Natura i Aventura 09 by Goolnatura

Revista gratuïta d’activitats a l’aire lliure per Catalunya i Andorra

NATURA I AVENTURA ❚ ANY ll ❚ NÚMERO 09 ❚ SETEMBRE 2007

NÚMERO

aventura

EDITORIAL uarts de vuit del matí. Ens trobem a la boca sud del túnel de Viella preparant-nos per fer l'ascensió al pic del Comaloforno i al Bessiberri Sud. La nit estrellada i clara ha donat pas a una matinada fresca amb un cel nítid que ens fa creure que el pronòstic de l'home del temps –sol al matí amb tempestes intenses gairebé segures per la tarda– ha estat encertat. Al costat del nostre vehicle hi ha estacionada una caravana que, sembla, ha fet nit en aquesta petita esplanada situada davant del refugi de Conangles. Mentre fem el darrers preparatius s'obre la porta de l'autocaravana i en surt un home mig endormiscat que ens saluda amigablement.

És un home que deu tenir entre cinquanta i seixanta anys, de faccions marcades i més aviat prim. Per la seva roba dedueixo que, segurament, és afeccionat a la muntanya. “Bon dia” em saluda. “Que aneu cap als llacs de Bessiberri?” “Bé, tenim pensat pujar el Bessiberri Sud i el Comaloforno.” “Jo els vaig pujar ahir” em diu. “És un passeig de dues o tres horetes...” “Perfecte” vaig pensar. “Pensava que es trigava més.” “Millor així” li vaig respondre “perquè volem estar de tornada abans de la tarda, ja que hi ha previsió de tempestes.” “No us preocupeu. Segur que tindreu temps” es va acomiadar. Després de veure'l marxar, començo a pensar en el temps que m'ha comentat que es triga a fer l'ascensió i em sembla curt. Les guies que he consultat parlen de dues hores més i mirant el planell em reafirmo en la meva impressió.

Al llarg de l'ascensió les paraules de l'home em ballen pel cap, i quan al migdia assolim el nostre objectiu penso: “Que lents que som, no?!!” Cal tenir molt clara la diferència entre que una cosa sigui fàcil i el fet de trobar-la fàcil, i sobretot quan es tracta d'informar sobre la dificultat d'una activitat a tercers, el nivell físic o les capacitats dels quals possiblement desconeixem. Fàcil o difícil és una opinió molt personal i subjectiva i depèn de molts factors, i no hem de fer classificacions d'aquesta mena a la lleugera. Hi ha gent, però, que sembla cercar l'admiració o el reconeixement dels altres aventurant indicacions que posen la pell de gallina. No es pot dir que una ascensió és un passeig d'un parell d'hores si la majoria d'excursionistes triguen més del doble a fer aquell recorregut. Sembla que aquestes persones vulguin convertir aquestes activitats d'oci en una competició on cal deixar clar que el que compta es fer-les al més ràpid possible. Potser simplement és la falta d'humilitat el que no els permet reconèixer les dificultats. Sense adonar-se, amb les seves exagerades indicacions, posen en perill les vides dels excursionistes que, confiant-hi, veuen com l'excursió s'allarga més del compte i es troben amb una dificultat molt superior a l'esperada. Fins i tot arriba el punt que els pot sorprendre la nit abans d'arribar a destí. Però el més important és quan aquesta informació es publica en un llibre o en una revista i es convida la gent a realitzar uns itineraris amb uns temps que només s'assoleixen caminant molt ràpid o sense parar per res, ni per menjar ni per fer fotografies, ni tan sols per gaudir de les panoràmiques que cada excursió ens regala. Aquetes persones han oblidat l'essència de l'excursionisme i del plaer que la majoria cerquem quan planegem, aconsellats per guies d'aquest tipus, un itinerari adient. Amb tot això no hem d'oblidar que només nosaltres som responsables de les nostres decisions i, tot i les indicacions que ens puguin regalar altres companys, hem de planificar bé les nostres sortides i valorar sempre les nostres capacitats. Natura i Aventura

Els esports de muntanya són potencialment perillosos. Natura i Aventura aconsella extremar les precaucions a l’hora de practicar-los i no es fa responsable dels possibles accidents que les persones puguin patir mentre els practiquen influenciats pel contingut de les seves pàgines. Natura i Aventura no comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

www.naturaiaventura.cat

sumari TOT TERRENY: La muntanya maleïda

SENDERS DE GR: La Camí dels Bons Homes CIMS COMARCALS: Comaloforno ESCALADA: A Beuda (sector Jamaica)

CAIAC DE MAR: La costa dels esculls

VIES FERRADES: Les Valls

BICICLETA DE MUNTANYA: Els Ports

natura i aventura

aventura NATURA I AVENTURA ANY II. NÚM. O9 SETEMBRE 2007

SOLICITAT CONTROL DE TIRADA OJD TIRADA 15.000 EXEMPLARS

Direcció: Jaume Guillot Jordi Fernández

18 26

Disseny gràfic: Christian Galindo Fotografia: Xavier Guillot Correcció: Marta Guspí Ilustracions: Marta Barbal Col·laboradors: Anna Parra Naiana Lacorte Glòria Solsona Eduard Abad Núria Pedrola Nilda Santacruz Elena Galindo Edita: H4XORS S.L. Homer, 63, baixos 08023 Barcelona Tel./fax: 93 417 76 14 info@naturaiaventura.com Publicitat: NATURA I AVENTURA Tel.: 696 52 38 04 Fax: 93 417 76 14 christian@naturaiaventura.com

SENDERS DE GR: 0 Seguint l’empremta del càtars

Imprimeix: TALLERES GRÁFICOS SOLER S.A. Dipòsit legal: B-51.197-2006

VIES FERRADES: BICICLETA DE MUNTANYA: TOT TERRENY: 2 3 1 De les Valls, Sant Martí Sarroca La muntanya de Tor Camins fronterers: Els Ports BIBLIOTECA: 1 Novetats editorials

CAIAC DE MAR: SALUT I ESPORT: 2 3 Llums i colors, la costa dels esculls Projecte Bimba

PLANTES MEDICINALS: ESCALADA ESPORTIVA: 1 2 El plantatge De vacances a Jamaica

MÓN SOSTENIBLE: 3 La societat del risc

SUBMARINISME: NOTÍCIES: 3 2 El fons sorprenent de S’Adolitx L’actualitat del mes

SOSTRES COMARCALS: 3 Comaloforno 3.033 metres 5

El Camí dels Bons Homes Etapa 1 SENDERS DE LLARG RECORREGUT

Seguint l’empremta dels càtars El Camí dels Bons Homes és un sender de gran recorregut (GR-107) que enllaça el santuari de Santa Maria de Queralt, a Berga, amb el castell de Montsegur a l'Arieja, França, tot travessant els Pirineus. Aquest itinerari permet seguir les petjades dels càtars o “bons homes” que fugiren de la persecució a què foren sotmesos pels croats i per la Inquisició i és apte per fer-lo a cavall, a peu o en bicicleta de muntanya.

“J

“Ja ho tens tot?” Vaig preguntarli a la Núria. “Puc tancar?”. “Crec que sí” em va respondre mentre s'ajustava la motxilla a l'esquena, “estic llesta”. Vaig tancar d'un cop sec el maleter del cotxe i, com si al tancar-lo hagués deixat empresonats tots els nervis i problemes de la vida quotidiana a l'interior del vehicle, em vaig sentir alliberat i alleugerit de l'enorme bagatge neuronal que el dia a dia necessita. Vaig tancar els ulls, vaig 1

omplir els pulmons i vaig sentir, en la frescor de l'aire de Queralt, una energia renovadora que recarregà les bateries del meu cos, cansat per la rutina diària. La Núria em mirava somrient, amb aquell somriure que fa oblidar les ferides del món i que dibuixava en els seus llavis la màgia que la natura ens regala en aquest indret. Els raigs del sol ja despuntaven per sobre les gastades parets del Santuari i il·luminaven la ciutat de Berga que ja es despertava. El paisatge s’anava pintant de colors a mesura que el sol hi pinzellava les formes i l'horitzó s'enlluernava de llum i vida. Havíem matinat força, ja que la primera etapa del Camí dels Bons Homes és llarga i feixuga, però no teníem son. L'emoció ens embriagava i la sensació que una gran aventura ens esperava serres enllà ens acompanyava mentre

DAVANT LA COVA DE LA TROBALLA COMENÇA L’AVENTURA QUE ENS APROPARÀ A LA HISTÒRIA DELS BONS HOMES pujàvem els esglaons que porten a la capella de la Cova de la Troballa. “Diu la llegenda” vaig començar a explicar-li a la Núria, “que un dia un pastor de Vilaformiu, que solia pasturar les seves 2

natura i aventura

LA RUTA PAS A PAS L'etapa del santuari de Queralt a Gòsol es pot fer d'una sola tirada, calculant unes 10 hores de caminada. Nosaltres recomanem fer-la en dos trams, fins a Peguera primer i fins a Gòsol al dia següent. Això ens permetrà gaudir més del paisatge i a la vegada alleugerir la càrrega d'una etapa tan llarga. Es pot demanar un transfer que ens vindrà a buscar a Peguera, ens portarà fins l'allotjament desitjat en un dels pobles propers i, l’endemà, ens tornarà a Peguera per continuar la travessa. Més informació a www.camidelsbonshomes.com.

SU SI E BS TS DES PODCRIPT WW CA RÀS OR W.N RR ATU EGA RA R I L’IT EL PL AVENTU DE TRA INE ÀN RA CK RAR OL, .COM PER I I AL EL GP S

Del pàrquing del santuari de Santa Maria de Queralt (1) prenem les escales que pugen, fent ziga-zaga, cap a l'església. A la plaça hi ha un excel·lent mirador. Continuem pujant en direcció a la capella modernista que descansa al caire del cingle i des de la qual comença el Camí dels Bons Homes. Des d'aquest curiós oratori baixem les escales i prenem la primera cruïlla cap a l'esquerra, també amb esglaons. Seguim les marques de GR. Passem per davant la font del Bou i poc després, abans que el sender torni a convertir-se en escales, prenem el corriol que baixa, en diagonal, a mà dreta (2). El nou sender planeja vorejant aquest vessant de Queralt i regalant-nos precioses vistes del Monestir, primer, i del serrat de la Figuerassa després (on són les antenes). Arribem a una cruïlla i prenem el corriol que puja amb força a mà esquerra durant uns centenars de metres fins a una altra cruïlla que, marcada amb unes fites, prenem a mà dreta. Ara el sender baixa travessant dues petites tarteres fins al Riu Demetge (3) que creuem. Voregem la primera casa i prenem la pista asfaltada a mà esquerra, primer, i a mà dreta, després, i continuem ascendint fins la carretera (4). Anem a mà esquerra uns cent metres, creuem la carretera davant d'una casa i prenem la pista a mà dreta en direcció a l'església. Poc després deixem la pista i pugem, a mà esquerra pel corriol que mena a l'antic poble de Castellar del Riu, ara Espinalbet. Al costat de l'església (5) neix un senderó que, força vertical, ens portarà fins als Plans de Corbera (6), sota el santuari. Voregem els prats a mà dreta i prenem la pista que es dirigeix cap a Gòsol i la Figuerassa. Arribem al coll de l'Orier (7) on hi ha una cruïlla de quatre camins. Prenem el sender de la Fageda que porta cap a l'Estany. En cent metres cal prendre una pista que, convertida en una dissimulada traça sobre l'herba (8), baixa cap a la Casanova de les Garrigues. Cal parar atenció a la cruïlla que, en mig del bosc, ens farà pujar fent ziga-zaga fins el coll de la Pomera des d'on el sender baixa fins la pista que, a mà esquerra, ens porta a Casanova de les Garrigues (9). Entre les dues edificacions deixem la pista principal i prenem la que marxa en direcció nord. Seguim les marques grogues i les de GR i de seguida canviem de vessant, i ens endinsem en una bellíssima fageda. Hem d'anar amb compte de no passar-nos la cruïlla on hem de prendre el corriol (10) que, fent ziga-zagues remunta, per l'esquerra, la Baga de les Nou Comes. Dalt de tot passem davant d'uns edificis en ruïnes que eren instal·lacions de l'antic ferrocarril de les mines. Ara el sender planeja seguint l'antic recorregut de les vies. Passarem un curt túnel (11). Creuem el riu Peguera (12) i continuem pel sender que puja fins la pista que, cap a l'esquerra ens durà a Peguera. Just després de la cruïlla a Fígols trobem la font de cal Coix (13), un antic safareig, i al cap de pocs minuts arribem a Peguera (14).

vaques per aquesta vessant de Queralt, va observar com un dels bous del seu ramat s'enfilava costa amunt amb una forma de fer totalment incomprensible. El pastor el va perseguir pel cingle fins que el va trobar agenollat davant una petita imatge de la Mare de Déu, mig amagada en una diminuta balma. L'agafà, l'embolicà amb la seva caputxa i després de recollir els ramats, se'n tornà a casa seva. Imagina la seva sorpresa quan, al desembolicar-la, va veure que la imatge havia desaparegut”. Vaig fer una pausa per agafar aire ja que parlar i caminar a l'hora em feia esbufegar i, si el camí era com aquest, d'esglaons de pujada, encara més. “Segueix, continua amb la història” em demanà la Núria. “Doncs l'endemà el pas-

Distància: 15 km. Desnivell: 900 m. Temps orientatiu: 5 h. Època recomanable: tot l’any, possibilitat de neu a l’hivern. Dificultat: mitjana. Tipus d’itinerari: lineal.

