ElCalendariFestiudeRossell

EL CALENDARI FESTIU A ROSSELL Tradició i modernitat Miquel Àngel Pradilla (COORDINADOR)

Manolo Andreu & Alberto Rot (fotografia)

Miquel Àngel Pradilla • Manuel Doménech • Manuel Plá • Joan Anton Verge • M. Carme Arnau • Joaquim Arnau • Ferran Grau • Lidón Querol • Borja Iranzo • Ramon Guimerá • Lorena Michavila • Susanna Querol • Vicent R. Caballer • José Enrique Gargallo • Montserrat Gisbert

Benicarló,

2010

Amb el suport de

Ajuntament de Rossell

Primera edició agost de 2010 © Text Manuel Doménech, Manuel Plá, Joan Anton Verge, M. Carme Arnau, Joaquim Arnau, Ferran Grau, Lidón Querol, Borja Iranzo, Ramon Guimerá, Lorena Michavila, Susanna Querol, Vicent R. Caballer, José Enrique Gargallo, Montserrat Gisbert © Imatges Arxiu dels autors © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3. Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló Tel. 964 47 46 41 • www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Ramon París Peñaranda i Paül Peralta Correcció lingüística Rosa M. Camps Cardona ISBN: 978-84-96623-87-3 Dipòsit legal: BI-1925-2010 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Sumari El cicle festiu anual p. 9

Llindar Miquel Àngel Pradilla Cardona p. 11

Introducció Les festes tradicionals i populars. Aproximació al calendari festiu de Rossell Miquel Àngel Pradilla Cardona

De Nadal a Reis

Manuel Doménech Gavaldá i Manuel Plá Prades 17

Sant Antoni

Joan Anton Verge Caballer 21

Carnestoltes

M. Carme Arnau Querol i Joaquim Arnau Querol 27

La fira de Sant Josep

Ferran Grau Verge 30

Quaresma i Setmana Santa

Lidón Querol Pla 34

Sant Marc

Borja Iranzo Vicente 42

L’Ascensió a Bel

Ramon Guimerá Sabater 46

Sant Joan

Lorena Michavila Bustos

52

Sant Roc a les Cases

Susanna Querol Gavaldà

55

Festes d’Agost

Vicent R. Caballer Doménech 61

La Mare de Déu de la Balma

José Enrique Gargallo Gil 72

Tots Sants i la Castanyada

Montserrat Gisbert Bel 76

[7]

Llindar Miquel Àngel Pradilla Cardona

E

l llibre que el lector té a les mans ve a donar satisfacció a una petició reiterada des del Grup d’Estudis Rossell 750 Aniversari de proveir la població d’un text que s’ocupe d’una manera integral del cicle festiu anual rossellà.

A Rossell, com a bona part de les col·lectivitats humanes, la festa esdevé un element identitari i de cohesió social de primer ordre. És per això que hem considerat especialment oportú reflexionar-hi, amb la intenció d’establir els grans eixos vertebradors de cada celebració en particular i de l’oferta festiva en el seu conjunt. Tot plegat amb la voluntat explícita de contribuir a una interpretació més ben fonamentada d’un llegat cultural que ens remet a les nostres arrels més profundes. Una herència històrica que volem enaltir com a element patrimonial que conforma la nostra manera d’entendre la vida i afavoreix un trànsit ben orientat des del nostre passat. Una publicació que volem oferir a tothom, autòctons i forans, com un vèrtex promocional més d’un poble que alça orgullós la seua veu des del Maestrat.

El disseny del projecte editorial ha previst una publicació equilibrada quant a text i fotografia. El lector hi trobarà dotze textos sintètics que s’ocupen de les festes seleccionades i una aproximació de conjunt a la dimensió i la vigència de tot el calendari festiu.

Els textos constitueixen aproximacions personals a cadascuna de les festes i s’han encomanat a diferents relators, tots ells rossellans de naixement o d’adopció.

Això sí, una rossellanitat inclusiva que incorpora les festes majors de les Cases del Riu i de Bel. En relació amb l’apartat gràfic, s’ha volgut donar prioritat a la versió més actualitzada de la festa; així i tot, també s’han incorporat fotografies antigues que aporten un regust nostàlgic i acompanyen el lector en aquest viatge pel temps del record.

L’inventari de festivitats ha conjugat el caràcter tradicional i popular, d’una banda, i la vigència actual de la celebració, de l’altra. La proposta no és exhaustiva, tot i que el gruix de l’oferta festiva hi és present. El recorregut cronològic segueix la següent ordenació: cicle de Nadal a Reis, Sant Antoni, Carnestoltes, la fira de Sant Josep, el cicle de Quaresma i de Setmana Santa, Sant Marc, l’Ascensió de Bel, Sant Joan, Sant Roc a les Cases del Riu, Festes d’Agost, la Mare de Déu de la Balma i Tots Sants. Pel camí han quedat algunes festes menors del cicle tradicional però que també mereixen el nostre esment: la Candelera, Sant Blai, Sant Joaquim, Santa Àgata (Àguida), Santa Catalina i Sant Nicolau, per exemple. Val a dir que alguna d’aquestes celebracions, en temps pretèrits, havia estat prou important.

Qui signa aquest llindar és responsable de la tria de les festes i de les persones que s’han encarregat de presentar-les. Tota tria, com és sabut, té un component d’arbitrarietat difícil d’evitar. Siga dit, per tant, que la nòmina de participants en la publicació hauria pogut ser diferent: afortunadament la nostra població compta amb un planter excepcional de persones especialment aptes per al treball cultural. Però en l’elecció hi ha un denominador comú: la majoria són persones que els darrers dotze anys han aportat el seu esforç i el seu rigor en el marc del treball portat a terme pel Grup d’Estudis Rossell 750 Aniversari.

Personalment, amb aquestes paraules els voldria reiterar la meua gratitud més sincera.

