperat. Un altre debat seria si seríem més feliços en els temps dels arcs, empaitats pels llops i els óssos del paleolític, caçant cérvols i menjant baies. Però la qüestió que ens afecta és la relació entre el repte i el risc, entre el risc i la mort, i entre deixar-se la pell i prosperar, ja sigui individualment o col•lectivament. O ja sigui per necessitat o per esport, si és que l’esport no és una necessitat. A l’actual societat no li cal la caça per sobreviure. L’hem convertida en un esport, bona l’hem feta! Hem evolucionat, hem aconseguit un nou model alimentari, i una nova relació amb les preses. Aquest model ha estat fruit de nombroses apostes arriscades, de les quals ara ens beneficiem. O no. Però l’ésser humà, avesat al risc, no para de buscar reptes. Els esports d’aventura, encara que sigui anar a passejar per un bosc tranquil i a prop de casa, ho són. Cadascú a la seva mida. I segurament si ens veiessin els nostres avis negarien amb el cap, fent-se creus de la nostra estultícia: caminar per la muntanya, escalar parets, recórrer crestes, acampar vora un llac... sense cap profit aparent als seus ulls. Però som així. El risc forma part de la nostra visió actual de la vida, i alguns l’hem convertit en un modus vivendi. O no ho és també en altres professions o aficions? Aficionats a les motos, ciclistes, submarinistes... Sovint per viure, per ser la persona que un vol ser, cal un risc. I jugar amb el risc pot esdevenir la mort. D’altra banda, no hi ha qui ja és mort damunt el sofà mirant la televisió? Potser és el seu repte. Massa preguntes que els accidentats al Mont Blanc, o a qualsevol altra muntanya i excursió, només sabrien respondre encongint les espatlles. Què hi vols fer? Malgrat la pena i la tristor per aquestes pèrdues no hi ha ràbia. Hi ha la pau que ells hi buscaven. La pau del repte.

NATURA I AVENTURA

Natura i Aventura és membre de:

Dipòsit legal: B-51.197-2006

Els esports de muntanya són potencialment perillosos. Natura i Aventura aconsella extremar les precaucions a l’hora de practicar-los i no es fa responsable dels possibles accidents que les persones puguin tenir mentre els practiquen influenciats pel contingut de les seves pàgines. Natura i Aventura no compar-teix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

02/03

Sumari

rutes aapeu Rutes peu 06

El Montardo

Bicicleta de muntanya 20

Escalada en cresta 20

Escalada en roca

Pedalant per la Pena

La cresta de l’Avió

Escalada clàssica 26

La Gorra Marinera

Biblioteca 31

Novetats editorials

Senderisme familiar 32

La vall del riu Madriu

Vies ferrades 38 38

Les Roques d’Empalomar

Directori 42

Planifica les teves sortides

natura i aventura març 2012

04/05

rutes a peu

EL MONTARDO Homes, óssos i ramats

COMARCA: Val d’Aran

natura i aventura juliol/agost 2012

www.naturaiaventura.cat

La relació entre els homes i la resta de predadors ha estat sempre horrible. Els nostres avantpassats, a mesura que colonitzaven nous territoris, empentaven als llops i els óssos cap a les terres més amagades: el Pirineu. En aquelles valls isolades van romandre en llibertat fins que l’home, atret per les pastures, va dir prou. En els darrers anys llops i óssos han tornat a aparèixer per les contrades, provocant no poques polèmiques entre pastors i administracions, que ha estat els que han fet les reintroduccions. D’històries d’atacs de llops i óssos n’hi ha a dojo, malgrat que ambdues espècies animals acostumen a defugir la nostra presència. Això, tanmateix, no vol dir que alguns individus, sigui per gana o sigui per la facilitat que donen els ramats, s’hagin atrevit a pertorbar la vida de les pletes i de les aldees ramaderes.

06/07

senderisme rutes a peu familiar

othom sap l’estima que té un pastor pel seu gWos d’atura. La història que avui us expliquem ha corregut de generació en generació per molts indrets de la Península, terra de llops i óssos com també de gossos i pastors. Amb alguna que altra versió, aquí ens centrem en una com podia ser-ne una altra, però que evidentment quadra amb l’espai muntanyenc que volta el majestuós Montardo. Diuen que fa molts anys un pastor i el seu mastí formaven una unitat indissoluble: la necessitat de guanyar-se la vida als prats de la Restanca, del Cap del Port i de Tumeneia així ho requeria. I aquesta harmonia havia quallat en una amistat i un amor inqüestionable. Era tanta l’estima que el pastor tenia sobre l’animal que no era comparable amb la que havia professat a qualsevol altre ésser viu. Ni pares, ni fills, ni fadrins, ni oncles ni,

natura i aventura juliol/agost 2012

per suposat, cap dona, era capaç d’igualar aquella estima profunda. El mastí era fidel al pastor, i l’home contestava aquesta fidelitat donant tot el que podia de sí: tractant el cànid com a germà, com a un amic. Aquell vespre no era cap excepció. El pastor, agraït pels serveis del mastí, li havia regalat un collar nou que substituís el vell. El ferro s’havia rovellat, i la humitat s’havia endut una part del cuiro, semblant el collar d’un gos abandonat o fugitiu. –Té, Aníbal. Mira sí són lluents les punxes! El gos va bordar content i va remenar la cua mentre el pastor li col•locava al coll. –És un regal que t’haurà costat unes bones pessetones, Andreu. L’amo de la vall i de la majoria dels ramats que campaven vora aquells llacs blaus on el sol espurnejava estels sobre la superfície havia arribat sense fer soroll, enxampant

aquella escena íntima. Els anys de transhumància, de viure a la intempèrie, de vendre i comprar ramats, de criar corders, de malvendre llana i carn... l’havien forjat durament. Sovint els negocis de la gent de les altures amb els de la plana no sortien bé, i calia estar pendent de tot. Recelós dels seus pastors, de tant en tant preferia passar la nit amb ells per comprovar in situ l’evolució de les ovelles, els naixements i l’alletament de les cries, com també la castració i altres feines com munyir o xollar. I més als llacs d’Aigüestortes, plens de collades i pastures massa lluny per no perdre alguna ovella, pensava l’amo. –El mastí s’ho val, senyor Marçal. I per demostrar-li-ho va ordenar el mastí que arreplegués les ovelles al corral per passar la nit. L’ordre va ser obeïda d’immediat, amb un mestratge rotund. El senyor Marçal el va

www.naturaiaventura.cat

Pàgina doble anterior: refugi i llac d’Era Restanca. Aquesta plana: vistes de les Basses deth Montardo durant el descens del cim.

felicitar, complagut, però amb una espurna de recança. Considerava els pastors uns éssers massa lliures, massa feréstecs però alhora dòcils. Mig animals, mig homes civilitzats, com els gossos d’atura. I aquesta percepció no li agradava. –Els veïns han vist rondar un ós solitari. Cal estar a l’aguait. El teu gos farà bon servei? –Amb el nou collar que li he comprat, no hem de patir –va contestar amb orgull el pastor. –Bé, això si no les ataca ell mateix, a les ovelles. No seria la primera vegada que un mastí s’afarta de carn d’un dels meus ramats. L’instint salvatge no l’han perdut pas... El pastor va voler protestar, dir-li que responia pel seu amic de quatre potes, però l’amo es va girar d’esquenes, dirigint-se cap a una barraqueta de pedra seca on s’aixoplugaven els pastors. El silenci es va apoderar de les contrades,

un silenci que només trencava l’udol de la tramuntana i el xàfec de l’aigua en vessar, a doll, des de les cascades. La foscor va caure sobre la vall i els homes es van recollir a la barraca mentre els ramats romanien tancats a les pletes o a l’orri, amb el seu concert d’esquellot. Els gossos van jaure al cau de les ovelles, servant-les del perill i alhora mantenint la disciplina. Un cel estrellat va donar pas a una corrua de núvols grisos que van tapar la lluna, i una manta de quitrà va anorrear els reflexos de les llums que brollaven dels llacs. Malgrat l’obscuritat la nit hauria estat plàcida si no arriba a ser per la cridòria del bestiar passades les quatre de la matinada. Algú anava regirant les pletes, algú hauria provocat el pànic. Les peülles de les ovelles picaven contra el terra, els gossos bordaven com dimonis; i en un tres i no res tots els homes

van sortir esperitats cap als tancats, amb les escopetes a les mans. –Mireu! Un pastor de Canejan va assenyalar una petjada fresca sobre la tendra i flonja pastura. I, malgrat la mancança de llum, tothom va acordar que era de llop. Però no hi ha seguretat: ben bé podria ser de gos. Les escopetes van escombrar tota la vall a la recerca dels atacants, però fou en va. La llum escassejava, i allò impedia veure res més que miratges i il•lusions òptiques. Amb cura l’amo va ordenar que s’obrís la portalada de la pleta. Una munió de canons van apuntar cap a l’interior. Una figura caminava de dins a fora a quatre potes, bellugant els que semblava una cua amistosa. –Ei, no dispareu. És el meu mastí! –el pastor va fer unes passes endavant i es va interposar entre els rifles i l’amic. De seguida

