BIBLIOTECA LA BARCELLA, 17
ESTANISLAU ULLDEMOLINS, METGE I POETA (ALCANAR, 1899-1993)
ESTANISLAU ULLDEMOLINS
Metge i poeta
Agustí Bel Beltran Joan-Josep Sancho Esteller Pròleg Josep Subirats Piñana
BIBLIOTECA LA BARCELLA, 17
Amb el suport de l’Ajuntament d’Alcanar
Primera edició setembre de 2014 © Agustí Bel Beltran, Joan Josep Sancho Esteller Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Tel. 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Òscar París Garcia ISBN: 978-84-15221-66-1 Dipòsit legal: CS-276-2014 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright
PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
A totes les dones i a tots els hòmens que han sigut, o són, víctimes de l’odi i de la incomprensió, del menyspreu i de la intolerància, de la paraula infamant i del silenci covard. Perquè la llum de la raó, de la pau, de la llibertat, acaben imposant-se a tanta foscor.
Ya veis, pues, si tiene razón y hasta obligación el doctor Ulldemolins de publicar sus Retratos. Y como todo cansa cuando abunda, no quiero ni debo distraer más la atención del lector, que hará muy bien en girar esta página rápidamente, pues mi prosa y mi nombre poco importan ante la magnitud del problema espiritual del mundo. Albert Carsí1
1 Albert Carsí i Lacassa (València 1876 – Perpinyà 1960). Periodista, literat, hidròleg i geòleg, pioner de la sostenibilitat avant la lettre, autor d’infinitat de textos de divulgació científica i literària en revistes de prestigi. Anarcosindicalista, republicà i maçó, Carsí estava afiliat al sindicat de professions liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col· laborador assidu de publicacions llibertàries, inicià la seua militància impartint classes i conferències als ateneus i altres centres de cultura de Barcelona. En 1930 era membre de la junta consultiva de la Unió de Societats Corals i Orfeons de Clavé. La seua vinculació amb el món radical de començament de segle l’avala el fet que la seua companya, Pilar, era la germana del famós novel·lista valencià Vicente Blasco Ibáñez. El 27 de juliol de 1936, al cap de pocs dies d’esclatar la guerra civil, en virtut del decret de la Generalitat sobre l’Escola Nova Unificada, Carsí va ser nomenat representant del Sindicat de Professionals Liberals de la CNT al comitè de la conselleria de Cultura encarregat d’endegar aquesta reforma educativa. Avançada la guerra, es va traslladar al Masnou per a dirigir un laboratori d’investigació per al desenvolupament de productes per a les indústries de guerra. Derrotada la República, va fugir cap a França. Allí va ser detingut i enviat als camps de presoners d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. Va establir-se a França on, arran de la invasió alemanya, va participar en la Resistència. Per tant, en aquells anys la seua trajectòria vital va córrer paral· lela amb la d’Estanislau Ulldemolins. Albert Carsí fou bibliotecari de la Sociedad Astronómica de España y América, i vicepresident del primer Comitè per la Pau i contra la Guerra del món, que estava presidit pel mestre Pau Casals.
ÍNDEX
ESTANISLAU ULLDEMOLINS, METGE I POETA
Presentació. Joan-Josep Sancho . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Presentació. Agustí Bel . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 Pròleg. Josep Subirats Piñana . . . . . . . . . . . . . . . . 17
Primera part. Un metge del poble I. Quatre famílies ben canareves . . . . . . . . . . . . . . 21 II. La nissaga dels Andreus .
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
27
III. Un dimoniet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 IV. El col·legi de Sant Lluís . . . . . . . . . . . . . . . . 47 V. Barcelona i París . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55 VI. Retorn a Catalunya. La guerra civil .
.
.
.
.
.
. .
.
.
.
. 73
VII. L’exili. Els camps de concentració . . . . . . . . . . . . 87 VIII. L’organització Todt .
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
. 93
IX. Lluny de la terra pairal . . . . . . . . . . . . . . . . 107 X. La tornada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 XI. Metge al seu poble: una qüestió de dignitat .