1. Capella modernista que vetlla la imatge de Santa Maria. 2. La pista que va de l’Erola a Peguera planeja entre prats de pastura a l’ombra dels preciosos cingles.

senders de llarg recorregut

SENDERS DE LLARG RECORREGUT

tor tornà a refer el camí per veure on l'havia perduda i, saps què?” em vaig aturar mirant la Núria als ulls. “Què?” M'espetà ella impacient. “La imatge era al mateix lloc on el pastor l'havia trobada”. Vaig continuar: “el pastor novament se l'endugué i la imatge desaparegué del seu embolcall una altra vegada, i va tornar a aparèixer de nou entaforada en el replec de la roca on el pastor l'havia trobada la primera vegada. Així va ser com la

EL SANTUARI DE QUERALT ÉS UN MIRADOR EXCEPCIONAL DE LA PLANA DE BERGA gent de Vilaformiu va entendre que la Mare de Déu volia ser venerada en aquest mateix indret”. Vaig acabar la frase assenyalant l'interior de l'oratori modernista que, aprofitant la forma de la petita cavitat, vetllava aquella imatge miraculosa. La Núria va entrar dins la petita capella i observà la talla de fusta. “Quina mirada que té” va dir. “I quin somriure”. És veritat, vaig pensar mirant-la, quin somriure més especial. El camí que marxa del Santuari planeja endinsant-se per un bosc espès on es barregen pins

natura i aventura

i castanyers fonent els seus colors en una aquarel·la cromàtica que intento fotografiar amb la meva Nikon nova. Els tons verds i marrons es barregen generant fantàstiques tonalitats que dibuixen en el bosc un laberint de colors, formes i figures que els raigs del sol modelen i que el vent va deformant. Caminem sense parlar. No volem destorbar la pau que aquest moment i el cant del rossinyol ens regalen. El temps sembla haver-se aturat en aquest paradís natural on encara es respira la màgia del passat, en aquest camí que fa tants anys recorregueren els homes i dones occitans que fugiren del malson de la guerra i de la persecució a la qual foren sotmesos a l'altre

costat dels Pirineus sense imaginar que, anys després, també serien perseguits en aquest costat de la serralada pirinenca. El bosc, força espès fins ara, s'obre de sobte per formar una preciosa balconada al capdamunt de la cinglera on, assegut sobre d'un sortint de pedra un vell observa el paisatge que s'escampa als seus peus. “Bon dia” saludem la Núria i jo a l'hora. “I bona hora” respon l'ancià amb una veu tendra i serena. Ens apropem al mirador natural per contemplar el paisatge que ens envolta, amb la silueta del Santuari i les fines formes de Sant Pere de Madrona retallades sobre els espadats de Queralt. Tot i la impressionant panoràmica que s'escampa

davant meu, jo no puc deixar de mirar de reüll el vell que, vestit amb una gastada túnica fosca, seu al caire de l'abisme. “No penso saltar” em diu quan es creuen les nostres mirades, i deixant escapar un trist somriure murmura. “Encara no m'ha arribat l'hora”. La gent gran sempre m'ha causat admiració i respecte. Admiració per haver aconseguit arribar tan lluny i sobreviure a les èpoques que els ha tocat viure; i respecte pels anys, coneixements i experiències que omplen les seves vides. Però la mirada d'aquest ancià amaga quelcom més que una vida plena de vivències, és una mirada profunda on semblen arremolinarse milers de pensaments, milers 2

de fets, milers de records, una munió d'imatges que en forma de flaixos m'avaloten el cervell: espases entrexocant, cavallers sagnant, pires de fusta sobre les quals, entre les flames, les persones es revolten, ciutats assetjades, i companys morts. Una mirada que en pocs segons em transmet un munt de sensacions inexplicables on es barregen misteris incomprensibles i secrets inconfessables. Però no és una mirada que m'espanta, al contrari, és una mirada serena que entre les imatges que em transmet m'omple el cor de sentiments confosos, de desitjos oblidats, de paraules perdudes. “Us estava esperant” digué el desconegut despertant-me del meu desconcert. “Ja pensava que no vindríeu”. “A nosaltres?” Preguntà la Núria amb sorpresa. “Em sembla que es confon de persones. Tu el coneixes, Ricard?” M'inquirí la Núria. “No” vaig respondre una mica dubitatiu, encara intentant comprendre les darreres sensacions “crec que no”. Vaig fixar-me bé en aquell home de cara feixuga, de cabell llarg i d'espessa barba blanca que no amagava prou la pell morena i arrugada pel sol i l'edat. Els seus ulls, petits i negres com el carbó que instants abans m'havien transportat a un estat d'abstracció quasi contemplatiu ara em miraven serens i riallers. La túnica que vestia era de cànem, molt gastada, i duia per cinyell una corda amb uns nusos

dels quals penjava una petita bossa, també descolorida i desgastada, que em recordava els sporran que els escocesos porten per suplir les butxaques que no tenen les seves faldilles. Entre els plecs de la túnica vaig poder observar les també velles i desgastades sandàlies que li protegien els peus, grans i forts de molt caminar. “Us dirigiu cap a Montsegur, oi?” Preguntà l'home. La Núria em mirà sense saber si respondre'l. A mi aquell desconegut m'inspirava molta confiança, i

1. El santuari de Santa Maria i l’església de Sant Pere de Madrona es retallen a l’horitzó sobre els verticals espadats de la serra de Queralt. 2. Una part de la ruta aprofita l’antic recorregut del ferrocarril de les mines de Cercs.

senders de llarg recorregut

SENDERS DE LLARG RECORREGUT

1 de certa manera, potser a causa de les sensacions que la seva mirada m'havia provocat, sentia com si el conegués. “Sí” vaig dir-li “volem recórrer el Camí dels Bons Homes des d'aquí fins al castell de Montsegur”. El desconegut s'aixecà àgilment, sense els esforços que jo li hagués suposat a un home de la seva edat. “Bé, molt bé” digué somrient, i per a sorpresa nostra afegí “us hi acompanyaré”. “Però...” balbotejà la Núria “són molts dies, i el camí és llarg. No és un recorregut fàcil per a un

L’HERETGE NO ÉS QUI CREMA A LA FLAMA, ÉS QUI ENCÉN LA FOGUERA home de la seva edat”. “No pateixis” li respongué l'ancià dibuixant certa amargor amb els llavis “és un viatge que ja he fet abans”. I recolzant-se en un gruixut pal de boix convertit en bastó, començà a caminar en direcció a Espinalbet. “Ah! Em podeu dir Guillem” exclamà mentre s'allunyava el temps que trigàvem nosaltres a refer-nos de la nostra sorpresa. La Núria i jo ens miràrem un moment amb cara de sorpresa, arronsàrem les espatlles i a l'instant esclatàrem a riure. La caminada des del santuari de Queralt fins a l'abandonat poble de Peguera, que descansa sota una impressionant cin-

natura i aventura

glera no és fàcil. S'han de remuntar algunes tarteres i travessar matollars on l'ortiga n'és la reina, quan no ho són els esbarzers. Sort que tant la Núria com jo ens havíem posat les malles llargues de licra, teixit que té l'avantatge, a part de la transpirabilitat, que les punxes hi rellisquen i no s’hi claven. Bé, no s’hi claven gairebé mai. En Guillem caminava davant, utilitzant el bastó a voltes per recolzar-se, a voltes per apartar les plantes més molestes. Però ho feia amb una delicadesa tal que, un cop havia passat, les plantes tornaven a la seva posició inicial. Nosaltres el seguíem sense tanta fortuna, ja que els esbarzers no semblaven disposats a deixar-nos travessar el seu territori i descobrir els misteris que amagaven aquelles contrades. Entre punxada i punxada la Núria em digué: “Ja podien haver triat un altre camí, els heretges”. “Heretges?” exclamà en Guillem, molt seriós, girant-se cap a nosaltres. “Els anomeneu així els Perfectes?” “Perfectes?” Respongué la Núria amb certa sorpresa, “em referia als càtars, als homes que l'Església perseguí per heretgia...”. “I que la Inquisició cremà a les fogueres” la interrompé en Guillem amb una brillantor desconcertant als ulls. “L'heretge no és qui es crema a la flama, és qui encén la foguera” murmurà. De sobte en Guillem semblava molt cansat. S'assegué sobre un roc i rebutjà l'aigua que en silenci li oferirem. Ens mirà un moment i començà a parlar-nos amb una veu càlida

i serena, però tremolosa a causa dels sentiments que allò que ens explicava li provocaven. “Els càtars eren cristians, com ho podeu ser vosaltres. Es proclamaven seguidors de Crist i dels evangelis (principalment el de Sant Joan). Però la seva concepció del món, inclús de Déu, i la seva visió de la figura de Jesús era simplement diferent al catolicisme romà imperant en l'Església de l’època”. En Guillem ens mirà fixament i, després d'una petita pausa i comprovant que rebia tota la nostra atenció, continuà parlant: “els càtars

rebutjaven la idea catòlica d'un sol Déu personal, creador de Tot; pensaven que el Déu de bondat absoluta que adoren els catòlics no hauria pogut desitjar mai per a l'home els patiments, les epidèmies, la gana, les guerres, les injustícies o la mort. Els ‘bons homes’ no podien comprendre ni acceptar que aquest Déu únic i perfectament bo hagués creat l'home i aquests mals i tot seguit hagués expulsat la seva criatura del paradís condemnant-la a patir-los. És per això que els càtars tenien una concepció dualista; per a ells existien dos mons: l'un visible i l'altre invisible. Déu només havia fet els esperits i tot allò que no es pot corrompre ni destruir, ja que les obres de Déu romandran fins a l'eternitat; però els cossos que es poden veure o sentir, com la terra i tot el que s'hi troba, és del Diable, príncep d'aquest món, que els ha creat, i tot el que ell ha fet, morirà. Em seguiu? Enteneu tot el que us explico?” ens preguntà. Vaig mirar la Núria, que va afirmar amb el cap. Jo també vaig dir que sí sense articular cap paraula, potser per no trencar l'encanteri d'aquella veu que semblava transportar-nos a un altre lloc, a una altra època on tot semblava possible. “Els homes són àngels caiguts” prosseguí el Guillem, “i el seu destí és poder tornar al cel. Per això els Càtars creien en 2

la reencarnació, car són necessàries diverses vides per tal d'arribar a la perfecció i poder entrar al Paradís. D’acord amb aquesta lògica Jesucrist no podia ser de carn. Creien que es tractava d'un ésser ‘espiritual’

LA CROADA CONTRA ELS CÀTARS ES UN DELS FETS MÉS INSÒLITS I INEXPLICABLES DE LA NOSTRA HISTÒRIA enviat per Déu per ensenyar als homes el camí de la purificació i l'alliberament de l'esperit. Així doncs, la seva mort a la creu no servia a cap finalitat salvadora per a la humanitat. Per als ‘bons homes’ la redempció l'ha de buscar un mateix, amb el desenvolupament espiritual de cadascú. Rebutjaven per tant l'exaltació i l'adoració de la creu, que per a ells era un símbol material on l'enviat de Déu havia estat humiliat”. En Guillem va fer una pausa i ens observà detingudament. “Us preguntareu, tot i això, com va poder ser que aquesta nova visió del món tingués tant d'èxit i aquesta religió s'estengués ràpidament per Occitània?” I sense esperar la nostra resposta continuà: “des de la remota antiguitat, el Llenguadoc havia estat terra de

ocells. Començàrem a caminar de nou, respectant els sons de la natura, recordant les paraules d’en Guillem, intentant imaginar els càtars pels camins i pobles d'Occitània, entre castells i gestes de cavallers que els acolliren primer amb benevolència, de bon grat després, i que posteriorment defensaren amb les seves vides en un dels fets més insòlits, foscos i inexplicables i a la vegada més heroics, de la nostra història. ❚❘ continuarà

ALTIMETRIA DE L’ETAPA

pas i de comerç. Hi havien passat celtes i ibers, grecs i romans, visigots i àrabs, tots amb nous coneixements, distinta cultura i altres filosofies. Aquestes terres estaven avesades a les vies de comerç que el Mediterrani els permetia i als seus ports arribaven navegants, comerciants i aventurers que anaven i venien amb noves idees. La gent del territori, habituada a la diversitat de formes de pensament, tenia gust pregon per la independència intel·lectual i la tolerància. En una terra on era admesa la crítica lliure, qualsevol idea tenia bona acollida. Si a això afegim el malestar que generava un clergat que no estava a l'altura de la seva tasca, que cobrava delmes i impostos abusius, amb prelats que no feien vots de pobresa i d'altres que queien sovint en els excessos que originen l’ociositat i l’abundància, no us ha d'estranyar que aquesta nova doctrina s'estengués per aquelles terres de trobadors i joglars. Els càtars s'obligaven a dir sempre

senders de llarg recorregut

la veritat i a no jurar mai. No posseïen res, no exigien res (ni delmes ni impostos) i eren com els més humils camperols, als quals ajudaven en els treballs del camp i amb els quals compartien el pa. Conseqüentment foren respectats i estimats”. Al callar el Guillem, tot quedà en silenci, i nosaltres, pensatius. Només el vent que gronxava les branques dels pins més alts produïa una petita remor que al passar els minuts s'anà completant amb el xiuxiueig d'alguns

1. Travessant els plans de Corbera ens sorprenen les millors vistes del santuari. 2. L’església d’Espinalbet fou antigament un dels castells del trobador Guillem de Berguedà. 3. El poble de Peguera es fon, en silenci, amb el paisatge que l’envolta.