08/09

rutes a peu

l’home es va girar per rebre’l amb carícies. I a l’instant va notar que quelcom no anava bé: les mans s’havien esquitllat d’algun líquid viscós i fosc. –Té el morro ple de sang, el teu gos! –fou una acusació poc convincent, però va generar repulsa. La gentada els va voltar, cauta. Algú va cridar en un to irascible: –El morro també el té empastifat! –I les potes! –I el pelatge! –Mireu, hi ha pertot de cadàvers d’ovelles! Era cert. Conforme es consumien els minuts la llum apareixia llepant la vall i la pleta, desvetllant l’abast de la tragèdia. No menys de set ovelles romanien esteses a terra, esventrades, mentre que la resta es concentrava en un racó, mortes de por. –Ha estat ell! –va concloure l’amo. El seu dit va disparar entre els ulls del gos, que no deixava de bellugar la cua alegrement. Una sensació d’impotència pujava pel seu pit i s’estavella en els ulls. Li costava de retenir

natura i aventura juliol/agost 2012

les llàgrimes. Era un horror articular una paraula, una frase... res. Era com si un vent volcànic, el vent invisible de l’esclat d’una bomba nuclear, li pugés cames amunt. El seu gos, el seu amic, el seu germà no. No. –Ja sabeu quin és el preu que ha de pagar aquesta fera –va sentenciar l’amor apuntant-lo amb l’escopeta. El pastor va trigar a reaccionar. Sabia que el mastí es mereixia el tret. Però tot i així es va tornar a interposar entre la bala i el cos de l’Aníbal per amor, per instint. –Surt que rebràs, Andreu. –Senyor Marçal..., jo. El mastí, en ensumar la ira es va enervar i va rondinar. Primer de manera suau, però en veure que la lluita entre el seu amo i el Marçal s’accentuava el rondineig es va convertir en grunys salvatges. –Ho veieu. Accepta la culpabilitat! L’Aníbal ho entén tot. Fa lliscar una darrera mirada cap a l’Andreu i es tomba, buscant la fugida amb els seus ulls de mel. Llavors el pastor surt del camp de tir, i girant-se cap

al rocam dels circs ensucrats de neu, va deixar que la resta d’homes premessin els gatells i abatessin l’amic, el germà... Tu t’ho has buscat, li diu quan l’eco del foc encara ressonava. –Tenia o no tenia jo raó, Andreu! Aquestes bèsties són de fer festí de la vida, com els llops i la resta d’avantpassats. L’Andreu, cap cot, trist i vençut, va assentir. El sol despuntava per l’horitzó i encén el dia. Una llum carbassa regalima del cel, esbiaixada, allargant les ombres dels homes drets dins la pleta, mirant el cadàver del gos i l’esquena de l’Andreu, doblegada sobre el cos inert. Hi ha un que s’esmuny del grup. Ha vist unes petjades estranyes, rodones i profundes sobre el llit terrós de la pleta, ple de cagades menudes i rodones, i s’endinsa encuriosit per alguna cosa que ha vist en un racó. clot Mare de Déu Santíssima! –exclama. Tothom es gira alertat. A terra hi ha un embalum bru com una muntanya de fems. Però no ho són. Tots els pastors creuen les pupil•les,

www.naturaiaventura.cat

incrèduls. clot És un ós mascle –murmura un. Una rotllana humana circumval•la l’animal, i ràpidament interpreten la magnitud de la tragèdia: l’ós ha estat l’atacant, qui ha mort les ovelles i qui ha lluitat titànicament amb l’Aníbal, en resultes de la qual ha sortit perdedor. –Ha estat pel collar –la veu de l’Andreu, tot i ser fluixa, la senten fins i tot els isards matiners que saltironegen per les carenes rocalloses. I quan la llum del matí llepi tota la vall glacial dibuixarà el perfil nítid dels dos amics vora el llac de tal, de camí al bosc, on els braços dels pastor tenen la intenció de cavar una tomba que humanitzi, per fi, l’esperit animal del matí. Juan Carlos Borrego

LA RUTA PAS A PAS

FITXA

rutes a peu

ÈPOCA: RECOMANABLE A L’ESTIU, CONGESTES FINS BEN ENTRADA LA PRIMAVERA. TIPUS ITINERARI: LINEAL

DURADA: 6-7 H ASCENS ACUMULAT: 1.510 M RECORREGUT: 19,2 KM DIFICULTAT: ALTA

PUNT DE SORTIDA: aparcament del Pònt deth Rossèc. Per arribar-hi cal agafar una pista forestal que surt d’Arties en direcció sud, recorrent la vall de Valarties fins a l’esmentat pont. Sortirem del pont tirant amunt per una pista fressada que al cap d’una estona s’estreny i es converteix en un senderó pujador. L’avetosa i la pineda es van barrejant en un camí ombrívol i fresc, amb l’Arriu dera Restanca enclotat a la nostra dreta. Al cap d’una hora i mitja de marxa arribem al pontet de Rius. Amb un esforç més ja serem a la presa de la Restanca, que ocupa gairebé tota l’antiga cubeta glacial (2h). Hi sovintegen les cascades i els boscos, ja més esclarissats. Podem fer nit al refugi. A l’endemà comencem a pujar per la part SE de l’edifici resseguint per alt l’estany en direcció a un imponent rierol. Fem una primera ascensió per aparèixer a l’estany del Càp deth Pòrt, que resseguim per una de les seves ribes. Hem d’anar superant desnivells pel circ de la Restanca fins al coll de Crestada (4 h 45 min), on tindrem a l’abast visual una tongada d’estanyots de gran bellesa, tots ells voltats de pastures humides i sucoses. El més gros és l’estany de les Monges. En aquest punt hem de baixar prop de les seves aigües per girar a l’esquerra i buscar un corriol pujador que enfoca directament cap als espadats del Montardo. Ara toca tirar de ronyonada, treballant els bessons i posant a prova la nostra resistència. De cop i volta assolim un mirador sobre el circ de Montardo (5 h 10 min) i les basses del mateix nom, avall. La mirada fita fins i tot les pistes d’esquí de Vaquèira. Continuem ara per un terreny més amable, on sovint s’acumula neu fins a ben entrat l’estiu. Caminarem entre els dos Montardos, amb el petit a l’esquerra. El nostre objectiu és, però, el Montardo, situat a la dreta del collet. Els últims esforços ens empenten per un pedregar. Però els nostres peus trepitgen un sender ben dibuixat. El cim és a tocar, sublim, una talaia perfecta per observar la Val d’Aran i un arc que va des del massís de la Maladeta als pics andorrans propers a la Pica d’Estats (6 h). La tornada la farem pel mateix camí de pujada.

natura i aventura juliol/agost 2012

12/13

Made with QRHacker.com

rutes en BTT

PEDALANT PER LA PENA El bosc que la desamortització de Mendizábal va estar a punt d’esborrar COMARCA: ALT URGELL COMARCA: Conca de Barberà

natura i aventura julio/agost 2012

www.naturaiaventura.cat

L’alzinar és present per tots els vessants nords dels barrancs del Titllar i el mirador de la Pena. L’olor penetrant de les falgueres i la molsa escampa un perfum aromàtic per tot el bosc, humit i frondós, costerut i rampellut. De tant en tant una clariana ens deixa veure la plana artigada i fèrtil, els murs de Poblet, algun pou de gel, alguna recreació d’un forn de carbó, a base de llenya d’alzina. El silenci és brutal si no hi ha un bri d’aire que bellugui les capçades de port fantasmagòric. Aquesta màgia podria haver desaparegut a partir de la desamortització de Mendizábal, quan el monestir es va abandonar i els boscos van quedar a mans d’un govern àvid de diners. Però un fet aïllat va canviar el curs de la història i vet aquí que podem gaudir d’un bosc magnífic.

