Els somriures de la pena Manel Alonso i Català
narratives, 12
BENICARLÓ,
2011
Primera edició gener 2011 © Manel Alonso i Català © Pròleg Germán Vigo García © Fotografia de coberta i autor Vicent Salvador i Llopis Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onandaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN 978-84-96623-98-9 Dipòsit legal BI-118-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth
PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
ELS SOMRIURES DE LA PENA Índex Pròleg 11
Qui no té tall rosega els ossos EL CONSTRUCTOR
19
LA PROMESA
23
EL COMPTE
27
LA SORT
31
EL VESTIT DE TORERO
35
ESTÀ ESCRIT
39
UN BON LLOC ON REPOSAR
43
NO HI HA REPÒS MÉS BO QUE EL QUE ES FA EN EL PROPI LLIT
47
Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell COM UN GAT DE PALLISSA
53
EL SABOR DE LA VICTÒRIA
57
UNA CURSA DELICTIVA
63
LA SOLUCIÓ
67
EL TAMBOR
71
ESPERANT EL PARE
75
LA LLARGA OMBRA DEL FEIXISME
81
ELS GATS VIUEN DELS DESCUIDATS
85
EL MISTERI
89
LA TORNADA DE LA LLOBA
93
LA CABRA
97
EL TRÀNSFUGA
101
7
Maleïda la dent que es menja la sement LA PRESENTACIÓ
109
EL CAÇADOR
113
PAÍS DE PORTERES
119
CAN PERLA
123
EL VERSAIRE I EL SENTIT DEL RIDÍCUL
127
UNA EXCUSA COM QUALSEVOL ALTRA
131
L’HONOR TACAT
135
EL IAIO
141
UNA VIDA ACCIDENTADA
149
QUÈ PASSA AMB ELS NOSTRES RECORDS?
155
8
La vida és així company, té vocació de conte. I si no entens això és que no entens res. Els llibres fan de malcremar. Manuel Rivas
Hay toda clase de historias. Algunas nacen al ser contadas, su sustancia es el lenguaje y antes de que alguien las ponga en palabras son apenas una emoción, un capricho de la mente, una imagen o una intangible reminiscencia. Otras vienen completas, como manzanas, y pueden repetirse hasta el infinito sin riesgo de alterar su sentido. Existen unas tomadas de la realidad y procesadas por la inspiración y se convierten en realidad al ser contadas. Y hay historias secretas que permanecen ocultas en las sombras de la memoria, son como organismos vivos, les salen raíces, tentáculos, se llenan de adherencias y parásitos y con el tiempo se transforman en materia de pesadillas. A veces para exorcizar los demonios de un recuerdo es necesario contarlo como un cuento. Cuentos de Eva Luna. Isabel Allende
PRÒLEG
E
ls pròlegs solen ser poc llegits. Salten a la vista del lector així que ha obert i fullejat el llibre, se’n lligen unes poques línies i es passen els fulls ràpidament buscant l’inici «de veritat» del llibre. I a pesar d’això no estan mancats d’importància. Si bé cada prologuista escriu el seu pròleg amb una intenció i sentit diferent de la resta, aquest ha de servir al lector com a crossa que l’ajude a comprendre millor l’ésser del llibre. Per a això, per descomptat, no hi ha ni norma ni tipus. N’hi ha que lloen l’obra de l’autor, n’hi ha que fan una crítica erudita de l’obra i de l’autor, i n’hi ha que senzillament aporten una visió de la seua relació personal amb l’autor i, fins i tot, amb l’obra mateixa. I aquest últim és el meu cas: és la relació personal autor-obraprologuista la que se m’imposa: som veïns i amics des de la infància, anàrem junts a l’escola Bisbe Hervás al carrer de Sant Joan del nostre poble, on vam estudiar l’EGB. En acabar-la seguírem camins d’estudis i professionals diferents, però hem continuat compartint moltes coses. Els seus carrers són els meus carrers i els seus coneguts i amics, és clar, amb matisos, fortaleses i debilitats diferents, ho són també meus. Els seus familiars em són coneguts. No debades vam créixer en el mateix barri i la distància entre les nostres cases era ben petita. Per tot això em resulten tan familiars molts dels personatges dels relats d’aquest llibre. Els uns per haverlos conegut personalment, els altres per haver-los conegut per la seua mediació. No debades molts dels relats, abans que llegits, foren escoltats, ja que Manel, a banda d’un gran escriptor, és un gran contador d’històries. Així que, quan el meu amic Manel Alonso em va preguntar si jo estaria 11
