Els contes d'El Club de la Mitjanit

Els contes d’El Club de la Mitjanit Marc Artigau i Queralt

narratives, 20

BENICARLÓ,

2013

Primera edició març de 2013 © Text Marc Artigau i Queralt © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Aguilar Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN 978-84-15221-72-2 Dipòsit legal CS-57-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Els contes d’El Club de la Mitjanit

Índex El teu terreny de joc

11

CONSTRUIR UN VELER

13

EL MEU MARIT

15

HALTEROFÍLIA 17 URGÈNCIES 19 MORTADEL·LA 21 EL TEU TERRENY DE JOC

23

LES NOSTRES OMBRES

25

La jugadora de vòlei i jo 27 UN BON JUGADOR

29

MULUNGU 31 LA JUGADORA DE VÒLEI I JO

33

LA PETANCA

35

L’ENXANETA 37 Walk of life 39 APUNTAR-SE A UN GIMNÀS ÉS PERDRE LA DIGNITAT

41

WALK OF LIFE 43 UN ALTRE CARNAVAL, SI US PLAU

45

LA BOLA DE NEU

47

EL MILLOR JUGADOR DE LA HISTÒRIA DEL FUTBOL

49

LA BICICLETA ANTIGA

51

EL NÚMERO DE TELÈFON

53

A cops de puny 55 ANÈL·LIDS 57 MIL JUGADORS ENMIG DE LA BOIRA

59

NEDAR A PORT

61

7

EL TALLADOR DE GESPA DEL CAMP NOU

63

A COPS DE PUNY

65

A les fosques 67 LA VOLUNTAT DEL PARE

69

A LES FOSQUES

71

CAMPIONAT DE NATACIÓ

73

EL NOM D’UN FILL

75

NOA 77 PRUDENTS 79 LES PROMESES QUE NO HEM DE COMPLIR

81

L’ungla negra 83 CINTES BETA

85

L’ÚLTIM PARTIT DELS LAKERS

87

L’ORDRE DE LES COSES

89

L’UNGLA NEGRA

91

LA PERXA

93

TIE-BREAK 95 KUBALA TRES DOSIS AL DIA

97

LES CIUTATS DE LA NOSTRA VIDA

99

Sucre 101 EL PARE DEL GARRIDO

103

UNA PILOTA OFICIAL

105

ANTICS COMPANYS DE CLASSE

107

ELS BERENARS DE LA IAIA

109

CAMPIONAT MUNDIAL AL PASSADÍS DE CASA

111

SUCRE 113 Un jugador irrepetible 115 UN JUGADOR IRREPETIBLE

117

L’ESCALADOR 119

8

EL DESIG I LA GIMNASTA

121

UNA DONA QUE SURAVA

123

L’HOME DEL TEMPS O ELS MINUTS DE LES ESCOMBRARIES

125

ELS COMIATS QUE SEMBLEN BENVINGUDES

127

Els contes d’El Club de la Mitjanit

El teu terreny de joc

En l’esport, com en l’amor, la condició d’amateur ha de ser estrictament mantinguda.

Robert Graves

CONSTRUIR UN VELER

D

ubto que recordis la nit que vam posar-nos d’acord.

Tu vas dir-me que podia navegar pel teu melic, sempre que volgués, que em donaves permís i que no necessitava cap excusa per a fer-ho. De fet, em vas demanar que m’hi quedés tot el temps del món.

Com volies que nedés pel teu melic si jo no sé nedar?

Si m’ofego en un got d’aigua, si les profunditats m’espanten.

Per això vaig decidir que als vespres jo construiria un veler, fet a mà, hi vaig dedicar tantes hores… vaig aprendre on era la proa i a on la popa, a fer nusos de mariner, a comprendre el vent i les seves possibilitats, i una nit mentre dormies tan profundament com un oceà, vaig aprofitar per, de puntetes, carregar d’equipatge el veler i agafant embranzida des de la teva panxa començar a navegar pel teu melic.

Els primers dies van ser fabulosos. M’atrevia a estones a posar un peu a l’aigua, a refrescar-me quan feia calor. Hauria pogut competir contra qualsevol amb la seguretat de poder humiliar-lo. Era ràpid aprofitant el vent, era astut amb les onades.

