Ara Estelles_Quad by Onada Edicions

col·lecció conèixer, 5

ARA, ESTELLÉS

12 POEMES, 12 CANÇONS A BENICARLÓ

Francesc Delcastillo Òscar Coll Pepa Álvarez Carme Alonso Música

Ximo Caffarena

B e n i c a r l ó ,

2 0 1 1

Primera edició setembre de 2011 © Text Francesc Delcastillo i Monserrat, Òscar Coll i Muñoz, Pepa Álvarez i Ten, Carmen Alonso i Herrera © Poemes Hereus de Vicent Andrés Estellés © Jornades i conferències autors respectius © Música Joaquim Sanz Caffarena © Il·lustracions Antoni Álvarez i Ten © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta ISBN: 978-84-15221-16-6 Dipòsit legal: BI-2293-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

ÍNDEX

Llindar. Estellés, ara i ací

Introducció

Biografia

Estellés, a cau d’orella

Música tradicional

12 poemes

Treballem els textos

Jornades i conferències

Recursos lingüístics de caràcter fraseològic en la creació poètica Maria Conca . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Entrevista a Ferran Carbó . . . . . . . . . . . . . .

Una mirada de lector a la poesia d’Estellés. Vicent Salvador . . . 107 Entrevista a Dominic Keown, professor de literatura catalana de la Universitat de Cambridge . . . . . . . . . . . . 113 Institut Joan Coromines. Benicarló, 30 d’abril 2010 a les 19.00 Jaume Pérez Montaner . . . . . . . . . . . . . . . 119 L’home era el nét de Nadalet, forner de Burjassot. El xiquet, el nét de Gusmà, forner de Catarroja. Miquel Gil . . . . . . . . 131 Eyjafjallajökull. Pau Alabajos . . . . . . . . . . . . . 133 Estellés torna a Benicarló

135

epíleg

143

Bibliografia

147

Fitxa tècnica del cd

153

Annex fotogràfic

159

Benicarló, blancor acreditada carrers que van de dos en dos al mar i vora el mar miren caure el crepuscle, veuen pujar la lluna o soledat, i senten por, una por molt petita, com grum de sal, i se’n tornen a casa i van al llit sense sopar i assetgen tota la nit el patiment del mar com quan, al camp, va de part la vedella amb uns gemecs que omplen tota la nit, tota la nit, tota la casa, el món: Volen balcons com davantals per l’aire, l’aire feroç, de novençana fúria. Hi ha mamelletes de llimo a la taula, i, de cristall, arriben en grans plats els llagostins pontificals, novicis. Del Mural del País Valencià, volum II

LLINDAR ESTELLÉS, ARA I ACÍ

M’

enfronte al paper en blanc. Sé que he d’escriure alguna cosa sobre Estellés, unes quantes línies, un grapat de pàgines. He de parlar sobre un poeta que m’ha marcat profundament i no tinc ni idea per on començar, ho dic amb tota sinceritat. Partisc amb una sensible limitació d’espai, això significa que hauré de deixar-me alguns aspectes en el tinter. No voldria ser injust, però hauré d’ometre certes coses, certs pensaments que em vénen al cap amb insistència després d’haver rellegit i rellegit els seus poemes, una vegada i una altra. Tinc els llibres plens de gargots, a vessar d’anotacions il·legibles: no em reconec en aquesta cal·ligrafia de metge que, fins i tot a mi, em costa d’entendre. Vaig passant les fulles. No aconseguisc recordar en quin moment vaig dibuixar tantíssimes ratlles de color groc fosforescent, ¿quan vaig subratllar totes aquestes paraules, tots aquestos adjectius? Amable, salvatge, alegre, indecent, terrible, il·lustre, trista, brutal, miserable, inconfessable, noble, petit, verdíssims, obscens... M’aventure a amollar la primera idea, em llance a la piscina. No arrisque excessivament, ho sé. Puc dir que Estellés ha deixat una empremta inesborrable en mi, això ho puc afirmar sense despentinar-me: em referisc com a creador i com a lector, però també, òbviament, com a ésser humà, com a persona. Mentre teclege aquest paràgraf no puc fer una altra cosa que sentir per ell una venerable admiració, o alguna cosa pitjor... Mentiria si diguera que no em desllindar