Capítol a part mereix el reportatge fotogràfic que conté el llibre. En aquest àmbit, Rossell torna a estar d’enhorabona perquè compta amb un equip d’autèntica excel·lència. Manolo Andreu i Albert Rot han seleccionat per a l’ocasió un conjunt d’imatges del seu arxiu particular de gran vàlua documental i estètica.

[9]

Un garba de fotografies que fixa la festa en la seua versió contemporània. El contrast històric ens arriba a través d’un seguit d’imatges que han estat cedides per diferents persones del poble. A risc d’oblidar-ne alguna no les enumeraré, però vaja també per a elles la meua gratitud.

Tot plegat conforma un projecte molt participat, com la mateixa essència de la festa tradicional i popular. Un projecte que en cap moment s’ha concebut com una investigació pròpia del científic social, però que vol contribuir a posar llum en aspectes desconeguts o potser oblidats de la festa en ella mateixa i de l’entramat social que l’ha originada, adoptada i readaptada. Una publicació, en definitiva, que en una lectura més aprofundida, permet reflexionar sobre un conjunt de funcions que cada festa desvetla en el seu context. Funcions biològiques, psicològiques, d’identificació i d’identitat, econòmiques, polítiques i estètiques. Unes funcions que, en alguns casos, s’han vist alterades per canvis socioeconòmics de gruix i per la pressió cada cop més insistent de la globalització homogeneïtzadora.

Per acabar, unes paraules d’agraïment a les institucions que han donat suport al llibre que acaba de veure la llum. L’arribada a bon port d’un projecte d’aquesta envergadura, dirigit en essència a un col· lectiu de base demogràfica escassa, exigeix inevitablement el suport institucional. L’Ajuntament de Rossell i la Diputacio de Castelló, com no podia ser d’una altra manera, han estat novament al nostre costat i, tenen, per tant, la nostra gratitud.

El calendari festiu a Rossell. Tradició i modernitat és un llibre de regal. Un regal que, en primera instància, el Grup d’Estudis Rossell 750 Aniversari vol fer a la població. Desitgem, també, que el llibre siga una festa. Una festa a la qual tothom està convidat.

[10]

Les festes tradicionals i populars Aproximació al calendari festiu de Rossell Miquel Àngel Pradilla Cardona

1. Festa popular, festa tradicional i festa oficial.

Precisions conceptuals Sovint utilitzem els qualificatius de popular i tradicional, aplicats al mot festa, de manera sinònima. I, certament, els límits conceptuals dels dos sintagmes són difícils d’establir amb exactitud. Però farem bé de no perdre de vista algunes consideracions que matisen l’abast semàntic de l’un i de l’altre. Això, per a l’avinentesa que ens ocupa, és especialment rellevant ja que ens permetrà precisar la catalogació de les diferents celebracions de què consta el calendari festiu rossellà proposat.

Els estudiosos del món festiu han debatut insistentment sobre el tema i la veritat és que els resultats de la discussió no han estat especialment clarificadors. Dit curt, podríem sintetitzar que la festa popular (i passeume per alt la tautologia) ha de sorgir del poble i ha d’anar destinada al poble. Estaríem parlant de la col· lectivització dels esforços individuals, la socialització de la imaginació i de la creativitat que regna en la quotidianitat de les persones. La festa tradicional, en canvi, posa èmfasi en la dimensió temporal i exigeix a les celebracions continuïtat i regularitat.

El lector de seguida s’haurà adonat que bona part de les festes indexades en aquesta publicació gaudeixen de la doble condició de tradicionals i populars. Això és, poden ser referenciades en un eix històric, que, en alguns casos, ens portaria a èpoques molt reculades, i, alhora, són commeracions creades i consumides pel poble. L’àmbit de catalogació més conflictiva ens l’ofereixen les celebracions estrictament religioses i la inclusió de mercats i fires. Les primeres perquè entren en conflicte amb la concepció pagana de la festa (‘gaudi físic i transgressió’) i les segones perquè prioritzen la finalitat comercial de l’esdeveniment. Dit això, convé aclarir que tant les festes religioses (cicle nadalenc i de

la Quaresma i Setmana Santa) com la fira de Sant Josep han generat un component lúdic, complementari a la significació nuclear de la festa que permet posar-les al mateix sac.

Una altra cosa són les festes oficials, vinculades freqüentment a la difusió de la ideologia dominant del poder de torn. Em refereixo a festes supralocals al servei de la consolidació d’una cosmovisió favorable al governant. És un àmbit, l’oficial, que en tant que instrumentalitza la ideologia, garanteix el conflicte. Un conflicte, tot siga dit de passada, que no necessàriament ha de ser nociu. Siga com siga, l’àmbit de les festes oficials —autonòmiques o estatals— és fora dels interessos d’aquesta publicació.

2. L’origen de les diferents festes Una ràpida ullada a la relació de commemoracions del calendari festiu rossellà ens remet directament al calendari litúrgic cristià, que, al seu torn, pren suport en els calendaris romà i jueu. L’any litúrgic se centra en la remembrança estricta del misteri cristià per part de la institució eclesiàstica. La festa cristiana commemora, rememora i reviu un esdeveniment diví mitjançant la participació mística dels fidels.

Els cicles de Nadal i de Pasqua configuren l’any litúrgic. Mentre que el primer se centra en el naixement de Crist, el segon s’ocupa de la seua passió, mort i resurrecció. Ens trobem davant dels dos moments claus del misteri cristià. Els dos cicles difereixen quant a l’origen i la mobilitat. Així, el cicle nadalenc s’adapta i se sincronitza amb les festes romanes que commemoren el naixement del “Sol Ixent”, i el cicle pasqual arrela en el cristianisme a partir del judaisme. La mobilitat de les celebracions del cicle pasqual es deu al fet que pren su-

[11]

port en el calendari lunar, contràriament a la fixesa del cicle nadalenc, que es fonamenta en el calendari solar.

L’Advent dóna inici al cicle nadalenc. És un temps de preparació i purificació per a la vinguda del Messies. El moment més important el trobem la vigília i el mateix dia de Nadal. S’acaba amb la festivitat dels Reis. L’Epifania és la perllongació del cicle de Nadal, que acabaria el dimecres de Cendra.

