AULA 220 REVISTA DE L’INSTITUT FEDERICA MONTSENY
nº 3
Juny 2014
Badia del Vallès
ESPECIAL SANT JORDI
AULA 220 nº 3
Juny 2014
SUMARI Editorial De tu a tu Història de la revista Viure a Badia Guia literària d’arbres Experiències Fulls del calendari Enxarxats La veritat dels refranys Consultori de la Dra. Crazy Love Literàriament (Especial Sant Jordi) Última pàgina
1 2 4 8 9 10 12 18 20 21 23 32
Fotografia de la portada: Pilar Amor
EQUIP DE REDACCIÓ: 4t A: Soraya Ayala, Ramón Contreras, Joan Flores, Andrea Galán, Andrea Mora, Carlos Sánchez. 4t B: Daniel Clares, Estefanía Cortés, Izar Mula, Ivanna Vons TIC i xarxes socials: Eva Gutiérrez Coordinació: Jaume Piñol
AULA 220 juny 2014
A
questa és la tercera revista d’aquest curs. L’última abans de les vacances d’estiu. Tots els que hem treballat per fer-la possible agraïm el bon acolliment que han tingut les dues anteriors i esperem que aquest tercer número també sigui ben valorat pels lectors. Volíem que AULA 220 fos un nou instrument al servei de l’institut, de la gent que en forma part i de les motivacions que omplen de sentit la feina de tots, a dintre i a fora del centre. Si hem aconseguit que les pàgines de la revista hagin despertat algun mínim interès, ens donem per satisfets.
S
empre convé, però potser ara que arribem al final d’un curs és més necessari, donar les gràcies als qui han col·laborat en la revista d’una o altra manera. A l’institut, cadascú té la seva feina i a vegades es fa difícil que un projecte aconsegueixi la participació col·lectiva. Per això són encara més d’agrair les aportacions de diferents persones que han cregut en les grans possibilitats que ofereix el fet de tenir una revista de l’Institut. Aquestes persones saben prou bé que amb la revista que tenen a les mans va una dedicatòria afectuosa adreçada a totes i cadascuna d’elles.
A
quest número dedica més espai de l’habitual a la creació literària, a fi de poder publicar els treballs guanyadors del concurs de Sant Jordi. Per aquest motiu, no han aparegut algunes seccions que tenien lloc fix entre les pàgines d’AULA 220. Esperem poder continuar oferint-vos-les en els propers números. Tanmateix, i potser com a compromís de futur, hem iniciat dues noves seccions (la veritat dels refranys i la guia d’arbres i plantes). Esperem que aquestes i les que ja coneixeu us resultin interessants i que la vostra participació asseguri la continuïtat de la revista. A reveure! L’equip de redacció
1
AULA 220 juny 2014
DE TU A TU
Els haureu vist a l’institut, segurament heu parlat amb ells, al mateix institut o a fora; potser els haureu trobat en alguna activitat de la ciutat. Són Anna i Roberto. Molts de vosaltres els coneixeu, efectivament. ¿Sabeu, però, quina és la seva feina i per què la fan? ¿Voleu saber quines són les seves motivacions i les seves il·lusions? Va ser fàcil que ens concedissin una entrevista: sempre estan disposats a ajudar i a participar en les iniciatives dels nois i noies. De fet, més que una entrevista va ser una xerrada cordial, en l’ambient de confiança que saben crear allà on són. Sabem que el vostre treball és ajudar els adolescents, però en què consisteix, exactament? A. Estar en tots aquells llocs on vosaltres esteu. A vegades fem activitats aquí, a l’institut, al carrer, als equipaments esportius, al Casal, etc. I és per conèixer-vos a vosaltres i que vosaltres ens conegueu a nosaltres. I si en algun moment necessiteu alguna cosa, estar allà. R. Estar a prop pel que necessiteu. Què us va motivar a dedicar-vos a aquesta feina? A. A mi sempre m’ha agradat el tracte amb la gent. Pots ajudar que altres persones portin millor els seus problemes. R. Des dels 18 anys ja vaig començar amb nens més petits i a poc a poc vas sabent que t’agradaria dedicar-te a aquesta feina.
2
AULA 220 juny 2014
Com ho vau decidir? A. Jo, quan era molt joveneta, vaig començar a fer activitats extraescolars amb nens i ja vaig veure que m’agradava. Em vaig informar i vaig decidir fer un cicle superior de Relacions Socials R. Jo estava en una mena de grup de temps lliure i els més grans feien de monitors als més petits. Va arribar un moment en què a mi em va tocar ser monitor i vaig pensar que ser-ho estava molt bé. També em vaig fer aquesta reflexió: ja que els monitors s’ho han currat per mi, jo vaig a currar-m’ho per ells. Canviaríeu alguna cosa de la vostra vida professional? A. No. Has de passar per diferents llocs per arribar on estàs. R. Jo tampoc. Ens podeu recordar algun moment difícil de la vostra feina? A. N’hi ha hagut alguns, però realment un d’ells va ser molt difícil. Jo estava treballant amb malalts de Sida i una de les persones que vivien al pis es va posar malalta i va morir. A l’enterrament només estàvem nosaltres, els educadors del pis, i la mare d’aquella noia. Va ser molt trist. R. Jo he tingut diferents moments difícils. N’hi ha un també relacionat amb la mort. Estava treballant amb un grup de discapacitats en una sèrie de dinàmiques i en acabar ens faltava una noia; quan vam entrar a la sala, allà estava ella... En quins moments us sentiu especialment satisfets de la vostra feina? R. En molts moments. Per exemple quan veiem que algú passa un mal moment i ens posem al seu costat, i veiem que aquella persona accepta que tu estiguis al seu costat i va canviant. Tiffany Cortés, Joan Flores