[11]

perta una certa enveja (sana, però enveja, al capdavall) la facilitat que Vicent Andrés Estellés tenia a l’hora de glossar la realitat, de posar el món negre sobre blanc, com dirien els periodistes i tertulians de baixa estofa. Ben mirat, em fa l’efecte que facilitat no seria la paraula correcta, supose que persistència és un terme més adequat, sí: més precís, més específic. No debades, la seua obra ens presenta una realitat ben concreta, terrestre, concupiscent. Mai no va tractar d’esbossar en absolut una imatge excelsa del món, voluptuosament etèria, sinó més bé una realitat tangible: quan Estellés escriu sobre el poble, podem tocar amb els dits la pols del carrer, les fulles de lletuga espargides per terra, la calç blanca de les parets. Podem olorar, fins i tot, el fem dels camps de conreu i escoltar com criden els grills amagats entre la brossa dels marges. Quan Estellés escriu sobre el poble, també parla sobre la voluntat de ser poble, sobre la determinació col·lectiva i vigent de construir un País, de sembrar una llengua i una cultura, d’assumir la nostra veu com a valencians i ens convida a eixir al carrer, a embrutarnos les mans, a arremangar-nos la camisa. Potser és per això que em sembla tant encertat el títol del llibre que teniu entre les mans: Ara Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló.... No sé a vosaltres, però en certa mesura la poesia estellesiana sempre m’ha paregut molt llatinoamericana en la forma i en el contingut, em recorda a Benedetti, a Galeano, a Neruda: l’oralitat, la manera col·loquial de bastir els seus versos, el seu compromís, al servei de la gent i del país (aquesta vegada amb minúscules i lletra menuda, que conste!). Quan el poeta escrivia els seus textos, no els escrivia per a un públic determinat, pense jo. Els escrivia per a ell, per a ell i els seus amics, per a Isabel, per a la seua família, per a la seua pàtria més íntima. Pocs escriptors hi haurà que s’hagen situat tan a prop de la gent, a tocar dels seus compatriotes, que és una altra manera de dir cosins i germans... Tinc la pantalla de l’ordinador plena de pàgines obertes, i la taula del despatx atestada de llibres i papers solts, ratllats a tort i a dret. Fa certa gràcia revisitar algunes de les entrevistes que li van fer a Estellés més de vint anys enrere, i comprovar com els periodistes o els filòlegs tractaven de buscar un doble sentit a les seues paraules, una intencionalitat oculta, un missatge secret de caràcter existencialista, una metàfora de vital importància que revelara aquella veritat suprema que exigia l’ortodòxia literària. I ell, amb tota la humilitat que li cabia entre el pit i l’esquena, no podia fer una altra cosa que desmarcar-se’n. [12]