Una tarda, de cop i volta, es va ennuvolar. Vaig fixar-m’hi, però de no sé d’on va aparèixer una veu que em va explicar: —Si és núvol, vol dir que s’ha posat un jersei de llana. I d’aquí a no res es posarà a nevar borrissols. Al principi et farà gràcia, però després veuràs que barrejats amb el mar fa una pasteta ben rara.

De qui era aquella veu?

Al principi no el vaig reconèixer, però quan es va apropar més vaig descobrir que era la teva exparella, aquell benvolgut que encara s’escapava de tant en tant en alguna con13

versa, aquell qui et truca quan estem junts i tu dissimules sense gràcia, aquell que també navegava pel teu melic, però que pensava que alguna onada ja l’hauria matat…

La diferència entre ell i jo, és que ell sap nedar.

Es va acostar potser per ajudar-me, em va veure confús, llàstima que no li vaig donar temps i d’un cop de puny el vaig fer caure del veler. Directe a l’aigua. Vaig aguantar-li el cap fins que ja no quedaven bombolles a la superfície, després vaig seguir la ruta.

Porto molts mesos aquí tancat. Ara sí, tot sol. Sense trobar sortida. Potser no n’hi ha. Ara que hi penso, quan em vas oferir el teu melic no vaig caure en un detall, el pitjor no és ofegar-se, és no encertar un port.

14

EL MEU MARIT

V

ostè doctor ho ha d’entendre: El meu marit… Però és clar al principi va ser tan subtil que quasi no me n’adonava. Vostè tampoc no se n’hagués adonat. Un dia va canviar tota la roba de l’armari. Ell vestia de xandall, mai no li havia preocupat la roba, però va ser així, sense més ni més, un dia tot l’armari era tot d’Antoni Miró. Sí, ho ha sentit bé. A mi, què vol que li digui, em feia gràcia. Per fi aniria mudat.

Tampoc no m’hi vaig posar massa. I es va aprimar, ell que lluïa panxa i cervesa, es va aprimar i es va rapar el cap. Però és clar, després, va venir aquella fal·lera per Santpedor, no hi havíem anat mai; i aquell sistema tàctic, s’asseia davant del televisor i em deia que volia jugar amb nou migcampistes, Valdés al darrere i Messi que faci el que vulgui. Pot sonar-li divertit, ho entenc, però a mi no em feia cap gràcia. Es va inventar que el seu pare era paleta, quan el pobre home sempre havia treballat d’agent comercial, tota la vida.

Li deia: “Ernest, em pots donar un cop de mà amb això?”

“M’ajudes a pujar les caixes?” “Hem de rentar plats.” I ell va deixar de respondre.

Em va demanar que no l’anomenés més Ernest, volia que li digués Josep, que li quedava millor, que si m’havia fixat que cada cara mereix un nom i que la seva cara no conjuntava amb Ernest. Sí, doctor, una nit quan ja estàvem despullats, amb les persianes mig abaixades, mirant-me als ulls em va dir: “Sí aquesta nit guanyem serem eterns”. Eterns? No l’entenia.

O quan me’l mirava tan guapo vestit d’Antoni Miró i li deia: “Josep estàs molt guapo”.“L’elogi debilita”, em deia. “I no em diguis Josep, Josep m’ho diu tothom, tu pots dir-me Pep.” 15

Jo veia que cada cop s’apassionava més amb la feina, em va fer treure tots els diners de La Caixa i els vam posar a Banc Sabadell, sí doctor, la casa plena de llibres de Martí i Pol, de David Trueba. Alguna nit, si se sent inspirat, em xiuxiueja a cau d’orella: “Si véns amb mi no demanis un camí planer, ni estels d’argent, ni un demà ple de promeses, sols…”, i jo ja no puc més, vostè ho entén, oi doctor? No es pot viure així.

Sí, ja sé que és molt d’hora per trucar-li, que gairebé no són ni les set del matí, però ara em diu que si ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, sense excuses ni retrets, serem imparables… I jo doctor, com vostè, ja deu poder imaginar, només vull que torni a ser ell, com era ell, amb els seus defectes, amb el seu xandall, la seva panxeta, i sobretot vull poder dir Ernest i que es giri i que em miri i que per una estona com qui no vol la cosa em digui “com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat…”.

16