A propòsit de la mobilitat del cicle de Pasqua, Miquel Palau (La pintoresca història del calendari, 1973) ens diu que per a determinar el diumenge de Pasqua s’han de donar les circumstàncies següents: “[…] que el catorzè dia de la lluna s’escaigui el mateix dia o després del 21 de març, però no abans, i que el diumenge de Pasqua no coincideixi amb lluna plena.

En resum: les llunes que són pasquals no poden tenir neomenia (lluna nova) abans del 8 de març ni després del 5 d’abril; i el diumenge de Pasqua pot caure del 22 de març al 25 d’abril”

La Quaresma, temps com l’Advent de dejuni i penitència, precedeix el cicle pasqual. Comença el dimecres de Cendra i acaba el dijous Sant i és el moment de preparació per al baptisme cristià. El diumenge abans de Pasqua se celebra l’entrada triomfant del Messies a Jerusalem, aclamat amb palmes, palmons i brots d’olivera. És el diumenge de Rams, l’inici de la Setmana Santa, que reviu la passió i la mort de Crist. Destaquen el dijous Sant, dia de l’últim sopar, i el divendres Sant, dia de la crucifixió i mort. La Pasqua s’inicia el dissabte de Glòria i s’allarga fins a la Pentecosta, cinquanta dies després de la resurrecció. La Pentecosta (o segona Pasqua) representa teològicament la vinguda de l’Esperit Sant.

El santoral popular és l’altra gran font de festivitats del nostre calendari. Determinades consuetuds han portat l’Església a cristianitzar diverses devocions. El sant, en la tradició cristiana, té la funció de mitjançar entre l’home i la divinitat, talment com passava amb els genis, les divinitats menors i els esperits tutelars dels romans.

Als estudiosos del tema els ha resultat molt complicat determinar les veritables causes de l’atenció a uns sants i la desatenció a uns altres; però hi ha devocions que estan clarament vinculades a la dinàmica econòmica de la població que els venera. És el cas, per exemple, de sant Antoni, patró dels animals, molt celebrat en poblacions eminentment agrícoles com la nostra; sant Marc també té una clara vinculació pagesa i la gent del camp en processó li dedicava lletanies, en què se li demanava que allunyés del terme tempestes i plagues; a Rossell, la benedicció del terme des de l’ermita té aquesta funció. I sant Pere Màrtir (29 de juny) que, tot i ser l’apòstol mariner per excel·lència, en el nostre poble és invocat per a la protecció de les collites de les pedregades; la gent anava a cada finca on dipositava dos barretes creuades del romer beneït a missa. D’altres sants eren invocats

[12]

per al guariment de malalties concretes. És el cas de sant Blai (3 de febrer) i de santa Àgata (5 de febrer), la festa de les dones, que actuarien contra el mal de gola, el primer, i el mal dels pits, la segona. També sant Roc (16 d’agost), en honor del qual se celebren les festes majors de les Cases del Riu, és considerat el protector contra la pesta negra.

Seguint amb les festes de base religiosa, la referència a les festes de la Mare de Déu és obligada. Les dos dates cabdals en què la devoció mariana pren un relleu especial són el 15 d’agost, festa de la Mare de Déu d’agost, i el 8 de setembre, dia de la Nativitat de la Mare de Déu i de les marededéus trobades. És un cicle que es dóna essencialment en època tardoral, curiosament el temps en què les festes dedicades als sants disminueixen considerablement. A Rossell, com a molts de pobles de la contornada, el 15 d’agost esdevé la data més important de les festes majors de la població, i pels volts del 8 de setembre es commemora la festa de la Mare de Déu de la Balma.

Acabarem aquest apartat amb un parell de referències a festes apartades de cap significació religiosa. Carnaval (o Carnestoltes) és la festa de la transgressió, on les constriccions que imposen les normes socials vigents romanen inactives. Aquesta revolta popular enfront del poder establert n’ha motivat la prohibició en casos extrems com la dictadura franquista. L’origen del Carnaval també és objecte de desacord entre els diferents tractadistes que se n’han ocupat. La creença més generalitzada el situa en les Saturnalia dels romans, però també hi ha qui hi veu elements presents en les Lupercalia i les Matronalia, també romanes. Les Saturnalia eren les festes dels esclaus i de les classes socials més baixes, on es representava l’alteració de la jerarquia social. Les Lupercalia consistien en un ritual de fecundació i de protecció de les raberes, on la disfressa hi jugava un paper important. I, finalment, les Matronalia commemoraven el rapte de les sabines per part dels primers romans.

Eren unes festes on les dones gaudien de plena llibertat i tenien prerrogatives —també sexuals— per damunt dels homes.

La nit de Sant Joan, el 23 de juny, tot i la referència al santoral, és una festa on el component pagà preval per damunt del religiós. D’entrada, hauríem de dir que es tracta d’una de les festes més celebrades arreu del món, especialment a la conca de la Mediterrània. Pel que fa a Rossell, sembla que en temps pretèrits va acollir la nostra festa major i que, a causa de la coincidència amb el temps de la sega i la batuda, es va traslladar a la Mare de Déu d’agost. Avui, en canvi, pren suport estrictament en l’esdevinement que gira al voltant de la foguera. L’origen d’aquesta festivitat és incert. Circulen, això sí, una gran quantitat d’interpretacions. Una de les hipòtesis més seguida en situa les arrels a l’Orient, des d’on s’hauria incorporat als mons grec i romà, i la vincularia als ritus de fecundació presidits pel foc. Una altra hipòtesi la relacionaria amb la civilització celta, que a principis

de maig honorava Belten amb un ritual on els druides també empraven el foc. Siga com siga, Sant Joan és una data molt important per al món agrari i ramader ja que coincideix amb el solstici d’estiu.