14/15

rutes en BTT

ls inicis del segle XIX són convulsos per a la monarquia hispànica. I no parlem només de les guerres: del Francès (1808-1814), la invasió dels Cent mil Fills de Sant Lluís (1823), la guerra contra Anglaterra, amb episodis tan coneguts com la batalla de Trafalgar (1805), o la independència de les colònies americanes (entre 1808 i 1825)... Parlem dels constants estira i arronsa entre liberals i absolutistes, que es van anar alternant en el poder successivament fins a la mort del rei Ferran VII, on les postures liberals tornen a imposarse. Ja no perdran pas el poder. I no és que els absolutistes li ho posessin fàcil, no. Amb tres guerres carlines els nostàlgics de l’Antic Règim van intentar regirar la política espanyola i tornar-la al passat. Però no se’n van sortir. Un dels aspectes més marcats de l’adveniment dels liberals fou la desamortització de Mendizábal (1835). Els liberals estaven renyits amb l’Església i en pagaren les culpes les comunitats religioses. El patrimoni eclesiàstic no parava de pujar gràcies a les donacions de particulars desitjosos de tenir bones

natura i aventura juliol/agost 2012

credencials per arribar al cel i optar a una salvació eterna. Però eren rendistes, o sigui, es dedicaven al conreu de la terra i la seva explotació de manera tradicional, gairebé medieval, sense permetre l’arribada del comerç liberalitzat. Allò era, per als liberals, un fre a l’economia. I calia donar un nou impuls a la vida econòmica i política del país per equilibrar-lo a la resta de països emergents d’Europa i als EUA, amb mecanismes més moderns, com la indústria. Ja durant el govern del Trienni Liberal (1820-1823), els liberals havien suprimit aquests tipus de comunitats, però només als despoblats (1822). Amb la restitució de Ferran VII el nou govern va derogar la llei. Anys després, amb l’embranzida de la mort del rei i amb la reina, la seva filla Isabel II encara menor, els liberals van copsar el poder a Madrid, legislant per liberalitzar l’economia. Volien obrir els mercats i permetre que la burgesia tingués més eines per imposar-se als senyors feudals i a la seva xarxa econòmica, basada en l’immobilisme de la riquesa. Aquest cop no només rebrien les comu-

nitats religioses dels despoblats, sinó totes aquelles que no es dedicaven a l’ensenyament i a l’assistència als infants pobres. La mort dels monestirs estava servida. El cas de Poblet no fou diferent a la resta de monestirs sota l’administració del nou govern de Madrid. Els monjos de Poblet, atemorits per una represàlia si es quedaven al monestir, el van abandonar fins i tot abans que es publiqués la llei. Quan s’escampà per la contrada que Poblet era buit, gent de tot arreu es va anar apropant a les instal•lacions monàstiques per espoliar tot el que van poder. Evidentment aquests fets marcaran una línia divisòria en la història de Poblet i dels altres monestirs del país. L’època d’esplendor havia finalitzat amb una escapada per la porta del darrera, tallant d’arrel no només la presència dels religiosos a la zona, sinó de la seva aportació en patrimoni cultural i material. Tant el monestir com les seves propietats, entre les quals cal incloure el bosc, tenien l’etiqueta amb el preu de venda, sobretot quan algunes veus van alertar el Govern de la possibilitat d’algun

16/17

www.naturaiaventura.cat

Aquesta pàgina: espectaculars panoràmiques des del mirador de la Pena vers la Casa Forestal de la Pena i el conjunt del monestir de Poblet.

incendi per revenja. El Tresor Públic va actuar amb celeritat, tan ràpidament que ni tant sols es va procedir a cridar a una subhasta pública. Els preus eren irrisoris, tan a la baixa que molta gent va poder afegir-se a la festa. D’aquesta manera les tales es varen anar multiplicant fins que el bosc va minvar considerablement. L’acció dels llenyataires, molts d’ells estrangers que

buscaven fer fortuna, es va centrar no només a assocar els arbres sinó a tallarlos de soca-rel. En poc temps les muntanyes de Poblet van quedar ermes per complet, dessolades, pelades, amb la roca nua. Lluny de l’aspecte ufanós de l’actualitat. Un cop de sort Un cop les muntanyes van quedar sense vegetació l’erosió va aconseguir que

els vessants es convertissin en rambles d’aigua quan plovia a bots i barrals, provocant algunes riuades de consideració que malmeteren collites, terrenys, finques i cases. L’aiguat més recordat fou el de Santa Tecla de 1874. Unes noves directius en matèria d’aprofitament forestal a càrrec del Cos d’Enginyers de Monts va provocar un canvi radical en la situació dels boscos

rutes en BTT

de Poblet. El 1862 es va declarar la seva inclusió en el Catàleg d’Utilitat Pública. A partir d’aquí es van dibuixar les bases per a la restauració de l’alzinar, amb plantacions coordinades des de la Casa Forestal de la Pena. No fou fins al 1903 que començaren els treballs, obrint camins i escampant llavors d’alzina, principalment. Aquesta actuació va permetre, amb anys i panys, la restitució natural d’un bosc d’increïble bellesa, un llegat que no hem de tornar a deixar-nos prendre. JUAN DE DIOS ÁLVAREZ MENDIZÁBAL L’ideòleg de la desamortització que pretenia donar la terra als pobres Aquest gadità va accedir al Ministeri d’Hisenda i el va sacsejar per intentar solucionar la delicada situació financera amb la qual es va trobar. Pretenia passar a l’Estat les propietats improductives de l’Església i les ordres religioses per vendre-les als pagesos pobres a un preu just. El cas de Poblet és un bon exemple, encara que matusser. Però en general no va poder realitzar el seu somni. Apartat del Ministeri d’Hisenda, l’Estat va optar per una nova estratègia: vendre les finques en blocs va provocar que els petits propietaris no les poguessin adquirir, per la qual cosa va passar a mans de terratinents i altres oportunistes amb diners. Allò fou un fre a l’auge de la burgesia, amb la qual Mendizábal tenia posades totes les seves il•lusions per mirar d’aixecar un país en caiguda lliure després de la pèrdua de les colònies americanes i els seus mercats. LA TOMBA DELS REIS CATALANS El somni ultratjat de l’eternitat dels monarques Poblet era, i encara ho és, el sepulcre dels reis de la Corona d’Aragó. Allà hi van tenir el seu destí final la poderosa nissaga del Casal de Barcelona i els Trastàmara que els van succeir després de la mort sense descendència del rei Martí l’Humà. La societat catalana del gòtic somiava fer de Poblet una mena de mausoleu reial, un lloc referencial on perpetuar la seva petja fins a l’eternitat.

natura i aventura juliol/agost 2012

FITXA TÈCNICA DURADA: 3-4 H DISTÀNCIA: 23 KM DESNIVELL POSITIU: 768 M DIFICULTAT: mitjana

www.naturaiaventura.cat

Ignorant que tot a la vida té un principi i un final, aquell repòs va ser violentat a causa de la llei de Mendizábal. Quan els veïns i forasters de Poblet es van adonar que ningú vigilava el monestir es van llançar sobre les tombes per saquejarles. Es van barrejar les despulles, amb algunes excepcions, d’Alfons el Cast, Jaume el Conqueridor, l’esmentat Martí, Alfons el Magnànim, Ferran d’Antequera, Pere el Cerimoniós, Pere el Gran, Jaume II, Joan I, Joan II i les seves esposes i alguns dels seus fills menors, que no van regnar. Barrejar-se ha estat durant

mil•lennis una de les constants en la història de la humanitat. Tant en la vida com en la mort. Les osseres dels cementiris en són un bon exemple. L’altre és desaparèixer. Malgrat que les mòmies i els ossos encara són a les tombes, la Corona d’Aragó que van regentar amb mà de ferro aquells monarques momificats ja no existeix. I el Principat de Catalunya, unió dels vells comtats francs de la Marca Hispànica, és un títol més en mans de la monarquia d’Espanya. I per a més inri els seus habitants més aviat coquetegen amb el republicanisme que

no pas amb els ancestres d’on provenen. Segons quins somnis no es poden fer realitat, perquè la mateixa realitat de la vida els esborra. Juan Carlos Borrego

