Els contes d’El Club de la Mitjanit Marc Artigau i Queralt
narratives, 20
BENICARLÓ,
2013
Primera edició març de 2013 © Text Marc Artigau i Queralt © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Aguilar Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN 978-84-15221-72-2 Dipòsit legal CS-57-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
Els contes d’El Club de la Mitjanit
Índex El teu terreny de joc
11
CONSTRUIR UN VELER
13
EL MEU MARIT
15
HALTEROFÍLIA 17 URGÈNCIES 19 MORTADEL·LA 21 EL TEU TERRENY DE JOC
23
LES NOSTRES OMBRES
25
La jugadora de vòlei i jo 27 UN BON JUGADOR
29
MULUNGU 31 LA JUGADORA DE VÒLEI I JO
33
LA PETANCA
35
L’ENXANETA 37 Walk of life 39 APUNTAR-SE A UN GIMNÀS ÉS PERDRE LA DIGNITAT
41
WALK OF LIFE 43 UN ALTRE CARNAVAL, SI US PLAU
45
LA BOLA DE NEU
47
EL MILLOR JUGADOR DE LA HISTÒRIA DEL FUTBOL
49
LA BICICLETA ANTIGA
51
EL NÚMERO DE TELÈFON
53
A cops de puny 55 ANÈL·LIDS 57 MIL JUGADORS ENMIG DE LA BOIRA
59
NEDAR A PORT
61
7
EL TALLADOR DE GESPA DEL CAMP NOU
63
A COPS DE PUNY
65
A les fosques 67 LA VOLUNTAT DEL PARE
69
A LES FOSQUES
71
CAMPIONAT DE NATACIÓ
73
EL NOM D’UN FILL
75
NOA 77 PRUDENTS 79 LES PROMESES QUE NO HEM DE COMPLIR
81
L’ungla negra 83 CINTES BETA
85
L’ÚLTIM PARTIT DELS LAKERS
87
L’ORDRE DE LES COSES
89
L’UNGLA NEGRA
91
LA PERXA
93
TIE-BREAK 95 KUBALA TRES DOSIS AL DIA
97
LES CIUTATS DE LA NOSTRA VIDA
99
Sucre 101 EL PARE DEL GARRIDO
103
UNA PILOTA OFICIAL
105
ANTICS COMPANYS DE CLASSE
107
ELS BERENARS DE LA IAIA
109
CAMPIONAT MUNDIAL AL PASSADÍS DE CASA
111
SUCRE 113 Un jugador irrepetible 115 UN JUGADOR IRREPETIBLE
117
L’ESCALADOR 119
8
EL DESIG I LA GIMNASTA
121
UNA DONA QUE SURAVA
123
L’HOME DEL TEMPS O ELS MINUTS DE LES ESCOMBRARIES
125
ELS COMIATS QUE SEMBLEN BENVINGUDES
127
Els contes d’El Club de la Mitjanit
El teu terreny de joc
En l’esport, com en l’amor, la condició d’amateur ha de ser estrictament mantinguda. Robert Graves
CONSTRUIR UN VELER
D
ubto que recordis la nit que vam posar-nos d’acord. Tu vas dir-me que podia navegar pel teu melic, sempre que volgués, que em donaves permís i que no necessitava cap excusa per a fer-ho. De fet, em vas demanar que m’hi quedés tot el temps del món. Com volies que nedés pel teu melic si jo no sé nedar? Si m’ofego en un got d’aigua, si les profunditats m’espanten. Per això vaig decidir que als vespres jo construiria un veler, fet a mà, hi vaig dedicar tantes hores… vaig aprendre on era la proa i a on la popa, a fer nusos de mariner, a comprendre el vent i les seves possibilitats, i una nit mentre dormies tan profundament com un oceà, vaig aprofitar per, de puntetes, carregar d’equipatge el veler i agafant embranzida des de la teva panxa començar a navegar pel teu melic. Els primers dies van ser fabulosos. M’atrevia a estones a posar un peu a l’aigua, a refrescar-me quan feia calor. Hauria pogut competir contra qualsevol amb la seguretat de poder humiliar-lo. Era ràpid aprofitant el vent, era astut amb les onades. Una tarda, de cop i volta, es va ennuvolar. Vaig fixar-m’hi, però de no sé d’on va aparèixer una veu que em va explicar: —Si és núvol, vol dir que s’ha posat un jersei de llana. I d’aquí a no res es posarà a nevar borrissols. Al principi et farà gràcia, però després veuràs que barrejats amb el mar fa una pasteta ben rara. De qui era aquella veu? Al principi no el vaig reconèixer, però quan es va apropar més vaig descobrir que era la teva exparella, aquell benvolgut que encara s’escapava de tant en tant en alguna con13