ara, estellés

Respondre’ls honestament que ell escrivia coses d’anar per casa, per a divertir-se o per a guanyar-se la vida, per necessitat. Escrivia perquè sentia la necessitat profunda d’evacuar del seu cos alguns pensaments o emocions que li rosegaven la consciència; i també, per què no dirho, es referia a la necessitat en el sentit més purament econòmic: posem per cas que Isabel i ell volien fer un viatge i no els arribava el pressupost, resulta que escriure un recull de poemes era una manera, com una altra qualsevol, de garantir-se un sobresou més enllà dels ingressos que poguera reportar-li la seua ocupació com a redactor al diari Las Provincias. En aquest sentit, podríem dir que Estellés ha sigut un dels poetes més comercials, si em permeteu l’atreviment, que ha parit el País Valencià. I no ho dic per dir-ho, caldria reflexionar una miqueta al voltant d’aquesta qüestió... Sempre recordaré la primera vegada que vaig escoltar aquell disc d’Ovidi Montllor: la veu tel·lúrica del cantant alcoià, càlida i envellutada, solemne, guarnida amb les notes tristes de les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà com a acompanyament, simplement esborronador! Les lletres eren d’Estellés, Coral romput per a ser exactes, un recull de poemes absolutament colpidor. Crec que mai no he tornat a sentir el que vaig sentir aquell dia, parat en la meua habitació, escoltant un CD que crec m’havia passat un amic o que vaig traure de la biblioteca, vés a saber! ¿Com era possible dipositar tantes emocions en uns versos? ¿Dir tantíssimes coses sense utilitzar paraules grans? Recorde que la filla d’Estellés, Carmina, ens va explicar una anècdota. Ens va contar que quan son pare va escoltar per primera vegada la versió que Ovidi havia fet d’Els amants, va anar als camerinos del teatre, després de l’actuació, i li va recriminar al cantant, mig en broma mig seriosament: “fill de puta, m’has furtat el poema!”. Pocs artistes han creat una associació creativa tan intensa com la d’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, una simbiosi tal, que de vegades no sabries destriar on comença un i on acaba l’altre! És cert que la poesia d’Estellés desprén una potencialitat melòdica, una espontaneïtat mètrica que la converteix en un material literari ben seductor per a músics de tota ascendència i condició. Bona prova d’això és el CD que acompanya aquest llibre: una recreació musical ad hoc dels poemes d’Estellés, basada en els ritmes populars que, fet i fet, serien els més representatius de l’època que va viure el poeta en primera persona del singular i del plural, banda sonora indiscutible de la València de postguerra. Ximo Caffarena ha transforllindar

[13]

mat, amb molta destresa, alguns dels seus versos en precioses dansaes, jotes, boleros, albaes, pasdobles, marxes mores, i ha aconseguit impregnar els poemes d’autenticitat i versemblança. Una vertadera joia, sí senyor! Isabel Clara Simó, Vicent Pitarch, Dominic Keown, Maria Conca, Jaume Pérez Montaner, Ferran Carbó, Josep Sanabdon, Ramon París, Josep Igual, Vicent Sanz, Quim Sanç, Ximo Caffarena, Miquel Pujadó, Vicent Torrent, Cesk Freixas, Xavi Sarrià, Robert Fernàndez, Feliu Ventura, Miquel Gil... Són els noms i cognoms d’algunes donotes i homenots que apareixeran en les pàgines següents, que van dir la seua sobre Estellés, que van voler retre-li un particular homenatge. Un homenatge que no hauria estat possible sense la voluntat i l’esforç, sense el treball i l’empenta, d’un grup de professors de l’IES Joan Coromines de Benicarló. Sí, sí, em referisc a persones concretes que s’estimen la llengua i la cultura, que s’estimen Estellés amb tota l’ànima i que no han tingut por de posar les mans en farina: Pepa Álvarez Ten, Òscar Coll, Lluís Batalla, Olga Suárez, Francesc Delcastillo i Came Alonso. Puc imaginar-me la quantitat de maldecaps i d’esforços que haurà suposat la confecció d’aquest llibre i no se m’acudeixen més que paraules d’admiració per a ells i elles, per la seua valentia i per la seua dedicació. Gràcies a vosaltres, Estellés ha tingut un homenatge cívic, un homenatge que naix de la gent del poble i no de la Conselleria de Cultura de torn o d’alguna altra institució pública encara més polsegosa i coberta de teranyines. No, senyores i senyors, Estellés ens pertany a nosaltres, és nostre i de ningú més... Pau Alabajos cantautor