RUTES EN BICICLETA DE MUNTANYA

Les nostres contrades mai no deixaran de sorprendre'm, i els Ports són, segurament, les més màgiques i al·lucinants. No importa per on s'hi arribi ni des d'on hi entrem, que els contrastos estan assegurats. Recordo com s'aixecaven les planes de l'Ebre i formaven els primers contraforts dels Ports quan pujàvem amb la bicicleta per l'Alfara d'en Carles, o com el paisatge prenia formes inversemblants quan, des d'Horta de Sant Joan, pedalàvem cap al mas de la Franqueta. Però estic segur que és aquí, en aquest racó del Montsià, on els espadats i les crestes s'alcen impetuosos, on els cingles prenen caires magestuosos i on els barrancs davallen quasi verticals per portar l'aigua a les precioses fonts emboscades, el lloc que la natura va triar per entrar als Ports.

Camins fronterers entre el Montsià i el Baix Maestrat,

L’

Els Ports

L'aigua embassada del barranc de Mangraners omple el pantà d'Ulldecona que multiplica, en els seus reflexos, els verds de les pinedes de les seves vores. És un tresor maragda que, amb els primers raigs del sol, explota en milers d'espurnes llampants que reguen de llum i color la pista per on pugem pedalant. L'esvelta figura de la Mola Rossa ens regala la seva ombra els primers quilòmetres pels quals el camí pedregós planeja endinsant-se en l'enramada de barrancs que dibuixen les parets

de pedra de la serra del Montsià. És per estar a la falda d'aquesta serralada que als habitants d'Ulldecona els anomenen els falduts. Aquesta munió de barrancs formen la capçalera del riu Sènia, i la majoria només porten aigua en èpoques de pluges. El riu Sènia neix al barranc del Salt, molt a prop del poble de Fredes, constitueix el nexe d'unió entre Catalunya i el País Valencià i és el límit administratiu d'ambdues comunitats. La pista baixa un xic quan travessa un conjunt de cases i xalets coneguts com els Mangraners, i una mica més endavant ens sorprèn el mas del Rector, actualment reconvertit en una gran mansió. Continuem baixant fins arribar al nivell del riu, que forma preciosos tolls o basses naturals formades pel desgast de l'aigua en el seu pas per damunt la roca calcària. Si ens fixem veurem també algunes

EL RIU SÈNIA NEIX AL BARRANC DE SALT I CONSTITUEIX EL NEXE D’UNIÓ ENTRE CATALUNYA I EL PAÍS VALENCIÀ basses artificials fetes per la mà de l'home. Són conegudes amb el nom de peixeres o tanques, i eren repartidors que canalitzaven l'aigua en sèquies. Normalment l'aigua canalitzada per aquests sistemes s'utilitzava per a ús agrícola –els regadius– o ús industrial –els molins. Les basses que aquestes petites preses formen són el lloc ideal per a refrescar-nos de la calor de l'estiu i gaudir d'un bon bany abans de començar la forta pujada que ens espera passada la font del Teix. Abans, però, veurem com les parets del barranc de la Fou van tancantse intentant ofegar la pista que

natura i aventura

serpenteja i les esquiva amb fermesa. Les alteroses parets del Morral Desplegat, primer, i les de la Mola Aixada, després, amb les seves cingleres tant espectaculars intentaran escanyar-la, però la pista no cedeix i de mica en mica, les venç guanyant alçada fins arribar a l'oasi de verdor i frescor que forma la font del Teix. És en aquest punt on el barranc de la Fou porta aigua tot l'any, a partir d'una surgència natural que ens regala l'aigua més fresca dels ports. La pista comença a guanyar verticalitat pel racó de l'Avellaner i nosaltres comencem a esforçar-nos en la pedalada mentre que les altives i esveltes parets del Morral del Catinell s'ho miren d'allò més divertides. Sota les seves parets trobem el camí barrat als vehicles, però que permet el pas de les bicicletes. La pista baixa una mica i ens permet reposar esforços, que necessitarem en les properes rampes que ens portaran fins al barranc del Retaule. Un cop creuat aquest engorjat podem desviar-nos per la pista que, a mà dreta es dirigeix en direcció a la Portella Calsa i les Casetes Velles. No caldrà anar tan lluny per veure el regal que

aquest racó dels ports ens té reservat: la fageda del Retaule. Sí, ho heu llegit bé, una fageda, i és la més meridional d'Europa. Les fagedes són boscos de latituds més fredes i climes més humits, per això les fagedes dels Ports –en trobem també al barranc dels Cirerers i al barranc de la Carrasca– són molt espe-

cials i tenen unes característiques molt concretes que les diferencien de la resta de fagedes europees. Sempre es troben orientades al nord, cercant la vessant més humida, i busquen el fons dels barrancs. És per això que aquí trobem el faig envoltat de cingles i en fortes pendents, a diferència de les fagedes més septentrionals que acostumen a trobar-se en zones més planeres. Però si ja per ella mateixa la fageda del Retaule és un regal per als sentits, la sor-

ELS FORTS DESNIVELLS A SUPERAR ENS APROPARAN A LA PART MÉS ALTA DELS BARRANCS DE SALT I DE LA FOU

presa total s’esdevé quan contemplem, a peu del camí, el Pare Faig, segurament l'arbre més bonic dels Ports. Aquest faig, catalogat com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya, té una magestuosa arrel descoberta, plena de formes capricioses que conformen una preciosa catedral de fusta. Segurament per això

Per als amants de la bicicleta de muntanya, aquest racó dels Ports amaga les millors sensacions que ens pot regalar una bona pedalada.

rutes en bicicleta de muntanya 13

en la donació que feu Pere II, l'any 1208, del castell àrab de Ben Hassan i la comarca de Benifassà a Guillem de Cervera,

RUTES EN BICICLETA DE MUNTANYA

LA DEL RETAULE ÉS LA FAGEDA MÉS MERIDIONAL D’EUROPA, I EL PARE FAIG EL SEU ARBRE MÉS IMPONENT que, anys més tard, fou, monjo del monestir de Poblet. A aquest monestir de l'ordre del císter feu donació, Guillem de Cervera, del lloc de Benifassà. El 1233, Jaume I el Conqueridor confirmà la donació i encomanà als monjos de Poblet la fundació d'un monestir en aquestes terres. La creació del monestir aquest barranc s'anomena del Retaule, perquè la bellesa i les formes dels seus racons inspiren la imatge d'un enorme retaule natural que rendeix un bell homenatge a l'harmonia de la natura. Tornem a la cruïlla i prenem la pista en direcció al mas de la Vallcanera, tot creuant el barranc

de la Carrasca i superant els darrers desnivells, encara força verticals. Des d'aquí el camí baixa en la seva major part, i s'endinsa en boscos verds i espessos fins les rodalies del refugi de la font Ferrera, primer, i fins a Fredes, després (el refugi només és obert els caps de setmana i les èpoques de vacances). Fredes

és una petita població de la Tinença de Benifassà, pertanyent a la comarca del Baix Maestrat i situada a una altitud de 1.090 m. El poble està gairebé deshabitat, però actualment s'han rehabilitat algunes cases i el turisme li ha donat una mica de vida a aquest petit racó del món. Fredes és també el punt on cada any, el cap de setmana de juny més proper a la lluna plena, es dóna la sortida a la travessa nocturna Fredes-Paüls. A l'entrada del poble hi ha una font que ens permetrà recuperar-nos una mica abans de començar la darrera i llarga baixada. Aquest descens vertiginós ens portarà vora el convent de Santa Maria de Benifassà. Aquest monestir té el seu origen

natura i aventura

propicià la població de la comarca anomenada la Tinença. Els pobles que la formen són: El Ballestar, La Pobla de Benifassà, El Boixar, Coratxar, Fredes, Bel i Castell de Cabres. En un princi-

Butlleta de subscripció

aventura

Vols gaudir dels millors avantages? Descomptes, regals, sorteigs, descàrregues de la nostra web i rebre Natura i Aventura a casa teva Subscriu-te a www.naturaiaventura.com o bé omple la butlleta i envia-la a c/ Déu i Mata, 10, 1r, 08014 Barcelona

Nom:

Forma de pagament

Cognoms:

- Transferència bancària o ingrés al compte 3025-0011-76 1400005170 de La Caixa d’Enginyers indicant com a concepte subscripció + nom + cognom.

Adreça: Ciutat:

Cp.:

Província

- Xec nominatiu a nom de H4xors S.L. Enviar-lo a C/ Homer, 63, baixos, 08023 Barcelona, acompanyat d’aquesta butlleta.

E-mail: Tel.: Natura i Aventura garanteix el compliment de la Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal i de la seva normativa de desenvolupament, en relació amb les dades obtingudes en virtut d’aquesta sol·licitut de subscripció. Tanmateix, l’ús de les seves dades tindrà com a única finalitat el compliment de les nostres obligacions derivades de la present sol·licitut de subscripció. Les dades de caràcter personal facilitades s’incorporaran als nostres fitxers automatitzats. Si així ho desitgés, podrà exercir els drets d’accés, rectificació i cancel·lació previstos per la llei dirigint un escrit al seu titular: H4xors S.L. C/ Déu i Mata, 10 · 08014 Barcelona

Col·lecciona-la. Per qualsevol dubte adreça’t a info@naturaiaventura.com

- Domiciliació bancària: Nom del titular: DNI del titular: entitat oficina Compte:

control

SÍ Desitjo subscriure’m a la revista Natura i Aventura per 20 € l’any (11 exemplars).

compte

Signatura i data:

RUTES EN BICICLETA DE MUNTANYA

A les terres de l'Ebre la vida monàstica fou introduïda pels templers a Miravet a qui seguiren els cartoixans d'Escaladei, els cistercencs a Benifassà, els hospitalers a Ulldecona i els calatraus a Alcanyís. Tot plegat un munt d'ordres religioses de les quals hem heretat un llegat arquitectònic importantíssim. ❚❘

pi, aquests pobles eren granges que el monestir explotava amb els seus propis elements: un monjo, alguns conversos i masovers a cadascuna que després van ser poblades. Així El Ballestar i La Pobla de Benifaçà ho foren l'any 1261, amb l'obligació de pagar delmes, primícies i novena al monestir i al bisbe.

FITXA TÈCNICA: Quilòmetres: 49 km. Desnivell acumulat: 1.360 m. Ciclabilitat: 100%. Dificultat: itinerari sencer: alta. Punts d’aigua i menjar: al pantà d’Ulldecona, a la font dels Àngels (excepte estiu) a la font del Teix, al refugi de Font Ferrera i al poble de Fredes.

Època recomanada: tot l’any. Horari: 6-7 hores. Cartografia: 1:50.000 Institut Cartogràfic de Catalunya. El Montsià.

