Després del silenci

MaremĂ gnum, 1 desprĂŠs del silenci

Després del silenci Enric Lluch

12è premi de narrativa CIUTAT de sagunt

Col·lecció

Maremàgnum, 1

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com

Primera edició en la col·lecció Maremàgnum Octubre de 2013 (Segona edició al catàleg d’Onada Edicions) © Enric Lluch Girbés © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Maria Rosa Camps Cardona ISBN 978-84-15896-09-8 Dipòsit legal CS-339-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

1

E

l capellà, revestit amb l’alba i la capa pluvial, va arru­pir el seu cos escarransit en sentir l’últim tro i, tot seguit, va mirar de cua d’ull el sagristà.

—Què fem?

—No ho sé, senyor rector —el sagristà arrufà les celles espesses i punxegudes—; però amb aquesta tronada i amb tota l’aigua que cau no crec que puguem eixir.

Va ser aleshores quan aparegué per la portalada de l’església, embolicat amb un impermeable groc canari, el mosso que ajudava el senyor Pep, el de la funerària, rosegant malediccions.

Quins dies que ha triat aquesta dona per a morir-se!

Encara sort que ho he previst i duia un impermeable dels xinesos, a euro la peça, que ja és difícil fabricar coses a aquest preu i damunt traure’n beneficis, i així i tot estic fet un remull i els peus em naveguen per dins de les sabates… Ningú no s’hauria de morir en dies com aquests!

Desplegà el carret metàl·lic que utilitzaven per transportar taüts, es passà les dues mans per la cara i sospirà des del fons del lleu abans de dirigir-se al capellà.

—El senyor Pep diu si porta la difunta amb el cotxe i no cal que vinguen vostés.

5

El senyor rector féu dues cabotades d’assentiment i se sentí alleugerit.

—Millor serà.

El mosso telefonà pel mòbil i, després d’una curta conversa, assegurà: —Tot arreglat. Ara vénen.

Deu minuts després, el cotxe fúnebre aparcà a la mateixa porta de l’església. El mosso isqué a la porta amb el carret metàl·lic i, amb l’ajut del senyor Pep, protegit amb un paraigua negre com un corb, col·locaren el fèretre que contenia el cos sense vida de Natàlia Font Pujades, l’empentaren a l’interior de l’església i esperaren les indicacions del capellà.

—Vénen els familiars? —va xiuxiuejar el rector.

—Estaran per caure.

Una estona després, tres cotxes, el primer un Peugeot 604, s’aturaren rere del de la funerària.

Els escassos acompanyants de la difunta que gosaren reptar la tronada i superar el tall del trànsit que havia organitzat la policia local, feren acte de presència.

Joan Queralt Font, l’únic fill de Natàlia Font Pujades, amb cara de circumstàncies, es dirigí al capellà: —Podem començar, senyor rector, perquè no crec que puga arribar ningú més.

Un altre tro sec i dur, com una canonada, féu vibrar els ciments de l’església. Passat l’ensurt, la comitiva es posà en marxa en direcció a l’altar major, amb el Requiem æternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis, bastant desentonat, 6

enterbolit i en llatí, quasi a cau d’orella, que el senyor rector se sentia tan inquiet que li va trair la memòria i recuperà, sense voler, l’antiga llengua de l’Església. En aquesta ocasió, per l’efecte aterridor de la tronada, que ja feia temps que no n’havia vista una de tan forta. Ni tan sols, el dia que enterraren el rellotger, que en caigué més que en Zafra. Si pega un altre esclafit, de segur que se’n va l’electricitat i, que jo recorde, no tinc cap pila en condicions, així que no me’n quedarà altra que agafar uns quants ciris i pujar-me’ls a la casa abadia.

Mentre el capellà oficiava la missa, els records de Joan Queralt Font, cinquanta-tres anys, solter, l’únic fill de la difunta, es perderen entre la boira del temps. Tan sols els trons més forts, aquells que fins i tot tallaven momentàniament les paraules del rector i provocaven calfreds entre els escassos presents, el tornaven a la realitat per transportar-lo, tot seguit i de bell nou, a les imatges i, sobretot, als pensaments que des de feia molts anys, el tenallaven.

—El Señor esté con vosotros.