3
AULA 220 juny 2014
HISTÒRIA DE LA REVISTA
3
Enfoque I.B.A. Aquest nom portava la tercera revista de l’Institut, l’última abans de l’actual. El nom serà potser més comprensible si recordem que llavors aquest centre es deia I. B. Ciutat Badia. Sabem exactament quan va començar i quan va deixar d’aparèixer. El primer número porta data de gener de 1993; el darrer va sortir el mes de maig de 1996. Podeu calcular, doncs, quants anys ha estat l’institut sense revista abans de l’actual Aula 220. Precisament en aquell número de gener de 1993 es parlava ja de la independència municipal de Badia, que seria una realitat l’any següent i de la qual enguany celebrem el vintè aniversari. Començava la revista amb un editorial de presentació, on es llançava l’habitual crida a la participació, que pel que sembla continuava essent escassa (al nostre institut hi ha coses difícils de canviar). La revista depenia del departament de Llengua Castellana i entre les firmes del grup de redactors, resulta interessant trobar la d’una alumna que avui és professora: Maite Incinillas. Les innovacions més visibles van ser, per una banda, la d’incloure més entrevistes amb els profes i, per altra, la secció anomenada Lo que no se debe decir se puede decir. Cinc, ni més ni menys, són 4
AULA 220 juny 2014
els professors entrevistats: Luisa Claver, Paco Lapuerta, Emilia Moralo, Rafi Bonet i Susana Garaizábal. Tots ells fa temps que ja no treballen a l’institut. La secció Lo que no se puede decir... publicava missatges més o menys anònims dipositats en una bústia especial. Ja podeu imaginar que gairebé tots parlaven d’amors o desamors. Només copiem un exemple: “para Javier R. R.: me he decidido al fin a declarar mis sentimientos, no te has fijado en mí, aunque todo el mundo lo hace; un día sabrás quién soy y te llevaràs una sorpresa”. Coses, en fi, que tampoc canvien. El número tres de Enfoque ja va aparèixer el curs següent, el febrer de 1994. Va ser el primer realitzat íntegrament amb ordinador, encara que a la màquina d’escriure encara li quedaven alguns anys de bons serveis. Hi continuen les entrevistes amb diversos profes: Tere Díez, José Luis Coscolla i qui firma aquest article (que a la foto apareix molt més jove i amb bigoti). Un dels continguts més interessants d’aquell número va ser un divertit concurs fotogràfic: es tractava de fotos dels profes quan eren petits i s’havia d’endevinar qui eren. Es va fer molta broma de bona llei, en vista d’aquelles imatges. Aquell curs 1993-1994 ja es parlava de la Reforma educativa i la revista es fa ressò de l’estat d’opinió del professorat, en general contrari a la proposta d’avançar al següent curs l’aplicació del nou sistema en el nostre institut. Quatre pàgines (a més de la portada) són 5
AULA 220 juny 2014
dedicades al tema. La nova E.S.O. generava certa desconfiança. No hem de valorar aquí els resultats del vigent sistema educatiu, però potser aquells textos, llegits avui, podrien servir com a referència històrica entre allò que es preveia que seria i allò que ha acabat essent. Ja s’ha dit en un article anterior que les festes a la discoteca Albatros eren extraordinàriament valorades per l’alumnat. La concurrència hi assistia entusiasta i multitudinària. Mostra d’aquesta gran acceptació és que es va arribar a fer un número especial de la revista dedicat a aquelles festes. David García, de 1r, deia que havia estat “una pasada total”, Mª José Granados parla de “las parejas Albatros, que son de quita y pon”; “empezamos a bailar poco a poco, porqué estábamos un pelín cortados, cuando empezaron las lentes me aburría”, explica José Luis Úbeda, mentre Mónica Correa diu que “estoy deseando que llegue la pròxima fiesta del Albatros”. Pili Naranjo, de 3r, conclou: “son las diez de la noche y después de cuatro hores bailando sin dejar de soñar, te das cuenta de que se acaba tu sueño y de que debes despertar”. Imagineu l’institut traslladat a una discoteca. Molts exalumnes encara deuen tenir un record ben especial de l’ambient d’aquelles festes. El juny de 1994 acabava la primera època de la revista Enfoque. Els profes entrevistats eren Rosa Lillo, Emili Bars, José Luis Zaragozà i J. Manuel Simón. Aquell any el viatge de fi de curs va ser a Amsterdam i la revista en recull una crònica doble: per una banda, el viatge vist pels profes; per altra, la visió dels alumnes (titulada significativament “De lo que los profes no se enteraron”). Indefectiblement, tractant-se de l’últim número del curs, es 6
AULA 220 juny 2014
van publicar els treballs premiats al concurs literari de Sant Jordi. Una enquesta curiosa (i amb pretensions estadístiques) es preguntava “¿cómo ligamos los jóvenes de hoy?”. En aquella revista també apareixia una sèrie de Sonetos dedicados a Badia, un dels quals ens servirà per concloure l’article, deixant per més endavant l’últim avatar d’Enfoque, que va tenir característiques especials.