Imatge cedida per l’Institut Cartogràfic de Catalunya

S SUBS I ETS CRIPT OR P DESC ODRÀS A RREG WWW AR DE .NATU RAIAV ENTU E EL TR L PLÀNO RA.COM L, ACK I EL R PER AL G OADB PS SENC OOK ER

natura i aventura

BIBLIOTECA El Pallars Sobirà en BTT

El massís de la Maladeta. De les valls als cims Al llarg de la història el massís de la Maladeta ha estat el centre emblemàtic dels Pirineus gràcies a la presència del seu cim culminant, el pic d'Aneto (3.404 m). Els autors d'aquesta guia us ofereixen un plantejament diferent per anar descobrint aquest massís d'espectacular bellesa, alhora que us conviden a reflexionar sobre les possibilitats d'observació sistemàtica i treball de camp que tot excursionista pot fer. Aquells que vulguin apropar-se per primer cop al massís de la Maladeta hi trobaran, en els diferents itineraris, totes les grans vies d'accés. La reconstrucció de la ruta de l'expedició TchihatcheffFranqueville (1842), que va assolir per primera vegada el pic d'Aneto, en 5 etapes, serà un bon motiu per als que desitgin reviure les sensacions i les petjades de les primeres ascensions històriques.

Els més de 600 quilòmetres de recorregut i els gairebé 20.000 metres de desnivell acumulat de pujada descrits en aquesta guia ens permetran fernos una bona idea de les principals zones i característiques d'aquesta muntanyosa comarca, el Pallars Sobirà, que de ben segur ens sorprendrà amb la bellesa dels seus paratges i la màgia dels seus racons més amagats. La seva intenció és facilitar que en gaudiu plenament i amb aquest objectiu procura que, a més de transcórrer pels indrets més bells, totes les excursions tinguin un recorregut circular, és a dir que comencin i acabin en un mateix lloc de fàcil accés.

Tòfol Tobal - Jordi Pons - Ramon Solís

Xavier Agut

Preu: 12.15 €. Nombre de Pàgines: 144. Editorial: Cossetània Edicions.

Preu: 11.35 €. Nombre de Pàgines: 120. Editorial: Cossetània Edicions.

En BTT per la vall de Tuixent i la Vansa. 27 itineraris La vall de Tuixent i la Vansa cavalca entre les comarques de l'Alt Urgell, el Berguedà i el Solsonès. És com una mena d'estreta falca que intenta obrir-se camí entre les tres comarques. De l'Alt Urgell la separa la llarga serralada del Cadí. Del Berguedà ho està per l'altívol Pedraforca i pels contraforts septentrionals de la serra del Verd. Del Solsonès, per la serra del Verd i les muntanyes del Port del Comte. Aquest marc geogràfic ha emmarcat una vall amb unes característiques ben singulars. Constitueix una contrada definida per l'aïllament que li produeixen els altius colls que la separen de la resta del país. Joan Ramon Segura

Preu: 12.15 €. Nombre de Pàgines: 144. Editorial: Cossetània Edicions.

ESCALADA ESPORTIVA

De vacances a Jamaica El poble de Beuda, d'origen romànic, està situat a la província de Girona, al nord-est de la Garrotxa, sota el vessant més meridional del massís del Mont. Aquest massís amaga, entre les seves crestes i espadats, un munt de sectors d'escalada on, poc a poc es van equipant nous itineraris. Aquesta escola que un “Xef” inspirat va començar a equipar atret per les seves formes atraients i suggerents, aviat complirà 20 anys. Un dels darrers sectors equipats és el de Jamaica, on en Txetxi, en Lato, en Roger, en Xef, en Jordi, en Buitre, l'Erik i en Piter han sabut veurehi els camins invisibles que recorren aquesta tàpia natural. A Jamaica un munt de vies dibuixen, sobre el calcari de bona qualitat, bonics recorreguts que ens permetran ballar, amb moviments suaus i delicats, amb la paret de pedra.

1. L'escurçó negre (V). 2. Les bruixes es pentinen (V). 3. Pan i mantequilla (V). 4. Diedre fi (6a). 5. Aresta.com (6a+). 6. El vol de la sargantana (6a+).

FITXA TÈCNICA: Nre. de vies proposades: 6. Alçada : 15 - 20 m. Equipaments: parabolts. Reunions amb anella per a despenjar-se. Vies equipades per en Lato. Grau: de V a 6a+. Millor època: tot l'any, millor evitar escalar-hi els dies calorosos d'estiu quan la calor es fa insuportable. Més informació: a la plaça de Beuda hi ha un bar, Cal Marcelino, on trobareu un llibre de ressenyes. També podeu visitar el blog d'en Piter: http://pmuntanya.blogspot.com.

natura i aventura

ACCÉS: A l'alçada de Besalú, per la C-66, prenem la sortida en direcció al poble de Beuda (GIV-5234). Després d'uns 5 km arribem a Beuda. La carretera continua deixant el poble a la dreta, i poc després, un cop passat un parell de corbes força tancades, trobem

l'aparcament a mà dreta. Just davant, a l'altre costat de la carretera, una pista puja en direcció al Castellot de Beuda. Pugem per aquesta pista. Poc abans que es converteixi en sender, trobem una cruïlla de la qual surt un corriol que baixa cap a la Riera Seca. Prenem aquest senderó, creuem la riera i comencem a pujar paral·lels al curs del rierol. Poc abans d'arribar a les primeres parets (sector Reggae) prenem cap a l'esquerra el caminet que s'enfila fent ziga-zagues fins arribar a la part superior d'aquest sector. Des d'aquest collet veiem, davant nostre, la roca del sector Jamaica. Nosaltres hem triat la part inferior, per tant caldrà baixar una mica pel camí fins arribar al peu de la paret. Si volem escalar a la part superior, des d'aquest collet puja un senderó que ens hi portarà.

SUBMARINISME

El fons sorprenent de S’Adolitx Al sud de Sant Feliu de Guíxols, entre la cala del Vigatà i la punta de Garbí trobem la roca de s'Adolitx. És un illot separat un centenar de metres de la costa que ens permet una immersió bonica, senzilla i de fàcil orientació, ja que es tracta d'un itinerari circular al voltant d'aquest gran escull; però el millor de tot és la facilitat que té aquest indret per sorprendre'ns al descobrir, amagats en els seus racons, éssers inesperats i poc habituals.

natura i aventura

Tot el fons marí que envolta la punta de Garbí gaudeix d'un elevat interès ecològic (coves submarines, roques, praderies de posidònia oceànica) i quan el Departament de Medi Ambient de la Generalitat desencalli la figura de protecció del litoral, potser aconseguirem que els dos quilòmetres de costa que van des de les Planetes, passant per la punta de Garbí, fins la cala del Vigatà esdevinguin una reserva marina i garantir-ne, així,

laprotecció i conservació. Aquest tram de la costa és l'hàbitat d'una fauna i flora de gran riquesa, amb una densitat de població molt elevada per a una extensió tant petita. A les coves destaquen els prats de posidònia i la presència d'algunes espècies molt rares de mol·luscs, com un parell de nacres de 70 cm que només es troben a determinats punts d'Austràlia i la Mediterrània. També aprofiten aquests forats esponges marines de més

de 40 anys de vida, llagostes, calamars, pops i fins i tot algun peix lluna que s'hi refugia per netejar-se dels paràsits. Altres peixos amb els quals és fàcil topar-se són morenes, sards, jurioles, salpes, rogers, burrets, escòrpores entre d'altres, i fins i tot algun peix manta despistat. A la sorra del fons o enganxats a les roques també trobarem estrelles i cogombres de mar, i si tenim sort podrem sorprendre algun cavallet de mar gronxantse, mig adormit, als braços d'alguna anemone. Per gaudir al màxim d'aquesta immersió hem triat el guiatge

d’en Toni, de Dive Different. Amb la goleta ens ha portat, després de navegar una estona per sota els penya-segats rosats, davant de la cala del Vigatà, prop de la boia que marca el millor punt per començar el descens. Mentre bussejàvem i envoltàvem S'Adolitx, els ulls experimentats d’en Toni ens han mostrat la bellesa i els secrets d'aquest paratge, descobrint-nos els detalls, la fauna i la flora que habiten la part submergida d'aquesta illa. ❚❘

FITXA TÈCNICA Localització: S'Adolitx, Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, Girona. Profunditat aconseguida: 23,8 m. Temperatura de l’aigua: 19ºC. Durada de la immersió: 33 minuts. Data d’immersió: agost 2007. Guiatge: Dive Different.

submarinisme 21

VIA FERRADA

Via ferrada

DE LES VALLS

Sant Martí Sarroca és una de terra de caràcter vinícola situada al cor de la comarca de l'Alt Penedès, que conté una barreja de patrimoni arquitectònic i paisatgístic de gran bellesa. En el punt més alt de la població destaquen el castell de Sant Martí i l'església romànica de Santa Maria, que figuren entre les peces del patrimoni històric i artístic més importants de la comarca i del país. En aquest marc immillorable i aprofitant la cinglera que ressegueix la riera de Pontons, s'ha equipat aquesta curta però atlètica i exigent via ferrada. A diferència d'altres vies on la dificultat se centra en el desnivell que s'ha de superar, en aquest itinerari la dificultat recau en un seguit de passos horitzontals desplomats, molt exigents, que ens obligaran a tibar força de braços. L'itinerari ressegueix horitzontalment la cinglera i exigeix un esforç continu per tal de mantenir-nos enganxats en l'eix vertical de la paret. A part de l'exigència física també cal tenir coneixements tècnics per tal de muntar els dos ràpels que hi ha al llarg del recorregut (l'equipament d'un d'ells s'ha de fer en un pas desplomat que ens obligarà a muntar el ràpel suspesos en l'aire i penjats

natura i aventura

totalment del nostre arnès). El traçat ens ofereix unes magnífiques vistes del conjunt arquitectònic que s'alça dalt del turó de la Roca i de la població de Sant Martí Sarroca. Com a curiositat està bé saber que en temps prehistòrics al pla on actualment té el seu emplaçament la vila hi havia hagut un llac de grans dimensions i que el turó de la Roca, on hi ha el castell, no es trobava aïllat, sinó que formava part de la mateixa muntanya on hi ha la via ferrada. Fruit d'uns terratrèmols que van sacsejar la zona el turó es va despendre possibilitant el pas de la riera de Pontons i fent desaparèixer el llac, creant la fesomia que avui podem observar. Hem tingut el plaer de fer el recorregut i preparar aquest article amb el constructor de la via, en David Grau, que ens ha informat que ja està treballant en un nou tram. Empès per la mateixa il·lusió i dedicació amb què ha equipat els dos primers trams, ens comenta que encara ens farà esperar un temps, que confiem que no sigui massa llarg, abans de poder recórrer-la i poder preparar un nou article en exclusiva per als lectors de Natura i Aventura.

COM ARRIBAR-HI: des de la carretera AP-7 prenem la sortida que va cap a Vilafranca del Penedès nord i la carretera N-340. En arribar a la primera rotonda seguim les indicacions de la carretera N-340A en direcció Vilafranca, Igualada i Sant Sadurní d'Anoia. Pocs metres després seguirem, a mà dreta, la carretera BP-2121 que ens portarà fins a Sant Martí Sarroca. Un cop allà travessem la població fins a trobar per l'esquerra la carretera BV-2129 que ens durà al castell del Sant Martí i a l'església de Sant Martí, lloc on estacionarem el nostre vehicle i començarem el nostre itinerari.

APROXIMACIÓ: desfem uns dos-cents o tres-cents metres la carretera per on hem pujat amb el vehicle fins a trobar un

revolt molt tancat a l'esquerra on actualment hi ha un restaurant. Prenem un carrer a la dreta i el seguim avall fins al final, on es bifurca a dreta i esquerra, i el seguim cap a la dreta. Ens pocs metres el carrer es transforma en un sender i posteriorment enllaça amb una pista que seguim cap a la dreta. Uns metres més endavant la pista travessa la llera d'un torrent que habitualment es troba sec, si no fos així una petita passarel·la més a la dreta ens ajudarà a creuar-lo. La pista que trobem immediatament després de creuar el pont serà per on farem el retorn. En aquesta cruïlla abandonem la pista i prenem un sender senyalitzat amb punts de color blanc que s'enfila amunt. Mentre pugem trobarem diversos camins que surten a dreta i esquerra, els ignorem i seguim amunt fins trobar a la

dreta, senyalitzat amb un rètol, el sender que ens portarà fins a l'inici de la via. En l'hipotètic cas que el rètol indicatiu no hi fos i no reconeguéssim el camí, el sender pel qual pugem enllaça amb una pista. Si això succeís haurem de tornar cap avall i prendre el primer sender que trobarem a la nostra esquerra.