18/19

escalada en cresta

LA CRESTA DE L’AVIÓ Un vol retallat

COMARCA: Pallars Sobirà

natura i aventura juliol/agost 2012

www.naturaiaventura.cat

’any 1943 uns avions de guerra nazis, que estaven realitzant viatges de reconeixement al sud de la França ocupada, es van estavellar a prop d’un cim secundari, entre la Mainera i el Pic de Montanyó. A partir de llavors el cim i la dentada cresta que la defensa, reben el nom del pic i la cresta de l’Avió. Per aproximar-nos a la cresta tenim dues opcions, la bella i la còmoda. La primera discorre pel vessant nord i ens convida a visitar el bucòlic refugi de Josep Maria Blanc, abans diminut, ara remodelat i ampliat, i situat en una península, a la vora de l’estany tort de Peguera; península que poc li falta per ser una veritable illa. Aquí el paisatge, com no podia ser d’una altra manera enmig del Parc de Sant Maurici i Aigües Tortes, és un veritable regal per als sentits. Un rere altre, els sorprenents llacs de cristal•lines aigües blaves, reflecteixen la silueta dels pins, avets i les escarpades i altes muntanyes. No obstant això, jo us recomano l’aproximació pel sud, per la vall d’Àssua, fora de les estrictes regulacions del parc. El paisatge és radicalment diferent, totes les muntanyes són ondulades: el regne de les pastures. Presidint la vall trobem el Montseny de Pallars, un veritable mastodont que haurem de pujar qualsevol altre NATURA 06-2012:Layout 2 més 11/6/12 dia, quan ens vingui de gust17:27 caminarPágina 1

A partir del dia 1 de juliol

Aresta Olot : C/ Xavier Bolós 16 - 17800 Olot - Tel 972 274 410 Aresta Girona : Rambla X.Cugat 36 - 17007 Girona - Tel 972 417 014 Aresta On-Line : www.aresta.com

escalada en cresta

que escalar. La privilegiada vista de la cimera bé mereix l’esforç. En el camí creuem el demacrat i degradat poble de Llessui, on la febre d’or blanc ha deixat un trist rastre d’instal•lacions abandonades i remuntadors oxidats, sota els quals pasturen les vaques, impassibles i alienes. Aquesta situació fa pensar, una vegada més, en les incongruències de l’Administració pública. Mentre d’una banda tot són regulacions amb l’excusa de preservar el medi ambient i amb l’afany de recaptar diners, de l’altra a ningú li importa la degradació del medi ambient i l’Administració, com a responsable subsidiària, no fa res per retirar unes instal•lacions fantasmes sobre les quals bé va obtenir els seus beneficis en el seu moment, ja sigui a través dels permisos d’obres o dels impostos per l’activitat. En fi, nosaltres al gra. Procurem no estavellar-nos a la cresta de l’avió. ACCÉS I PUNT D’INICI: Per una llarga pista de terra que accedeix per les abandonades pistes d’esquí de LLESSUI. Per arribar-hi <passarem per SORT. Just al sortir del poble en direcció nord trobem la carretera secundària que neix cap a la dreta i passa pels pobles d’ALTRON, SORRE, BERNIU i al final LLESSUI. Continuem la carretera asfaltada cap a l’oest fins a arribar a les instal•lacions. Creuem el riu per un pont iniciant l’ascens per la llarga pista en bon estat que ens porta al coll situat al sud del Montsent de Pallars, sense necessitat d’arribar al coll seguim la pista que flanqueja en horitzontal a mig vessant est de la cadena del MONTSENT-MONTORROIO, fins a trobarnos amb el riu que marca l’inici de la vall que hem d’ascendir, el riu de Mainera. Aparcament senyalitzat i ben condicionat. Cal comptar amb una hora llarga per al trajecte de la pista amb cotxe. És accessible a turismes, si bé certs solcs fets per canalitzar l’aigua poden suposar un problema. L’APROXIMACIÓ: Evidentment. Seguim la vall ascendint cap

natura i aventura juliol/agost 2012

al nord seguint el marge dret de les aigües. Camí marcat, tot i que de vegades es confon o es desdobla a conseqüència dels camins paral•lels traçats per al bestiar. A l’hora de marxa ens trobem a la vora de l’ESTANY GRAN DE MAINERA, 2.451. (1:15 h) Pugem pel camí en diagonal ascendent situat al marge dret fins a arribar a una petita cubeta. Pujar per tarteres i pendents d’herba fàcils fins al COLL DE MONTANYÓ, 2.748 m. Punt d’inici de la cresta. 2 h de marxa. L’’ITINERARI: El tram inicial del cordal és fàcil. En realitat les dificultats tenen el seu inici en el PIC DE L’ ESTANYÓ. 2.779 m, situat a uns quants metres a l’oest del COLL DE MONTANYÓ. La cresta de seguida es retalla després del primer cim. Sempre ens dirigirem cap a l’oest. El primer descens es fa pel vessant sud mitjançant un sistema de pendents herboses. En realitat podríem baixar seguint el mateix fil de la cresta per una

mena de canaló-xemeneia, però aquesta alternativa no es recomana ja que ens obliga a passar per un bloc blanquinós en equilibri que resulta ser perillós. L’alternativa del pendent d’herba és més fàcil, segura i més ràpida. Traspassem la primera bretxa i pugem la cota següent per un sistema de blocs que formen un tall (II). Traspassada la primera agulla davallem a una nova bretxa, havent de baixar prèviament un bloc de III*. Se’ns presenta el primer obstacle seriós del periple: una paret de roca franca, orientada cap a la vall de l’estany negre, i que dibuixa una marcada xemeneia. Cal flanquejar cap a la dreta per grades de pedra i grava (II*) fins a situar-nos al peu de la xemeneia. Un bloc de III– ens du a una plataforma. Pugem per una cicatriu vertical amb grans blocs. Pas atlètic i vertical de IV. Després la canal perd verticalitat i la seva escalada es fa més interior. Pas de IV– a la sortida. (Petit muret). Baixem pel vessant oposat per la carena dentada, en tendència sempre a utilitzar el vessant sud. Un flanqueig a l’altura d’un bloc taronja característic ens obliga a un pas més estrany que difícil (III).

www.naturaiaventura.cat

Continuem baixant per grades orientades al vessant sud de la carena fins a la propera bretxa. Flanquegem el tram següent per una lleixa d’herba del vessant sud fins a una altra nova bretxa. Pugem un esperó (III*) fins a situar-nos sota un bloc quadrat que també superarem (III*). Coronem el gendarme i descendim per una dentada cresta en diagonal pel mateix tall (II+). Bretxa amb una roca amb forma de bolet. Superem l’agulla següent per blocs i petits murs (II +). Passem entre dos blocs fissurats (passem pel mig d’ells) III* i desgrimpem un pas llarg (III*) que dóna pas a un tram força aeri amb un desgrimpada mantinguda de III*, primer pel vessant orientat al sud i després pel vessant nord. Una espècie de díedre, una llastra de III* i unes plaques blanques molt tombades, seran els últims passos remarcables abans dels blocs situats a escassos metres de la bretxa següent. Transitem de bretxa a bretxa flanquejant pel vessant sud de la cota següent. Ens situem sota l’últim bastió d’accés al cim que de lluny s’endevina, com a mínim, com una ascensió distreta. Només abandonar la bre-

escalada en cresta

txa superem un muret vertical amb grans preses (III–) que dóna accés a una lleixa herbosa vertical que continuem en sentit ascendent cap a l’esquerra. Passem després d’un gran bloc i ens encarem per una canal herbosa i terrosa que presenta uns blocs una mica més amunt. Cal superar-los (III*) i entrar en una xemeneia que presenta un tram vertical i molt atlètic (IV*). Seguir unes lleixes herboses cap a l’esquerra, ascendint cap a l’aresta situada a l’esquerra. Un petit ressalt de III– ens porta a unes noves grades d’herba que ens dipositen en una lleixa triangular. Una curta fissura, situada al marge esquerre de la lleixa, és el següent obstacle a superar. Es tracta d’un parell de passos verticals i explosius (IV–) que ens porten a uns slabs llaurats per la fissura mateixa (III*). El conjunt del pas discorre sota una paret monolítica desplomada. Arribem a una nova bretxa, petita però profunda. Baixem pel vessant orientat al sud, traspassem la part alta d’una canal i superem un breu ressalt amb preses arrodonides (IV–) que dóna accés a unes plaques ajagudes (III–), pugem pel terreny més fàcil per unes grades de II* ascendents en diagonal cap a l’esquerra traspassant el tall d’una espècie d’esperó. Pugem per grades de II* pel vessant orientat al sud fins a l’última bretxa. Pugem la corona que forma

natura i aventura juliol/agost 2012

l’últim ressalt pel seu vessant sud, blocs de II+, fins a la carena que és fàcil II*. Després d’aquest breu tram dentat ja estem en la cimera mateixa del PIC DE L’AVIÓ. Punt final de la cresta. 2.831 metres. Q.D.