.
.
.
.
.
.
.
131
XII. Un vellet dolç .
.
.
.
.
.
.
.
153
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Annex fotogràfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161
PRESENTACIÓ
É
s un matí dominical de finals de la primavera del 2005. Al telèfon una veu dolça, i em sembla que emocionada, em fa saber que es tracta de l’Anna Maria Ulldemolins. Amb una prudència extraordinària m’assabenta de l’existència d’una colla de poemes escrits pel seu pare, la majoria d’ells en els amargs anys del seu exili francès. L’Anna Maria em diu que li faria molta il·lusió tindre’ls corregits, ortogràficament i literària, per deixar-los a la seua filla i al seu fill. Em manifesta que li ha suposat un gran esforç interpretar-ne la cal·ligrafia i fer-ne la posterior transcripció, atesa l’antiguitat i la defectuosa conservació —en alguns casos— dels originals. En valora sobretot l’aspecte sentimental i, fins i tot, sent com una espècie de vergonya de pensar que uns altres ulls puguen llegir allò que son pare va escriure més de mig segle enrere. Em confessa que, després de dubtar-ho molt, havia decidit parlar amb mi per si volia llegir-los, donar-li la meua opinió i encarregar-me de polir-los, especialment pel que feia a la mètrica i al lèxic, si calia. Al·lego que el meu temps lliure és més aviat escàs, ja que estem apropant-nos al final del curs i que les meues obligacions professionals i familiars m’absorbeixen molt. Altrament, m’afalaga i em compromet que l’Anna Maria em demostre tanta confiança a fer-me a mans un material que per a ella és tan valuós. Tampoc no és gens menyspreable el fet que ella i jo ens coneguem de ben menudets. Mon pare, que va ser mestre
14
Agustí Bel · Joan Josep Sancho
d’obres, els va construir la casa de la ronda del Remei, cap a principis dels anys seixanta. Això va fer que ambdues famílies tinguessen una relació personal, que va convertir-se en un respecte i un afecte recíprocs. A més, la curiositat també hi juga un paper important. Jo havia conegut Don Estanislau i havia mantingut algunes converses amb ell, però mai no vaig arribar a sospitar aquesta faceta poètica seua. A finals dels anys setanta, ell havia entrat algun cop a la llibreria del carrer de Ramón y Cajal que jo regentava i m’explicà alguns records dels anys passats a Perpinyà i de la relació que hi va fer amb Pompeu Fabra, amb qui, en algunes ocasions, compartia tertúlia en un cafè. Però mai no em va parlar de les seues aficions literàries. Finalment li dic a l’Anna que sí, que primer me’ls llegiré, i que després, en la mesura de les meues possibilitats, parlarem de què es pot fer. Al cap de pocs dies, recullo a casa seua un feix de folis, pulcrament impresos. Em reitera la seua prevenció pel que fa a la qualitat literària d’aquells versos i em torna a dir que la seua única pretensió és la de poder obsequiar els seus fills amb aquells escrits del iaio ordenats, classificats i esmenats. Després de comentar alguns aspectes referents a la vida de Don Estanislau, prenc amb tot el pudor i amb la màxima consideració aquell patracol de fulls, conscient que estic començant a compartir una part molt important del món íntim de l’Anna Maria i de son pare. En els dies posteriors, i a mesura que anava llegint i rellegint aquelles composicions, la meua sorpresa anava creixent. Aquell vocabulari riquíssim, aquelles perfectes estructures, aquella varietat temàtica, aquell esplèndid solatge cultural… van anar transformant el meu esbalaïment inicial en una mena de fascinació. Vaig sentir la necessitat de fer partícip algú més d’aquell encanteri deliciós. I aquesta vegada vaig ser jo qui va trucar a l’Anna Maria. I, després d’exposar-li les meues primeres impressions, li demano autorització perquè Agustí Bel puga llegir-se tot aquell poemari i comprovar si la seua valoració és coincident amb la meua. La filla de Don Estanislau m’ho concedeix encantada, i més encara quan recorda que també el seu pare li professava a Agustí Bel una estimació particular. Sense més dilació, contacto amb Agustí, li aclareixo de què es tracta i convenim de veure’ns un dia a la cafeteria La Volta... Joan-Josep Sancho