DESCRIPCIÓ: La via està dividida en TRES trams. En el primer tram la dificultat es concentra en un pas desplomat que ens du fins al primer ràpel i a la instal·lació d'aquest. Després de superar-lo enllacem amb un sender que seguim a l'esquerra i de seguida trobem la Cova Rodona (si seguim cap a la continua

VIA FERRADA dreta per sota del tram que acabem de superar, el sender enllaça amb el camí per on farem el retorn). Des d'aquí un pas vertical ens deixa a l'inici d'un flanqueig horitzontal que és, de ben segur, el pas més dur de la via, tant per l'exigència física com per l'alçada que ens separa de terra. Uns metres després que canviem de vessant i la cinglera giri a l'esquerra tenim l'opció, de nou, d'abandonar la via per un ressalt equipat que enllaça amb el sender de retorn. Seguint endavant arribarem a una tirolina equipada amb una politja i tot seguit trobem el segon ràpel. Un cop a baix seguim cap a l'esquerra i superem

un petit ressalt vertical que ens deixa en una feixa que haurem flanquejar. Al final del flanqueig trobem uns pas de baixada i després de superar-lo arribarem al final de la via.

RETORN: prenem un sender cap a la dreta i el seguim avall. El sender està molt ben traçat i ressegueix la base de la cinglera on es troba la via. Seguint-lo arribarem fins al marge de la riera on trobem una pista més ample que seguirem a la dreta fins a trobar la cruïlla amb el sender que hem utilitzat per fer l'aproximació. Tan sols restarà desfer el camí de l'anada fins al castell. FITXA TÈCNICA Equipament: bo. Dificultat: molt difícil. Desnivell: 30 metres. Recorregut: entre 400 i 500 metres. Aproximació: 20 minuts. Itinerari: 1:15 minuts. Retorn: 20 minuts. Material: casc, arnès, guants, dissipador, corda de 30 metres. Orientació: N-NE. Equipada per: David Grau amb el suport del Centre Excursionista Sant Martí Sarroca.

natura i aventura

CAIAC DE MAR

Llums i colors: la costa dels esculls

Tot i ser una ciutat eminentment turística, Sant Feliu de Guíxols ha sabut conservar la seva personalitat i ha aconseguit trobar l'equilibri entre el present i el passat que molts pobles d'aquesta part de la costa han perdut. L'alçada dels edificis ha mantingut un nivell raonable i ha respectat un paisatge urbà a voltes difícil d'aconseguir en aquests temps d'especulació immobiliària, i fins i tot en un racó de la platja els bots i llaüts catalans esperen l'hora per sortir a navegar i retallar l'horitzó amb la tradicional vela llatina. Aquestes embarcacions que ara s'utilitzen com a esbarjo, varen ser, durant molts segles, el motor de l'economia d'aquests pobles costaners, tant per la pesca com per la recerca del corall, que fins i tot al segle XIX s'arri-

natura i aventura

bava a pagar al mateix preu que l'or. Aquesta va ser una de les activitats més característiques de la nostra costa. El corall més apreciat era el de color de sang o rosat, mentre que el blanc tenia molta menys acceptació. Ben polit era l'element essencial de la joieria catalana i s'emprava per a fer braçalets, collarets, arracades o rosaris. Per a pescar el corall des dels llaüts, s'utilitzava la corallera, útil especial de moltes pues muntades en una eina feta de fusta i ferro, sota la qual penjaven unes xarxes en forma de bosses que recollien el corall quan es desprenia de la roca per l'efecte dels cops de les pues. També es pescava a pulmó. Els capbussadors s'havien de submergir a molta profunditat per recollir el corall, sovint posant en perill les seves vides.

Era tan àrdua l'empresa que fins i tot Narcís Monturiol, quan l'any 1859 va inventar l'Ictini, pensà dedicar-lo a la pesca del corall per tal d'evitar els sofriments dels capbussadors. Donem l'esquena a la platja de Sant Feliu de Guíxols i remem vorejant els blocs de formigó que formen l'entrada del port esportiu i, abans de virar cap al nord, donem una darrera ullada a l'ermita de Sant Elm, que des del punt més alt del turó contempla la immensitat del mar. És fàcil imaginar-se les siluetes de les dones que cada dia hi pujaven i guaitaven ansio-

ses l'horitzó en busca d'alguna forma retallada en la qual reconèixer les naus dels seus fills i marits que tornaven de corallejar. Els primers esculls de cala Joncas esquitxen de colors beixos i rosats el blau d'aquets tros de mar, i els pins que juguen a

SANT FELIU DE GUÍXOLS HA SABUT CONSERVAR L’EQUILIBRI ENTRE EL PRESENT I EL PASSAT besar l'aigua salada hi pinzellen traços verds lluents. No és d'estranyar que els colors i les formes d'aquesta costa hagin estat cantats per molts poetes i duts a la tela pel pinzell de tants pintors. La platja llisa i plana de Sant Feliu es torna esquerpa, rocosa i salvatge a mesura que ens anem allunyant. Els colors, bigarrats i plens de matisos es van transformant i pinten cada

racó d'un color diferent. Algunes penyes es veuen vermelloses, altres groguenques i fins i tot alguns espadats ens sorprenen meravellosament daurats. El laberint d'esculls presenta colors grisos cremats pel sol i enfosquits pel temps. Els colors de l'aigua també varien en funció del moment del dia, la profunditat o les ombres que els penyasegats hi projecten, i transformen el verd maragda del mar en un blau molt intens. Si teniu la sort de matinar i navegar amb la sortida del sol, observareu un mar vermell com el foc que encén de llum i color les parets dels cingles, i si heu sortit tard i de tornada us acompanya la lluna plena us trobareu, per mar, un llençol de plata. Els penya-segats van guanyant alçada i s'esquerden provocant entrants i sortints de roca on l'aigua s'embassa i descansa plana oferint-nos, als privilegiats que anem en caiac, la calma i la possibilitat d'arribar al tocar de les vertiginoses

caiac de mar

CAIAC DE MAR

1. Club nàutic Sant Feliu de Guíxols 2. Cala Joncas 3. Cala del Molí 4. Les Sofreres 5. Cala de l'Ametller 6. Punta del Molar 7. Cap de Mort 8. Cova dels Muslos

parets. Destaca la cala del Molí, plena de rocs i esculls que formen un espigó natural i que la protegeixen dels vents i per on una bonica via ferrada permetia recórrer aquestes penyes penjats sobre l'abisme.

SI TENIU LA SORT DE NAVEGAR AMB LA SORTIDA DEL SOL OBSERVAREU UN MAR VERMELL COM EL FOC QUE ENCÉN DE LLUM I COLOR LES PARETS DELS CINGLES Per damunt seu, el camí de ronda enllaça les petites cales fins la Punta del Molar i el Cap de Mort. En aquest racó les ombres dibuixen figures fantasmagòriques a les parets de granit en les quals fins i tot les pedres modelen una tètrica calavera. Passat aquest cap els corrents i les onades han format bonics racons, esquerdes i cavitats com la cova de les Rates Pinyades i la cova dels Mussols, amb una delicada platgeta interior. La platja de Sant Pol és una badia molt oberta però ben pro-

natura i aventura

9. Cala del Peix 10. Cala Mases 11. Platja de Sant Pol 12. Racó de S'Agaró 13. Punta d'en Pau 14. Cala del Barco 15. Cala Pedrosa 16. Cala de les Vaques 17. Cala de Sa Conca

tegida dels vents pels penyasegats que la delimiten. Al seu extrem nord la platja s'estreny a l'anomenat Racó de S'Agaró fins a desaparèixer formant de nou la costa escarpada i salvatge per damunt de la qual s'inicia de nou el camí de ronda que serpenteja entre cases senyorials del segle passat fins a la platja de Sa Conca. Veritablement, al vorejar la Punta d'en Pau, la primera sensació és de sorpresa per trobar en un pai-

satge tan anàrquic un ambient tan distingit, amb colorides mansions residencials i xalets noucentistes besant el mar. Però a diferència del que es pugui pensar, el bon fer d'un arquitecte visionari com Rafael Massó i Valentí, va convertir aquest racó de la Costa Brava en una ciutat jardí on els ele-

ments arquitectònics s'inspiren en la mateixa natura. L'audàcia i la perseverància de la família Ensesa, promotors entusiastes de tota l’operació des dels seus orígens, van permetre que anys més tard el seu col·lega Francesc Folguera construís el Camí de Ronda, respectant el to refinat de tot el conjunt. ❚❘

EL PLANTATGE: UN FANTÀSTIC CICATRITZANT (Plantago lanceolata) Fitxa 7

Anna Parra

Avui us presentem una planta que, encara que no és massa coneguda popularment, ens pot ajudar a solucionar alguns imprevistos que poden sorgir a la muntanya. DESCRIPCIÓ: El plantatge és una planta sempre verda originària d'indrets humits d'Europa, Amèrica del Nord, el nord d'Àfrica i Àsia occidental. Pot arribar a mesurar uns 25 cm d'alçada. Les flors creixen en forma d'escarràs i les seves fulles es recullen durant l'estiu. Sol créixer en terres de cultiu, a prop de carreteres, en camps rics en fems orgànics o a prop de granges.

PROPIETATS: ÚS INTERN: Aparell respiratori: pel seu contingut en mucílags, suavitza les mucoses respiratòries; per tant, ens por ser molt útil en cas de gola irritada, bronquitis, faringitis, laringitis, tos, nafres o afonia. També, gràcies a les seves propietats antibacterianes, podrem aprofitar el suc de plantatge per eliminar microorganismes que produeixen les malalties de l'aparell respiratori, com també eliminar les mucositats que s'hi desenvolupen. - Es poden realitzar gàrgares amb el líquid de la infusió que farem amb les fulles seques. Ens podem empassar el líquid. - Xarop de la planta fresca: triturar la planta, filtrar el líquid, barrejar a parts iguals amb sucre i diluir-lo al bany maria (3 cullerades al dia). Astringent: per la seva riquesa en tanins, té propietats astringents ideals per aturar la diarrea. - Infusió d'una culleradeta de fulles seques (beure 3 tasses al dia). Estrenyiment: les llavors del plantatge, com bé he dit abans, són molt riques en mucílags, que ajuden a combatre l'estrenyiment. Gran hemostàtic i cicatritzant: afavoreix la coagulació de les ferides, i no només ens referim a curar ferides externes del cos, sinó també aquelles ferides internes que es produeixen al trencar-se petites venes o capil·lars, com en el cas de les hemorràgies provocades per les morenes. - Infusió d'una cullerada de la planta seca per tassa d'aigua (beure 3 tasses al dia). ÚS EXTERN: Cicatritzant: una simple fulla fresca d'aquesta planta, ben rentada i aplicada sobre la ferida ens ajudarà a disminuir el flux de sang, és a dir, a cicatritzar i a preveure el risc d'infecció. Otitis: per les seves propietats antiinflamatòries i antibacterianes, ens resulta útil per al mal d'oïda (triturar una fulla tendra i introduir unes gotes del suc a l'interior).

Cremades solars: si apliquem un cataplasma amb les fulles fresques triturades sobre la cremada, ens alleujarà el dolor i ens ajudarà a regenerar la pell. Picades d'insecte: el suc de la planta fresca disminueix la inflamació produïda per les picades d'abella, mosquits, puces, etc. Ulls: un bany ocular amb el líquid resultant de la decocció de fulles seques durant 1/4 d'hora és un bon remei per alleujar els ulls cansats, irritats o inflamats. ALTRES USOS: Planta comestible: les fulles joves són comestibles. Poden ingerir-se en amanides junt amb altres verdures fresques o cuites. Són molt riques en vitamina C, A i calci. També poden fregir-se. Els talls florals joves també són comestibles i molt rics en tiamina (B1).

CONTRAINDICACIONS I EFECTES SECUNDARIS: Al plantatge no s'hi associa cap efecte secundari comú i es pensa que és segur utilitzar-lo en nens. No hi ha informació disponible sobre el seu ús durant l'embaràs o la lactància.

CURIOSITATS: És una de les plantes que més utilitzen els animals herbívors per alimentar-se, i un dels aliments estrella dels conills i les erugues. Molts ocells també s'alimenten de les seves llavors.