disposat a escriure el pròleg del seu últim llibre, em vaig sentir afalagat i confós. Afalagat perquè supose que ell havia meditat curosament a qui li ho anava a demanar, i confós perquè això «no és el meu». Li vaig proposar que el llegiria i que després li comunicaria la meua decisió. I llegint-lo vaig trobar la meua relació amb l’obra: conec molts dels personatges (uns són familiars de Manel, altres veïns, companys d’escola i amics la resta) i en alguns dels relats em vaig veure com a partícip o espectador. És interessant llegir un relat i veure’t allí, tornes al passat, de colp i volta recuperes imatges amagades en la memòria, escoltes les veus, sents fins i tot la calor o el fred, la pluja o el vent d’aquell dia, i fins i tot perceps de nou certes olors associades com ara la de la terra banyada. I, per descomptat, no tots els records ens porten l’alegria de fets i jocs innocents, també porten el dolor, no només perquè voldríem tornar a gaudir d’aquells moments, tornar a ser xiquets, veure el món de nou amb els seus ulls innocents, sinó perquè alguns ja no estan entre nosaltres i el seu record ens entristix. En acabar de llegir els relats em va vindre a la ment un símil entre la manera d’escriure’ls Manel i el treball que realitza un teixidor. Ací el teler es convertix en els folis o la pantalla de l’ordinador, els fils de l’ordit són tots aquells personatges (familiars, avantpassats o contemporanis, amics, companys de treball…), llocs (Pouet, principalment), edificis (l’escola, la torre…), animals (la gossa Lloba, la cabra, els gats) que sorgixen en cadascun dels relats. I el fil que forma la trama i que el teixidor fa passar entre els que formen l’ordit, aconseguint així el dibuix desitjat en la tela, són les paraules de Manel, el teixit acabat, el seu dibuix i color, és el relat en si mateix. Manel és un artesà de la paraula, les combina, les bolca en el full, sorgixen les línies, forma les frases, les agrupa en paràgrafs, li dóna cos al relat. Tria els personatges, els fa parlar, en la majoria de les ocasions és ell mateix qui ens parla en primera persona i ens presenta 12
retalls de la seua pròpia vida, però en altres es posa en la pell de l’altre, li presta la seua veu perquè aquest ens parle i ens faça pensar, riure, entristir-nos i fins i tot plorar. Alegria, tristesa, amb tocs còmics ara, tràgics adés, sentiments que afloren al llarg del llibre. I no podia ser d’una altra manera, perquè són reals. Manel inicia el relat El iaio definint una part del seu ésser creatiu, el que més es correspon amb aquesta obra, i diu: «Des de la més tendra infantesa he estat un col·leccionista de contalles, de llegendes, d’anècdotes i d’històries que tenen o han tingut com a paisatge de fons el meu poble i la meua comarca. […] Però la veritat és que sóc de l’opinió que no cal anar molt lluny per a trobar els grans i xicotets temes que de sempre han preocupat l’home: la vida, l’amor, el desig, el pas del temps, l’existència de Déu, la mort, però també la recerca de la felicitat, els paranys de la tristesa, la ironia del viure, la por…». Molt bona prova d’això és aquest conjunt de relats que Manel ens presenta. Espere que els lectors els gaudisquen i assaborisquen, i estic segur que al mateix temps recordaran històries i anècdotes pròpies que crearan una complicitat amb l’autor i amb aquesta obra. Germán Vigo García Puçol, 1 d’octubre de 2010
13
Els somriures de la pena
Qui no tĂŠ tall rosega els ossos
EL CONSTRUCTOR
A
ssegut davant d’una ampolla d’aiguardent, bec apu-