El foc, un element típicament pagà, té un protagonisme central. Per a uns simbolitza el sol, que, juntament amb la pluja, s’associa al bon creixement dels conreus i als rituals estiuencs de fecundació. Per a uns altres es vincula a la purificació de l’home davant de la pressió de les forces del mal. En qualsevol cas, és una nit màgica, on proliferen arreu rituals amorosos i de seducció i rituals de guariment de determinades malalties.

Amb el que s’ha dit en les línies precedents queda clar que la concepció del temps que tenien els nostres avantpassats era cíclica, adaptada a la influència dels fenòmens naturals sobre la terra i les persones. I les festes ritualitzaven aquests cicles ecològics, biològics, meteorològics, agraris i ramaders. La societat actual, industrialitzada i terciaritzada, ha creat nous cicles que arraconen els tradicionals. La nova distribució del treball industrial i els seus períodes de vacances, la democratització del consum i de la mobilitat, etc., han creat un nou escenari on l’adaptació de la festa popular és una exigència peremptòria.

3. Els contextos de la festa La festa no representa el mateix per a tothom que és susceptible de celebrar-la. Segons la tipologia de festa a la qual ens referim, els diferents actors (la gent gran, els infants, la joventut, la dona adulta, etc.) la perceben i la viuen de maneres diferents. Alguns, fins i tot, poden tenir-ne una visió negativa, ja siga perquè no estan en condicions biològiques d’adaptar-se al nou ritme que comporta (gent gran), ja siga perquè la feina que els cau al damunt es multiplica (les dones en els col·lectius tradicionalistes).

El trencament de la rutina quotidiana que comporta la festa implica la modificació d’un bon grapat de comportaments i d’actituds. Així, la normalitat deixa pas a uns comportaments col·lectius, de vegades fortament ritualitzats. En un context de treball, la festa implica un nou estat d’alliberament i relaxament, això sí amb caràcter voluntari, ja que la festa no hauria d’obligar a ningú.

La festa, d’altra banda, sol ser una realitat multidimensional, amb un conjunt d’activitats estructurades al voltant d’un nucli vertebrador. L’oferta, depenent de la festa, pot abraçar activitats lúdiques, culturals, esportives, religioses, etc. El principi d’opcionalitat sempre es troba vigent. Però també es dóna una mixtura en la funcionalitat d’algunes activitats. Així, els actes culturals poden acollir gent amb una disposició més aviat lúdica i els actes religiosos incorporen gent que prioritza el seu component cerimonial i festiu. L’espai festiu permet les interaccions esmentades.

L’autor del capítol i el seu cosí a cavall de la burreta de casa un dia de Sant Antoni de finals de la dècada dels seixanta del segle passat.

Aquest entramat festiu sempre té una gramàtica subjacent, sovint implícita, que els membres de la col·lectivitat, a diferència dels que no en formen part, coneixen. Un dels indicadors més potents de la integració de les persones a un col·lectiu és la incorporació dels elements identificadors dels rituals festius que s’hi celebren.

4. Les funcions de la festa En la festa, tal com ens expliquen Joan Prat i Jesús Contreras (Les festes populars, 1984), s’entronitza l’esperit dionísiac de la vida enfront de l’actitud apol·línia. L’ora et labora del cristianisme és arraconat per un sentit més lúdic de l’existència. L’insconscient col·lectiu de Freud afluixa les brides de la consciència. L’homo ludens (juga-

[13]

ner) pren el protagonisme a l’homo faber (treballador).

Aquestes dicotomies, ben presents en la història de la humanitat, ens permeten interpretar millor l’actitud existencial amb què s’aborda la festa. Una activitat, la festiva, que, segons els autors esmentats, presenta quatre funcions bàsiques: la biològica, l’econòmica, la integradora i la psicològica. Vegem-les sumàriament.

La funció biològica s’ha d’interpretar com una funció reparadora del desgast quotidià, un desgast associat al treball. És curiós com el desgast ocasionat per les celebracions, de vegades molt superior al de la rutina laboral, no té connotacions negatives o ni tan sols és percebut com a tal. D’altra banda, vinculat a la reparació corporal trobem la cuina de la festa, una cuina que s’ha d’abordar des dels vessants quantitatiu i qualitatiu.

El primer, sens dubte, és el principal: menjar (i beure) abundantment, molt més que en el dia a dia laboral, és un indicador festiu de primer ordre. Val a dir que en temps pretèrits, èpoques d’escassedat alimentària, aquesta millora energètica estava plenament pautada en els diferents cicles temporals que hi havia entre festa i festa. Avui, amb una alimentació molt més generosa, l’indicador quantitatiu continua plenament vigent…

Qualitativament, en temps de festa la gent oferia als seus el millor que tenia, sovint de producció pròpia o com a resultat d’una economia d’intercanvi que, encara avui a Rossell, proveeix les taules d’una gran varietat de productes.

Gastronomia i festa estan íntimament relacionades.

En el cas de la gastronomia rossellana associada a la festa, M. Cinta Mayo i Vicent R. Caballer, (La cuina de Rossell, 2008), ens han aportat informacions molt valuoses, d’algunes de les quals em faré ressò en les línies que segueixen. Hi ha plats que estan vinculats genèricament a les celebracions festives en general i n’hi ha d’altres que els associem immediatament a una festivitat en concret. Entre els primers destacarem l’anomenat rostit de festa, on el pollastre de casa era el protagonista excepcional d’una taula elaborada; un altre era el conill guisat amb samfaina i cargols, més habitual que l’anterior però també distingit. La rebosteria també era un indicador festiu clar; del ventall de pastes i dolços que feia la gent, en destacarem la coca celestial, una autèntica delícia feta amb ingredients que no totes les cases podien costejar. En relació amb els plats propis d’una determinada celebració, l’arròs amb pilota ens remet indefectiblement a Carnestoltes; es tractava d’un menjar fort que, juntament amb l’olla, preparava la població per al dejuni de la Quaresma; una època que s’acaba justament quan la gent encetava (i alguns encara enceten, en dono fe) la gerra del frito, un plat molt gustós de llom i costella de porc adobats en oli d’oliva per a una conservació prolongada. Pel que fa a les pastes i els dolços, les figues albardades (asbardades) i les borraines eren les postres típiques de Nadal i Reis; els pastissets es preparaven per Sant Antoni i la fira de Sant Josep; les

[14]

primes són la pasta típica de Sant Marc; la rosca, del dilluns de Pasqua, etc. Un patrimoni gastronòmic que, a poc a poc, va perdent terreny davant d’una alimentació molt estandarditzada que ja no està condicionada pel cicle anual dels productes del camp.