FARMACIOLA NATURAL Com heu pogut comprovar, el plantatge és molt útil per quan sortim a la muntanya. Si la sabeu reconèixer bé, la podeu agafar directament del terra i utilitzar-la en cas de picades d’insecte, cremades, hemorràgies, etc.; sinó, podeu comprar la planta seca a qualsevol herbolari i preparar-vos infusions en cas de diarrea o qualsevol infecció respiratòria.

plantes medicinals de Catalunya 29

notícies 10ª DUATLÓ D'ALTA MUNTANYA DE CATALUNYA - QUERALBS (VALL DE NÚRIA) El proper 17 de setembre s'obren les inscripcions de l'última de les proves del circuit SalomonCompex XM Duathlon Series® 2007. La mítica prova, que es realitzarà els propers dies 20 i 21 d'octubre a la població de Queralbs, celebrarà enguany el seu 10è aniversari. Aquesta edició els membres del Centre Excursionista de Terrassa (club organitzador), per tal d'apropar-la a tothom i que ningú no es perdi l’oportunitat de participar en aquesta duatló, l'han dividit en 2 dies, segons categoria i tipologia de cursa. Així doncs la prova comptarà amb les categories competitives habituals i amb una categoria open de caràcter no competitiu. La inscripció es realitzarà a partir del dia 17 de setembre íntegrament per internet a la pàgina: web www.ocisport.net

MATAGALLS-MONTSERRAT El cap de setmana del 15 i 16 de setembre el Centre Excursionista de Gràcia organitza la divuitena edició de la travessa Matagalls-Montserrat. La prova, inclosa dins del calendari de marxes de resistència de la FEEC, constarà d'un recorregut de 83 quilometres de longitud amb un desnivell acumulat de 6.000 metres. Si voleu més informació o realitzar l'inscripció visiteu la pàgina web: www.cegracia.cat

DOL DE L'EXCURSIONISME CATALÀ El darrer dia 3 d'agost va morir a Barcelona a l'edat de 92 anys Maria Antònia Simó i Andreu, pionera de l'escalada a Catalunya i figura clau en la normalització de l'excursionisme i l'escalada femenina. Amb diverses primeres ascensions al Pedraforca, a Montserrat, a la Cresta de Salenques i als Pics d'Europa, entre d'altres, fou companya de cordada dels millors escaladors de l'època com Emili Barbé, Agustí Faus, Josep Maria Colomer, Jordi Panyella, entre d’altres. En col·laboració amb el seu marit Agustí Jòlis i Felisart fou editora de diverses guies de muntanya entre els anys 1950 i 1996 i membre del Centre Excursionista de Gràcia on col·laborà activament en l'organització d'activitats. Arrel de tota la seva trajectòria va rebre diversos reconeixements institucionals per part de la Federació Espanyola amb la placa de Plata del GAME (1945), la Generalitat de Catalunya amb la medalla de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1987), l'Ajuntament de Barcelona amb la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona i el reconeixement per part de la FEEC amb l'Ensenya d'Or (2001).

BURRIAC ATAC La nit del dissabte 8 de setembre se celebrarà la tercera edició de la cursa de muntanya open que organitza el centre excursionista Vilassar de Mar. Es tracta d'una prova nocturna amb inici a la plaça de l'Ajuntament de Vilassar i final a la mateixa sorra de la platja i que consta d'un recorregut de poc més de 15 quilòmetres amb 635 metres de desnivell acumulat. L'atractiu del recorregut, a part del seu pas pel turó de l'Infern i pel castell de Burriac, és la possibilitat de prendre un bany refrescant en arribar a la platja i la posterior festa amb botifarrada inclosa que hi tindrà lloc. És una bona cursa tant per al corredor novell que vol provar una cursa de muntanya com pel corredor expert que vol posar a prova el seu estat en una nit de final d'estiu. Si voleu més informació visiteu la pàgina web: www.cevilassardemar.cat

natura i aventura

TRINXACADENES BTT 2007 El diumenge 7 d'octubre tindrà lloc al terme municipal de Vallromanes, situat entre les comarques del Vallès Oriental i el Maresme, una nova edició de la pedalada Trinxacadenes, organitzada pel grup de BTT Trinxacadenes Vallromanes. L'itinerari que és secret fins al mateix dia de la prova i que transcorre pel magnífic paratge de la Serralada Litoral constarà, per tal que tothom hi pugui participar, de dos recorreguts, un de curt i un de llarg d'uns 35 quilòmetres. La sortida i l'arribada de la prova tindran lloc al recinte de la piscina i la carpa municipal de la localitat. La inscripció i tota la informació relacionada amb la prova la podeu trobar a la pàgina web: www.trinxacadenes.com

EL CASTELL DE PALAFOLLS No sé si són més impressionants les ruïnes del castell o les vistes panoràmiques de 360 graus que ens ofereix aquest indret privilegiat. A vol d'ocell podem imaginar, on taquen de verd la plana els arbres de ribera, el riu Tordera que serpenteja per la vall. Davant nostre veiem la població de Tordera que descansa al peu de la serra de Miralles, contrafort del massís del Montnegre, tot esquitxada d'urbanitzacions. Més enllà destaquen els plans de Palafolls, amb els seus camps i les seves indústries; i al fons de tot, sobre el tapís blau del mar, Blanes, amb la seva torre de guaita i, més enllà, Malgrat i Santa Susanna dibuixen les seves formes. Quan el castell va ser abandonat, es va anar enrunant poc a poc i amb el pas del temps el tresor que ama-

KILIAN JORNET I ANGELA MUDGE GUANYEN LA III SKYRACE VALLNORD ANDORRA El corredor de la Selecció Catalana Kilian Jornet es va proclamar el passat dia 22 de juliol guanyador de la III Sky Race Vallnord Andorra, amb un temps de 2:25:40. El segon classificat ha estat Agustí Roc a només 44" del primer. La primera i segona posició van ser molt disputades durant tota la prova, ja que els dos corredors van anar junts durant bona part d'aquesta, i no va ser fins l’última pujada on es va decidir el guanyador. El tercer en arribar va ser el segovià Raúl García (La Granja-Valsai) que d'aquesta manera va recuperar el liderat de la Copa del Món, aconseguit en la prova inaugural celebrada a Berga. En l'apartat femení l'escocesa Angela Mudge va liderar des de l'inici la cursa, i va arribar a la línia d'arribada amb un temps de 2:58:54. En segona posició a 3'49" va entrar la portuguesa Rosa Madureira, mentre que la tercera posició va ser per a la francesa Corine Favre, que d'aquesta manera continua com a líder del Campionat.

gaven les seves parets i del qual destacava un valuós ase d'or, va quedar enterrat sota les runes. El seu tresor. Diu la llegenda que aquest tresor només es pot treure del castell la nit de Nadal, quan sonen les campanades de la mitjanit; i és condició indispensable ser ben lluny abans de la darrera bategada o tot l'or que es transporti es convertirà en pedra. Han estat molts els qui han provat d'apoderar-se del tresor i l'ase d'or, però el gran pes del que traginaven no els ha permès arribar més enllà de les muralles abans de la campanada que marcava el final del dia i tot el que portaven ha acabat convertit en pedres i rocs. Per arribar-hi prendrem, a la N-II, entre les poblacions de Malgrat i Tordera, el desviament que porta a la urbanització i al restaurant Mas Carbó. Al costat del restaurant neix el carrer Camí del Castell. Des d'aquí només ens cal anar seguint les senyalitzacions cap al castell que ens duran fins a l'esplanada que serveix d'aparcament, tot just davant el castell (coordenades: 41º 40,767'N 2º 44,202'E) Recordeu que per obtenir les coordenades del tresor cal que us registreu a www.geocaching.com i cercar el tresor codi GCX786 (amagat per l'equip Xaubet).

PATROCINAT PER:

calendari d’activitats

RUTES EN TOT TERRENY

La Muntanya de Tor

D'Alins neix la pista que, resseguint el sinuós recorregut de la Noguera de Tor, ens portarà fins a Andorra, a l'altre costat del port de Cabús. Alins és la capital del municipi i és el punt on deixem enrere la Vall Ferrera i ens endinsem a la salvatge Vall de Tor. La Vall Ferrera rep el nom del preuat metall de ferro i de la importància que l’activitat siderúrgica tingué en aquest indret fa uns quants anys, i de la qual n'és testimoni mut el mall de més de 600 kg que trobem a la plaça del poble. La Vall de Tor, en canvi, rep el nom del poble que conformen tretze cases agrupades al llarg del camí en el racó més verge, enclotat i aïllat de la vall, el nom de la qual va ser triat pels déus. Diu la llegenda que enmig d'aquestes muntanyes el déu dels víkings, Thor, va triar el lloc per alçar-hi el seu castell. L'indret el va marcar amb un cop de destral, que encara es pot observar en els penyals que s'alcen darrera el poble. Si ens hi fixem bé podem observar, sobre el massís de pedra, la marca de la

natura i aventura

destral gegantina al costat de la qual s'alcen les restes del castell del qual es conserva només algun bocí de la rodona torre de guaita. Els tretze quilòmetres de pista forestal que ens porten d'Alins a Tor i que els veïns anomenen

“...NI LA MÉS DESBORDADA IMAGINACIÓ D’UN GUIONISTA DE TELEVISIÓ (...) NO SUPERARIA EL QUE DESGRACIADAMENT ESTÀ PASSANT A TOR” F. SAPENA “la carretera” són un regal per als sentits. Les verticals parets de les muntanyes que la Noguera de Tor ha anat desgastant amb el pas del temps s'a-

Sang i misteri a la muntanya maleïda

propen als marges del camí fins a límits insospitats, i converteixen el trajecte en un passadís natural que s'obre, a l'alçada de Tor, en una explosió de llum i natura salvatge, en un indret espectacular que, amb el temps, ha esdevingut l'escenari d'una tragèdia que ni els millors guionistes de cinema negre haurien imaginat. Tot va començar l'any 1896 quan els veïns de Tor, arran de l'entrada en vigor del Codi civil

espanyol i per evitar que d’altres s'apropiessin i explotessin la muntanya, varen constituir la societat de copropietaris de la muntanya de Tor. Llavors ningú podia imaginar que els estatuts que signaven, on s'explicitava que per ser propietari de la muntanya calia residir a Tor tot l'any –i amb la intenció de mantenir el poble unit– serien la causa de les desavinences, els rancors i els odis que desembocarien finalment en el brutal

assassinat, l'any 1995, de Josep Montané “Sansa”. Però el Ros de casa Sansa no era el primer que moria violentament a Tor. Quinze anys abans dos llenyataires que feien de guardaespatlles d'un altre veí, van ser tirotejats enmig del poble. Les primeres desunions a Tor foren causades per una batussa, l'any 1944, entre maquis i guàrdies civils. Els agents arribaren al poble avisats per “Sansa” i durant la baralla amb els guerrillers es cremaren quatre de les tretze cases que componien el poble. Les famílies afectades hagueren de deixar el poble i els altres copropietaris decidiren que s'havien de complir els estatuts de la societat: els qui se n’anaven ja no tindrien drets sobre la muntanya. A mesura que passaren els anys la condició de viure tot l'any a Tor va

SU SI ET BSC S DES POD RIPTO WW CAR RÀS R W.N R L’IT ATURAIA EGAR TRA INE VEN D CK RAR TURA E PER I I .COM AL EL GPS

Distància: 44 km. Temps orientatiu: 3 h. Tipus d’itinerari: Lineal. esdevenir fent gairebé impossible de complir, ja que el poble resta incomunicat gairebé sis mesos a l'any, i les condicions de vida a l'hivern eren duríssimes –a Tor no hi ha llum, telèfon ni aigua corrent. Els hereus, la gana de la postguerra i els canvis de mentalitat van fer que la gent del poble marxés a les viles de la vall durant els mesos més

freds, i quan arribava la primavera els primers que tornaven a Tor es consideraven a si mateixos més propietaris que els altres, justificant-ho en el fet que vivien més temps al poble. Això va anar conjuntant noves disputes, odis i enfrontaments entre els hereus més forts, els dos cacics, en “Sansa” i en Jordi Riba, conegut com “Palanca”.