Magníficos bloques que al vigilar callan los sufrimientos de una ciudad que rara noche puede divisar el brillo de una estrella de verdad. Calles que a España pueden formar se mezclan con recuerdos de amistad que no han impedido al tiempo pasar con una aparente pasividad. Las aguas que de una blanca aspirina rara vez fluyen, mueren y sucumben al latido de tu corazón impenetrable, mientras con su lánguida disciplina, las farolas alienadas conducen su luz a una Badia inolvidable. Lydia Pérez Hernández 3r B.U.P., 1994
Jaume Piñol
7
AULA 220 juny 2014
VIURE A BADIA Ahora que por fin eres independiente y a mucha gente le parece justo, porqué salir en la tele da gusto, se tiene que ver la otra vertiente. Antes era Ciudad Badia para la gente, pero el nombrarla provocaba susto, y poco a poco cesó el disgusto desde que la visitó el Presidente. V.G. 3r. B.U.P., 1994
PER MOLTS ANYS! 20è ANIVERSARI DE LA INDEPENDÈNCIA MUNICIPAL El 14 de juliol de 1975, el Príncep Joan Carles va inaugurar la ciutat, que portava dos anys buida. El 9 de febrer de 1994, el Parlament de Catalunya aprova la llei de creació del municipi i, per tant, el que era Ciutat Badia es va segregar de Cerdanyola i Barberà, i es va convertir en Badia del Vallès. El 14 d’abril de 2014, dia de la Independència, l’Ajuntament reivindica en la celebració del vintè aniversari la modificació de la llei de creació de Badia. 850 euros per habitant i any és la quantitat que es gasta l’Ajuntament. Aquesta xifra no hauria de disminuir. “Badia no demana almoina; reclamem un finançament just en base a una fórmula objectiva” (Eva Menor, alcaldessa, en l’acte de celebració de l’aniversari). Redacció Font: Sandra Pérez, El Punt/Avui, 27 d’abril de 2014
8
AULA 220 juny 2014
GUIA LITERÀRIA D’ARBRES I PLANTES DE BADIA
1
Les tulipes “Al balcó de casa. Malgrat tot. Malgrat març. Malgrat la meva desídia. Malgrat l’oblit de pensar-les, d’imaginar-les, de creure-hi. Creixen igualment les tulipes.” Sònia Moll
Fotografía: S. Ayala, T. Cortés Lloc: pati de l’institut (febrer-març)
Les roses La rosa té un batec de cosa viva que forma part del nostre propi alè, i quan l’abril encara no ens arriba ens enyorem, i no sabem per què. Joana Raspall Fotografía: Pilar Castilla
Lloc: pati de l’institut (abril-maig) 9
AULA 220 juny 2014
EXPERIÈNCIES Rocío Vicente: Las sevillanas Me apasiona el baile de las sevillanas y el flamenco en general. Seguramente, llevo esa música en la sangre. Porqué, más que una música, es un sentimiento. Empecé a bailar con tres años. Mis padres me llevaban a la romería del Rocío y ya no pude prescindir nunca más de aquel ambiente, de sus colores y sus ritmos. Recibí clases en el Centro Cívico, con las profesoras Carmen y Luisa, y cuando iba a 5º de Primaria empecé con el grupo Almaraima, que ahora es más numeroso que entonces. Con este grupo, bailé en una caseta de la Feria de Abril. Aunque actualmente no estoy en Almaraima, tal vez en septiembre vuelva a incorporarme. Sea como sea, he decidido que antes de acabar el año volveré a un grupo de baile. Había estado también en el grupo de Las Chais (de la Asociación Gitana de Badia). Ahora canto en el coro rociero Olé con Olé en bodas y todo tipo de celebraciones. También formo parte del grupo rociero de Badia, Amigos Voces del Campo. Con ellos asistiré al Rocío de este año. Ahí estrenaré una falda rociera que me están haciendo; no puedo decir cómo es, porqué ha de ser una sorpresa hasta que llegue el día. Para los que no tengáis la suerte de haber participado nunca en la romería del Rocío, os explicaré brevemente en qué consiste. El viernes antes de la Pascua de Pentecostés, el simpecado sale en la carreta después de haber sido bendecido en la iglesia. El simpecado es el estandarte de la Hermandad, que este día va en una carreta muy adornada. Por la noche, paramos en el campo y alrededor de la lumbre, la gente canta y baila hasta que se hace de día. 10
AULA 220 juny 2014
EXPERIÈNCIES El sábado, temprano, empieza con una misa en el campamento y después caminamos hasta Ripollet, donde está la recinto. Allí, ya al mediodía, se efectúa el recibimiento a las hermandades y cantamos a la Virgen. El lunes, finalmente, la imagen de la Virgen del Rocío pasea por todo el recinto donde están instaladas las casetas de las hermandades. Quién no haya disfrutado personalmente de esos días no podrá entender lo que de verdad ocurre, que es más de lo que se puede decir con palabras. El Rocío es una experiencia que sólo se entiende después de haberla vivido. A mí no me importaría vivir en Andalucía en el futuro y poder participar en el Rocío de Huelva. Ya veis que mi implicación en el mundo del flamenco es muy grande. Forma parte de mi vida auténtica y creo que si alguien quiere entenderme de verdad tendrá que entender también ese mundo, porqué yo no podría estar sin bailar.
11
AULA 220 juny 2014
FULLS DEL CALENDARI març.2014
Days out
T
he English activity of 1st of ESO on Tuesday, March 18 th., was very funny and exciting. In this activity the students of 1st of ESO made different groups, in each group there was a monitor. The monitors didn’t speak Spanish, only spoke English. The activity consisted in doing different kinds of games while we walked through Badia. One of the activities consisted in all the people in the group, except the monitor himself, to put a rope trough people’s t-shirts. Next, the rope was tied and all the people in the group walked close together for about ten minutes. Iván Prieto
març.2014
Soyez les bienvenus
E
l pasado viernes, 28 de marzo, recibimos una visita bastante especial: un grupo de chicos y chicas de Francia, con los que nos estábamos escribiendo hacía un par de meses. Con la profesora Yolanda Cabero, pusimos una gran pancarta con los colores de la bandera francesa para recibirlos. 12
AULA 220 juny 2014
FULLS DEL CALENDARI Hicimos un pequeño desayuno, donde hubo muchas risas y palabras inventadas, tanto por parte de ellos como de nosotros. Después de desayunar, fuimos al Ayuntamiento, donde nos explicaron la historia de Badia. Al volver al instituto, les enseñamos las instalaciones, pero no fue lo único que hicimos, ya que aprendieron a bailar sevillanas (de aquella manera…) y algo que les marcó, nuestra ¡no puedo parar de fiestuquear! Comimos juntos y después pasamos un buen rato con ellos en las rampas del Ikea. Sin duda fue un buen día y una experiencia que valía la pena. À bientôt! Tiffany Cortés
Abril.2014
Sant Jordi
L
a diada de Sant Jordi va estar plena d’activitats durant tot el matí. Un dia així s’ha de celebrar com cal i el nostre institut va organitzar un seguit de diferents actes que van subratllar les diverses dimensions d’un dia que, tot i no ser festiu, s’ha convertit en un referent dels valors civilitzats que volem transmetre als nostres alumnes. Aquest any, el lliurament de premis del concurs literari va obrir la jornada. Podeu llegir els treballs premiats en aquesta revista. Els alumnes de 4t van muntar una paradeta de roses a la plaça del poble, mentre els que es quedaven a l’institut realitzaven els diversos tallers proposats, que aquesta vegada van ser els de roses de paper, sudokus, identificació d’olors, elaboració de galletes, estampació amb motlles i punts de llibre. Simultàniament, els que en aquell moment no eren als tallers, passaven per les proves d’una gimcana, proves que combinaven les competències lingüístiques amb les habituals diversions l’objecte de les quals és bàsicament embrutar-se. Finalment, els alumnes guanyadors en el concurs literari que aquest any organitzava l’Ajuntament es van desplaçar per recollir els seus premis de mans de la senyora alcaldessa. Un dia, en definitiva, que va tenir prou al·licients com per acontentar tothom i que va ser viscut amb una bona actitud participativa per part dels assistents. Redacció.