versa, aquell qui et truca quan estem junts i tu dissimules sense gràcia, aquell que també navegava pel teu melic, però que pensava que alguna onada ja l’hauria matat… La diferència entre ell i jo, és que ell sap nedar. Es va acostar potser per ajudar-me, em va veure confús, llàstima que no li vaig donar temps i d’un cop de puny el vaig fer caure del veler. Directe a l’aigua. Vaig aguantar-li el cap fins que ja no quedaven bombolles a la superfície, després vaig seguir la ruta. Porto molts mesos aquí tancat. Ara sí, tot sol. Sense trobar sortida. Potser no n’hi ha. Ara que hi penso, quan em vas oferir el teu melic no vaig caure en un detall, el pitjor no és ofegar-se, és no encertar un port.
14
EL MEU MARIT
V
ostè doctor ho ha d’entendre: El meu marit… Però és clar al principi va ser tan subtil que quasi no me n’adonava. Vostè tampoc no se n’hagués adonat. Un dia va canviar tota la roba de l’armari. Ell vestia de xandall, mai no li havia preocupat la roba, però va ser així, sense més ni més, un dia tot l’armari era tot d’Antoni Miró. Sí, ho ha sentit bé. A mi, què vol que li digui, em feia gràcia. Per fi aniria mudat. Tampoc no m’hi vaig posar massa. I es va aprimar, ell que lluïa panxa i cervesa, es va aprimar i es va rapar el cap. Però és clar, després, va venir aquella fal·lera per Santpedor, no hi havíem anat mai; i aquell sistema tàctic, s’asseia davant del televisor i em deia que volia jugar amb nou migcampistes, Valdés al darrere i Messi que faci el que vulgui. Pot sonar-li divertit, ho entenc, però a mi no em feia cap gràcia. Es va inventar que el seu pare era paleta, quan el pobre home sempre havia treballat d’agent comercial, tota la vida. Li deia: “Ernest, em pots donar un cop de mà amb això?” “M’ajudes a pujar les caixes?” “Hem de rentar plats.” I ell va deixar de respondre. Em va demanar que no l’anomenés més Ernest, volia que li digués Josep, que li quedava millor, que si m’havia fixat que cada cara mereix un nom i que la seva cara no conjuntava amb Ernest. Sí, doctor, una nit quan ja estàvem despullats, amb les persianes mig abaixades, mirant-me als ulls em va dir: “Sí aquesta nit guanyem serem eterns”. Eterns? No l’entenia. O quan me’l mirava tan guapo vestit d’Antoni Miró i li deia: “Josep estàs molt guapo”.“L’elogi debilita”, em deia. “I no em diguis Josep, Josep m’ho diu tothom, tu pots dir-me Pep.” 15
Jo veia que cada cop s’apassionava més amb la feina, em va fer treure tots els diners de La Caixa i els vam posar a Banc Sabadell, sí doctor, la casa plena de llibres de Martí i Pol, de David Trueba. Alguna nit, si se sent inspirat, em xiuxiueja a cau d’orella: “Si véns amb mi no demanis un camí planer, ni estels d’argent, ni un demà ple de promeses, sols…”, i jo ja no puc més, vostè ho entén, oi doctor? No es pot viure així. Sí, ja sé que és molt d’hora per trucar-li, que gairebé no són ni les set del matí, però ara em diu que si ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, sense excuses ni retrets, serem imparables… I jo doctor, com vostè, ja deu poder imaginar, només vull que torni a ser ell, com era ell, amb els seus defectes, amb el seu xandall, la seva panxeta, i sobretot vull poder dir Ernest i que es giri i que em miri i que per una estona com qui no vol la cosa em digui “com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat…”.
16