Una altra funció de la festa és l’econòmica. Individualment, la festa comporta un augment, de vegades considerable, de la despesa quotidiana. D’altra banda, l’organització de la festa implica la seua viabilització econòmica. D’això s’encarreguen les institucions i/o les comissions de festes. Arribats en aquest punt, dedicarem una mica d’atenció al sistema organitzatiu que, des de la transició democràtica, singularitza Rossell en relació amb els pobles del seu territori. Ens referim a l’establiment d’una comissió de festes, totalment autònoma, que es va renovant en un 50% cada any. La comissió en qüestió s’ocupa de l’organització d’un conjunt de festes: Reis, Sant Antoni, Carnaval, Sant Joan i les festes majors de l’agost. Compta amb el suport logístic i amb una assignació econòmica de l’Ajuntament. El gruix dels ingressos provenen de l’abonament massiu de la població als actes de les festes majors. Probablement allò que caldria destacar més d’aquest sistema és que constitueix un exemple de col·laboració individual desinteressada per a una finalitat col·lectiva. Una col·laboració que és assumida de grat perquè tota la població acaba sent membre de la comissió de festes, un fet que m’atreviria a dir que forma part de la matriu definidora del sentiment de comunitat de Rossell. Sens dubte, amb una estructura organitzativa com la que acabo de descriure, Rossell excel·leix en l’oferta festiva comarcal. I el que per a mi és més important, aconsegueix dotar la festa d’una connotació popular, extraordinàriament participativa, que la fa especialment atractiva.

De la resta de festivitats, se n’ocupen diferents col· lectius: les commemoracions de base més estrictament religiosa giren al voltant de la parròquia; l’Associació d’Armats dramatitza diversos actes de les processons de Setmana Santa; la fira de Sant Josep compta amb una comissió específica amb una participació destacada de l’Ajuntament; el Club de Caçadors Sant Marc patrocina la festa a l’ermita i organitza una paella popular; la festa de la Mare de Déu de la Balma és a càrrec de l’Associació d’Amics de la Mare de Déu de la Balma, i les festes de l’Ascensió a Bel i de Sant Roc a les Cases s’organitzen des de les associacions de veïns de les esmentades pedanies. D’altres associacions organitzen festes sectorials, no indexades en aquest treball, com l’Associació Musical Filharmònica Rossellana, l’Associació de Mestresses de Casa L’Espadella, l’Associació de Jubilats Sant Marc i el Grup d’Estudis Rossell 750 Aniversari.

Acabaré la funció econòmica de la festa amb una referència a l’Oferta (Auferta) de Rossell. En el record de la gent més gran del poble encara hi té cabuda la subhasta gastronòmica que se celebrava el dia de Reis. S’hi solien presentar ous bufats, bunyols, cócs de molla, cócs

ràpids, mel, etc. Una taula presidencial amb l’Ajuntament, i durant un temps el senyor rector, posava el preu d’entrada; i l’agutzil o el sereno voltaven pels rogles de gent ensenyant els plats. Els diners els arreplegava el majoral de Nostre Senyor i la festa acabava amb berenars i sopars col·lectius. Aquesta fórmula financera va ser recuperada per la comissió de festes, però els darrers anys, després d’alguns intents de canvi de data, ha deixat de realitzar-se.

La funció integradora de la festa té, segons la meua opinió, una importància cabdal. Les celebracions festives, especialment les festes majors i les commemoracions més singulars del cicle anual, són espais on l’etnocentrisme local es manifesta d’una manera més clara.

Com és sabut, la vida en una població implica una assumpció de la quotidianitat i dels rituals que en regeeixen el seu funcionament. La consciència de formar part d’un col·lectiu és absolutament necessària perquè una comunitat siga considerada com a tal. S’ha de desenvolupar un sentiment de pertinença al grup i de solidaritat amb la resta de membres. En aquest sentit, els efectes cohesionadors que té la ritualització de la festa juguen un paper preeminent. Dit d’una altra manera, la festa constitueix un marc d’integració òptim per a tota persona que vulga incorporar-se a la nova societat d’acollida.

L’especificitat de Rossell la trobem en la gran importància que té el retorn de la gent que per circumstàncies diverses ha hagut d’establir la seua residència en altres localitats. No oblidem que arran de la gelada de l’any 1956, la nostra població va patir una vertadera diàspora i, a més a més, determinats col·lectius han hagut de buscar a l’exterior feines que, per la seua formació, Rossell no els podia oferir. D’altra banda, la recomposició de les colles, una unitat d’ordenació social primària, juga un paper dinamitzador de primer ordre. El retrobament dels rossellans (talment com passa a les Cases del Riu i a Bel) aporta, especialment a les festes majors, una nova estampa, la d’una població que pràcticament duplica la seua demografia i es mostra ufanosa en un marc de gran vitalitat social.

La darrera funció de la festa és la psicològica. En la festa es produeix un canvi d’actitud cap a la vida. La distensió arracona la tensió laboral. I el relaxament o la inversió dels valors establerts es pot interpretar com una catarsi col·lectiva necessària per a l’equilibri social. Així, el seguiment de les convencions socials és substituït per un desfogament, també ritualitzat no ho oblidem.

Aquesta ruptura amb les normes vigents té en la celebració del Carnaval l’espai més important de transgressió. Un espai de tolerància cap a actituds sancionades fora de la festa i de rebel·lia contra el poder establert: “Per Carnaval tot val”. A propòsit d’això, sempre m’ha cridat l’atenció aquella pràctica que antigament es feia a Rossell, no sempre ben rebuda pels seus destinataris, de “fer llengüeta”. Consistia a fer befa de determinades

persones, escarnint-les amb declaracions crítiques fetes amb una veu deformada que no permetia la identificació de l’emissor. Una pràctica amb evidents relacions amb la crítica mordaç, sobretot als estaments superiors, feta en els versos dels balls de diables o en els discursos de sa majestat Carnestoltes d’altres indrets de la Mediterrània.