[14]

ara, estellés

INTRODUCCIÓ

icent Andrés Estellés és, sense cap mena de dubte, un dels grans poetes valencians del segle xx, per no dir el més gran poeta valencià des dels temps d’Ausiàs March. En un segle on ha predominat la persecució a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra terra, la figura del burjassotí és un alé d’aire, una llum entre l’obscuritat i una revolució per al llenguatge poètic jocfloralesc de l’època. Aquest llibre naix al voltant d’unes jornades que es van celebrar a Benicarló (Baix Maestrat), al bressol de l’IES Joan Coromines, durant la primavera del 2010 per homenatjar el poeta i recordar el 25é aniversari de la visita a Benicarló. Un dels nostres objectius era donar a conéixer la seua obra a la gent del nord del País Valencià i de les Terres de l’Ebre. El que en un principi havia de ser un recital per part de l’alumnat i una conferència va esdevindre un mes de programació amb professors, estudiosos i amics d’Estellés com Jaume Pérez Muntaner, Vicent Salvador, Ferran Carbó, Maria Conca, Dominic Keown o Vicent Pitarch, entre d’altres; i també vam poder gaudir d’actuacions poeticomusicals d’artistes com Miquel Pujadó, Cesc Freixas, Feliu Ventura, Xavi Sarrià, Josep Igual, Jaume Arnella, Ximo Caffarena, Pau Alabajos i Miquel Gil, que ens van oferir les seues personals interpretacions de poemes d’Estellés. Aquestes jornades van tindre una repercussió i una qualitat tals que van ser ressenyades en nomintroducció

[15]

brosos mitjans de comunicació. En aquest treball hem volgut afegir una petita crònica d’allò que va succeir, sense les jornades estellesianes el llibre no existiria. També s’ha dedicat un capítol per deixar impresa l’opinió dels conferenciants que van vindre al Maestrat a parlar d’Estellés. Volem deixar clar que aquest treball va adreçat al públic de secundària i batxillerat i a tots aquells que desconeixen l’obra d’Estellés. És per això que no hem pretés una anàlisi profunda de l’obra estellesiana perquè per això ja estan els especialistes que ens van acompanyar. Sí que hem volgut aprofitar la musicalització dels dotze poemes per part de Ximo Caffarena, perquè ens ha semblat que aquest treball havia d’estar a l’abast de tothom. Fusionar dotze poemes amb dotze ritmes tradicionals de les nostres terres ha estat l’empenta que ens ha dut a redactar aquestes pàgines perquè tant la música tradicional com la poesia d’Estellés formen part de la història del nostre poble. Ara, els darrers anys, hi ha hagut una fornada de músics i cantants en la nostra llengua, [així com de poetes]. Tot i això, la falta de suport per part de les administracions i institucions públiques en fa difícil la difusió. Aquest treball vol ser una pedra més d’aquella marjada per aixecar el país. Des d’ací volem agrair a totes aquelles persones i institucions que ens han ajudat a fer aquest llibre, que ens han tirat una mà o simplement ens han donat suport en els moments de més feina, perquè sense tots ells i elles aquest projecte no haguera vist la llum. Els autors

[16]

ara, estellés

BIOGRAFIA

Jo sóc fill de família molt humil… Ovidi Montllor

Vicent Andrés Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, l’Horta de València. Fill de forners —“però no d’amos d’un forn, sinó de jornalers, de treballadors, perquè jo sempre he sigut proletari”— va viure part de la seua infantesa i joventut al seu poble natal al qual es va mostrar arrelat tota la seua vida tal com reflecteixen molts dels seus versos. Des de ben xiquet va mostrar interés per la lectura, les visites a ca la veïna eren constants perquè, com conta ell, allà hi havia tot de llibres. Estellés ben aviat es va interessar per l’escriptura. Va començar escrivint teatre, però prompte es va adonar que la seua vocació era la poesia. L’esclat de la Guerra Civil, quan tenia 12 anys, el va obligar a deixar els estudis. El poeta, sempre de manera autodidacta, aprén i beu dels poetes més importants de la literatura catalana i hispànica. La nit, la nit és llarga, la nit… Raimon