13
AULA 220 juny 2014
FULLS DEL CALENDARI
SANT JORDI 2014
Fotografies: Carme Machí
14
AULA 220 juny 2014
FULLS DEL CALENDARI Maig.2014
Montserrat
E
sta excursión la ganamos los de Tercero en un concurso de televisión. Al llegar, un monitor nos explicó cómo funcionaba el tren cremallera. Después, en ese mismo tren, subimos hasta Montserrat. Las vistas eran magníficas. Al bajar del tren, aún subimos más con un funicular que tenía el techo de cristal para poder ver las montañas. Para algunos, era la primera vez que utilizábamos este medio de transporte. Ya arriba, nos tocó bajar andando hasta el monasterio. Comimos en la plaza que hay delante de la iglesia, a la que quién quisiera podía entrar. Había chicos de un colegio cantando. Al terminar de comer, fuimos a realizar una excursión de orientación. Divididos en grupos, nos dieron un mapa y una hoja de papel para que fuéramos marcando los puntos del camino y contestáramos un cuestionario sobre los minerales y los animales. Al acabar, volvimos a bajar en funicular hasta la estación del tren cremallera y, ya en Monistrol, el autobús nos estaba esperando para llevarnos de vuelta a Badia. Fue una excursión muy entretenida y divertida. Nos lo pasamos muy bien. Lydia Torroba, Nerea García, Noelia Álvarez, Ahmed Ouhammou.
Maig.2014
Malta
C
om ja sabeu, els vostres companys i companyes de 4t i de 1r de Batxillerat, han anat de viatge de fi de curs. Aquest any hem anat a l’illa de Malta. Ara us explicaré algunes de les coses que vam fer els sis dies que hi vam estar. El primer dia vam quedar tots els companys a la porta de l’Institut, on ens vam acomiadar de les nostres famílies i amics. Després vam anar a l’aeroport per volar cap a Malta. Quan vam arribar, ens van portar a l’hotel 15
AULA 220 juny 2014
Alexandra i vam fer la distribució de les habitacions, cadascuna ocupada per tres o quatre persones. El segon dia, una guía, Rita, ens va recollir per anar a la capital de Malta, La Valletta, on primer
vam fer un recorregut panoràmic; després vam fer la visita més detinguda de la ciutat. A la tarda, vam tornar a l’hotel, a la zona de San Julian, caminant per la costa. Ens vam arreglar i vam donar una volta nocturna per Malta. El tercer dia, la mateixa guía ens va portar fins el port de Malta, que connecta amb vaixell amb una de les illes de l’arxipèlag. Vam anar a l’illa de Gozo. Després vam anar a veure la Finestra blava, una roca foradada amb un gran paisatge ben preciós. En arribar a l’hotel, vam agafar les coses de platja i hi va manar. Quan vam tornar, vam sopar i ens vam arreglar per anar a la discoteca de l’hotel. El quart dia, Rita, la nostra guía, ens va portar a la Ciutat del silenci (que devia ser-ho abans de la nostra visita). Primer vam visitar la zona arqueològica i a la tarda el casc antic de la ciutat. A la nit vam anar a la discoteca de l’hotel i vam fer un concurs de disfresses: nois disfressats de noies, noies disfressades de friquis, i nois i noies disfressats de prehistòrics. Va ser molt divertit. 16
AULA 220 juny 2014
El cinquè dia, amb els nostres profes vam anar amb transport públic a una de les millors platges de Malta, on vam pasar un dia de descans playero. Aquella mateixa nit vam anar de festa. El sisè dia vam fer les compres dels regals per als nostres familiars. A les dotze del migdia vam agafar l’autobús cap a l’aeroport i, quan vam arribar a Barcelona, un altre autobús ens va portar a Badia. Aquest ha estat el nostre viatge de fi de curs, però no us ho he explicat tot, perquè no acabaria mai. En realitat, no hi ha paraules per expresar la gran experiència que hem viscut. Ha estat increïble. Per acabar, els alumnes voldríem donar les gràcies als profes que ens han acompanyat en aquest meravellós viatge: Miki Cortés, Mercè Fernández, Iván Hileno. Joan Flores (text i fotografíes).
maig.2014
Holanda
J
ust abans de tancar la revista, han vingut els nois i noies de l’escola holandesa amb la qual el nostre institut realitza uns intercanvis des de fa anys. Donat el poc temps del que disposem, no us podem informar detalladament d’aquesta visita. Serveixi aquest breu per deixar constància de l’esdeveniment. Esperem que el proper curs tornin els nois i noies de l’intercanvi, als quals desitgem una feliç estada entre nosaltres. Redacció. 17
AULA 220 juny 2014
ENXARXATS Izar Mula i Daniel Clares, exploradors de la xarxa, ens recomanen aquestes pàgines d’Internet. Esperem que a l’estiu no abuseu dels jocs en línia i que així pugueu trobar en la realitat prou al·licients com per dedicar-li moltes de les bones estones de les vacances.
És un joc social gratuït per fer pronòstics esportius, competir amb els teus amics i guanyar punts. Quan tens molts punts pots guanyar premis importants.
Els e-esports tenen poc a veure amb el que s’entèn per una activitat esportiva convencional. En realitat, es tracta d’esport electrònic practicat professionalment. En aquest cas, els esportistes juguen a videojocs en línia i competeixen entre ells. És a dir que l’activitat física és mínima. Als grans campionats que se celebren a tot el món i convoquen un públic massiu, els guanyadors poden emportar-se premis de milers d’euros. Els principals jocs són: League of Legends, Call of Duty i Counter Strike.
18
AULA 220 juny 2014
ENXARXATS Instagram és una aplicació per a móbil on pots pujar fotografies, veure les fotos dels teus amics, dir “m’agrada” a les imatges i comentar-les. També es pot entrar per l’ordinador. Quan fas clic a “m’agrada” fas saber a la persona que la foto que ha posat ens ha agradat i l’animes a pujar-ne més.