—Y con tu espíritu —la veueta del sagristà, solitària, es perdé ràpidament entre les raconades de les tres naus de l’església i de les dotze capelletes, sis a cada costat. Ací no contesta ni una ànima. Es nota que aquesta gent ve poc, per no dir gens, a l’església, i tan sols se’n recorden de santa Bàrbara quan trona. Les maleïdes teules! Ja no me’n recordava!

A penes torne a casa miraré el sostre de la cambra, que no m’acabe de refiar del manobre que canvià les trencades. Segurament, em tocarà posar-hi algun 7

recipient si no vull que es banyen els gronxadors i els mobles que vaig heretar de la tia Pepa Ramona.

I, de sobte, a Joan Queralt Font, cinquanta-tres anys, solter, l’únic fill de la difunta, li vingué la imatge de l’avi i de l’àvia, tots dos difunts sense voler dir-li ni explicar-li qui era realment la mare tot i que ho havia preguntat moltíssimes vegades.

—Ta mare és ta mare i no hi ha res més a dir. I no cal que t’escalfes el cap en bajaneries. I d’açò, ni paraula. Entesos? —Ni l’avi ni l’àvia no havien fet altra cosa que contestar-li, més o menys, amb les mateixes paraules, sovint adobades amb un somriure que sempre li semblà agre.

Va ser de boca del pare, uns dies abans de marxar definitivament de casa, que ho va escoltar per primera vegada. Ho recordava molt bé perquè celebrava el seu catorzè aniversari i l’avi li havia regalat el Vespino Brisa, nou de trinca.

—I que el disfrutes bona cosa.

El pare es va acabar d’un glop el got d’orxata que li havia mesurat l’àvia, el va incorporar de la cadira i va dir: —Mentre jo mane en ma casa, el meu fill no pujarà en aquesta moto ni en cap altra —el pare feia temps que se sentia ferit en l’orgull i, en aquella ocasió, les paraules sonaren inflexibles.

Clar que l’assumpte de la moto tan sols va ser el detonant d’una situació que es perllongava des de feia anys, segurament des del mateix dia en què la mare conegué el pare i l’avi se n’assabentà.

—No et convé, filla. És un Queralt i els Queralt són de mala raça i no tenen on caure morts.

8

No saps on viuen? A les casetes d’Ahulló, amb els xurros i els gitanos. Per si en faltara alguna, és un Gomis per part de mare, filla del Roig de la Barraca, criats tota la vida a l’horta, sense cap educació, més burros que un solc d’herba.

—És molt treballador i molt bona persona — argumentà la mare.

—No et convé i no se’n parle més.

La resistència de l’avi Mateu va ser numantina. Emperò, diuen i asseguren que l’amor no coneix fronteres ni coses per l’estil, de manera que, sempre d’amagatotis, el pare i la mare continuaren veient-se en els llocs més insòlits, en les situacions més difícils, en les circumstàncies menys favorables… Fins que arribà el dia en què l’avi hagué de doblegar-se a la voluntat dels nuvis i, sobretot, del senyor rector perquè la força de la natura va fer que la mare es quedara embarassada.

Després d’aquell casament forçat per les circumstàncies, el pare començà a fer jornals en les terres del sogre i a dur a mitges les basses de la marjal; però ben prompte vingueren les desavinences, ja se sap, a mitges ni amb la dona i, menys encara, amb un sogre que no et pot veure ni en pintura. Així que després de tot un seguit de discussions acalorades, decidí abandonar els jornals i les mitges per formar part d’una colla d’esporgadors que intentava completar la temporada llogant-se a la plaça.

—T’ho vaig dir, filla. Els Queralt són mala gent i fugen de la faena com de la forca del dimoni.

9

—No és això, pare. —La mare defensà el marit tot i saber que no tenia massa arguments.— Tots els dies busca faena, però no sempre en troba.

El capellà alçà el to de la veu i tallà en sec les meditacions.

—Lectura del santo Evangelio según san Marcos.

Les discussions continuaren, pràcticament, cada vegada que es trobaren, fins i tot, per Nadal, que hi hagué any que el dinar acabà com el ball de Torrent. Però el dia de la moto les paraules pujaren de to. I encara que l’àvia tractà de suavitzar la situació i la mare esclatà un plor, l’avi i el pare se’n digueren per a salar un porc.