Sinopsis de la ressenya i fitxa tècnica

Descens: Per les grades d’herba del vessant sud en tendència vers a la dreta per anar a la recerca d’un tram més herbós. Arribem a la vora de l’ESTANY TAPAT, 2.606 m, i seguint el curs del seu desguàs descendim cap al SE per arribar a l’ESTANY GRAN DE MAINERA, lloc on coincidirem amb els nostres passos de la marxa d’aproximació. Comptar 1,30 hores per arribar al PÀRQUING DEL PAS DE LA MAINERA.

de bolet

DESCENS: Per les grades d’herba del vessant sud en tendència vers a la dreta per anar a la recerca d’un tram més herbós. Arribem a la vora de ESTANY TAPAT, 2.606 m, i seguint el curs del seu desguàs descendim cap al SE per arribar al ESTANY GRAN DE MAINERA, lloc on coincidirem amb els nostres passos de la marxa d’aproximació. Comptar 1,30 hores per arribar al PARKING DEL PAS DE LA MAINERA.

1- PIC DE L’ ESTANYÓ, 2.779 m 2- Cicatriu vertical per grans blocs (IV+) 3- Aresta de blocs fissurats – roca en forma 4- Xemeneia vertical amb pas atlètic – IVº 5- Slabs llaurats – IIIº 6- Cresta amb forma de corona IIº 7- PIC DE L’AVIÓ, 2.831 m Cim principal: PIC DE L’AVIÓ. 2.831 m. Dificultat: Quelcom Difícil. Diversos passos de IV * i nombrosos trams de III *. Horari: 4 hores per la cresta. Comptar 2 hores d’aproximació i 1,30 hores pel descens. En resum, el total del periple són 7,30 hores. Primera ascensió: sense dades Material útil: 6 - 8 friends variats. Joc de tascons i bagues llargues. La cresta no té ràpels pel que no haurem de comptar amb cordinos d’abandonament per reemplaçar els existents. Cartografia útil: * VALL DE BOÍ - PARC NACIONAL D’Aigüestortes i ESTANY DE SANT MAURICI. Editorial Alpina - escala 1:25.000.

biblioteca

escalada clàssica

LA GORRA MARINERA Quart grau per als navegants del mare “ Montserratinus”

COMARCA: Bages

natura i aventura juliol/agost febrer 20122012

www.naturaiaventura.cat

Les Gorres no necessiten cap mena de presentació per als escaladors del país. Indret d’aprenentatge, d’agradables escalades al sol, de roca ferma, dels millors còdols cantelluts de tota la serralada. Escalada per divertir-se, escalada per gaudir, escalada per passejar, per fer de turista. Escalada essencial. A la via del davant de la Gorra Marinera trobem un dels trams de IVº grau més agradables de la zona de les Tebes i per extensió de tot el massís montserratí, el que també es podria interpretar com ... “i per extensió, de tota la geografia catalana”. Visca el IVº grau!!!

26/27

escalada clàssica

Via pel Davant Descripció: Per accedir a la terrassa intermèdia de la paret des de la base (per on passa el transitat camí de Sant Jeroni), el millor és pujar pels tres primers llargs de la via “Jordi Monterde”, que està molt ben equipada, amb bones reunions i que transcorre pel marge dret de la paret. De fet la Ro se situa just per sobre del primer nucli d’arbusts situats per sobre del revolt del camí, al marge dret de la

base. El primer llarg presenta algun tramet més vertical i cantellut (IV+ - IVº), els llargs segon i tercer, uns 30 metres cadascun, són de trànsit, més tombats, amb la roca més fràgil, però alhora molt ben assegurats. Arribem, doncs, al peu de l’ampla cornisa que representa la part superior de la rampa d’entrada. Estem a mitja paret i coincidim amb el traçat de la via Davant original que venia a aquest punt per la fàcil cornisa que serveix per arribar a les runes de l’antiga ermita que resta a l’esquerra del replà. El llarg de corda que ve ara, el de la via Davant original, és potser el millor llarg de quart grau de tots els Gorros. Ben equipat, les assegurances ens van mostrant el camí més evident per aquest pany de roca vertical i amb pressa molt generosa i ferma (IVº - IV+), fem l’R4 poc per sota el cim per evitar fregament de cordes. El darrer llarg, tombat i cantellut, és fàcil i evident, ben assegurat i només caldrà anar una mica amb compte amb la qualitat de la roca, que ja no és excel•lent i immillorable com a l’anterior llarg (III+). Primera ascensió: Ignasi Capeta i Noves. Longitud: 145 metres (30 + 30 + 30 + 35 + 20) . Orientació: nord-est. Material: 10 bagues exprés més reunions. Observacions: una de les millors vies de Gorros, el part per la càrrega històrica que comporta, ja que va ser la primera via llarga del monòlit. Via Lusilla-Gil-Casanovas Descripció: l’inici de la via té lloc a la gran bauma vermellosa on localitzarem les runes de l’ermita de Sant Jaume. Flanquegem en horitzontal vers a l’esquerra tot seguint una exigua cornisa o franja vermella, ben equipa-

da (burins i instal•lacions de la part superior de les vies de la zona de totxos situada sota aquest pany de paret). Malgrat tot l’escalada és molt fina (V+/Ao). Conclòs el flanqueig arribem a una gran bauma que travessarem de punta a punta (I*), pas de IV¬– al final, per realitzar la reunió al marge esquerra de la bauma. R1. Sortim en artificial utilitzant uns burins molt rovellats (A1-1 pas i 2/3 passos d’Ae) per sortir en lliure per una placa vertical i cantelluda (V+) que ràpidament perd verticalitat i dificultat (IV*/III*). Seguim “a pèl” fins a una enorme bauma esquerdada a la qual pujarem per la dreta, si bé la reunió la trobarem al marge contrari, o sigui, al marge esquerra. R2. Trobem ara el llarg clau: l’artificial que supera la cicatriu de la gran bauma, on l’escalador restarà completament penjat del sostre, que resulta estar bastant equipat (tacs, pitons i pont de roca), si bé haurem d’equipar uns 4 passos (A3 i A3e). Sortim de l’artificial de burí de peces deteriorades, i flanquegem vers a l’esquerra per buscar el forat on es localitza l’R3 (un pas de IV* en sortir dels estreps). El darrer llarg, completament desequipat, té una sortida vertical per un mur situat a l’esquerra de l’R3 (IV+/IV*) que ràpidament perd verticalitat (IV*/III*). Merlet gegant per assegurar aquest darrer llarg. Primera ascensió: Miguel Lusilla, Agustí Gil i Jaume Casanovas, el 27 de juny del 1965. Longitud: 145 metres. Orientació: Est, sud-est. Material: Equipament antic i degradat: burins vetusts i tacs configuren un sostre d’artificial parcialment equipat. Cal dur Friends i tascons variats, cordills de 3 mil•límetres de diàmetre i xapes recuperables. Observacions: Antuvi clàssica de gran prestigi per a l’escalada artificial. Avui resta bas-

www.naturaiaventura.cat

tant oblidada. És entranyable el comentari que van fer en Josep M. Rodés i en Ferran Labraña, autors de la primera guia d’escalades de Gorros i Sant Benet (TebasTebaida), l’any 1973, guia publicada per l’Abadia de Montserrat i que té l’anotació següent: “No hi ha dubte que aquesta és la més difícil de les escalades que solquen les parets de les Magdalenes. Efectuada l’any 1965 s’ha vist, fins ara, poc visitada, car la seva dificultat i el seu recorregut capriciós la fan només factible als experts grimpadors, que han de fer gala d’un gran domini de la tècnica artificial i d’escalada lliure de dificultat extrema”. Com arribar-hi: Sortirem des del monestir de Montserrat. Se’ns presenten dues opcions: A) La còmoda que passa per pujar amb el Funicular de Sant Joan fins al Pla de les Taràntules i prendre el camí de Sant Jeroni (vers a la dreta) per anar al peu del vessant

escalada clàssica

1. ZONA ECAM

2. SARGANTANES

3 – 4. DIRECTA INCERTA

5. PEL DAVANT

6. ZONA ECAM

7. DISTIN

8. VIES ESPORTIVES DIVERSES (V+ a 6c+)

9. LUSILLA – GIL – CASANOVAS

10. MKSF

11. IRENE

12. NINA HAGEN

13. SULTAINS OF SWING 14. BLASCO – LLAVADOR 14. SENSE NOM

NE o agafar el camí de Sant Joan, (recte vers al SO) per anar al vessant SE. Aproximació de 5 a 10 minuts. B) La versió “excursionista” passa per pujar a peu des del Monestir per les escales que pugen en direcció cap a Sant Benet (GR) fins a la plaça de Santa Anna i des d’aquí prendre el trencall de la dreta que passa per l’ermita de Santa Anna i la cova de Santa Anna Vella (PR C-19) fins al Pla de les Taràntules. Calcular uns 40 minuts de marxa d’aproximació. Descens: Desgrimpant pel vessant O, amb un petit ràpel opcional a la part final (si no desgrimpada de II+). Comentaris: La Gorra Marinera és la més baixa del rosari d’agulles Gorres-Magdalenes (també conegudes com les Tossires) que formen el marc de fons tan característic que tanca l’horitzó de la muntanya quan la mirem des de la plaça del Monestir. La seva forma ens recorda el típic gorro de capità de vaixell.