“Va ser més trista la postguerra que la guerra, de vegades, quan jugava al carrer i segons com bufava el vent, se sentien els tirs que venien de Paterna, els tirs que mataven el doctor Peset i tants altres”. Com biografia

[19]

tants joves, xiquets encara, de la seua edat la guerra es va viure sense una consciència excessiva de la immensitat d’aquella tragèdia. Passat el conflicte, Estellés treballa d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança. Gràcies a una beca, va formalitzar la matrícula a l’Escola Oficial de Periodisme a Madrid. Allà va escriure els seus primers versos, sempre en català. Als vint-i-quatre anys, i després de fer de soldat, el van contractar com a periodista al diari Las Provincias de València. Es va traslladar llavors a viure al cap i casal, ben prop de la redacció. Aviat iniciaria la seua amistat amb intel·lectuals com ara Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster, i publicaria el seu primer llibre, Ciutat a cau d’orella. El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, la dona que esdevé el moll de l’espinada de la seua obra, i a qui tants poemes va dedicar. Al cap d’uns mesos va nàixer la seua primera filla, i la seua mort prematura va copsar el poeta i el va dur a escriure La nit i Primera soledat. En aquell moment l’única editorial que publicava en català era La Torre, dirigida precisament per Xavier Casp i Miquel Adlert. Al voltant d’aquella editorial les tertúlies literàries amb Joan Fuster, Santiago Bru, Maria Beneyto o Manuel Sanchis Guarner el van fer prendre consciència de quina era realment la situació de la nostra llengua per ser testimoni directe de l’animadversió d’aquells que volien fer desaparéixer la literatura i cultura catalanes al País Valencià. L’any 1958 va ser nomenat redactor en cap de Las Provincias, càrrec que va exercir fins al 1978, quan se’l van jubilar forçosament, després d’haver suportat innombrables situacions d’assetjament. Com a periodista va conrear diferents gèneres: crítica de llibres i de cine, reportatges, treball d’arxiu, notícies, etc. Estellés va desenvolupar la seua vocació de reporter, de contar-ho tot, d’inventariar tot allò que es trobava amb perill de desaparició, i d’assumir la seua condició de poeta vinculat al poble, que contava paral·lelament la seua història personal. Escric sota una lluna amarga com la fel. (ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món…) Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.” Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants que agafen el tramvia i ploren, cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar A sant Vicent Ferrer, La nit [20]

ara, estellés

Per la dignitat del país Per la dignitat d’unes vides Que ara coneixeran la llum, Com coneixeran el migdia, La prosperitat de l’amor, El nord total de l’esperança, Lliures de traves i amenaces, De matinades tenebroses, I que ara donen l’estatura Responsable del seu afany! Per la dignitat del País, La dignitat de les famílies, La dignitat dels fills que creixen, Dels ventres que creixen també Amb alegria d’un fill dins, Dels que fan l’amor amb amor! Per la dignitat del País Del Mural del País Valencià, volum I

El 1962 Joan Fuster publica Nosaltres els valencians, una de les obres amb més implicacions socials i polítiques de l’assagista de Sueca. Aquest assaig va causar un autèntic rebombori en la societat valenciana i que no va deixar impassible cap lector. De fet, i com a conseqüència directa, va sorgir un corrent social que defensava la nacionalitat valenciana i la identitat com a poble coneguda com a fusterianisme. D’altra banda, però Joan Fuster va ser objecte d’atacs personals per part de grups de la dreta més extrema i antivalencianista. Un exemple dels més coneguts és el fet que cremaren en una falla la figura de l’autor suecà. Tots aquests esdeveniments provoquen en Vicent Andrés Estellés un immens estat de malestar i alhora pena directament que l’encoratgen a escriure, en general en forma d’amarga invectiva, les Horacianes. En el fons no sols són atacs als seus companys i amics, sinó sobretot a tot allò que intentava negar el seu poble, la seua llengua i la seua cultura. aquest any miserable, m.cm.lxiii d. De c., serà molt recordat i molt amargament.

biografia

[21]