L'any 1976 en “Sansa” i dos copropietaris més s'autoproclamen membres únics de la societat assegurant que la resta de propietaris no viuen tot l'any al poble, i signen un contracte d'arrendament de la muntanya de Tor amb un promotor immobiliari d'Andorra, en Rubèn Castañer amb la intenció d'edificar un complex hivernal per a connec-

tar les estacions d'Arinsal, Pal i la que es construiria a Tor. La resta de veïns, en una junta paral·lela decideixen arrendar la fusta de la muntanya a dos llenyataires de Vic. L'estiu de 1980 acompanyaven en “Palanca” pel poble quan es toparen amb en Rubèn Castañer i els seus guardaespatlles. Discutiren sobre la titularitat dels drets de

RUTES EN TOT TERRENY

la muntanya de Tor fins que arribaren a les mans primer i a les armes després. Els guardaespatlles del promotor que en “Sansa” havia portat a Tor assassinaren a trets els dos llenyatai-

“NOMÉS EM QUEDA UN CAMÍ: MORIR MATANT” JORDI RIBA “PALANCA” res de Vic mentre en “Palanca” aconseguia fugir del poble. Les disputes i els rancors anaren augmentant fins que l'any 1995 un jutge de Tremp va proclamar amo únic de la muntanya de Tor en Josep Muntané. En “Palanca” i els altres veïns es quedaven sense drets sobre la muntanya. En “Sansa”, sabentse l'únic propietari de la muntanya va decidir tirar endavant el projecte de l'estació d'esquí, però deixant fora en Rubèn Castañer, a qui volia rescindir el contracte d'arrendament. La sentència havia regalat a “Sansa” un munt d'enemics. Cinc mesos més tard apareixia brutalment assassinat. De Tor a Andorra s'hi pot anar per dos camins, el de Pleià o per la Rabassa, el d’en “Sansa” o el d’en “Palanca”, les dues rutes

natura i aventura

preferides pels contrabandistes, que pagaven peatges als seus propietaris per poder passar, les nits sense lluna, amb els Land Rovers carregats de tabac i els llums apagats. Ambdós camins conflueixen al pla de Llumaneres, des d'on neix la pista que ens porta finalment al port de Cabús, la frontera andorrana amb aquest racó del Pallars. L'estratègica posició de Tor ha propiciat que sempre s'hi hagi fet contraban, sobretot des que al costat andorrà s'asfaltà la carretera que portava al port de Cabús. El costat català és, a més, molt difícil de controlar ja que hi ha força pistes forestals i, durant molt de temps, molt poca vigilància i fàcil de subornar. Arribats al port de Cabús val la pena tombar-se a gaudir de les impressionants panoràmiques de la vall i de la muntanya de Tor, la muntanya maleïda, la propietat de la qual ha propiciat aquesta truculenta història tacada de sang. ❚❘ Lectura recomanada: Tor. Tretze cases i tres morts. Carles Porta. La Campana.

PRÀCTICA BIMBA!! La pràctica esportiva femenina al nostre país és baixa si considerem els percentatges de pràctica que hi ha en els països del nord d'Europa. Aproximadament una de cada quatre dones al nostre país fa algun tipus d'activitat esportiva, només un 9% de les llicències federatives són de dones i només un 3% de la informació esportiva que emeten els mitjans de comunicació fa referència a l'esport practicat per dones. Les dones som, doncs, INVISIBLES tant en els mitjans com en l’àmbit esportiu. PROJECTE Cada cop més hi ha iniciatives des de tots els àmbits socials que neixen amb l'objectiu d'equilibrar aquesta desigualtat social i de gènere en el món de l'esport. El Projecte Pràctica Bimba! n'és un. El Projecte Pràctica Bimba! és una iniciativa pedagògica i literària sense precedents: una col·lecció de 12 contes infantils que té el propòsit de potenciar la cultura de l'esport en la infància, fent èmfasi en la idea d'esport per a tothom.

la literatura infantil relacionada amb l'esport, i no s'ha trobat cap conte en què les nenes fossin protagonistes. Totes les figures femenines que hi surten són, o bé les “nòvies” dels protagonistes, o bé les animadores o hostesses que donen les flors i les medalles als nens guanyadors! La Bimba, la Fiu i la Friqui són les principals protagonistes d'aquestes aventures: elles prenen les decisions, elles resolen les problemàtiques que van sorgint, elles tenen l'autonomia per a planificar i inventar-se les seves pròpies aventures.

volei, capoeira i dances afrocubanes! La Bimba és la més optimista i ocurrent a l'hora de resoldre problemes. Sempre l'acompanya la Xutu, la seva pilota mòbil de tercera generació, una pilota que també és GPS, càmera digital, telèfon mòbil i fotocopiadora! Amb la idea de fomentar un esport per a tothom i trencar la relació de dependència entre un cos estèticament perfecte i la pràctica de l'esport, els cossos de les nostres protagonistes són l'antibarbie: espatlles estretes, caps grans i panxolines rodones.

La Fiu és d'origen xinès. És la més competitiva i ràpida de totes, d'aquí li ve el nom! Tot ho cronometra, enregistra totes les marques, tot ho fa a altes velocitats. La Friqui és una amant dels esports de risc. Li encanta l'skate i l'snow i viure emocions de vertigen! Li diuen Friqui perquè fa autèntiques bogeries i sempre es fica en embolics. La Bimba és la més centrada de les tres. Practica i descobreix tots els esports que li passen pel cap. La vida activa és el seu lema, i sempre té als peus una pilota, uns patins, unes botes de muntanya o un peus d’ànec! Tot el que sap li ho ha ensenyat la seva iaia, la Cleta d'Atleta, una pentaatleta desconeguda dels anys 40. Li ha ensenyat a orientar-se a la muntanya, a canviar la roda de la bici, a nedar entre peixos, a jugar a rugbi i a tennis, a bàsquet i a

Treballen de manera transversal aspectes socials i morals, i per això s'incorporen a les aventures personatges que responen a la diversitat física i cultural que vivim actualment. Volen amb tot, potenciar un esport més democràtic i participatiu, més pedagògic i proper a totes les persones. Volem un model d'esport per a tothom, perquè els beneficis de l'esport han de ser per a tothom.

DOTZE CONTES QUE TRACTEN DOTZE ESPORTS DIFERENTS Aquests estan estructurats en dues parts: la primera és la mateixa història, la trama. Les tres protagonistes, la Bimba, la Fiu i la Friqui, viuen aventures divertides, dinàmiques i ocurrents a partir de la pràctica dels diversos esports. La segona part és una petita guia didàctica que ofereix informació addicional sobre l'esport que han practicat les protagonistes en la trama del conte. Hi ha una pàgina sobre la reglamentació oficial de l'esport, una pàgina sobre el material que és necessari utilitzar per a fer una pràctica segura, alguns consells relacionats amb l'alimentació adequada per a la pràctica i, finalment, un glossari del vocabulari que s'utilitza per a cada pràctica (què és per exemple un piolet, un gri-gri, un goofy o uns peus de gat). Els contes, per tant, no són només unes aventures “boges”, sinó també una eina educativa i pedagògica per a socialitzar-se en i per a l'esport.

LES PROTAGONISTES Prèviament a l’elaboració dels contes s'ha fet una recerca sobre els personatges que protagonitzen

Per saber-ne més contacta: practicabimba@hotmail.com Idea original, guió i assessorament pedagògic: Cati Gomez Lecumberri Il·lustracions i disseny: Susanna Hernàndez

salut i esport

SOCIETAT DEL RISC Com ens comportem davant la incertesa? MÓN SOSTENIBLE

Les qüestions ambientals han passat de ser la preocupació d'alguns grups minoritaris a ser una problemàtica general que ens preocupa a tots. Els mitjans de comunicació són clau en aquest procés, la retransmissió de desastres naturals o catàstrofes ecològiques ens mostren que no és una problemàtica que només afecta els països subdesenvolupats, com en alguns casos s'ha cregut, sinó que afecta tots els indrets del nostre planeta. El progrés i el desenvolupament porten associats uns riscs mediambientals i per la salut que ja no escapen a l'opinió pública, la qual, tot i no saber com es poden materialitzar, molts cops perquè són incalculables, és conscient del perill i l'amenaça que comporten.

Glòria Solsona

RISC I INCERTESA Ulrick Beck, sociòleg alemany, va ser qui va encunyar el concepte de societat de risc. Segons ell, la societat del risc1 neix de la presa de consciencia d'un fet un tant incòmode: que la producció social de la riquesa va acompanyada sistemàticament de la producció de riscs. El progrés i el desenvolupament econòmic ha tingut durant molts anys una única lectura, la millora de la qualitat de vida de les persones, però ja fa anys també que s'ha començat a fer visible la seva cara amarga, unes conseqüències inesperades alhora que insistents i perverses. Aquestes conseqüències incontrolables són el que s’han anomenat riscs ambientals, tecnològics, geopolítics, econòmics… Els aliments que mengem, els productes que comprem, els països on viatgem, etc., mostren contínuament aquests factors de risc vinculats al desenvolupament de les tecnologies, unes tecnologies que molts cops ja han esdevingut necessàries per a la vida moderna2. Tothom coneix els beneficis que s'han obtingut del desenvolupament i l’ús tecnològic, pensem en el cas de la medicina, però cada cop hi ha més agents socials que es qüestionen l'associació que es fa entre tecnologia i beneficis, millores i benestar. No neguen l'existència aquesta associació, però posen de manifest que la falta de contrastació de l'aplicació de la ciència al coneixement pràctic ens sumeix en un estat d'incertesa, on no tot és previsible, i on les conseqüències poden ser molt perverses. Per posar un exemple proper d'incertesa pensem en la contaminació per residus químics i radioquímics del riu Ebre. A l'embassament de Flix hi ha una gran bossa de residus minerals amb quantitats elevades de mercuri, de compostos organoclorats, de metalls pesats i radionúclids que posen en perill tot el tram del riu Ebre i la desembocadura3. Aquesta contaminació podem dir que és una conseqüència no desitjada de l'acció humana, però alhora un risc. Es difícil saber les conseqüències que se'n poden derivar tant a nivell mediambiental com de la salut. Casos que han posat de manifest quins són aquests riscs dels quals parlem poden ser tant diversos com el cas de les “vaques boges” al Regne Unit, la destrucció de Nova

natura i aventura

Orleans per l'huracà Katrina, la catàstrofe del tsunami o el desastre del Prestige. Alguns d'aquests exemples ens recorden les limitacions de l'acció humana davant les forces de la naturalesa, envers les quals podríem dir que no en tenim cap control. Però, no som en un moment en el qual ja tenim prou coneixement científic que demostra els canvis que està experimentant el nostre planeta com a conseqüència de l'acció humana? Ens podem permetre dissociar els fenòmens naturals de la transformació del paisatge i la contaminació?

LA RESPONSABILITAT DIFOSA Segons Ulrick Beck, la teoria de la societat de risc està caracteritzada per tres trets4: La deslocalització: tant les causes com les conseqüències dels riscs no estan limitades a un espai geogràfic determinat, són omnipresents. El canvi climàtic n'és un exemple. Tampoc tenen una temporalitat definida. Els residus nuclears per exemple tenen un llarg període de latència que dificulta determinar i limitar amb seguretat quins seran els seus efectes al llarg del temps. La incalculabilitat: moltes de les conseqüències són de moment incalculables i, per tant, estem parlant de riscs hipotètics. És la importància que es dóna al fet de no saber, és a dir, al fet de no poder calcular el risc, el que determina o hauria determinar quines són les precaucions que s'han de prendre. La societat de risc global s'enfronta al problema d'haver de prendre decisions sobre la base d'un més o menys admès desconeixement. La guerra d'Iraq n'és un exemple, es va actuar amb la finalitat de prevenir el que

no podíem saber, si les armes químiques i nuclears de destrucció massiva havien arribat a mans dels terroristes. Però el fet d'anar a la guerra també ha comportat unes conseqüències imprevisibles que han posat de manifest les dificultats dels sistemes nacionals i internacionals de poder controlar la situació i garantir la seguretat. La no compensabilitat: els riscs dels quals estem parlant no són compensables, per molt que la ciència pugui trobar noves formes de controlar les insegures conseqüències, si estem parlant d'un canvi climàtic irreversible i d'un progrés de la genètica que fa possible intervencions irreversibles en l'existència humana la lògica de la compensació es mostra insuficient. Si és irreversible, vol dir que és irreparable, i aquí, els més optimistes poden pensar que el desenvolupament de la ciència podrà aportar noves solucions, però impera la incertesa. La confiança en la ciència pot fer pensar en solucions hipotètiques, però també fa augmentar el nivell de risc global. En aquest context, les normes establertes d'atribució de responsabilitats (causalitat i culpa) deixen de tenir sentit, aquestes existeixen, però es dilueixen en el conjunt de la societat. Qui es fa responsable del canvi climàtic o dels desastres ecològics? Les responsabilitats es tornen anònimes i les incerteses es viuen a nivell individual. És el mateix individu qui ha de fer front a la incertesa del món global. Per exemple, la responsabilitat d'una decisió sobre els aliments genèticament modificats i les seves conseqüències a llarg termini es traslladen, en última instància, al tan esmentat consumidor responsable5.