PRESENTACIÓ
L
a primera singularitat que comparteixen la vida i l’obra literària d’Estanislau Ulldemolins és que ambdues, per les circumstàncies de l’època en què li va tocar nàixer, apareixen marcades de manera decisiva pels esdeveniments polítics i històrics del país. Pel solatge del carlisme com a antecedent i després, successivament, per l’eclosió del catalanisme i del moviment obrer, per l’esclat de la guerra civil, la desfeta de la República, l’exili francès i la dictadura del general Franco. La trajectòria vital d’Estanislau és la història de Catalunya i dels catalans i les catalanes del segle xx. Com a intel·lectual immers en aquella tempestuosa centúria, experimentaria una tensió sostinguda —i gosaríem dir que esperonadora de la seua creativitat artística en no pocs moments— entre pols ben oposats: d’una banda, la duradora empremta d’una antiga família de propietaris rurals vinculada econòmicament al clergat parroquial al llarg de generacions i, per això mateix, tradicionalista, devota i amb sòlids, dolorosos antecedents carlins; i de l’altra, l’empenta irrefrenable de les idees d’avantguarda que Estanislau descobriria tant en les seues abundantíssimes lectures, com en aquell argent viu de la Barcelona revolucionària i la França cosmopolita on residiria en la seua etapa de formació i, més tard, per imperatiu de l’exili. ¿Però no era aquest, al capdavall, el mateix gresol on va coure’s aquella Catalunya inquieta, ferma i alhora munífica de la primera meitat del segle xx?
16
Agustí Bel · Joan Josep Sancho
La del doctor Ulldemolins també és la història del triomf de la dignitat personal i professional, gràcies a una perseverança de no dir. Exiliat a causa de la victòria dels sublevats en la guerra civil; forçat a un indesitjat pelegrinatge per França a causa de l’ocupació hitleriana i el govern col·laboracionista de Pétain; víctima i actor d’amargues desavinences familiars i, en tornar a Alcanar, objecte de la repressió més descarada del franquisme, que li va fer travetes sense fi ni compte en la seua carrera de servidor públic… Estanislau no va claudicar mai. Afeixugat com qualsevol altre per totes les contradiccions que fessen al cas, aprengué a militar sempre al bàndol de la llibertat; i, com que havia fet boxa de jove, a encaixar els cops baixos amb un bon humor tan natural com els remeis que prescrivia com a metge. Em ve a la memòria el seu abric negre, solemne a tall d’hàbit monacal; però no més que un intercanvi de facècies que ell i mon iaio, el seu amic Mingo el Ferrer, es van fer a través de mi, aprofitant la ingenuïtat de qui encara era un xiquet… Per això sé que, si avui ens pogués acompanyar, ara se’ns miraria una mica sorneguer i, més trempat que un gínjol, ens amollaria cordialment una altra semblanza de les seues, sonet tan lúcid com mordaç en què quedaríem tots (i totes) ben retratats. També em ve al cap el seu jardí de la ronda. A l’estiu s’erigia en una sala d’espera tan frescal i amena que et convidava a imitar Ireneo Funes per a memoritzar el mapa d’aquells còdols ombrívols, llustrosos, gairebé emfàtics. La seua Arcàdia. ¿I ens estranya que Estanislau hagués trobat temps per a regalar-nos —en silenci, d’esquitllentes i sense posar-ne ningú al corrent— una obra poètica esplèndida, generosa i sorprenent? Vinga…! Gràcies a la força de les seues paraules, endevinarem en cada poema l’eco de la seua victòria final. Per tot plegat, Estanislau Ulldemolins atresora mèrits més que suficients per convertir-se, per sempre més, en un referent de la cultura canareva. Agustí Bel