El Mundo Today és una página d’informació en la qual totes les notícies són falses. Petits i grans personatges de l’actualitat són objecte de comentaris caricaturescos i esdevenen protagonistes de notícies absurdes i còmiques. Certament, molts d’ells no mereixen altra cosa. El Mundo Today no respecta cap nom i posa en evidència el costat més ridícul de gent que potser té un gran concepte de si mateixa, però que el seu comportament fa molt criticable. Totes les noticies que hi llegireu són falses i volen ser divertides, però contenen una àcida crítica que ens fa pensar. En to de broma, El Mundo Today diu veritats que potser alguns no voldrien sentir. Alguns dels seus titulars recents ens donaran una idea de com les gasten: “la infanta Leonor ya ha elegido a la niña que le hará los deberes de verano”, “científicos confirman que el ser humano es incapaz de darse de baja de Orange”, “Aznar se ríe en el funeral de Suárez pensando en los que asistirán al suyo”, “la NASA no recuerda dónde aparcó el Mars Rover Curiosity”, “fan de Juego de tronos se enamora de fan de Breaking bad”. I així són totes les notícies (que porten la corresponent imatge). Amb ironía descarada, El Mundo Today fa un repàs crític a la nostra societat. 19
AULA 220 juny 2014
LA VERITAT DE LES DITES I REFRANYS 1
Són expressions que utilitzem o escoltem sovint. Però heu pensat si els refranys de la saviesa popular tenen algun fonament científic? Obrim una nova secció en la qual la professora Sílvia Llahí anirà explicant-nos la veritat d’aquestes dites que a vegades repetim sense saber si responen a alguna certesa científica. 20
AULA 220 juny 2014
CONSULTORI DE LA DOCTORA CRAZY LOVE Un bon consell La doctora Crazy Love se’n va de vacances, com tots vosaltres. Aquí teniu les seves últimes respostes a l’allau de consultes que ha rebut aquest últim trimestre. Abans de marxar, i perquè no la trobem massa a faltar, ens dóna un bon consell. Es tracta del portal Adolescents.cat, que ara mateix és la tercera pàgina d’internet més visitada de Catalunya, on podeu consultar qualsevol dubte sobre psicologia, sexualitat i alimentació. Val la pena que us mireu aquest lloc, pensat per a vosaltres i que compta amb un equip d’especialistes preparats per respondre totes les qüestions. En la nostra revista, la doctora, desitjant ara que passeu unes vacances extraordinàries, seguirà donant resposta als cassos que li plantegeu.
______________________ Querida Doctora, no sé cómo empezar a explicarte mi caso. Bueno, ahí va, sin rodeos. Me gusta un chico, pero es bastante mayor que yo; él tiene 21 años y yo 14. No sé si debería decírselo para saber si tengo alguna posibilidad y poder intentar algo. Espero tu respuesta para saber qué he de hacer. Firma: Corazón. Respuesta. Apreciada amiga, para decidirte has de tener en cuenta en primer lugar que los chicos con la edad del que te gusta no suelen buscar lo mismo en una relación que las chicas de tu edad. Piensa que él es legalmente mayor de edad y que la responsabilidad de la relación recaería sobre él. Seguramente, lo tuyo no pasa de un capricho. Piensa si tú tendrías suficiente madurez como para mantener una relación seria. Sinceramente, creo que deberías darte tiempo a tí misma para saber qué buscas realmente. De momento, te desaconsejo esta relación. Tu amiga, Crazy Love. _______________________
21
AULA 220 juny 2014
Querida Doctora, yo sólo quisiera saber, ahora que llega el verano, qué se va a llevar esta temporada. Firma: Fashion girl. Respuesta: Mira, los colores pastel seguiran siendo tendencia este verano, como llevan siéndolo hace ya un tiempo. También los complementos, bolso, cinturón, pulseras, en tonos marrones. Quedan genial y puedes combinarlos con todo. Los looks informales (camiseta, shorts, zapatillas de deporte) seguirán llevándose muchísimo y puedes lucirlos en casi todas las ocasiones. Las camisas de colores y a cuadros puedes ponértelas si quieres ir un poco más arreglada. Y no olvides que lo que sienta mejor en todas las épocas es el buen humor y la simpatia. Espero haberte sido de ayuda. Tu amiga, Crazy Love. _______________________ Querida Doctora, tengo un problema y necesito tu ayuda. Hace un tiempo, tenía una novia y ella rompió la relación. Ahora que yo he empezado a salir con otra chica, la primera ha vuelto a pedirme reanudar nuestra anterior relación. No sé qué hacer, porqué no sé si ella lo hace porqué realmente me quiere o porqué estoy con otra. A ver si puedes ayudarme a aclarar esta situación. Firma: Ulises Respuesta: apreciado amigo Ulises, por lo que dices, creo que lo más probable sea que la primera chica esté celosa y no quiera que estés con nadie más, ya que si te quisiera de verdad habría intentado arreglar los problemas en vez de tomar el camino fàcil y romper vuestra relación. Piensa que el motivo de vuestra ruptura seguramente sigue ahí. Por otra parte, me parece que tú ya no pensabas en la primera chica. Si en tu actual relación tú te sientes bien, no la eches a perder. No dejes que un recuerdo del pasado destruya tu presente. Tu amiga, Crazy Love . 22
AULA 220 juny 2014
LITERÀRIAMENT (ESPECIAL SANT JORDI) La secció literària d’aquest número de la revista està dedicada als premis del concurs de Sant Jordi. Felicitem a tots els participants; sense la seva il·lusió creativa, a la celebració de la diada li hauria faltat un element indispensable. Aquest any, l’Ajuntament de Badia va concedir també els seus premis entre els participants dels instituts. Aquí teniu els treballs premiats i, a continuació, podreu llegir-los i comprovar la seva qualitat. Que la literatura us acompanyi! __________________________________________________________ LA ROSA MALEÏDA
Pablo Galván 1r ESO
H