—Saps què et dic, Queralt? Doncs que si algú mana en ma casa i en la teua sóc jo. I mentre jo mane, no tindràs collons per alçar-me una altra vegada la veu— l’avi ho digué amb els ulls encesos en flames.

—Collons? Collons diu? Bastants més que vosté que ni tan sols ha sigut capaç de fer una filla, que tothom sap que no és seua i a saber de qui serà.

L’avi alçà el puny i el descarregà com una maça damunt la taula del menjador.

—Fill de puta, malparit!—exclamà—. Vés-te’n ara mateix i no tornes a posar un peu ni en ma casa ni en la de la meua filla.

El pare mirà la mare i el fill, esperant que, d’una manera o d’una altra, li donaren suport, feren cos amb ell. Al cap i a la fi, eren la seua esposa i el seu fill; però la mare, sempre dèbil de caràcter com era, ajupí el cap i restà mirant 10

el terra. Ai Mare de Déu! Si gose parlar mon pare és ben capaç de fer alguna barbaritat! Ai, Joan, com tiraríem endavant sense l’ajut dels meus pares? Com puc deixar de la mà de Déu tota la vida, tot el futur del xic? Pensa-t’ho bé, Joan, i demana perdó, que no et costa res dir quatre paraules, quatre només, posar-li paciència i deixar que rode el temps…

Per la seua banda, el fill, amb catorze anys acabats d’estrenar, es va engolir com els caragols dins de la corfa, que també ell havia heretat de la mare un caràcter bastant feble, i va restar quiet, al costat de la xemeneia, sense saber cap on mirar i, menys encara, què fer ni què dir.

—La meua dona i el meu fill vindran amb mi —la veu del pare s’esmunyí entre les parets de la cuina.

—Que te’n vages t’he manat! —sentencià l’avi—. I no esperes que la meua filla ni el meu nét et seguisquen, perquè no ho faran.

Abans de marxar, llançà l’última advertència: —I no confies que cap persona del poble et done feina, que ja faré jo el que siga menester.

Aquell mateix dia, Joan Queralt Gomis, el pare, després de comprovar que Natàlia continuava sense badar boca i el fill romania quiet, mirant-se la punta de les esportives, marca Puma, comprades per l’àvia en la botiga nova d’esports Aliaga, la millor qualitat al millor preu, isqué de la casa dels sogres, s’encaminà a la que habitava—cent metres curts construïts al carrer de la Llocada i també del sogre, com quasi tot—, embolicà la seua roba i, sense acomiadar-se de 11

ningú, marxà a la capital on, segons comentà la gent, un cosí li facilitaria feina en un taller de mecànica.

El rector baixà els graons seguit pel sagristà i, en apropar-se a Joan Queralt, estengué la mà.

—La paz sea con vosotros —digué alhora que encaixava.

No tornà a veure el pare durant molt de temps, que els avis ja s’encarregaren de llevar-li del cap qualsevol intent de retrobament. I més encara quan començà a circular de manera insistent la notícia que el progenitor vivia amb una altra dona i que, fins i tot, tenia un altre fill.

A l’últim tro seguí un clapoteig bastant més sec i repuntat que el que produïa l’aigua de pluja.

Va ser el cosí Gustau qui murmurà des del seient del darrere i per un badall de la boca: —Està pedregant.

—Sí.

La tia Empar, Desamparados Queralt Gomis, la germana del pare, abans de caure malalta de l’Alzheimer, l’informà un parell de vegades, això sí, sempre d’amagatotis, mentre ell caminava en direcció a l’institut.

—L’he vist i se’n recorda molt de tu. I això que diuen d’una altra dona és mentida.

I l’última vegada, fins i tot li dugué la foto, amb l’adreça del pare escrita al darrere, que ell guardà entre les pàgines de L’illa dels coralls, de Ballantyne.

—Perquè la tingues de record.

I allà s’hi veia el pare, vestit amb una granota 12

de mecànic, recolzat contra un cotxe amb el capó alçat, mirant la càmera com si hi volguera transmetre-li algun missatge.

—Al paraíso te lleven los ángeles… —el càntic que va entonar el capellà es va esmunyir entre les parets de l’església.

Dilluns d’una de les primeres setmanes que anà a la facultat es decidí. En comptes d’agafar el tren que l’havia de portar a Madrid, es quedà a València, agafà un taxi a l’estació del Nord i es plantà al carrer que hi havia escrit a la foto, carrer del Pare Tosca, 11, primer, dreta, que se’n recordava de memòria, com si fóra ara mateix. A la porta de l’edifici trobà una senyora gran que tractava d’obrir sense massa èxit.