natura i aventura juliol/agost 2012

16. JORDI MONTERDE 17. SOUVENIRS 18. EXODO 19. FORNS

biblioteca

Novetats editorials LOS 50 MEJORES PUERTOS DE LOS ALPES EN BICICLETA Autor: Rudolf Geser Editorial: Lectio Edicions Preu: 19,50€ Nombre de pàgines: 216 Les carreteres dels ports alpins son un desafiament per a tot ciclista de carretera amb ambicions esportives. En aquest volum es recopilen els 50 ports més espectaculars, aptes per a bicicleta de carretera, en totes les regions dels Alpes, amb tots els graus de dificultat. Cada port es presenta amb la seva fotografia, la descripció de la ruta exacta, les dades de les pendents, el mapa detallat i el perfil d’alçada. També inclou nombroses indicacions d’atraccions naturals i turístiques que ens podem trobar durant la ruta.

PARQUÈ NACIONAL DE PICOS DE EUROPA Editorial: Editorial Alpina Col•lecció: carpeta Alpina Preu: 10€ Nova edició actualitzada de los mapes que comprenen la pràctica totalitat del Parc Nacional dels Picos de Europa. La revisió s’ha centrat bàsicament en la incorporació de la xarxa de senders de gran i petit recorregut. Igualment s’ha posat èmfasi en l’adequació i millora de tota la xarxa de camins i corriols, així com pistes i carreteres. Finalment també s’han posat al dia els serveis i allotjaments de la zona, especialment en el que fa referència als refugis i albergs de muntanya. Els mapes venen presentats en una pràctica carpeta que permet accedir amb comoditat a ambdós mapes, en funció de la massís o la zona on es trobi.

30/31

senderisme familiar

ESTANYS I RIEROLS DEL MADRIU La vall isolada declarada patrimoni de la humanitat Andorra

natura i aventura juliol/agost 2012

www.naturaiaventura.cat

Andorra presenta dues cares ben diferenciades. D’una banda, les conegudes valls urbanitzades al voltant dels negocis del comerç, l’hosteleria, el turisme i la pràctica de l’esquí. D’altra banda, un món en continu conflicte amb el primer: rierols ombrívols, estanys del país dels Teletubbies, cims enfarinats, restes de glaceres i boscos i prats per tot arreu. Com va començar aquesta dualitat?

32/33

senderisme familiar

l Joan és un vaquer que s’entreté a observar el seu ramat de vaques, com cada dia i cada estiu des de fa més de trenta anys. S’acaricia els dits assegut a una roca llisa arrossegada pel corrent del Madriu ves a saber quin segle, la mirada furtiva i la resta dels sentits ofegats pels records de joventut. Els pensaments li volen entre els núvols, castellassos creixents de migdia. Però n’està fart, de tant pensar, de tant recuperar i motllurar amb la plastilina del temps els

moments viscuts. Als seus seixanta anys els seus horitzons són el retall de les muntanyes ensucrades que envolten la vall sorollosa del Madriu, aigua furiosa que baixa cap al Valira, ensalivant les pastures on les vaques amorrien el cap. A vegades mata el temps embolicant una cigarreta, o passejant entre els reguerons punxant amb el bastó les parts fangoses, on saltironegen granotes. Avui ha decidit no baixar a Ràmio, on té la

casa. L’estómac se li ha regirat i li ha vingut el sabor de l’olla de cols, l’olla de cada dia, i s’estima més preparar la barraca i menjar, i sopar també, un parell de talls de bull negre amb pa. Durant uns minuts ha barrinat desistir de la idea. Les temperatures baixen força al capvespre, i no té ganes d’encendre foc. Però no té altre remei que trencar la mandra i buscar un xic de llenya quan el sol davalla i esclata de taronges i liles entre els núvols de tempesta. Han descarregat pel sud, i ara el

pàgina doble anterior: remuntant la vall de Madriu. Aquesta plana: vista panoràmica des de les cotes altrs de la vall.

ponent porta una brisa humida i frescota que l’enclaustra a la barraca. Acabat l’àpat, l’espera la màrfega. La son no li arriba, com desitja. La flama dibuixa ombres xinesques. El caliu dels records retorna amb més força, anys carregant fatos i rucs pels corriols que s’esmunyen per la frontera carregant amb qualsevol cosa, amb colònia i sabó anglès, amb pistoles... ja ni ho recorda, perquè de tot plegat guarda les imatges de les estades a la Seu i Puigcerdà, sobretot de Puigcerdà, quan la ciutat creixia

natura i aventura juliol/agost 2012

per les obres del ferrocarril i s’eixamplava amb xalets d’estiueig. Tardes i nits als cafès plens de fum, a les tavernes d’aires aviciats per l’olor a vinagre, als cellers de tuf a mare del vi i als bordells i les seves rialles eternes com falses, on l’aroma a pintallavis i a petons amb passió de luxúria, a pits esquifits i lleixiu, el captiven. De sobte va sentir fressa de gent i va treure el caparró per la porta. Unes llanternes brillaven com cuques de llum, entre passes ferides per la foscor i per la indecisió de qui

no sap caminar per les tarteres. Fa dies que veu pujar homes i rucs carregats cap als llacs, homes amb abrics nets i indumentària de ciutat, de cafè, amb ulleres rodones i corbata. Quan passen ran la porta descobreix en Jan d’Aixirivall, a qui coneix dels anys de passador de fatos. Tenen pressa per arribar al campament de més amunt i se saluden amb un sacseig de cap. En Joan mira la corrua perdre’s cap a llevant, mossegant-se les ungles, intentant esbrinar què coi fan aquells homes amb pics, pales

34/35

diminutes i altres estris perforadors de la terra. Passen els dies i en Joan ara és al llindar de casa seva, a Ràmio, entrant llenya a la borda. Aquesta vegada la corrua davalla pel camí empedrat d’Escaldes i en Jan d’Aixirivall, en comptes de saludar-lo amb un moviment de cap s’atura de sobte, gira el coll i deixa que la resta d’homes i bèsties el rebassin. –Vols deixar les vaques, Joan? El vell es grata el clatell i mossega la cigarre-

ESSENCIAL

NOVES GUIES

ta, mal apagada als llavis. –Ja no tinc edat per a aventures –diu a contracor, perquè de ganes sí que en té. –No es tracta d’allò dels fatos... ja m’entens. Aquesta gent vol fer una carretera fins a Andorra la Vella. –Com les d’Espanya i França? –Sí, la seva intenció és construir dics i preses per generar electricitat. –Electricitat? –Sí, home: la llum. Aixecaran una fàbrica de

Format: 11 x 16,5 cm Nombre de pàgines: 192 (totes en color)

PVP5e 10,9

llum. El vell sembla dubtar. Per primer cop en mesos ha de pensar en alguna cosa que no són records. Davant el moment de catarsi el guia li explica que ell s’encarrega dels rucs i del guiatge, però que no dóna a l’abast i ha de llogar més personal. I és aquí on entra ell, un home amb experiència amb animals de càrrega. Però el Joan no el sent. Està embolcallat en una aura de tebiesa, en un astorament perllongat, massa perllongat. Però al final surt de la penombra i pregunta:

–I per què volen a Andorra, la llum? En Jan s’arronsa d’esquenes i inhala aire. Quan l’expira té la resposta: –Diuen que hem de ser com els espanyols i els francesos, com la gent de Barcelona. –Com els de Puigcerdà? En Jan li confirma aquesta dada amb un gest del cap. –Quins pebrots! –exclama en Joan. Una petita erecció li brolla de l’entrecuix. –Sí, quins pebrots! –I després vindrà el tren, i... –els records li

es niqu Les ú e viatge sd guie català en

C. de la Violeta, 6 43800 Valls Tel. 977 602 591 Fax 977 614 357 www.cossetania.com cossetania@cossetania.com

senderisme familiar

fan bullir l’ànima i el sexe, l’entusiasma la idea, el reviscola. –Llavors, què? Puc comptar amb tu? –I tant! –no li pregunta pel sou. Els diners, en certes edats, són el de menys. La vall de Madriu: camí de l’Ossa i patrimoni de la humanitat Poc s’imaginava el fictici protagonista de la nostra història, ancorat en una vall que no havia evolucionat gens des de l’edat mitjana, l’eclosió urbanística, comercial i poblacional experimentada per Andorra en els darrers decennis. Però Andorra encara conserva

natura i aventura juliol/agost 2012

valls inexpugnables i naturals. Com formant un paradís on hi cap tot, el Principat ha estat tan capaç d’alterar el paisatge de les valls baixes com de conservar-lo en les altes. Semblaria un país nou, una terra emergida d’un llac mitològic si no fos per les muntanyes, tan antigues com la vida. La vall del Madriu és una vall glacial, isolada, on només s’hi pot accedir a peu. Refugi per a la fauna i la flora més característica del Pirineu, d’espècies rares o en perill d’extinció, el seu paisatge és fenomenal: els espadats dels circs forjats pel gel mil•lenari, la catifa de pastures voltants els llacs, els cingles pedregosos, els boscos enmig de la boira i la neu,

els rius atrafegats entre les gorges... on no és difícil imaginar-se una vida salvatge on l’estendard sigui una óssa. De fet hi ha un camí batejat com el Camí de l’Ossa, una ruta circular que recorre tota la conca hidrogràfica en honor al plantígrad que anys enrere dominava la contrada. És per tot plegat que l’any 2004 la UNESCO va declarar-la Patrimoni de la Humanitat en la categoria de Béns Culturals, indicador fidedigne que un dia o altre ens hem de deixar caure per gaudir-la i deixar-la tal com l’hem trobada.

36/37

LA RUTA PAS A PAS

FITXA

www.naturaiaventura.cat TIPUS ITINERARI: LINEAL DURADA: 7 H DESNIVELL: 860 M

RECORREGUT: 12,2 KM DIFICULTAT: ALTA ÈPOCA DE L’ANY: ESTIU

Hem d’agafar el cotxe i pujar per la carretera del llac d’Engolasters, al comú Encamp. Un cop hem rebassat l’església romànica de Sant Miquel d’Engolasters ens trobarem amb el GR que neix, a mà dreta, en mig d’un revolt molt pronunciat. Començarem a caminar resseguint-lo per la dreta en direcció sud per un camí molt fressat i arranjat, dit dels Matxos, que passa arran de tres fonts (de les Ordigues, de les Molleres i dels corralets) i un túnel. Un cop a la tercera font descobrirem que està reconvertida en àrea de servei. A partir d’aquí el camí pren una forma diferent, més rural, amb un empedrat que puja ja descaradament a la recerca del Coll Jovell, cruïlla de senders. Prendrem el GR11 per baixar a Ràmio, un llogaret amb algunes cases i bordes vora el riu Madriu, que seguirem aigües amunt perseguint les marques de GR (E). Ens hem d’anar endinsant en la bonica vall del Madriu, de primeres una pineda fabulosa solcada per aquestes aigües fredes i xiuxiuadores que remunten uns quants refugis no guardats (Fontverd, dels Orris, de l’Illa...) i algunes barraques (de la Farga, del Serrat de la Barracota dels Estanys), recargolant-se als costers i fent-nos caminar a peu pla pels prats de pastures. Hem d’assolir el paisatge verge de l’alta muntanya, on ja escassegen els pins però proliferen els estanys. Acabarem l’excursió al llargarut refugi de l’Illa, amb l’estany embassat a les seves esquenes. Aquest refugi als peus dels Pessons acostuma a estar colgat de neu bona part de l’hivern i, a l’estiu, ens ensenya un reguitzell d’estanyots meravellosos de tota mida.

vies ferrades

FERRADA DE LES ROQUES DE l’EMPALOMAR A lloms del Berguedà COMARCA: Berguedà

La popular via ferrada de Vallcebre ha ampliat la seva oferta, primer fent créixer el traçat de la ferrada històrica ara fa un temps, i recentment inaugurant un tram complementari a la paret del davant: la ferrada del Cingle de Cal Curt. Ara disposeu d’una excel•lent oferta ferratista, variada en dificultat i molt ben equipada. Si bé l’ampliació del tram original no representa cap alteració notable en les seves capacitats tècniques, la ferrada del Cingle de Cal Curt és un exercici on caldrà estar preparat per a desploms més exigents, a banda del pont tibetà. És habitual que molts ferratistes s’apropin a Vallcebre amb la intenció de recórrer-les totes dues, per la qual cosa ho hem dividit en dos articles diferents, aquest i un proper més exhaustiu, amb la ferrada del Cingle de cal Curt.

natura i aventura julio/agost 2012

www.naturaiaventura.cat

ACCÉS: Des de Vallcebre hem de continuar per una pista asfaltada que puja a Cal Borni, un mas que queda a la dreta. Seguint una mica més endavant trobarem una esplanada amb un bon aparcament. Hi ha un rètol de la ferrada, totalment visible.

APROXIMACIÓ: Hem de creuar el torrent del Coll de Fumanya perseguint les marques de pintura verda i blanca pertanyents a un SL que es bifurca enmig d’un coster boscà. Llavors ens hem de decantar cap a la dreta per pujar a un collet situat entre les dues parets verticals. A partir d’aquí cal davallar per un sender ben marcat i un xic dificultós que es bifurca al poc de deixar el collet. Hem de trair el viaró baixador. L’inici és a la paret de la dreta, un cop hem deixat enrere un pas estret amb cadena.

ITINERARI: La ferrada s’inicia amb un llarg tram recte que ens fa guanyar confiança i verticalitat. És una paret de solana i si el sol es mostra ferreny ens torrarà de valent. A mig cingle fem un tomb cap a la dreta: de moment no canvia res i assolim una balconada molt panoràmica on podrem assaborir l’airina que sempre l’escombra. Però llavors encetem un flanqueig cap a la dreta on trobarem algunes dificultats i incomoditats en alguns passos. Els equipadors se les han enginyat instal•lant-hi unes passeres de taulons de fusta per poder eliminar desplomats, suavitzant-los. Realment és un equipament heterodox, però totalment útil. Més endavant continuem l’ascens per una zona més entretinguda, on el progrés és en diagonal. Quan l’enllestim comencem un nou tram vertical que acaba en un pont, curtet. El fem servir per superar un trencament del cingle que ens situa en una nova paret, llarga i tossuda en la verticalitat. Mor en el cim dels Cingles de les Roques d’Empalomar, on podrem gaudir d’una bella estampa del Berguedà: la serra de Matarrodona, el poble de Vallcebre i la cresta de Conangle. Ara toca atacar l’ampliació. Busquem cap a

38/39

vies viesferrades ferrades

l’oest l’inici del nou tram, que sobtadament és en baixada per uns esglaons metàl•lics. Al cap de poc la tendència és el flanqueig, una fàcil baixada que ressegueix el perfil del terreny fins a trobar un pont tibetà, que comunica el cingle amb un esperó. El pont té 14 metres, i posa a prova el nostre equilibri. Quan arribem a l’altra banda comencem a pujar per primera vegada en l’ampliació. Ens enfilem cap a una agulla blanca, que culminem després d’un tram vertical. En acabat crestegem en direcció migjorn, on trobem en baixada el final de la via ferrada. Un senderó costerut ens ajuda a baixar, amb la col•laboració d’una cadena, uns metres més avall del començament de la ferrada. En el següent paràgraf, us fem una petita explicació de la segona ferrada i en una propera edició us la presentarem individualment i amb més detall. Connexió amb l’altra ferrada del Cingle de Cal Curt Som al mateix senderó que baixa del collet a

natura i aventura juliol/agost 2012

l’inici de la ferrada de les Roques d’Empalomar, però una mica més avall. Llavors remuntem un xic per trobar l’inici de la Ferrada del Cingle de Cal Curt, a la dreta i enfront de l’inici de la d’Empalomar, tot i que més avall. Hi ha un cartell on començarem a pujar. Aquesta ferrada no té res a veure amb l’altra. És molt més exigent i atlètica, on la dificultat rau en la quantitat de desplomats i el seu grau de desplom, que posaran a prova la resistència dels nostres braços i bíceps. El primer tram ja mostra aquest tarannà, amb algun desplom. És curt, per sort, i aviat entrem en un flanqueig que circumval•la un esperó. Aquest tram també és rabassut, atès que caldrà estirar molt les cames i tibar els braços. En acabat comencem de nou a pujar amb molt més desplom que a l’inici, però breu. Hem de fer un zig-zag fins a un pont tibetà de 9 metres, zig-zag en baixada amb passos incòmodes. A l’altra banda ens esperem altres desploms on trobem una cadena per pujar. Hem de caminar planer abans de tornar a enganxarnos al cable de vida per rodejar una paret en

baixada, on trobem el pitjor desplom, el més acusat. Amb paciència el negociem, amb una primera panxa considerable. Després ens concedeix un descans per acabar de madurar la nostra musculatura més amunt. Arribem a un balcó i agafem aire. La continuació és un breu flanqueig abans d’afrontar una paret curta, amb més desplom i passos laterals que ens menen a una segon pont tibetà. A l’altra banda comença una nova paret vertical, llarga i desplomada que acaba en una cresta. Cal continuar cap a l’esquerra fins al final de la ferrada, prop del collet situat més amunt de l’inici de la ferrada de les Roques d’Empalomar.