5. Canvia la societat, canvia la festa El llibre que el lector té a les mans és un exemple clar del caràcter dinàmic i canviant que té la festa. En els capítols que segueixen aquesta introducció l’eix cronològic serà determinant: la festa tal com la recorda la memòria de la gent més gran del poble i la seua plasmació actual. Les festes tradicionals i populars, com a reflex cultural que són d’una col·lectivitat, canvien en la mesura que les estructures social, econòmica, demogràfica, política, etc. evolucionen. La cultura popular —i la festa n’és una part important—, en tant que s’incardina en el context sociohistòric, s’hi adapta i en dóna testimoni. Aquesta adaptació pot presentar diferents formats: la desaparició d’alguna festa ocupa un dels extrems i el manteniment fidel a la tradició ancestral n’ocuparia l’altre. A Rossell, la desaparició del ritual de celebració de les festes de Santa Caterina (Catalina) i Sant Nicolau exemplificarien el vèrtex de la (quasi) desaparició; mentre que les festes dels cicles religiosos (cicle nadalenc i pasqual), fortament ritualitzades, mantindrien l’essència de la commemoració antiga.

Al bell mig hi trobarem diferents graus d’adaptació.

Així, els motius, les dates i la “gramàtica” festiva experimenten modificacions de diversa índole, que tot seguit intentaré sintetitzar a propòsit de la festa rossellana actual. D’entrada, m’agradaria fer una constatació que pot semblar paradoxal. Respon a l’aparent contradicció que suposa contraposar el declivi de la societat tradicional, de base agrícola i ramadera, i l’esclat de les celebracions festives de caràcter popular. Aparentment, la decadència del món tradicional hauria d’haver alterat molt més el repertori festiu contemporani. I el cas és que el gruix de les festes s’ha mantingut, experimentant, això sí, un procés de modernització que n’ha viabilitzat la seua supervivència.

Les explicacions d’aquesta pervivència són múltiples.

En darrera instància, probablement hi ha la necessitat dels éssers humans de sortir de la rutina laboral que els ocupa una part molt important de la vida. D’altra banda, l’adequació de la motivació originària a les noves necessitats, més lúdiques i potser no tan transcendents, també hi deu jugar el seu paper. Avui, la benedicció del terme i les collites que es fa a Sant Marc perd protagonisme en una festa on la prima hi és present, però precedida d’una magnífica paella d’arròs servida a tots els assistents. La festa de Sant Antoni també ha sofert

[15]

modificacions; no ens referim a l’antiga dramatització popular de la vida del sant i la barraca cremada, molt vigent en pobles del territori com el veí Canet lo Roig, sinó a l’escàs protagonisme dels animals. Per cert, voldria deixar dit que caldria pensar en la conveniència de reprendre una dramatització que podria donar més vistositat a una celebració magnífica on el pastisset rossellà és el rei de la festa.

La pèrdua, ni que siga parcial, del sentit inicial de determinades festes ha contribuït al fet que s’hagen produït determinats canvis de data en les celebracions.

L’Ascensió de Bel i la festa de Sant Marc, per raons essencialment climatològiques, ja fa un grapat d’anys que es fan el primer diumenge de juny, la primera, i el darrer, la segona. El col·lapse fester que hi ha al territori també pot ser motiu de canvi, com passa amb el Carnaval a Rossell o amb la festa de Sant Roc a les Cases. Un Carnestoltes, el nostre, que mira d’evitar la coincidència amb l’esdeveniment comarcal que suposa la celebració del de Vinaròs. La coincidència amb les festes majors de Rossell (i de vegades de la Sénia) del dia de Sant Roc (16 d’agost) és el motiu del trasllat de la celebració al primer cap de setmana de juliol. I no cal dir que bona part de les festes s’adapten a les exigències laborals de la industrialització, que impossibiliten, llevat dels períodes de vacances, la realització de les celebracions fora del cap de setmana. Siga com siga, l’ortodòxia tradicional deixa pas a un nou ordre que respon millor a les necessitats, ni que siguen estrictament lúdiques, de les col·lectivitats.

La fira de Sant Josep també és un exemple diàfan de la capacitat d’adaptació d’aquests esdeveniments. En les seues diferents etapes, la fira ha anat reflectint l’estructura econòmica de la població. El primer gran canvi es va donar quan, passada la guerra civil, la fira agrícola i ramadera es va centrar sobretot en l’agricultura. Inicialment els animals de treball tindran molt de protagonisme, però a poc a poc la industrialització incipient propiciarà l’arribada de la mecanització. Actualment, el predomini del sector industrial és un signe del temps i l’oferta tradicional s’ha vist arraconada per luxosos estands on es pot trobar tot el que la societat de consum promociona.

El context de la festa també ha variat a causa de la urbanització, un fenomen de la modernitat que va de bracet de la industrialització. Avui, Rossell compta amb un complex ludicoesportiu que és l’enveja de la comarca. Les instal·lacions culturals i esportives acullen un bon grapat de festivitats, a l’exterior al bon temps i a l’interior quan la climatologia no acompanya. Les festes majors excel·leixen en un marc extraordinari que, per la seua ubicació, estalvia les molèsties sonores que unes activitats nocturnes, tan intenses i prolongades, ocasionaven al veïnat quan es feien a l’interior del poble. També ha estat celebrat el trasllat i la consolidació de la plaça de bous a la mateixa zona. Les mateixes fo-

[16]

gates de Sant Joan, abans disperses per una població on els carrers no estaven asfaltats, ara es concentren en un descampat als afores del poble que n’acull una de sola però certament espectacular, fora del perill que suposaria l’incendi d’instal·lacions elèctriques que en temps pretèrits no existien. Són els nous temps i no pareix que siguen pitjors que els dels nostres avantpassats…

6. Corol·lari Quan la decadència del món rural feia pressuposar que el món de la festa tradicional faria fallida, la realitat que s’ha imposat és tota una altra. La festa s’ha mantingut, amb formats sovint diferents, al servei de noves necessitats. A Rossell, com ha passat en tot el context estatal, l’arribada de la democràcia ha motivat la recuperació de tot un seguit de celebracions de base tradicional.