i havia una vegada, a La Pobla de Segur, un noi anomenat Jordi, a qui li agradaven molt els llibres. Vivia amb la seva mare, Núria; el seu pare, Toni; la seva germana, Júlia; i el seu gos, Bob. En Jordi tenia un grup d’amics: en Joan, en Xavi, i en Miguel. Eren molt amics, encara que quasi sempre es barallaven i, de vegades, feien trapelleries: posaven bombes fètides a la classe, picaven als timbres de les cases i sortien corrents, etc. Per St. Jordi li van regalar una animalada de llibres, fent-l’hi posar molt content. A més, a la nit, va trobar al seu llit un altre llibre de color negre, sense embolicar ni cap mena de tarja o dedicatòria. En Jordi va preguntar a la seva família si ells li havien deixat, però ningú ho havia fet. Era un llibre de bruixeria. “Com mola!” va pensar en Jordi, “Quins encanteris podré fer amb això?”. Però no es va fixar massa en l’autor, ja que, d’haver-ho fet, l’hauria llençat a la paperera. L’autor s’anomenava Draco Foc. A partir d’aquell moment, ja era massa tard; no podia fer res per evitar la tragèdia. Va mirar el llibre amb els seus tres amics a l’hora del pati i van veure una mena de ritu que els hi va cridar l’atenció: s’anomenava Rosae Damnant. En català, seria alguna cosa com La Rosa Maleïda. Segons el llibre, s’havia d’anar a un cementiri a la mitjanit de St. Jordi, enterrar una mica de sang i al dia següent sortiria una rosa. I així ho van fer. A la mitjanit, van anar al cementiri més proper i, com que només eren nens i no tenien sang ni se’ls va acudir cap forma d’aconseguir-la, van agafar el més semblant que van trobar: una botifarra negra. Van enterrar-la i es van anar a casa a dormir. L’endemà es van quedar meravellats perquè, tal com ho va predir el llibre, on estava la botifarra negra ara hi havia una rosa. Els tres amics es van barallar per qui es quedava amb la rosa, ja que tots la volien. Al final, en Joan es va quedar amb la flor. Durant aquella setmana tot va anar amb normalitat: classes, deures, jocs, etc. El cap de setmana, però, en Jordi va anar a veure en Joan i va veure que la casa estava envoltada de cotxes de policia. Va preguntar-ne què passava, i li va dir que en Joan havia estat trobat mort al llit, amb un bassal de sang al voltant. En Jordi no se’l podia creure, era 23
AULA 220 juny 2014
massa terrible per ser cert. Era el seu amic, un dels seus millors amics. Va començar a plorar i a preguntar-se què podria haver passat. En Jordi coneixia una finestra lateral per la qual solia ficar-se a l’habitació d’en Joan quan aquest estava castigat. Va anar amagarse just a sota i va esperar a que la policia estigués distreta per intentar colar-se. Va esperar una hora i, finalment, va aconseguir entrar: ho va veure, el policia tenia raó en tot el que havia dit. Hi havia, però, una cosa molt estranya i macabra: en Joan tenia la rosa a sobre del pit. En Jordi, silenciosament, va agafar-la i va anar a avisar en Xavi i en Miguel. Es van quedar paralitzats durant mitja hora i van plorar durant unes quantes hores més. Quan se’ls hi van acabar les llàgrimes i no van poder plorar més, van parlar sobre qui es quedava la flor: finalment va ser en Xavi. No pensaven que la rosa tenia alguna cosa a veure, sinó, no haurien pres aquella terrible decisió. Una setmana després, en Miguel va anar corrents a avisar en Jordi que en Xavi també havia mort, i que també tenia la rosa al pit. Aleshores, van plorar una altra vegada pel nou caigut, i es van adonar que la culpable era la flor. Llavors van decidir tirar-la al contenidor. Però no va servir de res, perquè se la van trobar una altra vegada de camí a casa. La van intentar cremar. Res. No hi havia manera de treure’s la rosa de sobre. Aleshores, van anar una altra vegada al cementiri a enterrar-la on la van trobar, per a veure si, a l’endemà, en lloc de la rosa trobaven la botifarra negra. De sobte, el terra va començar a obrirse i a empassar-se els dos nois. Van començar a cridar per si hi havia algú per allà, però no hi havia ningú. Llavors, quan estaven a punt de ser sepultats, en Jordi va despertar. Tot allò havia sigut un malson. Res d’allò havia passat. En Jordi va anar a veure a la seva família. Però no hi havia ningú; la casa estava buida. I no només la casa, tot el món. En el món, només quedava ell. Això és important: si algun dia et trobes un llibre negre, crema’l i no vagis al cementiri a la mitjanit de St. Jordi ni, per si de cas, a cap nit. Si no, t’hauràs ficat en un embolic molt greu. DIARIO DE UN NÁUFRAGO
Irene Sánchez 4t ESO
Me desperté en una costa desèrtica, por un lado había una profunda selva y por el otro un inmenso océano. No recuerdo nada, ni cómo me llamo, ni cómo he llegado hasta aquí, nada. Me levanto a duras penas, me duele todo el cuerpo. Miro a mi alrededor, en la lejanía del océano se ven unos restos de un crucero, seguramente naufragué allí. Después de dar una vuelta por la costa y recoger algunas provisiones, comencé a hacer una pequeña choza con palos de bambú y una tela; espero que mi estancia aquí no dure mucho. 24
AULA 220 juny 2014
Ya han pasado tres días desde que estoy aquí, y tengo mucha hambre, no encuentro nada para comer, y tengo demasiado miedo de adentrarme en la selva. He mirado los árboles que hay a mi alrededor, parecen cocoteroos. Después de intentar trepar un par de veces y caerme, empiezo a pensar otra forma de aconseguir tirar algun coco. Los árboles parecen demasiado robustos como para agitarlos. Al cabo de un rato pensando, veo una larga vara flotando en el agua a pocos metros de mí y decido ir a buscarla. Comienzo a golpear las ramas més bajas hasta que consigo tirar un par de cocos. Han pasado unos cinco días desde que naufragué, he decidido ir a explorar la selva, iré con cuidado, espero que no me pase nada. Después de un par de horas explorando he vuelto a la costa. Conseguí algo de comida y unas lianas que me serán bastante útiles. No sé cuanto tiempo ha pasado desde que estoy aquí, creo que unos nueve días, estoy perdiendo las esperanzas de que alguien venga a rescatarme. Cada vez tengo menos comida y me cuesta mucho encontrar agua potable. Creo que jamás saldré de aquí. Voy ha tirar este pequeño diario al mar, como última esperanza. Espero que alguien lo encuentre y consiga salir de aquí. UNA ROSA VERMELLA
Laura Baños 2n ESO
Una rosa vermella, d’un color apassionat. Era una rosa tan bella, la que ell m’ha regalat. Sense por l’he agafada, i a casa l’he portat. Una flor tan delicada, que ma taula ha decorat. Una rosa vermella, d’un color apassionat. Aquesta rosa, tan bella, la que ell m’ha lliurat.