EL PRINCIPI DE PRECAUCIÓ El medi ambient és un problema social que requereix d'algun tipus de regulació. El fet de no conèixer les conseqüències que pot provocar el seu deteriorament dificulta l'establiment d'unes normes de seguretat i control eficients. Per això, un dels principis que regulen la presa de decisions amb possibles conseqüències per al medi ambient s'ha anomenat el principi de precaució. Formulat per primera vegada a la Conferència d'Estocolm de 1972, en l'actualitat constitueix un dels principis rectors de la política ambiental de la Unió Europea6. Aquest diu que els problemes ecològics i sanitaris, especialment els de major repercussió, s'han de preveure i no s'han d'arribar a materialitzar, atès que molts poden tenir un caràcter irreverssible i irreparable. L’essència del principi radica en la necessitat d'actuar anticipant-se als problemes, fins hi tot quan no hi ha proves del mal que poden causar7. Per tant, la precaució passa per tenir en compte tots els escenaris possibles, per molt improbables que siguin, abans de prendre una decisió. ❚❘

1. Beck (1998). 2. Espluga (2007). 3. Exemple extret de l'Obervatori del Risc. www.seguretat.org 4. Beck (2007). 5. Ídem. 6. L'article 130.2 de Tractat de Mastricht diu: “La política de la UE en l'àmbit del medi ambient tindrà com a objectiu aconseguir un nivell de protecció elevada, tenint present la diversitat de situacions existents en les diferents regions de la UE. Es basarà en els principis de precaució i acció preventiva, en el principi de correcció dels atemptats al medi ambient i en el principi de qui contamina paga”. 7. Climent (2006). BIBLIOGRAFIA: - BECK, U (1998) Sociedad del riesgo, Barcelona, Paidós. - BECK, U. (2007) “Vivir en la sociedad del riesgo mundial” Documentos CIDOB Dinámicas Interculturales; 8. - CLIMENT, V. (2006) “ Sociedad del riesgo: producción y sostenibilidad” Papers, 82, pàg. 121-140. - ESPLUGA, J. (2007) “Per una sociologia dels riscos tecnologics”. Ambits, 36. Col·legi de Politòlags i Sociòlegs de Catalunya, pàg. 34-38.

món sostenible 37

Cim 7

Comaloforno 3.033 m. SOSTRES COMARCALS

Comarca de l'Alta Ribagorça

El cim del Comaloforno és el segon cim més alt de Catalunya, per darrera de la Pica d'Estats però, a diferència d'aquesta, està íntegrament dins del territori català. Situat a la part més occidental del Parc Nacional d'Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici s'alça majestuós pel fet de ser, amb els seus 3.033 metres, el cim més elevat del parc nacional i de la comarca de l'Alta Ribagorça. La seva alçada, però, no destaca excessivament, ja que altres cims de la zona que podrem contemplar també ronden els 3.000 metres: al nord, els escarpats Bessiberris; al nord-est, el Montardo; a l'est, la Punta Alta; al sud-est, el pic del Pessó i el Tuc de Carants; al sud, el pic de Gelada; a l'oest, el pic de Vallibierna; i al nord-oest, l'Aneto, el Perdiguero, el Posets, el Bachimala, la Munia i el Mont Perdut, per dir alguns dels cims més representatius de Catalunya i Aragó que podrem veure. Ja veieu, doncs, que caldrà romandre una estona al cim per poder

natura i aventura

seva ascensió augmenti considerablement en aquesta època i que només sigui factible per als muntanyencs amb experiència en ascensions hivernals. Encara que fem l'ascensió a l'estiu hem de valorar que som a l'alta muntanya i que les condicions meteorològiques poden variar ràpidament. També haurem d'extremar les precaucions si trobem alguna congesta de neu en l'accés al coll d'Abellers.

gaudir d'aquest meravellós espectacle de muntanyes, valls i petits estanys. El massís de Bessiberri és una magnífica representació de les característiques de la serralada axial pirenaica, tant pel que fa a les seves formacions geològiques com per la fauna i la flora que hi podem trobar. La zona del parc natural és una bona mostra de l'acció glacial del quaternari sobre el substrat rocós (principalment granit i pissarres). Aquest entorn es caracteritza per la presència de nombroses valls en forma de U, típiques de l'erosió glacial, de circs i de més d'un centenar de llacs distribuïts per tot el parc, i forma així la zona lacustre més important dels Pirineus. Els darrers metres del cim del Comaloforno, així com els de les muntanyes del voltant, estan formats per grans blocs de roca pels quals haurem de grimpar. Aquest rocam és conseqüència de les grans oscil·lacions de tem-

peratura que hi ha en aquestes alçades i que provoca la fragmentació de les roques. A part, la neu i les allaus que en deriven, provoquen una gran erosió mecànica que va arrossegant aquestes roques cap a cotes inferiors. La gran quantitat de neu que s'acumula durant l'època hivernal, així com l’orografia de la zona, fan que la dificultat de la

Per accedir a aquest cim tenim diverses opcions; la que nosaltres explicarem comença passat el quilòmetre 149 de la carretera C-230, poc abans d'arribar a la boca sud del túnel de Viella. En funció de les nostres capacitats i tenint en compte la llargada i el desnivell de l'ascensió, tenim l'opció de fer nit al refugi lliure que hi ha sobre l'estany de Bessiberri i afrontar el recorregut en dues jornades.

FITXA TÈCNICA Alçada punt d'inici: 1.585 m. Alçada cim: 3.033 m. Desnivell: 1.500 m. Època recomanable: tot l'any. Fora de l'època estival pot ser necessari l'ús de grampons i piolet. Temps: de 6 a 7 hores. Cartografia: 1:50.000 Alta Ribagorça. Institut Cartogràfic de Catalunya. Punts d'aigua: a l'estiu, tot i que no és recomanable, podem agafar aigua del riu que seguim durant bona part de l'itinerari.

Imatge cedida per l’Institut Cartogràfic de Catalunya

SUB SI ETS SCR DES PODR IPTOR CAR ÀS WW W.N REG ATU AR RAI DE A V I EL EL PLÀ ENTURA.C N OM TRA CK OL GPS PER AL

COM ARRIBAR-HI: des de Lleida prenem la carretera C-230 en direcció a la Vall d'Aran. Poc després de passar el quilòmetre 149, un quilòmetre i mig abans d'arribar a la boca sud del túnel de Viella, prenem un desviament a la dreta en direcció al refugi de Conangles. Podem estacionar el vehicle a l'esplanada que hi ha al costat del refugi o a una esplanada que hi ha abans de creuar el riu.

ASCENS AL CIM: des del refugi de Conangles prenem la pista senyalitzada com a GR-11 en direcció sud. Avancem paral·lels al torrent fins que a l'esquerra trobem un rètol indicatiu del sender que remunta el barranc de Bessiberri i que va cap als estanys de Bessiberri. En aquest punt tenim dues opcions: continuar per la pista, que és més llarga i puja de manera més planera, o pujar pel sender, que és més directe i costarut. Els dos camins s'ajunten més amunt. El camí s'enfila vall amunt fins arribar a l'estany de Bessiberri. Des d'aquí les estaques pintades de color groc que van fins el refugi de Bessiberri ens acompanyaran fins el segon estany. Voregem l'estany de Bessiberri per la seva dreta i continuem pujant de forma suau. En pocs minuts passem per sota el refugi de Bessiberri i arribem a la base d'una cinglera amb un gran bloc de pedra a la seva base. A la dreta, uns metres per damunt nostre, hi continua

sostres comarcals

SOSTRES COMARCALS

ha l'estany de Besiberri de Dalt. El sender marxa per l'esquerra del bloc i de la cinglera resseguint un torrent i s'enfila en direcció est, primer, i sud-sudest, després, resseguint la carena dels Bessiberris fins al coll d'Abellers. És possible que, en funció de l'època en què fem l'ascensió, a la base del coll trobem alguna congesta de neu en la qual haurem d'extremar les precaucions. Un cop al coll, tot i que encara no és visible, tenim el cim del Bessiberri a la nostra esquerra, en clara direcció est. Seguim amunt en direcció sud-sud-est cap a la base de la carena seguint la traça i les fites que trobem. A mesura que ens apropem a la base de la carena es van fent visibles el cim del Bessiberri Sud, un xic per darrera nostre, i el del Comaloforno al davant.

Avancem per sota de la carena i travessem un parell de canals fins que arribem a la canal que dóna accés al cim del Comaloforno, visible a la nostra esquerra. Pugem per la canal fins a la base del cim i el rodegem per afrontar la darrera grimpada des del seu vessant oest. La grimpada no ofereix molta dificultat i un cop dalt trobem la creu que corona el cim del Comaloforno.

DESCENS DEL CIM: el descens el farem pel mateix itinerari de pujada.

Un cop arribem dalt del coll d’Avellers gaudirem d’una espectacular vista dels estanys Gelats.

natura i aventura

CALENDARI

Catalunya i Andorra

SETEMBRE CAMINADES I ASCENSIONS 2 3 8-9 8-11 15-16 15-16 15-16 15 16 22-24 22 22 22 22 23 29-30 29 30 30 30 30

Travessa Ull de Ter-Núria Rutes per la Vall del Segre Ascensió a l'Aneto Granges de Viados. Bachimala Ascensió al Puig Peric Ascensió al Puig Peric Travessa Matagalls-Montserrat Caminada nocturna ermita de Sant Pere GR-92 Torroella de Montgrí-Begur Refugi d'Estós. Clarabides-Jean Arlaud GR-11 Arinsal-Areu Caminada nocturna de Gallecs GR-171 Prades-Montblanc Caminada nocturna de Navàs Caminada Popular per la serralada Litoral Marxa Trenkakames Ascensió al Canigó Senderisme La Jonquera-Maçanet de Cabrenys Marxa popular de Terrassa Ruta de les ermites Turó de Llevant

Centre Excursionista d'Olot Tel.: 972260675 Unió Excursionista Urgellenca Tel.: 973353403 A. E. Centre Alpí Vall de Segadell Tel.: 972728055 cavs@pardines.televall.com UEC Horta tel.: 933583740 secretaria@uechorta.net Club Excursionista Pirenaic Tel.: 933024239 pirenaic@wanadoo.es Centre Excursionista del Penedès Tel.: 938172241 secretaria@cep.cat Club Excursionista de Gràcia Tel.: 932378659 cegracia@cegracia.cat Club Excursionista Aritjol Tel.: 626678025 cearitjol@terra.es Centre Excursionista de Sant Celoni Tel.: 938675213 UEC-Horta Tel.: 933583740 secretaria@uechorta.net Centre Excursionista de Ripollet Tel.: 645103292 ceripollet@feec.org Club Muntanyenc de Mollet Tel.: 935791285 clubmuntanyenc@terra.es Associació Exta. Cerdanyola Tel.: 607114447 Centre Excursionista de Navàs Tel.: 938204295 cen@feec.org Club Excursionista Teià Tel.: 609550414 jme1000@teleline.es La Llira Vendrellenca 977660163 trenkakames@gmlira.com A. E. Centre Alpí Vall de Segadell Tel.: 972728055 cavs@pardines.televall.com Centre Excursionista Castellar Tel.: 937147305 cecastellar@hotmail.com Centre Excursionista de Terrassa Tel.: 937883030 centre@ce-terrassa.org Centre Excursionista de Farners www.cwfarners.cat Centre Excursionista del Penedès Tel.: 938172241 secretaria@cep.cat

Volta amb BTT Vall de Camprodon "Territori d'Isards” Volta Aventura en BTT Pedalada Sant Fruitós de Bages Giant Marathon BTT CCI - Granvalira (Andorra) Open Natura St. Climent Llobregat "Costa Fustera”

Ski Club Camprodon (SE) www.skiclubcamprodon.org Unió Excursionista de Catalunya Tortosa www.uectortosa.org BTT Sant Fruitós www.bttsantfruitos.org www.ocisport.net www.opennatura.com

BTT 23 29-30 16 16 16

CURSES DE MUNTANYA 8 15-16 16 23 29-30 30

Cursa nocturna de Burriac Gore-Tex Runig Vertical Running No Limit Cursa Taga 2040 Cursa del Bandoler Gore-Tex Runig Vertical Running No Limit Pujada al Montsià

Centre Excursionista de Vilassar www.burriacatac.cat www.verticalrunnig.com Unió Excursionista Sant Joan de les Abadesses www.uesantjoan.com Centre Excursionista Taradell www.cetaradell.net www.verticalrunnig.com Agrupació Excursionista Alcanar www.pujadamontsia.org

ESCALADA 15 22

Open d'Escalada Sant Cugat Copa Catalana d'Escalada de Dificultat

Club Muntanyenc de Sant Cugat www.clubmuntanyenc.org Centre Excursionista del Bages www.bages.com/cecb

Open Raid Empordà Open Raid Garraf

Agrup. Cult. Vila-Seca (SE) webfacil.tinet.cat/muntanya Agrup. Exta. Talaia www.aetalaia.cat

RAIDS 22 29

Aprofita el nostre calendari interactiu per planejar les teves activitats. Si ets organitzador d’esdeveniments, aprofita’l per promocionar-los. www.naturaiaventura.com 42

natura i aventura