Algunes prohibides, com el Carnaval; d’altres perquè responen a les exigències de les col·lectivitats d’establir mecanismes de cohesió social al voltant de commemoracions que havien caigut en desuetud. En la nostra població han estat especialment celebrades les recuperacions d’esdeveniments com la fira de Sant Josep (1991), la dramatització dels Malarmats (1990), l’Ascensió a Bel (principis dels vuitanta del segle passat), la festa de Sant Roc a les Cases (finals dels vuitanta) i la festa de la Mare de Déu de la Balma (1997).

Tot plegat conforma un cicle festiu molt reeixit, que obri noves possibilitats a la imaginació i a l’enginy de les persones. Un cicle que adapta la festa als nous temps.

Una època en què la globalització homogeneïtzadora pressiona les cultures locals amb una intensitat esfereïdora. I, alhora, un temps on la reivindicació identitària de la immediatesa fa de contrapunt de la dinàmica mundialitzadora.

La festa rossellana té present i té futur. Un present i un futur que hem fet entre tots i que hem de continuar conreant com si es tractés d’un dels béns més preuats de què disposem.

Visca Rossell i la festa!

De Nadal a Reis Manuel Doménech Gavaldá i Manuel Plá Prades

N

adal és una de les festes més importants de l’any. La tarda moria una mica més tard, “per Nadal un pas de pardal”. Les nits eren fredes. Solia fer vent; però abans de la missa del gall calia sortir al carrer amb torxes enceses, atxes de cànem i espart xorades a les sénies i unes altres d’espígol més casolanes, que es cremaven esbandint l’espurnegall.

La xicalla dansava fora de si al so de picarols dibuixant en la foscor de la nit cercles de foc. Dansava i cantava: “Matines, Nadal / dones tireu figues / escales avall…”

Al Molló i a la Planeta es cremaven argelagues per simbolitzar l’anunciació de santa Isabel a Maria, la Mare de Déu, del naixement de sant Joan Baptista.

A la missa del gall l’església estava plena de gent i abrigalls perquè el vent i el fred romanien al carrer amb les urpes esmolades. Acabada la missa venia l’Adoració del niño i es cantaven villancicos (nadales). Camí de casa calia abrigar-se i a l’arribada escalfar-se mans i peus al foc de la llar i al braseral de la conca.

Aquella nit es cuinaven borraines, untades amb mel o ensucrades, i figues albardades. La família, a la vora del foc, les menjava amb fruïció i s’escalfava al caliu de les brases, que amb un cop d’estenalles hi havia després de les ascles enceses. Una bossa d’aigua calenta o bé una rajola embolcallada feien d’escalfallits.

Avui dia es manté l’escalfor de l’església i de la casa amb estufes i calefacció.

Els xiquets s’afanen a arreplegar els caramels que els Reis llancen des del balcó de l’ajuntament.

[17]

Acte de lliurament dels regals de Reis a la Casa de Cultura.

El dia de Nadal es cantava la missa solemne de Ravanel·lo, la dels trenta-tres kíries. Dirigia el cor don Vicent, l’apotecari, i l’acompanyava al piano doña Conxa, la seua senyora; al violí, Lluís del Serenet. Els villancicos més emprats eren: Adeste Fidelis, Santa Nit (en alemany), Dime niño de quién eres… i d’altres; però sempre s’acabava amb el del poble: “Pastorets i pastoretes / anémon cap a Betlem / farem la nostra faena / i al niño l’adorarem…”. Mentrestant el senyor rector oferia el niño a besar al peu de l’altar, i l’escolà major l’anava netejant amb un mocador blanc envoltat de randa.

La gent omplia bancs, reclinatoris i catrets i lluïa vestits de mudar i cares de satisfacció. La missa s’oficiava en llatí, el sermó en castellà i el celebrant, d’esquena, només es girava per impartir la benedicció.

En sortir de missa, uns se n’anaven a fer el vermut i altres cap a casa, a les quatre soles, a preparar el dinar, perquè s’estava en dejú obligat, ja que des de les dotze de la nit del dia d’abans no es podia menjar si s’anava a combregar.

El dinar de Nadal sempre ha estat especial i fins ara ha reunit tota la família. Llavors es menjava de primer plat sopa d’estrelletes i maravilla feta amb un bon caldo. Un brou de cardets, cigrons, pataca, algun tord i ingredients de la matança del porc que després se servien a part. Ara la sopa sol ser de galets, buits o farcits de carn picada, i al brou no hi falten trossos de vedella i de corder.

De segon plat, pollastre rostit, el més vell del galliner; i de postres, torrons, guirlaches, crespells, pastes i algunes llepolies de les tendes de queviures. Es bevia xampaina amb canadelles i alguna copeta d’anís i moscatell. Ara no hi solen faltar titots trufats i pollastres farcits regats per un bon vi i cava; i de postres, pastissets, pastes, neules i torrons de compra.

[18]

A la tarda hi havia rosari, adoració i després ball al Centro, al Cine Capitol. L’orquestra Ritmo Gavaldà tocava pasdobles, valsos, xotis, tangos i algunes peces lentes que permetien arrimar-se una mica més.

Ball agarrat i i vigilat per mares i iaies que romanien assegudes als bancs del cinema arrimats als costats.

Les peces més sol·licitades eren els pasdobles, sobretot Las islas Canarias que Vicent del Roso brodava a la trompeta. L’orquestra tenia poc repertori, cada peça es repetia dos vegades, per això amb una petició se’n podien ballar dos amb la mateixa xica.