rant els gots amb un colp eixut. L’alcohol em recorre l’esòfag, i inicia camí fins a la sang i esta el transporta fins al capil·lar més petit del cervell, aleshores sent com m’arriba i em pren una certa felicitat. La taverna és plena, però jo estic sol. Sóc l’home més desgraciat i sol d’este planeta… Com si haguera escoltat la meua queixa, un ancià desconegut s’asseu en la meua taula. No parla, només mira. M’invita amb un gest a continuar bevent. Demane una altra ampolla. És la tercera. Òmplic el got. L’alce insinuant un brindis i el buide amb un colp de colze. «De petit somiava a construir. M’imaginava com un mestre d’obres alçant del no-res un gran edifici. En el seu interior cada cambra era decorada amb pintures, ceràmiques i escultures que havien sorgit de les meues mans i del meu enginy, l’ocupaven mobles que jo havia fet. Però la família érem llauradors. No teníem diners per a l’estudi. Cada braç ens era necessari per a treballar la terra. El meu pare sabia del meu somni. Ell també fou un jove que somià i patia per mi. Un dia, assegut al marge de la séquia, em va parlar com mai no ho havia fet. “Fill, la nostra faena també és com la d’un arquitecte, com la d’un constructor, amb les nostres eines esbossem sobre la terra un relleu, damunt del qual s’alcen les plantes, el fruit i el gra de les quals és la nostra vida i l’aliment de la gent”. Durant setmanes vaig pensar en les paraules del meu pare. La veritat és que, a la seua manera, tenia raó. Així que em compte de fugir a la ciutat em vaig fer llaurador. Però no un llaurador qualsevol. Sobre la terra 19
amb la rella feia els solcs més rectes i profunds, alçava els cavallons més ben posats del terme. Seleccionava amb cura les llavors i les sembrava esperant la lluna adient. Femava i regava les plantes amb generositat. Li dedicava totes les meues hores. I malgrat les bones collites que treia cada any, i que gran part dels beneficis els invertia a comprar més terra, no em sentia ple.» Torne a omplir el got. Mire els ulls del vell i en el seu rostre no veig cap retret. Qui deu ser? Mai no l’he vist pel poble, així i tot trobe alguna cosa familiar en ell. «No deus ser tu Déu?», li he preguntat, no sé per què ho he fet. No em respon. D’un colp sec buide el got. És quan bec que hi veig clar. «Tu mai no m’has entés. Jo volia ser constructor i tu, però, m’havies reservat un altre destí. Així i tot, jo no podia deixar d’intentar-ho. Quan vaig conéixer la Dolors em va tornar la dèria de ser constructor. Junts crearíem una família nombrosa. Li dedicaria a cada un dels meus fills el meu temps, el meu esforç, la meua comprensió i la meua estima. Aconseguiria amb constància i paciència desenganxar-los d’esta teranyina que ens ha lligat durant generacions a la fam i a la misèria. Seria el constructor d’una nova nissaga. Ja fa tretze anys que va nàixer el major, mesos que ha nascut la menuda. Tu saps el que he arribat a lluitar per ells. En este segle xx que anem encetant i consumint semblava que s’anaven a obrir les portes d’un nou món. Però el que s’ha obert han estat les portes de l’avern. La tirania de la violència, la destrucció massiva d’esta guerra que assola tot Europa i que en diuen mundial. Com que no teníem prou amb la nostra bogeria, ara tu ens envies esta pesta. Un per un van morint els meus fills i amb ells el futur que hem anat construint plegats. No vull ser cap Job. Tu no estimes els rebels. Has escrit amb cadenes el nostre destí.» Òmplic el got i buide l’ampolla. Amb un llarg glop em remulle les genives i el garganxó que se m’ha anat quedant 20
com paper de vidre. Em torque amb la màniga els morros. He begut massa, tinc el cap tèrbol i la vista ennuvolada. El vell, que crec Déu, es posa dret. Encete una altra ampolla i òmplic de nou el got. Mire amb interés el líquid i d’un colp sec me l’empasse. Em mira de fit a fit. El mire i li torne a preguntar «No deus de ser tu Déu?», «No, jo no sóc Déu», em contesta. «No t’he vist mai per ací. O potser sí. Jo tenia molta memòria i l’he perduda tota», li dic amb llengua pastosa. Se somriu sense ensenyar les dents. Té alguna cosa en l’esguard que em glaça la sang. Alça el braç i en el puny puc veure que porta una falç. «No sóc Déu, que sóc la mort i vull que vingues amb mi.»
21