RETORN: Hi ha un senderó que uneix el collet amb el final de la ferrada del Cingle de Cal Curt. Un cop al collet desfarem el camí boscà per creuar de nou el torrent i arribar a l’aparcament pel camí d’anada.

FITXA

CA T È C N I M / 100 M FÍCIL L: 130

IVEL IL/DI DESN LTAT: FÀC ACIÓ: U C ROXIM RE VIES DIFI I D’AP R NT A R HO MIN E : 1 h 30 0 1 + I 20 MIN I ITINERAR R A HOR MIN 1 h 30 20 MIN MIN / I RETORN: NÉS, R R A AGA HORA IAL: CASC, OR I B R D E A P I S MAT S I TS, D GUAN CANS. AS IMPAR E DE D DA PER A: PA EQUI . S E L B ONS: X LES RVACI SI DIVIDEI S OBSE E E NIQU RÈNT EL PA CIONS TÈC LES E A ANOT ASCUNA D ER DÍGIT D M DE CA ES. EL PRI ERRADA D F A A R L R FE E NA ENTR AL ESPO R M , R R O C A C M E O D PAL A LA D’EM GON E S L QUE E . CURT

Anunci Revista Natura2.pdf

29/03/12

14:29

Font vella, 51 · Terrassa (Barcelona) · info@traces.cat · tel.: 93 736 31 24

www.traces.cat

40/41

LA GUIA DEL

turisme actiu

ALLOTJAMENTS - RESTAURANTS - BOTIGUES senderisme - bicicleta de muntanya - vies ferrades - barranquisme - escalada - esquí de muntanya - traveses - raquetes de neu... L’ALT EMPORDÀ

EL BAIX EBRE

CAMPMANY

DELTEBRE

TURISME RURAL CAL LLOBET Casa pairal catalana que data del segle XVIII. Quatre apartaments rurals independents, que gaudeixen de totes les comoditats. Jardí, barbacoa, billar. Fins a 20/22 persones. C/ Major, 14. Tel 972 549 236 www.canllobet.com

L’ALT PENEDÈS

LA POBLA DE LILLET

RESTAURANT CAN CADELL Especialitat en cuina del Delta. C/ Cervantes, 14. Tel. 977 482 162

SALDES

EL PERELLÓ

HOSTAL LA PANAVERA Hotel amb encant. Pl. del Forn, 25. Tel.977 490 318 www.hostallapanavera.es

LAVERN (SUBIRATS)

HOTEL-RESTAURANT SOL I VI Masia catalana envoltada de vinyes. Immillorable ubicació per a passejades a la natura. Cuina d’autor, de mercat i mediterrània. Ctra. St. Sadurní a Vilafranca, km. 4, Tel. 938 993 204 - www.solivi.com

SANT MIQUEL D’OLÈRDOLA

HÍPICA-RESTAURANT LA SERRETA Braseria. Carta Variada. Escola d’Hípica. A 5 min. De Vilafranca del Penedés. Barri La Serreta, s/n. Tel 93 819 90 43 www.restaurantlaserreta.com

VILAFRANCA DEL PENEDÈS

BICICLETES CICLES CATALUNYA Venda, recanvis i reparació de bicicletes. C/ del Sol, 8 bis Tel 938 915 238 llibimill@hotmail.com

L’ANOIA EL BRUC

RESTAURANT VINYA NOVA Un espai on la gent pot gaudir de la natura i la tranquil.litat, pugui pensar, meditar, jugar, menjar, beure i riure. Un lloc ideal per a trobades familiars i d’amics. Tel. 937 710 329 www.vinyanova.com

EL BAIX CAMP MONTBRIÓ DEL CAMP

ALLOT. RURAL MAS DE L’HEREU Masia rural típica catalana, d’ambient familiar, i en la que podrà passar uns dies inoblidables. Tindrà al seu abast tant la platja com la muntanya, podent gaudir d’activitats tan diverses com el senderisme, la Mountain Bike, cavalls, golf i balneari. Carretera T-310, km 12. Tel 977 262 293 www.masdelhereu.com

RESTAURANT VERGER Pizzeria amb forn de llenya. C/ Verger, 17 marionapy@hotmail.com

HOTEL HOSTAL PEDRAFORCA** Privilegiada situació. Habitacions, casetes i restaurant. Barri Maçaners. Tel. 938 241 000 www.pedraforca.com

BERGUEDÀ EL MONTSIÀ

BAGÀ

HOSTAL CAL BATISTA Habitacions amb bany, TV, música i calefacció; menjador climatitzat sense barreres arquitectòniques i cuina casolana acurada. C/ Raval, s/n, Bagà. Tel.93 824 41 26 www.calbatista.com

À CASTELLAR DE N’HUG

RESIDÈNCIA ALBERG LA CLOSA Allotjament rural de muntanya, on tastaràs menjar casolà de muntanya. Viu la teva aventura amb nosaltres!!! Tel. 938 257 016 – mòb. 637 729 808 www.cingles.org

GÒSOL

ALBERG MOLÍ DE GÒSOL Apartaments, restaurant i hotel. Per gaudir de Molí de Gòsol s/n Mòb. 636564310 www.molidegosol.com

GUARDIOLA DE BERGUEDÀ

HOTEL CASA DUANER REST. EL RACÓ DE L’AVI Apartaments, restaurant i hotel. Per gaudir de la natura, la gastronomia, i totes les activitats culturals, esportives i d’oci que ofereix general a l’Alt Berguedà. Pl. la Farga, 10. Tel.938 227 672 www.elrecodelavi.com

LA POBLA DE LILLET

RESTAURANT VERGER Pizzeria amb forn de llenya. C/ Verger, 17 marionapy@hotmail.com

SANTA BÀRBARA

HOTEL-RESTAURANT DIEGO Situat entre el Parc Natural dels Ports i el Parc Natural del Delta de l’Ebre Ctra. De Santa Bàrbara a La Sènia www.hoteldiego.com

LA SELVA ARBÚCIES

RESTAURANT HOSTAL NOU Cuina catalana casolana i de temporada. Terrassa i jardí. Major, 12, Arbúcies. Tel 972 860 141 www.hostalnou.es

VALLÈS ORIENTAL EL FIGARÒ - MONTMANY

MASIA RURAL CAN GRAU Can Grau de Vallcàrquera és una masia del segle XVIII (1718) totalment restaurada. Disposa de dos apartaments en dues plantes independents: Can Barcelona (fins 10 persones) i Can Grau de Baix (fins 9 persones). Està situada dins el Parc Natural del Montseny, a la Vall de Vallcàrquera, entre boscos, terrasses i prats. La “riereta” que porta el mateix nom de la vall, recull les aigües de puresa excepcional (hi habita el tritó del Montseny) provinents del Pla de la Calma i el Turó del Tagamanent, cim de bellesa i vistes singulars, fita bàsica de tot excursionista. Es pot llogar tot un apartament o la casa sencera. Can Grau (Vallcàrquera, El Figaró-Montmany. Parc Natural del Montseny. Adreça: Can Grau (Vallcàrquera). Telèfon: 627 818 469 - 938 429 207 Web: http://www.cangrau.com e-mail: info@cangrau.com

42/43

Victor Gadea: subcampió europeu de llarga distància sub-23 de triatló.

Fisiocrem venç el dolor i activa la recuperació Fisiocrem actua directament sobre contusions, trastorns musculars, articulars i reumàtics, lesions esportives, cops, esquinços, problemes de circulació, cames cansades...

En venda en fisioterapeutes i centres especialitzats, herbolaris i dietètiques, farmàcies i parafarmàcies.

Fisiocrem ajuda a mantenir un bon estat de salut i protegeix de possibles lessions. És fàcil d’utilitzar i gràcies als seus ingredients naturals és apte per a tothom: atletes, nens, adults i dones embaraçades.