A la nit hi havia cinema: Locura de amor, Agustina de Aragón, etc. Aurora Bautista, com a protagonista, i Juan de Orduña, com a director, eren els més famosos.

Cada vegada que es feia cine, el senyor rector posava a l’abast dels feligresos la qualificació de la censura.

En ser demà era el “dia del lloguer”. Els menuts visitaven les cases dels més parents amb el crit de : “Venim a llogar!”; i eren obsequiats amb confits, margallons, rastres de botifarres, pastes i alguns cèntims.

El dia 28, dia dels Innocents, grans i menuts es feien innocentades i es penjaven ninots de paper a l’esquena. La broma suau i la xanxa, a la fi, feia esclatar l’alegria.

El darrer dia de l’any, Sant Silvestre (“…que porta el burro al cabestre”), l’hostal de Xalamera acollia un home que tenia tants nassos com dies quedaven a l’any. Era sempre invisible per a la canalla, que el buscava a instància dels grans i mai no el trobava.

La revetlla no era tan popular com ara. Es rebia l’Any Nou a casa i no hi havia xampany ni cotilló.

Cap d’Any era festa gran. No hi faltava missa, ball i cine amb pel·lícula apta para menores, com per exemple Levando anclas de Frank Sinatra.

Reis. A la vespra de Reis creixia l’enrenou i el formigueig de la xicalla: “Vindran els cavallets (Reis)?”.

“Pos enguany no sé com anirà —deien els grans— perquè ha nevat molt per l’Esquetxe”. Tot i així, després de sopar treien al balcó, tots plegats, cabassets amb garrofes, figues, pesolina, alfals i alguna panolla per als animals de la cavalcada. Oblidades quedaven les amenaces: “Si no…, no et portaran res els Reis”. Al dia següent la contraprestació venia donada en relació amb l’economia domèstica. Igual que ara.

Al so de trompetes, clarins i timbals, arriben els Reis, a dalt de camells, envoltats de gent que munten cavalls.

Ja vénen, ja hi són.

Arriben els Reis a dalt de camells, Gaspar, Baltasar i també Melcior.

Mare, què tant de somriure?

Mare, de pressa, no rigues! i baixa sabates, garrofes i figues.

Per posar-les al balcó o pel finestró.

La carta per a ells i l’altre per cavalls i cavallers.

El dia de Reis era un dia d’alegria: xiquets i xiquetes gaudien d’algun joguet (una pilota, una nina…) i de coses de profit (calcetins, una bufanda, llapis, goma d’esborrar, una llibreta, etc.), carbó i confits.

A la tarda es feia l’Oferta (auferta), una subhasta gastronòmica. Dos coterets l’anunciaven pels carrers del poble tocant campanetes i cridant: “A l’Oferta, a l’Oferta!” A la plaça de l’Ajuntament o al mercat, si plovia, s’hi instal·lava una gran taula coberta amb unes grans estovalles blanques. Hi assistia assegut tot el consistori i la presidia l’alcalde i el senyor rector, el qual posava preu als plats i es feia càrrec de la recaptació per a les obres del nou seminari diocesà.

La gent amb possibilitats aportava plats i plàteres amb varietat de llepolies (ous bufats, crespells, braços de gitano, montes nevados, cócs i coques celestials, etc.). Cada aportació s’expressava en veu alta, alternativament pel sereno i l’agutzil, tot dient: “… pessetes ne donen. Hi ha algú que en dono més?”; i seguien subhastant fins que ho remataven: “…pessetes ne donen i ha algú que en dono més. A la una, a les dos i a les tres!”.

La festa acabava amb berenars i sopars col·lectius i la major part de la canalla, decebuda pels reis minsos, mirava de gairó els amics afortunats.

La festa dels Reis ha canviat, sobretot la cavalcada i els regals; però continua despertant la il·lusió de grans i menuts.

NADAL ROSSELLÀ Comprarem la botelleta d’aquell vi tan bo i dolcet. (bis) Serà la cosa més fina Per al niño Jesuset. (bis) La música del concert volava per l’aire, se l’emportava el vent.

El vent era prou fred, mes no importava gaire.

L’aire de la cançó provocava calfreds, removia la bonança, despertava la il·lusió.

Cavalcada dels Reis amb carrossa.

Tornava, com l’esperança, del calfred a l’emoció, del record a l’enyorança.

Ai, Déu meu Senyor!

En arribar les festes de Nadal pobre del pollastre que es plantava gall.

No li arriendo la ganància pos se li acabava la prestància…

Però ara, ara està de sort, es maten capons i pollastres, cap gall sol ésser mort, ni un penjat en rastres.

Abans, altiu galant de la contrada, senyor i amo del galliner, pregoner del dia i la tronada, escoltàvem al gall matiner.

A Nadal, al meu país, al poble de les nits fosques, on rosegant grans de panís corrien ratolins per les golfes.

On l’olla coïa a la bruguera plena de carn, generosa.

Grunyia el porc, rellinava el cavall.

Figues i borraines a la panera regalimaven mel primorosa.

Dos auelos atiaven l’encenall.

Pels carrers, la xicalla cantava: [19]

Matines, Nadal dones tireu figues, escales avall…

Els cofins desfets.

L’aire espantat.

Les atxes enceses.

Les torxes d’espart.

Senyals i espurnes lluminoses.

Cercles i flocs de foc.

Paraules vives, joioses que l’aire s’enduia a poc a poc.

Nadal rossellà que a tots plegats he vingut a recordar.

Nadal de la missa del gall, del torró i les figues albardades, on el fum, al capdavall jugava per les teulades.

Veus i cors de la mainada que cridaven ardents.

Amics i veïns una abraçada, que tots som parents.

Alegria irrefrenable de la gent.

Algaravia memorable del moment.

Creieu-me rossellans i demés personal.

“A Nadal cada ovella al seu corral”.

Visca l’amor i l’amistat.

Pareu la guerra, i Pau tingueu a la Terra els homes de bona voluntat.

Manuel Doménech (desembre de 2003)

[20]