—Ai, fill meu, la vista —murmurà la senyora—.

A Joan Queralt dius que busques?

—Sí, senyora.

—Ui! Doncs no el trobaràs fins que es faça l’hora de sopar, fill, que treballa de mecànic a Xirivella i dina allà.

Tornà després de les vacances de Nadal, també dilluns, però en aquesta ocasió esperà que caiguera la nit. Premé el timbre que duia el retolet, J. Queralt, i esperà. Una estona després, s’obrí una finestra de la primera planta.

—Qui és? —La veu sonà sense massa força.

—Sóc jo, pare.

El capellà cantà l’última estrofa i desaparegué per la porta de la sagristia.

—Senyor Queralt, què vol que fem? —El senyor Pep, palplantat, mirà alternativament el 13

taüt i una de les vidrieres a través de la qual s’advertia la intensitat dels llamps.

Joan Queralt Font, cinquanta-tres anys, solter, l’únic fill de la difunta, no trobà cap resposta a la pregunta. Així que es capgirà i mirà el cosí Gustau. I aquest, mentre feia una ganyota, assegurà que continuava pedregant, que possiblement el camí del cementeri estaria de gom a gom d’aigua i que no era cosa d’aventurar-se a portar-hi el taüt.

—Li sembla bé que esperem una estona a veure què fa l’oratge? —El senyor Pep féu el preguntat mentre es fregava, inquiet, les mans.

—Sí. Esperem.

Un instant després, el capellà, seguit pel sagristà, s’hi apropà amb un somriure forçat a la boca.

—No patisca vosté. L’església estarà oberta tot el temps que calga —digué. I afegí:— Ja tancarà el sagristà quan se’n vagen. Ah! I l’acompanye en el sentiment.

El pare i ell feren una encaixada curta, quasi de compromís, com si a penes foren uns coneguts i no saberen com iniciar una conversa. A la fi, el pare, potser per eixir del tràngol, preguntà si estudiava o treballava.

—Estudie a Madrid. Veterinària.

—Això està molt bé.

De seguida s’adonaren que no tenien res més a dir-se, segurament perquè cap dels dos s’atreví a parlar de la mare, ni dels avis, ni tan sols del poble o de les festes majors. Havien passat quatre anys 14

llargs i els escassos fils de contacte que podien mantenir, es desfeien a cada segon que passava.

Com vols que t’ho explique, fill? No ho entendries encara que visqueres cent anys, perquè aquestes coses ni són fàcils d’entendre ni jo sé explicar-les.

—He d’anar-me’n, pare… He d’agafar el tren que va a Madrid.

—Ah! Molt bé. No t’entretingues, no siga cosa que el perdes.

Una segona encaixada, encara més breu que la primera, rematà el retrobament.

Tornà a peu a l’estació, es deixà caure en un dels bancs de fusta i tractà de dormir. Va ser una nit molt llarga i molt trista.

15

2

E

l cambrer arrancà el full del calendari, febrer 1934, i el guardà, plegat, dins de la capseta on s’amuntegaven els gallets. L’amo deia que el paper era bo i podria servir per fer embolicar muntons de monedes, de vint en vint ni una de més.

Després portà la comanda a la taula dels senyorets que, pel que es veia i se sentia, estaven, una altra vegada, urpa a la grenya.

Aquell dia faltà poc perquè la partida de xamelo s’acabara malament. I tot pel comentari de Borràs, el Campanero, que va dir que els radicals republicans eren més falsos i traïdors que Judes, que això de formar part d’un govern amb els cedistes era una maniobra per a mantenir-se en el poder, afixats a la mamella.

—Ja veureu com els radicals, a penes puguen, llançaran l’urpa a les terres per repartir-se-les entre la seua gentola, que sembla mentida que els dirigents de la CEDA no se n’adonen, els caracollons. I és que l’única cosa que els interessa també és continuar xuclant del pot, els malparits.

Clar que Eduardo, el metge, s’ho prengué com a cosa personal —no debades era de la CEDA des que la Dreta Regional Valenciana s’havia incorporat a la confederació—, i li va retraure que no parlara de les coses que no entenia. No

16