25
AULA 220 juny 2014
MIS SENTIMIENTOS
Soraya Roig 1r ESO Me gusta observarte en mi imaginación, cuando mis sueños duermen contigo y mi esperanza aguarda la belleza de tu alma al despertar... Será mi amor el que suspira para que existas y me hables con besos. Será mi amor el que recorre tu mirada, el que abraza tu ternura y sugiere deseos. No son tus besos o tus ojos. Ni tus sueños, ni tus deseos, ni tus caricias. No son tus silenciós, ni tus palabras. Son esos segundos cuando sé que estàs ahí... queriéndome.
GUERRA CIVIL
Andrea Galera 1r ESO
Avui que ja som a França Encara recordo amb enyorança Com vaig deixar la meva terra Tota embrutada de guerra Sang i armes esclatant Catalunya estan atacant I quan em lliuri de l’exili No sé com estarà quan arribi Trobo a faltar la senyera Que voleiava lleugera Amb quatre barres vermelles Que amb ditades eren fetes Des d’aquí encara s’escolten Els esclats d’aquesta guerra Fusells i bombes que peten Que esguerren la meva terra.
26
AULA 220 juny 2014
FALSAS LÁGRIMAS
Carla Armesto 3r ESO
Aún recuerdo el primer día, tus abrazos, tus caricias, el olor que desprendías. Tantas tardes en el parque yo perdida en tu mirada, y creyendo tus mentiras como tonta enamorada. En mi vida el amor, hoy brilla por su ausencia, ya no disfruto del calor de tu presencia, ya no soy yo la que aguanta tu indiferencia, no soy inocente, ya tengo experiencia. Ya no soy tan infeliz, solo pensando en tí, y en lo que duele saber que no me vas a querer. ¿Crees que tienes el poder sobre mi mente? Pues apártate porque hoy yo voy de frente. No intentes convencerme con tus falsas lágrimas, cambié de libro ya, de tanto pasar pàgina. LA FELICITAT ES DIU DE MOLTES MANERES
Libertad de Vega 1r Batx.
Per Aristòtil, la felicitat és ser home en el sentit més ampli de la paraula. Però això tècnicament. Actualment, per a cadascun de nosaltres, què és la felicitat? Un estat d’ànim? Un estil de vida? Un objectiu que tothom vol assolir? Una meta que es veu des de lluny, i que per aconseguir-ho hem d’obtenir tot el que volem a la vida? Com i quan s’aconsegueix? Milions de preguntes, sense cap resposta. No podem definir la felicitat sense haver-la sentit, sense haver arribat a conèixer-la. Però tothom està segur que existeix. Per què? Si felicitat és tan sols el nom que associem quan podem estar contents sense cap motivació ni cap causa, sino perquè sí. Felicitat és la vida. Són els instants, felicitat és la rutina de poder veure’t cada matí. Felicitat és la simplicitat dels petits detalls, de somiar, de creure, de viatjar i conèixer. Felicitat és amor, és un plaer en un menjar. Felicitat és somriure de veritat, són les ganes, els desitjos i guanyar. La felicitat són els teus ulls i una
27
AULA 220 juny 2014
flor creixent. Felicitat és poder sentir l’aire quan t’abraça, les carícies i els moments. La felicitat es pot dir de moltes maneres. Felicitat ets tu. CUANDO ESPERO VERTE MARCHAR
Laura Martín 1r Batx.
Siento un dolor en el alma que no se puede explicar, empieza a temblar todo el cuerpo cuando espero verte marchar. Intento encontrar las palabras para poder despedirme de ti, quiero decirte te quiero y que nunca te olvides de mí. El tiempo sigue pasando y ya no hay vuelta atrás, te vas sonriendo hacia el cielo y yo me pongo a llorar. Abuelo, abuelo, por qué te has ido de aquí, maldito el tiempo que pasa ¿por qué la vida es así? Siento un dolor en el alma que no se puede explicar, empieza a temblar todo el cuerpo cuando espero verte marchar.
LA VERDADERA FELICIDAD
Amanda Martínez 2n Batx.
U
n día conocí a un hombre bastante risueño que jamás dejaba que la sonrisa se borrara de su rostro y fuera cual fuera la situación siempre conseguía que los demás acabaran sonriendo y riendo con él. Juan, así se llamaba, siempre me invitaba a su casa para que escuchara mil historietas que tenía guardadas en su mente que con mucha alegría me contaba y con las que podía hacer que un día malo se esfumara con el viento. Una vez me explicó una historia muy sorprendente, no solo por el hecho de que la historia ya fuera peculiar por si misma, sino 28
AULA 220 juny 2014
porque él era el que protagonizó esa vivencia unos años atrás y en la que siempre pienso cuando necesito que los míos esbocen una gran sonrisa e incluso cuando yo necesito la mía. Juan era un padre de familia de una familia muy pobre y lo único que tenía sus tres hijos, David, Marta y Paula, sus pedazos de terreno que poseía gracias a la herencia de su difunto padre y la sonrisa. Sí, así me contó. La sonrisa, y su gran sentido del humor, lo único que jamás le abandonó. Poco antes de que sus hijos crecieran y marcharan de casa, Juan se enteró que una planta que siempre crecía en su terreno y que siempre arrancaba, era una planta medicinal muy rara que alcanzaba altos precios en el mercado. Poco a poco fue vendiendo esas plantas y consiguió expandir su territorio hasta llegar a poseer grandes extensiones de terreno donde crecía esa planta, lo cual le hizo hacerse sumamente rico. Cuando dos de sus hijos marcharon, apenas se reunían con Juan una vez al año y siempre andaban con prisas porque cada fin de semana encontraban algo nuevo en lo que gastarse el dinero que tenían. Además nunca tenían tiempo para disfrutar de esa comida en familia que, como en los viejos tiempos, siempre estaba cubierta de bromas, chistes y risas durante horas. Harto de que sus hijos ya no rieran, de que ya no disfrutaran de la vida en familia como hacían antes, Juan decidió fingir su muerte. Con ayuda de Paula, la hija menor y la única a la que la ambición no había tocado su puerta, consiguió que la noticia llegara a todos sus familiares para que asistieran al funeral. Pero el objetivo de Juan no era hacer sufrir a sus familiares, su objetivo se encontraba escrito en el testamento. -¿En el testamento?- le pregunté. -Escucha y verás- me insistió Juan. Juan dejó un testamento en el que decía lo siguiente: “Cedo todo mi patrimonio y todas mis tierras a David, mi hijo mayor y primer heredero de la familia. No obstante, si durante el funeral David levanta la voz o se ríe perderá todos los derechos exclusivos de la herencia que serán repartidos equitativamente entre todos los miembros de la familia. Por lo tanto, si David heredaba toda la herencia jamás tendría que preocuparse por el dinero, pero si reía durante el funeral lo perdería todo. Juan estaba seguro que toda la familia que asistiera al funeral aria lo posible por hacer reír a David y de que éste no podría resistirse ya que era el más bromista y risueño de la familia.Al día siguiente, a las puertas del funeral David se encontró con Marta, la hija mayor y lo primero que Marta pronunció fue: -“Hay que ver que testamento más extraño, desheredarte si te ríes durante el 29
AULA 220 juny 2014
funeral…ten cuidado” – le advirtió a David. Juan creía que Marta sería probablemente la persona más interesada en su herencia, ya que acababa de perder su negocio, y estaba convencido de que David lo intuiría también. Durante la ceremonia, los familiares de Juan comenzaron a despedirse del difunto, cuando de repente a un primo lejano de Juan se agachó cuyos pantalones se rompieron al agacharse, enseñándoselo todo a David que permanecía justo detrás de él. David hizo lo posible para aguantar la risa mientras se pellizcaba la pierna para centrarse en el dolor, y se repetía una y otra vez: “No debo reírme, no debo reírme...” mientras todos los familiares tenían sus ojos puestos en él esperando el resultado de la actuación. Aunque a David poco a poco la cara se le iba cambiando de color no consiguieron hacerle reír. La celebración se hacía interminable ya que todos los familiares hicieron de todo para conseguir que David no pudiera aguantarse la risa. Entre otras cosas, hubo apariciones de bufones durante el funeral, familiares calvos a los que se le había caído el peluquín, hombres vestidos de mujer e incluso el sacerdote, contratado por Marta, que disimuladamente se arrancaba los cuatro pelos que le quedaban en la calva, pero ya faltaba poco para finalizar la ceremonia y aunque se esforzaron mucho no consiguieron hacer reír a David que hizo un esfuerzo aún mayor para contenerse.
Marta, desesperada por el fracaso de su plan, se sacó un as de la manga como golpe definitivo. Hizo levantarse a su marido cuya barriga había sido pintada formando una cara y mientras el mismo movía los michelines hablaba como si la voz saliera de su ombligo. Esta última actuación hizo que Juan se levantara de su tumba y empezara a reír descontroladamente. Todo el mundo quedo confundido y sorprendido, centraron sus ojos en algo que era imposible de creer, Juan acababa de levantarse de su tumba, cuando de repente, por si fueron pocas sorpresas, tres niños pequeños entraron por la puerta, dos de ellos empezaron a discutir y una niña que parecía la más pequeña de los 30
AULA 220 juny 2014
tres, les gritaba: “¡Dejad de pelearos David y Marta, a papá no le gustan las discusiones!”. Ambos hermanos se quedaron asombrados y con una gran rapidez entendieron que esos niños les estaban representando a ellos cuando eran pequeños. Juan, de un momento a otro empezó a bailar y a saltar mientras reía y gritaba un trabalenguas sin sentido que hicieron que todo aquel que estuviera en la sala no pudiera parar de reír, incluidos David y Marta, que en seguida añoraron el tiempo que hacía que no reían de esa manera. Cuando poco a poco la gente paró de reír, Juan aprovechó y dijo: “Perdonarme todos, pero si no hubiera sido por mi funeral jamás hubiera conseguido teneros a todos reunidos. Antes de saber que las plantas medicinales de nuestro terreno valían una fortuna éramos pobres, pero eso no nos quitaba nuestro buen humor. Sin embargo, al vender nuestras plantas a precios altos, la boca solo se nos llenó con la palabra dinero y la sonrisa desapareció de nuestras caras. Solo quería recordaros a todos lo que es más importante, quería que el buen humor volviera a la familia. Si escribía ese estúpido testamento sabía que todo el mundo trataría de hacer reír a David y no solo él, todos vosotros os divertiríais riendo. Quiero deciros que el dinero no trae la felicidad, la verdadera felicidad es tenerlo todo sin tener nada, vivir y reír con la familia y sobretodo tener esa sonrisa que cuando sale de lo más profundo del corazón hace que cualquier otra persona que esté a tu lado también sea feliz. Esa es la clave para la felicidad.”
Sant Jordi 2014 31
AULA 220 juny 2014
ÚLTIMA PÀGINA... ...Que és la primera AULA 220 és oberta a la participació de tots vosaltres. Ja ho sabeu. Per això, ens agrada molt presentar-vos ara unes alumnes de 1r que han volgut col·laborar en la revista. Ens expliquen com han viscut el canvi de Primària a Secundària. És la seva primera pàgina, i segur que no serà l’última. Benvingudes!
E
l cambio del col·legio al instituto ha tenido más cosas positivas que cosas negativas. Conocimos a muchos amigos y los profes nos acogieron muy bien. Algunas de nosotras no tuvimos la suerte de coincidir en la misma clase con los compañeros del colegio, pero ahora ya nos hemos acostumbrado y estamos bien con los nuevos amigos. En general, la llegada al instituto ha sido mejor de lo que esparábamos y aunque al principio las asignaturas nos parecían complicadas, ahora ya hemos superado las dificultades. La verdad es que nos preocupaba la actitud de los alumnos mayores e imaginábamos que nos tratarían mal, pero ha resultado todo lo contrario: son los que más nos cuidan. En verdad, no nos molestan y van a su bola. El proyecto Sidecar nos ha gustado mucho, porqué nos ha dado mucha confianza poderles contar cualquier problema. Al principio nos costó orientarnos en el instituto y si hay alguna pelea entre compañeros, los mediadores ayudan mucho. Hay algunas cosas que no nos gustan, como que los patios duren poco, deberían durar más; además, también es molesto que todos los cursos hagan el mismo horario de patio. Andrea Colomera, Aroa Gómez, Ivet Ortega, Lidia Ramos, Soraya Roig, María Vera. 32
Equip de Redacci贸
AULA 220 curs 2013-14